login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Banalitzar la realitat

Una de les pitjors coses que es poden fer, i que els darrers mesos s'està fent, i de quina manera, és banalitzar la realitat. Cada cosa és el que és, significa el que significa i té la importància i la transcendència que té. Pretendre que tot pot ser vulgar, comú, sense cap interès especial, o banal, al capdavall, és un exercici de negació de la realitat que mai no pot dur res de bo, i que acostuma a amagar intencions i propòsits inconfessables o, com a mínim, gens gratificants.

Hem vist, darrerament, com la protesta s'equipara a terrorisme, una manifestació a la violència, la discrepància al nazisme... en una escalada de brutalitat verbal i conceptual més que perillosa i totalment impròpia d'una societat que es vol dir democràtica. Se n'ha parlat prou, de tot plegat. És el que sempre acaba deixant com a llegat la impotència del fanatisme. Ahir, encara, vam assistir a un nou episodi d'aquesta escalada de banalització dels fets més terribles, per justificar actuacions indignes. Ahir, el Govern espanyol va admetre que la policia desplegada a Lleida amb motiu del referèndum de l'1 d'octubre sí que havia donat pilotes de goma a alguns alumnes de l'escola davant de la qual estaven acampats. La resposta oficial parla d'una iniciativa singular d'algun dels policies, però immediatament afegeix que aquesta és una pràctica habitual, fins i tot en fires i actes amb públic infantil.

Tot molt normal. La policia espanyola no només va fer servir unes armes i una munició prohibides a Catalunya, saltant-se la legislació vigent a casa nostra, sinó que no té cap pudor a banalitzar uns projectils que ja van deixar algun que altre ull rebentat, aquells dies i que, no ho oblidem, són munició, no pas cap joguina. O és que es trobaria bé repartir bales per jugar al pati?

Tot té el valor que té, i tot és el que és. Permetre que des dels poders, ja siguin policials, polítics, judicials, o de qualsevol mena, es reinterpreti la realitat a demanda i es modifiqui el veritable significat de cada cosa, és el primer pas -o potser ja el segon o el tercer- per caure en un règim de pèrdua definitiva de les llibertats personals i socials. I tot indica que anem pel camí, si no és que ja hi som, ateses determinades declaracions, explicacions i algun que altre discurs institucional.

Comentaris (0)08-05-2018 06:18:06

Set dies més

Dilluns, de nou. Una nova setmana al davant i una nova data a l'horitzó: 14 de maig, d'avui en vuit. Aquesta és la nova data que ha marcat al calendari la gent que es va reunir fa uns dies a Berlín, per mirar de trobar una solució al tema de la investidura d'un president i de la formació d'un Govern que vagi retornant el país a una certa normalitat.

Si hem de fer cas del que hem vist els darrers mesos, tenim ben poques raons per a ser optimistes i el fantasma d'unes noves eleccions -amb la dilació en el temps de la situació actual que comportarien- cada dia és més real. Els responsables polítics diuen que les volen evitar, que tenen una estratègia, que hi ha possibilitats de revertir la situació, i tot el que vulgueu, però la realitat és que seguim intervinguts, sense institucions i amb innocents a les presons i a l'exili. Una anormalitat que es va fent més i més normal cada dia que passa.

No tinc ni idea del que podem arribar a veure aquests propers set dies. El temps, jutge implacable, ho dirà. De moment, la sensació de viure en bucle és massa intensa i la por d'acabar perdent tot el que tenim, que cada dia que passa és una mica menys, es va fent més present. Ja veurem. Sigui com sigui, estaria bé ordenar les prioritats i actuar en conseqüència. Personalment, penso que la recuperació el control institucional i el retorn de presos i exiliats haurien de passar al davant de qualsevol altre objectiu immediat, ara mateix. A partir d'aquí, tot és anar fent, amb noves estratègies, amb nous objectius, amb noves prioritats, i amb un nou discurs que ens pugui fer, realment, avançar.

Comentaris (0)07-05-2018 06:11:11

Temps al temps

Una de les moltes coses que ens ensenya la natura és que tot té el seu ritme, el seu moment, i la seva velocitat. I que de res no val la pressa, ni el desig d'accelerar la cadència de tot plegat. Ara mateix, arriba, o hauria d'arribar, el bon temps. És el moment de plantar tot allò que seran productes d'estiu. Ha calgut preparar la terra, pensar en el rec i posar a terra les petites plantes que s'hi arrelaran i es faran grans. Fins aquí la nostra part de la feina. Ara, paciència, que les setmanes vagin avançant i que tinguem sort amb tot un seguit de factors externs que no controlem i que poden afavorir els resultats o engengar-ho tot a pastar. Cal confiar que les temperatures siguin les adequades, que plogui, però no massa, que no pedregui...

No hi ha dubte que la natura és tota una lliço de paciència. Una lliçó especialment útil en aquests temps que vivim en què la immediatesa ho presideix tot i en què els resultats els voldríem immediats. Malgrat tot, sabem que tot va al seu pas, i que tot arriba. Només cal saber què volem aconseguir, anar posant els mitjans que requereix cada moment, i saber esperar que els resultats arribin.

Faríem bé d'aprendre dels ritmes de la natura per a tot, en general, a les nostres vides. Cada propòsit, cada projecte, cada nova aventura i cada nou objectiu que ens plantegem voldrà la seva preparació, la seva atenció i el seu temps. Però som impacients de mena, i ens costa admetre que res no acostuma a ser quan voldríem que fos i donar temps al temps. Així i tot, persistim i, de vegades, si no ens precipitem, si sabem fer bé les coses, les coses surten bé, i nosaltres ens en sortim.

Comentaris (0)06-05-2018 06:43:01

Quan es fa perquè toca...

Quina gran diferència, quan les coses es fan per convicció, perquè s'hi creu, o quan es fan perquè toquen i una mica, fins i tot, per quedar bé. Aquests dies, arran de la polèmica (i vergonyant) sentència de "la manada", el ministre del ram, un tal Català, va decidir que calia estudiar la reforma del Codi Penal pel que fa als delictes contra la llibertat sexual, entre els quals hi ha la violació. Decidit, doncs. Encàrrec a la Secció Penal de la Comissió General de Codificació, que es veu que és l'òrgan assessor per a aquestes qüestions, i endavant les atxes. Però, oh, sorpresa! Hi ha un diari que s'hi fixa una mica i detecta que els vint membres que formen aquesta secció són, tots ells, homes.

Només cal llegir una mica les notícies d'aquests dies per constatar el rebombori que ha originat la composició d'aquest òrgan que ha d'estudiar la manera d'evitar que les violacions quedin poc menyns que impunes, llevat que acabin amb la víctima, que llavors es veu que sí, que eren violacions. Prèvies a l'assassinat, però violacions.

Davant de l'absència de dones a l'alt organisme assessor, el catedràtic que s'hi troba al capdavant, un tal Mestre, per cert, ha demanat de poder-hi incorporar algunes dones, perquè hi siguin presents "totes les sensibilitats". El ministre Català, evidentment, hi ha accedit. Ja veurem quantes dones acaben formant-ne part i amb quin nivell d'intervenció. D'entrada, el nyap ja està fet. I ja sabem que allò que comença malament, acostuma a no acabar gaire bé. És el que té fer les coses per complir l'expedient, però sense cap convicció. Molt em temo que el màxim que podem arribar a esperar és un enduriment de les penes (especialitat jurídica del PP i companyia), però cap nova garantia per a la seguretat i la llibertat individual de les dones. Potser és que d'on no n'hi ha, no en raja. Ja veurem què en surt de la combinació Mestre i Català.

Comentaris (0)05-05-2018 06:32:00

Hi ha qui té dret a tot

Sí que va tenint raó Ciutadans quan diu que vivim en una societat dividida. Aquests dies hem tingut un bon exemple amb la defensa numantina que va fer Arcadi Espada, un dels fundadors de la formació de Ribera -no ho oblidem-, dels violadors de "la manada", en un plató de televisió. Qui vulgui veure les imatges, les podrà trobar facilment, perquè jo no tinc ni ganes d'enllaçar-les, per pur fàstic, cap a l'individu i cap a la conductora del programa, com a representant del mitjà. I es que es veu que hi ha qui té dret a tot, des d'apuntar amb el dit, nom i cognoms, alguns professors, obviant qualsevol pessumció d'innocència, com va fer el propi Ribera no fa gaire, fins a defensar la vida sexual (així ho va deixar anar) dels violadors, justificant la seva actuació en una suposada lleugeresa sexual de la víctima, de qui va demanar vídeos, fins i tot, per acabar de convertir la víctima en culpable.

Mentre això passa a una banda de la societat, a l'altra s'imposa la censura, la coacció i la violència repressiva, ja sigui per cantar, per escriure, per votar o per opinar. La justícia s'ha tornat cega d'un ull només, i ja tan sols mira cap a un cantó. El que per a segons qui és el legítim dret a la llibertat d'expressió, per a altres és incitació a l'odi, sedició i violència. Molt gran, aquest estat de dret. Molt. I molt reveladors els silencis còmplices.

Ahir va sortir de presó, un cop complerta la seva condemna, un famós violador múltiple. Quant trigarem a veure'l desfilar per segons quines televisions? Quant a veure un cara a cara entre ell i, per exemple, individus com Espada, capaços de defensar delictes com els que va cometre? Quant a furgar la vida de les víctimes, després de més de dues dècades? I sobretot, quant a veure actuar la fiscalia contra aquests comportaments? La resposta, com sempre, la deu tenir el vent, que bufa cap a on bufa, de manera incontrolable, però que sempre acaba tirant cap a la mateixa banda. Darrerament, cap a la més mesquina, més miserable i lamentablement, més rendible per als interessos més inconfessables. Tot sigui per la llibertat i per l'audiència.

Només un dubte: Si els violadors de "la manada" haguessin estat quatre immigrants de qualsevol barri marginal, el tractament de tot plegat i la condescendència amb els seus actes haurien estat els mateixos? Ho dubto molt. Els uniformes encara manen molt.

Comentaris (0)04-05-2018 06:20:25

Sempre la llengua

Ja fa dies que corre per Burgos una campanya de recollida de signatures contra la immersió lingüística o, més ben dit, contra la presència del català a l'esfera pública, no ens enganyem. L'argument, el de sempre: la llibertat d'escollir la llengua en què han d'estudiar el nostres (bé, els seus) fills. Res de nou, i res de massa greu, després de la ja cèlebre campanya contra l'Estatut de Cataluna de fa uns anys.

Digueu-me malpensat, però és fàcil veure-hi al darrera d'aquesta nova iniciativa en pro de la llibertat, la mà de Ciutadans, un partit que té el seu origen en l'oposició visceral al català i que no esquiva cap ocasió per fer notòria la seva postura al respecte, ara ja, finalment, amb la connivència absoluta de PP i PSC-PSOE. Insisteixo, cap novetat. L'únic dubte que tinc, ara mateix, és si la campanya serà només una bajanada nascuda i morta en una capital castellana o si, per obra i gràcia de ves a saber qui, s'acabarà estenent per tota Espanya. El temps ho dirà.

Sempre m'ha resultat curiós que el gran argument per limitar, reprimir i coartar sigui el respecte a la llibertat. Es veu que la llibertat va per barris, igual com l'alegria, i que és patrimoni exclusiu d'alguns. I si no, que els ho demanin a tots els ultres que no trepitjaran mai una presó, malgrat condemnes fermes (això si no són descarregats de tota culpa abans), i que acaben sent el contrapunt ignominiós davant dels nostres presos políticis. Deu ser el concepte de llibertat que tenen totes les dictadures, fins i tot les constitucionals i de dret.

Organitzaran autobusos per anar a votar contra el català a Burgos? Ja tarda, algun operador turístic, a aprofitar l'avinantesa i fer l'agost pel maig. Al capdavall, una visita a la ciutat d'el Cid i a la seva catedral, sempre és interessant. El tema de les manifestacions potser no cal, però una mena d'Imserso lingüístic, ja posats...

Comentaris (0)03-05-2018 06:24:19

No sóc professor

Jo no sóc professor d'El Palau. Bé, de fet, no sóc professor d'enlloc. Em costa molt imaginar-me davant d'una colla de nens o d'adolescents i intentar que aprenguin quatre coses imprescindibles de qualsevol matèria, perquè puguin anar pel món amb una mínima cultura, ni que només sigui, que els permeti valorar la realitat i actuar amb una mica de criteri. Molt menys encara, puc imaginar-me entrant a l'aula, un dos d'octubre i explicant per què les portes estan rebentades, per què hi ha vidres trencats i taules i cadires fora de lloc, o per què els seus pares, germans o padrins van ser atonyinats per la policia, com va passar, de fet, a tants i tants centres educatius de qualsevol poble o ciutat. Jo hi vaig ser, en un d'aquests; sé què hi va passar, i puc imaginar el repte de parlar d'uns fets del tot irracionals.

No, no sóc professor d'El Palau, però ells, per sort, sí. Centenars, o milers de professors, arreu del país, es van trobar l'octubre de l'any passat amb la dificilíssima tasca d'explicar els fets del dia abans, i de fer-ho de manera pacífica, pedagògica, fins i tot. I n'estic segur que ho van saber fer, empassant-se la ràbia i la impotència i apostant, com fan cada dia, per la convivència entre tots els alumnes, vinguin d'on vinguin i pensin com pensin, i amb l'únic objectiu final de contribuir a formar persones de profit.

Avui, els professors d'El Palau són objecte d'escarni i de persecució. Abans n'havien estat uns altres i, de ben segur, en vindran més, perquè, no ens enganyem, tant li fa què expliquin a les aules, perquè el problema, per a alguns, és que expliquin la realitat, no aquesta ficció victimista i brutal que s'està creant des de les institucions de l'Estat i des dels seus col·laboradors necessaris: premsa, determinades entitats, alguns partits... que no tenen altre objectiu que aniquilar la llibertat, el dret legítim a pensar diferent i, sobretot, la capacitat crítica davant de la realitat. Tota una aposta clara i contundent per un futur imperfecte, si s'ataca l'escola.

Jo no sóc professor d'El Palau. Però ells sí. I sort en tenim.

Comentaris (0)02-05-2018 06:18:06

Primer de maig

"Què se n'ha fet, d'aquella banda de rock?" es demanen els Manel, en una de les seves cançons. Avui, 1 de maig, jo em demano: què se n'ha fet, dels sindicats?

Sí, ja ho sé. Avui sortiran als carrers de diferents ciutats, amb les seves banderes, les seves coloraines, els seus lemes buits i les seves cançons ja sense sentit. Però avui mateix, un cop acabin les manifestacions, segurament a la barra d'algun bar entre olives, patates, canyes i rialles, tornarà el silenci i l'absència, mentre l'explotació laboral avança imparable enmig d'una complicitat indigna.

Què se n'ha fet, d'aquells temps en què els sindicats eren omnipresents? Què se n'ha fet, d'aquelles negociacions que sempre acabaven aportant alguna millora a la qualitat de vida dels treballadors? Qui ho sap. I a veure qui li pregunta a algun que altre històric sindicalista, avui més preocupat a fer-li el joc i ser aplaudit per l'extrema dreta que a cap altra cosa. Quin envelliment més deplorable, el d'alguns.

Avui, a Catalunya, a Navarra, a Múrcia... patim el retorn a la foscor més cruel del franquisme. Per motius ben diferents, però amb un mateix fil conductor. Avui, Andalusia s'estima més renunciar a una colla de milions europeus per a programes de formació laboral per tal de no haver de passar una auditoria comptable. I els sindicats? Discretament callats al que queda de les seves seus, preparant banderes nostàlgiques i ràncies per treure-les al carrer un dia a l'any.

Primer de maig, un dia per recordar aquells que es van deixar la vida, en molts casos literalment, perquè alguns poguéssim gaudir d'uns drets que avui ja no són ni record en l'imaginari laboral dels nostres fills. Un dia per recordar allò que va ser i que ningú sap on para, ara mateix. Avui, una cançó per a la nostàlgia.

Comentaris (0)01-05-2018 07:01:52

Pont

Començo a pensar seriosament que Catalunya sí que és una societat dividida. Avui mateix, hi ha gent que treballa, com a dia feiner que és, però hi ha una bona part de la població que fa pont, aquesta figura laboral exòtica, actualment en vies d'extinció definitiva, per obra i gràcia de la precarietat laboral imposada d'aquells que reclamen que ens centrem en els problemes reals de la gent (vistos els resultats, l'estabilitat a la feina no ho deu ser), mentre deixen, sense cap mirament, milers i milers de persones sense cobertura sanitària, impedint que es pugui aplicar la Llei de sanitat universal que va aprovar el Parlament de Catalunya, quan encara aprovava lleis.

Vivim en un país estrany, tan estrany com aquest pont a mig gas. Vivim en un país hiòcrita, on Albert Ribera pot acusar d'inducció a l'odi als seus alumnes, amb noms, cognoms i rostre, professors d'instituts, seguint el dictat dels mitjans ultraconservadors, saltant-se sense cap pudor l'elemental principi de la pressumció d'innocència, mentre posa el crit al cel per una pintada en una façana. Vivim en un país on el delegat del Govern d'Espanya ja avança que hi hagi o no govern, l'Estat pot seguir intervenint la Generalitat, tot amenaçant la llibertat de la classe política en l'exercici de les seves funcions, aquelles funcions que els encomana la Constitució mateixa. Vivim en un país on el debat essencialista sembla que s'hagi resignat a tenir presos i exiliats, potser per evitar actuar amb el pragmatisme que les situacions excepcionals reclamen, i haver de donar explicacions de les accions i no només bones paraules. Vivim en un país, en suma, de víctimes i de botxins, que cada dia que passa em temo més abocat a unes noves eleccions de resultat incert, però que ben bé podrien ser la puntilla a un autogovern desorientat i sense capacitat de reacció. I no descarto que aquest sigui l'objectiu final de tot plegat: la derrota que esvaeixi responsabilitats.

Sigui com sigui, avui faig pont, aprofitant un dels pocs privilegis laborals que encara tinc. Avui m'ho miraré tot amb una mica de distància i perspectiva, provant d'imaginar un futur més digne, amb la profunda sensació que m'estaré fent trampes a mi mateix, per tornar dimecres a la meva activitat normal, com si encara hi hagués un demà possible.

Comentaris (0)30-04-2018 06:35:55

Futur

Si no vaig errat, va ser Woody Allen qui va dir que l'interessava el futur perquè era el lloc on havia de passar la resta de la seva vida. Com a declaració d'intencions, no està gens malament, perquè el futur, aquest espai desconegut on s'acumulen somnis, il·lusions i fantasies, no deixa de ser una mena de motor que ens impulsa a no aturar-nos i a seguir fent, fins i tot en moments complicats, o en situacions difícils.

L'escriptor parisí Anatole France va escrire que el futur és un lloc còmode on posar els somnis. Donant per bona la frase, potser són els somnis allò que ens fa avançar. Al capdavall, què fora la vida sense il·lusions, sense castells a l'aire que seran o no, algun dia, però que ens conviden a fantasiejar amb allò que ens agradaria que fos. I és que, no ens enganyem, la vida cansa, la rutina cansa i allò que en el seu moment era nou, suggerent, excitant, s'acaba tornant gris, fins i tot molest. Alesores és quan cal mirar endavant, i tan lluny com vulguem, per aconseguir transformar-ho tot, fins i tot el desencís, en nous projectes, en noves aventures, en nous motius per viure i per mirar de ser feliç.

És estrany, això del futur. Ens passem la vida mirant d'imaginar-lo, sempre bonic, sempre ideal, sense que aconseguim atrapar-lo mai, almens tal i com l'havíem imaginat. Pel camí, petits fragments d'aquesta felicitat ideal, potser fins i tot impossible, van fent un present satisfactori i plaent.

S'acaba l'abril i començarà el maig, una autèntica eclosió de vida dins del cicle de la natura. Bon moment per pintar de colors aquest avenir que voldríem real. Bon moment per imaginar futurs perfectes on construir presents enriquidors.

Comentaris (0)29-04-2018 06:46:05

Què amaguen algunes togues?

Costa massa, passar pàgina de la sentència de "la manada". Costa perquè és una sentència que hauria d'avergonyir tot un sistema polític i judicial, però que sembla que només ha sacsejat la societat civil, la de la gent del carrer i alguns mitjans. I poc més, no ens enganyem. De tota manera, una de les respostes més sàvies i més profundes que he trobat, és la d'una monja de clausura, una carmelita d'Hondarribia que, amb una dignitat extrema i un altíssim concepte de la idea de llibertat contraposa la seva concepció de la vida, lliurement escollida, a una de totalment oposada, també lliurement escollida, tot defensant la validesa de qualsevol de les dues i el dret a triar una o altra:

"Nosotras vivimos en clausura, llevamos un hábito casi hasta los tobillos, no salimos de noche (más que a Urgencias), no vamos a fiestas, no ingerimos alcohol y hemos hecho voto de castidad. Es una opción que no nos hace mejores ni peores que nadie, aunque paradójicamente nos haga más libres y felices que a muchxs. Y porque es una opción LIBRE, defenderemos con todos los medios a nuestro alcance (este es uno) el derecho de todas las mujeres a hacer LIBREMENTE lo contrario sin que sean juzgadas, violadas, amedrentadas, asesinadas o humilladas por ello.

HERMANA, YO SÍ TE CREO".

Crec que és molt difícil condensar l'autèntica essència de la llibertat i del dret a l'elecció personal, amb menys paraules, i de manera més clara. De passada, si tothom entengués tot el que ens diu la germana Patrícia, no hauríem de patir jutges que més enllà de condemnar fets, tot i descriure'ls amb tota la seva cruesa (i un punt de morbosa perversió, em fa l'efecte), jutgen les reaccions de les víctimes, sota un prisma indecent i intolerable en una societat que vol pressumir de moderna i democràtica.

La justícia espanyola té un problema, i es comença a saber i denunciar fonteres enllà. El sistema judicial espanyol és hereu d'una legislació, i sobretot d'una mentalitat, franquista, intolerant, repressora, hipòcrita, masclista i casposa fins a límits inimaginables. Les togues poden intentar vendre la imatge d'una falsa justícia inexistent (igual com ja sabem que algunes sotanes amagaven els pederastes), però la realitat és la que és i sempre acaba surant; sense anar més lluny, en sentències que gairebé reprodueixen paraula per paraula altres de fa cinquanta o seixanta anys, i que demostren que res no ha canviat des d'aleshores. Que no ens enganyin, les coses són com són i, un cop més, caldrà donar la raó al professor Xavier Sala i Martín que fa unes poques hores ho ha resumit tot en unes poques paraules a Facebook: "Al final, la manada eran los jueces...".

Comentaris (0)28-04-2018 07:22:09

O mort, o res.

Per si encara no en teníem prou, ahir vam tenir una nova demostració de com d'incomprensible (em quedo molt curt amb l'adjectiu) pot arribar a ser la justícia espanyola. Ahir, finalment, sentència a les cinc bèsties que formen part de la tristament coneguda manada (el nom és seu, i ben il·lustrador, per cert). En resum: cinc mascles encerclen una dona molt jove en un portal i la penetren de totes les maneres possibles, a l'empara de la seva superioritat numèrica i física, i una colla de jutges fallen que no hi ha violació perquè no s'ha acreditat violència contra la víctima. No hi hauria manera que aquests jutges s'ocupessin dels presos polítics? Si en el cas que fins ara els tenia entretinguts no hi veuen violència, encara podrien felicitar i alliberar immediatament els nostres, tan perillosos i agressius ells, segons un altre jutge.

Ho sento, senyores, però a Espanya, ja ho saben: si un grup de salvatges decideixen que volen tenir sexe (per dir-ho d'alguna manera) amb vostès, una de dues: o s'hi enfonten violentament, a risc, en el millor dels casos, se sortir amb una cara nova i uns quants òrgans rebentats, o ni se'ls acudeixi denunciar, que segur que prou bé que s'ho devien passar, i prou contentes que haurien d'estar que uns quants jovenots amb ofici i benefici (militars, guàrdies civils...) es fixin en vostès per deixar anar amb brutalitat i en grup les seves necessitats primàries. Això, justament això, és el que ahir van sentenciar tres jutges d'un jutjat. Per cert, ni un comentari sobre la feina d'algun dels membres, que en teoria garanteix un comportament exemplar al sevei de la ciutadania, des d'una posició d'autoritat.

Les cinc bestioles faran cap a la presó, si no passa res, uns quants anys. El problema, però, és la sentència en ella mateixa, i no quants anys de condemna mereixen. El problema és l'alternativa de mort, o lesions greus en el millor dels casos, o no hi ha violació. La violència fruit de la superioritat, sense sang, blaus ni fractures, es veu que no és res. I de propina, la progressia política sortint a parlar d'això i d'allò, no fos cas que quedessin com a masclistes. I jo em demano: alguna iniciativa parlamentària per canviar la realitat? Alguna proposta de reforma legislativa? Algun a por ellos contra els violadors i assassins? Oi que no? Doncs còmplices, també, i tan responsables (culpables, potser, fins i tot) com els que jutgen, valoren i sentencien.

Comentaris (0)27-04-2018 06:23:49

Aquestes lletres...

Ja sabem que els criteris amb què es mesuren les coses quan ens hi sentim identificats, d'una manera o altra, o quan ens sentim en contra, són sempre ben diferents. Tot acostuma a dependre del valor que donem a allò que jutgem, en funció dels nostres principis, del nostre concepte de "normalitat", o de les nostres creences més íntimes, fins i tot.

Darrerament hem tingut notícies de cantants que fan cap a la presó per suposats delictes, per exemple, d'odi a la corona. Allò de dir que "los borbones son unos ladrones", sense anar més lluny, es considera un delicte greu que cal perseguir i condemnar. No sé, el jutge dirà, però que uns versos d'una cançó es puguin considerar tan perillosos com per dur el seu autor a presó em sembla una reacció excessiva i impròpia d'un règim que es vol democràtic i, per tant, al qual se li suposa un alt grau de tolerància amb les opinions alienes.

D'altra banda, ens empassem amb una indiferència absoluta tot de lletres de cançons clarament ofensives cap a les dones, cosa que sí que estaria molt més a prop del concepte de discriminació per raó de gènere que recull la Constitució mateixa. I el més greu, al meu parer, és que hi ha alts responsables polítics que no tenen cap inconvenient a destinar una important quantitat de diner públic -aquest que es veu que tant s'ha de fiscalitzar per a determinades finalitats, o quan el gestionem des de Catalunya- per contractar músics i cantants que fan una autèntica apologia del masclisme, quan no de la misogínia directament, a través dels seus temes. Per cert, cada any són moltes més les dones assassinades per les seves parelles, que els monarques agredits pels seus detractors.

Un exemple recent? La contractació de Maluma per part de l'Ajuntament de Palència (en mans del PP, per si algú en tenia cap dubte). Recomano la lectura d'aquest article, que fa una anàlisi prou acurada de la lletra d'una de les cançons del colombià. Ja posats, també recomanaria escoltar, una mica més enllà de la música, el que diuen moltes de les cançons actuals i, un cop escoltades amb atenció, valorar on és perill, on el risc a la convivència, si en el que diuen o en algun que altre vers contra la monarquia. Però, és clar, com apuntava al començament, potser tot és qüestió dels principis, dels valors o de les creences que tingui cadascú. I de la importància que donem a cada cosa.

Comentaris (0)26-04-2018 06:16:59

Mentir com a mètode

Per més habitual que vagi sent, no ens acostumarem mai -això espero, si mès no- a la mentida d'aquells que governen, d'aquells que tenen el poder i que fan i desfan el nostre destí a voluntat. Fa massa feredat com perquè ens hi acostumem, sentir com ministres, jutges o policies neguen una realitat incontestable i n'inventen una de nova, sustentada només en suposicions i hipòtesis sense demostrar, sense cap respecte per les persones ni per les seves vides.

El problema d'aquesta mentida institucional és que funcionava molt bé fa unes quantes dècades, però és més difícil de gestionar i defensar avui dia, quan tothom duu una càmera a la butxaca i on la realitat es retransmet gairebé en directe arreu del món. Ho vam veure l'1 d'octubre, i des d'aleshores gairebé cada dia. I ho vam tornar a veure amb motiu de la darrera final de la Copa del Rei de futbol, amb la vergonyant persecució del color groc, negada ahir mateix pel ministre del ram, el mateix que viu en el seu món fictici des de fa, com a mínim, sis mesos.

En aquest context, ja ens anem acostumant a ser nazis, terroristes i delinqüents pel simple fet d'existir i de votar malament, quan ens ho demanen i permeten. Ens anem acostumant a viure la nostra existència real en una societat imaginària, segons aquells que la controlen. I enmig de tot plegat, ahir vam saber que ben aviat es podrà desnonar en un parell de mesos i sense ordre judicial, amb una reedició d'aquells acords de PP (i ara també Ciutadans) amb les minories basca i catalana que tants moment de glòria va donar a la política hispana. Torna la vella Convergència, malgrat el maquillatge? O potser és que no havia marxat mai? Ben aviat ho sabrem, em temo.

Comentaris (0)25-04-2018 06:13:04

Innocent.

Finalment, allò d'armar-se amb un nas vermell i posar-se, palplantat, al costat d'un policia és una pallassada. Res més, ni delicte d'odi, ni ressistència a l'autoritat, ni res de res, I es veu que la paperassa que va presentar la Guàrdia Civil al jutjat, era paperassa. Ni informes mínimament justificats, ni res que s'hi pugui assemblar. Així ho ha dictaminat la jutgessa de Manresa que arxiva el cas.

No és el primer, ni serà l'últim, de tota aquesta ofensiva judicial indiscriminada que acaba en no res quan arriba a mans d'un jutge amb un mínim de senderi i de respecte a l'ordenament jurídic vigent, no a l'adaptat a demanda. Sigui com sigui, l'objectiu final de tot plegat s'ha assolit: escampar terror generalitzat entre la població. Aconseguir que pensem que tots podem ser denunciats, tant si som polítics, com mestres, pallassos, titellaires, músics, dibuixants, mecànics, funcionaris... tots som terroristes en potència.

Jordi Pessarrodona podrà descansar més tranquil, a partir d'ahir. Quin gran regal en el seu sant. De tota manera, qui el rescabalarà dels cops gratuïts de la policia, de la por, del patiment i la incertesa davant dels tribunals i de l'intent de linxament públic? Del mal sense sentit, però amb tota vuluntat, al capdavall.

Com diu aquella cèlebre frase de Blade Runner, "tot això es perdrà, com llàgrimes entre la pluja". Sí, un dia ja només recordarem en la distància tot el dolor i tota la injustícia presents; però seran llàgrimes que la pluja dissoldrà, però no esborrarà, perquè ni oblidarem, ni perdonarem mai tanta i tanta crueldat. Tant i tant odi.

Comentaris (0)24-04-2018 06:20:29

Pàgines: 123456161718192021127  <>