login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Sempre hi ha algú

Avui he repescat un text de ja fa uns quants mesos que vol respondre la pregunta de per què els gossos ajuden, de manera espontània, les persones.

Si teniu un gos a casa, segur que més d'un cop heu dit allò de "sembla que t'entengui" o heu pogut comprovar que no se separa de vosaltres quan esteu malalts. Potser la ciència podrà acabar explicant per què passa això, i si tenim o no raó. Mentrestant, gaudim de la companyia de les nostres mascotes, que val la pena.

A tall de resum, aquest estudi conclou que els gossos ens ajudaran si perceben amb claredat que necessitem la seva ajuda. Tan simple com això, i tan complicat alhora, perquè sovint vivim amb una careta que ens fa jugar a semblar persones amb una mena de superpoders que ens fan passar per sobre de les dificultats com aquell que caminava sobre l'aigua. Encara que sabem que només és una careta.

Quan les coses se'ns compliquen, val la pena no fingir. Val la pena admetre que necessitem un cop de mà, o una paraula, o una presència. Quan les coses es posen complicades, demanem ajuda, que sempre hi haurà algú -potser fins i tot un gos- disposat a ajudar-nos o, si més no, a fer-nos companyia, perquè sapiguem que no estem sols.

Comentaris (0)15-06-2014 07:07:10

Convocatòries que haurien d'avergonyir

Hi ha iniciatives que haurien de fer sentir vergonya pel simple fet de ser necessàries. Sense anar més lluny, la d'aquesta tarda en defensa de l'escola catalana. I no és que haguem de sentir vergonya de defensar un model educatiu que s'ha demostrat, al llarg dels anys, un model d'èxit, sinó pel fet que, a hores d'ara, encara calgui reivindicar la nostra llengua al nostre sistema educatiu, com si ens trobéssim atrapats en un bucle diabòlic que ens fa enrere quatre dècades, de manera periòdica i inevitable.

A la vista de la situació provocada pel govern del PP, amb el silenci còmplice, un cop més, del PSOE i els seus satèl·lits catalans, ja no ens queda cap mena de dubte que subsistir en l'entorn actual és, ras i curt, impossible. Si volem seguir sent catalans, educant els nostres fills a la nostra manera, amb els nostres valor, els nostres principis i en la nostra llengua, cal fer un tomb històric i definitiu a la realitat.

Dècades d'un sistema educatiu que té, com a gran actiu cívic, haver mantingut una única línia educativa on tothom s'hi podia sentir còmode, sense fracturar la societat per raó de llengua, ara es veu que és una provocació a Espanya. Una provocació a aquells que s'entesten a dir que nosaltres fracturem la societat. Quina barra, quan són les seves lleis les que busquen aquesta fractura, generant un conflicte allà on no havia existit mai i imposant mesures que no busquen altra cosa que la nostra humiliació i la del nostre sistema.

Però ningú no sentirà vergonya de la manifestació d'aquesta tarda, cap vergonya pel fet que calgui fer-la. Aquesta tarda hi haurà una nova demostració de dignitat absoluta per part de tots aquells milers de persones que no es resisteixen a claudicar davant d'aquesta nova agressió a la nostra identitat, a la nostra educació i al nostre futur.

Comentaris (1)14-06-2014 07:06:53

Pareu màquines

Pareu màquines. Que descansin els polítics, els economistes, els executors hipotecaris, fins i tot -si pot ser-, que ahir va començar el mundial de futbol.

Un calendari pervers s'ha posat en marxa. Les coses importants s'han enllestit, per tal que les persones importants puguin enganxar-se uns quants dies a la tele. Només ens queda la cosa aquesta del relleu monàrquic. Mala sort per a alguns, que s'hi hauran de dedicar una mica a la feina habitual. Per cert, un relleu que segueix sense acabar d'alçar el vol, perquè coincidir amb el mundial...

Resulta fantàstic comprovar com una colla de joves corrent rere una pilota poden aturar el nostre ritme vital i alterar-lo de la manera que ho fan. Però la vida és així i com va dir aquell "futbol és futbol".

Ja arribarà l'estiu, i el final de l'estiu, i aleshores viurem, ben segur, setmanes d'informacions, contrainformacions, mitges veritats i mentides vergonyants, perquè quan la calor comenci a afluixar tindrem un 11 de setembre i un 9 de novembre que sí que seran transcendents.

Mentrestant, a veure què passa al Brasil. Que això és el que realment importa. O no?

Comentaris (2)13-06-2014 06:26:52

Sort que no passava res

Ja ho sabem. Això de la consulta és una bogeria de quatre eixelebrats, Espanya és d'esquerres i el rei mor al llit. Doncs mira, no ben bé, perquè ara resulta que el rei abdica, que el líder de l'esquerra espanyola ha plegat i que el líder del PSC (per dir-ne d'alguna manera) també abandona. Sort que fa quatre dies mal contats no passava res de res.

Sembla que el canvi d'època, de noms, o del que sigui, és irreversible. Iniciativa i Esquerra van ser les primeres a canviar cares i lideratges. Ara arriba el torn al socialisme que es proclama republicà però defensa a ultrança la monarquia (això també té alguna cosa que veure amb la seva caiguda, perquè no hi ha qui entengui el raonament) o que diu defensar Catalunya de la mateixa manera com ho fan el PP i Ciutadans (i això tampoc no s'aguanta), però suposadament des de l'esquerra. Finalment, el rei abdica, segurament perquè la cosa ja no dóna més de si, i més val una retirada a temps que una derrota absoluta (encara no impossible, però).

Són temps de canvi, perquè són temps posteriors a una crisi ideològica i de lideratges extraordinària. I encara cauran més personatges d'aquells que algú encara pot considerar intocables. Començant per Duran i seguint per Sánchez Camacho, si parlem de casa nostra, tots dos tenen el dies comptats, encara que no ho vulguin dir públicament. Bé, Pere Navarro, la setmana passada, encara parlava d'il.lusió i de projecte de futur. I és que les paraules d'un polític (d'aquests ja caducats, sobretot) cada dia es mostren més falses; tant com les declaracions i contradeclaracions de Duran, que sembla que no busqui altra cosa que titulars que el facin sentir important, la ruïna del seu propi partit o, per damunt de tot, la dels seus socis. Veurem el que dura la societat.

Són temps de canvi. Tant que resulta fantàstic escoltar com els espanyols demanen dret a decidir (monarquia o república) mentre no entenen que nosaltres també vulguem decidir (independència o autonomia).

Ara, només cal esperar que el relleu de cares i noms porti un relleu d'idees, perquè les actuals estan molt més que rovellades, a dreta i dreta (PP i PSC-PSOE), perquè l'esquerra del segle XXI tot just està començant a treure el nas, però potser el traurà amb més força que no ens pensem.

Però bé, si no passant res passa tot això, encara podem mantenir la fe en la nostra independència, per més que neguin qualsevol possibilitat.

Comentaris (0)12-06-2014 06:30:03

Excessos

Seguim amb mal peu. Això del relleu a la corona no acaba de trobar el punt, ni la manera, ni les formes, ni res de res. De fet, va camí de ser un espectacle llastimós, propi d'una monarquia que no sap on és ni on va.

D'una banda tenim un bon sector del partit del govern que veu que tot el que està previst per a l'assumpció al tro de Felip VI és poca cosa. Sembla que volen més llustre, més convidats, més passejada del nou monarca pels carrers de la vila i cort. Volen una coronació com cal, i no només una mena d'acte administratiu culminat amb desfilada militar (que no falti, sobretot).

D'altra banda, s'està preparant un desplegament policial desproporcionat. De qui tenen tanta por? Que no havíem quedat que era un acte senzill? Que no havíem quedat que no hi ha tota la colla de caps d'estat estrangers? Per què, doncs, aquest desplegament? Per protegir el monarca, el Govern i les Corts? Decididament, excessiu.

Però Espanya ja les té, aquestes coses. Mai no acaba de trobar la justa mesura. O es passa de frenada -com ara amb tota la tropa policial-, o es queda curta, tal com denuncien alguns. I enmig de tot, la gran pregunta: prendrà possessió Felip VI vestit de militar? El detall no és menor, però pot ser molt "Marca España", a major glòria dels seus avantpassats. No oblidem que ve d'on ve i que es diu com es diu.

Comentaris (1)11-06-2014 06:23:17

Estricta observança de la llei (o potser no tant)

Ja fa temps que el gran mantra que entonen tots aquells que no volen que res no es mogui, especialment si es tracta de Catalunya -o de la indissoluble unitat d'Espanya- és aquell que afirma que les lleis estan per complir-se i que res no pot existir fora del que marca la llei. Algú, fins i tot, afirma que si no hi surt a la Constitució, no existeix. La de coses que sabem, i que són, molt més enllà del que diu la carta magna...

Però vet aquí que aquests defensors de la llei i dels seus principis se salten a la torera (la paraula és intencionada) qualsevol norma, reglament, o el que sigui, per tal, això sí, d'assegurar que es mantindran les coses tan inalterables com des de fa dècades. I el millor exemple el tenim en el nyap "marca España" que és i serà el procés de proclamació, coronació, aclamació, o com li vulguin dir, del futur rei Felip VI. Recomano la lectura atenta d'aquest petit article de fa encara no quatre dies.

Així fan les coses aquells que donen lliçons de legalitat. Però és clar, sempre és molt més perillós donar la veu a la ciutadania, que treure's de la màniga un conill en forma de procediment legal per intentar preservar la immaculada essència de la monarquia espanyola, que passarà de mans d'"el campechano" a les d'"el preparao". I punt.

Quin tip.

Comentaris (1)10-06-2014 06:23:06

Ironies de la vida

La setmana passada ens va deixar una cruel coincidència informativa. Mentre, d'una banda, el síndic de greuges (institució ben nostra que volen eliminar des de Madrid, dit sigui de passada) denunciava el creixement de la desigualtat entre els infants a l'hora d'accedir al lleure, a les colònies d'estiu, a les activitats extraescolars... descobríem que la futura princesa Leonor, amb només nou anys, cobrarà, a partir d'ara, més de 100.000 € anuals (una bona setmanada de 2.000 €).

Costa molt d'acceptar que, a casa nostra, cada dia siguin més els nens als quals se'ls nega l'accés a allò que haurien de fer (no només poder fer) a la seva edat, com a part del seu procés d'aprenentatge i de creixement personal. D'igual manera, costa molt d'acceptar que una nena, no sé ben bé en concepte de què, perquè laboralment la cosa és molt poc justificable, rebi els diners (públics, no ho oblidem) que rebrà la futura princesa.

Més enllà de la demagògia barata sobre el cost de la Casa Real o del debat, més fictici que altra cosa, sobre república o monarquia, dol i ofèn la coincidència de les dues informacions. No sé jo si el tema de salaris de ses futures majestats i alteses ha de ser la primera decisió que cal prendre en un encara no encetat regnat. En qualsevol cas, sembla tota una declaració d'intencions, o una provocació maldestra.

Comentaris (1)09-06-2014 06:20:40

Un sant ben estrany

Hi ha sants, sant populars, si voleu, que només figuren en aquest mena d'imaginari col.lectiu que va molt més enllà del santoral catòlic. Un exemple és "sant tornem-hi" que, més enllà de traslladar-nos la idea de reprendre una feina després d'un descans, també ens serveix per renegar quan ens toca fer alguna cosa cosa de manera repetitiva, o de fer una mateixa cosa diversos cops pel motiu que sigui.

Qui no té l'experiència de pensar que una cosa ja estava enllestida i, de sobte, descobrir que tota el treball no ha servit de res i que cal tornar a començar des de zero? És llavors quan, amb expressió a mig camí entre el fàstic i la ràbia, invoquem el nostre sant menys estimat.

Però les coses són com són. I els nostres castells a l'aire, i també els que arrenquen del terra, no sempre acaben sent realitat. Aleshores només ens queda el recurs del renec a sant tornem-hi i, tot seguit, la seva invocació perquè les coses acabin sortint bé: "apa, sant tornem-hi, que no ha estat res".

En el fons, aquest sant tan especial em recorda els castellers. S'alcen i cauen una pila de cops, però es tornen a alçar -i tornen a caure- tant com calgui fins que aquest petit personatge que és l'enxaneta acaba pujant i baixant enmig d'una eufòria gens dissimulada.

Avui que s'aixecaran, de manera simultània, una cinquantena llarga castells arreu de Catalunya i de les principals capitals europees, entre d'altres d'arreu del món, per reclamar el dret a decidir, segurament és una bona ocasió per recordar aquest sant tan nostre (per bé o per mal) i per repetir-nos, un cop més, que res no acaba fins que realment no acaba, ben lluny de tota lògica en molts casos i, tot sovint, posant a prova la nostra paciència i la nostra constància. I ja posats, si pot ser, amb il.lusió, o el que bé a ser el mateix, amb l'esperança (i amb la confiança) que les coses acabaran com volem.

Comentaris (1)08-06-2014 07:02:45

Anònims catalans

Aquesta setmana que anem tancant ens va deixar la notícia de la mort de Tomàs Gil Membrado, músic, compositor i autor de més de 1.300 sardanes. Sí, sí, sardanes, aquest ball que es fa en cercle al ritme d'una música de sonoritats inconfusibles. La notícia va tenir el ressò mediàtic que cal esperar tractant-se d'un personatge que va rebre la Creu de Sant Jordi fa quatre anys i que ha deixat una contribució a la música i a la cultura prou remarcables, però que va viure molt lluny dels cercles de poder, dels mitjans de comunicació o de la primera línia política (o esportiva).

No pretenc valorar l'obra del compositor, però sí recordar una de les seves peces poc conegudes, imagino que com moltes entre aquestes 1.300. Es tracta d'una sardana que porta per títol "La Queta", que va compondre amb motiu de la campanya "Dóna corda al català", que l'aleshores Secretaria de Política Lingüística va posar en marxa ja fa uns anys, i que va regalar a aquest organisme. En aquell moment, vaig tenir l'ocasió de conèixer Gil Membrado, durant la presentació de l'obra, en un aplec sardanista, a Lleida, i recordo la il.lusió amb què parlava de la seva nova sardana, en tant que aportació personal a una causa comuna, institucional, d'una institució, la Generalitat de Catalunya, que respectava profundament.

Serveixi aquesta anècdota per reivindicar les contribucions anònimes, desconegudes, de tantes i tantes persones que fan que el nostre país, la nostra cultura, la nostra llengua... siguin el que són, i tinguin, encara, futur. Són catalans i catalanes desconeguts, allunyats dels focus i dels titulars que, des d'un hospital, una escola, una oficina, una botiga, una sala de concerts... aporten el que bonament poden i saben fer a la causa de tots, més enllà dels canvis de govern, de les ideologies, dels objectius de cada moment o, fins i tot, de la incompetència. Perquè la societat real sempre va molt més enllà i és molt més interessant que la societat oficial.

Comentaris (0)07-06-2014 06:45:37

Comencem malament

Només ha calgut l'anunci del canvi de monarca perquè la censura torni a aparèixer i condemni, un cop més, la portada d'una revista d'humor.

Malament comença el futur regnat de Felip VI, amb una portada que no es pot publicar, i això que encara no és rei. Mal auguri per a tothom que hagi dipositat en ell cap esperança de regeneració, modernització i aprofundiment democràtic.

Si les primeres paraules de l'encara príncep, però ja futur rei, van servir per tornar a parlar de l'Espanya una i diversa i de les arrels mil·lenàries de la nació espanyola, en un discurs absolutament ranci, que ben bé s'hauria pogut pronunciar fa 30 o 40 anys, ara arriba el problema de la portada d'El Jueves. Com en els vells (o no tan vells) temps.

Malament anem i malament pinta tot plegat si la corona segueix sent sagrada i inqüestionable, molt més que la llibertat d'expressió, ara mateix en hores baixes. Aquesta deu ser l'alta política que esgrimeix Rajoy, la que sacralitza institucions més que dubtoses i limita llibertats. Tot un repte fer al futur monarca, si realment aspira a canviar i modernitzar alguna cosa.

De tota manera, i vist el panorama, em sembla que el més intel.ligent és mantenir la confiança en nosaltres mateixos, abans que en tota aquesta gent.

Comentaris (1)05-06-2014 19:09:31

Arrels

Les arrels, en el cas d'una planta, són aquell òrgan que permeten la seva fixació i alimentació. Les arrels, doncs, garanteixen la immobilitat i el creixement. I les arrels, aquests dies, són motiu de titular de premsa, gràcies a la referència de Rubalcaba a les arrels republicanes del PSOE, des de les quals es proclama defensor de la monarquia, en aquest moment de trànsit que vivim.

Molt curiosa, l'afirmació. Al meu poble diuen que no es pot tenir el vi a la bota i l'home borratxo. De manera similar, costa entendre que es pugui ser republicà i defensar la monarquia. Però ja se sap, són coses de la coherència del PSOE, o de la seva capacitat d'afirmar una cosa i fer la contrària (d'això, els catalans, en tenim molta experiència).

Potser més que parlar d'arrels, Rubalcaba hauria pogut parlar d'orígens. Al cap i a la fi, no acostumen mai a coincidir el lloc de partida i el d'arribada. En qualsevol cas, caldria mirar què diu el codi penal, per exemple, en el cas que un presumpte delinqüent afirmi que ell és honrat, que les seves arrels són a l'hornadesa, però que va atracar un banc. Segur que qualsevol jutge donarà per bo el raonament.

Per contra, em sembla molt més honesta la postura de CiU, que s'abstindrà formalment de votar el relleu reial, evidenciant així la desconnexió de Catalunya respecte a la monarquia, o la d'Esquerra, fins i tot, que manté la seva aposta per la república.

De tota manera, no ens enganyem. Aquest no és el nostre debat. El nostre debat, i aquí no hi ha rei que valgui, és esdevenir un estat o seguir sent súbdits obedients de la corona. No ens desarrelem del nostre debat, doncs, per més que pretenguin transplantar-nos i portar-nos a un altre terreny, o per més temptador que pugui resultar sortir al carrer a demanar la república (l'espanyola, no ho oblidem).

Comentaris (1)05-06-2014 06:24:52

Notícies amagades

Hi ha notícies que passen gairebé desapercebudes, tot i que tenen una importància destacable, ni que es tracti de temes tan secundaris com l'esport. Una d'aquestes notícies que han tingut poca repercussió mediàtica és la sanció que la UEFA ha imposat al Real Madrid per l'exhibició de símbols nazis durant la final de la Champions a Lisboa. Una pràctica que en qualsevol país democràtic i amb memòria seria delicte.

Fa molts anys que la simbologia feixista campa amb absoluta impunitat per les grades de determinats camps de futbol sense que sembli molestar gaire, ans al contrari. Però vet aquí que, de sobte, arriba un organisme internacional i no es mostra tan tolerant com els responsables d'aquests clubs, o com les autoritats del país. Ja tocava que algú comencés a posar fre a aquesta exhibició impune del nazisme. Del nazisme de debò, no del que ens acusen als catalans.

Per cert, dubto molt que entre aquests democràtics seguidors hi hagi gaires independentistes radicals catalans. Però potser la gent del PP, massivament simpatitzant del Real Madrid en té més informació.

Però res, tema silenciat. Aquí no ha passat res, que ara toca La Roja, i la temporada vinent tornaran les banderes victorioses a determinades graderies. Espanya és així.

Comentaris (1)04-06-2014 06:30:41

Parem l'orella, a veure què es diu

Poca estona després de l'anunci de l'abdicació del rei d'Espanya, vaig entrar en una botiga i, com era d'esperar, el tema de conversa entre el botiguer i un client era justament aquest. Un que és tafaner de mena, para l'orella a veure què en diuen i constato que el comentari és, si fa no fa, alguna cosa com ara "mira-te'l, ell marxa i aquí es queda la resta, amb tot aquest merder que té muntat". Evidentment, parlaven dels problemes judicials de la infanta i companyia.

D'acord, és una enquesta sense cap mena de valor. Però una mostra ben aleatòria, sí que ho és i, en qualsevol cas, denota poca simpatia cap al monarca, ara mateix. Unes hores després hem vist imatges ben farcides de banderes republicanes i de gent reclamant el dret a decidir (oh, sorpresa) entre monarquia i república.

Però més enllà de tot això -especialment del meu sondatge a peu de mostrador- crec una visió prou atinada és la que ha fet Vicent Partal, a Vilaweb. En síntesi, que ens trobem davant d'una gran maniobra que té entre els seus objectius, frenar l'independentisme apostant per una tercera via pactada entre el futur rei i els dos grans partits (cada cop menys grans, sembla) espanyols que, fins i tot, aspiraria a fer guanyar, el 9 de novembre, alguna cosa similar al "Sí - No".

Per la seva banda, el president Mas ha afirmat que aquest relleu monàrquic no altera el procés català. L'hem de creure. Potser, fins i tot, i per evitar aventures d'alguns sectors no tant sobiranistes, potser ha arribat el moment de fer un govern amb Esquerra, un govern més ampli i, de passada, més clarament independentista.

Personalment, m'hi veig a venir un remake de la transició, però amb un consens ara mateix impossible (començant per l'acceptació de la corona). Ens intentaran vendre l'Espanya dialogant que vol reformar la Constitució per adaptar-la a la modernitat, i tot això. Però tot serà, al capdavall, una nova mentida, com ho va ser l'Espanya de les autonomies en el seu moment, i tantes i tantes promeses que ens han fet al llarg dels anys.

Sigui com sigui, crec que la consulta del novembre, cada cop és més inevitable. O podeu imaginar un monarca que una de les primeres mesures que prengui sigui prohibir que una part dels seus súbdits -així ens veuen- expressi la seva voluntat, de manera lliure, pacífica i democràtica? El resultat, igual com sempre, només dependrà de nosaltres, encara que s'estigui preparant una grandíssima maniobra política en contra, sembla que liderada per un nou Felip, 300 anys després. Detall gens intranscendent.

Comentaris (1)03-06-2014 06:25:15

Qüestió de perspectives

Dissabte passat, el quarter del Bruc, a Barcelona, va acollir, amb tota la pompa i la parafernàlia que l'ocasió es veu que requeria, un acte civil de jura de lleialtat a la bandera espanyola.

Sis-centes persones, doncs, vam fer un jurament que consideren important, des de la seva condició de civils, en un establiment militar i amb tota l'escenografia pròpia de l'exèrcit. Una autèntica demostració de patriotisme, a través d'un dels seus símbols més evidents: la bandera.

Provem de canviar la bandera? Imaginem que la Generalitat de Catalunya convoca la ciutadania a un acte de jurament de lleialtat a la bandera catalana? Imaginem que sis-cents ciutadans hi acudeixen, orgullosos? No crec que sigui fer gaire ciència ficció imaginar alguns titulars de premsa, a propòsit de l'acte: "unos pocos centenares de fanáticos en el akelarre separatista de Mas", o bé "6.999.400 catalanes se apartan de la concentración nazi de jura de bandera", o bé "la mayoria silenciosa se hace visible no secundando el delirio nacionalista".

Però és clar, la bandera és la que és. I haurem d'acceptar el jurament de dissabte com una expressió de respecte a la llibertat democràtica i com el clam d'una majoria silenciosa ignorada i bandejada, a Catalunya.

Simplement, qüestió de perspectives. Ara que, ben mirat, molt absurd i molt ridícul, tot plegat.

Comentaris (1)02-06-2014 06:12:11

Decidir

Ja fa temps que ens ho va recordar Mafalda, aquesta nena de cinquanta anys, amb la seva mirada lúcida de la realitat: tot just quan havia trobat totes les respostes de la vida, em van canviar totes les preguntes. I és que les coses són ben bé així, perquè encara no hem pres una decisió que ens ha costat temps i ajuda, ja ens trobem davant d'una nova necessitat de decidir.

D'aquesta manera tan curiosa (i tan real, ho vulguem o no) anem construint el nostre futur, anem tirant endavant -o deixant enrere- tot el que constitueix la nostra història particular, la nostra vida, de fet, ja sigui a nivell personal, afectiu, professional, acadèmic...

Triem constantment. Decidim gairebé a cada moment, des de quina roba ens posarem fins a on posarem casa; i entre decisió i decisió, entre encert i error, anem fent, sense adonar-nos, allò que som, allò que posem davant dels altres. La nostra existència. La nostra persona.

Desconcerta, certament, igual com es queixava Mafalda, la poca consistència d'allò que ens agradaria que fos perdurable. Però ben mirat, hi ha una cosa que no canvia: nosaltres (i de vegades el nostre entorn familiar o de relacions més immediat), i la nostra capacitat de treure-li suc a l'existència i, dubte a dubte i decisió a decisió, de fer-nos un futur que ens il.lusioni i d'escriure un passat que ens serveix per mirar de no repetir errors i que il.lumini el nostre demà, o la nostra següent decisió.

Ningú va dir que viure fos senzill. Ni triar tampoc. Però ben mirat, un cop superada aquesta mena de vertigen, apassionant sí que ho és. Perquè només d'aquesta manera, només assumint cada tria que fem i actuant en conseqüència, podem ser realment amos del nostre present.

Comentaris (0)01-06-2014 06:59:18

Pàgines: 123456909192939495113  <>