login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Aviat ho sabrem

Lentament, però de manera inexorable, tot va arribant. Eleccions a la vista i ben aviat sabrem quines llistes, quines coalicions, s'hi presentaran. Un cop més, la classe política haurà de resoldre el dilema de la lleialtat als principis ideològics i als interessos de partit (en la major part dels casos) enfront de les necessitats reals del país i de les demandes dels v0tats

Ja comencem a estar una mica tips d'eleccions qualificades d'històriques, tot i que en aquesta ocasió per les molt especials circumstàncies que hi concorren, amb les institucions usurpades, mig Govern a la presó i un altre mig a l'exili, potser sí que l'adjectiu els hi escau i que la necessitat més urgent és saber si aquest país vol, realment i majoritàriament, ser independent o no, i desmuntar de passada tota una pila de tòpics i arguments enganyosos, tot i que això només se sabrà amb candidatures fortes i clares, més enllà de les sigles, i amb resultats aritmèticament inqüestionables. De tota manera, i pel poc que conec del funcionament intern de la major part de partits, em costa bastant ser optimista, perquè les quotes, els equilibris sectorials, territorials, socials i de gènere tot sovint pesem molt més que formar equips de govern sòlids i solvents. I així ens va.

Aviat es resoldran alguns dubtes i sabrem si la política està de debò al servei dels ciutadans o si, un cop més som els ciutadans, amb els nostres actes, amb la nostra convicció, els que acabem aplanant el camí a les velles pràctiques i a les inconfessables ambicions. Ni nosaltres ni aquells que estan tancats o exiliats mereixem la curtedat de mires tradicional.

Comentaris (0)07-11-2017 06:22:06

Desastre

Ja fa dies que diferents persones parlen del que estem vivint, servint-se del mot "desastre", en castellà. La resposta, tot sovint, és que un desastre és una catàstrofe natural, però el que està passant és feixisme. Anem a la paraula en qüestió. Si mirem "desastre" al diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, ens diu, resumint, que és una gran desgràcia, un esdeveniment lamentable; o bé una cosa de poca qualitat; o bé una persona poc capaç que tot ho fa malament. Vist així, el que estem vivint els darrers mesos, especialment les darreres setmanes, sí que és un desastre, des de totes les perspectives que apunta el diccionari.

Ara bé, aquest desastre només és l'efecte d'una causa que sovint ignorem. Mirem els arbres i no sabem veure el bosc. Aquest desastre és el fruit d'uns governs històricament acostumats a imposar-se per la força bruta (la de les armes o la de la calç), als que la idea de democràcia els va massa gran, perquè encara pensen amb mentalitat franquista, la seva i la dels seus pares, de fet, i que s'han demostrat absolutament incapaços de resoldre res per la via del diàleg i l'acord lleials. Aquest és l'autèntic desastre, una mentalitat sense qualitat política, una gent gens capaç de res i, al capdavall, una realitat lamentable que no mereixem. Sobre aquests pilars, què volem construir? Què podem esperar?

Avui comencem una setmana que pinta carregada d'emocions i de novetats. Esperem que no sigui un nou desastre. Per cert, el mot que avui ens ocupa té origen occità. Sí, sí, occità, la llengua d'aquests veïns que ocupen tota la planta de dalt i que es veu que també són uns sediciosos i tot un nou desastre en potència. I també la nostra.

Comentaris (0)06-11-2017 06:11:19

Seguretat

Quan tot sembla, o és, incert, i quan cada dia ve carregat de sorpreses, d'ensurts i d'alguna que altra discreta oportunitat, l'únic que ens resta és aferrar-nos amb totes les nostres forces a allò que ens dona seguretat: la família, els amics, les creences, les aficions... cadascú sap què pot omplir el seu espai íntim de calma, què li proporciona la sempre anhelada felicitat.

Vivim temps en què els grans objectius sembla que siguin la clau de tot. Però són objectius inabastables per a nosaltres, com a subjectes individuals, no ho oblidem. Cert que podem fer la nostra petita part de feina, però el que no podem fer és fiar la nostra serenitat a tasques titàniques i col·lectives. En aquests moments, potser no és mala idea pensar què ens fa feliços, més enllà dels grans principis i de les veritats més absolutes, i centrar-nos en les petites coses que realment ens poden satisfer i, de retruc, donar-nos energia per seguir endavant amb tot allò que ens interessa, per complicat que sembli.

Si mirem bé, és molt possible que rere aquests fragments de felicitat individual que reivindico, sempre hi hagi alguna persona que ens estima o que estimem. I també és ben possible que sigui en el terreny dels sentiments on trobem la serenitat necessària per sortir cada dia al carrer amb forces renovades i encarar el futur amb determinació.

Avui és diumenge, un bon dia per recuperar una cançó de 1959, de la qual se n'han fet diferents i ben conegudes versions, però que segueix seduint-nos amb la seva melodia i la seva lletra, a cavall entre una simplicitat gairebé naïf i la profunditat humana més absoluta. Que avui sigui un diumenge especial i ben bonic.

Comentaris (0)05-11-2017 07:30:16

Tristesa

Tristesa. Aquesta és una de les paraules que més vaig sentir ahir entre la gentada que un cop més, i tants com calguin, vam tornar a sortir al carrer a exigir els nostres drets i les nostres llibertats. Què trist, haver de tornar a reclamar llibertat per a aquells que pensen d'una determinada manera.

Ahir es va acabar, definitivament, la tan nostrada revolució dels somriures. Ahir, l'Audiència Nacional, aquesta guillotina multiusos judicial al servei del poder, hereva dels tribunals franquistes, va empresonar sense judici, de manera preventiva i sense fiança mig govern democràtic. L'altre mig és a l'exili fent sentir les nostres veus i els nostres anhels allà on nosaltres no podem arribar. Només una excepció, aquell antic conseller que, segons sembla que va comentar el seu advocat, com que dimecres va ser festiu i ahir van saber tard l'import de la, no havien pogut anar, encara, al banc. Per cert, des de quan sabia l'advocat que es fixaria una fiança? Des de dimarts? Ahir, ni Polònia no va voler fer broma de l'actualitat. És massa trista i massa dolorosa.

Que ningú torni a parlar d'estat de dret, ni de democràcia, ni de res que s'hi assembli, perquè serà mentida. Aquest estat espanyol és capaç d'empresonar governs sencers, i ja amenacen de fer-ho tants cops com calgui. Tenen el poder, el que els atorga la connivència dels tres principals partits: PP, Ciutadans i PSOE, i la corona de propina. No oblidem cap nom ni cap sigla. Cap ni un. Mai.

Ara ja només ens resta convertir la tristesa en ràbia, i la ràbia en energia per resistir, cadascun dins de les nostres possibilitats, dins del nostre àmbit, i no caure mai en la temptació de pensar que tenen la raó i que ja ens està bé el càstig, perquè anem provocant. Ara només ens resta jugar-nos-ho tot el 21 de desembre i arrasar a les urnes el feixisme, perquè només amb uns resultats contundents, inqüestionables, farem sentir la nostra veu a tot arreu i tindrem una possibilitat de guanyar. Ja no es tracta ni d'independència, es tracta de democràcia i de llibertat. Esperem que totes les forces polítiques que encara creuen en aquests principis sàpiguen estar a l'alçada. Nosaltres segur que sí, perquè ni perdonem ni oblidem. Ni avui, ni mai. Parlaven de fractura? Ja la tenen. Ni jo ni milers com jo no ens podrem sentir mai, absolutament mai, espanyols. I ja poden cantar missa i bramar tant com vulguin.

Comentaris (0)03-11-2017 06:20:34

Jo hi era

Potser us heu trobat algun cop llegint alguna informació periodística sobre algun esdeveniment que coneixeu de primera mà i us ha quedat una cara estranya en comprovar que allò que vau viure i allò que llegiu tenen ben poc, o gairebé res, a veure. Aleshores, venen els dubtes sobre les fonts d'informació de determinats mitjans o sobre la seva capacitat professional, fins i tot.

Aquests dies llegeixo a diferents mitjans que la fiscalia ha elaborat un llarg document per portar davant dels tribunals el Govern i la Mesa del Parlament, entre altres coses, en base a la violència contra la policia el primer d'octubre. Pel que he pogut llegir, un dels llocs on es veu que hi va haver violència contra la policia va ser l'Institut de la Caparrella, de Lleida. Malament, vaig pensar en llegir aquesta informació. O bé les fonts d'informació, imagino que policials, no són prou correctes, o bé ens trobem davant d'un cas d'interpretació esbiaixada de la realitat. Sigui com sigui, el que tenim és un document de la fiscalia amb una informació que no s'ajusta a la realitat i que potser ningú no corregirà.

Jo hi vaig ser, a la Caparrella, el primer d'octubre, i vaig veure com arribava la policia, com va entrar al recinte escolar saltant a tanca que l'envolta, com es va fer fora a cops de porra la gent que bloquejava la porta d'accés i com rodaven per terra ciutadans que es trobaven a dins del centre. També vaig veure marxar la policia sense urnes ni res de semblant. Tot això, per si mai algú ho vol constatar, es troba en un bon grapat d'enregistraments de vídeo que s'han reproduït abastament per les xarxes i les televisions de tot arreu. El que no vaig veure, aquell dia, és que ningú fes caure a terra cap policia, ni que l'arrossegués cap a l'interior del centre, ni que el colpegés, tal com he pogut llegir que diu el document de la fiscalia.

Dol veure que allò que queda escrit i la realitat no sempre coincideixen. I dol molt més encara quan qui escriu és una autoritat, ja sigui judicial, policial, política... I dol perquè aleshores costa creure en la justícia, perquè veus que d'interpretacions errònies o distorsionades de la realitat n'hi ha a tot arreu, per la raó que sigui, i que aquest error (i la consegüent distorsió) té conseqüències que afecten molt greument la llibertat de les persones. Els Jordis seguixen a presó, no ho oblidem. Quants jordis ens queden que veure? M'agradaria creure que cap més.

Comentaris (0)02-11-2017 06:13:35

Tots Sants

Avui, Tots Sants, dia de difunts o digueu-ne com vulgueu, però en qualsevol cas, aquell dia que els vius ens reunim per fer festa, ja que hi som i ens ve de gust, i per recordar els absents, els morts. I un cop més hem estat fidels a les tradicions, a les nostres i a les importades, que tot fa servei.

No deixa de ser curiós que l'inici de la tardor aculli aquesta festa de memòria dels difunts. Imagino que els antropòlegs sabran donar mil-i-una explicacions relacionades amb tota mena de cultures, de tradicions i de calendaris. Sigui com sigui, el fet és que els primers freds, les fulles marcides i els dies cada cop més breus, conviden al recolliment i a deixar volar els pensaments, també fins a aquells que ja no tenim a la vora.

I un cop més, no hem fallat. Taula parada, decoració adequada a l'ocasió, castanyes, panellets, moscatell i tot el que fa al cas; bona companyia, rialles i el record íntim o públic dels que voldríem amb nosaltres. I, evidentment, repassada, no podria ser d'altra manera, a l'actualitat que vivim, prou terrorífica en massa moments, no fos cas, i la constatació, un dia més, que els Jordis no van poder fer castanyada.

Avui, festa. Dia d'anar als cementiris, o no. I demà tot tornarà a la normalitat de la rutina quotidiana, a la vida, a les il·lusions, als neguits i a l'esperança, al capdavall, que és el que importa.

Comentaris (0)01-11-2017 06:29:02

Octubre

Per fi! S'acaba aquest mes d'octubre que recordarem anys i anys. Un mes que ha semblat etern i que va començar amb un referèndum que no es faria, amb cops de porra com feia dècades que no s'havien vist i amb una mena d'eufòria col·lectiva sobre la capacitat real de la nostra societat. Però n'hi ha més; molt més.

Aquest mes també hem vist empresonar persones pacífiques per instigar una violència inexistent. Hem vist milers de policies que setmana rere setmana no fan altra cosa que veure passar les hores en vaixells o casernes improvisades i malbaratar diners públics. Hem vist la pitjor cara de la justícia actuant en busca només de l'escarni i del valor exemplar i aterridor dels seus actes. Hem vist no proclamar una república que, malgrat tot, existeix en l'imaginari geopolític de mig món. Hem vist el feixisme franquista expressar-se lliurement i sense límits pels carrers, de la mà de socialistes de tota la vida. Hem vist destituir un govern perquè sí, per fer-lo fora, perquè incomoda. Hem vist la involució política a les nostres institucions i, per acabar, hem vist aquest govern decapitat i denunciat, marxar cap a Brusel·les i donar peu a tota mena d'especulacions, sense tenir en compte que cap dels seus membres està fent res que no pugui fer, com ara sortir del país i anar on vulgui.

Massa coses, ben mirat. Però esperem, que ara venen unes setmanes llarguíssimes fins al 21 de desembre, nova cita amb les urnes, convocada per qui no les podia convocar. Avís a navegants: el vice-president del Senat ja diu que si aquelles eleccions les guanyen les forces independentistes, es tornaran a aplicar l'article 155 de la Constitució (el que ara patim) i sant tornem-hi, fins que els catalans aprenem a votar el que toca i no el que volem.

M'encanta l'olor de la democràcia barrejat amb el de les castanyes i els panellets. Aquestes coses sí que ens haurien de fer por, i no el halloween. Al capdavall, els Jordis segueixen tancats injustament, i això sí que espanta.

Comentaris (1)31-10-2017 06:09:58

Dilluns amb interrogants

Dilluns. Tornem a la normalitat. Bé, tornem, i parlo dels treballadors públics sobretot, a ves tu a saber quina normalitat, perquè durant uns mesos tot serà qualsevol cosa menys normal. Tenim la Generalitat intervinguda per un govern que ha fet fora aquell que va sortir de les urnes fa un parell d'anys, i que, si més no pel que hem pogut sentir aquest cap de setmana, encara es considera legitimat per seguir actuant com a govern. Tenim una república de sí però no i caldrà veure com respiren la resta de països un cop passat el cap de setmana. I de propina, tenim unes eleccions encaixades a pressió entre un clàssic futbolístic i la loteria de Nadal. Déu n'hi do.

Avui començarem a saber alguna cosa, segurament poca cosa, i especularem i especularem sobre què ha de passar els propers dies i setmanes fins que encenem del tot els llums de l'arbre i ens llancem en planxa als torrons. De moment, ho admeto, em va donar una certa satisfacció i tranquil·litat la manifestació unionista d'ahir a Barcelona, les fotos d'aquells que fa quatre dies renegaven dels seus actuals companys de capçalera i comprovar que la unitat d'Espanya fa companys de llit tan diversos, com ara antics líders comunistes i falangistes de tota la vida. I és que vulguem o no, les eleccions que Rajoy va anunciar per al 21 de desembre sí que seran un autèntic plebiscit i el referèndum que sempre s'ha negat a convocar i que ara, qui sap per què, ha posat en marxa. Avui, l'electorat català, més enllà de les ideologies polítiques, està clarament posicionat a favor o en contra de la independència i de l'avenç en la construcció d'aquesta república encara virtual que tenim. I això ha de servir per clarificar molt les coses, com a país.

Eleccions a la vista, doncs, i ni les CUP descarten de presentar-s'hi. Bona notícia. Caldrà veure com s'articulen les aliances electorals o no i, sobretot, caldrà veure quin pot ser el resultat. Una majoria independentista -una majoria de debò, que no deixi marge a l'especulació, prou àmplia en vots i en escons, no com ara mateix- suposaria el pas endavant definitiu a la república catalana i la fi del mantra de la majoria silenciosa. De moment, però, una Generalitat ocupada per decret i molts més interrogants que certeses. La certesa, això sí, que els Jordis segueixen a presó. No ho oblidem.

Comentaris (0)30-10-2017 06:05:24

Tardor

Tot el que té importància té el seu ritual, la seva litúrgia, allò que li atorga valor i transcendència. La tardor, malgrat el que digui el calendari o, fins i tot, la meteorologia (la realitat oficial és només això, la realitat oficial), comença amb el canvi d'hora i amb la castanyada. Qui no ha dit algun cop allò que no sembla que siguem a la tardor si mengem castanyes amb les finestres obertes i roba lleugera? Sigui com sigui, mengem castanyes, producte clarament estacional, entremig d'un esclat de colors esmorteïts en els arbres. D'altra banda, el canvi horari ens aboca a la foscor a mitja tarda, una foscor que ja anuncia l'hivern de dies curts i nits llargues.

Avui, primer lliurament d'aquest ritual. Ja hem canviat l'hora i qui més qui menys repetirà d'esme que hem dormit una hora més. Bé, depèn de qui i de segons com. I d'aquí a un parell de dies, Tots Sants. I després, de manera irreversible, aquella tardor groga, vermella i taronja, encara per uns dies, fins que arribi la bellesa de la natura esfullada i nua.

D'alguna manera, tots aquests cicles, tot aquest seguit de tradicions, van marcant les nostres vides, la nostra manera d'encarar la realitat quotidiana. Si a l'estiu tota cuca viu, la tardor convida a la reclusió, a la introspecció, a la manteta i el sofà, i a la contemplació d'uns paisatges encesos, com en l'últim alè d'una vitalitat que s'amaga fins que arribi el nou esclat primaveral. Entrem a la tardor, sí, i ho fem com acostumem i ens agrada, aferrant-nos als nostres costums i sempre en companyia. La solitud és massa trista, fins i tot ara, i val la pena enfilar els mesos que arriben en bona companyia i amb aquell esperit festiu que ens permetrà fer broma de vius i morts.

El que no serà broma, enguany, és que els Jordis segueixen a presó, es perdran la castanyada i tant els farà si hem canviat l'hora o no.

Comentaris (0)29-10-2017 06:22:22

La prova del nou

En el fons, això de la independència, no deixa de ser com un casament. Compromís per tirar endavant, acte més solemne o més discret de proclamació, festa grossa per celebrar-ho i cap a casa. Fins aquí, tot en ordre. Però mira tu que l'endemà al matí comencen les dificultats i el moment de demostrar de debò si tot plegat han estat només focs d'artifici o si hi ha realment un projecte de futur en marxa.

Una mica aquesta és la sensació que tinc ara mateix respecte a la realitat del país. Ahir va ser un dia intens, sorprenent, històric (ahir sí, sense cap mena de dubtes), però avui, i a partir d'avui, caldrà demostrar si tot plegat és real o només una mena de simulació política sense massa més recorregut. De fet, ho sabrem ben aviat, perquè ahir també, el govern Rajoy va cesar tot el nostre Govern i una bona colla d'alts càrrecs i va convocar eleccions autonòmiques. Sense cap mena de dubte, la millor manera de fer la prova del nou a aquesta incipient república. Davant de dues legitimitats enfrontades, només una pot acabar resultant realment legítima. Si és la nostra, efectivament som república; si és l'espanyola, tot ha estat una representació més o menys llustrosa, però efímera.

Venen dies complicats, dies d'incerteses i de presa de posició. Un cap de setmana que es pot fer molt llarg abans no reprenem l'activitat normal del país i puguem comença a veure què ha canviat i què no, realment. En qualsevol cas, com els descobridors o els investigadors, avancem per terres desconegudes i treballem amb hipòtesis que caldrà anar verificant, amb l'esperança d'un futur millor, que és l'únic que dona sentit a tot plegat; fins i tot a l'empresonament dels Jordis, que encara no són amb nosaltres, malgrat el seu sacrifici personal.

Comentaris (0)28-10-2017 06:56:36

Silenci

Avui és un dia excel·lent per no dir res, per esperar que passin les hores i, senzillament, veure com es van desenvolupant uns esdeveniments sobres els quals no podem influir, tot i que ens afectaran, i de quina manera, durant anys.

Quan escric aquestes línies encara no sabem si finalment serem independents, si passarem a rebre un tracte colonial per part de Madrid, o si apareixerà qualsevol fórmula estrambòtica que no sigui ni una cosa ni l'altra, o bé una barreja estranya de totes dues, perquè ja ens ho podem arribar a creure tot. I davant d'aquesta incertesa, el més assenyat és callar i esperar, que de soroll en sobra.

En el fons, però, una sensació estranya em fa pensar que hem arribat fins aquí per no res. M'agradaria molt estar equivocat, però cada dia que passa penso més que els grans actors de la política estan interpretant el seu paper, enmig d'un desplegament espectacular d'efectes especials, per amagar carències de fons (corrupció, incompetència, manca de projecte... digueu-li com vulgueu). I nosaltres, ciutadans anònims que tenim el paper que tenim -i amb prou feines-, podrem acabar recorrent a aquell tòpic esportiu que afirma que hem jugat com mai i hem perdut com sempre. Les darreres imatges del Polònia d'ahir (tot un referent per comprendre l'actualitat política) no podien ser més explícites. I els Jordis segueixen empresonats.

Comentaris (0)27-10-2017 06:00:34

Què m'estic perdent?

A veure si ho estic entenent bé. Resulta que amb un Parlament amb majoria independentista (ni catalanista, ni nacionalista, sinó independentista), amb un Govern que s'ha anat ajustant per aconseguir una cohesió també favorable a la independència (tot i que sembla que encara hi ha veus no prou convençudes) i amb un president de llarga trajectòria de sòlides conviccions independentistes, estem a les portes d'un fracàs (potser fins i tot ridícul) històric?

M'esteu dient que amb tot això a favor nostre, més una força social a prova de cops (literalment), amb una capacitat de mobilització pacífica sense precedents i amb dos dels seus líders empresonats injustament (Jordis, us volem a casa) ens trobem a les portes de la major involució política al nostre país des del cop d'estat de Franco?

Doncs, francament, em costa d'acceptar que amb tots aquests actius, els nostres representants polítics puguin empassar-se que els llibres d'història acabin parlant d'ells com d'aquells que no van saber evitar que les institucions d'autogovern de Catalunya passessin a mans de l'Estat Espanyol i que la presidència fos ocupada per algú com Rajoy, si no és que la cosa encara es posa més divertida i acabem tenint de president algun sinistre personatge com ara García Albiol, posem per cas. Ja posats...

No puc creure que entre tots plegats no siguem capaços d'evitar aquesta humiliació social tan brutal. I si així acaba sent, caldrà saber què ha passat, quin han estat els errors de càlcul i quines les lectures equivocades de la realitat, sense cap mena de dubtes una de les causes de més mals a qualsevol relació social.

Ja em disculpareu però em resulta del tot incomprensible i inacceptable que assumim que ocuparan les nostres institucions, la nostra escola, els nostres mitjans de comunicació, la nostra societat i les nostres vides en general i que ho entomem amb la resignació dels humiliats, que no ja ni vençuts, i que la nostra pregunta sigui quan durarà aquesta involució o qui es podrà presentar a unes noves eleccions, en futur indeterminat. No ho puc admetre, tot i que la realitat sempre ho supera tot, per bé o per mal. Entre avui i demà, totes les respostes. O potser no, encara?

Comentaris (0)26-10-2017 06:16:27

El cop

No ens equivoquem, mai un cop d'estat és altra cosa que una intervenció necessària per restablir l'ordre i la llei. Els salvadors de les pàtries sempre actuen al mandat de la legalitat vigent que per diferents circumstàncies es veu amenaçada. D'Espanya ja en tenim uns quants, de casos similars, i ara mateix ens trobem davant d'una altra d'aquestes indesitjables situacions.

L'aplicació, a la seva manera, de l'article 155 de la Constitució no vol restituir res. El seu únic objectiu és fer fora un govern que incomoda i posar-ne al seu lloc un altre que no té cap legitimitat electoral (com els dictadors o els monarques). De passada, es desmunta un país i les seves estructures polítiques, socials i comunicatives. I encara més, s'amaguen les infraccions a les lleis d'un partit corrupte, així ho diuen ja els jutges i els tribunals, que ha fet de la corrupció la seva praxi habitual. Ah, i per si fora poc, s'humilia una societat que porta setmanes, mesos i anys fent gala d'una capacitat d'organització i de resistència pacífica envejables i envejades. I per tant, perilloses. No oblidem que els Jordis segueixen a la presó.

El 155 no té matisos. Va contra tot i contra tothom. Tant li fa si algú ha proclamat la independència com si no. El fiscal ja diu que té la paperassa preparada per quan això passi i així poder detenir el president; senyal que sap que encara no s'ha proclamat res. Però tant li fa, la involució que hi ha en marxa és al marge de la independència. En tot cas, la independència és un pretext, mai un argument ni una raó.

Som a les portes d'una autèntica operació de càstig contra Catalunya. O no, qui ho sap. Mentrestant, i per anar entenent una mica millor què passa, per què passa i qui hi ha realment al darrere de tot plegat, recomano aquest editorial de Vilaweb. De vegades, en política, igual que en mols altres àmbits la vida, les explicacions més simples, fins i tot les més puerils, són les correctes, encara que costi de creure. En aquesta ocasió potser també és així. Absurd però real.

Comentaris (0)25-10-2017 06:15:09

Prioritats

Un cop més, i com gairebé sempre, ens trobem davant de la necessitat de triar, de decidir, d'establir prioritats, més enllà, inclús, dels objectius més immediats. De fet, això és el que fem, gairebé sense adonar-nos, dia sí i dia també. Sabem on volem arribar, però cal trobar la millor manera de fer-ho, i això sempre implica prioritzar allò que és substancial i irrenunciable per davant de qualsevol altra consideració.

Aquesta setmana, els nostres dirigents han de fer un exercici immens de capacitat de priorització, perquè han de prendre decisions extraordinàriament transcendents i que ens afectaran, d'una manera o altra, durant dècades o, si voleu, que afectaran no ja la nostra vida, sinó també la dels nostres fills o nets, fins i tot. Per aquest motiu, cal tenir el cap molt fred, les idees molt clares i una enorme lucidesa mental, que vagi molt més enllà de proclames polítiques i de titulars llampants.

Des de la meva ignorància en aquestes qüestions, ja que mai no m'he dedicat a la política activa, penso que per a tot representant públic, i més encara si és un càrrec electe, la primera prioritat són les persones i la seva seguretat. Bé, aquesta ha de ser la prioritat sempre i de tothom, la vida i, més encara, una vida digna i lliure; i és que no hi ha objectiu que valgui una vida. En segon lloc, la preservació de les institucions, garantia d'ordre social i d'identificació col·lectiva com a societat i com a país. En el nostre cas, aquestes institucions, com determina la llei, són el president, el Govern i el Parlament. La resta, tot i important, hauria de passar a un segon o tercer terme, ara mateix.

Francament, aquests dies no m'agradaria gens estar a la pell de qui ha de prendre decisions, perquè és moltíssim el que hi ha en joc. I justament perquè és tant el que ens estem jugant, cal recórrer al pragmatisme més absolut per preservar allò que ha de ser irrenunciable: la vida de les persones (i els Jordis a casa) i la dignitat de les nostres institucions. La resta, tota la resta, pot esperar, i no passa res, però sacrificar persones, o les institucions, no té remei i sempre és la pitjor, la més cruel i la més indigna de les derrotes.

Comentaris (0)24-10-2017 06:11:03

Dilluns

Qui va dir que la vida era avorrida? Segurament, algú que no era català i que no ha tastat mai el vertigen d'aquesta autèntica muntanya russa en què estem muntats de fa temps i que si cap miracle no ho evita, aquesta setmana passarà pel seu punt de màxima acceleració.

Si tot es va desenvolupant tal com sembla, tancarem l'octubre amb un final en alt. Sí, aquest octubre que com tots els mesos va començar amb un dia 1, que ara veiem tan lluny però sentim tan a prop, que no va ser un primer de mes com qualsevol altre, i que, a hores d'ara encara la recta final amb una barreja d'incertesa, d'indignació i d'esperança, que no és poc.

Si alguna cosa pot definir aquest mes turbulent és la gent, la seva força, la seva decisió, el seu valor. La gent, aquesta pila d'herois anònims que actuen com a tals als carrers, a les cases, a la feina, als despatxos, a les aules i que, des del silenci o a crits, amb decisió a prova de tot, segueixen endavant amb el seu somni, tot i que avui encara ens en segueixin faltant dos actors principals.

Avui, dilluns. Primer dia d'una setmana que escriurà la història, ara sí. Bon moment per arrencar amb el record de tots els herois anònims i amb una immensa gratitud cap a un parell dels nostres que volem tornar a tenir entre nosaltres ja mateix.

Comentaris (0)23-10-2017 06:12:44

Pàgines: 1234567102  <>