login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Relleu

És ben estranya, la política. Resulta que si t'agafes a un determinat càrrec amb ungles i dents, ets un aprofitat sense escrúpols, però si decideixes plegar, en un moment donat, un covard. Suposo que, com gairebé tot en aquesta vida, només és qüestió de perspectiva.

El servei públic, i la política n'és un, no ho oblidem, quan s'exerceix des de càrrecs d'alta responsabilitat i amb responsabilitat -disculpeu la redundància-, desgasta. És molt saludable ser conscient de quan la disposició personal, pel motiu que sigui, deixa de ser aquella que el lloc exigeix, per ser exercit amb la dignitat que cal. Un bon exemple és la presidència del Parlament, segona autoritat de Catalunya, no ho oblidem. Que l'actual titular fins ara, Carme Forcadell, renunciï a tornar-la a ostentar diu molt de la seva capacitat i de la seva responsabilitat. Sap que ara mateix no pot donar tot el que aquest lloc reclama i deixa pas a algú que ho pugui donar tot, tal com ella ha fet aquests anys. On és la covardia? On la deserció?

Potser és que estem acostumats a càrrecs poc més que vitalicis a tots els nivells, des dels ajuntaments fins a les més altes esferes polítiques, i ja no sabem veure que l'activitat pública demana servir, no servir-se'n. Si els càrrecs d'alta responsabilitat s'exerceixen amb autèntica voluntat de servei, no costa deixar-los, perquè des del primer moment se sap que són transitoris, mentre la confiança, pròpia o aliena, es mantinguin, i prou. Però la pena és que, un cop més, allò que hauria de ser normal s'ha fet excepcional.

Sigui com sigui, trobo molt digne i molt d'agrair que persones que han ocupat amb dignitat alts càrrecs sàpiguen trobar el moment de plegar per donar pas a altres persones amb energia renovada que segueixin fer avançar aquest projecte compartit que és una societat més justa, més lliure i més democràtica.

Comentaris (0)12-01-2018 06:14:31

Un moment per a cada cosa

Ho diu ben clar la Bíblia. En contret, l’Eclesiastès:

“Per a tot hi ha el moment oportú,
i un temps per a cada cosa en aquest món.
Temps de néixer i temps de morir.
Temps de plantar i temps d’arrencar la planta.
Temps de matar i temps de guarir.
Temps d’enrunar i temps de construir.
Temps de plorar i temps de riure.
Temps de lamentar-se i temps de ballar.
Temps d’escampar les pedres i temps d’aplegar-les.
Temps d’abraçar i temps de deixar-se d’abraçades.
Temps d’adquirir i temps de perdre.
Temps de guardar i temps de llençar.
Temps d’esquinçar i temps de cosir.
Temps de callar i temps de parlar.
Temps d’estimar i temps d’odiar.
Temps de guerra i temps de pau.”

No és el primer cop que faig servir aquesta cita, però sempre és útil, sobretot si ens demanem: quin és el nostre temps? Potser, ara mateix, és el moment d’esperar i creure, de confiar, de tenir paciència, de perseverar, de no defallir, de tenir esperança encara que tot sembli complicat o, fins i tot, sense sentit.

Hem fet, i fem, el que tocava i podem fer. Ara és el moment d’uns altres. A nosaltres ens correspon callar i no perdre la calma ni la serenitat. Mentrestant, però, no oblidem ni perdonem res ni ningú, mentre anem construint, en silenci, un futur millor.

Comentaris (0)11-01-2018 07:36:55

Parlar per parlar

Tot sovint, la invitació a parlar no és més que una burda mentida per mirar d'imposar les nostre idees sobre les dels altres. Qui no ha dit mai allò d'"hem de parlar" a algú altre, com a simple argúcia per acabar fent valer els seu pensament? O si voleu, en un terreny social, on ha quedat allò que en absència de violència es podia parlar de tot? Dons si fa no fa, a les golfes de la memòria dels grans enganys.

Però si volem tirar de memòria recent, cal veure com els ha anat als mestres que han intentat explicar què va passar el primer d'octubre de l'any que tot just hem deixat enrere als seus alumnes, a qualsevol escola o institut del país. Doncs, ras i curt, que han fet cap al jutjat amb una denúncia per incitació a l'odi, formulada o aplaudida per aquells que s'omplen la boca d'invitacions al diàleg. Tot mentida i imposició, al capdavall. Una més de tantes, de fet.

Enmig d'aquest escenari tan democràtic, ens arriba la notícia que més de 3.000 centres de secundària dels Estats Units d'Amèrica utilitzaran, com a motiu educatiu de debat, la pregunta de si Espanya ha d'atendre o no les demandes independentistes de Catalunya. I no cal ser gaire llest per imaginar que la repressió policial de l'1 d'octubre ocuparà bona part d'aquests debats entre estudiants, ni que només sigui per l'impacte mediàtic internacional de les moltes imatges d'aquella violència injustificada. La meva pregunta és si una iniciativa d'aquest estil es podria fer a Catalunya o a Espanya. La resposta, sense ser tampoc gaire llest, és que no, de cap manera, vistos els antecedents.

Parlem encara de democràcia, o podem fer servir ja, sense mirament, el terme dictadura? A veure si aquesta pregunta sí que pot ser objecte de debat. Tot i que també ho dubto, si no és davant d'un jutge. Lliçons de democràcia, en aquesta ocasió, les d'ultramar. I punt.

Comentaris (0)10-01-2018 07:36:54

La dignitat, de negre

No cal que ens expliquin, als catalans, la importància dels gestos, de les posades en escena I, fins i tot, dels colors, en el moment de defensar una determinada posició personal i col·lectiva. I, per més que algú ens vulgui titllar de fanàtics, sabem que no som un cas estrany en l’univers de les pràctiques socials.

Gala de lliurament dels Premis Globus d’Or. Uniformitat del negre. En aquesta ocasió, la vestimenta de les dones presents a l’acte (i de bona part dels homes, tot i que en ells ja és l’estètica habitual) va ser el negre, sense concessions. La raó? Un autèntic clam d’un seguit de professionals que, al llarg dels anys, i gairebé com a part indefugible de llurs carreres professionals, han hagut de tolerar tota mena d’abusos masclistes i que fins ara no havien pogut denunciar públicament i amb contundència aquests comportaments i les humiliacions que han hagut de patir.

Vivim en una societat que segueix tolerant, emparant o, fins i tot, protegint els abusos dels homes cap a les dones. Només cal llegir la premsa, amb els seus escandalosos titulars que, curiosament, sempre carreguen la culpa a la dona abusada i no pas a l’abusador, i que sembla que ja ens estan bé. De tota manera, la velocitat de les comunicacions i segurament també la necessitat, gairebé històrica, de reivindicar la dignitat femenina en tots els àmbits, fa que cada cop siguin més les veus que s’alcin contra aquests autèntics delictes, encara generalment impunes.

Dones de negre en un acte de gala. Impossible mirar cap a una altra banda. Gran i molt potent imatge, i gran i molt potent missatge a un món encara dirigit per homes i per unes maneres de fer tan intolerables com ràncies, tant allà, als Estats Units, amb la seva fàbrica de somnis de cel·luloide, com aquí, on els homes encara han de ser mascles dominants, i les dones femelles submises.

Comentaris (0)09-01-2018 07:31:28

Estem sols

Al final estem sols. Mirem on mirem, tant en l'àmbit més íntim, com en el més públic i social i, malgrat que vivim amb gent, que ens relacionem amb moltes persones, en espais diferents, al capdavall de tot plegat estem nosaltres, les nostres fortaleses, les nostres pors, les nostres capacitats i les nostres limitacions, i amb això -que no és poc- anem fent, de vegades com bonament podem, i de vegades amb summa dignitat.

Aquesta reflexió, que ben bé podria sonar a trista, m'ha vingut al cap a propòsit de pensar que quan no hi som, sigui on sigui, no passa res. Senzillament, la nostra presència, els nostres actes, no hi són i tot continua, perfectament aliè als nostres esforços, a allò que tendim a considerar tan important i valuós. De manera similar, quan tanquem la porta de casa, tot el soroll, o tota la música, que ens envolta cada dia, desapareix, i ens quedem nosaltres, amb la nostra intimitat, amb les nostres circumstàncies, si voleu, i aleshores ja només depenem de nosaltres mateixos, i tot cobra sentit de nou, fins que l'endemà tornem a sortir al carrer, amb les ulleres de la relativitat de tot plegat ben posades.

Comencem l'any, reprenem l'activitat, envoltats de moltíssima gent, de grans projectes compartits. Però ben mirat, comencem sols, i l'èxit o el fracàs, el nostre èxit o el nostre fracàs, només dependrà de la nostra voluntat, de la nostra tenacitat i de la complicitat, sovint invisible però del tot imprescindible, dels que tenim realment al costat, de manera incondicional i desinteressada. I aquí rau la diferència entre tots els espais on ens movem, i allò que en podem esperar.

Comentaris (1)08-01-2018 07:49:21

Tornar

Finalment, tot arriba, fins i tot la fi d'aquestes setmanes nadalenques, amb els seus rituals, les seves celebracions i els seus excessos. Avui, diumenge, un bon dia per plegar veles, desmuntar el parament de coloraines i llumetes que han presidit casa nostra aquests dies i per anar retornant a la normalitat, a la rutina, sabedors que incomplim la tradició que faria conservar el pessebre fins a la Candelera. Però ja n'hi ha prou; no cal més, i els Reis, entre altres coses, ens han portat aquest retorn al ritme habitual de les nostres vides.

I demà, dilluns, dia de tornada absoluta. Les ciutats i els pobles recuperaran la seva dinàmica quotidiana, els nens tornaran a l'escola, la gent que ha fet festa uns dies, a la feina i, sense ni adonar-nos, deixarem enrere el Nadal, sabedors que l'any vinent, hi tornarem.

És curiós comprovar que ens movem una mica al ritme de cicles que es van repetint. Des del que marca el calendari, amb els seus dotze mesos, fins a aquest nadalenc que tot just tanquem, la Setmana Sant, l'estiu, el curs escolar... D'una manera o altra, ens cal alguna cosa que ens orienti, que ens fixi unes pautes que ordenin la nostra vida. Imagino que això ens dona seguretat i referents clars, definint-nos petits punts d'arribada al llarg de l'any, que ajuden a fer més confortable la rutina.

Comencem any, com aquell que diu, i retornem a les setmanes sense festes intercalades. Temps de començar projectes i de pensar què farem aquests propers mesos. Un bon moment per recomençar, per fer net de tot allò que cal abandonar i de reprendre l'activitat carregats d'energia i d'il·lusió, malgrat totes les complicacions, però sabedors que sempre podem construir un futur millor, i que és possible, si ens hi posem de debò.

Comentaris (0)07-01-2018 06:52:31

El mal

El mal existeix. Em refereixo al mal absolut, a allò que al llarg de la història s'ha mirat de representar d'una manera o altra, des de la visió innocent dels dimonis d'Els Pastorets, fins a la visió dantesca de l'infern de La Divina Comèdia. Parlo del mal, d'aquell comportament humà perjudicial, immoral o destructiu que només busca causar patiment físic o moral; de l'absència absoluta de principis morals, de bondat, de caritat fins i tot; d'allò que renaixentistes oposaven a la utopia i que Maquiavel va qualificar d'ineludible i impossible d'erradicar; d'allò que Bauman va definir com a propi de la "mentalitat de jardiner", per a la qual el món és una selva que cal convertir en jardí a través de la manipulació fins a dominar-la i ajustar-la a unes exigències ideològiques, fins que sigui "allò que ha de ser".

És complicat parlar del mal un dia com avui, en què sembla que la fantasia, la màgia i la il·lusió ho omplen tot de sentiments positius i de somriures. Però cal no oblidar que rere la purpurina i els llums de colors hi ha l'ombra omnipresent del mal i la seva materialització a través d'accions, de documents, d'informes, de sentències i de decisions que afecten i condicionen la vida de les persones, fins i tot de les persones innocents. Però és el que té el mal, que no s'atura en els detalls per tal d'aconseguir els seus fins. I darrerament en tenim mostres més que abundants.

La maldat existeix, i les persones que actuen guiades per ella, també. I no ens cal recórrer als malvats del cinema o de la literatura. Només cal llegir la premsa aquests dies per adonar-nos, com diu la cançó de Lluís Llach que "sòn aquí, entre nosaltres, potser amb rostres innocents, vora del llit on mor el pobre, que sols és ric per dir adéu".

Comentaris (0)06-01-2018 07:13:28

Arriben els Reis

Aquesta nit arriben els Reis d'Orient, els bons, els que reparteixen il·lusió, els únics que val la pena respectar durant la seva visita de cada any. Arriben els Reis i arriben les cavalcades d'aquest vespre, sempre polèmiques però sempre seductores; algunes, fins i tot, retransmeses per tota mena de televisions.

Nit de nervis i d'esperances, aquesta que vindrà. Nit pintada de groc, enguany, perquè no són poques les cartes que han demanat als Reis la llibertat d'aquells que no en podran gaudir amb les seves famílies, d'aquesta nit especial, perquè es troben en presó o a l'exili només per complir la seva paraula i el seu compromís amb la ciutadania. I avui arribaran els tres savis d'Orient carregats de regals, i els rebrem com sempre, o potser enguany caldria que fos com mai. Potser enguany valdria la pena fer omnipresent el color groc, aquell que s'ha arribat a prohibir i a perseguir judicialment i policial, i a titllar d'incitador a l'odi; aquell que serveix per exigir la llibertat dels nostres presos polítics i, de passada, la llibertat que mereixem i que se'ns va prenent cada dia que passa amb absoluta impunitat.

Aquest vespre, moltes càmeres de televisió retransmetran l'arribada del seguici reial. Una bona ocasió per insistir en allò que fa massa dies que demanem, i fem-ho tal com ho hem fet fins ara, en pau i amb llaços o tota mena de complements ben grocs, i que tothom ens vegi, i que tothom, fins i tot els monarques, se n'adonin que no ens callarà ningú fins que no puguem ser ciutadans lliures en un país democràtic.

Comentaris (0)05-01-2018 06:36:35

Avui toca

1 de gener. Quan els efectes de la fartera, de la son, o de la ressaca vagin desapareixent, aniran deixant espai al ritual propi d'aquesta data: les peticions i els propòsits. Tot allò que li demanem a l'any que tot just arrenca i tot allò que pactem amb nosaltres mateixos que tirarem endavant. Però anem a pams:

1. Peticions. Què li vull demanar a aquest 2018? Francament? Doncs a banda del que diu des de fa massa dies la imatge que encapçala els meus textos, i que no depèn en absolut de mi, però que és un deute d'un sistema injust amb unes persones innocents, res. No demano res, no espero res d'aquest any perquè tot el que vingui serà una sorpresa, un regal, si és bo, i un repte en cas contrari. Fa dies que crec que no esperar cap cosa de res ni de ningú és una bona manera d'agrair tot el que m'arriba. I què pot haver més bonic que la capacitat de sorprendre's, fins i tot en excés si cal, i que la gratitud?

2. Propòsits. Què em proposaré decididament avui i, no ens enganyem, abandonaré d'aquí a pocs dies, o setmanes, posat a ser molt optimista? Només una cosa: continuar. Si voleu, perseverar en tot allò que per a mi és important i té sentit, mirant d'aprofitar al màxim les oportunitats i aprenent a deixar allò que no pot ser o que no té remei, i que només acaba fent nosa o mal. I, per acabar de reblar el que dic, miraré d'aplicar-ho a tots els àmbits, tant si són personals, com familiars, de relació social, de feina... Continuar, senzillament, per tal d'acabar trobant, aconseguint, aquelles petites recompenses en forma de moments de felicitat que donen sentit a la vida.

I per agafar revolada, em retiro un dies, fins a Reis, si fa no fa. Per cert, els únics reis que encara tenen sentit i que encara ens ofereixen il·lusió i alegria. Mireu de començar l'any amb esperança, que ja diu la dita que és l'últim que es perd, que rebin resposta les vostres peticions i que tingueu força per tirar endavant els vostres propòsits. Fins aviat.

Comentaris (0)01-01-2018 07:24:48

S'ha acabat

Se'ns acaba l'any. Un any per oblidar, o un any per retenir a la memòria? Ara mateix, no sabria definir-me. Sigui com sigui, aquest any que se'ns en va per sempre no ha estat un any qualsevol, ni de bon tros. Han passat moltes coses, massa coses, fins i tot, que segurament no calien, però que aquí estan. Les cròniques periodístiques ens oferiran extensos i acurats resums d'aquests 365 dies que tanquem. Cadascú de nosaltres en farem la lectura que ens vingui de gust i decidirem què val la pena oblidar per sempre i què cal afegir al nostre particular equipatge.

És inevitable, un dia com avui, mirar enrere i provar de fer balanç. Una persona particularment optimista, ahir em comentava que el millor és pensar en qüestions puntuals que ens han aportat felicitat aquests darrers 12 mesos: un llibre, una pel·lícula, un viatge, una trobada, una cançó, una decisió, una notícia inesperada, una descoberta, una conversa, una il·lusió, alguna cosa que hem comprat, un regal... i com més ampli sigui el ventall d'elements de la nostra vida que puguem identificar, millor serà el record d'aquest 2017. No és mal antídot contra la tristesa i els moments dolents. Identificar i reconèixer les coses bones ens fa valorar el que realment hem viscut.

En qualsevol cas, el que sembla més evident és que aquest any que s'acaba ha estat un any de transició, de pas d'una determinada realitat a una altra. Caldrà veure què n'he après de tot un seguit de moments duríssims, i també de tota una pila de sentiments de superació, perquè l'equilibri entre uns i altres dibuixarà el futur.

Passi-ho bé, 2017. Jo em quedo amb el meu balanç particular, gens original segurament, però meu, amb les seves ombres i amb les seves llums, amb les seves incerteses, amb les seves pors inclús, i també amb la seguretat que demà serà un altre dia, que res no haurà acabat i que encara queda molt per viure i molt per descobrir. Tant, que a hores d'ara no puc ni imaginar-m'ho. I aquesta, en el fons, és la gràcia.

Comentaris (0)31-12-2017 06:42:22

Només són paraules

Les paraules són poderoses. Tots sabem el bé o el mal que pot fer una paraula dita en el moment just, o a deshores; o fins i tot mai dita o mai escoltada. Som humans i ens comuniquem, en gran mesura, a través del que diem i de les paraules que fem servir en cada ocasió. Des de fa segles, els bons oradors, la gent de paraula àgil i encertada, han estat considerats persones respectables i model a imitar, i això ja diu molt de qualsevol societat i de la seva evolució.

Avui, però, sembla que les paraules facin una certa por. Hi ha paraules que ofenen, que espanten, que no considerem dignes, fins i tot, i amb el suport impagable dels mitjans de comunicació, els grans creadors i transmissors de pensament i d'opinió, les canviem, i d'aquesta manera tot sembla més en ordre i menys ofensiu.

D'exemples de l'ús d'eufemismes per substituir paraules que molesten per altres que resulten menys dures -d'això es tracta, al capdavall- en podem trobar a cabassos en tots els àmbits, des del món de la política, fins al de l'economia, passant per les guerres, el sexe, la violència, o el que vulgueu. A tot arreu hem anant arraconant paraules que fins fa quatre dies descrivien les coses i hem posat altres més correctes -deixem-ho així- al seu lloc. Avui, m'agradaria comentar una d'aquestes paraules noves que ens ajuden a tenir la consciència tranquil·la: l'adjectiu "vulnerable".

La nostra societat ha de ser justa, equitativa i solidària. Per tant, no pot tenir pobres, sinó, a tot estirar, persones vulnerables o en situació de vulnerabilitat. Molt bé. Vulnerabilitat econòmica, energètica, social, familiar, laboral... Ser vulnerable, de fet, no és més que una situació de risc i, per tant, transitòria. Però ser pobre, no tenir ni per engegar una estufa, ser un marginat, patir violència masclista a dins de casa, o ser explotat a la feina, són conceptes que ens ofenen. que descriuen una situació duradora, quan no permanent, i que cal maquillar adequadament, no fos cas que s'ensorrés aquesta fantasia edulcorada on ens agrada viure.

Diuen que la realitat és tossuda i no es pot amagar. Ben cert, però es veu que sí que es pot vestir de gala, per fer-la més amable, sobretot quan es manifesta amb tota la seva cruesa, a poc que obrim els ulls, aquests dies festius i freds. Una paraula amb lluentons, vestida de seda i embolicada per a regal sempre ajuda. Sempre ens fa sentir menys vulnerables.

Comentaris (0)30-12-2017 07:32:16

Reconstrucció

Venen setmanes intenses. Cal convocar el Parlament i constituir Govern. Això que en qualsevol altre moment no seria gaire més que una simple qüestió de tràmit, vistos els resultats electorals, esdevé tot un laberint farcit de trampes, a hores d'ara.

No ens enganyem, estem encarant una reconstrucció institucional i nacional gairebé de postguerra. L'Estat, en un parell de mesos, ha llençat tota la seva artilleria contra el país i ha fet un mal enorme a totes les estructures que han sustentat la nostra societat de les darreres dècades. El proper govern haurà de tenir com a prioritat recuperar massa coses: la representació exterior, la llibertat dels mestres per poder educar, uns mitjans de comunicació amenaçats i escanyats econòmicament, el teixit cultural ofegat per reclamacions d'impostos, una capacitat legislativa trinxada sistemàticament al Tribunal Constitucional, la seguretat personal dels ciutadans i de la seva capacitat d'expressió pública, el control financer...

Un panorama certament dramàtic, ben mirat. Per tant, caldrà deixar de somiar truites, o repúbliques, una temporada i centrar-se a refer tant de mal. Qüestió de prioritats, simplement. I ja que caldrà desenrunar i reconstruir sistemàticament, potser és el moment de fer-ho amb mentalitat nova, amb mentalitat de futur, amb mentalitat republicana, si voleu. Però per això caldran unes institucions (Parlament, Govern i Presidència) que no hagin d'actuar emmanillades i sotmeses al caprici d'uns fiscals i d'uns jutges que, des de la més absoluta imparcialitat política, les poden citar o empresonar en els moments més crítics de la legislatura. I això voldrà dir molts sacrificis personals, però també molta generositat i molta intel·ligència.

Tenim per davant uns anys en què el pragmatisme més absolut haurà d'impregnar tota l'activitat política, si ens en volem sortir. La fúria de l'Estat Espanyol s'ha manifestat amb contundència, arrasant tot el que ha trobat al seu pas, tant persones com institucions. Podem seguir amb una mirada curta, partidista i idealista i provar d'avançar amb el lliri a la mà, o bé podem agafar els prismàtic dels futur i començar, des de les runes autonòmiques que tenim, a construir un demà, amb respostes polítiques i socials contundents, i assegurant cada pas que fem. La gent del carrer s'ha guanyat el dret a un futur digne. No ho oblideu: qüestió de prioritats i de pragmatisme. Política de postguerra en estat pur.

Comentaris (0)29-12-2017 06:18:49

Quin nivell.

Hi ha discussions a les quals no caldria prendre part, i debats que no val la pena ni encetar. De fet, discutir sobre estupideses és, gairebé per definició, estúpid. D'altra banda, hi ha debats i propostes suposadament nous, que no són altra cosa que repeticions d'estupideses passades, degudament passades pel vernís d'una suposada modernitat, si fa no fa com les pròpies persones que les promouen.

De fet, he estat pensant si valia la pena o no dedicar-li uns minuts a l'absurda proposta de Ciutadans que porta un nom encara més absurd: Tabàrnia. Ben mirat, el propi nom de la cosa ja diu molt de la intel·ligència de qui hi ha al darrere. En comparació amb aquest nom, la cèlebre Freedonia de la pel·lícula dels germans Marx resulta absolutament coherent i encertada. Pel·lícula més que recomanable, per cert.

Ja he dit al començament que entrar en debats estúpids és propi d'estúpids, així és que només em remetre a un text que vaig trobar ahir i que parla amb prou claredat d'on ve aquesta idea de fractura. Molta gent de Lleida, aquestes idees peregrines ja les coneixem i ja les vam patir en el seu moment, així és que ja n'estem vacunats. Per cert, proveu de buscar l'ideari de Falange, l'original, el de José Antonio, i actualitzeu quatre detalls que immediatament detectareu i potser tindreu una aproximació molt exacta al programa electoral que han bastit aquells que van néixer només per combatre el català i que ara s'empesquen divisions territorials tan imaginatives.

És molt dur perdre, però molt més dur encara és no saber perdre. I això ho saben a Tabàrnia o a la taverna. Tema tancat.

Comentaris (0)28-12-2017 06:13:01

Se'n van

Marxen. Marxen igual com van venir, sense pena i sense glòria, sense motius, més enllà de la provocació o de la inutilitat, ara mateix. Però sigui com sigui, se'n van, deixen de ser l'ombra fosca als carrers, la silueta inquietant davant de les escoles o d'edificis on mai no han fet falta. Marxen, i a fe de déu que no els trobarem a faltar.

En pocs dies ja no quedarà ni rastre dels milers de policies i guàrdies civils que fa tres mesos van entrar, triomfals i al crit del ja famós d"a por ellos", a les nostres ciutats. I la pregunta segueix sent: per a què van venir? Quina falta feien? Ara, una mica ja ho sabem. Van venir a provocar, a demostrar la força bruta de l'Estat, però sobretot a provocar. I no se'n van sortir, perquè ningú no va respondre a tanta i tanta provocació de la manera que ells esperaven. Cap brot de violència, per més que diguin alguns jutges i fiscals, que es pogués sufocar amb més violència. Res, descomptats els incidents que l'alcohol va afavorir, a càrrec d'alguns d'aquests exemplars guardians de l'ordre, o el dubtós honor de ser punts de referència d'exaltacions feixistes -en aquest cas certament violentes- que imaginàvem perdudes en el silenci del passat.

Marxen els piolins, i ben segur que no trobarem a faltar ni les bromes que se n'han fet. Marxen, això sí, amb un rastre d'un miler de ferits, de més de vuitanta milions llençats, amb un rebrot tan espectacular com inútil del franquisme, amb unes eleccions novament perdudes, i amb la vergonya de dirigents polítics del més alt nivell, que han vist com tot plegat no els ha servit absolutament de res perquè, els agradi o no, ara tornem a ser on érem fa tres o quatre mesos, però encara més forts que fa tres o quatre mesos, i ells molt més qüestionats arreu del món, perquè cada dia que passa es mostren més oposats a allò que hauria de ser un règim democràtic. Aquesta és la seva victòria. O la nostra. Això sí, el problema que caldrà estudiar a les més altes esferes i en comissió parlamentària si cal, és què els van posar per menjar la nit de Nadal. Aquest és el nivell, i la manera com volen desviar l'atenció de tanta indignitat.

Comentaris (0)27-12-2017 06:23:40

En trànsit

Sant Esteve. Tradicional dia de trànsit en què les famílies tornaven cap a casa després de la celebració del dinar de Nadal i la seva posterior sobretaula, que sempre s'allargava, en un temps remot sense disputes polítiques, ni idiomàtiques, ni futbolístiques, es veu, i en què els cunyats encara no havien assolit la condició de saberuts oficials. Quins temps aquells...

Sigui com sigui, Sant Esteve és un dia de trànsit, festiu, a cavall entre Nadal i la rutina. Enguany, gairebé sembla mig metàfora, mig brometa sense gaire gràcia, a propòsit de la realitat social. Després de l'aturada nadalenca (d'un sol dia i amb prou feines), tornem a la normalitat informativa, declarativa i política en general. I ho fem amb un peu a la mandra i un altre a l'esperança. Ja veurem. De tota manera, aquest retorn a la desitjada normalitat, en aquesta ocasió, és tota una incògnita, amb massa elements per resoldre, des de saber qui dirigirà el país a partir d'ara i com ho podrà fer, fins a veure quant temps més ha de durar la voluntat d'humiliar els nostres presos i exiliats polítics.

Confiem, un cop més, en la saviesa antiga. Preparem canalons amb el que hem pogut salvar de la fartera d'ahir, aprofitem el que tenim i emprenem camí de tornada a casa, a les nostres rutines, a la nostra gent, a la nostra realitat i al nostre futur, per encarar la recta final de l'any que se'ns en va, i l'esperança d'un de nou i més positiu.

Comentaris (0)26-12-2017 06:47:21

Pàgines: 123456181920212223122  <>