login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Sense postres

La Via catalana per la independència ja es comença a fer notar, i això que encara no ha desaparegut de les primeres planes dels mitjans. No hi ha dubte que l'èxit absolut que va ser, a tots nivells, ha descol.locat la classe política que o bé s'atrinxera en els seus principis immutables (allò de dir que la consulta no es pot fer perquè és il.legal de l'Alícia Sánchez-Camacho -grandíssim argument-), o comença a parlar de fer replantejaments per escoltar la veu de la societat (potser una mica tard, no?) com Iniciativa, o segueix somiant truites ben lluny de la realitat, com el PSC, posem per cas.

Però l'exemple més clar de no saber què fer davant una ciutadania que s'expressa amplíssimament i amb rotunditat, el seguim tenint a Madrid on, d'una banda s'anuncia una resposta imminent de Rajoy a la carta del president Mas, amb una resposta que ja podem imaginar, mentre d'una altra s'intenta escenificar un cop d'autoritat prohibint, des de Foment, que se celebri la Festa del Cel, amb el pretext de raons tècniques que afecten les rutines de funcionament de l'aeroport del Prat.

Si tenim en compte que aquesta exhibició aeronàutica fa 21 anys que es fa, costa molt imaginar quines són les dificultats que enguany impossibiliten que es torni a fer, més enllà d'allò tan vell de: "en esta casa mando yo, y te quedas sin postre". Una mica massa primària la resposta, no? O potser no tant, tractant-se de qui es tracta.

La part bona? que ens estalviarem l'espectale de la Patrulla Águila amb la seva estanquera de fum.

Comentaris (1)14-09-2013 06:43:26

Bretolades?

"Brètols" és el qualificatiu que més vaig trobar a la premsa d'ahir per referir-se a l'atac contra l'acte de l'11 de setembre a Madrid. Francament, no sé si és la paraula més adequada.

Si mirem les imatges que reprodueixen tota mena de mitjans, crec que més aviat es tracta d'un atac violent contra persones i equipaments. O per a ser més exactes, un atac contra ciutadans, diputats i membres de cossos diplomàtics de diferents països.

I la meva pregunta és: i què? Es detenen quatre individus (o una dotzena), es fa veure que s'actua amb rapidesa, la cosa no va més enllà, s'oblida aviat, i tot queda en una trapelleria d'aquesta canalla. Ah! i de passada, s'insinua que els catalans hem crispat la situació, amb la qual cosa, les víctimes esdevenen instigadors.

Recordeu quan es va encerclar el Parlament? recordeu què va passar aleshores per agredir diputats? També intervindrà ara l'Audiència Nacional? i la Fiscalia? Ni en broma. Només faltaria. Potser és que aquests diputats, perquè els atacants no són catalans, no són víctimes de res? I això per no parlar de tot el que es va arribar a dir dels escarnis, on mai no es va actuar amb violència.

La impunitat dels fills del franquisme és una realitat des de fa dècades. És ben present al País Valencià, a la Franja de Ponent, o a Madrid. I ho comença a saber també la Unió Europea, que ja mira cap a Espanya amb seriosos dubtes sobre la seva qualitat democràtica, per la seva tolerància amb l'exhibició de símbols i actituds feixistes.

No són bretolades. És terrorisme. Però és clar, aquí no intervindran els instruments repressors de l'Estat ni s'aplicarà la mateixa llei que va servir per il.legalitzar formacions polítiques, ni els mitjans hi dedicaran gaire atenció. Al capdavall, tots els detinguts són vells coneguts, oi?

Per si algú encara dubtava, ja tenim més raons per fugir ben lluny d'aquesta realitat que persisteix al llarg dels anys, amb independència de qui governi a Espanya i per exigir als nostres un nou estat més lliure i més democràtic.

Comentaris (0)12-09-2013 16:12:03

Constatacions sobre una diada exemplar

Primeres constatacions sobre la diada històrica d'ahir:

1. Exemplar l'organització. Un desplegament humà, tecnològic i d'il.lusió sense precedents, que dignifica la socitat civil catalana.

2. Exemplar la resposta del país, que es va mobilitzar, com calia, de sud a nord, tot i el cost del desplaçament, el menjar... i la paciència per empassar-se les retencions, però amb consciència autèntica de formar part d'una mobilització històrica. Absolutament cap incident.

3. Exemplar el clam per la independència, a partir d'un gest tan pacífic com agafar-se les mans.

4. Va tornar a quedar clar que els governs d'Espanya mentien quan afirmaven que en absència de violència es podia parlar de tot. Es pot imaginar res menys violent de la Via d'ahir i encara es neguen a parlar. Han mentit durant dècades i segueixen mentint.

5. Pel que fa a aquells que retreuen l'absència de molts grups polítics, dues reflexions: la primera, que l'acte estava organitzat per una entitat cívica i que els diferents partits hi estaven convidats com qualsevol club esportiu, societat cultural, associació de lleure... res més. La segona, aquells que s'hi vas desmarcar, que es comencin a plantejar, i que ho diguin sense hipocresia, a qui representen realment.

6. La vella sentència que diu que és català tothom que viu i treballa a Catalunya ja no serveix. Milers de catalans d'arreu del món ens han donat una magnífica lliçó, fronteres enllà. Qui els podria negar la catalanitat per no viure ni treballar aquí?

7. Les úniques fronteres (tant mentals com físiques), ahir, les van posar els cosos policials espanyols, barrant el pas entre Catalunya i el País Valencià, en una nova exhibició de totalitarisme antidemocràtic.

8. No tothom que hi volia ser, a la Via, va poder ser-hi, per obligacions de tota mena, com ara les laborals. Així i tot, sempre hi ha qui s'hi sap fer present, com l'autor d'aquesta insòlita cadena que es va construir al Kiosk del Marc, i que no em sé estar de reproduir. El trobareu en aquest enllaç.

I acabo enllaçant, per darrer cop, el blog que em segueix en la cadena virtual de Blog-via cap a la independència.

Gràcies a tothom que ahir em va fer sentir part d'alguna cosa molt gran.

Comentaris (1)12-09-2013 06:42:56

Roba de mudar i via fora

Se n'està perdent el costum, llevat de casos de cerimònies extraordinàries, però sempre val la pena recordar la idea de "mudar-se" per anar a algun lloc, o amb motiu d'alguna festivitat assenyalada. Recordeu com ens mudaven per anar a festa major, o fins i tot els diumenges? I és que no sé per què m'ha vingut al cap aquesta idea pensant en avui, la diada, la gran cita amb la Via catalana, per a la qual també ens mudarem, però amb la més senzilla i humil de les peces: una samarreta groga. I és que potser, el fet de mudar-se no depèn tant de la qualitat ni del preu de la roba, sinó del significat i valor que realment té, i en aquesta ocasió, una samarreta és uniforme, emblema i referent.

Avui és el dia. Sortirem de casa il.lusionats com en comptades ocasions i amb ganes de festa, de sentir-nos part d'alguna cosa que ens depassa i ens transcendeix i, d'alguna manera, amb la seguretat que estem contribuint, des de l'anonimat, a escriure la història, la gran història, la que es llegirà als llibres i s'ensenyarà a futures generacions, i que ho estem fent en pau, amb maneres lliures i democràtiques i, avui, amb un gest tan amable i tan pacífic com donar-nos la mà, enllaçant més de 400 quilòmetres de nord a sud del país.

Avui es veurà el resultat de la feina de milers de persones durant molts mesos (gràcies infinites, un cop més, per la seva constància). Malgrat tot, alguns voldran desacreditar la nostra acció i ben segur que llegirem titulars que incidiran en les afectacions al trànsit o en si hi ha algun forat o no a la gran cadena humana, o si és una acció ridícula... Però tant li fa. Ja hem guanyat, fins i tot abans de començar, gràcies a l'ANC, i sabem que anem bé, molt bé, cap a la victòria definitiva.

Fem festa avui i fem el que hem de fer: dir amb claredat i contundència que volem ser un país lliure i independent, i que tothom ho escolti, a Espanya, al món, però sobretot, als cercles polítics i de poder catalans, perquè sentin, d'un cop per tots, vergonya de la seva covardia disfressada de prudència i es decideixin a fer cas del que la gent del carrer els exigim. Avui és el dia de mirar cap a dins, perquè com més encarem els nostres esforços cap a dins del país, més universals ens farem. I fem-ho com sempre hem fet: mudant-nos amb les nostres millors gales, tot i que en aquesta ocasió, d'una manera prou peculiar.

Feliç diada a tothom. Aquesta tarda ens trobarem fent Via, igual com la fem, des de fa uns dies, enllaçant amb el bloc següent al meu a la iniciativa Blog-via cap a la independència.

Comentaris (1)10-09-2013 08:18:32

Vigília

Hi ha paraules senzilles, d'aquelles que passen desapercebudes i que mai no són referència de cap parla pròpia de la modernitat. Una d'aquestes ben bé podria ser "vigília", tot i que em sembla un mot extraordinàriament adequat per a avui, justament.

Vigília té el significat de vetlla, de no dormir, com segurament faran molts del membres de l'organització de la Via catalana cap a la independència, entre avui i demà, tancant mil detalls de darrera hora. D'altra banda, vigília, també és el dia que precedeix algun gran esdeveniment (originàriament alguna gran solemnitat litúrgica), i no hi ha dubte que l'11 de setembre, i tot el que implica, és una de les grans dates del calendari català. Finalment, aquesta paraula també apreix a l'expressió gairebé oblidada "felices vigílies", que serveix per felicitar algú que l'endemà celebra alguna cosa.

Avui som en vigílies d'un esdeveniment desmesurat, insòlit, que posarà Catalunya al punt de mira informatiu de mig món i que demostrarà, alhora, una clara voluntat de ser i una enorme capacitat organitzativa de la societat civil; una capacitat que prou voldrien moltes institucions i projectes públics, tant d'aquí com de fora. Algun dia la història posarà al seu lloc els organitzadors de la Via, perquè sense cap dubte s'hi han guanyat el dret a ser-hi, igual com s'han guanyat la nostra admiració i agraïment, sobretot la d'aquells com jo mateix, prou escèptics -ho reconec- quan es va anunciar la idea de fer aquesta cadena humana.

Avui és dia de preparar coses. Fins i tot de recuperar l'emoció de quan erem petits i havíem d'anar d'excursió. Recordeu com costava dormir, aleshores? Allò sí que era una vigília emocionant, prèvia a un dia extraordinari. Doncs ara, exactament igual.

Bona vigília a tots els que demà ens trobarem, agafant-nos les mans, en qualsevol lloc del nostre país i també més enllà, a Vinarós i a Guardamar, on els han prohibit el dret a manifestar-se lliurement i pacíficament , en un nou exercici d'intolerància antidemocràtica que encara es fa més evident quan sabem que París, capital de l'estat més centralista que puguem imaginar, no posa cap impediment, ans al contrari, perquè la Via catalana també arribi a la Catalunya del Nord, o quan constatem que els catalans s'han pogut manifestar arreu del món sense cap impediment. Deu ser la diferència entre el jacobinisme democràtic i el que encara viu encadenat al franquisme, de la mà de personatges com el ministre Fernández Díaz.

Fins demà, i aquí us deixo l'enllaç al bloc següent de Blog-via cap a la independència, aquesta fantàstica cadena de blocaires que també ens donem la mà, ni que sigui de manera virtual.

Comentaris (1)10-09-2013 06:57:27

Compte enrere

A dos dies de l'11 de setembre. Segurament, de l'11 de setembre més transcendental de la història (excepció feta d'aquell trist primer) i, sense cap mena de dubte, l'11 de setembre que més gent ha mobilitzat.

Ahir, diumenge, a banda d'algunes cadenes humanes més arreu del món (i ja en portem més d'un centenar), es va fer la pujada d'estelades a més de 300 pics, sota l'empara de la iniciativa Estelades als cims, amb un èxit absolut, i demà, dimarts, a les 11 de la nit, es farà una curiosa Via Catalana virtual a Second Life, aquest món paral.lel on la presència de catalans és prou significativa.

Tot plegat no és res més que l'escalfament de la gran cita de dimecres. Aquesta és la nostra manera de demostrar al món quins són els nostres valors i què volem aconseguir.

Com a contraposició, no em puc estar de comentar una festa dels fills de les classes dirigents espanyoles. Sí, sí, d'aquells que ens retreuen que gastem els diners en organitzar cadenes en plena crisi i que no tenen cap pudor a donar-nos lliçons de moral (en molts casos cristiana i tot). Amb aquests futurs governants, s'esvaeix qualsevol dubte de marxar tan lluny com puguem i fer la nostra via.

I per cert, avui comença també una altra cadena. la dels blogs de la proposta Blog-via cap a la independència. Així és que ja avui, començo a enllaçar el meu amb la següent baula d'aquesta original iniciativa.

Comentaris (1)09-09-2013 06:48:40

Un cel massa oblidat

Escoltar la ràdio de manera aleatòria, sense saber què escoltaràs, de tant en tant, ens deixa alguna que altra sorpresa, com la que ahir ens va oferir Catalunya Ràdio, a la nit. En concret, i buscant un fons sonor per conjurar la son, vam topar amb una gent que repassava alguns dels músics i cançons més importants en la història de la musica catalana. Recordar, així, de sobte, temes musicals de fa mes de quatre dècades i que amb prou feines vaig arribar a conèixer, amb una mica de retard, sempre es un gratificant exercici de memòria i de recuperacio d'una determinada manera de mirar el món.

De tota manera, entre totes aquelles referències prou viscudes pels comentaristes radiofònics, va sonar "El setè cel", de Jaume Sisa, un peça de 1975, si no vaig errat, i una autèntica meravella de fantasia i d'esperança, vestides d'una simplicitat absoluta.

Ah! Fantàstic i imprescindible aquest setè cel que només tenim a dins del nostre cap. Tota una proclama en favor de la il.lusió i de bastir el nostre paradis particular i intim. Al capdavall, el cel és allà on viuen els avions, el satèl.lits, els planetes i també les estrelles.

Molt recomanable tornar a escoltar aquesta increïble cançó, que hauria de ser la musica del despertador de cadascú de nosaltres, tots els dies de les nostres vides.

Comentaris (1)08-09-2013 07:03:52

Calma, que això no ha fet més que començar

Agafem-nos fort, que venen temps convulsos. Les paraules del president Mas apuntant unes hipotètiques eleccions plebiscitàries el 2016 molt em temo que només serà el primer dels missatges que els propers mesos ens arribaran de tot arreu, a la manera de globus sonda, d'avisos, d'amenaces o, en general, d'arguments d'una negociació que potser tothom negarà, però que sense cap dubte ja ha començat.

Estic convençut que cap govern espanyol no serà tan estúpid d'arribar a la prohibició d'una consulta (ja veurem com i de quina manera), a risc de quedar davant d'Europa i del món com un estat, si més no, amb ombres antidemocràtiques tan evidents, i menys ara que les mirades internacionals s'han començat a girar cap a la seva tolerància amb expressions feixistes.

Venen temps en què caldrà mantenir la calma i la pressió social sobre els governs (en plural) si volem arribar a bon port. Fins ara hem viscut un temps de fixar posicions i, més o menys, tenim una mica clar què en pensa cada força política de la futura independència de Catalunya. Ara cal anar concretant l'estratègia final amb claredat, però sense perder de vista, ningú de nosaltres, que ens trobem enmig d'una difícil i llarga negociació, amb tot el que comporta d'estira i arronsa.

De tota manera, fora molt d'agrair que determinades declaracions, com les del president i el 2016 es fessin amb molta cura, sobretot per evitar que els mitjans internacionals (la caverna espanyola que digui el que vulgui) interpretin poc rigor en els nostres objectius. I també caldria que aquells que ara com ara lideren la mobilització social, l'ANC, mantinguessin la solidesa del seu lema, sense cap espai a interpretacions malintencionades, ni que sigui a canvi de presentar algun tram no prou ple el proper dimecres (cosa que estic segur que finalment no passarà).

Calma i, més que cap altra cosa, actitud social positiva, perquè encara caldran alguns onzes de setembre més. L'únic que pot impedir cap passa enrere i garantir l'èxit final. No dubtem del nostre poder com a ciutadans, perquè només cal mirar una mica aquests darrers anys per constatar què podem aconseguir (o provocar).

Comentaris (1)07-09-2013 06:40:16

Lliçons de fora (o potser no tant de fora)

Ja és ben veritat allò que "qui no hi és, no hi és comptat". I nosaltres, tot sovint, amb una visió prou estreta de mires, només sabem enforcar el nostre entorn més immediat. Justament això és el que ens passa habitualment quan parlem del país: ens mirem nosaltres, tot justet fins a unes fronteres imaginàries i diem, sense pudor, que som tants o quants i que fem això o allò.

Però de tant en tant, la realitat ens dóna lliçons, com la dels catalans que viuen arreu del món i que aquest cap de setmana passat especialment, però també des de fa dies, ens han recordat que existeixen, que són molts, que se senten absolutament catalans i que volen ser part activa de qualsevol gran esdeveniment de país.

Els casals catalans, els lectorats... han patit amb una cruesa enorme, les retallades dels darrers anys. D'alguna manera, se'ls ha tractat com a ciutadans de segona, sense gaire dret a demanar res i havent d'assumir que són una despesa no prescindible, però gens prioritària. Això no ho reconeixerà cap govern, però només cal llegir quatre números per saber el què. I vet aquí que de sobte, en un exercici fantàstic de sentiment de país (de patriotisme, si voleu) s'han erigit en ambaixadors del futur estat d'Europa i s'han fet visibles, de punta a punta del planeta, compartit la Via catalana per la independència, amb una il.lusió sorprenent.

Si volem ser un estat normal, hem de començar a preparar una atenció adequada als nostres conciutadans que no viuen a Catalunya, perquè som molt més, com a país, que el que passa a la nostra geografia estricta. I ara, la força de totes aquestes persones que són i se senten catalanes se'ns ha fet evident com mai.

Per cert, un aliat perfecte per a la seva feina de divulgació: la nova samarreta del Barça. Potser molta gent, arreu del món, no sap què és catalunya ni què vol, però molta menys no sap què és el Barça, i el fet que les quatre barres siguin compartides per la samarreta i per l'estelada, segur que ajuda a explicar-ho. Les imatges del centenar de cadenes pertot arreu parlen soles.

Aprofitem ara que estem construint alguna cosa nova per fer-la realment inclusiva. Fem un país on ningú, ni que sigui a milers de quilòmetres, no s'hi senti exclòs ni ignorat. Aquesta és una estructura d'estat absolutament imprescindible, i una assignatura pendent.

Obro parèntesi fins dissabte. Fins aviat. Tanco parèntesi.

Comentaris (0)02-09-2013 07:45:30

Lliçons de fora (o potser no tant de fora)

Ja és ben veritat allò que "qui no hi és, no hi és comptat". I nosaltres, tot sovint, amb una visió prou estreta de mires, només sabem enforcar el nostre entorn més immediat. Justament això és el que ens passa habitualment quan parlem del país: ens mirem nosaltres, tot justet fins a unes fronteres imaginàries i diem, sense pudor, que som tants o quants i que fem això o allò.

Però de tant en tant, la realitat ens dóna lliçons, com la dels catalans que viuen arreu del món i que aquest cap de setmana passat especialment, però també des de fa dies, ens han recordat que existeixen, que són molts, que se senten absolutament catalans i que volen ser part activa de qualsevol gran esdeveniment de país.

Els casals catalans, els lectorats... han patit amb una cruesa enorme, les retallades dels darrers anys. D'alguna manera, se'ls ha tractat com a ciutadans de segona, sense gaire dret a demanar res i havent d'assumir que són una despesa no prescindible, però gens prioritària. Això no ho reconeixerà cap govern, però només cal llegir quatre números per saber el què. I vet aquí que de sobte, en un exercici fantàstic de sentiment de país (de patriotisme, si voleu) s'han erigit en ambaixadors del futur estat d'Europa i s'han fet visibles, de punta a punta del planeta, compartit la Via catalana per la independència, amb una il.lusió sorprenent.

Si volem ser un estat normal, hem de començar a preparar una atenció adequada als nostres conciutadans que no viuen a Catalunya, perquè som molt més, com a país, que el que passa a la nostra geografia estricta. I ara, la força de totes aquestes persones que són i se senten catalanes se'ns ha fet evident com mai.

Per cert, un aliat perfecte per a la seva feina de divulgació: la nova samarreta del Barça. Potser molta gent, arreu del món, no sap què és catalunya ni què vol, però molta menys no sap què és el Barça, i el fet que les quatre barres siguin compartides per la samarreta i per l'estelada, segur que ajuda a explicar-ho. Les imatges del centenar de cadenes pertot arreu parlen soles.

Aprofitem ara que estem construint alguna cosa nova per fer-la realment inclusiva. Fem un país on ningú, ni que sigui a milers de quilòmetres, no s'hi senti exclòs ni ignorat. Aquesta és una estructura d'estat absolutament imprescindible, i una assignatura pendent.

Obro parèntesi fins dissabte. Fins aviat. Tanco parèntesi.

Comentaris (1)02-09-2013 06:35:13

Atenció, que venen.

Allau de demagògia a la vista. La vicepresidenta Ortega ha anunciat que els pressupostos de la Generalitat per a 2014 preveuran una partida per comprar el material necessari per fer una consulta (urnes, cabines...).

La caverna madrilenya ja ha desfermat totes les fures demagògiques per cridar que ens gastem els diners en sobiranisme mentre els nens es moren de gana als carrers (o això diuen).

Una proposta: si el govern estatal cedís el seu material electoral per a una consulta pactada (com caldria esperar de qualsevol país democràtic), no caldria invertir ni un cèntim. Però vist com pinta la cosa, millor començar a comprar un kit de supervivència democràtica bàsica.
En qualsevol cas, agafem-nos per a la que ens caurà a sobre...

Comentaris (1)31-08-2013 06:43:55

Rutines

Hi ha paraules que sense cap motiu aprent ni cap causa prou justificada acaben tenint mala reputació social i esdevenen termes amb clares connotacions negatives. Una d'aquestes paraules que fan via cap a la condemna pública és "rutina".

Segurament és lògic aquest menyspreu de la rutina, en un temps en què la immediatesa, la diversitat, la personalització, la diferència i la innovació han esdevingut autèntics paradigmes de la modernitat. En aquest escenari, doncs, fer determinades coses, habitualment, d'una determinada manera sembla una autèntica aberració.

Però no ens deixem enganyar. Perquè al mateix temps que clamem pels canvis i les novetats constants, seguim demanant referents clars que ens ajudin a situar-nos, a saber on som i què hem de fer. I això, vulguem o no, ens ho donen, en gran manera, les rutines.

Fa molts anys que un professor meu va dir que l'èxit del matrimoni era apostar per la rutina i no avorrir-se. No sé si la frase és prou encertada, però penso que una part de raó, com a mínim, sí que en té, perquè l'efervescència constant no és sostenible (una paraula amb sort i que sí que ha fet fortuna) ni en el món de la parella ni, segurament, enlloc.

Vull reivindicar, modestament, les rutines. Aquelles referències que ens fan prendre posicions i que ens faciliten un cert ordre. Si fa no fa, igual com ens situa en el temps la gran rutina universal: la sortida i la posta del sol, dues cares d'una mateixa cosa, sempre igual i previsible, però sempre encisadora. O algú pot imaginar una vida sense aquesta rutina tan repetitiva i sempre tan hipnòtica?

Comentaris (1)29-08-2013 10:34:45

Alguna de molt grossa es deu estar coient.

De vegades, l'autèntica importància de les coses no es pot valorar tant pel que són en elles mateixes com per la resposta contrària que provoquen. Deu ser alguna mena de mecamisme de reacció més o menys universal.

Som a les portes de la Via catalana per la independència i, a jutjar per les declaracions que està provocant entre tots aquells que hi estan en contra, deu apuntar a l'èxit absolut i a un element que d'alguna manera contribuirà a canviar la història del nostre país.

I és que no fa tants mesos que ningú no es prenia seriosament la voluntat real d'esdevenir un nou estat d'Europa. Només cal recordar com es va menystenir la declaració de sobirania del Parlament, a principis d'any, o com es parlava de quimeres per referir-s'hi. Però en tan poc temps, el panorama ha canviat i la cadena humana (sembla que aquesta denominació agradi més que el seu nom oficial) ja no deixa indiferent ningú. I com a mostra, alguns exemples ben recents: El moviment 12-O reclama la prohibició de la Via per violenta; Plataforma per Catalunya fa un pas més i compara els assistents amb nines inflables; Alícia Sánchez-Camacho, que dilluns proclamava que estaria amb la gent del 12-O per trencar la cadena, ara sembla que s'ho pensa i potser s'estarà a casa mirant la tele. Massa soroll si l'independentisme és cosa de quatre eixelebrats.

Però no cal patir. Ja fa dies que estem vivint tota mena de cadenes a diferents ciutats del món (una norantena), assajos diversos, propostes com la cadena fins a la Pica d'Estats, o la que està en marxa per al dia 8, de pujar l'estelada a un bon grapat de pics d'arreu del país, una proposta ideal per caminar una mica fins a algun que altre espai potser desconegut.

En resum, que l'11 de setembre es prepara una de molt, però que molt, grossa. I tothom, a hores d'ara, s'ho veu a venir.

Comentaris (2)29-08-2013 10:03:05

Justícia, no almoina.

El concepte social de solidaritat ha anat evolucionant al llarg del temps, passant d'acollir, implícitament o explícita, la idea de caritat (d'almoina) a incloure el concepte de justícia. O això és el que caldria esperar, si més no.

Però es veu que hi ha gent que, des de la distància dels palaus, encara creu en aquesta idea rància de la caritat que neteja males consciències, com s'ha encarregat de recordar-nos la reina d'Espanya, amb la seva proposta que els aliments peridors dels creuers que arriben a Palma vagin al banc dels aliments.

Doncs miri, no. No es tracta d'això. Si realment es vol ajudar a omplir els bancs dels aliments, calen aliments, els que ells demanen (només els seus responsables saben què cal i com distribuir-ho), o diners, però no qualsevol aliment peridor que sobra i que, de passada, així es substitueix per un de més fresc. Però és clar, això ja és més complicat, oi?

Justícia, majestat, justícia per a aquells súbdits seus que no tenen garantit ni el més bàsic dels drets: el menjar, i no almoines, ni que vinguin dels creures, o dels palaus; d'allà on s'oblida que tradicionalment, al nostre país, les sobres de menjar es donaven als porcs (i així s'aprofitaven i s'estalviava en pinsos).

Ja n'hi ha prou de voler rentar consciències amb un concepte de justícia social tan antic com determinades institucions.

Comentaris (1)28-08-2013 13:33:54

Un cert tuf d'hipocresia.

Diu la saviesa popular que la mort ens fa iguals a tots. Segurament que si només mirem el resultat (la mort) sí, però pel que fa a la manera, és a dir, a com morim, ja tinc més dubtes.

La comunitat internacional es posa les mans al cap i clama una intervenció contra l'ús d'armes químiques a Síria. Sorprenentment, ni piula quan el mateix resultat (la mort de centenars de civils siris) és resultat d'un bombardeig amb armament convencional. Quatre informacions als noticiaris, alguna que altra imatge impactant i tema tancat.

Tot plegat fa un cert tuf d'hipocresia, o de servitud a determinats grups de pressió. Potser caldria saber qui fabrica i ven armes a Síria, o qui hi ha al darrer dels productes que calen per carregar les armes químiques (o per protegir-se'n).

En qualsevol cas, resulta trist veure el lamentable paper -un cop més- de l'ONU i del seu personal que sembla que vagi d'excursió a prendre quatre mostres, a confirmar l'ús de bombes químiques (com si encara algú tingués dubtes) i tots tanquils, a l'espera de si els Estats Units, amb el seu Nòbel de la pau al capdavant (segurament amb l'ajuda d'algun que altre país que va justet de suports internacionals, com ara Turquia, a banda dels seus aliats tradicionals) es decideixen a llençar una bona tanda de bombardejos, amb armament convencional aquest cop, i amb el vist-i-plau de la comunitat internacional (que no de l'ONU). Si finalment això passa, malgrat els nous morts, tots feliços perquè s'haurà fet justícia amb aquells que utilitzen armes no autoritzades.

Hipòcrita, molt hipòcrita tot plegat. Però potser és que les guerres, en elles mateixes, ja són (entre moltes altres coses -i cap de bona-) un exercici d'hipocresia que sempre amaga interessos inconfessables.

Comentaris (1)27-08-2013 12:46:12

Pàgines: 123456899091929394  <>