login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Que no molestin

Molesten. Senzillament, molesten i incomoden les imatges de les pasteres desembarcant, els cadàvers d'homes, dones i nens amuntegats o flotant a la deriva i, en general, la misèria i la desesperació ocupant un espai, la Mediterrània, dedicat, especialment aquests mesos, a acollir creuers, embarcacions esportives de tota mena i milions i milions de banyistes a la recerca de la bondat del clima i de la calidesa de l'aigua i de les platges.

Com que vivim en un món en què la realitat no existeix si no es veu, el més pràctic per preservar la placidesa turística i, de passada, per mirar de tancar l'aixeta dels desesperats africans que encara pensen que Europa els espera amb els braços oberts, és fer fora els testimonis incòmodes, és a dir, les ONG que treballen per rescatar nàufrags i refugiats, ja sigui gràcies a la sempre més que dubtosa complicitat amb el govern libi, ja sigui respectant la impunitat d'algun que altre vaixell de moderns pirates, ja sigui des del silenci sempre còmplice dels estats membres de la Unió Europea, o des de polítiques amagades i implacables.

Sigui com sigui, tant els fa què els passi als milers d'africans que es llencen al mar cada dia. L'important és que no arribin a les nostres costes, que no ens molestin, que no incomodin als turistes. I si el preu a pagar per posar fre al trànsit de pasteres és la mort, doncs mala sort. Que es morin, si no es volen quedar a casa seva. Però, sobretot, que no molestin ni deixin imatges desagradables, que som a l'estiu i és temps de sol i platja.

Comentaris (0)17-08-2017 06:15:50

Servir o servir-se'n?

Servir, o servir-se'n. Qui diu que els pronoms no són importants? Segurament, el ministre d'Exteriors d'Espanya, mateix. El menyspreu per la gramàtica, en casos com aquest, és menyspreu per tot, menyspreu pels altres. I és que només des del menyspreu absolut es pot entendre que algú com Alfonso Dastis té tot el dret del món a tenir-ho tot pagat quan surt de casa, tant si ho fa vestit de ministre, com si no.

El personatge en qüestió ha passat uns dies de vacances amb la seva dona a Equador, però amb el petit matís que s'ha allotjat a la residència oficial de l'ambaixador i que s'ha fet dur arreu en un cotxe oficial. Diuen des del Govern que Dastis s'ha pagat el viatge, malgrat tot, i que ha dedicat part de les seves vacances a compromisos oficials. Ni que això fos cert, em costaria de creure que pagués l'avió, perquè prou es podria entendre, si realment ha dut a terme reunions oficials, com una despesa més de la seva actuació. Però em costa molt creure-ho, francament, i més venint d'un govern que menteix constantment.

Servir no és servir-se'n. No ho hauria de ser si es tingués en un mínim de consideració la funció pública que també desenvolupen els alts càrrecs polítics. Però es veu que no, es veu que els alts càrrecs consideren que tenen dret a tot: a fer-se passejar, a no pagar un àpat ni per equivocació i a tenir allotjament de franc siguin on siguin... Perversió del sistema o mentalitat caciquil? Segurament una mica de tot. I la pena és que no només passa amb aquest subjecte. Mirem amb les ulleres de prop i trobarem exemples similars a tort i a dret.

Comentaris (0)16-08-2017 06:21:17

Compromís

Quin sentit té la paraula compromís en uns temps on tot sembla efímer i on la velocitat i el canvi són poc menys que autèntiques cartes d'identitat, quan no directament valors socials? Quin sentit té demanar un compromís ferm a algú? Quin sentit arribar a sentir el goig de comprometre's de cor?

Realment, parlar de compromís gairebé pot voler dir fer un viatge al passat, quan tot tenia els seus rituals, les seves formes i els seus temps, alguns fins i tot permanents. Així i tot, cal recuperar la paraula i el concepte. Cal tornar a reivindicar el compromís com a expressió d'un vincle sòlid amb el que sigui: amb unes idees, amb un país, amb un grup, amb unes creences, amb una persona... perquè només des de l'estabilitat del compromís autèntic sabrem construir un futur coherent i estable.

Ahir, un parell de joves van jugar a ser antics, en el millor sentit de la paraula, i van acordar un compromís mutu que els durà, si la sort els acompanya i ells no defalleixen, a una vida plena, satisfactòria i feliç. Bona sort. Ens tindreu al costat.

Comentaris (0)15-08-2017 07:25:09

Només una vaga?

Potser és que sóc malpensat, o potser és que el temps em va ensenyant que res no acostuma a passar perquè sí, però el conflicte a l'aeroport d'El Prat fa un tuf molt estrany, molt més estrany que el d'un conflicte laboral. D'entrada, ja fa molt de temps que es van produint les aturades parcials i tot plegat, amb els problemes que comporten per a tots aquells que han d'agafar un vol. Val a dir que durant molt de temps no va haver cap moviment per part del Govern d'Espanya. Només hi havia una situació anormal que causava un greu perjudici al sector turístic i de negocis (els grans consumidors de vols) a Barcelona i, de retruc, a Catalunya.

Finalment tot esclata, fa uns dies i apareix el president Rajoy repartint responsabilitats a tort i a dret, tant si qui rep té competències com si no i, de passada, parlant per primer cop de manera clara de conflicte laboral, perquè les sospites d'una mà negra d'aquelles que corren per les clavegueres de l'estat es feien cada cop més intenses i calia desviar l'atenció. I després el ministre, i el gabinet de crisi, i les taules de negociació, i la Generalitat de mediadora. I finalment, la Guàrdia Civil i l'amenaça d'un laude per fer front a la situació. Si tot és només un problema entre una empesa privada i els seus treballadors, a què ve tant desplegament polític?

Resultat de tot plegat, ara mateix: els passatgers segueixen patint cues i pèrdues de vols, amb un greu perjudici a la imatge de l'aeroport i del país; el Govern d'Espanya aconsegueix que tot quedi aparentment en un conflicte laboral, alhora que instal·la, ara sí, una base política d'operacions a Barcelona, per deixar clara la seva presència i el seu poder; la Guàrdia Civil pren posicions en una infraestructura tan important com és El Prat; i sobretot, l'atenció de l'opinió pública només es gira cap a un conflicte laboral que, a diferència d'altres tan greus com el dels controladors de fa uns anys, s'anirà allargant el temps que calgui perquè, no ens enganyem, tot plegat és molt més que una qüestió de sous i de dimensió de plantilles.

Comentaris (0)14-08-2017 06:22:41

Compartir

I si part de la gràcia de les coses fos poder-les compartir? Fem, comprem, sortim, viatgem, aprenem i anem acumulant objectes, coneixements i experiències. Però, qui no ha sentit mai el desig gairebé irrefrenable d'explicar com ha estat d'agradable la lectura d'un llibre, o una pel·lícula, o una conversa amb algú, o un viatge a algun lloc desconegut? Qui no ha tingut mai la necessitat de compartir aquest petit fragment de felicitat amb algú que estima?

Ahir vaig tenir ocasió de compartir espais, records, sensacions en llocs on no havia estat mai però que vaig agrair de poder conèixer d'aquesta manera, a través dels ulls i la memòria aliens. És una sensació molt dolça saber que algú vol compartir generosament amb tu una part valuosa de la seva vida. De fet, és saber-se estimat. Simplement.

Si mai heu sentit res de semblant, cosa que us desitjo de cor, sabreu perfectament de què us parlo.

Comentaris (0)13-08-2017 07:03:31

Polítics i funcionaris

Un bon company d'aventures diverses i de projectes professionals ha escrit aquesta interessant reflexió, a propòsit de la subhasta a la baixa de determinats polítics, i dels seus sous. Vagi per endavant que comparteixo el fons del seu discurs, però tot remarcant que es queda molt, però que molt, curt si hem de parlar del funcionariat (farcit, no ens enganyem, d'elements polítics a col·locar o a reciclar), dels seus sous i del seu lent però inexorable procés de degradació. Sigui com sigui, val la pena llegir l'article amb atenció i prendre'n bona nota.

Provem a fer un petit joc estiuenc d'investigació. Mirem de trobar què es cobra a les diferents administracions que s'amunteguen a Catalunya: ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat, administració central... i comparem. Si aconseguiu fer-vos amb totes les taules salarials, m'agradaria saber què us provoquen, si més indignació o més vergonya. Perquè, és clar, durant aquesta recerca, potser de manera inconscient, haurem anat posant noms i rostres a determinats imports. És inevitable. I necessari.

Un dels grans temes pendents d'aquest estat que diuen que construirem és, sense cap mena de dubtes, una reforma en profunditat de les administracions públiques. Reforma, per cert, impossible, per més que es reivindiquin la transparència i la tramitació electrònica, amb unes plantilles envellides, desmotivades i que encara serveixen massa com a refugi d'incompetents i de residus polítics de tots els nivells que no tenen cabuda a les grans portes giratòries, només reservades a uns pocs escollits. A tota aquesta colla de zombis professionals, la funció pública els pot garantir uns mínims espais on satisfer les seves ànsies de poder i el seu ego sempre ben viu, i un sou durant anys i panys, fins a l'anhelada jubilació. De feina, d'objectius i de resultats, millor que no en parlem, perquè prou que salten a la vista, a poc que ens hi fixem.

Comentaris (0)12-08-2017 06:51:07

Amb una mica

Amb una lectura, amb una sola lectura, es pot esdevenir revolucionari. Això, si més no, és el que diu Andrea Levy, una de les esperances blanques del PP, que es veu que es va fer reivindicativa i revolucionaria arran de llegir La casa de Bernarda Alba, de Lorca. Això sí que és veure la llum de cop, i no allò de Sant Pau camí de Damasc. Per cert, imagino que no va llegir el pròleg que acostuma a acompanyar qualsevol edició mínimament digna de qualsevol obra literària, perquè si ho hagués fet, hauria descobert que l'autor de tan revelador text és algú a qui els avantpassats ideològics i sovint també familiars dels seus companys de partit van assassinar, i amb tanta cura que encara no se n'ha pogut ni localitzar el cadàver.

Aquest ridícul apunt sobre un comentari encara més ridícul i més absurd m'ha fet pensar, però, que tot sovint amb ben poc fem molt. Amb una mica de ganes fem un gran esforç; amb una mica d'il·lusió, l'esperança d'un futur; amb una mica de música, un ball de festa major; amb una mica de tendresa, un amor etern; amb una mica de llum, una claror enlluernadora; amb una mica de repòs, unes vacances senceres; amb una mica de bon temps, tot un estiu; amb quatre paraules, tota una declaració d'amor; amb quatre gestos, una complicitat duradora; amb uns pocs quilòmetres, un viatge meravellós; amb una mica de coneixements, la saviesa que fa viure; amb una mica de ganes, una vida plena.

Amb ben poca cosa som capaços d'omplir de sentit totes les hores de tots els nostres dies. No cal que ens fem revolucionaris, ni que aspirem a ser grans amants, ni parelles perfectes, ni pares meravellosos, ni fills exemplars, ni savis, ni treballadors excel·lents, ni grans personatges, ni genis de les ciències o de les arts. Només cal, en el fons, que aprenem a ser conscients del que tenim, que sapiguem valorar-ho com cal i que construïm, amb les peces -poques o moltes- que l'atzar o l'esforç posen al nostre abast, una mica de felicitat i, amb ella, una vida que valgui la pena viure.

Comentaris (0)11-08-2017 06:23:59

Ahir va ploure

Ahir va ploure. Fa dies que la calor intensa senyorejava per les nostres terres sense donar cap mena de treva. Els meteoròlegs ho havien anunciat, tot i que ja sabem que segons quines coses, fins que no es veuen... Però ahir, finalment, va ploure, es va refrescar l'ambient i vam tornar a sentir tot aquell seguit de sensacions mig oblidades que s'associen a la humitat i a la terra amerada.

De sempre s'ha dit que la pluja és vida; que la pluja enriqueix la terra i afavoreix els conreus. Ara, però, vivim massa d'esquena als cicles vitals i quatre gotes poden ser més aviat sinònim de caos circulatori, de semàfors que deixen de funcionar i de problemes en una societat artificial. Però ahir va ploure, amb coneixement, sense estridències, amb la calma pròpia de la pluja lenta de l'estiu, no pas de les tronades que també vindran, irremeiablement, i va quedar en l'aire una sensació de benestar, de calma, de pau i de serenor que calia retrobar.

Tradicionalment s'han fet tota mena de rituals, de danses, de processons fins i tot, quan la pluja s'ha fet esquiva. Per alguna cosa serà. Potser, senzillament, perquè l'aigua, la pluja, tot ho neteja, tot ho renova i refresca i, al seu pas, fa créixer la vida. Gaudim, avui, de tot el que ens va deixar la pluja d'ahir.

Comentaris (0)10-08-2017 06:14:08

Res no canvia

Hi ha maneres de pensar, per dir-ne d'alguna manera, que no tenen remei; que per més que el món i la societat avancin, segueixen ancorades en el passat més ancestral i més primitiu, i una bona mostra la tenim en la polèmica que corre per Gijón a propòsit dels comentaris que ha suscitat la indumentària de les socorristes de les seves platges.

Res no ha canviat des dels temps en què Manolo Escobar cantava "no me gusta que a los toros te pongas la minifalda", o quan un jutge de Lleida dictava la vergonyosa sentència de la minifaldilla, o quan se segueixen justificants els abusos sexuals durant les festes de San Fermín, a Pamplona. Som on érem, que ningú no ens enganyi, i la mostra tangible, més enllà dels comentaris sobre els banyadors de les socorristes, és el fet que la pròpia administració, la Prefectura de Salvament de l'Ajuntament de Gijón, que alguna cosa deu tenir a veure amb els uniformes, ara recomani que es treballi amb un pantalonet posat, per evitar comentaris.

Un cop més, la culpa és en la víctima i no en el que fa l'acció (l'agressió, de fet). Un cop més, la dona és la culpable de vestir d'una determinada manera, i no del mascle que la contempla amb luxúria i superioritat. No vull ni imaginar què passa per la ment d'aquests individus quan passegen la vista per la platja i les dones que la poblen, amb banyadors molt més mínims que els de les socorristes.

I és que ens agrada molt sexualitzar les professions femenines, des de les presentadores de televisió, posem per cas, fins a les socorristes per, tot seguit, acusar-les de provocació i, de passada, justificar tota mena d'actituds abusives i denigrants. En aquest món vivim des de fa segles, i res no canvia. O no prou.

Comentaris (0)09-08-2017 06:23:45

Mentir a consciència

Déu n'hi do el petit discurs de Rajoy, ahir, a propòsit de la situació del conflicte d'El Prat. I déu n'hi do la de falses acusacions i mentides que va arribar a deixar anar en ben poca estona. Però per damunt de tot, vull destacar el qualificatiu "mezquino" aplicat al Govern de la Generalitat, perquè, segons ell, esquiva les seves responsabilitats sobre la situació de l'aeroport, tot i que no en té cap, malgrat anys i anys de reclamacions al respecte, sempre ignorades des de Madrid.

Si mirem el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, mesquí és, entre altres accepcions, pobre, necessitat, mancat del més necessari. Francament, aquest significat, aplicat al Govern, potser sí que és adient, tot i que, potser cal recordar-li al president Rajoy que tot els que ens manca és, en gran manera, per obra i gràcia del seu Govern. Però posats a jugar amb paraules que sonen contundents, potser l'adjectiu "neci", li escau bé a Don Mariano, si en un acte de generositat volem apostar per la seva bona fe i manca de coneixements quan es posa a parlar; perquè "neci" és aquell que no sap allò que podria saber o allò que hauria de saber.

Però no ens enganyem, ni Rajoy domina tant la seva llengua com vol fer creure amb els seus discursos barrocs, ni pot enganyar ningú, en aquestes terres, perquè tots sabem qui té alguna cosa a dir als aeroports catalans i qui no. Però, és clar, això és aquí. Fora de Catalunya, que un president d'Espanya menteixi miserablement sobre competències, d'entrada, fa que es percebin les mentides com a veritats. Així, les responsabilitats apunten cap a aquell que no les té i s'allibera el culpable de tota culpa. Però això no ho sap ningú.

Mentir a consciència, quan s'ostenta una tan alta distinció com ho és la presidència d'un govern, és greu. És molt greu. Però ja ens anem acostumant, perquè si es pot fer davant de la justícia quan es parla de responsabilitats i de diners, com no s'hauria de fer davant de les càmeres, parlant de competències i d'aeroports?

Comentaris (0)08-08-2017 06:18:23

Diferències irracionals

Ja coneixem l'expressió aquella que diu que entre un parell de coses, el que sigui, poden haver "diferències raonables", però si ens mirem bé, en segons quines ocasions, el que hi trobaríem són diferències irracionals, diferències derivades de la irracionalitat d'un dels dos elements de la comparació. Aquest, per exemple, és el cas del tractament la simbologia nazi a Alemanya i de la simbologia franquista a Espanya. La primera considerada delicte i la segona molt més que tolerada.

Llegia aquest cap de setmana la notícia que dos turistes xinesos han estat detinguts i multats a Berlín per fotografiar-se davant del Reichstag tot fent la salutació nazi. Poca broma amb un passat cruel i encara ben present. Per contra, a Espanya no hi ha cap pudor a fer servir banderes amb l'àliga franquista en tota mena d'espais públics o estadis, ni a cantar a les portes de les esglésies himnes feixistes com el "Cara al sol", ni a treure en processó mares de déu amb un mantell amb l'escut franquista brodat, ni a conservar aquell autèntic monument al terror i a la repressió que és el Valle de los Caídos.

Aquesta, entre moltes altres, és la diferència entre un país conscient del seu passat i del seu deure amb la història i amb la humanitat, fins i tot, i un altre que es nega a fer cap mena de revisió de la dictadura, com només passa allà on la democràcia és inexistent. Aquesta és la diferència irracional entre un règim democràtic i una post-dictadura. Que llarg se'ns està fent i se'ns farà encara el franquisme.

Comentaris (0)07-08-2017 06:25:03

Plenitud d'agost

L'estiu, l'agost, és temps de plenitud, temps de collites, temps de maduresa, temps de feina feta abans no arribin la decadència de la tardor i el silenci de l'hivern. I aquests dies, avui mateix, temps de contrast entre un sol intens que tot ho crema i una lluna plena que tot ho il·lumina. És temps d'estiu, amb quatre núvols encara mig juganers que ja avancen les tronades i la pluja que han de venir.

Són curiosos, aquests dies en què sol i lluna sembla que competeixin a cridar la nostra atenció per fer-nos alçar el cap i els ulls cap a un cel on s'alternen un i altra, en un espectacle fastuós i magnífic. I de propina, així que avanci la vinent, amb una lluna que anirà llanguint lentament, arribaran els perseids, les llàgrimes de Sant Llorenç, amb tota la seva bellesa efímera i la promesa de bons averanys i de desigs per satisfer, a demanda de cadascú i de tothom que tingui els ulls per veure'ls passar. Definitivament, l'agost, aquests dies d'agost més concretament, són dies de mirar amunt, de deixar-se seduir per la fantasia d'un firmament inabastable, i de somiar sense mesura.

Avui, tota aquesta bellesa de l'estiu, dels seus contrastos, de l'estació de maduresa, m'ha fet pensar, un cop més, en aquella magnífica "cambra de la tardor" de Gabriel Ferrater. Ara només intuïda, però que ens recorda que tenim la pell mig del sol, mig de la lluna, igual com els dies d'agost que passem, ara mateix, regalant-nos l'espectacle impagable d'una plenitud meravellosa.

Comentaris (0)06-08-2017 07:06:55

Llegendes urbanes

Tot sovint, els límits entre la imaginació i la realitat són una mica difusos i és fàcil passar de l’una a l’altra sense voler i acabar donant lloc, per exemple, a les llegendes urbanes. Qui no ha sentit parlar mai de la noia del revolt de la carretera, de les propietats d’una cullereta en una ampolla de cava, del perill dels caramels amb LSD que algú reparteix a la porta de les escoles, de la raça de cocodrils albins que habiten a les clavegueres de determinades ciutats, o de l’esclat de la pròtesi pectoral de l’Obregon durant un vol? Segur que qui més qui menys té ben presents aquestes o altres d’aquestes llegendes urbanes que il·lustren i decoren la cultureta més popular. Finalment, però, la ciència i el sentit comú s’acaben imposant i aparquen les llegendes al seu lloc, ben lluny del món real.

I és que, ens agradi o no, la major de les estupideses que podem fer és intentar negar l’evidència. I si no hi ha cocodrils albins a les clavegueres, no n’hi ha. El problema, però, és quan un destacat líder polític intenta negar la realitat i fer passar l’evidència com a llegenda urbana. I justament això és el que ha fet l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, per mirar de negar l’existència d’un pacte d’estabilitat amb Ciutadans al govern municipal, ni més ni menys que titllar l'acord de "llegenda urbana". Les paraules són el que són, i determinades paraules valen el que valen, però l’hemeroteca i els enregistraments són inqüestionables. Voler negar aquest pacte polític és tan absurd com pretendre que el fantasma d’una noia ens avisa del perill d’una corba en una carretera.

L’equip de govern de l’Ajuntament de Lleida comença a ser una mena de circ estrany, poblat de personatges molt peculiars, que tant poden fer gràcia com ràbia, segons cadascú, però que amb les seves declaracions, tant si es reclama el dret a no decidir, com si es nega l’evidència -per dir alguna cosa- demostren una nul·la capacitat de gestió assenyada dels afers públics. Però Lleida és com és. Potser des d’ara també terra de llegendes, en aquest cas urbanes i, per tant, allunyades del tòpic rural que encara ens ofega (ja aniria tocant, una mica de cosmopolitisme, dit sigui de passada). Per a quan un parc temàtic de mites, contes i altres històries fantàstiques? Potser una fira, de moment? Un musical a la Llotja? A aquestes alçades de la pel·lícula, i vist el nivell, ja no descarto res. De tota manera, si el pacte amb ciutadans no ha existit mai, tal com sosté l'alcalde, ben poc –per no dir res- de socialisme els queda als socialistes. Potser el socialisme a Lleida sí que és una llegenda urbana. I l’existència d’un líder de l’oposició que pugui fer fora Ros, una altra.

Comentaris (0)04-08-2017 09:17:39

Comparacions odioses

Hi ha comparacions que ofenen. I molt. Tal com presenta aquest interessant article, el traspàs de Neimar al PSG costa tant com més de dues vegades el que Espanya dedicarà a la pobresa infantil aquest 2017. No oblidem que aquest país és el tercer dels 41 més riscs del planeta, pel que fa a taxa de pobresa infantil.

Si seguim amb les comparacions odioses, els 222 milions d'euros del futbolista és una mica inferior al que l'estat espanyol dedicarà a l'atenció a refugiats (233,7 milions) o al que ha pressupostat per a la lluita contra la violència de gènere (266 milions). Realment, la dita diu que totes les comparacions són odioses, però aquestes resulten ofensives, fins i tot.

La pregunta que em plantejo és si realment el futbol s'ha tornat boig i els interessos econòmics que mou són desorbitats, cosa que faria entendre aquests imports, o si, mirant les xifres a l'inrevés, la importància que el govern espanyol dóna a la violència masclista o als refugiats és la que un club de futbol atorga al fitxatge d'un nou davanter. En el cas de la pobresa infantil, la cosa encara és més flagrant. Bé, també podria ser que totes dues fossin certes.

Val la pena posar determinats imports (el d'una determinada clàusula de rescissió, per exemple) en relació amb xifres que dibuixen la realitat social per entendre millor en quin món vivim i quines són les prioritats que tots anem acceptant com a normals.

Comentaris (0)04-08-2017 06:18:47

Mandra

Si alguna paraula es pot lligar a "estiu", ben bé podria ser "mandra". La calor tot ho alenteix, i amb la lentitud arriba la mandra, aquest gran lloc comú on tot es pot dilatar tant com calgui. Costa mantenir la velocitat de creuer quan el termòmetre frega els quaranta graus i quan un sol de justícia omple bona part de les hores del dia. Potser per això sembla que a l'estiu l'actualitat és menys actual i les notícies corren a un altre ritme, sense la immediatesa habitual, tal vegada per omplir espais d'uns esdeveniments que també sembla que hagin comprat bitllet al vagó de la mandra.

Fa uns dies, llegia que un jutge avala l'exhibició d'estelades durant un partit de futbol. Ves per on, digueu-me tiquis-miquis, però trobo a faltar aquelles portades a tot color i aquells grans titulars que ens titllaven de nazis, feixistes i no sé quantes coses més fa uns mesos. On són? No cal que els busqueu, perquè no hi són enlloc. Potser s'han apuntat a la cua de la mandra estiuenca. Qui ho sap?

Bromes a banda, la sentència aquesta diu coses prou interessants, com ara que la llibertat d'expressió ha de tenir els seus canals on manifestar-se, o que fins i tot la independència pot tenir cabuda en la constitució, si es segueixen els tràmits que preveu. Important, això darrer, perquè si resulta que la independència és constitucional (amb tots els formalismes i dificultats per a ser exercida que dibuixa), a sant de què titllar de nazis, feixistes i antidemocràtics aquells que la demanem? Si nosaltres som tot això per voler alguna cosa que la carta magna empara, m'esteu dient que la pròpia constitució és nazi, feixista i antidemocràtica? No sé, una mica post-franquista segur que sí, però nazi... Uf! Quina mandra. Punt i final. Però fins demà.

Comentaris (0)03-08-2017 06:29:15

Pàgines: 123456789101112102  <>