login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Ironies de la vida

La setmana passada ens va deixar una cruel coincidència informativa. Mentre, d'una banda, el síndic de greuges (institució ben nostra que volen eliminar des de Madrid, dit sigui de passada) denunciava el creixement de la desigualtat entre els infants a l'hora d'accedir al lleure, a les colònies d'estiu, a les activitats extraescolars... descobríem que la futura princesa Leonor, amb només nou anys, cobrarà, a partir d'ara, més de 100.000 € anuals (una bona setmanada de 2.000 €).

Costa molt d'acceptar que, a casa nostra, cada dia siguin més els nens als quals se'ls nega l'accés a allò que haurien de fer (no només poder fer) a la seva edat, com a part del seu procés d'aprenentatge i de creixement personal. D'igual manera, costa molt d'acceptar que una nena, no sé ben bé en concepte de què, perquè laboralment la cosa és molt poc justificable, rebi els diners (públics, no ho oblidem) que rebrà la futura princesa.

Més enllà de la demagògia barata sobre el cost de la Casa Real o del debat, més fictici que altra cosa, sobre república o monarquia, dol i ofèn la coincidència de les dues informacions. No sé jo si el tema de salaris de ses futures majestats i alteses ha de ser la primera decisió que cal prendre en un encara no encetat regnat. En qualsevol cas, sembla tota una declaració d'intencions, o una provocació maldestra.

Comentaris (1)09-06-2014 06:20:40

Un sant ben estrany

Hi ha sants, sant populars, si voleu, que només figuren en aquest mena d'imaginari col.lectiu que va molt més enllà del santoral catòlic. Un exemple és "sant tornem-hi" que, més enllà de traslladar-nos la idea de reprendre una feina després d'un descans, també ens serveix per renegar quan ens toca fer alguna cosa cosa de manera repetitiva, o de fer una mateixa cosa diversos cops pel motiu que sigui.

Qui no té l'experiència de pensar que una cosa ja estava enllestida i, de sobte, descobrir que tota el treball no ha servit de res i que cal tornar a començar des de zero? És llavors quan, amb expressió a mig camí entre el fàstic i la ràbia, invoquem el nostre sant menys estimat.

Però les coses són com són. I els nostres castells a l'aire, i també els que arrenquen del terra, no sempre acaben sent realitat. Aleshores només ens queda el recurs del renec a sant tornem-hi i, tot seguit, la seva invocació perquè les coses acabin sortint bé: "apa, sant tornem-hi, que no ha estat res".

En el fons, aquest sant tan especial em recorda els castellers. S'alcen i cauen una pila de cops, però es tornen a alçar -i tornen a caure- tant com calgui fins que aquest petit personatge que és l'enxaneta acaba pujant i baixant enmig d'una eufòria gens dissimulada.

Avui que s'aixecaran, de manera simultània, una cinquantena llarga castells arreu de Catalunya i de les principals capitals europees, entre d'altres d'arreu del món, per reclamar el dret a decidir, segurament és una bona ocasió per recordar aquest sant tan nostre (per bé o per mal) i per repetir-nos, un cop més, que res no acaba fins que realment no acaba, ben lluny de tota lògica en molts casos i, tot sovint, posant a prova la nostra paciència i la nostra constància. I ja posats, si pot ser, amb il.lusió, o el que bé a ser el mateix, amb l'esperança (i amb la confiança) que les coses acabaran com volem.

Comentaris (1)08-06-2014 07:02:45

Anònims catalans

Aquesta setmana que anem tancant ens va deixar la notícia de la mort de Tomàs Gil Membrado, músic, compositor i autor de més de 1.300 sardanes. Sí, sí, sardanes, aquest ball que es fa en cercle al ritme d'una música de sonoritats inconfusibles. La notícia va tenir el ressò mediàtic que cal esperar tractant-se d'un personatge que va rebre la Creu de Sant Jordi fa quatre anys i que ha deixat una contribució a la música i a la cultura prou remarcables, però que va viure molt lluny dels cercles de poder, dels mitjans de comunicació o de la primera línia política (o esportiva).

No pretenc valorar l'obra del compositor, però sí recordar una de les seves peces poc conegudes, imagino que com moltes entre aquestes 1.300. Es tracta d'una sardana que porta per títol "La Queta", que va compondre amb motiu de la campanya "Dóna corda al català", que l'aleshores Secretaria de Política Lingüística va posar en marxa ja fa uns anys, i que va regalar a aquest organisme. En aquell moment, vaig tenir l'ocasió de conèixer Gil Membrado, durant la presentació de l'obra, en un aplec sardanista, a Lleida, i recordo la il.lusió amb què parlava de la seva nova sardana, en tant que aportació personal a una causa comuna, institucional, d'una institució, la Generalitat de Catalunya, que respectava profundament.

Serveixi aquesta anècdota per reivindicar les contribucions anònimes, desconegudes, de tantes i tantes persones que fan que el nostre país, la nostra cultura, la nostra llengua... siguin el que són, i tinguin, encara, futur. Són catalans i catalanes desconeguts, allunyats dels focus i dels titulars que, des d'un hospital, una escola, una oficina, una botiga, una sala de concerts... aporten el que bonament poden i saben fer a la causa de tots, més enllà dels canvis de govern, de les ideologies, dels objectius de cada moment o, fins i tot, de la incompetència. Perquè la societat real sempre va molt més enllà i és molt més interessant que la societat oficial.

Comentaris (0)07-06-2014 06:45:37

Comencem malament

Només ha calgut l'anunci del canvi de monarca perquè la censura torni a aparèixer i condemni, un cop més, la portada d'una revista d'humor.

Malament comença el futur regnat de Felip VI, amb una portada que no es pot publicar, i això que encara no és rei. Mal auguri per a tothom que hagi dipositat en ell cap esperança de regeneració, modernització i aprofundiment democràtic.

Si les primeres paraules de l'encara príncep, però ja futur rei, van servir per tornar a parlar de l'Espanya una i diversa i de les arrels mil·lenàries de la nació espanyola, en un discurs absolutament ranci, que ben bé s'hauria pogut pronunciar fa 30 o 40 anys, ara arriba el problema de la portada d'El Jueves. Com en els vells (o no tan vells) temps.

Malament anem i malament pinta tot plegat si la corona segueix sent sagrada i inqüestionable, molt més que la llibertat d'expressió, ara mateix en hores baixes. Aquesta deu ser l'alta política que esgrimeix Rajoy, la que sacralitza institucions més que dubtoses i limita llibertats. Tot un repte fer al futur monarca, si realment aspira a canviar i modernitzar alguna cosa.

De tota manera, i vist el panorama, em sembla que el més intel.ligent és mantenir la confiança en nosaltres mateixos, abans que en tota aquesta gent.

Comentaris (1)05-06-2014 19:09:31

Arrels

Les arrels, en el cas d'una planta, són aquell òrgan que permeten la seva fixació i alimentació. Les arrels, doncs, garanteixen la immobilitat i el creixement. I les arrels, aquests dies, són motiu de titular de premsa, gràcies a la referència de Rubalcaba a les arrels republicanes del PSOE, des de les quals es proclama defensor de la monarquia, en aquest moment de trànsit que vivim.

Molt curiosa, l'afirmació. Al meu poble diuen que no es pot tenir el vi a la bota i l'home borratxo. De manera similar, costa entendre que es pugui ser republicà i defensar la monarquia. Però ja se sap, són coses de la coherència del PSOE, o de la seva capacitat d'afirmar una cosa i fer la contrària (d'això, els catalans, en tenim molta experiència).

Potser més que parlar d'arrels, Rubalcaba hauria pogut parlar d'orígens. Al cap i a la fi, no acostumen mai a coincidir el lloc de partida i el d'arribada. En qualsevol cas, caldria mirar què diu el codi penal, per exemple, en el cas que un presumpte delinqüent afirmi que ell és honrat, que les seves arrels són a l'hornadesa, però que va atracar un banc. Segur que qualsevol jutge donarà per bo el raonament.

Per contra, em sembla molt més honesta la postura de CiU, que s'abstindrà formalment de votar el relleu reial, evidenciant així la desconnexió de Catalunya respecte a la monarquia, o la d'Esquerra, fins i tot, que manté la seva aposta per la república.

De tota manera, no ens enganyem. Aquest no és el nostre debat. El nostre debat, i aquí no hi ha rei que valgui, és esdevenir un estat o seguir sent súbdits obedients de la corona. No ens desarrelem del nostre debat, doncs, per més que pretenguin transplantar-nos i portar-nos a un altre terreny, o per més temptador que pugui resultar sortir al carrer a demanar la república (l'espanyola, no ho oblidem).

Comentaris (1)05-06-2014 06:24:52

Notícies amagades

Hi ha notícies que passen gairebé desapercebudes, tot i que tenen una importància destacable, ni que es tracti de temes tan secundaris com l'esport. Una d'aquestes notícies que han tingut poca repercussió mediàtica és la sanció que la UEFA ha imposat al Real Madrid per l'exhibició de símbols nazis durant la final de la Champions a Lisboa. Una pràctica que en qualsevol país democràtic i amb memòria seria delicte.

Fa molts anys que la simbologia feixista campa amb absoluta impunitat per les grades de determinats camps de futbol sense que sembli molestar gaire, ans al contrari. Però vet aquí que, de sobte, arriba un organisme internacional i no es mostra tan tolerant com els responsables d'aquests clubs, o com les autoritats del país. Ja tocava que algú comencés a posar fre a aquesta exhibició impune del nazisme. Del nazisme de debò, no del que ens acusen als catalans.

Per cert, dubto molt que entre aquests democràtics seguidors hi hagi gaires independentistes radicals catalans. Però potser la gent del PP, massivament simpatitzant del Real Madrid en té més informació.

Però res, tema silenciat. Aquí no ha passat res, que ara toca La Roja, i la temporada vinent tornaran les banderes victorioses a determinades graderies. Espanya és així.

Comentaris (1)04-06-2014 06:30:41

Parem l'orella, a veure què es diu

Poca estona després de l'anunci de l'abdicació del rei d'Espanya, vaig entrar en una botiga i, com era d'esperar, el tema de conversa entre el botiguer i un client era justament aquest. Un que és tafaner de mena, para l'orella a veure què en diuen i constato que el comentari és, si fa no fa, alguna cosa com ara "mira-te'l, ell marxa i aquí es queda la resta, amb tot aquest merder que té muntat". Evidentment, parlaven dels problemes judicials de la infanta i companyia.

D'acord, és una enquesta sense cap mena de valor. Però una mostra ben aleatòria, sí que ho és i, en qualsevol cas, denota poca simpatia cap al monarca, ara mateix. Unes hores després hem vist imatges ben farcides de banderes republicanes i de gent reclamant el dret a decidir (oh, sorpresa) entre monarquia i república.

Però més enllà de tot això -especialment del meu sondatge a peu de mostrador- crec una visió prou atinada és la que ha fet Vicent Partal, a Vilaweb. En síntesi, que ens trobem davant d'una gran maniobra que té entre els seus objectius, frenar l'independentisme apostant per una tercera via pactada entre el futur rei i els dos grans partits (cada cop menys grans, sembla) espanyols que, fins i tot, aspiraria a fer guanyar, el 9 de novembre, alguna cosa similar al "Sí - No".

Per la seva banda, el president Mas ha afirmat que aquest relleu monàrquic no altera el procés català. L'hem de creure. Potser, fins i tot, i per evitar aventures d'alguns sectors no tant sobiranistes, potser ha arribat el moment de fer un govern amb Esquerra, un govern més ampli i, de passada, més clarament independentista.

Personalment, m'hi veig a venir un remake de la transició, però amb un consens ara mateix impossible (començant per l'acceptació de la corona). Ens intentaran vendre l'Espanya dialogant que vol reformar la Constitució per adaptar-la a la modernitat, i tot això. Però tot serà, al capdavall, una nova mentida, com ho va ser l'Espanya de les autonomies en el seu moment, i tantes i tantes promeses que ens han fet al llarg dels anys.

Sigui com sigui, crec que la consulta del novembre, cada cop és més inevitable. O podeu imaginar un monarca que una de les primeres mesures que prengui sigui prohibir que una part dels seus súbdits -així ens veuen- expressi la seva voluntat, de manera lliure, pacífica i democràtica? El resultat, igual com sempre, només dependrà de nosaltres, encara que s'estigui preparant una grandíssima maniobra política en contra, sembla que liderada per un nou Felip, 300 anys després. Detall gens intranscendent.

Comentaris (1)03-06-2014 06:25:15

Qüestió de perspectives

Dissabte passat, el quarter del Bruc, a Barcelona, va acollir, amb tota la pompa i la parafernàlia que l'ocasió es veu que requeria, un acte civil de jura de lleialtat a la bandera espanyola.

Sis-centes persones, doncs, vam fer un jurament que consideren important, des de la seva condició de civils, en un establiment militar i amb tota l'escenografia pròpia de l'exèrcit. Una autèntica demostració de patriotisme, a través d'un dels seus símbols més evidents: la bandera.

Provem de canviar la bandera? Imaginem que la Generalitat de Catalunya convoca la ciutadania a un acte de jurament de lleialtat a la bandera catalana? Imaginem que sis-cents ciutadans hi acudeixen, orgullosos? No crec que sigui fer gaire ciència ficció imaginar alguns titulars de premsa, a propòsit de l'acte: "unos pocos centenares de fanáticos en el akelarre separatista de Mas", o bé "6.999.400 catalanes se apartan de la concentración nazi de jura de bandera", o bé "la mayoria silenciosa se hace visible no secundando el delirio nacionalista".

Però és clar, la bandera és la que és. I haurem d'acceptar el jurament de dissabte com una expressió de respecte a la llibertat democràtica i com el clam d'una majoria silenciosa ignorada i bandejada, a Catalunya.

Simplement, qüestió de perspectives. Ara que, ben mirat, molt absurd i molt ridícul, tot plegat.

Comentaris (1)02-06-2014 06:12:11

Decidir

Ja fa temps que ens ho va recordar Mafalda, aquesta nena de cinquanta anys, amb la seva mirada lúcida de la realitat: tot just quan havia trobat totes les respostes de la vida, em van canviar totes les preguntes. I és que les coses són ben bé així, perquè encara no hem pres una decisió que ens ha costat temps i ajuda, ja ens trobem davant d'una nova necessitat de decidir.

D'aquesta manera tan curiosa (i tan real, ho vulguem o no) anem construint el nostre futur, anem tirant endavant -o deixant enrere- tot el que constitueix la nostra història particular, la nostra vida, de fet, ja sigui a nivell personal, afectiu, professional, acadèmic...

Triem constantment. Decidim gairebé a cada moment, des de quina roba ens posarem fins a on posarem casa; i entre decisió i decisió, entre encert i error, anem fent, sense adonar-nos, allò que som, allò que posem davant dels altres. La nostra existència. La nostra persona.

Desconcerta, certament, igual com es queixava Mafalda, la poca consistència d'allò que ens agradaria que fos perdurable. Però ben mirat, hi ha una cosa que no canvia: nosaltres (i de vegades el nostre entorn familiar o de relacions més immediat), i la nostra capacitat de treure-li suc a l'existència i, dubte a dubte i decisió a decisió, de fer-nos un futur que ens il.lusioni i d'escriure un passat que ens serveix per mirar de no repetir errors i que il.lumini el nostre demà, o la nostra següent decisió.

Ningú va dir que viure fos senzill. Ni triar tampoc. Però ben mirat, un cop superada aquesta mena de vertigen, apassionant sí que ho és. Perquè només d'aquesta manera, només assumint cada tria que fem i actuant en conseqüència, podem ser realment amos del nostre present.

Comentaris (0)01-06-2014 06:59:18

Un Ulster a Sants?

Veient tot el que està passant aquests darrers dies a Sants, no em puc treure del cap les paraules de fa uns sis mesos de l'exdiputat Cañas: "os montaremos un Ulster que os vais a cagar", un posicionament molt clar en uns moments en què les notícies sobre la presència de personal del Centro Nacional de Inteligencia a Catalunya, per mirar d'aturar el procés independentista anaven apareixent a tots els mitjans.

I és que l'esclat de violència de Sants em genera molts dubtes. El primer, per què una reacció tan violenta, i tan continuada. Can Vies no és el primer, ni serà el darrer, local desallotjat, i no recordo una reacció com aquesta. El segon, per què la violència del primer dia es va dirigir cap a TV3, un mitjà socialment molt defensat com a servei públic i ara clarament amenaçat per les polítiques del ministre Soria. A més, tenim la immediata tramesa de 300 efectius de la Policia Nacional que ningú, des de Catalunya, havia demanat i que, de moment, estan de vacances pagades (per tots nosaltres) en un hotelet de Calella. Que potser es vol insinuar que els mossos no són capaços de resoldre la situació i que cal que sigui l'Estat i la seva policia qui prengui el control de la seguretat a casa nostra?

Però per damunt de tot, hi ha un parell de dubtes que em preocupen especialment. Si una suposada bufetada (encara per demostrar) a Pere Navarro va disparar una tempesta de declaracions sobre els efectes d'un suposat clima de violència latent a Catalunya per culpa de l'independentisme, uns aldarulls sense precedents, com els d'aquests dies, només desperta un silenci molt significatiu, en aquesta mateixa línia. I finalment: calia enderrocar Can Vies justament ara, a tocar d'uns resultats electorals que donen una majoria molt més que clara a les forces independentistes?

Xavier Sala-i-Martín i Antoni Bassas, dos personatges poc sospitosos de paranoics, llencen l'interrogant sobre qui pot haver realment darrere de la violència d'aquests dies. Molt significatiu.

No sé si ja hem creuat aquell punt de no retorn cap a la independència, més enllà del discurs oficial. I més quan llegeixo que el poder judicial espanyol planteja la pregunta de si una futura Catalunya independent acceptaria seguir sota la corona espanyola (també molt significatiu), però tot el que estem vivint aquests dies em fa pensar en una negociació (o un pols, com vulgueu), on tothom juga les seves cartes (de manera neta o bruta), davant d'un canvi històric d'altíssima volada. Una negociació que, fins i tot, justificaria la premonició de Cañas de fa uns mesos, de convertir els carrers de Barcelona en un escenari de kale borroka i, de passada, l'independentisme en ETA, que és la comparació que estic començant a trobar a faltar, vista la tendència argumental dels darrers temps.

Alguna que altra resposta i algun que altre aclariment no farien cap mal, ara mateix. Però molt em temo que hi ha massa coses que no es poden dir, ni mirar d'explicar.

Comentaris (1)31-05-2014 06:52:02

Pagant, Sant Pere canta.

No sé si ho acabo d'entendre. Reconec que de qüestions jurídiques no m'hi entenc gaire, però em sembla que Millet i Montull se'n surten del cas de l'hotel del Palau amb una condemna d'un any de presó, que no compliran, evidentment, i retornant els diners que havien d'aconseguir amb les seves maniobres. Pel que fa al personal de l'Ajuntament de Barcelona imputat, tothom absolt.

Cap problema. I si provem d'aplicar la mateixa norma a tothom? Una apropiació de quatre milions i mig d'euros es tanca amb una multa de quatre milions i mig d'euros (curiosa coincidència) i un any de condemna. Ja ho saben, això, tots els lladres que hi ha tancats per robar molt menys i molt sovint amb motivacions més defensable que l'enriquiment propi, sense més? Ja ho saben que tornant el que han robat se'n surten?

Personalment, sempre he cregut que ni Millet ni Montull rebran mai cap condemna mínimament dura. Hi ha massa gent que els deu massa favors. I el temps em va donant la raó. Potser aniria sent hora que els jutges, o el poder judicial, o el ministre del ram, vagin explicant què és això de la justícia igual per a tothom. Però com que no serà el cas, potser aniria sent hora dedicar un carrer o una plaça a aquests dos insignes prohoms del país. Així, potser, la memòria col.lectiva no oblidaria amb facilitat tanta vergonya i tanta ignomínia (jurídica, política i també cultural, dit sigui de passada).

Comentaris (0)30-05-2014 06:24:49

Quin respecte mereix un ministre mentider?

Ja és ben veritat que abans s'enxampa un mentider que un coix. I si el mentider és del PP, només cal deixar que passin unes eleccions. Justament això és el que li ha passat al ministre Soria, que fa quatre dies negava el tancament de canals televisius catalans i poc menys que acusava la Generalitat d'inventar una polèmica i que ara ja no té cap mirament per confirmar que un dels multiplex de casa nostra es tancarà.

D'aquestes declaracions es dedueixen dues coses prou importants:

La primera, que el ministre mentia abans de les eleccions, amb plena consciència de les seves paraules d'aleshores i fent un exercici indigne d'engany amb finalitats electoralistes. Així de senzill.

La segona, que ens quedarem sense uns quants canals, per ordre governativa. Com en els vells temps. Més mitjans en la nostra llengua que es tancaran. La guerra total contra el català no s'atura.

Conclusió: si volem mantenir amb un mínim de dignitat la nostra llengua, ja podem anar fugint d'aquells que fan servir la mentida com a argument de govern.

I per acabar: algú realment es pensa que amb gent com aquesta es pot dialogar i treure'n res de positiu? Santa innocència (o santa mentida, segons qui ho digui).

Comentaris (2)29-05-2014 06:25:12

Una empresa d'èxit.

Ahir va fer trenta anys que es va posar en marxa una petita empresa familiar que encara resisteix prou activa, malgrat totes les adversitats i que, a més, en aquest temps ha ampliat el nombre de socis i tot. I com gairebé sempre passa amb les coses realment importants, l'efemèride va passar sense massa soroll. Bé, al cap i a la fi, ahir era dimarts, un dia que tampoc -a priori- no dóna gaire de si. Temps hi haurà.

Ara que vivim èpoques de crisi, a tots nivells, una petita història d'èxit, de persistència durant tres dècades, ben bé podria ser portada de diari, perquè els bons exemples sempre ajuden. Però no. Avui són notícia els tancaments, els ERO i tot el que acaba malament.

De tota manera, ahir, un dimarts discret, va ser un dia molt especial per a algú que fa anys va decidir emprendre una aventura compartida, i que se n'ha sabut sortit. Val a dir que quan aquesta empresa familiar va apujar la persiana, nosaltres hi érem, mirant amb enveja, i preparant-nos per obrir el nostre propi negoci, al cap de no massa.

Ahir va ser un bon dia per recordar que hi ha històries que funcionen, amb trenta anys i més de recorregut, al llarg de l'excitant aventura de viure en família, o de compartir una amistat.

Comentaris (2)28-05-2014 06:27:43

Saber escoltar. O no.

Un dels dèficits més important de la nostra societat és que anem perdent la capacitat d'escoltar, tot just quan les vies per emetre missatges es multipliquen dia a dia. De manera similar, la política va perdent la capacitat d'escoltar la veu dels ciutadans, més enllà de la freda dada del recompte de vots.

Les eleccions de diumenge en són un bon exemple. Mentre el líder del PSOE anuncia que plega pels mals resultats, el seu col.lega a Catalunya, amb un resultats encara pitjors, segueix sentint ploure, en una demostració de sordesa política molt difícil d'entendre, però compartida per la seva companya de viatge del PP, entestada a presentar com a perdedors aquells que aglutinen més de la meitat dels vots, quan ella en perd un bon grapat. Evidentment, els sobiranistes radicals, segons ella mateixa.

Imagino que les coses, al si dels partits, tenen vida pròpia. Fins i tot, diria, unes lleis físiques i matemàtiques molt diferents de les que regeixen els destins de la resta de mortals.

Farien bé tots plegats a aprendre una mica de les formacions sobiranistes catalanes que, en un moment donat, van saber escoltar el clam del carrer i apostar per liderar un procés de canvi social tan profund com cada cop més irreversible. De tota manera, potser és demanar massa a qui, com Alfredo Pérez Rubalcaba, durant la seva compareixença per explicar que plegaria pel mal resultat, deixava anar -el subconscient és molt traïdor- que, al cap i a la fi, la seva missió era fer fora el PP. Malament rai quan l'objectiu d'un partit és només guanyar el rival. Ara només falta saber si, com els seus predecessors, també acabarà ben situat als òrgans de direcció d'alguna gran empresa, encara que s'hi avorreixi.

Comentaris (2)27-05-2014 06:33:59

Notícies discretes

Hi ha notícies que passen gairebé desapercebudes, sense ocupar gaire lloc en cap mitjà i, per tant, desconegudes per a bona part de la població. Són notícies que semblen condemnades a la discreció més absoluta.

El problema d'aquestes notícies és que molt sovint són la segona part, el final, d'una notícia que sí que ha estat informació de portada i que en el seu moment va generar rius de tinta, hores i hores de debat i, tot sovint, una important polèmica.

Aquests darrers dies ha passat gairebé desapercebuda, com correspon a tota bona notícia discreta, el comunicat que la Fiscalia General no iniciarà el tràmit per il.legalitzar l'ANC, com demanava el sindicat d'ultradreta Manos Limpias. Oi que recordeu tot el soroll mediàtic que va generar la demanda, en el seu moment? Doncs tot plegat quedarà en res. En res més que una polèmica estèril sense altra finalitat que intentar criminalitzar el procés cap a la independència i els seus representants més significats.

Ara bé, tot aquest no res ha costat uns bons diners públics, si més no, en hores de feina de diferents instàncies judicials. Potser aniria sent hora que els mitjans també quantifiquessin què costen (què ens costen) les maniobres tan indignes com inútils de Manos Limpias i tothom que els dóna cobertura política o informativa. Aleshores potser tothom se n'adonaria que no són tan netes les seves mans, ni molt menys les seves intencions.

En qualsevol cas, sempre és bo saber de quin costat es troba lo raó, i on rau l'afany de desestabilitzar només per fer mal.

Comentaris (1)26-05-2014 06:16:58

Pàgines: 123456929394959697115  <>