login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Temps estranys

Se'ns acaba una setmana realment estranya. Amb festius i feiners intercalats, amb ponts o aqüeductes, amb l'inici d'una atípica campanya electoral, amb viatges estranys i gens habituals, ben diferents dels que caldria esperar d'un llarg pont qualsevol... Però potser ja és això, el que toca en aquests temps estrambòtics que vivim. Una mica de tot i no gaire de res. Una mica d'aventura, una mica de descobertes, una mica de retrobaments, una mica de protestes, una mica de propostes. Vaja, que de tot una mica.

Estem acostumats a les rutines, a la monotonia fins i tot, i encara ens costa adaptar-nos a un ritme diferent, variat, frenètic, que fa saltar pels aire tot allò que teníem tan per la mà. Però així són les coses, i potser és hora que aprenem a viure sense massa seguretats, preparats per als canvis, petits i grans, per a les sorpreses i també per a les incerteses. En qualsevol cas, cadascun de nosaltres té ben presents els seus valors, les seves prioritats, els seus principis i els seus objectius, i aquí no hi ha gaire marge -per no dir gens- per a grans moviments. Nosaltres som nosaltres i les nostres circumstàncies, passi el que passi i diguin el que diguin.

Tanquem aquesta setmana i encetem una altra que serà de trànsit a la de les eleccions i les portes del Nadal. Incertesa primer i seguretat després. Perquè malgrat tot, el 25 serà Nadal, el 26 Sant Esteve i el 31 cap d'any. I això sí que no canvia, encara que no tinguem clar si enguany hi serem tots. Tant de bo.

Comentaris (0)09-12-2017 15:44:21

Violència

Entre 45.000 i 60.000 persones, segons la font policial belga que consultem, es van manifestar pacíficament a Brussel·les en suport del govern a l'exili i dels presos polítics. Ni un incident. Encara més, expressions de gratitud i admiració d'una població que va comprovar que els catalans som gent civilitzada, neta i pacífica. Malgrat tot, no han fet falta gaires hores perquè diferents veus autoritzades espanyoles parlin d'expressió multitudinària d'odi o perquè, fins i tot, posin en qüestió les dades policials pel que fa a nombre de manifestants. Tot en ordre.

Parlar de violència és parlar d'una cosa prou seriosa com perquè en fem un ús tan frívol com en fan alguns. Titllar d'esclat de violència una concentració enorme i pacífica i, alhora, qualificar d'ús proporcionat de la força les càrregues del primer d'octubre és tot un insult a la raó humana. On són els ferits de les concentracions davant de les conselleries? Enlloc, perquè no en va haver cap. Curiosa, aquesta violència que s'expressa tan pacíficament. D'altra banda, els informes mèdics sí que testifiquen més d'un miler de ferits per càrregues policials. Uns informes, per cert, que igual com les fonts oficials belgues, s'han qüestionat i menystingut.

El fet, però, és que encara hi ha quatre empresonats per aquestes explosions violentes que no van causar cap ferit, mentre s'ha impedit qualsevol comissió que investigui l'actuació policial de l'1 d'octubre, alhora que s'ha alçat un mur de silenci judicial al respecte. Potser no és fàcil definir exactament el terme violència, però tothom que tingui un mínim de senderi sap identificar-la, tant si l'exerceixen les forces policials com si va a càrrec de grups feixistes que fan la feina bruta d'aquells que defensen la presó per als que sempre actuen de manera pacífica.

No oblidem ni un sol dels detalls d'aquests darrers mesos, ni cap de les paraules que s'han dit, en el moment d'anar a votar el dia 21. Només en tant que tinguem memòria tindrem futur.

Comentaris (0)09-12-2017 06:39:08

Quin nivell

Quan s'acaben els arguments, comencen els disbarats. Justament això és el que ahir va deixar ben palès la vicepresidenta del govern espanyol afirmant, amb els ulls fora d'òrbita i amb una barreja de ràbia i d'odi més que evidents, que si els catalans es van poder manifestar ahir a Europa va ser perquè tenen DNI espanyol i, per tant, són europeus.

Francament, en sentir-la, vaig pensar que aquest tipus de declaracions eren més propis d'altres companys seus de partit que ja han demostrat mil-i-una vegades que no allarguen gaire i que tot el que poden arribar a dir és el que podem escoltar, a deshores, en qualsevol barra de bar de qualsevol polígon marginal, enmig d'efluvis alcohòlics, com a mínim, però no pas de l'hipotètic cap pensant del govern Rajoy. Però mira tu, ja diuen que els plats s'assemblen a les olles. I al PP, de plats i gots i tot plegat, en saben una mica.

En una cosa he de coincidir amb la senyora Sáenz de Santamaria, però: la manifestació d'ahir a Brussel·les, si els catalans no tinguéssim DNI espanyol, no s'hauria hagut de fer. Si els processos polítics a Espanya fossin realment democràtics, ja fa temps que s'hauria fet un referèndum com cal i, potser, la majoria de la població catalana hagués optat per ser catalana i europea, però no espanyola, i no tindríem ni exiliats ni presos polítics, en ple segle XXI. Problema resolt. Una pena que ni ella, ni ningú del seu govern, ni de la suposada oposició, cada cop menys oposició i més còmplice, tingui el més mínim interès a escoltar la veu de milions de persones. I llavors passa el que passa, que s'ha de recórrer a allò de "què posa al teu CNI" o al "no feu soroll, que desperteu el feixisme". Quin nivell.

Sigui com sigui, ahir, demostració enorme de força, de civisme, de capacitat organitzativa i de ganes de ser lliures. Mai podrem agrair prou l'esforç i la gran feina que van fer les més de 45.000 persones que van ser la veu i la presència de tots plegats davant d'un món que ens mira i que, malgrat els silencis formals, n'estic segur, no pot entendre determinades lectures de la realitat, com la d'ahir mateix en nom del govern d'Espanya, amb arguments tan absolutament tabernaris. No n'hi ha més.

Comentaris (0)08-12-2017 06:52:14

Crideu com mai.

Avui és el dia. Avui, a les 11, manifestació immensa a Brussel·les. Milers i milers de persones hi arribaran en cotxe, en autocar, en tren o en avió per fer sentir la seva veu, al cor mateix d'aquesta Europa que ens ignora, i per dir amb claredat que volem ser i que volem la nostra gent lliure i a casa.

Avui no hi seré, amb vosaltres, compartint fred i esperança. Per aquest motiu us demano que us feu sentir molt, que crideu com mai no heu cridat fins ara, que canteu tan fort com els vostres pulmons permetin, perquè tothom us escolti, perquè tota Europa sàpiga que som un país ocupat. Nosaltres, des d'aquí, també a les 11, serem amb vosaltres, amb música o en silenci, al carrer o allà on calgui, fent el que calgui perquè el record dels nostres presos i dels nostres exiliats no es perdi i perquè els que ens representeu a tants quilòmetres de distància sentiu que teniu tot un país darrere que us encoratja a omplir de groc carrers i places, en un esclat d'il·lusió i de pacífica seguretat, com mai no ha vist aquesta vella, i de vegades cega, sorda i rància, Europa.

Avui és el dia de tancar files, de fer costat al nostre president, a les nostres institucions, a les nostres entitats, per dir alt i clar que no ens deixem humiliar, que no ens rendim i que, malgrat tot, finalment, vencerem. Avui el món ens mira, i el dia 21 ens tornarà a mirar, i no fallarem. Ni vosaltres allà, ni nosaltres aquí.

Comentaris (0)07-12-2017 06:16:19

En campanya

Ja estem formalment en campanya. Bé, de fet, ja fa setmanes (per no dir mesos) que tenim un país de campanya, provisional, gens sòlid i absolutament oposat a aquella normalitat que caldria esperar en qualsevol democràcia. Però les coses són així i ara toca campanya electoral.

Sense cap mena de dubtes, aquesta és la campanya electoral més extravagant de la història. Convocada en virtut d'una involució política sense precedents, amb presos polítics, amb part del Govern a l'exili, amb centenars i centenars de càrrecs i servidors públics investigats, sota amenaces i agressions de la ultradreta al carrer, i amb una polarització entre forces independentistes i forces unionistes sense precedents. Suposo que deu ser aquell famós xoc de trens de què tant es va arribar a parlar fa un temps. O el referèndum que ens neguen, tot i que amb trampa.

Sigui com sigui, campanya electoral. Quina mandra. I més en aquesta en què les propostes que es facin sonaran o bé a bucle infinit en el passat, o bé a ciència (o política) ficció, o bé a la força de l'imperi imposant-se per damunt de tot i de tothom. I amb això hem de restituir una normalitat usurpada. Fantàstic.

D'altra banda, no en tinguem cap dubte, aquestes eleccions seran les més transcendents de la nostra història recent. L'odi cap a Catalunya, cap a una Catalunya orgullosa d'ella mateixa i que vol decidir el seu futur, s'està expressant amb tota la potència d'un estat que es resisteix, amb ungles i dents, a abandonar la seva essència franquista. Segons qui guanyi aquestes eleccions forçades, el salt de més de més de mig segle enrere serà irreversible. Pensem-hi bé, i fem memòria, mentre anem rumiant a qui votarem.

Comentaris (0)05-12-2017 06:14:40

Això no té remei.

Sempre és útil tenir algú a qui donar la culpa de tots els mals. I es veu que els catalans, darrerament, tant podem ser la reencarnació del nazisme com una mena de científics bojos capaços de tornar a la vida la bèstia de la ultradreta. El primer fa temps que ens ho anem sentint. El segon és la novetat de Pablo Iglesias i els seus col·legues d'aquesta esquerra espanyola que cada cop és menys esquerra i més espanyola.

Dir que l'independentisme ha despertat la ultradreta és una bajanada intel·lectual de dimensions superlatives. És dir que la dona maltractada alimenta el maltractador, que el negre desperta els supremacistes, o que els homosexuals encenen l'homofòbia. Doncs aquí, justament aquí, ens trobem, segons la progressia hispana.

Espanya no té remei. Més ens val aprendre bé la lliçó. Mai no ens podrem entendre amb qui ja li està bé la impunitat del feixisme o la calma plàcida d'un sistema que amaga totes les vergonyes, sense cap oposició digna, més enllà de quatre progres fabricats als platós de televisió que, a l'hora de la veritat, són només un engranatge més de la maquinària perversa del poder de sempre i tanquen files contra qualsevol mena de dissidència o de debat real.

Però no. No és la independència la que alimenta la violència neofranquista. És aquest estat democràtic, constitucional i de dret que, exactament igual com ha tret la policia a apallissar innocents o ha preparat l'exèrcit per intervenir contra la població civil, atia sempre que li convé la seva gossada salvatge a escampar l'odi i la por, enmig del silenci còmplice, o de la complicitat gens silenciosa.

Comentaris (0)04-12-2017 06:07:54

Aniversari

Què fa que, amb el pas del temps, allò que abans ens feia tanta il·lusió, avui faci una certa mandra. Potser les convencions, potser el somni de la joventut eterna, potser el cansament. Qui ho sap. Cada cas és diferent i cada realitat prou particular.

Fer anys, per exemple. Qui no recorda l'encís d'un aniversari de petit, o d'adolescent fins i tot, en què cada any era una conquesta, un pas més cap a la maduresa, cap a la singularitat, cap a la independència personal. Amb el temps, però, els anys van dibuixant la vida en el rostre, en els gestos, pertot arreu i, en un moment donat, els records s'acumulen i el futur es fa incert. Aleshores ens adonem que hem viscut, que encara som vius i que ens sobren ganes de seguir vivint, i això de fer anys és una barreja de motxilla mig plena i de paisatges encara per descobrir.

Avui fas anys. Quants n'hem compartit ja, d'aniversaris? Quants somnis i quantes fantasies? Avui, un més. Avui un nou projecte, un nou objectiu, una nova il·lusió que m'encantarà compartir amb tu, un cop més. Bufa fort les espelmes dels somnis i demana un desig, que encara et queda molt per descobrir i molt per compartir. Per molts anys.

Comentaris (0)03-12-2017 06:51:17

Avui, tampoc

Ahir, els consellers empresonats i els Jordis van declara davant el jutge, amb l'esperança d'una llibertat condicional sota fiança. Però no. No va ser així. El jutge, a diferència del que havia passat fins ara, tant per tancar-los a la presó, com per decretar fiances, com va passar amb la Mesa del Parlament, ha decidit que s'ho ha de rumiar bé i que fins dilluns no dirà el què. Curiós.

El cert és que aquesta postura ha despertat no pocs dubtes i especulacions. Per exemple:

Potser es tracta d'humiliar una mica més els afectats i fer-los esperar un parell de dies més, ara que potser es veien les orelles? De passada, és una manera de molestar també la gent que ahir va anar a Madrid i que hi haurà de tornar dilluns?

Potser és que ja està presa la decisió de no dictar llibertat sota fiança i vol fer coincidir la decisió de mantenir l'empresonament amb l'inici de la campanya electoral, en una mena de demostració de força estranya?

Potser vol esperar a veure què fa la justícia belga en relació al presidents i els consellers exiliats per no quedar massa en evidència?

Sigui com sigui, mala peça al teler, aquesta dilació inesperada. Passi el que passi, sorprèn la presa a l'entrada i la calma a la sortida. Coses de l'estat de dret, que jo no puc entendre perquè no sóc jutge, ni tan sols advocat. Seguirem esperant, sense perdre l'esperança.

Comentaris (0)02-12-2017 06:50:29

Esperem

Avui, dia d'espera. La part del nostre govern que encara és a la presó i els Jordis compareixeran davant del jutge, amb l'esperança que puguin quedar en llibertat, si més no, provisional i sota fiança. Ja veurem.

Avui toca esperar notícies i ser optimistes, a veure si tenim sort, tornen a casa, que és on han de ser, i dilluns poden incorporar-se a una campanya electoral perversa, imposada i transcendental com mai no havíem vist fins ara. Qui ens hauria hagut de dir fa uns mesos que veuríem tot el que hem vist aquestes darreres setmanes. Però Espanya i els seus mandataris són així.

Avui, nou episodi de l'autèntic acte sacramental, de l'autèntic judici de fe en què el sistema judicial espanyol ha convertit la causa contra els membres del nostre govern, als quals es resisteix a reconèixer com a presos polítics, tot i que el gran requisit per a l'excarceració sigui l'acceptació d'una involució política, via article 155 de la Constitució i la renúncia a complir el compromís amb el quan s'havien presentat a les darreres eleccions. Vergonyós.

Com ha d'estar de malalta una democràcia que permet que la llibertat sota fiança per tirar endavant un programa electoral acabi sent considerada tot un èxit. Aquesta és la realitat. Aquest és el seu sistema. Però mai no serà el nostre, per més que ens el vulguin imposar. Avui, un dia per a l'esperança; però per si de cas, no cantem victòria abans d'hora, que tots ens coneixem.

Comentaris (0)01-12-2017 06:08:06

Prohibir

Ja és ben veritat que on no arriba la raó, arriba la força. Ens agradi o no -i ja us ben juro que no m'agrada gens ni mica- corren temps de prohibicions, de censura, de persecució de tota dissidència, que ens fa preguntar, per exemple, què passaria si La Trinca, aquell grup musical que va omplir de somriures i de festa la banda sonora de les darreries del franquisme i de la transició, estès avui en actiu. Malament rai, que ho passarien. I si no, que els ho demanin als músics i humoristes encausats i condemnats per cantar o per fer acudits.

L'escenari prohibitiu i repressor d'avui, però, arriba a extrems absurds, tot i que del tot preocupants. Dos exemples:

Primer. La prohibició que les fonts de Barcelona s'il·luminin de color groc, perquè, segons diu la Junta Electoral, pot identificar-se aquest color amb una determinada opció política. Ja posats -i no sóc el primer a proposar-ho-, demanaria que es prohibeixi, també als espais públics, l'ús del vermell, utilitzat a tort i a dret pel PSC, i també el taronja, color que identifica Ciutadans, i el blau cel, profusament utilitat pel PP. O és que els llums de Nadal, sense anar més lluny, no transmeten missatges?

Segon. Es prohibeix a la gent gran de Reus manifestar-se davant de l'Ajuntament, cada dia, puntualment i amb identificadors grocs, en demanda de llibertat per als consellers empresonats i per als Jordis. Es prohibeix el dret de reunió a la via pública. A què ens sona, això, als que tenim una certa edat?

Entre el ridícul i la dictadura repressora. Per aquí ens toca transitar. I no ens enganyem, que totes les dictadures, totes, tenen sistemes legals i tribunals que les emparen i les disfressen de legalitat. Per tant, això de l'obediència cega a normes i jutges, posem-ho, si més no, en quarentena. La raó sempre per davant de tot, i més en temps irracionals.

Comentaris (0)30-11-2017 06:14:24

Judicis i sentències

No hi ha dubte que vivim temps en què els jutges, molt més que els dirigents, marquen l'agenda quotidiana, això sí, no ens enganyem, sempre al ritme de la política. Un darrer exemple és l'ordre (retinguem el concepte "ordre" lligat a la figura de determinats governants) del ministre del ram per al retorn de les peces del Museu de Lleida que, en el seu moment van ser al monestir de Sixena. Una bonica manera d'acabar amb un conflicte que, seny en mà (ara que tant es reivindica el seny) mai no hauria hagut ni de començar.

I ja posats en terreny judicial, potser val la pena buscar en judicis famosos inspiració per entendre i resoldre conflictes. Un d'aquests judicis és el que trobem al Primer Llibre dels Reis (3, 16-28), de la Bíblia, que narra el judici de Salomó sobre la maternitat d'un nadó en disputa. En aquell cas, la mare autèntica, més s'estima perdre el seu fill que veure'l partit pel mig, com proposava el monarca jutge. Seguint aquesta saviesa antiga, si la solució al conflicte d'aquestes peces d'art fos trencar-les i deixar-ne una meitat en poder de cadascuna de les parts, qui penseu que renunciaria a la seva, per tal de preservar el patrimoni intacte i sencer?

Si tenim paciència i rellegim aquesta trista història, la de les peces del Museu de Lleida, amb ulls crítics, sense apriorismes fanàtics i només amb les ulleres de veure la realitat de la preservació del patrimoni cultural entendrem moltes coses. Però, és clar, els temps que corren no conviden a la raó, ni a la intel·ligència, ni tampoc a la justícia, ni al dret a la legítima defensa.

Comentaris (0)29-11-2017 06:10:51

Pilotes

Uns pares de Lleida han denunciat que els seus fills juguen al pati amb pilotes de goma que els haurien regalat uns policies nacionals que des de fa setmanes estan aparcats davant de l'escola. La notícia ha causat un cert rebombori informatiu, discret, tot sigui dit, però encara no em consta cap pronunciament oficial al respecte. Paciència, doncs. Seguirem esperant.

Que els nens juguin amb tota mena d'artefactes bèl·lics, no és cap novetat. Qui més qui menys hem convertit qualsevol element ben innocent en una pistola, o en una escopeta, i hem matat i hem mort centenars de vegades imitant escenes de pel·lícules o històries dels llibres. La novetat, però, és quan el joc, per més innocent que sigui, es fa amb armes o amb munició autèntiques, com és el cas. Les bales de goma de la policia, no ho oblidem, estan prohibides des de fa temps a Catalunya i tenim una experiència ben propera del mal que poden fer a les persones (un altre ull rebentat el primer d'octubre) o de com serveixen per atacar, potser, els pares, els veïns, els amics, dels nens que ara juguen plàcidament amb aquestes curioses pilotes.

Què li devia passar pel cap al policia que va regalar bales de goma a uns nens? De debò que considera tan innocents les armes que porta? De debò que frivolitzar d'aquesta manera la munició és normal, ara que la paraula "normal" està tan d'actualitat? Francament, tinc els meus dubtes. Ara bé, en un país on als nens se'ls pot ensenyar a matar toros, a jurar bandera des de ben petits, o a desfilar vestits de legionaris o de guàrdies civils, i on les bales de goma són perfectament legals i s'anima, com si d'un partit de futbol es tractés, la policia que marxa a reprimir ciutadans, tot és possible.

Potser un dia la canalla d'aquesta escola acabarà jugant amb porres a mode de bats i amb bales de goma fent de pilota. Potser un dia, les furgonetes hauran marxat per sempre i tot plegat només serà el record d'un malson. Avui, però, encara no. Avui, per a segons qui, convertir la munició en joguina encara fa gràcia i no té cap transcendència.

Comentaris (0)28-11-2017 06:23:05

Negociació

Tinguem-ho ben clar de bon començament: Madrid no negocia mai. Madrid, cort i capital d'un imperi ja inexistent, no negocia, no cedeix. Combat, derrota o és derrotat, però no negocia res que no siguin, i encara, les condicions de la rendició de l'enemic. Això sí, s'omple la boca amb paraules tan espectaculars com buides: diàleg, consens, acord, democràcia i per què no, justícia.

Dit això, ja ens podem posar davant les pantalles i començar a sentir parlar de la necessitat d'acords sobre un hipotètic referèndum o sobre una reforma federal de la Constitució que permeti encabir-hi les aspiracions de bona part de la societat catalana. Ja ens podem posar a escoltar tot el que ja hem començat a sentir i que sentirem constantment a partir de principis del mes que ve. Però quan pensem que a l'altra banda de la taula pot haver algú realment interessat a escoltar-nos i a atendre les nostres demandes, recordem que Madrid no negocia, només pacta rendicions per recuperar el seu control sobre tot i sobre tothom.

Una mostra? Tenim mig Govern empresonat i altre mig a l'exili, el Parlament desballestat, les finances intervingudes, l'estructura exterior de la Generalitat desmuntada, la interior sota vigilància, i unes eleccions a la vista. Amb aquest escenari escollirem un nou Parlament i aquest un nou Govern. Si tot va bé, en un parell o tres de mesos haurem aconseguit un gran triomf: restituir un govern legítim a la Generalitat, tornar a tenir un Parlament actiu i patir una menor supervisió dels nostres comptes públics. Tot un èxit. Haurem tornar a fa un parell d'anys, ja ens estarà bé i ens semblarà una victòria. Si hi ha molta sort, més endavant i sense gaire soroll, aniran caient les causes obertes als tribunals, que quedaran en res; i estarem satisfets de tenir la nostra gent, en el millor dels casos, fora de la presó i sense citacions judicials. I l'Estat cantarà les virtuts de la democràcia i de l'estat de dret. Negociació tancada. Problema resolt.

Comentaris (0)27-11-2017 06:13:10

Tot costa?

Diuen que allò que costa té valor. Segurament que sí. Segurament que les coses importants, valuoses, no es fan ni s'aconsegueixen sense esforç, i segurament, també, que el sentiment d'haver dedicat temps, talent i energia a alguna cosa la fa més apreciada, si l'aconseguim. De tota manera, no podria ser tot una mica més fàcil?

La tradició catòlica ja ens parla d'aquesta vall de llàgrimes on vivim. D'alguna manera és com si a major patiment, més vida. No sé jo, francament. I no és que vulgui defensar la vida regalada, la placidesa del dolce far niente o de la irresponsabilitat, al contrari. Però realment cal considerar un valor, en ella mateixa, la dificultat?

Mirem on mirem, tant a dins nostre, com en família, en el nostre cercle social, en el país en general... veurem sempre el mateix missatge: esforç, dificultat, treball i, amb sort, resultats. Potser sí que les coses són així i no les canviarem, però què me'n dieu de la satisfacció immediata, per sorpresa gairebé, de tot allò que ens passa sense que en siguem conscients fins que s'esdevé? Què me'n dieu d'aquell cop de sort, d'aquell èxit inesperat? Algú pot dir que no són valuosos? La pena és que al comú dels mortals, aquests instants de felicitat regalada no ens acostumen a caure del cel gaire sovint. Però valorem-los quan passen, perquè el més habitual és que tot sigui complicat, i que la recompensa, al capdavall, sempre sigui una incògnita.

Avui és diumenge. Aparquem, si és possible, tot allò que realment costa i gaudim d'unes hores de calma enmig de la voràgine nostra de cada dia i relaxem tots els sentits, fent-los ben receptius a tot el que ens envolta. Potser ens enduem alguna sorpresa realment agradable. Qui ho sap. De moment, una cançoneta, que tot ajuda:

https://www.youtube.com/watch?v=zOgTkBAEtik

Comentaris (1)26-11-2017 06:57:11

Denuncieu, que tot s'hi val

Encara recorden, aquells que van viure la cop d'estat franquista, la guerra i la repressió posterior, que una de les pràctiques habituals i més rendibles a tots nivells, per desfer-se de rivals, o de deutors fins i tot, era la denúncia d'haver festejat amb el bàndol roig. Només calia poc més que una declaració d'algú suposadament adepte al règim perquè el denunciat fes cap a la presó a al voral de qualsevol carretera. Fàcil i efectiu.

Ara hem sabut que el Ministeri de l'Interior d'Espanya anima a denunciar suposats delictes d'odi a través d'una pàgina que duu l'inequívoc títol de Situación en Cataluña. Protección de víctimas. Més clar, impossible. Dins de l'apartat corresponent a delictes d'odi, un altre que parla de víctimes a Catalunya. Terminologia bèl·lica o, com a mínim antiterrorista per a una situació de dissensió pacífica, que és la que vivim a Catalunya.

De fet, el propi Estat, a través dels seus òrgans jurídics, polítics i policials ha marcat el camí. S'actua contra polítics, contra mestres, contra bombers, contra qui fa acudits, contra la premsa contra tuitaires... de manera puntual i indiscriminada i es crea un estat de por social generalitzada, amb el suport inestimable de la Llei mordassa i les seves desproporcionades sancions. El pas següent? La denúncia ciutadana. El resultat? convertir una situació de convivència pacífica, en absolut violenta, en un escenari de terrorisme. Un escenari on l'Estat ha demostrat abastament que es mou amb comoditat.

Si algú encara té dubtes sobre les veritables intencions d'aquesta invitació a la denúncia, que provi de denunciar tots aquells que inciten a la violència contra Catalunya, ja siguin periodistes, tertulians, polítics o ciutadans. Segurament comprovarà que expressions com "Mas, a la cámara de gas" o "Puigdemont a prisión (o al paredón)", són declaracions d'amor fraternal als veïns catalans. Molt democràtic, tot plegat. I si no, demaneu als padrins, a veure si els sona i què en pensen.

Comentaris (0)25-11-2017 06:34:22

Pàgines: 123456202122232425122  <>