login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Justícia, diuen

Una de les pitjors coses que poden passar en una societat és perdre la confiança cap als dirigents i cap a les institucions, i justament això és el que, si algú encara tenia dubtes, li podia passar a qualsevol persona amb dos dits de front que escoltés les declaracions dels ministres Dastis i Zoido, a propòsit de les garanties d'una suposada extradició del president Puigdemont i dels consellers que l'acompanyen a Brusel·les.

Recapitulem: la justícia belga demana a l'Audiència Nacional informació sobre les presons espanyoles. L'Audiència respon formalment i, immediatament contesta el ministre Zoido lloant les virtuts del sistema penitenciari espanyol. Però què diu, si a ell ningú no li ha demanat res! Seguim. Després apareix el ministre Dastis lloant la presó a la qual anirien els exiliats i descrivint-la com una mena de lloc paradisíac que ja voldrien per a ells moltes famílies espanyoles. Anem a pams:

  1. Diu molt de la independència judicial i de la separació de poders que el ministre d'exteriors ja doni per suposada una resolució judicial tan greu com és la presó i que, fins i tot avanci el centre on anirà a fer cap mig govern legítim nostre.
  2. Lloar la qualitat de la presó i posant els seus nivells de confort per damunt dels de moltes famílies diu molt poc de la qualitat moral i dels serveis socials del govern, per no parlar del mínim respecte que mereix la dignitat de les persones. Només pensar que algú pugui estar millor en una presó, privat de llibertat que a casa seva, hauria de fer caure la cara de vergonya a qualsevol responsable polític. Però no és el cas.
  3. La presó tan meravellosa que descriu el ministre és la que, segons informes oficials, més agressions registra cada any. Potser per això el ministre afirmava que el president podria veure el seu advocat (només faltaria) i que no patiria cap agressió, tot posant la bena abans de la ferida, per si de cas.
  4. Després de tot això, parlar d'estat de dret, d'independència judicial (i ja sabem el terror que produeix la paraula "independència") i de separació de poders és, a tot estirar, una burla.

Recomano recuperar el vídeo de les declaracions de Dastis. Si a totes les bajanades a la línia de flotació de la democràcia que deixa anar en pocs segons afegim la cara de foteta que fa mentre les diu, o bé hem de concloure que alguna cosa se li ha posat malament o, si no, que és un autèntic cretí i un cínic indigne del càrrec que ocupa. Esperem que la justícia justa, que existeix, també vegi la televisió. De moment, els nostres consellers i el president, tenen setmanes (no hores com va tenir la resta del Govern davant l'Audiència Nacional) per preparar la seva defensa.

Comentaris (0)18-11-2017 06:42:42

Incitació a l'odi

Aquest sí que és el remei contra tots els mals: el delicte d'incitació a l'odi. Val per a tot i es pot aplicar a qualsevol opinió contrària a la veritat oficial del règim establert. Tant se val si és una manifestació, uns crits, un acudit, unes declaracions... tot, absolutament tot el que es pugui considerar que qüestiona la manera de fer governamental (de Madrid) pot ser delicte d'incitació a l'odi i pot acabar davant dels tribunals, com ahir mateix sabíem que li ha passat al popular personatge de RAC 1, el senyor Bohigues, interpretat per l'actor Eduard Biosca.

És curiós, per no dir sospitós, que tota la dissidència vingui només de Catalunya. Titllar-nos públicament de nazis i de criminals, comparar-nos amb terroristes, agredir-nos al carrer i rebre tota mena d'insults i amenaces, però, es veu que és defensa de la Constitució, de l'estat de dret i de la democràcia, igual com en el seu moment ho va ser la recollida de signatures contra els catalans, per exemple, o alguna que altra memorable intervenció monàrquica.

Per cert, curiós estat de dret i democràtic aquest que declara secreta la informació sobre les actuacions policials del primer d'octubre, per exemple, o condemna a feines administratives el responsable policial de la resolució en un temps rècord dels atemptats de les Rambles i de Cambrils, de l'agost. Tot molt exemplar, i molt definitori.

Mentrestant, el vaixell de Piolin se'n va, però els piolins es queden, repartits entre altres vaixells i hotels. Tot plegat en una nova invitació a la convivència pacífica de Catalunya a Espanya. Tinguem memòria. No oblidem res. No oblidem que ahir va fer un mes que els jordis són a la presó, no oblidem que tenim mig govern a la presó i mig a l'exili, no oblidem que tenim les institucions ocupades, no oblidem cap detall de tot el que estem vivint i tinguem-ho ben present sempre, a l'hora de votar, a l'hora d'opinar, a l'hora de comprar o en el moment de conformar opinions o judicis de valor sobre qualsevol detall del nostre dia a dia. No oblidem que som víctimes no culpables. No oblidem i, per damunt de tot, no perdonem tanta voluntat d'humiliar, tant "a por ellos", tanta incitació real i impune a l'odi.

Comentaris (0)17-11-2017 06:08:32

Generalitzar la por

Sense cap mena de dubtes, la pitjor tàctica, la més indigna, d'un govern per mantenir el seu domini sobre la societat és generar por, una por indiscriminada, imprevisible, una por que tanca boques, lliga mans i imposa el silenci i la submissió. I justament això és el que ara mateix està passant a Catalunya per obra i gràcia del govern de Madrid.

Cada cop són més, i en seran moltes més, em temo, les denúncies contra tothom per les raons més extravagants. El govern espanyol va obrir la veda de la interpretació a mida de les lleis i del codi penal per donar un contingut que no tenen a delictes com la sedició o la incitació a l'odi. Si una manifestació pacífica pot ser delicte de sedició, o l'explicació de per què una escola està destrossada un 2 d'octubre, un d'incitació a l'odi, ja tot és possible. Denúncies i més denúncies. I ara en vindran més contra alguns dels que van tallar carreteres fa uns dies. I després, esperem que comenci la campanya electoral, perquè segur que en vindran més. I a poc a poc, la por a parlar, a actuar, a dissentir, es farà un lloc en la nostra rutina i acceptarem com a normal tanta repressió i tant desig de venjança.

Els mestres, els bombers, els activistes socials, els polítics, els periodistes... tots ells saben de què estem parlant. Aquest és el concepte de democràcia d'aquells que actualment ens governen des d'un consell de ministres llunyà i amb publicacions al BOE. I aquest és també el concepte que en tenen aquells que els han donar suport per arribar fins a aquí i potser també aquells que des de l'ambigüitat calculada han estat mirant a una altra banda mentrestant.

Tinguem memòria i tinguem esperança. Sobretot, no perdem ni una ni l'altra. Ni els cops, ni les denúncies, ni la usurpació de les institucions, ni la repressió no són ni podran ser mai normals. No ho oblidem, especialment a l'hora de votar. I el govern nou que en resulti, que comenci a pensar si es pot restituir la normalitat i guanyar un lloc al món només amb somriures i bonhomia. Si és possible combatre la bèstia només amb clavells, o si cal començar a fer servir els seus mateixos instruments.

Comentaris (0)16-11-2017 06:18:59

Frustració

Frustració. Preparem-nos per a la paraula de moda el proper mes, com a mínim. Els mitjans i partits estatalistes, els que han usurpat les nostres institucions, ara juguen a parlar de la frustració dels independentismes per l'engany dels nostres representants polítics. No és mal argument, si mirem els resultats aparents. Però no és ben bé així.

No crec que hagi hagut engany els darrers anys. El que sí que penso és que hi ha hagut una interpretació de la realitat feta des de la lògica dels partits, aquella que té com a objectiu últim assolir o conservar el govern. Quan la realitat l'han escrit dos milions llargs de persones que volen canviar-la, ha hagut una mena de vertigen polític que ha portat a llegir escons i no vots i poder de majoria parlamentària en lloc de poder social. En qualsevol cas, aquests errors d'interpretació estan més que pagats amb la coherència d'acceptar el risc de presó o d'exili per no renunciar al compromís contret amb la ciutadania. Dubto que mai tornem a veure un govern tan coherent com aquest.

Ara arriben noves eleccions. No repetim errors. Comptem vots, no diputats. Al cap i a la fi, els diputats són resultat directe dels vots, no a l'inrevés. Si hi ha prou vots, estudiem una nova estratègia que permeti fer front a un estat que ja ha quedat clar que és brutal, salvatge, i que no té cap mirament ni cap pudor a l'hora d'atacar els ciutadans amb tota la seva contundència policial i judicial. Si no hi ha prou vots, independentment de la majoria parlamentària que permetin els pactes de govern, definim una nova estratègia a més llarg termini i comencem a plantejar-nos, en qualsevol cas, si no és l'hora de combatre l'estat també als tribunals i al fòrums internacionals, de manera sistemàtica, quan els qui tenen el poder a Espanya o bé han fet de la corrupció pràctica estructural, o bé tenen la hipocresia de negar l'evidència a qualsevol preu, com ara amb la crisi que encara patim, o per afavorir negocis tan bruts com els de Castor. Només des de posicions de força podrem parlar amb qui ha fet de la força bruta argument electoral, fins i tot.

Ara és l'hora de la intel·ligència de debò, la que ha de permetre dir "no" quan calgui i a qui calgui, perquè la prioritat ha de ser minimitzar els danys i maximitzar els resultats, encara que sigui a poc a poc, però sense passes enrere i sense situacions com la present. Frustració? No. Ràbia i memòria.

Comentaris (0)15-11-2017 06:08:57

Anormal normalitat

Si la normalitat és tornar a les rutines de sempre, no hi ha dubte que estem tornant a la normalitat. Bé, a una estranyíssima normalitat de balls de sigles i de noms que auguren la batalla electoral. I com acostuma a passar, no fora estrany que el nom amagués la cosa, que les sigles, coalicions i candidats amaguin els objectius i les estratègies i, encara més, que amaguin o dissimulin el fet que hem perdut les institucions, l'autogovern i les llibertats com fa més de quaranta anys, i encara ningú no gosa dir fins quan.

Ens trobem a les portes d'una campanya electoral atípica i que serà manipulada des de tot arreu per demostrar que no som ningú, que som incapaços d'entendre'ns o, més encara, de governar-nos, i que ja ens està bé tot el que ens passa. Una campanya en què milions de persones tenen unes esperances determinades, alimentades fins ara des dels partits, per amb uns resultats que coneixem prou. De moment, les esperances segueixen intactes, però com materialitzar-les, si realment són materialitzables, és la pregunta que ningú respon. Potser quan tothom s'hagi situat als tacs de sortida ho sabrem, encara que em costa tenir fe.

Molt em temo que, un cop més, les dinàmiques socials i les de la política seguiran camins diferents. La diferència respecte a altres eleccions és que en aquest cas venim de setmanes de cops, detencions i exilis i no, no ens resignem a fer un salt enrere de quatre dècades en el temps i tornar a la nostàlgica graella de sortida. No ho mereixem, ni els que s'estan deixant físicament la llibertat pel camí, tampoc. A veure si per una vegada els noms fan la cosa, perquè ara mateix tot fa una certa olor de desconcert i d'abandonament. Tant de bo no sigui així.

Comentaris (0)14-11-2017 06:09:30

Vent

El vent fa tardor. El vent obliga a alçar el coll de la jaqueta i a arrupir el cap i el cos a la recerca de protecció i abric. El vent molesta, però també escampa els núvols i dibuixa un cel clar i net, mentre omple el terra de fulles grogues i vermelles, que ja ham fet la seva missió i que jauen per donar més vida.

Mitjans de novembre, com aquell que diu. La tardor finalment sembla que s'ha volgut instal.lar entre nosaltres i ens porta dies de vent intens, de vent molest. Però fora bo no oblidar que, segons diuen, el vent també porta notícies i cal saber escoltar allò que ens està dient. Vivim temps estranys, nous, insòlits, sense massa referents on aferrar-nos per tenir una mica de certesa i de seguretat. Aquesta tardor ens està portant de tot; massa de tot, diria jo. Potser, ara que el vent senyoreja pels nostres carrers i places i ens tanca a casa, cal escoltar amb cura allò que ens diu, les notícies que ens porta.

Tal vegada, aquest vent intens que ens visita ens parla d'esperança, al capdavall, de més enllà de les nostres parets i finestres tancades. Potser de temps difícils i de realitats inimaginables, però potser també d'esperança, de branques sòlides i de fulles noves, així que les estacions avancin i anem deixant enrere la languidesa d'una tardor ja del tot instal·lada a casa nostra. En tot cas, parem l'orella i veja'm que ens està dient, a la seva manera, un vent sempre misteriós i sempre sorprenent.

Comentaris (0)13-11-2017 05:59:24

Quan poc és tot

Ho hi ha dubte que sempre voldríem ser més, poder més, saber més, tenir més... però som com som i amb això hem d'anar fent. I amb això fem. I no, no estic parlant de riquesa de saviesa ni de poder, estic pensant en la nostra capacitat d'influir, de canviar el futur, d'ajudar els altres, de contribuir a fer un món més agradable per a aquells que tenim més a la vora, més enllà de la sensació de pensar i amoïnar-nos per què ens agradaria poder fer i no fem.

En el fons aquesta sensació a cavall entre la impotència i l'esperança és la que ens ajuda a avançar, a superar-nos cada dia i a saltar del llit pensant que ahir ja ha passat i que avui toca viure, en present, amb totes les nostres capacitats i només amb totes les nostres capacitats. Ahir mateix, vam ser molts els que vam fer llum, una llum efímera i intensa, als carrers de Barcelona, per aquells que no ens deixen tenir a la vora. Potser no va servir de res, diran. Potser tindran raó, fins i tot, però és el que podíem fer, i ho vam fer.

Ben mirat, res de diferent a la nostra vida amb aquells que estimem. Potser els nostres gestos, les nostres paraules, les nostres actituds serveixen de poc, o de res, però són tot el que tenim, tot el que podem oferir generosament i de cor. I, al capdavall, això que sembla tan poca cosa, acaba sent molt, acaba sent prou, i tenint sentit. Potser la clau és donar el que tenim i esperar ben poca cosa, amb la certesa que el nostre poc pot ser-ho tot, i que aquest poc pot poder-ho tot. No defallim mai per allò que realment volem.

Comentaris (0)12-11-2017 07:35:01

Petits, però no inútils.

Quan tot sembla massa complicat o difícil d'entendre, potser el més pràctic, i potser també el més intel·ligent, és aferrar-se a les poques certeses que realment tenim, encara que semblin massa petites i poc útils davant d'un escenari que ens desborda. No sé per què, però aquesta idea m'ha vingut al cap veient el panorama de repressió aparentment irrefrenable de l'Estat contra tots nosaltres, una repressió aleatòria i, per tant, imprevisible, que tant toca a polítics, obligats a abjurar de les seves conviccions, com si d'un acte de fe es tractés, com a mestres, que ja no saben què poden dir en pau a classe, a bombers, que ara resulta que també inciten a l'odi, o a qualsevol ciutadà, que qualsevol dia es pot trobar amb alguna denúncia anònima, com en els temps més foscos de qualsevol dictadura.

L'escenari és poc esperançador, ho admeto. I això per no parlar ni de la impunitat amb què actua l'extrema dreta franquista, tota una excepció de condescendència en un règim suposadament democràtic, ni de les renúncies ideològiques de formacions autoproclamades d'esquerra que no tenen cap pudor a aliar-se amb el feixisme allà on calgui. I davant d'aquest panorama, què? Doncs, poca cosa. Som el que som i tenim el poder que tenim, que no és gaire, o gens. Però la summa de molts pocs pot ser un molt. I és amb aquesta convicció que sortim al carrer un dia i un altre a exigir la llibertat dels nostres i de tots nosaltres, de fet. I és amb l'esperança que atorga la raó que insistim i insistim, com aquella gota que acaba foradant fins i tot roques.

Ara que vivim temps de retorn al passat, potser no està de més recuperar una figura mítica d'aquella TV3 primitiva dels anys noranta, el Capità Enciam, i el seu lapidari "els petits canvis són poderosos". No tenim el poder de canviar res, nosaltres sols, però tampoc tenim el dret a renunciar a la nostra petita aportació, d'acord amb les nostres capacitats. Al capdavall, potser som petits, però no inútils. Avui hi tornarem, minúsculs, però molts. I tossuts.

Comentaris (0)11-11-2017 06:39:35

Males notícies

Si us plau, no ens resignem a acceptar com a normal allò que no ho és, ni donem per bones notícies que no ho són. Ahir, la Mesa del nostre Parlament, elegit democràticament, va veure com se li va decretar presó amb fiança i com la seva presidenta hi feia cap fins que en pugui fer efectiu el pagament. En el fons, tots vam respirar en saber que la presó no era incondicional, com ja ens ha ensenyat que sap ordenar l'Audiència Nacional. Però no ens enganyem, és una pèssima notícia. La Mesa del Parlament, d'un parlament dissolt per un govern forà, en presó preventiva per haver permès un debat sobre la independència i la votació de resolucions merament declaratives i sense efectes jurídics.

Nous presos polítics. Uns quants més en una macabra llista. Diran que són delinqüents, només faltaria, però són persones empresonades per les seves idees. La prova més evident són les pròpies paraules del Fiscal General de l'Estat afirmant que si declaren el seu acatament a la Constitució, tot podria ser molt diferent. És a dir, si reneguen de les seves conviccions, de les seves idees -els fets sempre són fets i no tenen marxa enrere- tot canviarà. Encara poden sostenir que no estant tancant una determinada ideologia?

Avui és un dia molt trist. La primera autoritat del país exiliada, la segona i la tercera, a presó, les nostres institucions dissoltes o ocupades i una repressió brutal en marxa que no té límits i que va contra tothom: policies, mestres, alcaldes, humoristes... En aquest escenari, doncs, no podem donar per bo res que no sigui la llibertat de la nostra gent i dels nostres representants electes. A la vista de tot plegat, tinguem molt clar que no he d'oblidar res ni cap nom. Mai. No oblidem ni perdonem. Ens hi va massa en joc.

Comentaris (0)10-11-2017 06:10:03

Coherència

Quan ja pensàvem que ho havíem vist tot, en qüestió política, ens arriba la notícia que el PSC incorporarà a les seves llistes per al 21 de desembre tot un seguit de cares conegudes, supervivents del naufragi polític d'Unió, encapçalades pel que va ser substitut de Duran Lleida al capdavant de la formació, Anton Espadaler. Una nova evidència de la deriva "esquerrana" dels socialistes catalans, que ja en el seu moment van veure com algun dels seus notables, com ara Ferran Mascarell, se sentien més còmodes entre idees més moderades (per no dir dretanes) i que ara no tenen cap problema per incorporar el sector més conservador, a tots nivells, de l'antiga CiU.

Realment, no hi ha com el temps i els esdeveniments perquè les coses es vagi posant al seu lloc, més enllà de les bones paraules, perquè, al capdavall, i molt més en política, qui més qui menys mira pels interessos propis i per mantenir el confort d'una posició privilegiada. Ben mirat, res que no puguem trobar en tants altres àmbits de la nostra societat on tot, per ridícul, absurd, covard o egoista que pugui semblar, pot tenir justificació si ens ho proposem i si ens hi posem o ens fem discretament al costat, esquivant responsabilitats o coherències.

Enmig d'aquest món més que dubtós, però, de tant en tant, encara trobem algun que altre exemple de coherència a tota prova. Compartirem o no arguments i principis, però la coherència, com anem constatant cada dia, es un bé escàs i preuat. Un bon exemple d'aquesta coherència personal el tenim, sense anar més lluny, en les paraules de Gabriela Serra, en aquesta entrevista, més que recomanable, en aquests temps que corren on parlem de realitats líquides (entre altres perles dialèctiques) per referir-nos a la incoherència i a la irresponsabilitat, per justificar allò que no té justificació, o per fer bo allò que no té perdó de Déu.

Comentaris (0)09-11-2017 06:11:30

Tinguem memòria

Ja són aquí. Si algú havia pensat que la usurpació del Govern per part de l'Estat era poca cosa o un simple detall anecdòtic, ja pot anar canviant de discurs. Els homes de Madrid van desembarcant a la Generalitat i, com sempre han fet els conqueridors, ho fan portant la vera fe i els seus costums més identitaris. Un detall gens menor: el castellà fa fora el català per a determinats usos administratius interns. Una anècdota? Personalment, penso que no, però és el que tenen les conquestes, que també imposen la llengua.

No tinc ni idea de quant ha de durar aquesta ocupació, però em temo que molt més del que m'agradaria. A veure si ho entenen tota aquesta colla de polítics curts de mires i de gambals que no tenen cap pudor a admetre que fan el que volen, en funció dels seus interessos, al marge, fins i tot, del programa de govern o de la voluntat de la societat, i que encara tenen a santa barra de reivindicar-se com a solució miraculosa de tots els mals. A veure si ho entenen també la resta de polítics coherents, tant com aquells que avui són a presó o a l'exili per no trair els seus compromisos. I a veure si ho entenem tots nosaltres, cridats a votar d'aquí a unes quantes setmanes; perquè nosaltres, al capdavall, som els únics que podem atorgar o prendre el poder als representants que nosaltres, individualment i com a poble designem.

Passem dies tristos per a les nostres institucions i ara sabem que també per a la nostra llengua, ja apartada per pactes indignes a determinats espais públics i ara també al cor de la Generalitat, enmig d'un silenci clamorós o d'una complicitat indigna. Tinguem memòria, si us plau. No oblidem res, ni cap nom. Ni oblit, ni perdó.

Comentaris (0)08-11-2017 06:09:57

Aviat ho sabrem

Lentament, però de manera inexorable, tot va arribant. Eleccions a la vista i ben aviat sabrem quines llistes, quines coalicions, s'hi presentaran. Un cop més, la classe política haurà de resoldre el dilema de la lleialtat als principis ideològics i als interessos de partit (en la major part dels casos) enfront de les necessitats reals del país i de les demandes dels v0tats

Ja comencem a estar una mica tips d'eleccions qualificades d'històriques, tot i que en aquesta ocasió per les molt especials circumstàncies que hi concorren, amb les institucions usurpades, mig Govern a la presó i un altre mig a l'exili, potser sí que l'adjectiu els hi escau i que la necessitat més urgent és saber si aquest país vol, realment i majoritàriament, ser independent o no, i desmuntar de passada tota una pila de tòpics i arguments enganyosos, tot i que això només se sabrà amb candidatures fortes i clares, més enllà de les sigles, i amb resultats aritmèticament inqüestionables. De tota manera, i pel poc que conec del funcionament intern de la major part de partits, em costa bastant ser optimista, perquè les quotes, els equilibris sectorials, territorials, socials i de gènere tot sovint pesem molt més que formar equips de govern sòlids i solvents. I així ens va.

Aviat es resoldran alguns dubtes i sabrem si la política està de debò al servei dels ciutadans o si, un cop més som els ciutadans, amb els nostres actes, amb la nostra convicció, els que acabem aplanant el camí a les velles pràctiques i a les inconfessables ambicions. Ni nosaltres ni aquells que estan tancats o exiliats mereixem la curtedat de mires tradicional.

Comentaris (0)07-11-2017 06:22:06

Desastre

Ja fa dies que diferents persones parlen del que estem vivint, servint-se del mot "desastre", en castellà. La resposta, tot sovint, és que un desastre és una catàstrofe natural, però el que està passant és feixisme. Anem a la paraula en qüestió. Si mirem "desastre" al diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, ens diu, resumint, que és una gran desgràcia, un esdeveniment lamentable; o bé una cosa de poca qualitat; o bé una persona poc capaç que tot ho fa malament. Vist així, el que estem vivint els darrers mesos, especialment les darreres setmanes, sí que és un desastre, des de totes les perspectives que apunta el diccionari.

Ara bé, aquest desastre només és l'efecte d'una causa que sovint ignorem. Mirem els arbres i no sabem veure el bosc. Aquest desastre és el fruit d'uns governs històricament acostumats a imposar-se per la força bruta (la de les armes o la de la calç), als que la idea de democràcia els va massa gran, perquè encara pensen amb mentalitat franquista, la seva i la dels seus pares, de fet, i que s'han demostrat absolutament incapaços de resoldre res per la via del diàleg i l'acord lleials. Aquest és l'autèntic desastre, una mentalitat sense qualitat política, una gent gens capaç de res i, al capdavall, una realitat lamentable que no mereixem. Sobre aquests pilars, què volem construir? Què podem esperar?

Avui comencem una setmana que pinta carregada d'emocions i de novetats. Esperem que no sigui un nou desastre. Per cert, el mot que avui ens ocupa té origen occità. Sí, sí, occità, la llengua d'aquests veïns que ocupen tota la planta de dalt i que es veu que també són uns sediciosos i tot un nou desastre en potència. I també la nostra.

Comentaris (0)06-11-2017 06:11:19

Seguretat

Quan tot sembla, o és, incert, i quan cada dia ve carregat de sorpreses, d'ensurts i d'alguna que altra discreta oportunitat, l'únic que ens resta és aferrar-nos amb totes les nostres forces a allò que ens dona seguretat: la família, els amics, les creences, les aficions... cadascú sap què pot omplir el seu espai íntim de calma, què li proporciona la sempre anhelada felicitat.

Vivim temps en què els grans objectius sembla que siguin la clau de tot. Però són objectius inabastables per a nosaltres, com a subjectes individuals, no ho oblidem. Cert que podem fer la nostra petita part de feina, però el que no podem fer és fiar la nostra serenitat a tasques titàniques i col·lectives. En aquests moments, potser no és mala idea pensar què ens fa feliços, més enllà dels grans principis i de les veritats més absolutes, i centrar-nos en les petites coses que realment ens poden satisfer i, de retruc, donar-nos energia per seguir endavant amb tot allò que ens interessa, per complicat que sembli.

Si mirem bé, és molt possible que rere aquests fragments de felicitat individual que reivindico, sempre hi hagi alguna persona que ens estima o que estimem. I també és ben possible que sigui en el terreny dels sentiments on trobem la serenitat necessària per sortir cada dia al carrer amb forces renovades i encarar el futur amb determinació.

Avui és diumenge, un bon dia per recuperar una cançó de 1959, de la qual se n'han fet diferents i ben conegudes versions, però que segueix seduint-nos amb la seva melodia i la seva lletra, a cavall entre una simplicitat gairebé naïf i la profunditat humana més absoluta. Que avui sigui un diumenge especial i ben bonic.

Comentaris (0)05-11-2017 07:30:16

Tristesa

Tristesa. Aquesta és una de les paraules que més vaig sentir ahir entre la gentada que un cop més, i tants com calguin, vam tornar a sortir al carrer a exigir els nostres drets i les nostres llibertats. Què trist, haver de tornar a reclamar llibertat per a aquells que pensen d'una determinada manera.

Ahir es va acabar, definitivament, la tan nostrada revolució dels somriures. Ahir, l'Audiència Nacional, aquesta guillotina multiusos judicial al servei del poder, hereva dels tribunals franquistes, va empresonar sense judici, de manera preventiva i sense fiança mig govern democràtic. L'altre mig és a l'exili fent sentir les nostres veus i els nostres anhels allà on nosaltres no podem arribar. Només una excepció, aquell antic conseller que, segons sembla que va comentar el seu advocat, com que dimecres va ser festiu i ahir van saber tard l'import de la, no havien pogut anar, encara, al banc. Per cert, des de quan sabia l'advocat que es fixaria una fiança? Des de dimarts? Ahir, ni Polònia no va voler fer broma de l'actualitat. És massa trista i massa dolorosa.

Que ningú torni a parlar d'estat de dret, ni de democràcia, ni de res que s'hi assembli, perquè serà mentida. Aquest estat espanyol és capaç d'empresonar governs sencers, i ja amenacen de fer-ho tants cops com calgui. Tenen el poder, el que els atorga la connivència dels tres principals partits: PP, Ciutadans i PSOE, i la corona de propina. No oblidem cap nom ni cap sigla. Cap ni un. Mai.

Ara ja només ens resta convertir la tristesa en ràbia, i la ràbia en energia per resistir, cadascun dins de les nostres possibilitats, dins del nostre àmbit, i no caure mai en la temptació de pensar que tenen la raó i que ja ens està bé el càstig, perquè anem provocant. Ara només ens resta jugar-nos-ho tot el 21 de desembre i arrasar a les urnes el feixisme, perquè només amb uns resultats contundents, inqüestionables, farem sentir la nostra veu a tot arreu i tindrem una possibilitat de guanyar. Ja no es tracta ni d'independència, es tracta de democràcia i de llibertat. Esperem que totes les forces polítiques que encara creuen en aquests principis sàpiguen estar a l'alçada. Nosaltres segur que sí, perquè ni perdonem ni oblidem. Ni avui, ni mai. Parlaven de fractura? Ja la tenen. Ni jo ni milers com jo no ens podrem sentir mai, absolutament mai, espanyols. I ja poden cantar missa i bramar tant com vulguin.

Comentaris (0)03-11-2017 06:20:34

Pàgines: 123456161718192021116  <>