login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Tonto l'últim. O això sembla.

Fa dies que, a cop d'enquestes, les aigües de la política de casa nostra baixen una mica remogudes. Imagino que és normal amb l'horitzó immediat d'una consulta que es farà o no, i d'un onze de setembre en què el protagonisme social podria tornar a ser molt evident. Enmig de tot plegat, però, moviments importants a dreta i esquerra. Molts moviments, molt tacticisme i, si em permeteu, molta curtedat de mires.

L'esquerra, animada pel protagonisme de la societat civil, intenta posicionar-se al costat més de la gent, ni que sigui a risc de fer perillar algunes de les demandes més transversals, ara mateix, com la sobirania o, fins i tot, la llengua. Però és clar, és l'esquerra, per damunt de tot. Ja en parlarem en què quedarà aquest puzle de sigles que s'està muntant.

Esquerra, per la seva banda, s'ha acomodat en una oposició col.laborativa que, pel que sembla, els dóna bons rèdits, en clau de futures eleccions. Crec que farien bé de pensar si tenen capacitat real de tornar al govern a curt termini i si han après alguna cosa dels seus errors del passat, perquè l'oposició, per més col.laboradora que sigui és una cosa i governar tota una altra.

Pel que fa a la dreta, també sembla que s'ha trencat el monopoli del PP per obra i gràcia de Ciutadans i tant l'un com l'altre semblen condemnats a jugar un paper absolutament secundari.

I finalment, el dos partits que fins ara han ostentat les majories, tampoc no viuen moments de glòria. El PSC, a les portes de la pràctica desaparició de la vida política o, en el millor dels casos, condemnat a una funció purament testimonial. I CiU repensant què serà quan sigui gran (o quan toqui posicionar-se clarament per la independència).

El resultat d'aquest escenari? Una distància cada dia més important entre la societat i les forces polítiques, justament quan la política ha tornat al carrer, una sordesa preocupant del que reclama la societat, i una incapacitat massa evident d'entendre què s'espera del futur més immediat, entestats en simples jocs partidistes d'aquells que ensumen tocar cuixa de poder al preu que sigui, ara que sembla que el pastís s'haurà de repartir.

El risc? Un fracàs històric, tant a nivell social, amb un retrocés de dècades, com a nivell de país, condemnat a més segles d'humiliació. Ens ho podem permetre?

Comentaris (0)28-06-2014 06:34:38

Cal jugar en camp contrari?

Llegint la premsa m'ha vingut al cap la metàfora de jugar en camp contrari, suposo que per influència del mundial de futbol, omnipresent aquests dies. De fet, la informació que m'ha fet pensar en termes futbolístics és que el Parlament demana un referèndum sobre monarquia o república a Espanya.

La proposta, pel que he llegit, ha estat d'Iniciativa i ha rebut el suport d'ERC i de les CUP i l'abstenció de la resta de grups parlamentaris, llevat del popular -ardit defensor de la corona, aquests darrers temps. Em resulta estrany que dues forces polítiques clarament independentistes, segons ens repeteixen constantment, es dediquin, amb la que ens està caient a sobre, a alimentar un debat tan espanyol i, en teoria, tan allunyat de nosaltres, com el de monarquia o república.

Ganes de jugar en camp contrari o traïció del subconscient? No ho sé, francament, però em decep. Crec que el Parlament, el nostre, hauria d'estar, ara mateix, centrat en altres temes molt més transcendents per a nosaltres, ara que el país se'ns desfà entre els dits, i assumir que cada terra fa sa guerra, i que el debat sobre el règim a Espanya, si realment aspirem a ser un estat completament independent, no és la nostra guerra. O potser és que això de monarquia o república no ens és tan llunyà?

No hi ha dubte que la vida ens dóna sorpreses, com ens repetia una coneguda cançó, de final no massa recomanable.

Comentaris (0)27-06-2014 06:26:48

Res a parlar?

El dialogant i sempre plasmàtic (aviat no sabrem si és una persona, un ectoplasma o un anunci de telebotiga -repetitiu fins a la sacietat-, quan parla) Mariano Rajoy ha afirmat, sense despentinar-se, que parlarà amb el president Mas si renuncia a la consulta. Fantàstic. Una nova expressió de la barra més absoluta. Perquè jo em demano: de què haurien de parlar tots dos si no és de com vehicular una petició popular tan massiva com ara la consulta? Segurament de futbol, deu pensar Rajoy.

Ara mateix, les vies de diàleg entre Espanya i Catalunya, si fem cas del president de la primera, no és que estiguin trencades, és que són simplement inexistents. Aquesta és la versió oficial, evidentment. El que està clar és que tots els esforços que està fent el govern espanyol, capitanejat per ministres com Margallo o Wert, i amb mesures tan evidents com el segrest de l'aeroport del Prat via privatització, l'ofensiva a l'ensenyament, o la involució en el compte de resultats del port de Barcelona, no són altra cosa que intentar afeblir el contrari, abans de començar una negociació de debò.

No dubteu que s'està parlant, i molt, de com desactivar l'independentisme. El problema és que la solució no és fàcil, perquè la bèstia s'ha fet massa grossa per a Espanya, i qualsevol solució passa per l'exhibició flagrant de l'autoritarisme, a través de prohibicions i desplegaments policials (difícil de pair en termes democràtics i d'imatge internacional), o bé pel recurs a arguments difícils d'imaginar que no encenguin els ànims d'una societat i d'un partit (el PP i els seus satèl.lits) acostumats -i incitats- a l'anticatalanisme visceral, que facilitin una consulta i, sobretot, que garanteixin el respecte al seu resultat.

Arribats a aquest punt de no retorn a banda i banda, hi haurà un trencament real, o la solució vindrà per una corona (ara que té nou cap visible) amb dos estats independents però formalment ben avinguts? Ciència ficció? Potser sí. O no.

Comentaris (0)26-06-2014 06:23:56

Ministre a cara descoberta

Hi ha expressions que parlen per elles soles. Una de les darreres, i també una de les més clares, és aquesta del ministre Gallardón: "Els assumptes de família es tracten en família".

Molt més enllà d'intentar defensar allò que és indefensable: fugir d'un accident de trànsit (el seu fill), les paraules del ministre ens traslladen, de cop, a un temps en què, per exemple, la violència domèstica era un assumpte familiar que es resolia a casa, a cops de puny, si calia. Quantes dones van morir per assumptes de família? Quants cops van fer ull clucs la policia i els tribunals en aquests casos? Doncs aquest és el model que defensa Gallardón. L'avortament, dit sigui de passada, es veu que no és un assumpte de família.

Aquest és el respecte a la justícia del ministre de justícia. I aquesta la seva mentalitat, expressada sense embuts, a cara descoberta. Amb absoluta impunitat.

Evidentment, segueix en el seu lloc. I seguirà.

Comentaris (1)25-06-2014 06:25:24

Nit de Sant Joan

Ja hi hem tornat a ser. Puntual com sempre, la nit de Sant Joan. Acollim l'estiu amb festa, segurament la millor manera de fer-ho i amb una càrrega important de bons desigs i de ganes de desfer-nos, amb la complicitat eterna del foc, de tot allò que ens fa nosa i que volem allunyar de les nostres vides.

Ben mirat, la llista de coses que cal fotre al foc pot arribar a ser enorme. Potser per això hi ha tantes fogueres. Però la llista de bons desigs tampoc hauria de desmerèixer, i potser per això fem festa, perquè bona part d'aquests desigs, justament, té a veure amb gent que tenim a prop.

I entre unes coses i altres, amb l'incondicional suport de la coca i dels petards, ens hem tornat a trobar els de sempre. O no ben bé, perquè sempre hi ha que hi manquem, però també hi ha els que s'hi sumen de vell nou. I així, els uns pels altres, anem construint una estranya, curiosa i diversa reunió de personatges singulars i diferents, amb ganes de compartir la festa i els bons auguris.

Aquest any, casa nostra ha tornat a ser casa de tothom. La casa de la il.lusió infantil i dels somnis adults. Casa d'algú i de ningú alhora.

Comentaris (0)24-06-2014 06:49:03

Estiu

Fa un parell de dies vam encetar, astronòmicament, l'estiu. Aquesta nit, d'altra banda, tindrà lloc l'estrena popular, a cop de petards i fogueres. Ja se sap, a l'estiu, tota cuca viu, i tenim ganes d'espolsar-nos una mica tota la ronya acumulada aquests darrers mesos. Tenim ganes de començar una feina de temporada, d'oblidar-nos una temporada de la feina, d'aparcar d'alguna manera la rutina i de deixar-nos seduir pel bon temps i pel sol.

Ben aviat tot canviarà el seu ritme habitual, des de l'agenda política fins a la graella televisiva. I és que cal aquest petit parèntesi que ens recorda que seguim vius i que tenim altres coses a fer i en què ocupar els nostres pensaments, més enllà de les cabòries habituals.

Tanmateix, pensem que la realitat sempre és tossuda i que la nit més curta i el dia més llarg ja els hem passat. Gaudim del bon temps, però no perdem de vista que els dies, lentament però de manera inexorable, ja mateix, es van escurçant. De fet, ens agradi o no, anem de cara a l'hivern.

Potser és el moment de conjurar-nos contra el futur, de gaudir el present i de no patir tant per allò que passarà. El present és ara mateix i el futur, per més que ens hi entestem, encara ha d'arribar i no és altra cosa que una incògnita que caldrà anar descobrint.

De moment, bona revetlla de Sant Joan a tothom.

Comentaris (1)23-06-2014 06:30:19

Absència

Som com som per mèrits propis, però també per herència. I és que la genètica s'entesta a omplir de sentit aquella dita tan nostra que afirma que els plats s'assemblen a les olles. I és ben cert. I potser també per això enyorem tant aquells que ja no hi són, però que ens han acompanyat durant anys i panys, que han estat a la vora mentre ens anàvem fent grans i als que, d'alguna manera, els devem bona part de la nostra manera de ser.

És dura l'absència d'aquells que estimem, però el temps, i potser aquesta petita part d'ells que portem a dins, van endolcint el record i l'enyor. Aleshores atresorem records amables i, per damunt de tot, prenem consciència de la pròpia identitat, i sentim l'orgull de formar part d'alguna cosa que ens va precedir i que, amb una mica de sort, ens perviurà.

Potser aquest és el sentit últim de les absències, o el significat de la immortalitat, fins i tot. I és que alguna part d'aquells que ens han donat la vida segueix vivint en nosaltres i continuarà en els nostres descendents. Els records són capriciosos i se'ns enganxen com espurnes de memòria. I sort en tenim, per pair millor cada absència.

Comentaris (0)22-06-2014 05:59:08

Tu fas, jo me n'aprofito

Ja fa uns quants anys que Miguel de Unamuno va pronunciar aquell famós "Que inventen ellos", una frase que diu molt del caràcter espanyol i també dels seus suposats intel.lectuals. Ara, calia actualitzar l'expressió als temps que corren i el PP i els seus ideòlegs s'hi han posat de debò. Si primer va ser el menyspreu absolut a la investigació, amb retallades pressupostàries que ens endarreriran moltes dècades respecte a la resta d'Europa i del món (que investiguin ells), ara arriba, en versió interna alguna cosa com ara "que siguin competitius ells".

I és que aquest govern tan curiós està a punt de treure's de la màniga la solució perfecta per sanejar instal.lacions clarament deficitàries, quan no directament ruïnoses, com alguns ports. Ras i curt: la meitat dels beneficis dels ports que en generen, com ara el de Barcelona, serviran per pagar els deutes d'aquells que perden calers.

És a dir, que ja es poden esforçar les autoritats portuàries i els inversors estrangers a fer competitius i rendibles els nostres ports que, per obra i gràcia de la solidaritat, de la igualtat, de la poca vergonya o de l'absoluta incompetència, la meitat dels beneficis marxaran fora, a mantenir subsidiats altres ports incapaços de generar riquesa.

La mesura no és nova. Alguna cosa similar és allò de mantenir els peatges catalans per pagar els dèficits dels de Madrid. Ara, els ports. I demà? Fins quan haurem de tolerar aquest autèntic espoli? Definitivament ha arribat l'hora de dir "Que s'ho facin ells" i salvar els nostres mobles (o els que ens quedin).

Comentaris (1)21-06-2014 06:41:18

L'estètica també fa

Un estudi recent de la psicòloga i professora de la Universitat d'Hertfordshire (Anglaterra), Karen Pine, afirma que la manera com vestim fa canviar la manera com ens veiem a nosaltres mateixos i la nostra manera de pensar. Una samarreta amb el símbol de Superman ens fa sentir més forts i una bata blanca, per exemple, millora la nostra habilitat mental.

Aquest estudi em va venir al cap ahir veient el nou rei d'Espanya prendre possessió vestit de militar a la seu de la màxima representació de la societat civil, el Congrés dels Diputats, i davant d'un auditori format per representants d'aquesta mateixa societat civil. Estrany i ranci, tot plegat.

Més enllà del contingut del seu discurs (coincideixo amb el president Mas que va sonar a repetit i vell), tot en aquest acte destil.lava antigor, començant per la vestimenta reial, seguint pel cotxe de passeig i acabant per les prohibicions de la llibertat d'expressió i el blindatge policial de la ciutat. Faran el mateix cada cop que el rei faci algun moviment al carrer?

Però el pitjor de tot, per a mi, va ser l'exhibició d'estètica militar en un règim que, teòricament, sotmet aquest estament a l'autoritat màxima del ministre de Defensa. O és que cal anar recordant que l'exèrcit és qui té el poder, per damunt de tot? Molt democràtic no sona, oi?

Tot plegat, molt propi per recordar l'aniversari de la destrucció de Xàtiva per part de Felip V. Poca sensibilitat en els serveis de protocol o intencionalitat absoluta? Potser el nou monarca pateix una inseguretat tan important que el fa vestir-se d'una determinada manera?

Potser tot plegat només és una simple qüestió de qualitat i de pòsit democràtics. O algú pot imaginar un president dels Estats Units, comandant en cap dels exèrcits, prenent possessió com a cap d'estat vestit de militar? Impensable. Doncs això.

Comentaris (2)20-06-2014 06:35:26

Si va, va. I si no, fem que hi vagi

Alguna cosa aixi deu haver passat pel cap dels responsables polítics i dels assessors de la Casa Reial, pensant en allò que es vol un acte d'aclamació monàrquica sense precedents, però que no sembla que tinguin massa clar que així sigui.

D'una banda, tenim l'espectacular desplegament policial que s'està muntant, absolutament desproporcionat i només comprensible des de la perspectiva de voler fer una demostració de força, no massa pròpia de sistemes realment democràtics. D'una altra, la prohibició d'exhibir banderes republicanes durant els actes de coronació, proclamació, imposició, o com li vulguin dir, del nou rei. També molt democràtic, això de prohibir la llibertat d'expressió del personal.

Doncs amb aquest ambient, un aniversari del saqueig de Xàtiva per part d'un altre borbó, Felip V, assumirà la corona Felip VI. Si hem de fer cas d'allò que en podríem dir "signes dels temps" aplicats a aquest esdeveniment, la cosa no pinta massa bé. Massa elements negatius al voltant d'una festa per decret.

Demostració de força o posicionament del nou monarca? Aviat ho sabrem. Molt aviat. Caldrà estar atents a avui mateix, perquè els propis gestos del rei diran molt més del nostre futur que els titulars triomfalistes i patrioteristes dels mitjans. Tot plegat, massa tuf a concentracions a la Plaza de Oriente, que imaginàvem oblidades.

Per cert, ja s'ho faran, que demà tenim feina. Al cap i a la fi, parafrasejant una coneguda expressió d'un personatge d'una televisió estatal, els monarques que van sortint, pels que van entrant. L'important és no alterar el fràgil equilibri del regne, ni que sigui a cop de prohibicions i de barró. Molt propi, tot plegat. Sempre en nom de la sagrada constitució, no fos cas. Aquella que, al pas que anem, ens acabarà fent combregar amb rodes de molí.

Comentaris (0)19-06-2014 06:29:32

Estan que se surten

No sé si serà resultat de l'eufòria monàrquica, la passió futbolística o l'arribada de l'estiu, però d'un temps ençà estan, els ministres espanyols, embolicats en una mena de competició de mascles alfa, a veure qui la fa més grossa.

Primer va ser el ja vell conegut Cañete i la seva superioritat intel.lectual respecte a les dones; una superioritat que li pot costar algun que altre comissariat europeu. No fa gaires dies, el sempre silenciós Gallardón es despenja indultant un guàrdia civil que va enregistrar amb el mòbil una violació, enmig de riallades. I com que deu ser veritat aquella dita tan seva que no hay dos sin tres, araarriba Margallo amb una frase per a la posteritat: si se quiere llevar a mi mujer, lo mínimo es hablarlo.

Entre tots tres tenim el perfil perfecte del pensament popular sobre les dones: éssers intel.lectualment inferiors, susceptibles de ser violades quan calgui i moneda de canvi en mans del seu amo, el marit. Gens malament en ple segle XXI.

Evidentment, ni una paraula de desaprovació dels seus. Ni de les seves. O por, o connivència. Qui ho sap.

Cada dia em costa més entendre què passa pel cap de les dones que voten gent com aquesta. I em preocupa.

Comentaris (1)18-06-2014 05:52:46

El ministre deixa les coses clares

El ministre Gallardón ha deixat molt clar quin és el seu codi ètic i moral, i quin el seu concepte de la justícia. I és que aquest paladí del dret a la vida, aquest valedor antiavortista no té cap, absolutament cap, inconvenient per indultar un guàrdia civil que va enregistrar amb el seu mòbil una violació sense deixar de riure.

Tres observacions:

Una. Per al ministre, una violació és un delicte menor, indubtablement i, per tant, perdonable (potser fins i tot justificable?).

Dos. La guàrdia civil pot fer el que vulgui amb total impunitat; tant si es tracta de ser còmplice d'una violació, com d'esquivar el seu deure de perseguir el delicte. Com en la millor època franquista.

Tres. El ministre és un autèntic hipòcrita o un masclista rematat que sempre veurà les dones culpables d'avortar o propiciadores de violacions (deuen anar provocant, oi?).

Aquest és l'autèntic perfil d'un dels membres més rellevants i més declaradament catòlic -de propina- del govern espanyol actual.

I encara hi ha dones que el voten, el justifiquen, el defensen, o li riuen les gràcies.

Quin fàstic!

Comentaris (0)17-06-2014 06:24:06

Servirà de res?

Dissabte, manifestació impressionant a Barcelona en defensa de l'escola catalana. La meva pregunta: servirà de res? La resposta, al meu parer, és molt més complexa. Pel que fa a les intencions del govern espanyol, capitanejat en aquesta empresa pel ministre Wert, segur que no. El PP imposa la seva ideologia a cop de norma, amb la complicitat dels tribunals, si cal. Per tant, milers i milers de persones al carrer no els són cap amenaça real. Al cap i a la fi, els farà perdre algun vot, la seva reforma escolar, a Catalunya? Cap ni un.

Si mirem a casa, tampoc no crec que tingui massa efectes. Es vulgui o no, la paella de les titulacions la té agafada i ben agafada el govern espanyol, no pas el nostre. Tirar endavant una oposició clara al sistema educatiu que se'ns vol imposar podria arribar a comportar una no expedició de títols? Segur que no sóc l'únic que es fa aquesta pregunta. La consellera hauria de respondre, en tot cas.

Però pel que sí que servirà aquesta manifestació és per recordar als nostres governants i representants polítics en general, que sobreviure com a país ja només és possible si tenim ben agafat el mànec de la paella en tots els temes. També en ensenyament. Que vagin prenent nota els cagadubtes i els que juguen a la indefinició constant, perquè hi ha un país tip de traïcions i de mentides, que pot decantar-se, en un moment donat i de manera massiva, per aquelles forces que realment parlin el seu idioma i tinguin respostes a les seves preguntes més bàsiques, com ara per què hem de permetre aquest nou atemptat contra la nostra escola, que és a l'arrel de la nostra identitat? Tant de bo serveixi per a això.

Comentaris (1)16-06-2014 06:23:52

Sempre hi ha algú

Avui he repescat un text de ja fa uns quants mesos que vol respondre la pregunta de per què els gossos ajuden, de manera espontània, les persones.

Si teniu un gos a casa, segur que més d'un cop heu dit allò de "sembla que t'entengui" o heu pogut comprovar que no se separa de vosaltres quan esteu malalts. Potser la ciència podrà acabar explicant per què passa això, i si tenim o no raó. Mentrestant, gaudim de la companyia de les nostres mascotes, que val la pena.

A tall de resum, aquest estudi conclou que els gossos ens ajudaran si perceben amb claredat que necessitem la seva ajuda. Tan simple com això, i tan complicat alhora, perquè sovint vivim amb una careta que ens fa jugar a semblar persones amb una mena de superpoders que ens fan passar per sobre de les dificultats com aquell que caminava sobre l'aigua. Encara que sabem que només és una careta.

Quan les coses se'ns compliquen, val la pena no fingir. Val la pena admetre que necessitem un cop de mà, o una paraula, o una presència. Quan les coses es posen complicades, demanem ajuda, que sempre hi haurà algú -potser fins i tot un gos- disposat a ajudar-nos o, si més no, a fer-nos companyia, perquè sapiguem que no estem sols.

Comentaris (0)15-06-2014 07:07:10

Convocatòries que haurien d'avergonyir

Hi ha iniciatives que haurien de fer sentir vergonya pel simple fet de ser necessàries. Sense anar més lluny, la d'aquesta tarda en defensa de l'escola catalana. I no és que haguem de sentir vergonya de defensar un model educatiu que s'ha demostrat, al llarg dels anys, un model d'èxit, sinó pel fet que, a hores d'ara, encara calgui reivindicar la nostra llengua al nostre sistema educatiu, com si ens trobéssim atrapats en un bucle diabòlic que ens fa enrere quatre dècades, de manera periòdica i inevitable.

A la vista de la situació provocada pel govern del PP, amb el silenci còmplice, un cop més, del PSOE i els seus satèl·lits catalans, ja no ens queda cap mena de dubte que subsistir en l'entorn actual és, ras i curt, impossible. Si volem seguir sent catalans, educant els nostres fills a la nostra manera, amb els nostres valor, els nostres principis i en la nostra llengua, cal fer un tomb històric i definitiu a la realitat.

Dècades d'un sistema educatiu que té, com a gran actiu cívic, haver mantingut una única línia educativa on tothom s'hi podia sentir còmode, sense fracturar la societat per raó de llengua, ara es veu que és una provocació a Espanya. Una provocació a aquells que s'entesten a dir que nosaltres fracturem la societat. Quina barra, quan són les seves lleis les que busquen aquesta fractura, generant un conflicte allà on no havia existit mai i imposant mesures que no busquen altra cosa que la nostra humiliació i la del nostre sistema.

Però ningú no sentirà vergonya de la manifestació d'aquesta tarda, cap vergonya pel fet que calgui fer-la. Aquesta tarda hi haurà una nova demostració de dignitat absoluta per part de tots aquells milers de persones que no es resisteixen a claudicar davant d'aquesta nova agressió a la nostra identitat, a la nostra educació i al nostre futur.

Comentaris (1)14-06-2014 07:06:53

Pàgines: 123456878889909192111  <>