login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Mirem amunt

Ha costat una pila d'anys, però finalment ho sabem: hi ha aigua, en estat líquid, a Mart. No és ben bé un oceà, ni un llac com els que estem acostumats a veure aquí, a la Terra, però és una gran superficie d'aigua sota metres i més metres de gel que, gràcies als elements químics i minerals que conté ha resistit sense congelar-se. Justament, aquesta presència d'elements és la que més dificulta la hipotètica presència de microorganismes, tot i que ja sabem que hi ha bactèries i altres diminutes bestioles capaces de sobreviure en condicions, a priori, impossibles. Potser també hi ha formes orgàniques bàsiques que naden en aquest veritable anticongelant marcià.

Sigui com sigui, una notícia que ens ha tornat a fer mirar amunt, igual com l'eclipsi lunar que podrem veure, si el temps no ho impedeix, aquesta nit. I és que, no ens enganyem, la fascinació pel desconegut, per allò que tenim tan lluny i pel misteri en general, ens pot. Somiem noves formes de vida, de moment només imaginades, amb l'esperança que un dia siguin reals. Potser no seran éssers verds amb llenguatges estranys, però tant li fa, perquè ja sabem que les coses no sempre (o gairebé mai) són com havíem imaginat. Que hi ha aigua líquida a Mart? Doncs ho celebrem, encara que sigui en condicions incompatibles amb la vida. No ve d'aquí, seguirem somiant. Que la lluna es tenyeix de vermell per un curiós joc de llums i ombres? Doncs mirem embadalits, com si no hi hagués demà.

Potser és que la realitat és prou complicada i prou decebedora en molts moments, i ens cal trobar aquestes petites finestres a mons desconeguts i inabastables per no perdre la curiositat, les ganes de descobrir i d'aprendre, ni la fascinació de somiar que no tot està perdut, ni té per què ser tan mediocre com molt d'allò que cada dia ens descriuen les notícies. Alcem una mica els ulls i mirem amunt. Sempre val la pena.

Comentaris (0)27-07-2018 06:10:03

Neutralitat

Una de les grans fites dels primer ajuntaments democràtics, i els que tenim una certa edat ho sabem prou, perquè ja hi érem quan allò passava i sabem què vam viure i com, va ser la recuperació dels espais públics per a la ciutadania. L'espai públic, durant dècades, va ser només un lloc de trànsit, que la gent, gairebé de manera individual, feia servir per anar d'un lloc a un altre, amb aquella omnipresent ordre de fons que dictava que ningú no s'hi encantés, i que tothom lleuger i cap a casa. Les úniques ocupacions massives d'aquest espai éren les que organitzava l'autoritat: desfilades militars, actes institucinals d'exaltació del règim i manifestacions religioses.

Ara, els hereus ideològics del franquisme ens parlen de neutralitat de l'espai públic. Una neutralitat que vol dir, no ens enganyem, el mateix que fa seixanta o setanta anys. Tothom cap a casa, llevat que l'autoritat competent ens convoqui (partits de futbol de la selecció, processons, desfilades, actes organitzats per les institucions, o manifestacions patriòtiques, posem per cas). Una manera fina de reconquerir els carrers per part del poder. El pretext, abans, garantir l'ordre públic. Avui, l'argument que es vol fer servir és preservar la neutralitat d'aquests espais davant de qualsevol símbol que no representi tothom; com si els militars, una bandera, o una religió representessin realment tothom.

Perdre els carrers, els espais públics, com a lloc de trobada de la diversitat més absoluta és renunciar a la llibertat d'expressió. Així de fàcil. Els espais públics són els espais de tothom i, per tant, hi ha de caber tot, absolutament tot, amb independència que ens hi sentim identificats o no, justament per respecte a totes les opinions, no només a aquelles que dicten l'autoritat competent i els poders fàctics. I el més irònic de tot plegat és que aquest segrest dels carrers per part dels que manen es veu que es fa en nom de la llibertat, un altre concepte pervertit i emmanillat. La neutralitat no existeix, no ens enganyem. El respecte, o en el seu defecte la tolerància, sí. Que no ens enredin, un cop més, ara que la memòria es va qüestionant dia sí i dia també, i que fins i tot la història més recent es pot reinventar i prostituir sense cap contemplació. Allò de la democràcia passa per aquí, no ho oblidem.

Comentaris (0)26-07-2018 06:11:58

25 de juliol

25 de juliol. Tal dia com avui, fa vuitanta anys, començava la Batalla de l'Ebre, un dels episodis més cruels de la Guerra Civil. Un episodi llarg, de més de cent dies de combats i de desgast, més enllà de les tropes, d'una població civil que, com sempre passa, acaba patint la crueldat o la incompetència dels seus governants.

Fa tot just tres dies, diumenge, passejàvem entre les runes i els fantasmes dels carrers i les cases del poble vell de Corbera d'Ebre, mirador excepcionals sobre les serres de Pàndols i de Cavalls, on gairebé encara es poden sentir els ecos i els crits d'uns combats terribles i devastadors. Avui, només runa i alguna que altra imatge que ens colpeix i ens interroga: una porta que barra el pas a una casa destruida, però amb una clau encara nova en el pany, per donar fe que allò que en el seu dia va ser una llar, encara té amos. O un petit pom de flors, ja seques, davant d'una altra porta tancada; humil record dels que s'hi van deixar la vida.

Passejar entre la runa i escoltar el silenci ens retorna a allò que massa sovint la memòria oblida. I cal fer-ho. I tant que cal fer-ho. Tenim l'obligació de no oblidar res, molt més enllà dels actes institucionals i de les grans paraules. No podem oblidar els nostres que van morir anònimament en un lloc encara indeterminat, al llarg d'un riu que tant és vida com pot ser sepultura. I tenim, encara més, l'obligació de no perdonar ningú dels que van provocar tant dolor i tanta destrucció.

Corbera ens interroga constantment. Una imatge: un balcó que ja no mira enlloc i on ja no s'hi asoma ningú. Segurament el símbol més clar d'un silenci eixordidor que encara espera respostes. Ni oblit, ni perdó. Memòria.

Comentaris (0)25-07-2018 06:15:24

Tolerància?

Caldria anar revisant els diccionaris per afegir-hi una nova accepció al terme "tolerància" que tingui a veure amb connivència i complicitat. Si més no, aquesta és la reflexió que em va venir ahir al cap després de llegir els comentaris d'Albiol i Ribera, dos grans defensors de la tolerància (cap a ells i els seus, evidentment) a propòsit dels incidents del cotxe de Vic.

Vejam. Diu Albiol que troba comprensible l'indicent (o l'agressió, com vulgueu) cap a la plantada de creus grogues. Per la seva banda, Ribera, en un to similar, afirma que quan l'estat desapareix, alguns es prenen la justícia pel seu compte, en un nou exercici d'empatia cap als agressors i de deformació grotesca del concepte de justícia. En tots dos casos, uns justificació i defensa explícites de la violència. Res de nou, però ara més clarament que mai, potser.

Sigui com sigui, sempre el mateix exercici de culpabilitzar la víctima. És el clàssic "és que van provocant", "fa dies que s'ho buscava" o "si és que es vesteixen com a putes". Passen els anys, passen els líders, però el fons, les conviccions i els arguments no canvien. Vivim -tornem a viure, de fet- la perversió absoluta de conceptes com ara "ordre" o "llibertat" i la inmunitat de determinades forces (o tropes) vives, i ben vives.

Definitivament, cal actualitzar els diccionaris per adaptar-los a la realitat. Fet i fet, potser, el millor seria fer un nou diccionari català-feixista, per entendre correctament l'autèntic significat de moltes de les paraules i expressions que amb absoluta impunitat deixen anar, dia sí i dia també determinats personatges. Aquests d'avui són només un parell d'exemples, però en trobaríem a patades, de semblants. Fins i tot més enllà de les formacions que representen. L'extrema dreta, el feixisme, ha tornat, i molt em temo que per quedar-s'hi una bona temporada, amb la connivència i el beneplàcit de massa gent d'ideologia suposadament llunyana. Les noves fornades de camises blaves ja són aquí.

Comentaris (0)24-07-2018 06:24:28

Dilluns

Posem sobre la taula un nou full en blanc, una nova setmana. Una setmana, com totes les setmanes, que mirem amb certa il·lusió, malgrat la rutina de cada dilluns, i que, sense adonar-nos, anem omplint de projectes a curt i mitjà termini: que farem les properes hores? què demà o dimecres? Què ens quedarà penjat, malgrat tot, divendres? Qui trobarem, o qui faltarà ara que som en període de vacances? Quines notícies ens arribaran, ens agradin o no?...

Tot plegat, preguntes simples, amb respostes gairebé intranscendents, però necessàries per ordenar els propers dies i per ordenar-nos nosaltres mateixos. Avui, dilluns. Reprendrem a l'activitat ordinària, amb regust, encara, de cap de setmana i amb la mandra de tornar al ritme implacable del rellotge i de les obligacions quotidianes. Sembla que farà bon temps, això sí. Ja és molt.

Avui, un dilluns qualsevol, un dilluns més que omplirem i que potser passarà desapercebut, o potser serà inoblidable. Qui ho sap. Provem a marcar-nos objectius simples, curts,amb l'ambició justa, i a assolir-los un rere un altre, assaborint el dolç sabor de cada patita victòria sobre l'atzar. Així, a poc a poc, línia a línia, minut a minut, anirem escribint una pàgina més de la nostra existència, amb l'esperança que, arribada la nit, puguem mirar enlaire, amb calma i en pau, i sentir que ha valgut la pena, aquest dilluns.

Comentaris (0)23-07-2018 06:14:04

Anar fent

Generalment, res no acaba sortint com havíem inaginat en un primer moment que sortiria. Això no vol dir, però, que res no acabi bé, ans al contrari. Tenim la capacitat d'adaptar els nostres objectius a la realitat, a les dificultats i a tot el que se'ns posi al davant. El preu, de vegades, pot ser car, o caríssim, fins i tot; d'altres, tot és senzill. En qualsevol cas, tota idea, tot projecte, evoluciona i es va amotllant a totes les complicacions i a totes les oportunitats, fins que arriba allà on, segurament, ni havíem imaginat, de bon començament.

Ben mirat, això que ens sembla tan fàcil d'admetre per a les coses més tangibles, també podria ben bé ser la història de la nostra existència. Des de petits, anem dibuixant castells a l'aire. Uns castells que es van alçant o desapareixent així que anem fent anys i que anem acumulant coneixements i experiències. I aquest fer i desfer, finalment, acaba sent la història de la nostra vida, amb les seves llums i amb les seves ombres. Però allò que és important, allò que dona sentit al nostre pas per aquest món és, ben mirat, això: fer i desfer, amotllar. Així, només així, els nostres castells de sorra tenen sentit i continuïtat amb els del costat, amb els que tenim més a prop, i amb quatre dubtes per aquí, quatre somnis per allà i quatre ganes de plegar per més enllà, entre els uns i els altres, alcem una construcció magnífica: la nostra existència i la dels nostres, perquè allà on nosaltres no arribem, arribarà algú altre, i allà on els altres no arribin, arribem nosaltres.

I recordant les sàvies paraules de Verdaguer, "lo que un segle bastí l'altre ho aterra", perquè res no és immutable, ni per sempre, menys les ganes de fer i desfer, menys la nostra íntima obligació de contribuir a aquesta feina col·letiva que en diem empresa, país, club, família... com vulgueu, perquè les prioritats de cadascú són només seves, encara que els afanys siguin, si fa no fa, els mateixos, i sempre, sempre, sumin. Fins i tot per construir sobre runes, si cal.

Comentaris (0)22-07-2018 07:00:42

Una mica de llum, si us plau.

Doncs el cert és que començo a estar més que tip d'aquesta sensació, cada dia més intensa, que tot el que hem viscut els darrers anys en aquest país no ha estat més que una enorme presa de pèl perquè els quatre de sempre puguin seguir mantenint el poder que no tenen cap intenció de perdre, a cap preu. I el cert és que determinades transformacions camaleòniques en els noms, que no en la cosa, no ajuden a esvair aquest pensament. De la mateixa manera, determinades maneres d'actuar -o de no actuar- a l'hora de la veritat, d'alguns altres, tampoc no hi resulta gaire útil.

Sabem que la política és la lluita pel poder, i sabem que tant els partits en el seu interior, com entre ells, són una olla en ebullició permanent perquè determinats personatges i els seus acòlits es puguin situar en llocs de privilegi. El problema, però, és quan la cosa ultrapassa aquest cercle petit i tancat que són les formacions i esquitxa la població en general que, en un moment o altre, creu en les paraules, en les idees, en els objectius comuns. Aleshores arriba la sensació d'estafa, d'una banda, i el silenci cobard d'una altra, un silenci que amaga vergonyes i veritats.

Aviat farà un any dels fets d'octubre i encara hi ha més ombres que llums al respecte. Ara, si fa no fa, ha fet poc més d'un any de la fi d'aquells divuit mesos famosos que ens havien de conduir no sé ben bé on; i les ombres, aquí, encara són més fosques. Molt poc edificant, tot plegat. De moment, l'únic que sabem del cert és que, en tot aquest temps, els únics canvis importants són l'absència dels presos i exiliats. La resta, igual com sempre. Aniria sent hora d'admetre la impotència o la incompetència, o de plantejar objectius clars i creïbles, per anar fent una mica de llum que no sigui de gas. Bàsicament, per un mínim respecte a l'honestedat de tanta i tanta gent d'aquest país.

Comentaris (0)21-07-2018 06:57:09

Ara els toca a ells

Ja és ben cert que l'alegria va per barris. Si fa un parell de dies era els grups que formen govern els que feien el ridícul al Parlament, ahin van ser dues de les més altes instàncies de l'Estat Espanyol les que quedaven definitivament en evidència.

En primer lloc, el Ministeri de Defensa, perquè ja era imparable la notícia i les bromes sobre els quatre submarins que van duplicar preu perquè no suraven i es van haver d'allargar deu metres, i que ara resulta que no caben al port on han de fer cap, per la qual cosa cal gastar setze milions més a fer-los-hi lloc. Francament, no vull ni imaginar si mai han de disparar un mísil, posem per cas. Potser, com als dibuixos animats, sortirà disparat el submarí i es quedarà a lloc el mísil. Qui ho sap...

En segon lloc, el jutge Llarena retira totes les euroordres contra els exiliats, la qual cosa els converteix en homes i dones lliures arreu del món menys a Espanya. Ja tenia raó aquell que va inventar a les darreries del franquisme allò que Spain is different. I tan different com és... Fins i tot en termes democràtics.

Però no ens enganyem. Rere totes les burles i tots els tips de riure hi ha la dura realitat: Defensa segueix llençant diners en artefactes inútils per a major glòria de les indústries armamentístiques i per satisfer les ordres de l'Oncle Sam, mentre els presos segueixen a la presó i els exiliats a l'exili. Tot plegat és tan ridícul com vulguem, però la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats cada dia és més lluny. Han tancat les portes i n'han llençat les claus.

Comentaris (0)20-07-2018 06:07:11

Així, no.

Tristíssim espectacle el que es va viure al Parlament. Fins ara estàvem acostumants al capítol "vergonya aliena" protagonitzat per una part determinada dels escons, però es veu que el ridícul i la capacitat d'ofendre a la ciutadania que atorga la responsabilitat legislativa a uns i altres no saben de fronteres ideològiques ni de respecte institucional, i han fet el salt, ja veurem si puntual o habitual, a les forces que formen el Govern de la Generalitat. Gens malament, tot plegat. Una gran recuperació de les institucions després del 155.

El que es va viure al Parlament, de debò, no serà un pas més -especialment perillós i lamentable al meu parer- en aquest procés de voladura controlada del procés (valgui la redundància) que ha viscut el país els darrers anys? Molt em temo que sí, que la pugna oberta entre els socis de govern és un nou graó que es baixa per desescalar (paraula odiosa) no sé quina cosa. O, ja posats, aquesta manca de respecte als seus presos i exiliats no serà en realitat una moneda de canvi mig mal amagda en ves a saber tu quins pactes?

Sigui com sigui, ni ho mereixen els presos i exiliats, ni ho mereixem nosaltres. Tenim, tots plegats, el dret d'exigir responsabilitat i respecte, com a mínim. Ja no parlo ni de talent ni d'intel·ligència política, per si de cas. Ah! Per cert, que ningú no caigui en la temptació de llegir les properes eleccions municipals en clau independentista o republicana, com els agrada dir ara. Només són una nova pugna pel poder als pobles i ciutats i, sobretot, pel control de les diputacions. No ens enganyem. I si no estic en el cert, que ho demostrin. Fins ara, més enllà de les paraules, fa temps que només tenim espectacles llastimosos. I la cosa, com podem veure, va a més.

Comentaris (0)19-07-2018 06:19:02

Les coses pel seu nom

Vivim temps estranys, en què sembla que res no vulgui ser allò que realment és. El partits polítics juguen a no semblar partits, sinó moviments transversals, o cívics, o el que sigui. Els bancs amaguen que són bancs, com si aquesta paraula fos motiu de vergonya. Determinades empreses, les grans subministradores, sense anar més lluny, ja no diuen que són companyies elèctriques, gasístiques o d'aigua, mirant de vendre's com a ecològiques o fantasioses. Les persones no volen ser com són, ja sigui a través del gimnàs o de la cirurgia. Els viatges ja no són viatges ni descobertes de llocs desconeguts, sinó experiències. L'amistat, tot sovint és una simple conjunció d'interessos contra la solitud i la buidor, però ens entestem a dir-ne amistat, que sona més bonic. Fins i tot els currículums s'engreixen sense cap pudor, amb títols que no han existit mai, sobretot si són màsters o doctorats. I podríem seguir trobant més i més exemples de com s'intenta amagar la realitat, per la raó que sigui.

El pitjor de tot, però, és que ens n'anem acostumant i li trobem el gust a enganyar-nos. Confiem cegament en els que sempre han manat, simplement perquè canvien de nom i d'imatge, o ens acomplexem perquè no seguim uns determinats cànons estètics artificials, sense adonar-nos que anem omplint l'existència de realitats inventades i falses que, més d'hora que tard i de manera inevitable, es demostren com les fal·làcies que són.

Potser aniria tocant tornar a dir les coses pel seu nom i recuperar el valor i el sentit de tot plegat. Potser aniria ser l'hora de mirar cara a cara a la realitat i, si no ens agrada el que veiem, buscar la manera de canviar-la, i deixar de maquillar-la de forma grollera o de negar-la fent passar bou per bèstia grossa sense cap pudor. Potser va sent hora de recuperar el valor real de les coses, sense artificis ni enganys. I si no en tenen, de valor, d'abandonar-les com les andròmines inútils que són, i buscar-ne d'altres que siguin útils i positives de debò.

Comentaris (0)18-07-2018 06:19:59

Culebrot d'estiu?

Torna a sonar, i molt em temo que potser no serà cap culebrot d'estiu, allò de la necessitat d'eixamplar la base (independentista o republicana, com vulgueu) i es comença a sentir una remor que insinua noves eleccions a la tardor per mirar d'aconseguir una majoria parlamentària més sòlida que l'actual. Una mica cansat, tot plegat.

Potser només es tracta de soroll polític, però el nou canvi de nom de l'antiga Convergència no sé jo si apunta a les eleccions municipals de l'any vinent o si té un recorregut molt més curt. De qualsevol manera, no em sembla gaire intel·ligent anar canviant de sigles cada pocs mesos, sobretot perquè l'únic que transmet aquest ball de bastons mal dissimulat és una pugna intestina pel poder al si de la formació, una qüestió vital per a qui es dedica en cos i ànima a la política (i a qui li va el sou), però ben poc important per al conjunt dels mortals i, menys encara, per al progrés de la societat.

Vivim moments de desconcert. Fa uns pocs dies, Vicent Partal va escriure que l'Estat ha perdut, però que ara nosaltres hem de saber guanyar. I es pot donar la circumstància que no ho sapiguem fer ni contra un rival derrotat. De moment, els grans moviments als partits apunten en aquesta direcció. El ball de cadires i l'equilibri o no entre famílies és massa important encara. Mentrestant, per exemple, a Lleida seguim sense delegat del Govern.

Tota aquesta gent, entendrà algun dia que les majories només es poden assolir amb vots, i que els vots els donem nosaltres? Mirar d'eixamplar el que sigui només a cop de pactes, sempre amb fosques intencions, és un pegat que no acaba servint mai de res. I ara cal força més alçada de mires. Parlem, per exemple, de començar a governar de debò i començar a demostrar que aquí sabem fer millor les coses que des d'allà? De moment, no.

Comentaris (0)17-07-2018 06:17:13

Nostàlgia

Definitivament, jo vull ser nostàlgic. La nostàlgia t'atorga gairebé carta blanca per fer qualsevol cosa. Pots cridar, fer gestos, onejar banderes i cantar cançons sense haver de patir que ningú t'acusi de res i acabis davant d'un tribunal, o a l'exili. Si més no, això és el que ahir vam veure al Valle de los caídos, on uns milers de "nostàlgics" (així els van definir no pocs mitjans espanyols) es van concentrar per protestar contra el trasllat de les restes del dictador i per desplegar tota la seva parafernàlia habitual.

Ja ho sabem. Una estelada, cantar "Els Segadors", alçar el puny o demanar la independència o la república són expressions de feixisme, però onejar la bandera amb l'àliga, cantar el "Cara al sol", alçar el braç i cridar en favor de Franco, són nostàlgia. Realment, hi ha coses que només poden passar a Espanya.

Però bé, ja posats, i ara que se'n parla, proposaria que les restes del dictador, si finalment surten del mausoleu on es troben, siguin escampades per diferents vorals de carreteres secundàries de la geografia espanyola, i que aquests punts on es dispersin no es difonguin. Seria la justa compensació a una vida de terror i brutalitat. Aleshores, els nostàlgics tindrien un nou alicient: buscar restes, igual com fan tantes i tantes famílies represaliades i executades. I ja que hi som, no penso que calgui patir gaire a apuntalar la mostruositat arquitectònica d'El Valle. Una bona voladura controlada, un cop recuperades i retornades les restes mortals de tothom que hi va ser dut per decret, seria el millor llegat a la història.

Però ja veurem en què acaba tot plegat. De moment, que la Real Academia de la Lengua Española vagi actualitzant el seu diccionari i afegeixi un sinònim als significats de "nostálgico": "fascista" ("nazi" i "franquista" també valdrien). Ja que la justícia mira cap a una altra banda i els poders públics callen, almenys que la RAEL es posi les piles.

Comentaris (0)16-07-2018 06:20:53

Amb treball t'he feta

"Guardar-te voldria, perquè amb treball t'he feta" és la frase que es pot llegir a la llinda de “Can Bellestoles”, a Santa Pau (La Garrotxa). Aquesta frase, gravada sobre la pedra el 1761, es va fer popular en la seva època i ha anat pervivint perquè vol representar el caràcter català. Sigui com sigui, aquestes paraules les hauríem de posar arreu per no oblidar mai que res no és de franc, que tot costa i que tot allò que aconseguim s'ha de saber conservar.

Molt se'n parla de la pèrdua del valor de l'esforç en la nostra societat. Vivim temps on la immediatesa ho presideix tot i on sembla que qualsevol fita, tant en l'àmbit professional, com personal o social ens ha de venir donada, perquè ens pertoca. Però no. Generalment res no ens arriba sense un treball callat i constant, i generalment res no ens cau mai del cel.

Avui que és diumenge, dia de descans per a molta gent, vull recordar tothom que sap que l'única manera de convertir els somnis, les il·lusions, els projectes, en realitats, es amb treball, amb perseverança i amb molt esforç. Per a tota aquesta gent, una cançó de l'argentí Alejandro Lerner, publicada el 1983, que més endavant popularitzaria el granadí Miguel Ríos, i que ens parla d'esforç, de constància i de com és difícil seguir endavant. Una cançó que també val la pena recuperar quan el desànim i el cansament ens amenacen.

Comentaris (0)15-07-2018 06:43:30

No passa res

Darrer escàndol sobre la figura del rei emèrit d'Espanya. Un més, de fet, i res que no intuís o sabés tothom. Però és clar, quan qui fa i desfà és algú constitucionalment irresponsable, tema tancat, sigui el que sigui. Allò que per al comú dels mortals (digueu-ne súbdits, si voleu) és delicte i presó, per a sa majestat és una anècdota més que passa ràpid, amb més o menys rebombori, en algun racó mig amagat dels mitjans. Això sí, ni insinuar que la realitat és la que és, que acabes davant dels tribunals o a l'exili, sobretot si tens la gosadia de dir les coses cantant.

Ben mirat, el que es comenta aquests dies sobre diverses qüestions econòmiques gens netes lligades a la fortuna personal de Joan Carles I no ens hauria de sorprendre massa en un país on ha quedat més que demostrat que la justícia és una o una altra en funció del delinqüent. Per tant, res de nou, llevat del petit matís que ara és l'antic cap de l'Estat el suposat malfactor.

Com que no ens en sortirem, perquè la Constitució blinda tot el que el monarca pugui arribar a fer (dels diferents governs que n'han refrendat els seus actes al llarg del temps, millor ni parlar-ne, evidentment), potser el millor, sobretot ara que és temps de laxitud estival, és prendre-s'ho amb sentit de l'humor, sempre una bona cataplasma quan la justícia falla. Així doncs, recuperem un tema d'Els Pets, publicat d'any 1994, perquè hi ha històries que tornen i tornen per més anys que passin i per més que ens vulguin dir que hem avançat. Cap problema. No passa res.

Comentaris (0)14-07-2018 08:12:00

Objectiu assolit

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, admeto que estic ben d'acord amb unes declaracions de Soraya Sáenz de Santamaria, a propòsit del pronunciament del tribunal de Slesvig-Holstein sobre l'afer Puigdemont, en les quals ha vingut a dir que, sigui com sigui, ni Catalunya és independent, ni Puigdemont és president. De fet, encara podríem afegir que tampoc cap membre del Govern repeteix com a tal i que la por a la repressió judicial ha fet forat en importants sectors de la societat. Per tant, èxit d'ella i dels seus.

Ben mirat, tot el que hem viscut des de fa gairebé un any només tenia un objectiu: evitar la independència de Catalunya (i de passada, desactivar el seus líders polítics), a qualsevol preu. És la versió contemporània del clàssic "antes roja que rota". I en aquest sentit, hem d'admetre que ho han fet molt bé. Que han fet i estan fent un ridícul jurídic internacional? Cap problema. Que han aplicat un nivell de repressió i de brutalitat que supera tot el que és admissible en un sistema democràtic? Cap problema. Que els partits que han donat suport a tot aquest procés ha són qualificats arreu d'extrema dreta? Cap problema. Que han sembrat la llavor de l'odi social, especialment a Espanya, per molts anys? Cap problema. El cas és que s'ha evitat la independència, que s'han empresonat o exiliat els líders polítics i que la por a dir, escriure, fer o cantar segons quines coses ha cuallat, perquè per molt que acabin en res, sempre faran cap al jutjat i patiran la condemna dels mitjans adeptes al règim (gairebé tots, dit sigui de passada). Acabi com acabi tot, el mal ja està fet, i els objectius assolits.

Aquest és l'èxit i l'herència del darrer govern popular. Ho han fet bé. Prou que en pot pressumir l'antiga vicepresidenta, d'aquesta conjura política, judicial, policial i mediàtica que ha posat en marxa amb tant d'encert. I és que, com sempre, tot és tenir ben clar l'objectiu i estar disposat a assumir el preu a pagar. Ells ho han fet a la perfecció. Nosaltres no.

Comentaris (0)13-07-2018 06:31:32

Pàgines: 1234568910111213124  <>