login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

No és el mateix

Els atemptats de Barcelona i Cambrils estan deixant al descobert moltes mentides i moltes veritats sobre la situació real de Catalunya, de la seva gent, de les seves institucions i de la seva relació amb els seus equivalents a Espanya. Cada dia que passa, gairebé cada hora que passa, es fa més evident l'abisme mental entre els uns i els altres. Per fer-nos una idea de la situació, val la pena llegir aquest article, publicat ahir mateix i que resulta prou il·lustrador.

Però des de la publicació del text ja han passat més coses que ens haurien de fer pensar en quin país vivim, ara mateix, i quin país volem. A tall d'exemple, només dues observacions:

Primera: funeral més o menys d'estat -no estic massa al cas de com funciona el protocol reial- amb una missa catòlica a la Sagrada Família. És evident que a l'estat aconfessional que diuen (la sacrosanta constitució ho explicita) que és Espanya, li importa un rave el pensament de les víctimes a les quals suposadament es vol honorar i es respon a un atac, sobre el contingut religiós del qual s'ha insistit fins a la sacietat, amb més religió. Tot molt coherent. I de propina, un oficiant absolutament fora de lloc, per més cardenal que sigui, per a major satisfacció dels més il·lustres assistents. Mentrestant, les cues per signar el llibre de condol de l'Ajuntament de Barcelona segueixen plenes de ciutadans anònims que volen expressar el seu suport sentit i discret a les víctimes i a les seves famílies.

Segona: podríem repassar exhaustivament totes les declaracions per comprovar que el to i les paraules del president, del conseller d'Interior, del major dels mossos i de tothom que ha pres la paraula, de manera oficial aquests darrers dies, han estat de preocupació, de dolor i de recerca dels responsables d'un crim. Aquest ha estat l'estil fins que ha aparegut el ministre Zoido parlant de cèl·lules i de desarticulació, sense anar més lluny -i sense raó, dit sigui de passada- amb un to i un llenguatge propis de l'estil bèl·lic, on només hi caben vencedors i vençuts.

Veieu les diferències? Doncs això.

Comentaris (0)21-08-2017 06:29:46

Tanquem setmana

Setmana atípica, aquesta que tanquem. Una d'aquelles setmanes que es recordaran molt de temps i que ens han d'ajudar aprendre moltes coses que havíem pogut intuir, però que mai no havíem sentit, realment. I és que, de tant en tant, la vida ens sacseja amb una virulència inesperada i contundent i ens mostra el seu rostre més dur. Aleshores, la sorpresa, el desconcert i la por se'ns fan presents i ens obliguen a descobrir nous escenaris, noves maneres de seguir endavant.

Aquesta setmana hem après, si encara no ho sabíem, que som vulnerables, fràgils, i que necessitem, i de quina manera, aquells que tenim a la vora, perquè només des de la solidesa dels neguits compartits, només fent causa comuna de la incertesa i la inseguretat ens fem forts i ens podem alçar de nou, enmig de qualsevol escenari advers.

El dolor passa, fa el seu curs, ràpid o lent, però passa, i la calma, amb la seva parsimònia, finalment ho va posant tot de nou a lloc; i la calma duu la il·lusió renovada. Avui és diumenge; vulguem o no, un dia que sempre tanca un període i dona pas a un altre, a una nova setmana, a un nou dilluns, principi de tot o, com a mínim, de la voluntat tossuda i renovada de tornar a somriure i a passejar sense angoixa. I voler és el primer pas per poder.

Comentaris (0)20-08-2017 06:53:37

Minut de silenci

Ahir va ser dia de minuts de silenci. Malament rai, quan això passa, i de tant en tant passa. Ahir, els carrers i les places del país van acollir grups de persones que van voler mostrar el seu suport a les víctimes dels atemptats de dijous i a les seves famílies amb un gest simple però contundent: el silenci. És ben sabut que moltes vegades el silenci diu molt més que les paraules.

Repassant la gran quantitat de fotografies que ahir van omplir les xarxes socials, i que van il·lustrar aquest dol col·lectiu, vaig poder dibuixar tres categories, si se'n pot dir així. Una, la del silenci profund, la del respecte de la ciutadania, quan no cal dir res, perquè tothom sap què s'està dient; una segona, sovint institucional, en què un representant d'un determinat ajuntament, o comunitat de qualsevol mena llegeix un manifest, una declaració que explicita aquest suport, en nom de tothom que l'acompanya. Finalment, hi ha un petit, per sort molt petit, grup d'imatges en què l'alcalde (em sap greu però sovint es tracta d'alcaldes) agafa el micro i deixa anar el seu missatge, amb bona intenció imagino, i amb paraules fàcils de compartir, però amb un excés d'afany de protagonisme que res no té a veure amb l'objectiu del senzill acte del silenci.

Quan tothom crida, potser el millor és callar. Trencar el silenci, el respecte, el dol, amb una irrefrenable expressió d'ego em sembla totalment fora de lloc, i això també va passar ahir en alguna que altra de les nostres ciutats i viles. Però ja sabem que fins i tot de les desgràcies hi ha qui en vol treure rèdits. És el nivell d'una determinada classe política. Ahir, les úniques paraules que tenien sentit eren el ja famós "no tinc por". I encara podríem afegir, amb veu molt baixa, tan baixa que ningú no la pugui sentir: "i si en tinc me l'empassaré i seguiré endavant amb la vida".

Comentaris (0)19-08-2017 07:00:49

Ha passat

S'havia dit tants cops, que només era qüestió de temps... I finalment ha passat. Atemptat amb un vehicle a la Rambla, una nova manera fàcil, barata i gairebé imprevisible de matar que ja havíem vist a Niça, a Berlín, a Estocolm, a Londres, i que, molt em temo, té un llarg i dolorós futur per endavant. I nou atemptat, en aquesta ocasió avortat, amb els ja coneguts cinturons bomba, al passeig marítim de Cambrils.

Ens agradi o no, ens anem acostumant a conviure amb la incertesa, amb la inseguretat, amb la por, fins i tot. El risc d'un atac puntual, amb els mitjans més inimaginables i al lloc més inesperat creix i s'anirà fent un lloc a les nostres vides, igual com els accidents de trànsit o les malalties mortals, i no hi haurà policia que els eviti del tot, igual com no hi ha medicines per a tots els mals, ni dispositius de seguretat absoluta als vehicles.

Ahir, estupefacció; avui, dol. Però vindrà el cap de setmana i les nostres vides seguiran, les de molts, amb l'alleugeriment de saber que cap dels nostres no es troba entre els morts i els ferits, i altres amb el dolor per la pèrdua absurda dels seus estimats. I potser la setmana que ve, o més enllà, caldrà revisar els mecanismes de funcionament i les competències de tots i cadascun dels cossos i forces de seguretat, i tant de bo sigui justament això, la seguretat dels ciutadans, la prioritat a preservar, per damunt de qualsevol altra cosa, perquè un futur incert i cruel ja ha arribat i cal ser-ne ben conscients, perquè és el que ens tocarà viure.

Comentaris (0)18-08-2017 06:12:08

Que no molestin

Molesten. Senzillament, molesten i incomoden les imatges de les pasteres desembarcant, els cadàvers d'homes, dones i nens amuntegats o flotant a la deriva i, en general, la misèria i la desesperació ocupant un espai, la Mediterrània, dedicat, especialment aquests mesos, a acollir creuers, embarcacions esportives de tota mena i milions i milions de banyistes a la recerca de la bondat del clima i de la calidesa de l'aigua i de les platges.

Com que vivim en un món en què la realitat no existeix si no es veu, el més pràctic per preservar la placidesa turística i, de passada, per mirar de tancar l'aixeta dels desesperats africans que encara pensen que Europa els espera amb els braços oberts, és fer fora els testimonis incòmodes, és a dir, les ONG que treballen per rescatar nàufrags i refugiats, ja sigui gràcies a la sempre més que dubtosa complicitat amb el govern libi, ja sigui respectant la impunitat d'algun que altre vaixell de moderns pirates, ja sigui des del silenci sempre còmplice dels estats membres de la Unió Europea, o des de polítiques amagades i implacables.

Sigui com sigui, tant els fa què els passi als milers d'africans que es llencen al mar cada dia. L'important és que no arribin a les nostres costes, que no ens molestin, que no incomodin als turistes. I si el preu a pagar per posar fre al trànsit de pasteres és la mort, doncs mala sort. Que es morin, si no es volen quedar a casa seva. Però, sobretot, que no molestin ni deixin imatges desagradables, que som a l'estiu i és temps de sol i platja.

Comentaris (0)17-08-2017 06:15:50

Servir o servir-se'n?

Servir, o servir-se'n. Qui diu que els pronoms no són importants? Segurament, el ministre d'Exteriors d'Espanya, mateix. El menyspreu per la gramàtica, en casos com aquest, és menyspreu per tot, menyspreu pels altres. I és que només des del menyspreu absolut es pot entendre que algú com Alfonso Dastis té tot el dret del món a tenir-ho tot pagat quan surt de casa, tant si ho fa vestit de ministre, com si no.

El personatge en qüestió ha passat uns dies de vacances amb la seva dona a Equador, però amb el petit matís que s'ha allotjat a la residència oficial de l'ambaixador i que s'ha fet dur arreu en un cotxe oficial. Diuen des del Govern que Dastis s'ha pagat el viatge, malgrat tot, i que ha dedicat part de les seves vacances a compromisos oficials. Ni que això fos cert, em costaria de creure que pagués l'avió, perquè prou es podria entendre, si realment ha dut a terme reunions oficials, com una despesa més de la seva actuació. Però em costa molt creure-ho, francament, i més venint d'un govern que menteix constantment.

Servir no és servir-se'n. No ho hauria de ser si es tingués en un mínim de consideració la funció pública que també desenvolupen els alts càrrecs polítics. Però es veu que no, es veu que els alts càrrecs consideren que tenen dret a tot: a fer-se passejar, a no pagar un àpat ni per equivocació i a tenir allotjament de franc siguin on siguin... Perversió del sistema o mentalitat caciquil? Segurament una mica de tot. I la pena és que no només passa amb aquest subjecte. Mirem amb les ulleres de prop i trobarem exemples similars a tort i a dret.

Comentaris (0)16-08-2017 06:21:17

Compromís

Quin sentit té la paraula compromís en uns temps on tot sembla efímer i on la velocitat i el canvi són poc menys que autèntiques cartes d'identitat, quan no directament valors socials? Quin sentit té demanar un compromís ferm a algú? Quin sentit arribar a sentir el goig de comprometre's de cor?

Realment, parlar de compromís gairebé pot voler dir fer un viatge al passat, quan tot tenia els seus rituals, les seves formes i els seus temps, alguns fins i tot permanents. Així i tot, cal recuperar la paraula i el concepte. Cal tornar a reivindicar el compromís com a expressió d'un vincle sòlid amb el que sigui: amb unes idees, amb un país, amb un grup, amb unes creences, amb una persona... perquè només des de l'estabilitat del compromís autèntic sabrem construir un futur coherent i estable.

Ahir, un parell de joves van jugar a ser antics, en el millor sentit de la paraula, i van acordar un compromís mutu que els durà, si la sort els acompanya i ells no defalleixen, a una vida plena, satisfactòria i feliç. Bona sort. Ens tindreu al costat.

Comentaris (0)15-08-2017 07:25:09

Només una vaga?

Potser és que sóc malpensat, o potser és que el temps em va ensenyant que res no acostuma a passar perquè sí, però el conflicte a l'aeroport d'El Prat fa un tuf molt estrany, molt més estrany que el d'un conflicte laboral. D'entrada, ja fa molt de temps que es van produint les aturades parcials i tot plegat, amb els problemes que comporten per a tots aquells que han d'agafar un vol. Val a dir que durant molt de temps no va haver cap moviment per part del Govern d'Espanya. Només hi havia una situació anormal que causava un greu perjudici al sector turístic i de negocis (els grans consumidors de vols) a Barcelona i, de retruc, a Catalunya.

Finalment tot esclata, fa uns dies i apareix el president Rajoy repartint responsabilitats a tort i a dret, tant si qui rep té competències com si no i, de passada, parlant per primer cop de manera clara de conflicte laboral, perquè les sospites d'una mà negra d'aquelles que corren per les clavegueres de l'estat es feien cada cop més intenses i calia desviar l'atenció. I després el ministre, i el gabinet de crisi, i les taules de negociació, i la Generalitat de mediadora. I finalment, la Guàrdia Civil i l'amenaça d'un laude per fer front a la situació. Si tot és només un problema entre una empesa privada i els seus treballadors, a què ve tant desplegament polític?

Resultat de tot plegat, ara mateix: els passatgers segueixen patint cues i pèrdues de vols, amb un greu perjudici a la imatge de l'aeroport i del país; el Govern d'Espanya aconsegueix que tot quedi aparentment en un conflicte laboral, alhora que instal·la, ara sí, una base política d'operacions a Barcelona, per deixar clara la seva presència i el seu poder; la Guàrdia Civil pren posicions en una infraestructura tan important com és El Prat; i sobretot, l'atenció de l'opinió pública només es gira cap a un conflicte laboral que, a diferència d'altres tan greus com el dels controladors de fa uns anys, s'anirà allargant el temps que calgui perquè, no ens enganyem, tot plegat és molt més que una qüestió de sous i de dimensió de plantilles.

Comentaris (0)14-08-2017 06:22:41

Compartir

I si part de la gràcia de les coses fos poder-les compartir? Fem, comprem, sortim, viatgem, aprenem i anem acumulant objectes, coneixements i experiències. Però, qui no ha sentit mai el desig gairebé irrefrenable d'explicar com ha estat d'agradable la lectura d'un llibre, o una pel·lícula, o una conversa amb algú, o un viatge a algun lloc desconegut? Qui no ha tingut mai la necessitat de compartir aquest petit fragment de felicitat amb algú que estima?

Ahir vaig tenir ocasió de compartir espais, records, sensacions en llocs on no havia estat mai però que vaig agrair de poder conèixer d'aquesta manera, a través dels ulls i la memòria aliens. És una sensació molt dolça saber que algú vol compartir generosament amb tu una part valuosa de la seva vida. De fet, és saber-se estimat. Simplement.

Si mai heu sentit res de semblant, cosa que us desitjo de cor, sabreu perfectament de què us parlo.

Comentaris (0)13-08-2017 07:03:31

Polítics i funcionaris

Un bon company d'aventures diverses i de projectes professionals ha escrit aquesta interessant reflexió, a propòsit de la subhasta a la baixa de determinats polítics, i dels seus sous. Vagi per endavant que comparteixo el fons del seu discurs, però tot remarcant que es queda molt, però que molt, curt si hem de parlar del funcionariat (farcit, no ens enganyem, d'elements polítics a col·locar o a reciclar), dels seus sous i del seu lent però inexorable procés de degradació. Sigui com sigui, val la pena llegir l'article amb atenció i prendre'n bona nota.

Provem a fer un petit joc estiuenc d'investigació. Mirem de trobar què es cobra a les diferents administracions que s'amunteguen a Catalunya: ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat, administració central... i comparem. Si aconseguiu fer-vos amb totes les taules salarials, m'agradaria saber què us provoquen, si més indignació o més vergonya. Perquè, és clar, durant aquesta recerca, potser de manera inconscient, haurem anat posant noms i rostres a determinats imports. És inevitable. I necessari.

Un dels grans temes pendents d'aquest estat que diuen que construirem és, sense cap mena de dubtes, una reforma en profunditat de les administracions públiques. Reforma, per cert, impossible, per més que es reivindiquin la transparència i la tramitació electrònica, amb unes plantilles envellides, desmotivades i que encara serveixen massa com a refugi d'incompetents i de residus polítics de tots els nivells que no tenen cabuda a les grans portes giratòries, només reservades a uns pocs escollits. A tota aquesta colla de zombis professionals, la funció pública els pot garantir uns mínims espais on satisfer les seves ànsies de poder i el seu ego sempre ben viu, i un sou durant anys i panys, fins a l'anhelada jubilació. De feina, d'objectius i de resultats, millor que no en parlem, perquè prou que salten a la vista, a poc que ens hi fixem.

Comentaris (0)12-08-2017 06:51:07

Amb una mica

Amb una lectura, amb una sola lectura, es pot esdevenir revolucionari. Això, si més no, és el que diu Andrea Levy, una de les esperances blanques del PP, que es veu que es va fer reivindicativa i revolucionaria arran de llegir La casa de Bernarda Alba, de Lorca. Això sí que és veure la llum de cop, i no allò de Sant Pau camí de Damasc. Per cert, imagino que no va llegir el pròleg que acostuma a acompanyar qualsevol edició mínimament digna de qualsevol obra literària, perquè si ho hagués fet, hauria descobert que l'autor de tan revelador text és algú a qui els avantpassats ideològics i sovint també familiars dels seus companys de partit van assassinar, i amb tanta cura que encara no se n'ha pogut ni localitzar el cadàver.

Aquest ridícul apunt sobre un comentari encara més ridícul i més absurd m'ha fet pensar, però, que tot sovint amb ben poc fem molt. Amb una mica de ganes fem un gran esforç; amb una mica d'il·lusió, l'esperança d'un futur; amb una mica de música, un ball de festa major; amb una mica de tendresa, un amor etern; amb una mica de llum, una claror enlluernadora; amb una mica de repòs, unes vacances senceres; amb una mica de bon temps, tot un estiu; amb quatre paraules, tota una declaració d'amor; amb quatre gestos, una complicitat duradora; amb uns pocs quilòmetres, un viatge meravellós; amb una mica de coneixements, la saviesa que fa viure; amb una mica de ganes, una vida plena.

Amb ben poca cosa som capaços d'omplir de sentit totes les hores de tots els nostres dies. No cal que ens fem revolucionaris, ni que aspirem a ser grans amants, ni parelles perfectes, ni pares meravellosos, ni fills exemplars, ni savis, ni treballadors excel·lents, ni grans personatges, ni genis de les ciències o de les arts. Només cal, en el fons, que aprenem a ser conscients del que tenim, que sapiguem valorar-ho com cal i que construïm, amb les peces -poques o moltes- que l'atzar o l'esforç posen al nostre abast, una mica de felicitat i, amb ella, una vida que valgui la pena viure.

Comentaris (0)11-08-2017 06:23:59

Ahir va ploure

Ahir va ploure. Fa dies que la calor intensa senyorejava per les nostres terres sense donar cap mena de treva. Els meteoròlegs ho havien anunciat, tot i que ja sabem que segons quines coses, fins que no es veuen... Però ahir, finalment, va ploure, es va refrescar l'ambient i vam tornar a sentir tot aquell seguit de sensacions mig oblidades que s'associen a la humitat i a la terra amerada.

De sempre s'ha dit que la pluja és vida; que la pluja enriqueix la terra i afavoreix els conreus. Ara, però, vivim massa d'esquena als cicles vitals i quatre gotes poden ser més aviat sinònim de caos circulatori, de semàfors que deixen de funcionar i de problemes en una societat artificial. Però ahir va ploure, amb coneixement, sense estridències, amb la calma pròpia de la pluja lenta de l'estiu, no pas de les tronades que també vindran, irremeiablement, i va quedar en l'aire una sensació de benestar, de calma, de pau i de serenor que calia retrobar.

Tradicionalment s'han fet tota mena de rituals, de danses, de processons fins i tot, quan la pluja s'ha fet esquiva. Per alguna cosa serà. Potser, senzillament, perquè l'aigua, la pluja, tot ho neteja, tot ho renova i refresca i, al seu pas, fa créixer la vida. Gaudim, avui, de tot el que ens va deixar la pluja d'ahir.

Comentaris (0)10-08-2017 06:14:08

Res no canvia

Hi ha maneres de pensar, per dir-ne d'alguna manera, que no tenen remei; que per més que el món i la societat avancin, segueixen ancorades en el passat més ancestral i més primitiu, i una bona mostra la tenim en la polèmica que corre per Gijón a propòsit dels comentaris que ha suscitat la indumentària de les socorristes de les seves platges.

Res no ha canviat des dels temps en què Manolo Escobar cantava "no me gusta que a los toros te pongas la minifalda", o quan un jutge de Lleida dictava la vergonyosa sentència de la minifaldilla, o quan se segueixen justificants els abusos sexuals durant les festes de San Fermín, a Pamplona. Som on érem, que ningú no ens enganyi, i la mostra tangible, més enllà dels comentaris sobre els banyadors de les socorristes, és el fet que la pròpia administració, la Prefectura de Salvament de l'Ajuntament de Gijón, que alguna cosa deu tenir a veure amb els uniformes, ara recomani que es treballi amb un pantalonet posat, per evitar comentaris.

Un cop més, la culpa és en la víctima i no en el que fa l'acció (l'agressió, de fet). Un cop més, la dona és la culpable de vestir d'una determinada manera, i no del mascle que la contempla amb luxúria i superioritat. No vull ni imaginar què passa per la ment d'aquests individus quan passegen la vista per la platja i les dones que la poblen, amb banyadors molt més mínims que els de les socorristes.

I és que ens agrada molt sexualitzar les professions femenines, des de les presentadores de televisió, posem per cas, fins a les socorristes per, tot seguit, acusar-les de provocació i, de passada, justificar tota mena d'actituds abusives i denigrants. En aquest món vivim des de fa segles, i res no canvia. O no prou.

Comentaris (0)09-08-2017 06:23:45

Mentir a consciència

Déu n'hi do el petit discurs de Rajoy, ahir, a propòsit de la situació del conflicte d'El Prat. I déu n'hi do la de falses acusacions i mentides que va arribar a deixar anar en ben poca estona. Però per damunt de tot, vull destacar el qualificatiu "mezquino" aplicat al Govern de la Generalitat, perquè, segons ell, esquiva les seves responsabilitats sobre la situació de l'aeroport, tot i que no en té cap, malgrat anys i anys de reclamacions al respecte, sempre ignorades des de Madrid.

Si mirem el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, mesquí és, entre altres accepcions, pobre, necessitat, mancat del més necessari. Francament, aquest significat, aplicat al Govern, potser sí que és adient, tot i que, potser cal recordar-li al president Rajoy que tot els que ens manca és, en gran manera, per obra i gràcia del seu Govern. Però posats a jugar amb paraules que sonen contundents, potser l'adjectiu "neci", li escau bé a Don Mariano, si en un acte de generositat volem apostar per la seva bona fe i manca de coneixements quan es posa a parlar; perquè "neci" és aquell que no sap allò que podria saber o allò que hauria de saber.

Però no ens enganyem, ni Rajoy domina tant la seva llengua com vol fer creure amb els seus discursos barrocs, ni pot enganyar ningú, en aquestes terres, perquè tots sabem qui té alguna cosa a dir als aeroports catalans i qui no. Però, és clar, això és aquí. Fora de Catalunya, que un president d'Espanya menteixi miserablement sobre competències, d'entrada, fa que es percebin les mentides com a veritats. Així, les responsabilitats apunten cap a aquell que no les té i s'allibera el culpable de tota culpa. Però això no ho sap ningú.

Mentir a consciència, quan s'ostenta una tan alta distinció com ho és la presidència d'un govern, és greu. És molt greu. Però ja ens anem acostumant, perquè si es pot fer davant de la justícia quan es parla de responsabilitats i de diners, com no s'hauria de fer davant de les càmeres, parlant de competències i d'aeroports?

Comentaris (0)08-08-2017 06:18:23

Diferències irracionals

Ja coneixem l'expressió aquella que diu que entre un parell de coses, el que sigui, poden haver "diferències raonables", però si ens mirem bé, en segons quines ocasions, el que hi trobaríem són diferències irracionals, diferències derivades de la irracionalitat d'un dels dos elements de la comparació. Aquest, per exemple, és el cas del tractament la simbologia nazi a Alemanya i de la simbologia franquista a Espanya. La primera considerada delicte i la segona molt més que tolerada.

Llegia aquest cap de setmana la notícia que dos turistes xinesos han estat detinguts i multats a Berlín per fotografiar-se davant del Reichstag tot fent la salutació nazi. Poca broma amb un passat cruel i encara ben present. Per contra, a Espanya no hi ha cap pudor a fer servir banderes amb l'àliga franquista en tota mena d'espais públics o estadis, ni a cantar a les portes de les esglésies himnes feixistes com el "Cara al sol", ni a treure en processó mares de déu amb un mantell amb l'escut franquista brodat, ni a conservar aquell autèntic monument al terror i a la repressió que és el Valle de los Caídos.

Aquesta, entre moltes altres, és la diferència entre un país conscient del seu passat i del seu deure amb la història i amb la humanitat, fins i tot, i un altre que es nega a fer cap mena de revisió de la dictadura, com només passa allà on la democràcia és inexistent. Aquesta és la diferència irracional entre un règim democràtic i una post-dictadura. Que llarg se'ns està fent i se'ns farà encara el franquisme.

Comentaris (0)07-08-2017 06:25:03

Pàgines: 1234567898  <>