login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

A punta de dia

Clareja. Encara no ha sortit el sol, però tot ho anuncia. La nit ja és memòria, només, i el rosa i el blau encara competeixen per fer-se un lloc en un horitzó encara mandrós. A poc a poc va despertant el dissabte.

És curiós com podem ignorar l'espectacle sempre diferent del dia que comença. Potser dormim, potser no tenim cap finestra a prop, potser tenim altra feina. Però la natura fa el seu pas, al ritme de cada dia, amb la seva paleta de colors pastel que van fent-se cada cop més intensos, fins omplir-ho tot, ara que l'estiu ja és a tocar, d'un blau immens i lluminós.

Vivim, tot sovint, massa tancats en la nostra vida, la nostra feina, la nostra casa, en nosaltres mateixos i no acabem d'entendre que uns pocs metres, centímetres potser, més enllà, hi ha un món per descobrir i que s'esforça a mostrar-se'ns en tota la seva esplendor. Com diu aquell anunci de cerveses que cada any es aporta un punt d'il·lusió estiuenca, tenim una vida meravellosa, i només ens cal atrevir-nos a viure-la. Potser si aprenem a mirar veurem coses que no podem ni imaginar, i aprendrem a viure.

Comentaris (0)17-06-2017 06:34:49

Neutralitat

Un, que ja té una edat, fa molt temps que va aprendre que la gent que fa bandera de la neutralitat, acostuma a defensar les posicions més indefensables. Si fem memòria, quants cops no hem ensopegat amb aquells que diuen, davant d'unes eleccions, que tant els fa qui guanyi, perquè tots són iguals? Si podeu arribar a saber on ha anat el seu vot realment, curiosament, sempre és a les forces més ràncies i més conservadores.

A Lleida -estem que ho petem aquestes darreres setmanes- hem viscut un darrer episodi d'aquest tipus, perquè el Consell de Govern de la Universitat de Lleida ha votat en contra de l'adhesió al Pacte Nacional per Referèndum, a diferència del que han fet altres universitats del país. L'argument? com no podia ser altre, la neutralitat davant de qüestions que no són pròpiament universitàries. Gairebé ens el creiem i tot, en nom del rigor acadèmic (si no personal) i de l'aïllament social de la institució. Però com que Lleida és petita i tothom sap una mica quin peu calcem cadascú, la postura no resulta en absolut sorprenent.

Un cop més, la vergonya aliena d'unes elits dirigents que ens fan pujar els colors dia sí i dia també. De tota manera, aquest Consell de Govern el va elegir la pròpia comunitat universitària. Potser aleshores, la crida a la neutralitat que comentava al començament va ser massa general i, com sempre, va afavorir qui va afavorir, i després acaba passant el que acaba passant. No prendre partit sempre és perillós, fins i tot en el món acadèmic. Ara, el mal ja està fet.

Comentaris (0)16-06-2017 06:13:44

Cultura

Ahir es van lliurar els Premis Nacionals de Cultura. Acte solemne i punt de trobada obligat de tothom que és algú en aquest àmbit. Felicitats a tots els premiats, tot i que aquest no és el tema, avui, sinó la cultura que volem construir en aquesta república que representa que volem fer.

Quants noms de la cultura actual, de la literatura, de la música, de qualsevol de les arts tindran espai propi destacat en la història? Si us plau, pensem-hi un moment, abans de respondre. Parlo d'autèntics personatges, d'aquells que se seguiran llegint, escoltant o contemplant d'aquí a cinc-cents anys, posem per cas. O potser podem imaginar un futur on es parli de la cultura catalana de principis del Segle XXI com de l'època de les indústries culturals, que van servir per enriquir els rics i per trinxar la creació i el gust per la cultura? I en quina llengua l'expressarem? En les mateixes que ara i amb els equilibris de forces actuals? Fantàstic.

Sempre s'ha dit que Catalunya es defineix per la seva cultura. Cert, però per la cultura que hem rebut. I el nostre llegat al futur? No ens enganyem, com diu un bon amic, els programes culturals de partits i sectorials s'escriuen en mitja hora, a poc instruït que un sigui. O en menys, amb alguna cosa al davant. I el debat polític sobre cultura? Enlloc i farcit de tòpics inútils, o d'expressions criminals com aquesta de les indústries. Així, cada dia que passa, la cultura esdevé més un luxe per a major glòria de quatre industrials, de quatre càrrecs incultes i de quatre iaios que encara creuen en allò que van aprendre, mentre es nega a la resta de la població, no fos cas que els prenguessin la cadira, o la llotja.

Premis Nacionals de Cultura. Un bon nom per a una realitat en caiguda lliure. Per cert, cultura no deriva de "cul", encara que de vegades ens ho pugui semblar, especialment si parlem de polítiques culturals.

Comentaris (0)15-06-2017 06:15:08

Seguim matant missatgers

Mentir a consciència, sabent que no faltes a la veritat, i fer servir els arguments que saps que són falsos per fer mal és molt greu. Quan la mentida prové d'un mitjà de comunicació, la cosa és encara pitjor. I quan és un responsable polític, de qui hem de suposar que vetlla pel bé comú, qui la fa servir com a arma, ja supera els límits de la raó. Justament això és el que està passant aquests darrers dies arran de la lectura del manifest de diumenge passat per part de Pep Guardiola.

Tothom, periodistes, polítics i qualsevol persona que hagi fet una visita al diccionari sap que un manifest és una "declaració escrita en la qual un govern, un partit polític o un grup cultural expliquen públicament llurs propòsits i llur programa d'actuació". Així doncs, atribuir el contingut d'un manifest, els subscrigui o no, a aquell que el llegeix en veu alta és, com a mínim, mesquí i miserable. De nou és més fàcil matar el missatger amb l'esperança de relativitzar el missatge.

Però, és clar, tractant-se de qui es tracta, Pep Guardiola, una de les icones més perverses del catalanisme per al sectors més immobilistes, tot s'hi val. A banda, el seu passat com a entrenador victoriós del Barça no té perdó per a aquells que s'omplen la boca exigint que no es barregi política i esport. Llegir els diaris dels darrers dies resulta molt il·lustratiu al respecte.

Guerra bruta i en tots els fronts contra el dret a votar en referèndum. O realment els fa por que es faci i que tingui un resultat que no els agradi, o bé la bèstia feixista, la mateixa que veu satisfeta com s'arxiva l'exaltació de la dictadura amb el cant públic del Cara al Sol durant l'enterro d'un prohom del règim, està més viva que mai i ha sortit definitivament del cau.

Comentaris (0)14-06-2017 06:12:05

A casa meva faig el que vull

De vegades em demano què entenen alguns per servei públic o com els resulta de fàcil confondre aquest concepte amb el de poder (suposadament públic, també). Un bon exemple el vam tenir ahir, quan l'alcalde de Lleida i president del PSC, Àngel Ros, afirmava amb contundència que no cediria espais municipals per a la consulta del primer d'octubre. No van tardar a afegir-s'hi a la seva postures altres edils, com Antonio Balmón o Jaume Collboni, que no és alcalde però potser encara no ho sap.

El que em sembla que aquesta gent va oblidant és que hi ha vida més enllà dels ajuntaments, pel que sembla, un espai que encara cal democratitzar. Si calen espais, n'hi ha molts, públics i privats, que es posaran al servei de la consulta sense reserves. D'altra banda, no sona gaire congruent omplir-se la boca d'allò que ells independentistes no governen per a tots (remarco "tots") i defensar postures com la que comento. Però, és clar, quan un regidor de participació ciutadana i drets civils (remarco "participació"), entre altres coses, pot afirmar via twitter que els ciutadans tenen dret a no ser consultats, ja tot és possible.

El procés va posant, lentament i inexorablement tothom al seu lloc, també als que governen amb mentalitat de cacic. Repassem l'evolució política dels darrers anys i ho veurem amb claredat. Ara, potser valdria la pena recordar algun fragment d'aquell curiós poema de Salvador Espriu:

"Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny."

Comentaris (0)13-06-2017 06:15:54

Això de les llengües

Ahir, diumenge, nova demostració de força de la gent que vol votar per decidir el seu futur com a país. Una concentració important, potent, i que ha tingut força ressò internacional, que era del que es tractava, en el fons. Un acte important amb un portaveu de luxe: Pep Guardiola, una de les personalitats més indiscutibles, ara mateix, a Catalunya, que va llegir un contundent manifest en català, castellà i anglès. I aquí justament és on hi ha alguna cosa que em grinyola.

A risc de ser políticament incorrecte, cosa que tampoc no m'importa gaire, he de dir que em sobrava alguna llengua o me'n faltava alguna altra, segons com m'ho miri. M'explico. Si es volia fer palesa la diversitat lingüística de Catalunya, hi sobrava l'anglès i hi faltava l'occità, oficial segons l'estatut d'autonomia vigent, no ho oblidéssim pas. O fent-ne una altra lectura, si el que es pretenia era llençar un missatge urbi et orbi, amb català (urbi) i anglès (orbe), ja fèiem, perquè ens diuen que més del 90% de la gent d'aquí entén el català, oi? (i no consta que el 10% restant, a tot estirar, sigui castellanoparlant monolingüe). Doncs això.

En el fons, molt em temo que si la nova república tira endavant, no servirà per normalitzar la situació del català a Catalunya, que haurà de seguir compartint oficialitat amb el castellà, i patint submissió. L'exemple d'ahir em sembla prou clar com a esbós del que ens espera en aquest nou futur que volem. Encara haurem de suportar molts i molts anys d'anormalitat lingüística, em temo. Tots els indicis apunten en aquesta direcció. Una pena i, si és el cas, una enorme oportunitat perduda.

Comentaris (0)12-06-2017 06:12:55

Hem sortit

Res no és etern, però els canvis acostumen a ser sempre a millor. Tot té el seu moment, la seva etapa més o menys llarga i, de tant en tant, convé tancar finestres i obrir portes, treure barreres i descobrir un panorama només intuït però ample i lluminós, molt més del que havíem imaginat.

Canviar costa, fa mandra, potser inclús és car, però cal. Fins i tot els canvis més senzills, domèstics, esdevenen una dificultat que per naps o per cols sempre es van deixant per a un altre dia, fins que aquell dia finalment arriba.

Ahir vam estrenar un nou espai a la llum del capvespre i d'una lluna plena i suggeridora. Ahir, allò que durant anys havia estat només una fantasia i, en el fons, una frustració, es va obrir pas per mostrar-nos secrets amagats molt més agradables del que esperàvem. Ahir va començar alguna cosa nova, cridada a ser important i protagonista de moments dignes de retenir en la memòria, igual com tants altres que ja són història i record d'ulls mirant rere una barana o a través dels vidres.

Comentaris (0)11-06-2017 06:23:00

Data, pregunta i...

Ahir finalment vam tenir data i pregunta. Tot en ordre, tots contents i tot massa vist, francament. Avui, l'endemà, som, si fa no fa, allà on érem fa tres anys, amb gairebé els mateixos protagonistes i no sé se jo si amb la lliçó apresa. I espero que sí, perquè la innocència ja fa dies que l'hem perduda.

De tota manera, el que sí que ha canviat en aquests darrers tres anys és una legislatura coixa, potser molt ambiciosa -tot i que en tinc els meus dubtes- però amb molt pocs resultats socials, amb molt pocs avenços en tots els àmbits, i això fa mal. Ara som a les portes d'alguna cosa. No sé si a les portes d'un déjà vu de fa tres anys, d'una cascada de sentències i condemnes, d'un autèntic pas endavant, o d'una combinació estranya de tot plegat o de diversos elements. De moment, silenci a l'altre costat. Un silenci significatiu, tranquil, tenint en compte que falten tres mesos llargs i tot un estiu fins al primer d'octubre. No hi ha presa, tot arribarà, perquè gestionar els temps acabarà sent fonamental.

No vull ser jo qui posi aigua al vi, però la sensació que tinc del que vam viure ahir, ara mateix, és una barreja d'escepticisme i de resignació. Escepticisme perquè no sé si tot plegat acabarà servint de res i resignació davant d'uns polítics que, tret de comptades excepcions, no em fa l'efecte que pugui donar la talla per tirar endavant res de nou ni de positiu en cap sentit.

Sigui com sigui, tenim nova data i nova pregunta. Ja veurem fins on ens duen, ara.

Comentaris (0)10-06-2017 06:30:16

Matar el missatger

Acostuma a passar. És molt miserable i molt ranci, però molt habitual, que es persegueixi el missatger i no el contingut del missatge, i això justament és el que està passant a l'Ajuntament de Lleida, on s'ha obert la veda per a la cacera del funcionari que ha filtrat informació sobre unes quantes multes no pagades per una colla de regidors del partit de govern. El de menys sembla si deliberadament s'han deixat prescriure determinades sancions -cosa que em sembla especialment greu si afecta directament regidors-, perquè el que importa és qui ha traït la lleialtat política que se suposa.

Tot l'afer ja va començar malament, sobretot per l'actitud d'una de les regidores quan es van presentar els fets en el Ple. Es veu que això de l'Aplec del Caragol té efectes nocius fins i tot abans de començar, o potser és que hi ha qui no sap ben bé on és a cada moment. Coses que passen. I tot ha estat anar millorant, en aquests pocs dies. De moment, funcionaris sota sospita per denunciar una il·legalitat. No està gens malament en el si d'una institució democràtica.

Comença a ser urgent que els poders públics estiguin ocupats per persones amb la mentalitat política que cal esperar del segle que passem. La realitat, però, és que moltes institucions del nostre país encara estan governades per personatges de pensament franquista, inquisidor i gens democràtic, per més que vulguin fer onejar la bandera de l'esquerra. Una bandera cada cop més desdibuixada, fins al punt que ja serveix per abraçar les pràctiques més indignes de la dreta de tota la vida. Així, no avançarem mai i la corrupció seguirà fent via.

Comentaris (0)09-06-2017 06:08:25

Temps nous, armes noves

Les armes del Segle XXI cada cop són més diferents de les de temps passats. Repassem, si més no, els darrers atacs terroristes, en què un camió o un ganivet demostren la seva efectivitat per matar. Salvant les distàncies, i a nivell molt més domèstic, els tancs, els famosos tancs de la Diagonal, avui són fiscals i jutges armats d'un estri de poder encara incalculable, però que pot tenir efectes devastadors: la inhabilitació.

Cada dia són més els alts càrrecs polítics en mans de persones sense ofici ni benefici (o que no el podrien exercir perquè tants anys fora dels circuits professionals passen factura) que només depenen de la política per pagar les factures de cada mes. De debò pensem que s'exposaran a una habilitació per a càrrec públic per prendre part en alguna passa fonamental del procés? A mi em costa molt de creure, francament.

Ahir llegia aquest article que parla d'Ada Colau i el risc polític d'una inhabilitació. Potser l'article té un punt maliciós que pot derivar d'una rivalitat partidista però, en tot cas, la tesi de fons em sembla digna de tenir en compte: quants dels nostres polítics i alts càrrecs seran capaços d'assumir el perill real de ser apartats de l'activitat pública?

Ja fa dies que hem vist que això d'inhabilitar és relativament senzill i prou àgil. Però una cosa és jugar-se-la quan ja es té la feina feta i la jubilació no és gaire lluny i una altra quan es depèn d'un sou públic per tirar endavant i encara hi ha un futur professional a l'horitzó. Potser per això, també, hi ha tantes crides a la mobilització de la societat civil? Vull creure que no, perquè l'actitud posaria de manifest una covardia enorme. Vull creure que no, però ara mateix em costa molt creure en massa coses. El futur dirà.

Comentaris (0)08-06-2017 06:09:20

Difícil, això de ser dona.

Va revolucionada la Xarxa, des de fa uns dies, amb l'anunci laboral d'una discoteca de Benidorm en què es demanen cambreres que complexin un seguit de requisits ja clàssics, com ara bon físic, simpatia i experiència servint copes, però que afegeix que no tinguin nuvis controladors que les vigilin des de la barra o que les esperin a la sortida de la feina. Bona aquesta.

Anem a pams. La novetat de l'anunci és això de la solteria sense nuvis controladors, un element més a afegir al masclisme que supura del text. Un masclisme assumit, gairebé inseparable de la figura de la cambrera de discoteca -entre altres-, tòpicament atractiva, simpàtica, amb ofici... és a dir, si fa no fa el prototip que ens han venut fins a l'esgotament tant el cinema com la crua realitat laboral de tantes i tantes dones joves, a les quals s'obliga a confondre feminitat amb sensualitat (i no vaig més enllà).

D'altra banda, el fet que l'anunci vulgui evitar nuvis controladors també diu moltes coses, com ara que aquesta figura, la del gelós, existeix molt més del que volem veure. No ens enganyem, quantes dones joves i no tan joves se senten vigilades fins i tot a la feina? Quantes han de suportar la presència més o menys habitual de la parella a la botiga, a la cafeteria, a la fleca, a la porta de l'oficina, a la sortida de l'escola... moltes, moltíssimes, massa. I en diuen -i s'accepta com a tal- demostració d'amor.

El món, per a les dones, no ha canviat tant els darrers anys. O més ben dit, potser sí que ha canviat, però no necessàriament a millor. Entremig de la cosificació sexualitzada i l'objecte posseït pel mascle, ser dona cada dia és més difícil. I com a mostra, un botó. O un anunci.

Comentaris (0)07-06-2017 06:08:38

Ciutadans de segona

Malgrat les darreres pluges, l'estiu ja és a tocar, i amb ell tot un seguit de noves oportunitats de feina i tot un bon grapat de nous contractes laborals -temporals i precaris, no fos cas- que evidenciaran, un any més, un dels nostres dèficits més clars i més poc atesos: la contractació, per a llocs d'atenció directa al públic, de personal sense competència en català. Si voleu, de personal incapaç d'atendre'ns en la nostra llengua. Un exemple claríssim? molts dels socorristes que ompliran les nostres platges i piscines.

Però no ens enganyem, no és un cas aïllat. Resulta trist comprovar com després de dècades d'educació escolar en llengua catalana i d'inversió massiva de recursos públics en formació d'adults, tants i tants professionals que estan en contacte directe amb els clients, ja sigui a les botigues, als hospitals, a les notaries, als bars i restaurants, als hotels... no ens poden garantir el dret a usar la nostra llengua arreu.

La situació és prou evident, tot i les dades oficials. Potser aniria sent hora de repensar models antics i d'implantar estratègies noves, adequades a la realitat del país i a les necessitats de la seva població, ni que només fos perquè els catalanoparlants no continuem sent tractats, a tants i tants llocs públics i privats, com a ciutadans de segona que no mereixem que ens entenguin (no estaria de més que a banda d'entendre'ns ens poguessin atendre) en la nostra pròpia llengua. L'esforç de renovació, sobretot mental -encara que no exclusivament-, valdria la pena i obria les portes a una societat més justa per a tothom. A hores d'ara, però, cap indici que apunti en aquesta direcció.

Comentaris (0)06-06-2017 06:09:52

Ha plogut

Diuen que la pluja neteja, i aquests dies ha plogut. Caldrà esperar que surti el sol de nou, que tot es torni a omplir de llum i que la grisor del cel doni pas al blau intens, per saber si aquesta pluja ha fet net de debò. De moment, el que sí que sabem és que ha trastocat molts plans de cap de setmana, que ens ha tancat a les cases, o ens ha obligat a refer allò que hi teníem pensat, però benvinguda sigui, en qualsevol cas.

Ha plogut, i aquest cop amb coneixement, sense grans estralls. Ha caigut aquella pluja constant, insistent, que amera la terra i fa saó, que també anava fent falta. Les plantes ho agrairan, tot i que també la faran seva les males herbes. No tot pot ser perfecte, ja ho sabem.

Sigui com sigui, deixem enrere un cap de setmana diferent, plujós i encarem una setmana que diuen que portarà novetats. Serà un bon moment per saber si realment aquesta aigua a fet net de molts coses, o si només ha estat un ruixat primaveral, sense massa més conseqüències. Temps al temps.

Comentaris (0)05-06-2017 06:11:15

Imaginem

No sé si pot existir o no, però estaria molt bé, algun espai físic, algun lloc en el temps, o potser fins i tot, algun racó amagat i desconegut a dins nostre, on poguessin viure i campar lliures les fantasies, els somnis, i on la realitat fos allò que de vegades imaginem i que la vida i tot el que l'envolta s'encarrega de fer miques.

Em sembla que va ser Froid qui va dir que les fantasies són representacions no destinades a executar-se. Trist. Potser molt real, però trist. Avui que és diumenge i que les rutines són totes unes altres, potser valdria la pena perdre una mica el temps i perdre'ns una mica per aquest país imaginari dels somnis i dels anhels més íntims, i pensar que tot pot ser, que res no està condemnat a ser patrimoni exclusiu del pensament o del desig.

Potser no servirà de res i en uns minuts, o en unes hores, o demà quan soni de nou el despertador, tot serà com sempre, més bo o més dolent, però com sempre. Però fins i tot així, si ens hem permès el luxe de deixar volar lliure la imaginació un estona, segur que tot serà una mica diferent, una mica més bonic, una mica millor, i a la nostra cara, potser de manera gairebé imperceptible, es dibuixarà, íntim i satisfet, un petit somriure.

En el fons, el millor regal que podem rebre o que ens podem fer a nosaltres mateixos segueix sent, encara, una bona dosi de fantasia, ni que sigui condemnada a no passar de les golfes de la ment. Feliç diumenge.

Comentaris (0)04-06-2017 06:41:52

Tots perdem

Ahir ens vam alçar amb la notícia de la mort de Carles Capdevila i amb una autèntica allau d'informacions, opinions, comentaris i mostres de condol per aquesta pèrdua. En comptades ocasions s'ha vist tantíssima activitat a les xarxes com ahir. I l'ocasió prou que ho demanava i ho mereixia.

Crec que ahir ja es va dir tot el que es podia arribar a dir de Capdevila, des de totes les perspectives. Per la meva part, només vull afegir que amb ell se'n va anar una de les poques ments lúcides que quedaven al país. Reconec sense pudor que m'atreu poderosament la intel·ligència, m'atreuen aquelles persones capaces de llegir la realitat, d'interpretar-la correctament i de transmetre el seu pensament de manera clara i divertida. Per això, justament per això, penso que la desaparició de Carles Capdevila deixa un buit impossible d'omplir al nostre país, igual com en el seu moment el van deixar alguns poetes, filòsofs, escriptors... quan els va arribar l'hora. La intel·ligència és un bé tan valuós que de vegades no en som prou conscients, fins que el perdem.

Des d'ahir, Catalunya és una mica menys sàvia, i això és greu, especialment en una societat que s'ha acomodat en la confortable butaca d'unes elits dirigents que tot ho abracen, no sempre les millors ni les més capaces, però que ofega i immobilitza un enorme potencial de capacitats diverses, potser per por, potser per ignorància, o potser per simple egoisme i afany de poder o de diners. De tot això, el Carles Capdevila periodista en sabia molt, i ahir mateix molta gent es va encarregar de recordar-ho. Tant de bo que el seu exemple i la seva obra ens serveixin d'alguna cosa, més enllà de per conservar un record amable, gairebé familiar. Descansi en pau, ni que sigui tant abans d'hora, sobretot per a ell.

Comentaris (0)03-06-2017 06:15:56

Pàgines: 1234567894  <>