login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Nostàlgia

Definitivament, jo vull ser nostàlgic. La nostàlgia t'atorga gairebé carta blanca per fer qualsevol cosa. Pots cridar, fer gestos, onejar banderes i cantar cançons sense haver de patir que ningú t'acusi de res i acabis davant d'un tribunal, o a l'exili. Si més no, això és el que ahir vam veure al Valle de los caídos, on uns milers de "nostàlgics" (així els van definir no pocs mitjans espanyols) es van concentrar per protestar contra el trasllat de les restes del dictador i per desplegar tota la seva parafernàlia habitual.

Ja ho sabem. Una estelada, cantar "Els Segadors", alçar el puny o demanar la independència o la república són expressions de feixisme, però onejar la bandera amb l'àliga, cantar el "Cara al sol", alçar el braç i cridar en favor de Franco, són nostàlgia. Realment, hi ha coses que només poden passar a Espanya.

Però bé, ja posats, i ara que se'n parla, proposaria que les restes del dictador, si finalment surten del mausoleu on es troben, siguin escampades per diferents vorals de carreteres secundàries de la geografia espanyola, i que aquests punts on es dispersin no es difonguin. Seria la justa compensació a una vida de terror i brutalitat. Aleshores, els nostàlgics tindrien un nou alicient: buscar restes, igual com fan tantes i tantes famílies represaliades i executades. I ja que hi som, no penso que calgui patir gaire a apuntalar la mostruositat arquitectònica d'El Valle. Una bona voladura controlada, un cop recuperades i retornades les restes mortals de tothom que hi va ser dut per decret, seria el millor llegat a la història.

Però ja veurem en què acaba tot plegat. De moment, que la Real Academia de la Lengua Española vagi actualitzant el seu diccionari i afegeixi un sinònim als significats de "nostálgico": "fascista" ("nazi" i "franquista" també valdrien). Ja que la justícia mira cap a una altra banda i els poders públics callen, almenys que la RAEL es posi les piles.

Comentaris (0)16-07-2018 06:20:53

Amb treball t'he feta

"Guardar-te voldria, perquè amb treball t'he feta" és la frase que es pot llegir a la llinda de “Can Bellestoles”, a Santa Pau (La Garrotxa). Aquesta frase, gravada sobre la pedra el 1761, es va fer popular en la seva època i ha anat pervivint perquè vol representar el caràcter català. Sigui com sigui, aquestes paraules les hauríem de posar arreu per no oblidar mai que res no és de franc, que tot costa i que tot allò que aconseguim s'ha de saber conservar.

Molt se'n parla de la pèrdua del valor de l'esforç en la nostra societat. Vivim temps on la immediatesa ho presideix tot i on sembla que qualsevol fita, tant en l'àmbit professional, com personal o social ens ha de venir donada, perquè ens pertoca. Però no. Generalment res no ens arriba sense un treball callat i constant, i generalment res no ens cau mai del cel.

Avui que és diumenge, dia de descans per a molta gent, vull recordar tothom que sap que l'única manera de convertir els somnis, les il·lusions, els projectes, en realitats, es amb treball, amb perseverança i amb molt esforç. Per a tota aquesta gent, una cançó de l'argentí Alejandro Lerner, publicada el 1983, que més endavant popularitzaria el granadí Miguel Ríos, i que ens parla d'esforç, de constància i de com és difícil seguir endavant. Una cançó que també val la pena recuperar quan el desànim i el cansament ens amenacen.

Comentaris (0)15-07-2018 06:43:30

No passa res

Darrer escàndol sobre la figura del rei emèrit d'Espanya. Un més, de fet, i res que no intuís o sabés tothom. Però és clar, quan qui fa i desfà és algú constitucionalment irresponsable, tema tancat, sigui el que sigui. Allò que per al comú dels mortals (digueu-ne súbdits, si voleu) és delicte i presó, per a sa majestat és una anècdota més que passa ràpid, amb més o menys rebombori, en algun racó mig amagat dels mitjans. Això sí, ni insinuar que la realitat és la que és, que acabes davant dels tribunals o a l'exili, sobretot si tens la gosadia de dir les coses cantant.

Ben mirat, el que es comenta aquests dies sobre diverses qüestions econòmiques gens netes lligades a la fortuna personal de Joan Carles I no ens hauria de sorprendre massa en un país on ha quedat més que demostrat que la justícia és una o una altra en funció del delinqüent. Per tant, res de nou, llevat del petit matís que ara és l'antic cap de l'Estat el suposat malfactor.

Com que no ens en sortirem, perquè la Constitució blinda tot el que el monarca pugui arribar a fer (dels diferents governs que n'han refrendat els seus actes al llarg del temps, millor ni parlar-ne, evidentment), potser el millor, sobretot ara que és temps de laxitud estival, és prendre-s'ho amb sentit de l'humor, sempre una bona cataplasma quan la justícia falla. Així doncs, recuperem un tema d'Els Pets, publicat d'any 1994, perquè hi ha històries que tornen i tornen per més anys que passin i per més que ens vulguin dir que hem avançat. Cap problema. No passa res.

Comentaris (0)14-07-2018 08:12:00

Objectiu assolit

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, admeto que estic ben d'acord amb unes declaracions de Soraya Sáenz de Santamaria, a propòsit del pronunciament del tribunal de Slesvig-Holstein sobre l'afer Puigdemont, en les quals ha vingut a dir que, sigui com sigui, ni Catalunya és independent, ni Puigdemont és president. De fet, encara podríem afegir que tampoc cap membre del Govern repeteix com a tal i que la por a la repressió judicial ha fet forat en importants sectors de la societat. Per tant, èxit d'ella i dels seus.

Ben mirat, tot el que hem viscut des de fa gairebé un any només tenia un objectiu: evitar la independència de Catalunya (i de passada, desactivar el seus líders polítics), a qualsevol preu. És la versió contemporània del clàssic "antes roja que rota". I en aquest sentit, hem d'admetre que ho han fet molt bé. Que han fet i estan fent un ridícul jurídic internacional? Cap problema. Que han aplicat un nivell de repressió i de brutalitat que supera tot el que és admissible en un sistema democràtic? Cap problema. Que els partits que han donat suport a tot aquest procés ha són qualificats arreu d'extrema dreta? Cap problema. Que han sembrat la llavor de l'odi social, especialment a Espanya, per molts anys? Cap problema. El cas és que s'ha evitat la independència, que s'han empresonat o exiliat els líders polítics i que la por a dir, escriure, fer o cantar segons quines coses ha cuallat, perquè per molt que acabin en res, sempre faran cap al jutjat i patiran la condemna dels mitjans adeptes al règim (gairebé tots, dit sigui de passada). Acabi com acabi tot, el mal ja està fet, i els objectius assolits.

Aquest és l'èxit i l'herència del darrer govern popular. Ho han fet bé. Prou que en pot pressumir l'antiga vicepresidenta, d'aquesta conjura política, judicial, policial i mediàtica que ha posat en marxa amb tant d'encert. I és que, com sempre, tot és tenir ben clar l'objectiu i estar disposat a assumir el preu a pagar. Ells ho han fet a la perfecció. Nosaltres no.

Comentaris (0)13-07-2018 06:31:32

Diàleg

Qualsevol manual de resolució de conflictes (o en el seu defecte, el sentit comú més elemental) ens dirà que l'única manera de trobar una sortida a un situació conflictiva és, abans que cap altra cosa, crear un escenari de diàleg entre les parts. Només a partir del diàleg, amb temps (és absurd posar terminis curts a grans discrepàncies), amb paciència i amb constància ens en podrem sortir.

La política, de fet, la política de debò, no aquesta maquinària de col·locació de personal amb sous públics que sovint tendim a acceptar com a tal, és diàleg, diàleg permanent, diàleg des de la diferència més absoluta, però diàleg al cap i a la fi. On no hi ha diàleg, només hi ha espai per a l'enfrontament i, sense diàleg, l'única via és la violència, sovint entre forces més o menys equilibrades, o de vegades amb un dels bàndols que ostenta el monopoli de la força bruta i un altre que ressisteix com pot una agressió i una altra, amb l'esperança que tant dolor acabi sent, en realitat, un exercici de resiliència que dugui a alguna sortida, o a la victòria final.

Ara sembla que toca diàleg entre els presidents català i espanyol. Tota una novetat. Però no esperem miracles ni solucions màgiques. Francament, penso que només podem esperar, si més no del que n'acabarà transcendint, que es comenci a construir una via de diàleg permanent en el temps. Si això passa, podrem començar a parlar de negociació i d'una sortida satisfactòria, en un moment o altre. Els terminis i les condicions ja dependran de la capacitat política i de l'habilitat d'uns i altres. De tota manera, d'optimisme, el just, ara mateix. Potser ens sorprendran, però.

Comentaris (0)09-07-2018 06:41:51

Somnis

"Estic en un somni, ara m'hi torno" em va dir fa un parell de dies, enmig de la nit. Evidientment, l'endemà, imposible recuperar el somni en qüestió, però el cert és que de ben segur que era prou amable com per voler tornar-hi. Em va fer gràcia la frase i, immediatament em va venir al cap aquella que vaig llegir fa un temps a Twitter que diu: "posa't guapo, que aquesta nit somiaré amb tu". Quin poder tenen el somnis, que són capaços de saltar qualsevol barrera i facilitar-nos moments de satisfacció tan real com efímera, i que la memòria no sap retenir?

Sí, sí, ja ho sé. Només cal llegir algun que altre manual d'interpretació dels somnis per entrar en un terreny desconegut amb un mínim de base científica que ens permeti apropar-nos a aquesta realitat. Però no és el cas, ara mateix, perquè com analitzar un somni que no recordes? Com saltar aquest mur entre la realitat fisica i la realitat imaginada? Potser és més fàcil no fer-hi tants tombs, admetre que somiem i que els somnis poden ser molt bonics i molt agradables i encomanar-nos a qui sigui perquè cap malson no destorbi tants i tants bons moments, recordats o no.

Avui que és diumenge, que fa calor i que la mandra de l'estiu vol senyorejar per tot arreu em ve de gust recuperar un tema de l'indesxifrable Albert Pla que, justament, ens parla dels somnis. Que passeu un bon dia. I una bona nit. I sobretot, que mai no ens falti un somni on deixar-nos anar i perdre'ns.

Comentaris (0)08-07-2018 07:14:15

Entreteniment d'estiu

No sé si serà el karma, la tercera llei de Newton, o el nostrat "tal faràs, tal trobaràs", però veure imatges de les primàries del PP, amb gent votant en capses (que no urnes) de cartró tancades amb precinte barat, d'aquest que es pot trobar a qualsevol basar xinès, no deixa de ser molt més que divertit i ridícul, si pensem en les burles que aquesta mateixa gent va fer, no fa tant, de les urnes de cartró, o de plàstic, que es van fer servir a Catalunya, i en comentaris tan sucosos com aquell que defensava que com que no eren transparents s'hi podien diposatar un bon grapat de vots alhora. Què en diuen ara, quan s'han vist davant d'una capsa de cartró mirant d'introduir-hi una papereta?

És el que té pixar fora del test de manera sistemàtica, que acabes sempre esquitxat. I és que les eleccions del PP, sigui per manca de pràctica, sigui per simple insolvència democràtica, estan deixant en evidència moltes de les mentides que han anat alimentant al llarg dels anys, des del nombre immens d'afiliats que es veu que tenien i que ara sabem que no era, fins a les garanties democràtiques -estètica a banda- que exigeixen als altres i que no sabem aplicar-se. Però el millor encara està per venir, suposo, perquè encara falta saber qui liderarà la formació, de manera definitiva. Sigui qui sigui, la mar de fons de les ànsies de revenja seguirà ben activa. Caldrà estar-ne al cas, perquè vaticino situacions i declaracions dignes de retenir.

Ja és ben veritat que qui es passa la vida fent befa de tot i de tothom, acaba sent-ne la riota. I en aquest punt ens trobem. Un bon entreteniment estival, en qualsevol cas. Això sí, Jocs del Meditarrani i mundial de futbol a banda, que també déu n'hi do.

Comentaris (0)07-07-2018 06:46:09

L'home invisible

Ho admeto, cada dia m'agrada més Mariano Rajoy. I no, no és que hi tingui la més mínima afinitat ideològica, ni que no el consideri el culpable directe de molts dels mals que hem patit aquests darrers anys, però admeto que no deixa de sorprendre'm la seva extraordinària habilitat per fer-se invisible quan era president, per més gros que fos el sarau que havia liat, com per desaparèixer, en una autèntica exhibició d'escapisme polític, deixant rere seu un desprestigi internacional enorme, un partit més que esquitxat per la corrupcció, el fantasma del feixisme més viu que mai i el germen de l'odi contra qualsevol dissidència, més que escampat arreu i els terribles efectes d'una repressió política i judicial sense precedents a cap democràcia occidental. Però tot això és història (i ja sabem que no convé remenar la història), Rajoy ja no hi és, i ja s'ho faran els que vinguin.

Segurament, el millor retrat del personatge és el que en feia el programa "Polònia", de TV3. Farien bé les enciclopèdies de recollir uns quants dels gags que li van dedicar, perquè le futures generacions puguin valorar en la seva justa mesura la seva talla i el seu llegat polític. Entre això i les incontables frases memorablement absurdes que ens ha anat deixant, tenim un ratrat fantàstic de la realitat de la política espanyola de gairebé dues legisatures.

Però Rajoy ja no hi és i, fidel al seu estil, es renta les mans pel que fa a la seva successió al capdavant del PP, a diferència del que venia sent tradicional, que era la designació directa del relleu. Ell mateix va ser escollit (diguem-ho així) per Aznar, en tota una exhibició de democràcia popular. Però Rajoy és diferent. Se'n va a fer de registrador, passa pàgina com si res no hagués passat i ho deixa tot a mercè de les ambicions d'una colla de candidats a futurs pressidents, ansiosos d'aconseguir o de recuperar el poder perdut. Realment, fer-se invisible potser no és tan mala idea, ben mirat. Potser és qüestió d'aprendre a caminar ràpid i a fer com si res no anés amb tu. Pensem-hi, si més no.

Comentaris (0)06-07-2018 06:20:27

El somni d'una nit d'estiu

Les nits d'estiu són terra propícia per als somnis. Tot s'alenteix, la calor tot ho paralitza i la calma de la nit regala moments de plàcida quietud i de calma. Somiem doncs, sense por, sense límits.

Somiem països impossibles que mai visitarem, o futurs que qui sap si mai seran ralitat; o potser passats deformats per la memòria que tot ho difumina. Somiem que som allò que sempre hauríem volgut ser, perquè ara serà possible; somiem que la llibertat no és un somni, o que la pau i la justícia no s'amaguem, inabastables, més enllà de les estrelles més llunyanes. Somiem que podem ser rics amb les butxaques buides, o que cap entrebanc no ens pot treure el somriure dels llavis ni la il·lusió dels ulls. Somiem que podem jugar a construir castells, de totxana o a l'aire, tant li fa, que seran només nostres i d'aquells que hi vulguem deixar passar. Somiem que la rancúnica i la mala fe s'han desfet enmig de la sorra, i que una onada lenta i implacable se les ha endut per sempre. Somiem que tanquem una i mil portes darrere nostre, perquè n'obrim mil i una més que encara tenim al davant.

Les nits d'estiu conviden a imaginar realitats noves, diferents, màgiques, a cavall entre el desig i la certesa, a mig camí de la terra i del cel que mirem embadalits, o que ens contempla desde la llunyania. Les nits d'estiu són la capsa que guarda les millors sensacions, els grans retrobaments, les paraules a mitja veu i les grans esperances de futur o de present. Només cal deixar-nos seduir i creure que tot és possible, si cap dins de la nostra imaginació. I si no en tenim prou, encara, sempre podem somiar que somiem.

Quin és el teu somni d'una nit d'estiu?

Comentaris (0)05-07-2018 06:32:06

Estiu

Se'ns acaba el juny, mes de canvis per excel·lència, amb permís del desembre. El juny és la porta oficial d'entrada a l'estiu i també el punt final del curs acadèmic, amb una nit de Sant Joan, que fa de frontisa entre tot plegat i que sempre renova voluntats, desigs i propòsits.

Som a l'estiu i comença el temps de vacances, d'activitat a mig gas en molts àmbits, i a plena producció en alguns altres. I és que allà on alguna cosa s'acaba, alguna altra comença; prou que ho sabem. I aquestes quatre ratlles que cada dia escric sense saber massa per què, però amb disciplina espartana, no s'escaparan a les setmanes de traspàs que tot just encetem amb aquest canvi de mes. Elles també perdran la cadència monòtona de la quotidianitat i apareixeran o no es deixaran veure, segons el dia, fins que la rutina torni a imposar el seu ritme lent i pautat.

Rebem l'estiu tal com mereix. És temps de collita i temps de repòs, alhora. I encara que potser costi d'entendre, collita i repòs, de tant en tant, es donen la mà, en una complicitat sorprenent, però sempre positiva, gairebé balsàmica, fins i tot. Aprofitem l'estiu, carreguem-nos d'energia renovada i deixem-nos dur per la llum i la claror dels dies llargs i les nits breus.

Comentaris (0)30-06-2018 06:17:09

Fa mal

Fa mal. Fa molt mal, encara i potser sempre, tornar a veure les imatges i tornar a sentir les paraules de persones injustament empresonades. El reportatge que ahir va emetre TV3 sobre els fets dels 20 de setembre passat em va fer mal, i suposo que també a molta altre gent, que vam constatar, un cop més si encara calia, la indignitat d'un procés judicial que reté a la presó o a l'exili una colla d'homes i dones de pau.

Evidentment, el mal de la memòria és proporcional a la perversió de la realitat que estem patint. Parlar de segons quines coses, amb la frivolitat com es fa, després de veure el documental d'ahir, és tot un atemptat a la qualitat democràtica. Però ja ens n'anem acostumant. És el que hi ha, de fet. I si no que els ho demanin als que més estan patint aquest despropòsit. Però també fa mal veure tota aquesta gent en acció, mirant de conduir, i aconseguint-ho, milers de voluntats per camins de pau. Si mai tenim dubtes sobre què és capacitat de lideratge, les imatges d'ahir ho deixen ben clar.

Tot plegat fa mal, i molt més encara si ens parem a pensar on som ara i on són aquells líders que, de moment, no han tingut successors prou dignes. És molt dur haver d'admetre que tot allò que va passar fa pocs mesos va ser en va. Potser encara no cal llençar el barret al foc, i potser encara hi ha espai per a l'esperança. Però passarà l'estiu, arribarà el setembre i arribarà l'octubre i les imatges, les veus, les sensacions i els records tornaran amb tota la seva força, i faran mal, si no és que aleshores tenim plena consciència que tot era necessari i que tot va servir per a alguna cosa. De moment, la memòria fa massa mal. Avui toca un pensament càlid i ple de gratitud per a totes aquelles persones que, amb plena consciència de què estaven arriscant, van optar per mirar de donar sortida a les aspiracions de milions de persones, de la millor manera que van saber, a risc de pagar el preu que encara estan pagant. Impossible oblidar, impossible passar pàgina i impossible perdonar. Que no ho entenen?

Comentaris (0)29-06-2018 06:18:32

Passar pàgina

Que passem pàgina, diuen. Que oblidem allò que va passar l'1 d'octubre, i que fem una mena de salt estrambòtic en el temps per tornar a escenaris de fa vuit o deu anys. Ara de debò, algú pot imaginar, amb un mínim de rigor, que es poden oblidar aquests darrers anys i tot el que ha anat passant? De debò que podem esborrar de la memòria la humiliació, la persecució i l'odi fet violència que hem patit? Això és el màxim que es pot esperar d'un govern? Això no és dur un lliri a la mà. Això és plantar un jardí sencer.

Crec que tenim prou experència de desmemòria. I si no la tenim nosaltres, la tenen aquells que van viure una terrible postguerra i l'oblit de tot plegat amb l'adveniment d'una suposada democràcia que va abandonar els cadàvers a les espones i la persecució dels criminals entre les pàgines d'una constitució que havia de dur qui sap què. No oblidem. L'oblit no ens dona pau ni calma, només atorga impunitat a aquells que tant el reclamen. Ni oblidem ni perdonem. Aprenem, en tot cas, a navegar, o a surar, fins i tot a la deriva si cal, sobre les restes d'un naufrag; i així anem fent, perquè la nau original ja no hi és, ni tornarà a ser-hi mai.

Que passem pàgina, demanen. Doncs no. No podem passar pàgina. L'únic que sí que podem fer, i que hem de fer amb contundència, és exigir a aquells que duen el timó malmés del país, un rumb possible, un nord que ens encoratgi a seguir endavant, sense cants de sirena que prometen paradisos però que ens duen contra les roques, ni somnis impossibles de qualsevol nit d'estiu. Tenim memòria, i la sabem fer servir mirant allà o aquí. I no, no perdonarem res ni ningú que en hagi dut fins on ara ens trobem. És la nostra obligació amb els que ens venen al darrere, i amb nosaltres mateixos. Per dignitat i per justícia, ni oblit ni perdó.

Comentaris (0)28-06-2018 06:13:48

Marcant estil

En el fons, era previsible. Ja tenim una versió evolucionada de "la manada", en aquesta ocasió a les Canàries, i sota el gens innocent nom de "nueva manada". És el que té convertir en notícia, o gairebé en personatges d'actualitat, una colla de delinqüents que es dediquen, per matar les hores i la innocència, a violar joves i a destrossar vides, com a forma de diversió.

"Nueva manada", doncs. La imitació funciona i sofistica les formes. Ara ja es pot segrestar la víctima, traslladar-la en el maleter d'un cotxe i violar-la sense miraments. Segurament es devia resistir ben poc, oi? Potser, fins i tot, s'ho va passar bé, en el paper d'heroïna de pel·lícula de diumenge a la tarda. Segur que algun jutge en farà aquesta lectura, o alguna de similar, dels fets. No en tinc cap dubte.

Mediàticament, la cosa funciona. Un nom ocurrent que maquilla els criminals, una colla de titulars i reportatges que banalitzen, quan no directament justifiquen, l'atac, i un nou model social a imitar per omplir les mai prou atractives nits de lleure i alcohol, entre homes joves que s'han de demostrar no sé ben bé què. Qui més vindrà, ara? "La manada reloaded", "la manda, l'origen", "la manada, evolution" , "la manada, final fantasy"...? Quan tot es banalitza, tot és possible. Un model a seguir? Una nova tendència? Els mascles violadors com a influencers? No descartem res, per si de cas

Quanta condescendència, en el fons, amb aquests criminals. Quanta caspa i quanta supremacia masclista acumulades. Quant afany de protagonisme mediàtic, i quina manca absoluta d'escrúpols. Les manades aniran a més. El model ha estat prou potent (militars i guàrdies civils inclosos) i prou impune, com perquè sigui reeixit. Fa uns dies voltava per una capital de província espanyola -no en diré el nom perquè, de fet, podria ser qualsevol altra-, i em va sobtar l'abundància de grups de nois joves en busca de festa i diversió, ja des de primeres hores de la tarda. A l'altra banda, grups de noies joves fent les seves colles particulars. No ho vaig poder evitar; hi vaig veure moltes manades a l'aguait, i vaig pensar que alguna cosa ens estem deixant en el llarg camí de l'evolució social. Potser la més mínima consciència d'humanitat i de respecte, fins i tot.

Comentaris (0)27-06-2018 06:21:29

Rivals petits

Qui digui que hi ha rivals petits, no ha hagut de bregar tota una nit amb un enemic terrible: un minúscul mosquit. Això dels equilibris, o desequilibris, de forces amb resultats de vegades sorprenents és vell, molt vell. David ja va vèncer Goliat, segons la Bíblia, de fet. Però si fem el salt als temps moderns, només cal parlar amb qualsevol esportista perquè ens reconegui que sempre poden aparèixer resultats sorprenents, en qualsevol competició. Sense anar més lluny, aquesta idea és gairebé un tòpic parlant de futbol, ara que tenim el mundial en marxa, o d'esports com els que es poden veure en els Jocs del Mediterrani que, encara que no ho sembli, també es disputen aquests dies.

Sigui com sigui, menystenir el rival sempre és un error estratègic important que, de vegades, ens pot dur al fracàs més estrepitós. I és que massa sovint o bé ho fiem tot a les nostres forces, o bé no acabem de creure en tot el nostre potencial, i aleshores passa el que passa. Però, de tant en tant, els resultats ens sorprenen i es trenca la regla bàsica que afirma que un partit de futbol és allò que juguen onze contra onze i que sempre guanya Alemanya, i els petits, de manera inesperada, vencen.

Ara que és temps de calor, recordem que no podem menystenir la força dels aparentment més febles. Un minúscul mosquit ens pot fotre la nit enlaire, sense cap mirament, i sense que puguem fer practicament res per evitar-ho. Important lliçó de l'estiu, que no acabem d'aprendre mai, tot i que cada any torna.

Comentaris (1)26-06-2018 06:12:11

Vergonya

L'espectacle ha començat. Els membres de la manada a un pas d'esdevenir estrelles televisives, tant ells com els seus veïns, per obra i gràcia, diuen, de la llibertat d'informació. Realment, és més fàcil pair i justificar una colla de violadors que determinades opinions polítiques.

No trigarem gaire a veure aquests individus voltant de tele en tele explicant la injustícia d'un sistema que els condemna (previ pas per caixa, evidentment), o convertits en protagonistes d'algun que altre programa de qualsevol cadena. Ja se sap, això de l'atractiu mediàtic és com és i cal aprofitar el moment per guanyar una audiència cada cop més disputada. Pel camí, però, anem deixant víctimes cada cop més víctimes -ja no només dels violadors-, i el mínim de dignitat professional que encara se suposa que queda al si de determinats mitjans.

Costa molt entendre i acceptar no només determinades sentències, sinó sobretot determinades actituds i determinades opinions. D'aquí a pocs dies, Pamplona es tornarà a vestir de festa i noves manades tornaran a campar pels carrers i les places. Hi haurà més violacions, a l'empara de la festa i de l'alcohol, i tot serà prou justificable, perquè ja se sap què passa en aquests casos. Fins quan? Potser pels segles dels segles. Però no passa res, tot és ben normal i la joventut ja les té, aquestes coses. Quin fàstic de país.

Comentaris (1)25-06-2018 06:07:29

Pàgines: 12345678118  <>