login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

I no ens n'adonem?

Que una onada brutal de conservadorisme i de sofisticada regressió mental, ideològica i política està devastant Europa és una realitat que anem acceptant, gairebé sense adonar-nos, però amb efectes terribles a curt i mig termini, i qui si sap si a llarg, també. Cert que hi ha casos i casos, i que hi ha països on la mentalitat de la població i la seva tradició històrica assimilen o, fins i tot, neutralitzen en gran mesura aquest corrent de fons. Però també hi ha altres, com ara Espanya, on una herència salvatge que vindria, com a mínim, de la pèrdua de les colònies i de les modernes dictadures, especialment de la franquista, han sobreviscut, més o menys de manera dissimulada, a una suposada transició democràtica però que, com tot allò que s'enterra perquè germini i no perquè és mort, acaba brotant de nou.

Aquest darrer any, si som capaços de prendre una mínima perspectiva, ens demostra que totes, absolutament totes, les estructures de l'Estat Espanyol, inclosos els principals partits d'àmbit estatal, tots ells, són hereves i successores de la dictadura feixista i d'una postguerra amerada d'odi i de repressió. I no es tracta només dels cops de la policia o de les mil-i-una barbaritats que hem de suportar dia sí i dia també; es tracta de la normalitat amb què se'ns vol vendre una anormalitat tan enorme com la de la jutgessa María Elósegui, flamant membre del Tribunal Europeu dels Drets Humans (i no perdem de vista ni un segon el nom de la institució, si us plau), una persona capaç d'afirmar que l'ús de preservatius fomenta la promiscuïtat, o de titllar l'homosexualitat de patologia, en oposició a les relacions heterosexuals, que considera "normals". Començo a estar tip de tanta "normalitat".

Recomano la lectura d'aquest breu article d'Empar Moliner, que posa el dit a la llaga d'un dels grans drames que patim, quan es refereix a la manera de pensar d'Elósegui, tot parlant d'"idees mòrbides" i no de "creences", com diu la jutgessa. Per a mi, aquí està el mal, en què som capaços d'acceptar qualsevol barbaritat sota el paraigua de les creences, del pensament íntim individual, i no veure-les com el que realment són: l'antesala de la brutalitat repressora contra qualsevol diferència, o contra allò que les classes dirigents no consideren normal. És a dir, contra absolutament tot, sempre que decideixin que cal o que els convé. Ara parlem de preservatius i d'homosexualitat, però ben bé ho podríem fer de qualsevol altre aspecte de la nostra vida. Pensem-hi una mica i veurem on som i cap a on anem, i potser se'ns gelarà el riure, si encara crèiem que això és normal.

Comentaris (0)27-01-2018 06:44:08

Normalitat anormal

A veure si ho he entès bé, o si és que ja no toco ni quarts ni hores. Resulta que algú es pot presentar com a cap de llista d'una formació política a unes eleccions legalment convocades. Resulta que pot sortir elegit diputat sense més complicacions. Resulta, però, que malgrat ser diputat electe no pot ser proposat com a candidat a president. Francament, tinc ganes de riure una estona amb els arguments del Tribunal Constitucional, si realment així són les coses en aquest democràtic país que coneixem com a Espanya. I riuria molt si no fos perquè sobrevola el Parlament l'amenaça de retirar la llibertat provisional als diputats en aquesta situació que votin per Puigdemont, arribat el moment. Amb la presó, cap broma.

Bé, de fet, no m'hauria de sorprendre res, ja. Al cap i a la fi estem parlant d'un país on es pot intervenir un govern democràtic, dissoldre un parlament i imposar eleccions és possible. Un país on la presó preventiva per raons polítiques és d'allò més normal i motiu d'orgull per al govern i per a l'oposició, de propina. Un país amb partits de govern que s'avenen a parlar amb terroristes, però neguen el diàleg pacífic a qui no pensa com ells. Un país amb un monarca que no s'està de criminalitzar una bona part dels ciutadans del seu regne i invocar la repressió policial i de tots els poders de l'estat contra ells. Un país on fins i tot l'oposició passa de puntetes per damunt de casos flagrants de corrupció institucional massiva, potser perquè també té massa cadàvers a l'armari. Un país amb presos i exiliats polítics. Un país, al capdavall, que té la santa barra de proclamar-se democràtic, com si votar el que interessa (atenció amb votar malament...), de tant en tant, fos la carta de naturalesa democràtica i garantia d'alguna cosa.

No sé on anirem a parar, ni quin govern tindrem, però el que sí que tinc clar és que el divorci emocional, polític i mental d'Espanya, per a molts com jo, és del tot irreversible, per més violència que facin servir, per més odi que encengui els ulls, i per més amenaces, gens dissimulades, que llencin dia sí i dia també.

Comentaris (0)25-01-2018 17:03:14

Indecència política

Si per alguna cosa acabarem recordant aquest govern del PP i dels seus lleials escuders Ciutadans i PSC-PSOE serà per la seva capacitat de mentir, de tergiversar la realitat objectiva i constatable, i de fer dir a les lleis el que diuen i el que no han dit mai, amb una absència absoluta de la més mínima decència política.

Mirem aquesta seqüència: el Parlament elegeix un president, que pren possessió com a tal. En exercici de les seves funcions, es reuneix amb tots els grups parlamentaris a la recerca de candidats proposat per a presidir la Generalitat. D'aquestes surt un sol nom amb possibilitats aritmètiques de rebre el suport de la cambra. El president del Parlament convoca una reunió amb el candidat proposat. Fins aquí tot normal, una dinàmica que hem vist cada cop que hi ha hagut eleccions a qualsevol cambra legislativa. Però a partir d'aquí, comença el ball dels disbarats. La líder de Ciutadans obre el foc tot titllant de malbaratament de fons públics la despesa que es pugui derivar del viatge del president del Parlament per reunir-se amb el candidat proposat. Aquesta gent vol negar que es tracta d'un viatge oficial de la segona autoritat del país en exercici de les funcions que li són pròpies i per a un assumpte prou important com és l'elecció del futur president de la Generalitat. Fins a quin punt de perversió hem arribat? Silencis o aplaudiments dels socis polítics. Previsible. Sembla que, finalment, el viatge se l'ha hagut de pagar el propi president. Vergonya.

Segon capítol dels despropòsits. Un cop a Brussel·les, se li nega al president del Parlament l'ús de les dependències de la Generalitat de Catalunya a aquella ciutat, que es tanquen i s'ordena al personal que hi treballa que no vagin a la feina fins a nova ordre, tot mirant d'impedir, d'aquesta barroera manera, que el president del Parlament pugui exercir les seves funcions. De tota manera, sempre es troba un lloc on reunir-se, si hi ha voluntat de fer-ho. Més silenci o més aplaudiments dels socis polítics. Tot normal.

El tripartit del 155 no descansarà fins a l'ultim moment, saltant-se la llei tant com els sembli, ni que sigui a costa de fer un ridícul escandalós. A veure quines més sorpreses tindrem des d'avui mateix fins que tinguem un nou govern legítim, i no aquesta mena de carcellers que s'omplen la boca de democràcia i d'estat de dret i no tenen ni la més remota idea de què signifiquen aquests conceptes. Ni la volen tenir.

Comentaris (0)25-01-2018 06:14:51

Invisible

Ahir vam saber que havia mort, als 52 anys, l'actor, ballarí i coreògraf anglès, Simon Barnes. Sense cap mena de dubtes, un d'aquells rostres poc coneguts per al gran públic, però que ha seduït generacions senceres arreu del món des del seu personatge més famós: el teletubby Tinky Winky, aquell simpàtic ninot de color lila amb una bossa a la mà, que tants problemes li va suposar per les hipòtesis a propòsit de la seva suposada homosexualitat.

Els Teletubbys és un sèrie de finals dels anys 90 del segle passat que va fer, i encara fa, m'atreviria a dir, les delícies de milers de nens atrets per les senzilles aventures d'uns personatges simpàtics, afectuosos i juganers que viuen en una mena de prat immens sota l'atenta mirada d'un sol de rostre infantil. De fet, no només els petits hi senten fascinació per aquests estranys éssers, que han passat a objectes de culte entre no pocs adolescents i joves, atrets per una estètica simple i efectista.

Però aquests personatges no serien res sense la gent que els va donar vida en cada episodi. Actors invisibles, desconeguts, gairebé inexistents, però absolutament necessaris, com passa en tants altres àmbits de la vida on la imatge, la presència, amaga el treball imprescindible i callat per fer-la possible. Simon Barnes, potser sense voler, va fer un dels majors elogis possibles d'aquesta gent que fa sense que ningú els vegi, tot afirmant que, per a ell, treballar als Teletubbys era com formar part dels Beatles. Difícil dir més amb menys paraules. Una abraçada!, Simon Barnes. I gràcies.

Comentaris (0)24-01-2018 06:23:11

Estem sols

Estem sols. Som molts, això és cert, però estem absolutament sols. Si algú encara podia imaginar que a Espanya algú, des de la política institucional, pot entendre'ns i contribuir a superar el sostre mental del franquisme, ja ens en podem anar oblidant. Només ens tenim a nosaltres i a les nostres capacitats.

Fa uns dies llegíem que la gent de Podemos havia fet una mena d'acte de constricció laic i havia reconegut que posicionar-se a favor d'una consulta pactada a Catalunya havia estat un error que els va passar factura electoral. Així és que, ni referèndum ni res. Constitució, constitució i més constitució, i el que dicti el govern del PP. D'altra banda, ahir mateix era el PSOE qui rebutjava una proposta de suport incondicional per part d'ERC i Junts per Catalunya en una hipotètica moció de censura que fes caure Rajoy. Finalment, ni moció de censura, ni ganes. Seguidisme del líder popular i punt. I encara tenen la barra de dir-se esquerres.

Espanya ha desenterrat, sense cap vergonya, les seves modernes arrels franquistes, i ja els va bé haver-ho fet. Potser sí que serà cert que no saben viure en democràcia i que només entenen la primitiva llei del més fort. Els fets recents ho avalarien aquesta tesi amb claredat i contundència. Mentrestant, segueixen provant de teixir un relat que, si ens el poguéssim mirar ens perspectiva ens faria riure, i molt, perquè no acaben de tenir clar si el president Puigdemont és un pròfug o si vol que el detinguin. En qualsevol cas, em temo que ni una ni l'altra. Un pròfug aniria fugint i no donaria senyals de vida, i no és el cas, i si realment volgués una detenció, només li caldria treure el nas per la Jonquera, o per qualsevol altre pas fronterer català, per a major glòria de la Guàrdia Civil i per a descans del CNI i de la fiscalia.

Un cop més, com en tants altres aspectes de la vida, ens adonem que, malgrat les bones intencions i les grans declaracions, estem sols, nosaltres i els nostres, i així anem fent, no necessàriament sense èxit. Oi que no? Doncs això.

Comentaris (0)23-01-2018 06:10:57

Caldrien explicacions

De tant en tant, calen explicacions. Algunes vegades, per mirar de fer entendre situacions absurdes i, unes altres, per provar d'explicar fets difícils de pair. Entre les primeres, podríem citar la manifestació de policies i guàrdies civils, a Barcelona, per demanar al ministeri corresponent, l'equiparació salarial amb els mossos, a la qual, sorprenentment, també hi van acudir representants polítics del govern al qual se li plantegen les reclamacions. Curiós i absurd, tot plegat. De fet, tan absurd com el comentari en una cadena de televisió estatal que comentava que molts dels assistents a la manifestació, vinguts de tota Espanya, s'havien pagat el viatge amb els seus diners. I jo em demano: i qui l'ha de pagar? I més encara: i als que no són "molts dels assistents", qui els va pagar el viatge? Preguntes sense resposta, evidentment.

I ja posats, no estaria de més que els diferents responsables ministerials expliquessin tot un seguit de despeses militars difícils d'entendre. Des dels submarins que no suren fins al satèl·lit que es vol enviar a l'espai amb un sobrecost més que considerable, o el desplegament d'efectius militars a Letònia sense control parlamentari, o l'increment constant de la despesa armamentística. Sense explicacions, tot sembla, senzillament, la manera de pagar favors inconfessables.

Encara hi ha estructures molt antigues, molt ràncies i molt intocables. Tant com, no ens enganyem, les lletres de moltes cançons militars, especialment de la legió, que ara sembla que algú s'ha adonat que són masclistes. Oh! quin gran descobriment, després de dècades i més dècades de sentir-les.

Quin fàstic, tot plegat. I més quan el problema som nosaltres.

Comentaris (0)22-01-2018 06:08:47

Novel·les.

Ben mirat, i encara que sigui gairebé un tòpic, la vida és una novel·la que anem escrivint sobre la marxa, amb un argument que va evolucionant sense un guió preconcebut, i amb un final que, senzillament, arriba, en un moment o altre. I com tota bona novel·la, malgrat tot, té uns protagonistes -un de principal i una colla, més gran o més petita, de secundaris- que passen tota mena de petites històries, amables o tràgiques, que els van fen avançar pàgina a pàgina, sense retorn possible.

D'altra banda, com en les novel·les més clàssiques, també hi ha tot un seguit d'històries breus que, per atzar o ves a saber quin motiu, conflueixen en la narració principal, duren el que duren i hi deixen més o menys rastre, però que sempre ajuden a fer més agradable la lectura i a atreure l'atenció cap a l'argument principal. Són, de fet, aquells episodis puntuals que tots vivim: uns estudis, una determinada feina, un viatge, una coneixença, un enamorament, un cap de setmana inoblidable, una experiència que mai no s'oblida... hi ha de tot i per a tots els gustos.

Avui torna a ser un dia ventós, un d'aquells dies que apeteix no sortir de casa i dedicar-se a la conversa en bona companyia o a buscar escalf entre les pàgines d'un bon llibre, mentre arriba demà, amb la seva rutina i el seu ritme ben definit. Avui mateix, de fet, pot acabar sent un d'aquests contes que il·lustren el relat de la nostra vida. Qui sap si un diumenge qualsevol no pot esdevenir una data inoblidable; perquè cada dia és un breu relat per escriure, un capítol més que, ben mirat, ens pot sorprendre i seduir com mai no hauríem imaginat. Al capdavall, com va dir Julio Cortázar -curiosament nascut a Brussel·les i enterrat a París- amb un símbol boxístic, una novel·la ens guanyarà per punts, i un conte, per KO. Fem de la nostra història un relat llarg, guanyador, i deixem-nos colpir i sorprendre per tots aquells moments que la fan única. I sobretot, mirem de gaudir al màxim de cada paraula i de cada paràgraf, ni que només sigui perquè no els podrem tornar a llegir.

Comentaris (0)21-01-2018 07:15:52

Humor i realitat

És cert que en situacions especialment complicades, l'humor i un bon somriure ajuden a relativitzar els problemes, a prendre perspectiva i, al capdavall, segurament també, a trobar la millor manera de sortir-ne. Un bon exemple el tenim en tot allò que estem vivint els darrers mesos on algun programa televisiu i les mil-i-una ocurrències que corren per la xarxa ajuden a pair i a entendre millor tot el que ens està caient a sobre.

Fins aquí tot correcte. Tan correcte i tan divertit com les imatges que de fa uns dies omplen Internet amb suposades aparicions del president Puigdemont a diferents indrets de Catalunya, en un paral·lelisme prou divertit amb el popular Wally. De tota manera, que el llegir no ens faci perdre l'escriure i que aquesta capacitat de fer humor enmig del drama no ens allunyi de la realitat, perquè mentre anem pensant en una hipotètica investidura presidencial, els responsables del 155 segueixen fent mal, segueixen alentint fins a l'exasperació els processos administratius, seguixen decidint arbitràriament on van els nostres diners (els casals catalans a l'estranger no han rebut els ajuts que necessiten per sobreviure), la nostra projecció exterior està saltant pels aires, s'ha paralitzat la nostra capacitat de legislar, planificar res, buscar complicitats, engegar projectes a curt o mig termini són missions impossibles, l'apatia omple els despatxos, els més vulnerables (bonic eufemisme per no dir pobres) veuen com els diners i recursos que necessiten no els arriben... i podria seguir explicant com aquesta ocupació política que patim ens afecta, i molt, però potser ni cal.

I de propina, l'actitud col·laboracionista amb què bona part de comandaments alts i intermedis s'estan prenent la situació, intentant fer veure que no passa res, que tot és normal, segurament més per salvar les seves situacions particulars que no perquè la situació sigui ni mínimament acceptable, amb una exhibició d'irresponsabilitat, massa sovint indigna del càrrec que ocupen.

Fem tanta broma com vulguem. Insisteixo, falta ens fa. Però no perdem de vista on som, què ens estan fent i quin preu tindrà tot plegat. Un preu, no en tinc cap dubte, que a nivell social costarà molts anys de pagar. Més ens val que espavili la classe política i que reprengui les regnes del país, perquè tenim dret a un present i un futur molt millors que els actuals, sense presos, exiliats ni repressió.

Comentaris (0)20-01-2018 07:18:54

Mentir, o dimitir?

Ja és ben veritat, com diu l'acudit, que "dimitir" és un nom rus. O, almenys, ho deu ser en espanyol, allà on mai ningú dimiteix, per cap motiu. El darrer exemple? La vergonyant compareixença del ministre Zoido explicant, al Senat, la seva particular visió dels fets de l'1 d'octubre, a Catalunya.

Les paraules del ministre, i no em penso entretenir en detalls, perquè tothom sabem què va passar, van ser un insult en tota regla a totes les persones que aquell dia vam patir la brutalitat policial i a uns mossos d'esquadra que van enretirar moltes més urnes, i sense cap violència, que aquella colla de salvatges importats per a l'ocasió. La culpa, segons el ministre, nostra, dels nostres líders polítics i de la nostra policia. Tot en ordre.

De tota manera, no em vull estar de remarcar un parell de detalls, de tot plegat. El primer, que organitzacions internacionals tan prestigioses com Human Rights Watch parlen obertament d'ús excessiu de la força (no pas de proporcionalitat) el que suposa una clara violació dels drets humans. El segon, un cop més, el silenci clamorós dels partits majoritaris espanyols, als quals es veu que ja els va bé la versió oficial del seu ministre, no fos cas que perdessin algun que altre vot, també a Espanya.

Molt trist comprovar com la mentida més insostenible (les imatges parlen per elles soles, fins i tot les enregistrades per la policia, que tampoc no serveixen per defensar els arguments del ministre) és tan impunement exhibida pel màxim responsable de la seguretat ciutadana de l'Estat Espanyol. Un cop més, marca España en estat pur. I que dimiteixi un altre. Per cert, la broma ens sortirà per 87 milions, que no és poc.

Comentaris (0)19-01-2018 06:11:35

Avis

Després de mort el combregaren, diu la dita, i a fe de déu que és ben certa. Així els ha passat a un grup d'avis de Reus que durant la darrera campanya electoral es reunien diàriament per reclamar l'alliberament dels presos polítics i als quals, la Junta Electoral de zona els va impedir de fer-ho. Ara, ara que ja fins i tot s'ha constituït el Parlament que va sortir d'aquelles eleccions, és la Junta Electoral Central, amb la seva celeritat proverbial, la que els diu que sí que es podien manifestar, perquè es veu que això de la llibertat d'expressió ho empara la Constitució, mira tu.

Sobten les diferents velocitats de qualsevol tribunal, o organisme que exerceix com a jutge o àrbitre, en el moment d'actuar, segons el cas i segons les circumstàncies. Sobta la lentitud en el cas dels avis de Reus, i més si la comparem amb la velocitat amb què l'Audiència Nacional o el Tribunal Suprem decideixen sobre la presó preventiva dels nostres presos polítics, sense anar més lluny. I és que, com podria dir una altra dita que manllevo d'una de prou coneguda, la justícia, a més de ser justa, ho ha de semblar. I no és el cas, ni de bon tros.

Però deixem a justícia en pau, que no l'arreglarem nosaltres, i pensem un moment en la immensa feina que estan fent una bona colla d'avis del país, i de padrins o de iaios -a mi en resulten dialectalment més propers que no pas els avis- en pro de les drets i de les llibertats de tothom. Només cal repassar moltes de les imatges de l'1 d'octubre, o assistir a qualsevol de les habituals concentracions a multitud de ciutats i pobles, per comprovar que ells mantenen la il·lusió i l'esperança ben vives.

Si bé és cert que una societat avança gràcies a la força i l'energia de la joventut, no ho és menys que aquesta mateixa societat no pot, de cap manera, prescindir de la constància, de la paciència i de la voluntat indestructible, forjada al llarg de tota una vida, de la seva gent gran, i tot aquest estrambòtic procés que estem vivint ens ho demostra amb claredat. Ahir, en una curiosa coincidència, era investit el president del Parlament més jove dels darrers temps i els avis de Reus rebien la confirmació que la seva feina era ben legal. En prenem nota i n'aprenem una mica? Si més no, per justícia.

Comentaris (0)18-01-2018 06:13:40

Dies de vent

Diu la saviesa antiga que el vent porta notícies. Bob Dylan recollia aquesta idea i ens convidava a escoltar respostes en el vent, sense anar més lluny. D'altra banda, el vent, en aquells temps en què tota la navegació coneguda era la marítima, era la força que inflava les veles i impulsava els vaixells cap al seu destí. Avui, però, el vent és una nosa, un fenomen atmosfèric que molesta i que acostuma a provocar no poques complicacions.

No deixa de ser curiós que avui, justament avui que es constitueix el nou Parlament, bufi un vent intens. Casualitat? Premonició? Avís per a aquells que vulguin i sàpiguen escoltar? No ho sé, francament. De tota manera, potser és tota una invitació a abandonar, ni que només sigui per un moment tot el coneixement modern, totes les dades, tots els càlculs aritmètics i estadístics que ordenen i orienten gairebé tot a les nostres vides i fer cas de l'antic saber.

Avui que començarà la legislatura més esperpèntica i més dramàtica de la nostra història recent (i potser més enllà i tot), amb un bon grapat d'electes empresonats o exiliats, provem a escoltar el vent fort que avui bufa. Potser ens ajudarà a trobar respostes. Potser, si més no, servirà per escampar aquesta boira i aquest tuf intens de dictadura, o potser ens impulsarà cap als nostres objectius. Aturem-nos uns minuts, parem l'orella, escoltem el que ens vol dir aquesta ventada d'avui i seguim endavant.

Comentaris (0)17-01-2018 06:12:51

Bosses

Ja fa dies que les paguem, les bosses de plàstic a les botigues. Una manera més o menys efectiva de reduir els residus d'un material extremadament resistent a la degradació. Ja no és cap sorpresa pagar uns cèntims per allò que era de franc o, fins i tot, algun euro que altre quan l'establiment ens ofereix una bossa reutilitzable, amb una mica de sort il·lustrada amb un dibuix atractiu que convida a fer-la companya de compres una bona temporada.

Una bossa, però, una humil bossa, diu molt de qui la porta i molt de qui l'ofereix. Des de la bossa de supermercat que tradicionalment havia servit de protectora d'alguna que altra permanent els dies de pluja, fins a la de la botiga de marca que tenim guardada per sortir al carrer en determinades ocasions, passant per la bossa humil de supermercat on entaforem la compra, com si fos un petit secret que cal protegir d'ulls indiscrets, hi trobaríem tot un ventall d'usos i aplicacions. Vulguem o no, els dibuixos i les coloraines sempre ens sedueixen i ens atreuen, al temps que ens permeten, si cal, projectar una imatge de nosaltres mateixos que no sempre es correspon amb la realitat.

En el fos, una senzilla bossa és un element més de la nostra societat. Ens atreu, ens convida a comprar, amaga allò que és nostre, transmet als altres alguna cosa que volem projectar... I és que, no ens enganyem, ens acaba podent l'estètica, que no sempre es correspon amb el contingut real de les coses. Ni de nosaltres mateixos.

Passem dies estranys i intensos on gairebé res no és allò que sembla i on el que se'ns mostra més evident es nega un i mil cops, si cal. En el fons, són dies bossa, on allò que ens arriba només és l'embolcall, el contenidor, d'una realitat que s'hi correspon, o no. L'única sort és que, tard o d'hora, tot surt de la bossa. I tard o d'hora, l'envàs s'abandona i es malmet, i només en queda el seu contingut, o el seu record. El mateix que en qualsevol altre àmbit de la vida, ben mirat. Inclús que en la realitat parlamentària o judicial, que avui no em ve de gust recordar. Avui, fins i tot el Palau, a la bossa.

Comentaris (0)16-01-2018 06:13:49

Respondre

Llegia aquest cap de setmana la notícia que els advocats voluntaris de l'1 d'octubre, de Girona, estan aconseguir tirar endavant una demanda col·lectiva contra els policies que van fer servir una violència tan innecessària com desproporcionada aquell dia, amb el pretext de tancar col·legis electorals. Sense cap mena de dubtes, una molt bona notícia i, si ens ho mirem bé, un model de com caldria començar a actuar davant d'aquells que han fet de l'agressió contra nosaltres una manera de fer i, fins i tot, un motiu d'orgull.

No seré jo qui estigui contra els actes simbòlics, ni contra les concentracions setmanals, ni contra els llaços grocs, ans al contrari. Un projecte a llarg termini -i la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats pot anar per llarg-, demanen accions que recordin constantment que no estan sols. D'altra banda, però, no n'hi ha prou, i molt menys encara si pensem que a l'altra banda tenim un gran poder polític, judicial i mediàtic disposat a denunciar i perseguir tot i tothom. I ja sabem, com ens recorda la tercera llei del moviment de Newton, que quan s’exerceix una força sobre un cos, aquest reacciona exercint una altra força a la mateixa direcció, però en sentit contrari. Doncs que es noti. Potser ja és hora de respondre aquells que ens ataquen de la mateixa manera. I no cal recórrer a la violència, evidentment, perquè n'hi hauria prou amb denunciar per tots els mitjans, especialment davant dels jutjats, qualsevol agressió.

Els advocats de Girona marquen un nou camí: denunciar davant dels tribunals els agressors. I si comencem a presentar demandes contra tots aquells que menteixen, difamen o alimenten l'odi i la catalanofòbia, ja sigui des de faristols parlamentaris o des de mitjans de comunicació? Respondre de la mateixa manera, fins i tot amb el pretext de l'aplicació de les seves lleis, podria ser una manera eficaç de fer front a tanta fatxenderia. Una nova tasca per a alguna que altra entitat cívica experta en grans mobilitzacions i per al nou Govern, potser? Tal faràs, tal trobaràs.

Comentaris (0)15-01-2018 06:12:53

Diumenge gris

Diumenge de gener. Diumenge gris, fred, humit. Diumenge d'hivern. Un diumenge d'aquells que conviden a no sortir del llit, a no fer res, a esperar només que les hores passin lentes i que arribi dilluns, i potser una altra perspectiva. Diumenge, a tot estirar, de manta i sofà, o de llar de foc i llibre gros, o breu poemari. Diumenge de música lenta, escoltada amb la monotonia dels colors finestra enllà.

Vist així, promet poc, aquest dia que comença. Però malgrat tot, sabem que només és un diumenge més d'un hivern més. I sempre ens acaben podent les ganes, o allò que calgui per vèncer la mandra i sortir al carrer, potser ben tapats, potser amb paraigua, o de la manera que calgui, per recordar-nos que estem vius, que tot té sentit, i que més enllà de la foscor i del fred hi ha una vida endormiscada a punt d'obrir-se pas de nou.

Diumenge de gener, i les mateixes opcions de sempre, malgrat tot. Podem deixar-nos abraçar per allò que es veu rere la porta de casa i recloure'ns en la melangia, o podem sortir al carrer, segurs i convençuts que l'hivern és només una estació, que el gener només té trenta-un dies i que un diumenge només són vint-i-quatre hores que val la pena viure-les, com si fossin les últimes.

Comentaris (0)14-01-2018 06:42:24

Construir el futur

Està molt bé allò que va escriure William Ernest Henley de ser amo del meu destí i capità de la meva ànima, però una cosa és anar creant, amb convicció i cada dia, la pròpia història, i una altra ben diferent és pretendre inventar la història aliena, a partir d'invencions, de tergiversacions dels fets, de negacions constants de la realitat i de pretendre que, a cop de repetir-la, la mentida passi a ser veritat.

De fet, això que estan fent ara determinats fiscals i responsables polítics a propòsit de tot el que va succeir a casa nostra l'octubre passat no és nou, ni original. Ben mirat, no és més que el mateix recurs que es fa servir sempre que es vol criminalitzar un determinat col·lectiu i aniquilar-lo com a identitat, si més no. La història, fins i tot la més recent, està farcida d'exemples que no crec que calgui recordar. La manera? Veure violència on no n'hi ha, veure delictes on no hi són, veure criminals on només hi ha persones, veure bandes organitzades on hi ha comissions de treball, veure fosques i secretes intencions o només hi ha programes públics... I si comptes amb un exèrcit de periodistes (deixem-ho així) que narren uns fets que mai no han existit, i una població disposada a creure tot el que els arriba, tenim la tempesta perfecta preparada. El resultat? quatre presos innocents, cinc exiliats, una colla de presos en llibertat sota fiança, una pila enorme d'investigats, unes institucions segrestades i tot un poble amenaçat.

Ara en diuen post-veritat de tot això. Jo en dic, directament, mentida. De fet, la pitjor de les mentides, aquella que té com a finalitat fer el màxim de mal possible als altres, sovint innocents, al quals no es pot doblegar ni a cops. I és que no és pot fer passar bou per bèstia grossa, per més que en diguis estat de dret.

Insisteixo: està bé construir la pròpia història, però que sigui a partir de la lectura correcta del passat, si és que volem un futur digne. Si no, només tindrem un present de mentida i un demà encara més fals. El problema és que hi ha qui no en sap, o que no vol.

Comentaris (0)13-01-2018 06:50:50

Pàgines: 123456171819202122122  <>