login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Línies

On és aquella finíssima, gairebé imperceptible, però ben real, línia que separa la legítima reivindicació, la solidaritat i la dignitat, de l’esperpent i el ridícul? On és la frontera entre l’activisme públic i l’espectacle més intranscendent?

Aquestes preguntes poden resultar especialment punyents, sobretot si les enfoquem al que estem vivint i veient als voltants de diferents presons catalanes, però molt especialment al voltant de Lledoners, on aquest cap de setmana han tingut lloc tota mena d’actes en suport dels presos polítics, ara que estan a punt de ser duts a Madrid, però que no sé jo a quina banda de la línia que comentava s’han de situar realment.

És encomiable, i molt reconfortant, n’estic segur, la feina de tantíssima gent anònima que dia rere dia i setmana rere setmana, no defalleix, arreu del país, per demostrar el seu suport a uns presos injustament tancats i la voluntat indestructible d’un poble de defensar la seva identitat i la seva dignitat col·lectiva. Els dubtes, però, em sorgeixen quan veig una tendència a l’excés en el to lúdic, barrejant festa i reivindicació de manera, si més no, qüestionable, perquè del que estem parlant, en realitat, és del drama de persones que fa més d’un any que pateixen la separació de les seves famílies, sense cap condemna contra cap dels seus actes.

I per acabar-ho d’adobar, tot plegat, una indefinició política més que sospitosa, sense objectius ni línies d’actuació clares, tant respecte al futur del país, com a la defensa dels seus companys de partit. És aquí on apareix una altra ratlla finíssima però contundent: la que separa la política de debò de les rabietes entre partits o a dins de les mateixes formacions, per més llacets o altres elements grocs que es llueixin a la solapa. En aquest escenari, els més febles, els presos i exiliats, tenen totes les de perdre, per més aplecs que anem muntant i per més bona voluntat que anem desplegant, amb una benintencionada barreja de candidesa i de determinació, poc efectiva sense la correspondència efectiva dels que ostenten el poder. I així, cada dia que passa, es va dibuixant més clara una tercera línia: la que separa la voluntat de la capacitat.

Comentaris (0)21-01-2019 06:19:06

Què queda?

Què ens en queda, de tot plegat, si el temps passa, les coses passen i la vida és una successió d’etapes, de moments que avui són fonamentals i que demà se n’han anat per sempre?

De vegades tenim la temptació d’aferrar-nos a alguna cosa, a alguna realitat, a algun estat, per mirar d’aturar el pas implacable del temps i retenir-lo per sempre. Evidentment, no ens en sortim, i allò que ahir mateix era pura fantasia, o una part inseparable de la nostra realitat, per més que ens hi entestem, acaba sent un passat que fa lloc a un altre present, sempre diferent i sempre nou de trinca.

Què ens en queda, doncs, de tot això que se’ns esmuny entre els dits? Justament tot allò que no se’ns en pot anar, perquè no té matèria ni substància: els afectes, les sensacions, tot allò que és intangible i que només viu a dins nostre, que sempre va amb nosaltres, allà on nosaltres anem, i que acaba sent nosaltres mateixos.

Al capdavall, ben mirat, potser sí que tot passa. Però adaptant aquella famosa i enigmàtica frase, sempre ens queda el nom de la rosa. I potser això és l’únic important, transcendent i perdurable.

Comentaris (0)20-01-2019 07:36:32

Models

Molt se’n parla -no sé si massa, o encara no prou- dels actuals models de referència dels nostres fills, tot sovint només centrats en l’èxit immediat, per efímer que resulti, en la consecució de diners fàcils i ràpids i en el paradigma de l’eterna joventut. Potser resulta sobrer recordar tots els personatges -per dir-ne d’alguna manera- de diferents programes de televisió que encarnen tots aquests “valors”, tot i que penso que mai no està de més, per si mai caiem en la temptació d’empassar-nos-els, com els models que ens volen vendre.

De tota manera, poc se’n parla dels models, o antimodels, de la classe política i de cada cop més líders actuals, presidents fins i tot, sense estudis, o directament amb curiosos historials de fracàs acadèmic i sense gaire més experiència laboral que les nòmines del partit, al qual deuen fidelitat indestructible (no mossegaran la mà que els dona menjar, oi que no? Què estan transmetent aquests individus als nostres joves? Doncs, si fa no fa, el mateix que les estrelles fugaces televisives: el menyspreu per la formació, la importància de la imatge, i el valor de l’ascens social per qualsevol mitjà; en aquest cas, per mèrits a dins d’una formació, o per l’adulació permanent als líders de torn.

Les darreres eleccions andaluses ens han deixat uns quants exemples, d’aquests nous models de referència pel que fa a èxit social. Cert que a Catalunya ja n’he tingut algun cas ben notable, d’aquest estil; però no negarem que si abans eren casos més o menys aïllats, cada dia que passa són més freqüents. Deu ser un altre dels efectes col·laterals d’aquesta transició tan perfecta que vam patir, i d’unes quantes dècades de partits convertits més en agències de col·locació que en motors de canvi i superació socials. Sigui com sigui, el menyspreu per la formació, l’educació i la cultura avança imparable, des de la televisió fins a la política.

Comentaris (0)19-01-2019 06:19:19

Quins temps que corren

Ja ho va deixar escrit Ciceró: “O tempora. o mores” (si fa no fa, “quins temps, quins costums”), i a fe de déu que tenia raó. Vivim temps estranys i ens anem acostumant a coses que mai no hauríem d’arribar a considerar normals.

Trobem natural la injustícia d’un judici injust i fem del debat sobre les línies de les defenses un tema de debat social, gairebé de barra de bar, com si es tractés de la tàctica d’un partit de futbol. Trobem normal que un determinat parlament tapi les seves misèries i la seva incompetència demanant l’extermini d’un altre i de la llengua i la cultura de tot un país. Ja no ens sorprèn que se celebri (en totes les accepcions d’aquest terme) una setmana de cinema en català, no ja a Ciutat del Cap, a Hanoi, o a Hèlsinki, sinó a Barcelona, capital de Catalunya, per si algú ho ha oblidat (gairebé quatre dècades de política lingüística per arribar fins aquí). Trobem normal que entrin a presó antics alts càrrecs polítics i que no hagin de tornar ni un cèntim de tot el que han malbaratat o desviat qui sap cap a on. Trobem tan lògic que la policia de l’Estat, sense identificació ni ordre judicial, detingui sense motiu, enmig del silenci miserable dels seus responsables polítics. Ja ni ens sobta que hi hagi qui defensi el retorn a la societat de Los santos inocentes. Trobem tan normal, al capdavall, destruir avenços que han costat esforç i llàgrimes de molta gent, en ares, suposo, d’un conformisme i d’una submissió indecents, d’un desig de revenja latent durant molt de temps, o d’una incapacitat de dibuixar i treballar per un futur millor.

Vivim temps estranys, sense cap mena de dubte. Potser aniria sent hora, si més no, d’exclamar-nos, com Ciceró, i de no trobar tan normal allò que no ho és; allò que mai no ho ha de ser. Si no, encara resultarà que els estranys serem nosaltres. I també els còmplices, o els responsables últims, per a major glòria seva.

Comentaris (0)18-01-2019 06:29:39

Tu, també

Mira que ho hem repetit per activa i per passiva. Però, és clar, sempre resulta fàcil negar segons quines realitats, tancar els ulls i creure, en una barreja d’innocència i d’irresponsabilitat, que hi ha certes coses que no ens poden passar mai, que no van amb nosaltres. Però la realitat és tossuda i sempre s’acaba imposant.

Ahir, multitud de manifestacions per tot arreu en defensa dels drets de les dones, davant d’un present més que complicat i d’un futur en el qual pinten bastos. I ahir mateix, primeres reaccions de la caverna titllant les concentracions de kale borroka. Benvingudes, senyores, al club del “tot és ETA”.

Fa dies que ho diem. Això no va d’independència, només. Això va de democràcia, de drets fonamentals, de llibertat. Primer vam ser els independentistes, però després vindran les dones, els homosexuals, els animalistes, els musulmans, els estrangers… i tothom que faci broma o que dissenteixi de la veritat oficial, fins a arribar als socialistes i comunistes, o el que en quedi. A poc a poc, però de manera inexorable, si no sabem actuar a temps, tots els que gosem pensar diferent serem terrorismes.

Ja havíem vist algun exemple, que ningú no va voler acabar d’entendre, algun titellaire, algun còmic… però eren casos aïllats i no calia patir gaire. Extravagàncies del món de la faràndula. Ahir, per primer cop i de manera clara, era una multitud, eren les dones. Ahir va ser el primer dia en què va quedar molt clar que per als que mouen els fils, “ellos” també sou vosaltres. No sentiu els crits d'”a por ellas“? Escolteu bé, que en sentireu d’altres.

Comentaris (0)16-01-2019 06:12:35

Que es morin

Que es morin. Així, tal qual, sense més, sense matisos. Això és el que deuen pensar o, si més no, és el que transmeten tots aquells dirigents polítics que neguen l’auxili als milers d’africans que intenten creuar la Mediterrània fugint de la misèria, amb la desesperació i el somni d’un futur per únic equipatge.

Fa un parell de dies, la direcció del Dakar va desqualificar un camió rus que no es va aturar a socórrer un espectador que havia atropellat. Tot i que l’espectador en qüestió es trobava en una zona expressament prohibida al públic i que l’atropellament només li va causar una fractura de fèmur, l’organització del ral·li va considerar que no aturar-se a ajudar-lo era motiu suficient de desqualificació.

Si seguíssim el model del Dakar, què hauríem de fer amb tots aquests líders polítics que neguen ajuda als nàufrags? Però no. Un altre cop, la realitat social i política es mostra amb tota la seva duresa i amb tota la seva inhumanitat, a tot estirar maquillada d’hipocresia. La hipocresia d’aquells que fa quatre dies es vantaven d’acollir l’Aquarius a port i ara bloquegen l’Open Arms. O igual que la d’aquells que avui callen, quan fa una setmana s’hi fotografiaven, com a exemple per als nens. Que es morin. I que no molestin, que fan lleig i queden malament a les fotos dels turistes. I vius costen diners.

Comentaris (0)15-01-2019 06:08:49

A la deriva

De debò que hem de creure que es pot arribar a bon port sense rumb, ni cartes de navegació, ni instruments, ni timó? Sembla complicat, oi? Doncs aquesta és la sensació que tinc, cada cop més forta, quan sento parlar d’aquella Ítaca que només és un punt geogràfic i un nom en un relat antic, o d’una república només imaginada.

Aquest cap de setmana hem tingut una bona mostra de la manca de capacitat de pilotatge cap a algun rumb concret. Ja estem en precampanya electoral -com gairebé sempre, de fet- i comença la desfilada de les noves serps de mar i de les noves sirenes que genera la política. A saber: Des d’aquells que es consideren ocurrents, innovadors i moderns parlant de “trifachitos” i de “Voxonaros”, enmig d’un discurs ranci i sense cap mena de projecció de futur, fins als que segueixen fent de la mentida i de la realitat inventada bandera i mascaró de proa per atreure els pobres il·lusos que encara pensen que les solucions vindran dels creadors dels problemes, passant per alguns que, per més que s’esforcin, no aconsegueixen despertar cap mena de simpatia ni cap esperança que els vells somnis, algun dia, puguin ser realitat.

Aquest és el panorama polític, ara mateix. Això sí, amb un factor nou (si és que el feixisme es pot considerar nou) que mou cada dia que passa més a estribord el vaixell on tots naveguem, ens agradi o no. Això sí, amb la contundència i determinació que s’espera d’un capità, o d’un almirall. I aquest és el problema. I molt em temo que no ha fet més que començar, amb aquesta tripulació de grumets que tenim.

Comentaris (0)14-01-2019 06:10:10

Complir, o no complir

Quan penses que el cinisme ha tocat sostre, sempre arriba el polític de torn a demostrar que els seus límits encara són molt, però que molt, lluny. No puc negar, ni ho pretenc, que em fa angúnia sentir com Pedro Sánchez i tota la seva colla d’escolanets proclamen la bona nova de la gran novetat i el gran avenç que tenen preparat per a Catalunya: complir allò que marca la llei i que fa més d’una dècada que tots els governs espanyols s’han saltat a la torera amb tota la barra.

Que la gran novetat sigui complir una llei antiga i amputada, l’Estatut, i que aquesta novetat sigui la gran basa d’un govern que no s’està d’aplaudir la involució, l’empresonament i l’exili perquè diuen que no es pot permetre que ningú se salti les lleis, resulta, com a mínim, insultant i els hauria de desqualificar, per cínics i cretins, per a qualsevol negociació. Però es veu que la política també és l’art de la desmemòria i ja sabem que el passat, passat.

No sé com acabarà tot això dels pressupostos d’aquí i d’allà, però m’ho ensumo. I també m’ensumo que tot plegat no és gran cosa més que una passa més en la marxa enrere, en la voladura controlada, d’un procés que va massa gran a massa dirigents i que es veu que cal reconduir fins a una via morta.

Si el súmmum del progressisme és prometre allò que fa tants anys que no es compleix, a qui li pot estranyar que l’extrema dreta franquista, per obra i gràcia de la poca memòria, de la inconsciència i de la covardia, esdevingui el nou centre polític? Anem aviats, en qualsevol cas. Tinguem-ho clar, per evitar decepcions.

Comentaris (0)12-01-2019 06:22:09

Fred

Ves per on, és gener i fa fred. Definitivament, tenim el do de fer excepcional i noticiable allò que és un fet natural: a l’hivern, fa fred. I a l’estiu calor, però aquesta ja arribarà quan toqui.

I amb el fred han arribat uns autèntics clàssics hivernals: les previsions meteorològiques gairebé apocalíptiques i exagerades fins a l’absurd, els plans d’atenció als sense-sostre, i els incendis per sobrecàrrega de les instal·lacions elèctriques més atrotinades. I cada any és el mateix, i cap any no canvia res. La pobresa energètica i la necessitat de combatre les baixes temperatures maten, i la culpa no és de qui punxa un comptador i engega tot el que pot per escalfar-se, sinó de qui propicia i perpetua aquesta realitat, fins i tot des de postures progressistes i sempre molt solidàries. I què dir dels programes que duren quatre dies mal comptats per treure dels carrers i dels caixers automàtics els que no tenen on passar la nit? Se’ls ajuda els pocs dies de més fred i, apa, a campar de nou, fins que vingui algun esdeveniment singular que recomani apartar-los de la vista, perquè degraden el paisatge urbà i fan lleig.

Aquest és, també, el nostre país. Mentrestant, ara que toca, seguim regalant-nos fotos de gel i neu, seguim considerant una situació extrema i gairebé polar el fet que glaci al gener, i seguim enyorant la placidesa i la tebior de la primavera; allò de ni massa fred ni massa calor que tant ens reconforta, mentre continuem ignorant que hi ha qui viu entre la boira i el fred, i entre el fred i la boira, durant massa temps. O sempre.

Comentaris (0)11-01-2019 06:11:04

Recuperar la política

La cosa no fa cap bona pinta. Ho admeto. D’una banda, tenim un Govern i un Parlament mig paralitzats (seré benèvol) esperant la sentència d’un judici que tot apunta que serà llarg i amb prou recorregut posterior. D’una altra banda, tenim els cants de sirena d’un dels socis del 155 i company de manifestacions de Vox, entre altres, que, en nom de no sé jo quina concepció estrambòtica del socialisme, ens vol atreure cap als esculls d’un nou estatut que retallar i escarnir. I de propina, l’avenç decidit i imparable de la ultradreta del tripartit andalús, que es veu que només es pot aturar amb la nostra claudicació.

Si la política és, com diu una definició clàssica i simple, una activitat orientada per una determinada ideologia, que facilita la presa de decisions per assolir uns objectius concrets, molt em temo que s’ha acabat el temps de la política a Catalunya, i que aquesta, ara mateix, és patrimoni exclusiu de la ultradreta espanyola, carregada d’ideologia, amb uns objectius claríssims i perillosíssims, i amb la capacitat de decidir com aconseguir-los.

I mentre això passa, nosaltres no sortim del cercle confortable i cruel de les concentracions i performances de tota mena en favor dels presos -fins i tot el president ja ha dit que s’apunta a les que es facin quan comenci el judici- i en nom d’una república inexistent, mentre cauen, una rere l’altra, les causes judicials de l’univers de l’1 d’octubre. Ahir, la dels mossos i els documents de la incineradora. I en vindran moltes més. Però el mal ja està fet, hi ha innocents a la presó i l’exili, i una sensació de desorientació generalitzada, per no dir de derrota, directament.

Comença a ser hora que algú digui la veritat de la situació que vivim, i patim, i plantegi, des de la realitat, alternatives i projectes. Comença a ser hora que algú ressusciti la política, a casa nostra.

Comentaris (0)10-01-2019 06:13:18

Jugar sense cartes

El problema de jugar de farol és que si l’adversari manté l’envit, perds. Això és el que més d’un cop li ha passat a Catalunya, en la seva eterna partida amb Espanya, i és justament el que li pot tornar a passar, ara que l’aposta va de si s’aproven o no els respectius pressupostos.

Ja ho va dir fa unes setmanes el ministre Borrell, i molt em temo que les seves paraules van ser gairebé profètiques: no cal patir, que hi acabaran donant el seu suport. Si veiem la deriva de les declaracions i els moviments reals que es van fent al respecte, molt em temo que la cosa anirà per aquí.

Sempre és fàcil omplir-se la boca de declaracions ocurrents que serveixen per arengar la tropa, però més difícil és entrar al joc de debò, i fins a les darreres conseqüències. Un exemple? La manera com es va acatar, des del Govern (del que en quedava), i sobretot des de la cúpula de l’Administració, l’aplicació del 155. Podem imaginar què hauria passat si un cop destituït el Govern hi haguessin dimitit tots els càrrecs de designació política, en bloc? Imaginem una administració sense milers de càrrecs i sense direcció? Això sí que és paralitzar el país i no quatre barricades. De debò s’hauria pogut mantenir el 155? Ho dubto molt. Però, és clar, l’ombra del nomenament polític és molt còmoda, l’escalf de la nòmina molt agradable, i la indignitat de la covardia aviat s’oblida. O potser no.

Molt em temo que som a les portes d’un altre moment en què la gent anònima mantindrà l’orgull de país, mentre els seus dirigents claudiquen davant dels que sempre tenen millor mà. A veure com ens venen, aquest cop, una altra victòria amb ferum d’autèntica derrota. Aquest nou farol.

Comentaris (0)09-01-2019 06:22:13

Moviments a la vista

Com aquell que diu, els Reis d’Orient encara no han tornat a casa i ja tenim moviments d’alt voltatge per fer-se un lloc a les llistes de les pròximes eleccions. Ja fa dies que se’n parla, però ara la cosa ja va de moviments de persones amb altíssima responsabilitat al Govern que podrien fer el salt a l’Ajuntament de Barcelona, en aquest cas. Tot molt normal, suposo.

De tota manera, hi ha un dubte que em preocupa, per tot el que suposa. Si encara no fa un any que tenim Govern, i tothom qui ocupa càrrecs d’especial rellevància, conselleries incloses, va acceptar aquesta responsabilitat en el seu moment, per quins set sous, ara, pocs mesos després, no té cap inconvenient a abandonar el vaixell per optar a altres llocs públics?

I és que per més que ho intento, em segueix ressonant allò tan vell de què la prioritat és col·locar-se, i garantir-li un bon sou a aquest o a aquell altre, o a l’home de no sé qui, o el parent de qui sap qui. Un pur repartiment de cromos, o de nòmines públiques, sense que importi gaire la institució a la qual suposadament se serveix, ni el que representa.

Davant d’espectacles com aquests, i com tants d’altres de semblants que veurem els mesos que vénen, algú encara s’estranya que guanyi terreny el feixisme, amb les seves respostes simples a qualsevol situació? L’efectivitat d’un govern també (o sobretot) es demostra en el compromís amb el lloc que s’ocupa.

Comentaris (0)08-01-2019 06:10:00

Comencem a endreçar?

Ja és ben veritat que tot arriba i que tot passa. Ahir, apagada formal de les lluentors nadalenques i retorn, a poc a poc, a la normalitat de les llars i de les persones. Els més endreçats, avui mateix desaran els guarniments nadalencs, a l’espera que dotze mesos passin de pressa, i els més tradicionals allargaran fins a la Candelera.

Tornem a la rutina, però amb una lliçó a presa, d’aquest Nadal que se’ns en va, però que ens ha deixat notícies importants, i alarmants, mig amagades entre els llumets de colors i els acords de les cançonetes de sempre: el nadal blanc també pot servir per blanquejar qualsevol cosa, fins i tot el feixisme i la dictadura.

Aquests dies se n’ha parlat molt, massa, dels diputats andalusos de Vox, de la seva capacitat d’influir en futurs governs i d’aplicar un programa de regressió democràtica absoluta. També hem pogut escoltar, sense que passi res, les propostes de Casado de destituir el Govern, imposar-se un de nou, per temps indefinit i intervenir l’escola, la policia i els mitjans de comunicació, en tota una presentació detallada del que és un cop d’estat de manual, ja sigui a través de l’exèrcit, dels jutges o de les cambres legislatives. Tot s’hi val, sempre que vingui d’aquesta banda. Fins i tot demanar als Reis la mort del líder rival.

I com es blanqueja aquesta autèntica apologia de la dictadura? Doncs situant-la, en igualtat de posicions al pol oposat dels primers enemics a abatre: els que ells consideren comunistes i els separatistes. Així, si l’un és legítim, l’altre també. Un cop assumida la legitimitat, només és qüestió de desfer-se de l’oponent, ja sigui a les urnes, ja sigui amb presó, ja sigui assaltant i usurpant el poder, per quedar-se sol i amb tot.

Retorn a la normalitat. Però si no anem amb compte -i molt em temo que encara no som prou conscients dels perills- retorn a la normalitat de fa seixanta o setanta anys.

Comentaris (0)07-01-2019 06:12:41

Nit de Reis

Que aquesta nit passada és una nit plena de màgia, a banda de tot un tòpic, és ben bé una afirmació que conté bona part de realitat, com correspon a tot bon tòpic. Un any més, han passat els Reis d’Orient, aquells personatges enigmàtic i sorprenents, amb la seva càrrega d’il·lusió.

A poc a poc, avui les cases s’aniran omplint de llums i de somriures, i fins i tot d’un punt de sorpresa també entre els més grans, sabedors que un regal sempre és molt més que alguna cosa esperada, o simplement desitjada, amagada rere un embolcall ben lluent. Bon moment per recordar que, malgrat la rutina i l’ensopiment, l’alegria sempre s’acaba obrint camí, ni que només sigui per unes hores, o per una nit.

Soroll de papers que es trenquen i d’exclamacions de sorpresa. Banda sonora de la fi de les festes nadalenques, i crida a la normalitat de la feina, de l’escola i de les obligacions quotidianes. Retorn a la normalitat, al capdavall; però retorn, un any més, amb la certesa que la fantasia encara és possible i que, un cop canviat el calendari, tot està per descobrir. I si som capaços d’entreveure ombres sigil·loses rere els vidres de les finestres, tot ens pot sorprendre, igual com allò que amaguen les coloraines del paper de regal, o les lluentors de la cel·lofana.

Comentaris (0)06-01-2019 06:44:43

Violència domèstica

Els que tenim una certa edat, i tothom que ha tingut curiositat en algun moment per saber com vivien realment els nostres pares i padrins, sabrà que la família (juntament amb el municipi i el sindicat, cosa que mai no he acabat d’entendre) eren els pilars bàsics de la societat franquista; d’aquella societat regida per l’ordre armat, pel terror, i per la impunitat d’alguns, sota principis antics i veritats immutables. En aquesta societat, tot el que passava en el si de les famílies, a l’interior de les cases, eren qüestions domèstiques que quedaven sota la tutela del cap de família, o l’home de la casa, si voleu, comandant en cap i jutge de la llar.

Doncs ves per on, ara resulta que després de dècades de lluita feminista, després de centenars de dones assassinades per les seves parelles o exparelles, i després de minsos però importants avenços socials, tot plegat haurà estat en va, perquè resulta que la nova (per dir-ne d’alguna manera, tot i que és més vella que anar a peu) política, ara proclama, com a paradigma de modernitat, de democràcia i de no sé quantes coses més, justament, tornar a abandonar les dones a mercè de la violència masclista que encara viu als racons de moltes llars. El pretext?, una suposada no discriminació.

Ja sabem que si volem fer iguals dues coses que d’entrada no ho són, hem d’aplicar factors de correcció diferents, a cadascuna d’elles, per anivellar-les a un valor determinat. Intentar que acabin resultant iguals aplicant-hi incentius iguals només serveix per mantenir les diferències. Doncs això justament és el que estan proposant Vox i PP (i veurem si també Ciutadans, finalment) respecte a la violència masclista: posar al mateix sac dones, homes, avis i nens, sense cap mena de distinció. Allò de la discriminació positiva, on queda? O potser també era un invent dels comunistes i dels secessionistes que volen destruir la societat i la convivència?

No ens enganyem, al final de tot aquest argumentari, tan inconsistent com perillós, només hi ha el desig mal, o gens, dissimulat de tornar a la realitat de fa més de mig segle i a l’ordre armat i repressor contra aquells que el poder considera inferiors. En aquest cas, les dones, però ja vindran els homosexuals, els que pensen diferent, els que practiquen altres religions, els que parlen altres llengües, els d’una altra raça… En podem dir ja apologia de l’odi i de la dictadura, o encara no? Seguim rentant-li la cara i la sang el feixisme?

Comentaris (0)05-01-2019 06:30:30

Pàgines: 12345678130  <>