login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Meses o fogueres

Hi ha una expressió tradicional, relativa a la gestió pública, que sosté que si vols no resoldre un problema, el millor és crear una comissió.

Aquesta mena de reflexió de la saviesa política popular m'ha vingut al cap per la proliferació de comissions, grusps de treball, pactes nacionals, taules, meses i tauletes de nit que darrerament proliferent tant a nivell nacional com municipal i que em porten a pensar que ens trobem en un punt on els nostres representants no saben, no volen o no gosen fer allò que cal fer i han optat per marejar la perdiu una estona a veure si les coses se solucionen soles, cosa que de tant en tant prou que passa.

Si mirem les coses en perspectiva, ens trobem a començaments d'un segle, i si fem un cop d'ull al que ha passat en circumstàncies cronològiques similars veurem que els començaments de segle acostumen a portar canvis prou importants, i crec que aquest que vivim no serà cap excepció.

Les polítiques erràtiques dels partits que han governat les nostres institucions les quatre darreres dècades evidencien el desgast definitiu de les seves propostes. Ja que som a les portes de Sant Joan, m'atreviria a conjurar tots els esperits d'una nit misteriosa i màgica en el nostre univers col.lectiu i vaticinar canvis molt profunds en la llista i equilibris polítics a curt o mig termini. Alguna cosa s'ha acabat i alguna mena de foc d'estiu acabarà fent cendra aquesta autèntica pira política que any rere any s'ha anat aixecant.

És hora de fer foc nou sobre mobles i andròmines ja totalment inútils.

Comentaris (1)22-06-2013 06:45:25

Doble o res

Era d'esperar. Comença l'ofensiva total del PP contra les competències autonòmiques. El paraigua, el de sempre, allò d'estalviar recursos, amb la seva interpretació particular.

Fa pocs dies va ser el propi president Rajoy el que va apuntar les que segons ell són duplicitats competencials. Seguint els seus exemples, les agències meteorològiques o el síndic de greuges, ja que tots dos tenen equivalents estatals que poden fer la seva funció. Ahir mateix, aquesta mena de personatge sinistre, més propi de la ficció que de la realitat que és el ministre Montoro, donava més pistes al respecte.

Per una vegada, ajudaré a facilitar les coses als populars. Jo els proposo un parell de duplicitats que permetrien estalviar temps i molta demagògia, alhora que serivien per assolir els seus objectius reals. En el cas de Catalunya, aquestes dues duplicitats són el Govern i el Parlament. Al capdavall, si ja tenim un govern estatal i unes Corts Generals, ens podem estalviar, seguint el seu raonament, les nostres institucions. És una idea.

Ara que, ben mirat, i també per evitar duplicitats, potser el més fàcil seria esdevenir un estat propi, amb les nostres institucions no duplicades i ells que s'espabilin amb el seu puzle.

Cada cop són més barroers en les seves maneres de fer, encara que els seus objectius cada dia que passa són més clars.

Comentaris (1)21-06-2013 06:23:25

Estupidesa infinita

Va dir Einstein que hi ha dues coses que són infinites: l'univers i l'estupidesa humana, i que la primera encara estava per demostrar. El mèrit del savi és que va pronunicar aquesta sentència abans que existís el PP, la qual cosa ja li podria atribuir un nou mèrit, el de ser un autèntic visionari.

Aquesta reflexió ve a compte de la darrera aportació científica popular al món de la lingüística i que intenta demostrar que el valencià és una llengua íbera. Que aquesta gent no són gaire llegits ja fa dies que ho sabem, però d'aquí a ignorar tot el coneixement lingüístic, en el sentit més ampli del terme, hi ha un abisme. Ja és simptomàtic que aquesta tesi s'hagi de debatre al parlament, espai generador de coneixement científic per antonomàsia, i no tinc cap dubte que si no se'n surtin acabin als tribunals, on sempre els quedarà el Constitucional

Però bé, ells són així, i tot val. Fins i tot el ridicul, quan es tracta d'anar contra el català.

Ara només cal esperar a veure quan tarden els seus col.legues aragonesos a trobar una tauleta de fang de no sé jo quants segles, que demostri que Noé, per exemple, parlava lapao, i que aquesta va ser la llengua de la recontrucció de la humanitat després del diluvi. Temps al temps.

Comentaris (2)20-06-2013 06:27:05

La natura fa el seu curs

Terribles inundacions a la Val d'Aran i a mig Pirineu. Un cop més, la natura, altrament amable en aquestes contrades, ens mostra la seva cara més amarga, en forma de pluges intenses i riuades que s'emporten per davant tot allò que troben. Cases, ponts, carreteres, tot passa a ser una mena de joguina macabra en mans de l'aigua.

Els rius tornaran al seu curs aviat. Per sort, aquestes situacions acostumen a durar poc, i l'aigua donarà pas al fang, i el fang a la destrucció. I es valoraran els danys, i es calcularan les pèrdues, i començaran els debats sobre si s'hauria pogut evitar, si s'havia edificat allà on no tocava, sobre el progrés i el creixement...

Però més enllà de tot això, de tant en tant, la natura s'entesta a demostrar que la seguretat absoluta no existeix i que el risc, l'accident, la tragèdia fins i tot, són elements que formen part de les nostres vides, de manera inseparable. Per més que fem i que planifiquem, som part d'aquesta natura ara se'ns manifesta hostil.

Potser cal anar aprenent que no tenim el poder absolut del medi on vivim, ni ho podem controlar, regular i ordenar tot al nostre gust.

Des d'aquí, el meu suport a tothom que està patint les inundacions i el meu desig que tot allò que es perdi siguin només coses materials.

Comentaris (0)19-06-2013 06:36:46

Absència

Recordar, de tant en tant, és l'únic que ens queda. Recordar fets, llocs, històries, paraules, persones. La memòria, de tant en tant, és el gran bàlsam contra l'oblit, un bàlsam que ens ajuda a admetre que som qui som i que som com som, segurament, per un conjunt de circumstàncies que no sempre temin prou presents.

L'absència d'algú deixa un silenci intens a dins nostre, un espai buit que omplirem amb la memòria, amb els records, amb les imatges de tot allò que hem viscut i que se'ns enganxen de manera absolutament inseparable fins esdevenir part de nosaltres mateixos, part de la nostra realitat i de la nostra vida, que va repetint moments, sempre iguals, però sempre diferents.

Passa el temps i se'ns fa, dia a dia, una mica més present la teva absència.

Comentaris (2)18-06-2013 06:36:58

Res de nou a la vista

Comença una nova setmana, i res no fa pensar que ajudi a sortir d'aquest bucle immens en què ens trobem. Una setmana més per dubtar si realment anem a algun lloc (diguem-ne Ítaca, independència o com vulguem), per pensar que som un país normal perquè tenim corrupció com els veïns, per dubtar d'aquella llum al final del túnel (versió pepera dels brots verds), per avorrir-nos de la omnipresència futbolística (tot i que s'han acabat les grans competicions) i les ofensives xifres que s'hi mouen, per començar a escoltar els consells de com s'han de fer les fogueres i llençar els petards, per escoltar el trist mantra de l'austeritat, per tornar a ignorar les mentides que diuen que no s'apujaran els impostos i que els pensionistes no perdran diners...

També serà una nova setmana de fer coses en què gairebé només nosaltres creiem, de pensar que mai no acabem de ser al lloc on voldríem ser, de retrobar vells coneguts o fer noves coneixences, de renegar del temps si no fa prou calor, o si en fa massa...

En fi, que comencem una setmana més sense, segurament, massa canvis a destacar. Bé, potser, no comencem res. Potser, senzillament, la vida continua, amb tot i amb tothom de sempre.

Comentaris (1)17-06-2013 06:21:17

Sensacions

Hi ha ocasions, i estic segur que tothom n'ha viscudes unes quantes al llarg de la seva vida, en què se'ns fa ben real aquella sensació de la calma abans de la tempesta. Acostuma a passar just abans d'algun fet especialment rellevant, ja sigui per bé o per mal.

Avui sento una mica aquesta mateixa sensació perquè sé que sóc a les portes d'una setmana prou atapeïda on passaran coses que fa temps que s'estan coient, i que per tant poden ser prou satisfactòries, però que m'impediran de fer altres coses i ser amb altres persones amb qui voldira compartir més aquests dies.

Davant d'aquesta situació, prendre distància, oblidar una estona tot el que ha d'arribar i gaudir d'aquest estiu que se'ns ha tirat a sobre amb la persona que estimes és, sense cap mena de dubtes, la millor de les estratègies. I això miraré de fer.

Avui, em sento doblement satisfet: d'una banda pel luxe de poder sentir aquest sensació, que indica que encara hi ha coses que tenen sentit i, d'una altra, perquè tinc amb qui ocupar aquesta calma d'abans de la tempesta i aconseguir que sigui, com diu el poeta, el silenci que precedeix el cant.

Passeu un bon diumenge.

.

Comentaris (1)16-06-2013 06:59:12

I no passa res

Cada dia que passa tinc més clar que les autoritats (per dir-ne d'alguna manera) espanyoles poden fer el que vulguin i dir el que vulguin i aquí no passa res. Absolutament res. Aquesta deu ser una de tantes diferències entre representar un estat i representar un país, i si no, que li diguin a tots els catalans que han hagut de demanar perdó gairebé de genolls per qualsevol mena d'incontinència verbal que ha pogut molestar els amos de Madrid.

Ara és la delegada del Govern espanyol a Lleida, Imma Manso, qui es despenja, ben flanquejada per la Guàrdia Civil, afirmant que les darreres batudes que ha dirigit no eren per buscar delinqüents sinó immigrants. Fantàstic. Sempre és un consol saber que la prioritat de les forces de seguretat (¿?) espanyoles és la persecució de l'immigrant i no la del delicte. Bé, ells (i ella) sabran a qui cal protegir. O si més no, els dictats de qui estan executant.

A aquesta gent del PP els va molt bé tenir una majoria absoluta de tant en tant. Segurament és l'única manera en què són capaços de mostrar-se com realment són, una colla de franquistes xenòfobs, sense cap pudor. La claredat, en aquestes coses, sempre s'agraeix. Sobretot perquè ens ajuda a tenir més clar, si cal, qui és l'enemic. El nostre enemic de debò.

Us podeu arribar a imaginar la reacció si el màxim responsable polític dels mossos digués que fan batudes contra immigrants i no contra delinqüents? Doncs això. Però, com sempre, aquí ben calladets, no fos cas. Per cert, cap rectificació de la delegada, cap explicació, ni cap "les meves paraules s'han tret de context". Ni cal.

Comentaris (0)15-06-2013 06:28:47

De fora vindran?

Cada dia que passa tinc més clar que l'acord amb Espanya, si s'ha de produir, perquè puguem decidir què volem ser i amb qui, vindrà forçat des de fora. Mirem si no les paraules de David Cameron a propòsit del problema catalán. Perquè per més que es vulgui silenciar Cameron, la democràcia acaba sent la democràcia, i els sistemes (legals o no) amb dèficits democràtics, no deixen de ser altra cosa que això: sistemes polítics amb dèficits democràtics.

Bé, això serà així suposant que aquí sapiguem tenir un lideratge prou fort i un discurs prou clar al respecte. Un discurs totalment incompatible amb el tradicional "tot i què...". Quin mal ha fet allò del seny i la rauxa.

Ja tindria guasa que tant l'adveniment del sentit comú al govern espanyol, com del discurs útil i clar al català hagués de venir de fora. Quin nivell!

Ara bé, si és possible saber que es podrà seguir el concert de la llibertat del dia 29 de juny, en directe, des de Mont-real, abans que es confirmi que l'emetrà Televisió de Catalunya, sembla clar que si no ens donen una empenteta des de fora, ho tenim complicat.

Que cansat és viure al país del "sí però no", del "tot i què" i del "sí, però només una mica, no fos cas". I més cansat, encara, quan podem aspirar a qualsevol cosa que realment vulguem obtenir.

Comentaris (1)13-06-2013 17:13:24

Si pega, pega. I si no, pegot.

Històricament, hem pogut riure molt de la presència i venda de barrets mexicans a les botigues per a turistes que hi ha a les Rambles, per exemple. De fet, sempre havia pensat que ajudaven a construir aquella mena de tòpic hispà de tipus baixet vestit de torero, amb un barret mexicà i amb un tracuc a les mans, muntat dalt d'un cavall que, quan no cavalcava orgullós, ballava sevillanes.

Evidentment, ni rastre de cap tret diferencial català en aquest tòpic. Per sort.

Però vet aquí que Port Aventura fa un pas per actualitzar aquesta imatge absurda i presenta, a la seva cantina mexicana, un espectacle flamenc. Sant tornem-hi: una barreja de folklore mexicà i espanyol, com a essència del panhispanisme.

Potser algú hauria de demanar als grans grups inversors que hi ha darrere de Port Aventura, alguns que es volen presentar com a ben catalans, a sant de què ve aquesta novetat i, ja de passada, si és la manera d'incorporar l'espanyolisme més tòpic en un espai lúdic on, fins ara, no hi tenia lloc.

Aviat, fins i tot divertir-nos serà difícil si no sabem quadrar-nos com cal davant dels símbols d'identitat patris.

Comentaris (2)13-06-2013 06:31:24

Que ningú tingui cap dubte (ni cap esperança)

Finalment, el PSC (acceptem aquestes sigles com a definitòries del autoproclamats socialistes catalans) va posant totes les seves cartes a sobre de la taula: aposten pel "no" a la independència i, a més, suposant que fos en el marc d'una consulta pactada amb Madrid. És a dir, no a tot el que no sigui amb el vist-i-plau d'Espanya.

Mai no havia dubtat de l'error monumental que va ser el tripartit, especialment el segon, en relació amb el futur del nostre país. On és aquella "pluja fina" que havia de convertir a la "vera fe nacionalista" el PSC? on aquella defensa dels valors d'una suposada esquerra coral que afavoriria les nostres aspiracions nacionals? Jo contesto: enlloc.

El temps acostuma a ajudar a resoldre dubte, i aquell intent de govern autodefinit com d'entesa no ha resultat, al capdavall, gran cosa més que una enorme màquina de generar deutes a mig i llarg termini que hipotequen el nostre present i el nostre futur, i que ens deixen en herència grans infrastructures inútils o inversions milionaràries en projectes desats als calaixos de l'oblit.

Us sembla que exagero? Doncs llegiu les paraules que surten dels socialistes actuals. No podem comptar amb ells. I també dubto que puguem comptar amb una Iniciativa que, m'atreveixo a pronosticar-ho, a l'hora de la veritat ens sortirà amb qualsevol proclama en defensa de la universalitat, de l'ecologia, o d'una esquerra sense contingut, per tal d'impedir-nos el nostre dret a ser.

Potser no és l'hora de les dretes ni de les esquerres. Segurament, entre altres coses, perquè no tenim cap definició vàlida per als temps que corren d'aquests conceptes. Crec que és l'hora de proclamar-nos catalans, lliures i amb dret a decidir el nostre futur i, arribat el moment, de proclamar la nostra independència.

Cada dia que passa ens guanyem, si encara cal, més el dret a exigir allò que fa 300 anys que se'ns nega i uns quants menys que se'ns intenta maquillar, sota capes i capes de mentides i demagògia fracassada.

Estem sols. Molt sols. No en tingueu cap dubte ni cap esperança de canviar ningú. La sort és que som molts. Que cada dia molts més.

Comentaris (2)12-06-2013 06:29:46

El valor del grup

Reconec que sempre he tingut una clara tendència a la individualitat; a fer le coses sol. Però també reconec que he tingut el privilegi de trobar diferents grups de treball que m'han ensenyat com és d'important i valuós el treball en equip.

Sense anar més lluny, dimecres passat es van lliurar els Premis Llanterna Digital, en l'organització dels quals tinc l'honor de treballar. I dic honor, perquè ho és poder compartir l'evolució d'un projecte creat en plural i que ha crescut gràcies a la implicació de molta, molta gent, al llarg de set anys. En aquest cas, "molta gent", en bona part, vol dir persones que treballem a les administracions públiques; funcionaris si voleu, però funcionaris que saben defugir el protagonisme, que són capaços d'anar molt més enllà de les seves obligacions i que saben arromangar-se i fer la feina que cal fer en cada moment, fosca de vegades, per tirar endavant allò que cap d'ells no podria fer sol.

Aquesta és l'anècdota puntual. Però allò que és realment important és el valor del treball col.lectiu i tot el que ens pot aportar. Seguint amb l'exemple que plantejo, el treball de la Fina, la Rosa, l'altra Rosa, el Josep-Enric, la Carme, l'altra Carme, o la Dolors, i també el d'aquells que fan un forat, com bonament poden, en unes agendes prou denses, per fer de jurats, perquè també creuen en el projecte, o la feina d'aquells professionals que primer diuen "sí" i del preu ja en parlarem. Aquest és l'autèntic equip. Aquest és l'autèntic servei públic.

No sé si heu tingut la sort de trobar un grup de persones capaç de fer que una il.lusió sigui una realitat i un projecte de futur en qualsevol espai de les vostres vides. Jo sí, i me'n sento molt satisfet, perquè la realitat demostra que entre tots, quan hi ha ganes i quan es juga net, es poden fer coses molt dignes i prou valuoses; coses que ens ajuden a ser més oberts de ment, més savis i més lliures.

I qui no ho sàpiga veure, o no vulgui, prou que s'ho perd.

Comentaris (1)08-06-2013 16:27:51

El Sant Cristo gros

Això de treure el Sant Cristo gros quan les coses es posen especialment complicades, o quan no plou, per exemple, es veu que no és cap pràctica exclusiva nostra. I si no que li demanin a l’alcaldesa de València, Rita Barberà, que ara que se sent assetjada judicialment es treu de la màniga una idea tan estrambòtica com efectista: l’inici dels tràmits per declarar patrimoni de la humanitat un calze que es conserva a la catedral de la seva ciutat i que, sense cap pudor, identifica amb el Sant Grial. Això sí que és el Sant Cristo gros de debò.

No crec que valgui la pena perdre ni cinc minuts a comentar la versemblança de l’afirmació que allò que es guarda a la catedral valenciana sigui el Grial (suposant -que ja és suposar-que hagi existit mai). Però crec que sí que val la pena constatar com, en temps difícils, l’església sembre és un bon refugi per als pecadors.

I com que el mandat cristià és aquell d’estimar tothom, i com que amor con amor se paga, no dubto que l’església valenciana (i l’espanyola de propina) donarà tot el seu suport a Barberà i les seves iniciatives, en justa correspondència amb l’amabilitat i sentit de la caritat dels seus companys de partit a Galícia.

Una enorme vergonya.

Comentaris (1)08-06-2013 07:49:41

La indignitat de la demagògia

El govern del PP és una font inesgotable de sorpreses i un autèntic mostruari de demagògia barata. Un dels darrers, i tristíssims, exemples el vam tenir la setmana passada, quan el ministre d'Indústria, José Manuel Soria, va defensar que la causa dels problemes de malnutrició infantil a Catalunya eren culpa de la televisió autonòmica i dels mossos d'esquadra.

A banda de la bestiesa monumental d'aquesta afirmació, potser caldria demanar-li al ministre si, en el cas hipotètic que Catalunya no tingués ni televisió ni policia pròpies, podria disposar d'aquests diners per a altres finalitats o si també ens els prendrien per subisidiar altres territoris que ben poca cosa aporten, a nivell econòmic. La resposta: no. Evidentment que no. I és que el problema no és en què es gasten els recursos de què disposa Catalunya (tot i que també caldria demanar als nostres governants actuals i passats explicacions de moltes coses) sinó en tots els diners que ens prenen (solidaritat, en diuen) i que no tornen.

No ens enganyem, el nostre gran problema econòmic són els diners que generem i dels quals no podem disposar. Això el ministre (curiosament, el d'indústria, que potser ens podria dir on és la indústria espanyola) ho sap perfectament, però tot s'hi val quan es tracta de fer demagògia barata, ni que sigui amb declaracions a El programa de Ana Rosa. Molt coherent tot plegat.

Comentaris (0)08-06-2013 06:57:34

La força de la intel.ligència

Espectacular la imatge del ministre Wert, amb cara de ruc, contemplant com la flor i la nata dels universitaris del seu país no es dignen ni a saludar-lo, mentre lleuixen samarretes contra la seva política educativa.

La imatge, per ella mateixa és molt il.lustrativa i posa de manifest que la intel.ligència, la capacitat i l'excel.lència no tenen res a veure amb l'estupidesa, la mediocritat o el fanatisme.

Estudiants brillants davant de polítics mediocres. La imatge de la realitat espanyola. L'únic problema és que els estudiants marxaran, a guanyar-se la vida lluny de casa seva, malgrat que alguns altres mediocres li vulguin treure ferro, mentre que aquesta casta (caspa) política es quedarà.

Quina pena de gent i quin bo d'estudiants.

Comentaris (1)07-06-2013 16:56:58Actualitat

Pàgines: 12345692  <>