login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Crosta, encara.

Segurament, avui, tocaria dedicar aquestes quatre ratlles a parlar del judici que començarà a Madrid i tot plegat. Seria, fins i tot, políticament correcte fer-ho. Però avui em ve més de gust tirar pel camí de la incorrecció política i comentar unes paraules mig ofegades per altres actualitats, del conseller Buch, en una recent visita al parc de bombers de Martorell.

Sense entrar en detalls, ni en les condicions lamentables en què sovint han de treballar aquests professionals (els bombers), es veu que fa uns dies no van correspondre a la salutació del conseller i li van negar la mà, cosa que va donar lloc a una resposta tan reveladora com antiga, en la línia d’exigir respecte cap a aquell que és qui els paga el sou.

Lamentablement, no és el conseller l’únic alt càrrec de l’Administració que oblida que no és ell qui paga, sinó que, igual com tots els treballadors públics, bombers inclosos, ell mateix cobra de tots els ciutadans, als quals es deu. Però, és clar, des dels altars del poder és fàcil creure’s l’amo i senyor de la institució i dels diners públics que gestiona. I és que encara n’hi ha molts que entenen l’exercici de la política, o de l’alta administració, com a exercici de poder, i la gestió dels recursos públics, com aquella almoina més o menys discrecional que es dona a aquells que s’acosten a demanar caritat o recompenses, que de tot n’hi ha, i a jurar fidelitat eterna. Qui conegui mínimament les nostres institucions per dins sabrà perfectament de què parlo i n’identificarà exemples claríssims, amb noms i cognoms.

En temps que es volen de canvi, de modernització i de transformació de la societat i del país, ja no hauria d’haver-hi lloc per a determinades mentalitats, i menys en càrrecs d’altíssima responsabilitat. Però es veu que la crosta antiga, rància, del règim del 78 (del 79 a Catalunya) encara és ben viva a dins de les nostres institucions públiques, per més sigles que canviïn i per més banderes que s’enlairin. Nosaltres paguem, nosaltres exigim, nosaltres decidim. Que no ho oblidi ningú, que les butaques del poder poden ser molt efímeres, i el futur molt dur.

Comentaris (0)12-02-2019 06:27:34

Descansi en pau

Aquesta setmana que ha quedat enrere, entre discursos pretesament democràtics, trencaments de negociacions i brams feixistes, també ens ha deixat alguna notícia que valdria la pena no passar per alt, abans que la desmemòria del temps li passi per sobre.

Entre aquestes notícies gairebé anònimes, vull destacar la de la defunció del dibuixant Enric Pon, als 85 anys d’edat. Pons va ser, durant molts anys, dibuixant de l’Editorial Bruguera, sota el pseudònim de Kheto Rigol. Aquest home va haver d’encarar, com tants d’altres, la darrera etapa de la seva vida en condicions miserables, amb una pensió de 600 euros, de la qual havia de descomptar el lloguer dels baixos on vivia, que era de 530. La seva supervivència, doncs, depenia de l’ajuda dels veïns i dels seus companys de l’antiga Casa de Cadi, avui una mena d’alberg improvisat, que acull persones sense sostre, o sense recursos per tirar endavant.

Però la notícia no és aquesta, sinó el fet que Enric Pons, fa uns pocs dies, va rebre una donació anònima de 10.000 euros, que li havien de facilitar una mica l’existència. Què va fer ell? Destinar-ne 5.000 a tapar forats, com dirien ens afeccionats a la loteria, i donar els altres 5.000 a la Casa de Cadis, perquè les 25 persones que actualment s’hi recullen puguin tenir una existència una mica més digna. Amor, amb amor es paga, diuen.

Això de la humanitat, la gratitud i el respecte van per dins, i només surten, discretament, en comptades ocasions, encara que sempre van fent la seva feina en silenci. Que descansi en pau l’Enric Pons, si més no tot el que no va poder els darrers anys de la seva vida, i que la seva definitiva vinyeta ens recordi que sempre hi ha molt més, i ben valuós, darrere de la bogeria quotidiana i d’una societat injusta i inhumana que no dona respir ni a la gent més gran i més indefensa, entre la indiferència, o la incapacitat, de qui té l’obligació de posar-hi remei.

Comentaris (0)11-02-2019 06:21:28

Res no dura gaire

El cert és que fa més aviat fàstic, constatar contínuament que la nostra classe política viu a salt de mata, a cop d’enquesta, en un dia a dia sense futur i sense projecte. Un bon exemple l’hem tingut aquesta darrera setmana.

Si començàvem amb allò de les taules de diàleg i la figura del relator / mediador / el que vulgueu (perquè no existirà), l’hem acabada amb un teòric trencament del diàleg, i amb una convocatòria de gran manifestació feixista a Madrid, sota un lema clàssic: “Una, grande y libre” i una adaptació d’un de més modern: “A por Sáncez, oe!”. Entremig, la demostració que tot es pot modificar a conveniència, com aquells famosos principis de Groucho Marx. Pedro Sánchez va poder anar al temut Tribunal Europeu de Drets Humans, amb l’actiu d’haver acceptat taules de diàleg i la figura d’un relator, tot i que el posat democràtic i conciliador li va durar el mateix que el vol de tornada a Madrid. Així que va aterrar, va reprendre el discurs del “no a tot” (impagable la feina dels seus ministres fent declaracions) i es va tornar a atrinxerar amb l’extrema dreta contra Catalunya, encara que dubto que diumenge els seus amics Iceta i Borrell, sense anar més lluny, es manifestin a Madrid. O potser sí, qui ho sap.

És trist anar posant pegats constantment. De tota manera, més trist és haver de mantenir el poder, amb dents i ungles, i sense res més que l’ambició de no perdre’l. D’això, per aquí, en sabem força, a tots els nivells.

I mentre tot això passa, els presos segueixen a la presó, els exiliats a l’exili, i tots plegats en una mena d’absurditat que ofega, avorreix i decep fins a límits insospitables. Deu ser perquè no ens dediquem a la política, sinó que només la patim.

Comentaris (0)09-02-2019 06:57:23

Tot canvia

On és la línia que separa l’argument, compartit o no, del despropòsit? On aquella que indica que la mentida ja no deixa espai a la realitat? Aquestes dues preguntes es podrien aplicar, ben bé, a qualsevol àmbit de la nostra existència, però ara mateix les plantejo en termes polítics.

Durant molts mesos hem vist com el bloc PP-Ciutadans-PSOE compartia pancartes, objectius i discursos, fent saltar pels aires allò de la dialèctica entre dreta i esquerra. Per als suposats socialistes, a Catalunya, era una manera de guanyar gruix contra els seus autèntics rivals, aquells que els han pres el poder a les institucions. I per tal de recuperar-lo, es veu que tot s’hi valia, inclús la mentida i l’insult més immisericordes.

Però tot canvia, en aquest món. I ara mateix són PP, Ciutadans i Vox els que s’han unit per fer fora el PSOE del govern. Dit sigui de passada, amb l’ajuda impagable de bon nombre de barons i vaques sagrades, que es veu que li han agafat el gustet a això d’insultar i mentir. I ara què? Compartiran, els socialistes, pancartes amb l’extrema dreta igual com van fa uns mesos, aquest diumenge? Em temo que no. Avui són l’objectiu, no la bala.

No sé on anirem a parar, en aquesta boja escalada de despropòsits, però no sóc optimista. De moment, veiem com aquells que fa poc mentien i ens atacaven sense cap raó, avui reben una bona dosi de la seva medicina, en forma d’acusacions (ja veurem si finalment judicials o no) de traïdors a la pàtria. Fins i tot individus tan indignes com el president Lamban, o Alfonso Guerra. Que els faci bon profit. I si no, que recordin que “tal faràs, tal trobaràs”.

Comentaris (0)08-02-2019 06:07:11

No és un mal dia

Un mal dia el té tothom. Cert, no seré jo qui ho negui, però tampoc negaré que posada aquesta expressió en boca de segons qui, només pot sonar a excusa de mal pagador. I si aquest “segons qui” és una autoritat eclesiàstica, la cosa adquireix unes dimensions que ens diuen que ja no és un mal dia, el que s’està volent justificar.

Ja fa temps que van aforant, a poc a poc, però cada cop amb més intensitat, casos de nens que al cap dels anys tenen el valor de fer públics els abusos sexuals que van patir de petits a mans de capellans, ja fos a l’escola, als esplais, a la catequesi o allà on coincidissin clergues i canalla. També van sortint, molt més a poc a poc, per raons òbvies, els casos de monges que han patit abusos sexuals, fins i tot continuats i habituals, per part de religiosos de tot nivell i condició. La resposta, fins ara, silenci i protecció vaticana.

Però quan la cosa es fa enorme, ja no hi ha on amagar-la i salta als mitjans, calen posicionaments públics. Aleshores, trobem des d’aquelles peticions de perdó i reconeixement de culpa que no resolen res, fins a les indecents justificacions, com les d’alguns bisbes aquests dies, dient que tothom pot tenir un mal moment i que l’abús de menors tampoc no és tan greu.

Només dues consideracions. Primera: es miri com es miri, la pederàstia és un delicte, i és davant de la justícia ordinària que cal respondre’n. Segona: segons la doctrina catòlica, el perdó exigeix propòsit d’esmena (més que dubtós en aquests casos, sobretot per la reincidència) i compliment de la penitència (cap, fins ara); per tant, ni cristianament, no hi ha perdó possible.

Quin serà el dia que la jerarquia catòlica entengui allò que “a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar”? Potser mai. I menys encara quan es tracta de protegir i justificar els seus delinqüents. I quin serà el dia que la justícia i la policia estiguin per la labor? Potser mai. Al cap i a la fi, prou que ho sabem, els delictes sexuals perpetrats per homes, sempre acaben trobant comprensió i consol entre les togues i les sotanes.

Comentaris (0)07-02-2019 06:13:49

Si molesta, fora.

gual com en tantes altres coses de la vida, en això de prohibir, tot és començar. Al principi fa una certa por, o angúnia, fins i tot, però ho proves, veus que no passa res, i et vas animant fins que li acabes agafant el gust. A partir d’aquí, ja tot és imprevisible.

Això és el que ha passat amb el color groc, a casa nostra. Primer va ser la Junta Electoral la que va dictar que calia enretirar els símbols grocs de la via pública durant la campanya electoral, perquè els va considerar partidistes. Després van venir els controls d’accés a determinats estadis de futbol, fins que es va arribar al ridícul de prohibir l’accés d’elements en què aquest color era corporatiu d’algun equip foraster, davant l’estupefacció dels seguidors. Més endavant, alguns partits van polititzar la qüestió de manera definitiva i van posar en marxa escamots de neteja -important el nom- encarregats d’arrencar i eliminar llaços grocs dels carrers (un cop més, es comença prohibint, traient de la via pública, i s’acaba eliminant; gran lliçó del feixisme de tots els temps). I finalment arribem a la indecència absoluta de prohibir fins i tot les peces de roba i altres elements d’aquest color en el moment d’ingressar a alguna presó espanyola, sense que ningú faci res per impedir-ho. El pas següent, seguint l’evolució lògica que va de la prohibició a l’eliminació, serà fer desaparèixer el groc de tota paleta cromàtica (moda, disseny gràfic, art…), per si de cas.

Podem fer tanta broma com vulguem, i a fe de déu que ens sobren els motius, però assumir com a normal que el fanatisme polític arribi al punt de convertir en perillós o delictiu, temps al temps, un color, em recorda aquells temps en què calia eliminar rojos, per a major glòria del règim. Per cert, tant en un cas com en l’altre, s’han adonat que la bandera espanyola és meitat groga (encara que en vulguin dir “gualda” perquè no es noti tant)?

Comentaris (1)06-02-2019 06:17:19

Ens ho hem de fer mirar

Hi ha un vell acudit que explica que un home va a la consulta del metge i li relata tots els seus mals. En acabar, el metge se’l mira fixament, amb aquell posat seriós dels metges, i amb to convincent li diu: “jo de vostè, això, m’ho faria mirar”.

No sé per què m’ha vingut al cap aquest acudit tan intranscendent i tan antic. Bé, de fet, ha estat arran de veure com molts dels nostres responsables polítics (alts càrrecs inclosos) semblen instal·lats en l’exercici de fer un diagnòstic més o menys afinat i encertat de la realitat del país, àrea per àrea, però amb una manca preocupant de capacitat de resolució, que els fa acabar dient, amb la fina retòrica de política, “això ens ho hem de fer mirar”.

Si la feina del metge és retornar l’estat de salut a aquell que l’ha perdut, el del polític hauria de ser gestionar la realitat i adaptar-la tant com calgui per aconseguir una societat cada dia més digna i més sana. Ara mateix, però, em sembla que no acabem de sortir -i faig un exercici d’optimisme- de la fase de diagnòstic, si no és que encara ens trobem, en molts casos, en la simple descripció dels símptomes.

Algú va dir no fa gaire que ens havien destrossat el sistema sanitari. Si tornem a l’acudit del principi, potser el que ens han destrossat és la capacitat de saber sanar-nos, com a país i com a societat, mentre ens seguim mirant i ens dolem dels nostres mals, tornant un i mil cops al mateix metge.

Comentaris (0)05-02-2019 06:09:47

Febrer ventós

El curt febrer, si comença ventós, acaba pitjor, diu la dita (o alguna cosa semblant). En qualsevol cas, malament rai, perquè aquest curt febrer ha començat ventós, fred, nevat i fent parar boja la Candelera, que no ha sabut ben bé si riure, plorar, o girar-se d’esquenes, i que cadascú digui la seva.

Aquest febrer també ha començat amb unes declaracions de Gabriel Rufián, amb les quals ens adverteix contra l’enorme i mai vist desplegament mediàtic que es prepara, i que porta molt mesos prenent revolada, per portar la sentència dels presos polítics al seu costat. Agafem-nos bé, o posem-nos pedres a les butxaques, que la ventada serà terrible.

Però malgrat tot, aquí estem, encarant la segona setmana de febrer, desitjant que aquest sol que a poc a poc es va fent present, s’acabi imposant, de manera definitiva. Un altre febrer per recórrer. Potser a l’esprint, de tan curt com és, o potser a un ritme més parsimoniós, perquè després vindrà el març, l’abril… i el triomf definitiu de la primavera, de la vida, i ens han de trobar amb forces i ganes d’avançar.

Doncs això, abric cordat fins al coll, mans a les butxaques i endavant, que no hi ha ventada que ens pugui aturar, si conservem intactes la il·lusió i l’esperança en el futur.

Comentaris (0)04-02-2019 06:03:06

Normalitat

No deixa de ser curiós que sent com som, tothom diferent de tothom, amb un ADN diferent i amb una composició genètica i biomètrica diferent, la societat acabi imposant unes pautes de comportament que tendeixen a uniformitzar aquesta absoluta diversitat.

Tots som únics i irrepetibles, amb les nostres capacitats i amb les nostres possibilitats de desenvolupar-les. Però algú, potser algú que no sabem, ni imaginem, o un petit nucli de caps pensats, a cada moment, va decidint com hem d’actuar, què podem i què no podem fer, com ens hem de moure i per on, què hem de menjar i quan, com hem de vestir i, sobretot, com hem de pensar. D’aquesta manera es va dibuixant un seguit de pautes socials, privilegis i limitacions de tota mena, que acabem acceptant com a veritat absoluta i com a norma inqüestionable.

I aquí és on comencen els problemes. Pretendre que la capacitat de pensar i d’imaginar es pot encotillar en uns determinats paràmetres, és ambicionar massa. Pretendre que el potencial de cada persona quedi limitat a allò que s’admet com a correcte i adequat, és voler deixar de banda massa capacitats. I així anem. I així passa el que passa, que tota dissidència, que tot allò que s’aparta de les línies invisibles però cruels de la normalitat, s’ha de corregir, s’ha de reeducar o s’ha d’eliminar.

Qui decideix què és normal i què no? Qui dicta els límits del pensament i de la capacitat d’actuar? Qui és, al capdavall, el responsable que, de vegades, la millor sortida, potser fins i tot l’única sortida, sigui marxar, decidits, segurs, convençuts, sense mirar enrere, per no acabar convertits en estàtues de sal, mentre tot s’ensorra, o segueix com si tal cosa, darrere nostre?

Comentaris (0)03-02-2019 07:27:04

Protocols

Tot arriba. Ahir, finalment, trasllat dels presos cap al judici que sembla que començarà aviat. Aquest trasllat, entre molts altres petits i grans detalls, ens deixa el descobriment de com són els autobusos que es fan servir per a aquests menesters i, oh!, sorpresa, hem sabut que consten de minúsculs compartiments on els presos passen hores de viatge en condicions més pròpies del transport de bestiar que no pas del de persones.

Ara descobrim com és el transport de presoners i com funcionen els seus protocols d’actuació. Al llarg d’aquests mesos hem sabut què passa quan ingresses a presó i com s’hi actua, o com és el règim de visites i permisos, i no ens hem estat de posar-nos les mans al cap sempre que ha calgut. El problema, però, és que aquests són els protocols que marca la norma i que se segueixen amb tothom. Però com sempre passa, si no ens toca de prop, res no existeix.

I una altra d’ahir, fora de tot protocol (i de tota decència). Pablo Casado, aspirant definitiu a cabdill feixista, vantant-se del fet que els presos polítics ja siguin fora de Catalunya, amb el desig i l’esperança que no hi tornin, per obra i gràcia dels jutges. Posats a fer, potser el millor i més àgil fora reinstaurar la pena de mort. Segur que trobaria bons i lleials aliats, igual com els ha trobat fins ara sempre que li han calgut. Mort el gos, morta la ràbia, oi? Per què perdre el temps amb judicis, trasllats, reclusions i tot plegat si la història ja ens diu com s’ha d’actuar davant de presidents, o de qui sigui, que faci nosa? Al capdavall, ja ho va apuntar en el seu moment. Només seria qüestió d’aplicar un nou protocol: el d’execució. Això sí, sempre en el marc de la llei i amb les degudes garanties. Però sense observadors forasters, per si de cas. Ja ho passarien per la tele, si de cas.

Comentaris (0)02-02-2019 06:58:29

Tota la realitat

Fa quatre dies, com aquell que diu, que es van lliurar els Premis Gaudí, de cinema, i per unes hores vam tornar a posar en primer pla aquest meravellós món de fantasia, d’imaginació i de ficció, sobretot de ficció, que és el cinema, en què els herois són capaços de qualsevol gesta, els amants són insaciables, els dolents sempre perden, i els somnis es fan realitat. I com que les fronteres de les pantalles cada cop són més difuses, el mateix es pot dir de la televisió, ja posats.

Tothom que ha fet algun cop una fotografia o ha enregistrat un vídeo, per més simple que sigui, sabrà que la imatge mai no pot abastar, ni de bon tros, tot el que el nostre ull veu. Així doncs, no ens queda altra que conformar-nos i construir una realitat en miniatura, escapçada, basada en una realitat molt més gran, una mica al nostre gust i a la mesura justa de la nostra voluntat i de les nostres possibilitats. Aquest és el nou món que, potser massa sovint i tot, vivim a través d’aquesta ficció constant que ens entestem a capturar.

Arriba el judici al Suprem i la fiscal general de l’Estat diu que no calen observadors internacionals perquè les sessions s’emetran per televisió. Doncs no, senyora fiscal general, no n’hi ha prou. Qualsevol realitzador li dirà que el que es veurà per pantalla només serà una mínima part del que passarà a la sala. Només una ficció limitada, basada en una realitat molt més àmplia, però escapçada, a criteri de qui serveixi les imatges, com sempre passa en qualsevol creació cinematogràfica. En aquest cas, però, no podem, ni volem, resignar-nos a la ficció. Volem que uns ulls crítics puguin veure tota la realitat en directe i dir la seva, després. El que no sigui això, una nova mentida amable o malintencionada (qui ho pot saber?), vestida de document audiovisual amb ínfules de valor jurídic, científic o històric, fins i tot.

Comentaris (0)01-02-2019 06:25:39

Distància

Temps era temps… Bé, no tant, de fet, tot just un any i una mica més, que es va produir un d’aquells moments que només alguns països i només algunes persones tenen la sort de viure, en què un objectiu clar i ben definit aconsegueix aglutinar forces polítiques, gent de tota mena i condició, i fins i tot la policia, i que acaba aconseguint que, per uns instants, ens mirem al mirall com a societat i ens agradem. Però ja se sap que dura poc l’alegria a cal pobre.

Avui, encara no un any i mig després, tot torna a ser una mica com sempre. Els partits que ahir s’abraçaven, avui es distancien, els líders ofereixen de nou el sempre lamentable espectacle de les desavinences personals, la policia torna a pegar, i la gent del carrer torna a fer el que bonament pot, sense gaire criteri, potser, però carregada de bones intencions.

Ja hi tornem a ser. Si tu presentes la Crida, jo et faig una conferència política amb holograma i tot. Si tu has marxat, jo sóc més valent i m’he quedat. Tu ves dient, que ja veuràs el dia que jo parli… I de fons, les veus més o mens afinades d’una multitud que no pot més que fer volar globus, cantar cançons i cridar i cridar, perquè per més que es digui, no té el poder, sempre en mans d’aquells que un cop i un altre acaben convertint les raons de país (no goso dir “d’estat”) en una qüestió personal, particular, gairebé en una exhibició de testosterona política. I així ens va.

Ara començarà un judici injust contra gent innocent. Bon moment, si més no per mirar de no tornar mai més a aquest punt, i de pensar, amb tota la fredor del món, si no s’haurien pogut fer algunes coses de manera diferent, i de ben segur molt més efectives, vist el resultat, només que les autèntiques disputes de barra que vam viure algunes hores, o alguns dies, haguessin donat una mica d’espai a la intel·ligència que ens va fer arribar fins allí. Avui, però, la distància entre el que vol i demana la gent anònima i el que vol i ambiciona la classe política es va fent més i més gran, i això mai no augura res de bo. Temps al temps, que la voladura controlada de tot plegat avança implacable.

Comentaris (0)31-01-2019 06:14:59

Vuitanta per cent

Vuitanta per cent. Aquesta xifra és una de les que més es van repetir ahir en els resums informatius de la conferència política d’Oriol Junqueras. Una xifra extraordinàriament ambigua, que es mou entre el percentatge que més o menys tothom accepta com la població que voldria un referèndum d’independència acordat, i la que representaria una majoria clara i indiscutible d’independentistes, als ulls del món.

Ja fa dies, potser massa i tot, que es parla d’eixamplar la base de l’independentisme, fins i tot escoltant alguns cants de sirena de molt incert destí. Sigui com sigui, aquesta constatació implícita, o explícita en alguns casos, que no som la majoria que sovint se’ns ha volgut vendre va ganyant terreny en el discurs polític.

Algun dia, la història, amb la seva perspectiva, jutjarà aquests darrers anys i estic força convençut que, passats pel garbell de les xifres, acabarà dient que les dues darreres eleccions van donar una majoria parlamentària que en cap cas no suposava la mateixa majoria social -especialment en el cas d’unes eleccions que es van anunciar com a plebiscitàries- i que ja fa temps que hauria calgut la reflexió que ara mateix sembla que s’estigui fent, i no aquella mena de joc dels disbarats per veure qui la fa més grossa i qui es rendeix l’últim. Potser aleshores entendrem que som els que som, i ni un més, i no en som prou; una evidència que pocs han anat dient i que s’ha anat silenciant, amb lectures dels resultats molt partidistes i poc reals.

Algun dia, la història passarà factura i cobrarà a cadascú allò que li pertoca. Si no fos pel drama dels presos i dels exiliats, potser el preu de jugar amb les il·lusions i esperances de tanta gent encara seria més alt. En qualsevol cas, quan aquest moment arribi, no sé jo si en sortirem gaire ben parats.

Comentaris (0)30-01-2019 06:12:40

Anar dient, anar fent.

De debò que encara hi ha algú a qui li pugui sorprendre la pujada o el retorn de l’extrema dreta i del feixisme arreu del món? Potser, com acostuma a passar, el millor és mirar ben a prop per entendre què passa a altres llocs. Per una vegada, Espanya pot ser aquella mena de microcosmos que reprodueix la immensitat de l’univers.

Ahir mateix, Afonso Guerra, vaca sagrada del socialisme espanyol i persona que, per edat, ha viscut moltes coses, com per saber què diu i per què, ho deixava ben clar: hi ha dictadures útils, si més no en el terreny econòmic, cosa que es veu que serveix per passar per alt la repressió i els assassinats. De fet, aquesta és la mateixa idea que els franquistes, amb Vox, PP i Ciutadans al capdavant, afirmen de la dictadura espanyola. Els diners tot ho blanquegen. Encara que no tinc gaire clar que molt xilens n’estiguin gaire d’acord.

Ens hem acostumat a la banalització de les paraules. Fem servir “nazi”, “colpisme” i “càncer” amb una frivolitat que hauria d’esgarrifar qualsevol persona que hagi patit o pateixi qualsevol de les tres. Però no, tot s’hi val. Ara li toca el torn a “dictadura”, però no a la del proletariat, com es podria pensar de qui durant dècades ha enarborat la bandera de l’esquerra i del socialisme, sinó la militar xilena, la del capitalisme ianqui, aquella contra la qual cantaven Víctor Jara, Violeta Parra o Quilapayún, a qui segur que coneix bé Guerra, si encara té memòria (o una mica de decència).

A poc a poc, la suposada alternativa al feixisme va justificant els crims i va deixant de ser alternativa. Així, aquí i arreu, el retorn de la bèstia a la primera línia de la política (les bambolines mai no les han abandonat) és inevitable. Quanta raó tenen aquells que diuen que la reconquesta espanyola comença per Andalusia. Per cert, encara espero el posicionament oficial del PSOE. I ja sabem que qui calla, atorga.

Comentaris (0)29-01-2019 06:20:02

Qüestió de noms

No hi ha com crear un nom genèric per a alguna cosa, i si pot ser inventat, encara millor, per esvair la realitat rere una paraula o unes sigles. D’alguna manera, és com si posar nom, etiquetar, ja normalitzés les coses, ja ens permetés tenir un calaix on endreçar-les i, d’aquesta manera, calméssim el neguit que sempre genera qualsevol novetat.

Justament això és el que passa amb un substantiu que darrerament està adquirint un gran protagonisme. Em refereixo a “mena” o, sobretot, “menes”, en plural. Per si algú encara nou ho sap, aquests mots designen els “menors no acompanyats” que arriben al nostre país i que fan de mal acomodar en les nostres estructures socials.

Ara resulta que aquests menors sols són menes. Un substantiu, per cert, que a mi em sona a tribu urbana, o a banda juvenil, amb la qual cosa, encara tenim més ben definit i categoritzat el fenomen, per allò de les analogies inconscients. Bonica manera de definir i de deshumanitzar una realitat de joves sense futur que ens hauria de per pujar els colors, com a societat civilitzada que diem que som, però que ens relaxa força des del mateix moment que li podem posar nom.

Per cert, ahir llegia que en tres anys ha passat per quatre mans (titulars, si voleu) diferents això de la protecció dels menors. Per poc que conegueu l’administració, i si no ja us ajudo jo, sabreu que tants canvis en la direcció política (i el meu dubte retòric, perquè tinc molt clara la resposta, és si cal una direcció política a certs nivells, o si una direcció tècnica no seria molt més eficaç) alenteixen o, fins i tot paralitzen, l’activitat i molt més encara si del que es tracta és de donar resposta a realitats noves que exigeixen actuacions i dinàmiques noves.

Per cert, ja que hi som, com en podríem dir, d’aquests polítics que van saltant de càrrec en càrrec, amb relativa o descarada facilitat? Potser “paocs” (polítics acostumats a ocupar càrrecs)? No sona tan bonic com “menes”, però també ens serviria, si més no, per designar una realitat, també amagada, també molesta, però també ben real.

Comentaris (0)28-01-2019 06:20:52

Pàgines: 1234567130  <>