login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

El poder

Ara de debò. El poder torna imbècil a la gent, o és que cal ser imbècil per arribar a determinats llocs de poder? Dit així, pot sonar massa contundent, però és que ja n'hi ha un tip d'aguantar segons quines coses, segons quins discursos, i segons quines negacions de l'evidència.

Repassar la llista de tots els moments en què ministres, alcaldes, consellers, presidents de tota mena... han quedat en evidència intentant negar allò que tothom sap seria una feina tan immensa com inútil. Per tant, no cal. Cadascú que faci una mica de memòria i veurà com aquest joc dels disbarats té molt i molt recorregut. De tota manera, no m'estaré de comentar la darrera bajanada d'una ministra del Govern d'Espanya; ni més ni menys, en aquesta ocasió, que la de Presidència, Relacions amb les Corts i Igualtat, Carmen Calvo, que, sense cap mena de pudor, deixa anar en una entrevista radiofònica que a Escòcia no hi va haver cap referèndum d'independència pactat i que aquesta qüestió se li va anar de les mans al primer ministre britànic, David Cameron.

Amb declaracions com aquestes, i tantes d'altres que podríem recordar, la pregunta que em ve al cap és en quin món viu, aquesta gent. De debò que la seva cort de membres del gabinet i d'assessors aconsellen dir coses com aquestes? O serà que el poder, realment, trastoca? Sigui com sigui, negar el que tothom sap denota molt poca intel·ligència, detall gens menor en algú que ostenta tant de poder.

Però bé, segur que les seves declaracions es van malinterpretar, es van treure de context, no es van entendre, es van manipular... tot un altre clàssic. El problema és que avui tot queda enregistrat i tot es pot recuperar, amb la qual cosa, pretendre que es pot tornar a negar l'evidència només suposa una nova mostra d'estupidesa. I això és el que hi ha, gairebé a tot arreu on hi ha poder. I és que no, que no es pot dir qualsevol cosa pensant que tot cola i que tothom combregarà amb rodes de molí.

Comentaris (0)12-10-2018 06:29:14

Por.

Un estudi recent conclou que una gran part dels professors catalans tenen por a tractar temes d'actualitat a les aules. No parlaré de percentatges, tot i que són altíssims, ni del nombre de pares que no volen que determinades qüestions es puguin comentar a escoles i instituts. I no parlaré de percentatges, perquè més enllà de les dades, el que trobo terrible és que la por a parlar, a debatre, s'hagi instal·lat d'una manera clara i evident en l'activitat diària dels centres educatius, dels nens i joves, i de les famílies.

No sé si hi ha fractura, a la nostra societat. No sé si n'hi ha més que fa un any, o deu, o vint, perquè cap societat mai no ha estat una bassa d'oli i els enfrontaments de tota mena són una constant històrica, igual que ho són els aldarulls al carrer per qualsevol motiu. Qui no recorda el vandalisme durant la celebració d'alguns títols futbolístics, posem per cas? Sigui com sigui, avui tot s'ha magnificat, i tot s'ha convertit en delicte en objecte de denúncia i persecució. I així es genera la por, la de les aules, la dels diputats, la dels treballadors públics, la dels cantants o la dels pallassos. La por social.

El meu dubte és com n'hem de dir d'aquesta por? Quina paraula, o quina expressió, pot definir el terror transversal en una societat que, des de totes les institucions de l'estat es vol una societat "de pau i ciència", d'aquella pau i ciència franquista tan enyorada per alguns, pel que es veu. Que cadascú hi posi la paraula que vulgui per definir la situació anímica i emocional de la nostra societat com a conjunt. Jo tinc la meva idea particular, que deriva dels conceptes d'estat i de terror. Que cadascú en digui la seva, però, sobretot, que els professors -i tota la resta- puguin fer la seva feina amb llibertat i sense por, perquè ens hi juguem el futur. I ben segur que no volem que aquests temps que vivim deixin aquesta herència. Bé, alguns segur que sí, per allò de la pau (vigilada) i la ciència (inculta) d'infausta memòria.

Comentaris (0)11-10-2018 06:33:27

I ara què?

Doncs no, ja no hi ha majoria independentista al Parlament. Finalment, una barreja de tacticisme partidista, orgull i defensa a ultrança de la dignitat institucional han palesat que la cambra dels nostres representants ja no pot ni reprovar el discurs del Rei d'Espanya d'ara fa poc més d'un any, ni proclamar solemnement que tenim dret a ser un estat independent. Fins aquí hem arribat, i en aquest punt ens trobem.

El 155 ha deixat pas a un Parlament gens operatiu (cada dia em costa més pensar el sou que paguem als seus membres per la feina que fan) i a un Govern ben poc eficaç. Si d'això es tractava, hem d'admetre la victòria contundent d'aquells que el van impulsar, defensar i aplicar, el 155.

Però a banda dels mals que ens venen de fora, tinc la sensació que la voladura controlada del procés va esclatant amb precisió. Si mai heu vist l'esquema d'una voladura, hi ha un bon nombre de petites càrregues explosives, distribuïdes amb cura per tot l'espai a destruir, que van esclatant en una seqüència aparentment desordenada, però terriblement efectiva, que ho acaba fent saltar tot pels aires. La paràlisi institucional, la manca de propostes, l'absència de lideratges, una regeneració que ni arriba ni s'albira, i els cants de sirena de les ampliacions de la base, a partir de ressuscitar antics tripartits, o nous pactes encara difícils d'imaginar però ben possibles, comencen a tenir l'aparença de les petites explosions d'una seqüència que potser ja no té aturador.

És dur admetre que vivim en un país amb un Parlament col·lapsat i amb un Govern que va tirant, amb prou feines, a salt de mata. Però cal ser conscients d'on som, perquè negar l'evidència és la més inútil de les estratègies, i potser ja no cal. Tuf d'eleccions, tot plegat. I tuf de derrota. Mentrestant, els presos a la presó i els exiliats a fora.

Comentaris (0)10-10-2018 06:15:18

Mandra

Ja som dimarts, d'una setmana escapçada per una festa que no volem però que farem, i presidida per la mandra de pensar que avui tornarà aquella sessió parlamentària que va quedar també escapçada per la manca d'acord entre els partits de govern.

De fet, fa setmanes, mesos, que fa mandra fins i tot engegar la televisió, la ràdio o llegir les notícies. Vivim a dins d'un joc d'estratègia immens, on cada moviment és calculat i temut. Vist com està el pati, no costa gens d'entendre que cap més dels nostres representants es vulgui arriscar a fer cap a la presó o a l'exili. Això és del tot humà i ben comprensible. I també ho és que hi hagi qui abans de fer un pas enrere en públic, vulgui arriscar tot el que calgui, sabent on pot acabar. De fet, totes les posicions són legítimes i defensables. El que costa més de pair, però, és la manca de claredat, l'insuportable antagonisme de les declaracions i els fets. Paraules, moltes, però fets, ben pocs, dit sigui de passada. Per això, avui que només és dimarts, la mandra em pot. Tot és massa previsible, avui, demà i les setmanes que vindran, i res no duu enlloc.

Podem jugar a amagar pors, incerteses, incapacitats, o el que calgui, però aquest és un joc que no es pot mantenir gaire més temps. En qualsevol cas, no fins d'aquí massa mesos, a l'espera d'unes sentències que no solucionaran res; ans al contrari. Enmig d'aquest escenari, permeteu-me la desconfiança, inclús la mandra, mentre esperem, tant si ho volem acceptar com si no, un cap de setmana llarg que tampoc no resoldrà res, com no va resoldre res tot un estiu.

Comentaris (0)09-10-2018 06:06:21

Castells

Aquest cap de setmana és cap de setmana de castells, a Tarragona. Avui, dia gran del concurs amb les primeres colles del país, les que fan les construccions més complexes, els castells més alts. Ahir, competició entre la segona línia, per dir-ho així, de les colles d'arreu del país. En qualsevol cas, exactament la mateixa il·lusió, el mateix compromís i les mateixes ganes de fer-ho bé i de millorar dia a dia.

La jornada d'ahir em va deixar dues imatges que val la pena retenir, per raons ben diferents. La primera, és la del jurat del concurs, exclusivament conformat per homes, tot i que el nombre de dones de les colles cada dia és més evident que creix i que, de fet, segons em comenten els que en saben, part de l'èxit de les construccions més arriscades es deu a la presència creixent de dones, que ha contribuït a reduir el pes dels castells, sense perdre ni una mica, ans al contrari, de força, ni d'equilibri, ni de valor, ni de seny. Bonica metàfora del que passa al país, un cop més.

La segona imatge que em va sobtar és la de totes les colles aplaudint la defensa duríssima que una d'elles va fer del seu castell, i que finalment va aconseguir descarregar. Reconèixer l'esforç i l'èxit aliens, fins i tot en una competició, és remarcable i encara sorprenent; i que ho facin tots els rivals, és tot un exemple a imitar, també fora de l'espai dels concursos castellers.

Reflexió final: més enllà de les primeres estrelles, de les grans colles, hi ha moltíssima gent que treballa i s'esforça cada dia per superar-se, tot i la certesa dels límits propis. I és que potser el límit és la meta, la marca del triomf, i això sempre depèn de cada cas, de cadascú. Tot és qüestió de saber valorar la feina aliena, en tot el que mereix, i aplaudir amb honestedat el seu esforç. Els castellers ho saben fer. És possible.

I com que una imatge val més que mil paraules:

Comentaris (0)07-10-2018 06:59:44

Operació blanqueig

Operació blanqueig en marxa. A sant de què surt ara aquesta suposada trucada telefònica de Miquel Iceta a Soraya Sáenz de Santamaría, l'1 d'octubre de 2017 que es veu que hauria aturat la repressió policial i la seva brutalitat d'aquell dia? És cert tot el que diuen les cròniques periodístiques al respecte? De debò?

Francament, si en alguna cosa ens estan donant lliçons els estadistes de Madrid i els seus satèl·lits autonòmics és en com utilitzar la informació, la molta informació de què disposen, en com gestionar els temps i en com, al capdavall, aconseguir resultats sense que importi massa la manera. Que cal pressionar els bancs amb seu a Catalunya perquè la traslladin a Madrid? doncs es fa. Que cal un consens majoritari per intervenir la Generalitat i derrocar un govern? Doncs s'aconsegueix i es fa. Què cal carregar-se la poca o molta credibilitat del sistema judicial espanyol per trinxar la direcció dels principals partits catalans? Doncs endavant. I així amb tot.

Ara que el PP ja és fora del govern espanyol, però, comença la campanya de blanqueig del PSC, a Catalunya, com a nou eix vertebrador, o suport necessari si més no, d'un futur govern de la Generalitat. No serà fàcil fer neta la seva col·laboració amb el 155, però tampoc impossible. A la banda, la gent de Podem i similars, esperant i escalfant, i de propina el neofederalisme d'una ERC que fa temps que somia ser la nova Convergència, el nou pal de paller de la política catalana de seny i ordre. No ens enganyem, la notícia de la telefonada d'Iceta no és ni casual ni assumpte menor. De moment, el Govern de la Generalitat diu que es mantindrà fins a la sentència dels judicis pendents. Això és donar temps als moviments que ja han començat. Avís a navegants: nou tripartit a l'horitzó. Això sí, amb permís de Ciutadans, un agent que cal no menystenir i a qui ja sabem que el PSC (poso Lleida com a exemple), s'hi pot abraçar sense miraments. Mala peça al teler, en qualsevol cas. Tan mala, o pitjor fins i tot, que l'actual. I ja és dir.

Comentaris (0)06-10-2018 06:39:49

Massa preguntes

Una de les pitjors preguntes que es poden fer, i que darrerament es va sentint amb intensitat creixent, és per a què serveix un polític. Ara que fa un any de massa coses, i a la vista de com va la guerra soterrada entre partits, que només deixa esperpents de barra de bar, amb banderes o sense, al Parlament, desconcert en el govern i paràlisi de les polítiques públiques, la cruel pregunta que flota a l'ambient és on som i de què ha servit tot el camí que hem fet fins ara.

És molt dur veure com les maquinàries imparables dels partits avancen sense rumb, només en una pugna per no perdre posicions en un suposat centrisme polític que en garanteixi la subsistència, mentre van quedant pel camí tantes il·lusions, tantes esperances i tants dels seus, fins i tot, mentre les segones, terceres o quartes files en van prenent el relleu, o es mantenen en llocs per als quals mai no han estat capacitades.

Aquest és el mapa, lamentablement, a un any d'aquell primer d'octubre. Trist, molt trist. Només un horitzó electoral, cada cop més evident, i no sé jo si no també el somni inconfessable d'una derrota que tregui pressió i responsabilitats a molts que, ara com ara, no sembla que sàpiguen on van i que fa temps que es veuen desbordats pels fets i per la societat. En qualsevol cas, qui perdrà, com sempre, serem nosaltres i les nostres esperances, mai ells, ni els seus interessos. Massa poble per a tan poca classe política?

Comentaris (0)05-10-2018 06:14:22

Barreges perilloses

Malament rai quan fem barreges entre qüestions que, en principi, no haurien de tenir res a veure i que, vulguem o no, sempre acaben tenint resultats no gaire positius. Un exemple clàssic és la perillosa combinació que s'ha fet al llarg de la història, i de la geografia, entre política i religió. Bastaria recordar el concepte de guerra santa per entendre els seus perills i els seus efectes.

Però és evident que no aprenem i, de tant en tant, van sortint referències a aquesta idea. Algunes són més o menys inofensives i tan naïfs, de fet, com aquell "Catalunya serà cristiana o no serà", del bisbe Torras i Bages (qui sap, però, si en realitat no eren una profecia, les seves paraules, vista la situació) o el terrible lema que apareixia a les monedes franquistes; allò del "caudillo de España por la gracia de Dios". Sí, efectivament, quina gracia... o quina gracieta.

I just quan pensem que al món occidental (Estats Units a banda) funcionava sense esperar interferències divines, apareixen personatges com l'arquebisbe de València i ens recorden que la unitat d'Espanya pertany "al orden moral que se asienta sobre la verdad" i que trencar aquesta unitat, consagrada per la Constitució, suposaria trencar l'ordre moral. La parrafada de l'arquebisbe és de fa uns pocs mesos, però ben actual, per a molta gent. Ara que es debat sobre si les restes del dictador han de sortir del seu mausoleu per anar a un altre, amb honors religiosos i militars, no està de més recordar aquelles declaracions per entendre on som, en realitat.

Que poc costa oblidar allò de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. Es veu que segons a on, són més d'"a Dios rogando y con el mazo dando" literalment i jurídicament.

Comentaris (0)04-10-2018 06:13:00

A remolc

Malament rai quan en qualsevol àmbit de la vida toca anar a remolc del que decideixin altres. Malament rai quan toca jugar permanentment a la contra. I molt em temo que en aquest punt ens trobem, si fem cas dels grans titulars que ens va deixar el discurs del president, ahir, al Parlament.

Primer titular: el govern de Madrid té un parell de mesos, sent generosos, per acordar un referèndum o perdrà el suport parlamentari. Resposta immediata a les xarxes (i no de Moncloa, precisament): "i?" La resposta oficial també va trigar poc a arribar: de referèndum ni parlar-ne.

Segon titular: si el judici polític que tenim pendent no acaba en res, haurem d'implementar la voluntat de l'1 d'octubre. Home, si pensem que per a la sentència pot faltar, sense cap problema, un any, posem per cas, i que després vindran recursos i tot plegat, com a manera de guanyar temps, val, però com a avís a navegants, francament fluix.

És adir, que el futur del nostre Govern, i del país, passa pel que decideixin a Madrid, tant els màxims representants polítics, com les altes instàncies judicials. Bonica manera de fer república i de proclamar la sobirania, aquesta.

Si us plau, algun dia diran que el que va passar fa un any va ser el fracàs d'un projecte i que la república, la de debò i no la de la boca petita, passa per una majoria social més gran que la que tenim i que irremeiablement representarà una majoria realment absoluta al Parlament? Algú vol explicar que cal fer foc nou amb molts arguments d'avui, fer política per millorar la societat i demostrar que som capaços de governar-nos millor nosaltres sols, i dibuixar una nova ruta, més llarga, però més sòlida i irreversible? Mentre això no passi, fum, fum i més fum. I per cert, atenció amb el discurs de la violència, dels escamots i dels que l'emparen que s'està imposant, i de quina manera, que ja sabem on ha acabat allò de la sedició i dels actes tumultuosos. No oblidem que d'il·legalitzar partits i tancar mitjans, Madrid en sap força (i d'aplicar el 155 no en parlem...). Avís a navegants, que nosaltres anem xerrant, però ells van fent.

Comentaris (0)03-10-2018 06:15:29

Avui, ple.

Avui, sessió important al Parlament, després de mesos sense plens. Si encara queda talent i responsabilitat, puc imaginar l'equip del president tornant a escriure alguns paràgrafs del seu discurs perquè soni convincent i creïble. Molt s'haurà d'afanyar si vol convèncer molta de la gent que ahir era als carrers exigint respostes vàlides després d'un any de paciència i, per què no dir-ho, de frustració col·lectiva.

La sensació, ahir, era de cansament. I és que la distància entre una classe política desorientada, potser espantada i tot, i sense un projecte clar, més enllà de no perdre bous i esquelles a les municipals, i un país que fa només uns mesos feia pinya per defensar la restitució de les institucions i els líders polítics, cada dia que passa es fa més i més gran. No ens enganyem, no hi ha govern efectiu, sinó un govern d'anar fent, tant típic d'altres temps (memòria, si us plau), ni consell de la república, sinó un grup de persones, president inclòs (és evident que no ha tornat) que estan patint un exili que no mereixen, ni res de res del que havíem imaginat. En aquest escenari, què cal esperar?

Caldrà escoltar bé què ha de dir el president, avui. Les darreres 48 hores l'han posat en una situació difícil, i no pas per la feina previsible, barroera i demagògica de l'oposició, sinó perquè la paciència col·lectiva té un límit, i cada dia que passa és més a la vora, aquest límit. Potser aniria sent hora d'admetre, públicament i amb veu clara, que res no serà com ens van dir que seria i plantejar una alternativa sòlida, viable i creïble, de llarg recorregut, si cal, però sense trampes ni enganys. Si avui el president Torra no va per aquest camí, molt em temo que aquells que fins ara ha tingut al costat, amb una convicció digna d'estudi, se li giraran d'esquenes, i la mobilització permanent que demana el durà en processó a la seva fi política. O potser, deixeu-me fer d'advocat del diable, aquest és el camí correcte per desmuntar una torre de somnis -o de vanitats- que s'ha fet massa grossa, i que cal, al preu que sigui, desmuntar sense que es noti gaire, per tornar a la placidesa de la caseta i l'hortet a aquella mena d'arcàdia o d'oasi que propugnava Macià i que van consolidar d'altres, però que ja només és un fragment antic d'història. No sé cap a on tirarà el futur, però cap a aquí, segur que ja no.

Comentaris (0)02-10-2018 06:25:02

1 d'octubre

Sembla obligat, i segurament ho és, parlar avui del que vam viure fa un any. Estic convençut que tots els que vam ser en algun dels col·legis electorals tenim la memòria plena d'imatges, de sons, de sensacions... que es confonen i se sobreposen les unes a les altres per dibuixar el record d'aquelles hores. És la nostra història, la individual i la col·lectiva, la dels nostres i la de tants altres.

Avui em ve de gust, més que recordar els fets que ja coneixem i que hem vist mil vegades, recordar aquells que van fer possible aquella jornada, de manera anònima, valenta, a cada mesa, a cada col·legi, posant els seus recursos i les seves capacitats al servei de tothom, i superant la por amb una dignitat i un compromís més que envejables. Ningú se'n recordarà dels noms ni de les cares de tota aquesta gent, i segurament així ha de ser, però la seva decisió i el seu compromís per salvar les urnes, els vots i, al capdavall, el nostre desig de llibertat, no poden caure a l'oblit.

Aquests mesos han anat sortint un seguit de cançons per recordar aquella jornada. Una de les darreres és de Miquel Abras i ens explica una història d'amor enmig de la barbàrie. Potser sí que aquell primer d'octubre de 2017, en el fons, va ser una gran història d'amor enmig de la barbàrie. Quanta gent no es va sentir protegida i defensada per algun desconegut? Quanta no va posar el seu cos per defensar qui tenia al costat, sense parar-se a pensar qui era? O per defensar les urnes i la voluntat de tots, allà dipositada? Quantes mans no es van allargar per ajudar a alçar-se a qui va rodar per terra? Aquell dia, qui més qui menys, va vetllar pels seus. I els seus vam ser tots. I així, perquè érem els més febles, vam poder ser tan forts.

Avui, dia de records i d'emocions. Un dia més per no oblidar res i per no perdonar ningú dels que van promoure, exercir, animar, defensar o justificar la violència gratuïta i l'odi irracional contra una multitud innocent. Hi ha coses que es poden superar, però no perdonar, perquè van ser ben conscients i ben rumiades. Malgrat tot, un dia per tornar a creure i confiar en l'amor i en la seva força.

Comentaris (0)30-09-2018 07:28:11

Demà

Avui em sobren els motius per sortir al carrer amb pas distret, sense presa i amb les mans a les butxaques, a sentir la frescor de primera hora del matí, tot xiulant una cançó que ara mateix em resulta gairebé imprescindible.

L'únic problema, però, és que no sé xiular, així és que potser serà més útil escoltar la cançó que m'agradaria fer sonar, i que em recorda que queda enrere aquell temps que ja només és passat.

Avui sé que en tancar la porta de casa pensaré, finalment, amb orgull i satisfacció, que demà serà un altre dia.

Comentaris (0)29-09-2018 07:31:22

Pla de Govern

Dimarts passat, el president Torra va presentar, en roda de premsa, el Pla de Govern per a la XII legislatura. Ja sabem per on passem i quines són les prioritats, doncs, en aquest nou cicle polític i social que ens tocarà de viure.

A la pàgina 37 del Pla, hi trobem allò que fa referència a la llengua, a Catalunya, tema de prou actualitat, per bé o per mal. Literalment:

"o Desenvolupament del programa d’accions de llengua, prestigi i cohesió social.
o Potenciació del Consorci per a la Normalització Lingüística i les estratègies d’ensenyament i aprenentatge de català per a adults.
o Foment del coneixement i l’ús de l’occità, aranès a l’Aran: “Més aranès”.
o Creació del Cens d’entitats de foment de l’occità.
o Exposició itinerant sobre l’occità a la Val d’Aran.
o Foment de la presència del català en els àmbits sectorials i en les estructures on encara és deficitària o hi persisteixen tendències no favorables.
o Desenvolupament de la llengua de signes catalana (LSC)."
Indicadors:
"o Nombre de cursos de llengua catalana per a adults i nombre d’alumnes inscrits".
Fi de la cita.
Comentaris (0)29-09-2018 06:39:54

Avions de paper

Hi ha una bonica pel·lícula, "Les choristes" (a Espanya, "Los chicos del coro") que és tot un cant a la llibertat davant la rigidesa de les normes, presentat amb gran bellesa i dolçor, en contrast amb l'escenari on es desenvolupa la història, un internat per a menors de mala conducta.

La pel·lícula compta amb una banda sonora més que destacable, perfectament posada, en molts moments, al servei de la narració. Un d'aquest moments és quan es pot veure un llançament massiu d'avions de paper des de les finestres enreixades del centre, per acomiadar un professor, en una imatge d'una bellesa plàstica i d'una sensibilitat extraordinàries, amb una bonica cançó de fons, que parla d'aquests avions de paper.

M'ha vingut al cap aquesta escena en llegir que hi ha informes policials que volen justificar un suposat ús de la violència per part dels independentistes en el llançament d'avions de paper contra els furgons policials. Francament, com a argument per justificar la violència em sembla més que justet, però vist com està el pati, ves tu a saber com el llegirà el jutge. Sigui com sigui, i tornant a la pel·lícula, els avions de paper solcant l'espai són una imatge que evoca la llibertat, i en aquest sentit, el paral·lelisme entre l'escena de "Les choristes" i els fets d'ara fa més o menys un any, a Barcelona, em sembla més que adequat.

En qualsevol cas, i davant de la barbàrie, de la brutalitat i de la repressió que aquests dies estem recordant i que no oblidarem ni personarem mai, val la pena regalar-nos uns instants de música, deixant-nos endur per la bellesa del vol senzill dels avions de paper.

https://www.youtube.com/watch?v=Zbc-ZTuYZzA

Comentaris (0)28-09-2018 06:16:46

Vergonya

A veure si ho he entès bé, perquè ja em fan mal els ulls de tant fregar-me'ls. Dissabte venen a fer-se un homenatge aquells policies que ara fa un any van repartir a tort i a dret a tothom que es van trobar al davant, sense cap mirament, amb totes les benediccions administratives dels nostres governants? Doncs es veu que sí. I per si no n'hi havia prou, es concentraran a la Plaça de Sant Jaume, davant de les seus de les dues grans institucions catalana i barcelonina. Déu n'hi do.

Ja és ben veritat que els catalans tenim una personalitat clarament masoquista i que estem molt fets a la pena, però commemorar l'1 d'octubre entomant una marxa policial al bell mig del país supera tots els límits imaginables. Els hem d'anar a rebre amb flors i bandes de música, potser? Pintaran les façanes de la plaça amb dibuixos dels ninots de la Warner? O potser els rebrem, braç en alt, amb els acords de la marxa reial? Ja posats, els podríem convidar a missa a Montserrat.

Ja molt de temps que tinc la sensació que el procés va desbordar la política i que els nostres dirigents, fugint d'un passat ignominiós, van començar a córrer sense saber ben bé cap a on (digueu-li Ítaca, si voleu) i ara, superats per la realitat, per la presó i per l'exili, van mirant d'executar una voladura controlada de tot plegat per retornar a la confortable placidesa del Majèstic i als èxits del peix al cove. El Pla de Govern que tot just s'ha presentat en societat ja és una mica això, i la manifestació de dissabte dels nostres botxins, encara ho ratifica una mica més. De fet, si ens ho mirem amb calma, ja fa mesos que aquesta suposada restitució del Govern no ha estat gaire més que la perpetuació d'un determinat establishment acomodat a l'ombra d'un govern que no s'ha restituït perquè és a l'exili o entre reixes. I d'efectivitat, ben poca, o cap.

Sigui com sigui, dissabte, l'orgull violent i l'odi es voldran fer amos i senyors dels nostres carrers. Els que venen amb ganes de retrobar-se amb el primer d'octubre i la seva brutalitat ja ho han dit ben clar: "vam passar i ho tornarem a fer" (la traducció al català és meva). Això sí, ens volen ben mobilitzats, al passadís de casa, però. Ah! I visca el Rei. Vergonya.

Comentaris (0)27-09-2018 06:19:11

Pàgines: 12345678910125  <>