login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

No sóc professor

Jo no sóc professor d'El Palau. Bé, de fet, no sóc professor d'enlloc. Em costa molt imaginar-me davant d'una colla de nens o d'adolescents i intentar que aprenguin quatre coses imprescindibles de qualsevol matèria, perquè puguin anar pel món amb una mínima cultura, ni que només sigui, que els permeti valorar la realitat i actuar amb una mica de criteri. Molt menys encara, puc imaginar-me entrant a l'aula, un dos d'octubre i explicant per què les portes estan rebentades, per què hi ha vidres trencats i taules i cadires fora de lloc, o per què els seus pares, germans o padrins van ser atonyinats per la policia, com va passar, de fet, a tants i tants centres educatius de qualsevol poble o ciutat. Jo hi vaig ser, en un d'aquests; sé què hi va passar, i puc imaginar el repte de parlar d'uns fets del tot irracionals.

No, no sóc professor d'El Palau, però ells, per sort, sí. Centenars, o milers de professors, arreu del país, es van trobar l'octubre de l'any passat amb la dificilíssima tasca d'explicar els fets del dia abans, i de fer-ho de manera pacífica, pedagògica, fins i tot. I n'estic segur que ho van saber fer, empassant-se la ràbia i la impotència i apostant, com fan cada dia, per la convivència entre tots els alumnes, vinguin d'on vinguin i pensin com pensin, i amb l'únic objectiu final de contribuir a formar persones de profit.

Avui, els professors d'El Palau són objecte d'escarni i de persecució. Abans n'havien estat uns altres i, de ben segur, en vindran més, perquè, no ens enganyem, tant li fa què expliquin a les aules, perquè el problema, per a alguns, és que expliquin la realitat, no aquesta ficció victimista i brutal que s'està creant des de les institucions de l'Estat i des dels seus col·laboradors necessaris: premsa, determinades entitats, alguns partits... que no tenen altre objectiu que aniquilar la llibertat, el dret legítim a pensar diferent i, sobretot, la capacitat crítica davant de la realitat. Tota una aposta clara i contundent per un futur imperfecte, si s'ataca l'escola.

Jo no sóc professor d'El Palau. Però ells sí. I sort en tenim.

Comentaris (0)02-05-2018 06:18:06

Primer de maig

"Què se n'ha fet, d'aquella banda de rock?" es demanen els Manel, en una de les seves cançons. Avui, 1 de maig, jo em demano: què se n'ha fet, dels sindicats?

Sí, ja ho sé. Avui sortiran als carrers de diferents ciutats, amb les seves banderes, les seves coloraines, els seus lemes buits i les seves cançons ja sense sentit. Però avui mateix, un cop acabin les manifestacions, segurament a la barra d'algun bar entre olives, patates, canyes i rialles, tornarà el silenci i l'absència, mentre l'explotació laboral avança imparable enmig d'una complicitat indigna.

Què se n'ha fet, d'aquells temps en què els sindicats eren omnipresents? Què se n'ha fet, d'aquelles negociacions que sempre acabaven aportant alguna millora a la qualitat de vida dels treballadors? Qui ho sap. I a veure qui li pregunta a algun que altre històric sindicalista, avui més preocupat a fer-li el joc i ser aplaudit per l'extrema dreta que a cap altra cosa. Quin envelliment més deplorable, el d'alguns.

Avui, a Catalunya, a Navarra, a Múrcia... patim el retorn a la foscor més cruel del franquisme. Per motius ben diferents, però amb un mateix fil conductor. Avui, Andalusia s'estima més renunciar a una colla de milions europeus per a programes de formació laboral per tal de no haver de passar una auditoria comptable. I els sindicats? Discretament callats al que queda de les seves seus, preparant banderes nostàlgiques i ràncies per treure-les al carrer un dia a l'any.

Primer de maig, un dia per recordar aquells que es van deixar la vida, en molts casos literalment, perquè alguns poguéssim gaudir d'uns drets que avui ja no són ni record en l'imaginari laboral dels nostres fills. Un dia per recordar allò que va ser i que ningú sap on para, ara mateix. Avui, una cançó per a la nostàlgia.

Comentaris (0)01-05-2018 07:01:52

Pont

Començo a pensar seriosament que Catalunya sí que és una societat dividida. Avui mateix, hi ha gent que treballa, com a dia feiner que és, però hi ha una bona part de la població que fa pont, aquesta figura laboral exòtica, actualment en vies d'extinció definitiva, per obra i gràcia de la precarietat laboral imposada d'aquells que reclamen que ens centrem en els problemes reals de la gent (vistos els resultats, l'estabilitat a la feina no ho deu ser), mentre deixen, sense cap mirament, milers i milers de persones sense cobertura sanitària, impedint que es pugui aplicar la Llei de sanitat universal que va aprovar el Parlament de Catalunya, quan encara aprovava lleis.

Vivim en un país estrany, tan estrany com aquest pont a mig gas. Vivim en un país hiòcrita, on Albert Ribera pot acusar d'inducció a l'odi als seus alumnes, amb noms, cognoms i rostre, professors d'instituts, seguint el dictat dels mitjans ultraconservadors, saltant-se sense cap pudor l'elemental principi de la pressumció d'innocència, mentre posa el crit al cel per una pintada en una façana. Vivim en un país on el delegat del Govern d'Espanya ja avança que hi hagi o no govern, l'Estat pot seguir intervenint la Generalitat, tot amenaçant la llibertat de la classe política en l'exercici de les seves funcions, aquelles funcions que els encomana la Constitució mateixa. Vivim en un país on el debat essencialista sembla que s'hagi resignat a tenir presos i exiliats, potser per evitar actuar amb el pragmatisme que les situacions excepcionals reclamen, i haver de donar explicacions de les accions i no només bones paraules. Vivim en un país, en suma, de víctimes i de botxins, que cada dia que passa em temo més abocat a unes noves eleccions de resultat incert, però que ben bé podrien ser la puntilla a un autogovern desorientat i sense capacitat de reacció. I no descarto que aquest sigui l'objectiu final de tot plegat: la derrota que esvaeixi responsabilitats.

Sigui com sigui, avui faig pont, aprofitant un dels pocs privilegis laborals que encara tinc. Avui m'ho miraré tot amb una mica de distància i perspectiva, provant d'imaginar un futur més digne, amb la profunda sensació que m'estaré fent trampes a mi mateix, per tornar dimecres a la meva activitat normal, com si encara hi hagués un demà possible.

Comentaris (0)30-04-2018 06:35:55

Futur

Si no vaig errat, va ser Woody Allen qui va dir que l'interessava el futur perquè era el lloc on havia de passar la resta de la seva vida. Com a declaració d'intencions, no està gens malament, perquè el futur, aquest espai desconegut on s'acumulen somnis, il·lusions i fantasies, no deixa de ser una mena de motor que ens impulsa a no aturar-nos i a seguir fent, fins i tot en moments complicats, o en situacions difícils.

L'escriptor parisí Anatole France va escrire que el futur és un lloc còmode on posar els somnis. Donant per bona la frase, potser són els somnis allò que ens fa avançar. Al capdavall, què fora la vida sense il·lusions, sense castells a l'aire que seran o no, algun dia, però que ens conviden a fantasiejar amb allò que ens agradaria que fos. I és que, no ens enganyem, la vida cansa, la rutina cansa i allò que en el seu moment era nou, suggerent, excitant, s'acaba tornant gris, fins i tot molest. Alesores és quan cal mirar endavant, i tan lluny com vulguem, per aconseguir transformar-ho tot, fins i tot el desencís, en nous projectes, en noves aventures, en nous motius per viure i per mirar de ser feliç.

És estrany, això del futur. Ens passem la vida mirant d'imaginar-lo, sempre bonic, sempre ideal, sense que aconseguim atrapar-lo mai, almens tal i com l'havíem imaginat. Pel camí, petits fragments d'aquesta felicitat ideal, potser fins i tot impossible, van fent un present satisfactori i plaent.

S'acaba l'abril i començarà el maig, una autèntica eclosió de vida dins del cicle de la natura. Bon moment per pintar de colors aquest avenir que voldríem real. Bon moment per imaginar futurs perfectes on construir presents enriquidors.

Comentaris (0)29-04-2018 06:46:05

Què amaguen algunes togues?

Costa massa, passar pàgina de la sentència de "la manada". Costa perquè és una sentència que hauria d'avergonyir tot un sistema polític i judicial, però que sembla que només ha sacsejat la societat civil, la de la gent del carrer i alguns mitjans. I poc més, no ens enganyem. De tota manera, una de les respostes més sàvies i més profundes que he trobat, és la d'una monja de clausura, una carmelita d'Hondarribia que, amb una dignitat extrema i un altíssim concepte de la idea de llibertat contraposa la seva concepció de la vida, lliurement escollida, a una de totalment oposada, també lliurement escollida, tot defensant la validesa de qualsevol de les dues i el dret a triar una o altra:

"Nosotras vivimos en clausura, llevamos un hábito casi hasta los tobillos, no salimos de noche (más que a Urgencias), no vamos a fiestas, no ingerimos alcohol y hemos hecho voto de castidad. Es una opción que no nos hace mejores ni peores que nadie, aunque paradójicamente nos haga más libres y felices que a muchxs. Y porque es una opción LIBRE, defenderemos con todos los medios a nuestro alcance (este es uno) el derecho de todas las mujeres a hacer LIBREMENTE lo contrario sin que sean juzgadas, violadas, amedrentadas, asesinadas o humilladas por ello.

HERMANA, YO SÍ TE CREO".

Crec que és molt difícil condensar l'autèntica essència de la llibertat i del dret a l'elecció personal, amb menys paraules, i de manera més clara. De passada, si tothom entengués tot el que ens diu la germana Patrícia, no hauríem de patir jutges que més enllà de condemnar fets, tot i descriure'ls amb tota la seva cruesa (i un punt de morbosa perversió, em fa l'efecte), jutgen les reaccions de les víctimes, sota un prisma indecent i intolerable en una societat que vol pressumir de moderna i democràtica.

La justícia espanyola té un problema, i es comença a saber i denunciar fonteres enllà. El sistema judicial espanyol és hereu d'una legislació, i sobretot d'una mentalitat, franquista, intolerant, repressora, hipòcrita, masclista i casposa fins a límits inimaginables. Les togues poden intentar vendre la imatge d'una falsa justícia inexistent (igual com ja sabem que algunes sotanes amagaven els pederastes), però la realitat és la que és i sempre acaba surant; sense anar més lluny, en sentències que gairebé reprodueixen paraula per paraula altres de fa cinquanta o seixanta anys, i que demostren que res no ha canviat des d'aleshores. Que no ens enganyin, les coses són com són i, un cop més, caldrà donar la raó al professor Xavier Sala i Martín que fa unes poques hores ho ha resumit tot en unes poques paraules a Facebook: "Al final, la manada eran los jueces...".

Comentaris (0)28-04-2018 07:22:09

O mort, o res.

Per si encara no en teníem prou, ahir vam tenir una nova demostració de com d'incomprensible (em quedo molt curt amb l'adjectiu) pot arribar a ser la justícia espanyola. Ahir, finalment, sentència a les cinc bèsties que formen part de la tristament coneguda manada (el nom és seu, i ben il·lustrador, per cert). En resum: cinc mascles encerclen una dona molt jove en un portal i la penetren de totes les maneres possibles, a l'empara de la seva superioritat numèrica i física, i una colla de jutges fallen que no hi ha violació perquè no s'ha acreditat violència contra la víctima. No hi hauria manera que aquests jutges s'ocupessin dels presos polítics? Si en el cas que fins ara els tenia entretinguts no hi veuen violència, encara podrien felicitar i alliberar immediatament els nostres, tan perillosos i agressius ells, segons un altre jutge.

Ho sento, senyores, però a Espanya, ja ho saben: si un grup de salvatges decideixen que volen tenir sexe (per dir-ho d'alguna manera) amb vostès, una de dues: o s'hi enfonten violentament, a risc, en el millor dels casos, se sortir amb una cara nova i uns quants òrgans rebentats, o ni se'ls acudeixi denunciar, que segur que prou bé que s'ho devien passar, i prou contentes que haurien d'estar que uns quants jovenots amb ofici i benefici (militars, guàrdies civils...) es fixin en vostès per deixar anar amb brutalitat i en grup les seves necessitats primàries. Això, justament això, és el que ahir van sentenciar tres jutges d'un jutjat. Per cert, ni un comentari sobre la feina d'algun dels membres, que en teoria garanteix un comportament exemplar al sevei de la ciutadania, des d'una posició d'autoritat.

Les cinc bestioles faran cap a la presó, si no passa res, uns quants anys. El problema, però, és la sentència en ella mateixa, i no quants anys de condemna mereixen. El problema és l'alternativa de mort, o lesions greus en el millor dels casos, o no hi ha violació. La violència fruit de la superioritat, sense sang, blaus ni fractures, es veu que no és res. I de propina, la progressia política sortint a parlar d'això i d'allò, no fos cas que quedessin com a masclistes. I jo em demano: alguna iniciativa parlamentària per canviar la realitat? Alguna proposta de reforma legislativa? Algun a por ellos contra els violadors i assassins? Oi que no? Doncs còmplices, també, i tan responsables (culpables, potser, fins i tot) com els que jutgen, valoren i sentencien.

Comentaris (0)27-04-2018 06:23:49

Aquestes lletres...

Ja sabem que els criteris amb què es mesuren les coses quan ens hi sentim identificats, d'una manera o altra, o quan ens sentim en contra, són sempre ben diferents. Tot acostuma a dependre del valor que donem a allò que jutgem, en funció dels nostres principis, del nostre concepte de "normalitat", o de les nostres creences més íntimes, fins i tot.

Darrerament hem tingut notícies de cantants que fan cap a la presó per suposats delictes, per exemple, d'odi a la corona. Allò de dir que "los borbones son unos ladrones", sense anar més lluny, es considera un delicte greu que cal perseguir i condemnar. No sé, el jutge dirà, però que uns versos d'una cançó es puguin considerar tan perillosos com per dur el seu autor a presó em sembla una reacció excessiva i impròpia d'un règim que es vol democràtic i, per tant, al qual se li suposa un alt grau de tolerància amb les opinions alienes.

D'altra banda, ens empassem amb una indiferència absoluta tot de lletres de cançons clarament ofensives cap a les dones, cosa que sí que estaria molt més a prop del concepte de discriminació per raó de gènere que recull la Constitució mateixa. I el més greu, al meu parer, és que hi ha alts responsables polítics que no tenen cap inconvenient a destinar una important quantitat de diner públic -aquest que es veu que tant s'ha de fiscalitzar per a determinades finalitats, o quan el gestionem des de Catalunya- per contractar músics i cantants que fan una autèntica apologia del masclisme, quan no de la misogínia directament, a través dels seus temes. Per cert, cada any són moltes més les dones assassinades per les seves parelles, que els monarques agredits pels seus detractors.

Un exemple recent? La contractació de Maluma per part de l'Ajuntament de Palència (en mans del PP, per si algú en tenia cap dubte). Recomano la lectura d'aquest article, que fa una anàlisi prou acurada de la lletra d'una de les cançons del colombià. Ja posats, també recomanaria escoltar, una mica més enllà de la música, el que diuen moltes de les cançons actuals i, un cop escoltades amb atenció, valorar on és perill, on el risc a la convivència, si en el que diuen o en algun que altre vers contra la monarquia. Però, és clar, com apuntava al començament, potser tot és qüestió dels principis, dels valors o de les creences que tingui cadascú. I de la importància que donem a cada cosa.

Comentaris (0)26-04-2018 06:16:59

Mentir com a mètode

Per més habitual que vagi sent, no ens acostumarem mai -això espero, si mès no- a la mentida d'aquells que governen, d'aquells que tenen el poder i que fan i desfan el nostre destí a voluntat. Fa massa feredat com perquè ens hi acostumem, sentir com ministres, jutges o policies neguen una realitat incontestable i n'inventen una de nova, sustentada només en suposicions i hipòtesis sense demostrar, sense cap respecte per les persones ni per les seves vides.

El problema d'aquesta mentida institucional és que funcionava molt bé fa unes quantes dècades, però és més difícil de gestionar i defensar avui dia, quan tothom duu una càmera a la butxaca i on la realitat es retransmet gairebé en directe arreu del món. Ho vam veure l'1 d'octubre, i des d'aleshores gairebé cada dia. I ho vam tornar a veure amb motiu de la darrera final de la Copa del Rei de futbol, amb la vergonyant persecució del color groc, negada ahir mateix pel ministre del ram, el mateix que viu en el seu món fictici des de fa, com a mínim, sis mesos.

En aquest context, ja ens anem acostumant a ser nazis, terroristes i delinqüents pel simple fet d'existir i de votar malament, quan ens ho demanen i permeten. Ens anem acostumant a viure la nostra existència real en una societat imaginària, segons aquells que la controlen. I enmig de tot plegat, ahir vam saber que ben aviat es podrà desnonar en un parell de mesos i sense ordre judicial, amb una reedició d'aquells acords de PP (i ara també Ciutadans) amb les minories basca i catalana que tants moment de glòria va donar a la política hispana. Torna la vella Convergència, malgrat el maquillatge? O potser és que no havia marxat mai? Ben aviat ho sabrem, em temo.

Comentaris (0)25-04-2018 06:13:04

Innocent.

Finalment, allò d'armar-se amb un nas vermell i posar-se, palplantat, al costat d'un policia és una pallassada. Res més, ni delicte d'odi, ni ressistència a l'autoritat, ni res de res, I es veu que la paperassa que va presentar la Guàrdia Civil al jutjat, era paperassa. Ni informes mínimament justificats, ni res que s'hi pugui assemblar. Així ho ha dictaminat la jutgessa de Manresa que arxiva el cas.

No és el primer, ni serà l'últim, de tota aquesta ofensiva judicial indiscriminada que acaba en no res quan arriba a mans d'un jutge amb un mínim de senderi i de respecte a l'ordenament jurídic vigent, no a l'adaptat a demanda. Sigui com sigui, l'objectiu final de tot plegat s'ha assolit: escampar terror generalitzat entre la població. Aconseguir que pensem que tots podem ser denunciats, tant si som polítics, com mestres, pallassos, titellaires, músics, dibuixants, mecànics, funcionaris... tots som terroristes en potència.

Jordi Pessarrodona podrà descansar més tranquil, a partir d'ahir. Quin gran regal en el seu sant. De tota manera, qui el rescabalarà dels cops gratuïts de la policia, de la por, del patiment i la incertesa davant dels tribunals i de l'intent de linxament públic? Del mal sense sentit, però amb tota vuluntat, al capdavall.

Com diu aquella cèlebre frase de Blade Runner, "tot això es perdrà, com llàgrimes entre la pluja". Sí, un dia ja només recordarem en la distància tot el dolor i tota la injustícia presents; però seran llàgrimes que la pluja dissoldrà, però no esborrarà, perquè ni oblidarem, ni perdonarem mai tanta i tanta crueldat. Tant i tant odi.

Comentaris (0)24-04-2018 06:20:29

Sant Jordi

Enguany ens caldran molts cavallers, perquè ens amenacen molts dracs.

Agafem-nos ben fort al llibre i la rosa, com cada any, però tinguem a prop l'escut, l'espasa i el cavall, per si de cas.

Comentaris (0)23-04-2018 06:02:00

Decidir

Decidir és un verb que els darrers anys ha estat molt -segurament massa- d'actualitat, per allò del dret a decidir que els pobles tenen o no. En el nostre cas es veu que no. Però més enllà d'aquesta conjuntura històrica en què ens trobem, decidir és una facultat que val la pena valorar com cal, perquè implica triar, escollir entre diverses opcions, i perquè suposa el privilegi de no haver-se de sotmetre a un únic futur possible. Però decidir, en tant que obre les portes al canvi, també pot voler dir claudicar, cedir davant d'una realitat hostil per anar a buscar una altra de més favorable, per la raó que sigui.

Ben mirat, ens passem la vida prenent decisions -decidint, si voleu-, tant sobre qüestions més quotidianes, com què menjarem o com ens vestim, com sobre aquells aspectes que condicionen el futur a mig i llarg termini: una parella, un lloc on viure, una feina... Decidir és, doncs, també una part de la nostra rutina com a persones, encara que no sempre siguem -tampoc no cal- prou conscients d'aquesta reorientació contínua del nostre destí.

En qualsevol cas, decidir sempre és un luxe. Un esclau o un pres mai no decidiran res. El simple fet de tenir almenys dues opcions disponibles sempre és una riquesa que cal valorar com cal. A partir d'aquí, encertem o errem, claudiquem o triomfem, fem o deixem de fer, però sempre guiats per la voluntat, per la nostra voluntat individual i més íntima. Ah!, la voluntat, aquest concepte filosòfic tan complex que ens ajuda a desxifrar els nostres desigs i a aconseguir els nostres objectius, sempre a través de la capacitat de decidir, com bén ens recordava Joan Maragall, fa més d'un segle, a través del seu Comte Arnau: "Seràs roure, seràs penya,/seràs mar esvalotat,/seràs aire que s'inflama,/seràs astre rutilant,/seràs home sobrehome,/perquè en tens la voluntat."

Comentaris (0)22-04-2018 07:36:07

Com que no?

Si alguna cosa se'ns haurà de reconèixer als catalans algun dia, tot i que pugui semblar sorprenent a primera vista, és el sentit de l'humor que som capaços d'exhibir, fins i tot en les circumstàncies més complicades. Amb la que ens està caient a sobre, amb mig govern a la presó i mig a l'exili, amb les institucions usurpades, amb centenar d'alcaldes citats davant d'un jutge, i amb gent de tot ofici i condició perseguida per una estrany i suposat estat de dret, encara tenim la capacitat de fer humor i d'inventar, per obra i gràcia de la intel·ligència de la Guàrdia Civil, un poble, Sant Esteve de les Roures, que cap mapa no és capaç de situar, però que compta amb una estructura i uns serveis que molts municipis prou voldrien per a ells.

La mentida malintencionada, com tantes i tantes que estem veient passar davant nostre aquests darrers mesos, poden acabar duent a situacions tan absurdes com la de parlar de violència contra la policia en un municipi inexistent. De fet, no deixa de ser coherent que una violència que no va ser es produeixi en un poble que tampoc no és enlloc. Això no es pot negar: del tot coherent. Però més enllà d'aquest accident (mai més ben usat el mot) geogràfic, tota aquesta colla de mentides i falsedats està portant un curiós i imprevisible enfrontament entre la policia, que elabora informes tan documentats com el que parla de Sant Esteve de les Roures, i el Govern, que des de fa anys mira amb lupa les finances de la Generalitat i que fa mesos que les té directament intervingudes, a propòsit de la suposada utilització de diners públics per al referèndum de l'1 d'octubre. Al mig, un jutge que ha hagut de fer una dura marxa enrere en alguna de les seves decicions, que no deu tenir ganes de rectificar més la seva instrucció, però que, al pas que va, igual es veu obligat a actuar contra els uns o contra els altres, o qui sap si contra ell mateix, sense saber-ho.

Sigui com sigui, ja es veurà, perquè el que estem vivint darrerament supera la capacitat fabuladora dels guionistes més agosarats. De moment, per si de cas, seguim organitzant les nostres sortides de cap de setmana a aquells llocs que apreixen a tots els mapes, mentre esperem -temps al temps- que Sant Esteve de les Roures s'acabi erigint en l'autèntica capital d'una futura republica catalana. Ja posats...

Comentaris (0)21-04-2018 06:44:45

A la porta

Com aquell que diu, ja tornem a ser a la porta de Sant Jordi, la festa més festiva de totes les festes, justament, potser, perquè s'escau en dia feiner. Diluns ens capbussarem de nou en un oceà de roses i de llibres, i ens deixarem endur per la dolçor de l'amor i pel plaer de la lletra impressa. Què més se li pot demanar a una diada festiva?

Però això serà d'aquí a uns dies, tot i que els llibreters ja han anunciat que diumenge obriran per començar a presentar-nos el seu catàleg de novetats i també de clàssics, i per anar escalfant un dilluns que esperem, com de costum, fantàstic. Avui, divendres, amb tot el cap de setmana al davant, em ve de gust fer una reflexió sobre un seguit de personatges que també trobarem dilluns: els autors, els escriptors de bona part dels llibres que comprarem. Entrar en aquest univers obscurs i tancat dels creadors és complicat pel que té d'hermètic -sovint en una relació inversament proporcional a la qualitat de les obres- i pel tuf d'exaltació de l'ego que sovint s'hi respira, barrejat amb una evident mediocritat.

Dilluns hi haurà esmorzars literaris, vermuts amb els escriptors, signatura de llibres, entrevistes als mitjans i molta presència al carrer, a prop d'una gent sovint deliberadament esquivada la resta de l'any. Però és Sant Jordi, cal vendre i cal deixar-se veure, per rebre l'homenatge d'amics, coneguts i saludats que mai escriuran ni una ratlla. Pobrets. Aquesta és la cara que menys m'agrada, d'aquesta festa, la de l'exhibició impúdica d'una pretesa qualitat literària que no sobreviurà ni un cicle estacional, i que l'any que ve no recordarà ningú.

A les portes de Sant Jordi vull reivindicar la crítica literària seriosa, la que destria el gra de la palla i l'única capaç d'argumentar per què una determinada obra sobreviurà al pas del temps i se seguirà llegint d'aquí dècades o segles. Però vivim temps ràpids, d'immediatesa. I ja sabem que la presa i la qualitat, tot sovint, no són bones companyes de viatge. Dit això, fem el Sant Jordi que més ens agradi, llegim el que ens vingui de gust, que si ens fa profit, és que valia la pena. Al cap i a la fi, cal de tot perquè hi hagi de tot, també a l'univers literari, farcit d'estrelles, planetes, constel·lacions, galàxies i forats negres.

Comentaris (0)20-04-2018 06:15:26

Puntualitat?

Hi ha coses que no canvien. Vas a un espectacle en viu qualsevol i la puntualitat fa tard. Sempre és així, sobretot a aquelles localitats on la cultura encara és un privilegi al qual tens accés perquè pagues, o et regalen per la rao que sigui, un determinat producte i, en tant que pagador, o convidat, també adquireixes dret a tot. I més encara si no pagues.

Per què s'ha de començar tard un espectacle anunciat amb mesos d'antelació? Com és que aquell que es fa esperar encara entra amb la cara de satisfacció de qui arriba a punt de l'inici de la sessió, gairebé donant permís perquè comenci l'espectacle, en lloc de fer-ho amb la cara de vergonya que caldria? Per què els responsables de les sales són còmplices d'aquesta manca de respecte i no tanquen portes a l'hora en punt? En definitiva, per què assumim com a normal aquest menyspreu a la feina dels actors, o dels músics, o dels ballarins, que ho tenen tot a punt a l'hora i que han de patir una espera del tot innecessària i injutificable? I encara més, per què, a sobre, d'aquest temps d'espera indigne en diem cinc (o deu, o quinze...) minuts "de cortesia".

Segurament, la resposta tindira molt a veure amb el concepte que tenim de la cultura i de la feina dels altres. Del concepte que en tenim, o dels menspreu inconscient que ens provoca, ja que tot passa al darrere dels nostres desigs puntuals. Ah! Per cert, si encara algú dubta que tot plegat té a veure amb aquest valor que donem a les arts i a la cultura en general, que m'expliqui per què els partits de futbol sí que comencen puntuals i qui no hi és, no hi és comptat.

Comentaris (0)19-04-2018 06:07:02

Groc

Diumenge passat, enorme manifestació a Barcelona exigint la llibertat per als presos polítics. Novament pacífica, multitudinària i festiva, i una nova demostració que qui havia donat per liquidat allò que en diuen procés, no té ni idea de què està dient. I dissabte vinent, una altra a la vista. En aquesta ocasió no serà cap nova manifestació, sinó la final de la Copa del Rei de futbol, entre el Barça i el Sevilla que, repassant les darreres edicions en què ha participat l'equip català, promet.

El ministre de la policia ja ha anat preparant l'ambient amb anuncis que miraran com es poden criminalitzar xiulades massives a l'himne espanyol, o al seu monarca. Es veu que li molesta, que la gent s'expressi lliurement. Ja veurem, perquè al pas que anem, el simple fet de ser català podria acabar sent indici de delicte, si no ho és ja. Sigui com sigui, ahir llegia que un grup de penyes vol tintar la grada de groc. Fins ara, s'ha volgut evitar la presència d'estelades o de silenciar les xiulades, a cop de decibels. En el cas, per exemple, de samarretes de color groc, què faran? prohibiran l'accés al recinte amb prendes d'aquest color? A sant de què? Amb quin argument? No descartem res, en qualsevol cas.

El ridícul de l'espanyolada rància i intransigent cada dia se supera, arribant a límits gairebé inimaginables. Ja fa dies que el groc molesta a determinada gent, i molt. I ara resulta que serà un dels colors de la temporada que ja arriba. Aniran a pels dissenyadors de moda i les botigues? Prohibiran l'exhibició pública de qualsevol elment groc? Els dibuixos animats s'hauran de reeditar? No ho sé, francament. Ara mateix, el primer indici el podem tenir dissabte vinent on, molt em temo, l'esport tornarà a quedar en un segon terme, darrere de la intransigència i l'autoritarisme que ens envaeixen darrerament. Santa paciència.

Comentaris (0)18-04-2018 06:07:21

Pàgines: 123456789115  <>