login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Compte enrere

A dos dies de l'11 de setembre. Segurament, de l'11 de setembre més transcendental de la història (excepció feta d'aquell trist primer) i, sense cap mena de dubte, l'11 de setembre que més gent ha mobilitzat.

Ahir, diumenge, a banda d'algunes cadenes humanes més arreu del món (i ja en portem més d'un centenar), es va fer la pujada d'estelades a més de 300 pics, sota l'empara de la iniciativa Estelades als cims, amb un èxit absolut, i demà, dimarts, a les 11 de la nit, es farà una curiosa Via Catalana virtual a Second Life, aquest món paral.lel on la presència de catalans és prou significativa.

Tot plegat no és res més que l'escalfament de la gran cita de dimecres. Aquesta és la nostra manera de demostrar al món quins són els nostres valors i què volem aconseguir.

Com a contraposició, no em puc estar de comentar una festa dels fills de les classes dirigents espanyoles. Sí, sí, d'aquells que ens retreuen que gastem els diners en organitzar cadenes en plena crisi i que no tenen cap pudor a donar-nos lliçons de moral (en molts casos cristiana i tot). Amb aquests futurs governants, s'esvaeix qualsevol dubte de marxar tan lluny com puguem i fer la nostra via.

I per cert, avui comença també una altra cadena. la dels blogs de la proposta Blog-via cap a la independència. Així és que ja avui, començo a enllaçar el meu amb la següent baula d'aquesta original iniciativa.

Comentaris (1)09-09-2013 06:48:40

Un cel massa oblidat

Escoltar la ràdio de manera aleatòria, sense saber què escoltaràs, de tant en tant, ens deixa alguna que altra sorpresa, com la que ahir ens va oferir Catalunya Ràdio, a la nit. En concret, i buscant un fons sonor per conjurar la son, vam topar amb una gent que repassava alguns dels músics i cançons més importants en la història de la musica catalana. Recordar, així, de sobte, temes musicals de fa mes de quatre dècades i que amb prou feines vaig arribar a conèixer, amb una mica de retard, sempre es un gratificant exercici de memòria i de recuperacio d'una determinada manera de mirar el món.

De tota manera, entre totes aquelles referències prou viscudes pels comentaristes radiofònics, va sonar "El setè cel", de Jaume Sisa, un peça de 1975, si no vaig errat, i una autèntica meravella de fantasia i d'esperança, vestides d'una simplicitat absoluta.

Ah! Fantàstic i imprescindible aquest setè cel que només tenim a dins del nostre cap. Tota una proclama en favor de la il.lusió i de bastir el nostre paradis particular i intim. Al capdavall, el cel és allà on viuen els avions, el satèl.lits, els planetes i també les estrelles.

Molt recomanable tornar a escoltar aquesta increïble cançó, que hauria de ser la musica del despertador de cadascú de nosaltres, tots els dies de les nostres vides.

Comentaris (1)08-09-2013 07:03:52

Calma, que això no ha fet més que començar

Agafem-nos fort, que venen temps convulsos. Les paraules del president Mas apuntant unes hipotètiques eleccions plebiscitàries el 2016 molt em temo que només serà el primer dels missatges que els propers mesos ens arribaran de tot arreu, a la manera de globus sonda, d'avisos, d'amenaces o, en general, d'arguments d'una negociació que potser tothom negarà, però que sense cap dubte ja ha començat.

Estic convençut que cap govern espanyol no serà tan estúpid d'arribar a la prohibició d'una consulta (ja veurem com i de quina manera), a risc de quedar davant d'Europa i del món com un estat, si més no, amb ombres antidemocràtiques tan evidents, i menys ara que les mirades internacionals s'han començat a girar cap a la seva tolerància amb expressions feixistes.

Venen temps en què caldrà mantenir la calma i la pressió social sobre els governs (en plural) si volem arribar a bon port. Fins ara hem viscut un temps de fixar posicions i, més o menys, tenim una mica clar què en pensa cada força política de la futura independència de Catalunya. Ara cal anar concretant l'estratègia final amb claredat, però sense perder de vista, ningú de nosaltres, que ens trobem enmig d'una difícil i llarga negociació, amb tot el que comporta d'estira i arronsa.

De tota manera, fora molt d'agrair que determinades declaracions, com les del president i el 2016 es fessin amb molta cura, sobretot per evitar que els mitjans internacionals (la caverna espanyola que digui el que vulgui) interpretin poc rigor en els nostres objectius. I també caldria que aquells que ara com ara lideren la mobilització social, l'ANC, mantinguessin la solidesa del seu lema, sense cap espai a interpretacions malintencionades, ni que sigui a canvi de presentar algun tram no prou ple el proper dimecres (cosa que estic segur que finalment no passarà).

Calma i, més que cap altra cosa, actitud social positiva, perquè encara caldran alguns onzes de setembre més. L'únic que pot impedir cap passa enrere i garantir l'èxit final. No dubtem del nostre poder com a ciutadans, perquè només cal mirar una mica aquests darrers anys per constatar què podem aconseguir (o provocar).

Comentaris (1)07-09-2013 06:40:16

Lliçons de fora (o potser no tant de fora)

Ja és ben veritat allò que "qui no hi és, no hi és comptat". I nosaltres, tot sovint, amb una visió prou estreta de mires, només sabem enforcar el nostre entorn més immediat. Justament això és el que ens passa habitualment quan parlem del país: ens mirem nosaltres, tot justet fins a unes fronteres imaginàries i diem, sense pudor, que som tants o quants i que fem això o allò.

Però de tant en tant, la realitat ens dóna lliçons, com la dels catalans que viuen arreu del món i que aquest cap de setmana passat especialment, però també des de fa dies, ens han recordat que existeixen, que són molts, que se senten absolutament catalans i que volen ser part activa de qualsevol gran esdeveniment de país.

Els casals catalans, els lectorats... han patit amb una cruesa enorme, les retallades dels darrers anys. D'alguna manera, se'ls ha tractat com a ciutadans de segona, sense gaire dret a demanar res i havent d'assumir que són una despesa no prescindible, però gens prioritària. Això no ho reconeixerà cap govern, però només cal llegir quatre números per saber el què. I vet aquí que de sobte, en un exercici fantàstic de sentiment de país (de patriotisme, si voleu) s'han erigit en ambaixadors del futur estat d'Europa i s'han fet visibles, de punta a punta del planeta, compartit la Via catalana per la independència, amb una il.lusió sorprenent.

Si volem ser un estat normal, hem de començar a preparar una atenció adequada als nostres conciutadans que no viuen a Catalunya, perquè som molt més, com a país, que el que passa a la nostra geografia estricta. I ara, la força de totes aquestes persones que són i se senten catalanes se'ns ha fet evident com mai.

Per cert, un aliat perfecte per a la seva feina de divulgació: la nova samarreta del Barça. Potser molta gent, arreu del món, no sap què és catalunya ni què vol, però molta menys no sap què és el Barça, i el fet que les quatre barres siguin compartides per la samarreta i per l'estelada, segur que ajuda a explicar-ho. Les imatges del centenar de cadenes pertot arreu parlen soles.

Aprofitem ara que estem construint alguna cosa nova per fer-la realment inclusiva. Fem un país on ningú, ni que sigui a milers de quilòmetres, no s'hi senti exclòs ni ignorat. Aquesta és una estructura d'estat absolutament imprescindible, i una assignatura pendent.

Obro parèntesi fins dissabte. Fins aviat. Tanco parèntesi.

Comentaris (0)02-09-2013 07:45:30

Lliçons de fora (o potser no tant de fora)

Ja és ben veritat allò que "qui no hi és, no hi és comptat". I nosaltres, tot sovint, amb una visió prou estreta de mires, només sabem enforcar el nostre entorn més immediat. Justament això és el que ens passa habitualment quan parlem del país: ens mirem nosaltres, tot justet fins a unes fronteres imaginàries i diem, sense pudor, que som tants o quants i que fem això o allò.

Però de tant en tant, la realitat ens dóna lliçons, com la dels catalans que viuen arreu del món i que aquest cap de setmana passat especialment, però també des de fa dies, ens han recordat que existeixen, que són molts, que se senten absolutament catalans i que volen ser part activa de qualsevol gran esdeveniment de país.

Els casals catalans, els lectorats... han patit amb una cruesa enorme, les retallades dels darrers anys. D'alguna manera, se'ls ha tractat com a ciutadans de segona, sense gaire dret a demanar res i havent d'assumir que són una despesa no prescindible, però gens prioritària. Això no ho reconeixerà cap govern, però només cal llegir quatre números per saber el què. I vet aquí que de sobte, en un exercici fantàstic de sentiment de país (de patriotisme, si voleu) s'han erigit en ambaixadors del futur estat d'Europa i s'han fet visibles, de punta a punta del planeta, compartit la Via catalana per la independència, amb una il.lusió sorprenent.

Si volem ser un estat normal, hem de començar a preparar una atenció adequada als nostres conciutadans que no viuen a Catalunya, perquè som molt més, com a país, que el que passa a la nostra geografia estricta. I ara, la força de totes aquestes persones que són i se senten catalanes se'ns ha fet evident com mai.

Per cert, un aliat perfecte per a la seva feina de divulgació: la nova samarreta del Barça. Potser molta gent, arreu del món, no sap què és catalunya ni què vol, però molta menys no sap què és el Barça, i el fet que les quatre barres siguin compartides per la samarreta i per l'estelada, segur que ajuda a explicar-ho. Les imatges del centenar de cadenes pertot arreu parlen soles.

Aprofitem ara que estem construint alguna cosa nova per fer-la realment inclusiva. Fem un país on ningú, ni que sigui a milers de quilòmetres, no s'hi senti exclòs ni ignorat. Aquesta és una estructura d'estat absolutament imprescindible, i una assignatura pendent.

Obro parèntesi fins dissabte. Fins aviat. Tanco parèntesi.

Comentaris (1)02-09-2013 06:35:13

Atenció, que venen.

Allau de demagògia a la vista. La vicepresidenta Ortega ha anunciat que els pressupostos de la Generalitat per a 2014 preveuran una partida per comprar el material necessari per fer una consulta (urnes, cabines...).

La caverna madrilenya ja ha desfermat totes les fures demagògiques per cridar que ens gastem els diners en sobiranisme mentre els nens es moren de gana als carrers (o això diuen).

Una proposta: si el govern estatal cedís el seu material electoral per a una consulta pactada (com caldria esperar de qualsevol país democràtic), no caldria invertir ni un cèntim. Però vist com pinta la cosa, millor començar a comprar un kit de supervivència democràtica bàsica.
En qualsevol cas, agafem-nos per a la que ens caurà a sobre...

Comentaris (1)31-08-2013 06:43:55

Rutines

Hi ha paraules que sense cap motiu aprent ni cap causa prou justificada acaben tenint mala reputació social i esdevenen termes amb clares connotacions negatives. Una d'aquestes paraules que fan via cap a la condemna pública és "rutina".

Segurament és lògic aquest menyspreu de la rutina, en un temps en què la immediatesa, la diversitat, la personalització, la diferència i la innovació han esdevingut autèntics paradigmes de la modernitat. En aquest escenari, doncs, fer determinades coses, habitualment, d'una determinada manera sembla una autèntica aberració.

Però no ens deixem enganyar. Perquè al mateix temps que clamem pels canvis i les novetats constants, seguim demanant referents clars que ens ajudin a situar-nos, a saber on som i què hem de fer. I això, vulguem o no, ens ho donen, en gran manera, les rutines.

Fa molts anys que un professor meu va dir que l'èxit del matrimoni era apostar per la rutina i no avorrir-se. No sé si la frase és prou encertada, però penso que una part de raó, com a mínim, sí que en té, perquè l'efervescència constant no és sostenible (una paraula amb sort i que sí que ha fet fortuna) ni en el món de la parella ni, segurament, enlloc.

Vull reivindicar, modestament, les rutines. Aquelles referències que ens fan prendre posicions i que ens faciliten un cert ordre. Si fa no fa, igual com ens situa en el temps la gran rutina universal: la sortida i la posta del sol, dues cares d'una mateixa cosa, sempre igual i previsible, però sempre encisadora. O algú pot imaginar una vida sense aquesta rutina tan repetitiva i sempre tan hipnòtica?

Comentaris (1)29-08-2013 10:34:45

Alguna de molt grossa es deu estar coient.

De vegades, l'autèntica importància de les coses no es pot valorar tant pel que són en elles mateixes com per la resposta contrària que provoquen. Deu ser alguna mena de mecamisme de reacció més o menys universal.

Som a les portes de la Via catalana per la independència i, a jutjar per les declaracions que està provocant entre tots aquells que hi estan en contra, deu apuntar a l'èxit absolut i a un element que d'alguna manera contribuirà a canviar la història del nostre país.

I és que no fa tants mesos que ningú no es prenia seriosament la voluntat real d'esdevenir un nou estat d'Europa. Només cal recordar com es va menystenir la declaració de sobirania del Parlament, a principis d'any, o com es parlava de quimeres per referir-s'hi. Però en tan poc temps, el panorama ha canviat i la cadena humana (sembla que aquesta denominació agradi més que el seu nom oficial) ja no deixa indiferent ningú. I com a mostra, alguns exemples ben recents: El moviment 12-O reclama la prohibició de la Via per violenta; Plataforma per Catalunya fa un pas més i compara els assistents amb nines inflables; Alícia Sánchez-Camacho, que dilluns proclamava que estaria amb la gent del 12-O per trencar la cadena, ara sembla que s'ho pensa i potser s'estarà a casa mirant la tele. Massa soroll si l'independentisme és cosa de quatre eixelebrats.

Però no cal patir. Ja fa dies que estem vivint tota mena de cadenes a diferents ciutats del món (una norantena), assajos diversos, propostes com la cadena fins a la Pica d'Estats, o la que està en marxa per al dia 8, de pujar l'estelada a un bon grapat de pics d'arreu del país, una proposta ideal per caminar una mica fins a algun que altre espai potser desconegut.

En resum, que l'11 de setembre es prepara una de molt, però que molt, grossa. I tothom, a hores d'ara, s'ho veu a venir.

Comentaris (2)29-08-2013 10:03:05

Justícia, no almoina.

El concepte social de solidaritat ha anat evolucionant al llarg del temps, passant d'acollir, implícitament o explícita, la idea de caritat (d'almoina) a incloure el concepte de justícia. O això és el que caldria esperar, si més no.

Però es veu que hi ha gent que, des de la distància dels palaus, encara creu en aquesta idea rància de la caritat que neteja males consciències, com s'ha encarregat de recordar-nos la reina d'Espanya, amb la seva proposta que els aliments peridors dels creuers que arriben a Palma vagin al banc dels aliments.

Doncs miri, no. No es tracta d'això. Si realment es vol ajudar a omplir els bancs dels aliments, calen aliments, els que ells demanen (només els seus responsables saben què cal i com distribuir-ho), o diners, però no qualsevol aliment peridor que sobra i que, de passada, així es substitueix per un de més fresc. Però és clar, això ja és més complicat, oi?

Justícia, majestat, justícia per a aquells súbdits seus que no tenen garantit ni el més bàsic dels drets: el menjar, i no almoines, ni que vinguin dels creures, o dels palaus; d'allà on s'oblida que tradicionalment, al nostre país, les sobres de menjar es donaven als porcs (i així s'aprofitaven i s'estalviava en pinsos).

Ja n'hi ha prou de voler rentar consciències amb un concepte de justícia social tan antic com determinades institucions.

Comentaris (1)28-08-2013 13:33:54

Un cert tuf d'hipocresia.

Diu la saviesa popular que la mort ens fa iguals a tots. Segurament que si només mirem el resultat (la mort) sí, però pel que fa a la manera, és a dir, a com morim, ja tinc més dubtes.

La comunitat internacional es posa les mans al cap i clama una intervenció contra l'ús d'armes químiques a Síria. Sorprenentment, ni piula quan el mateix resultat (la mort de centenars de civils siris) és resultat d'un bombardeig amb armament convencional. Quatre informacions als noticiaris, alguna que altra imatge impactant i tema tancat.

Tot plegat fa un cert tuf d'hipocresia, o de servitud a determinats grups de pressió. Potser caldria saber qui fabrica i ven armes a Síria, o qui hi ha al darrer dels productes que calen per carregar les armes químiques (o per protegir-se'n).

En qualsevol cas, resulta trist veure el lamentable paper -un cop més- de l'ONU i del seu personal que sembla que vagi d'excursió a prendre quatre mostres, a confirmar l'ús de bombes químiques (com si encara algú tingués dubtes) i tots tanquils, a l'espera de si els Estats Units, amb el seu Nòbel de la pau al capdavant (segurament amb l'ajuda d'algun que altre país que va justet de suports internacionals, com ara Turquia, a banda dels seus aliats tradicionals) es decideixen a llençar una bona tanda de bombardejos, amb armament convencional aquest cop, i amb el vist-i-plau de la comunitat internacional (que no de l'ONU). Si finalment això passa, malgrat els nous morts, tots feliços perquè s'haurà fet justícia amb aquells que utilitzen armes no autoritzades.

Hipòcrita, molt hipòcrita tot plegat. Però potser és que les guerres, en elles mateixes, ja són (entre moltes altres coses -i cap de bona-) un exercici d'hipocresia que sempre amaga interessos inconfessables.

Comentaris (1)27-08-2013 12:46:12

Aquest subconscient...

De tant en tant, el subconscient ens juga males passades. Això és el que li ha passat a Paco Marhuenda, tot un exemple de demòcrata de tota la vida, en comparar la privatització de la sanitat pública amb la del servei de recollida d'escombraries.

I és que només cal fer una mica de memòria per saber qui són aquells que consideren autentica escombraria tots els que no són exactament com ells. I per si algú pensa que exagero, que obri aquest enllaç.

Segur que per a Marhuenda tot son interpretacions esbiaixades de les seves paraules, però el subconscient, de vegades, ens traeix en el moment de fer segons quins paral.lelismes. Al capdavall, ja tenim prou mostres de respecte a la població en general per part d'aquest personatge, com aquell més que revelador Que se jodan, referit a les víctimes de la repressió militar egípcia.

Aquest és el pensament de fons de moltes de les mesures que s'estan aprovant darrerament, per part d'un govern amb qui Marhuenda comparteix ideari, o de moltes de les declaracions que hem de suportar. I com a mostra, un altre bon botó.

Aquest és el pa que s'hi dona.

Comentaris (1)24-08-2013 07:40:43

Memòria fràgil

Els cadells del PP ja fa dies que se'ns estan manifestant amb tota la seva esplendor feixista, abraçant qualsevol símbol i qualsevol expressió d'aquest sistema totalitari. No és novetat.

Avui, però, voldria remarcar la presència entre aquests nous defensors de la llibertat (la seva de fer el que vulguin, evindentment) de dones. Em sembla curiós que també les dones abracin les idees feixistes. Imagino que deu ser qüestió d'ignorància o de poca memòria històrica, perquè justament les dones, en aquests règims, no eren allò que en podem dir ciutadanes de primera classe. Aquest enllaç ajudarà a recordar una mica un escenari que a tots els que tenim una certa edat ens sona prou proper o que directament hem patit. Remarco només la instrumentalització absoluta de les dones durant el nazisme (o el franquisme: no passeu per alt els 18 punts de FET i de les JONS).

Però bé cadascú per allò on l'enfili. Encara que sigui per fer apologia d'un autèntic suicidi social.

Comentaris (1)24-08-2013 07:11:21

La sort de ser com som

Maria Mercè Marçal va escriure: "A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida." I francament penso que aquests dos versos els hauríem de tenir escrits a la porta de casa perquè cada dia, en obrir-la per sortir al carrer, se'ns gravessin al cap, com un mantra.

Tenim una tendència natural a fixar-nos més en allò que ens manca que en allò que realment se'ns ha donat o que hem aconseguit. És humà, i segurament és el que ens manté alerta l'esperit de superació i espanta la complaença i la resignació. Però també és el que de vegades nos ens deixa valorar adequadament allò que som, que tenim i que representem.

D'entrada som persones, homes o dones, que hem nascut, per casualitat, en un determinat país, oprimit, però en una de les zones més socialment privilegiades del planeta i, en la major part dels casos, en una classe no privilegiada, la qual cosa ens permet veure el món d'una determinada manera, amb uns paràmetres de justícia social concrets i valorar tot allò que amb molt d'esforç aconseguim.

Us convido a reflexionar sobre la immensa sort que tenim de seguir vius, més o menys sans, i de disposar de tot allò de què disposem, sobretot més enllà dels cotxes, de la roba o de les cases. Perquè els que no som de classe alta ni de nacions poderoses, sabem valorar els amics, la família, la parella, els fills, i també l'esforç, la constància i la il.lusió. En definitiva, tot allò que realment ens aporta alguna cosa i que tot sovint només valorem quan ho perdem, o quan ens trobem davant d'algú que no ha gaudit mai de tots aquests dons que a nosaltres ens semblen tan naturals.

Comentaris (1)24-08-2013 06:47:15

L'hora de la veritat

La Via catalana per la independència va prenent forma i ja es pot endevinar que serà tot un èxit de mobilització, tant a nivell participatiu com d'organització. De tota manera, hi ha encara una ombra que cal esborrar: la participació a les Terres de l'Ebre, on hi ha buits prou importants, a hores d'ara.

Tradicionalment, totes aquestes iniciatives massives s'han convocat a Barcelona, a la capital del país. I cal remarcar que quan ha calgut, tothom, des de tots els racons de Catalunya, ens hem mobilitzat per ser-hi presents. El darrer exemple, la gran manifestació de 2012. Ara arriba l'hora de demostrar que Barcelona és realment capital d'un país, no una ciutat important, simplement. Ara és l'hora que les entitats, particulars, associacions, partits, clubs esportius, col.lectius diversos... es mobilitzin per dur els seus membres allà on fan més falta: a les Terres de l'Ebre.

Aquesta cadena humana té una característica que la fa diferent de qualsevol altra iniciativa anterior: ocupa tot el litoral, de nord a sud, seguint el traçat de l'antiga Via Augusta; i aquesta és una dificultat afegida, un repte més que cal superar, perquè el nostre país té la concentració demogràfica que té i hi ha zones prou àmplies, amb una densitat de població prou baixa. Aquí és on s'ha de posar en marxa la nostra grandesa, la de tothom i cadascú de nosaltres, i la capacitat de la societat civil barcelonina d'exercir d'autèntica capital i mobilitzar-se allà on cal, igual com hem fet els d'altres zones sempre que ha estat necessari.

És l'hora de l'èpica. L'hora de l'èpica nacional en sentit estricte. Ho va ser l'any passat i ara ho torna a ser. Cal que tothom estigui a l'alçada per aconseguir una resposta realment de país, com la que estem donant, per exemple, des de Ponent, traslladant-nos massivament allà on podem ser més útils i on fem més falta, mobilitzant-nos cap a aquest nou front, festiu i incruent, de l'Ebre.

Comentaris (0)23-08-2013 08:49:20

I si no és cap fracàs?

Els apòstols de l'antiindependentisme ja fa dies que van llençant als quatre vents els seu missatge apocalíptic, en el sentit que si la Via catalana per la independència fracassa, per massa tancada (ultrarestrictiva, en diuen, amb un ús prou pervers del prefix), serà el fracàs de tot el país.

I jo em pregunto: i si resulta que és un èxit absolut? I si passa alguna cosa similar a la manifestació de l'any passat? Ara el lema és la independència, sense matissos, i bé que s'han encarregat d'emfatitzar-ho tots aquells que s'hi oposen (gràcies per ajudar a esvair qualsevol dubte al respecte).

De fet, estic segur que serà tot un èxit i que la mobilització social serà tan gran, tan important i tan incontestable (perquè aquest cop no serviran de res els càlculs d'assistència malintencionats) que tota aquesta classe política temerosa, cagadubtes o somiatruites haurà de fer un pas, en una direcció o altra. I també la que diu que ho té clar, evidentment.

L'any passat, la manifestació de Barcelona va provocar un avançament electoral i una aposta clara per la convocatòria d'una consulta, com a argument. I la cadena humana d'enguany?

Ja n'hi ha prou de cridar al mal temps, perquè potser cap dels mals auguris no és complirà. Si més no, per la part que depèn de tots nosaltres, dels ciutadans.

Per cert: no penso que sigui gaire important si finalment s'hi sumen o no tota aquesta colla de polítics que intenten marcar les pautes d'una cosa que ja no és seva, ja sigui des del govern o des de l'oposició. Al cap i a la fi, què més fa si hi són o no, davant de centenars de milers de persones que sí que hi serem?

Comentaris (1)21-08-2013 12:36:52

Pàgines: 123456113114115116117118  <>