login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Més mentides

Una de les idees que més repeteixen els partits no independentistes, i que tant serveix com a argument a favor com per retreure l'acció de govern de la resta és que els que defensen el dret a votar sobre el seu futur només governen per als seus, mentre que els que volen la unitat d'Espanya ho faran per a tothom. Difícil de creure.

La meva pregunta, sense entrar en més detalls -perquè penso que no cal- és com es pot governar, respectant el pensament i els ideals de tothom evidentment, quan es considera que la meitat de la població són una colla de nazis, mig terroristes, antidemocràtics, dictadors i amb comportaments semblants als dels pederastes o assassins? No deu ser fàcil, no.

No ens enganyem, quan es porten tants anys atiant aquest discurs de l'odi desmesurat cap a l'independentisme, pensar que aquells que el combaten per tots els mitjans, si un dia governen, respectaran la nostra identitat, la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres lleis, la nostra educació, les nostres tradicions i la nostra manera de ser és, ras i curt, somiar truites. I si no, repassem algun que altre ajuntament on ja governen i mirem el respecte que tenen cap a tot allò que ens fa ser com som. Que ells governaran per a tothom? Quina gran mentida, gairebé tan gran com aquella de defensava que sense violència es podria parlar de tot... Avís a navegants maldestres.

Comentaris (0)02-06-2017 06:08:41

Seguretat de paper

A poc a poc, el terrible accident de l'unflable de Santa Coloma de Farners, va desmuntant un mite en què ens agrada refugiar-nos amb l'esperança de tenir una seguretat total en tot: el de la garantia de la intervenció administrativa que ens guardi de tot mal. I és que encara vivim amb la mentalitat de necessitar permís, autorització per a tot, perquè si alguna autoritat posa el seu segell en un tros de paper, tot anirà com cal. I això és fals.

Sembla que l'unflable va sortir volant perquè només estava ancorat per dos dels deu punts de subjecció de què comptava. Tant si tenia permís el local per instal·lar-lo, com si no, ningú no hi hagués anat cada dia a comprovar que tot estava en ordre, que els ancoratges eren correctes, que el motor funcionava correctament, o que la superfície no patia cap deficiència. Un permís administratiu no acostuma a ser gaire cosa més que una taxa que s'abona i un paper que dóna fe que el pagament s'ha fet i que es pot dur a terme una determinada activitat, no ens enganyem. La seguretat és tota una altra cosa. Un permís de conduir no evita els accidents de trànsit, una correcta conducció sí.

Imaginem que la instal·lació no tenia el paper corresponent de l'ajuntament de torn, però que els deu punts d'ancoratge haguessin estat ben lligats. No hauria passat res, absolutament res. I és que els papers no garanteixen la seguretat, però la feina ben feta, la responsabilitat i el sentit comú aplicat a tot sí. I aquesta és la clau de volta d'aquest cas i de tantes i tantes situacions, on la feina mal feta posa en perill les nostres vides, amb papers o sense. Treballar malament o amb irresponsabilitat pot costar vides innocents, i això no hi ha paper ni segell oficial que ho pugui evitar.

Comentaris (0)01-06-2017 06:12:28

Matar és cultura

Dels creadors d'allò que els toros són cultura, que el toro en qüestió no pateix quan se'l mata i que si no fos per la tauromàquia l'espècie s'extingiria, ara arriba que la caça i la pesca són cultura i que els caçadors i pescadors conserven la natura. Genial!

La cinematografia del tardofranquisme va retratar amb un encert més que lloable com les jornades de caça eren el punt de trobada de tota mena d'interessos polítics i econòmics, i el mitjà per prosperar en una Espanya de postguerra. Però els temps canvien -o això pensàvem- i els nous corrents socials, les noves maneres de pensar, més ecològiques sobretot, haurien de comportar canvis en les maneres de fer. Però es veu que no, es veu que hi ha coses que no canvien i que, ves a saber per quines raons, encara preocupen molt els hereus d'aquella tradició franquista.

El cert és que és una mica agafar el rave per les fulles, això de trobar tot de beneficis econòmics, ecològics, mediambientals, socials i culturals a la pràctica massiva de la caça i la pesca. I sobta l'afany i l'aferrissada defensa que en fan els populars. Potser sí que això de matar, igual que passa amb els toros, forma part de la seva essència més profunda.

Sigui com sigui, no hi ha dubte, vistes les argumentacions que fan servir, que les caceres segueixen sent un important punt de trobada social, política i econòmica, on es dibuixen les línies mestres de ves a saber quantes coses, entre tret i tret, igual com es fa a la llotja del Bernabéu o, més darrerament, a les galeries de Soto del Real. País!, que diria el gran Forges.

Comentaris (0)31-05-2017 06:07:55

Poetes

Ahir, Jordi Pàmias va rebre el Premi Jaume Fuster, que atorga l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Un nou guardó que s'afegeix a un més que envejable seguit de reconeixements d'aquest poeta de Guissona, encara massa desconegut.

Jordi Pàmias, fins que es va jubilar va ser professor d'institut. Jo mateix, quan encara estudiàvem en castellà i amb prou feines vam poder gaudir, algun que altre curs, de l'assignatura de català, el vaig tenir de mestre. Amb ell vaig descobrir un món de paraules, de construccions, de maneres diferents de dir les coses, a través d'imatges i comptant síl·labes i ordenant accents. Amb ell vaig descobrir el plaer de la poesia i una manera sòbria, austera, íntima i digna de viure-la.

D'això fa molts anys i moltes coses s'han anat quedant pel camí, però no la capacitat de llegir i de saber destriar entre una obra rigorosa, pensada, universal encara que surti volgudament de la terra i del paisatge quotidià, com és la seva, i la de tants i tants autoproclamats poetes i que no passen de pedants egocèntrics, dels quals sempre he fugit com de la pitjor de les plagues. I en tenim tants, i tan propers...

No sé si Pàmias acabarà ocupant un lloc en la història de la literatura catalana. Potser no, perquè la força de la gravetat barcelonina acaba engolint i fent desaparèixer tot el que té al voltant. Un altre lamentable exemple de poetes encara no prou valorats que pot acabar al costat de la memòria de Màrius Torres. Però és el que té no ser al rovell de l'ou. Però tant li fa, perquè més enllà dels reconeixements, hi ha l'obra i la manera d'entendre la vida, la literatura, la creació i la poesia, i en això sí que faríem molt bé d'aprendre una mica d'aquest poeta tan proper i tan poc conegut, malgrat tot; segurament és el preu de no haver volgut ser el centre de cap mirada. A canvi, mai li ha calgut aparentar allò que no és, ni per qualitat literària, ni per edat, i això el fa immens. Que n'aprenguin alguns, si és que encara saben llegir.

Comentaris (0)30-05-2017 06:17:39

Imatges que no caldrien

Mala cosa quan una de les imatges més destacades del cap de setmana és la d'un bisbe sortint d'un ofici religiós protegit per la policia. Parlo del bisbe de Solsona, a Tàrrega, quan un grup de manifestants el va increpar a la sortida de l'església on va celebrar una sèrie de confirmacions, per les seves paraules sobre la raó que causa l'homosexualitat. La imatge és brutal, un bisbe entre policies entrant en un cotxe davant la cridòria d'un grup de persones.

De tota manera, hi ha un altre detall, que no em sembla menor i que també està documentat en imatges: la d'un petit grup de fidels defensors del bisbe, abraçats, fent una pregària. La meva pregunta és per què devien pregar. Potser per la tolerància i el respecte a aquells que pensen diferent? Per agrair que el bisbe se'n sortís? Perquè un miracle reconduís el comportament sexual desviat dels manifestants? Potser m'estimo més no saber-ho. Sigui com sigui, la imatge de gent resant davant de l'exercici de la llibertat, en aquest cas d'expressió, em va evocar la de les pregàries, amb reclinatori i tot (avantatges de fer les coses ben preparades) davant dels cinemes on es van estrenar, en el seu moment, pel·lícules com Emmanuelle. També aleshores semblava que la intervenció divina era necessària per reconduir una societat malalta.

Molt trist i molt retrògrad tot plegat. Cada dia em costa més entendre el posicionament de determinats sectors de pensament, en aquest cas religiós, tan immobilistes i tan tancats de ment. Tota una paradoxa davant la postura, sorprenent tot sovint, del Papa de Roma. Però, és clar, ja se sap que al món hi ha de tot, i a tot arreu toca el que toca. A fe de Déu que sí.

Comentaris (0)29-05-2017 06:14:07

Pors

Si anem a buscar una de tantes definicions de la por, podem dir que és una emoció desagradable causada per la presència, real o no, d'un perill, que sovint prové d'un risc o d'una amenaça, ja siguin fonamentats o no. Fet i fet, és una qüestió de percepció de la realitat que durant segles i més segles ha servit als animals, entre ells els humans, a sobreviure.

Segurament pel seu caràcter ancestral, ens hem acostumat a la por i l'hem convertit en una afer domèstic, gairebé. Ens fa por el futur. Patim per què passarà demà, o l'any vinent, si tindrem feina o no, per com els anirà als nostres fills, per si els nostres somnis seran una mica realitat. Patim, al capdavall, rumiant si ens en sortirem tal com ens agradaria. Però patim també pel que pot arribar a passar, i se'ns encenen totes les alarmes.

De tota manera, hi ha una por encara més intensa i més dolorosa: la por que viu en present, la por que ens adverteix d'amenaces immediates, tangibles. Aleshores, el futur és l'únic refugi possible, i ens agafem a l'esperança que les coses milloraran, o a la religió, o a les fantasies, i això fa el present més suportable.

Present i futur. Por i esperança. Potser són dues cares de la mateixa cosa. Potser són l'anvers i el revers de l'existència, a mig camí entre el que som i allò que voldríem. Si hi ha harmonia entre totes dues, tot és prou senzill. Si no, la por apareix, i amb ella l'angoixa.

Comentaris (0)28-05-2017 06:42:24

Així anem fent

Paraules, paraules, paraules. Vivim voltats de paraules que diem o que escoltem i potser per aquesta normalitat no ens adonem de la importància de cada paraula que pronunciem, perquè un cop dita, ja no té retorn. Hi ha paraules amables i dures, paraules d'honor i de vergonya, discretes, a mitja veu, pronunciades a cau d'orella o a crits, paraules benintencionades i paraules cruels, sinceres o enganyoses...

I per damunt de les paraules, gairebé com una veritat superior, els nostres actes, allò que fem públicament o en silenci, per amor o per odi, conscientment o sense adonar-nos. hi ha actes de fe i actes de guerra, actes volguts o fets a contracor, però tots defineixen allò que som, més enllà de tot el que puguem arribar a dir o a pensar.

I encara més amunt, o a la base de tot plegat, allò que volem, que desitgem, que perseguim. La nostra voluntat de fer o de ser, que guia i ordena actes i paraules amb encert o sense cap destresa. Malgrat tot, malgrat els èxits i els errors, la voluntat és allò que ens mou, el valor de fons, encara que ja sabem que de bones intencions l'infern n'és ple.

Així anem fent, fins que de tant en tant, ensopeguem amb un far, un llum potent que il·lumina la nostra travessia i ens marca la ruta per navegar enmig del blau intens d'aquest mar, de vegades tranquil i de vegades revoltat, que és el nostre dia a dia. Paraules, fets, voluntat, i alguna mena de saviesa que ens pugui orientar i allunyar-nos de les roques on potser massa sovint anem a petar, per manca de perícia.

Comentaris (0)27-05-2017 06:30:05

Joc de posicions

Això del procés cap a ves a saber on segueix deixant notícies, si més no, curioses. El darrer capítol, de moment, el creuament de cartes entre els presidents català i espanyol. Res de nou. L'un proposa diàleg per a fer un referèndum i l'altre respon que la llei no ho permet. Res que no sabéssim. Assumpte tancat.

Sovint es parla d'aquesta qüestió, en sentit metafòric, com d'una partida de cartes, o d'escacs, per allò de no descobrir el joc, per fer servir l'estratègia i tot plegat. Francament, a hores d'ara més em sembla una guerra de trinxeres que no pas cap altra cosa. A una banda, la trinxera és la voluntat popular i, a l'altra, una determinada interpretació de la llei. I així seguim mes rere mes, disparant quatre trets poc més que a l'aire, però sense avenços destacables.

El gran problema de les guerres de trinxeres és el desgast terrible que infringeixen a les tropes. I aquest comença a ser un perill real, a aquesta banda del camp, sobretot. Sense cap victòria, per petita que sigui, la posició contrària es va consolidant i enfortint. Potser sí que val la pena pensar en allò de l'estratègia i el joc d'escacs, però, què voleu que us digui, ara com ara, no hi veig cap pla prou sòlid que pugui dur a anunciar escac i mat. De moment, taules, i amb prou feines. I així no anem enlloc.

Comentaris (0)26-05-2017 06:10:31

Superant previsions

Ja és ben veritat que la realitat sempre acaba superant les previsions. Un bon exemple és l'Opportunity, un vehicle no tripulat que la NASA va enviar a Mart l'any 2014 i que segons els càlculs dels cervells de l'agència espacial, havia de romandre actiu uns tres mesos, o poc més.

No és el primer cas de ginys que es llencen fora de la terra amb missions concretes i que sorprenen tothom per la seva longevitat i, dit segui de passada, per tot el que acaben aportant a la comunitat científica. I això està molt bé, tant des d'una perspectiva pràctica i de rendibilització dels diners invertits en cada projecte, com perquè són la prova fefaent que la realitat pot acabar contradient qualsevol càlcul.

Em sorprèn i em fa gràcia que les coses superin les previsions. Acostumats com estem a l'obsolescència programada o previsible de tot plegat -aparells i no aparells- m'agrada molt constatar que hi ha coses que duren i duren més enllà del que cabia esperar. Tota una lliçó d'esperança i de confiança, al capdavall. I tot un gratificant exercici que convida a marcar sempre nous objectius, nous reptes, a partir de les noves oportunitats que es van presentant.

Comentaris (0)25-05-2017 06:04:06

Silenci

De què s'escriu quan no se sap de què escriure? Com s'omple amb paraules el silenci quan ja no queden paraules? Qui no ha sentit mai el vertigen de no saber què dir ni de què parlar, en un moment donat?

Quan tot sona vell i repetit i innecessari, potser el silenci és l'única alternativa. Així és la vida, en el fons, una pila de paraules noves que es van succeint, més o menys ordenades, i que expliquen qui som i què fem. Però quan les paraules deixen de fluir, arriba el silenci, la profunditat de tot allò que es diu sense dir res, o el descans etern.

Qui no ha sentit el buit perillós de no saber què dir davant d'alguna cosa? Potser aleshores és el moment de recórrer al gest i al silenci, perquè ja no cal dir res més, perquè ja no es pot dir res més.

Avui no parlaré de res. Avui només parlaré dels silencis necessaris, imprescindibles, que apareixen un cop cada tants i que donen sentit a tota una vida. Avui, escriure és un exercici impossible, perquè la realitat supera tot relat. I així és millor, sense paraules, sense soroll, sense res a llegir més enllà del pensament íntim i discret. Avi imagino la vida i m'agrada prou.

Comentaris (0)24-05-2017 06:22:34

De debò que calia?

De vegades penso que les paraules estan sobrevalorades. Ahir mateix, sense anar més lluny, Puigdemont, Junqueras i Romeva (president, vicepresident i conseller, no ho oblidem) van anar a Madrid a mirar d'explicar, per enèsima vegada de què va això de voler fer un referèndum. I per enèsim cop, el mateix, insults i desqualificacions oficials, més insults i amenaces de grups ultra, una sala plena, bàsicament, de persones afins i de premsa estrangera i poc més. Tot tan previsible com inútil.

De què va servir tot plegat? A tot estirar, d'altaveu internacional, si algú vol escoltar més enllà de les nostres fronteres. A efectes pràctics, per trobar complicitats polítiques, per exemple, ho dubto molt. I tot ben embolicat en la constatació que segons diuen, al Congrés dels Diputats sí que es veu que es pot parlar d'independència, però al Parlament resulta que és delicte. Ironies de la política i de la justícia espanyola. I que consti que en un acte de fe democràtic, encara les cito per separat.

Francament, penso que la triple conferència d'ahir no calia, perquè és inútil parlar a qui no vol escoltar. Ja ho deixava prou clar el gran Jaume Sisa en una cançó de fa dotze anys, ara mateix, més actual que mai. Per cert, el disc que conté aquest tema duu per títol "El congrés dels solitaris". Casualitats de la vida, per a una cambra baixa que ahir es ve quedar sense poder-se acarnissar amb els tres conferenciants catalans.

Comentaris (0)23-05-2017 06:11:59

Cara de tonto

Cara de tonto -permeteu-me el barbarisme, si us plau- és la que devia fer ahir tota la cúpula, gestora i baronia socialistes així que anaven sortint resultats de les seves primàries i s'anaven confirmant les seves pitjors previsions, si és que mai havien previst l'escenari que finalment es va produir.

Costaria molt trobar un altre cas de destitució del líder i de derrota a les urnes d'una candidatura tan oficialista, tant des de dins del partit com des dels mitjans de comunicació, que la de Susana Díaz. La meva primera reflexió en veure com anava tot plegat va ser pensar que si els dirigents d'un partit han perdut d'aquesta manera la capacitat de copsar la voluntat dels propis militants, què en podem esperar si un dia governen? (per no parlar dels que ja ho fan, això de governar). Que sàpiguen llegir els anhels de la societat? Difícil de creure, francament.

Ja fa molts anys que el PSOE és una màquina de poder que només funciona per conservar-lo a qualsevol preu, i en tenim exemples destacats i patètics, del preu a pagar. Val a dir que ja fa dies que la màquina no funciona gens bé i el resultat d'ahir és la prova més evident. Caldrà esperar i veure què passa a partir d'ara, amb un recuperat líder que, a priori, i vista la seva etapa anterior com a secretari general, no inspira cap confiança, però que està obligat a introduir molts i molt canvis, si no vol ser el definitiu enterramorts del partit i de les seves mòmies.

En qualsevol cas, el fart de riure d'ahir no ens el treu ningú. Ni la cara de tonto d'alguns insignes, tampoc.

Comentaris (0)22-05-2017 06:10:45

Matí de diumenge

Diu la dita que cel rogenc, pluja o vent. Avui s'ha despertat el dia amb una seductora barreja de vermells encesos i de blaus intensos, en una mena de competició per veure qui s'acabaria imposant, si la pluja, el vent, o el cel seré. De moment, la manca de núvols descarta la pluja aquella que tot ho neteja. En canvi, un aire suau es va obrint pas a aquestes primeres hores del matí. Preludi del vent?

Diuen que el vent porta notícies, i que cal saber escoltar-lo. Les notícies acostumen a ser novetats, canvis fins i tot. Bons o dolents, però canvis al capdavall. Haurem d'esperar i veure què passarà aquest diumenge de maig i viure'l, com cada dia, amb tota la intensitat que siguem capaços d'aportar a la nostra existència. Ja veurem si amb vent o amb calma plàcida. En qualsevol cas, avui serà avui, surti el sol com surti. Avui no serà ahir, ni demà, ni cap diumenge del mes vinent.

A poc a poc, el sol s'hi va posant, puntual com sempre, i va esvaint la incomparable paleta de colors de fa una estona. Una pena que es perdi aquella llum efímera i meravellosa, però ja es dibuixa una altra de ben intensa, consistent, mentre la brisa de l'oest, suau encara, no s'atura. En qualsevol cas, una mica de música per donar la benvinguda a aquest sol primaveral, mai no fa nosa.

Comentaris (0)21-05-2017 07:07:21

Liquidació

Ahir vam anar a comprar una d'aquelles coses que un dia o altre fan falta a casa i, sorpresa, la botiga de sempre estava en fase de tancament definitiu. El panorama era entre trist, dantesc i decebedor. Allà on fa quatre dies s'amuntegaven tota mena de productes atractius esperant comprador, ahir només hi havia buidor, quatre articles mig abandonats a preu de liquidació i cartrons i embalatges llençats per tot arreu. Certament, la imatge d'una botiga a punt de tancar és una de les més depriments que se m'acudeixen. Quantes il·lusions abandonades i quant esforç per no res. Molt trist.

Evidentment, no vam trobar el que volíem. Ja no n'hi havia. De fet, gairebé no hi quedava res. Aleshores, no sé per quina estranya associació mental, vaig pensar que el nostre país també està una mica en fase de liquidació. Diuen que és un tancament per reformes, per obrir botiga nova, més atractiva i millor. Potser sí, però, ara mateix, començo a tenir el dubte de si la liquidació que estem patint no serà definitiva i allà on havíem muntat una botigueta de barri que ens ha fet servei, més bo o més dolent, no s'hi acabarà muntant una altra franquícia que res tindrà a veure amb nosaltres.

Fa molts dies que llegeixo les notícies i no hi se veure gaire cosa nova. Cada dia és una mica més del mateix, i anem fent i fent tombs en una estranya roda que, de moment, no ens duu enlloc. Començo a pensar que no falta tant perquè pengem els cartells de liquidació per tancament, i ens adonem, de cop que hem despertat del somni.

Comentaris (0)20-05-2017 07:04:53

I ara, els llibres

Això és un no parar. Ara són els llibres de text de primària els que són delictius, inconstitucionals, o el que sigui. Els llibres i, de passada, els autors que els redacten, les editorials que els publiquen, els mestres que els fan servir i qui sap si fins i tot els pares que els compren i les escolen les que els trien. Això és una bogeria irracional.

Ja sabem que en aquest país no es pot parlar de segons què ni en seu parlamentària, que no es pot opinar en públic, ni fer acudits, ni cançons, ni programes de tele, ni tenir el Club Súper 3, i que ni es poden fer espectacles de titelles, si no és que tot plegat serveix per cantar les glòries de la sagrada unitat de la pàtria. I tot perquè un bon dia se'ns va acudir la terrible idea de creure que podíem decidir què volíem ser.

A l'altra banda d'aquesta ofensiva en tots els àmbits, dubtes, molts dubtes. Diuen que aviat es començaran a concretar coses. No ho sé. De vegades imagino el Govern consultant una mena de joc de guerra, un simulador similar al que es va fer servir durant la Guerra Freda per preveure els resultats d'una confrontació nuclear. I molt em temo que el resultat seguiria sent el mateix: "no future".

Però no cal patir. Avui és divendres i el cap de setmana portarà una relaxació artificial i passatgera, a mig camí entre el sol, la platja i el futbol, que ens farà pensar que tot és possible. Però abans que ens adonem, tornarà a ser dilluns i entrarem de nou en el túnel d'un futur molt imperfecte. Però allà que hi serem. Moral i esperança que no faltin.

Comentaris (0)19-05-2017 06:05:31

Pàgines: 12345678994  <>