login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

El conseller s'equivoca

Diu el conseller Homs que si finalment no hi ha pregunta, ni consulta, tots haurem fet un ridícul monumental. Discrepo. Si això passa, no "tots" haurem fet el ridícul. Anem a pams:

- Els ciutadans, massivament, ja hem dit què volem, amb formes d'expressió exemplars i gens ridícules.

- Els partits espanyolistes sempre han mantingut la mateixa postura. Cap ridícul, doncs.

Altra cosa són els responsables de no arribar a una pregunta tan senzilla que fins i tot fa vergonya que no es pugui arribar a formular.

Qui faria el ridícul, en aquest supòsit de no pregunta?

En primer lloc, CiU (remarco C i U, per separat) i ERC, en tant que govern i suport parlamentari respectivament, per ser incapaços d'atendre el clam de la ciutadania, per raons de pur i simple tacticisme, o per botiflerisme.

En segon lloc, Iniciativa i PSC, pels seus constants canvis de posició que, a banda de per marejar la perdiu, només hauran servit per acabar-los situant, ho vulguin reconèixer o no, al costat de PP i Ciutadans, sota el pretext de propostes i matissos impossibles.

Per tant, no s'hi val universalitzar el ridícul si finalment no hi ha pregunta ni consulta. D'altra banda, si això arribés a passar (i estic convençut que no), crec que l'únic gest d'honestedat possible seria una nova convocatòria electoral, amb una renovació absoluta de noms a les llistes, perquè els que haurien tingut responsabilitats polítiques fins ara quedarien absolutament incapacitats per comprometre's a res més en el futur. Qui els podria tornar a creure? Qui en podria confiar?

En resum: pregunta i consulta ja. I si ha de ser sense consens, que així sigui. La voluntat del poble sempre ha d'estar per sobre de les estratègies polítiques i, de moment, l'únic que realment estan fent, entre tots plegats, és el paperot més absolut.

Comentaris (1)04-12-2013 08:28:35

No tenen vergonya

Era d'esperar. És trist dir-ho, però és cert. L'andanada recentralitzadora del govern espanyol està assolint nivells d'autentica desvergonya. Ja ni intenten dissimular allò que realment volen: tornar a l'estat tot el que sempre ha estat seu (segons ells) i que aquests últims anys havia estat usurpat per les comunitats autònomes. Punt i final al sistema autonòmic, doncs. I de catalunya com a país.

El darrer capítol -fins ara- és l'informe que ha rebut la Generalitat amb el pretext de simplificar les administacions, tot evitant duplicitats. Així, i partint del principi que tot el que pot fer l'estat no ho ha de fer ningú més, ja podeu imaginar què diu. Entre altres perles, demana l'eliminació d'un bon grapat d'organismes nostres: el síndic de greuges, la sindicatura de comptes i molts altres.

La meva pregunta és quan trigaran a proposar l'eliminació del Parlament, del Govern i del president, perquè les seves funcions també les poden exercir, seguint la seva lògica, les institucions estatals.

Ni simplificació, ni estalvi, ni punyetes. Pura i simple involució. Aquest és el futur que ens espera si no marxem aviat. Ni segones vies ni terceres. Tot el que no sigui defensar allò que tant ens ha costat recuperar, serà la desaparició com a poble. I si algú encara té dubtes, que llegeixi les magnífiques, democràtiques i constitucionals propostes del govern Rajoy. I el silenci còmplice del PSOE.

Comentaris (2)03-12-2013 15:39:40

Dissenyar el futur

Una altra de les coses importants que ens deixarà el procés cap a la independència que, vulguin o no, anem fent és la reflexió sobre els models d'estat i de societat que comporta, i que s'està duent a terme, sobretot, des del Consell Assessor per a la Transició Nacional.

Tot sovint tendim a acceptar la realitat tal com és i renunciem, potser sense adonar-nos, a creure que la nostra societat es podria organitzar d'una altra forma. Però vet aquí que si ens trobem davant la conjuntura històrica de construir un estat nou (com és el cas), tant si volem com si no, hem de repensar-ho tot, absolutament tot. Des de l'escola, per exemple (i aquí partim amb l'avantatge d'un model propi, prou rodat i més o menys efectiu) fins a la justícia, un dels àmbits més aparentment inamobibles. En aquest sentit, recomano la lectura d'aquest interessant article.

Aquests és un dels grans avantatges de construir coses noves: que les podem imaginar diferents i les podem fer realment diferents i millors.

Ara només cal confiar que aquell que en sigui competent hagi après la lliçó de quan es va posar en marxa la Generalitat recuperada, cap allà els anys vuitanta del segle passat, i es va deixar escapar la possibilitat (l'obligació, diria jo) de bastir una administració pròpia i moderna, perquè es va copiar, gairebé fil per randa, potser per mandra, potser perquè no se'n va saber més, la pitjor administració franquista, amb tots els seus vicis i tots els seus defectes. I així ens va.

Però com que diuen que dels errors se n'aprèn, potser ara tocarà fer-ho una mica millor. I ara en tots els àmbits.

Comentaris (1)02-12-2013 13:30:34

Menyspreu

Una de les característiques comunes a tots els règims dictatorials és l'absolut menyspreu a tot allò que es considera contrari o oposat. I és justament el menyspreu, l'exhibició pública i indecorosa del menyspreu, més concretament, un dels trets característics de la manera de fer del PP. Repassem, com qui no vol la cosa, alguns exemples:

- Menyspreu a la premsa, amb la proliferació de rodes de premsa sense preguntes o a través de televisors.

- Menyspreu als aturats, expressat magistralment amb aquell famós Que se jodan! de la diputada Fabra.

- Menyspreu al català, pràcticament esborrat ja del País Valencià i de les Illes i objectiu clar a Catalunya.

- Menyspreu a la vida humana, per tot el que han arribat a dir per defensar de les tanques assassines de Melilla.

- Menyspreu a la llibertat d'expressió, amb una futura llei que criminalitzarà la dissidència pública.

- Menyspreu a la cultura, amb uns increments d'impostos impensables arreu.

- Menyspreu a la investigació i a la ciència, tot tancant programes d'investigació i forçant a marxar els investigadors.

- Menyspreu a la història, negant els crims del franquisme i desenterrant una història d'Espanya tan falsa com ideològica.

- Menyspreu als discapacitats, amb l'eliminació sistemàtica de línies d'ajut.

- Mensyspreu a la justícia, a cop d'indults arbitraris.

- Menyspreu als joves, enviant els millors estudiants a servir cafès a Londres, i titllant-ho de gran oportunitat.

- Menyspreu als votants, amb canvis electorals, com el de Cospedal, que tanquen la porta als partits no majoritaris.

- Menyspreu als treballadors, amb una eliminació sense precedents de drets que ens fa retrocedir 4 o 5 dècades.

- Menspreu contra els que volem votar, més enllà de les eleccions que els faciliten l'accés als diferents governs.

- Menyspreu als estudiants, retallant ajudes públiques i barrant el pas a la universitat als que menys diners tenen.

- Menyspreu a la veritat, a base de mentides constants, sense cap mena de rubor.

- Menyspreu als serveis públics, amb el tancament de televisions i ràdios públiques per malvendre-les a empresaris afins.

- Menyspreu en la manera d'expressar-se dels membres del govern, des del president fins a ministres com Wert o Montoro.

I podríem seguir amb infinitat més d'exemples del menyspreu absolut d'aquesta gent cap a tot i tothom que no pensa exactament com ells. Quant trigaran a recuperar la bandera de l'àliga, sota el pretext que té valor històric o a restituir el crucifix a les aules, amb el Rei i el president a banda i banda?

No ens enganyem. Es tracta d'un menyspreu absolut a la democràcia i la voluntat de recuperar un estat monolític on només hi ha el blanc i el negre, el nosaltres o el contra nosaltres. I d'això se'n diu, ras i curt, dictadura.

Per tot això. També per tot això, ens cal la independència.

Comentaris (1)30-11-2013 06:51:11

Recapte

Un dels significats de la paraula "recapte", i segurament el més desconegut i menys usat és: "valor, importància, reputació, categoria social", aplicat a les persones.

Ahir i avui, el Banc dels Aliments de Catalunya està duent a terme un nou recapte massiu d'aliments per atendre les necessitats més bàsiques de cada cop més persones, ni que només sigui un parell de mesos. L'objectiu? recollir 3.000 tones d'aliments en dos dies, amb la col.laboració de 20.000 voluntaris desplegats a 1.800 punts de recollida de 240 localitats catalanes i d'uns quants milions de ciutadans diposats a col.laborar.

Aquestes xifres, si no fos perquè són una resposta ciutadana a un drama terrible de molts dels nostres veïns, serien formidables. I potser també ho són, malgrat tot, perquè demostren que tots nosaltres, individualment, ens sabem moure per ajudar a qui ho més ens necessita.

Tots plegats, cadascú en la justa mesura de les nostres possibilitats, tornarem a demostrar que, quan cal, hi som; perquè realment som gent de recapte. Perquè som un país de gran recapte.

Comentaris (2)29-11-2013 12:43:39

Imaginació no falti

La imaginació és la manera com podem atendre la necessitat de ficció que tenim els humans. No es tracta de fugir de la realitat, sinó de servir-nos-en per canvia-la, per crear una nova realitat, potser imaginària, potser fictícia, però ben segur que infinitament més amable.

De fet, qui més qui menys, hem fer servir la imaginació per mirar de millorar la nostra existència i la d'aquells que envolten, cadascú dins de les nostres capacitats i possibilitats. Però vet aquí que, de tant, ens trobem amb exemples de persones capaces d'imaginar autèntics móns nous, autèntiques realitats que fan la vida realment més agradable, al nivell més domèstic i quotidià. Un exemple? Aquesta fantàstica ocurrència.

Atrevim-nos a imaginar. Atrevim-nos a explotar tots els recursos que tenim a la vora, siguin els que siguin, i veurem com la realitat, fins i tot la més ensopida o més trista, pot canviar i esdevenir una mica més agradable. Ara que som a les portes de Nadal, potser és bon moment per deixar volar lliures tots els coloms que tenim a dins del cap, i que només esperen que els obrim les portes de bat a bat.

Comentaris (0)29-11-2013 10:15:54

L'anunci de l'anunci

Això de la consulta sí que és un culebrot, i no els que fan a la tele... Ahir, el portaveu parlamentari de CiU, Jordi Turull, va anunciar que el president anunciarà, en tres setmanes, la pregunta de la futura consulta sobre el nostre futur.

Bona notícia, en qualsevol cas. De tota manera, una mica de silenci, tampoc no faria cap mal, si tot el que s'ha de dir és que abans de Nadal ens diran una d'important.

Si alguna cosa hem demostrat que tenim, els catalans, és paciència. Per tant, no ve de tres setmanes. El que sí que m'agradaria, si és que la cosa va realment de debò (i de moment, no tinc cap raó objectiva per dubtar-ho), és que l'anunci es faci amb la solemnitat i amb la contundència que cal, atesa la seva transcendència. Potser, fins i tot, estaria bé que la cosa no quedés com un tràmit més o menys apanyadet al Parlament.

La ciutadania, aquells que ens expressem al carrer i no a les seus institucionals, fa molt de temps que valorem -fins i tot per damunt de les ideologies, si cal- els bons lideratges. Potser l'anunci de data i pregunta per a una consulta que es presenta complicada (insisteixo, si realment va de debò), mereix una demostració de lideratge i d'inequívoca voluntat d'atendre la veu del poble.

Això sí que seria realment un anunci com cal, i no la trompeteria que anuncia l'arribada del senyor del castell.

Comentaris (2)28-11-2013 12:53:38

El socialisme és mort

Definitivament, el PSC és història. Història amb un trist final, potser caldria afegir. I amb aquest trist final, també la sequera definitiva que segueix aquella "pluja fina" que proclamava Carod-Rovira no fa tants anys, que ens havia de dur a una Catalunya més lliure i socialment més justa. Un cop més, l'evolució de les coses demostra que grans errors donen pas a grans fracassos.

Aquells que s'autoproclamen socialistes (si els pares del socialisme alcessin el cap...) no tenen cap pudor a compartir taula, mantell i objectius amb la dreta més recalcitrant, com ara la que s'aplega al voltant del Forum Europa, o com la que considera que encara cal defensar el discurs de 13 TV o Intereconomia; això sí -suposo- en nom de l'ideari d'esquerres i del catalanisme. Només faltaria.

Francament, no em voldria trobar en la pell d'aquells socialistes catalans autèntics que no es ressignen a abandonar una formació que van fer gran durant dècades i que ara se'ls escola entre els dits. Qui els ha vist i qui els veu: d'un tripartit d'esquerres a un front comú amb Ciutadans i PP en tot just una dècada.

Però ja s'ho faran. Gran veritat és que cada terra fa sa guerra, i si els antics socialistes han perdut bous i esquelles, seran ells qui hauran d'esbrinar per què. La resta de mortals, espcialment els que volem votar el nostre destí, ja sabem amb qui podem comptar i amb qui no cal perdre ni cinc minuts més intentant acords impossibles.

Descansi en pau el PSC. Anem!

Comentaris (2)28-11-2013 06:29:16

Qui no voldria ara una màquina del temps

De tant en tant aniria molt bé que la ciència ficció no fos ficció. Ara mateix, per exemple, em semblaria fantàstic poder tenir alguna mena de màquina del temps que ens permetés saltar-nos un mes, posem per cas.

No, no. No és que tingui cap mena d'odi nadalenc. Res més lluny dels meus pensaments. És pura mandra davant de la irresponsable exhibició de personalisme i d'inconsciència que ens estan mostrant i que em temo que ens tenen encara reservada bona part dels partits polítics, ara que toca fixar data i pregunta per a aquesta hipotètica consulta, i presentar la sol.licitud a Madrid perquè ens cedeixi la competència per organitzar un referèndum.

Si sempre he tingut dubtes sobre el nivell de la major part dels líders polítics actuals, ara aquests dubtes esdevenen una barreja de por i de desídia. I és que costa molt no tancar la ràdio o la tele quan s'arrenca a parlar qualsevol d'aquests cagadubtes habituals.

Ara mateix, fer un salt i passar directament al gener, amb totes aquestes històries resoltes i enfilades seria un enorme descans. Però ja que la ficció segueix sent ficció, només em queda fiar la nostra sort a un lideratge prou valent, capaç prescindir de qui és, ho vulguin dir o no, plenament prescindible per al nostre futur i de prioritzar el país al sobrevalorat consens.

La societat ha parlat. Bé, de fet, fa temps que no calla. Ara és l'hora de la grandesa o del cop de puny a sobre de la taula per acabar amb rutines absurdes. I és que no tinc cap dubte que aquell que sàpigui estar a l'alçada dels temps que vivim l'encertarà, i molt. I es veurà recompensat.

Esperem que el soroll i les estupideses que ens toca aguantar aquests dies siguin només conseqüència d'allò que quan el gat no hi és les rates ballen. Per cert, a veure qui acabarà sent el gat.

Comentaris (1)26-11-2013 13:40:13

La violència que no s'atura

Ahir, 25 de novembre, va ser el dia internaci0nal contra la violència de gènere i, molt lluny de millorar, tot indica que la crisi també mata d'aquesta manera.

Baixen les denúncies per violència de gènere, però continuen les morts. I la raó és que ni la dona pot fugir davant del seu maltractador, ni les administracions hi dediquen els diners que calen. El resultat, més violència, més mort i, sobretot, major assimilació del fenomen, una perillossísima tendència que creix dia a dia, especialment entre els joves que, cada cop més, identifiquen amor amb control.

La crisi, la manca de recursos per ser independent i la desesperació maten, i també al si de les famílies.

Avui, potser el millor és fer silenci per totes aquestes dones assassinades i per totes les que pateixen, amb una perspectiva de violència contínua, o de mort, en una societat que vol presumir de justa, democràtica i civilitzada. Un cop més, paraules buides.

Comentaris (2)25-11-2013 08:47:10

Compàs d'espera.

Potser pugui semblar contradictori, però enmig de l'enrenou mediàtic, social i polític d'aquests darrers mesos, a propòsit de la consulta, la pregunta i tot plegat, tinc la sensació que vivim un moment de calma tensa. D'espera.

Si mirem una mica més enllà de totes les declaracions i proclames que anem sentit, potser veurem el silenci previ a l'inici de la música, o de la tempesta. Tinc la sensació que som a les portes d'alguna cosa transcendental i irreversible. El Govern té el compromís de fixar data i pregunta per a una hipotètica consulta i, l'Estat haurà de respondre a una petició legítima, legal i democràtica. I tot el soroll actual no em sembla que sigui res més que una cortina de fum per amagar una important manca de respostes a tot plegat, una manera d'intentar fer veure que no passa res, quan el que hi ha és un autèntic compàs d'espera que ja s'acaba.

Vivim temps històricament irrepetibles i que no tenen marxa enrere. Caldrà afinar bé, no perdre els nervis i començar a actuar quan realment calgui. Ni abans, ni després. Els assaigs es van acabant i arriba l'hora de la veritat. En el termini d'un mes hauran passat moltes, moltíssimes coses, i cal mantenir el cap ben fred, tant nosaltres, els ciutadans, com aquells que han de dirigir el procés.

Comentaris (1)25-11-2013 06:29:44

Tot pot ser diferent

Durant segles i segles, aquells que han ostentat el poder, sigui sota el règim que sigui, per tal de mantenir la seva posició privilegiada, s'han entestat a intentar fer veure que el seu sistema i les seves pautes de conducta són les úniques possibles, la veritat absoluta. Aquesta manera de fer ha estat compartida per l'esglèsia, la banca, les monarquies, els dictadors, els capitalistes, els revolucionaris...

Però malgrat tot, de tant en tant, algú s'encarrega de demosatrar-nos, postser en qüestions aparentment menors, que altres maneres de fer són possibles, i indiscutiblement molt millors. Un parell d'exemples que conviden a l'optimisme o al somriure amable:

1. La sala de TAC d'un hospital infantil de New York.

2. Algunes tanques d'obres japoneses.

Si apliquéssim aquest principi d'intentar fer una mica més agradable i simpàtica la realitat a les religions, l'economia, la política, la banca, les relacions laborals, els governs, les administracions... el món, sense cap mena de dubte, seria molt millor.

De moment, però, als que vivim a ran de terra, ben a prop de la realitat, sempre ens quedarà el nostre entorn més immediat per deixar-hi entrar una mica de fantasia. I és que aquell que és capaç de fer màgica la rutina és qui fa que el món sigui un lloc més agradable. I qui té la sort de conviure-hi, un privilegiat.

Comentaris (0)23-11-2013 07:28:15

Nervis

El procés independentista està disparant els nervis d'aquells que han fet bandera de la seva oposició radical i de la defensa, amb ungles i dents, de la unitat d'Espanya, com s'ha encarregat de demostrar-nos el diputat de Ciutadans, Jorge Cañas, amb una vehement apologia del terrorisme. Sí, sí, apologia del terrorisme, ras i curt. Molt greu tractant-se d'un diputat electe per a un parlament democràtic (no d'un quintacolumnista desquiciat i fora d'època, ja sigui militar o civil, com fins ara).

Però es veu que la justícia, la fiscalia o qui correspongui és molt àgil quan es tracta de condemnar i perseguir, posem per cas, una foto del rei de cap per avall, però no té cap pressa quan es fan determinades proclames, sempre i quan les faci qui les fa, evidentment.

Per cert, el ministre de l'Interior, amb unes enigmàtiques paraules, sembla que estigui insinuant alguna mena d'intervenció subterrània en una de les estructures d'estat més sensibles (i de les poques que tenim): la nostra policia, els mossos d'esquadra. Res de nou, però, o que no fos previsible.

Cada dia és més evident el pànic d'aquells que s'oposen al nostre camí. Un pànic que tant s'expressa en forma de guerra bruta, la pròpia d'un estat que no vol deixar escapar cap parcel.la que considera seva, com de manera barroera i violenta, com alguns dels nostres diputats. Això sí, sempre en nom de la llibertat, la democràcia i la justícia. Només faltaria.

L'única sort de tot plegat és que, al nostre costat, la calma i les maneres de fer pacífiques i democràtiques segueixen sent la norma; i, al capdavall, el que ens està carregant de raó (si calia) i ajudant a teixir complicitats arreu.

Comentaris (2)22-11-2013 10:07:18

El president s'equivoca

El president Mas va qualificar el llenguatge d'Aznar, a propòsit de recuperar una llei que permetria condemnes de 5 anys de presó per convocar un referèndum, d'antic, passat de moda i tronat. Em sap greu, però aquest cop penso que el president s'equivoca, perquè tot el que destil.len les paraules de l'expresident és absolutament actual i ben vigent, a l'Espanya del PP. Mirem, si no:

Estem patint una autèntica croada per reperar l'omnipresència de la bandera espanyola arreu; el sistema educatiu i la reforma que s'està a punt d'aprovar ens retorna a les aules franquistes; l'església catòlica torna a la primera línia del discurs polític i qualifica d'immoral l'independentisme, mentre brama a favor de la unitat d'Espanya; està en marxa una reforma del sistema judicial que dificultarà, i de quina manera, l'accès a la justícia a aquells que menys tenen; l'aldaldesa de Madrid, entre altres, reclama una regulació del dret de vaga que, de fet, la faci totalment inútil; el ministre de l'Interior ha presentat una proposta que reinstaura l'estat policial i que criminalitza qualsevol actuació pública de protesta; la universitat, cada curs que passa, és més restrictiva per a aquells que tenen menys recursos (taxes, beques, Erasmus...); els mitjans de comunicació afins al règim no s'estan de cridar, dia sí i dia també, a la intervenció de la nostra autonomia i, si cal, de la mà de l'exèrcit; es fan oïdes sordes a les exigències de l'ONU de perseguir els criminals de la repressió franquista. I podríem seguir, i molt.

No president, no, les paraules d'Aznar són autèntics símbols dels temps que vivim; i el que és pitjor, estan quallant en la societat de manera ben profunda. Només cal veure com els més joves recuperen, amb absoluta normalitat, comportament masclistes i violents tan propies d'altres èpoques.

Aquesta és l'Espanya actual, la que no ens vol deixar decidir i la que accepta, sense cap rubor i en tots els àmbits, la intolerància i la repressió per la força com a valors socials.

http://joanjo.blog.cat/files/2013/11/1463064_10202302779440837_1210265041_n.jpg

Comentaris (2)20-11-2013 08:39:58

Des de l'altre costat de la taula

No sabia si aquest era el títol més adequat, o si era millor "Des de l'altre costat de la trinxera". Finalment, he optat per l'opció pacífica i dialogant.

Dit això, vull recomanar, a qui encara no el conegui, l'editorial de Vicent Partal, ahir, a Vilaweb. Crec que aquest text deixa ben clar a quina banda de la taula (o de la trinxera) s'ha situat Pere Navarro, i amb ell allò que en diu PSC. A la banda espanyola. A la mateixa que el PP i Ciutadans, sense cap mena de dubte.

I és que més enllà de les declaracions hi ha la realitat de qui consideren l'interlocutor (l'altre costat), aquell a qui se li ha de reclamar coses, i ells ens ho han deixat ben clar amb les seves paraules i amb els seves decisions. A l'altre costat de la taula de Pere Navarro hi som nosaltres, els que exigim el nostre dret a ser, a eixistir com a poble.

Bon vent i barca nova al PSC, un partit que fa quatre dies governava Catalunya i que ara és just al davant, a l'altra banda de la taula, i no per negociar res, no ens enganyem, sinó per exigir-nos una nova capitulació. Igual com fa 300 anys, tot i que ara sense bombardejos (alguna cosa hem millorat en tres segles).

Comentaris (1)19-11-2013 14:12:44

Pàgines: 12345687888990919298  <>