login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

La Mona.

Avui, Dia de la Mona. O si voleu, l'exaltació de la primavera versió popular. Si el temps acompanya, i sembla que així serà, ens retrobarem una bona colla per compartir taula i postres, per gaudir del sol i de l'escalfor d'un clima cada cop una mica més amable i, de ben segur, per dedicar algun que altre pensament o comentari als que per un motiu o altre no hi són, però que prou ens agradaria. És el que tenen les nostres celebracions més íntimes i més particulars.

Avui, dia per gaudir de l'aire lliure. Ja sigui a casa, a la torreta d'algun amic o parent, o en aquell racó tradicional on ens sentim a gust enmig de la natura. Dia per sortir i per gaudir de la llibertat i de l'amplitud dels espais. I dia, també, per recuperar un dels personatges no oficials més nostrats: l'humil i imprescindible pollet de la mona, tan imprescindible com la mona pròpiament dita.

Avui és un dia per gaudir de la bona companyia, i per valorar-la, cosa que sovint no fem prou. Posem en valor tot allò que tenim, i no esperem a enyorar-lo si un dia ens falta. Valorem tot el que tenim i tothom que sabem a prop, fins i tot allò més petit i aparentment més insignificant. I especialment avui, no oblidem que els pollets seran sempre nostres, i que són i sempre seran grocs.

Passeu un bon Dia de la Mona, sigueu on sigueu, perquè tots som, al capdavall, una petita part d'una gran celebració.

Comentaris (0)02-04-2018 06:35:56

Sis mesos

Avui, 1 d'abril. Avui fa sis mesos de l'1 d'octubre, una data per no oblidar mai, absolutament mai. Aquell dia vam mostrar al món moltes coses, tot i que la seva sordesa és massa greu, encara. Nosaltres, la nostra capacitat de tirar endavant allò que semblava impossible, enmig de les pitjors condicions imaginables; ells, la seva capacitat d'odiar i la seva brutalitat. Aquell dia va ser el principi de tot el que hem viscut i patit aquests darrers sis mesos.

De ben segur que tot i el parèntesi festiu d'aquests dies, tots els mitjans en parlaran i ens retornaran imatges, sons, sensacions d'aquella jornada en què milers d'herois anònims van saber sobreposar-se a la por, a la més íntima i personal de les pors, i van ser conscients que el país, la gent, necessitava la seva serenitat i el seu valor perquè havia de poder-se expressar lliurement. I ho van fer amb una valentia infinita, enmig de cops i d'amenaces, amb intel·ligència i amb els nervis a flor de pell, només per salvar-nos els vots, per preservar el nostre dret a la democràcia, i per mantenir intacta la nostra dignitat col·lectiva.

Avui em sembla més que just recordar totes aquelles persones que, a cada col·legi i rere cada urna, van creure que la por es pot vèncer i que la intel·ligència sempre pot acabar superant la brutalitat. Avui em ve de gust compartir una foto que va fer la meva dona al nostre col·legi electoral, on un grapat de gent molt valenta va aconseguir que una sinistra colla de policies marxessin amb les mans buides, malgrat la brutalitat que van desplegar contra les persones i contra les instal·lacions.

A tothom que va fer possible aquella data històrica, gràcies. I als que estan pagant amb presó o exili la seva coherència política, que estiguin ben segurs que ens tenen al costat, i que ni oblidem ni perdonem. Ni ho farem mai.

Comentaris (0)01-04-2018 07:38:33

Aprofitem que hi som

Ja fa uns anys que Eduard Punset va afirmar que la felicitat és a l'antesala de la felicitat. De manera similar, gaudim de les coses només de pensar a fer-les (un viatge, una trobada especial, un espectacle...), però caldria afegir que també en gaudim quan les estem fent, en major o menor mesura, en tant que responguin a les nostres expectatives o que ens aportin sorpreses que no havíem previst i, finalment, també en gaudim recordant-les, perquè la memòria, el record dels moments de felicitat, també és una font de felicitat prou destacable.

Si la vida és una constant evolució cap a algun lloc que desconeixem -encara que aquest destí sigui el no res- val la pena mirar de gaudir cada moment, perquè no tornarà mai més i només tenim una oportunitat per fer-ho. De tota manera, recrear-nos en cada experiència en els tres temps que comentava: imaginant-la, en futur, vivint-la, en present, i recordant-la en passat és una manera intensa i magnífica d'acostar qualsevol experiència a aquella felicitat, sovint tan difícil de definir com de trobar.

Avui, Dissabte de Glòria. Per als cristians, dia de dol per la mort de Crist i el seu viatge als inferns, on tots els difunts de tots els temps esperaven la seva resurrecció. Un dia singular per als creients, i un dia també singular per a tothom, si el volem aprofitar per mirar fer que sigui un bon dia, en què la nit doni pas a la llum i a les ganes de gaudir del privilegi d'estar vius. Aprofitem que hi som, doncs. Avui és un altre dia, una altra oportunitat per ser feliços.

Comentaris (0)31-03-2018 07:02:40

Divendres Sant

Ja ho sabem: tot té un principi i un final. Tot comença i tot acaba; i tant pot per per fortuna, com per desgràcia. Així són les coses. I aquesta, segurament, és una de les grans lliçons que cal no oblidar mai. Per més complicat que pugui resultar tot, per més dur i més dolorós, tot se'n va, en un moment o altre. Per contra, per més agradable i més plaent que sigui allò que vivim, aprofitem-ho amb intensitat, que tampoc no durarà per sempre.

Som de ple a Setmana Santa, segurament una de les èpoques més estranyes de l'any i que més es presta a tota mena de posicionaments personals. Sigui com sigui, és temps de descobertes o de retrobaments, de recolliment o de festa. Tot depèn dels interessos, creences o prioritats de cadascú. I prou pot ser que aquesta sigui la gràcia d'aquests dies: que tant podem fer cap a la neu com a la platja, passant pel retorn a les arrels familiars, o per acollir aquells que tornen. Tot, absolutament tot, hi cap, i tot està bé, si ens està bé.

Avui, Divendres Sant. Un dia que per als creients catòlics comença amb un viacrucis i que va avançant amb tot tipus de mostres de dol i de supersticions populars prou estranyes, com ara la prohibició d'escombrar, netejar o fer els llits, o amb pràctiques que actualment considerem políticament incorrectes, com allò de matar jueus que tocava ahir, Dijous Sant, tot i que segons on, tenia molt més recorregut. Per sort, tot canvia, tot evoluciona, tot s'acaba i tot dona pas a noves realitats i a noves maneres de fer. Aquí potser sí que val la pena recordar que entre la mort i la resurrecció hi ha un trànsit d'uns pocs dies, i que tot canvi vol, també, aquest període llarg o breu de transformació.

Dies de retrobament, vulguem o no. Ja sigui amb la nostra cultura tradicional, amb les nostres creences, amb els nostres, o amb nosaltres mateixos. Tant li fa, de fet. Potser el més important és que aquests són dies diferents, amb un ritme diferent al de cada dia, que estaria bé que ens servissin per agafar empenta, ara que la primavera es va imposant, a poc a poc però de manera inexorable, i que la vida recomença amb tota la seva intensitat i amb tota la seva passió.

Comentaris (0)30-03-2018 06:44:24

Temps de canvis

Ja ho diuen: "tots els diables s'assemblen". I deu ser veritat, perquè sembla que hi hagi coses que s'encomanen, i a fe de déu que no caldria, i allò que era estrany i pervers acaba esdevenint habitual. El diable guanya.

Un exemple: aquella formació política que va néixer per anar contra l'excessiva presència del català a la societat, especialment a l'escola i a la televisió -guardi'm l'hemeroteca de mentir-, així que s'ha anat acomodant al Parlament, ha anat fent del castellà llengua d'ús cada cop més freqüent a la cambra, arrossegant ràpidament a formacions ideològicament afins, en un primer moment, en una mena de lluita de caps de manada per veure qui la diu més grossa, i a la resta de formacions, a poc a poc, de manera difícil d'evitar, però encara més difícil d'entendre. La sessió parlamentària d'ahir mateix en va ser un bon exemple (repasseu-ne els vídeos, si voleu), però no pas l'únic, darrerament.

Què voleu que us digui, però sentir un aspirant a president del meu país parlant en castellà al Parlament, on absolutament tothom coneix aquesta llengua, em resulta innecessari i, ras i curt, ofensiu per a tota la gent que durant dècades s'hi han deixat tants i tants esforços per fer present el català a tot arreu. I ja posats, encara em resulta més intolerable que, a mode de cortina de fum, abans fes una petita intervenció en occità, també oficial a Catalunya, per si algú encara no se n'havia adonat. Deuen ser les noves formes que van imposant aquells que ens volen destruir.

Vivim temps de desconcert i d'agressions en tots els fronts. Però justament per això, si no tanquem files al voltant d'allò que ens defineix íntimament com a poble i com a país, i la llengua és -o hauria de ser- un d'aquests elements essencials, ens acabarem desnaturalitzant i traint allò que som. És trist, però la nostra llengua, el català (de l'occità millor ni parlar-ne, si no volem prendre encara més mal) cada dia importa menys a més gent. És trist, però és real i constatable, més enllà de les grans paraules i dels homenatges a les nostres patums. És urgent capgirar la situació, al Parlament i arreu, si no volem que tots els diables, com als Pastorets, acabin assemblant-se i parlant el mateix. La llengua, no ho oblidem, no és cap estructura d'estat, és la biga mestra que sustenta l'arquitectura del nostre país i del nostre model de societat. Entesos?

Comentaris (0)29-03-2018 06:27:50

I després de les paraules?

No hauria pogut pensar mai que acabaria dient que les paraules poden arribar a ser la cosa més inútil del món. Bé, de fet, estem vivint moltes coses que mai no hauríem pogut pensar que passarien, però que han passat, estan passant i encara passaran una bona temporada.

Avui, sessió al Parlament. Una nova sessió que servirà per deixar anar milers i milers de paraules que, sent amable, qualificaré, fins i tot abans d'escoltar-les, de mediocres. A hores d'ara, ja sabem quin és el to dialèctic de la nostra cambra de diputat: una barreja que va del pur exabrupte tavernari, a l'abstracció retòrica absoluta, passant per la repetició monòtona de conceptes vells (diàleg, consens...) que ara mateix ja sabem que fa dècades que no volen dir res.

Paraules, paraules, paraules. Però, i després? Doncs, després, titulars de diaris i de cròniques televisives, xerrameca a les xarxes, opinions i opinions dels uns i dels altres... és a dir, més paraules. I així anirem passant dies i setmanes justificant la incompetència o la brutalitat, a cop de paraules.

Si la política ha de ser l'instrument que permeti a grup humà organitzar-se i avançar en els seus nivells de confort social, fa dies que la política ha desaparegut del nostre país. Si més no, aquella política que es basa en la capacitat dels nostres representants electes. És trist constatar com la dialèctica, les paraules, cada dia són més buides i més previsibles, i com la capacitat d'articular i fer possibles les grans ambicions s'han perdut enmig de tant parloteig. Mentrestant, la realitat fa la seva. I fa mal.

Comentaris (0)28-03-2018 06:23:45

Perseverar

Cada dia és més complicat creure i confiar en tot allò que no produeix una satisfacció immediata, un resultat gairebé instantani. Vivim temps ràpids, vertiginosos gairebé, on la constància i la paciència són espècies poc menys que exòtiques en vies d'extinció. De tota manera, les grans coses, les fites realment importants, mai no acostumen a assolir-se sense un esforç sostingut durant un temps més o menys llarg, tot i el cansament i els moments de defalliment que tot procés a mig o llarg termini comporta.

Però si ens ho mirem amb una mica de calma, segur que sabrem trobar bons exemples, en qualsevol àmbit, de la satisfacció intensa que genera allò que assolim a un preu alt -i no parlo de diners-, o després de feina i més feina, un dia sí i un altre també, silenciosa i imprescindible. I és que, no ho oblidem, la vida, i la major part de les coses importants que aquest concepte tan ampli inclou, és una cursa de fons, un camí per etapes en el millor dels casos, en què pas a pas anem assolint petites victòries, o ens anem acostant a una meta sempre llunyana.

Quan el neguit per no veure resultats de res d'allò que fem, potser cal recordar que el triomf passa per no defallir, per insistir un dia i un altre en accions, en gestos gairebé simbòlics, pels pocs efectes que sembla que tinguin a curt termini, i per ser constants i pacients. Només així acabem arribant allà on ens havíem proposant. I és que cedir a la impaciència, abandonar abans d'hora, és la millor manera de fracassar.

Ja ho va dir Pompeu Fabra: "Cal no abandonar mai la tasca ni l'esperança". Doncs això.

Comentaris (0)27-03-2018 06:14:39

I ara, què?

Sempre s'ha dit que els catalans tenim a dins un filòleg i un entrenador de futbol, per la gran facilitat amb què opinem i dictem sentències sobre llengua o sobre futbol. Ara caldria afegir que també tenim un analista polític i un advocat, fins i tot. El famós procés també les té, aquestes coses.

Paradoxalment, com més savis ens anem fent, o potser per això mateix, es fa més evident que tirar endavant, per més ganes que hi hagi, sense mapa, ni tripulació és molt complicat, perquè els camins sempre són diversos i no tots igual de plàcids, amb la qual cosa el perill de perdre's augmenta. I en aquest punt ens trobem. Sabem què volem, sabem on volem arribar però anem fent passes sense gaire sentit.

Em costa molt acceptar que tot el que hem viscut els darrers anys, i de manera molt especial els darrers mesos, acabi no servint per a res. Ara com ara, encara em costa imaginar aquest escenari de país, llevat que hi hagi una rendició més o menys maquillada d'alguna de les grans formacions polítiques -que també podria ser, vistos alguns tristos precedents-. Sigui com sigui, em sembla que ens acostem a la fi de tot plegat, d'una manera o d'altra, i per encarar aquesta recta final, que pot ser encara llarga i complicada, cal treball d'equip i una estratègia que avui encara veig més amb la forma d'aquella tertúlia de bar en què tothom opina i pontifica, que cap altra cosa. De moment, paraules, paraules, paraules d'alguns, i reaccions viscerals, ben lògiques d'altra banda, d'alguns altres. Mals indicadors per seguir fent camí.

Comentaris (0)26-03-2018 06:20:00

Res no és fàcil

Ningú no va dir mai que res, absolutament res, hagués de ser fàcil. I és ben veritat. Tot costa; però aleshores, tot acaba tenint el regust dolç de la victòria. Potser no calia complicar tant les coses, fins i tot les més mínimes, però la realitat és com és, i tot el que tenim, tot el que aconseguim, és gràcies a la nostra capacitat de vèncer qualsevol dificultat.

Ja és ben veritat que després de la tempesta sempre arriba la calma, i que tot esforç acaba tenint sempre la seva recompensa. Així i tot, el camí per arribar a la meta mai no és senzill ni planer. Però això és la vida, un seguit d'obstacles més o menys difícils de superar i una recompensa que pot ser allò que havíem imaginat, o no. En qualsevol cas, el camí acaba sent l'important, el que ens omple i ens enriqueix, fins i tot molt més que qualsevol objectiu assolit.

Caminem, no defallim mai. L'important és tenir clar d'on venim i on volem arribar, perquè la resta anirà venint, al ritme que sempre arriben les coses -sempre més lent que les ganes-, però vindrà a fer-se realitat. No perdem de vista aquesta idea en cap dels àmbits de la nostra vida i seguim sempre endavant, a pas tan lent com calgui, però sense aturar-nos mai.

Comentaris (0)25-03-2018 08:22:26

Silenci

Avui, per primera vegada des de que vaig començar aquestes pàgines immaterials, fa més de set anys, no sé què dir ni què escriure que no resulti excessivament ofensiu o que, directament, em pugui posar davant dels tribunals.

Avui plou, amb aquesta tenacitat de la pluja que ens tanca a casa. Avui us voldria amb nosaltres i no hi sereu. Aquesta primavera té l'olor intensa i penetrant de les fulles mortes de la tardor.

Avui m'estimo més callar. Això sí que ho puc decidir lliurement. Demà serà un altre dia. Avui encara és ahir.

Comentaris (1)24-03-2018 06:46:58

El dia de la derrota

Tots els països tenen una festa nacional, una data que acostuma a recordar una victòria, o el principi d'un procés que hi dugui. Catalunya, però, celebra la seva festa nacional rememorant una derrota bèl·lica. Tota una declaració de principis.

Ahir vam assistir a una derrota en tota regla de tota la classe política sense excepció. Ahir, del Parlament, van sortit derrotats els que proposaven un candidat a president, que no va passar de candidat. També van sortir derrotats els que no volien aquest candidat perquè, de fet, no van guanyar absolutament res. I també van sortir derrotats aquells que van posar els principis per davant de tot, perquè van contribuir, amb la seva coherència ideològica, a mantenir funcionant aquesta màquina de destrucció massiva del país que és el 155.

Des del primer minut de la sessió parlamentària d'ahir es va deixar sentir un tuf irrespirable, barreja de derrota, d'impotència i d'incapacitat. De tota manera, un detall gens menor i penso que prou positiu: es va posar en marxa el comptador de dos mesos per investir president, formar govern i començar, de debò, la recuperació institucional, o per anar a unes noves -i molt em temo que nefastes- eleccions. Prou dilacions que només fan més fonda la ferida.

Però això ja és història. Avui es podria incrementar la nòmina de presos polítics, en aquest país que fa aigües entre la impotència dels uns i la indiferència, quan no la crueltat, dels altres. Avui, fins i tot el candidat presidencial d'ahir podria fer cap a presó per no res. Mentre la classe política reordena les seves forces i mira com renovar-se amb nous elements i noves estratègies, si encara aspira a la victòria, la gent anònima, que només patim el mal que fa tot plegat, tornarem a sortir al carrer a repetir fins a la sacietat que volem lliures els presos polítics (els que ho són i els que ho seran), que volem que tornin els exiliats, i que volem desactivat l'article 155. Com s'ha d'aconseguir tot això ho deixem a les mans d'aquells que ens van demanar el vot en el seu moment, siguin del color que siguin, i que ara han de ser capaços de correspondre a la nostra confiança i a la nostra persistència.

Comentaris (0)23-03-2018 06:13:07

Fred tardà

Ja ho diu la dita: "ets més dolent que el fred tardà". I és que el fred tardà és aquell que només té per objectiu destruir, fer malbé les flors i evitar que neixin els fruits. Els pagesos prou que ho saben, com és de dolent el fred tardà. I nosaltres també. Aquests dies l'estem patint, aquest fred que no lliga amb l'inici de la primavera. Però és el pa que s'hi dona, ara mateix.

També en política hi ha una mena de fred tardà. Hi ha una manera de fer que només té per objectiu destruir, fer malbé la feina dels adversaris, per tal de poder-se mostrar orgullós davant el món, amb el cap del rival a la mà, com els exèrcits més salvatges. Ahir mateix, la vicepresidenta del Govern espanyol es vantava d'haver cessat més de dos-cents càrrecs públics catalans i d'haver destruït les estructures que la Generalitat havia anat construint. Gran mèrit. Enorme botí.

Avui tindrem una nova mostra d'aquest fred tardà. Avi, sessió d'investidura d'un president que, com passa amb les glaçades a deshora, segurament no tirarà endavant. Els jutges, el Rey o els poders polítics de l'estat prou que se n'ocuparan, demà mateix.

Mentrestant, nosaltres, pobres pagesos, mirem al cel amb l'esperança que arribi el bon temps, perquè ja hem fet tot el que podíem fer per garantir una bona collita. Ara ja no depèn de nosaltres i amb prou feines podem engegar quatre aspersors o encendre quatre focs per evitar el desastre. De tota manera, ja ho deia Raimon: "al meu país la pluja no sap ploure". Al nostre, el fred no sap quin és el seu moment. Al d'ells, els polítics no saben fer política.

Comentaris (0)22-03-2018 06:12:19

No hi ha presos polítics

Que no ens enganyin. Repetiu amb mi: a Espanya no hi ha presos polítics. Si el ministre de torn, o qualsevol de les veus autoritzades de la política, la premsa, o qui sigui, ho diuen, és veritat. Així és que prou de llacets grocs i de ximpleries. Espanya és una democràcia sotmesa a l'estat de dret. I punt.

I perquè no hi ha presos polítics, si encara algú tenia cap dubte, se censura a la capital del regne una exposició de fotos que ho denuncia. No hi ha presos polítics i, perquè quedi clar, hi ha presos que poden sortir de presó si abandonen l'exercici de la política, o que no hi entren perquè mantenen determinades posicions polítiques en el moment de votar en seu parlamentària. No hi ha presos polítics i, per això, i per evitar ser empresonats, hi ha exiliats per defensar unes determinades idees i per mirar de donar forma a la voluntat popular expressada a les urnes. Fins i tot en unes eleccions brutalment imposades.

El Regne d'Espanya és una democràcia tan exemplar que es nega a condemnar una dictadura feixista, en un exercici de desmemòria i de manca de vergonya absolutament indigne. Tan exemplar, que no té cap pudor a anar contra la seva suposada població, en una persecució ideològica sense precedents a cap democràcia, i fent servir tanta brutalitat policial com li vingui de gust. Tan i tan exemplar que es permet la llicència d'usurpar el poder d'un parlament, de dissoldre un govern i de perseguir i empresonar els seus responsables, o de desmuntar tota una estructura administrativa i encara negar que tot plegat sigui un exercici d'involució política només propi de règims dictatorials. Tan exemplar que nega el dret a la representació a persones elegides democràticament en unes eleccions convocades per la força, però a les quals es van poder presentar sense cap problema, amb un programa polític ben clar i que, oh, sorpresa! van guanyar.

A Espanya no hi ha presos polítics. No en tinguem cap dubte. Igual com no n'hi havia durant el franquisme. Per cert, a Espanya, el que no hi ha, el que no té aquest autoproclamat estat de dret, és oposició. Ni remei.

Comentaris (0)21-03-2018 06:20:10

Punt final.

Avui es consumarà el tripartit espanyol. Avui, PP, PSOE i Ciutadans impediran que els crims del franquisme es puguin jutjar a Espanya. Avui, Espanya consagrarà un bloc polític amplíssim que ha decidit perdonar de nou, si encara calia, i ara sense cap soroll sabres de fons, els assassins feixistes de la dictadura, un fet sense precedents ni a Europa ni a l'Amèrica Llatina, on és fàcil trobar històries similars a l'espanyola, però on el punt final sempre ha estat diferent al que avui aprovarà el Congrés dels Diputats.

Ben mirat, cap sorpresa. Portem dècades de tolerància indigna amb la repressió franquista. Portem dècades de modèlica transició que ara sabem que ens retorna a la casella de sortida, entre aplaudiments i complicitats difícils d'explicar, si més no. Les imatges dels nous socialistes espanyols (catalans inclosos) compartint manifestació i principis amb l'extrema dreta, tant parlamentària com extraparlamentària, ha estat un indici ben clar de cap a on va la política hispana, i també una part de la catalana. Avui, la cambra baixa ho ratificarà, encara que dubto que els mitjans hi dediquin gaire espai, ocupats com estan amb els sediciosos colpistes catalans.

Francament, em sap greu per bons companys i amics socialistes de tota la vida, que no se'n saben avenir a la realitat i que, al capdavall i per pura dignitat personal, es neguen a combregar amb les rodes de molí que ara els posen al davant. Sempre és dur perdre la innocència o veure traïts uns ideals, i a cal PSOE-PSC, avui és el pa que s'hi dona.

Avís a navegants, per acabar. Mirem cap a on volem eixamplar les bases, aquí, a casa nostra, perquè si alcem els ulls una mica més enllà d'aquest país petit on vivim -tot i que cada dia és menys necessari- veurem que, ara com ara, l'eixamplament només té una direcció: la de la unitat indissoluble, ni que sigui per amagar vergonyes, per comprar silencis, o per retallar llibertats. Alerta amb qui es vol escollir com a futura parella de ball. Ens hi va l'existència. Directament.

Comentaris (0)20-03-2018 06:20:33

Dilluns

Costa molt pensar que torna a ser dilluns i que cal tornar a la feina, a la rutina, al ritme ordenat i previsible de cada setmana. Tot just sortim d'un cap de setmana que es mou entre els resultats de futbol, alguna que altra trobada familiar i les ja tradicionals manifestacions de tot signe i condició, i ja hi tornem a ser, a dins d'aquesta mena de roda de hàmster que és la realitat quotidiana i de la qual poc en sabem, ara mateix, més enllà del que podem imaginar o suposar mentre anem voltant i voltant sense fi per no arribar enlloc.

Una nova setmana al davant, i després Setmana Santa, temps de reflexió, de vacances, o de no res, segons cadascú. Una setmana d'anar tancant coses, a poc a poc, perquè quan arriben dies festius o períodes vacacionals, sembla que el món s'hagi d'acabar i calgui tenir-ho tot endreçat. Quina mandra, això d'anar fent sense saber ben bé on podrem arribar. O pitjor encara, amb la certesa que no arribarem enlloc, fem el que fem.

Parlo de política, que ningú s'espanti. La vida, per sort, encara és molt més d'aquest univers pla que ens volen fer veure i entendre els nostres dirigents. La vida, per sort, encara depèn, poc o molt, del nostre estat d'ànim, de les nostres ganes i de la nostra capacitat de fer, d'inventar realitats agradables allà on ens diuen que no hi ha res.

Avui és dilluns, dia de tornada a la normalitat. Tornarem a escoltar ràdios i televisions i a llegir diaris i ens tornaran a repetir el que ja sabem o podem imaginar. Així i tot, com sempre, acabarem dibuixant un somriure discret per sota del nas, mentre pensarem: No ens enganyareu. No és la nostra guerra, és la vostra, i només la podeu guanyar o perdre vosaltres. A nosaltres ens tocarà haver-nos-les amb el vencedor, en tot cas. I prou.

Comentaris (0)19-03-2018 06:13:54

Pàgines: 1234567891011115  <>