login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Tot arriba

Ja és ben cert que tot arriba, ni que sigui tard. Avui comença, si no és que surt algun nou conill del barret judicial i tot es dilata encara una mica més, el judici pel cas Palau, amb una certa remor de fons que fa dubtar si tot plegat arribarà a algun lloc o serà un mer foc d'encenalls, semblant al que acabem de veure amb el cas Nóos.

Però siguem positius i esperem que aquest cop la justícia sigui justa i faci justícia. Avui comença el judici pels afers del Palau, però d'aquí a pocs dies començarà el del cas Pretòria. Casualitats del destí, però és justament avui, dimecres de cendra -enterrament de la sardina inclòs- que sembla que, amb una mica de sort, podríem començar a enterrar una crosta política i una manera de fer que sota la bonica expressió d'oasi català amagava un joc d'equilibris d'interessos molt particulars i molt indignes d'un sistema que es volia dir democràtic, però que en realitat era un simple joc de poders públics amb finalitats sovint poc confessables.

No sé què en sortirà de tot plegat. M'agradaria que en sortís una mica la veritat, ni que sigui a costa de fer-nos pujar els colors i sentir vergonya d'un temps i d'unes maneres de fer que molts voldríem definitivament enterrades, però que mirant determinats àmbits polítics territorials, municipals... encara ens semblen ben vives i tan indignes com sempre. Esperem que la justícia faci justícia i que les complicitats vergonyants i l'ús de l'activitat pública per a l'enriquiment privat o per a finalitats gens dignes, es faci, si més no una mica, més difícil. S'alça el teló, ja veurem què s'hi representarà. De moment, aquí tenim una bona guia per refrescar la memòria i per situar-nos davant del judici pel cas Palau.

Comentaris (0)01-03-2017 06:11:06

El futur ja és aquí

Ja hi tornem a ser. Un any més el Mobile World Congress arriba a Barcelona. L'autèntica fira de les vanitats contemporània es posa en marxa rere la pantalla de la tecnologia més avançada. I més enllà dels nous dispositius i recursos que s'hi presentaran i que ens faran viure en un món gairebé de ciència ficció, el que més m'interessa és constatar com el món real va sent substituït, lentament però de manera inexorable, per un món virtual, en una mena de trena social estranya que marca i marcarà encara més les nostres vides.

Ens hem acostumat a veure el món i a conèixer la realitat a través de pantalles. De fet, som capaços fins i tot de viatjar rere l'antifaç del mòbil que tot ho fotografia. El contacte amb els nostres amics cada cop més és a través del teclat. Fins i tot, nosaltres mateixos acabem sent allò que mostrem a les xarxes, amb totes les seves limitacions. Ara, la propera frontera se situa en una barreja entre el creuament de dades personals que ens faran cada cop més transparents als ulls de tothom que les pugui gestionar, la robòtica com a substitut perfecte i obedient de les persones i la realitat virtual, on tot serà fantàstic, bonic i sotmès a la nostra voluntat a través d'un senzill interruptor.

No estic gens en contra de la tecnologia, ans al contrari, és fascinant comprovar com ens pot facilitar la vida. La meva por, cada cop que arriba una d'aquestes grans cites tecnològiques, és veure fins on sembla que podem arribar i rumiar si realment ens interessa arribar-hi, i de quina manera. La sort, però, és que moltes d'aquestes grans novetats encara són massa lluny del consum generalitzat, que moltes altres moriran pel camí i mai no veuran la llum, i que molts dels cervells que aquests dies s'amunteguen per Barcelona es diluiran, com llàgrimes en la pluja que diria aquell, entre les copes de qualsevol local nocturn.

Comentaris (0)28-02-2017 06:09:31

Segueix el carnaval

Confesso el meu pecat mortal amb la societat: no he participat en cap acte del cap de setmana de carnaval. De fet, gairebé ni m'he mogut de casa aquests dies. Cert que m'he perdut la música, el color, l'ambient de festa i la tradicional rua de gent disfressada de les coses o personatges més inversemblants. Però també és cert que m'he estalviat haver de moure els malucs, ni que sigui discretament, al ritme de percussions diverses i sovint insuportables, haver de trobar-me de cara una colla de senyors vestits de senyores, i una colla de senyores vestides de no massa senyores de tota professió imaginable, o d'haver de presenciar el sempre trist espectacle de gent buidant el pap (literalment) en qualsevol cantonada.

I és que tot té la seva cara i la seva creu, i durant el carnaval, aquests són alguns dels bous amb què hem de llaurar. Aquests i altres que les casualitats del calendari ens han posat al davant, com ara tot l'afer del 3% que sembla que encara la recta final d'una història molt tèrbola i amb una bona colla de disfresses i transformacions, començant per antics companys d'aventures que ja fa dies que es veu que no ho són i acabant per canvis de noms, sigles i logos que no acaben d'aconseguir fer oblidar el passat. La política, com el carnaval, també té la seva cara i la seva creu, i moltes màscares.

Encetem una setmana en què enterrarem la sardina i entrarem en temps de quaresma, amb tot el que això comporta, segons la tradició, de renúncies, d'abstinències i de penitències, fins i tot. El carnaval se n'anirà, però la política seguirà. No sé que és més patètic.

Comentaris (0)27-02-2017 06:11:29

Diumenge

Sempre és important saber apreciar les coses bones, petites o grosses, que la vida ens va posant al davant. Avui, per exemple, és diumenge, dia de festa, fa bo i el sol ha ocupat l'espai que fins ara semblava terra prohibida en mans de la boira, de la humitat i del fred. Avui fa sol, i el sol és vida i salut.

Avui és un bon dia per retrobar-se amb aquells que fa dies que no veus i xerrar i riure una bona estona a l'escalf del sol i de l'amor. Avui és bon dia per fer diumenge, perquè de vegades no cal res d'especial per aconseguir que tot sigui especial. Potser aquí rau el principi de l'autèntica felicitat. Potser no cal res més.

Comentaris (0)26-02-2017 08:17:02

Dissabte de carnaval

Avui, dissabte, cop més. I com acostuma a passar, això de tancar la setmana (diumenge és tota una altra cosa) convida a fer un cop d'ull enrere, un balança ràpid per veure com ha anat tot plegat i si n'estem prou satisfets. Si el resultat és positiu, tenim l'íntima sensació que malgrat tot els problemes, que sempre hi són, tot està en ordre, tot està bé, i ens sentim a gust per encarar amb il·lusió el cap de setmana.

Aquest dissabte, a més, és dissabte de carnaval. Festa grossa, festa vitalista, carnal, gairebé pòrtic d'entrada a una primavera que ja fa mans i mànigues per fer fora l'hivern, un any més. I és que ja tornem a ser a carnaval, dies que conviden a disfressar-nos, a inventar una nova realitat o, en un exercici suprem de transformisme, a treure'ns les màscares que potser ens posem cada matí, i ser nosaltres mateixos.

Sigui com sigui, dissabte i carnaval són un parell de bones raons per celebrar que estem vius, que no estem sols i que tot està en ordre. Tot plegat, no és poca cosa, tal com ens recorda aquesta bonica cançó de la gran Celia Cruz.

Comentaris (0)25-02-2017 07:23:57

El Cèsar

Vagi per endavant que no sóc jutge i que, per tant, em guardaré ben prou de fer determinades valoracions. L'advertiment em sembla necessari abans de parlar de la sentència que s'ha dictat sobre el cas Noos i que ha deixat una infanta lliure de tota culpa per ignorància de tot el que passava al seu voltant i un marit d'infanta condemnat a 6 anys de presó, però que no hi farà cap, ni haurà de pagar cap fiança. Vist així, normal normal no sembla.

Diu la dita que la dona del Cèsar, a banda de ser honrada ho ha de semblar. Si ampliem una mica el cercle familiar, hauríem de dir que la filla, o la germana, com vulgueu, i el gendre, o cunyat, trieu, del Cèsar (diguem-ne rei) també. I el cert és que cap pinta d'honradesa no en fa, tot plegat. Si hi afegim que la feliç parella viu a Ginebra (irònic per a qui ha estat condemnat per delicte econòmic) i que disposen de plena capacitat de fer i desfer i voltar per on els vingui de gust, la cosa no lliga amb determinades condemnes en què músics o titellaires fan cap a la garjola. Això per no parlar d'altres grans defraudadors de primera línia que també, a poc a poc, van acabant entre reixes.

Costa molt d'entendre i encara costa més de pair. Personalment m'ofèn, no ho negaré. Amb sentències com aquestes costa moltíssim creure en allò de la justícia igual per a tothom. Potser és que la justícia, a més de ser justa, ho ha de semblar. I no és el cas.

Comentaris (0)24-02-2017 06:08:12

Dijous gras

Avui, dijous gras, inici formal de les festes de carnaval. Avui tot es capgira, les disfresses ens faran ser qui no som, o potser allò que voldríem ser, qui ho sap. El cas és que avui comencen uns dies dedicats a la carnalitat, als plaers, a la vida, al capdavall, uns dies en els quals, segons que diu la tradició, tot sembla permès. Endavant doncs, amb aquest petit parèntesi en la rutina.

No sé per què, pensar en carnaval m'ha fet venir al cap aquella mena de reset, de silenci gairebé incòmode si voleu, que es produeix quan enmig del soroll, d'una conversa animada, tot sembla que s'aturi i la calma, de sobte, ho envaeix tot. Immediatament, com si calgués omplir el buit, algú diu alguna cossa i tot recomença. Tampoc no és estrany que, aleshores, algú digui que ha passat un àngel. La saviesa popular té respostes per a tot.

De tant en tant, cal trencar la rutina, cal trencar el soroll, fer un parèntesi, posar una catifa ben ampla perquè passin tants àngels com calguin i recomençar amb paraules noves i amb il·lusions renovades. Tant de bo aquest dijous gras i els dies que han de venir duguin aquest àngel, o aquest dimoni, ja posats per allò de les disfreses, que tanta falta ens fa. Mentrestant, i per si o per no, vull compartir una deliciosa cançó de Pau Riba i Pascal Comelade que també ens parla d'aquest àngel invisible i meravellós.

Comentaris (0)23-02-2017 06:07:35

Temps

Quant temps té un rellotge aturat? Potser tot el temps del món, perquè el temps passa i ell n'és aliè, fins que algú no li posi una pila nova (anava a dir fins que algú li torni a donar corda, però m'he adonat que això sí que té massa a veure amb el pas del temps) i les busques tornin a agafar el seu ritme habitual, amb la seva cadència monòtona.No heu tingut mai la sensació de viure en un temps aturat?

No heu sentit mai la sensació que les coses van al seu pas però, alhora, és com si res no es mogués? No heu sentit mai la desesperant sensació de temps aturat? Segur que sí, en algun moment i per algun motiu o altre.

Personalment, fa dies que la tinc, aquesta sensació. Hi ha soroll arreu, molt soroll, massa soroll. I hi ha moltes mans, massa mans, que estan mirant d'avançar o alentir el rellotge del futur. Però el rellotge particular, el personal, el del país (trieu) sembla aturat i, de sobte, és com si res no tingués a veure amb ell, com si el temps hagés fet parada i fonda de debò.

Segur que només són sensacions de mitja setmana. En qualsevol cas, un rellotger expert no faria cap nosa, ara mateix, perquè puguem estar segurs que tot avança al ritme que pertoca, abans que la realitat i el futur no se'ns escapin.

Comentaris (0)22-02-2017 06:02:06

Qui menteix?

Malament rai quan la mentida s'instal·la amb tota normalitat entre els més alts nivells del poder, i pitjor encara quan l'assumim com a normal i ja no ens sorprèn ni ens molesta. Poc, o gens, es pot esperar d'un govern i d'un país així.

I aquests dies la mentida institucional s'ha tornat a fer ben present. Diumenge, Enric Millo, actual delegat del Govern de l'Estat a Catalunya, parlava sense pudor de converses entre els governs espanyol i català, a tots els nivells, tant en públic com en privat. A les poques hores, dilluns mateix, Xavier García Albiol, màxim dirigent del PP a Catalunya desmentia aquestes converses amb contundència; i poc més tard, el propi Rajoy parlava de la necessitat de "corregir" aquella anomalia que suposa que determinades ideologies (l'independentisme) estigui al capdavant de les institucions, tot volant qualsevol pont de diàleg amb un govern, el de la Generalitat, que ja fa temps que ignora com a interlocutor.

Davant d'aquest escenari, qui menteix? Albiol? Millo? Rajoy? El que és clar és que algú no diu la veritat, i n'és perfectament conscient. Mala peça al teler. Tan mala peça com les noves mentides que van sortint sobre Alícia Sánchez Camacho i les seves explicacions -que ara sembla que eren totalment falses- en seu parlamentària, sobre l'afer de la Camarga, o les de l'ex-ministre Soria i les seves vacances, que no va pagar, al Carib, també en seu parlamentària i sense cap vergonya. I molt més que anirà sortint.

Insisteixo. Quan un govern i el partit que el conforma fan de la mentida norma i estratègia, malament rai. I en aquest punt ens trobem amb el PP, ens agradi o no. Tocarà actuar en conseqüència. O això espero.

Comentaris (0)21-02-2017 06:12:59

Paraules sàvies

Entre moltes altres coses, Internet és una mena de paradís de cites i frases dignes de recordar pronunciades per personatges de tota mena: escriptors, polítics, actors, artistes... Un dels efectes més positius, al meu entendre, d'aquests espais destinats a recollir petites píndoles de saber i de lucidesa és que serveixen per acostar el pensament savi al gran públic, una cosa que tot sovint la cultura oficial oblida, tot mantenint ben oberta aquella escletxa que separa la minoria culta de la majoria inculta. Quin perill, la cultura a l'abast de tothom.

Avui, per començar una nova setmana, em ve de gust recórrer a aquest tipus de pàgines de frases cèlebres. En aquesta ocasió, escrites, ara fa un segle si fa no fa, per l'escriptor francès André Gide, segurament un grandíssim desconegut per a la major part de la població però que, ni que només sigui durant uns minuts, estic convençut que ens captivarà amb el seu pensament. Podem començar fent un cop d'ull a aquest enllaç i, si ens quedem amb ganes de més, també és digne de llegir aquest altre. I si el personatge ens resulta prou atractiu, sempre pode buscar més coses sobre ell a la xarxa o, en tot un excés, si la cosa ja fos molt greu, acostar-nos a alguna de les seves obres.

Comencem la setmana amb ànim i recordant que "les coses més boniques són les que inspira la bogeria i escriu la raó", o que "hi ha molt pocs monstres que estiguin a l'altura de la por que ens fan". Feliç dilluns.

Comentaris (0)20-02-2017 06:03:06

Equilibris

Aixequem els més meravellosos castells a l'aire i, al mateix temps, engendrem els monstres més terribles a dins del nostre cap. Som així d'estranys, de duals, de contradictoris. Ens movem entre el bé el mal, el tot i el no res, el yin i el yang, entre la vida i la mort, entre l'eufòria i el desconsol, el blanc i el negre, el dia i la nit... entre qualsevol cosa i la contrària, al capdavall. Quin estrès, no acabar de trobar mai la fina línia de l'equilibri.

El resultat de tot plegat? que acostumem a patir. Patim perquè els castells mai no arriben a ser del tot reals, i encara patim més perquè els monstres d'un futur que mai no serà, però que podem imaginar, ens fan por i ens paralitzen, igual com en els somnis infantils. I entremig, se'ns passa la vida de debò, la de cada dia, la de la realitat, sense somnis impossibles ni pors absurdes. Aleshores, si per qualsevol casualitat, gràcies a algú que ens dóna un cop de mà, o potser fins i tot sense cap motiu aparent, aconseguim un petit instant de lucidesa, ens adonem que estem fent el passerell.

Però què hi farem. El nostre cap acostuma a funcionar així, com si no tingués mai prou de res, ni bo ni dolent. Avui és diumenge, un bon dia per mirar d'aparcar les cabòries quotidianes i per viure exclusivament el present, sense dracs i sense tresors, només el present, potser poc emocionant, potser poc seductor, però real, ben real. Avui penso que val la pena recordar la sòbria serenor de la gran Scarlett O'Hara i la seva mai prou reivindicada frase final: "demà serà un altre dia", pronunciada amb cansament i amb esperança.

Comentaris (0)19-02-2017 06:29:27

Millor tonta

Dones del món, feu-vos les tontes. Que ningú s'ofengui abans d'hora, però si fins ara sabíem que l'argument aquell de "ho he de consultar al meu home" funcionava amb venedors de tota mena, tant presencials com telefònics, ara sabem que el nou "això ho porta el meu home i jo no en sé res" també funciona, fins i tot davant del jutge.

Quan veus que una dona amb formació de primeríssim nivell, tant com el que se li suposa a la filla d'un rei, pot al·legar ignorància sobre grans moviments de diners i d'influències per part del seu marit (al qual tot sovint acompanyava) i la justícia se la creu, o bé la formació no era la correcta, o bé la justícia no és la correcta, o bé l'advocat defensor és un geni. Que cadascú esculli l'opció (o opcions) que és li agradi.

I mentre això passa, les dones que treballen, les que sí que són responsables de les seves vides i de les seves carreres professionals, les que sí que saben què es porten entre mans, segueixen cobrant una quarta part menys que els homes per la mateixa feina.

Dones del món, feu-vos les tontes. Que us mantingui un mascle alfa, no vulgueu saber res de la seva vida ni dels seus negocis, manteniu-vos a caseta calladetes i formals i viureu tranquil·les i sempre sereu innocents davant dels tribunals, que això és Espanya. I Catalunya.

Comentaris (0)18-02-2017 07:11:41

Banalitzar les paraules

Es poden arribar a gastar, les paraules? Sí, ja sé que no, que per molt que repetim una paraula no acabarà desapareixent ni dels diccionaris ni de la nostra memòria. Però pot ser que a força de repetir-la, acabi perdent el seu significat?

Des de fa temps, i cada cop amb més intensitat, veiem com aquesta dreta espanyola, hereva del franquisme (una dictadura feixista encara no condemnada, no ho perdem mai de vista, per si de cas), utilitza termes com "nazi" o "feixista" per referir-se als independentistes catalans. Aquests mots tan contundents i amb tantes implicacions històriques, han anat substituint lentament però de manera implacable altres com ara "radicals" o "separatistes", que ja gairebé no resulten ni ofensius. I el procés de substitució no em sembla pas una anècdota.

No tinc clar si realment es tracta d'identificar els catalans amb aquells que van executar exterminis en massa, cosa bastant inconsistent vista la realitat catalana -per més que vulguin dir- o si del que es tracta és de banalitzar el nazisme i el feixisme perquè, un cop polits i nets de part de la seva càrrega negativa, que passarà a l'independentisme, puguin tornar a ser utilitzats i fins i tot defensats, o si més no els seus continguts ideològics, com a garants d'una nova realitat política. Insisteixo que cal no perdre mai de vista d'on venen aquells que fan servir aquests mots amb tanta alegria.

També pot ser que les dues possibilitats siguin certes. Matar dos ocells d'un sol tret sempre va bé.

Comentaris (0)16-02-2017 06:04:10

Una abraçada

Necessitem contacte humà. Aquesta obvietat, al pas que anem, ben bé podria acabar esdevenint un autèntic crit revolucionari en la societat digital. I és que no hi ha like ni emoticona que es pugui comprar a l'allau de sensacions que provoca el contacte físic, la carícia, el bes, l'abraçada...

Avui he recuperat un article que vaig llegir fa un temps que comenta les virtuts d'una abraçada quan més falta ens fa. No sé si hi és més o menys important l'alliberament d'oxitocina, o el simple contacte físic, o el fet de compartir aquell espai íntim i personal habitualment invulnerable que ens envolta, però una abraçada, sense cap mena de dubtes, té uns efectes enormement beneficiosos, quan arriba en el moment just.

Us deixo aquest article perquè li feu un cop d'ull i, de passada, perquè tornem a ser, per uns minuts encara que només sigui, nens que es deixen atreure pel gran crit de guerra (més aviat de pau i amor) dels teletubbies: "una abraçada!".

Comentaris (0)15-02-2017 06:09:05

Que vagin passant

Això és un no parar. Cada dia ens reserva una nova sorpresa en forma de nou cas de corrupció a Espanya. Ahir vam saber que qui està sent investigat per no fer la seva feina com caldria, en el cas de la sortida a borsa de Bankia, és l'ex-governador del Banco de España, Miguel Angel Fernández Ordóñez, ni més ni menys que el famós MAFO, buc insígnia de tota una colla d'economistes, alguns dels quals sembla que no van acabar de complir com d'ells calia esperar.

I parlant d'esperar, què podem esperar d'un país on tota la seva elit dirigent té els peus de fang. Començant per un ex-vicepresident econòmic i acabant pel governador del gran banc central i, dit sigui de passada, supervisor de tot el sistema econòmic del país. Quan les ombres planen a aquests nivells, comença a no quedar cap marge a la comprensió, i es fa grossa la idea que la famosa crisi econòmica, entre altres coses, va ser un autèntic berenar de negres en què quatre privilegiat es van fer l'arròs a compte de la resta de ciutadans. No oblidem que allò que no va supervisar l'amic MAFO, és a dir la sortida a borsa de Bankia, ha esdevingut un rescat econòmic i un deute enorme que es pagaran amb diners públics.

Qui serà el pròxim? Misteri. Però la cosa pinta tan malament que a hores d'ara tot és possible. De moment, ja sabem qui donarà la tanda al següent.

Comentaris (0)14-02-2017 06:09:27

Pàgines: 123456212223242526105  <>