login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Poca broma. O gens.

Un dels trets identitaris de qualsevol integrisme, ja sigui religiós, polític o mental és la negació sistemàtica de qualsevol mena de dissidència amb la doctrina oficial i, molt especialment, si aquesta dissidència s'expressa per mitjà de l'humor, la ironia o la sàtira. Només cal pensar, per no anar gaire lluny, en els atemptats contra Charlie Hedbo o El Papus, per veure com les gasten aquells que es creuen en possessió de la veritat absoluta. En democràcia, però, l'integrisme, el feixisme fins i tot, ja no s'amaga sota caputxes blanques, sinó que vesteix togues i, en nom d'una justícia injusta, fa i desfà a plaer i no s'està d'aixafar qualsevol expressió que sembli no afecta al règim.

I justament aquest és el punt al qual es va arriba ahir a l'Audiència Nacional, hereva del Tribunal d'Ordre Públic franquista, per si algú ho havia oblidat. Ahir, dia molt trist per a la democràcia, una jove va veure esguerrada la seva vida i el seu futur perquè els tribunals van considerar que fer acudits sobre la mort de Carrero Blanco, home de la màxima confiança del dictador Franco des del primer moment i finalment president del Govern, és delicte. Quina novetat aquesta de fer acudits sobre aquest personatge. Per l'amor de Déu!

Sigui com sigui, ahir van quedar clares dues coses: la primera, que els prohoms del feixisme franquista, fins i tot els més brutals torturadors -mai condemnats-, són intocables i no poden ser ni objecte d'acudit en suposada democràcia (encara espero la resposta a la sentència per part de molts autoproclamats representants de les esquerres) i, la segona, que una noia jove haurà de carregar amb antecedents, no podrà accedir a beques per estudis i veurà estroncada la seva voluntat de ser mestra, en nom del respecte a les víctimes del terrorisme, de qui dubto molt que mai hagi tingut la més mínima intenció de fer burla. Però ja sabem que a Espanya és igual Carrero com qualsevol dels morts als trens d'Atocha, i que la dictadura (suposant que mai existís, es veu) no va ser més que una etapa històrica com qualsevol altra.

Poca broma, que amb la veritat absoluta no s'hi juga. Ni amb la memòria del franquisme tampoc.

Comentaris (0)30-03-2017 06:03:14

Només són diners?

Quina mena de societat hem construït entre tots? Quina mena de sistema econòmic tenim? Com pot ser que el compte de resultats, o una petita modificació en el seu muntant, passi per davant de la vida de les persones, fins i tot de la dels fills dels propis treballadors que el fan possible? Doncs això és el que tenim, com bé demostra aquesta notícia sobre un pare acomiadat, de males maneres i sense cap mena de pietat, perquè va tenir la gosadia de demanar uns dies de permís per poder donar una part del seu fetge per salvar la seva filla. L'argument? és una intervenció voluntària i no una malaltia imprevisible. Genial.

Ens escandalitza la notícia, però si hi pensem uns segons en això de les intervencions voluntàries, que no malalties imprevisibles, ensopeguem amb la situació de milers i milers de dones que veuen limitada la seva carrera professional, i la seva feina en molts casos, pel simple fet de ser dones fèrtils i, per tant, susceptibles de "patir" un embaràs, una baixa per maternitat i qui sap si malalties dels nadons que n'alterin la rutina laboral. I aquesta és una realitat tangible i constatable cada dia, fins i tot en determinats processos de selecció de les administracions públiques, on el compte de resultats és, senzillament, inexistent i per on el masclisme encara campa ben lliure i sense massa discreció. Qui mana, mana, i fa i desfà arreu.

Ens agradi o no, vivim en una societat inhumana on el poder dels diners o del gènere encara són amos i senyors i passen per davant de tot i de tothom. Cada dia costa més parlar de drets laborals i d'igualtat entre homes i dones, no ens enganyem.

Comentaris (0)29-03-2017 06:11:57

Mediocritat i poder

Va ser Steve Jobs qui va dir que "no té sentit contractar persones intel·ligents i dir-los què han de fer. Nosaltres contractem persones intel·ligents perquè ens diguin que hem de fer". Amb aquesta referència comença un interessant article sobre la por a la intel·ligència a moltes empreses dirigides per persones mediocres. El que hi podem llegir és molt trist, però lamentablement molt real.

Jo puc parlar, sobretot, des de la perspectiva de les administracions públiques, i puc donar fe que la tesi de fons que defensa l'article és certa. Pensem que en el cas de les administracions, les elits dirigents acostumen a tenir un perfil exclusivament polític, condicionat per tota mena de criteris que res no tenen a veure amb la capacitat ni molt menys encara amb la intel·ligència. Hi ha condicionants de gènere, territorials, d'equilibri entre famílies del partit... i així arribem a un poti-poti de persones lleials a la cúpula de la formació política que les col·loca que, al seu torn, contracten, per als nivells intermedis (i tot sovint inferiors) altres persones lleials a ells mateixos, seguint els mateixos criteris d'afinitat, per més que la llei parli de mèrit i capacitat. I així anem fent.

El resultat de tot plegat, pel que fa al personal funcionari, que res no té a veure amb els canvis electorals i que treballa govern rere govern amb independència del color de cadascun, acostuma a ser el que s'exposa en l'article que us recomano de llegir: manca de motivació, por a destacar, manca de possibilitats de promoció i, en massa ocasions, baixa autoestima i problemes d'autoconfiança, amb tot el que això implica a nivell personal. Sé que sona molt dur, però és molt real i es pot constatar gratant una mica per aquestes oficines públiques que hi ha per tot arreu.

És curiós que hagi ensopegat amb aquest text justament avui que ve de visita a Catalunya el nou Mr. Marshall espanyol, Mariano Rajoy, amb la seva cartera plena de promeses que sap que no complirà. Un bon exemple de com arribar al cim del poder amb ben poc, si més no de positiu.

Comentaris (0)28-03-2017 06:15:06

Vella guàrdia

Què voleu que us digui, però quan sento que algú parla de la "vella guàrdia", en l'àmbit que sigui, no puc evitar sortir corrent en direcció contrària. I aquest cap de setmana ens hem fet un tip de vella guàrdia a propòsit de la presentació de la candidatura de Susana Díaz per dirigir el PSOE, ben escortada per tot el ramat de vaques sagrades del socialisme espanyol, en una foto, com a mínim, inquietant.

Costa molt imaginar que la renovació d'un partit com el PSOE hagi de venir de la mà d'algú que es deixa acompanyar pel suposat senyor X dels GAL i actual prejubilat de luxe en un consell d'administració del qual no té cap pudor a dir que l'avorreix, d'aquell altre sinistre personatge del ribot i l'estatut que no havia de poder reconèixer ni la mare que el va parir, d'aquell passerell de l'apoyaré, d'un trist i perillós ex-ministre de l'Interior, i de tants i tants barons i baronesses amb historials més que lamentables, especialment pel que fa a Catalunya. Per cert, sempre m'ha fet gràcia això dels títols nobiliaris associats a un partit suposadament d'esquerres i autoproclamat socialista.

Sigui com sigui, ja s'ho faran, que no és la meva guerra, aquesta. Però admeto que el que sí que em desperta una morbosa curiositat és veure què diran els seus col·legues catalans, tant els que embogien, com si del lliurament dels Òscar es tractés, cridant el cavaller blanc que fes fora el drac Rajoy, com, sobretot, la vella militància que es llença entusiasta al coll de cada líder que apareix, no sé si amb la candidesa del creient o si marcant posició, no fos cas. Encara són molt recents algunes declaracions públiques, a tots els nivells territorials, i serà bonic veure què hi tenen a dir els socialistes catalans (cada dia més complicat de dir) d'aquesta possible futura líder que no té cap pudor a defensar el corredor mediterrani quan la costa passi per Madrid.

Comentaris (0)27-03-2017 06:12:30

Escriure

Passejant per aquest suggeridor i estrany univers que és Internet, ahir vaig ensopegar amb una frase que venia a dir que escriure és acariciar en la distància; en llegir-la vaig pensar com és d'important escriure. Qui no sap, ni que sigui per la literatura o el cinema, de la importància de les cartes d'amor, de les cartes des de terres llunyanes, de les cartes de la mili, de les notes de condol, fins i tot, o de les senzilles i coloristes postals enviades des de llocs estranys durant les vacances? Semblava que el telefon, que la immediatesa de la paraula dita acabaria amb el text escrit, però no. Fins i tot en temps vertiginosos com els que vivim, l'escriptura, una nova escriptura molt simple, si voleu, amb una mena de nou alfabet farcit d'emoticones, venç la veu.

Escriure implica pensar, reflexionar mentre símbol a símbol anem construint el missatge. Inclús en els breus missatges de Whatsapp, impulsius i àgils per definició, hi ha un procés de creació molt més lent que el pas de la idea a la paraula, i també un petit marge per corregir allò que s'ha pensat i s'ha escrit, abans de fer-lo arribar a destí. És aquest breu instant de reflexió final que no ens concedeix la paraula, que un cop surt de la boca ja no té remei.

Escriure, hi estic d'acord, és acariciar des de lluny. La seducció de les paraules, el misteri que es va desvetllant durant la lectura d'un text escrit, difícilment poden ser superats per la paraula pronunciada de manera espontània. Cert que escriure també pot ser fustigar des de lluny, però avui em quedo amb aquesta versió més amable de l'escriptura, amb la seguretat que tothom que ha sentit la dolçor d'una carícia escrita sap valorar tot el que unes ratlles amb taques de negre sobre blanc poden arribar a transmetre.

Comentaris (0)26-03-2017 06:52:17

L'últim que tanqui

Finalment sembla que ara sí, que Unió Democràtica de Catalunya abaixa la persiana definitivament i desapareix del mapa polític. Ja ho va dir Verdaguer: "lo que un segle bastí, l'altre ho aterra", i el temps li va donant sempre la raó. Els temps canvien, les persones també i allò que abans era útil, més endavant pot ser una llosa. I això li ha passat a Unió, des de fa dècades crossa de Convergència (per cert, també reinventada, tot i que encara no desapareguda) i finalment llast inútil com a instrument polític.

Durant una determinada etapa professional, quan Unió era Unió i Duran era Duran, vaig tenir contacte amb determinats nivells locals de la formació, aquell nivell de representants polítics en què els interessos particulars i l'afany per conservar ja no el poder, sinó la feina, propicien servilismes vergonyosos i coronen mediocres com a amos i senyors (o senyores) de petites parcel·les on fan i desfan amb plena impunitat. Val a dir que aquest és el funcionament habitual en la major part de formacions polítiques (i he vist com treballen unes quantes) en aquestes terceres, quartes o cinquenes divisions de l'activitat pública, però he d'admetre que el nivell de sectarismes amb què actuava aquella Unió gloriosa és, encara, molt difícil de superar, tot i que ha tingut dignes imitadors. Segurament per aquestes experiències personals no m'ha sabut gens de greu la desaparició del partit. Ja sé que sona malament i que un cop mort tothom és venerable, però no vull negar l'evidència.

Ara, un exercici interessant serà repassar les llistes electorals de les formacions que concorrin a les properes eleccions, siguin quan siguin. Quants noms d'antics unionistes trobarem a llocs destacats d'aquells partits als quals fa quatre dies satanitzaven? I és que ja tenia raó el gran Groucho Marx quan va dir "aquests són els meus principis i si no us agraden en tinc uns altres". Gran teòric, sense saber-ho, de la política catalana, si més no.

Comentaris (0)25-03-2017 06:28:22

A qui es jutja?

Començo a tenir la mosca al nas amb tota aquesta colla de judicis per corrupció, malbaratament de diners públics, blanqueig de capitals, tràfic d'influències i tot plegat que darrerament omplen espais i més espais informatius. I ja no és que estigui tip de tanta corrupció, perquè a hores d'ara ja sabem que era pràctica habitual durant moltes dècades, sinó per tota aquesta colla d'acords que sembla que es fan entre acusats i jutges perquè es rebaixin penes (sobretot les de presó) a canvi d'explicar quatre veritats.

No havíem quedat que l'objectiu de la justícia era arribar als fets delictius que en un moment donat s'havien produït i sancionar aquestes accions? Doncs sembla que no. Posem per cas el que aquests dies estem veient amb Macià Alavedra, conseller d'economia una pila d'anys i, per tant, persona que sabia perfectament què feia quan movia diners i influències d'aquí cap a allà. Ara resulta que si reconeix els fets i fa la feina fàcil a la investigació judicial, podria pagar alguna mena de multa o cosa per l'estil -en el pitjor dels casos-, sortir molt ben parat i esquivar la presó. Jo em demano: si les coses funcionen així, a qui estan jutjant? al presumpte delinqüent Alavedra? O potser es tracta d'utilitzar el seu cas particular per anar contra algú altre? Hi ha interessos polítics que passen per davant fins i tot dels delictes? Costa d'acceptar segons quines coses, sobretot quan són els tribunals qui les executen.

Sigui com sigui, els judicis reals que estem vivint aquests mesos haurien de ser judicis contra persones que van exercir el seu poder d'una manera indecent, utilitzant aquest poder i els diners de tothom, els diners públics, per a l'enriquiment personal i per mantenir les respectives formacions al capdavant de les institucions, i d'aquesta manera perpetuar un enorme bucle de corrupció política i econòmica.

No ens enganyem. Així s'ha funcionat arreu durant molts anys, primer amb el franquisme i després en democràcia. I de fet, així se segueix funcionant en molts àmbits de l'administració pública en la seva relació amb determinades empreses privades i amb els partits que les regeixen. Repassem la nòmina de moltes institucions i tindrem pistes clares de la seva manera d'actuar. Futurs candidats a investigats i acusats? Això espero.

Comentaris (0)24-03-2017 06:05:31

La ciutat ocupada

Fa anys, parlant amb la meva mare del record que tenia de la postguerra i dels primers anys del franquisme, em va dir que una de les coses que més presents tenia era la sensació que, a Lleida, el temps no passava, que un any era igual a l'anterior i al següent, que tot semblava aturat, malgrat que els fulls del calendari anessin caient de manera implacable. Reconec que en el seu moment em va sobtar i entristir aquesta grisor inevitable.

Han passat molt anys, però aquesta sensació d'immobilitat encara és perceptible en alguns àmbits de la vida de la nostra ciutat, on els relleus generacionals semblen impossibles, on les mateixes cares es repeteixen un dia i un altre, on cada any que passa tot és més previsible... i així des de fa massa temps, i on una barreja de megalomania, de caciquisme i de mediocritat, segons el cas, acaben conformant un sentiment de conformisme i d'impotència tot sovint gairebé insuportable.

Lleida ha estat portada dels mitjans els darrers dies (o setmanes), per un seguit de fets que ben bé s'haurien pogut evitar. Per situar-nos una mica recomano la lectura d'aquest afinat i esmolat article que situa prou bé el panorama que actualment regeix els destins de la ciutat i de la seva àrea d'influència. Al capdavall, un joc d'interessos ocults -i segurament dignes d'ocultar- que acaba generant pactes molt difícils de pair des de la perspectiva de la lògica política i democràtica, o monstres com la Llotja, l'aeroport de Lleida-Alguaire (en aquest cas amb més agents implicats) o, ben recentment el només imaginat parc temàtic dels barrufets que ha marxat a Moscou.

I passen els anys i no passa res. És ben bé que tot està lligat i ben lligat.

Comentaris (0)23-03-2017 06:11:07

Referents

Ahir a la nit es van lliurar els Premis Nacionals de Recerca, uns guardons que reconeixen persones i entitats destacades per la seva contribució als progrés de la ciència. D'aquesta manera, la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, amb el suport del Govern, posa davant de la societat el bo i millor del talent científic del país; és a dir, l'autèntic motor de futur que ens fa avançar.

Es bo, molt bo, de fet, que tinguem referents d'excel·lència, encara que sigui de manera discreta, que de fet és com treballen la innovació i la recerca en qualsevol àmbit, però que de tant en tant treuen el nas als mitjans per recordar-nos que el progrés constant és la clau d'un futur millor. Benvinguts, doncs, aquests referents de treball lent, tenaç i tan profitós.

L'acte de lliurament de premis -no podia ser d'altra manera-, també va comptar amb algun incís musical. La cultura, en aquesta ocasió a través de la música, sempre vol ser present als grans actes. Només un però, de tota manera. S'hi van interpretar un parell de grandíssimes cançons del nostre patrimoni popular modern: "Qualsevol nit pot sortir el sol", de Jaume Sisa, i "País petit", de Lluís Llach. No seré jo qui discuteixi ni la qualitat ni el valor sentimental de tots dos temes, ans al contrari, però el que sí que em sobta és que durant un acte de lliurament d'uns premis que miren descaradament cap al futur, calgui recórrer als clàssics populars, per dir-ne d'alguna manera. Si volem un futur nou i millor, també en els referents culturals, musicals en aquest cas, caldria anar innovant i apostant per noves propostes, i deixar de recrear-nos en èxits segurs i massa còmodes, sobretot atesa la composició del pati de butaques.

Felicitats als premiats ahir, per la seva feina i per la seva claríssima vocació de progrés. I, si us plau, que aquesta voluntat de cercar i d'innovar molt més enllà del que ja sabem es faci extensiva, també, al món de la cultura, que falta li fa. Això sí, que sigui reconeixent el talent i l'excel·lència autèntics.

Comentaris (0)22-03-2017 06:19:20

Primavera

Tot arriba. Sempre acaba sent una mica qüestió de saber tenir paciència. Puntual, com cada any, ha arribat la primavera. Ara sí, calendari en mà, ja poden florir els arbres i ja podem començar a desplaçar les peces de roba que ens han acompanyat els darrers mesos i anar-les substituint per unes altres de més lleugeres.

Diu la dita que la primavera la sang altera. De vegades, massa, fins i tot, com la d'aquells pares d'un partit de futbol infantil a Mallorca, en que la passió esportiva va deixar el seu lloc a la violència física, per a escarni propi i vergonya aliena. Però per sort no totes les alteracions sanguínies van pel mateix cantó, ni tampoc -encara que a alguns els costi de creure-ho- pel de les pulsions polítiques, tot sovint tan mal orientades, quan no tan innobles. La primavera és temps de redescobrir el sol, la llum i una natura esclatant, excessiva, que ens recorda que la vida sempre s'acaba obrint camí, per més dur que hagi estat l'hivern i és complicat que sembli tot.

Primavera, doncs. Obrim portes i finestres, tant físiques com mentals, i deixem que entri aquesta llum nova que convida a sortir, a retrobar el món més enllà de les parets i a dibuixar els propers mesos amb la il·lusió gairebé infantil de qui encara es deixar sorprendre per tot allò que ja coneix però que sempre atreu i emociona. No permetem que res ni ningú ens ho espatlli.

Comentaris (0)21-03-2017 06:04:14

Viure

Això de viure sempre té un final dramàtic i ben conegut, tot i que mai no és plat de gust quan arriba. La mort d'algú que estimem sempre ens deixa buidor, enyorança, pena. L'absència sempre és una sensació desagradable, per més que sabuda, tot i que mai esperada.

Avui fa un any se'n va anar algú que encara tenim ben present, algú que ens va deixar aquests sentiments de buidor, enyorança i pena, a banda d'una ràbia intensa perquè la seva va ser una mort totalment evitable, amb un mínim de competència i de responsabilitat clínica d'una sèrie de metges que el van abandonar massa abans d'hora i que li van acabar infringint un patiment inhumà. Però avui, també fa un any que la persona que va compartir amb ell tota una vida d'alegries i de penes, la Teresina, va pronunciar la frase que millor pot definir què és una vida en plenitud. Quan la mort ja havia senyorejat per aquella habitació d'hospital, senzillament va dir: "la de coses que es perdrà". Buidor, enyorança, pena, ràbia, dolor intens, però per damunt de tot, una magnífica i sincera exaltació de la vida.

Faríem bé, davant de les circumstàncies més adverses, fins i tot davant de la mort, d'escoltar les paraules d'aquells que ens estimen i valorar com cal tot allò de meravellós que la vida ens ofereix i que cal explorar al màxim, fins al darrer alè. Avui, fa un any, vaig començar a aprendre aquesta gran lliçó, i des d'aleshores, sempre hi ha hagut qui me l'ha anat recordant, d'una manera o altra.

Comentaris (0)20-03-2017 06:11:55

Plats i olles

Els plats s'assemblen a les olles. Això és el que es diu. El dia del pare, que potser podria passar a dir-se dia de les corbates i altres regals amb clara marca de gènere, pot ser una bona oportunitat de recuperar això de les olles i dels plats, ja que hi som.

Parlar de la figura paterna, personalment, em provoca un doble vertigen. D'una banda, mirant enrere, i coneixedor que la genètica se la sap molt llarga, intento d'esbrinar, en un exercici de memòria prou il·lustratiu, què quedarà en aquest plat, d'aquella olla, o què miraré de preservar i, si en sé prou, de transmetre. La mirada enrere sempre és complexa, però sempre necessària i valuosa. D'altra banda, i si miro endavant, jo sóc l'olla i miro els plats amb la por de la incertesa, d'aquesta mena d'avaluació contínua que és la vida i que sempre ens puntua, d'alguna manera, tant pel que fem com pel que sabem donar. Mirar endavant i sentir-se orgullós no té preu i et pot arribar a fer sentir bé, molt bé.

Dia del pare, doncs. Fem més o menys festa, recordem els que no hi són -o potser sí, d'alguna manera per allò de les olles i dels plats- i, ja posats, mirarem de sentir-nos orgullosos d'un futur que si no perfecte, sí que és el millor que hem sabut crear, amb errors i encerts, però que, vistos els resultats, val la pena. I molt.

Comentaris (0)19-03-2017 06:47:00

Tot canvia. O no.

Va ser Heràclit d'Efes qui uns quants segles abans de Crist va dir que no ens podem banyar dos cops al mateix riu. Tota un avís a navegants, en aquest cas fluvials, i tota una premonició del canvi constant, i cada cop més accelerat en què vivim immersos.

Cada dia, cada minut, cada hora, són nous i irrepetibles. Encertem o errem, però no hi ha marxa enrere. No ens podem banyar dos cops al mateix riu, ni podem viure dos cops la vida. Així són les coses i amb això anem fent com millor sabem i podem. Però rere aquest to fins i tot angoixant del canvi continu, hi ha també una altra realitat: el riu sempre hi és, sempre diferent, però sempre el mateix, amb més aigua, amb menys, més fred o més càlid, però hi és, i aporta seguretat i vida. Si no hi ha riu, no hi pot haver bany.

Vivim en canvi constant i de la millor manera que sabem. I estimem com bonament podem, estirant al màxim la nostra capacitat expressiva, perquè la vida sense afectes sincers és ben poca cosa. I tot plegat també és aquella mena de riu estrany en què no ens podem submergir dos cops, però que sempre hi és. Segurament aquesta és la gran aventura i el gran repte: aconseguir que allò més constant, més permanent, sigui també allò més canviant, més nou i més engrescador. Així anirem construint-nos a nosaltres mateixos i potser, fins i tot, la nostra felicitat i la dels nostres.

Avui em ve de gust compartir una cançó de Miquel Abras, de fa gairebé onze anys (com corre aquest coi de riu) i destacar-ne un parell de versos: " Però amb tu res mai canvia, la nit no és mai el dia. Ets un trosset de l'univers on més bé es respira.". Passeu un bon dissabte.

Comentaris (0)18-03-2017 07:08:41

Tothom menteix

A banda de popularitzar conceptes com punció lumbar o una prova de lupus (dit sigui de passada, gairebé sempre amb resultat negatiu), la coneguda sèrie televisiva "House" ens va deixar una sentència per a la història: "tothom menteix". I val a dir que en la sèrie prou que era així, i bona part dels malalts amagaven fets, veritats, símptomes inclús, ja fos per vergonya, per por, per ignorància, o qualsevol altre motiu, fins que el savi doctor destapava aquesta realitat per arribar al diagnòstic correcte.

Això és ficció, però la realitat, en molts àmbits, no acostuma a ser gaire diferent. Pensem, per exemple, en l'exercici de la política. Si el doctor House fos, posem per cas, diputat, segurament començaria totes les seves intervencions amb un contundent "tothom menteix". I no s'equivocaria. Proveu a posar una dotzena, o dotzena i mitja de càrrecs polítics de diferents formacions al voltant d'una taula en busca d'un acord i tindreu tots els números per assistir a un delirant espectacle de cinisme, de mentides mal dissimulades i de falsa aparença de pau i concòrdia, mentre els ganivets volen per sota de la taula. En diuen pactisme, consens, decisions per assentiment, o el que vulgueu. Però més enllà de les paraules, només són mentides.

Aquesta deu ser la raó última l'art de la política, avui dia: oferir una aparença de cordialitat i de compromís pel bé comú, mentre en nom del tacticisme, de l'estratègia o de les instruccions de partit, les causes reals i el servei a la societat passen a segon terme, desplaçats pels interessos particulars o pels guanys de curtíssima volada, ni que sigui pagant el preu de fer-se trampes al solitari sense cap rubor i negant l'evidència. Mentides, sempre mentides. Fa por imaginar aquest escenari repetit i amplificat en els grans temes de país. Des de Lleida, us desitjo un bon divendres i un millor cap de setmana.

Comentaris (0)17-03-2017 06:10:45

Els límits hi són

Doncs no, no tot és possible. No tothom pot fer de tot, ni pot fer-ho tot. Em sap greu (o potser no gens) per tots els gurus de la superació personal, però tots, absolutament tothom, tenim els nostres límits i sempre es bo mirar de saber on són.

Vivim en un món on la perfecció, sovint de la mà de l'eterna joventut, són l'objectiu únic. Comencem a córrer un bon dia per fer exercici i ningú sap com passem a ser runners i, així que ens despistem, a ser finishers, a fer una marató rere una altra i, si no vigilem una mica, a deixar-nos la pell en qualsevol esforç superior a la nostra capacitat física real. I és que la competitivitat és la competitivitat i ningú no vol ser un perdedor.

Però resulta que no, que tot plegat és un gran engany. La voluntat, la constància i la perseverança són valors que sempre cal tenir presents, i no perquè ens hagin de dur a l'infinit i més enllà, sinó perquè ens ajudaran a descobrir que som capaços de molt més del que potser havíem pogut imaginar, però no de qualsevol cosa. Som qui som i podem molt, però no ho podem tot. I fora bo no oblidar-ho.

Val la pena llegir aquest assenyat article, que posa una mica al seu lloc la competitivitat malaltissa i l'afany de superació personal desmesurat.

Comentaris (0)16-03-2017 06:12:38

Pàgines: 123456151617181920101  <>