login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Això del temps

"Ara és demà", escrivia fa quatre dècades Miquel Martí i Pol, en una bellíssima expressió d'optimisme i de confiança en el futur. Amb els temps que corren, però, potser hauríem de reescriure les seves paraules i transformar-les en un "ara és ahir", per entendre que vivim immersos en la immediatesa i en la volubilitat de totes les coses. Entre l'una i l'altra, anem fent, amb un ull posat en el passat, a mig camí entre la memòria i la nostàlgia, i un altre ben enfocat a un futur que sovint ens costa de veure amb una mica de claredat.

Admeto que mai no hi arribat a entendre el concepte de la relativitat del temps, tal com el planteja Einstein, però el que sí que tinc clar és que la meva percepció del temps -i la de tothom, penso jo- varia en funció del moment vital que travessem o del que estiguem fent a cada moment. Com diria un altre grandíssim poeta, Gabriel Ferrater: "que lent el món. Que lenta la pena de les hores que se'n van de pressa". I és que tot és massa lent i, alhora, tot passa massa ràpid, deixant un regust de pena per allò que ja ha passat, perquè sabem que és irrecuperable.

En el fons, vivim entre l'esperança que ara és demà i que tot és possible, i la pena d'allò que ens abandona massa ràpid. Som (sóc, si voleu) així d'estranys, o potser l'expressió viva de la relativitat de tot plegat. Avui és diumenge i tot pot ser una mica diferent, intens o avorrit, segons decidim. Si sabem triar i ens hi posem, el dia passarà gairebé sense que ni ens adonem, sense cap rastre de pena poètica, ans al contrari, i ens sabrem una mica més a prop de demà, del futur que desitgem i en el qual tenim posades totes les nostres esperances.

Comentaris (0)22-01-2017 06:40:39

Art?

Intentar anar contra allò que funciona i que té el suport majoritari de moltíssima gent sempre és complicat, però no per això menys necessari, de tant en tant. Avui que és dissabte i les diaris van plens de la presa de possessió de Trump em ve de gust deixar els ianquis amb les seves històries i girar els ulls cap a coses més properes i menys transcendents, com ara la música. Concretament, cap a algunes iniciatives que hi tenen a veure, amb la música.

Si mirem una mica, trobarem alguns programes i iniciatives, tant a Catalunya com a Espanya, que tenen la música com a eix, i que diríem que funcionen prou bé. Programes d'imitacions (Tu cara me suena), concursos (Oh Happy Day) o propostes com el sempre tradicional i entranyable disc de la Marató. Però deixeu-me posar una mica d'aigua al vi. Què tenen en comú les tres iniciatives? per a mi, una cosa molt important i, si em permeteu, prou greu: la creativitat musical no hi és enlloc. Sempre es tracta d'imitar o de versionar cançons alienes, sovint ben allunyades de la nostra realitat cultural, tot vehiculant, potser de manera inconscient, però molt efectiva, el missatge que la qualitat musical és a fora i que només la podem adoptar (o adaptar). Qüestió a banda, que no menor, és el fet que la música d'aquests programes de televisió mai no és en directe. Gran favor als músics.

Difícilment serem un país normal, culturalment saludable, si la nostra aposta no és decidida en favor de la creació i del talent. I no entenc per "talent" ni imitar ni adaptar. O potser podem imaginar un artista plàstic, un pintor posem per cas, que només copiés o imités l'obra aliena? El tindríem per artista? Doncs per més que ens agradi l'espectacle, en la música haurien d'anar una mica les coses pel mateix camí. Creació, innovació, talent, i difusió dels artistes -ja posats d'aquí- que ho fan possible, que prou que hi són i prou que mereixen respecte i atenció, si és que realment creiem en nosaltres i en les nostres possibilitats.

Comentaris (0)21-01-2017 06:58:31

Si no voleu caldo...

Ja és be veritat allò que si no vols caldo, tres tasses (dues segons versions). I justament això és el que els ha passat a l'Ajuntament de Barcelona i al Departament de torn, amb la presència de l'exèrcit espanyol a la propera edició del Saló de l'Ensenyament, qüestionada l'any passat i amb superfície triplicada enguany. Es veu que de res no han servit ni les paraules de Colau, ni la revisió del conveni amb el Saló de la consellera. De res.

Són les coses que passen quan quan la política viu mirant-se només el melic, perquè resulta que qui té la darrera paraula sobre els expositors és Fira de Barcelona, un ens públic però autònom, amb plena capacitat executiva. Així és que o bé les institucions no ens han fet arribar de manera prou convincent les seves idees respecte a la presència de l'exèrcit en un certamen dedicat a l'ensenyament, o bé Fira no ha cregut oportú escoltar-les.

Sigui com sigui, algú s'haurà de menjar les seves declaracions de fa uns mesos. Això sí, tindrà per empassar-se-les tres tasses de ranxo, gentilesa de l'exèrcit espanyol.

Comentaris (0)20-01-2017 06:20:52

Oportunitats

Costa molt trobar exemples en què una administració pública accepti la crítica, n'entengui el motiu i esmeni el seu error. Costa molt, perquè les administracions públiques acostumen a considerar-se a elles mateixes posseïdores de la veritat absoluta i qualsevol crítica o discrepància és vista sempre un atac.

De tant en tant, però, hi ha algun cas, com aquest de l'Ajuntament de Sòria, en què una simple piulada, llegida per una ment capaç de veure una mica més enllà del que és habitual, pot esmenar una situació que no era del tot correcta i que podia ferir susceptibilitats. Així de senzill, i així de complicat alhora.

Entendre les crítiques com a oportunitats de millora és molt fàcil de dir i d'escriure (tots els manuals en van plens) i molt difícil d'entendre, d'acceptar i d'aplicar. I ara ja no només parlo de les administracions públiques, sinó de tots i cadascun de nosaltres. No ens equivoquem, qui realment ens estima sap que ha de passar la barrera de la condescendència o de l'adulació, per mirar-nos a la cara i dir-nos que no. Aquest gest, si el sabem entendre i valorar com cal, no té preu, perquè és massa valuós i massa important. Que li demanin al funcionari de l'Ajuntament de Sòria, si no.

Comentaris (0)19-01-2017 06:10:00

Llàgrimes de cocodril

Llàgrimes de cocodril. Aquesta és l'expressió que em va venir al cap quan escoltava la ministra de Defensa demanar disculpes, en nom de l'Estat, a les famílies de les víctimes de l'accident del YAK 54, en seu parlamentària. Per cert, això de la seu parlamentària és una expressió que darrerament també ha fet fortuna per emparar i revestir gairebé de porpra qualsevol activitat. Si alguna cosa es fa en seu parlamentària es veu que va a missa. Ves per on.

Francament, la sensació no era nova. Era la mateixa que he tingut molts cops escoltant destacats membres de la classe política fent veure que demanen disculpes pels seus errors. I és que no em crec Cospedal. Demanar disculpes en nom de l'Estat és recórrer a un subjecte abstracte, eteri, que no actua per ell mateix, llevat que la ministra vulgui donar a entendre que demana disculpes en nom del cap de l'Estat (i que per tant el fa responsable), cosa que dubto.

Si les paraules de Cospedal haguessin estat sinceres, hauria demanat disculpes en nom del Govern i, concretament en nom del ministre responsable dels fets. I aquest hauria comparegut i hauria assumit errors. Però no és el cas, i tot va quedar, com sempre, en una posada en escena més o menys fotogràfica, amb representants de l'oposició fent veure que volien més i que tot seguint es van apressar a treure dels focus mediàtics l'exministre Trillo que fa mudança, es veu, de l'ambaixada de Londres al Consell d'Estat. Gens malament cap de les dues feines (diguem-ho així).

Un cop més, una escenificació dramàtica més o menys ocurrent i tema tancat. Que els morts descansin en pau, siguin on siguin, després de la ridícula i inhumana identificació de cadàvers que es va fer i de la qual ningú no se'n fa responsable. Ni se'n farà. Aquest és el nivell, i a una altra cosa, que passen quintos.

Comentaris (0)18-01-2017 06:23:58

La carta

Tema del dia, ahir, i imagino que al llarg d'avui, així que es posin en marxa les diferents tertúlies polítiques a tots els mitjans: la carta del president Puigdemont al president Rajoy, confirmant-li que no assistirà a la reunió de presidents autonòmics.

La carta en qüestió es pot trobar arreu, així és que no val la pena ni enllaçar-la. En qualsevol cas, ja anava sent hora que un president de la Generalitat es desmarqués de la foto periòdica per a major glòria de l'estat de les autonomies. El gest és important i ja era imprescindible, igual com ho era el de deixar d'anar a fer el paperot a la desfilada i posterior recepció del 12 d'octubre. Fonamental anar delimitant els terrenys de joc.

De tota manera, ahir, el president Puigdemont també va pronunciar una conferència, al llarg de la qual va convidar -deixem-ho així- la societat civil a fer desconnexions individuals amb l'Estat i va posar la seva carta com a exemple. I aquí ja hi ha algunes coses que grinyolen. La primera, que les aportacions individuals al procés, a hores d'ara, són més que inqüestionables i més aviat han tingut poca correspondència des del poder polític, no ens enganyem. O potser el nivell de mobilització ciutadana dels darrers anys ha tingut una resposta prou clara i contundent des de les institucions? Doncs això. D'altra banda, la independència es farà des de la política, finalment, no des del carrer. Fent un paral·lelisme que ahir ja va aparèixer en algun mitjà, sembla allò del "depèn de vostè" de fa dècades, a propòsit del català; i és que per molt que la gent aprengui una llengua, cosa ja assolida, facilitar espais i condicions d'ús i de respecte reals depèn de les institucions i de les lleis. I per acabar, posar-se un mateix com a exemple, no em sembla mai gaire recomanable, i menys si qui ho fa és la primera autoritat del país.

Avui en sentirem a parlar, de tot plegat. A veure si aquest cop serveix per a alguna cosa i realment comencem a enfilar cap a algun lloc real i tangible, i no cap a aquesta Ítaca literària, clàssica i desconeguda.

Comentaris (0)17-01-2017 06:13:43

Una de vella

Avui és dilluns i no em ve de gust girar els ulls cap a la política, que prou feina tindran amb els pressupostos, ni cap a la realitat social que patim, ni cap a qualsevol dels temes habituals i seriosos que acostumen a desfilar per aquestes línies.

Avui és dilluns i en una mena d'atac de nostàlgia, imagino que pròpia de l'edat, em ve de gust recordar una cançó que va popularitzar Raphael l'any 1980, però que havia estat escrita per Manuel Alejandro per a un disc de 1979, de Rocío Jurado. Es tracta d'un tema d'amor clàssic i algú podria dir que fins i tot carregat d'excessos. Però els vuitanta del segle passat eren així i tenien coses com aquestes.

Sigui com sigui, penso que recordar que l'amor és segurament la força més gran que tenim i que il·lumina les nostres vides i orienta les nostres passes, mai no sobra. Així és que, us deixo, avui que és dilluns i per començar amb bon peu, i potser inclús amb un somriure, amb una vella cançó, en veu de qui la va fer seva, encara que no fos composada per a ell. Serà per allò de l'afinitat masculina, suposo.

Comentaris (0)16-01-2017 06:20:03

Noms maleïts

Tal dia com ahir va morir, fa quaranta anys, Anaïs Nin, un dels noms maleïts de la literatura universal i una dona extraordinària que, a principis del segle XX es va atrevir a dir, fer i escriure tot allò que moltes dones -i homes- no gosaven, ni potser gosen encara.

Aquesta efemèride em sembla prou interessant per recuperar un parell de qüestions que sovint passem per alt i que no em semblen pas menors. La primera és la invisibilitat de molts talents que viuran i moriran a l'oblit, o que es voldran convertir en invisibles perquè no segueixen les pautes de la societat benestant. La segona, la necessitat de transgredir les normes, les convencions i, senzillament, viure amb dignitat i en pau amb un mateix, potser l'única mesura de la felicitat individual, malgrat totes les dificultats i reptes que la vida ens va plantejant.

En aquest enllaç hi ha un petit recull de cites dignes de recordar d'aquesta dona excepcional i molt desconeguda. I si us pica una mica més la curiositat, en aquest altre hi trobareu algunes més i algun que altre text traduït a l'espanyol (les traduccions al català són poc més que invisibles, a Internet, més enllà de les referències bibliogràfiques). Us proposo de mirar de trobar textos d'aquest esperit lliure que va arribar a afirmar que no veiem les coses com són, sinó com som. Molt gran.

Comentaris (0)15-01-2017 07:30:48

Acudits

Malament rai quan una societat perd el sentit de l'humor i la capacitat de discernir què és seriós i què no ho és. Un darrer exemple l'hem tingut aquesta setmana quan hem sabut que una noia de 21 anys podria anar a la presó per un seguit d'acudits sobre Carrero Blanco.

Algú em pot explicar la diferència entre aquesta actuació de la fiscalia i els atacs contra Charlie Hebdo, d'ingrata memòria? Bé, un parell de pistes, perquè jo hi veig alguna: la primera, que la fiscalia actua amb la presó com a arma (de moment encara som aquí) i contra el setmanari francès van ser les bales les que van dir la seva. La segona, que en el cas de Charlie Hebdó, el suposat valor suprem a preservar era la figura d'un déu, mentre que en cas espanyol és un militar feixista. Si fa no fa... Les formes encara són diferents, però el fons que ordena les actuacions em sembla ben bé el mateix.

Per què quan parlem d'integrisme només sabem mirar en una direcció? A mi em fa l'efecte que en tenim mostres ben cruels d'integrisme ben a prop, això sí, vestides de memòria històrica (la seva particular) o de lluita contra el terrorisme (no pas el seu, no fos cas). Déu n'hi do. I es diuen demòcrates sense cap escarafall.

Comentaris (0)14-01-2017 06:36:25

Condemnats

Crec que es de José Antonio Labordeta (i si no és seu demano disculpes) un vers d'una de les seves cançons que diu que estem "condenados a ser fuertes". No sé a sant de què m'ha vingut al cap aquest vers que vaig conèixer quan era un adolescent o poc més i que, ves a saber per quina raó, no m'ha acabat de marxar mai de la memòria i va reapareixent de tant en tant. Potser és perquè té tela això de sentir la fortalesa més que com una obligació, com una condemna -la imatge és contundent- que ens obliga a no defallir mai, ni per nosaltres, ni pels nostres.

Sigui com sigui, l'obligació de ser forts, de mantenir-nos en els nostres principis, en els nostres ideals en els nostres objectius o en els nostres somnis, fins i tot, i de tirar endavant malgrat totes les dificultats, no em sembla cap mala cosa en els temps que corren, on les incerteses són el pa de cada dia i on els canvis per, suposadament, adaptar-nos als nous escenaris són prou habituals, encara que sovint només amaguen claudicacions i renúncies.

Son temps complicats per al país. Pensar que estem gairebé condemnats a ser forts, i que aquesta és la nostra autèntica i única condemna individual i col·lectiva, no té per què ser cap mala cosa, ans al contrari. Sobretot si tenim present una altra gran frase, en aquest cas de Jean-Paul Sartre, que afirma que estem condemnats a ser lliures. Si sumem les dues condemnes: a la llibertat i a la fortalesa, potser ens en sortim i tot.

Comentaris (0)13-01-2017 06:13:56

Lluna

Aquests dies, la lluna llueix en tota la seva esplendor i, per una d'aquelles afortunades coincidències meteorològiques, la boira ha escampat una estona per deixar-nos-la veure com fa dies que no l'havíem vista.

La lluna és un element del nostre univers particularment estrany, seductor. És un astre que convida a mirar amunt i a sentir la fascinació que sempre produeix allò que no coneixem prou i que ens resulta encara massa llunyà. En el fons, seguim demanant la lluna constantment, amb l'esperança d'acabar esgarrapant alguna cosa d'algun lloc.

Aquests dies, en una altra curiosa coincidència, ens arriba la notícia d'una teoria prou fonamentada que qüestiona el que sempre s'havia pensat sobre la formació de la lluna. Bonic tema de reflexió per a experts però, ho admeto, que queda molt lluny del meu abast, incapaç com sóc d'imaginar què són milers de milions d'anys, des de la meva perspectiva de simple mortal. En qualsevol cas, sempre és agradable constatar que les teories més sòlides poden trontollar en un moment donat, o demostrar-se, senzillament, incorrectes. Això diu molt de la saviesa i de la curiositat de l'ésser humà.

Més enllà de la ciència i de la raó, sempre hi ha aquell espai irracional, oníric, en què tant li fa com es va formar la lluna, i on l´únic que compta és que hi és, que val la pena seguir admirant-la, tot imaginant fantasies sense límit, i gaudint-ne de la seva seductora companyia, ni que sigui de lluny i sense arribar a comprendre'n massa cosa.

Comentaris (0)12-01-2017 06:15:49

Lideratges

Que fa anys, dècades, de fet, que patim, a nivell mundial, una profunda crisi ideològica és, a hores d'ara, gairebé una obvietat. L'esquerra s'ha quedat sense discurs i, tot el que és capaç d'articular és una barreja d'ecologisme, feminisme i serveis socials molt difícil de pair perquè no passa de ser una col·lecció de pegats en un entorn capitalista. Pel que fa a la dreta, potser mai no ha tingut gaire corpus ideològic, però sempre ha sabut adaptar-se als temps que corren amb un missatge molt simple i molt perillós: la xenofòbia i el nacionalisme exacerbat.

Però més enllà dels continguts doctrinals i de les seves evidents llacunes, encara hi ha un problema potser més important, sobretot de cara a la ciutadania: la falta de lideratges. Els grans personatges polítics de la segona meitat del segle XX ja no hi són, o ja no estan per a gaires històries, i el seu espai no l'ha ocupat ningú amb garanties, especialment pel que fa a les esquerres, la socialdemocràcia, o digueu-li com més us agradi. I els pocs líders capaços de transmetre els seus valors des de la seva identitat, lamentablement, són els més de dretes. Pensem en Marine Le Pen o en Donald Trump, sense anar més lluny. On són els seus antagonistes a l'esquerra?

A casa nostra, la situació és similar. Ideològicament no hi ha gran cosa atractiva, més enllà d'un procés d'independència tan inconcret com dubtós, ara mateix. I pel que fa a lideratges, sense voler ser més crític del que cal, molt em temo que cap dels caps de cartell actuals tindrà un lloc a la memòria política d'aquí a uns anys. L'única excepció? si es confirmen els pronòstics, Aznar, un sinistre personatge d'ingrat record en la seva etapa presidencial i que molt em temo que pot acabar jugant el paper de referent ideològic de la nova dreta xenòfoba i ultranacionalista espanyola, al costat dels seus homòlegs d'arreu.

Aniria sent hora de renovar de debò la foto de família política i buscant lideratges nous, joves i amb idees i propostes, enlloc de seguir mantenint tant prejubilat amb ganes de figurar. Preocupant, tot plegat. Què voleu que us digui.

Comentaris (0)11-01-2017 06:16:16

Fred

Fa fred. Fa dies que fa molt fred i les televisions i les xarxes socials no es cansen d'oferir-nos imatges i més imatges de paisatges on el blanc de la neu i del gel tot ho difumina en un exercici de reducció al mínim de la paleta de colors habitual.

Fa fred i s'evidencien les limitacions i les mancances d'uns sistemes de calefacció ineficaços o directament absents en moltes llars, tot i que ja sabem que això de la pobresa energètica és un invent de quatre progres mal reciclats. Però fa fred, i el fred paralitza; el fred impedeix l'activitat normal i ens tanca a casa o allà on la temperatura sigui suportable.

Sí, fa dies que fa un fred intens a tota Europa, i també a casa nostra. Fa dies que entremig de paisatges bucòlics, gairebé nadalencs encara, trobem les dramàtiques imatges de milers i milers de persones abandonades en condicions infrahumanes, paralitzades pel fred i, en el millor dels casos tancats en coberts que amb prou feines poden fer la seva missió, o a dins de tendes que poc servei fan, quan el fred i la humitat ho envaeixen tot. Són els mateixos refugiats que a l'estiu s'amuntegaven a les carreteres de mitja Europa i que ara es veuen paralitzats en tancats que els aïllen de la societat culta i rica que els ignora.

Fa fred. Però fa massa temps que fa fred al cap dels nostres dirigents. Fa massa temps que la capacitat de pensar en éssers humans i no en multituds que fugen de la guerra i de la misèria sembla que s'ha congelat per sempre. Els mitjans de comunicació ens recorden el drama, però la resposta de qui té la clau per resoldre'l és sempre la mateixa: el silenci fred de la indiferència. Un genocidi encobert, potser?

Comentaris (1)10-01-2017 06:16:08

Un any

Ara fa, si fa no fa, un any de tot allò del pas al costat, de la paperera de la història i del relleu a la presidència de la Generalitat. Un any en què havien de passar moltes coses, que havia de propiciar una pila de canvis i que ens havia d'acostar, de manera definitiva, a la independència. I ara, un any després, i amb un altre any "històric", "definitiu" al davant, em demano: i?

No puc evitar sentiments que es mouen entre l'escepticisme i la decepció, si miro l'any polític passat. Seguim sense pressupostos, o el que és potser més greu, amb una nova pròrroga d'uns pressupostos de retallades importants. Seguim amb un Govern que no dóna gaire senyals de tenir cap projecte de futur en cap àmbit i que fa l'efecte, massa sovint, d'anar posant pegats i guanyant temps per arribar a l'estiu vinent, en què diuen que tot ha de canviar. Seguim amb un Parlament de majoria inestable i amb dos fronts molt ben definits i sembla que irreconciliables. Seguim amb una estructura administrativa més que qüestionable i amb una falta d'idees i de projectes patètica, en molts casos. En resum, que hem tancat un any de paraules i més paraules, però amb poc, amb molt poc, contingut.

Diuen els optimistes que s'està fent una gran feina encara invisible que anirà sortint a la llum durant els propers mesos i que aleshores veurem que tot té sentit. Tant de bo. Ara com ara, només sabem que el president no es vol presentar com a candidat a les properes eleccions, que es preveuen canvis en la composició del proper Parlament (i del proper Govern) i que comencem un any en què fins i tot la normativa lingüística ha canviat, d'una manera discutible i amb una etapa de comunicació i implantació -i em continc tant com puc- lamentable.

Ara fa un any de moltes coses i de pocs avenços. A veure, d'aquí a un any, què en podrem dir.

Comentaris (0)09-01-2017 06:18:14

Temps de descompte

Els capricis del calendari han fet que enguany, després de Reis, encara tinguem un cap de setmana abans de retornar completament a la feina, a l'escola, o allà on calgui; al capdavall, a la rutina i a la normalitat. Per dir-ho amb un símil futbolístic, avui, diumenge, són els darrers minuts del temps de descompte de les festivitats nadalenques i és hora d'anar tancant-les definitivament i d'encarar aquest nou any que ara sí que de debò comencem.

Tornem a la rutina amb una estranya barreja de mandra i d'il·lusió. Amb la mandra que fa abandonar uns dies diferents, en què el rellotge va a un altre ritme i on són possibles coses que d'aquí a uns dies ens semblaran, potser, un somni. Però també hi ha il·lusió per recuperar el compàs habitual de la nostra vida, amb horaris més rígids i amb obligacions que ens ajuden a ordenar la nostra existència. I entre l'una i l'altra, aquells propòsits públics o amagats que ens vam plantejar ara fa una setmana i el desig de tirar-los endavant amb èxit, sempre i quan la voluntat, la constància i les circumstàncies (seré generós i li deixaré un paper, ni que sigui secundari, a l'atzar) ens acompanyin.

Demà ens posarem a caminar per aquest imprevisible 2017. Molta sort i que els somnis es facin realitat. I si no, que no ens faltin les ganes ni les forces per seguir somiant.

Comentaris (0)08-01-2017 06:35:29

Pàgines: 1234567891087  <>