login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Una de contes

Vet aquí una vegada un parlament que es decidí a demanar, al govern de l'Estat que, en aplicació estricta de l'article 150.2 de la Constitució, els transferís, o cedís, o el que fos, la facultat de poder convocar una consulta que reclamava, segons diuen totes les enquestes, el 80% de la població, per tal de decidir el seu futur col.lectiu.

De fet, aquesta petició no era cap cosa extravagant, perquè el mateix procediment que ara es proposava va servir, en el seu moment, per atorgar la competència sobre el trànsit als mossos d'esquadra, sense tants escarafalls.

La petició dels representants dels ciutadans de Catalunya va arribar al Govern de l'Estat. En un exercici de democràcia exemplar, es va transferir la facultat de convocar la consulta demanada. Quin argument podria tenir ningú per oposar-hi, si ja hi havia precedents i era perfectament legal?

I es va fer la consulta, pacíficament i amb plenes garanties. I va guanyar, per majoria clara, molt clara, el sí a la independència i, a més, amb la participació massiva d'un poble que va veure recompensats, de cop, tots els seus esforços de segles.

I aquesta voluntat del poble la van ratificar les Corts Espanyoles, perquè no quedés cap dubte que era el poble espanyol, en el seu conjunt, a traves dels seus representants electes, qui donava legitimitat a allò que els catalans havien aprovat, i d'aquesta manera esvair qualsevol dubte sobre sobre l'adequació constitucional de tot el procés. Tots els estats veïns assistien meravellats a aquesta exhibició de qualitat democràtica i s'apressaven a felicitar les dues parts, per la seva intel.ligència política i pel seu escrupolós respecte a la voluntat de la ciutadania.

I Catalunya es va independitzar i va constituir un nou estat, sense haver de tocar ni una sola coma de la Constitució, perquè, al cap i la fi, aquesta norma tampoc no establia els límits territorials ni geogràfics d'Espanya.

I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, i aquest conte s'ha acabat. I tot allò que no és mentira, és veritat (encara que una veritat que s'entesten a qualificar d'inconstitucional).

Comentaris (1)12-11-2013 09:03:30

Mort anònima (i ignorada).

Dijous passat, el tifó "Haiyan" tocava terra a les Filipines. Estem parlant del tifó més potent que hagi tocat mai terra, amb vents sostinguts de fins a 314 km/h i cops de 378 km/h. Com es pot imaginar, un fenomen meteorològic d'efectes devastadors, però també amb xifres de rècord, d'aquelles que agrada tant de publicar.

Però sembla que fins i tot davant de les tragèdies, al nostre món hi ha classes. Només cal veure la cobertura informativa que ha tingut aquest tifó fins ahir, dilluns, i la que van tenir, per exemple, fenòmens semblants al Japó o a Nova Orleans. En tots dos casos vam assistir a una retransmissió gairebé en directe de les respectives tragèdies, amb tot luxe de detalls sobre el drama humà.

Però és clar, ara estem parlant d'un tifó que assola les Filipines, que tira cap a Vietnam i cap a la Xina. Tot plegat, poca cosa (mediàticament parlant). Aquesta gent ja està feta a la pena, i no hi ha grans recursos econòmics en joc (per a nosaltres, evidentment).

De moment, més de 10.ooo morts, més d'1.400.000 (si fa no fa tota la població de la ciutat de Barcelona) desplaçats entre Filipines i Vietnam, i poblacions senceres destruïdes. I encara parlem de xifres provisionals, perquè hi ha localitats senceres de les quals no se'n té notícia.

Ara, un cop passat el cap de setmana, el futbol i les motos, ens arriben les informacions més detallades i les imatges més impactants. I els propers dies vindran les campanyes d'ajuda internacional, potser alguna que altra iniciativa solidària a través d'alguna televisió o d'alguna ràdio i ja ens quedarem amb la consciència neta i en calma.

Encara és massa diferent viure i morir en un lloc o en altre del planeta. Encara hi ha morts rics i morts pobres i catàstrofes omnipresents i catàstrofes ignorades (o de segona fila, si voleu).

Comentaris (2)11-11-2013 11:21:17

Sant Tornem-hi. I quin tip.

Ja hi tornem a ser amb la història de la bandera. De l'espanyola, evidentment. No és cap cosa nova, lamentablement, però és que cada cop que un català guanya una cursa motociclista, ens topem amb la història de sempre: si ha agafat o no la bandera espanyola per fer la volta d'honor.

Ahir vaig veure la cursa que va suposar el campionat del món per a Marc Màrquez i, com era d'esperar, tot just va acabar, i ja sabent-se campió del món, hi va aparèixer el personatge de rigor amb la bandera perquè el pilot l'agafés. D'entrada, el cerverí no pren cap bandera i, en un moment de la transmissió televisiva, es veu com es treu una rojigualda del clatell. Evidentment algú la hi va posar. És amb aquesta bandera, clarament imposada, que fa una passejada muntat a la seva moto fins que l'abandona per reunir-se amb la gent del seu equip.

Ja n'hi ha prou d'imposicions, ja sigui dels patrocinadors, dels fanàtics o de qui sigui. Hi ha cosa més absurda que obligar algú a passejar un símbol (i remarco obligar)? Sembla com si tot plegat només fos una estratègia perquè o bé abraci el símbol de la hispanitat, amb la qual cosa el triomf de l'esport espanyol queda ben clar, o perquè l'esquivi, amb la qual cosa li cauran de totes bandes.

Curiosament, Jorge Lorenzo, guanyador de la mateixa cursa, immediatament va agafar la bandera d'Espanya i en va fer una clara ostentació, com si hagués de demostrar no sé què a no se qui.

És massa demanar deixar que els esportistes, i més quan no compteixen per cap equip nacional, sinó per un equip absolutament privat, puguin fer el que vulguin, en matèria de símbols? Tant costa deixar a aquests nois que gaudeixin del seu triomf com millor els plagui? Imagino que sí, que és demanar massa, perquè, algú pot imaginar un campió del món de motociclisme, posem per cas, fent la volta d'honor amb una estelada?

Sort que som nosaltres els que polititzem l'esport.

Comentaris (2)11-11-2013 06:22:04

Quins records...

Tal dia com avui, 10 de novembre, però de l'any 1969, la cadena de televisió pública nordamericana NET (actual PBS) emetia el primer episodi de Sesame Street, el programa infantil més durador de la història de la televisió, amb 4.135 capítols repartits al llarg de 37 temporades.

Aquesta sèrie ens recorda la importància dels mitjans de comunicació públics (quin mitjà privat s'atreviria amb una sèrie per als més petits i tan innovadora com aquesta?). També ens recorda, i això em sembla molt més important, que els nens mereixen ser tractats com a nens, amb productes i activitats de tota mena, especialment pensades per a ells, perquè només així podran gaudir de l'educació que per justícia i per edat mereixen i necessiten. Un bon exemple que això és possible el tenim, per exemple, en el Club Súper 3, que a molts en va agafar massa grans.

Avui vull proposar, a tots els que teniu una certa edat, un petit viatge imaginari a la infantesa, de la mà de personatges tan entranyables com aquells que ens van anar acompanyant des de la televisió i que van contribuir a fer-nos una mica més feliços, amb els seus missatges innocents, educatius i divertits. Tot un luxe que massa sovint oblidem, però que val la pena no perdre mai de vista.

Avui se m'ha dibuixat un somriure en recordar tot allò de "a prop", "lluny", "molt", "poc", "a dalt", "a baix", o el plaer que suposa un monstruós fart de galetes.

Comentaris (1)08-11-2013 11:54:21

Actuar més o menys correctament

És trist, però ja hi ens anem acostumant, veure com els responsables polítics es treuen de sobre qualsevol rastre de responsabilitat (valgui la redundància) davant d'actuacions molt més que qüestionables.

Vam haver d'aguantar que ens parléssin d'actuació correcta en el cas de l'indendi d'Horta de Sant Joan de fa uns anys, tot i els cinc bombers morts, i ara ens hem de sentir que l'actuació dels mossos d'esquadra al Raval va ser correcta, tot i la mort d'un persona, en circumstàncies gens clares.

Digueu-me llepafils, però quan en qualsevol activitat humana s'arriba a un resultat de mort, com a mínim, caldria qüestionar-se com s'han fet les coses, partint de la base que una vida humana perduda ja hauria de posar en dubte tot el procediment. En cas contrari, consideraríem els morts com a efectes col.lateral que cal (i podem) assumir.

No crec que ni els bombers ni els mossos siguin criminals, al quals tant els fa la vida humana. Ni els seus responsables polítics tampoc. I és per això que demano una mica més de prudència amb determinades afirmacions i que es prenguin les mesures que calguin (ells sabran quines han de ser) per evitar que mori ningú més.

No es pot dir que s'ha actuat més o menys correctament quan no hi ha algú més o menys mort, sinó mort. La mort no admet matissos.

Comentaris (3)07-11-2013 11:34:07

Parlem de rendibilitat

No tinc cap dubte que la crisi econòmica, entre altres desgràcies, està servint per donar arguments, purament demagògics, val a dir-ho, per dur a terme actuacions més que difícils de justificar en un sistema democràtic, i que atempten contra el sentit bàsic d'allò que entenem com a serveis públics.

La Generalitat Valenciana tancarà els mitjans de comunicació públics perquè es veu que suposen una despesa innecessària. D'acord, acceptem que es pot tancar tot allò que no és rendible per si mateix. Tot sigui per reduir el dèficit de les administracions púbiques. Aleshores, per què no tanquem també totes les escoles i tots els hospitals, que tampoc no són rendibles? Bé, de fet, aquests ja estan en avançada fase de privatització. O per què no medim amb la mateixa vara l'exèrcit o les aportacions a l'església, que tampoc no són rendibles i ens costen una barbaritat cada any? O millor encara: és rendible el Senat? i el Congrès? i qualsevol ajuntament? Tots necessiten per funcionar del capital públic, no? Suprimir les institucions democràtiques seria un gran estalvi.

No ens deixem enganyar. Si es tanca Radio Televisió Valenciana és per motius purament ideològics i, segurament, per deixar més espai a altres mitjans afins amb greus problemes econòmics (mitjans privats, evidentment), com ara Intereconomia i similars. I això sense perdre de vista que qualsevol afebliment (desmantellament) de l'estructura autonòmica és, des de fa dies, prioritària, perquè així es rearmen tots aquells que volen intervenir el nostre autogovern. No perdem de vista aquest objectiu.

És paradoxal que un país que rescata bancs privats amb ingents quantitats de diner públic condemni mitjans de comunicació públics. Més evidents els interessos d'aquests governs, impossible.

Comentaris (1)07-11-2013 06:34:02

Informació? On?

Cada dia que passa em fa més mandra obrir la tele. Més ben dit, em fa més mandra seguir la major part d'informatius de les diferents cadenes, un autèntic mostruari de missatges creuats entre partits, sense el menor interès per a la població en general, en la major part dels casos, i de catastrofisme o d'eufòria, segons de qui es tracti, servit per una petita nòmina de redactors, tertulians i opinadors a sou.

És curiós, perquè en una societat farcida de mitjans de comunicació, el que més trobo a faltar és, justament la informació, tant des dels mitjans formals com des de, per exemple, el govern. I aquest dèficit, de cara al nostre futur més immediat, em sembla encara més greu.

Per exemple, ara que es comencen a conèixer els pressupostos 2014, potser caldria explicar per què som on som, per què aquests tristos pressupostos, i qui ha de suportar cada porció de responsabilitat, més enllà, inclús, del govern actual. Però no. Tot el que ens arriba, sobretot, no és altra cosa que demagògia barata, repetida i inútil per part de les diferències formacions, especialment, com es pot imaginar, d'aquelles que hi estan en contra, perquè la crítica i l'insult (quan no la mentira) sempre venen.

Emmig d'aquest garbuix d'informacions sesgades i gens informatives, és lògic que finalment s'arribi a matar el missatger, com en el cas del tancament anunciat dels mitjans públics valencians, vistos només com una despesa, i no com un servei públic (atemptat lingüístic a banda). Així, de passada, es deixa, més encara, tota la informació en mans dels grans grups mediàtics i dels seus interessos (tot sovint coincidents amb els de determinats governants) i el camí lliure a la defensa salvatge de la recentralització.

Des d'aquestes línies vull reclamar informació pública i de qualitat, perquè només si la tenim podrem entendre el nostre present i dibuixar el nostre futur. De tota manera, sóc poc optimista, perquè sembla que a aquells que poden fer possible aquesta informació, a casa nostra, prou feina tenen a esbombar les seves missèries i les dels seus adversaris, com si fossin autèntiques qüestions d'estat.

I és que en polítiques informatives tampoc som tan diferents dels veïns de baix, tot i que ells tenen molt ben assumit que tota involució social sempre comença per la neutralització dels mitjans de comunicació públics. Avís a navegants.

Comentaris (1)06-11-2013 11:29:58

No és educació, és política de classe

La política educativa del PP, impulsada pel lamentable ministre Wert acaba d'oferir una nova mostra de què vol aconseguir realment, amb la modificació dels criteris per accedir a beques Erasmus, quan molts estudiants ja estan participant en aquest programa i comptaven amb els diners ministerials.

Ras i curt. Un cop començats els desplaçaments, els estudiants van rebre la notícia que si no havien gaudit d'una beca el curs passat, no rebiean l'assignació del ministeri. Una autèntica estafa guvernamental.

Si sumem l'increment de les taxes, la reducció i l'enduriment de les condicions per aconseguir una beca, i les dificultats (quan no impossibilitat) de compaginar feina i estudi, està clar que ens trobem davant d'un sistema d'estudis superiors reservat a estudiants amb una clara disponibilitat econòmica.

Cada dia que passa és més evident que l'objectiu final del govern del PP és que l'accés a la universitat torni a ser territori exclusiu de les classes dirigents de la societat, com sempre havia estat.

Amb aquest panorama, només puc esperar que molts d'aquells pares i mares que valoren una bona formació per als seus fills, i que fan el que calgui perquè puguin arribar allà on ells no van poder, no oblidin com els estan bloquejant l'accés als estudis superior, a l'hora de votar.

El ministre Wert ens recorda que no tots els partits, ni totes les ideologies, són iguals, i que aquestes diferències ens poden afectar, i molt, tant en el present com en el futur. I és que la dreta sempre serà la dreta, i els seus objectius no han canviat gens, pel que fa a mantenir les diferències de classe. Uns han d'estudiar i dirigir i uns altres, treballar i creure.

A!, i tant li fa que el ministre hagi hagut de fer marxa enrere per pressions europees, perquè el curs vinent ja podrà aplicar la seva política sense cap entrebanc. Perquè no estem parlant de diners, sinó de mantenir cadascú al seu lloc, dins de la societat.

Comentaris (1)05-11-2013 12:20:10

Noves realitats, noves respostes.

Si hem de fer cas del que va dient el Govern, la consulta sobre el futur de Catalunya es farà l'any vinent. Fantàstic. Però mentre seguim esperant data i pregunta, es van avançant, potser a mode de globus sonda, o potser com tast perquè ens anem fent a la idea, detalls de com podria ser una consulta que, a hores d'ara, sembla que comptarà amb la més aboluta oposició de l'Estat.

Més enllà de valorar o no les propostes que anem coneixent, sí que voldria remarcar la ferma voluntat, pel que sembla, d'aconseguir una altíssima participació, amb tota mena d'innovacions sobre el clàssic model de jornada electoral i col.legis on anar a votar.

Els nous temps, les noves necessitats, exigeixen noves respostes, una consulta com la que tenim entre mans, va molt més enllà de qualsevol referèndum (escassíssims, val a dir-ho) que haguem vist fins ara. Som al segle XXI i potser va sent hora de trobar noves propostes, més participatives, més democràtiques i més justes, que permetin que la ciutadania digui la seva sense cap marge per al dubte. I això vol dir facilitar al màxim la participació amb plenes garanties.

Ja veurem com queda tot plegat, però ara com ara, buscar la manera de captar la màxima implicació i que cadascú pugui dir la seva amb llibertat, em sembla un exercici democràtic exquisit, perquè una altíssima participació voldrà dir una altíssima legitimitat del resultat (sigui el que sigui). Només cal que la pregunta i les possibles respostes estiguin a l'alçada de la situació històrica que vivim.

Comentaris (2)04-11-2013 13:33:57

Tot esperant

Una de les pitjors coses que tenen els temps d'espera, en qüestions polítiques, és que obliguen els diferents partits a oferir un titular diari als mitjans de comuicació, cosa que, tot sovint, propicia que l'estupidesa més absoluta prengui valor de notícia.

Això és el que està passant amb el compàs d'espera que ens tocarà patir fins que no arribi les tan promeses data i pregunta sobre el futur del nostre país.

Convergència manté la promesa de fer-les públiques abans de finals d'any. Unió, segueix posant tants pals a les rodes com pot, sobretot per part del seu màxim responsable, més ocupat a agradar als seus companys de seient d'avió que de fer res de bo. El PP i Ciutadans mantenen les seves posicions radicals i apocalíptiques de sempre (s'agraeix la claredat), el PSC (o PSOE, o el que sigui), ara parla d'una consulta pactada amb l'estat si governen a Madrid (com si no sabéssim com ens va quan governen allà -i aquí-), Iniciativa i els seus col.legues segueixen amb una indefinició cada cop més insostenible (tant costa dir que volen seguir a Espanya, i punt?), i Esquerra segueix desfullant la margarida de si entraran o no al govern i com s'han de situar en un escenari de convocatòria de consulta, sense prendre gaire mal i mirant de treure'n el màxim rèdit possible.

Cansa. Cansa molt que la política hagi esdevingut una pura esgrima entre partits i un teatre de l'absurd on els únics que sempre perdem som els ciutadans que patim la seva incompetència i els seus dubtes, a base de constatar com es queden pel camí els nostres drets socials i de veure'ns cada cop més empobrits, mentre ells prioritzen la foto de portada.

L'únic que tenen de bo les esperes, malgrat tot, és que un bon dia acostumen a acabar-se, desapareixen totes aquestes ximpleries i tothom acaba prenent partit, d'un cop per tots. Aleshores comencen a passar coses, realment.

Comentaris (1)04-11-2013 06:31:19

Amb regust, encara, de castanyes.

Diuen les creences populars que això de la castanyada té a veure amb el record de les ànimes dels avantpassats que, amb ànim protector, visiten les cases on havien viscut. El cert és que és bonic creure que, ni que sigui un cop cada any, podem establir aquesta mena de contacte amb els que van viure abans que nosaltres, i compartir amb ells castanyes, moscatell i afecte vestit de memòria.

De fet, em sembla fantàstic poder gaudir d'aquesta mena de divinitats domèstiques que vetllen per nosaltres. Però com que ens hem tornat pragmàtics, poc creients i gens amants de la fantasia (a no ser que ens la serveixi una gran producció cinematogràfica americana), hem anat abandonant la saviesa antiga i hem convertit aquesta nit misteriosa de tots sants en una vetllada per menjar, beure i riure, o per deixar-nos endur per l'estètica fantasmal de costums forans, cada cop, vulguem o no, mes nostrats.

Servidor, que no és amant de deixar passar res sense mirar de treure'n una mica de profit, recomanaria de combinar les antigues creences, que això de pensar en aquells que, al cap i a la fi, han estat responsables que siguem on som sempre és cosa bona, amb la trobada amb la família actual, la que ens abraça i que abracem cada dia, i amb els bons amics que encara tenim, i fer festa grossa, a cavall entre el present i el passat, cadascú a la seva manera, perquè el futur no és gaire més que una incògnita, i no hi ha saviesa popular que ens hi pugui guiar.

Desitjo que aquesta nit passada us hagi estat ben profitosa i ben agradable, i que pugueu gaudir d'aquests dies de festa, si en feu, tan bé com espero gaudir-ne, perdut enmig de la tardor, i en tan bona companyia com jo. I fins dilluns.

Comentaris (2)31-10-2013 19:53:54

Ningú no vol el príncep.

Aquestes línies no volen ser, de cap manera, tot i que potser caldria, cap proclama antimonàrquica, a través d'un atac a l'hereu. Avui vull comentar una informació que han presentat alguns mitjans i que ens fa saber que ningú, absolutament ningú, no vol un portaavions de segona mà espanyol: el Príncep d'Astúries (abans, Carrero Blanco, per cert).

Es veu que el govern ja havia fet números amb els els calerons que en treurien al mercat d'ocasió, però sembla que, finalment, el seu destí serà el desguàs, com si d'un vaixell enfonsat qualsevol es tractés.

Ja fa dies que havia corregut la notícia que el buc insígnia de la marina espanyola no vellugava gaire, per allò de les retallades; però ara, sembla que la cosa serà definitiva. El que no sabem, però, és si farà cap a les mateixes instal.lacions de desmantellament que els submarins espanyols no estrenats i que no suren, o si ja no hi cap, de tanta feina com se'ls ha girat.

Sigui com sigui, la marina fa aigües. I la monarquia no sembla que visqui millors temps, tot i que, ara com ara, la cosa no passi de xiulades cada cop més freqüents a aquell que comparteix nom amb el vaixell jubilat.

El govern espanyol s'està fent un sobresou a cop de ferralla? Potser ho hem de considerar ingressos atípics?, o les famoses mesures anticrisi? Al capdavall, fóra ben coherent amb la situació de molts ciutadans (civils, evidentment, i sense camps de golf).

Quina ruïna d'exèrcit, i quina despesa més inútil.

Comentaris (3)30-10-2013 13:33:54

Quan hi ha ganes...

Diu la saviesa popular que quan hi ha ganes es troben solucions i quan no, problemes. I cada dia que passa penso més que és així.

Després de mesos en què un dels arguments "de pes" per oposar-se a una futura independència de Catalunya ha estat que sortiríem de la Unió Europea i que ens seria vetada l'entrada (per part d'Espanya, evidentment), la Comissió Europea posa en marxa la negociació amb Kossove, directament, sense demanar la ratificació dels estats, en ús de les seves facultats legals, evitant així el possible vet d'algun estat que encara no reconeix la realitat política kossovar i fent prevaler la voluntat d'una determinada comunitat per damunt dels interessos dels estats que s'hi puguin oposar. Tocat i enfonsat el raonament espanyol i tota la seva bateria de suposades veritats jurídiques.

Amb aquest precedent, encara queda algú que pugui atiar l'espantall de l'aïllament europeu i del vet espanyol? Europa ha deixat clar que la voluntat dels ciutadans, lliurement i democràticament expressada, és el que realment importa. I en aquest sentit, els catalans demostrem constantment què volem i com ho volem. La Via Catalana, sense anar més lluny, en va ser una bona demostració.

Per si algú encara dubtava: mentre Europa aporta solucions, si més no en aquest cas, Espanya només troba problemes. Encara que cada dia que passa amb menys arguments.

Comentaris (1)29-10-2013 12:21:09

Normal

Vivim temps estranys. Tan estranys que la reivindicació de la normalitat ha esdevingut necessària i gairebé subversiva.

Fent memòria, només puc recordar el concepte "normalització" associat a la llengua. És allò de la normalització lingüística, que mai no ha aconseguit fer res massa normal. Ni la llengua, evidentment. I és que en un context d'anormalitat social, arribar a ser normal és tot un objectiu.

Només des d'un punt de vista d'anormalitat social assumida i consentida puc entendre el lema "És normal voler un país normal", de la darrera iniciativa d'Òmnium. I és que les coses, de vegades són simples, extremadament simples. Tan simples com no voler altra cosa que ser normals, en un context normal. Potser des d'aquesta volguda normalitat social podrem, algun dia, tenir, fins i tot, una llengua normal, tan normal com les altres llengües del nostre entorn, i poder fer-la servir en un país com alguns altres, lliure, democràtic i just.

La meva felicitació a Òmnium per la seva nova campanya. Té mèrit no demanar la lluna, sinó la normalitat. I és que en un entorn on campen lliurement el feixisme, la corrupció, el desprestigi institucional, l'abandonament de les persones, i on els dubtes sobre la qualitat democràtica cada dia són més freqüents, aspirar a ser normals és, potser, demanar la lluna.

Però qui es pot resistir a somiar d'anar-hi?

Comentaris (0)29-10-2013 06:23:53

Millor una imatge (o dues) que mil paraules.

Aquest cap de setmana ens ha deixat dues imatges que ens comuniquen missatges ben diferents, però ben clars.

La primera, seguint la cronologia, es va poder veure al Camp Nou: una immensa estelada i una pancarta gegant on es podia llegir "És normal voler un país normal". Més clar impossible. La premsa internacional se n'ha fet ressò immediatament. Per cert, sorprenent que la retransmissió en directe del partit (Canal +) oferís algun segon amb aquesta imatge. Potser la sorpresa n'és la responsable.

La segona, de diumenge, correspon a la manifestació de l'AVT per fer notar la seva oposició a la sentència contra la doctrina Parot. Una manifestació clarament avalada pel PP, partit que governa Espanya, no ho oblidem. Aquesta imatge també parla per ella mateixa i evidencia que el feixisme segueix ben viu i ben tolerat per tots aquells que s'autoproclament defensors de la pàtria, i més encara sota lemes tan qüestionables com "Justicia para un final con vencedores i vencidos", en el que sobta trobar junts el mot "justícia" i l'afany de revenja que transmet la resta de la frase.

Ja fa temps que bona part del món ha anat girant els ulls cap a aquí, tant per la voluntat independentista de Catalunya, com pel rebrot del feixisme a Espanya. Aquest cap de setmana ha deixat imatges ben clares de totes dues realitats. Una reclama normalitat, l'altra venjança. Totes dues, però, defineixen clarament tots aquells que hi són al darrere.

Cada dia que passa ens anem carregant amb més raons i amb més arguments per ser qui realment vulguem ser, i no qui ens ordenen que siguem.

Comentaris (2)28-10-2013 06:20:35

Pàgines: 123456111112113114115116120  <>