login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Judicis i sentències

No hi ha dubte que vivim temps en què els jutges, molt més que els dirigents, marquen l'agenda quotidiana, això sí, no ens enganyem, sempre al ritme de la política. Un darrer exemple és l'ordre (retinguem el concepte "ordre" lligat a la figura de determinats governants) del ministre del ram per al retorn de les peces del Museu de Lleida que, en el seu moment van ser al monestir de Sixena. Una bonica manera d'acabar amb un conflicte que, seny en mà (ara que tant es reivindica el seny) mai no hauria hagut ni de començar.

I ja posats en terreny judicial, potser val la pena buscar en judicis famosos inspiració per entendre i resoldre conflictes. Un d'aquests judicis és el que trobem al Primer Llibre dels Reis (3, 16-28), de la Bíblia, que narra el judici de Salomó sobre la maternitat d'un nadó en disputa. En aquell cas, la mare autèntica, més s'estima perdre el seu fill que veure'l partit pel mig, com proposava el monarca jutge. Seguint aquesta saviesa antiga, si la solució al conflicte d'aquestes peces d'art fos trencar-les i deixar-ne una meitat en poder de cadascuna de les parts, qui penseu que renunciaria a la seva, per tal de preservar el patrimoni intacte i sencer?

Si tenim paciència i rellegim aquesta trista història, la de les peces del Museu de Lleida, amb ulls crítics, sense apriorismes fanàtics i només amb les ulleres de veure la realitat de la preservació del patrimoni cultural entendrem moltes coses. Però, és clar, els temps que corren no conviden a la raó, ni a la intel·ligència, ni tampoc a la justícia, ni al dret a la legítima defensa.

Comentaris (0)29-11-2017 06:10:51

Pilotes

Uns pares de Lleida han denunciat que els seus fills juguen al pati amb pilotes de goma que els haurien regalat uns policies nacionals que des de fa setmanes estan aparcats davant de l'escola. La notícia ha causat un cert rebombori informatiu, discret, tot sigui dit, però encara no em consta cap pronunciament oficial al respecte. Paciència, doncs. Seguirem esperant.

Que els nens juguin amb tota mena d'artefactes bèl·lics, no és cap novetat. Qui més qui menys hem convertit qualsevol element ben innocent en una pistola, o en una escopeta, i hem matat i hem mort centenars de vegades imitant escenes de pel·lícules o històries dels llibres. La novetat, però, és quan el joc, per més innocent que sigui, es fa amb armes o amb munició autèntiques, com és el cas. Les bales de goma de la policia, no ho oblidem, estan prohibides des de fa temps a Catalunya i tenim una experiència ben propera del mal que poden fer a les persones (un altre ull rebentat el primer d'octubre) o de com serveixen per atacar, potser, els pares, els veïns, els amics, dels nens que ara juguen plàcidament amb aquestes curioses pilotes.

Què li devia passar pel cap al policia que va regalar bales de goma a uns nens? De debò que considera tan innocents les armes que porta? De debò que frivolitzar d'aquesta manera la munició és normal, ara que la paraula "normal" està tan d'actualitat? Francament, tinc els meus dubtes. Ara bé, en un país on als nens se'ls pot ensenyar a matar toros, a jurar bandera des de ben petits, o a desfilar vestits de legionaris o de guàrdies civils, i on les bales de goma són perfectament legals i s'anima, com si d'un partit de futbol es tractés, la policia que marxa a reprimir ciutadans, tot és possible.

Potser un dia la canalla d'aquesta escola acabarà jugant amb porres a mode de bats i amb bales de goma fent de pilota. Potser un dia, les furgonetes hauran marxat per sempre i tot plegat només serà el record d'un malson. Avui, però, encara no. Avui, per a segons qui, convertir la munició en joguina encara fa gràcia i no té cap transcendència.

Comentaris (0)28-11-2017 06:23:05

Negociació

Tinguem-ho ben clar de bon començament: Madrid no negocia mai. Madrid, cort i capital d'un imperi ja inexistent, no negocia, no cedeix. Combat, derrota o és derrotat, però no negocia res que no siguin, i encara, les condicions de la rendició de l'enemic. Això sí, s'omple la boca amb paraules tan espectaculars com buides: diàleg, consens, acord, democràcia i per què no, justícia.

Dit això, ja ens podem posar davant les pantalles i començar a sentir parlar de la necessitat d'acords sobre un hipotètic referèndum o sobre una reforma federal de la Constitució que permeti encabir-hi les aspiracions de bona part de la societat catalana. Ja ens podem posar a escoltar tot el que ja hem començat a sentir i que sentirem constantment a partir de principis del mes que ve. Però quan pensem que a l'altra banda de la taula pot haver algú realment interessat a escoltar-nos i a atendre les nostres demandes, recordem que Madrid no negocia, només pacta rendicions per recuperar el seu control sobre tot i sobre tothom.

Una mostra? Tenim mig Govern empresonat i altre mig a l'exili, el Parlament desballestat, les finances intervingudes, l'estructura exterior de la Generalitat desmuntada, la interior sota vigilància, i unes eleccions a la vista. Amb aquest escenari escollirem un nou Parlament i aquest un nou Govern. Si tot va bé, en un parell o tres de mesos haurem aconseguit un gran triomf: restituir un govern legítim a la Generalitat, tornar a tenir un Parlament actiu i patir una menor supervisió dels nostres comptes públics. Tot un èxit. Haurem tornar a fa un parell d'anys, ja ens estarà bé i ens semblarà una victòria. Si hi ha molta sort, més endavant i sense gaire soroll, aniran caient les causes obertes als tribunals, que quedaran en res; i estarem satisfets de tenir la nostra gent, en el millor dels casos, fora de la presó i sense citacions judicials. I l'Estat cantarà les virtuts de la democràcia i de l'estat de dret. Negociació tancada. Problema resolt.

Comentaris (0)27-11-2017 06:13:10

Tot costa?

Diuen que allò que costa té valor. Segurament que sí. Segurament que les coses importants, valuoses, no es fan ni s'aconsegueixen sense esforç, i segurament, també, que el sentiment d'haver dedicat temps, talent i energia a alguna cosa la fa més apreciada, si l'aconseguim. De tota manera, no podria ser tot una mica més fàcil?

La tradició catòlica ja ens parla d'aquesta vall de llàgrimes on vivim. D'alguna manera és com si a major patiment, més vida. No sé jo, francament. I no és que vulgui defensar la vida regalada, la placidesa del dolce far niente o de la irresponsabilitat, al contrari. Però realment cal considerar un valor, en ella mateixa, la dificultat?

Mirem on mirem, tant a dins nostre, com en família, en el nostre cercle social, en el país en general... veurem sempre el mateix missatge: esforç, dificultat, treball i, amb sort, resultats. Potser sí que les coses són així i no les canviarem, però què me'n dieu de la satisfacció immediata, per sorpresa gairebé, de tot allò que ens passa sense que en siguem conscients fins que s'esdevé? Què me'n dieu d'aquell cop de sort, d'aquell èxit inesperat? Algú pot dir que no són valuosos? La pena és que al comú dels mortals, aquests instants de felicitat regalada no ens acostumen a caure del cel gaire sovint. Però valorem-los quan passen, perquè el més habitual és que tot sigui complicat, i que la recompensa, al capdavall, sempre sigui una incògnita.

Avui és diumenge. Aparquem, si és possible, tot allò que realment costa i gaudim d'unes hores de calma enmig de la voràgine nostra de cada dia i relaxem tots els sentits, fent-los ben receptius a tot el que ens envolta. Potser ens enduem alguna sorpresa realment agradable. Qui ho sap. De moment, una cançoneta, que tot ajuda:

https://www.youtube.com/watch?v=zOgTkBAEtik

Comentaris (1)26-11-2017 06:57:11

Denuncieu, que tot s'hi val

Encara recorden, aquells que van viure la cop d'estat franquista, la guerra i la repressió posterior, que una de les pràctiques habituals i més rendibles a tots nivells, per desfer-se de rivals, o de deutors fins i tot, era la denúncia d'haver festejat amb el bàndol roig. Només calia poc més que una declaració d'algú suposadament adepte al règim perquè el denunciat fes cap a la presó a al voral de qualsevol carretera. Fàcil i efectiu.

Ara hem sabut que el Ministeri de l'Interior d'Espanya anima a denunciar suposats delictes d'odi a través d'una pàgina que duu l'inequívoc títol de Situación en Cataluña. Protección de víctimas. Més clar, impossible. Dins de l'apartat corresponent a delictes d'odi, un altre que parla de víctimes a Catalunya. Terminologia bèl·lica o, com a mínim antiterrorista per a una situació de dissensió pacífica, que és la que vivim a Catalunya.

De fet, el propi Estat, a través dels seus òrgans jurídics, polítics i policials ha marcat el camí. S'actua contra polítics, contra mestres, contra bombers, contra qui fa acudits, contra la premsa contra tuitaires... de manera puntual i indiscriminada i es crea un estat de por social generalitzada, amb el suport inestimable de la Llei mordassa i les seves desproporcionades sancions. El pas següent? La denúncia ciutadana. El resultat? convertir una situació de convivència pacífica, en absolut violenta, en un escenari de terrorisme. Un escenari on l'Estat ha demostrat abastament que es mou amb comoditat.

Si algú encara té dubtes sobre les veritables intencions d'aquesta invitació a la denúncia, que provi de denunciar tots aquells que inciten a la violència contra Catalunya, ja siguin periodistes, tertulians, polítics o ciutadans. Segurament comprovarà que expressions com "Mas, a la cámara de gas" o "Puigdemont a prisión (o al paredón)", són declaracions d'amor fraternal als veïns catalans. Molt democràtic, tot plegat. I si no, demaneu als padrins, a veure si els sona i què en pensen.

Comentaris (0)25-11-2017 06:34:22

No passa res

Diuen i repeteixen que l'aplicació de l'article 155 tampoc és per a tant i que ha suposat una intervenció suau en l'autonomia catalana. Doncs no és cert. D'entrada ja és massa ocupar el Govern i el Parlament i fer fora els seus legítims titular, tot usurpant competències legals com la dissolució de la Cambra mateixa o la convocatòria d'eleccions, sense anar més lluny.

Però més enllà de les grans intervencions, en diferents àmbits també van passant coses prou significatives i que ja indiquen que ens trobem davant d'una ocupació en tota regla que ningú, ara mateix, pot saber quant durarà. Pel que fa a les finances, està per veure que la fiscalització acabi amb la constitució d'un nou Govern; l'escola, qui sap quan temps haurà de passar sota sospita permanent; i ahir mateix sabíem que el ministre de torn, en el seu exercici com a conseller de Cultura, donava ordres de no presentar recursos en el proces sobre les obres d'art del Museu de Lleida que en el seu moment havien estat a Sixena.

Paralitzar l'actuació de la Generalitat en aquest tema és, de fet, cedir davant els demandants. No sé si serà la Guàrdia Civil qui qualsevol dia es presentarà al Museu, o si no tindran el valor d'intervenir abans de les eleccions, però el que està clar és que perdre el fil d'un procés judicial suposa la derrota segura. I en aquest punt estem, per obra i gràcia d'aquests nous i imposats responsables -diguem-ho així- polítics de les nostres institucions.

Ens espera un mes, o uns mesos, molt durs, encara, on veurem tota mena d'actuacions i d'inaccions que poden suposar autèntiques càrregues de profunditat del nostre sistema polític, administratiu i de convivència. Una autèntica política de terra cremada, abans no abandonin els nostres despatxos. De moment, van avisant. I van fent.

Comentaris (1)24-11-2017 06:15:26

Nazis? No pas

Ara sí que ho tinc clar. Ja ningú no ho podrà dir mai més, ni m'ho podrà discutir: els independentistes no som nazis. No ho som de cap manera, ni de lluny. En tinc l'evidència definitiva. Els independentistes podem ser l'origen de tots els mals del món, la pesta, o els profetes de l'anticrist, però mai de la vida nazis, com ens hem hagut de sentir fins ara. Nazis, no.

Penseu-hi. Si fóssim nazis, seríem violents, entraríem a tot arreu rebentant-ho tot, sense importar-nos que les càmeres de televisió ens enregistressin, perquè sabríem que mai no entraríem a presó, ni preventiva ni de cap mena (sempre suposant que la policia ens detingués, que ja és molt suposar), els judicis, els recursos i les apel·lacions es farien eterns, mentre nosaltres voltaríem tan feliços pel carrer, no generaríem cap tipus de debat ni televisiu ni parlamentari a propòsit de la nostra manera de fer o de la nostra ideologia, mai se'ns imposarien fiances abusives, impossibles de pagar, i tothom patiria pel dany que ens podria arribar a causar qualsevol tipus de sanció o de resolució judicial. Però la realitat ens diu que això no ens passa. Els independentistes no som violents, no trenquem res, patim fiances, sancions, presó preventiva, generem debats i insults constants, i a ningú no l'importa el mal que ens fa tot plegat, sobretot l'engarjolament més que discutible...

Conclusió: els nazis, feixistes, franquistes, o com els vulgueu dir, fan i desfan i la justícia actua, si és el cas, d'una determinada manera. Per contra, els independentistes, fent tot el contrari que ells, patim tota mena de repressió, persecució política i judicial, sancions i presó molt més enllà del que fora democràticament imaginable. Per tant, queda definitivament demostrat: no som nazis, els nazis són ells. Misteri resolt.

Comentaris (1)23-11-2017 06:17:11

L'escola

Ara li toca a l'escola. Bé, de fet, l'escola catalana sempre ha estat al punt de mira dels franctiradors lingüístics, i més des del moment que una colla de gent que van fer de la persecució al català el seu nexe d'unió es van ajuntar, es van organitzar i fan fundar Ciutadans. Repassem l'hemeroteca i sabrem d'on ve i quin era el primer objectiu d'aquest partit, i així entendrem millor on són i què volen ara mateix.

L'escola catalana és tan bona o tan dolenta com qualsevol altra. Els seus alumnes acaben sabent més o menys matemàtiques, física, llengües, història, geografia, biologia... en funció del talent i de l'esforç individual, com sempre passa. La diferència del nostre sistema respecte a altres, però, és que sempre ha volgut integrar tothom en una sola línia educativa, articulada en català (si més no teòricament), sense fer cap mena de distinció dels alumnes en funció de la seva llengua d'origen. Això ha permès generacions de ciutadans prou competents en diferents matèries, entre les quals el català i el castellà.

Pretendre, com tendenciosament va fer Albert Ribera en seu parlamentària, que aquest model educatiu està pensat al servei de l'independentisme, quan ell mateix i molts dels seus companys de partit, sense anar més lluny, hi han passat, i ja veiem amb quin resultat, si parlem d'adoctrinament, és un ridícul argument polític, i mes encara si el discurs -per dir-ne d'alguna manera- s'acompanya, com a prova documental, d'un mapa del domini lingüístic del català i es vol fer passar aquest mapa sociolingüístic per un mapa polític. Ridícul i pervers alhora, de fet.

No ens equivoquem, Ciutadans no vol millorar el sistema educatiu, només vol fer-hi marginal la presència del català. Podrà enganyar la gent que no ens coneix prou i que s'empassen les mentides sense cap problema. Podrà fer passar realitat lingüística per realitat política. Podrà pressionar les institucions on hi pinta alguna cosa per imposar-hi el castellà (quin preu més alt té de vegades mantenir el poder). Però la realitat és la que és, i no renunciarem a un model educatiu que ha costat tantíssim a tants i tants mestres durant dècades, i amb resultats prou reconeguts per tothom que té dos dits de front.

Comentaris (1)22-11-2017 06:10:46

Dubtes perillosos

Les qüestions de seguretat, en qualsevol país, acostumen a anar envoltades de silencis i de secretisme, segurament per la matèria de què s'ocupen. Això no és cap novetat, però quan llegim notícies com la que ens diu que el cervell dels atemptats de l'agost passat a Barcelona i a Cambrils era un confident del Centre Nacional d'Intel·ligència, quan resulta que aquells atemptats van anar seguit de tot una autèntica cortina de fum en forma d'informacions falses o directament tendencioses sobre possibles avisos a la policia per part de serveis policials estrangers, i quan es va posar en dubte, fins i tot, la competència dels mossos d'esquadra per evitar-los, la cosa exigeix una mica de transparència i un bon grapat d'explicacions.

Ara ens diuen que el director del CNI compareixerà davant del Congrés a explicar la relació de l'imam confident amb l'organisme que dirigeix. Poc podem esperar, però, si fem memòria i repassem de què han servit altres compareixences similars davant dels diputats. De fet, una colla de titulars de premsa i quatre improperis més o menys ocurrents per part dels líders parlamentaris, i poc més. El teatre habitual, de fet.

Explicar què ha passat, especialment quan hi ha morts, com és el cas, hauria de ser un deure inexcusable en democràcia. No fer-ho només dona peu a especulacions i a la construcció de teories potser fins i tot més perilloses, o més absurdes que la pròpia realitat. Sovint els silencis són pitjors que les paraules. Però ja sabem que poc podem esperar de qui és capaç de decapitar la cúpula policial que va resoldre aquells atemptats en un temps rècord, mentre declara secret oficial tot allò que no vol explicar, per tapar vergonyes o incapacitats. Transparència i Espanya no acaben de lligar bé en una mateixa frase.

Comentaris (0)21-11-2017 06:06:40

Llistes

lment les tenim. Aquesta setmana passada es van tancar les llistes de candidats que concorreran a les eleccions del 21 D. Misteri resolt. Ja sabem quantes n'hi haurà i qui hi anirà a cadascuna. Finalment, sembla que s'ha volgut transmetre una imatge d'individualitat (llistes separades) i d'obertura a independents i personalitats del món social, cultural... en un intent de relativitzar el pes dels partits, imagino. Molt bé.

Aquest panorama tan obert, tan integrador, tan idíl·lic, fins i tot, de tota manera, durarà fins que s'hagi de formar govern, i més encara si calen coalicions, cosa més que segura. Aleshores apareixeran noms que ara no són a cap llista, que es posaran al capdavant de les conselleries, i una tirallonga enorme d'alts càrrecs que ocuparan secretaries generals, direccions generals, delegacions territorials, direccions d'ens públics i consorcis, i direccions de serveis territorials (mai no he entès què tenen de polític unitats com aquestes, sense gairebé cap capacitat de decisió), que completaran la complexa arquitectura de l'administració pública o, si voleu, del poder.

Quan això passi, quan les llistes creixin i es vagin tornant cada cop més anònimes serà quan començaran la guerra per la cadira i els cops de colze de debò. Aleshores desembarcaran amb fúria els aparells de partit, els deutes pendents, les ambicions més inconfessables, i tota l'aparent concòrdia d'ara esdevindrà l'exercici de la cara més miserable, més mediocre i més roïna de la política. Aleshores entendrem que rere les bones intencions i els grans noms hi ha tot un exèrcit polític de mig pèl que, en molts -en massa- ocasions, degrada el servei públic al nivell dels interessos personalíssims o, en el millor dels casos, del partit que els garanteix un sou i una posició.

Comentaris (0)20-11-2017 06:11:13

Solitud

La solitud limita al nord amb l’oblit i al sud amb la indiferència. La solitud és, segurament, una de les sensacions més dures de pair si pensem que vivim en societat, voltats de gent, de coneguts, d’amics, de companys, de parelles, de famílies. I és justament per això, perquè vivim enmig de molts com nosaltres, que la sensació de no sentir-se acompanyat és tan dura, tan cruel, fins i tot.

Evitar la solitud és combatre l’oblit i la indiferència. Oblit i indiferència, d’entrada, no tenen gaire a veure amb el fet d’estar sense ningú al voltant, però són dues peces que si s’instal·len a viure a dins nostre, immediatament ens fan sentir que no importem res a ningú, i en aquest moment és quan apareix la cruel solitud.

Nosaltres que vivim amb altres, que estimem, que podem sentir l’escalf de l’autèntica companyia, tenim el deure de no oblidar ni sentir indiferència per ningú, perquè ningú no mereix el càstig de la solitud, per més complicat que tot sembli, en un moment donat. Avui em ve de gust recuperar un meravellós tema del musical Mar i Cel, en la seva versió de 2014, que ens parla, justament de solitud i de llibertat. Avui em ve de gust repetir que no esteu sols. Que no estem sols. Memòria, contra la solitud, memòria i esperança.

https://youtu.be/q6ccLNv5Pjo

Comentaris (0)19-11-2017 07:02:48

Justícia, diuen

Una de les pitjors coses que poden passar en una societat és perdre la confiança cap als dirigents i cap a les institucions, i justament això és el que, si algú encara tenia dubtes, li podia passar a qualsevol persona amb dos dits de front que escoltés les declaracions dels ministres Dastis i Zoido, a propòsit de les garanties d'una suposada extradició del president Puigdemont i dels consellers que l'acompanyen a Brusel·les.

Recapitulem: la justícia belga demana a l'Audiència Nacional informació sobre les presons espanyoles. L'Audiència respon formalment i, immediatament contesta el ministre Zoido lloant les virtuts del sistema penitenciari espanyol. Però què diu, si a ell ningú no li ha demanat res! Seguim. Després apareix el ministre Dastis lloant la presó a la qual anirien els exiliats i descrivint-la com una mena de lloc paradisíac que ja voldrien per a ells moltes famílies espanyoles. Anem a pams:

  1. Diu molt de la independència judicial i de la separació de poders que el ministre d'exteriors ja doni per suposada una resolució judicial tan greu com és la presó i que, fins i tot avanci el centre on anirà a fer cap mig govern legítim nostre.
  2. Lloar la qualitat de la presó i posant els seus nivells de confort per damunt dels de moltes famílies diu molt poc de la qualitat moral i dels serveis socials del govern, per no parlar del mínim respecte que mereix la dignitat de les persones. Només pensar que algú pugui estar millor en una presó, privat de llibertat que a casa seva, hauria de fer caure la cara de vergonya a qualsevol responsable polític. Però no és el cas.
  3. La presó tan meravellosa que descriu el ministre és la que, segons informes oficials, més agressions registra cada any. Potser per això el ministre afirmava que el president podria veure el seu advocat (només faltaria) i que no patiria cap agressió, tot posant la bena abans de la ferida, per si de cas.
  4. Després de tot això, parlar d'estat de dret, d'independència judicial (i ja sabem el terror que produeix la paraula "independència") i de separació de poders és, a tot estirar, una burla.

Recomano recuperar el vídeo de les declaracions de Dastis. Si a totes les bajanades a la línia de flotació de la democràcia que deixa anar en pocs segons afegim la cara de foteta que fa mentre les diu, o bé hem de concloure que alguna cosa se li ha posat malament o, si no, que és un autèntic cretí i un cínic indigne del càrrec que ocupa. Esperem que la justícia justa, que existeix, també vegi la televisió. De moment, els nostres consellers i el president, tenen setmanes (no hores com va tenir la resta del Govern davant l'Audiència Nacional) per preparar la seva defensa.

Comentaris (0)18-11-2017 06:42:42

Incitació a l'odi

Aquest sí que és el remei contra tots els mals: el delicte d'incitació a l'odi. Val per a tot i es pot aplicar a qualsevol opinió contrària a la veritat oficial del règim establert. Tant se val si és una manifestació, uns crits, un acudit, unes declaracions... tot, absolutament tot el que es pugui considerar que qüestiona la manera de fer governamental (de Madrid) pot ser delicte d'incitació a l'odi i pot acabar davant dels tribunals, com ahir mateix sabíem que li ha passat al popular personatge de RAC 1, el senyor Bohigues, interpretat per l'actor Eduard Biosca.

És curiós, per no dir sospitós, que tota la dissidència vingui només de Catalunya. Titllar-nos públicament de nazis i de criminals, comparar-nos amb terroristes, agredir-nos al carrer i rebre tota mena d'insults i amenaces, però, es veu que és defensa de la Constitució, de l'estat de dret i de la democràcia, igual com en el seu moment ho va ser la recollida de signatures contra els catalans, per exemple, o alguna que altra memorable intervenció monàrquica.

Per cert, curiós estat de dret i democràtic aquest que declara secreta la informació sobre les actuacions policials del primer d'octubre, per exemple, o condemna a feines administratives el responsable policial de la resolució en un temps rècord dels atemptats de les Rambles i de Cambrils, de l'agost. Tot molt exemplar, i molt definitori.

Mentrestant, el vaixell de Piolin se'n va, però els piolins es queden, repartits entre altres vaixells i hotels. Tot plegat en una nova invitació a la convivència pacífica de Catalunya a Espanya. Tinguem memòria. No oblidem res. No oblidem que ahir va fer un mes que els jordis són a la presó, no oblidem que tenim mig govern a la presó i mig a l'exili, no oblidem que tenim les institucions ocupades, no oblidem cap detall de tot el que estem vivint i tinguem-ho ben present sempre, a l'hora de votar, a l'hora d'opinar, a l'hora de comprar o en el moment de conformar opinions o judicis de valor sobre qualsevol detall del nostre dia a dia. No oblidem que som víctimes no culpables. No oblidem i, per damunt de tot, no perdonem tanta voluntat d'humiliar, tant "a por ellos", tanta incitació real i impune a l'odi.

Comentaris (0)17-11-2017 06:08:32

Generalitzar la por

Sense cap mena de dubtes, la pitjor tàctica, la més indigna, d'un govern per mantenir el seu domini sobre la societat és generar por, una por indiscriminada, imprevisible, una por que tanca boques, lliga mans i imposa el silenci i la submissió. I justament això és el que ara mateix està passant a Catalunya per obra i gràcia del govern de Madrid.

Cada cop són més, i en seran moltes més, em temo, les denúncies contra tothom per les raons més extravagants. El govern espanyol va obrir la veda de la interpretació a mida de les lleis i del codi penal per donar un contingut que no tenen a delictes com la sedició o la incitació a l'odi. Si una manifestació pacífica pot ser delicte de sedició, o l'explicació de per què una escola està destrossada un 2 d'octubre, un d'incitació a l'odi, ja tot és possible. Denúncies i més denúncies. I ara en vindran més contra alguns dels que van tallar carreteres fa uns dies. I després, esperem que comenci la campanya electoral, perquè segur que en vindran més. I a poc a poc, la por a parlar, a actuar, a dissentir, es farà un lloc en la nostra rutina i acceptarem com a normal tanta repressió i tant desig de venjança.

Els mestres, els bombers, els activistes socials, els polítics, els periodistes... tots ells saben de què estem parlant. Aquest és el concepte de democràcia d'aquells que actualment ens governen des d'un consell de ministres llunyà i amb publicacions al BOE. I aquest és també el concepte que en tenen aquells que els han donar suport per arribar fins a aquí i potser també aquells que des de l'ambigüitat calculada han estat mirant a una altra banda mentrestant.

Tinguem memòria i tinguem esperança. Sobretot, no perdem ni una ni l'altra. Ni els cops, ni les denúncies, ni la usurpació de les institucions, ni la repressió no són ni podran ser mai normals. No ho oblidem, especialment a l'hora de votar. I el govern nou que en resulti, que comenci a pensar si es pot restituir la normalitat i guanyar un lloc al món només amb somriures i bonhomia. Si és possible combatre la bèstia només amb clavells, o si cal començar a fer servir els seus mateixos instruments.

Comentaris (0)16-11-2017 06:18:59

Frustració

Frustració. Preparem-nos per a la paraula de moda el proper mes, com a mínim. Els mitjans i partits estatalistes, els que han usurpat les nostres institucions, ara juguen a parlar de la frustració dels independentismes per l'engany dels nostres representants polítics. No és mal argument, si mirem els resultats aparents. Però no és ben bé així.

No crec que hagi hagut engany els darrers anys. El que sí que penso és que hi ha hagut una interpretació de la realitat feta des de la lògica dels partits, aquella que té com a objectiu últim assolir o conservar el govern. Quan la realitat l'han escrit dos milions llargs de persones que volen canviar-la, ha hagut una mena de vertigen polític que ha portat a llegir escons i no vots i poder de majoria parlamentària en lloc de poder social. En qualsevol cas, aquests errors d'interpretació estan més que pagats amb la coherència d'acceptar el risc de presó o d'exili per no renunciar al compromís contret amb la ciutadania. Dubto que mai tornem a veure un govern tan coherent com aquest.

Ara arriben noves eleccions. No repetim errors. Comptem vots, no diputats. Al cap i a la fi, els diputats són resultat directe dels vots, no a l'inrevés. Si hi ha prou vots, estudiem una nova estratègia que permeti fer front a un estat que ja ha quedat clar que és brutal, salvatge, i que no té cap mirament ni cap pudor a l'hora d'atacar els ciutadans amb tota la seva contundència policial i judicial. Si no hi ha prou vots, independentment de la majoria parlamentària que permetin els pactes de govern, definim una nova estratègia a més llarg termini i comencem a plantejar-nos, en qualsevol cas, si no és l'hora de combatre l'estat també als tribunals i al fòrums internacionals, de manera sistemàtica, quan els qui tenen el poder a Espanya o bé han fet de la corrupció pràctica estructural, o bé tenen la hipocresia de negar l'evidència a qualsevol preu, com ara amb la crisi que encara patim, o per afavorir negocis tan bruts com els de Castor. Només des de posicions de força podrem parlar amb qui ha fet de la força bruta argument electoral, fins i tot.

Ara és l'hora de la intel·ligència de debò, la que ha de permetre dir "no" quan calgui i a qui calgui, perquè la prioritat ha de ser minimitzar els danys i maximitzar els resultats, encara que sigui a poc a poc, però sense passes enrere i sense situacions com la present. Frustració? No. Ràbia i memòria.

Comentaris (0)15-11-2017 06:08:57

Pàgines: 123456151617181920116  <>