login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Espanya, de cine

Ho reconec, no vaig aguantar la gala sencera de lliurament dels Premis Goya. Ja sabem que aquest tipus d'acte són difícils de fer mínimament entretinguts pel que tenen de repetitiu: finalistes, premis, agraïments... però, francament, aquest any s'han superat, amb un Manuel Fuentes al capdavant gens inspirat, o potser esclau d'un guió més que mediocre. Per cert, tampoc és que recordi cap actuació especialment memorable d'aquest home, ara que hi penso.

Això a banda, vull remarcar un parell de detalls que prou significatius de la realitat espanyola i de la del seu cinema:

En primer lloc, la més que covarda absència del ministre. Molt més covarda i miserable quan hem sabut que la gran reunió que tenia programada l'endemà l'havia promogut ell mateix. Tota una declaració de principis governamentals respecte al cinema i a la cultura en general.

En segon lloc, el patrocini d'una ETT, amb una curiosa oferta de feina inclosa. Val a dir que aquest patrocini va rebre una interessant resposta, en el moment del lliurament del premi al millor curtmetratge. Digueu-me perepunyetes, però veure el premi al millor curt (autèntica escola de pràctica cinematogràfica) amb el logo d'una ETT al costat diu molt del futur dels creadors.

Aquesta és l'Espanya actual: desinterès polític per la cultura, mediocritat en els seus grans actes i precarietat laboral. Ni el millor guionista podria igualar-ho.

Comentaris (1)10-02-2014 09:14:16

Balanç

Diumenge, d'una manera o altra, és el dia que ens serveix per tancar una setmana i encetar-ne una altra i, vulguem que no, de fer balanç dels darrers dies, amb l'esperança que tinguin continuïtat o amb el desig de canviar-ne el signe.

En el meu cas aquesta darrera ha estat una setmana estranya en què l'atzar de la descoberta i, sobretot, la complicitat inesperada dels més propers ha fet que un dimecres qualsevol esdevingui festa de guardar (de guardar en la memòria per sempre) o que un dijous, sense alterar la rutina de la feina i tot plegat, pugui tenir regust de vacances.

De vegades tot allò que tenim de bo al voltant es conjura per demostrar que qualsevol dia pot ser un dia especial, i que més enllà de la quotidianitat hi ha tot un univers per descobrir.

Fer balanç del que sigui, en aquest cas d'una setmana, i descobrir que has rebut molt més del que mai hauries pogut imaginar és una excel.lent manera d'encarar els propers set dies amb il.lusió.

Comentaris (0)09-02-2014 06:49:24

Amb l'únic afany de destruir

Sempre s'agraeix la claredat. En aquest cas, la de la consellera de Cultura valenciana que afirma, sense cap rubor, que la definició en un diccionari del nom de la llengua que es parla al seu país és una qüestió jurídica, no filològica i, en un exercici d'hipocresia imperdonable, ni política.

Ras i curt: un jutge pot carregar-se tots els estudis i conclusions compartides de la romanística i, a més, sota l'empara d'un govern capaç d'omplir-se la boca amb allò de la separació de poders.

Un pas més de la política involucionista: posar el sistema judicial al servei dels seus interessos, ni que sigui contravenint qualsevol norma, com en el cas de l'Estatut de Catalunya, per carregar-se un sistema d'immersió lingüística lloat pels experts en educació d'aquí i de fora i amb unes quantes dècades d'aplicació pacífica, o qualsevol unanimitat científica, com en el cas del nom de la llengua del País Valencià.

El rerefons de tot plegat? No ens equivoquem, no és la llengua. És posar una càrrega de profunditat a la pau social i a la convivència que, per exemple, ha ajudat a construir una única xarxa escolar pública a Catalunya. Ara, quan aquest equilibri es trenca i ens tocarà patir una doble xarxa a dins dels propis centres (o una de sola, si així ho demanen quatre pares inconscients, contra de la voluntat majoritària de la resta i dels propis projectes educatius) la cosa pren tints d'autèntic drama. I no som els independentistes els que l'hem provocat.

Com va dir Gardel: "veinte años no es nada". Per a aquest gent, ni vint, ni trenta, ni cap, si es tracta de destruir.

Cada dia que passa és més evident que ens cal marxar, senzillament, per sobreviure.

Comentaris (2)07-02-2014 14:37:59

Qui respon pels morts? Ningú.

Em sembla que, aquest cop, ni Santa Teresa ni cap relíquia no poden treure ni una mica de responsabilitat del ministre del ram, Jorge Fernández Díaz, sobre el drama de Ceuta. Bé, llevat dels seus col.legues de partit, als quals ja els deu estar bé tot plegat.

Més morts a la costa. Gent que fuig de la misèria en busca d'un futur mínimament digne, ni que sigui en una terra que no els vol. Aquest cop, però, sembla que les morts haurien pogut ser evitades, perquè la causa no ha estat un temporal, ni res per l'estil. Tot apunta al comportament de la Guàrdia Civil, que hauria disparat amb bales de goma i pots de fum contra unes precàries embarcacions (per dir-ne d'alguna manera).

Fins i tot el Ministeri ha hagut de canviar una primera versió oficial i admetre l'ús de materials antiavalots contra uns immigrants indefensos. I això és greu. És molt greu, molt inhumà i absolutament impropi d'un país que aspira a ser reconegut com a democràtic. De tota manera, cap assumpció de responsabilitats, no fos cas, per més morts que hi hagi. Al cap i a la fi, eren pobres, africans i il.legals. Res de nou en les maneres de fer contra la immigració.

No fa gaires dies el mateix ministre reconeixia "casos puntuals de devolucions il.legals" d'immigrants. Crec que li podem demanar al ministre si val el mateix argument davant d'una inspecció del seu col.lega d'Hisenda, per exemple (nosaltres ho declarem tot menys alguna cosa que s'escapa del que diu la llei. Però tots contents, oi?).

Cadascú que hi posi els qualificatius que li semblin més adequats. Per la meva part, trobo indigne mantenir un ministre com aquest, un govern com el que li dóna cobertura i un país que assumeix tot plegat com a normal.

També per això ens cal marxar i construir un futur nou i millor, que no ha de ser tan difícil.

Comentaris (1)07-02-2014 13:47:01

10.001 nits

Un recurs habitual en la literatura és presentar una història que serveix de marc per a moltes altres històries. Segurament, l'exemple més clàssic és "Les 1.001 nits", una obra realment universal, i més si pensem en els rastres que ha anat deixant en la literatura posterior d'arreu.

Però més enllà de la ficció, també hi ha històries que, al capdavall, potser no són res més (ni genys menys) que el marc par a milers i milers de noves històries que van construint la realitat. 10.001 nits (que no 1.001) són un termini més que prudencial per valorar la bondat d'una decisió, d'un compromís.

10.001 nits impliquen el mateix nombre de dies; el mateix nombre de matins per descobrir i de capvespres que recordar. Per a molts, fins i tot, 10.001 nits són tota una vida. Per a d'altres, un temps preciós que cal continuar incrementant, perquè encara hi ha moltes, moltíssimes, històries noves per viure i molt especialment per compartir.

Avui em perdré entre les pàgines d'un conte ben real, en aquesta nit 10.001. Fins dissabte.

Comentaris (1)04-02-2014 11:19:24

Ben bé, tot ve a ser el mateix.

El govern del País Valencià acaba de perpetrar un nou atemptat contra la ciència, en deixar sense data la presentació del nou Diccionari Normatiu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. El motiu? Senzillmanet que el nou diccionari reconeix la unitat de la llengua catalana, una qüestió lingüisticament inqüestionable.

Però ja sabem que d'un temps ençà la política, la més baixa, rastrera i misserable de les polítiques, ha entrat arreu, a imposar la seva llei. En l'àmbit de la llengua n'hem vist els efectes a tots els territoris de parla catalana, ja sigui directament, com en el cas que ens ocupa, ja sigui de la mà de les instàncies judicials, com en el de la immersió lingüística.

Llegint la notícia d'aquest nou atemptat a la raó, he pensat que la postura del PP (i la del PSOE) respecte a la consulta catalana no és tan diferent. En un cas es nega la realitat científica i, en l'altre, la realitat democràtica, que té els seus fonaments en la capacitat d'escoltar -i d'acceptar- la veu de la majoria, expressada, també, més enllà de les cites electorals.

La gran política del PP (i massa sovint la del PSOE) és només una, unitarista i irracional fins a l'extrem. Fins al límit, de fet, de negar qualsevol evidència que consideri contrària als seus interessos, en qualsevol àmbit (aquests dos que he esmentat no són els únics), amb el menyspreu més absolut de tot allò (i de tothom) que calgui.

Comentaris (2)04-02-2014 10:57:52

Assumptes interns. O potser no tant.

Finalment, una imatge de la Via Catalana del passat 11 de setembre ha estat la més ben valorada entre les 365 d'arreu del món que el Wall Street Journal va seleccionar com a més representatives de 2013.

Ja sabem que la Via va ser cosa de quatre eixelebrats i que la seva reivindicació de fons és un simple afer intern espanyol. O potser no tant. Al cap i a la fi, la galeria fotogràfica del rotatiu nordamericà té un seguiment que ultrapassa, i de molt, els límits catalans, espanyols i europeus. I les persones que han escollit la foto, molt em temo que també, li pesi a qui li pesi.

D'altra banda, diumenge, Felipe González, en la seva tertúlia/diàleg/debat amb el president Mas, propiciada pel programa Salvados, de La Sexta, declarava obertament que els líders de la Unió Europea estaven aterrits davant la possible independència de Catalunya. Molt revelador (i poc creïble) que un territori de set milions de ciutadant provoqui terror a l'omnipotent Unió, amb els seus grans estats al capdavant. A més, no havíem quedat que era un simple afer intern?

El que sí que ens recorda que tot plegat podria ser una qüestió domèstica, són les contants apel.lacions a la por (referències valcàniques i amenaces de l'espanyolisme més ranci incloses, tant pròpies de la mentalitat hispana) o els intents de trencament d'una societat molt més cohesionada que no es pensen, com demostra la negativa de la socialista Susana Díaz a reunir-se amb un important col.lectiu d'aquells que proclama defensar, i que utilitza sense cap mirament com a munició argumentativa: catalans nascuts fora de Catalunya. La resposta de Súmate no s'ha fet esperar, per deixar ben clar com és la nostra convivència.

En resum: si tot plegat són assumptes interns, ens mourem entre l'amenaça i la ignorància (com ja és habitual). Però si no, la cosa canvia i no deixa indiferent ningú. A la vista del panorama, algú encara pot mantenir sense rubor que el procés de Catalunya és una qüestió domèstica menor?

Comentaris (2)03-02-2014 09:03:33

La Candelera

Avui, la Candelera, la data que tanca formalment el cicle de Nadal, amb el desmuntatge dels pessebres. Sí, sí, els pessebres, aquella cosa amb ninotets que ja fa més de tres setmanes que vam desar en una capsa fins al desembre vinent, perquè el que cal, tot just passat Reis, no ho oblidéssim pas, és fer honor a les rebaixes.

Quins temps vivim, que ni sabem seguir les tradicions... Però bé, més enllà d'aquests desajustaments, centrem-nos en allò que fa més recordada aquesta festivitat: tenim fred per a gaire estona, o no? Perquè ja sabem que "si la Candelera plora, l'hivern és fora i si la Candelera riu, l'hivern es viu". I aquí comencen els problemes.

Generalment, això de plorar i riure s'ha associat amb la pluja i el sol, respectivament. Segons aquesta idea, em temo que tenim fred per a estona, perquè ploure, allò que es diu ploure, avui sembla que no. Més aviat solet, de la mà del vent. Però també hi ha una altra interpretació, vinculada a la lluna, que assimila la lluna nova al plor i la vella al riure. En aquest cas, tenim una lluna tot just insinuada, que no veurem plena fins al dia 14. Per tant, si mirem la lluna, semblaria que podríem anar desant els abrics.

En resum, que enguany, si som més aviat diürns no podem soltar la bufanda, però si som nocturns, podem respirar, que arriba el bon temps. No ens ho posa fàcil, la Candelària, enguany. Potser caldrà buscar reforços en altres dites populars, com la que sosté que "per la Candelera, l'ós surt de l'ossera", tot i que no és fàci trobar ossos per les nostres terres, o esperar els noticiaris, que ben segur que ens informaran de la sortida o no de la marmota Phil, a Punxsutawney, una de tantes localitats nordamericanes i canadenques on aquest animaló fa de bestiola del temps, però ben famosa per obra i gràcia del cinema.

Sigui com sigui, el que és cert és que ens trobem exactament al punt mig de l'hivern. Que anem de cara al bon temps, en qualsevol cas, vaja.

Passeu bon diumenge, que les prediccions us siguin favorables i, sobretot, ànim que no falti, que tenim la primavera a tocar.

Comentaris (0)02-02-2014 07:06:26

En quin segle viuen?

El col.lectiu militar menja a banda. Ho han fet sempre, de fet, però en el cas de l'exèrcit espanyol, a més de menjar a banda, sembla que visquin també a banda de la realitat, en un univers propi i antic, molt antic. Viril, mascle i antic. O potser per això tan antic.

La setmana passada vam saber que el futur Codi Militar, la legislació que intenta regular les activitats d'aquells que han fet de les armes professió, incorporarà l'assetjament sexual com a delicte. Es veu que fins ara no ho era. Si afegim que també seran nous delictes el tractament humiliant i les amenaces (a dins del col.lectiu) no costa gaire endevinar com funciona aquesta gent si se la deixa actuar en una situació real de conflicte.

Però més enllà de la seva activitat professional, no vull ni imaginar la vida de moltes dones i de molts homosexuals que de bona fe, i potser per vocació o per gana, van ingressar en unes forces armades on l'agressió sexual no és delicte. Ah! proveu a repassar la nòmina d'exministres de Defensa democràtics, que pot resultar un exercici molt revelador.

Francament, no sé si cal dir gran cosa més, davant l'evidència de la realitat. Potser, a tot estirar, que si aquest és el model a imitar, no vull, de cap de les maneres, un futur exèrcit català. Bé, he d'admetre que molt haurien de canviar els exèrcits i les seves maneres de fer, sobretot, perquè en vulgués un de nostre.

Comentaris (1)01-02-2014 07:12:57

Mestres amb toga?

El diccionari ens diu que la didàctica és la ciència que orienta i dirigeix el procés d'aprenentatge. Fins ara, aquesta ciència l'exercien els mestres o els estudiosos de la matèria. Ara, es veu que passa a ser competència de determinats jutges. Tot un avenç pedagògic i democràtic. De fet, m'ha tornat a la memòria el fet que el meu primer professor va ser un capellà que exercia de mestre sense cap altre mèrit que ser capellà, en una clara demostració del criteri pedagògic de l'escola franquista.

La darrera resolució el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya vol dictar com ha de ser l'ensenyament a Catalunya, pel que fa a l'equilibri de llengües, sempre que uns pares demanin una alguna cosa diferent a l'habitual, tot prescindint tant de les competències de les autoritats escolars, com de la praxi educativa, com dels drets de la resta d'alumnes que hi comparteixen aula. Fantàstic.

Aquest és el sistema judicial espanyol. Perquè no oblidem que, malgrat el nom del Tribunal, el sistema judicial és únic a Espanya.

Ben mirat, però, tampoc no ens ha de sorprendre la resolució, si tenim en compte que la guerra total contra la llengua a l'escola (entre altres àmbits, com ara els mitjans de comunicació o l'economia) ja fa dies que es va decretar a la Franja de Ponent, a les Illes, al País Valencià i també a Calunya, i que no és altra cosa que el resultat d'una sentència (potser caldria dir-ne condemna) del Tribunal Constitucional contra l'Estatut.

Qui vol trencar la societat? Qui vol dividir, fins i tot espais tan íntims i importants com les aules? Qui vol enfrontar les famílies? Qui, al capdavall, vol portar crispació i enfrontament a un sistema educatiu d'èxit que ha fet que unes quantes generacions de catalans hagin estat escolaritzats aprenent dues llengües correctament? Els que ens proclamem independentistes no.

Aquesta resolució és la mostra més clara de quin és el futur que ens espera si seguim a Espanya. La independència potser està plena d'incerteses, però seguir com ara és un cúmul de realitats que no ens podem permetre, ni a l'escola, ni enlloc.

Comentaris (1)01-02-2014 06:37:06

Que no rectifiqui

Ja fa dies que corre per Internet una iniciativa per demanar a Alícia Sánchez-Camacho que retiri la seva comparació dels independentistes amb ETA. Personalment, penso que millor que no la retiri.

Un dels efectes col.laterals del procés que vivim és que tothom, a poc a poc, va mostrant la seva autèntica cara. En el cas del PP, molt més enllà del seu reclamat respecte constitucional (una constitució contra la qual van votar en el seu moment, tot sigui dit) s'evidencia que per a ells tot és ETA. Tot és l'encarnació de tots els mals. Llevat, evidentment, de qui pensa com ells.

Cap novetat respecte a les posicions que ja coneixíem: el nacionalisme és ETA. Les manifestacions, kale borroka, els escarnis, més kale borroka. Qualsevol mostra de discrepància és, per definició, ETA. I Sánchez-Camacho ja no s'està de dir-ho alt i clar. Fantàstic. Tots els que no pensem com ells som ETA, o nazis (segons els vingui en gana, o segons d'on bufi el vent). Sembla que s'ha acabat allò de les males interpretacions de les declaracions i de les frases tretes de context com a excusa. S'han tret la careta i ja parlen sense miraments.

Aquesta és l'autèntic rostre d'aquesta part del mapa polític actual. No vull que la diputada popular retiri les seves paraules. No vull que amagui allò que realment pensa, perquè només així tothom podrà saber, realment, què vota i a qui ens enfrontem.

Comentaris (1)30-01-2014 14:25:43

Paraules molt sàvies

Cada cop més van apareixent veus que es posicionen a favor de la independència de Catalunya des de situacions personals "atípiques" respecte el nacionalisme convencional, sobretot tal i com l'han definit els defensor de l'unionisme, obsessionats a crear bàndols i a posar etiquetes de blanc o negre, de bons o dolents.

Sense cap mena de dubtes, un text imprescindible per entendre què està passant a la Catalunya real actual és el d'aquest article del blog de La Suelta. Molts d'aquests que clamen per la fractura social i no sé quants mals bíblics més farien molt bé de llegir cada matí aquest text. Potser així sortirien al carrer amb una altra actitud.

No em veig capaç de fer-hi cap comentari ni d'afegir-hi ni una coma. Només puc transcriure'n el primer paràgraf. Tota una invitació a seguir llegint: "Soy española, vivo en Barcelona, soy del Real Madrid, hablo castellano y no me siento catalana. Pero mañana votaría sí a la independencia de Cataluña."

Comentaris (0)28-01-2014 11:13:55

Molt més que una veu

Els més joves segur que no tenen ni idea de qui parlo, però els que ja fa dies que pentinem canes potser sí que tenim encara present, ni que sigui en algun raconet de la memòria, el nom de Pete Seeger. O si més no la tonada d'algunes de les seves cançons.

Per a molts, aquest home, i sobretot la seva música, ens van descobrir coses com ara que el banjo era un instrument que podia tenir quatre cordes i mitja (sempre em va fer gràcia aquesta mitja, que en realitat és una de més curta) o que la música podia servir per a moltes coses, a nivell social. Les seves cançons, degudament traduïdes i versionades, van ser la banda sonora d'uns anys en què, juntament amb algunes de Bob Dylan, de Joan Baez, o de Quilapayun, per citar-ne només tres de més enllà de les nostres fronteres, ens van explicar que el món es podia canviar i que la llibertat podia ser molt més que una quimera.

Amb aquesta banda sonora, i amb la dels seus hereus a casa nostra, es van anar succeint els canvis socials i polítics fins que altres qüestions van anar arraconant aquesta música i aquests ideals que ara, d'una manera o altra, es recuperen, amb altres sonoritats i amb altres noms.

Descansi en pau aquest home, que prou s'ha guanyat un lloc digne a la història de la música popular i, sobretot, a la de la lluita per la llibertat dels homes i dels pobles.

Comentaris (0)28-01-2014 11:01:32

No passem pàgina

Ahir va ser el Dia internacional en memòria de les víctimes de l'holocaust. De les víctimes dels nazis.

M'agradaria saber, tot i que de fet tant me fa, a quants dels actes que s'hi van organitzar hi van assistir els representants del PP, de Ciutadans o fins i tot del PSOE que acostumen a identificar nacionalisme i nazisme i als morts als camps d'extermini amb els no nacionalistes.

Ahir va ser el dia de recordar una pàgina de la història que no es pot passar mai, per més lleis que s'hagin signat i per més silenci que s'hi vulgui posar a sobre. Milions de víctimes innocents ho exigeixen.

Ahir va ser el dia adequat per recordar que tots aquells que banalitzen l'holocaust, amb aquesta banalització,de fet, el justifiquen.

Comentaris (2)28-01-2014 06:32:07

Avui sortim

Aquestes setmanes d'hivern, un cop passades les festes nadalenques se'm fan especialment llargues, amb caps de setmana lents, sense gaires alicients més enllà de les tardes en calma, a casa. Deu ser el preu a pagar per tots aquells que ni sabem gaudir de l'esquí, ni som sortidors de mena, ni ens hem sabut acostumar mai a moltes de les pràctiques habituals pròpies dels dies de festa.

D'alguna manera, és com si el fred i el mal temps (el vent, sense anar més lluny) és robessin les ganes de fer qualsevol cosa que ens faria saltar immediatament de la cadira, només amb una climatologia més amable. Però les coses són així, i el calendari és tossut.

De tota manera, avui és diumenge i sortirem. Anirem a veure alguna d'aquelles coses que de tant a prop com les tenim, les ignorem. Avui vencerem la mandra, plantarem cara al temps que vulgui fer i mirarem d'omplir el dia amb novetats, amb descobertes i amb il.lusions vestides de mudar, al costat de la millor de les companyies. Avui reivindicarem, d'aquesta manera tan senzilla, i potser fins i tot tan ridícula, que encara tenim el dret, i el deure, dil.lusionar-nos i de fer realitat algun que altre raconet oblidat de la imaginació. Avui farem cas a aquella dita que afirma que si fixes la teva mirada al sol, l'ombra et quedarà al darrere. Doncs això.

Comentaris (2)26-01-2014 07:06:40

Pàgines: 123456929394959697107  <>