login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Cultura? Per a què?

En quin moment vam decidir que tot el que hi ha al món està al servei dels nostres desigs? En quin moment vam pensar que tot es pot fer i que fins i tot les normes de conducta més elementals no són res si ens ve de gust? En quin moment vam perdre el respecte per la nostra història i pel nostre patrimoni cultural? Potser aquestes preguntes poden sonar massa dures, però m'han vingut al cap en llegir la notícia d'una gent que va destrossar un taüt de 8 segles d'antiguitat perquè van pensar que era necessari tenir una foto del seu fill a dins.

Qui més qui menys podríem parlar de com és de difícil controlar els nens en un museu, posem per cas. Però el problema apareix quan són els adults els incontrolables, i més encara la seva necessitat irrefrenable de fotografiar tota l'activitat diària i, si pot ser, de la manera més extravagant possible, com ara retratant el fill en un taüt. Potser el cas és extrem, per sort, però qui no ha patit el soroll de les converses que no deixen escoltar la música en un concert, o la gent capaç de tot per fer una foto amb el mòbil enmig d'una representació teatral o de qualsevol altre espectacle? Insisteixo: en quin moment vam perdre el respecte per la cultura? Potser en el mateix moment que unes determinades elits culturals van decidir que la cultura era un luxe reservat a quatre iniciats i a quatre potentats i, per tant, no calia posar-la realment a l'abast de la resta de mortals, que mai no la podrien apreciar.

El nivell cultural d'una societat és una bona mesura de la seva qualitat com a tal. Considerar el coneixement en aquest àmbit un valor prescindible, com està passant cada cop més en el nostre sistema educatiu o en les pròpies programacions culturals i en la seva promoció i difusió, és un repte que com a país caldrà afrontar algun dia si volem realment una societat millor, en la qual el gust per la literatura, la música, la pintura, la història... es facin extensius cada cop a més gent. I això passa per un canvi substancial en la mentalitat (no ja en els noms) de molts dels responsables i gestors culturals, no ens enganyem. Mentrestant, seguirem patint la manca de respecte, ni que sigui per tal d'aconseguir una trista foto.

Comentaris (0)28-08-2017 06:20:41

Debats absurds

I si algun dia comencem a deixar que determinades coses flueixin de manera natural? Començo a estar una mica tip de viure a cop de performance. Alguna que altra, en un moment determinat, està molt bé, i cal, però quan la cosa es converteix gairebé en hàbit, francament, em salten les alarmes del dirigisme. I no m'agrada gens.

Aquest petit comentari ve a to de la manifestació de demà a Barcelona i la ridícula disputa de banderes i samarretes que s'ha muntat. Que si no s'hi han de portar banderes, o sí. Que si les banderes han de dur crespons negres. Que si cal dur una samarreta blava com a símbol de pau, o del que sigui... Si us plau, que ens hem begut l'enteniment? Que no som capaços ni de respectar els morts i convocar una gran manifestació amb un únic objectiu, d'altra banda tan clar i contundent com ara el tristament famós "no tinc por" perquè quedi clar que ni un atemptat ni els que puguin venir no ens paralitzaran com a país ni com a societat? Que hem de fer sempre el numeret i convertir un acte, en el fons, de condol, en una festa d'esplai (amb tot el meu respecte cap als esplais)?

Caldria recuperar una mica el seny i tornar a distingir què fem en cada moment i com cal actuar en cada cas. Demà hi haurà una manifestació per quinze persones mortes. Elles, les seves famílies i el suport de la gent són l'únic objectiu. No ho oblidem, i no ens perdem, com tants i tants cops, en una estètica inútil i, en aquesta ocasió, del tot improcedent i absurda. La maduresa com a país també es demostra en aquests detalls gens menors.

Comentaris (0)25-08-2017 06:23:21

Imatges

Diuen que una imatge val més que mil paraules. I a fe de déu que de vegades és ben cert. Un bon exemple recent el tenim en la portada de fa un parell de dies d'ABC, en la qual, a tota plana, es podia veure el ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, mostrant, ben agafada amb la mà, una foto del darrer dels terroristes responsables dels atemptats de Barcelona, tot just acabat d'abatre pels mossos d'esquadra. Ni enllaço la imatge, ni m'entretindré en el text que l'acompanyava, perquè em semblen de tan mal gust que qui vulgui ho podrà trobar tot sense gaire esforç. Al que vaig, avui, és a la imatge.

No recordo cap fotografia similar, en la qual un ministre de l'Interior aparegui en públic amb el trofeu d'un terrorista abatut o detingut. Serà que aquests dies de vacances estic aprofitant per veure Joc de Trons, però no he pogut evitar veure en el ministre qualsevol dels reietons cruels de la sèrie amb el cap d'algun dels seus enemics agafat pels cabells, mostrant-lo, ben orgullós, en públic.

Sé que ho he dit en articles anteriors, però és la lògica de la mentalitat de guerra, en què només hi caben vencedors i vençuts i on l'únic enemic possible és l'enemic mort. Marca Espanya, de fet. De tota manera, què es pot esperar d'un govern que menteix sistemàticament i que es veu corregit per organismes internacionals, com ara Interpol, sense que passi res? Imagineu que un conseller de la Generalitat fos desmentit per una institució europea? Imagineu l'allau de crítiques, el rebombori que es muntaria i les dimissions que caldria afrontar? Doncs a Espanya, res. Res de res. Com qui sent ploure. Ja és ben veritat que tot s'hi val en l'amor i en la guerra, i hi ha qui només sap pensar (per dir-ne d'alguna manera) en clau bèl·lica.

Comentaris (0)24-08-2017 06:15:00

Quan el fanatisme parla

Segurament, el fanatisme no deixarà mai de sorprendre'm. Qualsevol fanatisme. Ara mateix, sense anar més lluny, unes recents declaracions de Jaime Mayor Oreja apuntant als matrimonis igualitaris (homosexuals, perquè m'entengui tothom) com una de les causes de la degeneració espiritual d'Occident i com una de les febleses que facilita i propicia atemptats com els de Cambrils i Barcelona. I va i es queda tan ample, després de deixar-ho anar. Imagino que el mateix deu passar a Niça, Londres... O potser és que Espanya segueix sent la reserva espiritual d'Occident, tota sola? Això sí que és una guerra de civilitzacions (o més aviat religiosa) en tota regla.

Però bé, què en podíem esperar, d'aquest personatge. A tall de recordatori, és el mateix que mai no ha condemnat el franquisme perquè és una part de la història d'Espanya (es veu que segons què, si ha passat -i per tant és història- ja no és condemnable, encara que dubto que sigui capaç de dir el mateix d'ETA, per exemple, una part de la història del seu País Basc natal), o d'afirmar que aquella època va ser una etapa d'enorme placidesa. Per a molts, placidesa eterna, dit sigui de passada.

Per cert, Mayor Oreja va ser ministre de l'Interior entre 1996 i 2001 en governs d'Aznar, un altre gran demòcrata de tota la vida, i el va succeir al càrrec, oh sorpresa! Mariano Rajoy, de qui encara deu haver algú que està esperant que digui alguna cosa intel·ligent a propòsit dels atemptats (jo no, francament, perquè no fa cap falta), tot i que deu estar prou ocupat amb els triomfs del Real Madrid i es veu que el Marca no en va parlar, d'aquests atemptats. I tota aquesta colla ens venen a donar lliçons de convivència i de moral. Quin tip.

Comentaris (0)23-08-2017 06:22:56

Matar no és fàcil

Ahir va caure el darrer dels terroristes, i sembla que el principal agent, de l'atemptat de Barcelona. Ahir a la tarda, per què negar-ho, tots vam respirar una mica més tranquils. Capítol tancat, tot i que la història segurament continuarà, igual com les investigacions policials, tal com va deixar clar el major Trapero, personatge cridat a entrar per la porta gran de la iconografia catalana contemporània.

Ahir a la tarda, un mosso d'esquadra va disparar i va matar un assassí. Exactament igual com fa quatre dies van fer uns altres companys seus, i tant em fa si eren homes o dones, alts o baixos, o joves o vells. De fet, el millor que els podria passar a tots plegats és que la seva identitat romangui sempre anònima, per seguretat seva i per evitar que la premsa sensacionalista i els fanàtics de tot signe els converteixin en símbol o en objectiu. Per sort, el cos al qual pertanyen i la societat catalana en general hi estan fent els possibles perquè així sigui. Gratitud eterna per la seva feina, silenci i discreció.

La pregunta que em faig, però, és que deu passar pel cap d'aquests agents un cop han vist que els seus trets han encertat. D'acord que són professionals preparats i tot plegat, però són persones i saben que la seva actuació ha evitat moltes morts, però n'ha causat alguna. Els seus trets han mort algú. Algú que, com tothom, tenia una història una família, una vida. Crec que, a més de la gratitud a la feina policial, cal fer arribar, com bonament puguem, el nostre suport als agents, perquè matar, no ens enganyem, no és fàcil i de ben segur que els passa factura. Justament és aquesta factura la que fa encara molt més valuosa la seva decisió i els seus actes. Tots hem dormit més tranquils, avui. I ells? Tant de bo que també.

Comentaris (0)22-08-2017 06:22:05

No és el mateix

Els atemptats de Barcelona i Cambrils estan deixant al descobert moltes mentides i moltes veritats sobre la situació real de Catalunya, de la seva gent, de les seves institucions i de la seva relació amb els seus equivalents a Espanya. Cada dia que passa, gairebé cada hora que passa, es fa més evident l'abisme mental entre els uns i els altres. Per fer-nos una idea de la situació, val la pena llegir aquest article, publicat ahir mateix i que resulta prou il·lustrador.

Però des de la publicació del text ja han passat més coses que ens haurien de fer pensar en quin país vivim, ara mateix, i quin país volem. A tall d'exemple, només dues observacions:

Primera: funeral més o menys d'estat -no estic massa al cas de com funciona el protocol reial- amb una missa catòlica a la Sagrada Família. És evident que a l'estat aconfessional que diuen (la sacrosanta constitució ho explicita) que és Espanya, li importa un rave el pensament de les víctimes a les quals suposadament es vol honorar i es respon a un atac, sobre el contingut religiós del qual s'ha insistit fins a la sacietat, amb més religió. Tot molt coherent. I de propina, un oficiant absolutament fora de lloc, per més cardenal que sigui, per a major satisfacció dels més il·lustres assistents. Mentrestant, les cues per signar el llibre de condol de l'Ajuntament de Barcelona segueixen plenes de ciutadans anònims que volen expressar el seu suport sentit i discret a les víctimes i a les seves famílies.

Segona: podríem repassar exhaustivament totes les declaracions per comprovar que el to i les paraules del president, del conseller d'Interior, del major dels mossos i de tothom que ha pres la paraula, de manera oficial aquests darrers dies, han estat de preocupació, de dolor i de recerca dels responsables d'un crim. Aquest ha estat l'estil fins que ha aparegut el ministre Zoido parlant de cèl·lules i de desarticulació, sense anar més lluny -i sense raó, dit sigui de passada- amb un to i un llenguatge propis de l'estil bèl·lic, on només hi caben vencedors i vençuts.

Veieu les diferències? Doncs això.

Comentaris (0)21-08-2017 06:29:46

Tanquem setmana

Setmana atípica, aquesta que tanquem. Una d'aquelles setmanes que es recordaran molt de temps i que ens han d'ajudar aprendre moltes coses que havíem pogut intuir, però que mai no havíem sentit, realment. I és que, de tant en tant, la vida ens sacseja amb una virulència inesperada i contundent i ens mostra el seu rostre més dur. Aleshores, la sorpresa, el desconcert i la por se'ns fan presents i ens obliguen a descobrir nous escenaris, noves maneres de seguir endavant.

Aquesta setmana hem après, si encara no ho sabíem, que som vulnerables, fràgils, i que necessitem, i de quina manera, aquells que tenim a la vora, perquè només des de la solidesa dels neguits compartits, només fent causa comuna de la incertesa i la inseguretat ens fem forts i ens podem alçar de nou, enmig de qualsevol escenari advers.

El dolor passa, fa el seu curs, ràpid o lent, però passa, i la calma, amb la seva parsimònia, finalment ho va posant tot de nou a lloc; i la calma duu la il·lusió renovada. Avui és diumenge; vulguem o no, un dia que sempre tanca un període i dona pas a un altre, a una nova setmana, a un nou dilluns, principi de tot o, com a mínim, de la voluntat tossuda i renovada de tornar a somriure i a passejar sense angoixa. I voler és el primer pas per poder.

Comentaris (0)20-08-2017 06:53:37

Minut de silenci

Ahir va ser dia de minuts de silenci. Malament rai, quan això passa, i de tant en tant passa. Ahir, els carrers i les places del país van acollir grups de persones que van voler mostrar el seu suport a les víctimes dels atemptats de dijous i a les seves famílies amb un gest simple però contundent: el silenci. És ben sabut que moltes vegades el silenci diu molt més que les paraules.

Repassant la gran quantitat de fotografies que ahir van omplir les xarxes socials, i que van il·lustrar aquest dol col·lectiu, vaig poder dibuixar tres categories, si se'n pot dir així. Una, la del silenci profund, la del respecte de la ciutadania, quan no cal dir res, perquè tothom sap què s'està dient; una segona, sovint institucional, en què un representant d'un determinat ajuntament, o comunitat de qualsevol mena llegeix un manifest, una declaració que explicita aquest suport, en nom de tothom que l'acompanya. Finalment, hi ha un petit, per sort molt petit, grup d'imatges en què l'alcalde (em sap greu però sovint es tracta d'alcaldes) agafa el micro i deixa anar el seu missatge, amb bona intenció imagino, i amb paraules fàcils de compartir, però amb un excés d'afany de protagonisme que res no té a veure amb l'objectiu del senzill acte del silenci.

Quan tothom crida, potser el millor és callar. Trencar el silenci, el respecte, el dol, amb una irrefrenable expressió d'ego em sembla totalment fora de lloc, i això també va passar ahir en alguna que altra de les nostres ciutats i viles. Però ja sabem que fins i tot de les desgràcies hi ha qui en vol treure rèdits. És el nivell d'una determinada classe política. Ahir, les úniques paraules que tenien sentit eren el ja famós "no tinc por". I encara podríem afegir, amb veu molt baixa, tan baixa que ningú no la pugui sentir: "i si en tinc me l'empassaré i seguiré endavant amb la vida".

Comentaris (0)19-08-2017 07:00:49

Ha passat

S'havia dit tants cops, que només era qüestió de temps... I finalment ha passat. Atemptat amb un vehicle a la Rambla, una nova manera fàcil, barata i gairebé imprevisible de matar que ja havíem vist a Niça, a Berlín, a Estocolm, a Londres, i que, molt em temo, té un llarg i dolorós futur per endavant. I nou atemptat, en aquesta ocasió avortat, amb els ja coneguts cinturons bomba, al passeig marítim de Cambrils.

Ens agradi o no, ens anem acostumant a conviure amb la incertesa, amb la inseguretat, amb la por, fins i tot. El risc d'un atac puntual, amb els mitjans més inimaginables i al lloc més inesperat creix i s'anirà fent un lloc a les nostres vides, igual com els accidents de trànsit o les malalties mortals, i no hi haurà policia que els eviti del tot, igual com no hi ha medicines per a tots els mals, ni dispositius de seguretat absoluta als vehicles.

Ahir, estupefacció; avui, dol. Però vindrà el cap de setmana i les nostres vides seguiran, les de molts, amb l'alleugeriment de saber que cap dels nostres no es troba entre els morts i els ferits, i altres amb el dolor per la pèrdua absurda dels seus estimats. I potser la setmana que ve, o més enllà, caldrà revisar els mecanismes de funcionament i les competències de tots i cadascun dels cossos i forces de seguretat, i tant de bo sigui justament això, la seguretat dels ciutadans, la prioritat a preservar, per damunt de qualsevol altra cosa, perquè un futur incert i cruel ja ha arribat i cal ser-ne ben conscients, perquè és el que ens tocarà viure.

Comentaris (0)18-08-2017 06:12:08

Que no molestin

Molesten. Senzillament, molesten i incomoden les imatges de les pasteres desembarcant, els cadàvers d'homes, dones i nens amuntegats o flotant a la deriva i, en general, la misèria i la desesperació ocupant un espai, la Mediterrània, dedicat, especialment aquests mesos, a acollir creuers, embarcacions esportives de tota mena i milions i milions de banyistes a la recerca de la bondat del clima i de la calidesa de l'aigua i de les platges.

Com que vivim en un món en què la realitat no existeix si no es veu, el més pràctic per preservar la placidesa turística i, de passada, per mirar de tancar l'aixeta dels desesperats africans que encara pensen que Europa els espera amb els braços oberts, és fer fora els testimonis incòmodes, és a dir, les ONG que treballen per rescatar nàufrags i refugiats, ja sigui gràcies a la sempre més que dubtosa complicitat amb el govern libi, ja sigui respectant la impunitat d'algun que altre vaixell de moderns pirates, ja sigui des del silenci sempre còmplice dels estats membres de la Unió Europea, o des de polítiques amagades i implacables.

Sigui com sigui, tant els fa què els passi als milers d'africans que es llencen al mar cada dia. L'important és que no arribin a les nostres costes, que no ens molestin, que no incomodin als turistes. I si el preu a pagar per posar fre al trànsit de pasteres és la mort, doncs mala sort. Que es morin, si no es volen quedar a casa seva. Però, sobretot, que no molestin ni deixin imatges desagradables, que som a l'estiu i és temps de sol i platja.

Comentaris (0)17-08-2017 06:15:50

Servir o servir-se'n?

Servir, o servir-se'n. Qui diu que els pronoms no són importants? Segurament, el ministre d'Exteriors d'Espanya, mateix. El menyspreu per la gramàtica, en casos com aquest, és menyspreu per tot, menyspreu pels altres. I és que només des del menyspreu absolut es pot entendre que algú com Alfonso Dastis té tot el dret del món a tenir-ho tot pagat quan surt de casa, tant si ho fa vestit de ministre, com si no.

El personatge en qüestió ha passat uns dies de vacances amb la seva dona a Equador, però amb el petit matís que s'ha allotjat a la residència oficial de l'ambaixador i que s'ha fet dur arreu en un cotxe oficial. Diuen des del Govern que Dastis s'ha pagat el viatge, malgrat tot, i que ha dedicat part de les seves vacances a compromisos oficials. Ni que això fos cert, em costaria de creure que pagués l'avió, perquè prou es podria entendre, si realment ha dut a terme reunions oficials, com una despesa més de la seva actuació. Però em costa molt creure-ho, francament, i més venint d'un govern que menteix constantment.

Servir no és servir-se'n. No ho hauria de ser si es tingués en un mínim de consideració la funció pública que també desenvolupen els alts càrrecs polítics. Però es veu que no, es veu que els alts càrrecs consideren que tenen dret a tot: a fer-se passejar, a no pagar un àpat ni per equivocació i a tenir allotjament de franc siguin on siguin... Perversió del sistema o mentalitat caciquil? Segurament una mica de tot. I la pena és que no només passa amb aquest subjecte. Mirem amb les ulleres de prop i trobarem exemples similars a tort i a dret.

Comentaris (0)16-08-2017 06:21:17

Compromís

Quin sentit té la paraula compromís en uns temps on tot sembla efímer i on la velocitat i el canvi són poc menys que autèntiques cartes d'identitat, quan no directament valors socials? Quin sentit té demanar un compromís ferm a algú? Quin sentit arribar a sentir el goig de comprometre's de cor?

Realment, parlar de compromís gairebé pot voler dir fer un viatge al passat, quan tot tenia els seus rituals, les seves formes i els seus temps, alguns fins i tot permanents. Així i tot, cal recuperar la paraula i el concepte. Cal tornar a reivindicar el compromís com a expressió d'un vincle sòlid amb el que sigui: amb unes idees, amb un país, amb un grup, amb unes creences, amb una persona... perquè només des de l'estabilitat del compromís autèntic sabrem construir un futur coherent i estable.

Ahir, un parell de joves van jugar a ser antics, en el millor sentit de la paraula, i van acordar un compromís mutu que els durà, si la sort els acompanya i ells no defalleixen, a una vida plena, satisfactòria i feliç. Bona sort. Ens tindreu al costat.

Comentaris (0)15-08-2017 07:25:09

Només una vaga?

Potser és que sóc malpensat, o potser és que el temps em va ensenyant que res no acostuma a passar perquè sí, però el conflicte a l'aeroport d'El Prat fa un tuf molt estrany, molt més estrany que el d'un conflicte laboral. D'entrada, ja fa molt de temps que es van produint les aturades parcials i tot plegat, amb els problemes que comporten per a tots aquells que han d'agafar un vol. Val a dir que durant molt de temps no va haver cap moviment per part del Govern d'Espanya. Només hi havia una situació anormal que causava un greu perjudici al sector turístic i de negocis (els grans consumidors de vols) a Barcelona i, de retruc, a Catalunya.

Finalment tot esclata, fa uns dies i apareix el president Rajoy repartint responsabilitats a tort i a dret, tant si qui rep té competències com si no i, de passada, parlant per primer cop de manera clara de conflicte laboral, perquè les sospites d'una mà negra d'aquelles que corren per les clavegueres de l'estat es feien cada cop més intenses i calia desviar l'atenció. I després el ministre, i el gabinet de crisi, i les taules de negociació, i la Generalitat de mediadora. I finalment, la Guàrdia Civil i l'amenaça d'un laude per fer front a la situació. Si tot és només un problema entre una empesa privada i els seus treballadors, a què ve tant desplegament polític?

Resultat de tot plegat, ara mateix: els passatgers segueixen patint cues i pèrdues de vols, amb un greu perjudici a la imatge de l'aeroport i del país; el Govern d'Espanya aconsegueix que tot quedi aparentment en un conflicte laboral, alhora que instal·la, ara sí, una base política d'operacions a Barcelona, per deixar clara la seva presència i el seu poder; la Guàrdia Civil pren posicions en una infraestructura tan important com és El Prat; i sobretot, l'atenció de l'opinió pública només es gira cap a un conflicte laboral que, a diferència d'altres tan greus com el dels controladors de fa uns anys, s'anirà allargant el temps que calgui perquè, no ens enganyem, tot plegat és molt més que una qüestió de sous i de dimensió de plantilles.

Comentaris (0)14-08-2017 06:22:41

Compartir

I si part de la gràcia de les coses fos poder-les compartir? Fem, comprem, sortim, viatgem, aprenem i anem acumulant objectes, coneixements i experiències. Però, qui no ha sentit mai el desig gairebé irrefrenable d'explicar com ha estat d'agradable la lectura d'un llibre, o una pel·lícula, o una conversa amb algú, o un viatge a algun lloc desconegut? Qui no ha tingut mai la necessitat de compartir aquest petit fragment de felicitat amb algú que estima?

Ahir vaig tenir ocasió de compartir espais, records, sensacions en llocs on no havia estat mai però que vaig agrair de poder conèixer d'aquesta manera, a través dels ulls i la memòria aliens. És una sensació molt dolça saber que algú vol compartir generosament amb tu una part valuosa de la seva vida. De fet, és saber-se estimat. Simplement.

Si mai heu sentit res de semblant, cosa que us desitjo de cor, sabreu perfectament de què us parlo.

Comentaris (0)13-08-2017 07:03:31

Polítics i funcionaris

Un bon company d'aventures diverses i de projectes professionals ha escrit aquesta interessant reflexió, a propòsit de la subhasta a la baixa de determinats polítics, i dels seus sous. Vagi per endavant que comparteixo el fons del seu discurs, però tot remarcant que es queda molt, però que molt, curt si hem de parlar del funcionariat (farcit, no ens enganyem, d'elements polítics a col·locar o a reciclar), dels seus sous i del seu lent però inexorable procés de degradació. Sigui com sigui, val la pena llegir l'article amb atenció i prendre'n bona nota.

Provem a fer un petit joc estiuenc d'investigació. Mirem de trobar què es cobra a les diferents administracions que s'amunteguen a Catalunya: ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat, administració central... i comparem. Si aconseguiu fer-vos amb totes les taules salarials, m'agradaria saber què us provoquen, si més indignació o més vergonya. Perquè, és clar, durant aquesta recerca, potser de manera inconscient, haurem anat posant noms i rostres a determinats imports. És inevitable. I necessari.

Un dels grans temes pendents d'aquest estat que diuen que construirem és, sense cap mena de dubtes, una reforma en profunditat de les administracions públiques. Reforma, per cert, impossible, per més que es reivindiquin la transparència i la tramitació electrònica, amb unes plantilles envellides, desmotivades i que encara serveixen massa com a refugi d'incompetents i de residus polítics de tots els nivells que no tenen cabuda a les grans portes giratòries, només reservades a uns pocs escollits. A tota aquesta colla de zombis professionals, la funció pública els pot garantir uns mínims espais on satisfer les seves ànsies de poder i el seu ego sempre ben viu, i un sou durant anys i panys, fins a l'anhelada jubilació. De feina, d'objectius i de resultats, millor que no en parlem, perquè prou que salten a la vista, a poc que ens hi fixem.

Comentaris (0)12-08-2017 06:51:07

Pàgines: 123456212223242526116  <>