login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

15 segons

No deixa de ser curiós que al costat de la immediatesa, de la velocitat i del ritme frenètic enmig del quan vivim, si ens ho mirem bé, ens passem bona part del nostre temps recordant els encerts i misèries del passat (massa sovint més les segones que els primers) o pensant què farem i on serem demà, o d'aquí a deu mesos, mentre se'ns esmuny el temps i la vida, sense que n'acabem de ser massa conscients.

Un grup d'investigadors del MIT (Massachusetts Institute of Technology), ha començat a acotar el present, a calcular la durada d'un instant. Aquest estudi sosté que la realitat, l'instant que vivim, ve condicionda pels 15 segons immediatament anteriors, on es concentra tota la nostra experiència i tot el que sabem. D'alguna manera és com si cada moment de la nostra vida es concentrés, realment, en intervals consecutius i encavalcats de quinze segons cadascun.

15 segons. Però si gairebé no és res! Si se'ns passa sense que ni ens adonem. I nosaltres preocupats per què farem d'aquí a ves a saber quant o recreant-nos -o torturant-nos- pel que vam fer o pel que vam deixar de fer. No sé si el que plantegen aquests investigadors és correcte o no, però el que sí que sé és que la vida es viu o ens passa i que, ens agradi o no, no té ni marxa enrere, ni accelerador.

Pensar que cada cosa que fem, cada decisió, cada paraula o cada gest depenen només dels quinze segons previs pot ser un argument poderós perquè intentem aprendre a viure cada instant com si fos únic i l'últim, perquè la realitat dura molt poc, i val la pena aprofitar-la, més enllà, fins i tot, dels records i dels somnis.

Comentaris (0)13-04-2014 07:07:44

Parlem d'amenaces?

La senyora Sánchez-Camacho, que ja fa dies que ha perdut el nord, es va despenjar aquesta setmana dient que se sentia amenaçada per Terra Lliure i per l'Assemblea Nacional Catalana. Bé, tothom sap que la por és lliure i que tothom en pren la quantitat que vol, però francament, pensar que la més que desapareguda Terra Lliure o la impecablement pacífica Assemblea puguin suposar cap amenaça, em sembla difícil d'acceptar.

Ara que, posats a dir, jo li respondria que jo també em sento amenaçat. Amenaçat per Billy el nen i altres torturadors franquistes que no seran jutjats -ni a l'Argentina ni enlloc-, pels grups falangistes i neonazis que actuen amb total impunitat en nom del dictador, pels alcaldes que recuperen el nom del generalísimo per als carrers del seu poble, pels mitjans de comunicació que inciten a la involució militar, pels governs que no deixen exercir la democràcia, pels cardenals nostàlgics del franquisme, pels policies que filtren informació personal de les seves bases de dades, o pels ministres que preparen lleis de seguretat que ens fan retrocedir cinquanta o seixanta anys en el temps.

Mirant la realitat actual amb una mínima objectivitat, em sembla que jo tinc més motius per tenir por que la diputada, no? I ves per on, no en tinc. El que tinc és un sentiment d'immensa vergonya per determinada classe política que hem d'aguantar.

Comentaris (0)12-04-2014 06:35:42

La nostra justícia és així

El català a la justícia és una de tantíssimes assignatures pendents, tan com a país com en matèria pròpiament lingüística. I és que l'absoluta manca de respecte a la nostra llengua als tribunals, a cal notari i, en general, a qualsevol procediment o tràmit relacionat amb aquest univers burocràtic tan particular.

Ara, una magistrada que treballa a Catalunya es despenja dient que el català és una nosa a la seva feina. I rebla la cosa recordant que l'única obligació lingüística és amb el castellà.

Val a dir que la professional de la justícia té raó. El català li fa nosa i li suposa una feina afegida (tot i que se li va reconèixer competència en català i valencià -només això ja és prou indicatiu de es com tracta la nostra llengua en aquest àmbit- com a mèrit). D'altra banda, ja sabem que la Constitució només dicta l'obligatorietat del coneixement de l'espanyol, amb la qual cosa, qualsevol altra norma és susceptible de ser manipulada i titllada d'inconstitucional. I pel que fa a la llengua, en tenim una llarguíssima experiència de manipulacions d'aquesta mena.

Ja ho sabem. El català, a la justícia, a Catalunya, ja no és ni oficial ni cooficial, és una nosa i, per tant, prescindible. Davant d'aquesta realitat i de com van -i han anat sempre- les coses de la llengua i la justícia, o podem arribar a disposar d'una estructura judicial pròpia (no única, que aquesta ja hi és, però espanyola, per més que Barcelona sigui una de les seus de l'Escola Judicial), o ja ens hi podem anar posant fulles. La resta, fer volar més gallines que coloms.

Comentaris (1)11-04-2014 06:24:02

L'imperi de la llei. I dels bunyols.

La Quaresma, que ja és a punt d'acabar, tradicionalment és temps de bunyols. Però "bunyol", en català, també té el sentit de cosa mal feta, de chapuza, que en diuen en castellà. I tot sembla indicar que aquest recolliment propi del temps previ a la Setmana Santa i la capacitat de generar bunyols, troben la seva màxima expressió en les lleis que surten de cal ministre Gallardón, catòlic convençut i militant, i gran generador de bunyols legals de colossals dimensions.

Si us penseu que exagero, aquí tenim la primera conseqüència de l'aprovació de la llei que suprimeix la justícia universal a Espanya, una llei dictada des del fanatisme i sota pressió exterior de països i interessos de dubtosa qualitat democràtica, tot sigui dit. Aquesta primera conseqüència és l'alliberament de vuit narcotraficants que transportaven gairebé 10 tones de haixix.

Tinc ganes d'escoltar les explicacions del ministre bunyolaire. Segur que en té, perquè és absolutament incapaç d'admetre la seva incompetència, en aquesta i qualsevol altra ocasió. En el millor dels casos només podem esperar un ja clàssic "lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a pasar", que tant serveix a reix com a plebeus per llençar terra a sobre de qualsevol bestiesa que es faci i amagar qualsevol rastre de responsabilitat.

El govern del qual forma part Gallardón no es cansa d'esgrimir allò de l'imperi de la llei (per cert, com els agrada la idea d'imperi) per justificar les seves decisions. En aquest cas, però, aquest suposat imperi de la llei és sinònim d'impunitat per a uns narcotraficants. Déu n'hi do quina llei més encertada. I quin tros de bunyol legislatiu marca Espanya. Un més.

Comentaris (0)10-04-2014 06:28:05

Poder, o no, decidir marxar

Un cop més, la senyora Alícia Sánchez-Camacho, segurament sense voler, ens ha donat la raó. En aquest cas, a propòsit de la possibilitat que marxi de Catalunya, perquè no vol que el seu fill visqui en un lloc sense llibertat.

Aquest cop, estic totalment d'acord amb ella. Jo tampoc no vull que els meus fills visquin en un lloc sense llibertat ni pluralisme. I per això, justament per això, vull una Catalunya independent i com més lluny d'Espanya millor. La diferència, però, entre el que jo vull i el que vol la senyora Sánchez-Camacho és que ella sí que pot marxar, però a mi no em deixen, curiosament, els companys de partit de qui reclama llibertat. Afortunada vostè, doncs.

Aquesta impossibilitat de marxar ens la van tornar a repetir la gent del PP i del PSOE (PSC inclòs, per cert), entre altres, negant-nos el dret a votar, a decidir, a marxar, si així ho volem. Res de nou ni res que no sabéssim. Tràmit fet i pàgina passada, tot i que avui som més que ahir, els que volem un futur diferent i millor. Això segur.

Avui ens llevarem igual que ahir, i que fa tres o quatre dies, un que fa mesos. Seguirem amb el nostre objectiu intacte, però amb la demostració al món que Espanya no vol permetre que votem, per si encara algú tenia cap dubte al respecte. I és que donen per fet, tal com van evidenciar les diferents intervencions d'ahir, que una consulta, si s'arribava a fer, suposaria un triomf aclaparador del doble sí.

Per cert, el que em sembla més curiós de la sessió parlamentària d'ahir a Madrid és que començo a creure que la negativa sistemàtica de Rajoy i els seus té més a veure amb una mena de rebequeria (o pataleta, que en diuen ells) derivada del fet que fa quatre dies van entendre que la cosa va de debò i que anem a la nostra, amb data i pregunta, que no pas, fins i tot, per raons polítiques de més volada. Tot i que demanar alçada a segons qui, potser és demanar massa, oi senyora Sánchez-Camacho?

Comentaris (0)09-04-2014 06:26:14

Representativitat, legitimitat i lideratge

Diu la senyora Sánchez-Camacho que l'Assemblea Nacional Catalana no té cap mena de representativitat popular, i que aquesta representativitat popular només rau al Parlament.

Potser sí que té raó, sobretot si acceptem (tot i que em sembla molt acceptar) que representativitat és igual a vots. D'altra banda, caldria recordar-li a la diputada i senadora que, a més de representativitat hi ha altres conceptes importants, com ara legitimitat i lideratge.

Si parlem de legitimitat, tot el que fa i diu l'Assemblea en té. És una entitat legalment constituïda i amb una barbaritat de persones lliurement adherides, sobretot si es compara amb el nombre d'afiliats de la major part de partits polítics i, entre ells, el propi PP a Catalunya. Per tant, legitimitat no li falta.

Però molt més important, i això els polítics ho sabem molt bé, hi ha la idea de lideratge, la capacitat de recollir els anhels i les voluntats socials i articular-les per a l'assoliment d'un determinat objectiu. I aquí és on l'Assemblea guanya, i de molt, qualsevol formació política, especialment inclosa la que representa Doña Alicia. O algú és capaç de defensar, sense rubor, que té més capacitat de convocatòria -de lideratge- que la que s'ha posat de manifest els dos darrers 11 de setembre?

La senyora Sánchez-Camacho, segurament per deformació professional, tendeix a veure el món només en clau de resultats electorals. I aquesta visió és tan, tan pobre i tant tant curta de mires que provoca vergonya aliena i, al capdavall, només palesa l'enorme distància que hi ha entre ella i el batec de la immensa major part de la societat catalana actual. Avui en tindrem una nova mostra, al Congrés de Madrid, on els escons passaran per sobre de les aspiracions del país.

Altres líders d'altres formacions han sabut interpretar molt millor la realitat que la senyora Sánchez-Camacho. I així és que som on som, tant si ho pot pair com si no.

Comentaris (0)08-04-2014 06:21:34

I mira que ens van avisant

Aquests darrers dies han anat passant coses que han servit per tirar per terra bona part del discurs catastrofista, quan no directament amenaçador i xenòfob, que fa temps que corre contra Catalunya. Només tres exemples:

El "boig per tu" de Shakira, en català, al pocs dies de sortir al mercat, ja era número 1 a Espanya, a Spotify, i molt poc més tard, número 1 mundial. Queda demostrat, doncs, que cantar en català és provincià i propi de talossos.

Ferrari tindrà el primer parc temàtic fora d'Itàlia, al costat de Port Aventura. BCN World tira endavant i Hard Rock Cafe anuncia un enorme local de la seva marca en aquest nou complex turístic. Queda clar, un cop més, que les inversions fugen de Catalunya cada dia que passa.

L'ANC presenta el seu pla d'acció per als propers mesos. D'això ja en parlarem amb calma en una altra ocasió; però sigui com sigui, es fa evident que el procés cap a la independència és una "anada d'olla" del president Mas i quatre sonats separatistes més.

Per cert, si tirem d'hemeroteca, trobarem una curiosa coincidència: el canvi de rumb definitiu (espero) de Convergència cap al sobiranisme, tal com va fer notar la meva dona, va coincidir amb l'estrena del Shambala, a Port Aventura, i amb el fet que el president hi pugés, a primera fila. Una revelació? Una casualitat? Qui ho sap.

Sort que tenen raó aquells que sostenen que no tenim futur. Al capdavall, qui ho sap millor, ells o la realitat?

Comentaris (1)07-04-2014 06:21:54

En el fons, també és viure

Se n'ha parlat, es parla i se'n parlarà molt de com de pernicioses són les xarxes socials i dels perills que s'amaguen darrere de realitats com ara el Facebook, per posar només un exemple. I no seré jo qui negarà que totes aquestes amenaces potencials existeixen, ni que tancarà els ulls davant dels usos més perversos que es pot fer de la tecnologia. Però com diem aquí, no es pot matar tot el que és gras.

Ahir mateix em va sorprendre llegir que una foto d'una nena de tres anys, que la seva mare havia penjat a Facebook, va servir per alertar-la d'una possible malaltia de la seva filla que, al capdavall, es va acabar confirmant, i es va començar a tractar de manera precoç.

Evidentment, les xarxes de relació social a Internet no es poden considerar un instrument diagnòstic (o no més que les tradicionals consultes mèdiques al veí o a l'amic, tan habituals des de sempre), igual com no es poden presentar com un espai de perversió on el delicte es mou amb impunitat (o no més que a la vida real). Així doncs, aprofitem tot el que té de bo seguir respirant, ja sigui al carrer com a la xarxa que, en el fons, no són coses tan diferents.

Finalment, tot acaba depenent de l'ús que cadascú vulgui fer d'allò que té al seu abast. Tant si vol exhibir públicament cada detall de la seva vida, com si vol fer-se invisible. I és que és ben cert que la tecnologia comporta riscs, però no més que els que ens planteja la vida; i aquesta ja sabem com acaba (i ningú no se n'exclama).

Comentaris (0)06-04-2014 06:51:17

El llarg camí de la impunitat

Quan jutjar un determinat comporta un laberint de nivells judicials, un guirigall burocràtic i tota mena d'entrebancs que no fan altra cosa que alentir els procediments fins aconseguir que siguin totalment inútils per a allò que se suposa que haurien de servir, la idea de justícia, senzillament, desapareix.

Espanya és un país ben representatiu de tot plegat, on determinats delictes, i determinats delinqüents, mai acaben pagant les seves accions. Ja sigui perquè el canvi constant de jutges ja és la riota de tothom, com en el cas Millet i companyia, o per qüestions tan vergonyoses com l'enorme quantitat de personatges amb condició d'aforats (més de 10.000 arreu de l'Estat, i pujant). I és que tampoc en aquesta matèria, Espanya és homologable als estats veïns.

I com que no hi ha cap voluntat de revertir aquesta anomalia, va el ministre Gallardón i atorga aquesta condició d'aforats a la reina i la família reial (per cert, una família un tant especial, perquè només inclou l'hereu i la seva mestressa) i apa, una mica més de feina per al Suprem, si algun membre de la règia (i limitada) família no sap ben bé quins negocis fa. Per cert, el rei pot seguir dormint tranquil, que la Sagrada Constitució ja deixa ben clar que és irresponsable. És a dir, que si demà, posem per cas, digués que ell va organitzar el 23 F, més enllà que es vendrien molts més diaris i que s'omplirien hores i hores de televisió i de tertúlies de ràdio, no passaria absolutament res més.

Si mai podem arribar a un estat català, aquest privilegi tan anacrònic i tan profundament antidemocràtic com és l'aforament, potser també s'hauria de revisar. Encara que veient com és d'útil per preservar la impunitat de tanta gent dita "important", no sé jo si pudem tenir gaires esperances.

Comentaris (0)05-04-2014 06:55:53

Qüestió d'identitat

Els catalans som nazis, defensors de la superioritat d'una suposada raça, i mil-i-una barbaritats més. Però ves per on que qui parla, amb totes les paraules, i lletra a lletra, d'identitat sanguínia per referir-se a una especificitat col.lectiva concreta: l'espanyola, és Mariano Rajoy, president del Govern d'Espanya, ni més ni menys.

I és que sempre és molt fàcil acusar els altres dels defectes propis. Perquè argumentar la sang per defensar la unitat és, ras i curt, un raonament que ben bé compartiria el propi Adolf Hitler, i els seus acòlits, per defensar la supremacia ària. Aquí, Rajoy defensa una suposada identitat hispana, en un paral.lelisme més que sospitós.

Imagineu el president Mas recorrent a arguments com aquests per justificar els trets diferencials de la societat catalana? Doncs això.

Comentaris (0)04-04-2014 06:23:51

Em fa l'efecte que ha dit que...

Ahir vam tenir una mostra més del respecte de l'Estat Espanyol i de les seus grans instruments, en aquest cas judicials, cap a la diversitat, en aquest cas lingüística.

Ahir van declarar uns quants diputats catalans davant l'Audiència Nacional pel setge al Parlament i ho van haver d'acabar fent en castellà per la nul.la capacitat de la traductora que s'hi havia designat.

El fet, més enllà de ser una nova prova que la justícia es nega a admetre l'ús d'altres llengües que l'espanyola en els judicis, evidencia el poc rigor de l'Audiència en el moment de contractar traductors. Perquè, si això passa en aquest cas, del qual se sap que tindrà un gran ressò mediàtic i que els errors de traducció es detectaran a l'instant, què no pot passar en traduccions d'altres llengües, menys mediàtics i que no surten de les quatre parets de la sala on es fa el judici?

Aquesta és la idea de justícia i d'aplicació de les lleis d'aquest tribunal tan particular (i tan fora de temps).

Necessitem més mostres del respecte que ens tenen? Espanya és així, sempre ha funcionat així i no la canviarà mai ningú. Per tant...

Comentaris (1)03-04-2014 06:31:41

La realitat és tossuda i desmenteix les bones paraules

Cada dia que passa descobrim una nova iniciativa solidària. I cada dia que passa ens refermem en la idea que les retallades maten. Literalment.

L'Ajuntament de Vic i la Fundació Trueta han posat en marxa un banc de medicaments per a malalts crònics, perquè ja no es pot amagar ni negar més l'evidència que cada cop hi ha més gent que abandona la medicació per manca de recursos econòmics.

Tan lamentable com lloable, la iniciativa. Lamentable perquè és necessària, i lloable perquè, si més no, vol donar resposta a una necessitat bàsica i vital per a molta gent.

A l'altre extrem, podem situar les paraules ja clàssiques de la viceconsellera d'Assistència Sanitària de la Comunitat de Madrid, quan es demanava si té sentit que un malalt crònic visqui de franc del sistema. Doncs ara veiem que sí, quan l'alternativa és abandonar la medicació. Potser els nostres responsables sanitaris també n'haurien de prendre nota, de la realitat del nostre país.

És trist, però cada dia que passa constatem que aquesta sortida de la crisi, que ja donen per feta a la capital del regne, no fa altra cosa que convertir-nos en un país en vies de desenvolupament, cada cop més lluny d'allò que diuen que som. I iniciatives com la de Vic no fan altra cosa que confirmar-ho.

Costa imaginar el rumb cap a la solidesa econòmica de la mà de bancs d'aliments o de medecines, cada cop més imprescindibles i ben segur que més efectius que les intervencions de marededéus i de braços incorruptes, o que l'externalització de la gestió.

Comentaris (0)02-04-2014 06:22:55

Primàries massa primàries

Aquesta moda (i sóc ben conscient de la paraula que faig servir) de les primàries per elegir els candidats d'un determinat partit per a unes determinades eleccions s'està mostrant com un autèntic bumerang que en lloc de tornar a la mà de qui els llença li acaben picant a la cara (per no dir als morros).

El darrer exemple són les primàries d'aquest cap de setmana passat; les del PSC, a Barcelona. I és que més enllà dels resultats, hi ha alguna que altra constatació prou innegable, com ara que hi ha hagut vots no sé jo si directament comprats o prou induïts, però sigui com sigui gens lliures, o que la qualitat democràtica dels interventors i responsables electorals ha quedat més que tocada, per no parlar de la direcció del partit.

Si mirem els resultats estrictament, queda clar que el PSC, si més no a Barcelona, és el seu aparell. Aquesta és la realitat, votació rere votació. Aquells que reivindiquen un altre PSC, més catalanista, o favorable a la consulta, ja poden anar buscant una altra formació o, si no, acatant el que diu la direcció del seu partit.

I és que per més que es vulguin vestir de democràtiques les direccions dels partits (tots en general, però ara la del PSC en concret), les seves maneres de fer no ho són, la qual cosa les allunya, cada dia més, de la ciutadania en general, tipa de tanta maniobra pel poder i de tan poques respostes efectives.

Les primàries (o la seva execució) són massa primàries, massa primitives si voleu, per al que la societat reclama. Per a aquest viatge, potser no calen alforges, perquè sempre van buides.

Però tranquils, que no passa res. En aquest nostre país mai no passa res, facin el que facin. Ells, a les seves coses, i nosaltres a les nostres.

Comentaris (1)01-04-2014 06:31:07

Paisatge quotidià

No fa pas tant -o potser en fa massa- que ens sorpreníem amb un nou personatge de la realitat de les nostres ciutats i pobles: aquell que regirava contenidors d'escombraries buscant-hi alguna cosa per menjar o per vendre. Aquest personatge, avui, ja no fa girar el cap a ningú, de tan habitual com és.

Tampoc fa tant -o potser també en fa massa- que llegíem que els menjadors socials i els bancs dels aliments estaven desbordats per l'allau de persones que necessitaven els seus serveis. La cara positiva d'aquesta situació (si és que en pot haver alguna) és el creixement de les iniciatives ciutadanes de suport i solidaritat amb els més desfavorits. La cara negativa, la irrupció dels fanàtics xenòfobs d'extrema dreta amb les seves campanyes d'ajuda als necessitats nacionals. Evidentment, i segurament, amb una bona injecció de diners públics al darrere, per crear un clima social d'odi que ja sabem que va en augment a tota Europa, per la manca de respostes vàlides per part dels partits que ens governen.

És tan indecent aquesta iniciativa com la impunitat amb què es pot dur a terme, amb la complicitat activa o passiva dels governs populars que s'entesten a negar la crua realitat del país i de milions de persones, no fos cas que fes ombra a la seva eufòria econòmica, ni que sigui carregant contra estudis tan fiables com els que fa Caritas, una institució que, al pas que van, aviat pot ser titllada d'antisistema i contrària a la seguretat de l'estat. Potser la substituiran pels seus amics d'Europa 2000. Així matarien dos (o molts) ocells (immigrants) d'un sol tret. Potser es tracta d'això?

Comentaris (1)31-03-2014 06:26:05

Juguem?

Diu la dita que hivern dóna les cartes i primavera fa el joc. Gran veritat que la saviesa popular, un cop més s'encarrega de recordar-nos. I és que aconseguir qualsevol cosa sempre implica una feina prèvia que, si s'ha fet bé, facilitarà la resta.

L'hivern ja ha passat i les cartes ja han estat repartides. Ara ens toca jugar, a veure si som capaços de fer un bon joc. Val la pena, justament ara, no oblidar que sempre hi ha maneres de mirar el món i la realitat, i fins i tot explicar tot el que ens passa, i estic convençut que una de les millors és, sense cap mena de dubtes, amb ulls d'innocència, amb ganes de jugar, fins i tot amb les coses més importants.

Tot això, m'ha vingut al cap en llegir la notícia d'un fantàstic diorama que recrea els fets de 1714, amb clicks. Una gran manera d'explicar un drama, tot just desdramatitzant-lo.

L'hivern, fa 300 anys, també va repartir les seves cartes. A nosaltres ens toca seguir jugant. Exactament igual amb tot allò que ens afecta, amb tot en la nostra vida. Se'ns van donar unes cartes, però és feina nostra descartar-nos o no i anar jugant, si volem una bonica primavera, com la que de moment estem gaudint, amb una floració majestuosa.

Comentaris (1)30-03-2014 06:52:35

Pàgines: 123456929394959697111  <>