login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Una nit més

Una altra nit de Sant Joan que passa a les golfes de la memòria, farcida de novetats, de sorpreses i de bons desigs. Encara se senten, lluny, les notes d'una festa que perdura, tot i que les primeres llums ja s'han posat per quedar-se, i que aquella calma dolça que precedeix el soroll de cada dia senyoreja mandrosa per cada racó.

Aquesta nit hem volgut conjurar-nos amb totes les tradicions possibles i amb tota mena de creences antigues per aconseguir que fortuna (aquella fortuna de sempre, no la que només sap de diners) ens sigui favorable, ara que l'estiu tot just comença, un any més; ara que és temps de maduresa i de sega. Hem baixat falles i voltat la casa per foragitar-ne qualsevol resta de mal esperit o de mal averany, hem encés la foguera de sempre, amb llenya nova i ens hem deixat seduir per la fascinació d'un foc antic, ben conegut, que tot ho crema i que tot ho purifica. I des d'algun racó amagat del nostre interior, hem deixat volar, lleugers com el fum, somnis i projectes, amb l'esperança que un dia esdevinguin realitats.

Per nosaltres, que no quedi. La nostra part ja l'hem feta, i a consciència. Ara només cal que fortuna faci el seu curs i que sigui bona la dita que sosté que fortuna d'avui és orgull de demà. De moment, ja tenim el goig d'haver compartit amb els de sempre una altra nit màgica i ben carregada de simbolismes, de sorpreses i també dels millors desigs fins al foc de l'any que ve. L'orgull noble, legítim, i aquella íntima satisfacció de quan fortuna ens acompanya i ens somriu, ja vindrà. En qualsevol cas, les rialles i la festa ja les posem nosaltres.

Comentaris (0)24-06-2018 07:12:09

Anem fent net

Fa una bona colla d'anys, quan vaig acabar la carrera, vam tenir el privilegi de rebre una darrera lliçó magistral a càrrec del periodista Ramon Barnils. Com no podia ser d'una altra manera, Barnils ens va parlar de com escriure i, entre altres conceptes clau, es va referir al principi d'economia lingüística, que, ras i curt, ve a dir que si alguna cosa es pot expressar amb quatre paraules, millor que amb deu. L'exemple que va posar per il·lustrar aquest principi va ser el de la designació del president: "El president de la Generalitat de Catalunya, Molt Honorable Senyor Jordi Pujol i Soley". Barnils va agafar un guix (en aquells temps, les pissarres encara es guixaven), va començar a tatxar i només va deixar: "el president Pujol", una fòrmula, dit sigui de passada, que durant dècades s'ha mantingut per a la major part d'usos en tota mena de contextos.

Però es veu que els temps canvien, tot i que de vegades fa l'efecte que la intel·ligència no ho faci a la mateixa velocitat que la tecnologia, posem per cas. Darrerament, des de l'aplicació del 155, sobretot, podem trobar en tota mena de contextos informals, fins i tot a Twitter, on l'economia del llenguatge ja no és ni una elecció, la ressurrecció zombi del tractament protocol·lari, per cert mal usat en la major part dels casos, perquè s'associa al càrrec i no a la persona, que és qui realment és honorable o no (cosa sabuda dels dels temps de la cavalleria). Malbaratament de paraules a banda, l'ús del tractament protocol·lari pertot, en un intent va i desesperat d'expressar respecte cap a la persona en qüestió, em sembla un error gairebé pueril. Com més vulguem lloar aquesta persona, més feblesa (tant nostra com de la persona) transmetrem. Si parlant del president Torra tothom sap a qui ens referim i quin significat i valor té la seva figura, no cal res més. Ans al contrari, perquè tot el que hi afegim només farà nosa. Quins temps aquells, en què els bons periodistes donaven grans lliçons... Què se n'ha fet de tant coneixement?

Potser valdria la pena aprofitar avui, nit de Sant Joan, nit del foc i nit de conjurar-nos contra els mals esperits, i fotre al foc, per sempre més, aquest sentiment d'inferioritat que expressem amb tant i tant tractament formal. Recuperem l'essència de tot plegat i deixem-nos d'artificis. Fem una foguera ben grossa amb tot el dolor, amb tota la pena i amb tota la ràbia acumulats, i demà mateix comencem a tornar a viure amb la senzillesa de saber qui som, què som i què volem, sense necessitat d'embolcalls inútils que només devaluen allò que volien embellir. I no parlo només de noms, tractaments i càrrecs. Fem net i cremem per sempre més tot allò que sobra.

Comentaris (1)23-06-2018 06:49:01

No passa res

Fa fàstic, fins i tot parlar-ne, però no me'n puc estar. La manada campa lliure. Una colla de violadors tornen al carrer, per obra i gràcia d'una resolució judicial. Costa molt dir res que no s'hagi dit ja aquestes darreres hores. És tan evident la tolerància amb segons quins delictes i amb segons quins perfils personals, i tan profud l'odi i l'acarnissamennt amb segons quins altres, que costa molt parlar (i més encara confiar o creure) de justícia o d'estat de dret.

Es fa difícil, per no dir directament impossible, acceptar que una colla de salvatges tornin a la seva vida habitual, pagant quatre quartos i es veu que sense provocar cap mena d'alarma social i sense cap risc de reiteració delictiva, mentre persones de bé, que no han fet altra cosa que cantar o exercir les seves obligacions com a electes són a la presó o han hagut de pagar fiances altíssimes quan han pogut sortir, ni que només sigui per quatre dies.

Massa casos alhora i massa desproporció. Valtònic, Gurtel, Urdangarin, Castor, Altsasu, presos polítics... Tot indica, si fem un parell de passes enrere i mirem amb perspectiva, que robar, violar i estafar són delictes menors, però cantar o opinar són poc menys que pecats capitals. Això és l'Espanya del Segle XXI. Això, i no cap altra cosa, per més que es vulgui dir. Quin respecte ens pot merèixer, doncs? Francament, ben poc, o no gens. Mentrestant, les dones seguiran patint la humiliació de la por a sortir al carrer, perquè milers de manades, amb vestit i corbata, amb samarretes informals, amb toga, o amb uniforme, seguiran campant impunes cercant noves preses. Això sí, en una societat justa i democràtica, no fos cas. Silenci oficial, acatament de les decisions, o complicitat institucional (digueu-ne com vulgueu). Vergonya.

Comentaris (0)22-06-2018 06:11:19

Adaptar-se i gaudir

Segurament, la pitjor de les opcions davant d'un problema, d'un imprevist, d'una dificultat, és la inacció, la incapacitat de reacció. Aquesta vida, ben mirat, sempre acaba sent un seguit d'obstacles, petits o enormes, que anem superant amb més o menys elegància, però que van configurant el nostre present i dibuixant el nostre futur. Prou podem planificar, organitzar i preveure un nombre tan gran com vulguem de variables, que sempre apareixerà allò que no esperàvem. Aleshores és quan entra en acció la nostra capacitat d'adaptar-nos, de canviar de plans, de projecte i, al capdavall, de fer que qualsevol dificultat acabi sent una oportunitat que, com que haurem abandonat el nostre pla inicial, mai no sabrem si serà millor o pitjor del que havíem pensat en un primer moment. En conseqüència, allò que decidirem serà la resposta òptima a qualsevol repte que se'ns plantegi.

Deia Forrest Gump que la vida és una capsa de bombons, i que mai no saps quin et tocarà. Segurament és una visió extremadament optimista, perquè un bombó, sigui quin sigui, sempre és un bombó, amb el seu cacau, el seu sucre i la seva capacitat d'endolcir la realitat. Potser la vida és més aviat un d'aquells jocs electrònics clàssics en què cal anar superant obstacles i, de tant en tant, aconseguint recompenses que ajuden a seguir endavant (segurament aquí sí que entrarien els bombons). Cada obstacle superat ens acosta a una pantalla superada i ens prepara per a la següent. Vet aquí la clau de l'èxit final.

Canviar molesta, fa por, fins i tot. Però modificar allò que teníem previst no té per què ser negatiu, ans al contrari. La nostra capacitat de preveure i d'imaginar és limitada, però els girs de guió que ens pot plantejar el destí són infinits. Encarem-los, doncs, i aprenem que de vegades, com diu la dita, si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma, i deixem-nos guiar per la nostra capacitat d'adaptar-nos més que pel nostre talent per planificar. Aleshores, obrim la capsa i prenem un nou bombó, sempre dolç i sempre agradable al gust.

Comentaris (0)21-06-2018 06:07:27

Massa preguntes

Qui ho havia de dir, quan demanàvem la legalització dels partits polítics, que al cap dels anys acabarien esdevenint una enorme maquinària de perpetuació en el poder i en una estranya agència de col·locació de personatges, sovint grisos, sense cap altre ofici ni benefici que el dubtós mèrit de sobreviure entre les bambolines d'aquesta nova cort que sovint esdevenen les cúpules directives de les administracions públiques.

Després de vuit mesos sense govern a Catalunya, finalment se'n constitueix un, discutible o no, però govern al capdavall, tot i que encara deixa entreveure massa febleses en massa fronts i, sobretot, encara traspua lluites intestines en el si d'alguna de les formacions que l'integren, cosa que no ajuda gens a la recuperació de la direcció del país.

No és nou, però ara segurament sí que especialment greu, el divorci entre la direcció d'un determinat partit i les prioritats i interessos de govern, quan aquest partit l'ostenta. Ideologia i pragmatisme sovint xoquen, igual com també xoquen les diferents maneres d'entendre la realitat i, massa sovint, els interessos personals i els egos desfermats. La vella -o no tan vella- Convergència, en pocs anys, ha anat desplegat un ventall gairebé impossible de lideratges, de pactes i, sobretot, de denominacions que, ben mirat, no són gran cosa més que el reflex d'un seguit d'ambicions personals, fins i tot al nivell més local que puguem imaginar, que només ens parlen de la dialèctica entre sobirania i política de pexi al cove; una dialèctica, ara mateix, no resolta, però de conseqüències imprevisibles.

Una pregunta des de la perifèria: com pot ser que a hores d'ara, a les terres de Lleida seguim sense delegat del Govern de la Generalitat? El que deia, posem noms a sobre de la taula, i ens vindran ganes d'abandonar la partida. Molt trist tot plegat, per a tantes il·lusions i per a tant d'esforç de tanta i tanta gent.

Comentaris (0)20-06-2018 06:11:01

Memòria històrica

El futur sempre il·lusiona més que el passat. Mirar endavant vol dir projectes, canvis, novetats, millores. Per contra, mirar al passat ens retorna la nostàlgia, allò que mai no tornarà, els records grats i també els dolorosos. Vist així, té tot el sentit dir allò que "el passat, passat", girar full i tirar endavant a tota màquina. Però no ens enganyem, som el que som perquè tenim un passat, i intentar negar-lo és la millor manera de repetir errors i, en definitiva, de construir un futur en fals, sense garanties.

Ahir llegia que la presidenta andalusa, la socialista Susana Díaz, defensa una memòria històrica que no miri al passat sinó al futur. Curiós. "Memòria" és un substantiu que immediatament ens situa en el terreny dels records, d'allò que va passar; "històrica", per la seva banda, és un adjectiu que ens remet al passat, recent o antic, però sempre al passat. Per tant, pretendre que una memòria històrica no miri enrere és absurd, per definició, i un engany argumental propi de qui té por de revisar la història per aprendre'n. Gran idea, aquesta de la memòria històrica que no revisi res. Absurda però útil a segons quins interessos.

Però ben mirat, aquest concepte que planteja Díaz de manera tan explícita és força general en tots els partits, amb uns aparells i unes maquinàries internes plenes de cadàvers polítics i d'actuacions poc -o gens- gratificants, que generalment és millor no remenar, si no ens volem trobar-se de cara amb el pitjor de cada formació i de cada subjecte. Pensem una mica i identificarem, a tot arreu, multitud d'exemples de fugides endavant que deixen l'escena política, i la societat a la que suposadament tothom serveix, plagada de destrucció, d'interessos indignes, d'abusos de poder, o de delictes més o menys ben amagats. Davant d'aquest panorama, potser sí que és l'hora de reinventar el concepte de memòria històrica i buidar-lo de contingut, no fos cas que molestéssim algú o que el tuf irrespirable de la indignitat aforés sense remei. Quanta misèria intel·lectual, aquesta gent. Allà i també aquí.

Comentaris (0)19-06-2018 06:11:31

Sí, però...

És difícil pair que es justifiqui la violència contra gent pacífica i indefensa, i justament això és el que ha estat fent, sobretot aquests darrers dies, la cap de l'oposició al Parlament, Inés Arrimadas, en relació a les agressions que han patit diferents persones que duien un llaç groc. Evidentment, no ha pronunciat aquell ja tristament famós "a por ellos"; imagino que a hores d'ara no quedaria bé, però ha fet servir el vell recurs retòric d'afirmar una cosa -en aquest cas la condemna a la violència- i posar-hi un "però" a continuació que, com bé sabem i ens va recordar el conegut Tyrion Lannister en un dels primers capítols de "Joc de Trons", deixa sense efecte tot el que s'ha dit anteriorment.

Arrimadas condemna les agressions, sí, "però" hi veu responsabilitats en aquells que fan servir símbols excloents que no representen tothom. Agressió justificada, doncs. El més pervers, de tota manera, no és, fins i tot, ni exculpar el agressors, sinó la idea de fons que només es poden fer servir símbols en què tothom es vegi (o s'hagi de veure) identificat. Si donem per bo aquest argument, ens trobarem davant d'una societat uniforme, sense cap mena de dissensió, de pensament únic. I aquest tipus de societats només es donen sota règims autoritaris, purament feixistes. I vet aquí el perill, i el que amaguen les seves paraules.

Que els llaços grocs no desperten l'adhesió de tothom és una evidència. Exactament igual com no la desperten els emblemes de Ciutadans, ni els de cap altra formació política, ni cap bandera, ni cap himne, ni cap deu, fins i tot, però això no vol dir que sigui lícit ni justificable agredir aquells que els fan servir. Pretendre que hi ha valors, referents o símbols vàlids per a tothom és apel·lar a la uniformitat feixista i dictatorial, a les veritats absolutes i a la negació mateixa del dret a pensar més enllà de la veritat oficial. Això és realment el que ens està dient Arrimades, i tota la formació que representa, amb les seves declaracions. No ens equivoquem.

Comentaris (0)18-06-2018 06:13:35

Complicitats

Teixim complicitats. No ens agrada estar sols. No ens agrada sentir-nos sols, i per això anem creant una xarxa més tupida o menys de relacions personals que a poc a poc conformen allò que som realment: nosaltres i les nostres circumstàncies, el nostre entorn, la nostra gent.

Cadascú és ben lliure de decidir com ha de ser aquesta mena d'embolcall que ens abraça i ens protegeix. Triem quins volem que en siguin els nusos, ja sigui a la feina, amb les amistats, als espais socials, polítics o religiosos, a la família... i fem i desfem fragments, així que passa el temps i les nostres circumstàncies canvien, o així que ens adonem que cal reforçar per alguna banda, o deixar espais amplíssims per una altra.

I com sempre acostuma a passar, el temps acaba relligant amb solidesa allò que realment té valor, i acaba desant al racó de la memòria o de l'oblit, fins i tot, el que no cal. Aleshores, tot va adquirint solidesa i tot va prenent sentit. El que és important, el que és banal i el que és imprescindible, i sentim que la nostra individualitat és el producte d'un seguit de nexes d'unió volguts, i fets propis, al llarg dels any. Aleshores, només aleshores, prenem consciència de tot el que podem arribar a fer i a donar, de totes les nostres capacitats i aptituds, multiplicades per mil gràcies a l'empara i el suport d'aquesta petita o gran xarxa que hem anat teixint. Aleshores aprenem que no estem sols, i que no tindiria cap sentit estar-ne.

Comentaris (0)17-06-2018 07:04:21

Aquí, no.

Està en hores baixes. No hi ha dubte que Felip VI "el preparat", Rei d'Espana, no està passant els seus millors moments pel que fa a popularitat. I res no fa preveure millores, si més no a curt termini, tot i els esforços dels mitjans del règim per maquillar la realitat o, directament, per mentir, inventant imatges que res no hi tenen a veure. Repassem breument:

  1. Un cunyat a punt d'entrar a presó -se suposa-, encara que, si arriba el cas, ho faci en unes condicions que resultaran humiliants per a tota la població reclusa i faran saltar pels aires aquesta vella lletania que manté que la justícia és igual per a tothom. Ah!, per cert, tot plegat per una sentència d'uns fets delictius impossibles sense el suport implícit o explícit de la Casa Reial i del seu titular anterior, no ho oblidem. La inviolabilitat constitucional, però, tot ho dissimula.
  2. Una solitud escandalosament definitòria durant la seva darrera visita a Iruñea per inaugurar el Congrés Internacional d'Arquitectura i Societat on, el bany de multituds de què parlava la premsa adepta era, en realitat, una cinquantena justa de persones. L'ombra de la injustícia amb els xavals d'Altsasu és massa fosca i massa present.
  3. No hi ha manera de trobar un espai digne a Girona o rodalies per lliurar els Premis Princesa de Girona. Ara com ara, sembla que la cosa podria fer cap a Vilablareix, a un local propietat dels germans Roca. L'endemà, l'Hotel Camiral, de Caldes de Malavella, podria acollir una trobada amb joves amb estudis superiors que busquen la seva primera oportunitat. Val a dir que els alcaldes de Girona, Vilablareix i de Caldes s'han pronunciat públicament contra la presència del monarca a les respectives localitat. A Caldes i a Girona, no ho oblidem, es va declarar Felip VI persona non grata.

De tot plegat, però, el que em resulta més remarcable és el cas català, on la Corona no troba cap espai públic que vulgui acollir un acte seu. Haver de recórrer a espais privats ja és tota una evidència de les simpatia que desperta la seva presència a casa nostra. Mentrestant, el president Torra segueix demanant-li disculpes pel seu ignominiós discurs de l'octubre passat. Veu que clama en el desert -permeteu-me la referència bíblica-, la del president; però en un desert no tan buit com les adhesions que concita sa majestat, ara mateix nu i sol, malgrat que la cort s'entesti a negar-ho, com en el conte d'Andersen.

Comentaris (0)16-06-2018 06:41:07

Un altre

Doncs no, no era incitació a l'odi. Una altra denúncia que cau perquè un tribunal sentencia que no tenia sentit. Ara són els vuit mestres de La Seu d'Urgell, com abans han estat regidors, o professionals diversos, perquè durant mesos tothom ha estat en el punt de mira del que s'omplen la boca d'enfrontaments i divisions que ells mateixos provoquen, amb més encert o menys.

Cas tancat. Es veu que comentar l'actualitat a l'aula no és delicte d'odi. Caldria saber si generar tensions innecessàries amb acusacions falses i tendencioses sí que ho és. Han estat mesos de debats i titulars de premsa parlant d'un delicte inexistent, d'unes responsabilitats que no són reals i provant de fer mal a uns professionals que miren de fer cada dia la seva feina de la millor manera que saben. Han estat mesos d'odi desfermat per no res. Ningú demanarà perdó. Potser, de fet, no cal, perquè no hi ha perdó possible contra les ganes gratuïtes de fer mal i de crear terror en tots els àmbits de la nostra societat. No hi ha perdó possible, ni dret a l'oblit. Cal tenir memòria, molta memòria i no oblidar cap nom.

Aquest cas de La Seu no serà l'últim. En vindran més i veurem com aquest suposat risc d'enfrontament social de resultat imprevisible que auguren els profetes de l'apocalipsi, ni ha existit mai, ni se n'han sortit, de crear-lo. Vindran moltes més sentències absolutòries, molts més sobresseïments contra denúncies i acusacions sense cap fonament, però el mal -l'autèntic objectiu de tot plegat- ja estarà fet, perquè s'haurà escampat la llavor de la por a la persecució judicial o policial. Per això convé no oblidar, ni perdonar. Especialment a l'hora de decidir qui ha de dirigir el nostre país, les nostres ciutats, els nostres pobles i, sobretot, el nostre model de convivència. Nosaltres, en el fons, podem acabar decidint si ens estimem més concòrdia o odi institucional.

Comentaris (0)14-06-2018 06:06:55

Cansa

Per massa previsible, ja cansa. Ja cansa pensar, i comprovar, que qualsevol sentència relacionada amb la corrupció a Espanya va acompanyada inevitablement d'un nou escorcoll en una conselleria i en el centre de telecomunicacions, d'alguna que altra detenció sense sentit, i d'alguna que altra notícia més que, curiosament, sempre coincideix en el temps, creant el que ja és una cortina de fum informativa tan anunciada com inútil. Anem-nos, però, acostumant, perquè es preveu tota una bateria de sentències que -suposo- deixaran distrets el PP i la Casa Reial. Ahir, evidentment, no podia ser diferent: sentència del cas Noos, escorcoll a Economia i, fins i tot, anunci del nou entrenador del Reial Madrid.

També cansa, i també per previsible, el tracte judicial que reben determinats personatges que entren i surten (si és que hi arriben a entrar) de les presons, sense gaires problemes, o que són ingressats ben a la vora de casa, no fos cas. Tot plegat insultant, en comparació amb l'empresonament preventiu i sense sentència que pateixen els nostres polítics i líders cívics. Per cert, que serà curiós veure si Urdangarin acaba a presó, cosa que dubto molt, i cas que així sigui, on i en quines condicions. Segurament serà un nova lliçó d'allò que la justícia és igual per a tothom.

Cansa molt que qui s'omple la boca amb lliçons de justícia, de moral i de no sé quantes coses més no tingui cap pudor a negar auxili a refugiats a la deriva, perquè es veu que els quatre quartos que pot costar acollir-los són un preu que l'Estat no pot assumir. Quantes vides de quants refugiats podríem assegurar amb el que es va malbaratar en el desplegament policial de l'octubre passat?

Cansa molt, aquest fals estat de dret. Cansa molt aquesta democràcia de pa sucat amb oli que és Espanya. Però encara cansa més el silenci còmplice, quan no practicament criminal, de la resta de socis europeus. Justícia, diuen? On?

Comentaris (0)13-06-2018 06:12:42

Seguim esperant

Enguany se'ns està posant difícil, això de l'estiu. El calendari avança, implacable, però la climatologia va a la seva. D'acord que mai no plou a gust de tothom (aquests darrers mesos, literalment), però potser ja va havent prou d'aigua i aniria bé que el sol i la calor més propis del juny comencessin a deixar-se veure.

Esperar és complicat. Anem tancant calendaris de vacances, reserves, il·lusions, amb ganes de trencar una mica amb tot i entrar en aquesta dinàmica estranya i breu de l'estiu, que sempre ens fa les pessigolles pròpies d'allò que es desitja encara que no acabi d'arribar. Però no. El temps no acompanya i sembla que vulgui jugar-nos una mala passada i privar-nos dels beneficis del sol. O potser demà, o la setmana que ve, tot canviarà i aleshores renegarem d'una calda que ens deixarà sense ganes de res. Qui ho sap.

Així és la vida. Nosaltres ja podem anar fent plans, que qualsevol d'aquests elements que no podem controlar, com ara el temps, ho pot fer canviar tot, de cop. O, amb una mica de sort, potser els astres es conjuren i, malgrat l'espera, ens reserven unes setmanes esplèndides que ens fan oblidar ben aviat aquesta mena d'impàs climàtic que patim.

Sigui com sigui, avui mateix el sol tornarà a sortir i es tornarà a posar, puntual. Mirem d'ajustar les expectives a la realitat, com millor sapiguem o puguem, i gaudim de cada moment, tant si plou com si fa vent, o com si la calor ens fa suar la gota grossa. Tot té el seu encant, i tot ens fa servei, si ho sabem aprofitar.

Comentaris (0)12-06-2018 06:03:09

Una mica de nosaltres

Fa anys que corre un anunci d'electrodomèstics que afirma que cada aparell duu una mica de la persona que ha intervingut en la seva fabricació. Com a missatge comercial és prou potent, perquè és capaç d'afegir una mica d'emotivitat a elements tan poc humans i sense cap mena de sentiments com poden ser un frigorífic o una rentadora. D'altra banda, ben mirat, el que diu és ben cert, perquè una mica de nosaltres sí que queda en cada cosa que fem.

És un tòpic, a part d'una gran veritat, que els plats s'assemblen a les olles, i que els fills sempre tenen una retirada o altra als pares. Una mica de nosaltres se'n va amb ells, prou que ho sabem. Però també deixem la nostra marca personal en les persones que coneixem, en els nostres clients, en la gent que estimem, en el llibre que escribim, la cançó que composem, el quadre que pintem, els papers que segellem, les persones desconegudes que atenem, les receptes que fem, els cotxes que arreglem... i que cadascú miri què fa, segurament gairebé sense adonar-se, en el seu dia a dia, i trobarà que allà hi va una mica de la seva essència.

No se m'ha acudit millor manera de començar la setmana que posar sobre la taula aquesta idea: una mica de nosaltres se'n va amb tot el que fem. Aquesta és la nostra aportació a la vida, a la societat, al benestar dels que tenim a la vora, o dels que no coneixem ni coneixerem mai. Sense saber-ho, sense ser-ne conscients, aquests petits bocinets de nosaltres donen una més mica de valor i aporten calidesa humana, fins i tot a les coses més simples. Què estem deixant en cadascun dels nostres actes?

Comentaris (0)11-06-2018 06:14:51

A propòsit de la pluja

Si és veritat que la pluja neteja, aquest país hauria d'estar, a hores d'ara, com una patena. Però començo a pensar que tenia raó aquell que va dir que al meu país la pluja no sap ploure, i no sé jo si l'excés d'aigua que portem acumulat aquestes darreres setmanes ha dut la tan necessària netedat, o si ha contribuit a empastifar-ho tot una mica més.

En termes mediambientals, segur que els aiguats han fet més bé que mal, sobretot pel que fa a reserves hídriques, a neteja de la contaminació i a la humitat del subsòl. Però si parlem en termes metafòrics -això que tant ens agrada- està molt per veure si acabarà fent net tot el que caldria; i aquí és quan l'optimisme em cau per terra, de manera gairebé inevitable.

Vivim temps de canvis, temps de renovació. Però com va dir algú, de vegades cal canviar-ho tot perquè res no canvïi, igual com, de vegades, massa pluja acaba embrutant més que netejant. Però siguem optimistes, malgrat tot i, agafant-nos fort a una altra vella dita, no oblidem mai que canviar no fa polls, tot esperant que també conegui l'expressió tothom que decideis el canvis i s'animi una mica a passar l'escombara i la manguera per allà on calgui; perquè la pluja, com va dir aquell vell sabi, M.Rajoy, avui sembla que ja jubilat, cau i ningú sap per què.

Permeteu-me una mica d'ironia per encarar amb humor un llarg cap de setmana, i fins dilluns.

Comentaris (0)08-06-2018 06:08:10

Canvis o aparences?

A poc a poc es van sabent amb qui podem comptar i qui tindrem al davant aquests propers mesos, o anys, en matèria política. Ahir es va desvetllar la composició del nou govern de Madrid, amb no poques sorpreses. Repassant la nòmina trobem una bona colla de currículums prou solvents, i també una bona colla de motxilles adquirides al llarg d'anys d'exercici professional i polític, algunes d'elles tan pesades que caldrà veure si les persones escollides són realment capaces de dur-les amb la dignitat i la responsabilitat que el càrrec exigeix. Però la gran sorpresa del nou executiu madrileny és l'amplíssima presència femenina, molt per sobre de la paritat i, en qualsevol cas, clarament superior a la del seu homòleg barceloní.

Ahir, més enllà de les biografies dels nous titulars dels ministeri, els mitjans van repetir, gairebé com un mantra sinistre, que caldrà veure si són capaces, les noves ministres, de demostrar la seva vàlua. Francament, no recordo cap comentari d'aquest tipus en el cas dels ministres homes; ni ara, ni mai, de fet. És curiós que d'una banda reclamem paritat, però d'una altra exigim proves de competència a les dones que accedeixen al poder. No sé, què voleu que us digui, però mai no he trobat més insolvent, parlant del darrer govern espanyol, posem per cas, Sàenz de Santamaria que Dastis, o De Cospedal que Zoido, però es veu que unes han de demostrar coses que als altres se'ls donen per suposades. En el cas que ens ocupa, jo estaria molt més preocupat per la incacapacitat (o per les males intencions) d'alguns dels ministres que pel paper que puguin fer les ministres, tot i que algunes són velles conegudes.

Així són les coses. Ens agrada molt marcar postura, però a l'hora de la veritat afora el masclisme atàvic. Es veu que si volem transmetre una imatge de rigor, seriositat i competència, un senyor de mitjana edat ben encorbatat fa més el pes. Això ja fa anys que ho saben aquells que trien presentadors de noticiaris, per exemple. I també els experts en màrqueting polític. Però els temps canvien, encara que alguns no se n'assabentin, i ara el que ven és una àmplia presència femenina. Canvis d'hàbits, canvis reals? Tant de bo tot plegat no sigui una pura qüestió estètica. I tant de bo aprenguessim a passar moltes pàgines d'aquest llibre, a hores d'ara ja tan avorrit, que escribim entre tots.

Comentaris (0)07-06-2018 06:13:03

Pàgines: 123456789118  <>