login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Compartir

Sempre he estat una persona més aviat solitària i poc donada a les relacions socials. Fora inútil intentar negar-ho. Ja des de l'escola no m'agradaven els treballs en grup, ni fer coses en equip. Malgrat tot, això de viure en una comunitat, en societat si voleu, fa que sempre acabis entrant en relació amb persones diverses en diferents àmbits, durant l'etapa d'estudiant, a la feina, a les estones de lleure, a la família... i a poc a poc, i gairebé sense adonar-te, vas descobrint que hi ha gent i espais comuns que valen la pena i on et sents especialment còmode i ben a gust.

A poc a poc, els anys m'ha ensenyat que val la pena compartir la feina, els neguits, les il·lusions, les alegries, la pena, les esperances..., tant si són propis com si són dels altres, tot fent-los una mica propis, també. Hi haurà qui en dirà de tot plegat empatia, sociabilitat, comunicació, o de qualsevol altra manera. Tant li fa. Al capdavall és la capacitat i el plaer de compartir, de superar l'egoisme que tots tenim a dins i de trobar la felicitat en la felicitat d'aquells que apreciem, d'una manera o altra.

Amb els anys vaig aprenent, i encara em queda molt per aprendre -o això espero, si més no- a trobar el gust de formar part d'alguna cosa molt més gran que jo mateix i a gaudir quan els altres són feliços, senzillament perquè la il·lusió i l'alegria s'encomanen, i val molt la pena deixar-se contaminar per aquests virus tan meravellosos que són l'afecte i la complicitat. I qui no ho fa, s'ho perd. Us ho ben asseguro.

Comentaris (0)26-08-2018 06:34:48

Més, o menys?

Un dels temes més recordats, i amb raó, del musical "Els miserables" és "one day more", una peça musical intensa i coral en la qual diferents personatges avancen en les seves històries particulars, però, per una raó o altra, tots demanen un dia més, una mica més de temps. No sé per què m'ha vingut al cap aquest tema, però m'ha fet pensar en allò del got mig ple o mig buit, segons es miri.

Un dia més. Qui no ha desitjat mai que el temps s'aturi, que ens deixi gaudir del que fem, amb la certesa que cada minut que passa ens acosta a la fi d'allò que ens fa feliços. D'altra banda, qui no ha sentit també la sensació d'anar sumant dies que es van superant, quan les dificultats ens envaeixen. Aleshores aquest dia més és un altre dia que hem passat i que ens acosta a la fi de l'angoixa o del dolor.

Sigui com sigui, ben mirat, sempre acabem demanant més temps, segurament l'única cosa impossible de recuperar. Anem fent els nostres comptes enrere per arribar allà on volem, entre el neguit de pensar que ens faltarà algun dia de més, o la certesa que hem avançat un altre dia i que els nostres objectius són més a prop.

Escollim si avui ens toca demanar un dia més o sumar un dia més. Però en qualsevol cas, gaudim del moment, de la il·lusió en el futur i del desig que, acabat el compte enrere que cadascú de nosaltres tingui en marxa, per qualsevol motiu, tot serà com voldríem, o fins i tot millor, perquè les veus de tots, dels solistes i del cor juntes, sempre generen una meravellosa harmonia. Mentrestant, deixem-nos seduir per la música, que sempre és bona companya.

Comentaris (0)25-08-2018 06:52:50

Escaldats

Es veu que sí, que li han agafat el gustet a això de fer que tot sembli el mateix. Un bon exemple és afirmar, sense cap mena de rubor, que arrencar llaços grocs és igual que posar-los, en nom d'una pervertida idea molt particular del que és la llibertat d'expressió. Però no ens enganyem, n'hi ha molts més, de casos, i sovint molt més sibil·lins.

L'Òscar Andreu va publicar fa poc més d'un any, un llibre que porta per títol "com bullir una granota, i altres relats", el primer dels quals explica que si posem una granota en una olla i anem escalfant l'aigua a poc a poc, acabarà bullida, sense adonar-se. Doncs els mateix passa en tants i tanta àmbits de la societat: si anem admetent com a normal coses que no ho són, sempre acabarem escaldats, i ben escaldats. L'ascens al poder de Hitler i els seus n'és tota una lliçó que convindria no oblidar.

Un altre exemple ben clar del que vull explicar: s'organitza una manifestació, posem per cas, independentista, que aplega un nombre X de persones i que es desenvolupa sense cap tipus de violència. A continuació se n'organitza una altra, de signe contrari, amb un nombre Y de persones, que acaba en aldarulls, violència i ferits. Davant d'aquesta doble realitat comencen a difondre's missatges del tipus "manifestacions independentistes i unionistes", sense entrar a valorar si X és igual a Y o no (si no marquem diferències, estem igualant, o dividint en parts iguals, si voleu); "aldarulls i violència a Barcelona" (suposem que allà s'han fet les manifestacions), sense entrar gaire en el petit detall que la violència només ha existit en un cas. El resultat acaba sent que tant els partidaris d'una idea com de l'altra són iguals, representen el mateix volum de població, tenen el mateix nivell d'agressivitat i, per tant, que mereixen el mateix respecte i atenció, facin el que facin. Acabem de legitimar la violència, d'igualar-la a la reivindicació pacífica i de crear l'argument tendenciós de la divisió de país. I com que ens ho hem menjat amb patates, ens acaben d'escaldar.

Aquest pervers mecanisme d'argumentació i de creació de realitats falses és ben present a tot arreu des de fa mesos. Ara vindrà -esperem- la polèmica per l'exhumació del cadàver de Franco. Si badem una mica ens acabarem empassant, si no fa anys que ho hem fet, que un genocida assassí és un honorable cap d'estat més, com tants d'altres. Aquesta va ser, de fet, la gran escaldada de la transició. I així ens va. Però no aprenem.

Comentaris (0)24-08-2018 06:15:56

Molèsties naturals

Llegeixo, amb una barreja de sorpresa (poca) i indignació (més) que alguns turistes es queixen del cant de les cigales en algunes localitats occitanes. Puc donar fe que aquestes bestioles són capaces d'emetre un so particularment intens -molest fins i tot, si voleu- a l'estiu, però també puc donar fe que aquesta mena de banda sonora que t'acompanya allà on vagis acaba sent un dels atractius, un dels trets identitaris, d'unes determinades zones d'aquest país veí.

No és el primer cop que sentim, allà i aquí, que hi ha turistes que es queixen del soroll dels campanars de les esglésies, de l'olor de les granges, o dels tractors que surten a treballar a punta de dia. Ara, el cant de les cigales. Anem progressant. Realment, hi ha qui només pot estar a gust tancant entre quatre parets, amb els sorolls de fons dels cotxes, dels tubs d'escapament de les motos, de les sirenes de les ambulàncies o dels camions de recollida d'escombraries. Suposo que els sorolls de la ciutat són perfectament naturals i assumibles per tothom, però no així els propis de les zones rurals o de la natura, fins i tot.

No sé jo en quin moment vam perdre la consciència que vivim en un determinat territori, en un determinat espai natural més o menys intervingut i, diguem-ne, domesticat, però que encara manté, segons a on, la seva particular idiosincràsia, com bé ens recorden les cigales occitanes. Sigui com sigui, no estaria de més recordar, també -o especialment- als turistes, que s'informin una mica d'allà on van perquè, vagin on vagin, seran en terra estranya i hauran d'aprendre a conviure amb una realitat que no és la seva habitual. D'això també se'n diu respecte, un bé cada dia més escàs, lamentablement, tant Pirineu enllà, com aquí mateix.

Comentaris (0)23-08-2018 06:17:19

Ha tornat el futbol

Ha tornat la lliga de futbol. Una mica més aviat del que és (o era) habitual, però ja és aquí, per a satisfacció de multitud de periodistes i comentaristes que ja tornen a saber com omplir hores i més hores de ràdio, per exemple, i per a satisfacció, evidentment, de milions de ciutadans que vibren amb cada partit com si els anés la vida en el resultat. Anem tornant a la normalitat.

L'esport en general, i el futbol, ja que en en parlem, ens pot ensenyar moltes coses. Una, per exemple, pot ser que no és el mateix crear joc que destruir-lo. Qualsevol espectador d'un partit sap quan està veient un espectacle i quan tot el que veu és una simple defensa només pensada per evitar el gol contrari. No és el mateix. Provem de traslladar aquesta idea a altres àmbits. De fet, ja fa dies que assistim a la polèmica de si és llibertat d'expressió posar o treure llaços grocs; una polèmica animada, i de quina manera, per a major satisfacció dels que han decidit que es poden prendre la justícia per la seva ma, per la fiscal general de l'Estat que considera que tant posar com treure llaços són el mateix. Doncs no, senyora fiscal, no és el mateix crear o destruir, ni en el futbol ni enlloc. No és el mateix dir que silenciar.

Si realment parlem de llibertat d'expressió, la resposta a la presència de llaços grocs hauria de ser la presència de llaços, posem per cas, taronja. Aleshores sí que estaríem parlant de dues manifestacions d'opinions diferents que competeixen per fer-se sentir a la societat. Però no és el cas. Igual com passa amb els equips dolents, uns juguen i uns altres fan tot el que poden per evitar que es pugui jugar, a la recerca desesperada d'un resultat immediat que els doni algun punt, cosa que de vegades passa, però de vegades no. En qualsevol cas, a la llarga, mai no acaba sent una bona estratègia per guanyar campionats. Això sí, llevat que l'àrbitre xiuli a favor (per voluntat o per ignorància) dels que només saben destrossar el joc dels altres.

Comentaris (0)22-08-2018 06:23:10

El significat de les coses

Una manera força barroera, però prou efectiva de pervertir la realitat i de dissimular els actes més indignes, és modificar el significat de les coses, per tal de confondre aquells que no estan ben bé al cas de que passa en cada moment. Un bon exemple són les dictadures, on la repressió política, per exemple, es fa dir ordre. Evidentment, on no hi ha dissidència possible, no hi pot haver cap mena de desordre públic. Darrerament estem vivint un altre bon exemple d'aquesta manera de fer, aquí, a casa nostra, amb això dels llaços grocs.

Si fem una mica, només una mica, de memòria, sabrem que els llaços grocs apareixen en suport del presos polítics, ni abans, ni després. Per tant, el seu significat és el que és i no cap altre: fer evident l'exigència d'alliberament d'uns presos preventius que no han estat jutjats i que no suposen cap perill per a la societat. Darrerament, però, Ciutadans, PP i la seva cort d'escolanets mediàtics han pervertit el significat dels llaços i parlen sistemàticament de símbols separatistes i sediciosos (quan no directament supremacistes), en un intent desesperat de fer passar una legítima exigència de justícia per feixisme, directament, i més encara quan ja es qualifica, sense cap pudor, el cos de mossos d'esquadra de policia política, mirant de convertir Catalunya en una mena de país sota el control d'alguna espècie de stasi amb barretina, o amb llaç groc.

És trist veure com la manipulació de la realitat s'obre camí, amb tota impunitat en el discurs polític (especialment de la dreta, però també de l'autoproclamada esquerra) i també en el mediàtic. Però més trist encara és comprovar com bona part de la societat de fora de Catalunya, que desconeix la realitat, és capaç de comprar-lo, en un exercici d'ignorància i d'irracionalitat que no pot dur enlloc més que al fracàs i a l'enfrontament que vaticinen -i qui sap si anuncien- aquells que han fet de l'odi l'únic discurs i l'únic ideari.

Comentaris (0)21-08-2018 06:31:18

Atacar

En la situació actual, parlar d'atacar l'estat no penso jo que sigui la manera més intel·ligent d'aconseguir els nostres objectius, sempre i quan siguin els que diuen que són, evidentment. Amb el bloc del 155 ben sòlid, malgrat tot, amb l'extrema dreta amb carta blanca per actuar a Catalunya, i amb una bona colla de presos, exiliats i acusats, la simple idea de confrontació directa, d'atac, sona a retòrica buida per a satisfacció de quatre que viuen una mica a la perifèria de la realitat.

Ben mirat, però, potser aquelles paraules que el president va pronunciar fa uns dies, i que tantíssima munició han donat de franc a populars i ciutadans, no són altra cosa que l'evidència que ens trobem en un context sense projecte a mig termini i, el que potser encara és pitjor, sense programa a curt. Aquelles paraules potser evidencien que des del quatre d'octubre passat, tot ha estat un desgavell, un despropòsit i un seguit de decisions segurament benintencionades, però gens encertades, que ens han dut allà on ara mateix ens trobem. Potser aniria sent hora d'admetre errors, uns errors que molta gent està pagant amb presó o exili, uns errors que massa famílies estant patint, i aniria arribant el moment de replantejar el nostre projecte de futur, sense renunciar a res -malament rai si així fos- però replantejant les línies d'actuació a seguir. Bé, de fet, el que em temo que caldria és plantejar (no replantejar) què cal fer a partir d'ara mateix.

Som a les portes de setembre, i després d'octubre, i si res no canvia, tot el que anirà passant sonarà a vell, a inútil, a pantalla passada que ens entestem a repetir i repetir sense més. És urgent un pla de Govern clar i un projecte de país realista a curt i mig termini, si més no. Només així, els objectius més llunyans podran ser un dia (no d'aquí divuit mesos, evidentment) realitat. Parlar d'atacar, quan es té la pistola judicial (com a mínim) al clatell, és tota una temeritat absurda, innecessària i contraproduent.

Comentaris (0)20-08-2018 06:13:36

Pausa

De tant en tant, la millor manera de seguir avançant és aturar-se. Per molt que pugui semblar contradictori, no podem tirar endavant si no sabem fer una pausa, cada cert temps; si no som capaços d'obrir un parèntesi en l'activitat quotidiana i oblidar, per una estona, aquesta cursa per etapes que és la vida, constantment farcida de petits o grans objectius que cal anar assolint o abandonant, per no perdre el ritme i per continuar amb il·lusió.

De vegades és fonamental donar-nos un respir, retrobar paisatges, sensacions, prendre aire i revolada, i sentir, al capdavall, com els músculs es relaxen, com la respiració s'encalma i com el cor tornar a bategar a ritme pausat i constant. Aleshores reprenem la marxa, i tot es fa més fàcil i més agradable.

Cap de setmana d'agost, una combinació perfecta per aturar-se, per oblidar-ho tot unes hores, si més no, amb la certesa que vindrà dilluns, i amb ell l'activitat intensa, frenètica i gairebé contra-rellotge, però amb la seguretat que hi farem front amb l'alè renovat i amb l'energia i les ganes intactes.

Comentaris (0)19-08-2018 06:48:20

Dia de contrastos

Ahir va ser un dia curiós, un dia de contrastos. D'una banda, acte institucional en record de les víctimes dels atemptats de fa un any a Barcelona i a Cambrils; d'altra, el testimoni anònim i les mostres de condol de molta gent a les famílies de les víctimes. I de propina, el record dels servidors públics que van fer la feina amb extrema professionalitat aquell dia.

Sense cap mena de dubtes, l'acte estrella de la jornada era el suposat homenatge a les víctimes, presidit pel rei d'Espanya, un acte que malgrat totes les proclames unionistes cridant a la seva despolitització, es va plantejar com una trobada privada i blindada on tot el protagonisme el van tenir l'exaltació de la unitat d'Espanya i de la figura del monarca, banderes rojigualdes, barrets a joc i serveis de seguretat feixistes inclosos, amb un to festiu, ofensiu i agressiu alhora, que res tenia a veure amb la memòria dels difunts. Previsible.

Però ja sabem que una cosa són les institucions, sobretot determinades institucions, i una altra la gent del carrer, que sí que va voler oferir el seu homenatge i el seu condol, de manera discreta, amb flors o amb simple presència, tant a les Rambles com a multitud de ciutats i pobles d'arreu del país. És el que té no buscar la foto fàcil i no haver de marcar postura de poder davant de ningú.

I per acabar, el record dels treballadors públics, començant pel que aleshores era conseller d'Interior, avui a la presó. Un apunt: el major Trapero va demanar fa uns dies que no se'l fes servir com a símbol de res; i li he de donar tota la raó per dos motius: en primer lloc, perquè està immers en un autèntic calvari judicial, i no li cal res més i, en segon lloc, i per a mi especialment, perquè com a treballador públic que és, fa un any, igual com cada dia, va fer la seva feina tan bé com la va saber fer. Mirant la programació especial de TV3 d'ahir a la nit, vaig veure diferents funcionaris (va sent hora de reivindicar el mot, tan desprestigiat per la tradició franquista) que van donar testimoni de com es fa la feina per la qual cobren, amb dignitat i professionalitat, per damunt de la por i de qualsevol dificultat.

Ahir, ben bé, una jornada de grans contrastos, especialment destacables quan es compara la feina d'uns determinats servidors públics, que paguem entre tots i que van voler ser protagonistes al matí, sense cap mirament ni cap vergonya, amb la d'uns altres que ens van deixar les seves reflexions a la nit. Cadascú que esculli qui mereix respecte. Personalment, ho tinc molt clar.

Comentaris (0)18-08-2018 06:42:43

17 d'agost

Avui sembla obligat parlar del que va passar ara fa un any a Barcelona i a Cambrils, i de tot el que va venir després. De tota manera, resulta difícil dir res que no s'hagi dit ja. Se n'ha parlat molt, segurament massa, i tinc la sensació que s'ha fet poc, molt poc, per aclarir com vam arribar allà on vam arribar i per què va passar el que va passar. Sigui com sigui, avui em ve de gust destacar algunes qüestions encara pendents de resposta, sobre aquells lamentables fets.

  • Com pot ser que els principals partits espanyols es neguin a investigar, en seu parlamentària, uns fets tan greus, però alhora corrin a posar-se a la primera fila dels actes de record? Potser la seva manca de voluntat d'arribar a la veritat els hauria d'inhabilitar per a qualsevol expressió pública de condol, no?
  • Per què, a diferència de tants altres atemptats terroristes ningú va promoure cap acte popular i multitudinari de rebuig, fora de Catalunya? Cap institució, cap partit... ningú absolutament. Gran expressió de solidaritat, sense cap mena de dubtes. Potser ja era la cocció a foc lent del trist i vergonyant a por ellos?
  • Ja sabem, i la història recent prou que ho demostra, que les víctimes del terrorisme massa sovint han estat instruments en mans del poder, que no ha dubtat mai a servir-se del dolor aliè per als seus fins partidistes. En aquesta ocasió, no podia ser diferent. Només cal llegir i escoltar tot el que s'ha dit les darreres setmanes per entendre que les famílies dels difunts importen ben poc, més enllà de ser el fons perfecte per a una foto.
  • I sobretot, per què cada dia que passa resulten més profètiques les paraules del ministre Margallo, vaticinant que a mitjans d'agost a Catalunya passarien coses? Simple intuïció? Costa molt de creure.

Avui farà un any i hi haurà cops de colze per sortir a les imatges amb cara de circumstàncies. Avui tot serà trist, massa trist. Però demà serà un altre dia, i tothom passarà pàgina o tornarà a les seves vacances amb absoluta normalitat, menys aquells que van perdre els seus i que avui perdran, una mica més, la fe en el gènere humà, i molt especialment en la classe política, començant pel seu màxim representant i la seva testa coronada.

Comentaris (0)17-08-2018 06:09:22

Nou turisme

Catalunya és una destinació turística de primer ordre. Això, a hores d'ara, no ho pot discutir ningú, i bona part de l'èxit es deu a la variada oferta que presenta i que atreu viatgers d'arreu. A Catalunya es pot fer turisme cultural, turisme de sol i platja, turisme gastronòmic, turisme de borratxera, turisme d'aventura, turisme rural, turisme sexual... però enguany, ves per on, s'hi afegeix una nova modalitat que encara no sé ben bé com definir-la que és venir a treure llaços grocs.

Aquests dies hem sabut que Ciutadans ha llogat una avioneta que ha passejat per algunes de les nostres platges una pancarta amb un missatge incitant a treure llaços grocs, com en els millors anys de la propaganda de Nivea i les seves pilotes unflables. Paral·lelament, ens ha arribat la notícia d'una regidora de Lucena (Còrdova) de la mateixa formació política, que dedica part de la seva estada amb nosaltres a practicar aquesta nova activitat lúdica: arrencar llaços grocs.

Francament, crec que s'ha d'estar molt malalt o tenir molt poc senderi per no entendre que qualsevol estat que es vulgui democràtic ha de poder admetre, sense cap escarafall, que una part de la ciutadania demani llibertat per als presos polítics. Però es veu que els constitucionalistes Ciutadans, entre d'altres, són més de prohibir, reprimir i silenciar qualsevol legítima i pacífica reivindicació, si és contraria al seu pensament. Doncs apa, encara que la temporada turística ja enfila la recta final, a promocionar el turisme fanàtic contrari als símbols grocs i a omplir els carrers i places d'aquests elements. Tot sigui per incrementar la xifra de visitants, ja que la justícia, a més de cega sembla que sigui sorda.

Comentaris (0)16-08-2018 06:06:35

Censura, de nou.

Que la llibertat d'expressió és una autèntica fal·làcia, ara mateix, a Espanya, digui el que digui la sacrosanta Constitució, és un fet innegable. Mai, absolutament mai, des de la mort del dictador havíem viscut una situació de persecució semblant a la que avui pateixen molts grups musicals de tot arreu, pel contingut de les lletres de les seves cançons. El cas de Valtònyc, exiliat per aquest motiu, és un exemple paradigmàtic, però ni de bon tros una excepció al que està passant. Ahir mateix vam saber que el grup valencià Riot Propaganda està sent investigat per la Guàrdia Civil per un suposat delicte d'odi, per les seves lletres.

Tornen els anys negres de la censura i de la repressió franquista en què les lletres dels temes que s'havien d'interpretar en un determinat concert havien de comptar amb l'aprovació de l'autoritat competent. Ara, com abans, és aquesta mateixa autoritat, ja sigui un regidor de qualsevol ajuntament, qualsevol guàrdia o un ciutadà benpensant (Ciutadans, per exemple, ha elevat a la categoria d'agent judicial qualsevol dels seus seguidors, com bé saben a Reus), qui s'ocupa de garantir que tot es fa d'acord amb la llei (no sé ben bé quina) i que les cançons només parlin d'amor, de desamor o de com maltractar dones, però mai de política, en un sentit amplíssim del terme.

Si dir que el PP és el partit més corrupte de la Via Làctia és delicte d'odi, malament rai. A tot estirar podria ser un error de càlcul a l'hora de sumar tots els investigats i condemnats per corrupció d'aquesta formació i comparar el resultat amb les xifres d'altres partits amb perfils similars. I així anem.

En fi... aquesta és la situació i la qualitat democràtica espanyola. Per cert, per a tots aquells càndids que encara es pensen que l'origen de tots els mals és allò de l'independentisme català, que comencin a rumiar què vol dir censurar les lletres de grups valencians. Ara són ells, però i demà? Però no patiu, que quan les lletres (Carnaval de Cadis, sense anar més lluny) fan mofa o atempten directament contra la dignitat de polítics catalans, això de l'odi passa a ser ironia i llibertat d'expressió festiva. Anem prenent nota, sobretot aquells que es dediquen a les lletres improvisades i sense supervisió governativa, com ara els garrotins i similars, a veure què canten.

Comentaris (0)15-08-2018 06:59:26

Guerra civil

Sense cap mena de dubtes, una de les pitjors coses que pot fer un polític és frivolitzar el patiment de la població a la qual se suposa que ha de servir. Això, justament, és el que fa uns pocs dies va fer Andrea Levy, valor en alça del PP i digna representant d'aquells que volen competir amb Ciutadans per guanyar l'espai de l'extrema dreta més franquista i més feixista. Levy va parlar de risc de guerra civil a Catalunya per culpa dels que defensem els llaços grocs (sembla que aquests llaços i aquest color han passat a ser l'origen de totes les desgràcies i l'encarnació suprema del mal). Segons ella, podem provocar una guerra civil.

Ben mirat, però, potser sí que li he de donar la raó en una cosa a la senyora Levy. M'explico: per arribar a una situació bèl·lica, cal que una de les parts enceti la via de la de la violència contra l'altra. I això sí que fa mesos que està passant a Catalunya, perquè els que defensen els postulats d'aquesta senyora, a l'empara d'una impunitat que gens té a veure amb els valor democràtics, campen com volen agredint a qui consideren enemic, sense mirar ni edat ni possibilitat de defensa. És la violència gratuïta que genera l'odi irracional contra aquell que pensa diferent. A l'altra banda, una resposta absolutament pacífica, sense cap agressió com a resposta. Per tant, si ha d'haver una guerra, com diu la senyora Levy, serà perquè els seus, que tenen les armes, el poder, la ràbia i la impunitat, la provoquin. O, si més no, ho intentin, fins al moment sense èxit. De moment, uns peguen i els altres responen sense violència, i res no fa pensar que la situació hagi de canviar, malgrat les discrepàncies ideològiques evidents.

Parlar de guerra civil en la conjuntura actual és una nova falta de respecte -una més, de fet- als milions de morts d'aquell conflicte encara ben viu a la memòria de massa gent, i encara amb massa ferides per tancar, en bona part gràcies a aquells que van fundar i que sostenen la formació en la qual milita Andrea Levy. Però això, ja fa anys que sabem que tant se'ls en refot. Els morts són història, però l'odi del feixisme és ben present, gràcies a gent com ella. Aquesta és l'autèntica i l'única llavor de l'odi i de la violència.

Comentaris (0)14-08-2018 06:26:54

Expectatives

Doncs va ser que no. Un cop més, l'atzar, en aquesta ocasió vestit de núvols de tronada estiuenca, ens va privar de l'espectacle dels perseids creuant el cel. Les llàgrimes, ahir, no van ser les de Sant Llorenç, sinó la pluja que va refrescar l'ambient i que ens va deixar ben freds.

Ben mirat, això d'ahir prou que podria ser una metàfora del que va passant els darrers mesos. S'anuncien coses, hi posem les ganes i les esperances i, a l'hora de la veritat, apareix qualsevol circumstància i ho esguerra tot. Aleshores, ve allò de repetir que mai no havíem estat tan a prop del que sigui, que anem per bon camí i tot plegat. Doncs ahir el mateix; mai, des de fa un any, ho havíem estat tan a prop del dotze d'agost, data òptima per mirar al cel, però ja ha passat, amb molta més pena que glòria, i ara només ens queda confiar que els núvols escampin i que ens puguem aconsolar amb una menor intensitat de meteors, amb una mica de sort, aquests propers dies.

Expectatives i realitat. De vegades ben compassades i de vegades cadascuna al seu ritme. Ahir, la segona no va fer ni cas de la primera. Però aquí estem, i seguirem esperant i confiant. Ben mirat, no ens en queda d'altra.

Comentaris (0)13-08-2018 06:09:35

Llum i fosca

Torna mitjans d'agost, un any més, i tornem a mirar amunt amb l'esperança de veure alguna estrella fugaç, ara que tornen els perseids, la pluja de meteors que, puntual, acudeix a la seva cita amb els terrícoles, per Sant Llorenç. Alguns miraran el cel amb un interès astronòmic, altres per simple curiositat, o per la creença que els desigs que es pronuncien quan passa un d'aquests meteors sempre es fan realitat.

Desig i realitat, quina estranya i encisadora parella de ball. Ben mirat, ens passem la vida intentant construir una realitat que vagi fent possibles els nostres anhels més íntims. I de vegades ens en sortim i de vegades no tant; si fa no fa com quan mirem el cel, de nit, esperant que les estrelles passin ràpides per davant dels nostres ulls, amb més o menys sort segons els dies.

En qualsevol cas, hi ha un punt on la nit i el dia es donen la mà, per un breu instant, on el somni i la vigília comparteixen espai i on, potser, els somnis i la realitat s'ajunten en uns moments de calma. És aquell breu punt en què les primeres llums tot just s'insinuen enllà de l'horitzó, i quan els darrers estels es van apagant. En aquest moment, tot és encara un joc confús de tènues clarors i d'ombres que es van esvaint, de volums a mig definir, en unes imatges, en un paisatge, meravellosament irreals que s'aniran definint així que el sol s'obri pas. En aquell moment, m'agrada mirar al voltant i retrobar la pau i l'harmonia de la bellesa de tot allò que tenim a prop i que la llum o les ombres, de tant en tant, no ens deixen veure prou bé, però que aleshores resulta tan seductor.

Deixem-nos atreure, un any més, per la fantasia que recorre el firmament, i endinsem-nos en una realitat a mig camí entre la claror i la fosca, on la calma crea escenaris per al record i per a la imaginació. I demanem un desig, passi o no aquella estrella fugaç perquè, com deien aquells vells trobadors, "adés serà l'alba" i tot tornarà a dependre només de nosaltres sols i de la nostra traça per fer els somnis una mica més reals.

Comentaris (0)12-08-2018 06:39:16

Pàgines: 123456789122  <>