login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Universitat Segle XXI?

Que la universitat ja no és el que era, o si més no determinades universitats, és una evidència difícil de negar. Quan encara ens arrossega l'onada de falsedats en títols d'algun que altre centre madrileny, amb el mal potser irreversible durant molt de temps a la reputació dels centres en general, ara ens arriba la notícia que l'Autònoma de Madrid (sempre la vila i cort) posa en marxa estudis per a aconseguir la titulació com a influencer.

No seré jo qui qüestioni el nivell de formació de molt bona part d'aquests personatges amb cada cop més impacte social. Cadascú se sap el seu passat i el que ha fet o deixat de fer per arribar a la notorietat pública. De tota manera, sembla que l'Autònoma de Madrid té clar que hi ha buits formatius més que destacables que cal omplir amb les seves acadèmiques pràctiques. Doncs molt bé, el negoci és el negoci. Però el tema potser no és tant aquest sinó l'oficialització, a través d'una universitat pública (detall gens menor), d'un determinat perfil personal i sobretot diguem-ne professional, ja que és el modus vivendi d'una determinada gent que viu i es guanya la vida a les xarxes. Ben mirat, és posar les influencers (utilitzo el femení perquè majoritàriament són dones) al mateix nivell que la física, la medicina, l'enginyeria, l'arquitectura, la filosofia, la història, la filologia, l'economia...

Seguint l'argument de detectar grups socials emergents i oferir una formació superior que n'ompli els dèficits de coneixements que puguin tenir, per a quan estudis de tertulià especialitzat en teleescombreria, de concursant televisiu, modalitat "busco parella", o de "tronista"? (d'esportista d'elit amb estudis, millor ni en parlem). Espanya ho necessita. Què voleu que us digui, però cada dia que passa tinc més clar que com més lluny millor, d'aquesta tropa.

Comentaris (0)09-08-2018 08:55:53

Dividir

Ja fa dies, molts dies i mesos, de fet, que es va consolidant un missatge social terriblement perillós, que és aquell d'evitar tot el que pugui crear divisió (així en diuen) entre la població. Rere aquest missatge aparentment conciliador, però, s'amaga el fet que l'únic que segons els que el defensen crea divisió és allò que té a veure amb la independència en un sentit ben ampli, des del propi plantejament polític, fins a l'exigència de l'alliberament dels presos polítics, o el dret a expressar determinades opinions en públic, o a exhibir determinats símbols, o inclús colors.

Però si pensem una mica - un hàbit cada cop més estrambòtic, pel que sembla-, la democràcia és la que genera divisió, ja que permet que aforin diferents opinions i diferents maneres d'entendre el món i d'organització d'un determinat territori. I aquesta és la gràcia: que davant de diferents postures es pugui escollir la que cadascú consideri millor; que es pugui votar i que, evidentment, s'acati el resultat i s'actuï en conseqüència. Però ara resulta que la nova lectura que l'espanyolisme està fent de la democràcia és la d'evitar qualsevol discrepància o punt de vista diferent al d'aquells que governen Espanya i tot el seu cor d'escolanets polític, sindical, intel·lectual, periodístic... Potser, seguint el seu argument unificador, va arribant l'hora de prohibir el futbol, perquè genera divisió, o la música (sempre tan diversa i diferent) o, per què no, la moda, capaç de generar productes, especialment femenins, que es veu que inciten a una determinada violència masclista i que enamoren a uns i escandalitzen uns altres.

Només una pregunta per a tots els que des de la dreta fins a l'esquerra (suposant que aquesta distinció encara tingui sentit, cosa que dubto, i molt) defensen la prohibició de tot allò que divideix i s'escuden en el cap d'estat com a garant superior de la veritat absoluta i de les essències pàtries: som gaire lluny, encara, o ja hem arribat a aquell tristament famós Ein volk, ein reich, ein führer (si fa no fa: "Un poble, un imperi, un líder"). Ho pregunto per tenir una idea de per on passem, en realitat, o si ja hi som, ara que ja es poden assaltar impunement ajuntaments per arrencar-hi pancartes. El pas següent? Llegim la història i tindrem la resposta.

Comentaris (0)09-08-2018 08:32:59

Ètica o llei?

Fa uns dies que, a propòsit del màster fantasma de Casado, s'ha plantejat una bonica discussió sobre l'ètica i la llei. Diverses fonts del PP (imagino que al dictat dels seus ideòlegs de guàrdia) s'han manifestat afirmant amb tota rotunditat que l'ètica és la llei i que, per tant, si alguna cosa no és delictiva és plenament ètica. Així de simple.

No sóc cap expert ni en filosofia ni en dret, però crec que és relativament senzill veure que ètica és un concepte molt més ampli que un determinat marc legal. No oblidem que l'ètica tant s'ocupa de les finalitats últimes de la vida i de la manera correcta d'assolir-les, com de les virtut i les qualitats moralment desitjables, com dels actes i la seva qualificació moral, com, fins i tot, dels sentiments i dels afectes. Cert que teòricament tot és pot regular, legislar i encotillar en normes, però no menys cert que la llibertat humana i la capacitat de raonar i d'actuar en conseqüència (d'actuar segons el lliure albir, si voleu) existeixen en tant que hi ha marge d'actuació personal. Dit això, crec que no m'equivoco gaire si dic que l'obsessió per la regulació total és pròpia dels règims totalitaris, on l'obediència cega i sense fissures acaba sent la pauta de comportament social i on acaba esdevenint l'única i inqüestionable moral col·lectiva; l'única ètica permesa, encara que serveixi per justificar tota mena d'abusos, o atorgui, a aquells que la dicten, la capacitat de decidir sobre la vida i la mort dels altres, com prou bé i ben dissortadament sabem.

Així doncs, davant d'aquesta assimilació entre ètica i llei per justificar determinats comportaments i determinades actituds, com a mínim sospitoses, el PP opta per replegar-se a la seva zona de confort ideològica i apel·lar a la llei suprema que tot ho controla i tot ho jutja, sense cap marge per a cap matís. És a dir, es replega al totalitarisme, a la dictadura d'on prové i on sempre troba seguretat en moments de crisi.

No sé si Casado dimitirà, el faran saltar, seguirà com a líder popular, ni si la justícia fallarà a favor, en contra o s'inhibirà. Ben mirat, tant li fa. El que em sembla interessant i definitori és la presa de posició. Sigui com sigui, els dubtes són massa consistents com per superar el filtre de l'ètica que cal exigir a tot càrrec públic, digui el que digui un determinat jutge o un determinat corpus legal. I és que tant la legislació com aquells que la interpreten, sempre seran molt més transitoris, modificables i substituïbles que els grans principis ètics (i gairebé esotèrics i metafísics, darrerament, si parlem de política), com ara l'honestedat, sense anar més lluny. O fins i tot la justícia, ja posats.

Comentaris (0)08-08-2018 13:35:12

Ombres

S'acosta el dia 17 i l'aixecament parcial del secret del sumari de les investigacions dels atemptats de Barcelona i Cambrils no fa altra cosa que projectar més i més ombres sobre uns fets que mai no s'han vist clars. Si en el seu moment les paraules de Garcia Margallo, aleshores ministre, anunciant que a mitjans d'agost passarien coses a Catalunya, ja van sonar a molt més que premonitòries, el que ara anem coneixent genera moltíssims dubtes sobre la relació de l'Imam de Ripoll amb el CNI, sobre la informació que anava rebent de serveis estrangers la policia espanyola, sobre la manca d'informació -intencionada- al mossos i, al capdavall, sobre l'autèntica autoria intel·lectual dels atemptats. Massa ombres, un any després.

I ara, a les portes d'un acte institucional en memòria de les víctimes, i a la vista de les informacions que van apareixent, molt a poc a poc però que van apareixent, la gran pregunta: què hi fan en aquest acte els més alts representants del partit que governava Espanya en aquell moment, els del govern actual i, de propina, el cap d'un estat amb un seguit d'estructures policials i de seguretat sota sospita, més que evident, pels fets que ens diuen volen recordar.

Francament, només sé trobar dues respostes, i ja avanço que cap de massa digna. La primera, un exercici d'hipocresia per amagar negligències o irresponsabilitats d'un estat que fa aigües pel que fa a nivells de democràcia i justícia o, la segona, una nova provocació a la recerca d'una violència inexistent que legitimaria tota la brutalitat repressiva emprada, i qui sap si prevista. Sigui com sigui, mala peça al teler dels nostres representants polítics, si no se'n saben, o si no volen, desmarcar-se'n de manera clara. Perquè, al pas que anem, encara resultarà que els atemptats en qüestió es van orquestrar aquests suposats independentistes radicals i violents que governen la Generalitat. Ja posats...

Comentaris (0)08-08-2018 06:04:32

Tot costa

L'estiu és un temps propici per passar les llargues hores de calor entre les pàgines d'un llibre, tot sovint intranscendent i prescindible, o mirant pel·lícules o sèries, també generalment de poca volada, a la televisió, a l'empara de quatre parets protectores. Però vet aquí que, de tant en tant, fins i tot allò que té menys atractiu, a priori, deixa anar alguna que ens hi reconcilia i que ens fa pensar que han valgut la pena les hores que hi hem dedicat. Una d'aquestes perles és la frase que ahir mateix vaig sentir en una d'aquestes sèries i que, si fa no fa, venia a dir que tot és difícil fins que esdevé fàcil.

Qui no recorda aquell problema de matemàtiques que ens feina anar de corcoll fins que, en un moment donat, vèiem clar allò que fins aleshores era tan confús i el resultat final apareixia davant nostre amb una facilitat gairebé insultant. I el mateix podem trobar en qualsevol projecte que ens ha robat temps i esforços i que, a l'hora de la veritat, es concreta i pren forma com si fos la cosa més senzilla del món. O aquell discurs precís que hem preparat un i mil cops davant d'una entrevista de feina, o d'una cita i que ha quedat a la butxaca perquè les paraules, quan ha arribat el moment, han sortit soles, sense parafernàlia ni retòrica, i han estat les adequades.

Ben mirat sí, tot és difícil fins que és fàcil. La clau és la feina, la constància i la paciència que hi posem per tal que les qüestions més complexes tinguin les solucions més simples. No oblidem que res no és de franc i que tot, absolutament tot, té uns requeriments i un preu. Si els sabem trobar i ens hi posem, potser tot acabarà sent molt senzill que no ens pensàvem.

Potser la nostra classe política també hauria de badar una mica mirant telesèries menors per trobar la sortida més simple a un procés massa embolicat. O potser és que la política sempre acaba sent l'art de crear situacions complexes al voltant de respostes molt més senzilles. Potser algú ha entès que aquest és l'ofici del polític. I així ens va.

Comentaris (0)07-08-2018 06:21:00

Claredat, si us plau.

Segurament mai no entendré la política, ni els mecanismes mentals d'aquells que s'hi dediquen. Em costa molt acceptar amb normalitat les grans declaracions del tipus "Catalunya no té rei", per exemple, i el fet de no gosar a fer una autèntica plantada institucional a un acte on assisteix aquell que diem que no reconeixem. De la mateixa manera, no puc entendre que, si realment no tenim rei, calgui seguir esperant una disculpa que no arribarà. Més encara, si la disculpa arribés amb una adaptació d'aquell "lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a suceder", què hauríem de fer? rectificar i reconèixer el monarca?

Serà la calor d'aquests darrers dies, o que la paciència té un límit, no ho sé, però el cert és que cada dia que passa em desconcerta més la manera de fer dels nostres representants polítics, a tots els nivells. En el fons, de vegades tinc la sensació que vivim en una enorme farsa que dona ales a uns o a uns altres segons convingui i on la gent que no tenim cap poder de fer ni de desfer som un mer instrument en les mans de qui mou els fils en cada moment. De què van servir els cops del primer d'octubre, en realitat? De què les manifestacions on any rere any ens hem deixat temps, diners i esperances? Què ha canviat, realment, en el país?

Potser, posats a demanar rectificacions, aniria sent hora de saber quatre veritats i d'exigir explicacions de per què som on som i cap a on anem, i de quina manera, sense paraules pomposes i sense focs d'artifici tan efectistes com efímers. Gairebé ni es adonarem i hauran arribat setembre i octubre. I després què? Un nou joc de mans en forma d'eleccions? La promesa que les municipals seran l'embrió de la república, finalment, sobretot per obra i gràcia de les diputacions? Potser va sent hora d'admetre que cal canviar l'estratègia i encetar nous camins, ni que siguin llargs, però que duguin a algun lloc. Això si, amb determinació, passes curtes, si cal, i amb la seguretat que cada pas és un pas endavant i no la manera de seguir el ritme d'un ball rodó.

Comentaris (0)06-08-2018 06:06:48

Memòria

Què queda de nosaltres quan ja no hi som? No, no em refereixo a la transcendència després de la vida o més enllà de la mort. Em refereixo a què en queda quan deixem l'escola, o la universitat, quan canviem de feina, quan posem fi a una relació, quan canviem de colla d'amics... En resum, què anem deixant en aquestes petites o gran circumstàncies que es van succeint al llarg de la nostra vida?

Segur que en ens encanta pensar que un record inesborrable o un buit impossible d'omplir. Però molt em temo que, a tot estirar, petits instants, petites anècdotes que la memòria dispara, gairebé per casualitat, fruit d'una curiosa associació amb qualsevol fet d'un present on ja no hi som. I, ben mirat, potser no pot ser d'altra manera.

Nosaltres mateixos anem soltant llast, al llarg de la nostra vida. Segur que recordem tots els nostres companys d'institut, posem per cas? De la major part no en retenim ni els noms. Doncs, per més sana vanitat que tinguem, el mateix passa a la inversa. Som estrictament allò que vam ser, en el seu moment. I prou. I ja és molt.

Ens agrada pensar que perviurem a través de les nostres obres, dels nostres actes, de les nostres paraules, i que tot el que hem fet tindrà una certa transcendència, i no ens adonem que l'únic passat on realment deixem empremta és el present immediat que anem dibuixant cada dia. Agafem-nos fort al que tenim, al terra que trepitgem, i gaudim-ne amb tanta intensitat com puguem. La resta, la nostra memòria inclosa, es perdrà, com llàgrimes entre la pluja, que deia aquell.

Comentaris (0)05-08-2018 06:34:34

Provocar

Per més que ho intenten, no poden. No poden construir la realitat inexistent de les dues catalunyes enfrontades pel procés. L'únic que hi ha, i ho saben, és una part de la societat catalana agredida (amb absoluta impunitat, dit sigui de passada) per alguns que no se senten, i que en molts casos ni són, i no s'estan de manifestar-ho, catalans. Tot plegat, una simple provocació per mirar d'obtenir una resposta violenta que ratifiqui la seva falsa tesi. Però no hi ha manera.

D'aquí a un mes i poc viurem un nou capítol d'aquesta provocació constant, amb motiu del primer aniversari dels atemptats de Cambrils i Barcelona, per l'assistència als actes institucionals que s'hi faran del rei de l'"a por ellos" i de la plana major del 155 (no oblidem que ara amenacen amb tornar-hi, si no fem bondat). No respecten ni els morts ni el dolor de les famílies, cosa que prou han demostrat amb els presos polítics, no ho oblidem. I davant d'aquest nou intent de generar violència, què hem de fer?

Sé que el que digui no passarà de simple reflexió personal, però una plantada de la política i de la societat catalanes a aquests visitants potser seria la millor resposta. A tot estirar, una xiulada a la seva arribada, per evidenciar l'enorme cordó de seguretat que sempre ha de desplegar el monarca quan visita Catalunya per mantenir-se ben lluny dels seus suposats súbdits i, immediatament, abans que comenci cap acte, el buit. Marxar cap a un altre lloc, potser la Plaça de Sant Jaume, en el cas de Barcelona, on una concentració silenciosa dels més alts representants polítics i la societat civil fos l'autèntic homenatge, breu, contundent i sentit, a les víctimes i la millor mostra de condol als familiars, d'aquells terribles atemptats, encara amb tantes zones fosques que els insignes forasters que vindran a retratar-se no volen, o potser saben que no poden, aclarir.

No caiguem en cap provocació. Deixem-los sols i que quedi ben clar que no són ni el nostre govern ni el nostre cap d'estat. I així sempre i a tot arreu on calgui, a les institucions i al carrer. Tortosa va demostrar fa uns dies com pot ser d'efectiva la indiferència. Aprenem la lliçó.

Comentaris (0)04-08-2018 06:13:48

El carro i els bous

Un cop més confonem objectius amb estratègies, i aquest és un error que s'acostuma a pagar caríssim. Ahir, alguns membres dels CDR es van concentrar davant de les seus d'ERC, el PDECat (o com es digui ara l'antiga Convergència) i les CUP, a Barcelona, per protestar i exigir la desobediència per instaurar la república, sense més dilacions.

Mala peça al teler. Els grans partits, no ens enganyem, tenen un ull i mig posat en les eleccions municipals de l'any vinent (suposant que finalment no hi hagi eleccions al Parlament anticipades). L'antiga Convergència té un gravíssim problema d'identitat i lideratge, mentre manté una pugna (gairebé ancestral i darrerament prou evident) amb ERC. Les CUP s'han replegat cap a posicions menys col·laboracionistes i més properes a les dels CDR. I de propina, els CDR ja s'enfronten obertament a tots tres exigint-los resultats. I no fa la pinta que tot plegat sigui una calorada d'estiu, precisament.

Provem a posar ordre. L'objectiu de tots quatre és la república, una paraula que encoratja i fa trempar molta gent només de sentir-la pronunciar. Correcte. Ara bé, la presa i la mala gestió dels temps, encara que sigui per fer veure que es fan grans avenços, són les pitjors companyes de viatge. Mirem en què han quedat aquells famosos divuit mesos que calien per proclamar la independència. Així doncs, fixat l'objectiu comú, passem a les prioritats; i la primera, i per damunt de tot, han de ser les persones, començant per les que ho van arriscar tot en el seu moment i que ho han perdut tot: els presos polítics i els exiliats; i immediatament després, els ciutadans d'un país que ha encadenat una crisi econòmica amb una crisi política i que necessitem oxigen i estabilitat per seguir creient en alguna cosa.

Un cop més posem els carro davant dels bous, o la república davant de les prioritats i de les necessitats més immediates. Mala cosa, llevat que sigui l'evidència més clara que tot el que estem vivint els darrers mesos no és altra cosa que la voladura controlada d'un somni col·lectiu que ens deixarà a tots amb cara de passerells, mentre els que sempre han tingut el control de la societat, de l'economia i de la política el recuperen o el refermen d'una manera ben sòlida i per molts anys.

Comentaris (0)03-08-2018 06:21:32

Adéu-siau

Se'n va Àngel Ros. Bé, de fet, no se'n va gaire lluny, fins a Andorra, concretament, destinació que els lleidatans coneixem prou bé, de sempre. Però ell no hi va a fer gasolina, ni a comprar formatges, xocolata o sucre, ell hi va com a ambaixador del Regne d'Espanya al País dels Pirineus.

Doncs que li vagi bé. Certament, ni jo ni molts lleidatans no el trobarem a faltar, llevat que el seu successor, designat a dit, igual com ho va ser ell en el seu moment, i igual com es veu que és pràctica habitual en determinades formacions polítiques, l'acabi fent bo. Cosa difícil, però mai impossible, en matèria política.

Se'n va un alcalde certament polèmic. Defensat a mort per alguns i odiat per altres. Se'n va el gran venedor de fum de Districte Mercat del Pla, o del Màgical, però també el que sotmet, o acorda, la seva acció de govern amb Ciutadans (tot i que sovint ho vulgui amagar), o que nega fins al ridícul una política lingüística, per dir-ne d'alguna manera, que dilueix el paper del català en el si de la institució que fins ara dirigeix, i arreu on pot. Se'n va el defensor de la proporcionalitat de la repressió de l'u d'octubre, mentre ciutadans indefensos rebien de valent, o el que segueix defensant que un alcalde franquista és un alcalde i no un franquista amb càrrec, i amb carrer, mentre ordena netejar la ciutat de llaços grocs.

En qualsevol cas, res de nou. Un que deixa el seu lloc a qui ell vol i se'n va cap a una jubilació de luxe, un cop ben col·locada la família, i sense moure's gaire de casa. Tot perfecte. I ara vindrà el seu successor i tornem a començar, que no ha estat res.

La música sempre va bé, per a qualsevol circumstància. En aquesta ocasió proposo un fragment de la banda sonora d'"Àngels i dimonis" (el títol m'ha semblat prou oportú), on l'anomenada Paradoxa de Sephard crea la il·lusió acústica d'una escala en ascens constant, quan realment només és un bucle sonor infinit. Doncs això, seguim avançant per no moure'ns de lloc.

Comentaris (0)02-08-2018 06:24:11

Agost

"Cada cosa al seu temps, i les figues a l'agost", diu la dita. Hem perdut la saviesa que lliga les nostres vides als cicles de l'any, de la natura. De fet, hem perdut gairebé la idea que cada cosa arriba al seu temps, i ens hem pensat que tot pot ser a tothora, i que tindrem figues al febrer, si cal. I així ens va.

Només una petita reflexió. Agost, tradicionalment, és un temps d'activitat frenètica al camp, un temps de collir. Avui, però, agost és un temps mig aturat, en què, fent números grossos, la meitat de la població descansa i altra mitja treballa per garantir-ne el lleure. A l'agost massa coses s'aturen, de fet. Moltes empreses, moltes fàbriques, les administracions s'alenteixen de manera més que evident... i a poc a poc ens anem distanciant del que havia estat sempre aquest mes. De fet, agost és una mena de parèntesi on tot pot quedar aparcat unes setmanes, amb el simple pretext que és agost. I aquest argument paga per tot.

Però la vida segueix, i moltes coses no s'aturen, malgrat la indiferència o la irresponsabilitat dels que creuen que tenen el poder, gairebé, d'aturar el temps i de sotmetre tota activitat a les prioritats personals, no sempre prou responsables. Però les coses són així i poc interès hi ha per canviar-les. Seguim construint una realitat fictícia, artificial, oblidant que cada cosa té el seu temps, i que les figues maduren a l'agost. Potser aniria bé obrir el nostre camp de visió i recuperar una mica de l'antic saber. O potser ja és massa tard i ja no hi ha remei.

Diu la cançó: "Que arribi l´agost, / feixuc i mandrós / que ens fa recordar / la bellesa del temps que passa a poc a poc". Doncs ja hi som, i res no s'atura.

Comentaris (0)01-08-2018 06:20:07

Lluna vella

"Ningú va dir que seria fàcil". Caldria gravar aquesta frase per tot arreu, perquè ja és ben cert que tot costa i que res no és senzill. Nosaltres posem la il·lusió, el saber, la capacitat i les ganes a tot el que fem, però les coses van com van i sempre acostumen a complicar-se, per naps o per cols.

Mirem on vulguem, de banda a banda de la nostra existència, i en trobarem grapats d'exemples. També trobarem aquells que no volen o no saben fer les coses -sempre una nosa per als nostres objectius-, o l'atzar capriciós que ho pot capgirar tot en un instant. Sigui com sigui, una petita i incessant cursa d'obstacles que ens toca anar saltant, un rere l'altre, fins que arribem a la meta; potser més cansats, potser fins i tot tips, però amb la satisfacció final de l'objectiu assolit, gràcies a la tenacitat i a la convicció que ens en sortiríem.

Si mirem les creences populars, que sempre ajuden a veure la realitat amb ulls diferents i savis, la lluna vella, la que va minvant -la que ha començat tot just ara, com aquell que diu- sempre ha tingut mala reputació, especialment pel que fa a les plantes. Diu la tradició popular que en aquesta lluna només es poden sembrar o plantar plantes d'arrel, aquelles que s'agafen ben agafades a la terra, on troben la seguretat i la solidesa per créixer (alls, cebes, patates...). La lluna vella d'agost tenia, especialment, mala fama.

Ben mirat, val la pena aprendre un cop més de la saviesa antiga i, davant de qualsevol adversitat, replegar-nos a les nostres arrels, a la terra que trepitgem, perquè així no hi haurà malastruc que ens pugui. I és que, a grans dificultats, grans respostes i millors resultats. Tot és no oblidar mai on som i on ens hem d'agafar fort, perquè cap dificultat ni cap malastre no ens venci. Ni la lluna vella d'agost, ni res. Setembre és a tocar, i la lluna nova.

Comentaris (0)31-07-2018 06:15:56

Ens perd l'estètica

Sempre s'ha dit que als catalans ens perd l'estètica. I potser sí que tenen raó els que ho diuen, perquè ens podem passar la vida discutint sobre qüestions formals, mentre el fons dels assumptes queda arraconant, sense cap mena de solució. No posaré exemples, alguns de rabiosa actualitat, perquè penso que segurament no cal.

Per sort, o no, això no passa amb tothom i sempre hi ha aquells a qui les formes tant els fan. Sense anar més lluny, ahir corrien per les xarxes les imatges del jutge Llarena sopant amb un dels germans Fernández-Díaz i alguns membres del CNI, en un restaurant de costa. Però no cal patir, perquè és l'estiu, temps de vacances i de tertúlies relaxades al vespre i a la nit, i segur que aquest selecte grup van passar l'estona parlant de la calor que fa, de l'europeu de waterpolo, de toros, de l'eclipsi de divendres, o de la gira americana del Barça masculí i femení alhora. Segur que sí.

El problema, a ulls d'un català, però, és una qüestió d'estètica. No fa bonic (deixem-ho així), amb els temps que corren, i menys encara sent qui és, que el jutge Llarena, no qualsevol jutge, tingui aquestes trobades públiques amb membres del CNI, que segur que no tenen res a veure amb les investigacions contra gairebé tot Cristo a Catalunya, i amb un destacat representant de la classe política conservadora barcelonina i germà d'un ex-ministre de l'Interior. Insisteixo, només una qüestió de formes, no ens cal patir. I si algú té encara algun mal pensament o algun temor, que esperi uns dies i podrà comprovar com no passa res, no hi ha cap novetat pel que fa a la persecució de l'independentisme i com la pau i l'ordre avancen gràcies al seny i el respecte per l'estat de dret. Una taula amb comensals dels serveis secrets, de la política unionista i d'una ben determinada judicatura n'és tota una garantia.

Comentaris (0)30-07-2018 06:10:28

Eclipsi

La lluna ens va tornar a seduir. I per què no dir-ho, també a decebre, per culpa d'una colla de núvols que, a deshores, difuminaven bona part de les nostres esperances de veure com cal el tan anunciat eclipsi de divendres. Així són les coses, i així les hem d'anar entomant. Però de tota manera, per damunt de les petites adversitats meteorològiques, hi ha les bones companyies, els somriures, una taula compartida i la il·lusió, gairebé encara adolescent, de mirar amunt esperant veure molt més del que la realitat ofereix.

Nits d'estiu. Nits de calma i de respir enmig de la calor de cada dia. Nits que conviden a viure-les, tant si és sols, com en companyia dels nostres. Nits que conviden a buscar, enmig de les estrelles, aquell detall que encara ens emociona, entre paraules còmplices i converses sovint tan intenses com intranscendents, tal com correspon a aquests mesos en què tot sembla que, amb prou feines, funcioni a mig gas.

Mirar més enllà del planeta i abaixar la mirada al nostre entorn més immediat. Els somnis i la realitat, si voleu. Els grans objectius i les coses menudes, fins i tot. Això som, i així anem fent, entre el cel i la terra, assegurant cada passa i cada moment amb una constel·lació de paraules, de gestos, de petons pendents o d'abraçades sinceres. Mirem enlaire, fins i tot buscant respostes a mil i una preguntes, a mil i un dubtes, i aleshores descobrim que totes les respostes, que totes les certeses, són al terra que trepitgem cada dia, potser sense que ens n'adonem prou.

Comentaris (0)29-07-2018 07:18:47

La ideologia mana

Recta final d'una altra setmana. Bon moment per recuperar el bo i millor que ens ha deixat. En aquesta ocasió, em quedo amb les paraules del jutge Llarena de fa uns dies en què afirmava que la justícia no està polititzada, a Espanya, i que la ideologia de cada jutge ajuda a interpretar les lleis i a dictar les sentències. Entesos, doncs.

A veure, si la justícia ha de ser alguna cosa igual per a tothom, imparcial i independent de la simpatia o antipatia cap a la cosa jutjada, la ideologia personal de cada jutge hauria de quedar desada a l'armari d'on es despenja la toga, al costat de tot allò que farà nosa a la sala. Si no, seria com si un àrbitre de futbol digués que les simpaties cap a un o altre equip o cap a un o altre jugador, fins i tot, ajuden a xiular un partit d'una determinada manera. Oi que ho trobaríem una barbaritat? Doncs això és el que ha vingut a dir Llarena.

No se si els polítics pressionen o no els jutges. Llarena diu que no. Però ben mirat, potser ni cal. Si les decisions judicials depenen de la ideologia política de qui les pren, no calen pressions. D'altra banda, anem repassant la vida i miracles, les afinitats personals i el marc de relacions socials de cadascun dels jutges més polèmics en cada moment i veurem que la seva cartera ideològica és prou consistent i prou clara. Quan l'obren a la sala, i Llarena afirma que això passa, ja no cal res més. I és que si hi ha sentències i intrepretacions de la llei condicionades per la ideologia política del jutge, hi haurà sentències polítiques i, per tant, presos polítics, no ens enganyem. Gràcies per l'aclariment -innecessari, d'altra banda-, jutge Llarena. Ara s'entenen, si encara calia, determinades sentències, i no només en l'àmbit polític.

Comentaris (0)28-07-2018 06:48:48

Pàgines: 12345678910122  <>