login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Aturada de país

Aturem el país perquè el país avanci.

BLOG ATURAT.

Ni oblit, ni perdó.

Comentaris (0)03-10-2017 06:55:46

Resum d'ahir

Odi. Odi en els ulls d'uns policies en missió de càstig que, molt més enllà d'anar a requisar materials es van abraonar sense miraments sobre persones indefenses. Cara a cara, la mirada d'odi era molt més que evident.

Indignitat. La de bona part dels representants polítics de diferents formacions que, des de les seves còmodes butaques parlaven de proporcionalitat en unes càrregues que van deixar unes 800 persones ferides i, pel que sembla, almenys un mort.

Satisfacció. En veure com la policia, després de destrossar instal·lacions, d'esbotzar portes i de regirar armaris, girava cua i marxava amb les mans buides, perquè la intel·ligència, un cop més, havia vençut la brutalitat i havia defensat i salvat les urnes i la voluntat del poble.

Gratitud. Per tothom que ahir, jove o vell, pel seu propi peu o amb caminador, va sortir de casa, desafiant la por, i va votar per un futur digne i lliure. I per tothom que va contribuir a fer-ho possible, si calia amb desobediència, amb plena consciència que servir a la ciutadania és la primera missió de qualsevol treballador públic.

Orgull. El de la població en general veient com persones anònimes, sense més força que la raó, la responsabilitat i les conviccions, plantava cara a tothom i obria col·legis, constituïa meses i defensava urnes i vots davant la barbàrie, sobretot allà on hi havia menys gent i de més edat.

Dignitat, en fi, d'un país que va resistir l'intent d'humiliació política, social i personal d'ahir i que va demostra al món qui és, què vol i com ho aconseguirà.

Comentaris (0)02-10-2017 06:10:23

Bon dia

Si he de ser sincer, fa dies, molts dies, que penso quin pretext posarien els nostres mandataris per fer-se enrere i no arribar fins a avui de la manera, mig atrotinada, tot sigui dit, com hem arribat. Finalment, tinc la resposta: cap. Un cop més, la resposta a les situacions més complexes és la més senzilla de totes les possibles. I com que ells no s'han fet enrere, nosaltres tampoc. Només faltaria.

Ara marxo, més aviat del que és habitual per a mi, que he quedat amb uns veïns i una gent molt simpàtica d'un institut que tenim a prop de casa per fer un esmorzar de germanor i gaudir, tots plegats, del bonic espectacle de la sortida del sol a l'Horta de Lleida. Una bona ocasió per fer relacions amb gent que tens a la vora i que sovint ni coneixes.

Passeu un bon diumenge, sigueu allà on sigueu, aprofiteu per fer noves coneixences i demà en parlem i comentem allò tan recurrent de què hem fet el cap de setmana.

Comentaris (0)01-10-2017 04:57:19

Ho tenim tot

Doncs sí, resulta que al final sí que hi havia urnes. I amb un senyal de la Generalitat ben gros, perquè no hi hagi cap dubte sobre la seva propietat. I si hi ha urnes, hi ha paperetes, que es veu que apareixen volant a qualsevol acte públic, i documentació i tot el que calgui, per més que el Govern d'Espanya i els seus braços executors segueixin entestats a tancar webs que es reprodueixen sense gaires més complicacions. De fet, fa l'efecte que tot està més o menys prou ben controlat perquè demà votem. Si més no, no serà per manca dels elements imprescindibles.

A més, hi ha gent. Molta gent. Gent als carrers els últims dies, gents de tot ofici, edat i condició disposada a fer un cap de setmana de benvinguda a la tardor allà on calgui per garantir la llibertat i els drets de tothom, entre observadors i periodistes de tot el món giren els ulls cap a aquest petit territori irreductible. I això no té preu. I hi ha policia, moltíssima policia vinguda de tot arreu, perquè ja sabem que la força de la democràcia, la força de les urnes, és molt més perillosa que la de les bombes per a determinats fanàtics. I per sort, també hi ha humor, molt humor, de la mà (ode l'ala) d'un petit ocellet de color groc que ha fet les delícies de generacions i més generacions i que ara, en una estranya confluència astral, ha esdevingut símbol de la resistència al feixisme.

Ho tenim tot. Ara només cal mantenir la calma, el cap fred i la serenitat dels darrers moments abans d'una decisió que marcarà el nostre futur de manera irreversible. Un futur que, de fet, ja està determinat per aquells que durant les darreres setmanes, mesos, anys, ens han volgut sotmesos i humiliats i que no se n'han sortit. Demà és el dia. Avui, vetllem urnes, les nostres armes, com els antics aspirants a cavallers, perquè demà podem donar-nos, a nosaltres mateixos, la dignitat que mereixem i que ens hem guanyat, per més que alguns encara s'entestin a negar-nos-la.

Comentaris (0)30-09-2017 06:48:39

Què en quedarà?

Què quedarà de tot el que estem vivint d'aquí a uns dies? Què quedarà quan baixi la marea d'aquest no parar d'adrenalina que corre pels carrers i places del nostre país? Què quedarà quan torni la normalitat i el futur es pugui endevinar més enllà de la immediatesa d'un diumenge per a la història? Sincerament, no tinc ni idea, però si llegim amb atenció tot el que ha passat les darreres setmanes, tindrem pistes que ens ajudaran a entendre l'autèntica importància, o segons com, transcendència d'aquests darrers dies.

Després de setmanes d'atacs constants contra tot tipus de llibertats, des de la d'expressió fins a la de reunió, i després de veure violats tota mena de drets, quan la policia entra, violenta, incauta, amenaça... sense cap garantia judicial, o quan hem vist fiscals iniciar processos que estan condemnats a l'oblit, perquè són legalment i jurídicament insostenibles, només podem pensar que quedarà, tot plegat, en no res i poc més. De tota manera, el mal ja haurà estat fet, la tensió que calia crear ja s'haurà creat (encara que hagi servit de ben poc) i poca importància tindrà, per a aquells que des del govern o des de l'oposició no en tenen cap interès, la imatge dictatorial i repressora que han projectat al món, d'aquell estat que tant diuen defensar. Al cap i a la fi, potser ha estat el seu retrobament definitiu amb una realitat amagada.

D'altra banda, a Catalunya hem viscut situacions ben insòlites, que també hauran de deixar el seu pòsit. Hem vist una gran part de la societat fent costat, sense fissures, a uns responsables polítics, més enllà de posicionaments ideològics. Hem vist aquests alts càrrecs donar la cara realment i assumint tota la responsabilitat que ostenten. Hem vist la nostra policia, tants cops atacada i enemiga, com un aliat a qui cal agrair, fins i tot, la seva feina. Hem vist pagesos, intel·lectuals, bombers, alcaldes, estudiants, religiosos, informàtics, periodistes, professors, advocats, impressors... units com mai en una mateixa causa. En resum, hem vist un país cohesionat, una societat sòlidament unida en un mateix objectiu.

Ja veurem què passarà la setmana que ve i les que han de venir, ara que hem vist l'autèntic rostre del feixisme, i també el de la dignitat. Si sabem mantenir la inèrcia d'aquests dies, molt més enllà del que acabi sortint de diumenge, penso que tenim raons més que sobrades per a ser ben optimistes.

Comentaris (0)29-09-2017 06:41:32

No oblidem

Fa un parell de dies que el president va pronunciar unes paraules que caldria anar gravant a foc a la nostra memòria. En concret va venir a dir, amb tota contundència, que els catalans no oblidarem tot el que ha passat aquestes darreres setmanes, aquest intent constant d'humiliació i sotmetiment que hem suportat i que encara, em temo, no ha acabat.

No oblidar és una gran manera de no repetir. No oblidar cap paraula, cap gest, cap actuació de ningú d'aquells que d'aquí a no gaire ens vindran a demanar vots, amb la promesa de no sé quants diàlegs i paradisos democràtics, ha de ser una obligació col·lectiva com a país, perquè només des de la memòria podrem construir una nova realitat, deixant enrere tot allò que va poder ser i que alguns es van entestar que no fos.

Més enllà dels somriures, de les bromes i dels ninotets de dibuixos animats, ens caldrà preservar el record de tot i de tothom, perquè aquestes darreres setmanes marquen, sense cap mena de dubte, un abans i un després de moltes coses, de moltes actituds, si no caiem en la temptació fàcil de l'oblit. Per part meva, que no sóc ningú i que no tinc cap capacitat d'influir en el decurs de la història, ja ho dic ara, amb plena consciència de cada paraula que escric, no hi haurà ni oblit ni perdó. Mai.

Comentaris (0)28-09-2017 06:13:35

Ironia

Ironia és aquella figura retòrica que consisteix a afirmar una determinada cosa mitjançant l'expressió de la idea contrària a allò que es vol donar a entendre. Etimològicament prové del mot grec eironeia, que podem traduir per "simulació".

Un cop situats, cal recordar que la ironia requereix, per a ser percebuda en la seva autèntica intenció, una certa capacitat de descodificació del discurs per part del receptor al qual va adreçat. La ironia, perquè pugui ser efectiva, per tant, ha de ser fàcil de desxifrar, tan fàcil com els diàlegs d'algunes telesèries, especialment britàniques, per posar un exemple que tothom pot arribar a entendre. Però, és clar, quan la ironia s'adreça a gent acostumada a llegir la realitat en textos normatius, en disposicions legals, en clau de significats unívocs i gens interpretables, i a les veritats absolutes de la literalitat, la cosa es complica, perquè tot discurs irònic interpretat al peu de la lletra, sense el mínim d'intel·ligència necessària per entendre'l com cal, es presta a confusió i a creure que diu allò que tot just satiritza.

Això justament és el que li ha passat al sempre desconcertant Albert Pla, amb la carta que han publicat els mitjans aquests dies, a propòsit de la realitat social a Catalunya. Francament em costa molt pensar que aquest text pugui ser interpretat literalment per algú amb un mínim de sentit comú, fins i tot sense arribar a entendre'l gaire. D'altra banda, sent obra d'aquell que fa servir sistemàticament la ironia, quan no el sarcasme directament, en les lletres de les seves cançons, pensar en el valor de la literalitat és tant com creure que aquell famós "papa, jo vull ser torero. Papa, jo vull matar toros" és una defensa de la fiesta.

Malament rai quan una societat perd el sentit de l'humor i la capacitat de riure's del mort i del que el vetlla. Què en pensarien Gila, Capri o Pepe Rubianes? Ens ho podem imaginar. I riure molt, només d'imaginar-ho.

Comentaris (0)27-09-2017 06:21:50

Desgreuge

Algun dia la història passarà comptes amb tot i amb tothom, més enllà de les interpretacions immediates i de les urgències del dia a dia. Quan això passi, en relació al que estem vivint aquestes darreres setmanes -i les que han de venir, n'estic convençut-, els historiadors reservaran un capítol a banda per comentar tot allò que de ridícul i absurd va tenir lloc aquell estiu-tardor de 2017.

I és que des dels intents desesperats de parlar de violència en grans manifestacions pacífiques, fins a la recerca infructuosa d'urnes, el vaixell de dibuixos animats, la sortida dels vehicles de la Guàrdia Civil des de Huelva capa Catalunya entre un clamor popular que els anima amb el clàssic "a por ellos" i tot plegat, déu n'hi do el nivell de comicitat que s'està acumulant últimament. Ara, però, quan tot semblava ja insuperable, llegeixo que el PP proposa una jura de bandera civil, i hem de suposar que pretesament multitudinària, a la capital del regne, per al 12 d'octubre. Francament, quan vaig llegir per primer cop la notícia em va venir al cap la imatge de dones agenollades a les portes dels cinemes passant el rosari com a reparació espiritual davant la depravació que els suposava la projecció de pel·lícules com ara la mítica Emmanuelle, a les acaballes d'aquell franquisme que sembla que no pugui marxar mai.

Actes de desgreuge, un cop més, per neutralitzar, en aquesta ocasió, l'ofensa a la pàtria dels separatistes. Quin nivell. Ja posats, i només com a proposta per mirar de treure una mica de ferro a tot plegat, potser fora una idea millor una visita massiva al parc Warner, que també es troba a prop de la cort i que ara mateix potser és més coherent i, en qualsevol cas, segur que més divertit. Perquè aconseguir que les coses més serioses siguin festives i agradables té el seu mèrit. I d'això sí que en podem donar alguna que altra lliçó.

Comentaris (0)26-09-2017 06:19:11

Diagnòstic errat

Agradi o no, Catalunya no és el problema. Ni la independència. Ni el referèndum. Segur que tot plegat sí que és un maldecap per a una Espanya adormida entre els cants de bressol que repeteixen una i mil vegades que la transició va ser modèlica, que la seva democràcia és perfecta i que el món sencer s'emmiralla en el seu exemple. Però no, un cop més, diagnòstic erroni, tant de la transició, com de la democràcia hispànica. El procés català, en tot cas, ha servit, i encara ha de servir, per mostrar les vergonyes d'un sistema estructuralment i orgànicament imperfecte que pot permetre, amb quatre dècades de suposada consolidació a l'esquena, que surti la bèstia feixista que suposadament ja era història.

Estem tips de veure com els nazis de debò, els de les esvàstiques i les banderes preconstitucionals, campen lliures sempre que volen. Ara, però, s'ha produït un salt qualitatiu més que important i que Espanya, no Catalunya, pagarà amb escreix. O algú pensa que el que va passar ahir a Saragossa és una simple anècdota de cap de setmana? No ens equivoquem, és un primer pas, i en vindran més. Qui sembra odi, juga amb foc. I els diferents governs del PP (amb la complicitat més que evident del PSOE-PSC) porten anys sembrant odi contra Catalunya, ara que l'enemic etarra ja no hi és, i donant pinso a la bèstia franquista, a base de crides a la sagrada unitat de la pàtria i a la força (remarco "força") de la llei, sempre en singular, sempre única, sempre inqüestionable, de la mà d'un aparell repressor indiscriminat, tant judicial com policial.

Entrem a la setmana definitiva, a Catalunya. Quantes detencions i quants declaracions d'alts càrrec emmanillats encara haurem de suportar? Quantes denúncies de periodistes? Quantes amenaces a particulars? Quants escorcolls? De ben segur que molts més que identificacions i detencions de nazis violents embolicats en la espanyolitat rància del feixisme. Aquí, tindrem la nostra, no en tinc cap dubte, però la bèstia campa lliure més enllà i no sembla que tingui cap intenció de tornar al seu cau, ara que ja ningú li barra el pas.

Un cop més, diagnòstic equivocat. El problema no és independència sí o independència no. El problema real és democràcia sí o democràcia no. Ho entendran algun dia? Diagnòstic errat, tractament inútil. I el mal segueix ben viu.

Comentaris (0)25-09-2017 06:20:42

Simplicitat

Segurament no hi ha luxe més valuós que viure la vida que ens agradaria viure, que fer allò que realment ens satisfà i que ens ajuda a ser cada dia una mica més feliços. Dit així, segur que sona bé, però, d'acord, és complicat. La nostra realitat sempre és complexa, i sempre acaba venint determinada per una pila d'elements que no controlem i sobre el quals tenim poc o cap poder d'influència, ens agradi o no. Coses de viure en comunitat, en societat, si voleu.

De tota manera sempre podem provar de deixar-nos endur per la intuïció, per l'instint, i mirar com ens ho podem fer per fer-li un vestit a mida que ens permeti fer la nostra imaginació realitat. Tot sovint funcionem a l'inrevés. Tot sovint ens empassem normes, convencions, lleis, tradicions i tota mena de pautes i mirem d'adequar-les a les nostres il·lusions amb l'esperança que ens satisfacin i ens hi trobem a gust. De vegades ens en sortim i anem fent, però de vegades la cotilla és excessiva i ens fa mal.

Algú va dir que les millors coses que vivim no les planifiquem, sinó que simplement ens arriben. I segurament és cert. Ben mirat, segur que si fem memòria trobarem que els millors records que tenim són d'aquells moments espontanis, fins i tot irracionals, que ens han arribat per sorpresa, però que ens han vingut tan de gust. Arriba la tardor i amb ella, més enllà del que diguin el termòmetre i les prediccions meteorològiques, el sublim paisatge d'una natura que es despulla, després d'un indescriptible espectacle multicolor i que es mostra en la seva essència més pura, la que tornarà a donar fruits en pocs mesos, només difuminada per la boira suau que tot ho envolta. I si provem de despendre'ns de tot allò que hem anat acumulant i que ens fa nosa, i mirem de quedar-nos només amb el que sabem que es el nostre somni i la nostra il·lusió? I si ho intentem allà on més falta ens faci, tant si és a la feina, com a la família, amb els amics, al poble, al país...? Potser, davant de qualsevol situació complexa, la millor resposta és la més senzilla, la més essencial, la que realment ens surt de dins.

Comentaris (0)24-09-2017 07:00:02

Violència

No en tingueu cap dubte, la violència, tant per presència com per absència, serà la clau de volta del primer d'octubre. Si tal com anuncien des de fa setmanes les cròniques apocalíptiques dels mitjans i portaveus contraris al referèndum, la suposada tensió social catalana desemboca en violència al carrer, l'estat ho tindrà tot de cara per desplegar el seu exèrcit policial i reprimir-ho tot amb una contundència que ara mateix no podem ni imaginar. Però si, per contra, aquesta violència al carrer no apareix i tot segueix com fins ara, en un clima festiu i pacífic, tot plegat serà molt, però molt, difícil de reprimir, per més que ho intentin.

Ahir, a Barcelona, es van veure els primer brots d'aquesta violència tan anunciada (i tan desitjada per alguns). Però, ves per on, va ser provocada per grups d'ultradreta contraris al referèndum. Grups petits, fàcils de neutralitzar si la policia vol. A l'altra banda, res. Cap resposta, cap agressió. El resultat? el feixisme i la guerra bruta van tornar a mostrar la seva cara més cruel, com ja havien fet en el setge a la seu de la CUP, durant les detencions d'alts càrrecs, o de la mà de jutges i fiscals. Res de nou, de fet. Només que ara s`han decidit a aviar els gossos (amb perdó dels animalons).

Aviat entrarem a la setmana definitiva. I agafem-nos que els nivells de provocació seran duríssims. Ara mateix, amb uns poders de l'estat actuant a la desesperada i sense cap respecte per la justícia ni per la democràcia, tot, absolutament tot, és possible. Però per a mi, insisteixo, la clau de volta serà la presència, o no, de violència al carrer. Si sabem resistir totes les provocacions que han de venir, tot és possible, encara. Si donem la més mínima raó perquè la repressió es posi en marxa, tot el treball d'anys saltarà pels aires. Són uns pocs dies. Intensos, duríssims dies, però definitius. Sense violència al carrer, de debò que gosaran prendre les nostres ciutats i viles a l'assalt l'1 d'octubre?

Comentaris (0)23-09-2017 06:31:50

Un no parar

Això és un no parar. Ahir, doble cop d'efecte espectacular: d'una banda, el president publicitant el lloc on es poden consultar col·legis i meses per al referèndum, amb la qual cosa ja sabem on ens toca votar, tant si l'ajuntament de torn col·labora com si no, i, al cap de ben poca estona de l'anunci, la notícia que s'han pagat les nòmines dels funcionaris des de la Generalitat, dinamitant de cop la polèmica amb el ministre sobre si cal o no traspassar les dades de tots els treballadors públics. De propina, el propi president amb un nou i contundent missatge institucional.

Definitivament, se'ns faran molt llargs els dies que falten fins a final de mes. Avui, caldrà esperar una nova i segurament desproporcionada, i de dubtosa legalitat, resposta de Madrid, mentre cada cop són més les veus que des de fora de les nostres fronteres ja parlen obertament de repressió política cap al desig de votar, i que criden al diàleg més enllà de la cotilla constitucional, si fa falta, perquè la via judicial és tan inútil com cruel. D'altra banda, a casa, cada cop són més les veus no independentistes que ja veuen que això no només va d'independència sinó, sobretot, de dignitat i de democràcia i exigeixen el seu dret a votar i decidir lliurement.

Ah! i per cert, el que cada dia està més simpàtic és el ministre Dastis, aquell que fa vacances per la cara a les ambaixades, el que no té cap problema a dir-nos nazis, i que ara repeteix com un salm avorrit que només ells representen tots els catalans. Doncs no, ministre, a mi -i a milions com jo- el que fa el seu govern no ens representa, i no penso que ho faci mai. I si té dubtes, comptem, a veure quants ens sentim representats per vostès i quants no. Però, és clar, fa massa por comptar, abandonar la demagògia i sortir de dubtes, oi? Sempre és més fàcil mentir, encara que la CIA acabi descobrint les vergonyes.

Comentaris (0)22-09-2017 06:20:10

Ahir, avui, demà...

Una part dels catalans (una immensa part, diria jo) ahir era als carrers i les places de tot el país reclamant el seu dret a votar lliurement i exigint respecte a les seves institucions. D'altra banda, una altra part de catalans (difícil de quantificar perquè no es veu per enlloc) aplaudia a rabiar un desplegament policial sense precedents i l'aplicació de la força en escorcolls i detencions, segons que semblaria, sense totes aquelles garanties jurídiques que diuen defensar, perquè es veu que ja estàvem avisats i que encara s'hi poden posar més.

Encara falten dies per al primer d'octubre i la partida ja es juga al carrer, encara que les decisions segueixen als despatxos i estaria bé no cometre cap errada tàctica ni menystenir el rival, per si de cas. Què passarà? Ni idea. El xoc de trens tot just ha començat i encara només afecta els maquinistes, però l'impacte no deixarà ningú indiferent, això segur. Què en faran dels milers de policies desplaçats a Catalunya? Què dels tres vaixells habilitats com a casa caserna? Què dels militars que s'han anat desplegant pel país aquests darrers dies? Però també, què farà la gent anònima que se sent humiliada per tanta sordesa política? Què els líders i estrategues polítics? Des d'una perspectiva bèl·lica, el desequilibri de forces és brutal, però ja se sap que no sempre guanya qui teòricament ho hauria de fer.

Avui, dia 21. Falta molt per al dia 1, moltíssim. Al ritme dels esdeveniments, una eternitat. El dubte és si la infraestructura planificada per al referèndum resistirà el setge i les provocacions (perquè la incitació a la violència és constant per part d'aquells que tenen força per a reprimir-la, (i faríem bé de no descartar cap escenari per inversemblant o desproporcionat que pugui semblar, en aquest sentit) o si tota la feina i totes les il·lusions d'anys cauran com un castell de naips. No sé si ahir va ser el primer dia de la independència de Catalunya, però del que sí que estic segur és que ahir va ser el punt de no retorn, el punt de fractura emocional definitiva entre Catalunya i Espanya, el punt final d'una sempre difícil història de segles. Ara caldrà veure com segueix escrivint-se aquesta història, si amb una nova derrota, com tantes altres vegades, o amb una finestra al futur.

Comentaris (0)21-09-2017 06:18:15

Parada i fonda

Tal dia fa un any, i tal altre una pila. El temps passa, potser massa lent, de vegades, potser massa ràpid, unes altres. En qualsevol cas, com ve a dir la cançó de Dylan, el temps passa, els amics se'n van, i jo segueixo endavant sense saber per què. Potser és l'atzar, algun encert de la natura o ves tu a saber què, però el cas és que aquí estem, dia rere dia i any rere any, conservant memòria i record de tot i bastint l'autèntic tresor de tot el que hem viscut.

Res no és mai fàcil, ni res regalat. Però sigui com sigui, encara tenim la gràcia de mirar enrere amb ulls certament cansats però amb la llum de la il·lusió intacta. Aleshores girem, un cop més, el cap endavant, desem el passat a la bossa i provem de veure a l'horitzó tot el que encara no coneixem, tot el que amb prou feines som capaços d'intuir, i seguim, igual com sempre, des de fa temps i temps.

Val la pena aturar-se un moment de tant en tant i fer balanç ràpid de tot plegat. Sense entretenir-nos gaire, no fos que la nostàlgia i els records, cruels i amables, ens llastin, però assaborint sense pressa cada instant retrobat, cada bocinet de la nostra existència compartida. Avui, parada i fonda. Avui prenem alè i ens deixem anar entre passat i futur, en una barreja estranya de memòria i projectes. Demà serà un altre dia i tots els fulls seguiran en blanc, esperant que els escrivim amb lletra clara i frases afinades.

Comentaris (0)20-09-2017 06:10:15

Hipocresia

Ja és ben veritat que la narració de la realitat sempre l'escriuen els més poderosos, amb absoluta independència, tot sovint, de qualsevol mena de moral o d'ètica. Aquests dies, de fet, estem assistint a l'exhibició en grau superlatiu de hipocresia aplicada a la política i a la suposada consciència democràtica de la societat. I és que si el referèndum previst per al dia 1 d'octubre no només és inconstitucional, sinó que se'n pot prohibir qualsevol comentari als mitjans, qualsevol mena de publicitat o qualsevol acte que en faci allò que en diuen apologia, o que convidi a participar-hi, sempre que sigui en favor del "sí", no passa ben bé el mateix quan les opinions, els comentaris, o la informació van en sentit contrari.

Fa no gaires dies que un conegut diari espanyol presentava, a doble pàgina, un ampli reportatge sobre allò que en diuen intel·lectuals espanyols convidant a no participar en el referèndum del dia 1, sense que la fiscalia, ni el govern, ni la fidel infanteria de l'oposició, ni ningú fes cap escarafall ni intervingués de cap mena. Ahir, per contra, llegia els clams corals contra un cartell en què Arran posa cara als regidors que s'oposen al referèndum a Lleida. És a dir, que assenyalar amb el dit alts càrrecs, alcaldes i persones en general, si defensen la participació i el "sí", és lícit i democràtic, però fer el mateix amb aquells que s'oposen al referèndum és amenaça, feixisme i cal perseguir-ho per tots els mitjans.

No sé què passarà d'aquí al dia 1, ni més enllà, però si ens fixem una mica en el grau d'hipocresia i en la violència verbal que alguns estan gastant darrerament, cap escenari no és impossible, per més fantasiós que ens pugui semblar ara mateix. La part positiva? estan acabant de caure les últimes màscares que encara amaguen el rostre cruel i indigne d'un franquisme encara ben viu, i tothom es va mostrant tal com és en realitat.

Comentaris (0)19-09-2017 06:13:25

Pàgines: 123456789102  <>