login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Expectatives i realitats

Ja ho diuen, que una d'aquelles coses especialment desagradables és acostar-te a algú esperant un petó i rebre una bufetada. Tots tenim l'experiència de saber què passa quan les nostres expectatives no tenen la resposta esperada per part de la realitat, i no és gens agradable. Doncs això, justament això, és el que ha passat a l'unionisme tronat que se les veia molt felices amb la detenció del president Puigdemont i que en pocs dies ha vist com ha passat de ser la presa definitivament abatuda, a caminar lliure pels carrers i, a sobre, amb una contundent negació del suposat delicte de rebel·lió.

Esperar un petó de la justícia alemanya i rebre una sonora plantofada en tota la galta. Això és el que ha passat. I no només de la justícia alemanya, sinó també de la belga, la suïssa i l'escocesa. Tot un reguitzell de bufetades en poc temps. I què es pot fer, davant d'això? Segurament, moltes coses. En el cas d'Espanya, ara mateix, només una, la mateixa que sempre ha practicat quan les coses se li han girat en contra, fins que li ha arribat el moment d'acotar el cap, claudicar i sucumbir a la trista derrota: atacar amb virulència i tancar-se en ella mateixa.

Dos exemples: les declaracions generalitzades de rebuig a aquella Europa que hores abans era garantia de tot i que ara és l'encarnació de tots els pecats, juntament amb un mal dissimulat intent d'atiar el gust per l'autocràcia, al més pur estil franquista, i les soflames incendiàries d'algun que altre periodista animant a segrestar ciutadans alemanys o a atemptar contra locals de la mateixa nacionalitat. Per cert, en aquest segon cas, la policia del país verbalment agredit ja ha pres nota, per si de cas calgués prendre mesures contra unes amenaces molt més incendiàries que un innocent nas de pallasso, pel qual es demanen 14 anys de presó, en aquesta democràtica Espanya.

Gir de guió important, el d'aquests darrers dies en un afer que ha passat de qüestió domèstica francament fàcil de resoldre amb un mínim d'intel·ligència, a una qüestió de política internacional d'imprevisibles conseqüències, ara mateix. Sigui com sigui, cada hora que passa, el règim espanyol (i la seva oposició) es mostra més i més hereu del franquisme del qual prové, no ens enganyem, i la justícia espanyola ofereix la seva imatge menys justa. Tot un èxit.

Comentaris (0)07-04-2018 06:55:23

De batalles i guerres

Ahir, mentre ens havíem d'empassar que la cúpula dels Mossos, amb el major Trapero al capdavant, eren acusats de no sé quantes barbaritats i, sobretot, de pertànyer a una organització criminal (es veu que els Mossos d'Esquadra són una organització criminal, no un cos policial, o una espècie a extingir, com ara sota la direcció de Zoido i Millo), ens arribava una alenada d'aire fresc des del centre d'Europa, en forma de pronunciaments judicials que negaven la violència com a argument contra el president i els consellers.

Sona a tòpic, allò de guanyar batalles però no la guerra, però és ben real. Els darrers mesos hem perdut moltes batalles. Els jutges, els polítics i els mitjans de comunicació espanyols han excavat trinxeres molt fondes amb arguments insostenibles, però rere els quals han construït una realitat falsa, paral·lela al que tots vam veure i viure. I des d'aquestes trinxeres han amenaçat, denunciat, detingut, perseguit i empresonat ciutadans de tota mena i condició. Ahir, però, ens va tocar a nosaltres guanyar una batalla. Potser petita, perquè els exiliats encara són a l'exili i els empresonats a les presons, però molt important. Ja sabem que de vegades una batalla pot decantar el sentit i el futur de tota una guerra.

Avui ha de ser el dia de la insistència. El dia de refermar-nos més encara, si cal, en les nostres conviccions, perquè estan carregades de raó i de justícia. Avui sabem que no podem afluixar. Ningú. Ni els advocats, ni la classe política, ni la gent del carrer que no tenim res més que la capacitat de persistir amb la tossuderia dels que sabem que un dia ens en sortirem. Avui seguirem cantant, concentrant-nos, omplint els carrers de color groc, mirant amb un gest de discreta complicitat tanta gent que no coneixem, amb la certesa que compartim ideals. Avui sabem que si no ens rendim, ningú, vindran noves victòries, noves batalles guanyades i, tard o d'hora, la victòria definitiva.

Comentaris (0)06-04-2018 06:10:50

Canvi de cromos

"Canvi de cromos" és l'expressió que segurament més hem sentit i llegit des d'ahir, en el moment en què es va saber que l'Estat Espanyol estava disposat, després d'anys de negatives, a lliurar Hervé Falciani la justícia suïssa. Evidentment, l'ombra d'un possible intercanvi per Marta Rovira ha planat aquestes darreres hores sobre el per què d'aquest canvi de posició de les autoritats espanyoles.

Ja veurem com acaba tot, però en el cas que el canvi de cromos sigui real, tant la independència judicial com el propi principi de la justícia quedaran qüestionats de manera clara i contundent. I no només pel que fa a la justícia espanyola, plena d'interrogants i de possibles -quan no evidents- interferències, sinó també sobre la justícia d'un país, Suïssa, que passa per ser modèlic en moltes coses i que de manera tan radical s'ha pronunciat sobre les extradicions per motius polítics. Si finalment hi ha aquest intercanvi de persones (de presoners si voleu) al més pur estil de les pel·lícules d'intriga de la Guerra Freda, haurà caigut definitivament la credibilitat del sistema judicial europeu, ja sigui per activa o per passiva, per omissió i silenci còmplice.

Començo a pensar que tenen raó aquells que diuen que el procés català està suposant la prova del nou de la qualitat democràtica de l'Europa Occidental en el seu conjunt. Com responguin les autoritats i els tribunals de Suïssa, Bèlgica, la Gran Bretanya i Alemanya (Espanya la podem deixar a banda) marcarà un abans i un després en el respecte que aquesta Europa, les seves institucions i els seus suposats principis ens ha de merèixer. Veurem què passa.

Comentaris (0)05-04-2018 06:08:16

Fins on?

Llegia fa uns dies un article sobre els mossos que han anat acompanyant el president Puigdemont a Brussel·les. Per cert, dos d'aquests mossos, ara mateix investigats, arran de la detenció de fa uns dies a Alemanya. No entraré en detalls de com ha anat tot plegat, que això ja ho explica l'article que recomano de llegir. El que sí que m'ha fet pensar aquesta història és el valor que tots plegats donem a l'amistat o, potser més encara en aquesta ocasió, a la lleialtat institucional que es deriva de l'exercici de la funció pública.

Sóc treballador públic i, com a tal, atesa la intervenció de la Generalitat per obra i gràcia de l'aplicació de l'article 155, em demano quina ha de ser la meva postura, què he de fer -o què puc fer- davant d'aquesta realitat que fa mesos que estem patint. Dit d'una altra manera, si voleu: on acaba la meva feina estricta, aquella que deriva de seguir instruccions i desenvolupar les tasques que em siguin encomanades, i on comença la meva responsabilitat personal i com a treballador d'una administració intervinguda. El cert és que la resposta no és senzilla.

Francament, confiava que l'article 155 durés poc, però sembla que la cosa pot anar per llarg, vistes les dificultats -o la incapacitat- per formar govern i recuperar la direcció de la Generalitat. Davant d'aquesta situació, em segueixo demanant què cal fer. De moment, vaig fent el que bonament puc i em dicta la consciència. En qualsevol cas, això dels mossos que dediquen el seu temps lliure a prestar serveis extraoficials al president, renunciant a una parcel·la important de la seva vida privada i del seu temps lliure, ja sigui per lleialtat, per amistat, o per qualsevol altra raó, em sembla un exemple que cal valorar i tenir present en determinats moments de dubte.

Sigui com sigui, tot va en funció d'on posem la fina línia que separa l'obligació laboral de la responsabilitat personal o de la consciència cívica. I aquí sí que cadascú per allà on l'enfili. I si busquem referents, ben segur que trobarem models de tota mena (i no sempre dignes, dit sigui de passada).

Comentaris (0)04-04-2018 06:11:16

Dimarts

Arrenquem la setmana en dimarts. Tota una premonició d'un començament atípic per a una setmana que es preveu no menys atípica. De moment, avui mirem cap a Alemanya, d'on han d'arribar notícies que marcaran, i molt, el nostre futur més immediat. Ara mateix, l'únic que sabem del cert és que és prou provable que Espanya compri cinquanta avions de combat a aquell país, en una versió molt rància però prou efectista -ja veurem si també efectiva- de les trenta monedes de plata de la traïció que ara fa tot just quatre dies recordàvem.

D'altra banda, i mirant cap a endins, temps d'espera i de silencis. A veure si l'acabament de la Setmana Santa ens retorna l'activitat i la iniciativa. El panorama no convida gaire, ara mateix, a l'optimisme, entre el soroll de fons de les diputes entre les velles patums i les noves generacions dels partits, i entre la por als tribunals i la incapacitat d'articular una resposta realista i digna a tot el que ens està caient a sobre. A l'altra banda, una voluntat ferma i tossuda d'acabar amb els grans pilars de la nostra societat de les darreres dècades: l'escola, la televisió, la policia i les institucions.

Setmana curta i intensa. I no oblidem que divendres farà 155 dies que els primers membres del nostre govern van entrar a les presons espanyoles. 155 dies i el més calent a l'aigüera. Algú s'hi pensa posar de debò o regalem la Generalitat, definitivament, a aquells que només la volen destruir? Doncs això, que qui té la capacitat i l'encàrrec d'actuar faci alguna cosa. A nosaltres, que tan poc podem fer, ja no se'ns pot demanar gran cosa més.

Comentaris (0)03-04-2018 06:01:34

La Mona.

Avui, Dia de la Mona. O si voleu, l'exaltació de la primavera versió popular. Si el temps acompanya, i sembla que així serà, ens retrobarem una bona colla per compartir taula i postres, per gaudir del sol i de l'escalfor d'un clima cada cop una mica més amable i, de ben segur, per dedicar algun que altre pensament o comentari als que per un motiu o altre no hi són, però que prou ens agradaria. És el que tenen les nostres celebracions més íntimes i més particulars.

Avui, dia per gaudir de l'aire lliure. Ja sigui a casa, a la torreta d'algun amic o parent, o en aquell racó tradicional on ens sentim a gust enmig de la natura. Dia per sortir i per gaudir de la llibertat i de l'amplitud dels espais. I dia, també, per recuperar un dels personatges no oficials més nostrats: l'humil i imprescindible pollet de la mona, tan imprescindible com la mona pròpiament dita.

Avui és un dia per gaudir de la bona companyia, i per valorar-la, cosa que sovint no fem prou. Posem en valor tot allò que tenim, i no esperem a enyorar-lo si un dia ens falta. Valorem tot el que tenim i tothom que sabem a prop, fins i tot allò més petit i aparentment més insignificant. I especialment avui, no oblidem que els pollets seran sempre nostres, i que són i sempre seran grocs.

Passeu un bon Dia de la Mona, sigueu on sigueu, perquè tots som, al capdavall, una petita part d'una gran celebració.

Comentaris (0)02-04-2018 06:35:56

Sis mesos

Avui, 1 d'abril. Avui fa sis mesos de l'1 d'octubre, una data per no oblidar mai, absolutament mai. Aquell dia vam mostrar al món moltes coses, tot i que la seva sordesa és massa greu, encara. Nosaltres, la nostra capacitat de tirar endavant allò que semblava impossible, enmig de les pitjors condicions imaginables; ells, la seva capacitat d'odiar i la seva brutalitat. Aquell dia va ser el principi de tot el que hem viscut i patit aquests darrers sis mesos.

De ben segur que tot i el parèntesi festiu d'aquests dies, tots els mitjans en parlaran i ens retornaran imatges, sons, sensacions d'aquella jornada en què milers d'herois anònims van saber sobreposar-se a la por, a la més íntima i personal de les pors, i van ser conscients que el país, la gent, necessitava la seva serenitat i el seu valor perquè havia de poder-se expressar lliurement. I ho van fer amb una valentia infinita, enmig de cops i d'amenaces, amb intel·ligència i amb els nervis a flor de pell, només per salvar-nos els vots, per preservar el nostre dret a la democràcia, i per mantenir intacta la nostra dignitat col·lectiva.

Avui em sembla més que just recordar totes aquelles persones que, a cada col·legi i rere cada urna, van creure que la por es pot vèncer i que la intel·ligència sempre pot acabar superant la brutalitat. Avui em ve de gust compartir una foto que va fer la meva dona al nostre col·legi electoral, on un grapat de gent molt valenta va aconseguir que una sinistra colla de policies marxessin amb les mans buides, malgrat la brutalitat que van desplegar contra les persones i contra les instal·lacions.

A tothom que va fer possible aquella data històrica, gràcies. I als que estan pagant amb presó o exili la seva coherència política, que estiguin ben segurs que ens tenen al costat, i que ni oblidem ni perdonem. Ni ho farem mai.

Comentaris (0)01-04-2018 07:38:33

Aprofitem que hi som

Ja fa uns anys que Eduard Punset va afirmar que la felicitat és a l'antesala de la felicitat. De manera similar, gaudim de les coses només de pensar a fer-les (un viatge, una trobada especial, un espectacle...), però caldria afegir que també en gaudim quan les estem fent, en major o menor mesura, en tant que responguin a les nostres expectatives o que ens aportin sorpreses que no havíem previst i, finalment, també en gaudim recordant-les, perquè la memòria, el record dels moments de felicitat, també és una font de felicitat prou destacable.

Si la vida és una constant evolució cap a algun lloc que desconeixem -encara que aquest destí sigui el no res- val la pena mirar de gaudir cada moment, perquè no tornarà mai més i només tenim una oportunitat per fer-ho. De tota manera, recrear-nos en cada experiència en els tres temps que comentava: imaginant-la, en futur, vivint-la, en present, i recordant-la en passat és una manera intensa i magnífica d'acostar qualsevol experiència a aquella felicitat, sovint tan difícil de definir com de trobar.

Avui, Dissabte de Glòria. Per als cristians, dia de dol per la mort de Crist i el seu viatge als inferns, on tots els difunts de tots els temps esperaven la seva resurrecció. Un dia singular per als creients, i un dia també singular per a tothom, si el volem aprofitar per mirar fer que sigui un bon dia, en què la nit doni pas a la llum i a les ganes de gaudir del privilegi d'estar vius. Aprofitem que hi som, doncs. Avui és un altre dia, una altra oportunitat per ser feliços.

Comentaris (0)31-03-2018 07:02:40

Divendres Sant

Ja ho sabem: tot té un principi i un final. Tot comença i tot acaba; i tant pot per per fortuna, com per desgràcia. Així són les coses. I aquesta, segurament, és una de les grans lliçons que cal no oblidar mai. Per més complicat que pugui resultar tot, per més dur i més dolorós, tot se'n va, en un moment o altre. Per contra, per més agradable i més plaent que sigui allò que vivim, aprofitem-ho amb intensitat, que tampoc no durarà per sempre.

Som de ple a Setmana Santa, segurament una de les èpoques més estranyes de l'any i que més es presta a tota mena de posicionaments personals. Sigui com sigui, és temps de descobertes o de retrobaments, de recolliment o de festa. Tot depèn dels interessos, creences o prioritats de cadascú. I prou pot ser que aquesta sigui la gràcia d'aquests dies: que tant podem fer cap a la neu com a la platja, passant pel retorn a les arrels familiars, o per acollir aquells que tornen. Tot, absolutament tot, hi cap, i tot està bé, si ens està bé.

Avui, Divendres Sant. Un dia que per als creients catòlics comença amb un viacrucis i que va avançant amb tot tipus de mostres de dol i de supersticions populars prou estranyes, com ara la prohibició d'escombrar, netejar o fer els llits, o amb pràctiques que actualment considerem políticament incorrectes, com allò de matar jueus que tocava ahir, Dijous Sant, tot i que segons on, tenia molt més recorregut. Per sort, tot canvia, tot evoluciona, tot s'acaba i tot dona pas a noves realitats i a noves maneres de fer. Aquí potser sí que val la pena recordar que entre la mort i la resurrecció hi ha un trànsit d'uns pocs dies, i que tot canvi vol, també, aquest període llarg o breu de transformació.

Dies de retrobament, vulguem o no. Ja sigui amb la nostra cultura tradicional, amb les nostres creences, amb els nostres, o amb nosaltres mateixos. Tant li fa, de fet. Potser el més important és que aquests són dies diferents, amb un ritme diferent al de cada dia, que estaria bé que ens servissin per agafar empenta, ara que la primavera es va imposant, a poc a poc però de manera inexorable, i que la vida recomença amb tota la seva intensitat i amb tota la seva passió.

Comentaris (0)30-03-2018 06:44:24

Temps de canvis

Ja ho diuen: "tots els diables s'assemblen". I deu ser veritat, perquè sembla que hi hagi coses que s'encomanen, i a fe de déu que no caldria, i allò que era estrany i pervers acaba esdevenint habitual. El diable guanya.

Un exemple: aquella formació política que va néixer per anar contra l'excessiva presència del català a la societat, especialment a l'escola i a la televisió -guardi'm l'hemeroteca de mentir-, així que s'ha anat acomodant al Parlament, ha anat fent del castellà llengua d'ús cada cop més freqüent a la cambra, arrossegant ràpidament a formacions ideològicament afins, en un primer moment, en una mena de lluita de caps de manada per veure qui la diu més grossa, i a la resta de formacions, a poc a poc, de manera difícil d'evitar, però encara més difícil d'entendre. La sessió parlamentària d'ahir mateix en va ser un bon exemple (repasseu-ne els vídeos, si voleu), però no pas l'únic, darrerament.

Què voleu que us digui, però sentir un aspirant a president del meu país parlant en castellà al Parlament, on absolutament tothom coneix aquesta llengua, em resulta innecessari i, ras i curt, ofensiu per a tota la gent que durant dècades s'hi han deixat tants i tants esforços per fer present el català a tot arreu. I ja posats, encara em resulta més intolerable que, a mode de cortina de fum, abans fes una petita intervenció en occità, també oficial a Catalunya, per si algú encara no se n'havia adonat. Deuen ser les noves formes que van imposant aquells que ens volen destruir.

Vivim temps de desconcert i d'agressions en tots els fronts. Però justament per això, si no tanquem files al voltant d'allò que ens defineix íntimament com a poble i com a país, i la llengua és -o hauria de ser- un d'aquests elements essencials, ens acabarem desnaturalitzant i traint allò que som. És trist, però la nostra llengua, el català (de l'occità millor ni parlar-ne, si no volem prendre encara més mal) cada dia importa menys a més gent. És trist, però és real i constatable, més enllà de les grans paraules i dels homenatges a les nostres patums. És urgent capgirar la situació, al Parlament i arreu, si no volem que tots els diables, com als Pastorets, acabin assemblant-se i parlant el mateix. La llengua, no ho oblidem, no és cap estructura d'estat, és la biga mestra que sustenta l'arquitectura del nostre país i del nostre model de societat. Entesos?

Comentaris (0)29-03-2018 06:27:50

I després de les paraules?

No hauria pogut pensar mai que acabaria dient que les paraules poden arribar a ser la cosa més inútil del món. Bé, de fet, estem vivint moltes coses que mai no hauríem pogut pensar que passarien, però que han passat, estan passant i encara passaran una bona temporada.

Avui, sessió al Parlament. Una nova sessió que servirà per deixar anar milers i milers de paraules que, sent amable, qualificaré, fins i tot abans d'escoltar-les, de mediocres. A hores d'ara, ja sabem quin és el to dialèctic de la nostra cambra de diputat: una barreja que va del pur exabrupte tavernari, a l'abstracció retòrica absoluta, passant per la repetició monòtona de conceptes vells (diàleg, consens...) que ara mateix ja sabem que fa dècades que no volen dir res.

Paraules, paraules, paraules. Però, i després? Doncs, després, titulars de diaris i de cròniques televisives, xerrameca a les xarxes, opinions i opinions dels uns i dels altres... és a dir, més paraules. I així anirem passant dies i setmanes justificant la incompetència o la brutalitat, a cop de paraules.

Si la política ha de ser l'instrument que permeti a grup humà organitzar-se i avançar en els seus nivells de confort social, fa dies que la política ha desaparegut del nostre país. Si més no, aquella política que es basa en la capacitat dels nostres representants electes. És trist constatar com la dialèctica, les paraules, cada dia són més buides i més previsibles, i com la capacitat d'articular i fer possibles les grans ambicions s'han perdut enmig de tant parloteig. Mentrestant, la realitat fa la seva. I fa mal.

Comentaris (0)28-03-2018 06:23:45

Perseverar

Cada dia és més complicat creure i confiar en tot allò que no produeix una satisfacció immediata, un resultat gairebé instantani. Vivim temps ràpids, vertiginosos gairebé, on la constància i la paciència són espècies poc menys que exòtiques en vies d'extinció. De tota manera, les grans coses, les fites realment importants, mai no acostumen a assolir-se sense un esforç sostingut durant un temps més o menys llarg, tot i el cansament i els moments de defalliment que tot procés a mig o llarg termini comporta.

Però si ens ho mirem amb una mica de calma, segur que sabrem trobar bons exemples, en qualsevol àmbit, de la satisfacció intensa que genera allò que assolim a un preu alt -i no parlo de diners-, o després de feina i més feina, un dia sí i un altre també, silenciosa i imprescindible. I és que, no ho oblidem, la vida, i la major part de les coses importants que aquest concepte tan ampli inclou, és una cursa de fons, un camí per etapes en el millor dels casos, en què pas a pas anem assolint petites victòries, o ens anem acostant a una meta sempre llunyana.

Quan el neguit per no veure resultats de res d'allò que fem, potser cal recordar que el triomf passa per no defallir, per insistir un dia i un altre en accions, en gestos gairebé simbòlics, pels pocs efectes que sembla que tinguin a curt termini, i per ser constants i pacients. Només així acabem arribant allà on ens havíem proposant. I és que cedir a la impaciència, abandonar abans d'hora, és la millor manera de fracassar.

Ja ho va dir Pompeu Fabra: "Cal no abandonar mai la tasca ni l'esperança". Doncs això.

Comentaris (0)27-03-2018 06:14:39

I ara, què?

Sempre s'ha dit que els catalans tenim a dins un filòleg i un entrenador de futbol, per la gran facilitat amb què opinem i dictem sentències sobre llengua o sobre futbol. Ara caldria afegir que també tenim un analista polític i un advocat, fins i tot. El famós procés també les té, aquestes coses.

Paradoxalment, com més savis ens anem fent, o potser per això mateix, es fa més evident que tirar endavant, per més ganes que hi hagi, sense mapa, ni tripulació és molt complicat, perquè els camins sempre són diversos i no tots igual de plàcids, amb la qual cosa el perill de perdre's augmenta. I en aquest punt ens trobem. Sabem què volem, sabem on volem arribar però anem fent passes sense gaire sentit.

Em costa molt acceptar que tot el que hem viscut els darrers anys, i de manera molt especial els darrers mesos, acabi no servint per a res. Ara com ara, encara em costa imaginar aquest escenari de país, llevat que hi hagi una rendició més o menys maquillada d'alguna de les grans formacions polítiques -que també podria ser, vistos alguns tristos precedents-. Sigui com sigui, em sembla que ens acostem a la fi de tot plegat, d'una manera o d'altra, i per encarar aquesta recta final, que pot ser encara llarga i complicada, cal treball d'equip i una estratègia que avui encara veig més amb la forma d'aquella tertúlia de bar en què tothom opina i pontifica, que cap altra cosa. De moment, paraules, paraules, paraules d'alguns, i reaccions viscerals, ben lògiques d'altra banda, d'alguns altres. Mals indicadors per seguir fent camí.

Comentaris (0)26-03-2018 06:20:00

Res no és fàcil

Ningú no va dir mai que res, absolutament res, hagués de ser fàcil. I és ben veritat. Tot costa; però aleshores, tot acaba tenint el regust dolç de la victòria. Potser no calia complicar tant les coses, fins i tot les més mínimes, però la realitat és com és, i tot el que tenim, tot el que aconseguim, és gràcies a la nostra capacitat de vèncer qualsevol dificultat.

Ja és ben veritat que després de la tempesta sempre arriba la calma, i que tot esforç acaba tenint sempre la seva recompensa. Així i tot, el camí per arribar a la meta mai no és senzill ni planer. Però això és la vida, un seguit d'obstacles més o menys difícils de superar i una recompensa que pot ser allò que havíem imaginat, o no. En qualsevol cas, el camí acaba sent l'important, el que ens omple i ens enriqueix, fins i tot molt més que qualsevol objectiu assolit.

Caminem, no defallim mai. L'important és tenir clar d'on venim i on volem arribar, perquè la resta anirà venint, al ritme que sempre arriben les coses -sempre més lent que les ganes-, però vindrà a fer-se realitat. No perdem de vista aquesta idea en cap dels àmbits de la nostra vida i seguim sempre endavant, a pas tan lent com calgui, però sense aturar-nos mai.

Comentaris (0)25-03-2018 08:22:26

Silenci

Avui, per primera vegada des de que vaig començar aquestes pàgines immaterials, fa més de set anys, no sé què dir ni què escriure que no resulti excessivament ofensiu o que, directament, em pugui posar davant dels tribunals.

Avui plou, amb aquesta tenacitat de la pluja que ens tanca a casa. Avui us voldria amb nosaltres i no hi sereu. Aquesta primavera té l'olor intensa i penetrant de les fulles mortes de la tardor.

Avui m'estimo més callar. Això sí que ho puc decidir lliurement. Demà serà un altre dia. Avui encara és ahir.

Comentaris (1)24-03-2018 06:46:58

Pàgines: 123456789101112116  <>