login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Molt més que una veu

Els més joves segur que no tenen ni idea de qui parlo, però els que ja fa dies que pentinem canes potser sí que tenim encara present, ni que sigui en algun raconet de la memòria, el nom de Pete Seeger. O si més no la tonada d'algunes de les seves cançons.

Per a molts, aquest home, i sobretot la seva música, ens van descobrir coses com ara que el banjo era un instrument que podia tenir quatre cordes i mitja (sempre em va fer gràcia aquesta mitja, que en realitat és una de més curta) o que la música podia servir per a moltes coses, a nivell social. Les seves cançons, degudament traduïdes i versionades, van ser la banda sonora d'uns anys en què, juntament amb algunes de Bob Dylan, de Joan Baez, o de Quilapayun, per citar-ne només tres de més enllà de les nostres fronteres, ens van explicar que el món es podia canviar i que la llibertat podia ser molt més que una quimera.

Amb aquesta banda sonora, i amb la dels seus hereus a casa nostra, es van anar succeint els canvis socials i polítics fins que altres qüestions van anar arraconant aquesta música i aquests ideals que ara, d'una manera o altra, es recuperen, amb altres sonoritats i amb altres noms.

Descansi en pau aquest home, que prou s'ha guanyat un lloc digne a la història de la música popular i, sobretot, a la de la lluita per la llibertat dels homes i dels pobles.

Comentaris (0)28-01-2014 11:01:32

No passem pàgina

Ahir va ser el Dia internacional en memòria de les víctimes de l'holocaust. De les víctimes dels nazis.

M'agradaria saber, tot i que de fet tant me fa, a quants dels actes que s'hi van organitzar hi van assistir els representants del PP, de Ciutadans o fins i tot del PSOE que acostumen a identificar nacionalisme i nazisme i als morts als camps d'extermini amb els no nacionalistes.

Ahir va ser el dia de recordar una pàgina de la història que no es pot passar mai, per més lleis que s'hagin signat i per més silenci que s'hi vulgui posar a sobre. Milions de víctimes innocents ho exigeixen.

Ahir va ser el dia adequat per recordar que tots aquells que banalitzen l'holocaust, amb aquesta banalització,de fet, el justifiquen.

Comentaris (2)28-01-2014 06:32:07

Avui sortim

Aquestes setmanes d'hivern, un cop passades les festes nadalenques se'm fan especialment llargues, amb caps de setmana lents, sense gaires alicients més enllà de les tardes en calma, a casa. Deu ser el preu a pagar per tots aquells que ni sabem gaudir de l'esquí, ni som sortidors de mena, ni ens hem sabut acostumar mai a moltes de les pràctiques habituals pròpies dels dies de festa.

D'alguna manera, és com si el fred i el mal temps (el vent, sense anar més lluny) és robessin les ganes de fer qualsevol cosa que ens faria saltar immediatament de la cadira, només amb una climatologia més amable. Però les coses són així, i el calendari és tossut.

De tota manera, avui és diumenge i sortirem. Anirem a veure alguna d'aquelles coses que de tant a prop com les tenim, les ignorem. Avui vencerem la mandra, plantarem cara al temps que vulgui fer i mirarem d'omplir el dia amb novetats, amb descobertes i amb il.lusions vestides de mudar, al costat de la millor de les companyies. Avui reivindicarem, d'aquesta manera tan senzilla, i potser fins i tot tan ridícula, que encara tenim el dret, i el deure, dil.lusionar-nos i de fer realitat algun que altre raconet oblidat de la imaginació. Avui farem cas a aquella dita que afirma que si fixes la teva mirada al sol, l'ombra et quedarà al darrere. Doncs això.

Comentaris (2)26-01-2014 07:06:40

Juguem a les diferències

La setmana passada vam poder viure dues sotragades importants, tot i que de signe ben diferent. D'una banda, una foto de dues hostesses que promocionaven una discoteca a l'estand de Gandia a Fitur i, d'una altra, Alicia Sánchez-Camacho i Maria Dolores de Cospedal en un mà a mà (la referència taurina és prou intencionada) a veure quina de les dues la podia dir més grossa.

Les dues hostesses han hagut de sortir al pas de l'allau de crítiques que els han caigut a sobre, i per totes bandes, amb motiu de la seva indumentària, i han hagut d'explicar que elles estaven treballant i que la seva estètica (la que havien decidit els anunciants) no era tan diferent de l'habitual a la Fòrmula 1, per exemple. I jo encara afegiria que ni de la d'alguns anuncis de colònia, pneumàtics, cosmètics, productes dietètics, begudes, iogurts...

Per la seva banda, les dues polítiques s'han sentit, imagino, ben orgulloses de la seva indecent exhibició de bajanades, i ben convençudes que estaven satisfent els desitjos dels seus clients (votants espanyols que babegen amb l'anticatalanisme) i les instruccions d'aquells que les han posat allà on són.

Tant en un cas com en l'altre, ens trobem amb la perversió habitual de dues qüestions que haurien de merèixer absolut respecte. En el primer, el rol de la dona en una societat profundament masclista; una pràctica tan habitual en tots els àmbits que ja no desperta més que comentaris que volen ser més o menys divertits i ocurrents, a risc de resultar patètics. En el segon, l'exhibició impúdica de la mentida, de la distorsió dels fets i de tot el que calgui per tal d'assegurar-se un càrrec (les garrofes, si voleu) en política , amb total impunitat.

Aquesta setmana passada ens ha deixat dues imatges molt desafortunades, no tant en elles mateixes, sinó per tot el que traspuen.

I per cert, si voleu les imatges, no us costarà trobar-les. Jo no les he volgut enllaçar, en un cas per respecte i en l'altre per vergonya.

Comentaris (2)25-01-2014 10:25:44

La parada dels monstres

El PP ha aterrat a Barcelona. Bé, més aviat s'ha tancat a la seva caserna llunyana, allà als confins de l'imperi. I a què? Doncs molt senzill, a fer un exercici entre la ficció i el documental, perfectament esbombat pels mitjans afins, de poder i d'arrestos per a consum propi. O potser us havieu cregut que venien a estretir lligams amb la població catalana i a proposar un pacte per afavorir l'estabilitat entre Catalunya i Espanya? Suposo que no. Em costa creure que pugui existir algú tan càndid.

Ahir vam assistir a una autèntica parada dels monstres (res a veure amb la pel.lícula de 1932 que va adaptar així el seu títol original "freaks") gràcies a les declaracions d'uns quants insignes populars, que no es van estar d'exhibir estupidesa i ganes de provocar (gens corresposta, per cert) amb paraules que anaven des de la comparació del procés català amb el terrorisme d'ETA (una idea llargament perseguida pels populars i que ara, veient que no se'n surten, ja donen per vàlida, encara que la realitat digui una altra cosa), fins a les referències a matxets que ens traslladen immediatament a massacres africanes, o a exercicis d'impotència comptable que obliguen al gran manipulador Montoro a amagar les balances fiscals per anunciar que s'inventarà un truc de màgia matemàtic que demostrarà la falsedat d'un expoli que no pot negar ni rebatre per cap mitjà científic.

Aquesta va ser la fira del PP ahir. Avui els plats forts, imagino. Agafem-nos, que ens cauran de tots colors. Bé, tampoc cal fer-ne massa cas a tota aquesta colla d'il.luminats, de protegits per la mà incorrupta de Santa Teresa i de defensors de l'herència del franquisme, de la dels seus pares, de fet (política, si més no, i en molts casos, també genealògica), abosolutament incapaços de viure en un entorn democràtic.

A veure si acaben aviat d'enregistrar aquest enorme espot electoral per a consum i adoctrinament dels votants espanyols més rancis (que sembla que no són pocs) i ens deixen en pau una bona temporada, que tenim feina fent maletes.

Comentaris (2)25-01-2014 06:46:47

Fantasmes de la meva escola

Recordo vagament, però ho recordo prou, que quan anava a escola, de ben petit, els càstigs eren pràctica habitual cap a aquells alumnes que no seguien la pauta que imposava el professor. Hi havia de tot, des de carxots fins a cops de regle (de fusta, evidentment). Però si el que es volia era humiliar públicament un alumne, la cosa ja anava cap a situar-lo en un racó de la classe, de genolls o no, amb braços en creu o no, de cara a la paret o no, i amb algun que altre llibre a les mans (o al cap), o no. Tot depenia de la gravetat de la infracció i de la crueldat del professor.

Amb els anys, aquest comportaments repressius de l'aula franquista s'han anat bandejant, i aquesta autèntica violència física ha evolucionat cap a altres sistemes menys traumàtics d'exercici de l'autoritat, entre els quals, ho reconec, sempre m'ha fet molta gràcia allò del "racó de pensar". Imagino que és un intent d'espai de reflexió sobre la bondat o no les pròpies accions, per tal de propiciar un propòsit d'esmena. Sigui com sigui, la mecànica de fons em sembla la mateixa, si bé les formes canvien substancialment, que no és poc.

I ara comprovo, no sense sorpresa, que aquestes pràctiques han sortit de l'aula i han arribat a espais fins ara impensables, com el propi Parlament de Catalunya. Pere Navarro ha enviat els tres diputats díscols (potser millor coherents?) al racó de pensar de la bancada socialista. Sense cap mirament, els ha tret dels seus escons habituals i els ha situat als més allunyats, al costat dels diputats de Ciutadans, per a més inri.

La veritat és que la mesura em sembla ben ridícula, per no dir humiliant, tant per als tres diputats en qüestió com, sobretot, per als que fins ara ocupaven aquests escons, que ara saben que els seus llocs no són altra cosa que les galeres de la bancada. El racó de pensar.

I amb aquestes actituds hem de construir un país nou i modern. No serà fàcil.

Comentaris (2)23-01-2014 08:34:02

Silenci

Silenci és el que pateixen els oients dels País Valencià que s'han quedat sense poder seguir les emissions de les ràdios públiques catalanes. No és nou, només és la continuació natural del silenci que ha condemnat el català a les Illes o a la Franja -en aquest cas acompanyat de la voluntat d'humiliar amb l'acudit del lapao-, o el mateix silenci que va tancar els mitjans de comunicació públics valencians i que abans hi havia tallat la recepció de TV3.

De nou el silenci. Un silenci amarg, greu, escandalós, que ens retorna a una societat en blanc i negre, i en silenci. Però a aquest silenci, ara, s'hi suma el silenci de qui hauria de tenir molt a dir. Més enllà de les inevitables (inesquivables) declaracions o accions de poca volada (després de mort el combregaren) de quatre polítics, o de moltes exclamacions particulars, silenci. Un silenci amb olor de complicitat o d'incompetència. Un silenci perillós, perquè a Catalunya també fa temps que s'avança en aquesta mateixa línia de destrucció de la presència de la llengua, encara que sovint ens neguem a admetre-ho, intentant maquillar l'evidència amb quatre números.

I enmig del silenci, només les veus d'aquells que demanen diàleg (diàleg?) i que desembarquen aquesta dies a Catalunya amb voluntat de fer soroll i generar conflictes, o dels que acusen d'inactivitat els altres, oblidant que bona part dels problemes (per no dir tots) amb els mitjans de comunicació catalans al País Valencià tenen el seu origen quan José Montilla era ministre del ram, a Madrid. O ja no s'enrecorden? El que ha anat venint després és fàcil de resseguir. Del futur, ja en parlarem. Si no ens imposen més silenci.

Comentaris (1)22-01-2014 08:21:37

Només assumptes interns?

Diu una dita ben nostra que dos galls en un galliner no canten bé. I déu ser veritat, si mirem el guirigall que hi ha a cals socialistes, darrerament.

El seu no és un problema de dos galls (de dos líders); els seus problemes, molt em temo, venen de dos autèntics galliners que han conviscut més o menys pacíficament durant anys, mentre hi havia pinso (vots) per a tothom, sense entrar en massa més detalls, però que, ara que s'han esvalotat perquè sembla que el granger es decanta cap a una de les bandes, la situació es torna insostenible.

Bromes a banda, Navarro té un gravíssim conflicte amb tres diputats ben concrets (i amb molts altres militants). Com que aquella màxima que sosté que un és esclau de les seves paraules cada dia resulta més certa, ara no té més remei que expulsar-los (no n'hi ha prou amb prendre'ls càrrecs, perquè això no és el que havia dit fins ara). Si no ho fa, veurà enormememnt afeblit el seu lideratge i la seva autoritat dins del partit i davant del PSOE. Però si ho fa, el trencament definitiu del PSC sembla gairebé inevitable.

I qui sap si la solució definitiva no vindrà del trencament. Potser cal tenir dos galliners diferents, perquè quedi ben clar què se'n pot esperar d'un i altre. Vist des de fora, ara mateix es fa molt difícil votar un partit que no saps realment ni què vol, ni quins objectius té, en qüestions tan bàsiques com el model de país que defensen, perquè hi conviuen dues maneres d'entendre Catalunya massa diferent. I així els va.

Avís a navegants: el procés que estem vivint transformarà, i molt, el mapa electoral que hem conegut fins ara, perquè es plantegen interrogants nous que exigeixen respostes noves, quan no inèdites. El PSC en pot ser el primer gran exemple.

Comentaris (1)21-01-2014 12:14:35

Exercici de cinisme

Una de les grans pors del PSOE ha estat, històricament, aparèixer al costat del PP, llevat que vulgui jugar a fer d'estadista responsable. El problema afegit que té aquesta por visceral és que, de tant en tant, porta a situacions ambígües, incòmodes o, directament, impossibles de justificar.

Dissabte passat, Rubalcaba, en la seva pastoral als socialistes catalans, després de constatar que la situació a Catalunya és complicada i encara pot empitjorar (depèn de qui s'ho miri, això d'empitjorar), es depatxava culpant el PP de tots els mals actuals del nostre país per haver atiat l'anticatalanisme en el passat. No seré jo qui negui aquesta afirmació, inqüestionable d'altra banda, però potser caldria demanar-li al líder socialista de quina formació política eren els que parlaven d'haver passat el ribot a l'Estatut, o els que el van portar al Constitucional (en paral.lel al PP), o els que van mentir amb allò de l'"apoyaré el estatuto...", o els que l'endemà mateix de l'aprovació al Parlament presentaven una bateria d'esmenes al Congrès i, sobretot, on era ell mateix en aquesta època.

Em resulta d'un cinisme insultant l'actitud de Rubalcaba i els seus acòlits, que no tenen cap pudor a fer front comú, amb els seus hipotètics rivals, per tal d'aturar les aspiracions de Catalunya.

Tant costa admetre que, si més no, en això pensen el mateix que el PP? Doncs sembla que sí que els costa d'admetre-ho, encara que cada dia sigui més evident, per més lletja que els sembli la foto. Els tàndems Rubalcaba/Rajoy i Navarro/Sánchez-Camacho funcionen perfectament. I des del PP, almenys, no s'estan de dir-ho.

Comentaris (2)20-01-2014 09:21:16

Les guerres dels avantpassats

Ja ho va dir Raimon, que ell venia d'un silenci de gent sense místics ni grans capitans. I Catalunya és força això, encara que s'intenti, sense massa èxit, val a dir-ho, crear una nòmina de catalans (religiosos o militars) insignes. Aquí, tradicionalment, hem estat més gent de lletra o de negoci. I vull creure que amb encert, tot i que no posaria la mà al foc, per si de cas.

A l'altra banda, Espanya sí que és terra de místics, de sants, de braços incorruptes i de cabdills llegendaris de totes les èpoques. Aquesta seva manera de mirar la història, sempre amb noms, sempre amb personatges rellevants al capdavant, potser, és la mateixa que ara els fa mirar el procés que viu Catalunya com "allò del Mas" (i a tot estirar del seu escuder o amo, segons convingui, Junqueras).

Segurament aquest és el gran error de la postura espanyola respecte a Catalunya: llegir el present igual com sempre han llegit la història, a través de personatges insignes i no de canvis socials. I aquest és el gran actiu de la Catalunya actual: que qui l'empeny és la societat, per més que qui hi posi la cara i els mitjans legals siguin els polítics de torn.

Des d'aquest punt de vista es poden entendre els titulars dels diaris espanyols més anticatalans, on el president és l'encarnació de tots els mals. I també es pot augurar el fracàs de les seves tesis, perquè a diferència de les guerres dels seus avantpassats, ni descavalcant el rei (suposant que passi, cosa que dubto molt), no es podrà aturar res. I arribats a aquest punt, ja no tindran cap altra estratègia, perquè no en saben cap més, ni han patit mai per trobar-la.

Comentaris (1)19-01-2014 07:43:37

Un dia qualsevol

Avui és un dia qualsevol. Un diumenge sense més història del mes de gener. Un dia d'hivern, que segueix un altre farcit de fred, pluja, neu... és a dir, allò que fa per a aquestes dates.

Avui no celebrem cap efemèride especialment rellevant, ni està previst que passi res de massa transcendent. Només sembla que hagi de ser un dia més d'una estació freda en un país on fins i tot la meteorologia es reparteix de manera gairebé crapiciosa i desigual.

En resum, avui és un d'aquells dies que ve de gust no fer gran cosa ni sortir gaire de casa. I, així i tot, és el dia que tenim per davant i que viurem, amb pena o amb glòria segons cada cas, gairebé com voldrem.

Dies anònims com avui conviden a valorar l'anonimat, la intranscendència de les coses senzilles, o a intentar fer-lo especial, extraordinari, com si no hi hagués altra manera de viure que en una mena de muntanya rusa permanent. Tot depèn de la vida de cadascú i de com l'encara.

Avui potser molts de nosaltres tenim al davant un autèntic full en blanc, pautat només per les hores. I si provem d'escriure-hi allò que més de gust ens vingui? Potser encara acabarà resultant una data assenyalada.

Passeu un bon diumenge qualsevol. I si pot ser, com realment més us plagui.

Comentaris (3)19-01-2014 06:54:45

Tard i malament

Fa molts anys que tant PP com PSOE, en relació amb allò que anomenen el problema catalán, i que nosaltres sabem que és, senzillament Espanya, estan fent les coses tard i malament. Segurament guiats per molts precedents de claudicació i de paciència infinita. Però vet aquí que tot té un final i ahir Mariano Rajoy ho va evidenciar afirmant que amb el president Mas no es pot negociar perquè fa coses unilateralment.

I tant que sí que fem (no només el president, sinó la societat, el Parlament, els grups polítics...) coses unilateralment, sobretot quan portem anys i anys de vexacions, d'humiliacions, de burla, d'insults, de manca de respecte i d'intent d'anorreament; sobretot quan se'ns nega la llengua, la història, la cultura, la identitat i el futur com a poble; sobretot quan l'escanyament econòmic és tan gran i tan evident que assistim a la precarització injustificada d'una societat fins fa quatre dies dinàmica i productiva. Quan tot això passa, quan ja no queda gran cosa a perdre, l'únic que es pot fer és marxar.

Un dels millors argumentaris sobre què ha passat aquests darrers anys a Catalunya i per què som on som el dóna una carta a Alicia Sánchez-Camacho, d'imprescindible lectura, d'un català molt més preocupat pel futur que per l'origen. Qui encara dubti que tot el que vivim és per aconseguir una vida millor, que rellegeixi aquesta carta un i mil cops.

Rajoy, ahir, amb les seves paraules sobre la impossibilitat de diàleg, oferia al món una imatge a mig camí entre la impotència, la incompetència i la derrota. Especialment perquè no ha fet, encara, ni un sol moviment en favor del diàleg amb Catalunya.

Comentaris (1)18-01-2014 06:42:54

Resoldre un conflicte esquivant el conflicte

Una manera prou hàbil de resoldre qualsevol conflicte és, senzillament, esquivar-lo. Justament això és el que ha fet Àngel Ros, no sé si per convicció ideològica, per principis morals o, simplement, per sortir il.lès d'una situació doblement crítica.

Ros s'enfronta darrerament a dos grans conflictes: d'una banda, com posicionar-se davant la consulta sense enfrontar-se obertament a la direcció del PSC, però sense abandonar una actitud, diguem-ne, crítica i, d'una altra, agafar el timó d'un futur municipal amb massa remor de fons, amb unes eleccions a la vista, i amb la perspectiva de repetir com a alcalde, però amb clares veus discrepants dins de la pròpia formació. Què ha fet Ros davant d'aquest escenari? Plegar com a diputat i centrar-se en la seva feina d'alcalde. I què guanya? Moltes coses:

1. Esquiva un pronunciament (enfrontament o acatament) clar a l'hora de votar al Parlament sobre la petitició al Congrès.

2. Esquiva l'enfrontament directe amb la direcció del partit.

3. Manté públicament una posició crítica amb la direcció.

4. Recupera el timó de l'Ajuntament de Lleida (un dels pocs grans que li queden al PSC).

5. S'assegura la candidatura a repetir com a alcalde.

6. Guanya un temps preciós, lluny del debat parlamentari, que és on es jugarà fort aquest any, per veure com evoluciona el partit i què passa amb els crítics.

Una jugada d'habilitat extraordinària que demostra la seva intel.ligència política, amb la qual queda públicament a mig camí entre màrtir, autoimmolat o covard, segons qui opini.

De tota manera, esquivar els problemes no és resoldre'ls. I segurament, més d'hora que tard s'hi haurà d'enfrontar de cara, com han fet tres companys (aviat excompanys?) seus de partit, si no és que troba una nova manera d'evitar-los.

Comentaris (2)16-01-2014 08:52:30

I tant que cal

Avui es votarà al Parlament la petició de traspàs de la competència per convocar la consulta del 9 de novembre, perquè l'aprovi el Congrès. No cal ser gaire intel.ligent per endevinar com acabarà tot plegat. Evidentment, amb una negativa de Madrid. Amb aquesta espectativa és legítim demanar-se: si ja sabem com acabarà, cal? I tant que cal.

El procés cap a la consulta ja fa temps que ha esdevingut una reclamació de democràcia, simplement. Catalunya vol votar el seu destí i Espanya nega el dret a votar. Fins ara tot han estat negatives, amb una imatge vergonyosa de carència de sentit democràtic, i més quan coincideixen en el temps amb un procés paral.lel a Escòcia. I ara arriba una passa cabdal: el Congrès dels Diputats es negarà (i ho haurà d'argumentar grup a grup) un traspàs competencial que ja té precedents. Serà bonic escoltar els arguments, sobretot si s'entesten en la inconstitucionalitat de la mesura, atès que ja es va fer servir per traspassar la competència sobre el trànsit als mossos.

Per això, perquè cal que Espanya es manifesti públicament i oberta contra el dret democràtic a votar, és imprescindible aquesta petició. I que el món vegi com se'ns van dinamitant tots els ponts de diàleg i de sortida pactada a una situació fàcil de resoldre en altres països. I és per això que no entenc la postura de les CUP d'abstenir-se al Parlament i trencar així la unitat aconseguida fa no gaire.

El procés cap a la independència no serà immediat, però cada passa, per innecessària que pugui semblar, és imprescindible per deixar clara la nostra voluntat i per deixar en evidència la poca qualitat democràtica del govern d'Espanya. I aquí no valen matissos. Primer hem d'aconseguir votar i guanyar el respecte (si no el suport) internacional a la nostra demanda i, un cop independents, si realment ho volem, ja discutirem fins a la darrera coma quina societat volem, i quina relació amb els altres. Mentre no arribem aquí, la màxima unitat és imprescindible.

Amb el PSC ja no s'hi compta, fa dies, però amb les CUP, encara sí. I en la seva funció en un futur parlament independent, encara més. Si no s'hi volen autoexcloure, amb pretextos essencialistes.

Comentaris (0)15-01-2014 09:41:30

Diferències cada cop més escandaloses

Espanya no és la Gran Bretanya. Bé, de fet, la Gran Bretanya potser no és (ni vol) altra cosa que la Gran Bretanya i Espanya, evidentment, is different a tota cosa coneguda. Fixades així les posicions, a banda i banda, les comparacions són odioses i els seus resultats molt il.lustradors.

Amb el procés cap a la indepedència de Catalunya i d'Escòcia, aquestes diferències s'han fet molt evidents. Ofensivament evidents, fins i tot. Assumit ja allò de permetre o no la consulta i de demostrar maneres de fer democràtiques o més aviat pròpies d'altres règims, de tant en tant encara ens arriben notícies que ens deixen amb la boca oberta davant de fets que qüestionen les veriats absolutes espanyoles. El darrer exemple: l'assumpció total del deute en cas d'independència d'Escòcia. Risc econòmic i pànic dels mercats? Serà a algunes ments malaltes.

Lleialtat institucional i sentit d'estat són conceptes que, segons on, es tenen molt ben assumits, però que no passen de paraules buides en altres llocs.

Defensar les posicions pròpies, buscar aliats allà on sembli adequat i respectar les normes democràtiques. Aquesta és la manera d'actuar sense fanatisme. I la nostra.

Comentaris (0)13-01-2014 14:34:38

Pàgines: 123456111112113114115116125  <>