login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Recuperar la política

La cosa no fa cap bona pinta. Ho admeto. D’una banda, tenim un Govern i un Parlament mig paralitzats (seré benèvol) esperant la sentència d’un judici que tot apunta que serà llarg i amb prou recorregut posterior. D’una altra banda, tenim els cants de sirena d’un dels socis del 155 i company de manifestacions de Vox, entre altres, que, en nom de no sé jo quina concepció estrambòtica del socialisme, ens vol atreure cap als esculls d’un nou estatut que retallar i escarnir. I de propina, l’avenç decidit i imparable de la ultradreta del tripartit andalús, que es veu que només es pot aturar amb la nostra claudicació.

Si la política és, com diu una definició clàssica i simple, una activitat orientada per una determinada ideologia, que facilita la presa de decisions per assolir uns objectius concrets, molt em temo que s’ha acabat el temps de la política a Catalunya, i que aquesta, ara mateix, és patrimoni exclusiu de la ultradreta espanyola, carregada d’ideologia, amb uns objectius claríssims i perillosíssims, i amb la capacitat de decidir com aconseguir-los.

I mentre això passa, nosaltres no sortim del cercle confortable i cruel de les concentracions i performances de tota mena en favor dels presos -fins i tot el president ja ha dit que s’apunta a les que es facin quan comenci el judici- i en nom d’una república inexistent, mentre cauen, una rere l’altra, les causes judicials de l’univers de l’1 d’octubre. Ahir, la dels mossos i els documents de la incineradora. I en vindran moltes més. Però el mal ja està fet, hi ha innocents a la presó i l’exili, i una sensació de desorientació generalitzada, per no dir de derrota, directament.

Comença a ser hora que algú digui la veritat de la situació que vivim, i patim, i plantegi, des de la realitat, alternatives i projectes. Comença a ser hora que algú ressusciti la política, a casa nostra.

Comentaris (0)10-01-2019 06:13:18

Jugar sense cartes

El problema de jugar de farol és que si l’adversari manté l’envit, perds. Això és el que més d’un cop li ha passat a Catalunya, en la seva eterna partida amb Espanya, i és justament el que li pot tornar a passar, ara que l’aposta va de si s’aproven o no els respectius pressupostos.

Ja ho va dir fa unes setmanes el ministre Borrell, i molt em temo que les seves paraules van ser gairebé profètiques: no cal patir, que hi acabaran donant el seu suport. Si veiem la deriva de les declaracions i els moviments reals que es van fent al respecte, molt em temo que la cosa anirà per aquí.

Sempre és fàcil omplir-se la boca de declaracions ocurrents que serveixen per arengar la tropa, però més difícil és entrar al joc de debò, i fins a les darreres conseqüències. Un exemple? La manera com es va acatar, des del Govern (del que en quedava), i sobretot des de la cúpula de l’Administració, l’aplicació del 155. Podem imaginar què hauria passat si un cop destituït el Govern hi haguessin dimitit tots els càrrecs de designació política, en bloc? Imaginem una administració sense milers de càrrecs i sense direcció? Això sí que és paralitzar el país i no quatre barricades. De debò s’hauria pogut mantenir el 155? Ho dubto molt. Però, és clar, l’ombra del nomenament polític és molt còmoda, l’escalf de la nòmina molt agradable, i la indignitat de la covardia aviat s’oblida. O potser no.

Molt em temo que som a les portes d’un altre moment en què la gent anònima mantindrà l’orgull de país, mentre els seus dirigents claudiquen davant dels que sempre tenen millor mà. A veure com ens venen, aquest cop, una altra victòria amb ferum d’autèntica derrota. Aquest nou farol.

Comentaris (0)09-01-2019 06:22:13

Moviments a la vista

Com aquell que diu, els Reis d’Orient encara no han tornat a casa i ja tenim moviments d’alt voltatge per fer-se un lloc a les llistes de les pròximes eleccions. Ja fa dies que se’n parla, però ara la cosa ja va de moviments de persones amb altíssima responsabilitat al Govern que podrien fer el salt a l’Ajuntament de Barcelona, en aquest cas. Tot molt normal, suposo.

De tota manera, hi ha un dubte que em preocupa, per tot el que suposa. Si encara no fa un any que tenim Govern, i tothom qui ocupa càrrecs d’especial rellevància, conselleries incloses, va acceptar aquesta responsabilitat en el seu moment, per quins set sous, ara, pocs mesos després, no té cap inconvenient a abandonar el vaixell per optar a altres llocs públics?

I és que per més que ho intento, em segueix ressonant allò tan vell de què la prioritat és col·locar-se, i garantir-li un bon sou a aquest o a aquell altre, o a l’home de no sé qui, o el parent de qui sap qui. Un pur repartiment de cromos, o de nòmines públiques, sense que importi gaire la institució a la qual suposadament se serveix, ni el que representa.

Davant d’espectacles com aquests, i com tants d’altres de semblants que veurem els mesos que vénen, algú encara s’estranya que guanyi terreny el feixisme, amb les seves respostes simples a qualsevol situació? L’efectivitat d’un govern també (o sobretot) es demostra en el compromís amb el lloc que s’ocupa.

Comentaris (0)08-01-2019 06:10:00

Comencem a endreçar?

Ja és ben veritat que tot arriba i que tot passa. Ahir, apagada formal de les lluentors nadalenques i retorn, a poc a poc, a la normalitat de les llars i de les persones. Els més endreçats, avui mateix desaran els guarniments nadalencs, a l’espera que dotze mesos passin de pressa, i els més tradicionals allargaran fins a la Candelera.

Tornem a la rutina, però amb una lliçó a presa, d’aquest Nadal que se’ns en va, però que ens ha deixat notícies importants, i alarmants, mig amagades entre els llumets de colors i els acords de les cançonetes de sempre: el nadal blanc també pot servir per blanquejar qualsevol cosa, fins i tot el feixisme i la dictadura.

Aquests dies se n’ha parlat molt, massa, dels diputats andalusos de Vox, de la seva capacitat d’influir en futurs governs i d’aplicar un programa de regressió democràtica absoluta. També hem pogut escoltar, sense que passi res, les propostes de Casado de destituir el Govern, imposar-se un de nou, per temps indefinit i intervenir l’escola, la policia i els mitjans de comunicació, en tota una presentació detallada del que és un cop d’estat de manual, ja sigui a través de l’exèrcit, dels jutges o de les cambres legislatives. Tot s’hi val, sempre que vingui d’aquesta banda. Fins i tot demanar als Reis la mort del líder rival.

I com es blanqueja aquesta autèntica apologia de la dictadura? Doncs situant-la, en igualtat de posicions al pol oposat dels primers enemics a abatre: els que ells consideren comunistes i els separatistes. Així, si l’un és legítim, l’altre també. Un cop assumida la legitimitat, només és qüestió de desfer-se de l’oponent, ja sigui a les urnes, ja sigui amb presó, ja sigui assaltant i usurpant el poder, per quedar-se sol i amb tot.

Retorn a la normalitat. Però si no anem amb compte -i molt em temo que encara no som prou conscients dels perills- retorn a la normalitat de fa seixanta o setanta anys.

Comentaris (0)07-01-2019 06:12:41

Nit de Reis

Que aquesta nit passada és una nit plena de màgia, a banda de tot un tòpic, és ben bé una afirmació que conté bona part de realitat, com correspon a tot bon tòpic. Un any més, han passat els Reis d’Orient, aquells personatges enigmàtic i sorprenents, amb la seva càrrega d’il·lusió.

A poc a poc, avui les cases s’aniran omplint de llums i de somriures, i fins i tot d’un punt de sorpresa també entre els més grans, sabedors que un regal sempre és molt més que alguna cosa esperada, o simplement desitjada, amagada rere un embolcall ben lluent. Bon moment per recordar que, malgrat la rutina i l’ensopiment, l’alegria sempre s’acaba obrint camí, ni que només sigui per unes hores, o per una nit.

Soroll de papers que es trenquen i d’exclamacions de sorpresa. Banda sonora de la fi de les festes nadalenques, i crida a la normalitat de la feina, de l’escola i de les obligacions quotidianes. Retorn a la normalitat, al capdavall; però retorn, un any més, amb la certesa que la fantasia encara és possible i que, un cop canviat el calendari, tot està per descobrir. I si som capaços d’entreveure ombres sigil·loses rere els vidres de les finestres, tot ens pot sorprendre, igual com allò que amaguen les coloraines del paper de regal, o les lluentors de la cel·lofana.

Comentaris (0)06-01-2019 06:44:43

Violència domèstica

Els que tenim una certa edat, i tothom que ha tingut curiositat en algun moment per saber com vivien realment els nostres pares i padrins, sabrà que la família (juntament amb el municipi i el sindicat, cosa que mai no he acabat d’entendre) eren els pilars bàsics de la societat franquista; d’aquella societat regida per l’ordre armat, pel terror, i per la impunitat d’alguns, sota principis antics i veritats immutables. En aquesta societat, tot el que passava en el si de les famílies, a l’interior de les cases, eren qüestions domèstiques que quedaven sota la tutela del cap de família, o l’home de la casa, si voleu, comandant en cap i jutge de la llar.

Doncs ves per on, ara resulta que després de dècades de lluita feminista, després de centenars de dones assassinades per les seves parelles o exparelles, i després de minsos però importants avenços socials, tot plegat haurà estat en va, perquè resulta que la nova (per dir-ne d’alguna manera, tot i que és més vella que anar a peu) política, ara proclama, com a paradigma de modernitat, de democràcia i de no sé quantes coses més, justament, tornar a abandonar les dones a mercè de la violència masclista que encara viu als racons de moltes llars. El pretext?, una suposada no discriminació.

Ja sabem que si volem fer iguals dues coses que d’entrada no ho són, hem d’aplicar factors de correcció diferents, a cadascuna d’elles, per anivellar-les a un valor determinat. Intentar que acabin resultant iguals aplicant-hi incentius iguals només serveix per mantenir les diferències. Doncs això justament és el que estan proposant Vox i PP (i veurem si també Ciutadans, finalment) respecte a la violència masclista: posar al mateix sac dones, homes, avis i nens, sense cap mena de distinció. Allò de la discriminació positiva, on queda? O potser també era un invent dels comunistes i dels secessionistes que volen destruir la societat i la convivència?

No ens enganyem, al final de tot aquest argumentari, tan inconsistent com perillós, només hi ha el desig mal, o gens, dissimulat de tornar a la realitat de fa més de mig segle i a l’ordre armat i repressor contra aquells que el poder considera inferiors. En aquest cas, les dones, però ja vindran els homosexuals, els que pensen diferent, els que practiquen altres religions, els que parlen altres llengües, els d’una altra raça… En podem dir ja apologia de l’odi i de la dictadura, o encara no? Seguim rentant-li la cara i la sang el feixisme?

Comentaris (0)05-01-2019 06:30:30

Adéu Fabra

Més sobre aquest any que tot just acabem d’encetar: ja no és l’Any Pompeu Fabra. S’han acabat els actes en record de la fenomenal feina d’aquest enginyer industrial que ens va acabar deixant una gramàtica i unes normes ortogràfiques que, amb pocs canvis, encara segueixen plenament vigents i que van posar el català en el mapa de les llengües de cultura i ben endreçades del món.

Al llarg d’aquests darrers mesos s’ha repetit, i molt, aquella coneguda frase de Fabra que convida a no abandonar mai la tasca ni l’esperança. Il·lusió i feina, una gran combinació amb què sovint s’ha volgut resumir el caràcter català, a mig camí entre la rauxa i el seny. De tota manera, poc se n’ha parlat -potser no es va considerar que fos el millor moment- d’una altra gran sentència fabriana, aquesta molt més contundent, que diu que si falla la llengua, falla tot.

Si fem una repassada amb una mínima perspectiva i amb un mínim esperit crític a la situació del país, ens adonarem de seguida que la llengua, en aquesta complexa societat nostra, falla. La situació del català (de l’occità ja ni en parlo, perquè aquesta és tota una altra història encara més sinistra) és delicada, i la seva presència en tots els àmbits no és la que caldria desitjar, per dir-ho d’una manera amable.

Molt se’n parla de l’increment de persones d’aquí, d’allà i de tot arreu que són capaces d’entendre i de comunicar-se en català, gràcies a un esforç de dècades en formació, però això no és prou. De què ens serviran unes generacions de catalans formats i preparats en la seva llengua, si aquesta va desapareixent de la realitat quotidiana, en cada cop més espais? Suposo que com gairebé tot, és qüestió de prioritats. Pensem que la preparació, tot i que encara és l’objectiu més fàcil d’assolir, no és cap garantia de res. D’exemples de “preparats” inútils en trobaríem a grapats, en tots els estaments i estadis socials. Evito posar-ne cap exemple, per si de cas.

No ho oblidem: si la llengua falla, falla tot. I així anem, sigui per mala fe, per pressions polítiques i socials, per mandra, o per simple incompetència. Aquest hauria de ser l’autèntic llegat de l’Any Fabra, i no cap altre. Però…

Comentaris (0)04-01-2019 06:18:58

Imaginació i realitat

Doncs no. Això tampoc. Un dels problemes de jugar a imaginar el futur és que apostem per alguna cosa que no només depèn de nosaltres (ben mirat, acostuma a dependre’n ben poc, o gens) i, per tant, correm el risc d’equivocar-nos. Justament això és el que deuen pensar ara mateix els membres de l’equip que va dissenyar Blade Runner, aquest immens clàssic del cinema que situa la seva acció, justament, l’any 2019.

Decepció. 2019 no és, per sort o per desgràcia -cadascú en dirà la seva- aquella societat gairebé apocalíptica que descriu Scott, amb els seus vehicles voladors (tot just ara, algunes empreses s’hi comencen a posar), ni plena de replicants (la intel·ligència artificial encara hi és molt lluny). Res de res. Com gairebé sempre, la realitat acaba resultant ser aquell mur enorme contra el qual s’estavellen la fantasia i la imaginació. Què hi farem.

Blade Runner, en qualsevol cas, segueix sent una gran metàfora de la vida. El film va ser acollir pel públic i per la crítica amb fredor (siguem benignes) i la seva espectacular banda sonora, signada per Vangelis, va haver d’esperar més d’una dècada per sortir al mercat. Això va com va i, de vegades, les coses tarden a ser valorades com es mereixen. Molt més del que caldria.

De tota manera, no cal fotre el barret al foc abans d’hora. I tot el que hem imaginat, aquests anys, sobre un futur tecnològicament molt més avançat que l’actual? I tot el que pel·lícules com aquesta ens han fet i ens fan somiar? Res d’això no es perdrà mai, com llàgrimes entre la pluja, perquè la nostra capacitat d’imaginar i de fantasiejar sempre estarà per damunt de la mediocritat habitual de la realitat, volant per damunt d’edificis gegantins, o buscant éssers impossibles, a ritme de sintetitzadors.

Comentaris (0)03-01-2019 07:35:52

Mirant amunt

Començar l’any mirant amunt, mirant de seguir les peripècies d’una nau espacial, com la New Horizons, no em sembla pas cap mala manera, sobretot perquè ens allunya, ni que només sigui per una petita estona, de les misèries de la política, sempre omnipresent.

Aquesta nau, que va fent via més enllà de Plutó, es veu que facilitarà informació científica rellevant sobre l’origen de l’univers, gràcies a tot el que podrà obtenir d’Ultima Thule, l’objecte més llunyà mai investigat, amb una curiosa forma de cacauet i uns 35 x 15 km. Prou petit, però prou revelador, pel que sembla, ja que el seu estat de congelació pot haver servit per conservar la seva valuosa informació. Es confirma de nou que al pot petit hi ha la bona confitura.

Sempre resulta fascinant qualsevol fita assolida en la investigació espacial. Personalment, però, encara em tenen el cor robat les Voyager, aquell parell de sondes que van fent des de 1977, que ja fa dies que són fora del sistema solar i que vés a saber fins on arribaran i quines dades podran seguir transmetent, en un viatge, a priori, potser interminable, ja que podrien sobreviure, fins i tot, al mateix sol, quan ja ningú no les podrà escoltar des de la Terra.

De vegades val la pena mirar amunt, allunyar-se una estona de la realitat immediata i deixar-se seduir per la fascinació d’altres mons, desconeguts i misteriosos, que ens retornen la capacitat d’investigar i aprendre, i també de fantasiejar i imaginar universos i espais futurs diferents i possibles, ni que sigui a milers de milions d’anys, perquè el coneixement i la imaginació no saben de límits, ni de distàncies.

Comentaris (0)02-01-2019 07:36:19

Ni propòsits ni demandes

No per portar la contrària, sinó perquè cadascú és com és, i servidor és així, començaré l’any sense propòsits ni peticions. Ni em vull comprometre a res (ja sabem que aquestes promeses solen durar el que els efluvis de l’alcohol, o tot just unes hores, o uns dies, a tot estirar), ni vull esperar res de l’atzar, potser perquè molt em temo que la immensa major part d’aquest atzar som, en realitat, nosaltres.

Aclarit això, obrim un any més. Demà no serà gaire diferent d’ahir, ben mirat, i potser aquest és el gran misteri i la gràcia de viure: que de tant en tant encara som capaços de sentir com a nou i diferent allò que no és més que una seqüència, temporal en aquest cas, ininterrompuda i, a priori, totalment monòtona.

Avui serà el dia 1 de moltes coses, per a molta gent. El dia d’iniciar canvis, d’abandonar hàbits, de tirar endavant propòsits públics o secrets, d’adquirir compromisos… i només això ja serà suficient per insuflar oxigen extra al dia a dia, que sempre va bé. Per la meva part, però, insisteixo, ni propòsits ni demandes; una bona manera d’evitar decepcions, no us mentiré. Això sí, amb el desig irreductible i la voluntat ferma que cadascú de nosaltres puguem (i remarco, sobretot, “puguem”, del verb “poder”, valgui la redundància) fer realitat els nostres somnis i els nostres anhels. I ja posats a desitjar, una mica de justícia i de llibertat, que sempre van bé, i n’anem escassos; i molt em temo que, d’això, cap rei no en porta.

Comentaris (0)01-01-2019 07:35:24

S'acaba

I fins aquí hem arribat. Escurem amb delit les darreres hores d’un any que se’ns escola entre els dits, amb la certesa que no tornarà. Avui sembla obligat, potser per la consciència, potser per la saviesa i la necessitat d’aprendre, passar comptes amb aquests dotze mesos, abans d’arrencar definitivament el calendari i penjar-ne un de nou.

Si ens hi fixem una mica, més enllà de les anècdotes puntuals i de tot allò que diran i repetiran els mitjans de comunicació, segurament han estat uns mesos per seguir construint somnis impossibles, o per arraconar quimeres irracionals. Dotze oportunitats de tancar portes i llençar la clau, perquè no hi fem res allà on no tenim res a fer, i obrir horitzons nous de bat a bat. Dotze mesos per fer realitat algunes il·lusions i per dibuixar-ne d’altres que aviat es materialitzaran. O també per incorporar elements i espais nous que engeguen al foc moltes rampoines. Dotze mesos, al capdavall, per viure, cadascú a la nostra manera, i per retenir en la memòria, sabedors que igual com les pàgines d’un almanac, res no impedirà que cada dia sigui nou i seductor, si així ho volem.

Ben mirat, aquest any potser no ha estat massa diferent dels anteriors. O potser ha estat un any de trànsit cap a noves realitats, qui ho sap. El temps ho dirà. Sigui com sigui, i vés a saber per quin atzar capriciós, ahir mateix, en una mena de preludi d’un final en alt, la boira es va obrir per unes hores, retornant-nos el blau d’un cel sempre seductor i permetent que, en girar els ulls amunt, poguéssim contemplar de nou les esteles d’uns avions que mai no s’aturen, d’aquí cap allà, traslladant destins i esperances; i les estrelles en la nit.

Comentaris (0)31-12-2018 06:28:20

El que anem perdent

Engegar la maquinària judicial és llençar muntana avall una bola de neu immensa que només es va fent més i més grossa així que avança. Justament això és el que va fer el govern del PP, amb el suport incondicional de Ciutadans i PSOE, no ho oblidem mai, contra tot i contra tothom que fes olor d'independentisme.

Dels líders polítics ja n'hem parlat prou. Ara mateix, a la presó o a l'exili. També n'hem parlat de la multitud de causes obertes contra ciutadans de tota mena i condició, contra alcaldes, mestres, funcionaris... Ara arriba el torn als mitjans de comunicació públics, aquella presa major cobejada pel trio del 155, i els directors de Catalunya Ràdio i TV3 també són citats com a investigats pel Jutjat número 13 de Barcelona, pels fets de l'1 d'octubre de l'any passat.

A poc a poc, les nostres grans estructures de país (encara esperem les d'estat) van caient una a una. No siguem càndids: no tenim cap govern efectiu, tenim un parlament paralitzat, una escola amenaçada, una cultura i unes tradicions sota vigilància i uns mitjans públics que avancen pel camí de la intervenció definitiva. Què ens queda? Amb prou feines la llengua (serà que a hores d'ara ja ni es veu com a perill?) i una societat que es resisteix a acceptar que tot va ser en va.

Mentre alguns s'entesten en allò d'eixamplar la base, no veuen, o no volen veure, que ens anem quedant, lentament i inexorablement, sense terra sota els peus. Això sí, anem fiant el futur per a quan es resolguin uns judicis injustos, sense adonar-nos, o potser a plena consciència, que aleshores serà massa tard per a tot. Mentrestant, com diu la cèlebre frase cinematogràfica, tot es perdrà, com llàgrimes entre la pluja.

Comentaris (0)29-12-2018 06:45:11

Boira

És el que té viure a les fondalades. Quan a tot arreu lluu el sol i els meteoròlegs parlen d’anticicló i de bonança, aquí la boira tot ho amaga i tot ho pinta d’un gris intens i avorrit; d’altra banda, tot un signe dels temps que corren, potser.

La boira amaga la llum i tot ho enfosqueix. I la llum és energia i és vida. Passar dies i més dies enmig de la boira, més enllà de les imatges bucòliques i difuminades que ens regala dia sí i dia també, cansa, et tanca a casa i permet que l’apatia i la mandra campin lliures, sota un cel adust i auster.

Cal llum enmig de la foscor i la boira. O cal aprendre a viure i a fer i desfer en un escenari advers, trist, descolorit, en el qual, malgrat tot, aconseguim de fer lluir petits punts de llum, ni que només sigui, que marquen el camí i que fan confortables les estances. Al capdavall, cap bé ni cap mal dura cent anys; i la boira, per més densa i tancada que sigui, sempre s’acaba esvaint. Qüestió de paciència i de no deixar-se endur per la nostàlgia melancòlica del gris.

Comentaris (0)29-12-2018 06:20:27

El dia dels innocents

28 de desembre, dia dels innocents. Dia que recorda la matança de tots els nens menors de dos anys, per ordre d’Herodes, amb la intenció d’eliminar el nen Jesús, segons diu la tradició cristiana.

D’altra banda, aquest mateix dia, vés a saber per quina estranya coincidència, es dedica a fer bromes i a penjar llufes, ninotets simples de paper, que ens recorden les llufes originàries, dones encantades que viuen als boscos, segons la mitologia popular, i que es dediquen a riure’s de la gent, especialment de les persones més innocents.

Avui, tot plegat és confós i va perdent el sentit originari. De tota manera, em sembla especialment oportú recordar, en aquesta data, els moderns innocents: els que pateixen presó, exili o persecució injustos, en un intent desesperat de destruir qualsevol ombra de lideratge independentista, a través d’una macabra adaptació contemporània de la història bíblica.

Pel que fa a les llufes, alguna que altra traurà el nas pels informatius de tota mena. Sigui com sigui, la més cruel és la que ahir ens va penjar la justícia espanyola, amb el repartiment de tribunals per jutjar els presos i encausats pel procés. Una llufa més d’aquest autoproclamat estat de dret, tot i que sense gens de gràcia.

Comentaris (0)28-12-2018 06:16:06

Llistes

Cada dia que passa tinc més clar que vivim un present sense nord ni guia, destinat a repetir els fracassos del passat, malgrat els discursos, les bones paraules i, sobretot, la decisió d’una societat que ha aguantat de tot per defensar la seva sobirania.

Aquests dies hem sabut que el president Torra ha fet arribar a la Moncloa una llista de 21 punts que haurien de ser la base per començar a parlar seriosament de la resolució del “conflicte català”. Tota una demostració d’habilitat política i de capacitat, sense cap mena de dubte, això de la proposta de diàleg. La resposta de Madrid, ara mateix, la de sempre: ja ens ho mirarem quan ens vingui bé, que ara mateix no ens ve de gust.

21 punts. Ja en quantitat, anem de rebaixes. O és que potser hem oblidat els 23 de Mas o els 46 de Puigdemont, en el seu moment? Quina va ser la resposta en tots dos casos? Quina serà en aquesta ocasió? L’única diferència entre aleshores i ara són els presos polítics i els exiliats (aquests no tant, no ens enganyem). Però per a l’Estat i els seus poders, això no és cap problema, ans al contrari. Mirem com s’hi agafen per demostrar el seu poder, la seva contundència impertèrrita, i perquè uns i altres, però especialment els presos, serveixin de prova tangible de la seva defensa a ultrança d’allò que en diuen Constitució.

Estem a punt de tancar un any perdut, empresonat, i el que ve no pinta millor. Seguim fent llistes de greuges i demandes, o escrivint la carta als reis. Tant li fa. Ara que, posats a demanar, potser caldria posar-nos en mans dels tres savis d’Orient (per al Pare Noel ja fem tard) per demanar una mica de llum, una estrella, que il·lumini la intel·ligència política d’aquells que regeixen els nostres destins, abans no es completi la voladura controlada d’allò que tants esforços ens ha costat construir, sobretot ara que tenim un nou manual d’instruccions a negociar (i a rebaixar), com a pretext.

Comentaris (0)27-12-2018 07:21:08

Pàgines: 123456789130  <>