login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Avui toca

1 de gener. Quan els efectes de la fartera, de la son, o de la ressaca vagin desapareixent, aniran deixant espai al ritual propi d'aquesta data: les peticions i els propòsits. Tot allò que li demanem a l'any que tot just arrenca i tot allò que pactem amb nosaltres mateixos que tirarem endavant. Però anem a pams:

1. Peticions. Què li vull demanar a aquest 2018? Francament? Doncs a banda del que diu des de fa massa dies la imatge que encapçala els meus textos, i que no depèn en absolut de mi, però que és un deute d'un sistema injust amb unes persones innocents, res. No demano res, no espero res d'aquest any perquè tot el que vingui serà una sorpresa, un regal, si és bo, i un repte en cas contrari. Fa dies que crec que no esperar cap cosa de res ni de ningú és una bona manera d'agrair tot el que m'arriba. I què pot haver més bonic que la capacitat de sorprendre's, fins i tot en excés si cal, i que la gratitud?

2. Propòsits. Què em proposaré decididament avui i, no ens enganyem, abandonaré d'aquí a pocs dies, o setmanes, posat a ser molt optimista? Només una cosa: continuar. Si voleu, perseverar en tot allò que per a mi és important i té sentit, mirant d'aprofitar al màxim les oportunitats i aprenent a deixar allò que no pot ser o que no té remei, i que només acaba fent nosa o mal. I, per acabar de reblar el que dic, miraré d'aplicar-ho a tots els àmbits, tant si són personals, com familiars, de relació social, de feina... Continuar, senzillament, per tal d'acabar trobant, aconseguint, aquelles petites recompenses en forma de moments de felicitat que donen sentit a la vida.

I per agafar revolada, em retiro un dies, fins a Reis, si fa no fa. Per cert, els únics reis que encara tenen sentit i que encara ens ofereixen il·lusió i alegria. Mireu de començar l'any amb esperança, que ja diu la dita que és l'últim que es perd, que rebin resposta les vostres peticions i que tingueu força per tirar endavant els vostres propòsits. Fins aviat.

Comentaris (0)01-01-2018 07:24:48

S'ha acabat

Se'ns acaba l'any. Un any per oblidar, o un any per retenir a la memòria? Ara mateix, no sabria definir-me. Sigui com sigui, aquest any que se'ns en va per sempre no ha estat un any qualsevol, ni de bon tros. Han passat moltes coses, massa coses, fins i tot, que segurament no calien, però que aquí estan. Les cròniques periodístiques ens oferiran extensos i acurats resums d'aquests 365 dies que tanquem. Cadascú de nosaltres en farem la lectura que ens vingui de gust i decidirem què val la pena oblidar per sempre i què cal afegir al nostre particular equipatge.

És inevitable, un dia com avui, mirar enrere i provar de fer balanç. Una persona particularment optimista, ahir em comentava que el millor és pensar en qüestions puntuals que ens han aportat felicitat aquests darrers 12 mesos: un llibre, una pel·lícula, un viatge, una trobada, una cançó, una decisió, una notícia inesperada, una descoberta, una conversa, una il·lusió, alguna cosa que hem comprat, un regal... i com més ampli sigui el ventall d'elements de la nostra vida que puguem identificar, millor serà el record d'aquest 2017. No és mal antídot contra la tristesa i els moments dolents. Identificar i reconèixer les coses bones ens fa valorar el que realment hem viscut.

En qualsevol cas, el que sembla més evident és que aquest any que s'acaba ha estat un any de transició, de pas d'una determinada realitat a una altra. Caldrà veure què n'he après de tot un seguit de moments duríssims, i també de tota una pila de sentiments de superació, perquè l'equilibri entre uns i altres dibuixarà el futur.

Passi-ho bé, 2017. Jo em quedo amb el meu balanç particular, gens original segurament, però meu, amb les seves ombres i amb les seves llums, amb les seves incerteses, amb les seves pors inclús, i també amb la seguretat que demà serà un altre dia, que res no haurà acabat i que encara queda molt per viure i molt per descobrir. Tant, que a hores d'ara no puc ni imaginar-m'ho. I aquesta, en el fons, és la gràcia.

Comentaris (0)31-12-2017 06:42:22

Només són paraules

Les paraules són poderoses. Tots sabem el bé o el mal que pot fer una paraula dita en el moment just, o a deshores; o fins i tot mai dita o mai escoltada. Som humans i ens comuniquem, en gran mesura, a través del que diem i de les paraules que fem servir en cada ocasió. Des de fa segles, els bons oradors, la gent de paraula àgil i encertada, han estat considerats persones respectables i model a imitar, i això ja diu molt de qualsevol societat i de la seva evolució.

Avui, però, sembla que les paraules facin una certa por. Hi ha paraules que ofenen, que espanten, que no considerem dignes, fins i tot, i amb el suport impagable dels mitjans de comunicació, els grans creadors i transmissors de pensament i d'opinió, les canviem, i d'aquesta manera tot sembla més en ordre i menys ofensiu.

D'exemples de l'ús d'eufemismes per substituir paraules que molesten per altres que resulten menys dures -d'això es tracta, al capdavall- en podem trobar a cabassos en tots els àmbits, des del món de la política, fins al de l'economia, passant per les guerres, el sexe, la violència, o el que vulgueu. A tot arreu hem anant arraconant paraules que fins fa quatre dies descrivien les coses i hem posat altres més correctes -deixem-ho així- al seu lloc. Avui, m'agradaria comentar una d'aquestes paraules noves que ens ajuden a tenir la consciència tranquil·la: l'adjectiu "vulnerable".

La nostra societat ha de ser justa, equitativa i solidària. Per tant, no pot tenir pobres, sinó, a tot estirar, persones vulnerables o en situació de vulnerabilitat. Molt bé. Vulnerabilitat econòmica, energètica, social, familiar, laboral... Ser vulnerable, de fet, no és més que una situació de risc i, per tant, transitòria. Però ser pobre, no tenir ni per engegar una estufa, ser un marginat, patir violència masclista a dins de casa, o ser explotat a la feina, són conceptes que ens ofenen. que descriuen una situació duradora, quan no permanent, i que cal maquillar adequadament, no fos cas que s'ensorrés aquesta fantasia edulcorada on ens agrada viure.

Diuen que la realitat és tossuda i no es pot amagar. Ben cert, però es veu que sí que es pot vestir de gala, per fer-la més amable, sobretot quan es manifesta amb tota la seva cruesa, a poc que obrim els ulls, aquests dies festius i freds. Una paraula amb lluentons, vestida de seda i embolicada per a regal sempre ajuda. Sempre ens fa sentir menys vulnerables.

Comentaris (0)30-12-2017 07:32:16

Reconstrucció

Venen setmanes intenses. Cal convocar el Parlament i constituir Govern. Això que en qualsevol altre moment no seria gaire més que una simple qüestió de tràmit, vistos els resultats electorals, esdevé tot un laberint farcit de trampes, a hores d'ara.

No ens enganyem, estem encarant una reconstrucció institucional i nacional gairebé de postguerra. L'Estat, en un parell de mesos, ha llençat tota la seva artilleria contra el país i ha fet un mal enorme a totes les estructures que han sustentat la nostra societat de les darreres dècades. El proper govern haurà de tenir com a prioritat recuperar massa coses: la representació exterior, la llibertat dels mestres per poder educar, uns mitjans de comunicació amenaçats i escanyats econòmicament, el teixit cultural ofegat per reclamacions d'impostos, una capacitat legislativa trinxada sistemàticament al Tribunal Constitucional, la seguretat personal dels ciutadans i de la seva capacitat d'expressió pública, el control financer...

Un panorama certament dramàtic, ben mirat. Per tant, caldrà deixar de somiar truites, o repúbliques, una temporada i centrar-se a refer tant de mal. Qüestió de prioritats, simplement. I ja que caldrà desenrunar i reconstruir sistemàticament, potser és el moment de fer-ho amb mentalitat nova, amb mentalitat de futur, amb mentalitat republicana, si voleu. Però per això caldran unes institucions (Parlament, Govern i Presidència) que no hagin d'actuar emmanillades i sotmeses al caprici d'uns fiscals i d'uns jutges que, des de la més absoluta imparcialitat política, les poden citar o empresonar en els moments més crítics de la legislatura. I això voldrà dir molts sacrificis personals, però també molta generositat i molta intel·ligència.

Tenim per davant uns anys en què el pragmatisme més absolut haurà d'impregnar tota l'activitat política, si ens en volem sortir. La fúria de l'Estat Espanyol s'ha manifestat amb contundència, arrasant tot el que ha trobat al seu pas, tant persones com institucions. Podem seguir amb una mirada curta, partidista i idealista i provar d'avançar amb el lliri a la mà, o bé podem agafar els prismàtic dels futur i començar, des de les runes autonòmiques que tenim, a construir un demà, amb respostes polítiques i socials contundents, i assegurant cada pas que fem. La gent del carrer s'ha guanyat el dret a un futur digne. No ho oblideu: qüestió de prioritats i de pragmatisme. Política de postguerra en estat pur.

Comentaris (0)29-12-2017 06:18:49

Quin nivell.

Hi ha discussions a les quals no caldria prendre part, i debats que no val la pena ni encetar. De fet, discutir sobre estupideses és, gairebé per definició, estúpid. D'altra banda, hi ha debats i propostes suposadament nous, que no són altra cosa que repeticions d'estupideses passades, degudament passades pel vernís d'una suposada modernitat, si fa no fa com les pròpies persones que les promouen.

De fet, he estat pensant si valia la pena o no dedicar-li uns minuts a l'absurda proposta de Ciutadans que porta un nom encara més absurd: Tabàrnia. Ben mirat, el propi nom de la cosa ja diu molt de la intel·ligència de qui hi ha al darrere. En comparació amb aquest nom, la cèlebre Freedonia de la pel·lícula dels germans Marx resulta absolutament coherent i encertada. Pel·lícula més que recomanable, per cert.

Ja he dit al començament que entrar en debats estúpids és propi d'estúpids, així és que només em remetre a un text que vaig trobar ahir i que parla amb prou claredat d'on ve aquesta idea de fractura. Molta gent de Lleida, aquestes idees peregrines ja les coneixem i ja les vam patir en el seu moment, així és que ja n'estem vacunats. Per cert, proveu de buscar l'ideari de Falange, l'original, el de José Antonio, i actualitzeu quatre detalls que immediatament detectareu i potser tindreu una aproximació molt exacta al programa electoral que han bastit aquells que van néixer només per combatre el català i que ara s'empesquen divisions territorials tan imaginatives.

És molt dur perdre, però molt més dur encara és no saber perdre. I això ho saben a Tabàrnia o a la taverna. Tema tancat.

Comentaris (0)28-12-2017 06:13:01

Se'n van

Marxen. Marxen igual com van venir, sense pena i sense glòria, sense motius, més enllà de la provocació o de la inutilitat, ara mateix. Però sigui com sigui, se'n van, deixen de ser l'ombra fosca als carrers, la silueta inquietant davant de les escoles o d'edificis on mai no han fet falta. Marxen, i a fe de déu que no els trobarem a faltar.

En pocs dies ja no quedarà ni rastre dels milers de policies i guàrdies civils que fa tres mesos van entrar, triomfals i al crit del ja famós d"a por ellos", a les nostres ciutats. I la pregunta segueix sent: per a què van venir? Quina falta feien? Ara, una mica ja ho sabem. Van venir a provocar, a demostrar la força bruta de l'Estat, però sobretot a provocar. I no se'n van sortir, perquè ningú no va respondre a tanta i tanta provocació de la manera que ells esperaven. Cap brot de violència, per més que diguin alguns jutges i fiscals, que es pogués sufocar amb més violència. Res, descomptats els incidents que l'alcohol va afavorir, a càrrec d'alguns d'aquests exemplars guardians de l'ordre, o el dubtós honor de ser punts de referència d'exaltacions feixistes -en aquest cas certament violentes- que imaginàvem perdudes en el silenci del passat.

Marxen els piolins, i ben segur que no trobarem a faltar ni les bromes que se n'han fet. Marxen, això sí, amb un rastre d'un miler de ferits, de més de vuitanta milions llençats, amb un rebrot tan espectacular com inútil del franquisme, amb unes eleccions novament perdudes, i amb la vergonya de dirigents polítics del més alt nivell, que han vist com tot plegat no els ha servit absolutament de res perquè, els agradi o no, ara tornem a ser on érem fa tres o quatre mesos, però encara més forts que fa tres o quatre mesos, i ells molt més qüestionats arreu del món, perquè cada dia que passa es mostren més oposats a allò que hauria de ser un règim democràtic. Aquesta és la seva victòria. O la nostra. Això sí, el problema que caldrà estudiar a les més altes esferes i en comissió parlamentària si cal, és què els van posar per menjar la nit de Nadal. Aquest és el nivell, i la manera com volen desviar l'atenció de tanta indignitat.

Comentaris (0)27-12-2017 06:23:40

En trànsit

Sant Esteve. Tradicional dia de trànsit en què les famílies tornaven cap a casa després de la celebració del dinar de Nadal i la seva posterior sobretaula, que sempre s'allargava, en un temps remot sense disputes polítiques, ni idiomàtiques, ni futbolístiques, es veu, i en què els cunyats encara no havien assolit la condició de saberuts oficials. Quins temps aquells...

Sigui com sigui, Sant Esteve és un dia de trànsit, festiu, a cavall entre Nadal i la rutina. Enguany, gairebé sembla mig metàfora, mig brometa sense gaire gràcia, a propòsit de la realitat social. Després de l'aturada nadalenca (d'un sol dia i amb prou feines), tornem a la normalitat informativa, declarativa i política en general. I ho fem amb un peu a la mandra i un altre a l'esperança. Ja veurem. De tota manera, aquest retorn a la desitjada normalitat, en aquesta ocasió, és tota una incògnita, amb massa elements per resoldre, des de saber qui dirigirà el país a partir d'ara i com ho podrà fer, fins a veure quant temps més ha de durar la voluntat d'humiliar els nostres presos i exiliats polítics.

Confiem, un cop més, en la saviesa antiga. Preparem canalons amb el que hem pogut salvar de la fartera d'ahir, aprofitem el que tenim i emprenem camí de tornada a casa, a les nostres rutines, a la nostra gent, a la nostra realitat i al nostre futur, per encarar la recta final de l'any que se'ns en va, i l'esperança d'un de nou i més positiu.

Comentaris (0)26-12-2017 06:47:21

Nadal

Com cada Nadal, tinguem ben presents aquells que ja no hi són. I avui, també, aquells que no hi poden ser.

Pau a cada casa, on la gent de bona voluntat es reunirà, d'una manera o altra, amb els seus, senzillament per ser feliç, perquè la pau, l'amor i la felicitat no saben de distàncies ni de barreres.

Comentaris (1)25-12-2017 06:58:35

Nit de Nadal

Aquesta nit, Nit de Nadal. Bon moment per obrir la capsa màgica de les nostres tradicions, més o menys adaptades als temps que corren, però sempre tradicions, al capdavall i, per tant, part de nosaltres mateixos i de la nostra manera de ser i de pensar.

Aquest vespre tornaran els tions, i com cada any cagaran torrons, arengades, o telèfons mòbils, qui ho sap. Els temps canvien i es veu que la digestió de les soques també. Sigui com sigui, a no poques llars del país se sentirà la tonada d'aquella vella cançoneta que acompanya els cops de bastó -aquests, ben innocents i sense efectes físics, més enllà de la fartera de llaminadures, en el pitjor dels casos- i retrobarem la nostra infantesa, o la dels nostres fills, en aquells racons agradables de la memòria.

Diuen que l'origen d'això de fer cagar el tió s'ha de buscar en les ofrenes gastronòmiques als ancestres que aquesta nit, si fa no fa la del solstici d'hivern, visitaven els seus parents vius, atrets pel foc i pel fum de les llars i prenien la part espiritual dels aliments que se'ls oferien, deixant l'altra part, la comestible, per als descendents, especialment per als nens. Aquelles llars de foc i aquelles soques, després de segles de cultures diverses, han esdevingut la nostra manera de fer actual. En qualsevol cas, sempre és convenient mantenir un vincle d'unió amb aquells que ja no hi són, i compartir amb ells, d'alguna manera, taula i festa.

Passem una bona nit de Nadal i gaudim-ne tant com puguem, també, en record d'aquells que no ho podran fer, i prou que voldrien.

Comentaris (0)24-12-2017 06:48:47

A les portes

Ara sí que sí, entrem en el vertigen nadalenc. Enguany, cap de setmana llarg de preparatius, de llistes, de fred, de retrobaments, d'absències, de records i de projectes. És el que tenen aquests dies i, d'una manera o altra, a consciència o d'esme, som força fidels a les tradicions. Què en pensaríem, de nosaltres mateixos, si no en fóssim?

Sempre és curiós comprovar que aquestes festes estimulen la memòria, molt més enllà fins i tot dels neguits i les preses del present més immediat, i tirem de records antics, inclús de records oblidats durant l'any i que, qui sap per què, aforen puntuals en determinades ocasions. Aleshores ens sabem part de la nostra història, del nostre passat, i això ens fa sentir bé, potser perquè ens adonem que mai no estem sols i que som com som perquè no podem ser de cap altra manera. Algú dirà que és la màgia del Nadal, igual com els bons sentiments i els desigs potser efímers, però sempre sincers, de pau i felicitat. No ho sé, però val la pena gaudir-ne i deixar-se portar.

Tapem-nos que sembla que farà fred i encarem aquests quatre dies diferents, intensos i especials, en companyia dels nostres, tant físicament com en la memòria i, quan seiem a taula, siguem capaços, ni que només sigui per unes hores, de tastar i gaudir la serenitat i la calma que ens transmeten les tonades lentes i senzilles de qualsevol d'aquelles inevitables i tradicionals nadales que, de ben segur, també es deixaran sentir aquests dies.

Comentaris (0)23-12-2017 06:59:46

Majoria?

Ja ens hem comptat, els agradi o no, i resulta que no érem quatre gats, sinó que seguim sent prou com per formar una majoria parlamentària, però no prou com per passar el llindar del 50% dels vots emesos. De fet, en unes condicions gairebé dantesques, amb líders amenaçats, empresonats o exiliats, que tenim -i tindrem- de tot, som allà on érem fa dos anys, si mirem percentatges.

Un detall gens menor: tres llistes separades favorables a la independència. Resultat: s'ha cedit el primer lloc, el triomf electoral, a un partit de clara inspiració neofranquista, que ha tingut el mèrit d'aglutinar la immensa majoria del vot espanyolista, fent miques la presència del PP a Catalunya i deixant el PSC en una posició més que secundària, només sustentada pel que queda del seu tradicional electorat. I cedir el primer lloc vol dir cedir bona part del discurs. Artur Mas sap què és això i sap el suc que se'n pot treure. Fem un moment de ciència ficció i imaginem una llista independentista única que hagués revalidat la majoria absoluta parlamentària amb gairebé un 58% de vots, pràcticament el doble d'escons i vots que el primer partit de l'oposició. Imagineu els titulars d'arreu del món? Doncs avui llegirem els reals, i diran tota una altra cosa. La part bona, en qualsevol cas, és que la majoria silenciosa és ja una llegenda urbana. Tothom ha parlat i ha posat les seves cartes damunt de la taula.

I ara què? Doncs ara, abans de res, formar govern i reconstruir tot el que la poca destresa i el 155 han trencat. I després, demostrar que un govern independentista és el millor, en el dia a dia i en tots els àmbits, per a aquest país. Només així, d'aquí a quatre anys, els resultats podran ser uns altres. No ens enganyem, som on érem fa dos anys, que no és poc amb tot el que ens ha caigut a sobre. Cal saber llegir el resultat electoral correctament, no com fa dos anys, i construir una majoria social sòlida i més gran, fugint de fal·làcies i d'urgències, que la història és molt llarga i s'escriu cada dia. I no oblidem que seguim estant sols, un 48% de vots ens perpetua com a problema intern d'Espanya.

Ciutadans ha guanyat unes eleccions a Catalunya, no ho oblidem. Però l'independentisme és indestructible, malgrat les porres, les detencions, les prohibicions i les mentides. Comencem a construir, amb noves idees i segurament amb nous lideratges, uns des d'aquí, uns altres des d'allà i alguns altres des d'encara molt més enllà.

Comentaris (0)22-12-2017 06:23:29

La festa

Avui, eleccions. La festa de la democràcia, diuen. En aquesta ocasió, però, amb regust de festa on vas per força i no pas per gust. Difícilment una festa pot ser justament això, una festa, quan ve imposada, quan alguns dels convidats no hi podran assistir, perquè així ho ha decidit l'organització, o quan l'etiqueta per a l'ocasió limita, fins i tot, quins colors es poden fer servir o no. Estrany i complicat.

Malgrat tot, assistirem a la festa i ballarem. I tant que ballarem, sobretot perquè no ens queda cap altre remei, si volem tornar a ser amos i senyors de les nostres celebracions i no pas convidats de segona fila, com avui.

Costen molt de pair, les eleccions d'avui. Ha costat la convocatòria i les setmanes fins ara. I costarà molt veure segons quines cares darrere els faristols d'una institució usurpada, cantant resultats, dades i tota mena d'informacions oficials d'alguna cosa que no és, ni mai serà, seva.

Però així estan les coses i, o bé ens mudem per a l'ocasió, perquè ens hi va la vida com a país i com a societat, o ho perdem tot: la festa i la democràcia. No ens enganyem, la jornada d'avui no és ni democràtica ni festiva. I així i tot, sortirem a guanyar, a donar-ho tot a la pista de ball, perquè si no, potser no hi haurà demà.

Comentaris (0)21-12-2017 06:06:35

Reflexionem

Si mirem el diccionari, veurem que "reflexionar" és pensar una cosa detingudament, aprofundint-la. Potser val la pena recuperar el significat exacte de les paraules, avui que, per llei, ens toca jornada de reflexió abans de les eleccions de demà. També, ja posats, val la pena aturar unes hores la voràgine d'una campanya, d'uns mesos si voleu, en què el soroll, tot sovint, no ens ha deixat acabar de valorar com cal tot el que ha passat.

Doncs ja que hi som, pensem-hi, si és que encara no tenim el vot prou decidit o, fins i tot, si de manera impulsiva o per tradició, ja el tenim clar. I què hem de fer, per reflexionar? Cadascú tindrà la seva resposta. Modestament, proposo, senzillament, fer memòria. Repassem fets, sensacions, imatges, sons, converses, noms, declaracions, mentides... tant nostres com dels altres i, amb totes aquestes peces escampades sobre la taula, provem a construir el puzle del país on volem viure els propers quatre anys. De ben segur que aprofitant i descartant peces ens sortirà la imatge de la papereta que demà posarem dins l'urna.

Reflexionem, doncs, que ahir ja és història, una història que mai no hem d'oblidar perquè ens ha de servir de far i brúixola, i demà serà un altre dia.

Comentaris (0)20-12-2017 06:04:33

Últim dia

Darrer dia de campanya. Per fi. Tinc ganes que s'acabi ja aquest compte enrere de 54 dies en què, per més que m'he mirat al mirall, no hi he sabut trobar aquest nazi radical, mig terrorista, colpista, sediciós i violent que alguns s'entesten a dir que sóc (que som). I després d'avui vindrà demà, una absurda i totalment prescindible jornada de reflexió per acabar de decidir si realment sóc o no un perill públic i, en funció del que decideixi, votar.

Ja és ben veritat que quan les coses es fan malament, acostumen a sortir malament. Unes eleccions no tenen per què ser l'excepció a aquesta norma. I menys encara unes eleccions imposades, fruit d'una involució política com no es recorda des de 1936, i per a les quals s'ha volgut criminalitzar la víctima, que som tots els ciutadans d'aquest país, amb independència de les nostres idees i de la nostra manera de pensar i de viure.

Resistirem un dia més de campanya i mirarem de fer oïdes sordes als darrers despropòsits i als darrers insults. I demà respirarem una mica més alleugerits, a l'espera de dijous a la nit, quan sabrem a qui se li ha glaçat el somriure als llavis. I després, ja veurem. Perquè com diu aquella bonica frase que vaig sentir a la pel·lícula "Coco", al final, tot acaba bé; i si no acaba bé, és que encara no era el final.

Comentaris (0)19-12-2017 06:05:50

Què és ser català?

Aquesta campanya electoral ens està deixant una sèrie de grans frases que convé retenir i valorar tant com mereixen perquè diuen molt de qui les pronuncia. Una que ha passat, em temo, sense l'atenció que mereixeria és la del candidat del PP, que venia a dir que ser català no és dur un llaç groc, sinó pensar en català, dir te quiero i emocionar-se amb la roja. Anem a pams, que la frase s'ho mereix.

D'acord. Ser català no és dur un llaç groc. Dur un llaç groc és ser demòcrata, és creure en la llibertat i en la justícia i oposar-se a l'existència de presos i exiliats polítics, i això no té res a veure amb la catalanitat. El problema és que sembla que aquests valors, ara mateix, només els defensem nosaltres.

Seguim. Ser català és pensar en català. No necessàriament. On ha quedat aquell tan enyorat per alguns "viure i treballar a Catalunya"? Ara es veu que la catalanitat és un sentiment personal, íntim, que viu instal·lat en el pensament. Resulta innecessari recordar que, seguint aquesta idea, ningú que vingui de fora serà mai català, perquè la seva manera de pensar s'articularà en una altra llengua.

Avancem. Ser català és dir te quiero. Si el pensament ha de ser en català, l'expressió, ni que sigui en l'àmbit domèstic i íntim de la parella, ha de ser en castellà. Una cosa és pensar i una altra de ben diferent és dir. Si seguim en l'àmbit de la llar hem de suposar que aquesta manera de parlar també serà la que s'ha de fer servir amb els fills, trencant, de passada, la transmissió generacional de la llengua. Tota una declaració de principis dita en ben poques paraules.

Acabem. Ser català és vibrar amb la roja. Evidentment, ser català és, per damunt de tot, ser espanyol. La nostra identitat ha de ser espanyola i els nostres referents emocionals -esportius en aquest cas- també. Una identitat, una bandera, una llengua, una selecció.

Francament, si tot això que reclama García Albiol fos veritat, jo renegaria, sense pensar-hi ni un moment, de la meva catalanitat, perquè de cap manera m'hi podria sentir còmode amb aquests preceptes. Però com que penso que no n'encerta ni una, seguiré a la meva, pensant, sentint, portant i dient el que em sembli, també dijous, quan vagi a votar.

Comentaris (0)18-12-2017 06:16:35

Pàgines: 123456789107  <>