login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Caspa i cultura

De vegades costa molt entendre què està passant. Però de tant en tant, algun detall, aparentment menor, ens fa llum per interpretar com cal la realitat.

Si encara algú té dubtes sobre el fet que el procés que estem vivint a Catalunya està servint, i molt, perquè la bèstia franquista, mig endormiscada durant uns anys, desperti en tota la seva esplendor, només cal que llegeixi la premsa, escolti les notícies o, senzillament, surti al carrer: escorcolls policials a empreses, assetjament judicial de càrrecs públics, entrada de la policia als mitjans de comunicació, tall de connexions a determinades web, prohibició d'actes públics, control de la correspondència, violacions constants de la llibertat d'expressió, manipulació fins a límits inimaginables de les lleis i del propi codi penal, el colpista Tejero donant lliçons i dictant què caldria fer, amenaces i més amenaces de persecució contra qualsevol veu crítica... I de propina, manifestacions importants de gent que veu que això no va d'independència sinó de democràcia a Euskadi o a Madrid, el mític alcalde de Marinaleda, Juan Manuel Sánchez, en un acte a favor del Sí, mentre mitja població de Linares es manifesta contra la precarietat laboral, una altra notícia silenciada pels mitjans, i un torero es cobreix sense cap pudor amb la bandera franquista, amb absoluta normalitat.

I per si encara tot plegat no era prou evident, i com a expressió màxima de l'innegable retorn del passat que estem vivint, Pablo Motos rep el Premi Nacional de Cultura, categoria de televisió, de mans del Rei Felip VI (que de moment demostra la mateixa brillant preparació que el seu predecessor), pel seu programa "El Hormiguero". Per entendre l'abast d'aquest premi, recomano la lectura atenta d'aquest brillant article Si teníem encara algun dubte sobre la qualitat jurídica i democràtica espanyola actual, proveu de fer un paral·lelisme amb la qualitat cultural d'aquest programa televisiu. "El Hormiguero" es cultura, com la situació actual és democràcia (o justícia). La caspa i el masclisme més insuportables, avui, són valors socials a recompensar. Algun dubte? Doncs anem passant.

Comentaris (0)18-09-2017 06:15:42

És el que hi ha

No cal que hi donem més tombs. Hi ha el que hi ha, ni més ni menys. Sóc així, amb les meves virtuts i les meves carències. Si fa no fa, com tu. O com aquell altre, o com aquella de més enllà. Però ben mirat, tu allargues fins allà on jo no arribo, i aquell altre veu el que se'ns escapa, o aquella de més enllà necessita el que tu o jo tenim. I així, com qui no vol la cosa, els uns pels altres anem bastint una mena de meravellós monstre fet de peces escampades, i entre tots som un. Entre tots plegats acabem sent-ho tot.

Mai no resulta fàcil, ni de vegades agradable, admetre que sols arribem fins allà on arribem i prou. Ens cal ajuda, ens cal algú que ompli els nostres buits i també algú a qui puguem complementar, en aquest curiós joc de donar i rebre. I així, amb paciència i amb constància, anem construint somnis i projectes en aquest singular puzle que coneixem com a família, colla d'amics, associació, empresa, barri, país... Perquè mai no estem sols, ni podríem.

Avui és diumenge, festa per a la major part de nosaltres. Un bon moment per retrobar complicitats, per enfortir afectes i per gaudir del secret plaer de les nostres mancances, quan algú les pot ompli; de les nostres il·lusions, que potser no seran mai realitat sense una mà amiga, i per ser una mica més conscients que no ho som tot, però que, ben mirat i ben aprofitats, cadascú de nosaltres som molt.

Comentaris (0)17-09-2017 06:45:21

Dies incerts

La veritat és que no tinc ni idea de què passarà d'aquí a quinze dies, ni més enllà. De fet, confesso que fa temps que esperava un argument insòlit que tirés el procés enrere amb algun tipus d'explicació inexplicable, d'aquestes que ja coneixem de fa dies, a casa nostra. Però, sorpresa, res de res. Aquí ningú no es fa enrere i no tinc clar si estem davant d'una autèntica partida d'escacs en què cada moviment té una resposta del contrari -i de moment la iniciativa és nostra-, o si estem gestant una catàstrofe de dimensions descomunals, com a punt final d'un llastimós joc del gat i la rata.

Si la política és l'art de la negociació, està clar que fa dies que no se'n fa, de política, amb tot això del referèndum. De fet, els guions, a banda i banda, estan escrits fa temps i es van posant en marxa així que l'ocasió ho demana. De moment, el que tenim és un govern espanyol que utilitza tots els recursos de l'estat, amb estricta observança de les lleis, o no, segons li convé, i un seguit de partits, institucions, empreses i persones que volen exercir els seus drets, emparats en unes lleis pròpies. Ara com ara, un diàleg de sords en què tothom parla i ningú escolta, perquè alguns han perdut del tot el costum d'escoltar, i que encara s'ha d'allargar, si més no, un parell de setmanes, a no ser que Madrid faci escac i mat i realment impossibiliti la realització material del referèndum, cosa que no aconseguirà intervenint cartells de publicitat, precisament, per més que els exhibeixin com les cabelleres dels enemics abatuts.

Què en sortirà, de tot plegat? Francament, ni idea. Ara mateix tenim al davant un cap de setmana molt intens o molt relaxat, segons per a qui, que cal aprofitar. Mentrestant, gairebé minut a minut, van passant coses, fins que ja quedin diaris que amenaçar, impremtes que escorcollar, polítics que investigar, ni ciutadans que intimidar, o fins que el resultat de tot plegat sigui tan contundent que capgiri la història de debò. Temps al temps.

Comentaris (0)16-09-2017 06:30:52

La gran pregunta

15 de setembre. A dues setmanes i poc més de la data que alguns s'entesten a esborrar del calendari. Ahir va començar allò que no existeix, que durarà justament quinze dies, al llarg dels quals passaran coses que tampoc no poden passar i que ens duran fins al primer d'octubre, un diumenge qualsevol, segons que diuen alguns.

És curiós això de viure coses que no passen, segons la versió oficial. En qualsevol cas, preparem-nos per a coses que mai no havíem pogut ni imaginar, segurament. Sigui com sigui, tot apunta que el primer diumenge d'octubre farem alguna cosa, així, com a país i individualment, que tampoc no podrem fer. Però cada dia que passa sembla més evident que res ni ningú no ho podran evitar.

Ahir mateix, en un rampell de saviesa antiga, comentàvem amb gent de la feina la gran pregunta que encara resta per respondre, de cara al primer d'octubre: què ens haurem de posar, aquell dia? Si tirem del que diuen les padrines, cosa sempre interessant, haurem d'anar nets i polits, mudats de diumenge, amb roba interior ben curiosa, com si anéssim al metge (abans, això d'anar al metge era important, no com ara). All cap i a la fi, qui sap què pot passar quan es tracta d'escenaris impossibles. I davant del dubte, ben endreçats, que no se sap mai com ens hem de veure. I si no, que els ho demanin a aquells que pronosticaven que allò d'ahir a Tarragona no es podria fer.

Que el futur ens agafi ben llustrosos i il·lusionats. Per si de cas. Sí? Doncs això.

Comentaris (0)15-09-2017 06:13:53

Melodia de seducció

Innocent de mi, pensava que tot aquest procés que estem vivint a Catalunya hauria de tenir una resposta des de l'altra banda convidant-nos a veure que això nostre és un error i que com a dins d'Espanya no estarem millor enlloc. Una mena de seducció, si voleu perquè no trenquem aquesta unitat que tant s'estimen, es veu. Però, francament, aquesta melodia de seducció que jo esperava sona una mica -o molt- malament.

Repassem: Govern i Mesa del Parlament acusats de no sé quantes coses. Totes les forces de seguretat informades i teledirigides. Més de 700 alcaldes citats a declarar i amenaçats. Amenaces, també, a tothom que formi part d'una mesa electoral. Insults constants des de tots els mitjans de comunicació. Prohibició de debatre i d'informar sobre el referèndum. Impunitat d'aquells que amenacen de mort representants democràtics com ara Anna Gabriel ("i què es pensava", encara diuen. Es veu que ser independentista mereix pena de mort). Escorcolls policials a empreses. Tancament de webs que reapareixen als pocs minuts des de qualsevol altre lloc del món. Presència massiva de forces de la Guàrdia Civil i de l'exèrcit fent maniobres tant si toca com si no. Aviat, només és qüestió de temps, ens arribarà a tots l'amenaça si votem... Una meravellosa melodia de seducció no sé si d'una òpera bufa o d'una dansa macabra.

Però vet aquí que ahir, de sobte, apareixen unes declaracions oficials del Govern dels Estats Units en què es diu que ells treballaran sense cap problema amb el govern que surti del referèndum. Potser és que es comença a donar per fet el tal referèndum impossible? Potser és que no és l'origen de tots els mals, com volen des de Madrid? Si fem cas del que va dir ahir mateix el president, l'altra melodia, la nostra, seguix sonant afinada, malgrat tot el soroll. Així sia.

Comentaris (0)14-09-2017 06:15:23

L`únic problema

Ja fa molts anys que tota l'oposició política contra Catalunya ha fet seu l'argument que l'estelada, el procés, serveix per amagar totes les misèries dels diferents governs. Segur que ha estat així en algun o en molts o moments dels darrers temps, però el que no es pot negar és que ara són l'estelada, el procés i el referèndum les grans catifes que amaguen tota la immundícia d'un estat franquista que emergeix de la tomba on alguns es pensaven que descansava en pau, però que en realitat campa lliure sense cap mena de vergonya.

Fixem-nos: no es pot debatre (remarco "debatre", o parlar, com vulgueu) de segons quines coses ni en seu parlamentària. Se segueix trucant als directors dels mitjans de comunicació per dictar-los com han d'informar. Es prohibeix a determinats mitjans que informin (remarco "informin") sobre el referèndum. Es fa el silenci sobre l'incendi d'unes dependències judicials de València on, accidentalment, s'han cremat uns quants expedients vinculats amb la corrupció del PP. Segueixen morint més i més persones vinculades al cas Gurtel i altres de similars. Es fa un silenci, novament, sobre els 40.000 milions perduts en ajudes a la banca. El dèficit d'Espanya supera ben superat el 100% d el PIB. Ja fa molts mesos que qualsevol norma que aprovi el nostre Parlament és declarada inconstitucional, encara que sigui idèntica a altres vigents en altres territoris. Diferents tribunals, cada cop més, actuen al dictat d'un govern que no té cap pudor a avançar les sentències que acabaran dictant... i podríem seguir una bona estona enumerant comportaments gens democràtics que no troben cap resposta clara ni per part d'una suposada esquerra socialista, a hores d'ara ja plenament còmplice de la dreta més franquista, ni de la nova esquerra indefinida i sense cap ganes d'actuar ni, molt menys encara, de la suposada intel·lectualitat d'esquerres, dòcil i callada davant d'aquell que els dona de menjar.

I tot això va passant discretament, mentre el gran, l'únic, problema d'aquesta Espanya neofeixista és si votem o no, en un referèndum que, vistos els darrers precedents internacionals, potser tindríem més possibilitats de perdre que de guanyar. Però, és clar, l'Espanya democràtica i constitucional no negocia, imposa. Potser algun dia, segurament més d'hora que tard, aquells que avui callen davant dels fets i aplaudeixen la trinxera de la unitat d'Espanya, patiran tota la cruesa del monstre que hauran creant. Segurament serà tard. Però, quan arribi el moment, tant em farà.

Comentaris (0)13-09-2017 06:13:34

Casualitats de l'atzar

De vegades l'atzar ens presenta coincidències que sembla que ens vulguin fer reflexionar una mica sobre alguna qüestió en concret. La setmana passada va morir Lotfi A. Zadeh, el creador de la lògica difusa, aquesta extraordinària manera d'ordenar l'univers sempre ambigu d'expressions com ara "fa molta calor", "és molt alt" o "hi havia molta gent". I és que encara que sembli mentida, gestionar correctament aquests i molts més conceptes poc acurats, des d'un punt de vista matemàtic, permet, per exemple, ajustar els sistemes de control dels condicionadors d'aire, el focus automàtic de les càmeres de fotografiar, els sistemes de reconeixement d'escriptura, o gestionar grans volums de dades imprecises.

Ahir, justament, vaig assistir a la concentració de l'11 de setembre, a Barcelona. Tot un gran exemple de com la lògica difusa podria ajudar a aclarir si érem molts o pocs, o més o menys que altres anys i potser aportar una mica de llum a l'etern debat de totes les concentracions humanes en què el nombre és important, però que no compten amb seients numerats.

A títol personal, i basant-me en l'experiència d'unes quantes trobades d'aquest tipus, només puc dir que ahir va ser el dia que vaig tenir més problemes per aparcar, per moure'm per l'espai de concentració i per veure-hi alguna cosa que no fossin els clatells dels de davant o les estelades que volaven per damunt dels nostres caps. Sense entrar en detalls, moltíssima gent, molta més que mai, si la memòria no m'enganya. De tota manera, es veu que alguns dels que mai no han viscut aquestes experiències han decidit, com sempre, de fet, que érem quatre gats. És el que passa quan la lògica, tant si és la natural, la científica, la difusa, o qualsevol altra, senzillament, no hi és. Aleshores, qualsevol bajanada pot semblar lògica i raonable. I fins i tot hi ha qui se la creu.

Comentaris (0)12-09-2017 06:20:46

Ara és l'hora

Ahir, nova sessió (per dir-ne d'alguna manera), nou esperpent dels grups unionistes, repetició de la filibustera jugada del dia abans i aprovació final de la Llei de transitorietat jurídica i tot plegat. Massa previsible tot plegat, i massa lamentable.

Però sigui com sigui, som on som. Aquí, amb el desplegament legislatiu que calia i allà amb el judicial que era de suposar. Tot en ordre, les espases ben altes, a l'espera de veure com en poques setmanes desapareixen els dubtes que fa anys que anem arrossegant. Qui se'n sortirà millor? Aviat ho sabrem.

Avui, més enllà de les cròniques i comentaris que ja faran tots els mitjans, ara que hi ha teca de debò per opinar i especular, em ve de gust recordar una bonica cançó occitana (ara que ja sabem que una part del nostre país és occità) que ens recorda que rere un cim sempre hi ha un altre cim, rere una llum una altra llum i que la llibertat és l'únic camí. No perdem la perspectiva, a aquestes alçades. En aquest enllaç trobareu una petita contextualització en clau catalana de la cançó i també la traducció de la lletra. Fins dimarts, a veure com estarà el pati aleshores.

Comentaris (0)08-09-2017 06:13:39

Ahir, avui i demà

Ahir vam veure un dels rostres més amargs i més odiosos de l'exercici de la política. Ahir vam veure, minut a minut, com un grup de representants que paguem entre tots dedicaven hores i més hores de la seva activitat, simplement, a torpedinar l'activitat normal d'un parlament amb l'únic objectiu de fer mal, de crear sensació de caos, perquè, al capdavall, van acabar retirant totes les esmenes que havien presentat i van abandonar els escons en el moment de votar. És a dir, una pila d'argúcies reglamentàries i tècniques per garantir la netedat d'un determinat tràmit, però (i ja sabem que tot el que va davant d'un "però", és prescindible, com ens va ensenyar Tyrion Lannister a "Joc de trons") que sabien que no servirien de res perquè ja estava decidit que no hi hauria cap proposta alternativa, sinó només una fugida indigna i impròpia de qualsevol representant públic. Filibusterisme, en van dir. I el nom és encertat. No l'oblidem, per si de cas.

Ahir, de tota manera, finalment es va convocar el referèndum del primer d'octubre, amb la cobertura legal necessària. De tota manera, ja veurem què dura, perquè avui mateix es posarà en marxa tota la maquinària jurídica de l'Estat contra les accions del Parlament i del Govern. Tot previsible, de fet, i tot necessari, perquè cal arribar a algun lloc, d'una vegada.

Avui el guió sembla que està prou escrit de fa dies i la ràbia camparà ben lliure pels passadissos, els salons i les tertúlies, no en tinguem cap dubte. Però a partir de demà, segurament a partir de demà mateix, s'obrirà un escenari nou, ple d'interrogants que caldrà anar responent un a un, tant part del Govern com per part de l'Estat. I és que aquell anunciat xoc de trens ja és aquí i caldrà veure com es resol. Sigui com sigui, no hi ha retorn; mai res no tornarà a ser com fa uns anys i la desconnexió mental de bona part de la societat catalana respecte a Espanya és irreversible. Ara comença la política de debò i caldria esperar que no tingui res a veure amb el lamentable espectacle d'ahir.

Comentaris (0)07-09-2017 06:16:12

Absurda realitat

Diu un sentència popular que si vols no resoldre mai un problema només n'has de crear una comissió. De fet, l'experiència pot validar aquesta afirmació i, de fet, aquesta és la recepta a tots els mals de Catalunya que s'ha empescat el gran venedor de fum Pedro Sánchez: una comissió parlamentària (a la qual es convidaria a participar els partits catalans, en un autèntic exercici de bondat i condescendència) per estudiar una solució al futur encaix del nostre país dins d'Espanya. No cal ni dir que al PP li ha faltat temps per aplaudir la iniciativa. Només faltaria.

I mentre aquesta idea encara volava per les tertúlies, la fiscalia i les més altes instàncies judicials ja advertien, davant d'aquest rei que alguns volen que tingui nom d'aeroport) que la base de l'estat de dret és la unitat de la pàtria, en un nou exercici d'ignorància, perquè serà que no s'han creat i dividit estats amb marcs legals perfectament consolidats. Però es veu que això allà no passarà mai.

I de propina, es va estrenyent el cercle contra els acusats pel 9N i les sancions milionàries cada cop planegen més arran de terra. Sempre m'ha fet gràcia això de sancionar uns fets que van tenir lloc sense que el govern de Madrid fes ni un pas per evitar-los més enllà de xerrameca i més xerrameca i alguna que altra sentència d'aquells tribunals tan independents que tenen. Tot i que val a dir que ja ha quedat clar que la independència, a Espanya, no es pot ni nombrar, i és delicte. I cada dia és més evident que els poders públics observen gelosament aquest principi.

I amb tot això arribem a la sessió parlamentària d'avui, en què s'aprovaran coses, es recorreran coses i, si no baden gaire, fins i tot es podrien sentenciar coses. Al cap i a la fi, qui dubta que les sentències ja estan dictades i escrites de fa dies? I sense necessitat de cap comissió.

Comentaris (0)06-09-2017 06:17:03

Qüestió de formes

És ben possible que tot, al llarg del temps, igual com qualsevol fruit de qualsevol arbre, acabi madurant i podrint-se, procés que estaria absolutament en línia amb el mateix cicle de la vida. Potser sí que és llei de vida, però si mirem la política, l'exercici de la política, de fet, per part de les persones que s'hi dediquen i que hi viuen, el fenomen és especialment greu i, tot sovint força preocupant.

La setmana passada es van difondre aquestes imatges d'una coneguda diputada espanyola en què se la pot veure perdent els papers, les formes i el respecte, tant als seus rivals polítics com a la institució en la qual es trobava en aquell moment.

Si pensem una mica i fem un cop d'ull panoràmic sobre l'activitat política a tots els nivells, ens serà fàcil detectar múltiples exemples de prepotència similar, d'abús dels recursos institucionals i de menyspreu absolut tant als rivals polítics com als ciutadans en general, quan els anys d'exercici del poder i una certa actitud innata o apresa es van consolidant i madurant. En qualsevol cas, sempre actituds denunciables que no tenen justificació possible en persones que cobren un sou que paguem entre tots i de les quals s'espera rigor i respecte. Exemples com el de Villalobos ens recorden que encara som molt lluny de la qualitat democràtica que caldria esperar després d'unes quantes dècades d'existència formal. I és que l'estètica i la roba de determinats càrrecs públics són importants, i fins i tot qüestionables, però determinades formes i actituds són, directament, indignes.

Comentaris (0)05-09-2017 06:22:33

Comencem

Obrim setmana. Una setmana nova de trinca que, si els auguris i les profecies són encertats, ha de portar-nos importants i substancials novetats. En primer lloc, ens trobem a una setmana justa de l'enèsima darrera gran manifestació d'abans de la república. D'altra banda, si realment hem d'anar a votar el primer d'octubre, caldria anar convocant la cita amb les urnes i aclarint quatre detalls gens menors. A més, i si això passa, tal com ja ha deixat anar la vicepresidenta espanyola, tindrem recursos, reunions urgents del Tribunal Constitucional i ves tu a saber què més.

En resum, comencem una setmana plena d'interrogants però, al mateix temps, carregada d'esdeveniments del tot previsibles. És el que té viure en un país on la premsa anuncia què diran els tribunals, o en el qual el govern i les altes instàncies judicials dissenyen plegades l'estratègia de resposta a les provocacions independentistes.

Sigui com sigui, és dilluns, som aquí, hi ha el que hi ha i ens tocarà llaurar amb aquesta colla de bous. No tenim res més, ni podem esperar gran cosa més, ara com ara. En qualsevol cas, quan arribem al proper diumenge, n'estic convençut, s'haurà desvetllat alguna que altra incògnita i s'haurà complert alguna que altra predicció. A veure què ens tenen reservat per a aquests dies els astres i la fortuna.

Comentaris (0)04-09-2017 06:15:27

Gris

u a sobre, com les primeres boires, i ens deixa mig paralitzats, sense ganes de res i sense l'energia per seguir endavant. Aleshores, tot es trist, fosc i complicat, i res sembla que hagi de tornar a tenir sentit. Quan això passa, quan la tristesa ens envaeix i s'instal·la a dins nostre, és bo comptar amb algú, amb alguna persona que ens estimi de debò, que ens acompanyi sense més, i que ens recordi que no estem sols i que tot, fins i tot les temporades més fosques, són només això, temporades que duren més o menys, però que no són eternes.

Qui no ha sentit mai aquesta sensació d'ofec interior? Qui no ha perdut mai la il·lusió de viure? Segur que tothom en sabem, poc o molt, d'aquest estat de pena íntima i de desesperança profunda. I si hi pensem una mica, en aquests moments, en els pitjors moments, sempre hi ha hagut algú que potser amb la seva mera presència, amb la seva companyia sincera i silenciosa, ens ha donat el bri d'esperança necessari per seguir endavant sense claudicar, sense rendir-nos.

Avui és diumenge, dia especialment propici per compartir amb aquells que tenim sempre més a la vora. Dia adequat, potser, per recordar una preciosa cançó de l'any 1973, i per la qual sembla que els anys no passin. I és que potser el que hi descriu és etern i sempre té anada i tornada.

Comentaris (0)03-09-2017 07:08:36

Setembre

Setembre, mes incert, mes d'incògnites, mes decisiu, en un sentit o altre. Tenim al davant unes setmanes que, de ben segur, vindran farcides de polèmiques, de mentides, d'agressions, d'intoxicacions i de tota mena de declaracions i afirmacions absolutament fora de lloc. Però també serà un mes carregat d'il·lusions i de fe en un futur més que incert, però més que atractiu. Sigui com sigui, i acabi com acabi, aquest mes de setembre de 2017 no serà un setembre més d'un any qualsevol.

Més enllà del que es veu, del que es llegeix, del que sabem, però, hi ha moviments, ben nobles o del tot inconfessables, que acabaran forjant la realitat i els mesos i anys que han de venir. Fet i fet, el mateix que passa amb qualsevol projecte, amb qualsevol idea que volem fer realitat. Tot requereix un temps de preparació, de treball intens, col·lectiu, abans que els resultats es puguin fer visibles. De fet, els pagesos ho sabem prou bé, això: avui sembres i algun dia, si tot va bé, culls.

Aquest setembre em sembla que és temps de tenir cura d'alguna cosa que ja s'ha sembrat fa temps i que està a punt de fer fruit o d'emmalaltir definitivament. Aviat ho sabrem. I avui mateix, també, comencem una feina silenciosa i discreta, una colla de gent carregada d'il·lusions i convençuda que les coses es poden fer d'alguna altra manera. Els resultats, passats tots sants. Ja n'anireu tenint notícies. Aquesta tardor pinta que vindrà carregada de sorpreses, segur, molt més enllà dels grans titulars i dels avatars de la política, perquè la vida,per fortuna, és molt més que allò que ens volen vendre.

Comentaris (0)02-09-2017 06:34:52

Qui menteix?

En tot aquest afer de la suposada comunicació de la CIA als mossos advertint del risc d'atemptats a les Rambles, qui menteix? Perquè és més que evident que quan les versions d'uns i altres són tan diferents, hi ha qui està faltant a la veritat, de manera conscient. Si hem de fer cas del que sempre repetia el televisiu doctor House, tothom. Tothom menteix, deia ell. Qui ho sap? Potser sí.

Menteix Enric Hernàndez quan intents explicar, en una entrevista radiofònica l'estrany comunicat que ahir va publicar El Periódico en portada? No ho sé, però vaig poder seguir tota la conversa amb Mònica Terribas i les explicacions sonaven molt poc convincents i ben poc versemblants, fins i tot des del punt de vista purament tecnològic. Menteixen el conseller d'Interior i el major dels mossos quan donen la seva versió dels fets? Potser sí, però és evident que el seu discurs resulta molt més convincent i argumentat que el d'Hernàndez. Menteixen algunes cadenes de televisió que informen només del que havia publicat El Periódico, tot ignorant les explicacions de la Generalitat? Segur que sí, perquè amaguen, a consciència, informacions rellevants. I el govern de Madrid, menteix? Bé, de moment, calla, tot i que els cosos i forces de seguretat de l'Estat han estat citats com a part important en l'afer, tant per Hernàndez com pel conseller i el major. Potser un silenci que sona a amagar el cap sota l'ala? Mentida per omissió? Ja sabem que qui calla, atorga.

Però més enllà de qui diu veritat i qui no, hi ha una realitat més greu: s'està mentint sobre la nostra seguretat, sobre un centenar llarg d'innocents ferits i sobre setze vides arrencades. Quin alt objectiu pot justificar aquestes mentides? Però què podem esperar d'aquells que han frivolitzat un i mil cops sobre el nazisme, sobre l'holocaust i sobre l'assassinat i l'oblit dels morts que encara esperen justícia als vorals de les carreteres? Doncs això, justament això, mentides sense cap mena de pietat ni de respecte per la vida.

Comentaris (0)01-09-2017 06:17:25

Pàgines: 12345678910102  <>