login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

A qui es jutja?

Començo a tenir la mosca al nas amb tota aquesta colla de judicis per corrupció, malbaratament de diners públics, blanqueig de capitals, tràfic d'influències i tot plegat que darrerament omplen espais i més espais informatius. I ja no és que estigui tip de tanta corrupció, perquè a hores d'ara ja sabem que era pràctica habitual durant moltes dècades, sinó per tota aquesta colla d'acords que sembla que es fan entre acusats i jutges perquè es rebaixin penes (sobretot les de presó) a canvi d'explicar quatre veritats.

No havíem quedat que l'objectiu de la justícia era arribar als fets delictius que en un moment donat s'havien produït i sancionar aquestes accions? Doncs sembla que no. Posem per cas el que aquests dies estem veient amb Macià Alavedra, conseller d'economia una pila d'anys i, per tant, persona que sabia perfectament què feia quan movia diners i influències d'aquí cap a allà. Ara resulta que si reconeix els fets i fa la feina fàcil a la investigació judicial, podria pagar alguna mena de multa o cosa per l'estil -en el pitjor dels casos-, sortir molt ben parat i esquivar la presó. Jo em demano: si les coses funcionen així, a qui estan jutjant? al presumpte delinqüent Alavedra? O potser es tracta d'utilitzar el seu cas particular per anar contra algú altre? Hi ha interessos polítics que passen per davant fins i tot dels delictes? Costa d'acceptar segons quines coses, sobretot quan són els tribunals qui les executen.

Sigui com sigui, els judicis reals que estem vivint aquests mesos haurien de ser judicis contra persones que van exercir el seu poder d'una manera indecent, utilitzant aquest poder i els diners de tothom, els diners públics, per a l'enriquiment personal i per mantenir les respectives formacions al capdavant de les institucions, i d'aquesta manera perpetuar un enorme bucle de corrupció política i econòmica.

No ens enganyem. Així s'ha funcionat arreu durant molts anys, primer amb el franquisme i després en democràcia. I de fet, així se segueix funcionant en molts àmbits de l'administració pública en la seva relació amb determinades empreses privades i amb els partits que les regeixen. Repassem la nòmina de moltes institucions i tindrem pistes clares de la seva manera d'actuar. Futurs candidats a investigats i acusats? Això espero.

Comentaris (0)24-03-2017 06:05:31

La ciutat ocupada

Fa anys, parlant amb la meva mare del record que tenia de la postguerra i dels primers anys del franquisme, em va dir que una de les coses que més presents tenia era la sensació que, a Lleida, el temps no passava, que un any era igual a l'anterior i al següent, que tot semblava aturat, malgrat que els fulls del calendari anessin caient de manera implacable. Reconec que en el seu moment em va sobtar i entristir aquesta grisor inevitable.

Han passat molt anys, però aquesta sensació d'immobilitat encara és perceptible en alguns àmbits de la vida de la nostra ciutat, on els relleus generacionals semblen impossibles, on les mateixes cares es repeteixen un dia i un altre, on cada any que passa tot és més previsible... i així des de fa massa temps, i on una barreja de megalomania, de caciquisme i de mediocritat, segons el cas, acaben conformant un sentiment de conformisme i d'impotència tot sovint gairebé insuportable.

Lleida ha estat portada dels mitjans els darrers dies (o setmanes), per un seguit de fets que ben bé s'haurien pogut evitar. Per situar-nos una mica recomano la lectura d'aquest afinat i esmolat article que situa prou bé el panorama que actualment regeix els destins de la ciutat i de la seva àrea d'influència. Al capdavall, un joc d'interessos ocults -i segurament dignes d'ocultar- que acaba generant pactes molt difícils de pair des de la perspectiva de la lògica política i democràtica, o monstres com la Llotja, l'aeroport de Lleida-Alguaire (en aquest cas amb més agents implicats) o, ben recentment el només imaginat parc temàtic dels barrufets que ha marxat a Moscou.

I passen els anys i no passa res. És ben bé que tot està lligat i ben lligat.

Comentaris (0)23-03-2017 06:11:07

Referents

Ahir a la nit es van lliurar els Premis Nacionals de Recerca, uns guardons que reconeixen persones i entitats destacades per la seva contribució als progrés de la ciència. D'aquesta manera, la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, amb el suport del Govern, posa davant de la societat el bo i millor del talent científic del país; és a dir, l'autèntic motor de futur que ens fa avançar.

Es bo, molt bo, de fet, que tinguem referents d'excel·lència, encara que sigui de manera discreta, que de fet és com treballen la innovació i la recerca en qualsevol àmbit, però que de tant en tant treuen el nas als mitjans per recordar-nos que el progrés constant és la clau d'un futur millor. Benvinguts, doncs, aquests referents de treball lent, tenaç i tan profitós.

L'acte de lliurament de premis -no podia ser d'altra manera-, també va comptar amb algun incís musical. La cultura, en aquesta ocasió a través de la música, sempre vol ser present als grans actes. Només un però, de tota manera. S'hi van interpretar un parell de grandíssimes cançons del nostre patrimoni popular modern: "Qualsevol nit pot sortir el sol", de Jaume Sisa, i "País petit", de Lluís Llach. No seré jo qui discuteixi ni la qualitat ni el valor sentimental de tots dos temes, ans al contrari, però el que sí que em sobta és que durant un acte de lliurament d'uns premis que miren descaradament cap al futur, calgui recórrer als clàssics populars, per dir-ne d'alguna manera. Si volem un futur nou i millor, també en els referents culturals, musicals en aquest cas, caldria anar innovant i apostant per noves propostes, i deixar de recrear-nos en èxits segurs i massa còmodes, sobretot atesa la composició del pati de butaques.

Felicitats als premiats ahir, per la seva feina i per la seva claríssima vocació de progrés. I, si us plau, que aquesta voluntat de cercar i d'innovar molt més enllà del que ja sabem es faci extensiva, també, al món de la cultura, que falta li fa. Això sí, que sigui reconeixent el talent i l'excel·lència autèntics.

Comentaris (0)22-03-2017 06:19:20

Primavera

Tot arriba. Sempre acaba sent una mica qüestió de saber tenir paciència. Puntual, com cada any, ha arribat la primavera. Ara sí, calendari en mà, ja poden florir els arbres i ja podem començar a desplaçar les peces de roba que ens han acompanyat els darrers mesos i anar-les substituint per unes altres de més lleugeres.

Diu la dita que la primavera la sang altera. De vegades, massa, fins i tot, com la d'aquells pares d'un partit de futbol infantil a Mallorca, en que la passió esportiva va deixar el seu lloc a la violència física, per a escarni propi i vergonya aliena. Però per sort no totes les alteracions sanguínies van pel mateix cantó, ni tampoc -encara que a alguns els costi de creure-ho- pel de les pulsions polítiques, tot sovint tan mal orientades, quan no tan innobles. La primavera és temps de redescobrir el sol, la llum i una natura esclatant, excessiva, que ens recorda que la vida sempre s'acaba obrint camí, per més dur que hagi estat l'hivern i és complicat que sembli tot.

Primavera, doncs. Obrim portes i finestres, tant físiques com mentals, i deixem que entri aquesta llum nova que convida a sortir, a retrobar el món més enllà de les parets i a dibuixar els propers mesos amb la il·lusió gairebé infantil de qui encara es deixar sorprendre per tot allò que ja coneix però que sempre atreu i emociona. No permetem que res ni ningú ens ho espatlli.

Comentaris (0)21-03-2017 06:04:14

Viure

Això de viure sempre té un final dramàtic i ben conegut, tot i que mai no és plat de gust quan arriba. La mort d'algú que estimem sempre ens deixa buidor, enyorança, pena. L'absència sempre és una sensació desagradable, per més que sabuda, tot i que mai esperada.

Avui fa un any se'n va anar algú que encara tenim ben present, algú que ens va deixar aquests sentiments de buidor, enyorança i pena, a banda d'una ràbia intensa perquè la seva va ser una mort totalment evitable, amb un mínim de competència i de responsabilitat clínica d'una sèrie de metges que el van abandonar massa abans d'hora i que li van acabar infringint un patiment inhumà. Però avui, també fa un any que la persona que va compartir amb ell tota una vida d'alegries i de penes, la Teresina, va pronunciar la frase que millor pot definir què és una vida en plenitud. Quan la mort ja havia senyorejat per aquella habitació d'hospital, senzillament va dir: "la de coses que es perdrà". Buidor, enyorança, pena, ràbia, dolor intens, però per damunt de tot, una magnífica i sincera exaltació de la vida.

Faríem bé, davant de les circumstàncies més adverses, fins i tot davant de la mort, d'escoltar les paraules d'aquells que ens estimen i valorar com cal tot allò de meravellós que la vida ens ofereix i que cal explorar al màxim, fins al darrer alè. Avui, fa un any, vaig començar a aprendre aquesta gran lliçó, i des d'aleshores, sempre hi ha hagut qui me l'ha anat recordant, d'una manera o altra.

Comentaris (0)20-03-2017 06:11:55

Plats i olles

Els plats s'assemblen a les olles. Això és el que es diu. El dia del pare, que potser podria passar a dir-se dia de les corbates i altres regals amb clara marca de gènere, pot ser una bona oportunitat de recuperar això de les olles i dels plats, ja que hi som.

Parlar de la figura paterna, personalment, em provoca un doble vertigen. D'una banda, mirant enrere, i coneixedor que la genètica se la sap molt llarga, intento d'esbrinar, en un exercici de memòria prou il·lustratiu, què quedarà en aquest plat, d'aquella olla, o què miraré de preservar i, si en sé prou, de transmetre. La mirada enrere sempre és complexa, però sempre necessària i valuosa. D'altra banda, i si miro endavant, jo sóc l'olla i miro els plats amb la por de la incertesa, d'aquesta mena d'avaluació contínua que és la vida i que sempre ens puntua, d'alguna manera, tant pel que fem com pel que sabem donar. Mirar endavant i sentir-se orgullós no té preu i et pot arribar a fer sentir bé, molt bé.

Dia del pare, doncs. Fem més o menys festa, recordem els que no hi són -o potser sí, d'alguna manera per allò de les olles i dels plats- i, ja posats, mirarem de sentir-nos orgullosos d'un futur que si no perfecte, sí que és el millor que hem sabut crear, amb errors i encerts, però que, vistos els resultats, val la pena. I molt.

Comentaris (0)19-03-2017 06:47:00

Tot canvia. O no.

Va ser Heràclit d'Efes qui uns quants segles abans de Crist va dir que no ens podem banyar dos cops al mateix riu. Tota un avís a navegants, en aquest cas fluvials, i tota una premonició del canvi constant, i cada cop més accelerat en què vivim immersos.

Cada dia, cada minut, cada hora, són nous i irrepetibles. Encertem o errem, però no hi ha marxa enrere. No ens podem banyar dos cops al mateix riu, ni podem viure dos cops la vida. Així són les coses i amb això anem fent com millor sabem i podem. Però rere aquest to fins i tot angoixant del canvi continu, hi ha també una altra realitat: el riu sempre hi és, sempre diferent, però sempre el mateix, amb més aigua, amb menys, més fred o més càlid, però hi és, i aporta seguretat i vida. Si no hi ha riu, no hi pot haver bany.

Vivim en canvi constant i de la millor manera que sabem. I estimem com bonament podem, estirant al màxim la nostra capacitat expressiva, perquè la vida sense afectes sincers és ben poca cosa. I tot plegat també és aquella mena de riu estrany en què no ens podem submergir dos cops, però que sempre hi és. Segurament aquesta és la gran aventura i el gran repte: aconseguir que allò més constant, més permanent, sigui també allò més canviant, més nou i més engrescador. Així anirem construint-nos a nosaltres mateixos i potser, fins i tot, la nostra felicitat i la dels nostres.

Avui em ve de gust compartir una cançó de Miquel Abras, de fa gairebé onze anys (com corre aquest coi de riu) i destacar-ne un parell de versos: " Però amb tu res mai canvia, la nit no és mai el dia. Ets un trosset de l'univers on més bé es respira.". Passeu un bon dissabte.

Comentaris (0)18-03-2017 07:08:41

Tothom menteix

A banda de popularitzar conceptes com punció lumbar o una prova de lupus (dit sigui de passada, gairebé sempre amb resultat negatiu), la coneguda sèrie televisiva "House" ens va deixar una sentència per a la història: "tothom menteix". I val a dir que en la sèrie prou que era així, i bona part dels malalts amagaven fets, veritats, símptomes inclús, ja fos per vergonya, per por, per ignorància, o qualsevol altre motiu, fins que el savi doctor destapava aquesta realitat per arribar al diagnòstic correcte.

Això és ficció, però la realitat, en molts àmbits, no acostuma a ser gaire diferent. Pensem, per exemple, en l'exercici de la política. Si el doctor House fos, posem per cas, diputat, segurament començaria totes les seves intervencions amb un contundent "tothom menteix". I no s'equivocaria. Proveu a posar una dotzena, o dotzena i mitja de càrrecs polítics de diferents formacions al voltant d'una taula en busca d'un acord i tindreu tots els números per assistir a un delirant espectacle de cinisme, de mentides mal dissimulades i de falsa aparença de pau i concòrdia, mentre els ganivets volen per sota de la taula. En diuen pactisme, consens, decisions per assentiment, o el que vulgueu. Però més enllà de les paraules, només són mentides.

Aquesta deu ser la raó última l'art de la política, avui dia: oferir una aparença de cordialitat i de compromís pel bé comú, mentre en nom del tacticisme, de l'estratègia o de les instruccions de partit, les causes reals i el servei a la societat passen a segon terme, desplaçats pels interessos particulars o pels guanys de curtíssima volada, ni que sigui pagant el preu de fer-se trampes al solitari sense cap rubor i negant l'evidència. Mentides, sempre mentides. Fa por imaginar aquest escenari repetit i amplificat en els grans temes de país. Des de Lleida, us desitjo un bon divendres i un millor cap de setmana.

Comentaris (0)17-03-2017 06:10:45

Els límits hi són

Doncs no, no tot és possible. No tothom pot fer de tot, ni pot fer-ho tot. Em sap greu (o potser no gens) per tots els gurus de la superació personal, però tots, absolutament tothom, tenim els nostres límits i sempre es bo mirar de saber on són.

Vivim en un món on la perfecció, sovint de la mà de l'eterna joventut, són l'objectiu únic. Comencem a córrer un bon dia per fer exercici i ningú sap com passem a ser runners i, així que ens despistem, a ser finishers, a fer una marató rere una altra i, si no vigilem una mica, a deixar-nos la pell en qualsevol esforç superior a la nostra capacitat física real. I és que la competitivitat és la competitivitat i ningú no vol ser un perdedor.

Però resulta que no, que tot plegat és un gran engany. La voluntat, la constància i la perseverança són valors que sempre cal tenir presents, i no perquè ens hagin de dur a l'infinit i més enllà, sinó perquè ens ajudaran a descobrir que som capaços de molt més del que potser havíem pogut imaginar, però no de qualsevol cosa. Som qui som i podem molt, però no ho podem tot. I fora bo no oblidar-ho.

Val la pena llegir aquest assenyat article, que posa una mica al seu lloc la competitivitat malaltissa i l'afany de superació personal desmesurat.

Comentaris (0)16-03-2017 06:12:38

I ara què?

Ja tenim les primeres sentències contra suposats actes de desobediència, ja tenim comentaris i opinions de tota mena, a favor i en contra, ja tenim clams exigint molts més actes d'autoafirmació, ja tenim el compromís de fer un referèndum. Ja tenim una pila de coses impensables fa uns pocs anys. Però també tenim una pregunta incòmoda: i ara què?

Les posicions es van acabant de fixar i cal fer el pas definitiu. Com? Quan? no ho sabem. Improvisació o estratègia? Ni idea. El que sí que tinc clar és que si hem de construir res de nou cal fer-ho amb eines noves. Malament rai qui es vulgui fer una casa nova amb materials vells. Però en política res no és tan senzill i mil-i-un equilibris, favors i compromisos acostumen a dificultar qualsevol autèntic projecte de futur. D'altra banda, més enllà de les declaracions solemnes o dels posicionaments públics, la realitat de cada dia desmenteix molts d'aquells que tant es vanten de tantes coses. Però arriba l'hora de la veritat definitiva.

On anem? Difícil d'aventurar, malgrat els discursos oficials en un o altre sentit. Potser, fet i fet, acabarem no anant enlloc, si no ens sabem desfer del llast d'anys i anys de pràctiques inconfessables i dels personatges que les han mantingut -i les mantenen- en els diferents centres de poder i de decisió, des de les localitats més menudes, fins al propi govern del país. Massa caspa, massa tuf de ranci. Fer net és el camí. I ara mateix em costa molt ser optimista.

Comentaris (1)15-03-2017 06:14:40

A creure

Estava cantat i per fi ja la tenim aquí, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que inhabilita per a càrrec públic o electiu Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. És la primera sentència en aquesta direcció, però no serà la darrera, em temo.

Molt se n'ha parlat i molt se'n parlarà del que suposa aquesta sentència, a nivell polític, democràtic i social. Jo, avui, voldria aportar-hi una visió una mica més relaxada, que la cosa ja és prou greu com per fer-hi més sang. I és que finalment la pena que se'ls imposa és pel delicte de desobediència exclusivament. Que se'ls castiga per no creure, vaja, en un exercici desmesurat del paternalisme sever propi dels règims dictatorials.

Tots sabem que a les estructures jeràrquiques (família, escola... fins i tot) hi ha els que manen, els grans, i els que creuen, els petit; i quan els que han de creure no ho fan, reben. I això és el que ha passat, si bé caldria recordar-li a la mama Espanya que la criatura en qüestió enguany farà 40 anys, que ja és una edat, encara que els papers d'adopció (diguem-ne Estatut) són d'un parell d'anys més tard. Ben mirat, ja és una edat per marxar de casa, no? Doncs es veu que no i que encara cal la tutela implacable, en aquest cas exercida per uns tiets malcarats vestits amb roba llarga i negra.

Avís a navegants: no creure es castiga i et deixa una bona temporada sense poder sortir, i encara has de tornar una part de la pagueta, no fos cas. Que vagin prenent nota Homs, Forcadell i tots els que vindran, que això no ha fet més que començar i pinten bastos, si no és que decidim agafar el jornal que guanyem i que ara se'ns queden per anar al bar i muntar saraus, renunciem a la pírrica paga que tan generosament ens donen i comencem a fer la nostra, lluny de casa del papa i la mama, que ja n'hi ha un tip.

Comentaris (0)14-03-2017 06:02:52

Justícia injusta

Què passa quan no podem confiar ni en aquell que ha d'administrar justícia? Doncs segurament que trontollen els fonaments de la societat en què vivim, i que tots els principis i llibres sagrats que la democràcia suposadament posa al nostre abast deixen de servir de res. Aquesta sensació de desemparament no és nova. Només cal recordar, sense anar més lluny, la tristament famosa sentència de la minifaldilla de fa anys; molts anys, aparentment, però ahir mateix, vista l'evolució fins avui.

Aquesta setmana que acabem de tancar ens ha deixat una altra sentència digna del passatge del terror judicial. Un jutge ha condemnat un home per abusar sexualment durant cinc anys d'una nena quan tenia només cinc anys. El que fa peculiar i nauseabunda la sentència és que el jutge consideri que no ha quedat demostrat que la nena -d'entre cinc i deu anys mentre va patir els abusos, no ho oblidem- oposés resistència. Com funciona el cap d'aquest home? Quina oculta perversió s'amaga rere aquesta toga?

Com podem confiar en la justícia amb aquesta mena de sentències? Costa molt de pair, però en un país on la pederàstia, fins i tot a l'empara de l'església, és una activitat que tothom esquiva amb més o menys desvergonya, tot és possible. Oposar resistència, diu, una nena davant d'un adult. Segurament la mateixa que imagina que pot oposar qualsevol ciutadà davant d'un jutge.

Comentaris (1)13-03-2017 06:09:01

Solitud

Al capdavall, només hi som nosaltres. Cadascun de nosaltres, de manera individual, singular, amb les nostres misèries i amb la nostra riquesa, amb les nostres pors, les nostres cabòries, les nostres il·lusions, els nostres desigs i les nostres fantasies. I així anem fent, pas a pas, cap allà on volem anar, cap a aquell objectiu que volem assolir, cap a aquell lloc que ens convida a arribar-hi.

Tenim amics, família, veïns, conciutadans i tota mena de coneguts i desconeguts que ens envolten, i malament rai que no fos així, i en ells trobem forces, fem projectes i construïm el present amb els ulls clavats en el futur. Però així i tot, sempre arriba aquell dia, aquell moment, que ens cal ser nosaltres, sols, sense ningú, amb la nostra única companyia íntima i secreta. I aquesta és una estona, potser fins i tot un breu instant només, de retrobament amb la nostra essència. I després ja res no torna a ser igual.

Som molts, però ens cal ser sols, també, perquè aleshores les pors, les cabòries i les misèries s'esvaeixen i deixen espai al desig, a la il·lusió, a la fantasia i a tot allò que ens fa realment rics i savis. Avui és diumenge, un dia magnífic per retrobar-nos, lluny de la rutina i del soroll.

Comentaris (0)12-03-2017 08:05:55

Hipocresia

El diccionari defineix hipocresia com la simulació de qualitats i de sentiments que hom no té. Aquesta setmana que anem enllestint ens ha deixat un enorme exemple d'hipocresia política. Em refereixo a la votació que dimecres passat es va fer a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, d'una proposició no de llei presentada per ERC demanant el reconeixement i justa reparació de la figura de Lluís Companys i de la resta de víctimes del franquisme. El resultat de la votació? rebutjada la proposició amb els vots contraris de PP, Ciutadans, UPN i PSOE (PSC inclòs). Fins aquí, sorprenent, pel que fa al PSOE, però coherent amb la seva deriva política dels últims anys. Però si obrim una mica el focus i recuperem la imatge dels representants del PSC fent una ofrena floral a la tomba del president afusellat, la hipocresia es manifesta amb tota la seva cruesa.

Estaria bé recordar que Companys va ser un president democràtic detingut pels nazis alemanys, jutjat en una autèntica farsa jurídica pels tribunals franquistes, i executat per l'exèrcit feixista espanyol. Negar-se a admetre la ignomínia d'aquell simulacre de judici i a reparar la memòria d'aquest personatge, i dels milers i milers d'assassinats pel franquisme, és senzillament continuar donant cobertura a la dictadura i mantenir la humiliació i el menyspreu a totes les víctimes d'aquells anys sinistres.

Podem parlar de memòria històrica, de restitució de no sé què, de polítiques d'esquerra, de socialisme fins i tot, però quan el fets no acompanyen, de l´únic que realment es pot parlar, agradi o no, és d'hipocresia.

Comentaris (0)11-03-2017 07:04:03

Bellesa efímera

Puntual i breu, com cada any, arriba tot un regal per als sentits, i molt especialment per a la vista. M'estic referint a la floració dels presseguers al Segrià, un intens mantell rosa que tot ho embolica amb els seus mil matisos.

Tot sovint tenim la temptació, justificada d'altra banda, d'anar a buscar la bellesa de la natura lluny de casa, a terres exòtiques fins i tot, i ens oblidem de mirar el que tenim a la vora, i ens perdem massa coses. Aquests dies val la pena perdre's per les carreteres secundàries que recorren la plana de Lleida i gaudir de la bellesa efímera, brevíssima, de la floració dels fruiters, preludi imprescindible d'una primavera que ja és a tocar.

Una de les pel·lícules de Garci, "Canción de cuna", en un moment donat, deixa per a la història una frase magnífica: "saber mirar es saber amar". Tenir els ulls disposats a veure la bellesa d'aquesta natura que tenim a la porta de casa és aprendre a estimar-la, aprendre a estimar aquest petit espai que sabem nostre i, segurament, aprendre a estimar-nos una mica més a nosaltres, que també en formem part d'aquesta terra, fins i tot.

Arriba el cap de setmana, bon moment per sortir i per regalar-nos el plaer de la contemplació d'una bellesa sublim i breu, no sigui que se'ns passi i ja no hi siguem a temps.

Comentaris (0)10-03-2017 06:12:48

Pàgines: 1234567889  <>