login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Quatre

Ahir, Josep Borrell ens va oferir una lliçó magistral de quines són les claus, segons ell, per aconseguir una unitat política, com ara la dels Estatus Units d'Amèrica: tenir un sol idioma i matar quatre opositors. Quatre indis, en aquest cas. Bé, qui diu quatre, diu uns quants milions, i unes quantes cultures, i tot plegat, ja posats.

Exercici de substitució lèxica. Proveu a trobar la paraula que resulta de substituir el substantiu de l'exemple, per aquests altres que us proposo:

Només van haver de matar quatre indis = nord-americans

Només van haver de matar quatre jueus = ?

Només van haver de matar quatre moros = ?

Només van haver de matar quatre negres = ?

Només van haver de matar quatre gitanos = ?

Només van haver de matar quatre dissidents = ?

Només van haver de matar quatre dones = ?

Només van haver de matar quatre comunistes = ?

Només van haver de matar quatre bruixes = ?

Només haurien de matar quatre catalans = ?

Efectivament. Aquesta és la clau de la constant històrica que facilita la unitat política: eliminar els contraris i imposar un idioma (i una cultura, i una religió, i una legislació... ja de passada).

Per cert. Amb aquesta bajanada d'ahir, qui recorda els 30.000 € de multa que ha rebut l'excel·lentíssim senyor Borrell per l'enriquiment amb informació privilegiada, o les crides a la desinfecció de Catalunya? Ben mirat, però, poca excel·lència ètica i intel·lectual demostra qui afirma segons què i s'aferra d'aquesta manera a un càrrec. I qui li permet, ja de passada.

Comentaris (0)28-11-2018 06:13:44

Una de marcians

Ahir la sonda InSight va aterrar, per dir-ne d'alguna manera, a la superfície de Mart, aquest planeta que ens ha fet mirar enlaire tot l'estiu, mentre fantasiejàvem sobre les possibilitats d'instal·lar-hi un assentament durador, sobre els viatges d'anada, sense bitllet de tornada, o sobre si mai hi va haver vida, en aquesta superfície àrida i dura, o no.

Mart sempre ha alimentat la imaginació. El mateix terme "marcià", que durant molt de temps ha servit per designar qualsevol suposada forma de vida extra-terrestre, ja diu prou de la fascinació del planeta vermell. Però com sempre passa, una cosa és la imaginació i una altra de ben diferent és la realitat. Més enllà de tot el que li vulguem atribuir a l'InSight, el fet és que "només" es tracta d'un avançat instrument que, principalment, mesurarà els moviments sísmics del planeta, i que en foradarà l'escorça per estudiar-ne amb més detall que mai fins ara la seva composició, clau per saber-ne més del seu origen i, de retruc, del de la Terra.

En qualsevol cas, ahir, dia de grans emocions per a tothom que seguia els moviments de la sonda, d'una manera o altra, culminades amb l'alegria lògica de quan es va posar a la superfície marciana sense incidents i va començar a enviar les primeres fotografies.

Ben mirat, sempre és tot una mica igual: la fantasia va par davant de la realitat. La nostra capacitat de fer volar coloms és infinita, però les coses són el que son, i prou. De tota manera, potser és aquesta immensa fantasia la que fa que determinades fites siguin possible. Potser si ningú hagués imaginat algun dia Mart habitat per terrícoles, el que tanta gent va viure ahir mai no hauria estat real. Ni tot el que aquesta màquina de nom estrany ens anirà transmetent els propers mesos. Somiem, doncs, que els somnis sempre alimenten la realitat. Bona feina, InSight. I que sigui a fi de bé, que diria la saviesa popular.

Comentaris (0)27-11-2018 06:21:25

Qüestió d'honor

Diu la dita que el nom no fa la cosa. Per extensió, també podríem afirmar que el càrrec no fa la persona. A poc que voltem per les xarxes socials, trobarem, d'un temps ençà, una presència més que destacable de les sigles HC i MHP, per referir-se a qualsevol conseller o al president, fent servir el tractament protocol·lari que aquest càrrec atorga a la persona que l'ocupa. Aquest parell o tres de lletres són tan habituals que fins i tot consellers i conselleres les fan servir en els seus breus escrits.

Si algú té la curiositat de fer un cop d'ull als tractaments protocol·laris en el llenguatge administratiu català, comprovarà que els tractaments correctes són de molt honorable o honorable, senyor o senyora, segons el cas, però no molt honorable president o presidenta, ni honorable conseller o consellera. En resum, el càrrec no és honorable ni molt honorable, qui sí que ho és, i això se n'espera, és la persona que l'ocupa en cada moment. D'altra banda, aquests tractaments estan reservats a situacions molt singulars i no s'haurien de fer servir mai en contextos habituals i gens extraordinaris ni d'especial formalitat, com poden ser els de les xarxes socials, entre tants d'altres.

Així doncs, l'honorabilitat, en aquest cas, no és cap gràcia divina que s'obté per ocupar un determinat lloc dins l'organigrama de l'administració, sinó una exigència ètica, moral, o com més us agradi, a la persona que l'ostenta. I vet aquí la confusió tan habitual avui dia i la duresa, de passada, de determinats comportaments d'alguns dels nostres més alts mandataris, al llarg de la història recent, si els mirem des d'aquesta perspectiva.

I és que una determinada condició social, un determinat atribut, un càrrec, fins i tot, no són altra cosa que paraules sense sentit, si la persona que els ocupa no se'n fa digne. Diguem-li conseller, alcalde, encarregat, pare, marit, company... el que vulgueu. Al capdavall, el que té sentit i contingut sempre són les persones. Sempre, i només, les persones.

Comentaris (0)26-11-2018 06:25:00

Il·lusió

"Il·lusió" és una paraula estranya, ambivalent, i malgrat tot, imprescindible. Si mirem el diccionari, els primers significats que hi trobem parlen d'errors de percepció, de judici, de raonament o d'interpretació, que fan que interpretem de manera desencertada la realitat. No és fins al final que "il·lusió" passa a significar alegria o entusiasme que hom experimenta amb l'esperança o la realització d'alguna cosa agradable. No deixa de ser curiosa, aquesta ordenació de significats, perquè segurament, si demanéssim pel carrer què és il·lusió, la major part de les persones ens respondrien amb aquesta darrera accepció.

Sigui com sigui, la vida exigeix un mínim d'il·lusió per aconseguir que cada dia no tingui només aquell objectiu bàsic, fisiològic, d'arribar a la nit respirant. Ens cal alguna cosa que ens emocioni, que ens engresqui a aprendre, a descobrir, a sentir curiositat per cada minut que ens ha d'arribar, ja sigui a la feina, amb la parella, amb amics, amb una determinada afició... o, millor encara, a tot arreu alhora. La il·lusió és imprescindible per saltar del llit i creure que tot té un per què i que serveix per a alguna cosa. De vegades, però, errem, o ens enganyem, i les nostres il·lusions són només percepcions distorsionades o equivocades de la realitat, i la fantasia dura poc, perquè en realitat no ha existit mai mes enllà del nostre cap. De vegades, fins i tot, podem trigar molt a adonar-nos que hem estat vivint en una il·lusió i no amb il·lusió.

Quina és la nostra il·lusió? Què fa que tot tingui sentit, en la nostra existència? Vivim amb il·lusió, o en una il·lusió que més d'hora que tard es desfarà com el fum, o esclatarà en silenci com les bombolles de sabó, precioses i efímeres? Si les respostes no ens venen al cap amb la rapidesa que caldria, aturem-nos un moment, perquè viure sense il·lusió és encara més trist, inclús, que fer-ho a dins d'una falsa realitat. Avui, diumenge, pot ser un bon dia per il·lusionar-nos de debò, cadascú com bonament vulguem i ens plagui, que d'il·lusions hi ha de tota mena, i totes fan la seva feina.

Comentaris (0)25-11-2018 07:34:11

Completament homes

Hi ha gent que sap començar les coses superant qualsevol expectativa i marcant postura des del primer minut. Aquest podria ser el cas del nou secretari general de la Conferència Episcopal Espanyola, Luís Argüello que, parlant del celibat de qualsevol aspirant a capellà, ha reblat el clau afirmant que aquests aspirants han ser cèlibes i s'han de reconèixer completament com a homes, tancant així la porta a qualsevol rastre d'homosexualitat als futurs sacerdots.

Anem a pams. Celibat implica no contreure matrimoni, però no necessàriament no mantenir relacions amb altres persones, pel que es veu, ja que se n'orienta la direcció. Dit això, no seria la primera vegada que l'església fes fora algú que es declara obertament homosexual, com el cas que es va fer públic fa uns pocs anys, del prelat polonès Krzysztof Charamsa, funcionari a la Congregació per a la Doctrina de la Fe (antic Sant Ofici), expulsat per tenir una relació de parella estable amb un català, curiosament. Així doncs, i si afegim l'extrema tolerància que històricament ha hagut amb la pederàstia, en totes les seves variants possibles, sembla que l'església ha decidit que el gran pecat són només les relacions amb persones del mateix sexe. I encara hi hauria molt a discutir, en el cas dels nens. Potser és que encara no són homes.

No deixa de ser curiós que d'una banda es demani celibat (les parelles catòliques sempre han de ser d'home i dona, no ho oblidem) i es persegueixi l'homosexualitat, però es pugui nomenar notari d'un tribunal eclesiàstic que ha de jutjar casos d'abusos de menors un capellà, Joaquín Galán, condemnat per aquest mateix tipus de delicte -per via civil, ja que no s'hi va obrir cap procés canònic- i sobre el qual pesen diferents acusacions per altres fets similars.

L'església és una institució secular, però començaria a ser hora que s'anés posant al dia en segons quines qüestions, si és que vol abandonar la hipocresia de predicar amb una mà i pecar amb l'altra, sobretot en el cas dels més indefensos, els menors, en base a una auto-atorgada superioritat moral, més que discutible, o a una autoritat imposada en molts àmbits de la nostra societat. Aniria sent hora d'acabar amb determinades afirmacions i amb moltes -massa- accions, i de posar els seus responsables al lloc que realment els correspon, per justícia i per un mínim de dignitat.

Comentaris (0)24-11-2018 06:50:25

Torna la bèstia.

Doncs sí, cada dia que passa resulta més evident que per entendre la realitat cal mirar cada dijous "Polònia", a TV3, la cadena que adoctrina i que es veu que ja no mira ningú. En el capítol d'ahir, és fàcil de trobar a la web del programa, vam poder gaudir d'un gag en què dues persones, amb identitats aparentment "normals" (admeto que definir la normalitat cada dia és més complicat) celebren que finalment poden mostrar la seva autèntica realitat feixista, en una mena de sortida de l'armari tan còmica com preocupant.

Fin ara havíem vist el rebrot de la violència de grups neonazis, que actuen amb gairebé absoluta impunitat i que no tenen cap restricció a l'hora d'exhibir tota la seva simbologia ultra. També hem vist, primer al Parlament de Catalunya i més endavant al Congrés dels Diputats com PP (fundat per ex-ministres de Franco) i Ciutadans, alumne avantatjat de la dictadura, es negaven sistemàticament a condemnar aquells quanta anys de terror i repressió. El pas següent el va fer Albert Ribera, en una recent entrevista a la Cadena Ser, negant-se a definir ideològicament VOX, amb el pretext que ell no és analista polític. Ell, que no té cap problema a qualificar de nazis, colpistes, populistes, extremistes, filo-etarres, radicals i comunistes a tothom que li convé, no gosa situar la formació ultradretana en el mapa polític, ni aplicar-li cap adjectiu. Curiós.

Quin ha de ser, el pas següent? Vista la deriva, segurament la voluntat d'ocupar la centralitat política per part de les formacions d'ultradreta (PP, Ciutadans i qui sap si també VOX) per fer l'assalt definitiu al poder, des de la seva autèntica identitat desemmascarada. El feixisme torna a Espanya, no ens enganyem. A poc a poc es va fent un lloc el seu discurs, enmig d'un socialisme decadent i sense gairebé res a oferir més enllà d'improperis, mentides i amenaces, i d'una suposada esquerra que fa aigües, desorientada i desubicada, sense cap projecte mínimament seductor.

La bèstia arribarà i es mostrarà tal qual és, sense cap pudor, com en el gag de "Polònia". Intentar combatre-la al seu terreny, al de la repressió (a Catalunya sabem prou bé de què va la cosa), a veure qui la fa més grossa, és la millor aposta per perdre; però els partits que teòricament són a l'altra banda, els que haurien de plantejar alternatives, encara no se n'adonen, o no sabem què fer per parar aquesta tendència, o potser és que, ben mirat, ja els està bé. Ara mateix, no els va malament del tot.

Comentaris (0)23-11-2018 06:30:54

Parlaments

A veure si ens entenem. A les dictadures sempre hi ha parlaments. Parlaments monolítics, que voten de manera mecànica tot allò que el govern de torn indica, però parlaments, al capdavall, que aproven lleis i que estableixen les normes de joc de la comunitat. Les democràcies, per contra, també tenen parlaments, però en aquest cas hi ha representades diferents opinions, s'hi genera debat i s'aproven, o no, les iniciatives de la força que governa, o que hi aconsegueix sumar una majoria.

Faig aquesta breu i innecessària reflexió per dir que menystenir o desactivar la funció d'un parlament, integrat per persones elegides a les urnes, no ho oblidem, és la millor manera d'aconseguir que sigui una cambra tan simbòlica i tan inútil com ho és en qualsevol dictadura. I justament en aquest punt ens trobem, tant pel que fa a Catalunya, com a Espanya.

Com a ciutadà que vota els seus representants, no puc evitar la vergonya de veure què hi fan aquells que paguem amb diners de tots i en els quals hem dipositat el mandat i la confiança de construir una societat millor. Espectacles més propi de barra de bar o de carrer fosc, com els que anem vivint des de fa temps tant al Parlament com al Congrés i al Senat, farcits de testosterona, d'impostures, d'insults, de mentides i d'amenaces, són una manera molt eficaç d'aconseguir que bona part de la població perdi la fe en el sistema i enyori la calma dels cementiris, o de les cambres on ningú dissenteix.

Potser ja els va bé, a alguns, aquest retorn a la pau imposada. Caure-hi en el seu parany és molt perillós. Massa perillós, i amb un preu massa alt. Comença a ser urgent una postura clara davant d'aquesta autèntica xacra per part de les respectives presidències de les cambres i dels partits que realment -si en queden- encara creuen que un parlament és molt més que un mitjà per pagar favors i serveis a determinades persones.

Comentaris (0)22-11-2018 06:24:06

Res no dura

Quins temps aquells en què les coses duraven. Què se n'ha fet, del valor de la paraula donada o de la decisió presa? Vivim temps de realitat efímera, on tot apareix i s'esvaeix a gran velocitat, i sense que puguem fer gran cosa per evitar-ho. I cap àmbit no s'escapa d'aquesta bogeria de canvis ràpids. Ara ja, ni la política, ni la justícia, ni res de res.

Darrerament hem vist com una sentència del Tribunal Suprem, aquell que dicta jurisprudència, pot durar amb prou feines un dia. També hem vist com una decisió ministerial -la de la no presència de l'exèrcit al Saló de l'Ensenyament- es pot revocar a poca pressió externa (o interna, qui ho sap?) que rebi. Hem vist pactes per renovar la cúpula judicial saltar pels aires fins i tot abans de ser signats, tot i estar més que decidits. Hem vist, tot un clàssic, com la paraula escrita, en aquesta ocasió en un llarg i claríssim missatge de mòbil, resulta que ha estat malinterpretada per tothom. També hem vist com decisions fermes i immediates d'exhumació d'un criminal s'ajornen, qui sap si de manera indefinida.

Ben mirat, no sé jo si res escapa a aquesta mena d'obsolescència immediata que patim, o és que Groucho Marx és més viu i més actual que mai i, parafrasejant una de les seves expressions més conegudes, "aquesta és la realitat i, si no els agrada, en tinc una altra". Sigui com sigui, cada dia és més evident que no ens podem refiar ni de la nostra ombra. Ni de la paraula d'un càrrec, ni d'un escó, ni d'una toga... Mala peça al teler, en qualsevol cas.

Comentaris (0)21-11-2018 06:04:12

Senzillament molesta. I ofèn.

Qui ho havia de dir, un entrenador de futbol i un programa musical compartint protagonisme per la mateixa raó: el català. Ja és ben cert que hi ha coincidències curioses, i també ho és que l'estupidesa humana no coneix límits, quan el fanatisme, en aquest cas lingüístic, es fa amo i senyor de la realitat. Anem a pams.

Fa uns dies, vam saber que un dels nois d'Operación Triunfo interpretaria un tema musical de Txarango, en català. A les poques hores, la polèmica estava servida i les xarxes es van omplir de missatges que anaven des de la indignació per la presència del català en una de les cançons, fins a la qualificació del programa de pro-independentisme, passant per tota mena de desqualificacions al tema, a la llengua, al músic... Està clar que segons on es pot cantar en qualsevol idioma del món menys en català. Entesos, doncs. Per cert, caldrà parar l'orella, perquè la lletra de la cançó en qüestió conté la paraula "Catalunya", que sembla que, per art d'algun fosc encanteri, hi podria desaparèixer del text, durant la interpretació, no fos cas que molestés més del compte.

D'altra banda, aquest cap de setmana, l'entrenador del Lleida, Gerard Albadalejo, va haver de patir l'esbroncada d'un periodista local quan, en roda de premsa a Ejea de los Caballeros (territori Lambán, d'on es fill), va respondre les preguntes d'un periodista català, en català. Val a dir que l'entrenador es va dirigir en castellà a tothom que se li va adreçar en aquesta llengua. I també val a dir que el periodista idiomàticament indignat no va fer cap pregunta, en cap idioma. Potser el que menys l'importaven eren les respostes sobre el partit, ocupat com estava en netejar les ofenses a la llengua castellana.

Queda clar que hi ha llengües que, molt més enllà de la seva funció comunicativa, molesten si es fan servir en públic i, en aquest sentit, el català s'endú la palma, ara mateix (i ja fa dies). El problema, doncs, no és de comprensió, sinó de voluntat aniquiladora. Molesta la nostra llengua igual com molestem nosaltres i la nostra identitat. Fem nosa, i amb allò que fa nosa, ja se sap... Benvinguts al Regne d'Espanya.

Comentaris (0)20-11-2018 06:26:31

Per a quan la pel·lícula?

Si per casualitat llegeix aquestes quatre ratlles algun director de cinema, o algun guionista -en el seu defecte també valdria un escriptor de novel·les- m'agradaria proposar-li la possibilitat de fer una obra de ciència ficció situant, en un futur indeterminat, el govern, els jutges, les forces i cossos de seguretat i els mitjans de comunicació espanyols, més enllà dels Pirineus, havent de fer front als Gilets Jaunes, aquesta colla de ciutadans que, enfundats en armilles grogues, d'aquestes que tots tenim al cotxe, han paralitzat les principals vies de circulació del seu país, en legítim exercici de protesta contra la pujada dels preus dels carburants.

No sé si la pel·lícula -o la novel·la- seria un drama social o una caricatura grotesca de la realitat espanyola contemporània. Donarien abast els mitjans a publicar tants i tants titulars amb adjectius com ara "violents" o "terroristes"? I la policia, podria atonyinar, identificar i detenir tothom? No vull ni imaginar l'escena dels jutjats, on milers i milers de ciutadans s'amuntegarien davant ses senyories, esperant imputacions. I al capdamunt de tot, un grapat de polítics superats per la realitat i sense saber què fer, ni com sortir-se'n, dient i repetint els bajanades de rigor, en un exercici d'onanisme retòric absurd.

Doncs ves per on que aquesta ficció ha passat en un país democràtic que, tot i les seves mancances i tot i les seves imperfeccions, encara creu en la llibertat d'expressió, que encara considera el dret de manifestació un dret fonamental, i que sap que una cosa és tallar carreteres i una altra de ben diferent una actuació nazi. Potser ells sí que encara tenen memòria i saben què els passa quan els nazis actuen de debò. O potser és que aquí, tothom que ara tant en parla, des de l'estructures del poder, en sentit ampli, estava al costat de qui l'exercia i no de qui el patia, el nazisme, i d'aquest petit matís vindria tanta nostàlgia i tanta condescendència amb les actituds dictatorials i repressores.

En qualsevol cas, la comparació pel que fa al respecte a la llibertat resulta ofensiva. Potser, en el fons de tot, trobaríem que mentre a una banda de les muntanyes hi ha una monarquia hereva d'una dictadura que no ha desaparegut mai, a l'altra hi ha una república consolidada i orgullosa d'ella mateixa.

Comentaris (0)19-11-2018 06:23:55

Quan el mal ja està fet

Comença l'espectacle o, si voleu, el desmuntatge del castell de cartes i de fum que durant un any s'ha anat bastint el voltant del primer d'octubre. Comencem a sentir declaracions davant el jutge de policies que hi van intervenir (i repartir a tort i a dret) i comencen a sortir agents que afirmen que sí que es va pegar al cap, per exemple. En paral·lel, també tenim una desfilada de mentides, com la del policia que afirma que ell no va fer res, tot i que hi ha imatges enregistrades que e desmenteixen, o com la lletania del "jo complia ordres", encara que sense dir quines, ni de qui. Temps al temps.

I això només és el principi. A poc a poc s'anirà jutjant i condemnant la violència policial i qui sap quines fosques directrius d'aquells dies, que anava dictant ves a saber qui, i no vull ni imaginar -ja se sabrà- amb quines complicitats. I d'aquí a uns mesos arribarà el judici dels presos polítics, i ja veurem què i de quina manera es pot sostenir, de tot el seguit de bestieses que s'han deixat anar fins ara. Ja veurem què han de dir els jutges quan es tracti d'aplicar el Codi Penal amb milers d'ulls mirant-los.

A poc a poc van caient tantes mentides i tantes denúncies sense fonament. Però no podem estar satisfets, perquè el mal ja està fet. La por ja fa mesos que es va escampar, i el dolor a les famílies de tots els afectats no té remei. Si hi afegim el discurs de l'odi de determinades formacions polítiques, entendrem que malgrat el que acabin dient els tribunals, la fractura entre Catalunya i Espanya és impossible de tancar, en moltes dècades. O potser mai.

En quin moment la irresponsabilitat es va fer ama i senyora de la política? No oblidem que tot comença en la política i, malgrat que sembli que acaba als tribunals, finalment tornarà a la política. Potser algun dia hauran de respondre els líders que van aplaudir amb entusiasme el 155, o que encara l'enyoren, i tots els que van callar, en aquell moment, des de posicions suposadament d'esquerra. Potser els tribunals acabaran situant una mica les coses al seu lloc. Vull ser optimista. Però el mal que s'ha fet a ella mateixa la política, al capdavall, serà molt més greu i molt més durador. Tardarem anys, molts anys, a deixar de veure les cambres legislatives com una mena de barra de bar immensa on tot s'hi val per fer-se sentir (que no escoltar) o per esgarrapar titulars de premsa o de televisió.

Comentaris (0)17-11-2018 06:53:25

Segons com es miri

Que llençar pintura contra el portal d'una casa no és la millor manera d'expressar una protesta és un fet que no admet discussió. Hi ha maneres molt més imaginatives i, sobretot, més civilitzades de dir la nostra i de fer-nos sentir. Ara bé, considerar aquesta acte incívic (crec que ni a vandalisme arriba) una manifestació feixista comparable a la nit dels vidres trencats, és pixar, i molt, fora del test. Això, o tenir una mala fe infinita.

Ara que sembla que a alguns els agrada tant fer memòria, i reescriure la història, potser podríem recordar com es qualificaven els atacs a seus bancàries o restaurants nord-americans amb motiu de qualsevol victòria esportiva, posem per cas, no fa tants anys. No recordo que mai se'n parlés de supremacisme, ni de feixisme, ni molt menys encara de terrorisme. Coses del relat contemporani, suposo.

I parlant de relats, durant molt de temps es va dir i repetir que l'independentisme dominava el relat del procés. Potser sí, tot i que vist on som, no hi sé veure on és el mèrit. Ara, però, i ja fa molts mesos, el relat del dia a dia el dicta l'extrema dreta, que ha aconseguit d'imposar una realitat fictícia de violència i conflicte terrorista a tot el que vivim a Catalunya. Una realitat, per cert, assumida com a certa per àmplies capes socials, més enllà del nostre país,a les quals només arriba aquest discurs apocalíptic. Mentrestant, aquí, incapacitat absoluta per neutralitzar la mentida institucionalitzada i per articular un discurs racional, coherent i, sobretot, convincent.

Ja són ben veritat aquells versos que fa més d'un segle va escriure Ramón de Campoamor, a cavall entre el subjectivisme i el pessimisme i que sembla que hagin fet seus, amb destresa -ho admeto-, els creadors de realitats paral·leles: "en este mundo taidor / nada es verdad ni es mentira. / Todo es según el color / del cristal con que se mira". El problema és qui tria i imposa el color. Avui, no som nosaltres, precisament. I així ens va.

Comentaris (0)16-11-2018 06:15:03

Tenim memòria

Resulta gairebé insultant haver d'aguantar els líders socialistes entonant els seus cants de sirena sobre una proposta de nou estatut d'autonomia que resolgui el problema de la relació entre Catalunya i Espanya. Resulta ofensiu haver d'escoltar segons què avui, quinze anys després d'aquell "apoyaré" de Zapatero, que ja sabem en què va quedar i com ha anat tot plegat des d'aleshores. Potser la seva capacitat d'oblidar és immensa, però no més que la nostra memòria.

Què ha canviat, des de fa quinze anys, a Espanya perquè pensem que fent el mateix obtindrem un resultat diferent? Res. Absolutament res. I si alguna cosa ha canviat, no ha estat precisament en la direcció d'aprofundir en aquell quimèric federalisme, sinó en la resurrecció del franquisme i de la defensa, fins i tot per la força, de la sagrada unitat de la pàtria. En aquest escenari i amb tot el que hem après aquest darrers quinze anys, presos polítics, exiliats, represaliats i involució institucional inclosos, de debò es pensen que estarem per redactar un nou estatut, com si aquí no hagués passat res? Potser sí que els catalans anem pel món amb un lliri a la mà, però tan gros, no.

Escoltar, dialogar i buscar solucions no és, en cap cas, repetir el passat, sabedors que res no ha canviat i que tot anirà, en el millor dels casos, igual que fa dècada i mitja. Escoltar, dialogar i buscar solucions, de debò, ha de ser trobar propostes noves per a realitats noves. Però, és clar, la immutable, rància i eterna Espanya, i els seus líders polítics, siguin del color que sigui, no en saben. Només coneixen el llenguatge caspós d'un imperi que ja no hi és, de la guerra, dels guanyadors i dels perdedors, i així ens ho han demostrat, amb prou contundència, aquests darrers anys.

Tenim memòria, i sabem que també tenim l'obligació de no oblidar res ni perdonar ningú. Per dignitat personal i com a poble, i per mirar de deixar, malgrat tot, un futur millor als que vindran, i no un bucle d'autodestrucció i humiliació infinit, com ens volen vendre. Ells tenen la mentida, nosaltres la memòria.

Comentaris (0)15-11-2018 06:41:36

L'ensenyament, de nou.

Aquests dies torna a ser notícia un tema recurrent que, de tant en tant, treu el nas enmig de l'actualitat. Em refereixo a l'educació, una matèria especialment sensible que cada nou govern ha de retocar i que, en nom de la modernitat o de no sé jo què, fa que a cada reforma anem deixant alguna que altra cosa en el camí o, com diu la dita, que a cada bugada perdem un llençol.

Començo a pensar que el problema de fons no és cap altre que la manca de respecte per l'educació. A poc que els nostres dirigents creguessin una mica en el valor de la formació, del coneixement dels nostres joves, n'estic convençut, no farien moltes de les coses que fan. Però com que no és així, el sistema escolar no és gran cosa més que un nou camp d'experimentació on provar la demagògia i el populisme, que sempre esgarrapen algun que altre vot despistat.

No descobreixo res si dic que tenim un jovent que arriba, en general, a la universitat amb greus dèficits pel que fa a la comprensió lectora, a la capacitat d'escriure correctament i amb serioses dificultats per expressar, de manera ordenada, una idea. Ja fa un parell o tres d'anys que una antiga professora meva em comentava que si hagués de suspendre tots els alumnes de filologia que eren incapaços d'expressar-se correctament per escrit, i sense faltes, se'n quedaria sense cap. I aquest són els futurs, o els actuals, ensenyants dels nostres fills.

Ara, el govern Sánchez anuncia que es podrà acabar el batxiller, i per tant accedir a la universitat, amb una assignatura suspesa. Si fins ara molts dels universitaris ranquejava, a partir d'ara la coixera ja serà molt més que evident. Però tant li fa, en un país on determinats títols, fins i tot de nivell superior, es compren i es venen sense miraments, i on sembla que l'única escola vàlida segueix sent la del carrer (o l'acadèmia dels partits, en el seu cas). Un país que consagra de nou, i eternitza, el menyspreu per l'educació. Un país que glorifica i perpetua per llei la ignorància. Benvinguts al futur.

Comentaris (0)14-11-2018 06:15:08

Coses de dona

Aquest cap de setmana passat es va córrer a Barcelona la Cursa de la Dona (tot i que si fem cas de la web que la promociona, n'hauríem de dir Carrera de la Mujer), una cita atlètica que cada any es duu a terme a diferents ciutats espanyoles, enguany vuit, entre les quals, evidentment, la capital catalana. No fos cas.

Enguany, aquesta cita esportiva ha comptat amb un cert rebombori mediàtic pel contingut de les bosses amb obsequis que les corredores recollien en anar a buscar el dorsal corresponent. Aquest contingut, per dir-ho d'alguna manera casposa i fàcil d'entendre, estava integrat per "coses de dona", des d'alguna que altra revista del cor, fins a productes dietètics o esmalt d'ungles, passant pels inevitables productes de neteja. Tota una galeria dels horrors d'estereotips femenins. Enguany, però, i potser ja anava sent hora, han saltat les alarmes.

De tota manera, si repassem la web de la Cursa, i més concretament la llista de patrocinadors, ja ens podem anar fent una mica a la idea de què va la cosa. D'altra banda, si llegim tota la informació sobre l'esdeveniment, no hi ha, en cap moment, res que ens faci pensar que té el més mínim interès reivindicatiu, ni en favor de la igualtat de gènere, ni res de res que s'hi assembli. Tot el que hi podem trobar és que només hi poden participar dones, en aquesta singular cursa.

En resum, una cita esportiva només per a dones, i un negoci -segur- per a l'organització, ben arropada per un seguit de patrocinadors que busquen ampliar els seus respectius nínxols de mercat entre la clientela femenina. Ben mirat, una iniciativa que no es troba gaire lluny d'aquella famosa corrida de toros gratuïta, i només per a dones, que Jesulín d'Ubrique va oferir a Aranjuez l'any 1994. I és que hi ha coses que no canvien, per més que es vulguin vestir de modernitat.

Comentaris (0)13-11-2018 06:24:04

Pàgines: 1234567125  <>