login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Un any més.

Finalment anem sabent coses de com serà el gran acte popular de la Diada. Novament gran concentració a Barcelona, on hi som "convidats" també tots els habitants de fora de l'àrea metropolitana, amb el nostre corresponent tram on ubicar-nos. Nova mobilització, centenars d'autocars, milers de cotxes particulars, i tota la litúrgia que ja sabem des de fa anys. Una més.

De tota manera, enguany tinc alguns dubtes al respecte. El primer, què volem? Demanar un referèndum? No pas, perquè teòricament ja el tindrem a tocar. Fer una demostració de força en favor del sí? Sembla que aquesta és la idea, però honestament em demano si cal, quan la manifestació de debò, si és veritat tot el que ens anuncien, serà imminent i definitiva. En resum, no hi veig clara la finalitat més enllà de mantenir viu l'esperit d'una tropa amant d'aquesta mena de gimcanes que venim fent cada 11 de setembre, des de fa anys i que sempre es veu que ha de ser la definitiva. Per cert, i en el cas que d'aquí a un any tornéssim a ser allà on som (per si de cas, millor preveure tots els escenaris), proposaria de fer el cant multitudinari, en una rotllana immensa (o conjunt de rotllanes que facin goig a vista de dron) de "L'hora dels adéus". I ja podeu riure, que segur que els molaria a més de quatre nostàlgics.

Un altre dubte que tinc, més pràctic, és sobre el canvi de samarreta a mitja concentració. Pot ser tot un espectacle si, tal com podem imaginar, aquell dia caurà, encara, un sol de justícia (estem parlant d'un quart de sis de la tarda) i les ombres, no ens enganyem, són les que són. Cal complicar tant la cosa? Segur que sí per allò de la participació de tothom, de la construcció col·lectiva i tot plegat. De tota manera, no ho veig clar.

En fi, que som on som. I potser ara aniria sent bon moment de recordar aquella magnífica sentència que afirma que si sempre fem el mateix, sempre aconseguirem els mateixos resultats. Els ciutadans que no pintem gran cosa si no és realment votant, ja no tenim més marge de maniobra. I aquesta convocatòria ho fa ben evident. Ara, ens agradi o no, el destí és en unes altres mans.

Comentaris (0)22-07-2017 06:39:56

Si ell ho diu...

No tinc ni idea de què passarà el primer d'octubre. De fet, malgrat totes les veus cada cop més clares i més segures, no tinc clar ni si acabarem votant en referèndum o no. De tota manera, quan una veu prou informada com la de Miquel Iceta ja diu que aquell dia hi haurà capses i paperets, començo a creure que potser sí que votarem, i dubto molt que cap govern -i menys l'actual- vulgui fer un ridícul tan gran com repetir un 9N. Per tant, si Iceta no va errat, votarem.

Que el líder del socialisme català (encara en diuen així, malgrat tot) posi en dubte el seu propi discurs que no hi haurà referèndum perquè no es pot i no es permetrà, no em sembla un detall menor, precisament. El temps donarà o traurà la raó.

D'altra banda, i canviant de tema (o no massa, de fet), el propi Iceta afirma, sense cap pudor, que no va veure el documental sobre les clavegueres de l'estat, perquè estava mirant Goldfinger, tot un clàssic de l'any 1964 que, de ben segur, ha vist més d'un cop, al llarg d'aquests més de cinquanta anys. Així i tot, segueix sent més interessant que recordar alguns fets molt més recents, en algun cas vinculats a la seva formació política quan va estar al govern i, curiosament, quan van desenvolupar la seva activitat els GAL, la cúpula dels quals encara és un misteri a veus, com molt bé sap.

Però així és la vida, en aquest país. Els que més criden en favor d'ocupar-se dels problemes reals de la població s'estimen més veure una pel·lícula sobre un agent que treballa per a les clavegueres d'un determinat estat (diguem-ne serveis secrets, si ens agrada més) que sobre les clavegueres reals del propi, al mateix temps que no té cap problema a menystenir la voluntat de molt més de la meitat de la població del seu país, que demana poder votar, de la mà del seu Govern i del seu Parlament, unes institucions que també deuen ser de fireta, no?

Comentaris (0)21-07-2017 06:07:58

Política ficció

Imaginem per un moment que sí, que hem votat en referèndum i que som una república independent. Juguem per un moment a la política ficció, si no us sap greu. I ara, passada l'eufòria del primer moment, imaginem la societat que hem fet; perquè, és clar, un cop independents, toca posar el país en marxa.

El problema, per a mi, és que el nostre és un país petit, som els que som i, per sort o per desgràcia, fa molt de temps que ens anem coneixent una mica. De debò que no us fa una certa barreja de por i de mandra imaginar molts dels nostres gestors públics gestionant un estat amb tots els ets i uts i no només una comunitat autònoma? A mi sí, què voleu que us digui.

És urgent un relleu immediat de molts i molts càrrec públics, a tots els nivell, si volem fer una societat moderna, dinàmica i millor. I caldrà, encara amb més urgència, si realment arribem a trobar-nos davant del repte fascinant i colossal de construir no ja estructures d'estat, sinó un estat amb totes les seves estructures. I què voleu que us digui, però em costa molt imaginar un futur millor amb la major part de les peces que avui tenim, i que difícilment podrem substituir, perquè els partits són els partits, la seva amplitud de mires és la que és i, al capdavall, hi ha el que hi ha, i no en volen saber, ni aprofitar, res ni ningú més.

Potser aquest fora el gran repte: sortir de la mediocritat, tant si som independents com si no. I tant de bo que sigui en un país nou.

Comentaris (0)20-07-2017 06:12:42

Galanteria, en diuen

Hi ha coses que potser algun dia haurem d'admetre que no tenen remei, i una d'elles és el masclisme visceral que impregna qualsevol activitat. Una bona mostra recent? el to dels comentaris del periodista, per dir-ne d'alguna manera, Alfonso Rojo, tot lloant el triomf de Garbiñe Muguruza al torneig de Wimbledon. A algú se li acudiria algun comentari similar sobre qualsevol esportista home, en qualsevol disciplina? Ni de conya. Però amb una dona, encara hem de creure que és tot un elogi a la seva habilitat, bellesa i dedicació.

De fet, no es estrany que individus com aquest campin al seu aire per les planes de la premsa. Què es pot esperar d'un país que, no ens enganyem, no es fa problema de les reiterades violacions i abusos a les dones, amb el pretext de les festes de San Fermín? Si els mateixos excessos passen, posem per cas, a Salou, i els fan una colla de brètols britànics o alemanys, és tot un escàndol i un problema de seguretat ciutadana. Si són una colla de paios nacionals amb un mocador vermell al coll, ens trobem davant d'una activitat folklòrica i tradicional que cal preservar a qualsevol preu, borratxera inclosa, no fos cas.

Ha arribat l'estiu. Bon moment per anar llegint amb ulls crítics molts titulars de premsa, reportatges en tota mena de mitjans i converses de qualsevol barra de bar (ho poso tot a consciència al mateix sac), per entendre on som i com funciona aquesta societat tan bonica en què vivim.

Comentaris (0)19-07-2017 06:11:55

Aniversari compliat

Ja és ben veritat que el passat ens acompanya sempre i que no hi ha manera de treure-se'l de sobre. Som el que som i tot el que hem fet, des del bressol, tant si ens agrada com si no. Així doncs, per més que vulguem vestir-nos de qui sap què, la realitat sempre surt, la genètica ens defineix i els nostres actes, tant els més vells com els més nous, ens delaten.

I justament això és el que li està passant ara al PP, partit d'ordre, de progrés i demòcrata de tota la vida, que no sap com celebrar que enguany fa quaranta anys de la fundació d'Alianza Popular, una d'aquelles formacions hereves directes del franquisme, cridada a preservar els seus valors (per dir-ne d'alguna manera), enmig d'una transició cap a la democràcia (per dir-ne, també, d'alguna manera) sense perdre gaires llençols en aquella bugada.

I és que si ara resulta que els feixistes, els nazis, els radicals, els violents, els intolerants, el totalitaris i els dictadors som els independentistes, com es pot amorosir una fundació feta per homes com Manuel Fraga, Silva Muñoz, López Rodó o Licinio de La Fuente, entre altres. Qualificar de demòcrates de tota la vida autèntiques vaques sagrades de diferents governs de Franco és voler fer passar bou per bèstia grossa. I això costa molt.

Diu Raimon que qui perd els orígens per la identitat. No oblidem d'on venim cadascun de nosaltres, perquè només així sabrem qui som i com som en realitat. Feliç aniversari, gent del PP. O en mala hora.

Comentaris (0)18-07-2017 06:10:26

Retrobament

De vegades resulta necessari, i satisfactori, fer un petit viatge a través de la memòria, dels records, per retrobar la serenor i la calma que la voràgine de l'existència acostumen a imprimir al nostre dia a dia. Canviar d'escenari, de ritme vital i retrobar-nos amb allò que som i que en fa ser com som pot ser complicat, perquè potser mai no acabem de veure ni el moment ni la manera, però sempre és molt positiu.

Deixar-nos endur per les sensacions i pels moments que hem viscut en el passat, recuperar les paraules i els gestos d'aquells que no hi són i compartir-los amb un somriure als llavis és tota una lliçó d'il·lusió i de vida que val la pena regalar-se sempre que sigui possible, perquè d'alguna manera implica espantar fantasmes, pors i dolors que, si bé hi són i hi seran sempre, cada cop van quedant més en un segon terme, deixant lloc a la memòria amable dels millors moments.

És bo guardar record de tot el que hem viscut, però també ho és saber-li trobar el lloc que li pertoca, per tal que ajudi a construir el futur, sense ancorar-nos al passat. En el fons, com gairebé tot, és qüestió de ganes, d'ànim i de voluntat de compartir bons moments amb aquells que estimem. Si això hi és, la resta sempre ve sola, al seu ritme, lent o vertiginós, però sempre ve i ens il·lumina de nou el rostre i la mirada, quan encarem els ulls, amb més dolçor que recança, a aquest riu, tan ple de vida, que mai no s'atura.

Comentaris (0)17-07-2017 06:22:04

Temps d'incerteses

Fas un acte polític, posem per cas al Teatre Nacional de Catalunya, i la Guàrdia Civil l'escorcolla en busca de qui sap què, mentre aquells que ordenen l'actuació s'omplen la boca parlant de llibertat d'expressió, per exemple. Això és el que tenim, i això és tot el que podem esperar. Res més.

Quan qualsevol acte, qualsevol opinió, sistemàticament obtenen per resposta o bé una negativa, o bé, directament, una investigació fora de lloc, aspirar a la convivència és ben bé somiar truites. Altra cosa, però, és saber si estem (estan) disposats a pagar el preu de marxar realment, o si l'actitud seguirà sent la d'aquells coloms que plogui o nevi, es mantenen immòbil al fil de la llum que permet que la casa funcioni, perquè és l'espai que coneixen.

Vivim temps de molts dubtes. Els més optimistes parlen de territoris desconeguts i de futurs sense precedents. Potser tenen raó. I tant de bo que així sigui. De moment, tota la seguretat que tenim és la dels fets que podem avaluar, i els fets són el que són: un assetjament constant, una amenaça constant i una intromissió en el més profund de la nostra intimitat col·lectiva constant. Amb aquests elements mirarem de passar un estiu que no serà com qualsevol altre i amb aquestes peces (amb aquestes incerteses, fins i tot) haurem de construir el demà. O l'ahir, qui ho sap.

Comentaris (0)14-07-2017 06:08:38

Restitució

La llei 11/2017, del 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, és tota una lliçó de justícia i de democràcia sobre una etapa històrica, la dictadura, que encara ara, més de quaranta anys després de mort Franco, ni s'ha tancat, ni cap govern espanyol ha demostrat realment cap interès a tancar, ni a fer justícia sobre milers i milers de crims que segueixen totalment impunes, en un fet inadmissible per a qualsevol autèntica democràcia.

Que una llarguíssima llista de 66.590 persones físiques i 15 jurídiques doni fe de consells de guerra injustos i de sentències encara més injustes és el testimoni més eloqüent de com van ser aquells anys a Catalunya. Anul·lar tots aquests simulacres de judici era un deure cap a les víctimes, i cap a les seves famílies, que calia resoldre, i que prou ha trigat. Però també en aquest cas, tot arriba.

No cal, però a tall d'exemple exposaré el cas de cinc membres de la família de la meva dona. Cinc consells de guerra; un d'ells, judici sumaríssim que va acabar en sobreseïment (podem imaginar la consistència i gravetat dels fets a jutjar) i, els altres quatre, causes ordinàries que van acabar en condemnes de sis anys i un dia de presó, que es van complir. Els motius? En un cas, militar a ERC, simplement. En els altres tres, ser parents del militant. I punt.

Defensar aquest sistema judicial -per dir-ne d'alguna manera- i negar-se a revisar les seves actuacions per allò de no remenar la història és una indecència que han mantingut fins ara governs suposadament democràtics de tot color. Fa uns dies, però, el Parlament va fer llum sobre tanta foscor. Falta veure que no es consideri que fer justícia també és inconstitucional. Al temps.

Comentaris (0)13-07-2017 06:12:32

capsetes

Ens agradi o no, tots tenim uns referents més o menys visibles o més o menys amagats que fan que siguem una mica com som i que pensem una mica de la manera com pensem. Aquests referents acostumen a venir de la nostra etapa de joventut, en què anem fixant principis, valors i conviccions, fins i tot. Al llarg dels anys anem evolucionant -o no- i aquests referents es van adaptant a les noves realitats, en el millor dels casos, o ens deixen lluny d'elles, si no sabem estar prou al cas dels canvis que es van produint al nostre voltant.

I aquesta densa reflexió ve al cas d'allò que han dit Echenique i altres companys seus de formació, d'allà i d'aquí, a propòsit de les urnes, tot parlant de "capsetes". Francament, per a un suposat intel·lectual d'esquerres, dir-ne capsetes de les urnes em sembla, com a mínim, inadequat. Però la paraula en qüestió m'ha fet aforar un d'aquests referents antics que tenia mig desat a les golfes més fosques de la memòria i m'ha fet una mica de llum en la qüestió. En concret m'he recordat d'una cançó de l'any 1962 (gran any, dit sigui de passada) de Malvina Reynolds, que justament parla de capsetes, en una excel·lent metàfora de la societat burgesa i benestant d'aquells convulsos anys seixanta.

Potser al senyor Echenique i altres com ell, que de ben segur també coneixen la cançó, pel seu passat progre i revolucionari, els ha traït el subconscient a força d'associar burgesia amb dret a decidir i han tirat d'un mot, capsetes, que segur que no acostumen a fer servir mai. Potser, també, és que cada dia se senten més identificats amb les capsetes que cantava Malvina Rynolds i ja no se'n surten de l'embolic mental que han teixit al llarg dels anys. En qualsevol cas, us deixo la cançó, tot un autèntic retrat de la progressia d'esquerres actual, amb la lletra i la seva traducció a l'espanyol (em consta una versió en català però no l'he pogut trobar), per no perdre'n detall.

Comentaris (0)12-07-2017 06:20:05

On vivim?

No és cap novetat, però les notícies de gent trobada morta a casa seva al cap de molt de temps sense que ningú les trobés a faltar sempre sorprenen i sempre ens interroguen sobre quina mena de societat hem fet entre tots. Fa uns dies llegíem una d'aquestes notícies, que parla d'una dona trobada morta al cap de set anys.

La notícia té uns quants elements que ens haurien de fer reflexionar. El primer, l'automatisme dels bancs i de les immobiliàries, que mentre puguin cobrar rebuts ja van fent. Quan es van acabar els diners del compte corrent van començar a saltar alarmes, no abans. D'altra banda, un cotxe abandonar durant set anys en un pàrquing es veu que tampoc no suposa cap anomalia, imagino que més enllà de comentaris entre els veïns sobre l'estat del vehicle, en el millor dels casos. Tampoc no devia suposar res d'estrany una bústia a petar de cartes que ningú no recollia.

És molt trist, però vivim en un món en què pots morir i pot ser que ningú no et trobi a faltar. Potser aniria sent hora de repensar una mica les nostres formes de relació social, tant si som veïns, com amics, coneguts, o el que sigui, perquè casos com el de Maria del Rosario són un interrogant massa gros com per obviar-lo sense més. Provem d'imaginar que aquesta dona era algú que nosaltres coneixiem?

Comentaris (0)11-07-2017 06:17:46

Això de l'estètica

L'estiu sempre ens porta notícies més o menys curioses, atípiques i molt sovint prou sorprenents. Aquesta setmana passada hem sabut que un usuari de twitter britànic va descobrir els uniformes de la legió espanyola i, des de la distància mental que sovint atorga la distància física i cultural, els va qualificar d'autèntica icona gay. L'enrenou va ser immediat.

Si mirem des d'aquí, i més si tenim una certa edat, sabrem que la legió sempre ha volgut representar la virilitat hispana en grau superlatiu, i tots els atributs i suposats valors que se li associen. Durant anys, o dècades, una determinada estètica prou que va funcionar per identificar uns homes durs, fets a tota mena de patiments en pro de la pàtria. Però res no és etern, ni tan sols l'estètica, i aquests uniformes virils ara han estat titllats d'icona gay, justament a les antípodes de la virilitat tradicional. On ha quedat aquella lletra de cançó que proclamava "a la legión le gustan las mujeres / y a las mujeres les gusta la legión"?

No evolucionar, fins i tot estèticament, és perillós. I ara en tenim un bon exemple. Ni per estètica ni per mentalitat, aquest cos no ha canviat en molts i molts anys i, al cap del temps, ha acabat esdevenint gairebé una caricatura, com ara ens recorden des de fora. Fent un petit salt mortal sense xarxa, m'atreviria a afirmar que massa coses no han canviat en aquest país des de fa moltes dècades -també en política i en maneres de fer política- i així ens va, amb una classe d'electes que navega entre la incompetència i l'esperpent en massa ocasions, i amb la immobilitat pròpia dels valors eterns i les veritats absolutes (tant aquí com allà, no ens enganyem). I encara rai que les nostres institucions no tenen una cabra per mascota. Bé, per no tenir, no tenen ni mascota, de fet.

Comentaris (0)10-07-2017 06:20:41

Quinze dies

Quinze dies, dues setmanes, són un breu espai de temps que, de tant en tant, pot esdevenir un parèntesi enmig de la bogeria quotidiana, del camí cap a enlloc, o de l'absurd, fins i tot. Quinze dies, de vegades, són tot el que cal per gaudir del plaer de descobrir mons nous i de retrobar-ne d'altres, fins i tot, sempre sorprenents i meravellosos.

Avui, diumenge. Punt i final d'un petit parèntesi de quinze dies, enguany més que imprescindible. I demà dilluns, retorn a la normalitat, a la insensatesa en molts sentits. Però aquesta és també la vida que vivim, a cavall entre la meravella i l'estupidesa, entre la il·lusió i la desesperança. En qualsevol cas, demà serà un dia de retrobaments, de represa de moltes coses, i ho serà des de la serenor de quinze dies diferents i irrepetibles. I només aquest petit o gran detall, ja marcarà diferències prou importants.

Temps d'estiu. Temps de fer coses diferents i de viure experiències noves. Temps de descobrir llocs i persones. Temps, al capdavall, de viure amb intensitat, de forma diferent, la nostra realitat, en qualsevol cas, afortunada, i sempre prou prou satisfactòria. Temps d'estiu, temps per gaudir, també, de petits períodes de calma enmig de la voràgine, de petits oasis de sensacions agradables en bona companyia. Ara han estat quinze dies, però en vindran més, i tot serà una mica millor, una mica més dolç i una mica més engrescador, de nou.

Comentaris (0)09-07-2017 07:41:55

Qüestió de noms

I si resulta que després de tot el que se'ns ha dit fins ara, això dels idiomes fos un signe més de provincianisme? D'acord, plantejat així sona molt contundent, però ha arribat l'estiu, i amb ell tot un seguit de festivals musicals arreu del país i començo a constatar que molts de nova fornada cauen en la temptació de batejar-se amb termes anglesos, segurament per allò del cosmopolitisme i la internacionalització, imagino.

La pregunta que avui em plantejo és si recórrer a l'anglès per batejar un esdeveniment té sentit o no, o si, en alguns casos, no és més que una demostració de provincianisme que en res no ajuda a la proposta que es vol tirar endavant. I per posar només un parell d'exemples (en trobaríem més), miro des de casa i veig el Seu Vella Music Festival, ben patrocinat per una marca de cotxes alemanya i successor, agradi o no, d'un digne "Concòrdia. Música de pau a la Seu Vella", que vehiculava molt més discurs i més valors que el seu successor, sense abandonar la llengua pròpia. Un altre cas curiós, és el Talarn Music Experience, una proposta musical i gastronòmica amb un cartell clarament internacional, que justificaria plenament la denominació anglesa, sense cap mena de dubte.

Francament, puc entendre les denominacions en idiomes més universals que el català per a determinades convocatòries de caràcter marcadament internacional, però per a propostes com les dues que esmento, i tantes altres més, no tinc clar si els noms denoten unes ínfules del tot injustificades (no imagino cap dels dos festivals amb compres d'entrades massives des de més enllà de les nostres fronteres), un esnobisme innecessari, o simplement un provincianisme fronterer amb la mediocritat intel·lectual. En qualsevol cas, mala peça al teler. Això sí, es veu que ara sabem idiomes.

Comentaris (0)08-07-2017 08:02:00

Qui no es consola...

Ja és ben veritat allò que diu que qui no es consola és perquè no vol. Ho he vist, de sempre, en aquella curiosa pau interior de les persones més religioses, que saben entomar tot el que arriba amb resignació cristina. També ho hem vist en tota mena de persones que creuen que si les coses passen és perquè han de passar. I ja fa temps que l'autoajuda ha acabat de reblar el clau amb allò de convertir les penes en oportunitats i en la importància de tenir una visió sempre positiva de tot el que ens passa, fins i tot del més negatiu.

Imagino que tot plegat és una manera de fer més suportables les complicacions i les desgràcies. Res a dir. Tothom se'n surt com bonament pot o sap. El problema, però, és quan aquesta mena de bonisme benintencionat arriba a la política i obliga a tenir respostes positives per a qualsevol revés. Aleshores apareixen els diagnòstics equivocats, les lectures incorrectes de la realitat, la falsa aparença que tot va bé i, al capdavall, la incapacitat de millorar, perquè si tot va bé, què caldria canviar? No sigui dit que l'acció de govern no és perfecta.

Admeto que em treuen de polleguera aquestes lectures interessades de la realitat. Que ens tomben parts substancials de les lleis? cap problema, perquè la llei sencera no l'han tombada. Que ens retallen un estatut (per posar un exemple paradigmàtic), cap problema, amb el que en resta ja farem (o no). Que no tenim prou majoria en vots? Cap problema, encara sumem representants. Que la llengua va perdent espais significatius de presència social? Cap problema, signem algun que altre conveni amb qui correspongui i ja fem. I així podríem seguir fins a l'infinit, sense admetre mai que algunes coses no rutllen, i que cal fer-hi canvis profunds.

De vegades em fa l'efecte que alguns polítics no van entendre prou bé la fina ironia d'aquella sentència que afirma que l'operació ha anat bé, però que l'ull el perd. I és que no hi ha més cec que aquell que no vol veure.

Comentaris (0)07-07-2017 06:58:19

Tornem

I després d'una cosa, una altra. Han passat uns dies, potser massa breus, però sempre intensos, i a poc a poc anem retornant a la realitat. De manera progressiva, sense estridències, però hi anem tornant, i mirem a banda i banda per saber què ha passat, i de moment encara tenim més dubtes que certeses. Ja els anirem esvaint, que temps n'hi haurà.

Recuperar la rutina fa mandra, però cal i, en el fons, no sé ben bé per què, resulta molt més necessari que no ens sembla. Ara, encara és moment d'anar aterrant a tot allò que ens fa ser qui som i de comprovar com està tot, què cal fer, com ha anat tirant el que sembla que ens necessiti tant i que en realitat funciona sense nosaltres.

Lentament, els darrers dies passaran de l'eufòria a la memòria, com sempre i, n'estic segur, esdevindran record amable i bonic de retrobar en qualsevol moment. Lentament, el present se'ns anirà fent real i anirà ocupant tot l'espai a la nostra vida, per anar-la escrivint a ritme pausat però incessant. De moment, mirem de fer recompte de novetats. Que si no sé qui ha dit no sé què que ha de passar no sé quan, que si d'això ni parlar-ne, que si aquell ja no hi és i l'altre l'han mogut de lloc i ha arribat algú de nou... En fi, allò que passa sense que sovint ens n'adonem gaire i que avui sembla importantíssim, i potser no ho és tant, ni de bon tros.

Tornem, però res no haurà canviat, perquè potser ben poques coses depenen realment de nosaltres. O potser sí que han canviat algunes coses. Potser aquelles més imperceptibles, però més importants, al capdavall. El temps també sabrà donar o prendre la raó a les nostres sensacions i als nostres pensaments.

Comentaris (0)06-07-2017 07:48:31

Pàgines: 1234567891098  <>