login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

L'últim, que tanqui el llum

Molt em temo que aquesta bonica expressió passi, en un temps rècord, a la categoria de lema omnipresent en la nostra vida. I és que el govern popular ha renunciat, definitivament, a intervenir en els preus de l'electricitat. La raó? com sempre, allò de compensar el dèficit tarifari, un concepte que cada cop més sona a autèntica estafa als consumidors (a tots i cadascun de nosaltres). Per cert, a mitjans d'agost, la qual cosa ja parla amb prou claredat de la covardia del ministre i de la vergonya de les mesures.

Després dels favors als bancs, després de regalar-los 23.000 milions d'euros, que en teoria eren un gran negoci per al govern, perquè es tracava (ens van dir -mentir-) d'un crèdit amb interessos, ara els toca el torn a les elèctriques, els altres grans amos a l'hombra.

Tenim a tocar una bateria de pujades del rebut de la llum que la convertiran en un autèntic article de luxe -quan es tracta d'un servei bàsic- que reportarà enormes beneficis a unes empreses que, a canvi, propicien jubilacions milionàries a aquells que les han servit bé, al llarg de la seva etapa al govern. I tot això amb una escorta de penalitzacions a les energies renovables i a l'autoconsum i enmig d'un sospitós silenci dels grups suposadament d'esquerres i ecologistes.

Una raó més per sortir per cames d'aquesta estafa que és Espanya. I no tant perquè això no pugui passar en una Catalunya independent, on les relacions entre el govern de torn i les grans companyies de subministraments públics (llum, aigua, gas...) o els bancs (els pocs que ens queden) no siguin més que dubtoses, sinó, ni que només sigui, per canviar una mica l'escenari i poc o molt els interlocutors.

Per si de cas, anem passant, i l'últim que apagui.

Comentaris (2)16-08-2013 07:13:23

I no passa res.

Espanya deu ser un dels pocs estats pressumptament democràtics on l'apologia del nazisme està, diguem-ne, tolerada. Segurament que cal trobar l'explicació d'aquesta autèntica anomalia en el fet que el franquisme, per bona part de la societat i dels seus representants, sempre s'ha vist com un episodi històric més, sense cap altra altra transcendència que ser una mena de pont entre una república i una monarquia restaurada, obviant que fou una dictadura sorgida d'un cop d'estat militar i que va propiciar quatre dècades de terror i de repressió brutals.

Qualsevol intent de revisió judicial d'aquest període topa amb una llei d'amnistia que va servir per amagar a perpetuitat tots els crims, amb el pretext de la necessària reconciliació nacional. Però vet aquí que amb el pas dels anys, aquella concòrdia tan meravellosa es va mostrant com una enorme mentida i tornen a treure el nas els defensors de la dictadura i de la repressió contra tothom que opini de manera diferent a ells, amb absoluta impunitat. Algunes mostres recents: alguns destacats dirigents del PP al País Valencià o una recent pintada en una plaça de toros .

I no passa res més enllà de la condemna (en el millor dels casos). Ningú no es planteja seriosament perseguir aquells que fan apologia de la dictadura genocida (ni dels responsables d'aquell període, evidentment), però sí dels que demanen, pacíficament i democràticament, la separació d'Espanya, com bé ens recorda un altre destacat responsable popular.

Ni que només fos per desmarcar-nos clarament d'aquestes postures ideològiques, ja tindria sentit la independència.

Comentaris (1)15-08-2013 07:12:38

Avís a navegants.

Ahir en va arribar una notícia trista: la cadena SER deixarà de retransmetre partits de futbol en català. La raó? la de sempre, la necessitat d'estalviar. I si ja es fan retransmissions en castellà, fer-les també en català és prescindible.

Sembla del tot lògic, l'argument aquest de l'estalvi. I potser ho és per quadrar els comptes d'una detereminada empresa, però fixem-nos que sempre, absolutament sempre, és presdindible el català. En aquesta ocasió, per esborrar de cop 37 anys de feina importantíssima per normalitzar l'ús de la nostra llengua.

Crec que aquesta prescindibilitat del català, en tots els àmbits, i més quan l'argument de fons és l'econòmic, ens acosta perillosament a propostes com la d'Albert Rivera de tancar TV3, perquè ja hi ha moltes cadenes (en castellà, evidentment), i en temps de retallades, cal estalviar.

Les llengües més febles, i ara com ara el català n'és una, sempre acaben resultant prescindibles. Caldria no perdre de vista aquest principi quan apareguin debats sobre el possible estatus de les llengües en una futura Catalunya independent, perquè mantenir la cooficialitat de castellà i català, molt em temo que seguirà sent una porta per prescindir, sempre que calgui, de la segona, la feble, per més adjectius que se li posin ("oficial", "pròpia"...). Que en prenguin bona nota aquells que han de dur el timó del país en un viatge a algun lloc (potser amb una imatge més o menys marinera m'entendran millor).

Si un hipotètic estat català no ha de servir per garantir absolutament la plena presència del català en tots els àmbits, potser és que no ens cal (o que no el sabem contruir). I és que en qüestió de llengües hi ha amistats molt atractives, però massa perilloses.

Comentaris (1)14-08-2013 06:36:05

Parlar per no callar

Diu una vella dita que més val que parlin de tu encara que sigui malament. Potser sí, encara que penso que perquè diguin segons què, millor el silenci i l'anonimat.

Qui sembla que sí que creu en aquesta dita és Pere Navarro, que ja fa molts dies que va treient el nas als titulars de premsa a cop de declaracions més o menys fora de to, o més o menys absurdes. De tota manera, si del que es tractava era de ser notícia dia sí i dia també per demostrar que és políticament viu, ho ha aconseguit. Altra cosa és que determinades expressions siguin símptoma de bona salut política.

La veritat és que no tinc ni ganes de repassar la premsa per resseguir les seves declaracions, posem per cas, del darrer mes. Qui tingui curiositat podrà aconseguir una autèntica fira de monstres antinacionalistes, en una escalada que el va portar a un dels grans arguments demagògics de l'Espanya més rància: els inversors estrangers fugen d'una hipotètica Catalunya independent. Això ja ho hem sentit fins a la sacietat de boca del PP i de Ciutadans, i ara també del PSC. Ja hi som tots?

Però és clar, quan del que es tracta és de dir frases que quedin bé en lletra grossa, es corre el perill de dir falsedats, ja sigui per ignorància, ja sigui per irresponsabilitat. Justament això és el que ha vingut a demostrar el Centre Català de Negocis, amb dades sobre inversions estrangeres a Catalunya, per demostrar que una possible independència no espanta les empreses que volen invertir al nostre país, i ho ha fet amb dades objectives, l'argument més irrebatible.

Un cop més queda demostrat que la demagògia és gairebé tan temerària com la ignorància.

Davant d'aquesta allau de declaracions fora de to, reconec que fa dies que no em puc treure del cap una de les grans frases per a la història del rei d'Espanya: "¿Por qué no te callas?" (i sí, dita així, en castellà, a veure si li fa més efecte).

Comentaris (1)13-08-2013 06:32:37

Incompetència, cinisme o simple mala fe?

Em fa molta gràcia escoltar alguns dels representants de determinades formacions que van formar part dels tripartits demanant l'incompliment dels objectius de dèficit i fer uns pressupostos independents dels límits que imposa Madrid. A aquesta gent, potser, caldria recordar-los que la tercera partida dels nostres pressupostos (després de sanitat i educació) és el pagament del deute. De passada, caldria pensar quines han de ser les prioritats a l'hora d'executar-los i si la primera ha de ser complir amb els bancs.

Durant anys es van fer obres faraòniques o, directament, ridícules i inútils, endeutant el país fins a límits insostenibles, amb sistemes tan poc sostenibles (insisteixo en això de la sostenibilitat, perquè és una paraula que els agrada molt) com els peatges a l'ombra, que ens ofeguen a interessos per molts anys i ens posen en una situació d'absoluta dependència de les transferències de Madrid, a manca de possibilitats d'obtenir finançament forà o de gestionar els nostres diners.

Encara és hora que cap dels reponsables dels tripartits assumeixin cap mena responsabilitat sobre el deute immens que van generar. I és que és molt fàcil omplir-se la boca de paraules boniques, quan s'ha actuat amb tanta irresponsabilitat, com si la crisi se'ns hagués endut la memòria.

No sé si ens trobem davant d'un cas d'incompetència, de cinisme, o de mala fe. En qualsevol cas, em fa engúnia sentir-los pontificar amb tanta desvergonya i amb aquell posat de qui mai no ha trencat un plat.

Comentaris (1)12-08-2013 06:21:09

Temes pendents

Algú va dir que la vida era triar constantment. I triar, de fet, és descartar una pila de coses per escollir-ne només una.

Així anem fent cada dia, i així anem ocupant el nostre temps en coses que hem de fer, en coses que ens demanen que fem o en coses que realment volem fer. L'encert que tinguem en aquesta tria constant, en aquest establiment inconscient de prioritats, serà el que, en gran mesura, dibuixarà el nostre nivell de felicitat i la nostra satisfacció personal.

En aquest sentit, una escriptora australiana que ha treballat durant anys amb malalts terminals ha publicat un llibre on es descriuen les cinc coses de les quals una bona part de persones es penedeixen abans de morir. Son aquelles coses que sempre es deixen per a una altra ocasió, perquè les qüestions importants sempre acaben passant davant de tot. A tall de resum:

1. Fer les coses que un vol fer i no les que els altres n'esperen.

2. Haver dedicat massa temps a treballar (per irònic que sembli en els temps que corren).

3. No haber-se atrevit a expressar els sentiments.

4. Haber deixar de banda el contacte amb els amics.

5. No haver tingut el valor de ser més feliç.

Ara que encara hi som a temps i que encara tenim vida per endavant, potser caldria, de tant en tant, pensar un moment què ens estem deixant pel camí, mentre anem vivint la nostra vida. I és que, en el fons, prou que ho sabem, tot allò que anem desant al calaix dels assumptes pendents. Per tant...

Comentaris (1)11-08-2013 07:01:29

Massa explicacions

Ahir, els responsables de Renfe, Adif i el Ministerio van donar les seves explicacions sobre l'accident de Santiago. Com era d'esperar d'una representació com aquesta, una allau de detalls tècnics, una exhibició de retòrica barroca indesxifrable i cap responsabilitat a assumir.

La sorpresa de la jornada, però, crec que la va donar la ministra del ram, amb tota una bateria de mesures, com ara auditar tota (remarco, tota) la xarxa ferroviària.

Davant d'aquesta bateria de mesures, em sorgeix algun que altre dubte:

- Assumim, doncs, que la xarxa d'alta velocitat espanyola té dèficits de seguretat generalitzats?

- Assumim que la seguretat dels trens i dels elements que s'hi transporten (equipatges per exemple) no és la que cal?

- Es pot deixar un tren que pot circular a més 200 km/h només en mans d'una persona?

- I sobretot, cal una auditoria d'aquesta magnitud (serà bonic veure quina empresa la duu a terme), o un satèl.lit quan, pel que sembla, el gran problema era la manca d'alguna que altra balisa que facilités la frenada automàtica, en un sorprenent tram de via convencional pel qual poden circular trens a una gran velocitat, a pocs quilòmetres d'una ciutat? Per cert, uns elements que, a correcuita, ja s'han instal.lat.

Francament, em semblen massa messures, i massa generals per una simple errada humana. Perquè és això el que diuen que va passar, no?

Molt em temo que ens podem trobar davant d'un altre èxit del miracle espanyol de fa uns anys, similar al d'aquest edifici, però amb víctimes mortals, en aquest cas (i que no en siguin més), i de dimensions colossals.

Seria d'agrair informació sobre quines línies i quins trens tenen nivells de seguretat com els de Santiago, per no pujar-hi.

Comentaris (1)10-08-2013 06:51:27

Quan el límit som nosaltres

Ja és tot un clàssic de la nostra història el fet de patir una mena de pànic que ens fa trpitjar el fre abans de temps, amb la qual cosa, sempre acabem fem tard o no arribant enlloc. Un bon exemple el tenim en la polític que s'ha seguit durant dècades, la del peix al cove, resultat de la por a apostar pel concert econòmic en el seu moment.

I així ens va. Així li va, de fet, a qui s'autolimita constantment. El mateix és el que acaba de passar amb la Federació Catalana de Futbol, que ha decidit expulsar (de manera temporal, potser?) el jugador Jeroni Rañé per lluir una samarreta amb missatge independentista durant la celebració d'un gol.

Vaja. Ara resulta que es pot fer tota mena d'apologies polítiques, fins i tot salutacions amb clar contingut feixista (alguna que altra maneta a l'aire hem vist), això sí, sempre a favor d'Espanya (qui no recorda algun que altre memorable Arriba España!), però quan la cosa va d'independentisme català, és barrejar política i futbol i, per tant, és condemnable... I el més greu és que és la pròpia Federació Catalana qui pren la mesura , davant una sospitosa impassibilitat de qui pot posar-hi remei.

Ara és més fàcil d'entendre perquè no tenim selecció catalana de futbol, per exemple.

Tot sovint, els nostres pitjors enemics són els límits que ens autoimposem i les nostres traicions. Sempre infinítament més perillosos que la colla de fatxes que fan tancar comptes de Twitter per una estelada.

Comentaris (2)09-08-2013 06:36:33

Qui marca les normes?

Hi ha gent que té l'estúpida pretensió de ser qui marca les normes sempre i a tot arreu. La nostra classe política té uns quants insignes exemplars d'aquesta espècie, i de tant en tant treuen el nas en una demostració de la seva absoluta incapacitat d'entendre la realitat.

Ara li ha tocat el torn a la Via per la independència, la cadena humana que creurà el país l'11 de setembre. Com el propi nom de la iniciativa indica, és per la independència (tan difícil d'entendre és aquesta paraula?). Doncs sembla que sí. Si fa uns dies era Navarro qui criticava la iniciativa per allò que no tots els catalans s'hi sentien prou identificats, i que això és una irresponsabilitat, ara apareix la seva parella de ball, Duran Lleida, en tant que responsable del seu partit, demanant a l'ANC que canvïi el sentit de la iniciativa i que la cadena sigui pel dret a decidir, si fa no fa pels mateixos motius que Navarro. Ja ho va intentar l'11 de setembre de l'any passat, i ara hi torna.

Quan entendrà aquesta gent que la realitat els ha passat per sobre? Quan entendran que ells segueixen jugant als consensos i a les propostes impossibles, quan una part molt (cada cop més) important del país està per una altra cosa? Quan comprendran que les regles ja no les marquen ells, sobretot perquè han estat capaços de llegir què està passant?

L'11 de setembre viurem una nova jornada històrica on quedarà ben clar un clam a favor de la independència de Catalunya. I que no ho vulgui, que no s'hi fiqui, però que no faci nosa, i molt menys, que no intenti pervertir la voluntat de la ciutadania, ni les seves iniciatives.

Pobres il.lusos. S'estan quedant sols, i encara no ho saben.

Comentaris (1)08-08-2013 06:34:26

La realitat és la que és

Durant la seva roda de premsa d'ahir, el president Mas, entre preguntes de pressupostos, pròrrogues i tot plegat, admetia que a Catalunya hi ha nens mal nodrits, però es negava a admetre que a Catalunya es passés fam.

Cert que és excessiu afirmar que a Catalunya (així, en general) es passa fam. Però no és menys cert que a Catalunya hi ha gent que no pot menjar. I hi ha gent que no pot encendre res per escalfar-se a l'hivern, o que no té un sostre on eixoplugar-se, més enllà del caixer automàtic (com va dir Arcadi Oliveras, la millor obra social de les caixes).

Que hi ha nens que no mengen prou bé? També cert. Aquest estiu han saltat totes les alarmes, ben abans de l'informe del Síndic de Greuges. I això és molt, molt greu. Perquè un país que es permet tenir uns nens mal nodrits és un país condemnat a molts dèficits durant dècades (educatius, socials, sanitaris...), a banda de ser un país absolutament injust, amb alguna que altra prioritat equivocada. Aquesta realitat no es pot despatxar com si fos qüestió d'aprendre bons hàbits alimentaris, com em va semblar entendre en algun moment de les respostes del president. Encara que sempre hi ha qui la pot dir més grossa.

La situació és molt greu, encara que al president li costi d'admetre. I entenc que li costi, perquè haver d'acceptar una situació tan deseseperada per a molta gent del seu país no és plat de gust. Però la realitat és la que és. Els bans dels aliments van al límit de les seves possibilitats, i Caritas, i totes les entitats que treballen en silenci perquè la gent que tenim al costat i que més malament ho passa, se'n surti.

Però aquesta no és la solució. No pot ser la solució. L'autèntica solució als dèficits socials ha de venir de les administracions públiques, de la que dirigeix el president Mas i de totes les altres, especialment dels ajuntaments, que massa sovint han renunciat a les seves funcions, delegant-les a les ONG, en un exercici d'irresponsabilitat absoluta.

Comentaris (2)07-08-2013 06:40:10

Res com l'estiu

Res com l'estiu per tapar, ni que només sigui per una temporada, les vergonyes del país. Agost i les seves notícies habituals, o les que van apareixent de tant en tant, exerceicen de teló que tot ho amaga. I és que encara no hem fet la primera setmana d'aquest mes a mig gas, i ja en tenim unes quantes:

- Merder a Gibraltar. Sempre va bé tenir un Perejil a mà per excitar els instints patriòtics.

- El rei i el vodebil de la seva visita al Marroc, indults inclosos.

- L'atac contra Catalunya de rigor. En aquest cas contra una waterpolista.

- El posat de la família feliç (perdó, reial). Felipe, Letícia i tota la canalla. Preciós.

- Les fotos de la Duquesa de Alba, de vacances.

- Els partits de futbol de pretemporada i les gires exòtiques.

I podríem anar seguint, això sí, abans de demanar-nos alguna que altra coseta:

- Qui s'enrecorda dels morts al tren de Santiago?

- Com seran les declaracions dels responsables del PP en el cas Bárcenas.

- Per què s'han regalat més de 20.000 milions als bancs (diners que pagarem nosaltres)

- Hem de tolerar 50.000 nens mal alimentats a Catalunya?

- Tenim pressupost o no? De fet, tant li fa, perquè el clima de pessimisme i d'empobriment social ja fa dies que viu al marge de la política oficial.

En resum. Que res com l'estiu per una llarga migdiada que tot ho adorm. I qui dies passa, anys empeny.

I d'aquí a quatre dies, els responsables de tot plegat marxaran de vacances i ens mostraran, sense cap pudor, els seus petits paradissos particulars.

Coses de l'estiu.

Comentaris (1)06-08-2013 07:31:15

Ara, Roser Tarragó

Malament rai quan un esportista (una waterpolista, en aquest cas) és notícia per haver de tancar un compte de Twitter i no per haver format part de l'equip campió del món. Però així funciona bona part de la mentalitat hispana: no n'hi prou amb servir lleialment i amb tota la seva capacitat, cal la submissió ideològica, també. I això és el que Roser Tarragó ara, i altres abans, no poden ni volen fer: deixar de pensar i de sentir allò que pensen i senten i competir, alhora, per l'única selecció amb la qual se'ls permet (i obliga) a competir.

Roser Tarragó ha hagut de tancar el seu compte personal per haver comès l'horrible delicte de tenir-hi una icona amb l'estelada. Aquest simple fet ja és vist com tota una agressió a l'estat, un insult a la bandera, un atac a Espanya, etc, etc.

No sé com en direu del comportament d'aquests patriotes espanyols, però aquesta imposició d'una única manera de pensar, més enllà de les accions, aquesta violència emparada en l'anonimat, per a mi només tenen un nom: feixisme. Un feixisme tan real com el silenci còmplice de la classe política, dels mitjans, dels opinadors de guàrdia que, en el millor dels casos, han donat notícia dels fets, com una anècdota més de l'estiu.

Juguem a imaginar què estaria passant a les teles, ràdios i premsa, i també als parlaments, si un esportista espanyol hagués hagut de tancar el seu compte per l'assetjament d'independentistes catalans? Quantes peticions de dimissió no hauriem sentit? quantes declaracions en defensa de llibertat? Però ara no. Ara només silenci. Complicitat.

No podem seguir suportant aquesta imposició del pensament i dels sentiments. No ens volen, ni que els servim, si no és vençuts i submissos. Per més que fem, ens volen vençuts o fanàtics. I això, insisteixo, és feixime. Feixisme de debò.

Bonica manera d'amargar les il.lusions i els èxits d'una jove.

Comentaris (1)05-08-2013 06:40:15

Esportista

Fa 3 dies, el diari El País publicava una entrevista a Laura Ester, portera de la selecció espanyola de waterpolo que, poques hores després, aconseguiria el campionat del món d'aquest esport i que passaria a formar part del millor equip del campionat.

Tots els mitjans s'han fet un ampli ressò del triomf de las guerreras. Però més enllà de tota aquesta maquinària propagandística que s'ha posat en marxa, em quedo amb algunes de les idees que apareixen en aquella entrevista prèvia a la final. En concret: que es pot estar competint sempre davant una grada amb una cinquantena de persones i arribar a campiona del mòn; o que el f et de ser la més menuda, en el seu moment, la va dur a una porteria on s'ha fet enorme; o la seva capacitat per viure i assaborir cada gol del seu equip des de la solitud de la seva posició. I sobretot, la voluntat inquebrantable i la seguretat en les pròpies possibilitats.

Crec que aquestes idees resumeixen a la perfecció què és realment l'esport. L'essència de l'esport, si voleu, tan allunyada dels contractes immoralment milionaris als quals ens té acostumats el futbol, per exemple, o a un seguiment mediàtic que cada cop és més aprop de la notícia sensacionalista de premsa groga o rosa que de la crònica esportiva.

Però és el que tenim. Uns tenen la fama i altres carden la llana. I la llana, en aquest cas, és tot allò que realment té de positiu la pràctica esportiva. I també el fet que la Laura sigui barcelonina, de Sants. Catalana com nou de les 13 jugadores de l'equip espanyol.

Algun dia, espero que no massa llunyà, nosaltres tindrem la fama i també cardarem la llana, i ho haurem de saber fer amb l'actitud esportiva i competitiva de la Laura, que molt més que guerrera és esportista, en el sentit més ampli i més pur de la paraula.

Comentaris (3)04-08-2013 07:07:55

I si no és tonto i només s'ho fa?

Hi ha una cosa de Rajoy que admiro sincerament: la seva capacitat d'aguantar qualsevol cosa. Alguns periodistes de la cort en diuen la estrategia del percebe, que com més pica el mar, més s'agafa a la roca. Potser sí. Però ara mateix, i més a la vista de tot el que ha anat protagonitzant darrerament, jo em demano si no serà que tot és un guió ben escrit, en el qual cadascú interpreta el seu paper.

M'explico amb un exemple. Ens hem fet un fart de riure amb el fin de la cita i la postura de "jo no dimiteixo", que m'han fet enyorar, i de quina manera, el Rajoy de Polònia. Mentrestant, ha passat desapercebuda, per més que anunciada, una nova pujada de la tarifa elèctrica, al mateix temps que coneixíem els guanys de REE (Red Eléctrica Española), o que el ministre Wert tirava endavant la seva reforma que prima els talossos amb diners, que s'hi poden passar el temps que calgui mentre paguin, per davant de gent que ha de demanar beca i/o treballar mentre estudia, exigint-los més nota que als seus col.legues rics per poder seguir a la universitat. I tot això justament quan comencen les vacances per a molta gent i tenim el cap en altres històries.

Insisteixo. I si aquí cadascú fa el seu paper? El de Rajoy? un a cavall entre dues figures amb gran tradició hispana: el Don Tancredo i el bufó. Pel que fa a l'oposició, molt em temo que no passa de públic, amb posat seriós, que riu discretament amb el personatge, i poc més.

La pregunta, en qualsevol cas, és sempre la mateixa: qui escriu el guió? qui surt guanyant amb aquesta tragèdia servida com a farsa?

Potser sí que avui m'he llevat amb una paranòia conspiratòria. Deu ser la calor, o el tip que estic d'aquesta gent, i dels seus amos.

Comentaris (1)03-08-2013 06:38:20

Qüestió de galtes.

Mariano Rajoy, en una nova exhibició de capacitat, d'originalitat i de saber exercir el càrrec que ocupa, s'ha limitat a plagiar el Rei Joan Carles, tot entonant allò de lo siento mucho, me he equivocado... per referir-se, ara sí, al seu excompany de partit. Suposo que Rajoy devia pensar que si al seu amo li havia anat bé, a ell també li aniria. Però vet aquí que no és ben bé el mateix (ni ell, ni el cas).

Rajoy diu que s'ha equivocat pensant que Bárcenas era innocent. Així doncs, admet que no ho és? Si ho admet, imagino que hem de deduir que l'actuació de Bárcenas no ha estat prou neta; o el que és el mateix, que a les finances del PP hi ha marro.

Si lliguem aquestes seves paraules amb aquelles altres ja famoses de todo es mentira, salvo alguna cosa, encara tindrem més clar que hi ha marro, i molt, perquè aquesta alguna cosa ara sembla que és que l'extresorer popular no va actuar, durant molts anys, dins de l'estricta legalitat. O dit d'una altra manera, que, efectivament, hi ha una doble (o triple) comptabilitat al PP. Només cal anar esbrinant fins a quin nivell, si bé, a la vista del volum de diners evadits per Bárcenas, la cosa promet.

Crec que és imprescindible que s'acabi amb aquest costum de treure's les puces de sobre amb un simple "ho sento molt, m'he equivocat" i, com diuen ells, aquí paz i después gloria.

Ah! i per als defensors de Rajoy: intenteu imaginar el mateix cas, però canvieu el nom del president espanyol pel del català. La que ens cauria a sobre per una justificació amb tanta barra com aquesta.

Comentaris (2)01-08-2013 15:49:38

Pàgines: 123456118119120121122  <>