login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Tard i malament

Fa molts anys que tant PP com PSOE, en relació amb allò que anomenen el problema catalán, i que nosaltres sabem que és, senzillament Espanya, estan fent les coses tard i malament. Segurament guiats per molts precedents de claudicació i de paciència infinita. Però vet aquí que tot té un final i ahir Mariano Rajoy ho va evidenciar afirmant que amb el president Mas no es pot negociar perquè fa coses unilateralment.

I tant que sí que fem (no només el president, sinó la societat, el Parlament, els grups polítics...) coses unilateralment, sobretot quan portem anys i anys de vexacions, d'humiliacions, de burla, d'insults, de manca de respecte i d'intent d'anorreament; sobretot quan se'ns nega la llengua, la història, la cultura, la identitat i el futur com a poble; sobretot quan l'escanyament econòmic és tan gran i tan evident que assistim a la precarització injustificada d'una societat fins fa quatre dies dinàmica i productiva. Quan tot això passa, quan ja no queda gran cosa a perdre, l'únic que es pot fer és marxar.

Un dels millors argumentaris sobre què ha passat aquests darrers anys a Catalunya i per què som on som el dóna una carta a Alicia Sánchez-Camacho, d'imprescindible lectura, d'un català molt més preocupat pel futur que per l'origen. Qui encara dubti que tot el que vivim és per aconseguir una vida millor, que rellegeixi aquesta carta un i mil cops.

Rajoy, ahir, amb les seves paraules sobre la impossibilitat de diàleg, oferia al món una imatge a mig camí entre la impotència, la incompetència i la derrota. Especialment perquè no ha fet, encara, ni un sol moviment en favor del diàleg amb Catalunya.

Comentaris (1)18-01-2014 06:42:54

Resoldre un conflicte esquivant el conflicte

Una manera prou hàbil de resoldre qualsevol conflicte és, senzillament, esquivar-lo. Justament això és el que ha fet Àngel Ros, no sé si per convicció ideològica, per principis morals o, simplement, per sortir il.lès d'una situació doblement crítica.

Ros s'enfronta darrerament a dos grans conflictes: d'una banda, com posicionar-se davant la consulta sense enfrontar-se obertament a la direcció del PSC, però sense abandonar una actitud, diguem-ne, crítica i, d'una altra, agafar el timó d'un futur municipal amb massa remor de fons, amb unes eleccions a la vista, i amb la perspectiva de repetir com a alcalde, però amb clares veus discrepants dins de la pròpia formació. Què ha fet Ros davant d'aquest escenari? Plegar com a diputat i centrar-se en la seva feina d'alcalde. I què guanya? Moltes coses:

1. Esquiva un pronunciament (enfrontament o acatament) clar a l'hora de votar al Parlament sobre la petitició al Congrès.

2. Esquiva l'enfrontament directe amb la direcció del partit.

3. Manté públicament una posició crítica amb la direcció.

4. Recupera el timó de l'Ajuntament de Lleida (un dels pocs grans que li queden al PSC).

5. S'assegura la candidatura a repetir com a alcalde.

6. Guanya un temps preciós, lluny del debat parlamentari, que és on es jugarà fort aquest any, per veure com evoluciona el partit i què passa amb els crítics.

Una jugada d'habilitat extraordinària que demostra la seva intel.ligència política, amb la qual queda públicament a mig camí entre màrtir, autoimmolat o covard, segons qui opini.

De tota manera, esquivar els problemes no és resoldre'ls. I segurament, més d'hora que tard s'hi haurà d'enfrontar de cara, com han fet tres companys (aviat excompanys?) seus de partit, si no és que troba una nova manera d'evitar-los.

Comentaris (2)16-01-2014 08:52:30

I tant que cal

Avui es votarà al Parlament la petició de traspàs de la competència per convocar la consulta del 9 de novembre, perquè l'aprovi el Congrès. No cal ser gaire intel.ligent per endevinar com acabarà tot plegat. Evidentment, amb una negativa de Madrid. Amb aquesta espectativa és legítim demanar-se: si ja sabem com acabarà, cal? I tant que cal.

El procés cap a la consulta ja fa temps que ha esdevingut una reclamació de democràcia, simplement. Catalunya vol votar el seu destí i Espanya nega el dret a votar. Fins ara tot han estat negatives, amb una imatge vergonyosa de carència de sentit democràtic, i més quan coincideixen en el temps amb un procés paral.lel a Escòcia. I ara arriba una passa cabdal: el Congrès dels Diputats es negarà (i ho haurà d'argumentar grup a grup) un traspàs competencial que ja té precedents. Serà bonic escoltar els arguments, sobretot si s'entesten en la inconstitucionalitat de la mesura, atès que ja es va fer servir per traspassar la competència sobre el trànsit als mossos.

Per això, perquè cal que Espanya es manifesti públicament i oberta contra el dret democràtic a votar, és imprescindible aquesta petició. I que el món vegi com se'ns van dinamitant tots els ponts de diàleg i de sortida pactada a una situació fàcil de resoldre en altres països. I és per això que no entenc la postura de les CUP d'abstenir-se al Parlament i trencar així la unitat aconseguida fa no gaire.

El procés cap a la independència no serà immediat, però cada passa, per innecessària que pugui semblar, és imprescindible per deixar clara la nostra voluntat i per deixar en evidència la poca qualitat democràtica del govern d'Espanya. I aquí no valen matissos. Primer hem d'aconseguir votar i guanyar el respecte (si no el suport) internacional a la nostra demanda i, un cop independents, si realment ho volem, ja discutirem fins a la darrera coma quina societat volem, i quina relació amb els altres. Mentre no arribem aquí, la màxima unitat és imprescindible.

Amb el PSC ja no s'hi compta, fa dies, però amb les CUP, encara sí. I en la seva funció en un futur parlament independent, encara més. Si no s'hi volen autoexcloure, amb pretextos essencialistes.

Comentaris (0)15-01-2014 09:41:30

Diferències cada cop més escandaloses

Espanya no és la Gran Bretanya. Bé, de fet, la Gran Bretanya potser no és (ni vol) altra cosa que la Gran Bretanya i Espanya, evidentment, is different a tota cosa coneguda. Fixades així les posicions, a banda i banda, les comparacions són odioses i els seus resultats molt il.lustradors.

Amb el procés cap a la indepedència de Catalunya i d'Escòcia, aquestes diferències s'han fet molt evidents. Ofensivament evidents, fins i tot. Assumit ja allò de permetre o no la consulta i de demostrar maneres de fer democràtiques o més aviat pròpies d'altres règims, de tant en tant encara ens arriben notícies que ens deixen amb la boca oberta davant de fets que qüestionen les veriats absolutes espanyoles. El darrer exemple: l'assumpció total del deute en cas d'independència d'Escòcia. Risc econòmic i pànic dels mercats? Serà a algunes ments malaltes.

Lleialtat institucional i sentit d'estat són conceptes que, segons on, es tenen molt ben assumits, però que no passen de paraules buides en altres llocs.

Defensar les posicions pròpies, buscar aliats allà on sembli adequat i respectar les normes democràtiques. Aquesta és la manera d'actuar sense fanatisme. I la nostra.

Comentaris (0)13-01-2014 14:34:38

Les coses clares

Demà es votarà, al Parlament, demanar al Congrès de Diputats la transferència de la competència per convocar la consulta del 9 de novembre. Una demanda que ja té precedents exitosos, perquè és la via que es va fer servir en el seu moment perquè els mossos d'esquadra assumissin les competències de trànsit.

Res de nou. Res d'il.legal. Una petició d'un parlament a un altre. Què més democràtic? Què més favorable al diàleg i a la resolució parlada i pactada dels conflictes? Francament, em costa imaginar una manera de fer més respectuosa.

Però vet aquí que l'actual PSC pensa dir "no". No, a demanar res al Congrès. No, doncs, al diàleg que tant es venten de defensar. Per què? Una de dues: o perquè no accepta cap procediment que no sigui el seu (amb la qual cosa evidencia unes carències democràtiques extraordiàries), o perquè realment no vol que es faci la consulta del 9 de novembre, de cap manera (demostrant així una actitud clarament hostil al país).

Però hi ha una certa oposició, dins del PSC, que apostaria per abstenir-se, tot i les amenaces. Francament, tant em fa la negativa com l'abstenció, perquè el resultat acaba sent el mateix: la manca de suport a un clam social enorme i nous pals a les rodes d'un procés, per sort, irreversible. Que resolguin ells els seus conflictes de poder intern (em temo que aquest és el fons de tot plegat), que nosaltres anem per un altre camí.

És trist, però és evident. El PSC forma part del bloc anticatalanista (i antidemocràtic, perquè no hi ha res més democràtic que votar, i demanar-ho per conductes plenament legals), al costat de PP i Ciutadans. I que maquillin la realitat com vulguin, perquè l'evidència dels fets va molt més enllà de les paraules buides, de les propostes absurdes i dels somriures imbècils. I dijous en tindrem una nova constatació.

La polèmica entre el vot en contra i l'abstenció, al cap i a la fi, no és gran cosa més que una burda maniobra de distracció de l'objectiu final: evitar la consulta, sigui com sigui, al dictat de l'amo de Madrid. I de les pròpies conviccions.

Comentaris (1)13-01-2014 11:03:58

I tot és tan normal

Alguna cosa funciona molt malament quan una societat es permet incrementar, en només cinc anys, un 45% el nombre de persones sense un sostre on viure mentre es desnona sense pietat, es rescaten bancs, s'indulten delinqüents i, encara de propina, els responsables polítics es permeten parlar de millora de l'economia.

Potser sí que millora l'economia (la d'alguns, evidentement), però el que no millora, i les dades no deixen marge al dubte, és la qualitat de vida dels ciutadans.

I jo, innocent de mi, que pensava que l'economia era un instrument per fer una societat millor, i no a l'inrevés.

Amb notícies com aquesta, només venen ganes de fer un silenci dur i acusador contra aquests autèntics criminals que en nom de no sé què assumeixen com a normal aquest autèntic terrorisme econòmic (institucional i privat, tant li fa). Així doncs, callo.

Comentaris (2)12-01-2014 16:18:07

Els que mai no hi són

Avui canvio una mica el to habitual de les meves lletres de diumenge, però penso que l'ocasió s'ho val, perquè ahir es va viure a Lleida un acte solemne: l'inici oficial del programa d'activitats del tricentenari de la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió. Va ser un acte magnífic, dignissim, on emoció i orgull s'anaven alternant a través de paraules, sons i dances, amb el colofó final de les imprescindibles paraules (gairebé el mantra) de Martí i Pol: "tot està per fer i tot és possible" i l'obligat cant d'Els Segadors.

Aplaudients, salutació de músics i actors, i desfilada de càrrecs, excàrrecs (la política deu ser l'únic lloc on els "ex" sempre són benvinguts) camí de casa i processó de vehicles oficials. Mossos amb vestit de gala (realment fan goig, tot sigui dit) i la complicitat dels qui se saben cridats, de tant en tant, a tota mena de celebracions institucionals.

Res fora de lloc. Ni una estelada, ni un crit d'independència. Potser no calia, perquè ja estava tot dit. Però potser perquè la ciutadania (l'autèntica, no l'oficial), aquella que sempre respon quan se la crida -i el president ho va tornar a fer en el seu discurs- no hi era convidada, més enllà de l'altra banda de la pantalla de la televisió, una metàfora perfecta de la distància entre el poble i les (electes o autoproclamades) elits dirigients.

La presentació d'ahir va ser impecable, intensa, emotiva, però sense la vida, al solemne pati de butaques, que només li podia conferir la gent anònima, la que ha fet possible realment l'acte, tant materialment, amb una feina de mesos que ens ha regalat l'honor de poder-lo viure d'aprop (i de posar Lleida al mapa d'una gran efemèride), com la que ha empès, i empenyerà més encara, el país cap a allà on vulgui, molt més enllà del país oficial, i que també mereix ser coneguda i reconeguda, pèrquè era, és i serà.

Ahir no hi eren els que mai no hi són, els que no són ningú, però que fan que tot es pugui fer i tot sigui possible. I m'hi sumo sense cap rubor, a aquesta honorable colla d'absents, encara que per un cop vaig tenir l'extraordinari privilegi de ser-hi.

Comentaris (1)12-01-2014 07:31:22

Escoltem les pedres

Avui, al migdia, s'obre oficialment el programa d'activitats commemoratives dels 300 anys de la caiguda de Barcelona en poder de les tropes borbòniques i la consegüent repressió contra tot el país, mitjançant un acte solemne a la Seu Vella de Lleida, espai emblemàtic de la capacitat de resistencia d'una ciutat, de la voracitat destructiva i de la crueldat dels invasors i, al capdavall, de la voluntat de reconstrucció no només d'un monument, far i emblema d'un amplíssim espai geogràfic.

Avui els representants institucionals diran la seva. Però ho faran recollint la fermesa, la constància i la tossuderia inquebrantables d'una gent que durant tres segles, i des de tots els àmbits, s'ha negat a deixar d'existir, per més dura que fos la realitat que els va tocar viure. Avui es recolliran les veus anònimes dels pagesos, dels industrials, dels escriptors, dels músics, dels polítics, dels comerciants, de les mestresses de casa, dels activistes de tota mena; les de tots aquells que han fet possible que avui puguem dibuixar el futur. Avui, les pedres parlaran.

La Seu Vella de Lleida, testimoni de la destrucció de la primera ciutat catalana en aquella nefasta i mai oblidada guerra, es vesteix amb de gala enmig d'un dia gris, rigorós, que s'anirà obrint discretament, però amb seguretat, a la llum del sol. Avui, cada racó d'aquella antiga catedral vestirà de gala la seva esplendor nua, gràcies a un treball de segles, i a la generositat de qui hi ha deixat el millor de les seves habilitats aquests darrers dies, per acollir el tret de sortida a la nostra recuperació definitiva com a poble i com a societat.

Comentaris (1)11-01-2014 06:52:32

Fer el ridícul

Diu Mariano Rajoy que el president Mas està fent el ridícul a nivell internacional. Ja és ben bé allò de veure la brossa a l’ull de l’altre i no veure la biga a l’ull d’un mateix. Només algun que altre exemple del ridícul internacional de la marca Espanya (no de Catalunya):

- l'afer Sacyr al Canal de Panamà. Una empresa també investigada al cas Gurtel.

- El pont llevadís a amb carril bici "variable".

- Un cap d'estat extremadament deteriorat (tant físicament com a nivell d'imatge), amb una família amb greus problemes judicials.

- Un ministre de Justícia que impulsa una llei d'avorament escandalosament retrògrada (i per la qual les clíniques portugueses ja es freguen les mans).

- Un ministre d'Interior que desvetlla una acció antiterrorista i que és durament criticat per la Guàrdia Civil.

- Un govern suposadament democràtic que nega que es pugui votar.

Qui fa el ridíul, a nivell internacional?

Doncs això. Nosaltres, a la nostra.

Comentaris (1)09-01-2014 17:07:15

Tot torna

Aquesta sí que no l'esperava; però ben mirat, potser era de preveure. Torna el Canet Rock, i ho fa després de 36 anys de silenci.

No deixa de soprendre que quan altres festivals, com ara el Senglar Rock, per exemple, han hagut de plegar, no se sap ben bé si per esgotament del model, per manca de diners o perquè el públic ja està per altres històries, reneixi aquella cita que ens omple de nostàlgia, a tots aquells que ja tenim una edat.

Recuperar una marca com aquesta, amb tanta història, i amb un paper tan important en la construcció, no només musical, del país, és un repte enorme. Un repte, de fet, a l'alçada dels desafiaments que altres nostàlgics (en un sentit totalment oposat) ja fa dies que han posat en marxa, tornant-nos a una societat de fa tres o quatre dècades, com a mínim.

Caldrà estar al cas de com pinta aquest nou Canet Rock, sobretot perquè pot ser la prova de si definitivament hem fet marxa enrere trenta o quaranta anys o si, per contra, ens trobem en una nova cruïlla històrica tan determinat com aquella en què demanàvem llibertat, amnistia i estatut d'autonomia.

Definitivament, corren nous vells temps, per dir-ho d'una manera amable.

Comentaris (1)08-01-2014 14:30:35

De dones i homes i tot plegat

Molt tímidament, tot sigui dit, es va recuperant el discurs sobre la igualtat de la dona a la societat. Bé, més ben dit, sobre la desigualtat de la dona a la societat.

Després d'anys i anys en què les dones van haver de patir i de lluitar heroicament per assolir drets tan bàsic com poder votar, treballar, fer-se una carrera professional, estudiar o, fins i tot obrir un compte corrent sense permís de ningú, han hagut de suportar uns quants anys, els més recents, de promoció d'un model de superwoman capaç de fer totes les funcions tradicionals d'esposa i mare, a més de treballar i tenir una projecció social.

Però ves per on, aquests darrers anys, al capdavall, no han estat més que una trampa mortal que, sota l'aparença d'un fals alliberament, ha acabat tornant les dones als estereotips més tradicionals, amb una recuperació enorme del rol de mascle alfa per part dels homes, respecte a les seves parelles. El problema és que tot això ha passat amb una connivència femenina molt majoritària, que ha comprat el patró, sovint sense ni adonar-se (mèrit d'aquells que van vendre el prototip de superwoman com a model positiu, però finalment subjugador).

El paper de la dona més socialment acceptat avui és el d'aquesta superwoman, barreja entre maruja, top model i executiva que, a més, sap fer cupcakes amb una rialla d'orella a orella. Sempre estupenda, ella, i sempre en un discretíssim segon terme. Carn de subproducte televisiu, vaja.

Que exagero? Un exemple: Enguany és el primer any que escolto com alguns programes esportius que informen sobre el Dakar parlen de Laia Sanz en el mateix context que parlen de qualsevol pilot home. Cert que ja fa un parell d'any que se'n parla, però fins ara sempre com a capítol a banda i marginal. Enguany sembla que la cosa pugui anar canviant. Això sí, li hauran calgut 15 campionats del món, tres triomfs al Dakar en categoria femenina o 10 títols europeus, entre altres, i un programa d'"El Convidat", de TV3, no ho oblidem, per aconseguir aquesta visibilitat. La comparació amb Fernando Alonso, per exemple, és insultant.

Igualtat? De què? Laia Sanz no respon al prototipus femení a l'ús, i li costa déu i ajuda fer-se visible.

Comentaris (2)07-01-2014 09:43:36

Entre la ressaca i la mandra

Amb una mica de ressaca i una altra mica de mandra. Així comencem aquest any. Sí, d'acord, ja fa una setmana que hi som, però ben bé és ara que reprenem la rutina, deixant enrere els guarniments i maneres de fer nadalencs i recuperant les rutines quotidianes. I això sempre fa una certa mandra, incrementada en aquest cas pels ressons d'algun que altre excés.

Com que aquesta mena de retorns a la realitat sempre són complicats, caldrà mirar de fer-ho amb una certa calma, i més si tenim la temptació de rellegir la premsa d'aquests darrers dies i comprovar que les properes setmanes vindran marcades per qüestions tan atractives com el rescat encobert de Sacyr i la seva obra marca Espanya al Canal de Panamà (no dubteu que l'acabarem pagant tots nosaltres, per variar), les crides de la Casa Reial perquè s'acabi la instrucció dels casos que l'afecten directament (això de la independència de la justícia cada dia sona més a ciència ficció) i, en clau més propera, entre l'entrada o no d'ERC al Govern (cada dia em temo més que això dels pactes d'estat són només paraules boniques) i una consulta que per més suport popular que tingui comptarà amb l'oposició radical d'aquells que fa dècades que defensen que res canvïi, des de posicions ideològiques suposadament diferents i oposades.

Amb aquest panorama, no em direu que la mandra no està més que justificada. Malgrat tot, pastilleta per a la ressaca, si cal, i apa, via fora, que amb aquests bous hem de llaurar. Tot i que no estaria de més anar deixant alguna que altra bestiola grossa ben enrere, ni que només sigui per salut social (i gairebé mental).

Comentaris (1)07-01-2014 06:19:59

Matí de Reis

Amb ulls mandrosos i encara només mig oberts, hem pogut tornar a comprovar que la màgia dels Reis Mags és enorme. Hem tornat a trobar, com cada any, regals i il.lusions embolicades en papers de colors. I sobretot hem trobat, allà, davall de l'arbre, o en qualsevol raconet, l'afecte incondicional d'aquells que ens estimen.

Aquest any, però, voldria proposar un pacte a ses majestats. Els voldria demanar si és possible que, a més d'aquests regals, i aprofitant que porten camells i camions descarregats, es podrien endur unes quantes coses que fan més nossa que servei, com ara la mandra, l'enveja, l'odi, la intransigència, la mala fe, la ignorància, l'egoïsme, la desesperança, la insatisfacció, la insolidaritat, les rencúnies, la prepotència... la incapacitat de fer feliços a aquells que tenim a la vora, al capdavall. Potser els Reis, amb el seu poder, poden aprofitar tota aquesta energia negativa per alimentar les seves enormes màquines de fabricar il.llusió i aconseguir el millor regal per a nosaltres i per als nostres: nosaltres mateixos, una mica millors.

No sé si faig tard, ni si és possible o no. Però la màgia d'aquests mags és molt poderosa, i aquesta nit és la més adequada per fer realitat els somnis i les fantasies, com bé ens recordava fa pocs dies aquest magnífic article.

Comentaris (0)06-01-2014 07:15:16

Que la fantasia ens acompanyi

Entrem a la recta final del cicle de festivitats nadalenques i ho fem, com no podria ser d'una altra manera, de la mà de la fantasia i de la il.lusió en una de les seves expressions màximes: la nit de reis.

Avui, quan els llums es tanquin i els ulls s'acluquin cansants, es repetirà aquella mena de miracle de cada principi de gener i tres estranys i misteriosos personatges ens deixaran una mica de felicitat i d'alegria en forma d'obsequi.

En uns temps com els que vivim en què el materialisme i el pragmatisme són norma, deixar una finestra oberta a la fantasia, a la imaginació i a la il.lusió s'esdevé absolutament imprescindible. Deixar que llegenda i realitat es fusionin i es confonguin fins a crear una atmosfera realment fantàstica i encisadora és alguna cosa que no podem perdre de cap manera.

Tenim tendència a creure només en allò que veiem, en allò que podem mesurar, i tot sovint ens oblidem que hi ha coses que defugen els nostres racionals principis i, fins i tot la lògica d'ús corrent, i que constitueixen l'entrada a una autèntica terra de meravelles que no tothom nega, com demostra aquest curiós article, ben apropiat per a aquestes dates.

Abandonem, ni que només sigui per unes hores, tota la nostra racionalitat i deixem-nos dur per la fantasia, la màgia i la il.lusió d'aquests tres curiosos personatges que avui visitaran ciutats, viles, pobles i llogarets de tota mena. Perquè tot pot ser possible, si encara som capaços de mirar la realitat amb ulls de nen.

Comentaris (1)05-01-2014 07:21:25

El cercle íntim del ministre

A la meva familia, i m'atreviria a dir que a totes les famílies, hi ha gent amb maneres de pensar diferents, amb aficions diferents i amb gustos i creences diferents; fins i tot ben oposades. Però a la meva familia, i m'atreviria a dir que a totes les famílies, sabem que les persones, l'afecte i l'amistat estan per damunt de les ideologies, les creences i els gustos. Bé, a totes no. Al cercle íntim del ministre Fernández Díaz es veu que no. Al cercle íntim del ministre, les creences i les maneres de pensar passen per damunt de tot i de tothom.

Confesso que vaig sentir una mena de llàstima estranya sentint les paraules de Jorge Fernández Díaz, sobre de la divisió que havia pogut viure entre els seus familiars i amics propers, a causa de la terrible deriva independentista que es pateix a Catalunya i de la monstruosa fractura social que comporta. De tota manera, encara vaig sentir més llàstima perquè no fa gaires setmanes ja vaig sentir les mateixes paraules en boca de la mateixa persona, la qual cosa em fa pensar que més que una vivència, el ministre ens va intentar vendre una mena d'argumentari-ficció unionista, poc convincent, tot sigui dit, per a qualsevol persona amb un mínim de sentit comú, o amb un mínim de coneixement de la realitat.

En qualsevol cas, ja no sé si és més lamentable la poca solidesa argumentativa del discurs, el fet que qui el defensi sigui una persona que pressumeix de viure a Catalunya (intentant aixi vestir de versemblança les seves paraules), o que qui les pronucïi sigui un destacat membre de l'Opus Dei (i fill de falangista, dit sigui de passada). Però és clar, quan s'està en possessió de la veritat absoluta, la vera fe passa per damunt de persones i sentiments, per tal d'acabar imposant-se a tothom que no hi combregui a ulls clucs. Així ha estat sempre, i això és el que ens ve a recordar el ministre. I per aconseguir-ho tot s'hi val, fins i tot el fanatisme i la mentida.

Comentaris (1)04-01-2014 06:36:56

Pàgines: 123456116117118119120121130  <>