login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Joc net?

Corren temps difícils per a l'esport espanyol. A la ja prou coneguda eliminació de la candidatura olímpica de Madrid 2020, enmig d'un ridícul clamorós dels seus representants polítics, ara hem sabut que la picaresca (o la fatxenderia) espanyola també serveix per guanyar títols, com l'or paralímpic de bàsquet a Sidney 2000.

Si hi sumem els més que seriosos dubtes sobre el control del dopatge, que ha fet que fins i tot l'Agència Mundial Antidopatge intervingui davant de determinades sentències, tenim un mapa duríssim de què suposa la marca Espanya en el terreny esportiu: falta de rigor, sentències qüestionades i trampes per aconseguir títols. Això a nivell internacional, perquè a nivell domèstic, l'escàndol de la impunitat dels deutes dels clubs amb hisenda és un altre tema a comentar, a banda.

No és que Catalunya sigui model de gaires coses, a nivell esportiu, però, si més no, encara no propicia situacions tan escandaloses com aquestes tres que he esmentat. Per tant, caldria anar marcant tanta distància com sigui possible respecte a aquests comportaments i a aquells que els propicien i emparen.

I és que com sempre, la realitat, tossuda ella, posa les coses al seu lloc. I sempre hi ha qui guanya i qui perd. I sense trampes.

Sembla que es desmunta aquella castisa frase que afirmava: soy español, a qué quieres que te gane?

Comentaris (1)09-10-2013 09:11:36

La víctima era dona (com sempre)

Això no té aturador. I encara més, sembla que arrela amb força entre els més joves. Estic parlant de la violència masclista, dels amors que maten.

Ahir ens vam llevar amb la notícia d'una noia de 14 anys, de Tàrrega, assassinada per la seva parella, de 18. Una altra dona víctima de la persona que suposadament l'estimava i que, suposadament, hauria d'haver-la protegit.

Aquest és un país on el món de la relació de parella sempre ha estat un territori domèstic on ningú no hi podia interferir. En aquest escenari, no resulta sorprenent que any rere any morin un bon grapat de dones, de totes les edats, perquè sembla que aquest fenomen no tingui res a veure amb una determinada època, sinó que es transmet i es reprodueix, sense perdre gaire intensitat, generació rere generació. Fixeu-vos només en el silenci que envolta aquests crims, més enllà del sensacionalisme del titular que ofereix cada nova víctima.

Una noia de 14 anys i un assassí de 18. Quins models socials estem creant, que fan que això passi? Altrament, quines mesures estem posant en marxa perquè això no pugui passar? Molt em temo que poques, molt poques, i menys encara si es retallen dràsticament els pressupostos, sempre insuficients, que es destinaven a les dones amenaçades. El resultat de l'estalvi? més morts. Així de clar.

Invertir en protecció, i en educació, un cop més, veiem que salva vides. I un cop més, ho oblidem per quadrar els pressupostos. Molt trist, i absolutament intolerable, en un país que es vol lliure i modern.

Comentaris (2)08-10-2013 09:23:27

Assaig general?

No estan els temps per anar fent experiments, i menys en política, i molt menys encara si es tracta del procés cap a la independència. Vivim temps sense retorn en què qualsevol error es pagaria massa com perquè ens el puguem permetre. I aquí és on entra el factor de risc del valor o de la covardia política.

El conseller Homs va parlar fa uns dies de les eleccions europees del maig de 2014 com un assaig general de la consulta famosa (sí, sí, aquesta consulta que ja veurem si finalment la volen o ens la deixen fer). Al meu parer, aquests declaracions del conseller són una equivocació, si més no, parcial. M'explico.

Si realment volem que el resultat de les eleccions europees parli clarament de la voluntat del poble català, i que aquest discurs ressoni amb contundència a Europa i a les oïdes sordes d'Espanya, és imprescindible que les formacions polítiques que es proclamen independentistes s'hi presentin amb aquest únic objectiu: defensar la independència (i el referèndum) de Catalunya davant d'Europa.

ERC, les CUP (si s'hi presenten o si volen donar suport a algú altre) i imagino que Convergència, haurien de tenir el valor d'acudir a aquestes eleccions amb un programa tan simple (un sol punt) com contundent. Imagineu una victoria aclaparadora de les formacions independentistes catalanes? Quin argument li quedaria al govern Rajoy per seguir negant la democràcia i el nostre dret a triar el nostre destí?

Però és clar, aquesta proposta passa perquè Convergència no s'hi presenti de la maneta d'Unió, que dubto molt (almenys mentre hi sigui Duran) que gossi adoptar una posició tan clarament independentista.

En resum, deixem de jugar, com sempre, a la mediocritat, a les mitges veritats, o a fer com si fos, però no massa, i fem o no fem, però sense trampes ni disfresses. Si volem expressar una clara voluntat mitjançant les eleccions europees, fem-ho, però com cal, no a mitges tintes, com acostumenl.

Algú va dir: "fes-ho o no ho facis, però no ho intentis". Doncs això.

Comentaris (2)06-10-2013 07:28:24

Tardor

"Pluges d'abril i sol de tardor, fan l'any bo i millor". Ho diu el nostre refranyer popular, que és molt savi. Francament, no recordo si l'abril va ser especialment plujós o no, però el que sí que hem pogut constatar és que la tardor ha entrat amb un bon sol i temperatures altes. Serà un bon auguri?

La tardor és un temps estrany, a cavall entre l'enyorança de l'estiu i la perspectiva del fred. Tot plegat ben amanit amb un espectacle cromàtic indescriptible als boscos que van deixar anar les fulles velles. I és que la tardor és ben bé un temps adequat per deixar enrere tot el que ens ha fet servei, fer una aturada més o menys llarga, per poder tornar a treure el bo i millor, quan passi l'hivern.

Ens hem acostumat a viure aliens als ritmes propis de la natura i de tot el que s'hi cria, i potser aniria sent hora de recuperar una mica la serenor i la paciència, i més enguany que la tardor ha arrencat amb sol. Com va dir algú, sembla que s'han deixat engegat l'estiu.

"La tardor porta tristor", diu una altra dita. Potser sí que és un temps propici a la nostàlgia, enmig d'uns dies grissos que s'endevinen, però de la nostàlgia i de la melanconia poden sortir les millors iniciatives, perquè ens aporten capacitat de reflexió i una aturada després del ritme frenètic de l'estiu.

Bona tardor, bon i millor any i, sobretot, no deixeu passar tots els fruits i productes propis d'aquest temps. I gaudiu-ne com cal, si els teniu a mà.

Comentaris (1)06-10-2013 06:54:50

Nacionalcatolicisme

Informació de divendres passat: El govern de Castella-La Manxa, el mateix que dirigeix Maria Dolores de Cospedal, regala una hora i mitja de feina retribuïda als funcionaris que vulguin anar e missa el dia de Sant Francesc.

La notícia parla sola. Només un comentari: aquesta nacionalcatòlica presidenta tornarà a parlar mai més de malbaratament de recursos públics? Segur que sí.

No sé quant personal s'haurà apuntat a la missa administrativa, però desitjo de tot cor que ningú. A veure si els cau la cara de vergonya d'un cop per tots. Encara que em temo que ni una cosa ni l'altra seran com a mi m'agradaria.

Per cert, us imagineu una iniciativa com aquesta a Catalunya?

Anem. Perdó, havia de dir amèn.

Comentaris (3)05-10-2013 07:05:35

Impunitat

Un sistema democràtic, si realment ho és, s'ha de fonamentar en una actuació clara i inqüestionable de la justícia. Al capdavall, justícia i democràcia són conceptes que haurien d'anar sempre de la mà. Però vet aquí que no sempre les coses són ben bé així, ja sigui perquè la justícia (l'exercici de la justícia, si voleu) no sempre és prou justa, o perquè la democràcia potser no és gaire més que un susbstantiu sense massa contingut real.

Ahir, mig a deshores, ens va arribar la notícia de la llibertat condicional del general Galindo, un dels organitzadors del GAL. No oblidem que estem parlant d'una banda creada per l'estat per assassinar. Aquest personatge va ser condemnat a 75 anys de presó i ara, havent-ne complert quatre, ha rebut la condicional.

Ja sabem que Espanya té una tendència a facilitar la impunitat en determinats àmbits. Només cal recordar sentències contra alguns lladres disfressats de servidors públics, com la més que discreta (i encara recurrible) del cas Malaya; la impunitat dels banquers que han arruïnat, sense cap tipus de pena, persones indefenses i entitats; la carta blanca per fer i desfer de les grans empreses subministradores de serveis bàsics (llum, aigua, gas...); l'església i la seva empara a pederastes i, evidentment, els militars i membres de cossos policials, que tant poden cridar a la rebel.lió armada sense cap problema, com sortir de presó amb la rapidesa que ho fa Galindo.

Podem arribar a acceptar pop com a animal de companyia, però de cap manera ens podem empassar aquestes pràctiques com a exercici democràtic. Molt em temo que ens trobem, en realitat, davant d'un autèntic frau democràtic en tota regla. On són, si no, totes aquelles crides de la gent que actualment governa, sense anar més lluny, al compliment íntegre de les penes per a casos de terrorisme? O és que ara els GAL ja no ho van ser, de terroristes?

Espanya és així, un estat farcit de sectors intocables, herència d'una història molt fosca i gens democràtica. Cal fugir-ne tan aviat com sigui possible, per salut democràtica. Encara que ben mirat, aquí també tenim moltes vergonyes que ens fan dubtar de la justícia i de la imprescindible democràcia.

Comentaris (1)05-10-2013 06:36:43

Res a fer, aquí.

Una bala traçadora és una bala que porta a l’interior una substància lluminosa o fumífera que s’incendia en el moment del tret i va deixant un rastre lluminós o de fum que n’indica la trajectòria i que es fa servir per a la correcció del tret, en especial contra objectius mòbils i durant la nit, intercalada en la munició normal de les armes automàtiques.

Doncs una autèntica bala traçadora és la darrera actuació del Tribunal Constitucional, avalant la reforma de la funció pública del govern Bauzá que, entre altres gràcies, deixa ben clar que només un 10% del funcionariat ha de saber la llengua pròpia (el català). Amb aquest 10% ja n'hi ha prou per atendre els drets dels ciutadans, em matèria de tria de llengua en la seva relació amb les administracions.

Aquesta és la bala traçadora del Constitucional: només cal garantir que un 10% de funcionaris conegui altra llengua cooficial que l'espanyola. I és bala traçadora perquè un cop aplicat el principi a les Illes, al darrere aniran el País Valencià i Catalunya. No tinc cap dubte que aquest és el principi del desballestament de la presència del català a l'administració.

Ja no és qüestió de modificar la Constitució, ni de posar més pegats. Ja no hi ha espai per a terceres vies ni per a encaixos impossibles. És qüestió de fuguir tan ràpid com puguem d'un estat que es manifesta amb aquesta claredat i contundència contra la nostra llengua.

Ara, un cop més, el Tribunal Constitucional ha dibuixat el camí. Preparem-nos, que ara ve la ràfega.

Comentaris (1)02-10-2013 12:06:35

Despertar la bèstia

Un dels canvis més preocupants que està propiciant el govern Rajoy (a banda de l'ensorrament econòmic) és l'augment de la presència pública de tota mena de personatges, de formacions i d'activitats de clar contingut feixista, amb la recuperació ideològica del franquisme, i les facilitats que se'ls ofereixen des de diferents mitjans per amenaçar.

Potser era d'esperar. De fet, diferents països europeus estan veient com la incapacitat dels partits majoritaris d'atendre les necessitats de la societat fa rebrotar els grups totalitaris, amb respostes tan simples com perilloses. La diferència substancial, però, és que mentre a Europa el fenomen es veu amb preocupació, a Espanya es comença a detectar una clara complicitat entre determinada classe política.

Si fins ara els franquistes podien fer i desfer al seu aire, tant des de llocs de culte propi com el Valle de los Caídos, o des de diferents diaris i cadenes de televisió, ara comptem amb la cobertura de formacions com el PP, UPyD o Ciutadans, que no duben a posar-se al seu costat en convocatòries com la manifestació de Barcelona del proper 12 d'octubre, i també amb la complicitat mal dissimulada de formacions tradicionalment dites d'esquerra (PSC-PSOE), per a les quals tot s'hi val per conservar la unitat d'Espanya, pel que sembla. LLuny queda allò de "si tu no hi vas, ells tornen". Ara sembla que són ells mateixos qui van a buscar-los, amb personatges tan dialogants com l'exministre socialista Belloch o com Pere Navarro.

Ah! i un detall gens anecdòtic ni insignificant, encara que força silenciat. Ja fa dies que la delegada del Govern espanyol a Catalunya va anunciar que mobilitzaria la Guàrdia Civil per impedir que els Mossos d'Esquadra escorcollin els autocar que entrin a Barcelona el 12 d'octubre. Més clar, impossible.

Davant d'aquest panorama, als catalans només ens queda seguir un rumb impecablement democràtic, perquè Europa i el món no són tan fàcils d'enganyar com es pensen aquesta colla de piròmans que han despertat la bèstia del franquisme, i encara ni són conscients de què estan fent. O potser sí, i ja els està bé a tots plegats?

Comentaris (1)02-10-2013 08:58:22

Potser no va ser tan modèlica

La gent que tenim una certa edat ens hem fet un fart de sentir allò de la modèlica transició espanyola, del pacífic pas la dictadura a la democràcia i bla, bla,bla.

Doncs ara resulta que tot plegat no va ser tan modèlic. D'una banda, perquè ha permès la pervivència del feixisme, i la seva expressió pública amb total impunitat i, d'una altra, perquè va deixar sense condemna els criminals del cop d'estat i de la posterior repressió franquista.

Però vet aquí que ara, un bon grapat d'anys més tard, la cosa se'ls complica als defensor de la virtuosa transició. L'ONU acaba de demanar formalment al govern espanyol que derogui la llei d'amnistia de 1977 que ha servit durant dècades per deixar sense càstig els crims franquistes.

Magnífic complement de la recent petició d'una jutgesa argentina d'extradició de quatre torturadors feixistes i a pocs dies de la gran exhibició franquista del 12 d'octubre a Barcelona i a Tarragona l'endemà, orquestada per Falange Española i altres grups que costa molt d'explicar com és que encara són legals i poden actuar amb absoluta impunitat, en un país que es vol sentir dir democràtic.

Corren temps difícils, per fi, per a tota aquesta banda de criminals, i esperem que per a les formacions polítiques, també les que tenen representació parlamentària, que els donen cobertura i suport.

Comentaris (1)01-10-2013 14:01:22

Ja era hora

Ja era hora que els esportistes catalans comencessin a dir prou a una espanyolitat imposada. Ja cansa escoltar les veus mesetàries omplint-se la boca dels èxits d'esportistes espanyols (diuen ells), com Marc Màrquez, per posar el darrer cas, que ahir mateix es va negar a agafar la rojigualda en guanyar la seva cursa. Una cosa és haver d'escoltar un himne i una bandera al podi, però passejar-la per la pista, i l'endemà a la portada dels diaris, per més pressions dels grups patrocinadors que hi hagi (perquè n'hi han), ja fa pudor.

Ahir mateix, la selecció espanyola d'hoquei patins guanyava el cinquè títol mundial consecutiu. Espanyola? amb quants jugadors catalans? Si no vaig errat, amb nou. Si un dia Catalunya és independent, també seguirà guanyant títols?

Anem repassant disciplines, si voleu, però aquestes situacions de victòries espanyoles d'esportistes catalans no són gens estranyes. El que sí que ho és és que algú es posi les mans al cap quan es neguen a fer propaganda d'una bandera que no consideren prou seva. I més quan ahir mateix, un autèntic akelarre feixista es va dedicar a cremar banderes estelades, i amb elles, si haguessin pogut, les il.lusions de milers i milers de catalans que sí que ens hi sentim representats per aquest "drap".

A veure quan entendran aquestes ments obtuses que som catalans i que ho volem ser i dir en els èxits esportius.

Comentaris (1)30-09-2013 07:01:05

Gratitud

Corren temps difícils, i això de perdre una mica, per petita que sigui, dels nostre temps a donar les gràcies, comença a ser un hàbit en evident extinció social.

El diccionari defineix gratitud com " sentiment afectuós que hom té envers el qui li ha fet un bé, un servei, un favor". Fixem-nos-hi bé. Diu "sentiment afectuós", no pràctica social, ni costum, ni obligació. I és que la gratitud, perquè sigui autèntica cal que sigui sentida, que surti espontàniament, com una necessitat d'expressar-se, no com una convenció. I què es pot dir de l'adjectiu? "Afectuós". Res més allunyat de les obligacions que l'afecte. Ni res més necessari.

Potser estem massa acostumats a viure en societat, amb usos, costums i pràctiques prou conegudes i massa acceptades, i a ordenar les nostres prioritats en funció d'un calendari, d'un rellotge i d'una agenda. Potser aniria sent hora de donar-li una mica més d'espai als sentiments i a l'afecte, i practicar el fantàstic exercici que suposa dedicar uns minuts, unes paraules, una trucada telefònica, un senzill gest, fins i tot, que serveixin per mostrar el nostre agraïment a tantes persones que tenim a prop, i que sovint ignorem, sense saber valorar que gràcies a elles acabem sent com som, i gràcies a les quals gaudim d'aquest tresor invisible, i de tant en tant ignorat, de l'estimació dels altres.

No hi ha excuses. La gratitud es va esvaint, dia a dia, pels laberints del nostre temps, sempre massa ocupat en qüestions importants (quanta hipocresia acostumen a amagar les nostres "prioritats") i, a poc a poc, però de manera molt evident, esdevenim una gent cada cop més egoïsta, més ingrata.

D'aquí a un mes farà tres anys que aquest bloc va treure el nas per les xarxes. Potser va sent hora d'admetre que si segueix actiu és perquè algú, en algun lloc, el llegeix. I de vegades, fins i tot hi torna. Gràcies, sincerament. Perquè els beneficis per a mi de l'obligació que m'he imposat d'escriure a diari són infinitament superiors -n'estiu segur- a allò que aquestes ratlles us puguin aportar, i només en puc gaudir perquè hi dediqueu un trosset de les vostres vides a llegir-les i comentar-les.

Comentaris (0)29-09-2013 07:12:20

Manipular els més petits

És molt fàcil fer demagògia i posar-se les mans al cap perquè els infants parlin d'independència, participin a la Via catalana o apareguin en un determinat programa de televisió. El que ja costa una mica més és prendre la mateixa actitud quan es tracta de la manipulació de nens, en una escola (on se suposa que els nens aprenen els valors que els seran útils al llarg de la seva vida), servint-se d'unes institucions tan respectades a Espanya com l'exercit i la Guàrdia Civil, amb una revindicació tan castisa com allò de Gibraltar español i, de propina, escenificant execucions (suposem que després d'un consell de guerra).

Francament, em fa fàstic tanta hipocresia, d'una banda, i d'una altra, que encara pugui existir, sense cap problema, una educació tan feixista com la que ens ocupa i que se'ns mostra com molt més digna i recomanable que la immersió lingüística, posem per cas. I per acabar-ho d'adobar, tot plegat amb la connivència dels pares de les criatures.

Quin abisme entre la pacífica i cívica Via catalana i l'apologia de la violència d'aquesta activitat escolar. Quin abisme mental i ideològic entre diferents maneres de fer i de mirar la realitat. Però és clar, els monstres adoctrinadors som nosaltres.

Espanya és així. Anem posant terra pel mig, per si de cas.

Comentaris (1)27-09-2013 23:13:40

Qui parla de malbaratar?

La setmana passada ens va deixar una nova mostra de la qualitat de la marca Espanya i de la magnífica gestió que dels recursos públics fa el govern popular: el submarí que no sura, ni surarà mai, i que es va pressupostar en 500 milions d''euros, finalment, es desballestarà.

Només voldria fer una pregunta: quantes suposades "ambaixades catalanes" es poden pagar, i durant quant de temps, amb un inútil submarí espanyol?

És molt fàcil fer demagògia sobre els comptes aliens, però saber gestionar els propis és més complicat, i més si es tracta del gloriós exèrcit espanyol i les seves meravelloses apostes tecnològiques; les seves veritables joguines trencades.

Qui parlava de malbaratar? Doncs això. Anem passant, tan ràpid i tan lluny com puguem d'aquests exitosos gestors i dels seus deliris de grandesa castrense.

Comentaris (1)27-09-2013 22:59:54

Moralitat i política

Alícia Sánchez-Camacho va acusar ahir el president Mas de fer un "xantatge immoral" per vincular el futur de la paga extra dels funcionaris al fet que el govern de Madrid compensi per la pèrdua que suposa el bloqueig a l'impost sobre dipòsits bancaris.

Dona, potser sí que no tenen massa (gens, de fet) a veure els sous dels funcionaris i la recaptació o no d'un impost que no té caràcter finalista ( com podria ser la restitució de la paga extra), encara que tot són diners, però parlar d'immoralitat...

Francament, penso que el que resulta totalment contrari a la moral, és a dir (i tirant de diccionari), a allò que concerneix als costums, actes i pensaments humans respecte a llur bonesa o malesa, és l'ofec constant i sostingut de les finances públiques catalanes a base del bloqueig de taxes i impostos (euro per recepta, dipòsits bancaris...) i a l'impagament dels deutes signats, fins i tot en el marc d'una llei fonamental com és l'Estatut, sota el pretext de la crisi i amb la promesa (o brindis al sol, em temo) de pagar quan hi hagi quartos.

Si hem de parlar d'immoralitat, ja ho sap, senyora Sánchez-Camacho. I si vol parlar de xantatge, potser caldria començar per l'escanyament econòmic com a instrument coercitiu (si no es vol sentir "de xantatge"), animat amb un discurs apocalíptic per crear pànic, simplement, contra la voluntat d'un poble de decidir el seu futur

En resum, que si vincular sous públics i nous impostos no sona gens bé, encara desafina més aquesta crida a la moral, venint d'on ve.

Comentaris (1)26-09-2013 14:40:54

Catalanitzar Espanya?

No fa gaires dies, Esperanza Aguirre parlava de la necessitat de catalanitzar Espanya, enmig d'un discurs enganyós, farcit de lloances a Catalunya, com a disfresa rere la qual amagar una negació absoluta del nostre dret, no ja a la independència, sinó simplement a votar.

M'agradaria recordar tots els intents de catalanitzar Espanya. Així de memòria, i sense fer gaires esforços (penso que la cosa tampoc no els mereix), recordo tots els anys dels governs Pujol, l'operació reformista de Miquel Roca, i l'intent de pacte de Maragall i el nou Estatut.

No està gens malament, oi? Cal recordar com van acabar totes aquestes intentones? Doncs, jo em demano: per què ara hauria de servir per res un nou intent? De la mateixa manera, també em pregunto quines possibilitats hi ha d'arribar a bon port amb una proposta federalista o confederalista? En tots dos casos, la resposta és la mateixa: això no serveix de res. I no serveix de res perquè Espanya ja està prou còmoda sent com és i no té cap, absolutament cap, necessitat ni intenció de canviar l'estat actual de les coses, tret que no sigui per enfortir el seu estat, al preu que sigui.

Per tant, la realitat és que o bé acceptem la situació que tenim ara mateix, procés de recentralització inclòs, o bé seguim, fent cas omís a aquests autèntics cants de sirena que arriben per totes bandes (i és que en això són iguals PP, PSC-PSOE i UDC), tot mantenint el nostre rumb, desafiant fins i tot l'evolució (bona aquesta!) cap a la independència i l'estat propi.

Comentaris (0)26-09-2013 06:24:08

Pàgines: 12345687888990919294  <>