login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Actuar més o menys correctament

És trist, però ja hi ens anem acostumant, veure com els responsables polítics es treuen de sobre qualsevol rastre de responsabilitat (valgui la redundància) davant d'actuacions molt més que qüestionables.

Vam haver d'aguantar que ens parléssin d'actuació correcta en el cas de l'indendi d'Horta de Sant Joan de fa uns anys, tot i els cinc bombers morts, i ara ens hem de sentir que l'actuació dels mossos d'esquadra al Raval va ser correcta, tot i la mort d'un persona, en circumstàncies gens clares.

Digueu-me llepafils, però quan en qualsevol activitat humana s'arriba a un resultat de mort, com a mínim, caldria qüestionar-se com s'han fet les coses, partint de la base que una vida humana perduda ja hauria de posar en dubte tot el procediment. En cas contrari, consideraríem els morts com a efectes col.lateral que cal (i podem) assumir.

No crec que ni els bombers ni els mossos siguin criminals, al quals tant els fa la vida humana. Ni els seus responsables polítics tampoc. I és per això que demano una mica més de prudència amb determinades afirmacions i que es prenguin les mesures que calguin (ells sabran quines han de ser) per evitar que mori ningú més.

No es pot dir que s'ha actuat més o menys correctament quan no hi ha algú més o menys mort, sinó mort. La mort no admet matissos.

Comentaris (3)07-11-2013 11:34:07

Parlem de rendibilitat

No tinc cap dubte que la crisi econòmica, entre altres desgràcies, està servint per donar arguments, purament demagògics, val a dir-ho, per dur a terme actuacions més que difícils de justificar en un sistema democràtic, i que atempten contra el sentit bàsic d'allò que entenem com a serveis públics.

La Generalitat Valenciana tancarà els mitjans de comunicació públics perquè es veu que suposen una despesa innecessària. D'acord, acceptem que es pot tancar tot allò que no és rendible per si mateix. Tot sigui per reduir el dèficit de les administracions púbiques. Aleshores, per què no tanquem també totes les escoles i tots els hospitals, que tampoc no són rendibles? Bé, de fet, aquests ja estan en avançada fase de privatització. O per què no medim amb la mateixa vara l'exèrcit o les aportacions a l'església, que tampoc no són rendibles i ens costen una barbaritat cada any? O millor encara: és rendible el Senat? i el Congrès? i qualsevol ajuntament? Tots necessiten per funcionar del capital públic, no? Suprimir les institucions democràtiques seria un gran estalvi.

No ens deixem enganyar. Si es tanca Radio Televisió Valenciana és per motius purament ideològics i, segurament, per deixar més espai a altres mitjans afins amb greus problemes econòmics (mitjans privats, evidentment), com ara Intereconomia i similars. I això sense perdre de vista que qualsevol afebliment (desmantellament) de l'estructura autonòmica és, des de fa dies, prioritària, perquè així es rearmen tots aquells que volen intervenir el nostre autogovern. No perdem de vista aquest objectiu.

És paradoxal que un país que rescata bancs privats amb ingents quantitats de diner públic condemni mitjans de comunicació públics. Més evidents els interessos d'aquests governs, impossible.

Comentaris (1)07-11-2013 06:34:02

Informació? On?

Cada dia que passa em fa més mandra obrir la tele. Més ben dit, em fa més mandra seguir la major part d'informatius de les diferents cadenes, un autèntic mostruari de missatges creuats entre partits, sense el menor interès per a la població en general, en la major part dels casos, i de catastrofisme o d'eufòria, segons de qui es tracti, servit per una petita nòmina de redactors, tertulians i opinadors a sou.

És curiós, perquè en una societat farcida de mitjans de comunicació, el que més trobo a faltar és, justament la informació, tant des dels mitjans formals com des de, per exemple, el govern. I aquest dèficit, de cara al nostre futur més immediat, em sembla encara més greu.

Per exemple, ara que es comencen a conèixer els pressupostos 2014, potser caldria explicar per què som on som, per què aquests tristos pressupostos, i qui ha de suportar cada porció de responsabilitat, més enllà, inclús, del govern actual. Però no. Tot el que ens arriba, sobretot, no és altra cosa que demagògia barata, repetida i inútil per part de les diferències formacions, especialment, com es pot imaginar, d'aquelles que hi estan en contra, perquè la crítica i l'insult (quan no la mentira) sempre venen.

Emmig d'aquest garbuix d'informacions sesgades i gens informatives, és lògic que finalment s'arribi a matar el missatger, com en el cas del tancament anunciat dels mitjans públics valencians, vistos només com una despesa, i no com un servei públic (atemptat lingüístic a banda). Així, de passada, es deixa, més encara, tota la informació en mans dels grans grups mediàtics i dels seus interessos (tot sovint coincidents amb els de determinats governants) i el camí lliure a la defensa salvatge de la recentralització.

Des d'aquestes línies vull reclamar informació pública i de qualitat, perquè només si la tenim podrem entendre el nostre present i dibuixar el nostre futur. De tota manera, sóc poc optimista, perquè sembla que a aquells que poden fer possible aquesta informació, a casa nostra, prou feina tenen a esbombar les seves missèries i les dels seus adversaris, com si fossin autèntiques qüestions d'estat.

I és que en polítiques informatives tampoc som tan diferents dels veïns de baix, tot i que ells tenen molt ben assumit que tota involució social sempre comença per la neutralització dels mitjans de comunicació públics. Avís a navegants.

Comentaris (1)06-11-2013 11:29:58

No és educació, és política de classe

La política educativa del PP, impulsada pel lamentable ministre Wert acaba d'oferir una nova mostra de què vol aconseguir realment, amb la modificació dels criteris per accedir a beques Erasmus, quan molts estudiants ja estan participant en aquest programa i comptaven amb els diners ministerials.

Ras i curt. Un cop començats els desplaçaments, els estudiants van rebre la notícia que si no havien gaudit d'una beca el curs passat, no rebiean l'assignació del ministeri. Una autèntica estafa guvernamental.

Si sumem l'increment de les taxes, la reducció i l'enduriment de les condicions per aconseguir una beca, i les dificultats (quan no impossibilitat) de compaginar feina i estudi, està clar que ens trobem davant d'un sistema d'estudis superiors reservat a estudiants amb una clara disponibilitat econòmica.

Cada dia que passa és més evident que l'objectiu final del govern del PP és que l'accés a la universitat torni a ser territori exclusiu de les classes dirigents de la societat, com sempre havia estat.

Amb aquest panorama, només puc esperar que molts d'aquells pares i mares que valoren una bona formació per als seus fills, i que fan el que calgui perquè puguin arribar allà on ells no van poder, no oblidin com els estan bloquejant l'accés als estudis superior, a l'hora de votar.

El ministre Wert ens recorda que no tots els partits, ni totes les ideologies, són iguals, i que aquestes diferències ens poden afectar, i molt, tant en el present com en el futur. I és que la dreta sempre serà la dreta, i els seus objectius no han canviat gens, pel que fa a mantenir les diferències de classe. Uns han d'estudiar i dirigir i uns altres, treballar i creure.

A!, i tant li fa que el ministre hagi hagut de fer marxa enrere per pressions europees, perquè el curs vinent ja podrà aplicar la seva política sense cap entrebanc. Perquè no estem parlant de diners, sinó de mantenir cadascú al seu lloc, dins de la societat.

Comentaris (1)05-11-2013 12:20:10

Noves realitats, noves respostes.

Si hem de fer cas del que va dient el Govern, la consulta sobre el futur de Catalunya es farà l'any vinent. Fantàstic. Però mentre seguim esperant data i pregunta, es van avançant, potser a mode de globus sonda, o potser com tast perquè ens anem fent a la idea, detalls de com podria ser una consulta que, a hores d'ara, sembla que comptarà amb la més aboluta oposició de l'Estat.

Més enllà de valorar o no les propostes que anem coneixent, sí que voldria remarcar la ferma voluntat, pel que sembla, d'aconseguir una altíssima participació, amb tota mena d'innovacions sobre el clàssic model de jornada electoral i col.legis on anar a votar.

Els nous temps, les noves necessitats, exigeixen noves respostes, una consulta com la que tenim entre mans, va molt més enllà de qualsevol referèndum (escassíssims, val a dir-ho) que haguem vist fins ara. Som al segle XXI i potser va sent hora de trobar noves propostes, més participatives, més democràtiques i més justes, que permetin que la ciutadania digui la seva sense cap marge per al dubte. I això vol dir facilitar al màxim la participació amb plenes garanties.

Ja veurem com queda tot plegat, però ara com ara, buscar la manera de captar la màxima implicació i que cadascú pugui dir la seva amb llibertat, em sembla un exercici democràtic exquisit, perquè una altíssima participació voldrà dir una altíssima legitimitat del resultat (sigui el que sigui). Només cal que la pregunta i les possibles respostes estiguin a l'alçada de la situació històrica que vivim.

Comentaris (2)04-11-2013 13:33:57

Tot esperant

Una de les pitjors coses que tenen els temps d'espera, en qüestions polítiques, és que obliguen els diferents partits a oferir un titular diari als mitjans de comuicació, cosa que, tot sovint, propicia que l'estupidesa més absoluta prengui valor de notícia.

Això és el que està passant amb el compàs d'espera que ens tocarà patir fins que no arribi les tan promeses data i pregunta sobre el futur del nostre país.

Convergència manté la promesa de fer-les públiques abans de finals d'any. Unió, segueix posant tants pals a les rodes com pot, sobretot per part del seu màxim responsable, més ocupat a agradar als seus companys de seient d'avió que de fer res de bo. El PP i Ciutadans mantenen les seves posicions radicals i apocalíptiques de sempre (s'agraeix la claredat), el PSC (o PSOE, o el que sigui), ara parla d'una consulta pactada amb l'estat si governen a Madrid (com si no sabéssim com ens va quan governen allà -i aquí-), Iniciativa i els seus col.legues segueixen amb una indefinició cada cop més insostenible (tant costa dir que volen seguir a Espanya, i punt?), i Esquerra segueix desfullant la margarida de si entraran o no al govern i com s'han de situar en un escenari de convocatòria de consulta, sense prendre gaire mal i mirant de treure'n el màxim rèdit possible.

Cansa. Cansa molt que la política hagi esdevingut una pura esgrima entre partits i un teatre de l'absurd on els únics que sempre perdem som els ciutadans que patim la seva incompetència i els seus dubtes, a base de constatar com es queden pel camí els nostres drets socials i de veure'ns cada cop més empobrits, mentre ells prioritzen la foto de portada.

L'únic que tenen de bo les esperes, malgrat tot, és que un bon dia acostumen a acabar-se, desapareixen totes aquestes ximpleries i tothom acaba prenent partit, d'un cop per tots. Aleshores comencen a passar coses, realment.

Comentaris (1)04-11-2013 06:31:19

Amb regust, encara, de castanyes.

Diuen les creences populars que això de la castanyada té a veure amb el record de les ànimes dels avantpassats que, amb ànim protector, visiten les cases on havien viscut. El cert és que és bonic creure que, ni que sigui un cop cada any, podem establir aquesta mena de contacte amb els que van viure abans que nosaltres, i compartir amb ells castanyes, moscatell i afecte vestit de memòria.

De fet, em sembla fantàstic poder gaudir d'aquesta mena de divinitats domèstiques que vetllen per nosaltres. Però com que ens hem tornat pragmàtics, poc creients i gens amants de la fantasia (a no ser que ens la serveixi una gran producció cinematogràfica americana), hem anat abandonant la saviesa antiga i hem convertit aquesta nit misteriosa de tots sants en una vetllada per menjar, beure i riure, o per deixar-nos endur per l'estètica fantasmal de costums forans, cada cop, vulguem o no, mes nostrats.

Servidor, que no és amant de deixar passar res sense mirar de treure'n una mica de profit, recomanaria de combinar les antigues creences, que això de pensar en aquells que, al cap i a la fi, han estat responsables que siguem on som sempre és cosa bona, amb la trobada amb la família actual, la que ens abraça i que abracem cada dia, i amb els bons amics que encara tenim, i fer festa grossa, a cavall entre el present i el passat, cadascú a la seva manera, perquè el futur no és gaire més que una incògnita, i no hi ha saviesa popular que ens hi pugui guiar.

Desitjo que aquesta nit passada us hagi estat ben profitosa i ben agradable, i que pugueu gaudir d'aquests dies de festa, si en feu, tan bé com espero gaudir-ne, perdut enmig de la tardor, i en tan bona companyia com jo. I fins dilluns.

Comentaris (2)31-10-2013 19:53:54

Ningú no vol el príncep.

Aquestes línies no volen ser, de cap manera, tot i que potser caldria, cap proclama antimonàrquica, a través d'un atac a l'hereu. Avui vull comentar una informació que han presentat alguns mitjans i que ens fa saber que ningú, absolutament ningú, no vol un portaavions de segona mà espanyol: el Príncep d'Astúries (abans, Carrero Blanco, per cert).

Es veu que el govern ja havia fet números amb els els calerons que en treurien al mercat d'ocasió, però sembla que, finalment, el seu destí serà el desguàs, com si d'un vaixell enfonsat qualsevol es tractés.

Ja fa dies que havia corregut la notícia que el buc insígnia de la marina espanyola no vellugava gaire, per allò de les retallades; però ara, sembla que la cosa serà definitiva. El que no sabem, però, és si farà cap a les mateixes instal.lacions de desmantellament que els submarins espanyols no estrenats i que no suren, o si ja no hi cap, de tanta feina com se'ls ha girat.

Sigui com sigui, la marina fa aigües. I la monarquia no sembla que visqui millors temps, tot i que, ara com ara, la cosa no passi de xiulades cada cop més freqüents a aquell que comparteix nom amb el vaixell jubilat.

El govern espanyol s'està fent un sobresou a cop de ferralla? Potser ho hem de considerar ingressos atípics?, o les famoses mesures anticrisi? Al capdavall, fóra ben coherent amb la situació de molts ciutadans (civils, evidentment, i sense camps de golf).

Quina ruïna d'exèrcit, i quina despesa més inútil.

Comentaris (3)30-10-2013 13:33:54

Quan hi ha ganes...

Diu la saviesa popular que quan hi ha ganes es troben solucions i quan no, problemes. I cada dia que passa penso més que és així.

Després de mesos en què un dels arguments "de pes" per oposar-se a una futura independència de Catalunya ha estat que sortiríem de la Unió Europea i que ens seria vetada l'entrada (per part d'Espanya, evidentment), la Comissió Europea posa en marxa la negociació amb Kossove, directament, sense demanar la ratificació dels estats, en ús de les seves facultats legals, evitant així el possible vet d'algun estat que encara no reconeix la realitat política kossovar i fent prevaler la voluntat d'una determinada comunitat per damunt dels interessos dels estats que s'hi puguin oposar. Tocat i enfonsat el raonament espanyol i tota la seva bateria de suposades veritats jurídiques.

Amb aquest precedent, encara queda algú que pugui atiar l'espantall de l'aïllament europeu i del vet espanyol? Europa ha deixat clar que la voluntat dels ciutadans, lliurement i democràticament expressada, és el que realment importa. I en aquest sentit, els catalans demostrem constantment què volem i com ho volem. La Via Catalana, sense anar més lluny, en va ser una bona demostració.

Per si algú encara dubtava: mentre Europa aporta solucions, si més no en aquest cas, Espanya només troba problemes. Encara que cada dia que passa amb menys arguments.

Comentaris (1)29-10-2013 12:21:09

Normal

Vivim temps estranys. Tan estranys que la reivindicació de la normalitat ha esdevingut necessària i gairebé subversiva.

Fent memòria, només puc recordar el concepte "normalització" associat a la llengua. És allò de la normalització lingüística, que mai no ha aconseguit fer res massa normal. Ni la llengua, evidentment. I és que en un context d'anormalitat social, arribar a ser normal és tot un objectiu.

Només des d'un punt de vista d'anormalitat social assumida i consentida puc entendre el lema "És normal voler un país normal", de la darrera iniciativa d'Òmnium. I és que les coses, de vegades són simples, extremadament simples. Tan simples com no voler altra cosa que ser normals, en un context normal. Potser des d'aquesta volguda normalitat social podrem, algun dia, tenir, fins i tot, una llengua normal, tan normal com les altres llengües del nostre entorn, i poder fer-la servir en un país com alguns altres, lliure, democràtic i just.

La meva felicitació a Òmnium per la seva nova campanya. Té mèrit no demanar la lluna, sinó la normalitat. I és que en un entorn on campen lliurement el feixisme, la corrupció, el desprestigi institucional, l'abandonament de les persones, i on els dubtes sobre la qualitat democràtica cada dia són més freqüents, aspirar a ser normals és, potser, demanar la lluna.

Però qui es pot resistir a somiar d'anar-hi?

Comentaris (0)29-10-2013 06:23:53

Millor una imatge (o dues) que mil paraules.

Aquest cap de setmana ens ha deixat dues imatges que ens comuniquen missatges ben diferents, però ben clars.

La primera, seguint la cronologia, es va poder veure al Camp Nou: una immensa estelada i una pancarta gegant on es podia llegir "És normal voler un país normal". Més clar impossible. La premsa internacional se n'ha fet ressò immediatament. Per cert, sorprenent que la retransmissió en directe del partit (Canal +) oferís algun segon amb aquesta imatge. Potser la sorpresa n'és la responsable.

La segona, de diumenge, correspon a la manifestació de l'AVT per fer notar la seva oposició a la sentència contra la doctrina Parot. Una manifestació clarament avalada pel PP, partit que governa Espanya, no ho oblidem. Aquesta imatge també parla per ella mateixa i evidencia que el feixisme segueix ben viu i ben tolerat per tots aquells que s'autoproclament defensors de la pàtria, i més encara sota lemes tan qüestionables com "Justicia para un final con vencedores i vencidos", en el que sobta trobar junts el mot "justícia" i l'afany de revenja que transmet la resta de la frase.

Ja fa temps que bona part del món ha anat girant els ulls cap a aquí, tant per la voluntat independentista de Catalunya, com pel rebrot del feixisme a Espanya. Aquest cap de setmana ha deixat imatges ben clares de totes dues realitats. Una reclama normalitat, l'altra venjança. Totes dues, però, defineixen clarament tots aquells que hi són al darrere.

Cada dia que passa ens anem carregant amb més raons i amb més arguments per ser qui realment vulguem ser, i no qui ens ordenen que siguem.

Comentaris (2)28-10-2013 06:20:35

Setmana atípica amb final feliç

No tinc massa clar si aquesta setmana que tot just comencem serà particularment llarga o més aviat curta. De l'únic que sí que estic més o menys segur és que tindrà un feliç, amb tres dies festius com a cloenda.

Aquesta setmana arrenca amb el ritual de l'endarreriment dels rellotges (que no pateixi ningú, que no ha calgut llevar-se a les tres, perquè fins i tot el temps pot esperar per anar a l'hora), la qual cosa ens l'allargarà una mica, ni que sigui seixanta minuts, el cap de setmana.

Però la gran novetat , a partir d'ara i per uns quants mesos, és que a mitja tarda serà fosc, senyal innegable que l'hivern és a la porta i que som en temps de castanyes. Encarem les jornades que venen amb la il.lusió de qui sap que només són quatre dies (literalment) de feina i rutina els que ens separen de la cita de cada any amb una de les celebracions més nostrades, tant si en volem dir Tots Sants, com castanyada, com halloween; una festivitat en què es barregen sense pudor el record dels difunts, els fruits de la tardor regats amb moscatell, i l'univers fantasmagòric d'ultratomba. I és que som així, una gent senzilla d'un país petit que sap que tot suma i que no es pot deixar perdre res.

Posem rumb, esperançats, cap a aquests dies diferents que venen i que ens ajudaran a retrobar-nos amb l'esperit de festa, com si vulguéssim entrar en el temps de les nits llargues i del fred amb energies renovades. I ja posats, a poc que puguem, gaudim la prèvia d'aquests tres dies que donaran entrada al novembre, per tal que acabin sent, al mateix temps, un final feliç dels mesos de calor, i un començament il.lusionat d'aquelles petites o grans il.lusions que tot just s'insinuen i que, fins i tot, caben en setanta-dues hores.

Si és cert allò que la felicitat és a la porta de la felicitat, potser el proper cap de setmana, d'alguna manera o altra, podria anar començant.

Comentaris (1)26-10-2013 07:20:11

Hipocresia

La recent sentència contra la doctrina Parot ha tornat a posar de manifest l'absoluta hipocresia de molts dels suposats principis del Partit Popular. En concret, allò de la independència dels poders (el judicial en aquest cas) o allò que les sentències s'han de complir.

Però és clar, ara el PP es troba en una situació compromesa. Un tribunal internacional dicta una sentència contra una norma que ignora un principi tan bàsic del dret (es miri des del color polític que es miri) com és la irretroactivitat de les normes. Al mateix temps, les associacions de víctimes del terrorisme, moltes de les quals han estat indignament manipulades i utilitzades per a finalitats polítiques que res tenen a veure amb el seu dolor, se senten enganyades i traïdes per ves a saber quines promeses que alguns els devien haver fet.

Així doncs, veurem com una manifestació contra la sentència del Tribuna Internacional de Drets Humans comptarà amb el suport del PP, un partit que governa un dels estats membres de la Unió Europea. A partir de dilluns, ningú, absolutament ningú, del Partit Popular tindrà la més mínima autoritat moral per afirmar que les lleis i les sentències estan per complir-se. Cap llei ni cap sentència, evidentment, no només les que a ells els interessa. I el que menys legitimat estarà és el propi Mariano Rajoy que, amb les seves declaracions, es posa tot sol en evidència, especialment ara que ha quedat clar que determinades sentències dels tribunals espanyols, Constitucional inclòs, atempten contra els drets humans.

Això és el que passa quan es viu de la hipocresia, de la incapacitat de legislar amb un mínim sentit de justícia real, de la poca alçada de mires democràtica i de la manipulació de persones innocents, les úniques que tenen dret a dir el que considerin adequat perquè, al capdavall, el dolor i la mort són seus, no de cap dels partits que se n'han volgut aprofitar i que, en teoria, estan per servir la democràcia i els seus principis.

Anem prenent nota.

Comentaris (1)25-10-2013 06:12:44

La modernitat de la modernor

És força evident que Mariano Rajoy no és una persona que destaqui especialment per la seva dialèctica espontània. Si repassem les hemeroteques trobarem perles com "llueve mucho", "hay cosas que no se pueden demostrar", "todo es mentira menos alguna cosa" o "en cuanto a la segunda, ya y tal".

De tota manera, més enllà d'aquesta manca de capacitat d'improvisació discursiva, em sorprenen algunes de les solucions que proposen per a determinades intervencions públiques, els seus assessors i col.laboradors més directes. El darrer cas: "lo moderno es la unión, no la disgregación".

Anem a pams. Posar en boca d'un president, com a argument, la modernitat o no de les coses, no sembla massa consistent. I afirmar que la unió, en oposició a la disgregació, és moderna, suposa fer una afirmació que, ras i curt, no té cap base que la sustenti.

Potser és que la tropa d'acòlits del president volen revindicar la seva modernitat (i la d'un partit clarament conservador) a base de parlar, justament, de modernitat. Però això no funciona i, de fet, només provoca un nou ridícul del seu cap, el president en qüestió.

Avui val la pena, a propòsit de la modernitat segons Rajoy, recuperar aquest article del Huffington Post. Intenteu llegir-lo sense riure o sense passar vergonya (segons cadascú).

Comentaris (1)24-10-2013 10:06:59

Aprofitem l'ocasió

Fa vergonya llegir les portades, els editorials i els articles de la premsa cavernària hispànica referits a la sentència del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg sobre la "doctrina Parot". Fins aquí, però, cap sorpresa, perquè, al capdavall, sempre s'han llençat en tromba contra qualsevol cosa que considerin contrària als seus principis immutables.

El que em sobta és com han reaccionat tots aquests que fins fa dos dies ens amenaçaven amb la nostra sortida de la Unió Europea i amb l'aïllament més absolut, si Catalunya esdevenia independent. Com lliga això amb l'allau de crítiques viscerals a Europa?

Crec que és el moment d'oferir un gran pacte amb el qual tots dos hi guanyaríem força. Espanya podria demanar la sortida de la Unió Europea i fer la seva política antiterrorista (i anti-tot, de fet, a la vista dels seus constants incompliments) i Catalunya ja s'hi podria quedar, per omplir la seva vacant com a estat membre.

Segurament l'espai natural d'Espanya és el de la singularitat absoluta, al marge de tot i de tothom. Aquests europeïstes de saló han recuperat el vell eslogan, Spain is different. Nosaltres ja mirarem de ser una mica "iguals", una mica "normals" i de viure en harmonia amb l'entorn.

Comentaris (2)23-10-2013 10:34:12

Pàgines: 12345689909192939498  <>