login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Gratitud

Qui no ha sentit mai el plaer immens de rebre la gratitud o el reconeixement d’algú per alguna cosa? A qui no li agrada saber que el que ha fet està bé, o que ha estat realment útil o beneficiós? Gratitud i reconeixement, dos sentiments positius fonamentals, valuosíssims, i de vegades massa cars de veure.

Vivim temps en què tot sovint tenim la temptació de pensar que mereixem tot el que tenim, i molt més encara, i que, per aquest motiu, tot i tothom ha d’estar al nostre servei, sempre que ens cal o ens ve de gust. Vivim temps d’egoisme i de poca generositat. Potser és que ens hem acostumat a posar-li un preu a tot i, entre que tot costa (i ens costa) i que tot ens ha de ser donat de franc, perquè ens pertoca, no deixem espai a la generositat i a la gratitud.

Avui és diumenge, dia de festa per a molta gent, dia de rutines alterades i, per tant, un bon moment per dedicar una estona, per mínima que sigui, a pensar què ens cal agrair i què o a qui li hem de reconèixer alguna cosa, algun favor, el que sigui. Un cop ho sapiguem, i n’estic segur que la llista pot ser llarga, tocaria actuar en conseqüència.

Quin valor més gran té aquella paraula, aquell detall, aquell gest, aquella simple mirada, fins i tot, de respecte, d’agraïment, que massa sovint se’ns queda a mig sortir, o se’ns perd entre els viaranys sempre complicats i tortuosos dels pensaments i dels bons desigs extraviats.

Comentaris (0)27-01-2019 07:07:05

Mentides efímeres

Diu la dita que s’agafa més aviat a un mentider que a un coix. Potser caldria afegir que si, a sobre, el mentider ho és per negar allò que és evident, o si la casualitat juga al joc de les coincidències, la mentida està condemnada a durar ben poc, i el mentider a quedar com a tal, gairebé des del primer moment, per més ministre o delegada del Govern que sigui.

Respectem la jerarquia. El ministre Borrell tornava a repetir fa pocs dies aquell vell i insostenible argument que el miler de lesions del primer d’octubre eren mentida, malgrat les imatges de tota mena de mitjans nacionals i forans. Però en aquesta ocasió, l’atzar va voler que justament l’endemà del seu darrer intent d’engany, es fes públic un estudi de la doctora Núria Pujol-Moix, elaborat a partir dels registres informàtics de tots els casos atesos a hospitals, ambulatoris i serveis d’urgències. La veritat científica, un cop més, contra el fanatisme polític de l’actual govern i de l’anterior.

Però com si no n’hi hagués prou per acabar de desprestigiar la classe política espanyola, i especialment l’autoproclamada socialista en aquesta ocasió, apareix la delegada del Govern a Catalunya, Teresa Cunillera, mentint sobre la suposada ordre judicial que hauria avalat les detencions d’alcaldes i altres persones, suposadament responsables del tall de les vies de l’AVE a Girona l’any passat. Doncs tampoc. Poc va costar saber que cap jutge no va ordenar aquelles detencions i que, per tant, la policia no va actuar com a policia judicial, sinó al seu lliure albir, i segurament sense gaire més recorregut jurídic, i que la delegada va mentir.

Intentar negar l’evidència és una de les coses més absurdes que es poden arribar a fer. Si, a sobre, és un altíssim càrrec polític qui ho fa, la cosa pren tota una altra dimensió. Però en determinades terres i entre determinades formacions polítiques, ho sabem de sobres, tot és possible, tot és permès i, si cal, tot serà recompensat. Temps al temps. I encara ens volen fer creure que aquests són els bons de la pel·lícula.

Comentaris (0)26-01-2019 06:32:34

Ídols d'avui i d'ahir

Hi ha imatges que ofenen. I ho fan tant pel seu contingut com pel que comuniquen i, fins i tot, pel que poden arribar a evocar. Una d’aquestes imatges és, sense cap mena de dubtes, la de Cristiano Ronaldo entrant al jutjat a signar una condemna de 23 mesos de presó, que evidentment no complirà, i gairebé 19 milions de multa, que imaginem que sí que pagarà. El fet, en si mateix no té més que la foto d’un de tants defraudadors d’impostos. El que el fa diferent és, d’una banda, el posat del delinqüent, més propi de l’entrada a qualsevol gal·la de lliurament de premis, acompanyat de la seva parella, amb igual tocat i posat, i enmig d’una filera d’admiradors que li demanen autògrafs. Tot molt revelador, de fet.

D’aquí a pocs dies veurem tota una altra colla de gent entrar i sortir dels jutjats, i tot serà ben diferent, des de l’estètica, fins al tractament periodístic. Coses de la justícia i de la manera de raonar d’alguns, suposo. Sigui com sigui, servidor, que ja té una edat, davant d’aquest autèntic ídols de joves i de no tan joves, no ha pogut evitar anar a buscar a les golfes de la memòria un altre autèntic líder social d’aquells ja llunyans, o no tant, anys vuitanta i primers noranta: Mario Conde. Qui no recorda amb nostàlgia tants i tants joves i tantes i tantes mares que somiaven d’arribar algun dia al seu nivell, o que els seus fills hi arribessin?

Està clar que els ídols, tard o d’hora, poden caure, tot i que hi ha els que sempre cauen drets. Potser per això, justament, són ídols, icones, referències i models a imitar, encara que sempre enmig d’un laberint de dubtes i sospites. En qualsevol cas, el futbolista ens recorda que els temps canvien, però tampoc tant. Sempre hi ha delinqüents, sempre delictes, i sempre alguns disposats a riure’ls totes les gràcies. El gènere humà no té remei. L’estupidesa, tampoc.

Comentaris (0)25-01-2019 06:18:45

Tres d'una tacada

Això és un no parar. Cert que hi ha un temps per a tot, i que cada cosa té la seva temporada i el seu moment. Això, els pagesos prou que ho saben. Però sempre hi ha alguna que altre fruit bord que sembla que no tingui temporada preferent, i que sempre es pugui donar, en qualsevol moment i per qualsevol motiu. Posem alguns exemples recents, perquè la cosa resulti més entenedora:

Primer. Fa uns pocs dies, un advocat, Benet Salellas, no va poder entrar en una comissaria gironina a donar assistència legal a un client seu, allà detingut, perquè parlava català. L’agent de l’entrada li va barrar el pas si no se li adreçava en castellà.

Segon. Un taxista barceloní, durant una assemblea del ram, va tenir la gosadia de parlar en català. Immediatament va ser recriminat i insultat pels seus companys de feina, fins al punt que va haver de passar-se al castellà per poder intervenir.

Tercer. La vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, Mònica Oltra, va ser increpada per un guàrdia de seguretat privada de Fitur per parlar en català amb els seus acompanyants. Curiós que en una fira internacional on s’apleguen multitud d’idiomes, l’únic vetat, fins i tot en un ús privat, sigui el català.

Tres en pocs dies. Deu ser el temps d’atacar la llengua. I mentrestant, la resposta institucional, en el millor dels casos, ens ve a recordar el que diuen les lleis respecte a la cooficialitat del català a Catalunya. I?

Cada dia m’agraden més aquesta Espanya plural i multicultural, i aquesta Catalunya diversa, oficial, urbana i cosmopolita.

Comentaris (0)24-01-2019 06:11:47

Conflictes

Encara em sobta -serà que no he perdut del tot la capacitat de sorprendre’m- la quantitat de gent que demana que la policia actuï contra els taxistes de la mateixa manera que ho fa contra els independentistes. Malament rai quan el que demanem és estopa per a tothom.

Els taxistes protesten com ha fet sempre la classe obrera davant de qualsevol conflicte laboral important, amb contundència i amb dosis de violència, fins i tot. Fins aquí, no ens enganyem, res de nou, tot i la tradició recent de les modernes i jocfloralesques protestes. El problema, però, com sempre passa, no són les formes, sinó el fons de la protesta, i els taxistes defensen uns drets que han comprat a preu d’or en forma de llicències. I segurament aquí rau el problema de debò.

Algú pot imaginar una protesta similar sense les llicències de 140 o 150.000 € de per mig? Segur que no. La competència és una realitat en tots els àmbits, però aquí en condicions molt diferents, que obliguen, només a alguns que encara carreguen la creu d’una burocràcia rància, a endeutar-se tota la vida per poder treballar i a especular de sota mà per assegurar-se uns diners en el moment de la jubilació, mentre que se n’havia d’ocupar mirava cap a una altra banda perquè ja li anava bé, aquesta anomalia. Ja veurem com acaba tot plegat. Ara mateix, només sabem que la protesta política té una resposta policial, mediàtica i social molt més dura que la laboral.

Arribats a aquest punt, la realitat, tossuda realitat, ens confirma, si encara calia, que la persecució policial, judicial, mediàtica i de tota mena contra l’independentisme i els seus caps visibles és una qüestió política, només. La desproporció dels dos conflictes és tan gran que queda perfectament definit què és un afer social i què un de polític. I els tribunals que cantin missa, que és l’únic que els falta, mentre alguns segueixen fent el seu via crucis particular, aviat per les sales dels tribunals.

Comentaris (0)23-01-2019 06:34:04

Temps no tan moderns

Ja diuen que tot està inventant. I potser sí que tenen raó. Som moderns, molt moderns; ens creiem innovadors a més no poder i cada dia, de bon matí o abans de fer cap al llit, tenim la temptació de pensar que finalment hem descobert la sopa d’all. Aleshores, satisfets, descansem una estona, que això de la modernitat és molt cansat.

Però davall del maquillatge de la modernor, sempre acostumen a viure els clàssics; també en política i en les seves maneres de fer, per cert. Avui recomano la lectura d’aquest text que vaig trobar fa uns pocs dies, tot i que fa uns mesos que volta per la Xarxa. En llegir-lo vaig entendre que la feina ben feta, fins i tot la més macabrament i més sàdicament ben feta, no té fronteres, com afirmava aquell vell eslògan, ni tan sols temporals, i sempre pot ser recuperada pels hereus de les antigues formes i dels ideals més rovellats. Tot és aplicar-hi una petita capa de vernís de modernitat i confiar en la poca memòria de la gent. O en la seva estupidesa.

Llegir com s’ho va fer l’aparell propagandístic nazi, fa unes dècades, per assolir el poder i per executar (mai més apropiat el terme) el seu programa resulta d’una actualitat esfereïdora. No estaria de més recordar que som el que fem, no el que ens agrada dir que som, o el que esperem que els altres s’empassin que som. També en política.

Comentaris (0)22-01-2019 06:13:02

Línies

On és aquella finíssima, gairebé imperceptible, però ben real, línia que separa la legítima reivindicació, la solidaritat i la dignitat, de l’esperpent i el ridícul? On és la frontera entre l’activisme públic i l’espectacle més intranscendent?

Aquestes preguntes poden resultar especialment punyents, sobretot si les enfoquem al que estem vivint i veient als voltants de diferents presons catalanes, però molt especialment al voltant de Lledoners, on aquest cap de setmana han tingut lloc tota mena d’actes en suport dels presos polítics, ara que estan a punt de ser duts a Madrid, però que no sé jo a quina banda de la línia que comentava s’han de situar realment.

És encomiable, i molt reconfortant, n’estic segur, la feina de tantíssima gent anònima que dia rere dia i setmana rere setmana, no defalleix, arreu del país, per demostrar el seu suport a uns presos injustament tancats i la voluntat indestructible d’un poble de defensar la seva identitat i la seva dignitat col·lectiva. Els dubtes, però, em sorgeixen quan veig una tendència a l’excés en el to lúdic, barrejant festa i reivindicació de manera, si més no, qüestionable, perquè del que estem parlant, en realitat, és del drama de persones que fa més d’un any que pateixen la separació de les seves famílies, sense cap condemna contra cap dels seus actes.

I per acabar-ho d’adobar, tot plegat, una indefinició política més que sospitosa, sense objectius ni línies d’actuació clares, tant respecte al futur del país, com a la defensa dels seus companys de partit. És aquí on apareix una altra ratlla finíssima però contundent: la que separa la política de debò de les rabietes entre partits o a dins de les mateixes formacions, per més llacets o altres elements grocs que es llueixin a la solapa. En aquest escenari, els més febles, els presos i exiliats, tenen totes les de perdre, per més aplecs que anem muntant i per més bona voluntat que anem desplegant, amb una benintencionada barreja de candidesa i de determinació, poc efectiva sense la correspondència efectiva dels que ostenten el poder. I així, cada dia que passa, es va dibuixant més clara una tercera línia: la que separa la voluntat de la capacitat.

Comentaris (0)21-01-2019 06:19:06

Què queda?

Què ens en queda, de tot plegat, si el temps passa, les coses passen i la vida és una successió d’etapes, de moments que avui són fonamentals i que demà se n’han anat per sempre?

De vegades tenim la temptació d’aferrar-nos a alguna cosa, a alguna realitat, a algun estat, per mirar d’aturar el pas implacable del temps i retenir-lo per sempre. Evidentment, no ens en sortim, i allò que ahir mateix era pura fantasia, o una part inseparable de la nostra realitat, per més que ens hi entestem, acaba sent un passat que fa lloc a un altre present, sempre diferent i sempre nou de trinca.

Què ens en queda, doncs, de tot això que se’ns esmuny entre els dits? Justament tot allò que no se’ns en pot anar, perquè no té matèria ni substància: els afectes, les sensacions, tot allò que és intangible i que només viu a dins nostre, que sempre va amb nosaltres, allà on nosaltres anem, i que acaba sent nosaltres mateixos.

Al capdavall, ben mirat, potser sí que tot passa. Però adaptant aquella famosa i enigmàtica frase, sempre ens queda el nom de la rosa. I potser això és l’únic important, transcendent i perdurable.

Comentaris (0)20-01-2019 07:36:32

Models

Molt se’n parla -no sé si massa, o encara no prou- dels actuals models de referència dels nostres fills, tot sovint només centrats en l’èxit immediat, per efímer que resulti, en la consecució de diners fàcils i ràpids i en el paradigma de l’eterna joventut. Potser resulta sobrer recordar tots els personatges -per dir-ne d’alguna manera- de diferents programes de televisió que encarnen tots aquests “valors”, tot i que penso que mai no està de més, per si mai caiem en la temptació d’empassar-nos-els, com els models que ens volen vendre.

De tota manera, poc se’n parla dels models, o antimodels, de la classe política i de cada cop més líders actuals, presidents fins i tot, sense estudis, o directament amb curiosos historials de fracàs acadèmic i sense gaire més experiència laboral que les nòmines del partit, al qual deuen fidelitat indestructible (no mossegaran la mà que els dona menjar, oi que no? Què estan transmetent aquests individus als nostres joves? Doncs, si fa no fa, el mateix que les estrelles fugaces televisives: el menyspreu per la formació, la importància de la imatge, i el valor de l’ascens social per qualsevol mitjà; en aquest cas, per mèrits a dins d’una formació, o per l’adulació permanent als líders de torn.

Les darreres eleccions andaluses ens han deixat uns quants exemples, d’aquests nous models de referència pel que fa a èxit social. Cert que a Catalunya ja n’he tingut algun cas ben notable, d’aquest estil; però no negarem que si abans eren casos més o menys aïllats, cada dia que passa són més freqüents. Deu ser un altre dels efectes col·laterals d’aquesta transició tan perfecta que vam patir, i d’unes quantes dècades de partits convertits més en agències de col·locació que en motors de canvi i superació socials. Sigui com sigui, el menyspreu per la formació, l’educació i la cultura avança imparable, des de la televisió fins a la política.

Comentaris (0)19-01-2019 06:19:19

Quins temps que corren

Ja ho va deixar escrit Ciceró: “O tempora. o mores” (si fa no fa, “quins temps, quins costums”), i a fe de déu que tenia raó. Vivim temps estranys i ens anem acostumant a coses que mai no hauríem d’arribar a considerar normals.

Trobem natural la injustícia d’un judici injust i fem del debat sobre les línies de les defenses un tema de debat social, gairebé de barra de bar, com si es tractés de la tàctica d’un partit de futbol. Trobem normal que un determinat parlament tapi les seves misèries i la seva incompetència demanant l’extermini d’un altre i de la llengua i la cultura de tot un país. Ja no ens sorprèn que se celebri (en totes les accepcions d’aquest terme) una setmana de cinema en català, no ja a Ciutat del Cap, a Hanoi, o a Hèlsinki, sinó a Barcelona, capital de Catalunya, per si algú ho ha oblidat (gairebé quatre dècades de política lingüística per arribar fins aquí). Trobem normal que entrin a presó antics alts càrrecs polítics i que no hagin de tornar ni un cèntim de tot el que han malbaratat o desviat qui sap cap a on. Trobem tan lògic que la policia de l’Estat, sense identificació ni ordre judicial, detingui sense motiu, enmig del silenci miserable dels seus responsables polítics. Ja ni ens sobta que hi hagi qui defensi el retorn a la societat de Los santos inocentes. Trobem tan normal, al capdavall, destruir avenços que han costat esforç i llàgrimes de molta gent, en ares, suposo, d’un conformisme i d’una submissió indecents, d’un desig de revenja latent durant molt de temps, o d’una incapacitat de dibuixar i treballar per un futur millor.

Vivim temps estranys, sense cap mena de dubte. Potser aniria sent hora, si més no, d’exclamar-nos, com Ciceró, i de no trobar tan normal allò que no ho és; allò que mai no ho ha de ser. Si no, encara resultarà que els estranys serem nosaltres. I també els còmplices, o els responsables últims, per a major glòria seva.

Comentaris (0)18-01-2019 06:29:39

Tu, també

Mira que ho hem repetit per activa i per passiva. Però, és clar, sempre resulta fàcil negar segons quines realitats, tancar els ulls i creure, en una barreja d’innocència i d’irresponsabilitat, que hi ha certes coses que no ens poden passar mai, que no van amb nosaltres. Però la realitat és tossuda i sempre s’acaba imposant.

Ahir, multitud de manifestacions per tot arreu en defensa dels drets de les dones, davant d’un present més que complicat i d’un futur en el qual pinten bastos. I ahir mateix, primeres reaccions de la caverna titllant les concentracions de kale borroka. Benvingudes, senyores, al club del “tot és ETA”.

Fa dies que ho diem. Això no va d’independència, només. Això va de democràcia, de drets fonamentals, de llibertat. Primer vam ser els independentistes, però després vindran les dones, els homosexuals, els animalistes, els musulmans, els estrangers… i tothom que faci broma o que dissenteixi de la veritat oficial, fins a arribar als socialistes i comunistes, o el que en quedi. A poc a poc, però de manera inexorable, si no sabem actuar a temps, tots els que gosem pensar diferent serem terrorismes.

Ja havíem vist algun exemple, que ningú no va voler acabar d’entendre, algun titellaire, algun còmic… però eren casos aïllats i no calia patir gaire. Extravagàncies del món de la faràndula. Ahir, per primer cop i de manera clara, era una multitud, eren les dones. Ahir va ser el primer dia en què va quedar molt clar que per als que mouen els fils, “ellos” també sou vosaltres. No sentiu els crits d'”a por ellas“? Escolteu bé, que en sentireu d’altres.

Comentaris (0)16-01-2019 06:12:35

Que es morin

Que es morin. Així, tal qual, sense més, sense matisos. Això és el que deuen pensar o, si més no, és el que transmeten tots aquells dirigents polítics que neguen l’auxili als milers d’africans que intenten creuar la Mediterrània fugint de la misèria, amb la desesperació i el somni d’un futur per únic equipatge.

Fa un parell de dies, la direcció del Dakar va desqualificar un camió rus que no es va aturar a socórrer un espectador que havia atropellat. Tot i que l’espectador en qüestió es trobava en una zona expressament prohibida al públic i que l’atropellament només li va causar una fractura de fèmur, l’organització del ral·li va considerar que no aturar-se a ajudar-lo era motiu suficient de desqualificació.

Si seguíssim el model del Dakar, què hauríem de fer amb tots aquests líders polítics que neguen ajuda als nàufrags? Però no. Un altre cop, la realitat social i política es mostra amb tota la seva duresa i amb tota la seva inhumanitat, a tot estirar maquillada d’hipocresia. La hipocresia d’aquells que fa quatre dies es vantaven d’acollir l’Aquarius a port i ara bloquegen l’Open Arms. O igual que la d’aquells que avui callen, quan fa una setmana s’hi fotografiaven, com a exemple per als nens. Que es morin. I que no molestin, que fan lleig i queden malament a les fotos dels turistes. I vius costen diners.

Comentaris (0)15-01-2019 06:08:49

A la deriva

De debò que hem de creure que es pot arribar a bon port sense rumb, ni cartes de navegació, ni instruments, ni timó? Sembla complicat, oi? Doncs aquesta és la sensació que tinc, cada cop més forta, quan sento parlar d’aquella Ítaca que només és un punt geogràfic i un nom en un relat antic, o d’una república només imaginada.

Aquest cap de setmana hem tingut una bona mostra de la manca de capacitat de pilotatge cap a algun rumb concret. Ja estem en precampanya electoral -com gairebé sempre, de fet- i comença la desfilada de les noves serps de mar i de les noves sirenes que genera la política. A saber: Des d’aquells que es consideren ocurrents, innovadors i moderns parlant de “trifachitos” i de “Voxonaros”, enmig d’un discurs ranci i sense cap mena de projecció de futur, fins als que segueixen fent de la mentida i de la realitat inventada bandera i mascaró de proa per atreure els pobres il·lusos que encara pensen que les solucions vindran dels creadors dels problemes, passant per alguns que, per més que s’esforcin, no aconsegueixen despertar cap mena de simpatia ni cap esperança que els vells somnis, algun dia, puguin ser realitat.

Aquest és el panorama polític, ara mateix. Això sí, amb un factor nou (si és que el feixisme es pot considerar nou) que mou cada dia que passa més a estribord el vaixell on tots naveguem, ens agradi o no. Això sí, amb la contundència i determinació que s’espera d’un capità, o d’un almirall. I aquest és el problema. I molt em temo que no ha fet més que començar, amb aquesta tripulació de grumets que tenim.

Comentaris (0)14-01-2019 06:10:10

Complir, o no complir

Quan penses que el cinisme ha tocat sostre, sempre arriba el polític de torn a demostrar que els seus límits encara són molt, però que molt, lluny. No puc negar, ni ho pretenc, que em fa angúnia sentir com Pedro Sánchez i tota la seva colla d’escolanets proclamen la bona nova de la gran novetat i el gran avenç que tenen preparat per a Catalunya: complir allò que marca la llei i que fa més d’una dècada que tots els governs espanyols s’han saltat a la torera amb tota la barra.

Que la gran novetat sigui complir una llei antiga i amputada, l’Estatut, i que aquesta novetat sigui la gran basa d’un govern que no s’està d’aplaudir la involució, l’empresonament i l’exili perquè diuen que no es pot permetre que ningú se salti les lleis, resulta, com a mínim, insultant i els hauria de desqualificar, per cínics i cretins, per a qualsevol negociació. Però es veu que la política també és l’art de la desmemòria i ja sabem que el passat, passat.

No sé com acabarà tot això dels pressupostos d’aquí i d’allà, però m’ho ensumo. I també m’ensumo que tot plegat no és gran cosa més que una passa més en la marxa enrere, en la voladura controlada, d’un procés que va massa gran a massa dirigents i que es veu que cal reconduir fins a una via morta.

Si el súmmum del progressisme és prometre allò que fa tants anys que no es compleix, a qui li pot estranyar que l’extrema dreta franquista, per obra i gràcia de la poca memòria, de la inconsciència i de la covardia, esdevingui el nou centre polític? Anem aviats, en qualsevol cas. Tinguem-ho clar, per evitar decepcions.

Comentaris (0)12-01-2019 06:22:09

Fred

Ves per on, és gener i fa fred. Definitivament, tenim el do de fer excepcional i noticiable allò que és un fet natural: a l’hivern, fa fred. I a l’estiu calor, però aquesta ja arribarà quan toqui.

I amb el fred han arribat uns autèntics clàssics hivernals: les previsions meteorològiques gairebé apocalíptiques i exagerades fins a l’absurd, els plans d’atenció als sense-sostre, i els incendis per sobrecàrrega de les instal·lacions elèctriques més atrotinades. I cada any és el mateix, i cap any no canvia res. La pobresa energètica i la necessitat de combatre les baixes temperatures maten, i la culpa no és de qui punxa un comptador i engega tot el que pot per escalfar-se, sinó de qui propicia i perpetua aquesta realitat, fins i tot des de postures progressistes i sempre molt solidàries. I què dir dels programes que duren quatre dies mal comptats per treure dels carrers i dels caixers automàtics els que no tenen on passar la nit? Se’ls ajuda els pocs dies de més fred i, apa, a campar de nou, fins que vingui algun esdeveniment singular que recomani apartar-los de la vista, perquè degraden el paisatge urbà i fan lleig.

Aquest és, també, el nostre país. Mentrestant, ara que toca, seguim regalant-nos fotos de gel i neu, seguim considerant una situació extrema i gairebé polar el fet que glaci al gener, i seguim enyorant la placidesa i la tebior de la primavera; allò de ni massa fred ni massa calor que tant ens reconforta, mentre continuem ignorant que hi ha qui viu entre la boira i el fred, i entre el fred i la boira, durant massa temps. O sempre.

Comentaris (0)11-01-2019 06:11:04

Pàgines: 12345678130  <>