login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Com que no?

Si alguna cosa se'ns haurà de reconèixer als catalans algun dia, tot i que pugui semblar sorprenent a primera vista, és el sentit de l'humor que som capaços d'exhibir, fins i tot en les circumstàncies més complicades. Amb la que ens està caient a sobre, amb mig govern a la presó i mig a l'exili, amb les institucions usurpades, amb centenar d'alcaldes citats davant d'un jutge, i amb gent de tot ofici i condició perseguida per una estrany i suposat estat de dret, encara tenim la capacitat de fer humor i d'inventar, per obra i gràcia de la intel·ligència de la Guàrdia Civil, un poble, Sant Esteve de les Roures, que cap mapa no és capaç de situar, però que compta amb una estructura i uns serveis que molts municipis prou voldrien per a ells.

La mentida malintencionada, com tantes i tantes que estem veient passar davant nostre aquests darrers mesos, poden acabar duent a situacions tan absurdes com la de parlar de violència contra la policia en un municipi inexistent. De fet, no deixa de ser coherent que una violència que no va ser es produeixi en un poble que tampoc no és enlloc. Això no es pot negar: del tot coherent. Però més enllà d'aquest accident (mai més ben usat el mot) geogràfic, tota aquesta colla de mentides i falsedats està portant un curiós i imprevisible enfrontament entre la policia, que elabora informes tan documentats com el que parla de Sant Esteve de les Roures, i el Govern, que des de fa anys mira amb lupa les finances de la Generalitat i que fa mesos que les té directament intervingudes, a propòsit de la suposada utilització de diners públics per al referèndum de l'1 d'octubre. Al mig, un jutge que ha hagut de fer una dura marxa enrere en alguna de les seves decicions, que no deu tenir ganes de rectificar més la seva instrucció, però que, al pas que va, igual es veu obligat a actuar contra els uns o contra els altres, o qui sap si contra ell mateix, sense saber-ho.

Sigui com sigui, ja es veurà, perquè el que estem vivint darrerament supera la capacitat fabuladora dels guionistes més agosarats. De moment, per si de cas, seguim organitzant les nostres sortides de cap de setmana a aquells llocs que apreixen a tots els mapes, mentre esperem -temps al temps- que Sant Esteve de les Roures s'acabi erigint en l'autèntica capital d'una futura republica catalana. Ja posats...

Comentaris (0)21-04-2018 06:44:45

A la porta

Com aquell que diu, ja tornem a ser a la porta de Sant Jordi, la festa més festiva de totes les festes, justament, potser, perquè s'escau en dia feiner. Diluns ens capbussarem de nou en un oceà de roses i de llibres, i ens deixarem endur per la dolçor de l'amor i pel plaer de la lletra impressa. Què més se li pot demanar a una diada festiva?

Però això serà d'aquí a uns dies, tot i que els llibreters ja han anunciat que diumenge obriran per començar a presentar-nos el seu catàleg de novetats i també de clàssics, i per anar escalfant un dilluns que esperem, com de costum, fantàstic. Avui, divendres, amb tot el cap de setmana al davant, em ve de gust fer una reflexió sobre un seguit de personatges que també trobarem dilluns: els autors, els escriptors de bona part dels llibres que comprarem. Entrar en aquest univers obscurs i tancat dels creadors és complicat pel que té d'hermètic -sovint en una relació inversament proporcional a la qualitat de les obres- i pel tuf d'exaltació de l'ego que sovint s'hi respira, barrejat amb una evident mediocritat.

Dilluns hi haurà esmorzars literaris, vermuts amb els escriptors, signatura de llibres, entrevistes als mitjans i molta presència al carrer, a prop d'una gent sovint deliberadament esquivada la resta de l'any. Però és Sant Jordi, cal vendre i cal deixar-se veure, per rebre l'homenatge d'amics, coneguts i saludats que mai escriuran ni una ratlla. Pobrets. Aquesta és la cara que menys m'agrada, d'aquesta festa, la de l'exhibició impúdica d'una pretesa qualitat literària que no sobreviurà ni un cicle estacional, i que l'any que ve no recordarà ningú.

A les portes de Sant Jordi vull reivindicar la crítica literària seriosa, la que destria el gra de la palla i l'única capaç d'argumentar per què una determinada obra sobreviurà al pas del temps i se seguirà llegint d'aquí dècades o segles. Però vivim temps ràpids, d'immediatesa. I ja sabem que la presa i la qualitat, tot sovint, no són bones companyes de viatge. Dit això, fem el Sant Jordi que més ens agradi, llegim el que ens vingui de gust, que si ens fa profit, és que valia la pena. Al cap i a la fi, cal de tot perquè hi hagi de tot, també a l'univers literari, farcit d'estrelles, planetes, constel·lacions, galàxies i forats negres.

Comentaris (0)20-04-2018 06:15:26

Puntualitat?

Hi ha coses que no canvien. Vas a un espectacle en viu qualsevol i la puntualitat fa tard. Sempre és així, sobretot a aquelles localitats on la cultura encara és un privilegi al qual tens accés perquè pagues, o et regalen per la rao que sigui, un determinat producte i, en tant que pagador, o convidat, també adquireixes dret a tot. I més encara si no pagues.

Per què s'ha de començar tard un espectacle anunciat amb mesos d'antelació? Com és que aquell que es fa esperar encara entra amb la cara de satisfacció de qui arriba a punt de l'inici de la sessió, gairebé donant permís perquè comenci l'espectacle, en lloc de fer-ho amb la cara de vergonya que caldria? Per què els responsables de les sales són còmplices d'aquesta manca de respecte i no tanquen portes a l'hora en punt? En definitiva, per què assumim com a normal aquest menyspreu a la feina dels actors, o dels músics, o dels ballarins, que ho tenen tot a punt a l'hora i que han de patir una espera del tot innecessària i injutificable? I encara més, per què, a sobre, d'aquest temps d'espera indigne en diem cinc (o deu, o quinze...) minuts "de cortesia".

Segurament, la resposta tindira molt a veure amb el concepte que tenim de la cultura i de la feina dels altres. Del concepte que en tenim, o dels menspreu inconscient que ens provoca, ja que tot passa al darrere dels nostres desigs puntuals. Ah! Per cert, si encara algú dubta que tot plegat té a veure amb aquest valor que donem a les arts i a la cultura en general, que m'expliqui per què els partits de futbol sí que comencen puntuals i qui no hi és, no hi és comptat.

Comentaris (0)19-04-2018 06:07:02

Groc

Diumenge passat, enorme manifestació a Barcelona exigint la llibertat per als presos polítics. Novament pacífica, multitudinària i festiva, i una nova demostració que qui havia donat per liquidat allò que en diuen procés, no té ni idea de què està dient. I dissabte vinent, una altra a la vista. En aquesta ocasió no serà cap nova manifestació, sinó la final de la Copa del Rei de futbol, entre el Barça i el Sevilla que, repassant les darreres edicions en què ha participat l'equip català, promet.

El ministre de la policia ja ha anat preparant l'ambient amb anuncis que miraran com es poden criminalitzar xiulades massives a l'himne espanyol, o al seu monarca. Es veu que li molesta, que la gent s'expressi lliurement. Ja veurem, perquè al pas que anem, el simple fet de ser català podria acabar sent indici de delicte, si no ho és ja. Sigui com sigui, ahir llegia que un grup de penyes vol tintar la grada de groc. Fins ara, s'ha volgut evitar la presència d'estelades o de silenciar les xiulades, a cop de decibels. En el cas, per exemple, de samarretes de color groc, què faran? prohibiran l'accés al recinte amb prendes d'aquest color? A sant de què? Amb quin argument? No descartem res, en qualsevol cas.

El ridícul de l'espanyolada rància i intransigent cada dia se supera, arribant a límits gairebé inimaginables. Ja fa dies que el groc molesta a determinada gent, i molt. I ara resulta que serà un dels colors de la temporada que ja arriba. Aniran a pels dissenyadors de moda i les botigues? Prohibiran l'exhibició pública de qualsevol elment groc? Els dibuixos animats s'hauran de reeditar? No ho sé, francament. Ara mateix, el primer indici el podem tenir dissabte vinent on, molt em temo, l'esport tornarà a quedar en un segon terme, darrere de la intransigència i l'autoritarisme que ens envaeixen darrerament. Santa paciència.

Comentaris (0)18-04-2018 06:07:21

No es veu, no hi és

Ja és ben veritat que allò que no es veu no existeix. Vivim temps en què tot s'ha de poder veure, tocar, manipular. Així ens va en el terreny de les idees i del pensament abstracte, però aquesta és tota una altra qüestió. Sigui com sigui, i potser la immediatesa de tot plegat també ajuda, el que no ocupa portades o espais destacats a les xarxes, és com si no anés amb nosaltres. Un bon exemple, sense anar més lluny, és l'esport femení, gairebé desapregut de l'actualitat, tret de quatre disciplines clàssiques quan arriben uns jocs olímpics (gimànstica, natació i poc més) o llevat que l'equipació de les esportistes sigui prou suggerent com la de les jugadores de vòlei platja que sempre deixa un rastre important d'imatges que res no tenen a veure amb la pràctica esportiva ni amb la competició.

Per això, perquè allò que no es veu no existeix, m'ha sorprés la notícia d'una mare de Badajoz que ha tingut la santa paciència de fabricar un àlbum de cromos de la lliga femenina de futbol perquè les seves filles en puguin gaudir. Sembla que la idea finalment ha aconseguit suport de qui l'hauria d'haver promogut, però molt em temo que la cosa no passarà d'una anècdota en l'univers terriblement masclista de l'esport professional. Benvinguda sigui, en qualsevol cas.

Aniria bé començar a canviar algunes rutines i presències mediàtiques. Sí, sí, ja sé que diran que l'esport femení és minoritari, que no atreu públic i tot plegat. De tota manera, la presència als mitjans és clau per canviar la realiat. Un exemple? Quants mundials de motociclisme ha hagut de guanyar Laia Sanz abans de destacar com a pilot del Dakar i aconseguir el reconeixement que ara mateix té? No ens enganyem, n'hi ha prou amb un seguiment informatiu com el que té el Dakar per fer visible allò que fins aleshores era invisible. Comencem a treure la caspa i la testosterona dels programes i dels informatius d'esport? Per demanar, que no quedi.

Comentaris (0)17-04-2018 06:12:13

Qui desafia?

Ahir no hi vaig ser, però molt bé havia d'anar la manifestació de Barcelona, i molt potent el seu impacte tant aquí com a fora -les imatges, de fet, són prou eloqüents- com perquè Televisió Espanyola en parli qualificant-la de "desafiament" a la llei, o com perquè la senyora De Cospedal, ministra de Defensa, no ho oblidem, la titlli de "dictadura separatista".

Ben mirat, que una concentració anunciada, autoritzada, legal, pacífica i multitudinària es consideri una demostració de dictadura o un repte a la llei diu molt de qui així en parla. I és que ja fa temps que hem entrat -que han entrat les veus de l'Estat Espanyol, de fet- en una banalització irresponsable de les paraules. D'aquesta manera, qualsevol expressió pacífica de caire independentista, ja fa anys que és nazisme; qualsevol concentració és incitació a l'odi, i qualsevol demostració de força, terrorisme. En aquest context, les qualificacions -0 desqualificacions- de la manifestació d'ahir no són altra cosa que l'expressió lògica d'aquesta virulència verbal.

Les paraules són importants, i utilitzar les adequades en cada ocasió, encara més. Tots tenim experiències de fer un ús maldestre dels mots i de les conseqüències que pot comportar. Però quan el que es produeix és una manipulació del significat, fent servir de manera irresponsable conceptes tan greus com aquells que al llarg de la història han ocasionat tant de dolor i tanta mort, com el terrorisme o el nazisme, o considerar que un resultat democràtic d'unes eleccions és una dicatadura, o que l'exercici de la llibertat d'expressió suposa desafiar les lleis, realment ens estem situant fora de qualsevol estructura democràtica racional. Un cop més, la distorsió dels mots és una expressió de la distorsió del pensament polític i el resultat lògic de la irracionalitat i de l'odi més absoluts.

Comentaris (0)16-04-2018 06:06:20

La clau?

On és la clau del benestar? Què és allò que ens fa sentir realment bé? Què ens fa grans? Qui no s'ha fet mai aquestes preguntes o, si voleu, qui no n'ha trobat algun cop la resposta sense proposar-ho; gairebé sense saber-ho? Tots, de fet, hem pogut tastar la felicitat, la pau, la calma, la seguretat en nosaltres mateixos... qualsevol d'aquestes sensacions tan agradables i tan positives. I per què? Què ens ha fet sentir així?

Tot sovint busquem companyia, una feina millor, un cotxe nou, unes vacances, roba nova, o qualsevol canvi en la nostra rutina que ens aporti benestar i satisfacció. Ho sabem -de manera inconscient, o de vegades a plena consciència- que un canvi, de tant en tant, pot resultar imprescindible i altament beneficiós. Però ben mirat tot és aquella alegria que passa, que ens satisfà i que ens deixa un gran record, però que passa. I així tornem a buscar, i trobem i fem i desfem un i mil cops, perquè el desig de la felicitat ens obliga a no aturar-nos, a no rendir-nos a la plàcida calma de l'abandonament i la resignació, sense adonar-nos que l'única resposta a totes les preguntes som nosaltres mateixos.

No hi haurà res que puguem comprar ni tenir que ens pugui fer grans si no és que ja ho érem abans. I no hi haurà companyia que ens enriqueixi si no tenim molta riquesa per compartir. Tot el que ens arriba de fora, ajuda, no ho negaré, i de vegades moltíssim. Però no ens enganyem, nosaltres som la clau de la nostra existència, del nostre benestar i de la nostra felicitat, encara que sovint no ens sabem reconèixer de manera adequada, ni valorem com caldria unes capacitats que, amb una lleu ajuda exterior, poden emergir amb tota la seva autèntica potència. Som molt, moltíssim més del que acostumem a pensar, però no sempre en som prou conscients. Vet aquí.

Comentaris (0)15-04-2018 07:08:41

Ofendre

Fa uns pocs dies, el ministre Català, al Congrés de Diputats, va deixar anar una parrafada perfectament preparada per criminalitzar una mica més la dissidència política, a través, en aquesta ocasió, dels llaços grocs que llueixen alguns diputats. És fàcil d'entendre que el ministre no estigui d'acord amb els llaços en qüestió, pel que signifiquen i pel que defensa el govern del qual forma part, però una cosa és no opinar el mateix d'un símbol i una altra de ben diferent, el que va deixar anar, com aquell que no diu res.

Anem a pams. Diu Català que els llaços grocs ofenen perquè impliquen que a Espana hi ha presos polítics i, segons ell, no és així. És a dir, que l'ofen que algú pugui pensar diferent que ell. Per a ell hi ha polítics presos i per a molts de nosaltres hi ha presos polítics. Fins aquí, tot correcte i cadascú per allà on l'enfili. Però resulta que el que diguem nosaltres, en aquest cas a través d'un símbol, és ofensiu. L'expressió del nostre pensament és ofensiva. Molt democràtic i molt constitucional, sí senyor.

I com si amb això no hagués prou, el ministre considera que som afortunats els que podem exhibir aquest llaç a la solapa. Afortunats per expressar-nos? I jo que pensava que la llibertat d'expressió era un dret constitucional recollit en aquella carta magna que tant diuen que els agrada i defensen. Doncs ara es veu que el que s'hi diu és una sort, no un dret, un valor superior a preservar. Anem bé.

I per acabar, com era d'esperar, l'alegat de torn contra els atacs violents als que pensen diferent a Catalunya. Perquè, evidentment, tot el que soni a català ha de ser terrorisme, només faltaria. Bé, només faltaria fins que arriba un jutge i diu que tallar una carretera o alçar barreres d'un peatge, a tot estirar, és desordre públic, no terrorisme. Però això al ministre tant li fa. Si ell diu que a Catalunya tot és terrorisme, és que tot és terrorisme. Què ens sabrem, els que vivim a Catalunya, si no llegim els seus diaris? O un jutge, fins i tot, si s'aparta de la veritat oficial?

Ja és ben cert que no ofèn qui vol sinó qui pot. Potser a Català l'ofenen els nostres llaços, però us ben asseguro que a mi no m'ofenen les seves paraules, només en confirmen que és un personatge amb una fosquíssima mentalitat franquista i dictatorial maquillada sense gaire sort, dit sigui de passada, de democràtica i constitucional. Un digne ministre d'aquest seu govern.

Comentaris (0)14-04-2018 06:57:58

Memòria

Quina cosa més estranya, això de la memòria. Ahir mateix, anava per un carrer ple de turistes, de parelles joves o grans, de grups de totes les edats, o de famílies amb canalla i maletes amunt i avall, i no vaig poder evitar la temptació de caure en l'enveja sana que provoca la memòria, els records de quan nosaltres érem aquella gent, en una ciutat estranya, amb una llengua desconeguda, amb els ulls oberts de bat a bat i amb l'emoció de la descoberta de tot un món, de tota una realitat diferent. La sensació de saber-nos sols davant d'un univers ple de suggerències per descobrir i de propostes per tastar.

Ahir van aforar, no sé a sant de què, els records de tot arreu on hem estat. Aquelles instantànies de moments de calma, de felicitat, de la lleugeresa de no tenir cap altra obligació que absorvir amb delit tot el que se'ns posa al davant, perquè durarà poc, i potser no tindrem una segona oportunitat de gaudir-ne. Però fins i tot la memòria és efímera i en pocs minuts vaig tornar a la realitat de l'horari, a la implacable dictadura del rellotge i l'agenda, i a la buida monotonia de la realitat i de els coses sense sentit.

Ara mateix, mentre escric, sento una segona enveja. La de recordar el plaer del record. Però la realitat és la que és, passem temps complicats i som on som. Així i tot, aquella petita escletxa de la memòria sempre es pot reobrir per retrobar sensacions amables. I sempre ens quedarà la imaginació per dibuixar un futur diferent, segurament millor, on puguem mirar la realitat amb aquells ulls embadalits del turista, que veu novetats i meravelles allà on altres només hi troben monotonia.

Comentaris (0)13-04-2018 06:05:09

Cap problema?

De tant en tant, algun que altre alt càrrec de la política es despenja amb alguna declaració que diu molt més que el que expressen les paraules i que deixa veure, amb claredat meridiana, el pensament profund que hi ha al darrere d'aquell que les pronuncia. La darrera mostra són les declaracions del president del PP de Lleó, Juan Martínez Majo, a propòsit de la polèmica amb el màster fantasma de Cristina Cifuentes: "Vale, no tiene el màster. ¿Cual es el problema?" ha soltat sense cap pudor.

Anem a pams, i sense cap intenció d'exaustivitat. El primer problema és que una alta representant política, i la presidència de la Comunitat de Madrid ho és, se suposa que no ha de mentir de manera tan indigna i, el que potser encara és pitjor, no pot defensar amb tanta mesquinesa la seva postura com ho ha fet, tant en seu parlamentària com allà on li ha convingut. En segon lloc, perquè suposar que per ser qui s'és es té dret a aconseguir, per la cara, allò que a altres els costa tants diners i tant esforç ja diu molt del nivell ètic i moral de la persona en qüestió. En tercer lloc, perquè jugar amb una institució com ara una universitat pública -cosa que tant ha fet ella com els responsables del centre, i del més que suposat frau- demostra un nul respecte cap a l'educació i cap al coneixement. I per acabar, perquè aquest afer, i altres de semblants que tot indica que aniran apareixent, devalua fins a l'extrem tots els títols d'aquesta universitat, de manera segurament irreversible, almens per a moltes promocions d'estudiants que han cregut en la institució i en el seu rigor acadèmic.

En resum: sí que hi ha problema, i ben gros. Però, és clar, quan el pensament dominant en determinada gent és que per raó de cuna o de filiació es tenen drets inherents; quan el fet de tenir amics, compans o coneguts és la clau per obtenir qualsevol cosa de franc, i quan el menyspreu per la cultura de l'esforç i de l'adquisició de saber és absolut, passa el que passa. Aleshores, efectivament, res no és cap problema.

Comentaris (0)12-04-2018 06:14:23

Tots culpables

Si algun avantatge havíem tingut fins ara, en aquesta mena de partida d'escacs (em resiteixo a fer servir la terminologia bèl·lica que tant agrada a alguns) que estem jugant amb Espanya pel nostre dret a ser, era que anàvem sempre davant seu a l'hora d'exposar el relat del fets, del procés. Ara, però, les coses han canviat, i força. Sense un Govern que marqui el camí a seguir, i amb els partits dedicats a disputes tan lícites com inútils, en la major part dels casos, l'altre Govern, el d'Espanya, ben escortat per les forces de seguretat, els tribunals, els mitjans de comunicació i, fins i tot, el Rei, està creant un relat fantasiós, que res té a veure amb la realitat, però que a poc a poc va teixint una tupida xarxa argumental basada en fets inventats, però fins ara prou eficaç.

Ben mirat, res de nou. Una còpia actualitzada de l'ofensiva antiterrorista que el jutge Garzón va encapçalar al tombant de segle i que popularment es va conéixer amb aquell tristament famós "tot és ETA". Aquella ofensiva judicial va servir tant per detenir terroristes com per tancar diaris, demuntar xarxes socials i espais cívics, o anar contra el sistema escolar basc i la seva cultura, o contra determinades formacions polítiques. Ara i aquí, tot és rebel·lió. Tot és violència. Tot és terrorisme. Aviat, el carnet del Club Súper 3 es considerarà acreditació de pertinença a organització criminal, o alguna cosa així. Només cal forçar tant com calgui una realitat més que documentada en milers de fotos i vídeos de concentracions pacífiques i, ja de passada, també el Codi Penal, per acabar sostenint que qualsevol disidència, que qualsevol protesta i que qualsevol manifestació pública són rebel·lió tumultuosa i violenta. És a dir, actes terroristes. I arribats a aquest punt, ja tot s'hi val, i tant li fa què fem o què no fem, perquè sempre serem culpables de tot, fins a l'aniquilació final, llevat que la pressió internacional, o una nova estratègia política, torni les coses a lloc (admeto poca esperança, al respecte).

Per cert, m'agradaria molt saber què en pensen els familiars de les víctimes reals del terrorisme quan veuen que els seus éssers estimats, assassinats impunement, tenen el mateix valor per a aquesta tropa (ara sí que té sentit la terminologia militar) de governants, jutges, opinadors, periodistes, policies... que quatre pneumàtics encesos que tallen una carretera, o que les barreres alçades un peatge. Tan poc consideren que val una vida humana, com per posar-ho tot al mateix sac?

Comentaris (0)11-04-2018 06:13:41

Cada terra fa sa guerra

Curiosament, aquesta setmana que és la Setmana per la llibertat d'expressió -circumstància poc coneguda, o prou silenciada, encara- llegim la notícia que el PP demana cancel·lar una obra de teatre a un poble de Granada, atès el seu contingut "radical". Ben mirat, res de nou, quan en pocs mesos hem vist empresonar titellaires i cantants, o prohibir llibres, per exemple i atribuir tots els delictes possibles i impossibles a qualsevol que s'aparti una mica del discurs oficial del règim (i de l'oposició, no ho oblidem mai), o que plantegi qualsevol forma de legítima defensa cívica; i si no, que els ho demanin a la gent de Múrcia que rep dia sí i dia també a peu de vies.

A Catalunya, ja fa dies que ho sabem, que la democràcia espanyola fa aigües per totes bandes. Però, és clar, és molt senzill vendre una realitat fictícia on l'independentisme és l'origen de tots els mals. Amb aquest pervers espantall d'un colpisme inventat, tot passa a segon terme i la repressió avança lentament i de manera inexorable, ressucitant el vell feixisme franquista, pare del pensament polític de la major part dels actuals dirigents espanyols.

Setmana per la llibertat d'expressió. Com ens hem de veure, a aquestes alçades de la pel·lícula. Però les coses són com són i ens trobem reclamant allò que fa dècades que, per obra i gràcia de la sagrada constitució -cada cop menys sagrada i més pervertida-, se suposava que havíem de tenir resoltes. Però no. Sigui com sigui, el públic andalús es pot quedar sense una obra de teatre. I francament, no us mentiré, ja s'ho faran. Potser aquesta és la manera que entenguin sota quin règim viuen i on es troba, en realitat, la causa de bona part dels mals del país. Que espabilin, i que es comencin a plantejar en quina societat volen viure. Nosaltres, ja fa dies que ho sabem, malgrat les mentides i les amenaces. Que comencin a entonar l'"a por ellos" en una altra direcció, si volen canviar la seva realitat. I si no, ja s'ho faran. Al capdavall, cada terra fa sa guerra, i la nostra és la que és. I punt.

Comentaris (0)10-04-2018 06:08:37

Coses de reis

Malament rai quan les coses s'han de fer mig d'amagat i ben protegit. Malament rai (per a ell) quan el Rei Felip ha d'anar a un dels seus actes solemnes, a Barcelona, precedit d'un nou i impressionant desplegament policial i sense convidar cap autoritat política (amb la càrrega simbòlica que aquesta decisió comporta) per tal d'evitar que el tornin a deixar plantat.

Avui, el Rei d'Espanya serà a l'acte de lliurament de despatxos de la darrera promoció de jutges de l'Escola Judicial, que té la seu a Barcelona, curiosament. Pel que hem sabut, ni el delegat del Govern espanyol no hi és convidat. Menys encara l'acaldesa de la ciutat o el president del Parlament, per dir alguna cosa. Com a tota representació política, el ministre de torn que sempre l'acompanya. És a dir, que serà una trobada més íntima de l'habitual entre el monarca i una nova tongada de jutges, una nova generació de servidors de l'"a por ellos", potser? Francament, pensava que allò de la separació de poders era una altra cosa.

De propina, com ja ve sent costum, crida a la ciutadania a protestar contra la presència reial a la ciutat i més que previsible desplegament policial que deixarà imatges de carrers i avingudes buits, blindats, i una colla de vehicles negres travessant-los, tot formant un sinistre i gens edificant seguici.

Malament rai quan el rei ha de voltar així per un part del seu regne. No és que vagi o no despullat, com el del conte, és que no hi és gaire estimat, i sembla que ningú no ha gosat dir-li, encara, potser de tan ocupats com estan els seus més directes servidors en maquillar tota mena de conflictes familiars. Faci via, magestat i afanyi's, que a casa potser l'esperen.

Comentaris (0)09-04-2018 06:04:50

Abril

"Rient i plorant, abril va passant", diu la dita. Encara portem pocs dies, d'aquest mes sempre complicat i sempre canviant, i a fe de déu que passem del riure al plorar sense saber massa per què; del sol a la pluja, com aquell que no vol la cosa.

Potser abril i la seva variabilitat són una bonica metàfora de l'existència mateixa, on res no és immutable, i tot canvia constantment, en un trànsit sempre difícil de preveure i, de vegades, fins i tot, difícil d'entendre, a través de l'alegria, de la pena, de la solitud, de l'esperança...

Avui és diumenge, i és abril. Una bona ocasió per introduir una mica de calma i de serenor en aquestes setmanes imprevisibles que sempre ens reserva el calendari, durant les quals podem passar de rebre el sol amb ganes a recuperar la roba d'abric que fa dies que voldríem perdre de vista. Aprofitem el diumenge i el seu ritme pausat, i recuperem energies i ganes de seguir endavant, per més que tot pugui semblar complicat o fins i tot inútil, perquè sempre acaben arribant l'estabilitat i la calma, si sabem esperar i acceptar que l'abril és així, però també que és el preludi del bon temps i el passadís que ens ha de dur, a través de la primavera, fins a l'estiu.

Comentaris (0)08-04-2018 06:43:44

Expectatives i realitats

Ja ho diuen, que una d'aquelles coses especialment desagradables és acostar-te a algú esperant un petó i rebre una bufetada. Tots tenim l'experiència de saber què passa quan les nostres expectatives no tenen la resposta esperada per part de la realitat, i no és gens agradable. Doncs això, justament això, és el que ha passat a l'unionisme tronat que se les veia molt felices amb la detenció del president Puigdemont i que en pocs dies ha vist com ha passat de ser la presa definitivament abatuda, a caminar lliure pels carrers i, a sobre, amb una contundent negació del suposat delicte de rebel·lió.

Esperar un petó de la justícia alemanya i rebre una sonora plantofada en tota la galta. Això és el que ha passat. I no només de la justícia alemanya, sinó també de la belga, la suïssa i l'escocesa. Tot un reguitzell de bufetades en poc temps. I què es pot fer, davant d'això? Segurament, moltes coses. En el cas d'Espanya, ara mateix, només una, la mateixa que sempre ha practicat quan les coses se li han girat en contra, fins que li ha arribat el moment d'acotar el cap, claudicar i sucumbir a la trista derrota: atacar amb virulència i tancar-se en ella mateixa.

Dos exemples: les declaracions generalitzades de rebuig a aquella Europa que hores abans era garantia de tot i que ara és l'encarnació de tots els pecats, juntament amb un mal dissimulat intent d'atiar el gust per l'autocràcia, al més pur estil franquista, i les soflames incendiàries d'algun que altre periodista animant a segrestar ciutadans alemanys o a atemptar contra locals de la mateixa nacionalitat. Per cert, en aquest segon cas, la policia del país verbalment agredit ja ha pres nota, per si de cas calgués prendre mesures contra unes amenaces molt més incendiàries que un innocent nas de pallasso, pel qual es demanen 14 anys de presó, en aquesta democràtica Espanya.

Gir de guió important, el d'aquests darrers dies en un afer que ha passat de qüestió domèstica francament fàcil de resoldre amb un mínim d'intel·ligència, a una qüestió de política internacional d'imprevisibles conseqüències, ara mateix. Sigui com sigui, cada hora que passa, el règim espanyol (i la seva oposició) es mostra més i més hereu del franquisme del qual prové, no ens enganyem, i la justícia espanyola ofereix la seva imatge menys justa. Tot un èxit.

Comentaris (0)07-04-2018 06:55:23

Pàgines: 123456171819202122127  <>