login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Una empresa d'èxit.

Ahir va fer trenta anys que es va posar en marxa una petita empresa familiar que encara resisteix prou activa, malgrat totes les adversitats i que, a més, en aquest temps ha ampliat el nombre de socis i tot. I com gairebé sempre passa amb les coses realment importants, l'efemèride va passar sense massa soroll. Bé, al cap i a la fi, ahir era dimarts, un dia que tampoc -a priori- no dóna gaire de si. Temps hi haurà.

Ara que vivim èpoques de crisi, a tots nivells, una petita història d'èxit, de persistència durant tres dècades, ben bé podria ser portada de diari, perquè els bons exemples sempre ajuden. Però no. Avui són notícia els tancaments, els ERO i tot el que acaba malament.

De tota manera, ahir, un dimarts discret, va ser un dia molt especial per a algú que fa anys va decidir emprendre una aventura compartida, i que se n'ha sabut sortit. Val a dir que quan aquesta empresa familiar va apujar la persiana, nosaltres hi érem, mirant amb enveja, i preparant-nos per obrir el nostre propi negoci, al cap de no massa.

Ahir va ser un bon dia per recordar que hi ha històries que funcionen, amb trenta anys i més de recorregut, al llarg de l'excitant aventura de viure en família, o de compartir una amistat.

Comentaris (2)28-05-2014 06:27:43

Saber escoltar. O no.

Un dels dèficits més important de la nostra societat és que anem perdent la capacitat d'escoltar, tot just quan les vies per emetre missatges es multipliquen dia a dia. De manera similar, la política va perdent la capacitat d'escoltar la veu dels ciutadans, més enllà de la freda dada del recompte de vots.

Les eleccions de diumenge en són un bon exemple. Mentre el líder del PSOE anuncia que plega pels mals resultats, el seu col.lega a Catalunya, amb un resultats encara pitjors, segueix sentint ploure, en una demostració de sordesa política molt difícil d'entendre, però compartida per la seva companya de viatge del PP, entestada a presentar com a perdedors aquells que aglutinen més de la meitat dels vots, quan ella en perd un bon grapat. Evidentment, els sobiranistes radicals, segons ella mateixa.

Imagino que les coses, al si dels partits, tenen vida pròpia. Fins i tot, diria, unes lleis físiques i matemàtiques molt diferents de les que regeixen els destins de la resta de mortals.

Farien bé tots plegats a aprendre una mica de les formacions sobiranistes catalanes que, en un moment donat, van saber escoltar el clam del carrer i apostar per liderar un procés de canvi social tan profund com cada cop més irreversible. De tota manera, potser és demanar massa a qui, com Alfredo Pérez Rubalcaba, durant la seva compareixença per explicar que plegaria pel mal resultat, deixava anar -el subconscient és molt traïdor- que, al cap i a la fi, la seva missió era fer fora el PP. Malament rai quan l'objectiu d'un partit és només guanyar el rival. Ara només falta saber si, com els seus predecessors, també acabarà ben situat als òrgans de direcció d'alguna gran empresa, encara que s'hi avorreixi.

Comentaris (2)27-05-2014 06:33:59

Notícies discretes

Hi ha notícies que passen gairebé desapercebudes, sense ocupar gaire lloc en cap mitjà i, per tant, desconegudes per a bona part de la població. Són notícies que semblen condemnades a la discreció més absoluta.

El problema d'aquestes notícies és que molt sovint són la segona part, el final, d'una notícia que sí que ha estat informació de portada i que en el seu moment va generar rius de tinta, hores i hores de debat i, tot sovint, una important polèmica.

Aquests darrers dies ha passat gairebé desapercebuda, com correspon a tota bona notícia discreta, el comunicat que la Fiscalia General no iniciarà el tràmit per il.legalitzar l'ANC, com demanava el sindicat d'ultradreta Manos Limpias. Oi que recordeu tot el soroll mediàtic que va generar la demanda, en el seu moment? Doncs tot plegat quedarà en res. En res més que una polèmica estèril sense altra finalitat que intentar criminalitzar el procés cap a la independència i els seus representants més significats.

Ara bé, tot aquest no res ha costat uns bons diners públics, si més no, en hores de feina de diferents instàncies judicials. Potser aniria sent hora que els mitjans també quantifiquessin què costen (què ens costen) les maniobres tan indignes com inútils de Manos Limpias i tothom que els dóna cobertura política o informativa. Aleshores potser tothom se n'adonaria que no són tan netes les seves mans, ni molt menys les seves intencions.

En qualsevol cas, sempre és bo saber de quin costat es troba lo raó, i on rau l'afany de desestabilitzar només per fer mal.

Comentaris (1)26-05-2014 06:16:58

De vegades, ens en sortim

Encara que sembli mentida, o que se'ns aparegui com una missió impossible, o acabem assumint que som el producte d'una conspiració còsmica que tot ens ho posa difícil, de tant en tant, la vida ens somriu i ens en sortim.

De vegades, contra pronòstic, som capaços de traçar un projecte a mig termini, d'executar-lo amb constància i de posar-hi tot el que tenim, tota la nostra capacitat i tota la il.lusio, i gairebé per casualitat (o com a resultat d'un treball ben fet, més ben dit), ens en sortim.

Corren temps difícils on llençar la tovallola és, ens molts casos, gairebé és inevitable. Però malgrat tot, no estem condemnats al fracàs sense remei. No està escrit enlloc que som víctimes de tots els mals. Tenim l'obligació individual i el deure amb tothom de no rendir-nos i d'explotar al màxim tot el nostre potencial, perquè només així, només si no perdem mai la capacitat de creure en tot allò que som capaços de fer, ens en sortim.

Demà, algú començarà una feina nova. Algú que haurà estat preparant-se, sabent que potser no li servirà per res, però sense defallir. Demà, algú sabrà que la constància haurà valgut la pena. Demà mateix, algú haurà vençut totes les seves pors. Demà, algú se n'haurà sortit. L'enhorabona.

Comentaris (0)25-05-2014 06:46:06

Marca Espanya. Agència d'informacio.

Això de la denominació "Marca España", que serveix per identificar tot el que és genuïnament espanyol, va camí d'esdevenir el major despropòsit de la història recent o, si voleu, una font infinita d'acudits.

L'Agència Efe, agència de notícies espanyola, en una nota sobre els noms de persona que corren per Catalunya, ens informa que un bon grapat de nens deuen el seu nom al programa televisiu Operación Triunfo. En concret, aquells que es diuen Ot (que es veu que té origen televisiu i no germànic, com sabíem fins ara).

Realment fa riure el nivell d'incompetència i d'ignorància de determinats subministradors de notícies. La veritat és que si aquesta és la manera com genera notícies l'Agència Efe, s'entenen moltes de les coses que van sortint als mitjans.

D'acord que han rectificat la informació, però el fart de riure que ens hem fet no ens el treu ningú. I riure, sempre és una bona manera de tancar la setmana.

Sort tenim que encara hi ha agències rigoroses pel món, que si no...

Comentaris (2)24-05-2014 06:14:16

Un parell de preguntes, només

Llegint la premsa d'aquests dies m'han vingut al cap un parell de preguntes que per a mi tenen respostes òbvies, però que voldria plantejar, perquè potser no veig les coses com realment són.

La primera és: quina diferència hi ha entre Jean-Marie Le Pen i la seva recepta per acabar amb la immigració amb l'ajuda d'un virus mortal, l'alcalde de Sestao que titlla la immigració de merda i proposa de fer-la fora a hòsties, i el diputat popular que es lamenta que no es pugui eliminar algunes dones? Per a mi, francament cap. Igual com no n'hi ha tanta amb aquells que van decidir eliminar tothom que consideraven inferior.

La segona: en temps de crisi, pot ser millor argument una entrada de futbol que una feina? Doncs es veu que per a la Junta Electoral, sí. Bé, de fet, no és tan estrany en un país en el qual el ministre d'afers exteriors no s'està d'utilitzar la selecció espanyola de futbol amb finalitats estrictament polítiques. I això que ells mai barregen esport i política, que si ho no...

Agafem-nos, que arriba el mundial de futbol i assistirem al penós espectacle de l'espanyolisme més ranci, més caspós, més mascle i més miserable. Un espectacle que intentaran que ens faci oblidar tots els drames quotidians. I preparem-nos per gaudir d'una exaltació nacionalista que, en no pocs moments, adoptarà posats i actituds clarament xenòfobs, i sempre masclistes. Però com que només és futbol, i només és un joc, no passa res. O sí?

Comentaris (1)23-05-2014 06:27:04

Desafortunat?

Es veu que el candidat i exministre popular Cañete ha dit que va estar desafortunat amb les seves paraules de fa uns dies.

Desafortunat? No sé. Si mirem què diu el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española a propòsit de "desafortunado", el significat ens remet a la idea de desencertat, de no oportú.

Com que de les declaracions que comentem hem de deduir que Cañete és una persona formada i intel.lectualment ben dotada, també podem deduir que sap utilitzar les paraules exactes, especialment en públic. I crec que si realment considerés que el que va dir no té cap base i que, per tant, era una simple exhibició de masclisme visceral, un insult, hauria triat alguna altre concepte diferent a "desafortunat", que més que cap altra cosa vol dir "inoportú".

Inoportú, segur, en clau electoral, evidentment. Però masclista i ranci, també. I encara més.

Qui vulgui entendre les darreres declaracions de Cañete com a disculpes, que ho faci. Per a mi no passen d'un mediocre intent de rentar una imatge pública de tots ben coneguda, refugiant-se en el vell recurs de la inoportunitat (que no del reconeixement de l'error). I encara rai que no diu que se l'ha malinterpretat.

Per cert, quan diu: "Si alguien se sintió ofendido pido disculpas" (aquest "si" condicional, quantes coses que diu), només li falta afegir "especialmente si se trata de una dama" (perquè ja sabem que són més sensibles a les agressions verbals, oi Cañete?).

Quant cinisme disfressat d'educació.

Comentaris (0)22-05-2014 06:20:59

Una ofensiva en tota regla

La llengua catalana està patint la pitjor ofensiva dels darrers 60 o 70 anys. La pitjor ofensiva des de la instauració del franquisme, de fet.

La recuperació social de la nostra llengua, no ho perdem mai de vista, s'ha sustentat en dos pilars fonamentals: l'escola i la televisió. L'escola ha donat com a resultat unes quantes generacions de ciutadans perfectament competents en català i en espanyol, i la televisió ha acostat la llengua, en els seus registres més variats, a la ciutadania en general i ha facilitat l'accés en català al lleure, a la ciència a la cultura...

La importància de l'escola i de la televisió és tan inqüestionable que els governs del PP (no només, però sobretot) han fet tot el que ha estat a les seves mans per fer-hi fora el català. Primer se'n van sortir a les Illes, la Franja i el País Valencià (autèntics camps de proves) i, un cop rodat el sistema, van emprendre l'ofensiva final, al Principat. Primer va ser el setge i l'ofensiva jurídica i mediàtica contra la immersió lingüística o el tancament de línies educatives en català i després el tancament de mitjans de comunicació en la nostra llengua. I ara li toca el torn a TV3.

I ja poden anar parlant de compliment de la normativa europea, i dir el que vulguin, perquè no es pot sostenir sense rubor que l'única manera d'alliberar espai radiofònic sigui tancant mitjans públics en català. Però és clar, sempre és millor mantenir canals de telebotiga, o programacions farcides de tarotistes i de concursos-estafa que canals en altra llengua que l'espanyola. Per no parlar de moltes altres possibilitats tècniques, que hi són.

El mal que estan fent a la recuperació és irreversible, si seguim sota el poder espanyol. Que no ho dubti ningú. Així doncs, si no volem tornar a veure el català com una llengua domèstica i residual, no ens queda altra que la independència. O encara voleu més proves? Si ens encantem gaire, ja no serem a temps.

Comentaris (3)21-05-2014 06:24:19

No m'agraden els uniformes

Ho reconec, mai m'han agradat els uniformes. Ni els militars, ni els escolars, ni cap, tot i que reconec que són molt útils en determinats col.lectius professionals, justament per identificar els professionals en qüestió. Però he d'admetre que si hi ha un lloc on trobo els uniformes especialment inadequats és a l'escola. Això de la faldilla per decret (cada cop més curta, si pot ser) per a les nenes em sembla impropi d'una societat que es vol lliure i que diu defensar la igualtat entre homes i dones.

I justament en una curiosa barreja d'igualtat de gènere, d'estudiants i de faldilles, vam llegir no fa gaires dies la iniciativa d'uns instituts de Nantes que van proposar als seus alumnes (nois i noies) d'anar a l'institut, un dia, amb faldilla, per denunciar el sexisme, sota el lema "ce que soulève la jupe", un lema que més que com el tradueix aquest article, que comenta la iniciativa ("el que amaga la faldilla") potser s'hauria de traduir per "el que aixeca la faldilla", i afegiria que tant en el sentit de tot el debat que desperta la iniciativa, com en el sentit més cañetista (relatiu a l'exministre Cañete) del masclisme.

És imprescindible trencar uns estereotips que dia a dia van prenent més i més força a la nostra societat. I molt especialment els que fan referència als rols masculins i femenins, perquè, a hores d'ara, el rebrot del masclisme, també entre els joves, sembla imparable; un rebrot que afavoreixen determinades línies suposadament educatives d'escoles i institut que fan bandera de la segregació per gènere, que imposen la faldilla com a uniforme femení i que perpetuen un sistema de vida de supremacia masculina, amb el suport impagable de no pocs capellans, com hem pogut veure en determinats sermons, o d'alguns exministres (i d'alguns ministres, també).

Ah! i per a aquells que defensen l'uniforme perquè així no cal pensar què cal posar als nens per anar a escola, els diria que si només tinguéssim un model de cotxe, no caldria triar, i si només hagués un model de rentadora, tot seria més fàcil, o que si només hagués un canal de televisió (cap a aquí també sembla que hi anem, a la vista de com es va reduint el nombre de canals), no caldria fer zàping. De fet, jo vaig veure aquesta societat que ens dóna totes les respostes sense que ens calgui pensar gaire, però va ser a la Romania de Ceaucescu, i no crec que sigui, precisament un bon model a imitar.

Conclusió: prenem-nos la molèstia de pensar, de raonar, de decidir i, sobretot, no caiguem en la temptació de creure'ns superiors per simples diferències anatòmiques.

Comentaris (0)20-05-2014 06:25:55

La millor resposta, un recompte

Sempre s'ha dit que un dels grans enemics de la realitat són determinats adjectius, com ara "molt", "poc", "bastants" i similars. I és que la seva imprecisió permet tota mena d'especulacions i d'interpretacions interessades. La solució, ja fa temps que la sabem: quantificar de manera objectiva.

Una bona mostra la tenim als informatius de TV3, tradicionalment titllats d'instruments d'adoctrinament nacionalista, on només es parla de la independència per influir en la voluntat dels espectadors. Doncs ara arriba el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) i ens presenta la quantificació dels continguts que més temps van ocupar als informatius, l'any passat. I oh, sorpresa!, el rànquing l'encapçalen les informacions sobre la crisi, seguides de la crònica internacional i, no és fins al tercer lloc que trobem continguts relacionats amb Catalunya i la seva relació amb Espanya, amb un percentatge de temps proper a la meitat del que s'hi dedica a economia i la crisi.

I és que no hi ha com comptar per desmuntar tòpics i llegendes urbanes. I per cert, això, a Espanya, no es pot fer, perquè segueix sent l'únic país europeu occidental que no disposa d'un organisme similar al CAC.

Potser és que Espanya sempre ha funcionat "a ojo", "a bulto" si voleu, i han perdut el costum de comptar amb rigor? Potser per això els espanta tant que votem? Al cap i a la fi, aleshores caldria fer recompte i s'acabaria amb moltes ximpleries i amb moltes mentides, no?

Comentaris (1)19-05-2014 06:26:50

Parèntesi

Vivim, ben mirat, una vida més o menys ordenada, amb rutines, amb obligacions que cal seguir, perquè d'aquesta manera, tot rutlla poc o molt a l'hora al nostre voltant, i perquè tot plegat ens ajuda a saber què hem de fer i a sentir-nos satisfets si som conscients que actuem com cal.

Però vet aquí que, de tant en tant, tot i ser conscients d'unes determinades obligacions, decidim ajornar-les, deixar-les per a un altre dia, tot i que sabem que això ens suposarà un esforç addicional al propi de cada dia, per fer-les. I així i tot les ajornem, i decidim fer un petit parèntesi en el nostre ritme habitual.

Aleshores és quan sortim, o anem a passejar, o ens abandonem a la lectura, o gaudim d'una bona companyia, o ens dediquem a qualsevol d'aquelles activitats que sempre passen a segon lloc -i sovint cauen pel camí-, perquè l'obligació sempre passa al davant, però que en realitat són molt més importants que no semblen.

Segur que tothom pot trobar alguna ocasió que pugui reflectir el que plantejo, oi que sí? I és que les normes són importants, i donen seguretat, però saltar-nos-les de tant en tant i fer allò que realment ens ve de gust fer, i no allò que tocaria, no té preu.

Avui toca parèntesi; que no hi ha res que pugui esperar més que la feina. I demà serà un altre dia.

Comentaris (0)18-05-2014 06:51:19

Una moneda de tres cares

Em dec estar fent vell, però cada dia em costa més d'entendre determinats arguments. Ara que estava convençut, gràcies a les explicacions dels socialistes, reiterades any rere any (per sort, perquè sóc una mica lent assimilant les coses), que CiU i PP són la dreta i, per tant el mateix, t'ho miris com t'ho miris, arriba el candidat socialista a les eleccions europees (Javi López) i em diu que CiU i ERC són les dues cares de la mateixa moneda.

A veure si ho entenc. CiU és el PP o és ERC? ERC és el PP, doncs? Ja ho sap la Camacho, això? M'agradaria molt veure aquesta revolucionària moneda de tres cares que permet aquests tipus de paral.lelismes. Una mica incòmoda per a les butxaques, per cert, si ha de tenir tres cares (creu inclosa).

Definitivament, cada dia entenc menys aquesta gent. O és que jo perdo més que no em penso, o és que ells s'expliquen cada cop pitjor.

Per si de cas, suggeriria al candidat en qüestió que potser no estaria de més aportar idees i propostes, i no jugar només a la desqualificació dels oponents, ni que sigui arribant al ridícul argumental. Però potser això seria demanar-li un plus d'intel.ligència (política, evidentment), que no sembla moneda d'ús corrent en la seva formació, ni aquí, ni a Espanya.

Per cert, i de cara a futures campanyes electorals, li podria demanar a Pere Navarro que li expliqui la història de la comunió i d'una senyora que no reconeix (la trama dóna per a argument de novel.la), que també sembla que li facilita arguments polítics de pes, en la seva guerra particular contra l'independentisme. De pes ridícul, però.

Comentaris (0)17-05-2014 06:13:54

La nova gracieta del ministre

El ministre Margallo, ministre d'exteriors i portaveu sistemàtic del govern espanyol pel que fa a afers catalans -curiós i significatiu, si més no-, deu ser una persona molt més divertida, amb molt més sentit de l'humor, o més cega del que mai hauria pogut imaginar.

Les seves darreres declaracions a propòsit d'una hipotètica independència de Catalunya, titllant l'estat resultant de lil.liputenc i augurant que per dimensió restaria en mans de les multinacionals, o són un acudit o el resultat d'una ceguesa que només pot produir el fanatisme.

Resulta curiós defensar Espanya com a estat-nació (així en diu el ministre), suposadament independent de les grans corporacions econòmiques quan cada dia és més evident que el govern del qual forma part, i els que l'han precedit, són simples titelles que, si més no en matèria econòmica (en el sentit més ampli del terme), actuen al dictat estricte de les grans empreses energètiques, bancàries, telefòniques, constructores, farmacèutiques... Les mateixes, per cert, que un cop acabada la carrera política del ministre o president de torn, li faciliten una jubilació indecent en agraïment pels serveis prestats, imagino. I no cal passar llista, oi que no?

Francament, les paraules del ministre ja no em semblen ni allò de veure la palla a l'ull de l'altre, ni molt menys, evidentment, cap intent d'ajudar els pobres catalans ignorants, que no sabem la que ens ve a sobre. Les paraules del ministre són, ras i curt, o un acudit molt dolent, o el fruit del fanatisme. I en qualsevol cas, un insult a tots nosaltres, un cop més, intolerable.

Cada dia que passa milloren els arguments per negar-nos el dret a votar.

Comentaris (2)16-05-2014 06:27:16

S'ha de tenir molta barra

S'ha de tenir molta barra, molt mala fe o ser un autèntic cretí per dir el que acaba de dir el PP d'Extremadura, imaginem que amb la plena complicitat dels seus amos de Madrid. I és que ara resulta que sí que existeix l'espoli fiscal de Catalunya i que si les nostres aportacions a aquesta estafa a gran escala dita solidaritat interterritorial desapareguessin, Extremadura perdria el 12% dels seus ingressos i tindria molt greus problemes per seguir pagant tota la demagògia dels seus governants.

Ves per on, aquells que fa quatre dies donaven lliçons de bona gestió i de generositat amb el nostre país (no fa gaire mantenien que els seus diners pagaven els nostres capricis), ara clamen perquè no marxem gaire lluny, per tal de poder seguir sent una comunitat subsidiada, a costa nostra.

Molt malament s'han de veure el futur aquests del PP per arribar a aquest punt. Serà que la independència no és tan impossible com diuen? Serà que ja no la veuen tan quimèrica? Potser és l'hora de deixar-se de sacralitzar la constitució i començar a fer números?

Sigui el que sigui, barra i cara dura no els falta. Tot i que, si més no, ara, reconeixen la realitat. I nosaltres ens seguim carregant de raons per marxar ben lluny, i com més aviat millor.

Comentaris (2)14-05-2014 20:52:09

Normals, normals...

Algú va dir que vist de prop ningú no és normal. Segurament és prou cert. I en el cas de Catalunya, és molt evident que no és un país normal, tot i que, de tant en tant, pressenta símptomes molt esperançadors. Un exemple, els Premis Català de l'Any que es van lliurar ahir. Si mirem la llista de candidats, veurem que són persones de diferents àmbits, amb un recorregut personal digníssim que, en qualsevol país civilitzat tindrien el reconeixement que la seva exemplaritat demana.

En aquest cas, el nostre país es mostra, un cop més, orgullós de persones que hi viuen, hi treballen i són -o haurien de ser- model i referent per a tothom. En això som, o ens hi assemblem molt, a un país normal.

Però com que la felicitat completa sembla que pugui existir, ahir mateix es jugaven partits d'aquesta mena de cosa que en diuen Copa Catalunya de futbol i que cada any ens recorda que, en matèria esportiva, no som, ni sembla que vulguem ser, un país normal. Perquè un país normal, només organitza les competicions que tenen sentit, que aporten alguna cosa i que tenen el reconeixement que cal. I en futbol, com en tants altres esports, encara anem fent veure que som el que no som, ni potser volem ser, un país normal, amb competicions normals i amb seleccions normals, no de cartró pedra.

Res, que som un país només mig normal. La gran sort és que la normalitat ens arriba per les coses serioses, importants, les que tenen valor de debò. I això és el que conta. La meva felicitació a Josefina Castellví, dona i biòloga, i exemple del treball ens els camps de la ciència i dels drets de les dones, en un temps i en un àmbit especialment complicats.

Comentaris (1)14-05-2014 06:34:42

Pàgines: 123456899091929394111  <>