login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Restitució

La llei 11/2017, del 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, és tota una lliçó de justícia i de democràcia sobre una etapa històrica, la dictadura, que encara ara, més de quaranta anys després de mort Franco, ni s'ha tancat, ni cap govern espanyol ha demostrat realment cap interès a tancar, ni a fer justícia sobre milers i milers de crims que segueixen totalment impunes, en un fet inadmissible per a qualsevol autèntica democràcia.

Que una llarguíssima llista de 66.590 persones físiques i 15 jurídiques doni fe de consells de guerra injustos i de sentències encara més injustes és el testimoni més eloqüent de com van ser aquells anys a Catalunya. Anul·lar tots aquests simulacres de judici era un deure cap a les víctimes, i cap a les seves famílies, que calia resoldre, i que prou ha trigat. Però també en aquest cas, tot arriba.

No cal, però a tall d'exemple exposaré el cas de cinc membres de la família de la meva dona. Cinc consells de guerra; un d'ells, judici sumaríssim que va acabar en sobreseïment (podem imaginar la consistència i gravetat dels fets a jutjar) i, els altres quatre, causes ordinàries que van acabar en condemnes de sis anys i un dia de presó, que es van complir. Els motius? En un cas, militar a ERC, simplement. En els altres tres, ser parents del militant. I punt.

Defensar aquest sistema judicial -per dir-ne d'alguna manera- i negar-se a revisar les seves actuacions per allò de no remenar la història és una indecència que han mantingut fins ara governs suposadament democràtics de tot color. Fa uns dies, però, el Parlament va fer llum sobre tanta foscor. Falta veure que no es consideri que fer justícia també és inconstitucional. Al temps.

Comentaris (0)13-07-2017 06:12:32

capsetes

Ens agradi o no, tots tenim uns referents més o menys visibles o més o menys amagats que fan que siguem una mica com som i que pensem una mica de la manera com pensem. Aquests referents acostumen a venir de la nostra etapa de joventut, en què anem fixant principis, valors i conviccions, fins i tot. Al llarg dels anys anem evolucionant -o no- i aquests referents es van adaptant a les noves realitats, en el millor dels casos, o ens deixen lluny d'elles, si no sabem estar prou al cas dels canvis que es van produint al nostre voltant.

I aquesta densa reflexió ve al cas d'allò que han dit Echenique i altres companys seus de formació, d'allà i d'aquí, a propòsit de les urnes, tot parlant de "capsetes". Francament, per a un suposat intel·lectual d'esquerres, dir-ne capsetes de les urnes em sembla, com a mínim, inadequat. Però la paraula en qüestió m'ha fet aforar un d'aquests referents antics que tenia mig desat a les golfes més fosques de la memòria i m'ha fet una mica de llum en la qüestió. En concret m'he recordat d'una cançó de l'any 1962 (gran any, dit sigui de passada) de Malvina Reynolds, que justament parla de capsetes, en una excel·lent metàfora de la societat burgesa i benestant d'aquells convulsos anys seixanta.

Potser al senyor Echenique i altres com ell, que de ben segur també coneixen la cançó, pel seu passat progre i revolucionari, els ha traït el subconscient a força d'associar burgesia amb dret a decidir i han tirat d'un mot, capsetes, que segur que no acostumen a fer servir mai. Potser, també, és que cada dia se senten més identificats amb les capsetes que cantava Malvina Rynolds i ja no se'n surten de l'embolic mental que han teixit al llarg dels anys. En qualsevol cas, us deixo la cançó, tot un autèntic retrat de la progressia d'esquerres actual, amb la lletra i la seva traducció a l'espanyol (em consta una versió en català però no l'he pogut trobar), per no perdre'n detall.

Comentaris (0)12-07-2017 06:20:05

On vivim?

No és cap novetat, però les notícies de gent trobada morta a casa seva al cap de molt de temps sense que ningú les trobés a faltar sempre sorprenen i sempre ens interroguen sobre quina mena de societat hem fet entre tots. Fa uns dies llegíem una d'aquestes notícies, que parla d'una dona trobada morta al cap de set anys.

La notícia té uns quants elements que ens haurien de fer reflexionar. El primer, l'automatisme dels bancs i de les immobiliàries, que mentre puguin cobrar rebuts ja van fent. Quan es van acabar els diners del compte corrent van començar a saltar alarmes, no abans. D'altra banda, un cotxe abandonar durant set anys en un pàrquing es veu que tampoc no suposa cap anomalia, imagino que més enllà de comentaris entre els veïns sobre l'estat del vehicle, en el millor dels casos. Tampoc no devia suposar res d'estrany una bústia a petar de cartes que ningú no recollia.

És molt trist, però vivim en un món en què pots morir i pot ser que ningú no et trobi a faltar. Potser aniria sent hora de repensar una mica les nostres formes de relació social, tant si som veïns, com amics, coneguts, o el que sigui, perquè casos com el de Maria del Rosario són un interrogant massa gros com per obviar-lo sense més. Provem d'imaginar que aquesta dona era algú que nosaltres coneixiem?

Comentaris (0)11-07-2017 06:17:46

Això de l'estètica

L'estiu sempre ens porta notícies més o menys curioses, atípiques i molt sovint prou sorprenents. Aquesta setmana passada hem sabut que un usuari de twitter britànic va descobrir els uniformes de la legió espanyola i, des de la distància mental que sovint atorga la distància física i cultural, els va qualificar d'autèntica icona gay. L'enrenou va ser immediat.

Si mirem des d'aquí, i més si tenim una certa edat, sabrem que la legió sempre ha volgut representar la virilitat hispana en grau superlatiu, i tots els atributs i suposats valors que se li associen. Durant anys, o dècades, una determinada estètica prou que va funcionar per identificar uns homes durs, fets a tota mena de patiments en pro de la pàtria. Però res no és etern, ni tan sols l'estètica, i aquests uniformes virils ara han estat titllats d'icona gay, justament a les antípodes de la virilitat tradicional. On ha quedat aquella lletra de cançó que proclamava "a la legión le gustan las mujeres / y a las mujeres les gusta la legión"?

No evolucionar, fins i tot estèticament, és perillós. I ara en tenim un bon exemple. Ni per estètica ni per mentalitat, aquest cos no ha canviat en molts i molts anys i, al cap del temps, ha acabat esdevenint gairebé una caricatura, com ara ens recorden des de fora. Fent un petit salt mortal sense xarxa, m'atreviria a afirmar que massa coses no han canviat en aquest país des de fa moltes dècades -també en política i en maneres de fer política- i així ens va, amb una classe d'electes que navega entre la incompetència i l'esperpent en massa ocasions, i amb la immobilitat pròpia dels valors eterns i les veritats absolutes (tant aquí com allà, no ens enganyem). I encara rai que les nostres institucions no tenen una cabra per mascota. Bé, per no tenir, no tenen ni mascota, de fet.

Comentaris (0)10-07-2017 06:20:41

Quinze dies

Quinze dies, dues setmanes, són un breu espai de temps que, de tant en tant, pot esdevenir un parèntesi enmig de la bogeria quotidiana, del camí cap a enlloc, o de l'absurd, fins i tot. Quinze dies, de vegades, són tot el que cal per gaudir del plaer de descobrir mons nous i de retrobar-ne d'altres, fins i tot, sempre sorprenents i meravellosos.

Avui, diumenge. Punt i final d'un petit parèntesi de quinze dies, enguany més que imprescindible. I demà dilluns, retorn a la normalitat, a la insensatesa en molts sentits. Però aquesta és també la vida que vivim, a cavall entre la meravella i l'estupidesa, entre la il·lusió i la desesperança. En qualsevol cas, demà serà un dia de retrobaments, de represa de moltes coses, i ho serà des de la serenor de quinze dies diferents i irrepetibles. I només aquest petit o gran detall, ja marcarà diferències prou importants.

Temps d'estiu. Temps de fer coses diferents i de viure experiències noves. Temps de descobrir llocs i persones. Temps, al capdavall, de viure amb intensitat, de forma diferent, la nostra realitat, en qualsevol cas, afortunada, i sempre prou prou satisfactòria. Temps d'estiu, temps per gaudir, també, de petits períodes de calma enmig de la voràgine, de petits oasis de sensacions agradables en bona companyia. Ara han estat quinze dies, però en vindran més, i tot serà una mica millor, una mica més dolç i una mica més engrescador, de nou.

Comentaris (0)09-07-2017 07:41:55

Qüestió de noms

I si resulta que després de tot el que se'ns ha dit fins ara, això dels idiomes fos un signe més de provincianisme? D'acord, plantejat així sona molt contundent, però ha arribat l'estiu, i amb ell tot un seguit de festivals musicals arreu del país i començo a constatar que molts de nova fornada cauen en la temptació de batejar-se amb termes anglesos, segurament per allò del cosmopolitisme i la internacionalització, imagino.

La pregunta que avui em plantejo és si recórrer a l'anglès per batejar un esdeveniment té sentit o no, o si, en alguns casos, no és més que una demostració de provincianisme que en res no ajuda a la proposta que es vol tirar endavant. I per posar només un parell d'exemples (en trobaríem més), miro des de casa i veig el Seu Vella Music Festival, ben patrocinat per una marca de cotxes alemanya i successor, agradi o no, d'un digne "Concòrdia. Música de pau a la Seu Vella", que vehiculava molt més discurs i més valors que el seu successor, sense abandonar la llengua pròpia. Un altre cas curiós, és el Talarn Music Experience, una proposta musical i gastronòmica amb un cartell clarament internacional, que justificaria plenament la denominació anglesa, sense cap mena de dubte.

Francament, puc entendre les denominacions en idiomes més universals que el català per a determinades convocatòries de caràcter marcadament internacional, però per a propostes com les dues que esmento, i tantes altres més, no tinc clar si els noms denoten unes ínfules del tot injustificades (no imagino cap dels dos festivals amb compres d'entrades massives des de més enllà de les nostres fronteres), un esnobisme innecessari, o simplement un provincianisme fronterer amb la mediocritat intel·lectual. En qualsevol cas, mala peça al teler. Això sí, es veu que ara sabem idiomes.

Comentaris (0)08-07-2017 08:02:00

Qui no es consola...

Ja és ben veritat allò que diu que qui no es consola és perquè no vol. Ho he vist, de sempre, en aquella curiosa pau interior de les persones més religioses, que saben entomar tot el que arriba amb resignació cristina. També ho hem vist en tota mena de persones que creuen que si les coses passen és perquè han de passar. I ja fa temps que l'autoajuda ha acabat de reblar el clau amb allò de convertir les penes en oportunitats i en la importància de tenir una visió sempre positiva de tot el que ens passa, fins i tot del més negatiu.

Imagino que tot plegat és una manera de fer més suportables les complicacions i les desgràcies. Res a dir. Tothom se'n surt com bonament pot o sap. El problema, però, és quan aquesta mena de bonisme benintencionat arriba a la política i obliga a tenir respostes positives per a qualsevol revés. Aleshores apareixen els diagnòstics equivocats, les lectures incorrectes de la realitat, la falsa aparença que tot va bé i, al capdavall, la incapacitat de millorar, perquè si tot va bé, què caldria canviar? No sigui dit que l'acció de govern no és perfecta.

Admeto que em treuen de polleguera aquestes lectures interessades de la realitat. Que ens tomben parts substancials de les lleis? cap problema, perquè la llei sencera no l'han tombada. Que ens retallen un estatut (per posar un exemple paradigmàtic), cap problema, amb el que en resta ja farem (o no). Que no tenim prou majoria en vots? Cap problema, encara sumem representants. Que la llengua va perdent espais significatius de presència social? Cap problema, signem algun que altre conveni amb qui correspongui i ja fem. I així podríem seguir fins a l'infinit, sense admetre mai que algunes coses no rutllen, i que cal fer-hi canvis profunds.

De vegades em fa l'efecte que alguns polítics no van entendre prou bé la fina ironia d'aquella sentència que afirma que l'operació ha anat bé, però que l'ull el perd. I és que no hi ha més cec que aquell que no vol veure.

Comentaris (0)07-07-2017 06:58:19

Tornem

I després d'una cosa, una altra. Han passat uns dies, potser massa breus, però sempre intensos, i a poc a poc anem retornant a la realitat. De manera progressiva, sense estridències, però hi anem tornant, i mirem a banda i banda per saber què ha passat, i de moment encara tenim més dubtes que certeses. Ja els anirem esvaint, que temps n'hi haurà.

Recuperar la rutina fa mandra, però cal i, en el fons, no sé ben bé per què, resulta molt més necessari que no ens sembla. Ara, encara és moment d'anar aterrant a tot allò que ens fa ser qui som i de comprovar com està tot, què cal fer, com ha anat tirant el que sembla que ens necessiti tant i que en realitat funciona sense nosaltres.

Lentament, els darrers dies passaran de l'eufòria a la memòria, com sempre i, n'estic segur, esdevindran record amable i bonic de retrobar en qualsevol moment. Lentament, el present se'ns anirà fent real i anirà ocupant tot l'espai a la nostra vida, per anar-la escrivint a ritme pausat però incessant. De moment, mirem de fer recompte de novetats. Que si no sé qui ha dit no sé què que ha de passar no sé quan, que si d'això ni parlar-ne, que si aquell ja no hi és i l'altre l'han mogut de lloc i ha arribat algú de nou... En fi, allò que passa sense que sovint ens n'adonem gaire i que avui sembla importantíssim, i potser no ho és tant, ni de bon tros.

Tornem, però res no haurà canviat, perquè potser ben poques coses depenen realment de nosaltres. O potser sí que han canviat algunes coses. Potser aquelles més imperceptibles, però més importants, al capdavall. El temps també sabrà donar o prendre la raó a les nostres sensacions i als nostres pensaments.

Comentaris (0)06-07-2017 07:48:31

Punt

Punt. Punt i seguit. Gairebé punt i coma. Però punt, en qualsevol cas. Fins aquí he arribat, i enguany confesso que no ha estat gens fàcil, però aquí sóc, a punt per fer una petita pausa, un petit punt en l'estrany camí d'anar omplint aquestes ratlles dia a dia.

Avui toca parar uns dies; pocs, però necessaris. I sí, se perfectament que parlar en termes de necessitat per referir-me a gaudir d'unes vacances és tot un luxe en els temps que ens toca viure i, si parlem en termes planetaris, un luxe gairebé inimaginable. Però ja que el tinc a l'abast, no el penso deixar escapar i, fins i tot per una mica de salut mental, no anirà gens malament poder desconnectar de tot, de gairebé tothom, i canviar totes les rutines, ni que només sigui per un temps molt breu.

Tanco la paradeta uns pocs dies. Aquesta paradeta estranya i sense gaire sentit (de fet, no em cansaré de repetir que no cal fer-ne gaire cas) per la qual van desfilant pensaments, fantasmes, alegries, pors, reflexions, il·lusions, frustracions, sensacions i unes inexplicables ganes de contar coses des de la distància, gairebé des de l'anonimat, que Internet ens facilita. Però tornaré. I tornaré amb les ganes de recuperar tot el que ara deso, ben endreçat, a les golfes d'un estiu que tot just comença i que prou podria ser una mena de complex vitamínic que ajudi a encarar els mesos que han de venir, i que prometen, amb l'energia i l'entusiasme que de ben segur exigiran i mereixeran.

Comentaris (0)30-06-2017 06:08:24

Moments

Ben mirat, la vida acaba sent una successió de moments, d'instants, de petites estones que en donen sentit i que ens omplen de felicitat, o de tristesa, però que es van guardant, tossuts, en algun racó d'aquella memòria que perdura al llarg dels anys.

Tots tenim l'experiència d'haver viscut -i retingut- moments feliços, alegres, apassionants, excitants, sorprenents, meravellosos, irrepetibles, íntims... i també altres que per durs, complicats, no desitjats, imprevistos o decebedors, mirem d'esborrar, amb resultat sempre incert, perquè de vegades se'n van i de vegades s'entesten a no desaparèixer. Tots ells són els nostres records, la nostra memòria més íntima i més personal, la que ens acaba fent com som. Són instants valuosos, potser de vegades sense sentit -ni cal que en tinguin-, inexplicables, ridículs o meravellosos. Viure, al capdavall, no deixa de ser caminar entre l'absurd i la meravella.

Val la pena valorar com cal cada moment que vivim, cada sensació, cada experiència, antiga o nova, i gaudir-ne amb tota la intensitat que puguem, per si de cas fos irrepetible i valgués la pena no deixar-la escapar. L'estiu, sempre carregat de novetats i descobertes, és una època excel·lent per omplir la memòria d'aquestes imatges intenses i meravelloses. Que no se'ns passi cap.

Comentaris (0)29-06-2017 06:15:39

Tot és molt estrany

Cada dia que passa tinc menys clar si tot això del procés és una cursa d'obstacles, un seguit de despropòsits, un joc d'estratègia o la campanya electoral més llarga de la història de la humanitat. Sigui com sigui, que passin coses com aquesta de deixar desert el concurs per subministrar urnes, després de tot el que hem llegit i escoltat aquests darrers mesos, com a mínim, em posa la mosca darrere l'orella.

Cert que un concurs és el procediment normal de contractació d'un servei qualsevol, i cert també que a banda d'aquest hi ha altres sistemes de contractació, però tot el soroll mediàtic que ha envoltat les urnes i les empreses que les han de fabricar, em fa sospitar que res no és ben bé com ens expliquen i que hi ha hagut més joc brut i més pors que no ens imaginem.

La versió oficial de tot plegat, més enllà de l'afer de la compra d'urnes, és que el 4 de juliol sabrem, amb tot luxe de detalls, com anirà això del referèndum. Vistos els antecedents, m'ensumo que res de normal ni d'habitual. El temps ho dirà, en qualsevol cas. De tota manera, el que no es pot negar és que l'Estat està jugant totes les seves cartes, a totes les taules de joc on té jugadors, que són moltes. La qüestió és saber quines cartes té i on les està jugant la Generalitat. Ara mateix no m'atreviria a apostar, perquè no tinc clar si hi ha una estratègia magistral o si tot plegat és una catxa (un farol que dirien ells) en aquesta peculiar i estranya partida.

Comentaris (0)28-06-2017 06:12:07

UTE

Quan una determinada obra té una especial complexitat, s'acostuma a constituir una unió temporal d'empreses (UTE) per tirar-la endavant, de manera conjunta. Això permet sumar esforços i aprofitar el potencial de cadascuna de les empreses que en formen part, en benefici de totes elles. En política, també passa alguna cosa similar, sobretot davant de situacions particularment complexes.

Un darrer exemple d'UTE política el tenim en Junts pel Sí. L'horitzó de la independència potser era massa llunyà perquè el pogués tirar endavant una formació sola. Ara, algunes veus del PP demanen, sense gaire pudor, als socialistes que se sumin a ells (fins i tot de manera més sòlida que els simples acords) per combatre l'independentisme, especialment des de Catalunya. La idea no és nova, com no ho són les UTE, ni tampoc els acords de govern (UTE encobertes), en alguns casos difícils d'entendre i de pair. Però ja sabem que tot s'hi val per tal de fer diners, en el cas de les empreses, o de mantenir-se al poder, en el cas dels partits.

Potser sí que va sent hora de formalitzar una gran UTE política PP-PSOE-Ciutadans per fer front comú contra l'independentisme. L'associació ideològica i la confluència a l'hora d'actuar ja fa dies que funcionen. Per a quan alguna cosa més? Els electors ho agrairíem immensament, per tota la claredat que acabaria d'aportar al panorama actual.

Comentaris (0)27-06-2017 06:43:54

Així anem.

La premsa d'ahir ens va obsequiar amb un article deliciós, que parla de la situació de Lleida, dels seu alcalde i de com una determinada manera d'entendre la política i l'exercici del poder van configurar una determinada manera de viure i de pensar. L'article, per a tothom que conegui Lleida, és una anàlisi finíssima de la realitat, més enllà dels titulars habituals i dels lemes. Per a qui no la conegui, com acostuma a passar, l'anècdota localista dona pas a la categoria nacional i, si voleu, estatal, d'un estil de fer i de governar en què quaranta anys de democràcia han seguit a quaranta de dictadura.

El nostre és un país que va voler canviar-ho tot sense canviar res. Trencar amb el passat sense trencar res, i ja sabem que no es pot fer una truita sense trencar els ous. Podem fer totes les receptes que vulgueu, totes les tesis que ens vinguin de gust i donar tants consells com calguin sobre el punt de sal, la temperatura de cocció, o el que vulgueu, però una truita no la farem mai de la vida.

Una mica això és el que ha passat a la nostra societat. Hem volgut ser demòcrates, d'esquerres, socialistes fins i tot, sense trencar, ni mentalment de fet, amb el passat franquista. I així ens va. Recomano la lectura d'aquest article sobre Lleida perquè, entre altres coses, ha propiciat una encesa defensa de la manera de fer a Lérida (la toponímia per a segons qui no ha canviat) per part d'un altre diari, l'ABC. Molt significatiu que un dels bucs insígnia de la flota editorial neofranquista faci bandera de la manera de governar d'un ajuntament dit socialista. Insisteixo, llegim l'article i anem una mica més enllà del dibuix local. El panorama que hi podem descobrir fa feredat.

Comentaris (0)26-06-2017 06:28:43

Estiu

Ara sí. Ni anuncis de begudes refrescants, ni si el temps acompanya o no, ni el que digui el calendari. Ha passat Sant Joan, ens aboquem sense remei al juliol i a l'agost i encarem l'autèntic estiu, amb la seva dansa desordenada d'anades i tornades, de dies de festa, de vacances i d'alteració, temporal però evident, de totes les rutines.

L'estiu sempre és temps per descobrir coses noves, tant si anem lluny com si no sortim de casa. És temps de retrobaments enmig d'una calma sempre sorprenent. És temps, al capdavall, de compartir moments, sensacions, afectes. L'estiu, si em permeteu, és temps de besar i deixar-se besar, d'estimar i deixar-se estimar, ara que el temps sembla que s'aturi, mandrós per la calor, convidant a la confidència, a l'exploració pausada de tots els sentits, i a mirar sense pudor la lluna i els estels.

Encarem bé aquesta entrada a la nova estació, i sapiguem viure i aprofitar aquests mesos que tenim a tocar, amb totes les seves alteracions, amb tots els seus canvis de ritme vital, amb totes les seves sorpreses i amb tot allò que encara no sabem ni imaginar, però que ben segur que ens espera, mig amagat, a qualsevol racó, en qualsevol moment.

I per sí o per no, una invitació a somiar i a viure cada instant, ara que podem i ens ve de gust:

Comentaris (0)25-06-2017 07:02:12

Nit de Sant Joan

Un any més, el foc se'ns ha fet protagonista i aliat. Aquest foc que crema, que destrueix, però que també purifica. Aquest foc antic, ancestral, però sempre nou, que tant ens atreu i tant ens escalfa.

Seguim les velles creences, les tradicions més nostrades, les adaptem si cal, o les inventem, i ens les fem a mida, perquè ens resultin encara més properes i més atractives. En qualsevol cas, ahir, cadascú a la seva manera, vam conjurar-nos per fer fum els mals esperits, les pors, les incerteses, per fer cendra tots els nostres fantasmes particulars. I al mateix temps, ens vam encomanar a l'esperit del foc, de la llum, perquè es facin reals somnis, anhels i bons desigs, perquè tota ajuda és benvinguda quan es tracta d'anar endavant.

Nit de foc, nit de calor i nit de companyies grates i d'afectes sincers. Nit per pensar en els que no hi són i per imaginar els que seran. Nit, al capdavall, per girar els ulls enrere i per mirar endavant. Nit per compartir amb aquells que estimem i per refermar complicitats. Nit per abraçar i per deixar-nos abraçar per aquest foc que ens atreu i ens atrapa, hipnòtic i seductor.

Comentaris (0)24-06-2017 06:49:01

Pàgines: 12345691011121314102  <>