login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

En veu alta

Ho hem vist una pila de vegades al cinema i potser tu que llegeixes aquestes línies t'hi has trobat en viu. Penso en els grups de teràpia per a persones amb determinades malalties o dependències que reconeixen en veu alta el seu problema, que expliquen els seus neguits, els seus compromisos, els seus èxits i els seus fracassos. Potser sí que dir les coses pel seu nom i en veu alta és l'única manera de començar a canviar la realitat, igual com passa amb l'amor, que també demana ser expressat de manera clara i pel seu nom per ser creïble i evident.

Ahir vam assistir a una d'aquestes sessions, però davant d'un jutge. Ahir van començar a declarar els principals acusats pel cas Palau, i vam començar a sentir en veu altra i clara noms de persones i de societats, imports, maneres de fer, percentatges... i també vam tornar aquella mena de salm inútil que ve a dir "em vaig equivocar, no tornarà a passar", que de tant repetit ja cansa i no se'l creu ningú. Ahir es va començar a manifestar una bèstia que fins ara tenia molt de rumor, de llegenda urbana fins i tot, i que ara comença a tenir rostre i forma. Benvingut sigui tot plegat si ha d'acabar servint d'alguna cosa positiva que, sense cap mena de dsí que dir les coses pel seu nom i en veu alta és l'única manera de començar a canviar la realitat, igual com passa amb la complicitat oubte, s'endurà per davant el nom i la reputació personal o política de més de quatre fins ara intocables. És el preu a pagar, la penitència inevitable.

Però no ens cal patir més del compte mentre avança aquest estrany i imprescindible exorcisme democràtic. Ahir, també ahir, el Barça va remuntar una eliminatòria impossible, amb l'èpica que sempre s'aplica a les gestes futbolístiques. El país segueix endavant, no claudica davant de cap dificultat, per insuperable que sembli, i sap donar-ho tot fins a l'últim segon, per tal d'assolir l'èxit. Ens ho vam sentir i ens ho sentirem dir molts cops aquests dies. La moral de la tropa intacta, doncs. Tot en ordre. Sort en tenim.

Comentaris (0)09-03-2017 06:06:12

Dones

8 de març, dia internacional de les dones. No m'agraden els dies internacionals de res. D'alguna manera és com si hagués coses que se'ns escapen i que ens hem d'anar recordant de tant en tant, no fos cas que se'ns passessin per alt del tot. En el cas de les dones, dels pares, de les mares... és a dir, en el cas de tot allò que té a veure directament amb les persones, la cosa em resulta especialment greu, perquè acabo pensant com anem oblidant aquestes figures en el nostre dia a dia.

Dit això, potser val la pena aprofitar l'ocasió per recordar la magnitud del drama que pateixen milers de dones cada dia, el de la violència masclista, de gènere, domèstica, o digueu-ne com vulgueu. Recomano aquesta lectura, que ens recorda que en 14 anys han mort més dones a mans de les seves parelles que al llarg de 42 anys per atemptats d'ETA. Però és clar, allò era un problema d'estat i això de les dones una cosa que passa i que no es pot evitar. I com a mostra, aquest altre interessant article que posa de relleu la postura del Ministeri de l'Interior al respecte.

Avui, dia internacional de les dones. Seguim les notícies i veurem com el celebren, per exemple, les diferents formacions polítiques i sabrem la visió de cadascuna sobre la funció social de la dona. I agafem-nos fort.

Comentaris (0)08-03-2017 06:12:16

Més enllà de les paraules

Hi ha gent que té el do d'expressar moltes coses amb molt poques paraules, mentre hi ha altres que necessiten llarguíssims discursos per fer-se entendre. Entre els primers, podríem situar Patxi López, que fa uns pocs dies ens va regalar una lliçó magistral de com, en quatre frases, es pot identificar el terrorisme amb el procés que vivim a Catalunya. "Fractura de la societat", "debat polític cada cop més polaritzat", "espai públic segrestat per l'independentisme", "imposar una visió uniformadora de la societat catalana", "dinamitar el sistema democràtic" i, com a punt culminant, la necessitat d'"aturar aquesta bogeria".

No està gens malament que en un sol paràgraf de discurs trobem fractura, polarització, segrest, imposició, visió uniformitzadora, dinamitar i aturar la bogeria, pronunciades amb tota contundència per aquell socialista (ell s'ho diu) que va arribar al poder gràcies al PP i a la il·legalització de determinades formacions polítiques, en una gran exhibició de valors democràtics i de coherència política.

Les paraules sempre signifiquen coses; mai no són neutres. Utilitzar un lèxic que s'ha fet servir durant dècades per parlar de terrorisme no és cap casualitat. El que sí que em sembla és un insult a les famílies dels morts durant aquells anys, perquè el seu dolor ara es veu comparat a un gest tan pacífic com demanar urnes. No ens equivoquem, per més demagògic que resulti i més bé que quedi als titular de determinada premsa, comparar armes i urnes és un insult a aquells que més han patit i desqualifica, des del punt de vista polític i democràtic (i segurament també intel·lectual) a aquell qui ho fa. Però potser és que no se'n pot esperar més. Ja sabem que d'on no n'hi ha...

Comentaris (0)07-03-2017 06:09:49

Innocència

Comencem la setmana amb un toc d'innocència. Però d'innocència de la bona, no d'aquesta a la qual ens tenen acostumats els tribunals i que es basa en exculpar els rics i poderosos i condemnar els febles. Dit sigui de passada, però a la vista de com els han anat les coses a Rato i Blesa davant el jutge, em sembla que la doctrina Urdangarín (això que et condemnin però et deixin al carrer sense fiança ni res, no fos cas que entressis a presó) té futur.

Però tornem a la innocència de debò, com la d'aquest nen, Jax, que va demanar a la seva mare que li tallés el cabell com al seu amic, per tal que la mestra no els pogués reconèixer. Fins aquí, una idea simpàtica. El valor de la petició? que el nen en qüestió és blanc i ros i l'amic negre.

Potser sí que tenen raó aquells que diuen que la realitat és només als ulls de l'observador. Potser sí que les diferències les fem nosaltres i en realitat no hi són, o no tant com ens pensem. Potser sí que els nens tenen raó i un simple tall de cabell pot confondre una mestra. Potser sí que cal començar a mirar el món amb la innocència clara i amable d'una criatura, i potser molts conflictes, molts problemes, simplement, desapareixeran.

Comentaris (0)06-03-2017 06:11:34

Temps era temps

Temps era temps. Aixi comencen els contes tradicionals. I és que un cop dites aquestes tres paraules, ja tot és possible, perquè ens situen en un moment indefinit en el qual tot pot passar, si ens deixem guiar per la imaginació i la fantasia.

El temps, quina cosa més estranya i més complexa. Segurament, una de les més grans dificultats de qualsevol àmbit de la nostra existència és saber gestionar correctament el temps de cada cosa. De vegades és l'ànsia que tot ho precipita, i de vegades són la por o la prudència les que tot ho retarden, amb el perill sempre latent de fer irremeiablement tard o d'anar massa d'hora.

Sabem que hi ha un temps per a tot i que tot, absolutament tot, té el seu moment. Hi ha el temps d'esperar i el temps d'actuar; el d'estimar i el d'odiar; el de viure i el de morir; el del plaer i el del dolor; el del riure i el del plor; el de trobar i el d'oblidar... I tot, absolutament tot, té el seu moment en la nostra vida. Saber interpretar correctament què toca (o què volem de debò) a cada instant és fonamental.

Avui és diumenge, temps de festa, temps d'una rutina diferent a la de cada dia, temps de calma, temps sense pressa, temps per compartir (quin tresor, el temps) amb aquells que estimem. Avui és dia per dedicar temps a la tendresa i a la serenitat, lluny del ritme accelerat del dia a dia. Avui és un dia excel·lent per dir "temps serà temps" i inventar unes hores de realitat de la mà de la imaginació i de la fantasia. Avui pot ser el temps de fer-ho.

Comentaris (0)05-03-2017 07:27:23

El més gran amador

Tal dia com ahir, fa la tira d'anys, concretament el 1459, moria Ausiàs March, un dels més grans noms de la literatura catalana de tots els temps i, com acostuma a passar, un dels grans desconeguts, si no fos per Raimon que, en el seu moment, en va musicar alguns poemes.

Ausiàs March té una obra presidida per l'amor com a gran tema. Un amor introspectiu, íntim, turbulent, contradictori, fins i tot impossible, però cantat des de la seguretat personal d'algú que tant es pot proclamar sense cap pudor un excel·lent amant (o el més gran, si cal), com mostrar tots els seus dubtes i contradiccions més íntimes, tot parlant des d'un "jo desacomplexat" que el fa pronunciar un contundent "io só aquell", que segles després popularitzaria en una de les seves cançons un altre gran, Raphael. I aquí rau, segurament, tota la força de la poesia de March, en la seva capacitat -tan moderna d'altra banda- de despullar la seva intimitat entre l'arrogància i la sinceritat més absolutes.

Tot bon record d'un poeta hauria d'acabar amb alguns dels seus versos, i jo no en seré l'excepció. Avui, recordant March, em ve de gust recuperar el principi del seu cant espiritual. Sovint, els místics han recorregut a l'amor per expressar i fer comprensible la seva devoció per Déu. A mi, aquests versos dirigits a Déu, em fan pensar que l'autèntic amor, aquest amor humà, carnal, contradictori, intens, gairebé inevitable del poeta de Gandia troba, en la mística, una bona manera d'expressar-se, en tant que ambició suprema d'una vida plena. Al capdavall, qui no vol trobar l'amor veritable en algú que ompli de sentit la seva existència? Recordem:

"Puix que sens tú algú á tú no basta
donam la mà ó pels cabells me lleva
sinó estench la mia vers la tua
quasi forçat à tu mateix me tira."

Comentaris (0)04-03-2017 06:56:35

Vida, per damunt de tot

Vivim temps d'egoisme, d'insolidaritat i de retorn evident d'odi cap a la diferència. Només cal obrir les pàgines de qualsevol diari, qualsevol dia, i entendrem que alguna cosa no va a l'hora en aquest principi de segle. De tant en tant, però, es cola entremig de tanta notícia negativa (les bones notícies mai no són notícia) alguna referència a fets que ens retornen la confiança en l'ésser humà, en la seva generositat i en la seva voluntat d'ajudar sense límits.

Aquests dies, mig despistada, ha corregut la notícia d'una parella que ha decidit tenir el seu fill, que naixerà sense cervell, per tal que es puguin aprofitar els seus òrgans per a trasplantaments i d'aquesta manera facilitar una vida millor, o directament una vida, a altres persones.

Costa imaginar una dona que accepti un embaràs i un part amb la seguretat que el seu fill no tindrà vida, però amb la certesa que podrà ajudar a molta altra gent. Sense cap mena de dubte, un enorme exemple de generositat i de confiança en el gènere humà, malgrat tot.

Comentaris (0)03-03-2017 06:10:00

Nines

Molt se n'ha parlat, i em temo que molt n'haurem de parlar durant molt de temps, de si anem cap a una societat cada cop més individualista, d'individus interconnectats però físicament aïllats. Aquest, sense lloc a dubtes, és un dels debats inherents al desenvolupament tecnològic. Xarxes socials, realitat virtual, robòtica... són peces amb les quals estem construint una nova manera de viure i de conviure.

Ahir, però, i quan encara ens van arribant notícies de les meravelles tecnològiques que ja són realitat o que ho seran ben aviat, ens assabentem que a Barcelona s'ha posat en marxa el primer prostíbul on les professionals són nines, no persones. Si algú s'havia pensat que el plaer solitari, la seva evolució de finals del Segle XX gràcies a Internet, o la realitat virtual que es desplegarà amb força els propers anys ja eren el súmmum, ara resulta que, per influència japonesa, diuen els entesos, arriba la interacció física amb éssers inanimats, pel mòdic preu de 120 € l'hora. El proper pas serà substituir les nines per robots més interactius? N'estic convençut. Benvinguts al Segle XXI.

Més enllà de la gràcia o no que ens pugui fer la notícia, val la pena reflexionar un moment sobre el tipus de societat que estem creant. Una societat capaç d'oferir solucions imaginatives i insòlites a problemes de fons d'incapacitat per a les relacions socials, sigui pel motiu que sigui (físic, psicològic...) abans de mirar d'atacar d'arrel els dèficits de les persones que la integren. Ara parlem, mig seriosament mig en broma de nines, però quants pegats no fem servir a diari, gairebé sense adonar-nos, que ens van perpetuant com a individus cada cop més incapaços de fer front a la vida amb valor i amb dignitat? Com deia la meva padrina, les ciències avancen que és una barbaritat. Déu n'hi do, el panorama.

Comentaris (0)02-03-2017 06:11:48

Tot arriba

Ja és ben cert que tot arriba, ni que sigui tard. Avui comença, si no és que surt algun nou conill del barret judicial i tot es dilata encara una mica més, el judici pel cas Palau, amb una certa remor de fons que fa dubtar si tot plegat arribarà a algun lloc o serà un mer foc d'encenalls, semblant al que acabem de veure amb el cas Nóos.

Però siguem positius i esperem que aquest cop la justícia sigui justa i faci justícia. Avui comença el judici pels afers del Palau, però d'aquí a pocs dies començarà el del cas Pretòria. Casualitats del destí, però és justament avui, dimecres de cendra -enterrament de la sardina inclòs- que sembla que, amb una mica de sort, podríem començar a enterrar una crosta política i una manera de fer que sota la bonica expressió d'oasi català amagava un joc d'equilibris d'interessos molt particulars i molt indignes d'un sistema que es volia dir democràtic, però que en realitat era un simple joc de poders públics amb finalitats sovint poc confessables.

No sé què en sortirà de tot plegat. M'agradaria que en sortís una mica la veritat, ni que sigui a costa de fer-nos pujar els colors i sentir vergonya d'un temps i d'unes maneres de fer que molts voldríem definitivament enterrades, però que mirant determinats àmbits polítics territorials, municipals... encara ens semblen ben vives i tan indignes com sempre. Esperem que la justícia faci justícia i que les complicitats vergonyants i l'ús de l'activitat pública per a l'enriquiment privat o per a finalitats gens dignes, es faci, si més no una mica, més difícil. S'alça el teló, ja veurem què s'hi representarà. De moment, aquí tenim una bona guia per refrescar la memòria i per situar-nos davant del judici pel cas Palau.

Comentaris (0)01-03-2017 06:11:06

El futur ja és aquí

Ja hi tornem a ser. Un any més el Mobile World Congress arriba a Barcelona. L'autèntica fira de les vanitats contemporània es posa en marxa rere la pantalla de la tecnologia més avançada. I més enllà dels nous dispositius i recursos que s'hi presentaran i que ens faran viure en un món gairebé de ciència ficció, el que més m'interessa és constatar com el món real va sent substituït, lentament però de manera inexorable, per un món virtual, en una mena de trena social estranya que marca i marcarà encara més les nostres vides.

Ens hem acostumat a veure el món i a conèixer la realitat a través de pantalles. De fet, som capaços fins i tot de viatjar rere l'antifaç del mòbil que tot ho fotografia. El contacte amb els nostres amics cada cop més és a través del teclat. Fins i tot, nosaltres mateixos acabem sent allò que mostrem a les xarxes, amb totes les seves limitacions. Ara, la propera frontera se situa en una barreja entre el creuament de dades personals que ens faran cada cop més transparents als ulls de tothom que les pugui gestionar, la robòtica com a substitut perfecte i obedient de les persones i la realitat virtual, on tot serà fantàstic, bonic i sotmès a la nostra voluntat a través d'un senzill interruptor.

No estic gens en contra de la tecnologia, ans al contrari, és fascinant comprovar com ens pot facilitar la vida. La meva por, cada cop que arriba una d'aquestes grans cites tecnològiques, és veure fins on sembla que podem arribar i rumiar si realment ens interessa arribar-hi, i de quina manera. La sort, però, és que moltes d'aquestes grans novetats encara són massa lluny del consum generalitzat, que moltes altres moriran pel camí i mai no veuran la llum, i que molts dels cervells que aquests dies s'amunteguen per Barcelona es diluiran, com llàgrimes en la pluja que diria aquell, entre les copes de qualsevol local nocturn.

Comentaris (0)28-02-2017 06:09:31

Segueix el carnaval

Confesso el meu pecat mortal amb la societat: no he participat en cap acte del cap de setmana de carnaval. De fet, gairebé ni m'he mogut de casa aquests dies. Cert que m'he perdut la música, el color, l'ambient de festa i la tradicional rua de gent disfressada de les coses o personatges més inversemblants. Però també és cert que m'he estalviat haver de moure els malucs, ni que sigui discretament, al ritme de percussions diverses i sovint insuportables, haver de trobar-me de cara una colla de senyors vestits de senyores, i una colla de senyores vestides de no massa senyores de tota professió imaginable, o d'haver de presenciar el sempre trist espectacle de gent buidant el pap (literalment) en qualsevol cantonada.

I és que tot té la seva cara i la seva creu, i durant el carnaval, aquests són alguns dels bous amb què hem de llaurar. Aquests i altres que les casualitats del calendari ens han posat al davant, com ara tot l'afer del 3% que sembla que encara la recta final d'una història molt tèrbola i amb una bona colla de disfresses i transformacions, començant per antics companys d'aventures que ja fa dies que es veu que no ho són i acabant per canvis de noms, sigles i logos que no acaben d'aconseguir fer oblidar el passat. La política, com el carnaval, també té la seva cara i la seva creu, i moltes màscares.

Encetem una setmana en què enterrarem la sardina i entrarem en temps de quaresma, amb tot el que això comporta, segons la tradició, de renúncies, d'abstinències i de penitències, fins i tot. El carnaval se n'anirà, però la política seguirà. No sé que és més patètic.

Comentaris (0)27-02-2017 06:11:29

Diumenge

Sempre és important saber apreciar les coses bones, petites o grosses, que la vida ens va posant al davant. Avui, per exemple, és diumenge, dia de festa, fa bo i el sol ha ocupat l'espai que fins ara semblava terra prohibida en mans de la boira, de la humitat i del fred. Avui fa sol, i el sol és vida i salut.

Avui és un bon dia per retrobar-se amb aquells que fa dies que no veus i xerrar i riure una bona estona a l'escalf del sol i de l'amor. Avui és bon dia per fer diumenge, perquè de vegades no cal res d'especial per aconseguir que tot sigui especial. Potser aquí rau el principi de l'autèntica felicitat. Potser no cal res més.

Comentaris (0)26-02-2017 08:17:02

Dissabte de carnaval

Avui, dissabte, cop més. I com acostuma a passar, això de tancar la setmana (diumenge és tota una altra cosa) convida a fer un cop d'ull enrere, un balança ràpid per veure com ha anat tot plegat i si n'estem prou satisfets. Si el resultat és positiu, tenim l'íntima sensació que malgrat tot els problemes, que sempre hi són, tot està en ordre, tot està bé, i ens sentim a gust per encarar amb il·lusió el cap de setmana.

Aquest dissabte, a més, és dissabte de carnaval. Festa grossa, festa vitalista, carnal, gairebé pòrtic d'entrada a una primavera que ja fa mans i mànigues per fer fora l'hivern, un any més. I és que ja tornem a ser a carnaval, dies que conviden a disfressar-nos, a inventar una nova realitat o, en un exercici suprem de transformisme, a treure'ns les màscares que potser ens posem cada matí, i ser nosaltres mateixos.

Sigui com sigui, dissabte i carnaval són un parell de bones raons per celebrar que estem vius, que no estem sols i que tot està en ordre. Tot plegat, no és poca cosa, tal com ens recorda aquesta bonica cançó de la gran Celia Cruz.

Comentaris (0)25-02-2017 07:23:57

El Cèsar

Vagi per endavant que no sóc jutge i que, per tant, em guardaré ben prou de fer determinades valoracions. L'advertiment em sembla necessari abans de parlar de la sentència que s'ha dictat sobre el cas Noos i que ha deixat una infanta lliure de tota culpa per ignorància de tot el que passava al seu voltant i un marit d'infanta condemnat a 6 anys de presó, però que no hi farà cap, ni haurà de pagar cap fiança. Vist així, normal normal no sembla.

Diu la dita que la dona del Cèsar, a banda de ser honrada ho ha de semblar. Si ampliem una mica el cercle familiar, hauríem de dir que la filla, o la germana, com vulgueu, i el gendre, o cunyat, trieu, del Cèsar (diguem-ne rei) també. I el cert és que cap pinta d'honradesa no en fa, tot plegat. Si hi afegim que la feliç parella viu a Ginebra (irònic per a qui ha estat condemnat per delicte econòmic) i que disposen de plena capacitat de fer i desfer i voltar per on els vingui de gust, la cosa no lliga amb determinades condemnes en què músics o titellaires fan cap a la garjola. Això per no parlar d'altres grans defraudadors de primera línia que també, a poc a poc, van acabant entre reixes.

Costa molt d'entendre i encara costa més de pair. Personalment m'ofèn, no ho negaré. Amb sentències com aquestes costa moltíssim creure en allò de la justícia igual per a tothom. Potser és que la justícia, a més de ser justa, ho ha de semblar. I no és el cas.

Comentaris (0)24-02-2017 06:08:12

Dijous gras

Avui, dijous gras, inici formal de les festes de carnaval. Avui tot es capgira, les disfresses ens faran ser qui no som, o potser allò que voldríem ser, qui ho sap. El cas és que avui comencen uns dies dedicats a la carnalitat, als plaers, a la vida, al capdavall, uns dies en els quals, segons que diu la tradició, tot sembla permès. Endavant doncs, amb aquest petit parèntesi en la rutina.

No sé per què, pensar en carnaval m'ha fet venir al cap aquella mena de reset, de silenci gairebé incòmode si voleu, que es produeix quan enmig del soroll, d'una conversa animada, tot sembla que s'aturi i la calma, de sobte, ho envaeix tot. Immediatament, com si calgués omplir el buit, algú diu alguna cossa i tot recomença. Tampoc no és estrany que, aleshores, algú digui que ha passat un àngel. La saviesa popular té respostes per a tot.

De tant en tant, cal trencar la rutina, cal trencar el soroll, fer un parèntesi, posar una catifa ben ampla perquè passin tants àngels com calguin i recomençar amb paraules noves i amb il·lusions renovades. Tant de bo aquest dijous gras i els dies que han de venir duguin aquest àngel, o aquest dimoni, ja posats per allò de les disfreses, que tanta falta ens fa. Mentrestant, i per si o per no, vull compartir una deliciosa cançó de Pau Riba i Pascal Comelade que també ens parla d'aquest àngel invisible i meravellós.

Comentaris (0)23-02-2017 06:07:35

Pàgines: 123456787  <>