login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Aprilis

A punt de començar el cicle de Setmana Santa i totes les seves manifestacions religioses, culturals, tradicionals i més o menys sentimentals, ens adonem que anem avançant, com aquell que no vol la cosa, pel mes d'abril, un mes que si fem cas al que diu la saviesa popular expressada al refranyer, hauria de ser plujós, imprevisible i canviant. Abrils i senyors, tots traïdors, diuen. Potser la Setmana Santa, sempre sotmesa a ruixats de darrera hora, caigui quan caigui, ajudarà a fer bones les dites més populars. O potser alguna mena d'intervenció divina protegirà les processons i els diferents oficis d'aquests dies que tenim a tocar i propiciarà una sequera d'una setmana.

Sigui com sigui, abril sembla que amb el pas del temps va perdent pistonada en el rànquing dels mesos de l'any i acaba sent un període força indefinit llevat, això sí, de la Diada de Sant Jordi, autèntic pòrtic de flors, llibres i sentiments a la plenitud de la primavera.

Enguany l'abril, entre la Setmana Santa i Sant Jordi, ve carregadet i animat. Però potser val la pena recordar que més enllà del que diuen les nostres tradicions, aquest mes, en temps remots, era ple de simbolisme i gairebé cada dia era motiu de celebració, per una raó o altra, com bé ens recorda aquest article. Celebracions molt vinculades al naixement de la vida i a la fertilitat, com li escau a l'estació que passem. Valdria la pena mantenir una mica de saviesa antiga i mirar de fer de cada dia d'aquest mes que ja tenim gairebé mig passat, motiu de festa i d'il·lusió en el futur. I si cal, inventem el motiu, que imaginació no ens falta i tot ajuda a viure.

Comentaris (0)08-04-2017 07:05:19

L'AVE ha volat

Voltant per qualsevol poble o ciutat Pirineus enllà (i tan enllà com vulgueu), qui no ha sentit mai alguna cosa semblant a l'exclamació sobre com és possible que alguna cosa, ja sigui cartell, rètol, informació turística... no estigui escrita en castellà o, per contra, l'expressió convençuda que amb el castellà es va a tot arreu, que per alguna cosa és una de les llengües més parlades al món? Segur que tant l'una com l'altra ens sonen, dites amb convicció i en la llengua de Cervantes.

Però vet aquí que fins i tot la més gran de les prepotències -lingüística en aquest cas- de tant en tant ha de claudicar a la norma, a l'imperi de les normes i gairebé de les lleis, allò que tant agrada per la Meseta. No fer-ho pot suposar, a banda d'un ridícul espantós, la pèrdua d'una de les marques més emblemàtiques de la modernitat hispana, com ara mateix la marca AVE.

Justament això és el que li ha passat a RENFE que ha fet oïdes sordes als requeriments del Tribunal Superior de la UE a propòsit d'un litigi per l'ús de la marca per part d'un fabricant de bicicletes, que s'ha quedat amb el nom AVE per als seus productes, en detriment dels trens, i tot perquè la companyia no va presentar la documentació en anglès, tal com se li havia requerit.

Ja sabem que anar de sobrat per la vida no sempre és positiu, si no és que es vol acabar rebent allà on més mal fa, malgrat les mentides habituals i l'excusa de mal pagador dels sempre adduïbles problemes tècnics. En aquest cas, l'orgull empresarial i tecnològic ha ensopegat amb la prepotència idiomàtica. Mala sort.

Comentaris (0)07-04-2017 06:16:34

Hipocresia

No hi ha cap dubte que de tots els mals imaginables, la guerra s'emporta la palma com a compendi del pitjor del gènere humà. De tota manera, fins i tot a les guerres més cruels, com la que des de fa temps està patint Síria, de tant en tant apareixen notícies que superen la rutina bèl·lica habitual i que acaparen les portades de tots els informatius, com està passant aquests dies amb els atacs amb armament químic sobre població civil que ens han deixat un seguit d'imatges esgarrifoses.

Resulta molt dur, per a la societat burgesa occidental, empassar-se l'agonia d'innocents pels efectes d'un atac prohibit i condemnat per les convencions internacionals. Fins i tot per matar hi ha miraments, es veu. Ja ens hem acostumat als morts per bombardejos amb armament convencional, d'aquest que es compra i es ven sense cap problema arreu del món; i també ens hem acostumat a contemplar impassibles com la gent mor als camins, a les carreteres i als camps de refugiats, part gairebé inseparable, a hores d'ara, del nostre paisatge social tan civilitzat. Però ves per on, ens escandalitzem amb l'ús d'armament químic.

De tota manera, si la nostra capacitat d'indignació és la que és (més aviat indiferent i sobreactuada en la major part dels casos, no ens enganyem), millor ni pensar com deu funcionar el cervell dels més alts representants de la classe política internacional, la mateixa que fabrica, ven i fa servir armament de tota mena i que es veu que pateix algun problema moral quan se n'utilitza segons quin tipus de bomba. Hipocresia. Hipocresia en estat pur. Els morts són morts morin com morin. Però si resulta que la gent mor perquè algú els mata, el fet d'estar viu o no passa a ser secundari, perquè tot depèn de l'eina que es faci servir per matar. Explosius, cap problema, però agents químics es veu que no. Anem bé. Si us plau, que algú els ho expliqui a les víctimes, ja posats.

Comentaris (0)06-04-2017 06:26:07

Calen límits?

Quant temps ha de durar el mandat d'un polític? Segurament, aquesta és una de les preguntes sense resposta, encara, de la nostra democràcia. De moment, no hi ha límit legal, la qual cosa està donant lloc a tot un important grup de personatges que en el seu dia van accedir a determinats càrrecs, sobretot electes, i que allà hi són mandat rere mandat.

Aquesta pregunta m'ha vingut al cap en saber que Àngel Ros té la intenció de tornar-se a presentar a les properes eleccions municipals si la seva formació li demana. Qui li negarà aquest dret al president del partit? Ros és alcalde de Lleida des de 2004, no ho oblidem, i estem parlant d'un nou mandat que arribarà al 2023. Però més enllà del cas puntual que comento, la tendència a romandre al poder, sobretot a nivell local, és general. El problema, al meu parer, és que independentment de la persona i del color polític, governar durant massa anys (podríem admetre dues legislatures com a límit?) fa que es generin, fins i tot de manera involuntària, determinades rutines, determinats vicis i determinades complicitats i dependències que van degenerant l'activitat pública i l'acaben convertint en una gestió caciquil d'interessos diversos i particulars que, per poder seguir sent fructífers, necessiten pocs canvis en aquells que els han de garantir. Això sense oblidar el sentiment d'immunitat i d'impunitat que lentament es va apoderant dels mandataris, acostumats a tenir la veritat absoluta i a que tothom els rigui les gràcies, encara que, com el rei del conte, vagin despullats. Mala peça al teler, en qualsevol cas.

No sé si el límit dels representants de les CUP d'una legislatura és massa poc o no, però el que sí que sé és que no posar límits a l'exercici del poder només acaba generant monstres. De moment, però, no hi ha cap iniciativa seriosa per posar portes a aquest camp tan fèrtil que és l'exercici de la política des del govern. Avui la notícia és a Lleida, però demà, o ahir, a qualsevol altre ajuntament, diputació, parlament...

Comentaris (0)05-04-2017 06:18:49

Enrere

De vegades potser no en som prou conscients del retrocés dels darrers anys en tots els àmbits. I no serveix la crisi econòmica per justificar les retallades en drets laborals i sous, perquè aquesta autèntica marxa enrere social és molt més profunda i molt més intensa.

Pensem que hi ha unes lleis que retallen, i de quina manera, la llibertat d'expressió i d'opinió. Un acudit sobre un destacat militar feixista, explicat durant anys i anys, avui pot suposar condemna; una frase feta malinterpretada, la dels ous i les truites, pot suposar judici, condemna i execució mediàtics, encara que un jutge, reprimenda a banda, declari que no és condemnable. I és que Espanya, a poc a poc, va tornant a l'estadi mental de fa sis o set dècades, de la mà dels fills, nets i hereus dels que governaven aleshores, i això es nota pertot arreu, entre el silenci còmplice de la suposada -i descaradament lleial- oposició.

Un altre exemple? El dret a l'avortament, una conquesta social que va costar anys i més anys i que cada cop és més difícil d'exercir, en aquesta Espanya catòlica i eterna. Aquesta petita reflexió, només a tall d'exemple per demostrar com de manera implacable anem perdent bous i esquelles. I el més greu és que tot plegat perpetua maneres de fer i les grava a foc als nostres esquemes mentals. Ahir es parlava de la possibilitat d'eliminar els peatges de les autopistes catalanes, i ja s'apuntava, per als propers anys, una comissió mixta Estat-Generalitat, o algun òrgan similar. Aquesta és la visió que tenen del futur?

I és que lentament, però de manera inexorable, tot allò que havia costat tant construir es va ensorrant; això sí, pel bé de la democràcia, de la llibertat i de la sagrada unitat de la pàtria. Si us plau, mirem una mica al voltant, amb els ulls nets per descobrir la realitat més enllà de les paraules, dels prejudicis apresos i de la cridòria i pensem si aquí és on volem viure i si aquesta és la societat que volem per als nostres fills. I tot seguit, anem passant.

Comentaris (0)04-04-2017 06:20:19

Coses de tios

En aquest país encara hi ha moltes, massa coses amb claríssimes connotacions de gènere, i una de ben evident, encara, és el futbol, on una colla de mascles, sobre la gespa, fan les delícies d'una altra colla de mascles (fonamentalment mascles) a las grades. Cert que hi ha futbol femení i també cert que hi ha seguidores dones, però en un percentatge molt significativament inferior al dels homes, no ens enganyem.

Però vet aquí que de tant en tant, no sé si per les coses del karma, de l'atzar, d'un seguit de casualitats, d'alguna mena de justícia divina, o de ves a saber què, tot es capgira i salta aquella llebre que tot ho remou. Això justament és el que ha passat aquest cap de setmana a Lleida, on un equip de futbol infantil, format exclusivament per noies ha guanyat el campionat de lliga imposant-se, per tant, a un bon grapat d'equips només de nois o, en el millor dels casos, mixtes, i amb absoluta contudència.

Ja és tota una lliçó el fet que en determinades categories no es discrimini per gènere en el moment de competir, però encara penso que és més important que la victòria pugui anar a parar a un equip només femení. No vull ni imaginar els comentaris de molts pares als seus fills derrotats al llarg del campionat per una colla de nenes (remarco, de nenes) que diuen que juguen a futbol... Al capdavall, però, com gairebé sempre, la constància, l'esforç i la feina ben feta s'acaben imposant, i el bon joc porta resultats. Felicitats campiones, i gaudiu avui que sou notícia, que això no passa cada dia, ni de bon tros.

De vegades, ni el més sagrat és ja patrimoni dels tios. Anem bé, malgrat tot.

Comentaris (0)03-04-2017 06:16:01

Abril

Jo som a l'abril, com aquell que no vol la cosa. Abril és un mes curiós, segons els refranyer tradicional; una mena de temps de transició entre el final de l'hivern i l'esclat de la primavera, programat per al maig. Per tant, és un mes propici a qualsevol cosa, des de les sequeres fins als aiguats. D'altra banda, també sembla un mes en què passen coses prou interessants, des de la revolució dels clavells de 1974 (que inspirador resulta sempre recuperar aquella bonica "Grandola vila morena" o l'inoblidable "Abril 74", de Llach) fins a l'eterna diada de Sant Jordi, amb tot el seu simbolisme, tota la seva màgia i tota la seva parafernàlia d'amors, llibres i roses.

Potser en contrast amb tot plegat, avui m'ha vingut al cap una altra cançó, aquest molt més trista i molt més desesperada, de Joaquín Sabina, un tros de tema que aviat farà 30 anys i que, malgrat tot, segueix completament vigent, potser perquè seguim sense aprendre dels nostres errors, de les nostres pors, de les nostres prevencions absurdes i, al capdavall, de tot allò que no ens deixa viure com voldríem i com caldria, ni ser feliços, embolicats massa cops en un absurd vestit gris.

Comencem l'abril. Que ningú no ens el robi. No el desem amagat en cap calaix i sortim a gaudir-ne amb la plenitud i amb la il·lusió que els dies llargs, el sol i un cel blavíssim ens regalen. Que no se'ns passi la vida com un huracà, que diria la cançó, sinó com una brisa càlida i amable que ens convidi a viure. Avui, a tall de vacuna contra les pors i els fracassos, una dosi del Sabina més fosc que ens immunitzi contra el desemparament i el desconsol, que la primavera ja és aquí i val la pena aprofitar-la.

Comentaris (0)02-04-2017 07:19:53

Això no té remei.

Això no té remei. Fa quatre dies, com aquell que diu, que Rajoy aterrava a Catalunya amb una carpeta de promeses econòmiques i d'inversions tan coneguda (de fet fa molts anys que les promeses sempre són les mateixes) que ja no se les va creure ningú. Bé, ningú a Catalunya, que ja sabem on van a parar les bones paraules, perquè només han calgut quatre dies mal comptats perquè des d'alguna que altra comunitat autònoma d'aquesta Espanya tan solidària s'hagin alçat veus per exigir el mateix per a elles que el que es pugui donar a Catalunya. Des del Govern de Madrid ja s'ha dit que no cal patir, que hi haurà diners per a tothom i que tractes de favor ni en broma, no fos cas.

En el fons, no ens enganyem, tot es pot reduir a una simple qüestió de mentides i enveges, com en un sainet castís i mediocre. Un promet el que sap que no donarà, l'altre ja no se'n refia, i el tercer en discòrdia demana el mateix, per no ser menys. I comença l'embolic de gent que entra i que surt i de portes que s'obren i es tanquen, fins que acabem descobrint que tot era una farsa per entretenir-nos una estona, i s'abaixa el teló. Però i si provem de canviar els papers? I si és Catalunya qui demana el mateix que rep, per exemple, Extremadura? Ah!, no, calla, que això és ser insolidari. Per un moment ho havia oblidat.

Aquesta és la realitat. La resta, paraules tan buides com bones de dir. Només bones de dir, evidentment. I posats a dir, ja ho deia la meva padrina, que de bones intencions (o de paraules, com vulgueu) l'infern n'és ple. Amen.

Comentaris (0)01-04-2017 06:46:51

Incertesa

Hi ha una expressió que sempre m'ha semblat prou útil per a situacions d'incertesa absoluta que afirma que el més provable és que qui sap. Quan costa augurar resultats, deixem el dubte com a resposta. D'acord, no resol res, però el que és innegable és que fa molt evident la incertesa.

Una mica aquesta és la situació a Catalunya respecte a la independència, el referèndum i tot plegat. D'una banda, hi ha un curiós i mínimament oscil·lant empat tècnic entre independentistes i no independentistes, des de ja fa uns quants anys, i la cosa sembla que no es decanta clarament cap a cap cantó. D'altra banda, sembla que sí que hi ha una important majoria de gent que vol la consulta, potser per convicció, potser perquè és la manera de tancar per una bona temporada una assignatura pendent. Sigui com sigui, un escenari més o menys enquistat que ningú, és capaç de resoldre, ara mateix.

Les dades del darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió fan encara més evident la situació. A partir d'aquí tothom en fa la lectura que més li agrada, en funció dels interessos de cadascú. Fora d'interpretacions interessades, el que sembla més cert és la incertesa sobre el futur i, anant una mica més enllà, sobre el paper i la capacitat de la classe política per resoldre-la. Hi ha, suposo, molts moviments que no sabem en un sentit i altre, i caldrà seguir tenint paciència per saber com pot acabar tot plegat. De moment, qui ho sap, com a tota certesa, no ens enganyem.

Comentaris (0)31-03-2017 06:08:47

Poca broma. O gens.

Un dels trets identitaris de qualsevol integrisme, ja sigui religiós, polític o mental és la negació sistemàtica de qualsevol mena de dissidència amb la doctrina oficial i, molt especialment, si aquesta dissidència s'expressa per mitjà de l'humor, la ironia o la sàtira. Només cal pensar, per no anar gaire lluny, en els atemptats contra Charlie Hedbo o El Papus, per veure com les gasten aquells que es creuen en possessió de la veritat absoluta. En democràcia, però, l'integrisme, el feixisme fins i tot, ja no s'amaga sota caputxes blanques, sinó que vesteix togues i, en nom d'una justícia injusta, fa i desfà a plaer i no s'està d'aixafar qualsevol expressió que sembli no afecta al règim.

I justament aquest és el punt al qual es va arriba ahir a l'Audiència Nacional, hereva del Tribunal d'Ordre Públic franquista, per si algú ho havia oblidat. Ahir, dia molt trist per a la democràcia, una jove va veure esguerrada la seva vida i el seu futur perquè els tribunals van considerar que fer acudits sobre la mort de Carrero Blanco, home de la màxima confiança del dictador Franco des del primer moment i finalment president del Govern, és delicte. Quina novetat aquesta de fer acudits sobre aquest personatge. Per l'amor de Déu!

Sigui com sigui, ahir van quedar clares dues coses: la primera, que els prohoms del feixisme franquista, fins i tot els més brutals torturadors -mai condemnats-, són intocables i no poden ser ni objecte d'acudit en suposada democràcia (encara espero la resposta a la sentència per part de molts autoproclamats representants de les esquerres) i, la segona, que una noia jove haurà de carregar amb antecedents, no podrà accedir a beques per estudis i veurà estroncada la seva voluntat de ser mestra, en nom del respecte a les víctimes del terrorisme, de qui dubto molt que mai hagi tingut la més mínima intenció de fer burla. Però ja sabem que a Espanya és igual Carrero com qualsevol dels morts als trens d'Atocha, i que la dictadura (suposant que mai existís, es veu) no va ser més que una etapa històrica com qualsevol altra.

Poca broma, que amb la veritat absoluta no s'hi juga. Ni amb la memòria del franquisme tampoc.

Comentaris (0)30-03-2017 06:03:14

Només són diners?

Quina mena de societat hem construït entre tots? Quina mena de sistema econòmic tenim? Com pot ser que el compte de resultats, o una petita modificació en el seu muntant, passi per davant de la vida de les persones, fins i tot de la dels fills dels propis treballadors que el fan possible? Doncs això és el que tenim, com bé demostra aquesta notícia sobre un pare acomiadat, de males maneres i sense cap mena de pietat, perquè va tenir la gosadia de demanar uns dies de permís per poder donar una part del seu fetge per salvar la seva filla. L'argument? és una intervenció voluntària i no una malaltia imprevisible. Genial.

Ens escandalitza la notícia, però si hi pensem uns segons en això de les intervencions voluntàries, que no malalties imprevisibles, ensopeguem amb la situació de milers i milers de dones que veuen limitada la seva carrera professional, i la seva feina en molts casos, pel simple fet de ser dones fèrtils i, per tant, susceptibles de "patir" un embaràs, una baixa per maternitat i qui sap si malalties dels nadons que n'alterin la rutina laboral. I aquesta és una realitat tangible i constatable cada dia, fins i tot en determinats processos de selecció de les administracions públiques, on el compte de resultats és, senzillament, inexistent i per on el masclisme encara campa ben lliure i sense massa discreció. Qui mana, mana, i fa i desfà arreu.

Ens agradi o no, vivim en una societat inhumana on el poder dels diners o del gènere encara són amos i senyors i passen per davant de tot i de tothom. Cada dia costa més parlar de drets laborals i d'igualtat entre homes i dones, no ens enganyem.

Comentaris (0)29-03-2017 06:11:57

Mediocritat i poder

Va ser Steve Jobs qui va dir que "no té sentit contractar persones intel·ligents i dir-los què han de fer. Nosaltres contractem persones intel·ligents perquè ens diguin que hem de fer". Amb aquesta referència comença un interessant article sobre la por a la intel·ligència a moltes empreses dirigides per persones mediocres. El que hi podem llegir és molt trist, però lamentablement molt real.

Jo puc parlar, sobretot, des de la perspectiva de les administracions públiques, i puc donar fe que la tesi de fons que defensa l'article és certa. Pensem que en el cas de les administracions, les elits dirigents acostumen a tenir un perfil exclusivament polític, condicionat per tota mena de criteris que res no tenen a veure amb la capacitat ni molt menys encara amb la intel·ligència. Hi ha condicionants de gènere, territorials, d'equilibri entre famílies del partit... i així arribem a un poti-poti de persones lleials a la cúpula de la formació política que les col·loca que, al seu torn, contracten, per als nivells intermedis (i tot sovint inferiors) altres persones lleials a ells mateixos, seguint els mateixos criteris d'afinitat, per més que la llei parli de mèrit i capacitat. I així anem fent.

El resultat de tot plegat, pel que fa al personal funcionari, que res no té a veure amb els canvis electorals i que treballa govern rere govern amb independència del color de cadascun, acostuma a ser el que s'exposa en l'article que us recomano de llegir: manca de motivació, por a destacar, manca de possibilitats de promoció i, en massa ocasions, baixa autoestima i problemes d'autoconfiança, amb tot el que això implica a nivell personal. Sé que sona molt dur, però és molt real i es pot constatar gratant una mica per aquestes oficines públiques que hi ha per tot arreu.

És curiós que hagi ensopegat amb aquest text justament avui que ve de visita a Catalunya el nou Mr. Marshall espanyol, Mariano Rajoy, amb la seva cartera plena de promeses que sap que no complirà. Un bon exemple de com arribar al cim del poder amb ben poc, si més no de positiu.

Comentaris (0)28-03-2017 06:15:06

Vella guàrdia

Què voleu que us digui, però quan sento que algú parla de la "vella guàrdia", en l'àmbit que sigui, no puc evitar sortir corrent en direcció contrària. I aquest cap de setmana ens hem fet un tip de vella guàrdia a propòsit de la presentació de la candidatura de Susana Díaz per dirigir el PSOE, ben escortada per tot el ramat de vaques sagrades del socialisme espanyol, en una foto, com a mínim, inquietant.

Costa molt imaginar que la renovació d'un partit com el PSOE hagi de venir de la mà d'algú que es deixa acompanyar pel suposat senyor X dels GAL i actual prejubilat de luxe en un consell d'administració del qual no té cap pudor a dir que l'avorreix, d'aquell altre sinistre personatge del ribot i l'estatut que no havia de poder reconèixer ni la mare que el va parir, d'aquell passerell de l'apoyaré, d'un trist i perillós ex-ministre de l'Interior, i de tants i tants barons i baronesses amb historials més que lamentables, especialment pel que fa a Catalunya. Per cert, sempre m'ha fet gràcia això dels títols nobiliaris associats a un partit suposadament d'esquerres i autoproclamat socialista.

Sigui com sigui, ja s'ho faran, que no és la meva guerra, aquesta. Però admeto que el que sí que em desperta una morbosa curiositat és veure què diran els seus col·legues catalans, tant els que embogien, com si del lliurament dels Òscar es tractés, cridant el cavaller blanc que fes fora el drac Rajoy, com, sobretot, la vella militància que es llença entusiasta al coll de cada líder que apareix, no sé si amb la candidesa del creient o si marcant posició, no fos cas. Encara són molt recents algunes declaracions públiques, a tots els nivells territorials, i serà bonic veure què hi tenen a dir els socialistes catalans (cada dia més complicat de dir) d'aquesta possible futura líder que no té cap pudor a defensar el corredor mediterrani quan la costa passi per Madrid.

Comentaris (0)27-03-2017 06:12:30

Escriure

Passejant per aquest suggeridor i estrany univers que és Internet, ahir vaig ensopegar amb una frase que venia a dir que escriure és acariciar en la distància; en llegir-la vaig pensar com és d'important escriure. Qui no sap, ni que sigui per la literatura o el cinema, de la importància de les cartes d'amor, de les cartes des de terres llunyanes, de les cartes de la mili, de les notes de condol, fins i tot, o de les senzilles i coloristes postals enviades des de llocs estranys durant les vacances? Semblava que el telefon, que la immediatesa de la paraula dita acabaria amb el text escrit, però no. Fins i tot en temps vertiginosos com els que vivim, l'escriptura, una nova escriptura molt simple, si voleu, amb una mena de nou alfabet farcit d'emoticones, venç la veu.

Escriure implica pensar, reflexionar mentre símbol a símbol anem construint el missatge. Inclús en els breus missatges de Whatsapp, impulsius i àgils per definició, hi ha un procés de creació molt més lent que el pas de la idea a la paraula, i també un petit marge per corregir allò que s'ha pensat i s'ha escrit, abans de fer-lo arribar a destí. És aquest breu instant de reflexió final que no ens concedeix la paraula, que un cop surt de la boca ja no té remei.

Escriure, hi estic d'acord, és acariciar des de lluny. La seducció de les paraules, el misteri que es va desvetllant durant la lectura d'un text escrit, difícilment poden ser superats per la paraula pronunciada de manera espontània. Cert que escriure també pot ser fustigar des de lluny, però avui em quedo amb aquesta versió més amable de l'escriptura, amb la seguretat que tothom que ha sentit la dolçor d'una carícia escrita sap valorar tot el que unes ratlles amb taques de negre sobre blanc poden arribar a transmetre.

Comentaris (0)26-03-2017 06:52:17

L'últim que tanqui

Finalment sembla que ara sí, que Unió Democràtica de Catalunya abaixa la persiana definitivament i desapareix del mapa polític. Ja ho va dir Verdaguer: "lo que un segle bastí, l'altre ho aterra", i el temps li va donant sempre la raó. Els temps canvien, les persones també i allò que abans era útil, més endavant pot ser una llosa. I això li ha passat a Unió, des de fa dècades crossa de Convergència (per cert, també reinventada, tot i que encara no desapareguda) i finalment llast inútil com a instrument polític.

Durant una determinada etapa professional, quan Unió era Unió i Duran era Duran, vaig tenir contacte amb determinats nivells locals de la formació, aquell nivell de representants polítics en què els interessos particulars i l'afany per conservar ja no el poder, sinó la feina, propicien servilismes vergonyosos i coronen mediocres com a amos i senyors (o senyores) de petites parcel·les on fan i desfan amb plena impunitat. Val a dir que aquest és el funcionament habitual en la major part de formacions polítiques (i he vist com treballen unes quantes) en aquestes terceres, quartes o cinquenes divisions de l'activitat pública, però he d'admetre que el nivell de sectarismes amb què actuava aquella Unió gloriosa és, encara, molt difícil de superar, tot i que ha tingut dignes imitadors. Segurament per aquestes experiències personals no m'ha sabut gens de greu la desaparició del partit. Ja sé que sona malament i que un cop mort tothom és venerable, però no vull negar l'evidència.

Ara, un exercici interessant serà repassar les llistes electorals de les formacions que concorrin a les properes eleccions, siguin quan siguin. Quants noms d'antics unionistes trobarem a llocs destacats d'aquells partits als quals fa quatre dies satanitzaven? I és que ja tenia raó el gran Groucho Marx quan va dir "aquests són els meus principis i si no us agraden en tinc uns altres". Gran teòric, sense saber-ho, de la política catalana, si més no.

Comentaris (0)25-03-2017 06:28:22

Pàgines: 123456789  <>