login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Normalitat

No caiguem en el parany. Res no és normal, ni res no tornarà a ser normal en molt de temps. Si tot va bé, que està per veure, aviat podríem tornar a tenir Govern i, d'alguna manera, s'apedaçaria la situació estranya que vivim des de la involució política del 155. Si això passa -que, insisteixo, està per veure- començarà un període de retorn a la suposada normalitat política i social. Però encara així, amb un nou Govern, res no serà normal, perquè ben mirat:

  • Seguiran a la presó, de forma preventiva, un grup de persones per delictes que mai no han existit.
  • Seguiran a l'exili un altre grup de persones pels mateixos motius.
  • Seguirà la persecució judicial contra moltíssims alcaldes, diputats de la legislatura passada i ciutadans de tota mena i professió.
  • Seguirà la persecució contra el nostre sistema escolar i els nostres mitjans de comunicació públics.
  • Seguirà la intervenció dels comptes públics per part de l'Estat i el control dels conceptes de despesa per manipular i bloquejar els nostres objectius socials.
  • Seguirà l'ofec econòmic i mediàtic contra el nostre país.
  • Seguirà la censura i la persecució de qualsevol idea contrària a la normalitat oficial del Regne d'Espanya.

I per damunt de tot, seguirem demostrant, amb els pocs instruments que tenim, que res no és normal, que no volem aquesta seva normalitat. I ho farem amb concentracions, cantant, amb llaços grocs o amb xapes de tota mena, o com calgui, perquè res no és normal, ni sembla que ho pugui ser en molt de temps. Però hem après a tenir constància per defensar les nostres conviccions i paciència a prova de tot per tal de perseverar i no desistir.

Comentaris (0)07-03-2018 06:22:03

Lliçó magistral

Fa quatre dies, vaig ensopegar, com aquell que no vol la cosa, amb la notícia d'un professor de Ghana que ensenya el funcionament de Word a través de dibuixos a la pissarra. La notícia venia motivada pel fet que, finalment, Microsoft ha decidit regalar-li un ordinador, perquè pugui fer la seva feina d'una manera més còmoda.

La notícia, per a molta gent, pot ser el gest de generositat del gegant informàtic. Per a mi, però, és la manera com l'educació s'obre camí i com, quan falten recursos, es desborda la imaginació. Ben mirat, Owura Kwandwo, que així es diu el professor, no fa res que no facin a diari milers i milers d'ensenyants d'arreu del món, quan intenten, amb més recursos, segur, però amb la mateixa il·lusió i ganes, que una colla d'estudiants entenguin que la literatura ensenya a mirar amb uns altres ulls la realitat, encara que no llegeixin més enllà de la pantalla d'un mòbil; o que les matemàtiques són per tot arreu, tot i que costi tant calcular en canvi a la botiga; o que la història ens explica constantment què som i per què, per més que ens costi ser crítics amb el present; o que la física ens diu on són els límits de l'univers on vivim, malgrat que massa sovint ni sortim de casa; o fins i tot que els idiomes són importants, a pesar de massa models que s'entesten a desmentir aquesta afirmació amb l'argument de la unitat del monolingüisme.

En qualsevol cas, el professor Kwandwo ens ensenya, a tots nosaltres i molt més enllà de les parets de la seva aula, que educar és important, que aprendre, encara que el que aprenem ens soni molt llunyà o molt inútil fins i tot, és important, i que no hi ha limitació insuperable, quan la voluntat és ferma i les conviccions sòlides. Estaria molt bé que fóssim capaços d'aprendre aquesta lliçó, tant a dins com a fora de les classes. Segurament, la nostra vida i la societat on la vivim serien molt diferents, i molt millors.

Em quedo amb unes paraules d'aquest gran professor: "Necessitem millors equips, ajudes per als professors i els estudiants i un govern que porti l’educació al cor". Potser aquí, a les paraules finals. hi ha la clau de volta de tot plegat i el sentit últim d'ensenyar.

Comentaris (0)06-03-2018 06:24:18

Memòria

Entre debats i despropòsits a l'espera d'un nou Govern a Catalunya, el món segueix al seu ritme i van passant coses que sovint no aconsegueixen l'atenció que mereixerien. Un bon exemple és la recent visita d'un grup d'eurodiputats al Valle de los Caídos, lloc sinistre, on encara hi ha més de 12.000 cadàvers enterrats, dels més de 30.000 que hi reposen, sense identificar, el que el converteix en una immensa fossa comuna.

Recomano la lectura d'aquesta breu crònica de la visita, una visita a l'oblit, o potser hauria de dir a la impunitat i a la desmemòria, de les atrocitats d'un règim que mai no s'ha jutjat i que, cada dia que passa, sembla que es reivindiqui com a gran solució a tots els mals i a qualsevol dissidència. I és que la presència del franquisme, de l'exaltació del feixisme i de la violència pura contra els que opinen diferent augmenta per moments i amb absoluta impunitat, mentre aquest estat de dret virtual que ha esdevingut Espanya es dedica a perseguir opinions, acudits, músiques, llibres i a coartar la llibertat amb una immensa llosa de silenci i de por... com en els pitjors temps de postguerra.

La lògica de la modernitat i de la immediatesa s'imposen. Tot és efímer i la memòria és un valor que cotitza a la baixa, en aquests temps. Però només des de la memòria, des de la capacitat de recordar i aprendre del passat, podrem construir alguna cosa amb una mica de sentit. Una mica de memòria, de perspectiva històrica fa mig any, posem per cas, segurament hauria pogut evitar molt del que patim ara mateix. Girar els ulls a determinats espais pot ser el millor antídot contra la candidesa o, fins i tot, contra la bona fe, qua resulta que al davant encara tenim la bèstia.

Comentaris (0)05-03-2018 06:19:06

Un dia més. Un nou dia.

Quan escric aquestes línies encara és fosc. A través de la finestra puc veure si hi ha o no estels, i ben poca cosa més. Puc intuir, amb tant poc, si ve un dia clar o si els núvols guanyaran la partida. Cal esperar. Cal tenir paciència i esperar que les primeres clarors permetin veure una mica més, per poder començar a fer plans, a pensar com omplirem aquestes hores noves de trinca que un nou matí ens regala. Aquest és el moment de començar a comprovar si els nostres propòsits, els nostres projectes, les nostres previsions sobre aquell sempre recurrent "què farem demà" podran seguir el camí cap a fer-se realitat, o si caldrà desar-los per a una ocasió millor i improvisar.

Ben mirat, la vida és una mica com aquestes primeres hores que precedeixen l'alba. Pensem, imaginem el futur, fem plans... i de vegades ens en sortim, i de vegades cal canviar-los tots, ja sigui per defectes de concepció, per qualsevol incident difícil de preveure, o per la intervenció d'algú o d'alguna cosa que ho capgira tot. I malgrat tot, persistim, seguim demanant la lluna o somiant truites, tant li fa. Seguim imaginant un futur millor, engrescador, on puguem ser feliços, mentre esquivem núvols, pedres, ventades, entrebancs, enveges i rancúnies.

Avui, primer diumenge de març, i tot apunta que, fent honor a la reputació del mes, canviant i traïdor, tant podem veure el sol com haver d'agafar el paraigua. Tot i que, si és cert el que diu la dita: "el que pel març fa el dia tres fa tota la resta del mes", podem tocar, ni que sigui tímidament, campanes. Sigui com sigui, tot just desperta una nova ocasió per posar a prova la nostra capacitat d'adaptació i d'improvisació per tal d'aconseguir que avui sigui un dia interessant i que quan ens posem al llit puguem pensar, satisfets, "avui, ha valgut la pena".

Comentaris (0)04-03-2018 07:10:21

Disc nou

Ahir, Roger Mas presentava el seu nou disc "Parnàs" i ho feia en un ambient íntim, sobri, afectuós i efectiu com la seva música, a Brussel·les, amb la presència dels membres del Govern català que són a l'exili, en honor a ells i en suport i denúncia dels presos polítics catalans tancats a presons espanyoles. Un cop més, una petita gran genialitat del solsoní, no només per la seva música, sinó per la seva manera de fer.

Faria molt bé l'Administració catalana d'aprendre una mica de Mas, de Roger Mas. Si realment creiem que a Brussel·les hi ha una part del nostre Govern legítim, potser aniria sent hora -ja fa dies que ho és, de fet- de treballar també des d'allà en alguna que altra actuació d'aquelles que tenen impacte internacional, sobretot. Estan molt bé les visites protocol·làries, que segur que aporten suport i afecte, a banda de netejar alguna que altra consciència, però encara estarien millor les visites si duguessin una càrrega de responsabilitat efectiva de govern. I aquest tipus d'accions, especialment en el cas dels departaments amb consellers exiliats, què voleu que us digui, personalment, les trobo a faltar.

I davant d'aquest silenci greu de la maquinària administrativa, de l'endogàmia mental i geogràfica, de la poca ambició, o de la incapacitat, el gest de Roger Mas resulta encara més lloable, més digne i més modèlic, especialment ara que la música torna a estar censurada, com en els pitjors anys del franquisme, i que una cançó pot comportar presó.

En el fons, és una qüestió de convicció i de dignitat personal. Hi ha qui cobra un sou públic i s'empassa el que sigui, sense cap pudor, per no perdre'l, en aquesta Catalunya ocupada, i hi qui pren posicions de risc, des del seu capital particular, des del seu talent i des de la solidesa dels seus valors, allà on més servei pot fer. Un cop més, l'art i la cultura autèntics, no els de saló i llotja, ens marquen el camí, si és que encara sabem escoltar.

Comentaris (0)03-03-2018 07:03:01

Una imatge que ho diu tot

El Mobile ha abaixat la persiana, un any més. Un any polèmic, en què la política hi ha dit massa, malgrat que la seva pròpia direcció s'ha encarregat de desmentir i desmuntar totes les amenaces apocalíptiques d'aquells que en nom de la sagrada unitat estan disposats a qualsevol cosa, fins i tot al ridícul més espantós.

En posar-se en marxa aquesta complexa i efímera estructura tecnològica, ens arribava la imatge de la comitiva reial recorrent els passadissos del certamen, empassant-se els llaços grocs d'un bon grapat de representants de les empreses i institucions catalanes. Fa un parell de dies, qui va fer la visita de rigor va ser la representació de Ciutadans, encapçalada per Ribera i Arrimadas, que no van tenir cap problema a fotografiar-se davant del pavelló d'Espanya, però que ni es van acostar als estands de les empreses catalanes, tot i que, tal com van demostrar les fotos del Rei a tots els que ni ens hem acostat al Mobile, eren just l'un davant de l'altre.

Ben cert que aquestes fires són enormes, que difícilment es pot visitar tot i que sempre s'ha d'acabar triant i, per tant, descartant. De tota manera, en el cas de líders polítics que fan bandera d'allò de governar per a tots els catalans, és curiós comprovar, més enllà de les paraules, el nul interès per la representació catalana i les seves empreses tecnològiques. Conclusió inevitable: arribat el moment, ells governarien per als espanyols, amb els que posen gustosos i somrients, però no per als catalans, als quals esquiven. Curiós i il·lustrador alhora, i més encara pensant que Arrimadas lidera el primer grup amb representació al Parlament i també l'oposició al conjunt de forces majoritari. Tota una declaració de principis en una sola fotografia.

Comentaris (0)02-03-2018 06:17:56

Tornada a la feina

Avui, sessió al Parlament. Avui, novament imatges de la cambra plena -o gairebé- i novament debats, votacions i tot allò que fa que el Parlament sigui allò que és. De tota manera, avui, sessió atípica per començar la legislatura, perquè no servirà per elegir president de la Generalitat, ni per obrir la porta a la formació d'un nou Govern, les dues institucions que encara resten pendents de recuperar després del cop del 155.

En qualsevol cas, la sessió d'avui ha de servir de molt. En primer lloc, ens ha de situar, als espectadors que no tenim res a veure amb l'exercici de la política, enmig d'aquest mar de rumors, declaracions i mentides sobre el futur. En segon lloc, servirà per saber si a partir d'ara ens mourem en el terreny dels principis o en el de les possibilitats, en la realitat -per dura que sigui- o en el desig. En tercer lloc, farà visible, si encara cal, el tarannà democràtic, o no, del Govern de Madrid, mirant d'alterar com sigui, o respectant, el resultat d'unes eleccions que ells mateixos van forçar i que van perdre. Després d'un parèntesi nadalenc extraordinàriament llarg, estaria bé tornar a una certa normalitat i començar a posar en funcionament tantes i tantes qüestions que el país necessita, no ja per evolucionar, sinó per a, simplement, subsistir amb uns mínims de qualitat.

I ara ve la meva gran pregunta que potser respondrà la sessió d'avui, o potser no: enmig de tot aquest joc, o aquesta guerra, de la política i dels partits, què hi pinten els interessos i les necessitats de la gent del carrer? A hores d'ara, i molt a contracor, crec que res. Senzillament crec que estem responent amb un nivell de dignitat i de responsabilitat molt per sobre de la qualitat de la nostra classe política. Avui començarem a veure si estic en el cert (i m'agradaria molt equivocar-me) o si tot plegat serveix de debò per construir una societat millor, i no només per ocupar escons i càrrecs, o per evitar que s'ocupin, a qualsevol preu.

Comentaris (0)01-03-2018 06:23:09

Quin dimarts

Hi ha dies que sembla ben bé que estiguin fets per posar a prova la paciència del personal. Ahir, un bon exemple, si ens ho mirem amb una mica de calma.

Ahir vam tenir una mena de virrei estrany afirmant, sense ni immutar-se, que tècnicament, l'1 d'octubre no va haver càrregues policials. Tècnicament, Espanya deu ser una democràcia, perquè realment... D'altra banda, va aquell i es depenja demanant un referèndum sobre la monarquia. Imagino que el voldrà acordat amb el rei preparat, oi? Si mirem una mica més, la colla del Mobile a les seves coses, desmentint els arguments catastrofistes dels governants espanyols i els seus escolanets, i ensenyant-nos la poteta d'un futur que ens prometen meravellós, mentre es van deixant els diners en hotels, restaurants i senyoretes de companyia. En clau domèstica, per variar, ni rastre de cap acord de govern, malgrat les bones paraules que ningú no s'acaba de creure, ni les propostes que com més va més surrealistes sonen. I a Madrid, tossuts que només permetran un president que els agradi, cosa gens fàcil, dit sigui de passada, perquè haurà de ser independentista. I de propina, va i neva, i es fan aturar els camions i el transport escolar i es munta un comitè de crisi molt més seriós que aquell de Zoilo i els seus col·legues, tot i que, segons diuen, per obra i gràcia del 155, el tal Zoilo fa de conseller d'Interior. Bé, no cal que es prengui la molèstia, que ja ens ho farem nosaltres i Joan Delort és una persona seriosa.

En fi, que, si més no, ahir ens va deixar imatges idíl·liques, seguint el tòpic, de la neu arreu, inundant-ho tot d'aquest blanc puríssim que tant enlluerna i sedueix. Sort d'una mica de bellesa enmig de tanta absurditat. Avui, dimecres, un altre dia, i esperem que no sigui "el mateix dia", que ja hi ha ganes d'aires nous.

Comentaris (0)28-02-2018 06:24:35

Desvetllant mentides

Vaja, vaja. Ara resulta que tota aquella pila de diners públics que la Generalitat havia malbaratat en el procés i especialment organitzant el referèndum de l'1 d'octubre no existeix. Ara resulta que aquell argument que tant van fer servir tant PP com Ciutadans i el PSC per atacar la gestió dels partits independentistes eren falsos. Ara resulta que potser tot plegat no era més que una estratègia molt bruta per fer caure el Govern, però que no ha servit de gran cosa més que per crear, ara sí, un problema de dimensions colossals que ha portat gent honesta a la presó o a l'exili, que ha fet fora bons professionals de tots els àmbits, que ha volgut embrutar no poques reputacions, i que està paralitzant moltes iniciatives imprescindibles per al país.

A poc a poc, tot el que hem viscut els darrers mesos es va revelant com un gran muntatge de la maquinària política, jurídica i policial de l'Estat Espanyol per acabar amb l'independentisme, sigui com sigui. Però també, a poc a poc, les mentides es van mostrant com a tals, les falses acusacions també i anem tenint molt més clar on som i què ha passat, posem per cas, des de l'agost de l'any passat, punt d'inflexió clar en el procés, amb els atemptats de Cambrils i Barcelona.

Fa molt fàstic tot plegat, sobretot venint d'aquells que es diuen demòcrates i que bramen en defensa de l'estat de dret (del "seu" estat de dret). Ara, el que cal és que la política, la nostra, sàpiga respondre a la demanda i a l'orgull de la gent, de milers i milers de persones sense nom ni càrrec que no defalleixen mai reclamant els seus drets, allò que per justícia els pertoca i la llibertat dels que estan pagant en carn pròpia la ignomínia d'un poder hostil. Sabrà la classe política estar a l'alçada de tanta dignitat anònima i persistent? De moment, no, però res no ha acabat, encara.

Comentaris (0)27-02-2018 06:14:02

Assaig i error

Ben mirat, sempre anem per terrenys desconeguts, on el saber i l'experiència aporten alguna llum, però on el vell mètode d'assaig i error segueix sent la clau de la nostra conducta i dels nostres actes. Davant de qualsevol circumstància plantegem una resposta i provem a veure què passa, ens agradi o no. I de vegades ens en sortim, i de vegades no gaire.

Així és la vida, i així ho és tot. De tant en tant l'encertem i de tant en tant ens equivoquem. És el que té haver de triar constantment, des d'un compromís, fins a una relació laboral, un nou projecte, o una simple paraula. Sempre triem alguna cosa i en descartem la resta. I sempre anem a risc de no estar prou fins en la tria. De tota manera, si tenim ben clar l'objectiu que volem assolir, si sabem bé allà on volem arribar, és més que provable que el nombre d'encerts sigui infinitament superior al d'errors, i que la suma acabi sortint bé.

Ens equivoquem, sí. I tant que sí. Però també ho sabem, en som conscients i aprenem dels errors. Ensopeguem però aleshores veiem la pedra de lluny i sabem que cal esquivar-la, perquè no té cap sentit encaparrar-se i tornar-hi. Aquesta segurament és la gràcia de tot plegat: saber trobar un altre camí quan el que havíem decidit no ens porta enlloc, i aprendre de les equivocacions, per anar reduint, a poc a poc, el marge d'error.

Mirem qualsevol espai de la nostra existència i comprovarem que sempre és el mateix, encara que sempre ens agafi de nou. Podem errar, però també rectificar, o caure de peus a la galleda i sortir-ne, eixugar-nos i continuar segurs que, en el fons, no ha passat res, o no massa cosa.

Avui no tenia ganes de parlar del Rei d'Espanya i la seva visita a Barcelona. No val la pena.

Comentaris (0)26-02-2018 06:24:56

Es fa llarg

S'està fent llarg, aquest hivern. Ja són massa setmanes de fred, d'un fred que tot ho fa difícil i que no deixa gaire espai per a res, llevat que siguis un d'aquells que se senten com a casa enmig de la neu. I la cosa no pinta gens bé, per a aquesta setmana que tenim gairebé trucant a la porta. Si és que fins i tot els arbres, que comencen a lluir les primers flors gràcies al sol i a algun que altre dia de temperatura benigna, ja no saben ben bé què han de fer, ni si una gelada a deshores ho engegarà tot a pastar. Gran metàfora, la natura, enguany.

Ja és ben trist que la climatologia també s'apunti a la incertesa. On ha quedat allò que afirma que el sol de febrer emmascara com un calder? Què se n'ha fet, de la saviesa popular? Serà que ja no es porta i que la tecnologia, la que ens ajuda a vaticinar més fred, encara uns dies, tot ho va envaint. Què hi farem.

Sigui com sigui, en temps d'incertesa, el més sensat és agafar-se a les poques coses que tenim segures i esperar que tot vagi fluint, que la neu marxi, que el fred escampi i que la primavera, encara llunyana pel que sembla, es vagi fent un lloc, per vestir-ho tot de mil-i-un colors i el sol, finalment, tot ho escalfi. Però costa esperar. Costa passar els dies sense que passi res. Però això és l'hivern, aquesta estació sovint traïdora i sempre llarga, grisa, freda i humida que ens visita de tant en tant, per recordar-nos que res no és del tot segur, que tot passa i tot torna, i que no tenim gran cosa més a fer que esperar la bonança. Així i tot, fins i tot els hiverns més rigorosos tenen aquells moments plàcids de llum que conviden a sortir i a retrobar-nos amb tot i amb tothom que ens il·lumina i que ens dóna les ganes de continuar avançant. Aquest cap de setmana, ben mirat, és una d'aquestes escletxes de llum.

Comentaris (0)25-02-2018 07:17:37

Marcant camí

Grans moments, els que es van viure ahir durant l'acte de celebració de Sant Raimon de Penyafort, patró dels col·legis d'advocats catalans, si no vaig errat (amb això de la justícia, em perdo), quan el president del Parlament va prendre la paraula i, en un discurs breu i contundent, va denunciar la repressió política que patim i l'existència de presos i exiliats polítics, per obra i gràcia d'una part de la maquinària judicial al servei d'una determinada ideologia de poder. El resultat? Gent ofesa abandonant la sala a mitja intervenció i no pocs retrets. I no poques adhesions i complicitats, també.

Ben mirat, el president Torrent no va dir res que no diguin cada dia un bon grapat de mitjans de comunicació nacionals i internacionals i que no pensem milions de persones. Però, és clar, quan allò que sap tothom ho diu la màxima autoritat avui present a Catalunya, i ho fa davant d'algunes persones directament implicades en els comportaments que denuncia, arriba el moment, per a alguns, de perdre fins i tot les formes, fotre puntada a l'educació, al protocol i al respecte institucional, i marxar. Es veu que hi ha gent acostumada a escoltar només allò que els agrada.

I per una vegada, i sense que serveixi de precedent, em va semblar més digna l'actitud del ministre Català, que va mantenir-se al seu lloc durant tot l'acte i que es va despatxar a gust un cop acabat, en exercici de la seva llibertat d'expressió, aquella que el seu govern nega a tanta gent i de manera tan indiscriminada i tan cruel.

Torrent va marcar el camí del que haurien de ser tots els actes públics fins que no es restitueixin la legalitat i la normalitat a casa nostra, perquè no podem fer com si no passés res mentre la repressió segueix ocupant-ho tot. Farien bé de prendre bona nota molts alts càrrecs del país que sigui per instint de supervivència, per pur egoisme o per mediocritat i covardia directament, ofenen dia sí i dia també tot allò que representen. Però, és clar, la dignitat és individual, i cadascú té la que té i en fa servir la que vol.

Comentaris (0)24-02-2018 06:49:24

23-F

Ja fa 37 anys d'aquell dia en què les darreres llums ens informaven que la Guàrdia Civil havia entrat a trets al Congrés dels Diputats i que els tancs passejaven orgullosos pels carrers de València, en el que , al capdavall, va quedar en un intent fallit de cop d'estat contra les institucions democràtiques. 37 anys. Molt de temps. Tant, de fet, que havíem après a oblidar els fets i a recordar-los només com aquella anècdota que es recorda de tant en tant, igual com ens pot tornar a la memòria una nevada o una inundació.

Enguany, però, el record d'aquell 23 de febrer ens ha tornat molt fresc. Massa fresc. No fa tant que hem tornat a patir la violència de la Guàrdia Civil, la fatxenderia dels vehicles policials exhibint-se pels nostres carrers i la involució moderna i sofisticada, però cruel fins a l'extrem, a les nostres institucions democràtiques i els atacs contra tots els fronts de les nostres llibertats, de la mà d'un determinat govern, hereu del seu passat, i d'uns determinats estaments judicials, no sempre prou moderns ni prou democràtics, dit sigui de passada, sovint també hereus del seu passat.

Avui, 37 anys desprès, la memòria d'un cop d'estat no ens resulta tan llunyana com caldria. Avui no podem, ni volem, oblidar ni perdonar res ni ningú d'abans ni d'ara, perquè avui, no ens enganyem, som 155 de febrer. 155-F, si us agrada més.

Comentaris (0)23-02-2018 06:14:48

Art

Qui encara sigui capaç de mantenir que Espanya no és un país en procés accelerat de destrucció democràtica i de restitució de la dictadura feixista, o bé viu molt lluny de la realitat, o no sap què està dient, o menteix, directament. Nova demostració del que Espanya, més enllà fins i tot dels governants o dels jutges, entén i accepta com a llibertat d'expressió: la retirada d'un muntatge fotogràfic a la fira ARCO, de Madrid, perquè s'hi podien veure els rostres distorsionats d'una bona colla de presos polítics actuals. L'argument per al desmuntatge de l'obra? No generar polèmica. Dues consideracions:

Primera: el mateix artista va exposar l'any passat un muntatge prou provocador amb un joc d'imatges en un mirall i una esvàstica. I ningú va dir que no es pogués exposar. Justament el mateix que també va passar amb una figura del dictador a dins d'una nevera. Provocació? Segur que sí. Art contemporani i avantguardista? També.

Segona: si algun tret ha caracteritzat de sempre l'art, en qualsevol de les seves manifestacions (pintura, música, escultura, teatre, literatura...) és la capacitat de provocar, de qüestionar la realitat i, d'aquesta manera, contribuir a l'obertura d'espais de reflexió i a la recerca d'una societat millor, en avenç constant, i cada cop més digna. Si aquesta capacitat de provocar -d'interrogar, de fet- es prohibeix, com va passar a ARCO, o amb músics, titellaires i escriptors que incomoden les ments benpensants, estem perduts, perquè les úniques veus autoritzades són les que volen i poden imposar, per la força si cal, el seu pensament i la seva voluntat.

Avui, però, encara hi ha un detall gens menor que agreuja la situació, i és la complicitat de l'autoproclamada esquerra, escolaneta servil de la ultradreta governant, i el silenci escandalós de la que es vol reivindicar com a alternativa. I d'un país sense oposició, sense ningú que des de la política alci la veu, com fan alguns artistes amb més o menys encert, però amb l'amenaça -i la realitat- constant de la prohibició o de la presó, no se'n pot dir, mai de la vida, democràcia. Això, a Catalunya, ho sabem prou bé. A Espanya, es veu que encara no gaire.

Comentaris (0)22-02-2018 06:14:31

Exili

Ahir ho va deixar claríssim: Anna Gabriel s'exilia a Ginebra perquè no té cap garantia d'un judici just a Espanya. I té tota la raó, perquè ella és, ara mateix, la bèstia parda de l'independentisme i ja fa anys que ha estat jutjada i condemnada per la classe política i pels mitjans. Què pot esperar dels tribunals, especialment vistes les seves actuacions dels darrers mesos? Justícia, segur que no.

Anna Gabriel és un d'aquells personatges amb qui pots combregar més o menys, o gens fins i tot, a nivell ideològic, però a qui no se li poden negar ni el valor ni la coherència. De passada, no ho oblidem, algunes de les seves intervencions parlamentàries han estat molt més que memorables, i haurien de ser objecte de visionat recurrent per molts dels que ara ocupen els escons i s'omplen la boca amb segons quines proclames. És el que té ser una persona formada, amb ofici i benefici més enllà de la política, cosa que no els passa a tants i tants, que han d'aguantar carros i carretes i empassar-se el que sigui per un plat de cigrons pagat amb diners públics.

I parlant de plats, l'exili mai no és plat de gust. Qui sap quan podrà tornar a Catalunya. Però aquesta és una elecció valenta que li permetrà seguir treballant per la justícia, per la democràcia i per la independència. Anna Gabriel és la prova definitiva que estem davant de presos i exiliats polítics, no de delinqüents ni de terroristes com assenyalen les veus oficials. Mireia Boya ho anunciava fa uns dies: "si volen un judici polític, tindran un judici polític". Ara, la seva companya de formació ho ratifica, i de quina manera, abandonat la terra on va néixer i on ha viscut i crescut, per tal d'aconseguir, des d'una posició personal molt dura, que no podem ni imaginar, que tots puguem tenir un futur millor. I ella també. Bona sort, i gràcies.

Comentaris (0)21-02-2018 06:19:36

Pàgines: 123456789111  <>