login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Se'n van

Marxen. Marxen igual com van venir, sense pena i sense glòria, sense motius, més enllà de la provocació o de la inutilitat, ara mateix. Però sigui com sigui, se'n van, deixen de ser l'ombra fosca als carrers, la silueta inquietant davant de les escoles o d'edificis on mai no han fet falta. Marxen, i a fe de déu que no els trobarem a faltar.

En pocs dies ja no quedarà ni rastre dels milers de policies i guàrdies civils que fa tres mesos van entrar, triomfals i al crit del ja famós d"a por ellos", a les nostres ciutats. I la pregunta segueix sent: per a què van venir? Quina falta feien? Ara, una mica ja ho sabem. Van venir a provocar, a demostrar la força bruta de l'Estat, però sobretot a provocar. I no se'n van sortir, perquè ningú no va respondre a tanta i tanta provocació de la manera que ells esperaven. Cap brot de violència, per més que diguin alguns jutges i fiscals, que es pogués sufocar amb més violència. Res, descomptats els incidents que l'alcohol va afavorir, a càrrec d'alguns d'aquests exemplars guardians de l'ordre, o el dubtós honor de ser punts de referència d'exaltacions feixistes -en aquest cas certament violentes- que imaginàvem perdudes en el silenci del passat.

Marxen els piolins, i ben segur que no trobarem a faltar ni les bromes que se n'han fet. Marxen, això sí, amb un rastre d'un miler de ferits, de més de vuitanta milions llençats, amb un rebrot tan espectacular com inútil del franquisme, amb unes eleccions novament perdudes, i amb la vergonya de dirigents polítics del més alt nivell, que han vist com tot plegat no els ha servit absolutament de res perquè, els agradi o no, ara tornem a ser on érem fa tres o quatre mesos, però encara més forts que fa tres o quatre mesos, i ells molt més qüestionats arreu del món, perquè cada dia que passa es mostren més oposats a allò que hauria de ser un règim democràtic. Aquesta és la seva victòria. O la nostra. Això sí, el problema que caldrà estudiar a les més altes esferes i en comissió parlamentària si cal, és què els van posar per menjar la nit de Nadal. Aquest és el nivell, i la manera com volen desviar l'atenció de tanta indignitat.

Comentaris (0)27-12-2017 06:23:40

En trànsit

Sant Esteve. Tradicional dia de trànsit en què les famílies tornaven cap a casa després de la celebració del dinar de Nadal i la seva posterior sobretaula, que sempre s'allargava, en un temps remot sense disputes polítiques, ni idiomàtiques, ni futbolístiques, es veu, i en què els cunyats encara no havien assolit la condició de saberuts oficials. Quins temps aquells...

Sigui com sigui, Sant Esteve és un dia de trànsit, festiu, a cavall entre Nadal i la rutina. Enguany, gairebé sembla mig metàfora, mig brometa sense gaire gràcia, a propòsit de la realitat social. Després de l'aturada nadalenca (d'un sol dia i amb prou feines), tornem a la normalitat informativa, declarativa i política en general. I ho fem amb un peu a la mandra i un altre a l'esperança. Ja veurem. De tota manera, aquest retorn a la desitjada normalitat, en aquesta ocasió, és tota una incògnita, amb massa elements per resoldre, des de saber qui dirigirà el país a partir d'ara i com ho podrà fer, fins a veure quant temps més ha de durar la voluntat d'humiliar els nostres presos i exiliats polítics.

Confiem, un cop més, en la saviesa antiga. Preparem canalons amb el que hem pogut salvar de la fartera d'ahir, aprofitem el que tenim i emprenem camí de tornada a casa, a les nostres rutines, a la nostra gent, a la nostra realitat i al nostre futur, per encarar la recta final de l'any que se'ns en va, i l'esperança d'un de nou i més positiu.

Comentaris (0)26-12-2017 06:47:21

Nadal

Com cada Nadal, tinguem ben presents aquells que ja no hi són. I avui, també, aquells que no hi poden ser.

Pau a cada casa, on la gent de bona voluntat es reunirà, d'una manera o altra, amb els seus, senzillament per ser feliç, perquè la pau, l'amor i la felicitat no saben de distàncies ni de barreres.

Comentaris (1)25-12-2017 06:58:35

Nit de Nadal

Aquesta nit, Nit de Nadal. Bon moment per obrir la capsa màgica de les nostres tradicions, més o menys adaptades als temps que corren, però sempre tradicions, al capdavall i, per tant, part de nosaltres mateixos i de la nostra manera de ser i de pensar.

Aquest vespre tornaran els tions, i com cada any cagaran torrons, arengades, o telèfons mòbils, qui ho sap. Els temps canvien i es veu que la digestió de les soques també. Sigui com sigui, a no poques llars del país se sentirà la tonada d'aquella vella cançoneta que acompanya els cops de bastó -aquests, ben innocents i sense efectes físics, més enllà de la fartera de llaminadures, en el pitjor dels casos- i retrobarem la nostra infantesa, o la dels nostres fills, en aquells racons agradables de la memòria.

Diuen que l'origen d'això de fer cagar el tió s'ha de buscar en les ofrenes gastronòmiques als ancestres que aquesta nit, si fa no fa la del solstici d'hivern, visitaven els seus parents vius, atrets pel foc i pel fum de les llars i prenien la part espiritual dels aliments que se'ls oferien, deixant l'altra part, la comestible, per als descendents, especialment per als nens. Aquelles llars de foc i aquelles soques, després de segles de cultures diverses, han esdevingut la nostra manera de fer actual. En qualsevol cas, sempre és convenient mantenir un vincle d'unió amb aquells que ja no hi són, i compartir amb ells, d'alguna manera, taula i festa.

Passem una bona nit de Nadal i gaudim-ne tant com puguem, també, en record d'aquells que no ho podran fer, i prou que voldrien.

Comentaris (0)24-12-2017 06:48:47

A les portes

Ara sí que sí, entrem en el vertigen nadalenc. Enguany, cap de setmana llarg de preparatius, de llistes, de fred, de retrobaments, d'absències, de records i de projectes. És el que tenen aquests dies i, d'una manera o altra, a consciència o d'esme, som força fidels a les tradicions. Què en pensaríem, de nosaltres mateixos, si no en fóssim?

Sempre és curiós comprovar que aquestes festes estimulen la memòria, molt més enllà fins i tot dels neguits i les preses del present més immediat, i tirem de records antics, inclús de records oblidats durant l'any i que, qui sap per què, aforen puntuals en determinades ocasions. Aleshores ens sabem part de la nostra història, del nostre passat, i això ens fa sentir bé, potser perquè ens adonem que mai no estem sols i que som com som perquè no podem ser de cap altra manera. Algú dirà que és la màgia del Nadal, igual com els bons sentiments i els desigs potser efímers, però sempre sincers, de pau i felicitat. No ho sé, però val la pena gaudir-ne i deixar-se portar.

Tapem-nos que sembla que farà fred i encarem aquests quatre dies diferents, intensos i especials, en companyia dels nostres, tant físicament com en la memòria i, quan seiem a taula, siguem capaços, ni que només sigui per unes hores, de tastar i gaudir la serenitat i la calma que ens transmeten les tonades lentes i senzilles de qualsevol d'aquelles inevitables i tradicionals nadales que, de ben segur, també es deixaran sentir aquests dies.

Comentaris (0)23-12-2017 06:59:46

Majoria?

Ja ens hem comptat, els agradi o no, i resulta que no érem quatre gats, sinó que seguim sent prou com per formar una majoria parlamentària, però no prou com per passar el llindar del 50% dels vots emesos. De fet, en unes condicions gairebé dantesques, amb líders amenaçats, empresonats o exiliats, que tenim -i tindrem- de tot, som allà on érem fa dos anys, si mirem percentatges.

Un detall gens menor: tres llistes separades favorables a la independència. Resultat: s'ha cedit el primer lloc, el triomf electoral, a un partit de clara inspiració neofranquista, que ha tingut el mèrit d'aglutinar la immensa majoria del vot espanyolista, fent miques la presència del PP a Catalunya i deixant el PSC en una posició més que secundària, només sustentada pel que queda del seu tradicional electorat. I cedir el primer lloc vol dir cedir bona part del discurs. Artur Mas sap què és això i sap el suc que se'n pot treure. Fem un moment de ciència ficció i imaginem una llista independentista única que hagués revalidat la majoria absoluta parlamentària amb gairebé un 58% de vots, pràcticament el doble d'escons i vots que el primer partit de l'oposició. Imagineu els titulars d'arreu del món? Doncs avui llegirem els reals, i diran tota una altra cosa. La part bona, en qualsevol cas, és que la majoria silenciosa és ja una llegenda urbana. Tothom ha parlat i ha posat les seves cartes damunt de la taula.

I ara què? Doncs ara, abans de res, formar govern i reconstruir tot el que la poca destresa i el 155 han trencat. I després, demostrar que un govern independentista és el millor, en el dia a dia i en tots els àmbits, per a aquest país. Només així, d'aquí a quatre anys, els resultats podran ser uns altres. No ens enganyem, som on érem fa dos anys, que no és poc amb tot el que ens ha caigut a sobre. Cal saber llegir el resultat electoral correctament, no com fa dos anys, i construir una majoria social sòlida i més gran, fugint de fal·làcies i d'urgències, que la història és molt llarga i s'escriu cada dia. I no oblidem que seguim estant sols, un 48% de vots ens perpetua com a problema intern d'Espanya.

Ciutadans ha guanyat unes eleccions a Catalunya, no ho oblidem. Però l'independentisme és indestructible, malgrat les porres, les detencions, les prohibicions i les mentides. Comencem a construir, amb noves idees i segurament amb nous lideratges, uns des d'aquí, uns altres des d'allà i alguns altres des d'encara molt més enllà.

Comentaris (0)22-12-2017 06:23:29

La festa

Avui, eleccions. La festa de la democràcia, diuen. En aquesta ocasió, però, amb regust de festa on vas per força i no pas per gust. Difícilment una festa pot ser justament això, una festa, quan ve imposada, quan alguns dels convidats no hi podran assistir, perquè així ho ha decidit l'organització, o quan l'etiqueta per a l'ocasió limita, fins i tot, quins colors es poden fer servir o no. Estrany i complicat.

Malgrat tot, assistirem a la festa i ballarem. I tant que ballarem, sobretot perquè no ens queda cap altre remei, si volem tornar a ser amos i senyors de les nostres celebracions i no pas convidats de segona fila, com avui.

Costen molt de pair, les eleccions d'avui. Ha costat la convocatòria i les setmanes fins ara. I costarà molt veure segons quines cares darrere els faristols d'una institució usurpada, cantant resultats, dades i tota mena d'informacions oficials d'alguna cosa que no és, ni mai serà, seva.

Però així estan les coses i, o bé ens mudem per a l'ocasió, perquè ens hi va la vida com a país i com a societat, o ho perdem tot: la festa i la democràcia. No ens enganyem, la jornada d'avui no és ni democràtica ni festiva. I així i tot, sortirem a guanyar, a donar-ho tot a la pista de ball, perquè si no, potser no hi haurà demà.

Comentaris (0)21-12-2017 06:06:35

Reflexionem

Si mirem el diccionari, veurem que "reflexionar" és pensar una cosa detingudament, aprofundint-la. Potser val la pena recuperar el significat exacte de les paraules, avui que, per llei, ens toca jornada de reflexió abans de les eleccions de demà. També, ja posats, val la pena aturar unes hores la voràgine d'una campanya, d'uns mesos si voleu, en què el soroll, tot sovint, no ens ha deixat acabar de valorar com cal tot el que ha passat.

Doncs ja que hi som, pensem-hi, si és que encara no tenim el vot prou decidit o, fins i tot, si de manera impulsiva o per tradició, ja el tenim clar. I què hem de fer, per reflexionar? Cadascú tindrà la seva resposta. Modestament, proposo, senzillament, fer memòria. Repassem fets, sensacions, imatges, sons, converses, noms, declaracions, mentides... tant nostres com dels altres i, amb totes aquestes peces escampades sobre la taula, provem a construir el puzle del país on volem viure els propers quatre anys. De ben segur que aprofitant i descartant peces ens sortirà la imatge de la papereta que demà posarem dins l'urna.

Reflexionem, doncs, que ahir ja és història, una història que mai no hem d'oblidar perquè ens ha de servir de far i brúixola, i demà serà un altre dia.

Comentaris (0)20-12-2017 06:04:33

Últim dia

Darrer dia de campanya. Per fi. Tinc ganes que s'acabi ja aquest compte enrere de 54 dies en què, per més que m'he mirat al mirall, no hi he sabut trobar aquest nazi radical, mig terrorista, colpista, sediciós i violent que alguns s'entesten a dir que sóc (que som). I després d'avui vindrà demà, una absurda i totalment prescindible jornada de reflexió per acabar de decidir si realment sóc o no un perill públic i, en funció del que decideixi, votar.

Ja és ben veritat que quan les coses es fan malament, acostumen a sortir malament. Unes eleccions no tenen per què ser l'excepció a aquesta norma. I menys encara unes eleccions imposades, fruit d'una involució política com no es recorda des de 1936, i per a les quals s'ha volgut criminalitzar la víctima, que som tots els ciutadans d'aquest país, amb independència de les nostres idees i de la nostra manera de pensar i de viure.

Resistirem un dia més de campanya i mirarem de fer oïdes sordes als darrers despropòsits i als darrers insults. I demà respirarem una mica més alleugerits, a l'espera de dijous a la nit, quan sabrem a qui se li ha glaçat el somriure als llavis. I després, ja veurem. Perquè com diu aquella bonica frase que vaig sentir a la pel·lícula "Coco", al final, tot acaba bé; i si no acaba bé, és que encara no era el final.

Comentaris (0)19-12-2017 06:05:50

Què és ser català?

Aquesta campanya electoral ens està deixant una sèrie de grans frases que convé retenir i valorar tant com mereixen perquè diuen molt de qui les pronuncia. Una que ha passat, em temo, sense l'atenció que mereixeria és la del candidat del PP, que venia a dir que ser català no és dur un llaç groc, sinó pensar en català, dir te quiero i emocionar-se amb la roja. Anem a pams, que la frase s'ho mereix.

D'acord. Ser català no és dur un llaç groc. Dur un llaç groc és ser demòcrata, és creure en la llibertat i en la justícia i oposar-se a l'existència de presos i exiliats polítics, i això no té res a veure amb la catalanitat. El problema és que sembla que aquests valors, ara mateix, només els defensem nosaltres.

Seguim. Ser català és pensar en català. No necessàriament. On ha quedat aquell tan enyorat per alguns "viure i treballar a Catalunya"? Ara es veu que la catalanitat és un sentiment personal, íntim, que viu instal·lat en el pensament. Resulta innecessari recordar que, seguint aquesta idea, ningú que vingui de fora serà mai català, perquè la seva manera de pensar s'articularà en una altra llengua.

Avancem. Ser català és dir te quiero. Si el pensament ha de ser en català, l'expressió, ni que sigui en l'àmbit domèstic i íntim de la parella, ha de ser en castellà. Una cosa és pensar i una altra de ben diferent és dir. Si seguim en l'àmbit de la llar hem de suposar que aquesta manera de parlar també serà la que s'ha de fer servir amb els fills, trencant, de passada, la transmissió generacional de la llengua. Tota una declaració de principis dita en ben poques paraules.

Acabem. Ser català és vibrar amb la roja. Evidentment, ser català és, per damunt de tot, ser espanyol. La nostra identitat ha de ser espanyola i els nostres referents emocionals -esportius en aquest cas- també. Una identitat, una bandera, una llengua, una selecció.

Francament, si tot això que reclama García Albiol fos veritat, jo renegaria, sense pensar-hi ni un moment, de la meva catalanitat, perquè de cap manera m'hi podria sentir còmode amb aquests preceptes. Però com que penso que no n'encerta ni una, seguiré a la meva, pensant, sentint, portant i dient el que em sembli, també dijous, quan vagi a votar.

Comentaris (0)18-12-2017 06:16:35

Marató

Avui, puntual com sempre, La Marató, de TV3 i Catalunya Ràdio, que ens anuncia que el Nadal, definitivament ja és a tocar i que truca de nou a les nostres portes per tornar a deixar constància de què es pot aconseguir quan una iniciativa pública s'enllaça de manera extraordinària amb la societat, en el seu sentit més ampli.

Enguany, La Marató recollirà diners per a la investigació de les malalties infeccioses. Avui en sabrem molt més, sobre aquestes malalties que tantes morts provoquen cada any. Només una petita reflexió des del desconeixement i la ignorància: tots tenim l'experiència del mal que provoca allò que s'instal·la a dins nostre i no ens deixa ser com realment som o com volem ser. Pensem en qualsevol sentiment negatiu, com ara l'odi, l'enveja, la rancúnia, l'avarícia, la indiferència... i recordem com ens hem sentit quant aquestes sensacions s'han fet fortes a dins del nostre cap. Provem d'imaginar, a continuació, tot el mal que poden fer organismes microscòpics voltant lliures per dins del nostre organisme, i sovint sense que en siguem conscients fins que ja es tard, enverinant o destruint tot el que troben al seu pas, amb el risc més que evident d'acabar amb nosaltres, si no som capaços de posar-hi remei.

Avui, Catalunya, a instàncies dels seus mitjans de comunicació públics, tornarà a demostrar que és un sol país, orgullós d'ell mateix i solidari com cap altre, i tornarà a apostar per la investigació, per la ciència, com a via de solució a les pitjors amenaces. Sentirem testimonis i veurem iniciatives de tota mena. Avui tornarem a veure una societat que sap què cal fer davant de reptes tan greus com els que ens presenten les malalties infeccioses: no resignar-se, avançar i apostar per aquells que més en saben, amb l'esperança que la seva feina, tard o d'hora, donarà els fruits que tots n'esperem.

Comentaris (0)17-12-2017 06:40:59

Perill: mediocritat

Seguim en campanya i seguim amb les entrevistes de multitud de mitjans als principals candidats de cada formació. Cert que aquestes eleccions no estaven previstes, que han caigut del cel (o de l'infern), que no tots els partits hi concorren amb les mateixes possibilitats, que alguns caps de cartell són a la presó o a l'exili, que venim d'on venim, i tot el que vulgueu, però he de confessar que em deceben profundament els futurs líders polítics del país.

Fins ara, els arguments apresos de memòria i repetits com un mantra fins a la sacietat, bàsicament, eren patrimoni d'unes determinades forces, carregades de populisme, que han basat els seus resultats en oferir solucions extremadament simples a les situacions més complexes. D'aquesta manera podien convèncer un determinat electorat que vol les coses molt clares ( sí, o no; blanc o negre; legal o prohibit; bé o malament...) i així perpetuar una tradició històrica d'infausta memòria (o no tanta memòria) quan toquen poder.

La meva sorpresa, aquests dies, és que aquesta actitud, retòrica i repetitiva fins a l'avorriment, encara que mal dissimulada amb una major complexitat argumental (i per tant, molt més difícil d'entendre i d'acceptar), també s'està utilitzant per la resta de formacions. Manca de nivell o pobresa ideològica? Francament, no sé què m'estimaria més. Sigui com sigui, estic trobant a faltar, i això em sembla molt preocupant, aquell polític capaç de respondre una pregunta sense fugir d'estudi, de manera clara, per fer arribar el seu missatge, de manera molt directa, a l'espectador o a l'oient. Sense aquesta mena de figures, de líders, la política està condemnada a caure en mans de mediocres sense capacitat de plantejar respostes a necessitats socials canviants. I molt em temo que en aquest punt ens trobem. Tant de bo m'equivoqui.

Un país com el nostre mereix un millor lideratge institucional, perquè són les institucions les que cal recuperar i dignificar, i no els interessos de quatre grups, on sempre hi ha de tot, fins i tot mediocres amb càrrec, o que hi aspiren.

Comentaris (0)16-12-2017 06:35:48

Memòria

El jutge que s'ocupa del cas dels nostres presos polítics ha decidit que els cita a declarar novament passades festes. Ara no deu ser temps de segons què i no els vindrà d'un mes més entre reixes, oi? És el que té l'exemplaritat. Decisió presa i de cap als torrons i al cava, o a allò que facin servir per empassar les farteres nadalenques a les Espanyes. Tema resolt.

Dilatar les coses, deixar que passi temps, és una bona mesura perquè es vagin oblidant, perquè vagin deixant de ser tema d'actualitat i perquè la memòria les desi a les golfes a l'espera que alguna circumstància les torni a fer presents, però cada cop més llastades per l'oblit. En el cas dels nostres presos polítics i dels nostres exiliats, aquesta també és una bona estratègia, i més quan arriba Nadal i tota la seva parafernàlia festiva, que tot ho desplaça i que tot ho ajorna.

Arriba Nadal i, contravenint el poema, no totes les ovelles seran al seu corral, ni la pau a cada casa. Fem memòria doncs, fem-la en forma de llaços, de trobades al carrer, de cartells, d'omnipresència del color groc, del que sigui, però no permetem que aquells que no van fer altra cosa que recollir les nostres veus i portar-les al terreny formal de la política sentin que els hem abandonat aquests dies.

Memòria. Molta memòria. I solidaritat. Solidaritat de la de debò, d'aquella que sentim davant l'absència d'algú, que d'això, qui més qui menys, en sap alguna cosa. Ells seguiran entre reixes o en terres llunyanes, però si tenim memòria, la distància serà més curta i la pau, d'alguna manera, entrarà a cada cel·la, a cada habitació d'hotel i a cada casa.

Comentaris (1)15-12-2017 06:08:00

Llaços

Definitivament, tot pot ser una arma d'efectes imprevisibles per a la neutralitat, la pau i l'ordre. Bé, de fet, gairebé tot. Imagino que tot dependrà del valor simbòlic o històric de cada cosa. M'explico: la bandera franquista i els símbols nazis (amb tota la violència física que acostuma a acompanyar-los) es veu que no és cap perill ni per a la convivència ni per a la democràcia. Imagino que tots aquests elements són part indissociable de la història recent d'Espanya i, per tant, patrimoni immaterial i bagatge mental i visceral dels espanyols. Ves per on.

D'altra banda, uns llaços de color groc demanant la llibertat dels nostres polítics empresonats de manera preventiva i en espera de judici són elements que alteren substancialment una campanya electoral més que dubtosa i, per tant, cal prohibir-los i fer-los fora dels ulls de la bona gent. I tant li fa si els llaços es troben a l'interior d'un edifici com si els duen a la solapa una colla d'avis en una plaça davant d'un ajuntament. Cal reprimir-los sense pietat, fins al ridícul, si cal, perquè ja no ve d'aquí, quan s'ha perdut del tot la vergonya.

Així està el pati. Però tranquils, que només falta una setmana per a les eleccions i, aleshores, la Junta Electoral ja tindrà ben poc a dir i a ordenar a la policia. O potser es pensen que poden prohibir les consciències? Omplim de groc el país, a veure si aquells que defensen la democràcia entenen que som realment nosaltres qui la defensem i no tots aquells que la imposen, de manera dictatorial, i que es volen reservar el dret a fer política, a expressar-se políticament en públic, des de la trinxera d'uns determinats partits, deixant-nos només la possibilitat de votar-los, de tant en tant.

Aquesta gent no ha entès que molts ciutadans, al marge dels partits, també sabem què és democràcia i en volem ser subjectes actius i no només votants. El llaç groc n'és, ara mateix, la millor expressió d'aquest nostre dret, i gairebé d'aquesta nostra obligació cívica i amb l'autèntica justícia.

Comentaris (0)14-12-2017 06:06:26

En campanya

Seguim en campanya electoral, i encara ens en queda una setmana llarguíssima. Una campanya electoral atípica, estranya, imposada, amb caps de cartell empresonats o a l'exili i amb una Junta Electoral desbocada disposada a prohibir fins l'aire que respirem si cal (això del groc i de la informació a TV3 de la manifestació de Brussel·les no té nom). I en aquest escenari, què fan els partits? Doncs seguir amb la seva lògica de sempre, amb els seus discursos de sempre, i amb les seves posades escèniques de sempre (llevat de les inevitables connexions per Internet amb els exiliats).

Tornem a jugar al repartiment de colors als escons del Parlament. Mal joc, en aquest ocasió. Estic segur que tots els nostres líders saben que ens ho juguem tot, absolutament tot, en aquestes eleccions. Ho saben especialment els exiliats, els presos, els investigats i els que senten l'alè dels tribunals al clatell, però ni així són capaços de reaccionar i pensar en vots i no en escons, de pensar en seduir els votants nous, no els convençuts, i de deixar-se de pactes impossibles amb altres forces. En aquestes eleccions tan clarament polaritzades, l'única prioritat hauria de ser, per a uns i altres, aconseguir més de la meitat dels vots, una dada que realment té valor. Aconseguit aquest percentatge, el Parlament es dibuixa sol, i les majories també.

Una reflexió: El món ha mirat realment a Catalunya quan la societat, quan la gent, ha passat per davant dels partits, quan les manifestacions al carrer han estat immenses, quan les persones han defensat, físicament, la democràcia i les urnes, o quan es reclama la llibertat dels presos polítics sense mirar de quin partit són. I també quan els polítics han apostat la seguretat personal exiliant-se o fent cap a la presó per no claudicar. Però sembla que no hem après res i, de moment, qui realment té un discurs que apunta directament a la gent, amb tota la seva demagògia i amb tota la seva mala fe de sempre, són les formacions més reaccionàries i perilloses, les que sempre ofereixen respostes senzilles i primàries a les situacions més complexes. Atenció, que ens estem jugant el present del país i el futur per a les pròximes dècades, i no s'hi valen errors, perquè no tindrem segones oportunitats.

Comentaris (0)13-12-2017 06:14:58

Pàgines: 123456131415161718116  <>