login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Avui, funeral

Avui s'asseuran a la banqueta dels acusats un ex-president, una ex-vicepresidenta i una ex-consellera del Govern de la Generalitat. Seran els primers, però darrere seu vindran més i més alts càrrec que han tingut la gosadia de creure en el diàleg i en la sobirania de la voluntat del poble. Desplegament mediàtic inèdit, tant d'aquí, com d'allà, com de fora, que demostra la transcendència històrica dels fets que avui es viuran. Excessiu tot plegat? Segur que sí, però potser tan excessiu com adequat perquè, no ens enganyem, avui, més que un judici, el que hi haurà és un funeral solemne de la Constitució Espanyola de 1979 i del somni de molta gent de bastir una democràcia a Espanya.

Avui val la pena recordar aquell "apoyaré" de Zapatero, la recollida de signatures del PP contra l'Estatut, el ribot d'Alfonso Guerra, les amenaces i llistes de bons i dolents publicades per la premsa del règim, els insults i la banalització de l'horror nazi per condemnar l'independentisme, la desqualificació de les consultes i dels referèndums com a expressió democràtica de la voluntat d'una societat, i tantes i tantes aberracions a la política i a la justícia que han fet que, justament, la segona hagi acabant usurpant l'espai natural de la primera i que el codi penal hagi pres el lloc de la Constitució, avui ja definitivament morta i enterrada.

Avui acaba el somni de molts espanyols de bona fe, i encara ni se n'han adonat. Però avui comença, si així ho volem, un nou temps per a Catalunya. Un judici contra aquells que van donar forma a l'anhel majoritari de la societat i el van identificar amb una urna és el pas definitiu cap a un no retorn anunciat fa temps, però avui ja definitivament real.

Avui, 6 de febrer, s'esborra del mapa un altre 6, en aquest cas de desembre, en què un referèndum va dir sí a una voluntat de canvi en una Espanya franquista. Un canvi, però, que ha volgut ensorrar un altre somni que es va viure un 9 de novembre, i que ens ha acabat asseient a tots els que hi vam creure al banc dels acusats per inhabilitar-nos, a tots i a cadascun de nosaltres, políticament. No ens enganyem.

Comentaris (0)06-02-2017 06:14:02

Voluntat

Avui, diumenge. Un diumenge propi de febrer, mig plujós, mig gris, mig trist, però diumenge, al capdavall. Potser aquest gairebé monocolor del gris convida a recuperar textos, a saltar temps i temps enllà i retrobar ensenyaments savis de gent culta.

Avui em sembla un dia magnífic per rellegir, per enèsim cop, un conegut poema de William Ernest Henley, escrit el 1875 i, segons diuen, tota una demostració de força i determinació, a través de la literatura, després que al seu autor li fos amputada una cama. Aquest mateix poema el va tenir ben present Nelson Mandela durant els seus anys de presó. El poema és "Invictus", i en aquest enllaç es pot gaudir de la seva versió original anglesa i d'una traducció al català.

Deixem-nos dur per la poesia i tornem a descobrir que les paraules són molt més que les paraules i que la voluntat és molt més que un concepte filosòfic, o que una capacitat humana. Avui no sé trobar millor manera d'omplir un diumenge i de prendre revolada per tirar endavant una nova setmana.

Comentaris (0)05-02-2017 07:11:55

Triem, doncs.

Sempre he pensat que la independència ben entesa comença per un mateix. Vivim en societat, ens relacionem amb altres persones, tenim una família... però al final de tot, hi som nosaltres. I com que al capdavall sempre ensopeguem amb la nostra pròpia ombra, val la pena mirar de ser capaços de ser, com a subjectes individuals, amos i senyors de la nostra vida i, des d'aquesta singularitat, decidir amb qui, com, quan i de quina manera ens volem relacionar i compartir aquesta singularitat, aquesta intimitat, fins i tot.

Tenim el dret a decidir, com a persones, sobre nosaltres mateixos. Però decidir és triar, i triar sempre és trair, com va dir el crític d'art Joan Merli, en el seu moment. És trair, o no, de fet. Triar és descartar. Triar és apostar per alguna cosa per davant d'altres que poden ser igualment útils i profitoses, però que, per la raó que sigui, decidim deixar de banda. I aquesta és la grandesa de tot plegat: tenir la possibilitat de descartar. Perquè només quan escollim, quan prenem una opció i oblidem la resta, som realment lliures, i la llibertat és un dret -gairebé una obligació, diria jo- individual que ens permet acostar-nos als altres.

Corren temps en què es parla molt d'independència, de dret a decidir i de llibertat com a país. Perfecte. Però, si us plau, no oblidem que un país, una societat és, entre moltes altres coses, un conjunt d'individus, i que mai no serà lliure si no ho saben ser, abans, les persones que en formen part.

Avui és dissabte, un bon dia, com qualsevol altre, per decidir. I que cadascú esculli sobre què.

Comentaris (0)04-02-2017 07:19:50

Totes dues són correctes

Sempre m'ha fet gràcia aquella possible resposta a preguntes tipus test en què, després de diverses possibilitats, la darrera sentenciava "totes són correctes". Sí que és cert que davant d'un test de debò aquesta resposta fa ràbia, però mirada en perspectiva esdevé un bonica metàfora de moltes de les coses que passen al nostre voltant i que tot sovint no són, ni de bon tros, excloents.

Per exemple. Ahir, nova onada d'escorcolls i detencions relacionades amb els casos oberts pel suposat finançament il·legal de l'antiga Convergència. Un nou pas endavant en una investigació complexa i llarga però que fa pinta de tenir una base prou sòlida. Ja veurem què es pot arribar a provar i què queda en simples suposicions o en el record de rumors i llegendes urbanes que van córrer durant els anys gloriosos de la formació. Per tant, donem per bona la nova fase d'investigació, presumpció d'innocència inclosa.

Dit això, no és sospitós que aquesta gran acció, amb tot el seu impacte mediàtic es desplegui quatre dies abans que comenci el judici contra un ex-president i dues ex-conselleres? Doncs sí, sospitós sí que resulta. Sembla, de fet, un nou intent de desacreditar personalitats de la vida política catalana en un moment delicat. Tampoc no és nova la situació, ja que actuacions similars s'han fet coincidir amb convocatòries electorals o dates especialment significatives. Per tant, admetem que casualitat, ben bé, no és.

En resum: indicis de mal finançament a Convergència? Difícils d'ignorar. Intencionalitat en la data dels nous escorcolls i detencions? Evident i indubtable. Un cop més, totes dues són correctes i cap de les dues no exclou l'altra. Siguem-ne conscients.

Comentaris (0)03-02-2017 06:10:45

Després de la mentida

Quan una cosa és mentida, no acostuma a passar massa temps perquè s'hi vegi el llautó. I justament això és el que passa amb la tan publicitada operació diàleg del Govern d'Espanya respecte a Catalunya. Tot era una gran mentida i aquella anunciada cita entre presidents ja ha estat ajornada indefinidament, s'han obert vies de diàleg amb l'oposició i s'ha posat en marxa l'enèsima campanya de la por contra la possibilitat d'un referèndum.

Ara sabem que les intencions reals de Madrid són posar tots els pals a les rodes possibles, negant qualsevol canal de diàleg (i dic diàleg quan ells només entenen claudicació) i centrant les amenaces contra les escoles (llocs on s'haurien de posar les urnes), fins i tot apuntant que es podria prendre el control de tot l'ensenyament, i assenyalant els mossos d'esquadra com a agents actius per impedir el dret al vot, per mandat judicial.

Molt bé. De moment, el precinto és la gran arma. Important descartar els tancs, si més no. Un joc d'escacs en tota regla que, com acostuma a passar, guanyarà qui cometi menys errors. De moment, a Madrid se li veu el cartró de la mentida, però a Barcelona, ara com ara, encara no se li veu gran cosa. Caldrà estar al cas, a veure quin serà el proper moviment. El que és ben cert és que venen mesos intensos.

Comentaris (0)02-02-2017 06:09:54

Febrer

Semblava que no havia d'arribar mai, però sí. Ha caigut, finalment, el gener, aquest mes a cavall entre els darrers sons nadalencs i la mandra d'unes setmanes lentes, feixugues i no sempre del tot còmodes d'anar passant.

Però tot arriba, i ja som al febrer, un mes escapçat, breu i sempre intens i imprevisible. Si mirem el refranyer, trobarem una llarguíssima llista de dites que parlen d'aquest mes que avui encetem. I si ens hi fixem una mica, ens adonarem que moltes parlen de com és d'imprevisible. Tant pot dur pluja, com fred, com sol... o com una mica de tot segons el moment del dia, inclús.

Però sigui com sigui, hi hem arribat, amb ganes de passi lleugera aquest avantsala de la primavera, malgrat totes les seves incerteses. I amb aquest esperit optimista que tot sovint ens acompanya, i que mai no hauríem de perdre, esperem i desitgem que aquest febrer de 2017 faci bona la dita que afirma que el sol de febrer emmascara com un calder. Que per alguna raó el sol sempre és llum, escalfor i vida. Conjurem-nos perquè cap de les tres no ens falti mai.

Comentaris (0)01-02-2017 06:10:33

Incompetència

García-Albiol, líder popular i anterior alcalde de Badalona és un personatge que ha aconseguit escalar en política a cop d'improperis i de declaracions xenòfobes, masclistes i autoritàries. Res de nou, fins aquí. Però ara m'ha sorprès amb un raonament que explica moltes coses i que caldria retenir.

La cosa neix arran dels insults i atacs a la regidora Fátima Taleb, de Guanyem Badalona, per la seva doble condició de musulmana i dona. Per a García-Albiol, les denuncies de Taleb (a qui es refereix com a "concejal musulmana", detall prou significatiu) només són excuses per amagar la seva incompetència. Molt clar.

Però què passa si donem per bo el raonament i, quan García-Albiol i els seus companys de partit o d'ideologia denuncien marginació, feixisme aliè i atacs de tota mena per la seva condició d'espanyols, els responem que tot plegat només són excuses per amagar la seva incompetència? Si el raonament val per a fets tan constatables com els insults en públic i les agressions físiques, encara més quan es tracta de simples especulacions, oi?

Fent servir l'argument de García-Albiol, en el seu cas i en el dels seus, per la pròpia inconsistència dels fets que sovint intenten fer passar per reals, a més de parlar d'incompetència, potser caldria començar a pensar, també, en una possible insolvència intel·lectual. Val la pena seguir rumiant-hi una mica, davant de tanta saviesa. Una piulada per reflexionar, sense cap dubte, aquesta del líder popular.Incompet

Comentaris (0)31-01-2017 06:12:47

Ara, les beques

Tothom que ha tingut contacte amb l'administració sap dues coses: la primera, que els problemes tècnics són el millor eufemisme per amagar allò de "perquè vull" i, la segona, que tot tràmit burocràtic tindrà tants defectes com vulgui el seu titular. Al cap i a la fi, algú va dir que la burocràcia és convertir alguna cosa fàcil en difícil mitjançant coses inútils. I això és una mica el que està passant amb el pagament de les beques.

Aquest cap de setmana hem sabut que el Ministeri d'Educació ja ha fet el pagament de les beques (universitàries i no universitàries) de tothom menys de Catalunya. Oh, sorpresa! El motiu? defectes en la paperassa. Quina casualitat. Algú encara gosa parlar de lleialtat institucional? Algú encara pot dir, sense avergonyir-se fins al ridícul, res en favor del diàleg amb el Govern de Madrid? Algú encara creu que estem prou bé i que així hem de seguir?

Avui són les beques, ahir rodalies, un altre dia els aeroports, les carreteres, la llengua, la seguretat, els horaris comercials, la pobresa energètica... i podem seguir fins a l'infinit i més enllà, si cal. Però no fa falta. És absurd intentar confiar, amb cara d'imbècils i amb un lliri sempre a les mans, en aquells que ja sabem com actuen sempre que tenen ocasió. Avui són les beques, però això és, tant sols, una més de tantes i tantes i tantes. I és que com diu una dita castellana que es veu que s'ha oblidat fa temps, obras son amores, y no buenas razones. Les proclames en favor del diàleg no ajuden a estudiar. Els diners a temps, sí. Anem passant?

Comentaris (0)30-01-2017 06:19:48

La raó de la raó?

Igual com s'incorporen paraules als diccionaris, no aniria del tot malament poder-ne llençar alguna que altra, de tant en tant, al contenidor de l'oblit. I ja posats, per què no comencem per "seny", un terme intraduïble que ha esdevingut arma letal posat en mans d'aquells que ens estimen tant que ens volen callats i obedients. Em provoca nàusees cada cop que sento personatges absolutament irracionals omplir-se la boca repetint un i mil cops "seny, seny, seny", com un mantra o com una tortura.

Suposo que, en el fons, no podem esquivar la dialèctica entre el cor i la raó, entre el seny i la rauxa, entre els somnis i la realitat. Vivim sempre en el terreny pantanós que separa un i altre sense línies definides i sense cap senyal indicador. I el més gros és que l'un no pot existir sense l'altre, si assumim la nostra condició humana. Les màquines, de fet, ara mateix (i creuem els dits que així sigui per molt de temps) només són raó, freda raó.

Fa prop de 400 anys, Blaise Pascal, matemàtic, físic, inventor, escriptor, teòleg i filòsof, entre altres mèrits, ja va dir que "el cor té raons que la raó no comprèn". Aquest savi occità, fill de Clarmont d'Alvèrnia, des de la ciència i des de les lletres (es veu que una i altres no són calaixos estancs) ja ens va deixar un avís a navegants. Però com que no hi ha blanc sense negre, anem els catalans i ens traiem de la màniga el conill del "seny". Sempre hem estat genials per posar aigua al vi, encara que una dita ben nostrada ens recorda constantment que sense emocions no valen raons.

Com diria el gran i sempre citat Mariano Rajoy, "is very dificult, todo esto". De fet, és complicat moure's entre el sentiment i la raó. Però, al capdavall, és la vida. I ningú ens va dir que res fos fàcil.

Comentaris (0)29-01-2017 07:04:30

Una imatge

Hi ha dies que una imatge ho diu tot. Per exemple, aquesta que he trobat a la xarxa, de quatre supervivents d'Aushwitz. Que no ens falli la memòria i recordem sempre qui i per què.

Avui, les paraules sobren.

Comentaris (0)28-01-2017 06:38:06

Discreció, si us plau

No sé què dimonis està passant, ni si hi ha alguna estranya conjunció astral, però si es volen tirar més pedres a la teulada pròpia, difícilment es podrà superar una acumulació de despropòsits com la que estem vivint.

D'entrada, unes sorprenents declaracions de l'exjutge i actua senador Santi Vidal posant a sobre de la taula una sèrie de suposades actuacions il·legals del Govern. Sense cap prova, evidentment, però amb el crèdit d'un personatge prou conegut i, si més no fins ara, respectat. Ara li tocarà al vicepresident Junqueres aclarir la situació de la millor manera possible, però el mal ja està fet, i em temo que ja no té remei.

I com si no n'hi hagués prou, la consellera Munté es despenja demanant als funcionaris que ens agafem un dia de festa per anar el sis de febrer a donar suport als acusats pels fets del 9N. Consellera, si us plau, abans de demanar res potser caldria retornar una mica el respecte a la feina dels treballadors públics, un i mil cops maltractats per diferents companys seus de Govern. I li dic en nom dels milers de funcionaris sense filiació política que hem accedit al nostre lloc de feina per mèrit i capacitat, i amb molt d'esforç. No barregem les coses, que cadascun de nosaltres, com a ciutadans, no com a funcionaris, sabem què hem de fer i què no davant la situació política del país.

Si es van succeint declaracions com aquestes, l'arsenal dialèctic i demagògic d'aquells que ens volen callats serà immens, i ja no hi serem a temps de res. En tot procés, la discreció i la prudència són imprescindibles, si es volen assolir resultats. I si hem de jutjar pel que està passant darrerament, de discreció i de prudència anem massa curts.

Comentaris (0)27-01-2017 06:19:01

Per a quan les responsabilitats?

Al final acabaran tenint raó els unionistes quan diuen que el procés ho tapa tot. D'acord, no és ben bé així, però sí que és cert que al país passen coses molt greus i no se'n parla perquè tots els focus d'atenció són a una altra banda. Un bon exemple són unes declaracions recents del conseller Comín justificant la massificació de pacients als passadissos perquè, segons ell, a les infermeres ja els va bé per comoditat o per seguretat. I afegeix que això li han dit les pròpies infermeres. La resposta de les professionals al·ludides no s'ha fet esperar.

Malament rai quan el màxim responsable d'un departament ha de justificar una situació inadmissible i ha de traslladar la responsabilitat al seu propi personal. I per veure millor la gravetat de les paraules del conseller, plantegem una altra situació. Jo dic: "l'estructura de l'administració està plena d'alts càrrecs que només aspiren a solucionar les seves situacions personals i a garantir-se una jubilació ben sucosa. I m'ho han dit alts càrrecs". Oi que fa mal a tots aquells que creuen en la seva feina? Doncs encara que alguna infermera -si és el cas- hagi pogut dir el que sigui, per la raó que sigui, atorgar carta de normalitat a una situació inadmissible, la dels malalts amuntegats als passadissos, és tan greu que exigiria alguna que altra assumpció de responsabilitats en forma de dimissió o de cessament. Si fa no fa, el mateix que caldria amb aquells que es vanten de la seva privilegiada posició dins l'organigrama del Govern, i sense cap pudor anteposen els propis interessos al servei del país. Que n'hi ha.

Aquestes, i moltes altres, són algunes de les deficiències del nostre sistema. I això no se soluciona amb cap referèndum. Cal una neteja a fons de les estructures de poder i de moltes de les persones que les okupen (la "k" no és cap errada tipogràfica) i començar a primar la professionalitat per davant dels equilibris territorials, de gènere, de carnet o d'afinitat personal.

Comentaris (0)26-01-2017 06:22:28

Profeta

Profeta: persona que, per una capacitat endevinatòria, preveu coses que s'esdevindran o simplement preveu el futur. Aquesta és una de les accepcions de la paraula, i aquest és també un dels atributs que li hem de reconèixer a Mariano Rajoy, qui ahir, a primera hora de la tarda, sense saber si el president Puigdemont havia fet la seva conferència o no, ja afirmava, sense cap pudor, que el president havia rebut el tracte que mereixia.

Gran profecia. Perquè, efectivament, Puigdemont, Junqueras i Romeva van rebre allò que havien anat a buscar i que mereixen: una sala plena, respecte i atenció. Em fa l'efecte que a Rajoy no li faran falta portes giratòries quan plegui de la política i sempre es podrà dedicar a treballar en algun d'aquests programes de mitjanit farcits de tarotistes i altres endevinaires.

Sigui com sigui, ahir, la representació del Govern, amb el president al capdavant, va poder explicar la situació a Catalunya sense intermediaris, sense distorsions, i malgrat els intents de populars i socialistes (que com ja és habitual van tornar a anar de la mà) d'evitar-ho, i malgrat les profecies apocalíptiques. Ara, caldrà veure de què va servir la conferència d'ahir. De moment, per confirmar que tothom té allò que mereix, uns atenció i reconeixement, i uns altres el ridícul més absolut.

Comentaris (0)25-01-2017 06:09:43

Quan no es pot pagar

Ho hem vist en multitud de pel·lícules nordamericanes: hi ha molta gent que mor de malalties perfectament tractables per no tenir una assegurança privada que cobreixi les deficiències del seu sistema públic de salut. Sort tenim, pensem aleshores, que la sanitat espanyola és universal i garanteix l'accés de tothom als seus serveis. I ens quedem tan amples.

Però resulta que no. Resulta que la sanitat espanyola, i la catalana evidentment, no és tan gratuïta com sembla i, per tant, deixa de ser tan universal com ens diuen. Fa uns dies vaig llegir aquest article que posa en evidència la imposiblitat de moltes persones d'accedir a la medicació que necessiten, per manca de recursos. La pobresa sanitària existeix, igual com existeix la pobresa energètica, i també mata, de manera silenciosa.

Aniria sent hora de revisar conceptes com universalitat i gratuïtat, i fer-ho des d'una perspectiva més real i més social. I ja de passada, apliquem la lliçó a altres aspectes de la vida, com ara l'educació pública, que també passa per universal i gratuïta i que suposa a les famílies una despesa gens menor cada curs. És molt fàcil presumir de serveis de franc, però fer pagar per tot el que els envolta i que resulta imprescindible per poder-los aplicar. I en aquest punt ens trobem.

Comentaris (0)24-01-2017 06:20:53

Números

És una curiosa paradoxa dels temps que vivim. D'una banda tenim l'obsessió gairebé malaltissa de quantificar-ho tot, de mesurar-ho tot, de tenir números de tot i, d'una altra, som conscients que, sotmesos a tortura, els números diran el que nosaltres volem que diguin. Per un cantó volem tenir dades objectives de la realitat, però per un altre manipulem les dades fent que no en siguin gaire, d'objectives, però que responguin als nostres interessos.

No fa gaires dies vam saber que l'Ajuntament de Lleida havia presentat unes dades extraordinàries pel que fa a recursos dedicats a serveis socials. Tan extraordinàries que van fer que algú se les mirés amb atenció suficient com per veure que s'hi havien comptabilitzat les cotitzacions a la Seguretat Social de tots els treballadors municipals. Res, tot plegat força més de la meitat del total presentat.

També s'ha parlat aquests dies de l'informe d'Oxfam sobre la riquesa a nivell mundial, i que va deixar un titular que afirmava que les vuit persones més riques del planeta tenen la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat. Déu n'hi do. De tota manera, recomano llegir aquest article sobre la metodologia utilitzada en aquest informe, no exempta d'errors prou significatius, que acaben donant resultats no prou científics.

En un cas, de manera intencionada i, en l'altre, per manca de rigor, constatem que les dades, suposadament fredes i neutres, no ho són tant. En el cas de les institucions, lamentablement, ja ens hem acostumat a no creure'ns cap xifra que ens vulguin vendre, perquè sempre són esbiaixades. Però en el cas d'entitats com Oxfam, s'agrairia més rigor a l'hora de presentar els seus estudis, perquè dubto molt que tinguin cap interès a presentar la situació de la riquesa mundial més crua del que realment ja és, i dubto molt que es vulguin fer trampes al solitari com sí que fan altres.

Comentaris (0)23-01-2017 06:17:12

Pàgines: 12345678987  <>