login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Mentides absurdes

Ahir em va tornar amb força una imatge de fa molt, molts, anys, dels temps quan jo era petit i el practicant de torn que venia a casa quan estàvem malalts, ens venia allò de les injeccions sense agulla que no feien mal, mentre ens ensenyava una xeringa de vidre i amagava l'agulla, acabada de bullir, a l'altra mà. Aquella era una mentida innocent, amb una finalitat tan noble com administrar un medicament determinat. Però els temps canvien, i ara les fantàstiques injeccions sense agulla han deixat pas a les més reals cerveses sense alcohol, cafè sense cafeïna, llet sense lactosa... i bombes que no fan mal.

El ministre Borrell, ahir mateix, en un exercici de mesquinesa impropi del càrrec que ocupa, va afirmar, sense cap rubor, que les 400 bombes que Espanya ha venut a l'Aràbia Saudita són molt intel·ligents i es veu que no són d'aquella classe de bombes que puguin produir desgràcies sobre la població civil. Gran argument. Ara resulta que les bombes saben discriminar objectius i, si algú les llença, posem per cas, contra un mercat o una escola -cosa gens infreqüent en determinades latituds-, saben que hi ha canalla i població desarmada en general i deuen girar cua o potser no explotar i tocar terra amb delicadesa. Com es nota que el ministre té una edat i ve de les generacions de les injeccions sense agulla.

Francament, em quedo amb la innocència dels enganys infantils dels meus temps, plens de bona voluntat, i no amb les mentides descarades que imagino que han de partir de la creença que som tots plegats imbècils, per empassar-nos una bajanada com la que ha deixat anar Borrell per justificar el negoci milionari de la venda d'armes a països que les utilitzaran sense miraments, digui el que digui. Això sí, després s'omplirà la boca de bons desitjos, de polítiques cíviques, de justícia social i de pau, fins i tot, sempre que calgui. Només un petit detall, però: no som tan imbècils com es pensa i sabem perfectament qui està al costat correcte de la història i qui és còmplice de la massacre, allà i arreu. Però és clar, la pela és la pela, i sempre hi ha favors que pagar o secrets que tapar.

Comentaris (0)14-09-2018 06:14:08

Intocables

No sé si és que jo no acabo d'entendre què és, o què ha de ser, la democràcia, però encara em costa d'acceptar que més de quaranta anys després que fos enterrat -que no mort- el dictador, encara hi hagi tants intocables en la societat espanyola. Passem revista ràpida:

El Rei pot fer el que li vingui de gust, tant a nivell personal com lucratiu, fent ús de la seva evident situació de poder sense que ningú li pugui demanar comptes. Les acusacions contra Joan Carles I de les darreres setmanes i el tancament en banda de les Corts contra qualsevol tipus d'investigació al respecte deixen clar que el monarca constitucional, per obra i gràcia de la pròpia Constitució, és intocable.

L'església catòlica segueix sent intocable, en un estat suposadament aconfessional (o almenys això diu la Constitució). Cap broma ni cap blasfèmia sobre un determinat déu si no volem fer cap davant del jutge, com l'actor Willy Toledo. Una situació molt més pròpia del nacional catolicisme que coneixem prou bé que d'una democràcia.

La unitat d'Espanya és intocable. I per si encara teníem cap dubte, ahir mateix va quedar prou clar a les Corts Espanyoles, quan es va proclamar amb llum i taquígrafs que l'estat parlaria de qualsevol cosa amb els partits independentista menys d'independència. Ni asseure's a parlar-ne. Tema tabú.

Els que mouen els fils de l'economia són intocables. El cas Castor, definitivament tancat, entre altres, demostren la impunitat amb què poden actuar determinats empresaris a costa dels diners de tothom. No sé si trobaríem gaires exemple similars en països suposadament democràtics, però potser no seria tan fàcil.

El feixisme i el franquisme són intocables. I el Valle de los Caídos, i la Fundación Francisco Franco, i l'exhibició de simbologia feixista, i la violència que sempre acompanya l'exaltació de la dictadura.

La mentida és intocable. A Espanya es poden inventar relats, tergiversar la realitat i imposar falsedats que, a força de repetides, es volen autèntiques, sense que passi res a qui les promouen. Podem parlar de la violència independentista, de la manipulació de TV3, de la persecució del castellà a Catalunya, de l'adoctrinament dels nens a les escoles, de cops d'estat inexistents...

Quina democràcia més bonica, l'espanyola. I quin fàstic, després de més de quatre dècades. Quines ganes de fugir-ne ben lluny.

Comentaris (0)13-09-2018 06:32:23

Adéu, i no torni.

Ja és ben veritat que si alguna cosa no és, és tonta. Parlo de Soraya Sáenz de Santamaria, que va triar la tarda prèvia a la Diada per comunicar que abandona la política després de la seva derrota a les primàries del PP, de la marxa de Rajoy i amb una motxilla d'activitat al govern més que qüestionable. Tot el rebombori i totes les reflexions que la seva marxa mereixeria quedaran tapades per una nova descomunal manifestació independentista. Molt hàbil, tant com els liquidadors que acomiaden personal els divendres.

Però intel·ligència i bondat no sempre van de la mà, con en aquesta ocasió. Per més capacitat que es tingui, si les actuacions que un fa van sempre acompanyades de l'arrogància, de la prepotència i de la nul·la habilitat per trobar solucions als problemes més enllà de la desproporció secular de la força bruta, malament rai. Aquest és el perfil de la que fou número dos dels darrers governs popular. El seu llegat? El que es podria esperar del seus actes: una crisi política amb Catalunya, encara de proporcions difícils de calcular i de resultat impossible de preveure, un desprestigi sense precedents en molts i molts anys de la política espanyola, el rebrot del feixisme al carrer, un endeutament econòmic absolutament insostenible... és a dir, com en el cas de tot mal govern (i d'això en sabem bastant), terra cremada. I amb la seva retirada, que carregui amb aquest llegat el que vingui. Ja s'ho farà.

Que marxi i no torni. Pocs personatges poden resultar més sinistres i més negatius, en la història política recent. A tot estirar, algun company ministre seu, i poc més. Soraya se n'ha anat per la porta del darrere, com fan els perdedors. De tota manera, encara tinc els meus dubtes si ha estat una veritable perdedora, al capdavall, o si el seu triomf encara està per veure, tant en el desgavell de difícil reparació de la política catalana, com en el gir segurament definitiu cap a la dreta més extrema i, en realitat, més fidels als seus orígens franquistes, del PP. Com sempre, el temps donarà o traurà la raó i posarà cadascú al lloc que li pertoca. En qualsevol cas, ens estalviarem la seva clara voluntat d'humiliar de les rodes de premsa de cada divendres.

Comentaris (0)12-09-2018 06:13:02

Diada

11 de setembre, un altre cop. Un dia festiu que durà alguns als carrers de Barcelona, a manifestar-se, a uns altres a la platja o a la muntanya, o que reclourà alguns a casa, a rossegar-se els punys mentre veu què passa a fora. Sigui com sigui, la commemoració d'una resistència i d'una derrota, fa més de tres segles, com ve va recordar ahir, en el seu missatge institucional, el president Torra. Per cert, vist el resultat del que va passar aleshores, no sé jo si és la millor manera de començar un discurs que es vol encoratjador.

Enguany, però, la Diada té el regust agredolç de constatar que s'eixampla la distància entre una classe política, cada cop més tancada en estratègies de curta volada i en sumes i restes d'escons o de futurs regidors, i el carrer. La novetat és que com més endogàmica es va tornant la política, més exigeix a la gent que tiri del carro. Potser és la necessitat imperiosa de tenir algú que passi al davant? Aquest no és l'ofici, justament, de tot polític? No han de saber donar forma a les aspiracions de la societat? No ho sé, però recordo que, fa un any més o menys, la complicitat entre els nostres representants, les institucions, la gent i fins i tot la policia, va adquirir uns nivells més que sorprenents. Aquella complicitat, però, ja sabem com i on ha acabat i, ara mateix, la sensació que, com diu la dita, bou sense esquella aviat es perd, és fa més i més gran. Potser aquesta serà, al capdavall, la victòria en diferit de la liquidada Sáenz de Santamaria.

Avui tornarem a veure imatges que ja coneixem, d'una multitud enorme, pacífica i disciplinada, que exigeix els seus drets. Molt bonic tot. I demà? Aquelles institucions que tant vam cridar per recuperar enmig del 155 sabran estar a l'alçada? Hi haurà un Govern i un Parlament que realment facin allò que la ciutadania n'espera? De moment, em costa molt ser optimista, veient com han anat els darrers mesos i més quan els partits estan pensant, no ens enganyem, molt més en les municipals de l'any que ve, en mantenir-se a lloc, o en la jubilació (que de tot n'hi ha) que no pas en la realitat d'avui mateix, i que per enlloc no es veu cap línia d'acció ben definida. De debò que amb aquests bous (els que més es veuen i els que són més entre bambolines) hem de llaurar una república? Ves que no acabem perdent, un cop més -i avui és el dia per no oblidar i per aprendre de la història-, bous i esquelles.

Comentaris (0)11-09-2018 07:19:14

Objectius

Podria ser que una de les pitjors desgràcies de la nostra existència fos viure sense objectius, despertar-nos cada matí sense saber ben bé per què i anar passant dies de manera lineal, plana, amb velocitat de creure però sense rumb ni port on arribar. En el fons, sempre necessitem tenir objectius, ja siguin molt senzills o molt ambiciosos, però objectius al capdavall que van constituint les etapes, les metes volants de la nostra existència. En funció dels que ens marquem, anirem establint les nostres estratègies per assolir-los i per arribar als més allunyats, o potser, fins i tot als directament inabastables, però sempre ben presents.

M'explicaven, fa uns mesos, que una persona que anava fent el Camí de Sant Jaume -sense cap mena de dubtes una bona metàfora de la vida mateixa, i tot un exemple de projecte per etapes-, entre somriures, anava dient que per acabar-lo, l'important era fixar-se objectius curts, i anar fent, un rere l'altre. M'explicaven que un bon dia es va llevar, de bon matí, i va dir que el seu objectiu immediat eren uns ous amb xoriço, a vuit kilòmetres, en no recordo quin petit poblet de la ruta. El cas és que la persona que m'ho va explicar el va tornar a trobar, en aquell poble, menjant els ous amb xoriço, fins i tot abans que hi arribés el pa. Ignoro si aquest noi va acabar el camí, però el que sí que tinc clara és la lliçó d'aquell esmorzar en ruta.

Avui és dilluns, inici d'una nova setmana i bon moment per plantejar projectes. A més, som al setembre, un mes on sembla que tot recomença. I de propina, aquest és un dilluns estrany, ancorat enmig de dos festius. Quins són els nostres particulars ous amb xoriço, ara mateix? I el nostre final d'etapa? I el nostre destí? Potser, si sabem respondre aquestes preguntes en els diferents àmbits de la nostra existència, tot serà molt més fàcil, tant per a nosaltres com per als que ens envolten i, no en tinc cap dubte, tot serà, també, molt més divertit, que també fa falta, per anar avançant entre sol i pluja.

Comentaris (0)10-09-2018 07:58:59

Res de nou

Ho admeto, ahir no vaig seguir la conferència del president. I no la vaig seguir a consciència. Els pocs fragments que vaig poder veure i escoltar per televisió i la lectura ràpida del text que s'ha difós per la xarxa van venir a confirmar que, realment i lamentablement, me la podia estalviar.

En primer lloc, encara em costa veure el màxim representant polític del país parlant als seus conciutadans des de darrere d'un faristol amb el logotip de la Generalitat, en un teatre. Penso que el seu escenari natural és el Parlament, o qualsevol altre espai institucional. En segon lloc, no m'agraden els actes endogàmics, en cap àmbit (cultural, polític, social...) i això és justament el que em va semblar la conferència, un discurs de convençuts per a una platea de convençuts. Què hi guanyem?

Però a banda de l'estètica, que em sembla prou important, hi ha el fons, i tot el que va dir ahir el president ja era conegut, des del diagnòstic de la situació actual fins a les grans idees de futur. Tot conegut i tot repetit des de fa massa mesos. I de propina, un cert regust a retorn d'escenaris ja sabuts, amb els oportuns canvis de noms per transmetre sensació de novetat. Ah! i com no podia ser d'altra manera, l'apel·lació habitual al suport internacional, un suport que no podem considerar més que molt dubtós, vista l'experiència d'aquest darrer any.

Francament, i tant de bo m'equivoqui, crec que tornem a entrar en un bucle ja conegut, que pot satisfer i calmar determinades consciències, però que no ens pot dur gaire lluny. Ara que hem recuperat les institucions, cal posar-les a ple funcionament, cal governar i cal desencallar una maquinària administrativa molt rovellada. I si cal crear estructures a l'exterior, cal que siguin visibles i efectives. La gent del carrer ja està responent i posant la cara sempre que cal, però la gent, la seva mobilització i les seves ganes no són suficient per avançar, si les estructures de govern no són capaces de posar els mitjans per fer-ho. I molt em temo que en aquest punt ens trobem. Moltes paraules massa buides de continguts concrets i massa escenografia poc útil. A veure si amb la tornada a classe ens posem les piles, o si d'aquí a quatre dies, com aquell que diu, ens adonarem que hem perdut un any més entre retòriques i fotografies sempre boniques, però poc més.

De debò que així es pot bastir una república?

Comentaris (0)05-09-2018 06:35:09

Paraules

L'univers de les paraules és tot un territori canviant, fascinant i sempre per descobrir. Si ens hi fixem una mica, trobarem paraules que cauen en l'oblit, d'altres que van canviant de significat al llarg del temps, d'altres que de cop adquireixen una actualitat insospitada, altres que tothom fa servir i que ben poca gent sap realment què volen dir... en fi, una mena d'ecosistema lingüístic que val la pena preservar sense ingerències de tot allò que li és aliè i perniciós.

El terreny de la política, amb els seus seus dos grans depredadors naturals: els propis polítics i els mitjans de comunicació, són experts en pervertir i forçar fins a límits insospitats els sentit de les paraules. Pensem-hi només un moment i ens serà fàcil trobar declaracions de líders i titulars de premsa que ens fan girar el cap per comprovar si realment hem sentit o llegit allò que ens ha semblat sentir o llegir. O, si voleu, penseu en la manipulació del significat de tants i tants conceptes, com s'està produint en el procés judicial contra l'independentisme.

És trist, però és real. I també ho és comprovar com paraules amb un significat ben clar van perdent el sentit fins a acabar sent formes tan sacralitzades que, potser per excés de puresa i de veneració, acaben buides de tot sentit. Aquest, penso jo, és el fenomen més destructiu i més perillós, perquè depassa l'àmbit estricte del lèxic i arriba a desvirtuar la realitat social. Segurament, ara mateix, la paraula més prostituïda i, per tant, més despullada de tot significat (qui gosa explicar què vol dir, realment i què comporta), però alhora més santificada i aparentment intocable, per més que ens dolgui admetre-ho, és "república".

Comentaris (0)04-09-2018 07:16:59

Setembre

Setembre en marxa un altre cop. A l'horitzó la tornada a la normalitat, a la rutina, a l'escola... i també un seguit de dates assenyalades, durant les quals es veu que ha de passar no sé què. Tanquem l'estiu, doncs, i Sant Tornem-hi.

Mandra. Aquesta és la sensació que em produeix, ara com ara, aquesta perspectiva. Mandra, perquè si com va dir aquell "si sempre fem el mateix, sempre tindrem els mateixos resultats", la cosa apunta a un déjà vu colossal. Les mateixes idees, les mateixes cares, les mateixes maneres de fer, les mateixes manies, fins i tot, per arribar a on?

Paral·lelament, ganes de canvi. La necessitat i les ganes de deixar enrere tot això tan vell i tan conegut, d'espolsar la mandra que comporten i de començar de nou, amb projectes i idees renovats, diferents i engrescadors.

Sigui com sigui, per a bé o per a mal, tot apunta que aquestes properes setmanes han d'anar passant coses que condicionaran el futur immediat. Ja veurem si pot més la mandrosa comoditat de les rutines apreses i ja inútils, o les ganes de canvi i l'obertura mental.

Parlo del país i parlo de tot. Setembre és un bon moment per posar-ho tot en marxa, ara que la canícula i la paràlisi de l'agost ja han passat, encara que sigui per imperatiu del calendari.

Comentaris (0)03-09-2018 07:20:05

L'endemà

S'apaguen els llums i calla la música, i les veus, i l'espai s'omple d'aquella buidor estranya amb regust de comiat. Després de mesos de preparació i il·lusions, tot ha passat i la memòria tornarà a compartir lloc amb nous projectes de futur. Així és la vida, una successió interminable de moments per al record i de somnis per fer realitat.

I després surt el sol de nou, i el dia es fa clar. I com si volguéssim retenir per sempre allò que se n'ha anat, recuperem imatges i paraules, i gestos i sensacions, i per uns instants tot torna a ser present. A poc a poc, admetem que ja tot és nou i diferent, i que ahir no és avui, ni molt menys demà. Tot allò que no volem deixar anar, encara, seguix amb nosaltres el temps just per recordar i perquè puguem gaudir de tot una estona més mentre, sense adonar-nos, ja som un altre cop al carrer per compartir tot el que ha d'arribar.

Ahir hi érem tots els que érem, o si voleu alguns menys dels que voldríem. Avui i tornem, cadascú amb la seva vida, la de sempre o la nova, en companyia dels seus, amb la certesa que tot està bé, que tot va estar bé i que, amb la complicitat necessària, i amb la il·lusió intacta, tot seguirà bé.

Dia de records i de retrobaments. Un dia per recrear-se en ahir i per somiar el demà.

Comentaris (0)02-09-2018 09:01:26

Quan tot comença

Hi ha dies de tota mena. Hi ha dies clars, hi ha dies plujosos, n'hi ha per oblidar, n'hi ha de tristos, però també de ben feliços i de llarguíssim; també aquells que passen en un sospir, hi ha dies intensos, n'hi ha de monòtons i de fascinants... i també hi ha dies que ho aturen tot i que duren tota una vida. Avui és un d'aquests dies.

A hores d'ara, i per més anys que passin, no acabo d'entendre què fa que algú vulgui, tingui la necessitat fins i tot, de comprometre's amb una altra persona per sempre, de manera lleial i desinteressada, per tal de construir, en plenitud, el seu propi projecte vital al costat d'algú altre, perquè, d'aquesta manera, sigui un projecte compartit i complet. No sé a què es deu aquesta necessitat, però el que sí que sé és que val la pena que existeixi i que, malgrat totes les dificultats, que mai no falten, aquesta és l'aventura més engrescadora, més sorprenent i més fascinant que puguem imaginar.

Avui, dues persones decideixen començar aquest camí compartit. Amb tota la il·lusió de la joventut i amb tota la innocència de qui encara té tant i tant per descobrir i per construir. Avui compartirem emocions, alegria i amor, perquè aquest compromís prou que ho val. I més encara.

Marc i Andrea, no puc (no podem, de fet) desitjar-vos altra cosa que, com diu la cançó, a partir d'avui mateix, totes les vostres nits siguin nits de noces, i que mai no es posi la lluna de mel. Endavant, amb convicció, amb seguretat i amb tota la il·lusió del món que, igual com avui, sempre ens tindreu al costat per veure com aneu fent realitat els vostres somnis.

Una mica de música plena d'esperança i dels millor desigs per començar el primer dia d'una nova vida.

https://www.youtube.com/watch?v=oFNsdRuq3z4

Comentaris (0)01-09-2018 06:36:17

Vetlla

Durant l'Edat Mitjana, la cerimònia de ser armat cavaller, una condició a la qual només s'arribava després d'un llarg procés d'aprenentatge durant el qual calia demostrar els mèrits necessaris per accedir-hi, anava precedida de la vetlla d'armes en la solitud d'una església on, l'endemà, es duria a terme la solemne cerimònia.

Han passat molts segles des d'aleshores, i el sistema feudal ha estat substituït per altres formes d'organització social, però els rituals, sobretot els que van lligats al trànsit, al canvi de condició en la societat, segueixen sent importants i dignes de preservar, tot i que s'adaptin tant com calgui als temps i les circumstàncies en què ens movem, en cada moment.

Avui, sense cap mena de dubtes, és una d'aquestes jornades de vetlla d'armes. Una vetlla d'unes armes diferents, però, ja que vetllarem l'armadura dels somnis i l'espasa de la il·lusió, que han de protegir els moderns cavallers en les mil i una aventures que trobaran al llarg de la seva vida. Avui, jornada de calma tensa, com aquella calma que segueix a la tempesta o del silenci abans de la música. Avui, entre tots, perquè els cavallers d'avui no estan sols, traurem tot el llustre als somnis i esmolarem al màxim les il·lusions, perquè demà tot sigui perfecte, i més enllà de demà, encara més. És el nostre compromís, però sobretot n'és el seu; el seu compromís d'honor i de lleialtat que els durà per les terres de vegades amables i de vegades tèrboles d'un futur compartit.

Avui vetllarem aquestes armes imaginàries però poderoses i respirarem fons. Demà, tot serà diferent, perquè començarà una enorme aventura, sempre plena de sorpreses per descobrir, de dracs per vèncer i de castells per conquerir.

Comentaris (0)31-08-2018 06:24:38

Imatges

Diuen que una imatge val més que mil paraules. I és ben cert que hi ha imatges que parlen per elles soles. Una d'aquestes, i ben recent, és la que mostra Albert Ribera i Inés Arrimades, a Alella, escortats pels seus habituals escolanets, després de "netejar" de llaços grocs una barana d'aquella localitat, això sí, davant dels mitjans que s'hi van congregar i amb la cara circumspecta que demana la gravetat de la situació que es veu que provoca aquest símbol. Si obrim una mica més el focus d'aquesta imatge, però, es pot veure com tot just darrere d'aquesta gent orgullosa de la feina feta, hi ha un grup de persones que estan tornant a posar llaços allà on els acabaven d'arrencar. La millor demostració de la inutilitat de la demagògia i de la impostura de Ciutadans.

Segona imatge d'aquests dies: un grup de persones amb granotes blanques, com de laboratori, i el rostre emmascarat arrencant també llaços grocs. Imagino que l'equipament gairebé asèptic deu ser per allò de la desinfecció "borrelliana". El paral·lelisme estètic amb el Ku Klux Klan és tan evident que o bé denota una intencionalitat clara, o bé una estupidesa supina. Seguint per aquesta línia, per a quan la crema pública de llibres? Imagino que aviat.

Tercera imatge recent: un grup de seguidors de Ciutadans atonyinant un periodista de Telemadrid, pensant que era de TV3. Aquesta agressió, per cert, en el decurs d'una concentració suposadament contra la violència independentista cap a aquells que arrenquen llaços grocs i que, en realitat, només reben la indiferència més absoluta, com en el cas d'Alella. Ja deia ma padrina, en correcte castellà (així m'entendrà tothom...) que no hay mejor desprecio que no hacer aprecio.

Quan no hi ha discurs, quan no hi ha projecte, quan només hi ha odi, com és el cas de Ciutadans o del PP de Catalunya, o silenci còmplice, i ben còmplice, i ben covard per cert, com passa amb el PSOE-PSC, les imatges, l'únic recurs que els queda, parlen per elles soles, i dibuixen a la perfecció la mentida i la insolvència política i potser també intel·lectual, de determinats individus.

Comentaris (0)30-08-2018 06:31:26

Una més

Això és un no parar, i molt em temo que encara tenim per dies. Fins ara, la persecució política a Catalunya ha anat contra els líders polítics i d'entitats socials, els alcaldes i la població civil en general, de manera aleatòria, però sobretot contra els mestres, aquests grans destructors de la innocència dels nostres fills. Ara toca un pas més, i és la policia la que rep.

A poc a poc, però de manera inexorable, es va estrenyent el cercle contra tot allò que ens ha fet arribar al que ara mateix som com a societat: les institucions polítiques (no oblidem mai el 155 i els que el van fer possible), els nostres representants i l'escola. I ara, com es podia preveure, els mossos, aquell col·lectiu a qui no es perdonarà mai la feina que va fer el primer d'octubre passat. Ara resulta que la fiscalia els investigarà perquè identifiquen persones que arrenquen llaços grocs per un suposat delicte d'odi, diuen. Identificar gent violenta, amb estris perillosos a les mans i en actitud clarament provocadora ara resulta que és delicte d'odi. Un tomb més en la invenció d'aquest macabre relat de la violència independentista que ja fa mesos que s'està volent crear. Fins i tot, alguna que altra veu destacada del PP ja apunta a prendre la competència de seguretat a la Generalitat, amb absoluta impunitat. I no passa res. Tot ben normal. Tot en ordre.

Quin serà el pas següent? Els mitjans de comunicació, no en tingueu cap dubte. S'acosta una tardor complicada i crec que no m'erro si veig a venir denúncies de tota mena i investigacions tendencioses per la cobertura mediàtica que se'n faci. Al pas que anem, potser ens sortiria a compte fer-nos tots franquistes, gaudir de la impunitat amb què ells actuen i construir una Catalunya gran i lliure. D'acord, seríem neonazis repugnants, però també tindríem llibertat per fer i per dir, sense por a ser investigats, perseguits o empresonats qualsevol dia i per qualsevol motiu.

Comentaris (0)29-08-2018 06:14:18

Només pintura?

Diu la dita que de vegades cal canviar-ho tot perquè res no canviï. La política n'és un bon exemple. De tant en tant calen cares noves i, aparentment, idees noves, per mantenir els principis i les essències originals, siguin les que siguin, per més perverses que resultin.

De tota manera, i per sort, no tot en aquest món és política i també hi ha ocasions en què per canviar-ho tot, o per tenir aquesta percepció -i les percepcions i les sensacions sempre són dignes de ser tingudes en compte-, no cal canviar gran cosa, sinó només fer net, endreçar, posar ordre. Pensem, per exemple, en el fet de pintar un espai. Cal buidar sostres i parets, en un exercici de revisió de tot el que hi ha. Després ve la pintura, pròpiament dita, potser del mateix color, sense que sembli que aporta cap canvi aparent, però que sempre deixa aquella agradable olor de polit, gairebé de nou. I per acabar, la recol·locació de tot allò que havíem tret i que pot tornar, o no, al seu lloc original. El resultat, en qualsevol cas, la sensació que tot ha canviat, que tot s'ha renovat, encara que un observador extern podria dir que tot segueix igual.

I és que tot sovint els grans canvis, les grans renovacions, aparentment ni es veuen, però deixen el rastre i la sensació de netedat que sempre va associada a allò que és nou. Una bona mà de pintura sempre ho fa brillar tot de nou i sempre aporta un aire diferent. És una pena que en aquest món d'usar i llençar en què vivim ens anem acostumant a renovar massa les coses, encara que sigui per acabar sempre igual. Potser aniria sent hora de recuperar el valor de la feina feta (si pot ser ben feta encara millor) i dedicar una mica de temps, o el que calgui, de fet, a treure la ronya que el temps va deixant sense que ni ens adonem, a recuperar el llustre d'allò que ens fa la vida agradable i que aconsegueix que ens sentim realment a gust.

Comentaris (0)28-08-2018 06:18:10

Mentir fin allà on calgui

"Sostenella i no enmendalla" és una expressió castellana antiga, l'origen de la qual caldria buscar-lo en el romancer tradicional i que reflecteix aquell antiquíssim concepte d'honor cavalleresc en què, un cop empunyada l'espasa, no es podia tornar a guardar fins acabat el combat, a risc, fins i tot, de perdre'l.

Em fa l'efecte que justament això és el que els ha passat a la gent de Ciutadans amb la gran mentida de la dona que arrencava llaços grocs i que va ser agredida per un independentista radical. Tot sembla indicar que l'agressió no va tenir res a veure amb cap motiu polític i sí més aviat amb qüestions d'incivisme i de xenofòbia. Justament dos valors (diguem-ne així) que darrerament defineixen a la perfecció el comportament dels de Ribera i Arrimades. Malgrat les declaracions dels implicats i malgrat la falsedat de les imatges que van fer servir per denunciar públicament els fets i exaltar els ànims, aquests dos líders segueixen mantenint l'independentisme com a origen de l'agressió, arribant a exigir que la fiscalia investigui si hi ha delicte d'odi. Que no falti de res.

Ja fa uns anys que el ciutadà Jordi Cañas va llençar la seva amenaça més evident: "os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar". I a fe de déu que ho intenten de totes les maneres possibles, ja sigui cridant a la violència de prendre's la justícia per la seva mà, ja sigui aviant grups feixites als carrers, ja sigui mentint sobre qualsevol qüestió, malgrat la tossudesa de la realitat (odi als carrers, tensió social, intolerància lingüística, adoctrinament, violència...). Però què més podem esperar d'una gent d'un país que inventa relats per condemnar innocents i que malbarata, des del govern, diners públics per defensar les mentides, l'odi i la ràbia de l'instructor. Doncs això, "sostenella i no enmendalla", fins a l'Ulster final, o fins allà on calgui.

Comentaris (0)27-08-2018 06:19:05

Pàgines: 12345678122  <>