login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

A creure

Estava cantat i per fi ja la tenim aquí, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que inhabilita per a càrrec públic o electiu Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. És la primera sentència en aquesta direcció, però no serà la darrera, em temo.

Molt se n'ha parlat i molt se'n parlarà del que suposa aquesta sentència, a nivell polític, democràtic i social. Jo, avui, voldria aportar-hi una visió una mica més relaxada, que la cosa ja és prou greu com per fer-hi més sang. I és que finalment la pena que se'ls imposa és pel delicte de desobediència exclusivament. Que se'ls castiga per no creure, vaja, en un exercici desmesurat del paternalisme sever propi dels règims dictatorials.

Tots sabem que a les estructures jeràrquiques (família, escola... fins i tot) hi ha els que manen, els grans, i els que creuen, els petit; i quan els que han de creure no ho fan, reben. I això és el que ha passat, si bé caldria recordar-li a la mama Espanya que la criatura en qüestió enguany farà 40 anys, que ja és una edat, encara que els papers d'adopció (diguem-ne Estatut) són d'un parell d'anys més tard. Ben mirat, ja és una edat per marxar de casa, no? Doncs es veu que no i que encara cal la tutela implacable, en aquest cas exercida per uns tiets malcarats vestits amb roba llarga i negra.

Avís a navegants: no creure es castiga i et deixa una bona temporada sense poder sortir, i encara has de tornar una part de la pagueta, no fos cas. Que vagin prenent nota Homs, Forcadell i tots els que vindran, que això no ha fet més que començar i pinten bastos, si no és que decidim agafar el jornal que guanyem i que ara se'ns queden per anar al bar i muntar saraus, renunciem a la pírrica paga que tan generosament ens donen i comencem a fer la nostra, lluny de casa del papa i la mama, que ja n'hi ha un tip.

Comentaris (0)14-03-2017 06:02:52

Justícia injusta

Què passa quan no podem confiar ni en aquell que ha d'administrar justícia? Doncs segurament que trontollen els fonaments de la societat en què vivim, i que tots els principis i llibres sagrats que la democràcia suposadament posa al nostre abast deixen de servir de res. Aquesta sensació de desemparament no és nova. Només cal recordar, sense anar més lluny, la tristament famosa sentència de la minifaldilla de fa anys; molts anys, aparentment, però ahir mateix, vista l'evolució fins avui.

Aquesta setmana que acabem de tancar ens ha deixat una altra sentència digna del passatge del terror judicial. Un jutge ha condemnat un home per abusar sexualment durant cinc anys d'una nena quan tenia només cinc anys. El que fa peculiar i nauseabunda la sentència és que el jutge consideri que no ha quedat demostrat que la nena -d'entre cinc i deu anys mentre va patir els abusos, no ho oblidem- oposés resistència. Com funciona el cap d'aquest home? Quina oculta perversió s'amaga rere aquesta toga?

Com podem confiar en la justícia amb aquesta mena de sentències? Costa molt de pair, però en un país on la pederàstia, fins i tot a l'empara de l'església, és una activitat que tothom esquiva amb més o menys desvergonya, tot és possible. Oposar resistència, diu, una nena davant d'un adult. Segurament la mateixa que imagina que pot oposar qualsevol ciutadà davant d'un jutge.

Comentaris (1)13-03-2017 06:09:01

Solitud

Al capdavall, només hi som nosaltres. Cadascun de nosaltres, de manera individual, singular, amb les nostres misèries i amb la nostra riquesa, amb les nostres pors, les nostres cabòries, les nostres il·lusions, els nostres desigs i les nostres fantasies. I així anem fent, pas a pas, cap allà on volem anar, cap a aquell objectiu que volem assolir, cap a aquell lloc que ens convida a arribar-hi.

Tenim amics, família, veïns, conciutadans i tota mena de coneguts i desconeguts que ens envolten, i malament rai que no fos així, i en ells trobem forces, fem projectes i construïm el present amb els ulls clavats en el futur. Però així i tot, sempre arriba aquell dia, aquell moment, que ens cal ser nosaltres, sols, sense ningú, amb la nostra única companyia íntima i secreta. I aquesta és una estona, potser fins i tot un breu instant només, de retrobament amb la nostra essència. I després ja res no torna a ser igual.

Som molts, però ens cal ser sols, també, perquè aleshores les pors, les cabòries i les misèries s'esvaeixen i deixen espai al desig, a la il·lusió, a la fantasia i a tot allò que ens fa realment rics i savis. Avui és diumenge, un dia magnífic per retrobar-nos, lluny de la rutina i del soroll.

Comentaris (0)12-03-2017 08:05:55

Hipocresia

El diccionari defineix hipocresia com la simulació de qualitats i de sentiments que hom no té. Aquesta setmana que anem enllestint ens ha deixat un enorme exemple d'hipocresia política. Em refereixo a la votació que dimecres passat es va fer a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, d'una proposició no de llei presentada per ERC demanant el reconeixement i justa reparació de la figura de Lluís Companys i de la resta de víctimes del franquisme. El resultat de la votació? rebutjada la proposició amb els vots contraris de PP, Ciutadans, UPN i PSOE (PSC inclòs). Fins aquí, sorprenent, pel que fa al PSOE, però coherent amb la seva deriva política dels últims anys. Però si obrim una mica el focus i recuperem la imatge dels representants del PSC fent una ofrena floral a la tomba del president afusellat, la hipocresia es manifesta amb tota la seva cruesa.

Estaria bé recordar que Companys va ser un president democràtic detingut pels nazis alemanys, jutjat en una autèntica farsa jurídica pels tribunals franquistes, i executat per l'exèrcit feixista espanyol. Negar-se a admetre la ignomínia d'aquell simulacre de judici i a reparar la memòria d'aquest personatge, i dels milers i milers d'assassinats pel franquisme, és senzillament continuar donant cobertura a la dictadura i mantenir la humiliació i el menyspreu a totes les víctimes d'aquells anys sinistres.

Podem parlar de memòria històrica, de restitució de no sé què, de polítiques d'esquerra, de socialisme fins i tot, però quan el fets no acompanyen, de l´únic que realment es pot parlar, agradi o no, és d'hipocresia.

Comentaris (0)11-03-2017 07:04:03

Bellesa efímera

Puntual i breu, com cada any, arriba tot un regal per als sentits, i molt especialment per a la vista. M'estic referint a la floració dels presseguers al Segrià, un intens mantell rosa que tot ho embolica amb els seus mil matisos.

Tot sovint tenim la temptació, justificada d'altra banda, d'anar a buscar la bellesa de la natura lluny de casa, a terres exòtiques fins i tot, i ens oblidem de mirar el que tenim a la vora, i ens perdem massa coses. Aquests dies val la pena perdre's per les carreteres secundàries que recorren la plana de Lleida i gaudir de la bellesa efímera, brevíssima, de la floració dels fruiters, preludi imprescindible d'una primavera que ja és a tocar.

Una de les pel·lícules de Garci, "Canción de cuna", en un moment donat, deixa per a la història una frase magnífica: "saber mirar es saber amar". Tenir els ulls disposats a veure la bellesa d'aquesta natura que tenim a la porta de casa és aprendre a estimar-la, aprendre a estimar aquest petit espai que sabem nostre i, segurament, aprendre a estimar-nos una mica més a nosaltres, que també en formem part d'aquesta terra, fins i tot.

Arriba el cap de setmana, bon moment per sortir i per regalar-nos el plaer de la contemplació d'una bellesa sublim i breu, no sigui que se'ns passi i ja no hi siguem a temps.

Comentaris (0)10-03-2017 06:12:48

En veu alta

Ho hem vist una pila de vegades al cinema i potser tu que llegeixes aquestes línies t'hi has trobat en viu. Penso en els grups de teràpia per a persones amb determinades malalties o dependències que reconeixen en veu alta el seu problema, que expliquen els seus neguits, els seus compromisos, els seus èxits i els seus fracassos. Potser sí que dir les coses pel seu nom i en veu alta és l'única manera de començar a canviar la realitat, igual com passa amb l'amor, que també demana ser expressat de manera clara i pel seu nom per ser creïble i evident.

Ahir vam assistir a una d'aquestes sessions, però davant d'un jutge. Ahir van començar a declarar els principals acusats pel cas Palau, i vam començar a sentir en veu altra i clara noms de persones i de societats, imports, maneres de fer, percentatges... i també vam tornar aquella mena de salm inútil que ve a dir "em vaig equivocar, no tornarà a passar", que de tant repetit ja cansa i no se'l creu ningú. Ahir es va començar a manifestar una bèstia que fins ara tenia molt de rumor, de llegenda urbana fins i tot, i que ara comença a tenir rostre i forma. Benvingut sigui tot plegat si ha d'acabar servint d'alguna cosa positiva que, sense cap mena de dsí que dir les coses pel seu nom i en veu alta és l'única manera de començar a canviar la realitat, igual com passa amb la complicitat oubte, s'endurà per davant el nom i la reputació personal o política de més de quatre fins ara intocables. És el preu a pagar, la penitència inevitable.

Però no ens cal patir més del compte mentre avança aquest estrany i imprescindible exorcisme democràtic. Ahir, també ahir, el Barça va remuntar una eliminatòria impossible, amb l'èpica que sempre s'aplica a les gestes futbolístiques. El país segueix endavant, no claudica davant de cap dificultat, per insuperable que sembli, i sap donar-ho tot fins a l'últim segon, per tal d'assolir l'èxit. Ens ho vam sentir i ens ho sentirem dir molts cops aquests dies. La moral de la tropa intacta, doncs. Tot en ordre. Sort en tenim.

Comentaris (0)09-03-2017 06:06:12

Dones

8 de març, dia internacional de les dones. No m'agraden els dies internacionals de res. D'alguna manera és com si hagués coses que se'ns escapen i que ens hem d'anar recordant de tant en tant, no fos cas que se'ns passessin per alt del tot. En el cas de les dones, dels pares, de les mares... és a dir, en el cas de tot allò que té a veure directament amb les persones, la cosa em resulta especialment greu, perquè acabo pensant com anem oblidant aquestes figures en el nostre dia a dia.

Dit això, potser val la pena aprofitar l'ocasió per recordar la magnitud del drama que pateixen milers de dones cada dia, el de la violència masclista, de gènere, domèstica, o digueu-ne com vulgueu. Recomano aquesta lectura, que ens recorda que en 14 anys han mort més dones a mans de les seves parelles que al llarg de 42 anys per atemptats d'ETA. Però és clar, allò era un problema d'estat i això de les dones una cosa que passa i que no es pot evitar. I com a mostra, aquest altre interessant article que posa de relleu la postura del Ministeri de l'Interior al respecte.

Avui, dia internacional de les dones. Seguim les notícies i veurem com el celebren, per exemple, les diferents formacions polítiques i sabrem la visió de cadascuna sobre la funció social de la dona. I agafem-nos fort.

Comentaris (0)08-03-2017 06:12:16

Més enllà de les paraules

Hi ha gent que té el do d'expressar moltes coses amb molt poques paraules, mentre hi ha altres que necessiten llarguíssims discursos per fer-se entendre. Entre els primers, podríem situar Patxi López, que fa uns pocs dies ens va regalar una lliçó magistral de com, en quatre frases, es pot identificar el terrorisme amb el procés que vivim a Catalunya. "Fractura de la societat", "debat polític cada cop més polaritzat", "espai públic segrestat per l'independentisme", "imposar una visió uniformadora de la societat catalana", "dinamitar el sistema democràtic" i, com a punt culminant, la necessitat d'"aturar aquesta bogeria".

No està gens malament que en un sol paràgraf de discurs trobem fractura, polarització, segrest, imposició, visió uniformitzadora, dinamitar i aturar la bogeria, pronunciades amb tota contundència per aquell socialista (ell s'ho diu) que va arribar al poder gràcies al PP i a la il·legalització de determinades formacions polítiques, en una gran exhibició de valors democràtics i de coherència política.

Les paraules sempre signifiquen coses; mai no són neutres. Utilitzar un lèxic que s'ha fet servir durant dècades per parlar de terrorisme no és cap casualitat. El que sí que em sembla és un insult a les famílies dels morts durant aquells anys, perquè el seu dolor ara es veu comparat a un gest tan pacífic com demanar urnes. No ens equivoquem, per més demagògic que resulti i més bé que quedi als titular de determinada premsa, comparar armes i urnes és un insult a aquells que més han patit i desqualifica, des del punt de vista polític i democràtic (i segurament també intel·lectual) a aquell qui ho fa. Però potser és que no se'n pot esperar més. Ja sabem que d'on no n'hi ha...

Comentaris (0)07-03-2017 06:09:49

Innocència

Comencem la setmana amb un toc d'innocència. Però d'innocència de la bona, no d'aquesta a la qual ens tenen acostumats els tribunals i que es basa en exculpar els rics i poderosos i condemnar els febles. Dit sigui de passada, però a la vista de com els han anat les coses a Rato i Blesa davant el jutge, em sembla que la doctrina Urdangarín (això que et condemnin però et deixin al carrer sense fiança ni res, no fos cas que entressis a presó) té futur.

Però tornem a la innocència de debò, com la d'aquest nen, Jax, que va demanar a la seva mare que li tallés el cabell com al seu amic, per tal que la mestra no els pogués reconèixer. Fins aquí, una idea simpàtica. El valor de la petició? que el nen en qüestió és blanc i ros i l'amic negre.

Potser sí que tenen raó aquells que diuen que la realitat és només als ulls de l'observador. Potser sí que les diferències les fem nosaltres i en realitat no hi són, o no tant com ens pensem. Potser sí que els nens tenen raó i un simple tall de cabell pot confondre una mestra. Potser sí que cal començar a mirar el món amb la innocència clara i amable d'una criatura, i potser molts conflictes, molts problemes, simplement, desapareixeran.

Comentaris (0)06-03-2017 06:11:34

Temps era temps

Temps era temps. Aixi comencen els contes tradicionals. I és que un cop dites aquestes tres paraules, ja tot és possible, perquè ens situen en un moment indefinit en el qual tot pot passar, si ens deixem guiar per la imaginació i la fantasia.

El temps, quina cosa més estranya i més complexa. Segurament, una de les més grans dificultats de qualsevol àmbit de la nostra existència és saber gestionar correctament el temps de cada cosa. De vegades és l'ànsia que tot ho precipita, i de vegades són la por o la prudència les que tot ho retarden, amb el perill sempre latent de fer irremeiablement tard o d'anar massa d'hora.

Sabem que hi ha un temps per a tot i que tot, absolutament tot, té el seu moment. Hi ha el temps d'esperar i el temps d'actuar; el d'estimar i el d'odiar; el de viure i el de morir; el del plaer i el del dolor; el del riure i el del plor; el de trobar i el d'oblidar... I tot, absolutament tot, té el seu moment en la nostra vida. Saber interpretar correctament què toca (o què volem de debò) a cada instant és fonamental.

Avui és diumenge, temps de festa, temps d'una rutina diferent a la de cada dia, temps de calma, temps sense pressa, temps per compartir (quin tresor, el temps) amb aquells que estimem. Avui és dia per dedicar temps a la tendresa i a la serenitat, lluny del ritme accelerat del dia a dia. Avui és un dia excel·lent per dir "temps serà temps" i inventar unes hores de realitat de la mà de la imaginació i de la fantasia. Avui pot ser el temps de fer-ho.

Comentaris (0)05-03-2017 07:27:23

El més gran amador

Tal dia com ahir, fa la tira d'anys, concretament el 1459, moria Ausiàs March, un dels més grans noms de la literatura catalana de tots els temps i, com acostuma a passar, un dels grans desconeguts, si no fos per Raimon que, en el seu moment, en va musicar alguns poemes.

Ausiàs March té una obra presidida per l'amor com a gran tema. Un amor introspectiu, íntim, turbulent, contradictori, fins i tot impossible, però cantat des de la seguretat personal d'algú que tant es pot proclamar sense cap pudor un excel·lent amant (o el més gran, si cal), com mostrar tots els seus dubtes i contradiccions més íntimes, tot parlant des d'un "jo desacomplexat" que el fa pronunciar un contundent "io só aquell", que segles després popularitzaria en una de les seves cançons un altre gran, Raphael. I aquí rau, segurament, tota la força de la poesia de March, en la seva capacitat -tan moderna d'altra banda- de despullar la seva intimitat entre l'arrogància i la sinceritat més absolutes.

Tot bon record d'un poeta hauria d'acabar amb alguns dels seus versos, i jo no en seré l'excepció. Avui, recordant March, em ve de gust recuperar el principi del seu cant espiritual. Sovint, els místics han recorregut a l'amor per expressar i fer comprensible la seva devoció per Déu. A mi, aquests versos dirigits a Déu, em fan pensar que l'autèntic amor, aquest amor humà, carnal, contradictori, intens, gairebé inevitable del poeta de Gandia troba, en la mística, una bona manera d'expressar-se, en tant que ambició suprema d'una vida plena. Al capdavall, qui no vol trobar l'amor veritable en algú que ompli de sentit la seva existència? Recordem:

"Puix que sens tú algú á tú no basta
donam la mà ó pels cabells me lleva
sinó estench la mia vers la tua
quasi forçat à tu mateix me tira."

Comentaris (0)04-03-2017 06:56:35

Vida, per damunt de tot

Vivim temps d'egoisme, d'insolidaritat i de retorn evident d'odi cap a la diferència. Només cal obrir les pàgines de qualsevol diari, qualsevol dia, i entendrem que alguna cosa no va a l'hora en aquest principi de segle. De tant en tant, però, es cola entremig de tanta notícia negativa (les bones notícies mai no són notícia) alguna referència a fets que ens retornen la confiança en l'ésser humà, en la seva generositat i en la seva voluntat d'ajudar sense límits.

Aquests dies, mig despistada, ha corregut la notícia d'una parella que ha decidit tenir el seu fill, que naixerà sense cervell, per tal que es puguin aprofitar els seus òrgans per a trasplantaments i d'aquesta manera facilitar una vida millor, o directament una vida, a altres persones.

Costa imaginar una dona que accepti un embaràs i un part amb la seguretat que el seu fill no tindrà vida, però amb la certesa que podrà ajudar a molta altra gent. Sense cap mena de dubte, un enorme exemple de generositat i de confiança en el gènere humà, malgrat tot.

Comentaris (0)03-03-2017 06:10:00

Nines

Molt se n'ha parlat, i em temo que molt n'haurem de parlar durant molt de temps, de si anem cap a una societat cada cop més individualista, d'individus interconnectats però físicament aïllats. Aquest, sense lloc a dubtes, és un dels debats inherents al desenvolupament tecnològic. Xarxes socials, realitat virtual, robòtica... són peces amb les quals estem construint una nova manera de viure i de conviure.

Ahir, però, i quan encara ens van arribant notícies de les meravelles tecnològiques que ja són realitat o que ho seran ben aviat, ens assabentem que a Barcelona s'ha posat en marxa el primer prostíbul on les professionals són nines, no persones. Si algú s'havia pensat que el plaer solitari, la seva evolució de finals del Segle XX gràcies a Internet, o la realitat virtual que es desplegarà amb força els propers anys ja eren el súmmum, ara resulta que, per influència japonesa, diuen els entesos, arriba la interacció física amb éssers inanimats, pel mòdic preu de 120 € l'hora. El proper pas serà substituir les nines per robots més interactius? N'estic convençut. Benvinguts al Segle XXI.

Més enllà de la gràcia o no que ens pugui fer la notícia, val la pena reflexionar un moment sobre el tipus de societat que estem creant. Una societat capaç d'oferir solucions imaginatives i insòlites a problemes de fons d'incapacitat per a les relacions socials, sigui pel motiu que sigui (físic, psicològic...) abans de mirar d'atacar d'arrel els dèficits de les persones que la integren. Ara parlem, mig seriosament mig en broma de nines, però quants pegats no fem servir a diari, gairebé sense adonar-nos, que ens van perpetuant com a individus cada cop més incapaços de fer front a la vida amb valor i amb dignitat? Com deia la meva padrina, les ciències avancen que és una barbaritat. Déu n'hi do, el panorama.

Comentaris (0)02-03-2017 06:11:48

Tot arriba

Ja és ben cert que tot arriba, ni que sigui tard. Avui comença, si no és que surt algun nou conill del barret judicial i tot es dilata encara una mica més, el judici pel cas Palau, amb una certa remor de fons que fa dubtar si tot plegat arribarà a algun lloc o serà un mer foc d'encenalls, semblant al que acabem de veure amb el cas Nóos.

Però siguem positius i esperem que aquest cop la justícia sigui justa i faci justícia. Avui comença el judici pels afers del Palau, però d'aquí a pocs dies començarà el del cas Pretòria. Casualitats del destí, però és justament avui, dimecres de cendra -enterrament de la sardina inclòs- que sembla que, amb una mica de sort, podríem començar a enterrar una crosta política i una manera de fer que sota la bonica expressió d'oasi català amagava un joc d'equilibris d'interessos molt particulars i molt indignes d'un sistema que es volia dir democràtic, però que en realitat era un simple joc de poders públics amb finalitats sovint poc confessables.

No sé què en sortirà de tot plegat. M'agradaria que en sortís una mica la veritat, ni que sigui a costa de fer-nos pujar els colors i sentir vergonya d'un temps i d'unes maneres de fer que molts voldríem definitivament enterrades, però que mirant determinats àmbits polítics territorials, municipals... encara ens semblen ben vives i tan indignes com sempre. Esperem que la justícia faci justícia i que les complicitats vergonyants i l'ús de l'activitat pública per a l'enriquiment privat o per a finalitats gens dignes, es faci, si més no una mica, més difícil. S'alça el teló, ja veurem què s'hi representarà. De moment, aquí tenim una bona guia per refrescar la memòria i per situar-nos davant del judici pel cas Palau.

Comentaris (0)01-03-2017 06:11:06

El futur ja és aquí

Ja hi tornem a ser. Un any més el Mobile World Congress arriba a Barcelona. L'autèntica fira de les vanitats contemporània es posa en marxa rere la pantalla de la tecnologia més avançada. I més enllà dels nous dispositius i recursos que s'hi presentaran i que ens faran viure en un món gairebé de ciència ficció, el que més m'interessa és constatar com el món real va sent substituït, lentament però de manera inexorable, per un món virtual, en una mena de trena social estranya que marca i marcarà encara més les nostres vides.

Ens hem acostumat a veure el món i a conèixer la realitat a través de pantalles. De fet, som capaços fins i tot de viatjar rere l'antifaç del mòbil que tot ho fotografia. El contacte amb els nostres amics cada cop més és a través del teclat. Fins i tot, nosaltres mateixos acabem sent allò que mostrem a les xarxes, amb totes les seves limitacions. Ara, la propera frontera se situa en una barreja entre el creuament de dades personals que ens faran cada cop més transparents als ulls de tothom que les pugui gestionar, la robòtica com a substitut perfecte i obedient de les persones i la realitat virtual, on tot serà fantàstic, bonic i sotmès a la nostra voluntat a través d'un senzill interruptor.

No estic gens en contra de la tecnologia, ans al contrari, és fascinant comprovar com ens pot facilitar la vida. La meva por, cada cop que arriba una d'aquestes grans cites tecnològiques, és veure fins on sembla que podem arribar i rumiar si realment ens interessa arribar-hi, i de quina manera. La sort, però, és que moltes d'aquestes grans novetats encara són massa lluny del consum generalitzat, que moltes altres moriran pel camí i mai no veuran la llum, i que molts dels cervells que aquests dies s'amunteguen per Barcelona es diluiran, com llàgrimes en la pluja que diria aquell, entre les copes de qualsevol local nocturn.

Comentaris (0)28-02-2017 06:09:31

Pàgines: 123456161718192021101  <>