login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Avançar retrocedint

Algun dia, els llibres d'història miraran d'explicar com una democràcia fràgil, insegura i poc consolidada va tornar als seus orígens, de manera lenta però implacable, fins que va esdevenir la dictadura original, amb la connivència de tota una societat, partits polítics inclosos i sense que ningú gosés badar boca.

No, no estic exagerant. Mirem on som: tenim presos i exiliats polítics, una legislació d'ordre públic més que repressora, una intervenció flagrant de les institucions d'autogovern, una invasió competencial constant i continuada en el temps, un tribunal d'excepció que cada dia s'avé a jutjar més tipus de causes, siguin competència seva o no, una intervenció policial més que desmesurada, un nivell de corrupció política només equiparable al de les més corruptes repúbliques bananeres, una monarquia al servei d'aquesta recessió política, i ara, de propina, la recuperació de l'adoctrinament polític a l'escola. L'evolució (la involució) avança imparable, amb el silenci còmplice, un cop més, de la sempre lleial oposició.

Fa uns dies vam saber que el ministre del ram estava preparant la reintroducció de la formació de l'esperit nacional a l'escola. Els que ja tenim una edat sabem què és haver d'aprendre les lleis fonamental, l'himne i altres cants patriòtics i haver d'escoltar un i mil cops les bondats i les heroïcitats de l'exèrcit, dels grans mites llegendaris de la pàtria i dels grans defensors de la bandera. Doncs ara, justament, és la ministra de defensa (tota una declaració d'intensions de la cosa) qui signa un conveni amb la patronal de les escoles privades per fer efectiva aquesta reintroducció de la formació de l'esperit nacional al sistema educatiu. Que arribi amb caràcter obligatori als centres públics és un simple tràmit, només.

Siguem conscients del moment que estem vivint i de tot el que està passant. I mentre discutim si són llebrers o conillers, seguim perdent les poques peces que ens queden. Al cap i a la fi, és el que sempre els passa als dolents dels contes, als que adoctrinem a l'escola perquè volem que els nostres fills coneguin la geografia, la història i la literatura del seu país. Final anunciat? De moment, tot indica que sí. Temps al temps.

Comentaris (0)07-02-2018 06:16:20

La fidel oposició

Quin pot ser el major somni de qualsevol partit polític que governi? Sense cap mena de dubtes, fer-ho sense oposició. O millor encara, fer-ho amb una oposició que aplaudeixi a rabiar qualsevol de les seves decisions. Doncs aquesta, justament aquesta és la situació que s'ha trobat, ves a saber com i per què, el PP a Espanya.

El PP és, i això ja no ho posa en dubte ningú, ni aquí ni arreu, el partit més corrupte d'Europa (i de més enllà, fins i tot), amb centenars i centenars de càrrecs investigats o sentenciats. També és un partit mirat, ni que sigui des de lluny i discretament, per diferents observatoris internacionals, per les seva simpatia i condescendència amb el franquisme i el feixisme. Així i tot, també és el partit amb menys oposició que puguem imaginar. Si fins ara ja sabíem les posicions de gent de la seva vella guàrdia com Alfonso Guerra, Felipe González o Josep Borrell, i també dels seus líders actuals, començant pel propi Pedro Sánchez, que no han tingut cap problema en posar-se al costat de PP i Ciutadans en contra de Catalunya, ara mobilitzen més reservistes per seguir disparant. En concret, Rodríguez Ibarra, insigne demòcrata, defensa la intervenció de TV3 i de l'escola catalana, o Susana Díaz, esperança blanca socialista, defensa que si s'hagués aplicat abans el 155 s'haurien estalviat l'1 d'octubre. És la fidel infanteria de la encara més fidel oposició, que avança decidida rere l'artilleria policial i judicial.

Bé, ja sabem fa dies que el més semblant a un espanyolista de dretes és un d'esquerres (suposant que encara existeixin, els d'esquerres). El que costa més de pair és que els escolanets d'aquesta gent a Catalunya pensin el mateix, sobretot quan alguns -pocs per sort- tenen càrrecs de poder rellevant en diferents institucions catalanes. Ben bé és allò de tenir la guineu vigilant les gallines.

Comentaris (0)06-02-2018 06:18:22

Estat de guerra?

Cada dia que passa resulta més evident que els poders de l'Estat Espanyol han declarat una guerra total contra l'independentisme. Ja no es tracta ni d'intervenir les institucions, ni d'anul·lar els caps polítics. L'objectiu ja és acabar totalment amb el moviment independentista i retornar-lo a la marginalitat social i política durant dècades. La manera? Atacant de manera indiscriminada tot i tothom, creant un estat de fragilitat permanent en la societat i acarnissant-se especialment amb un seguit, que cada cop serà més llarg de personatges. És la lògica de la guerra, i la guerra no vol presoners, que exigeixen vigilants i despeses, volen l'aniquilació de l'enemic. En aquest cas, l'aniquilació política i social i, de passada, cultural, identitària i lingüística.

Davant d'aquest escenari, em sembla urgent començar a pensar i a actuar amb aquesta mateixa lògica de guerra. I això vol dir estratègia. Però també vol dir saber replegar-se quan calgui, abandonar posicions conquerides, reordenar les forces, avançar només quan hi ha la certesa de guanyar, atrinxerar-se el temps que calgui, combatre amb exèrcits nombrosos o en guerrilles, segons convingui... és a dir, abandonar la lògica democràtica que diu que tenir la raó i els vots són garantia d'alguna cosa i entendre que per fer front a qui ens vol anorrear, cal començar a pensar com ell i preveure els seus moviments i la seva brutalitat.

Crec que és l'hora que algun dirigent polític expliqui la situació real i deixi de vendre el fum d'un foc legítim però ara mateix impossible. És hora que comencem a canviar la nostra manera de pensar i d'actuar i que, per exemple, alguna associació cívica comenci a encapçalar una estratègia de denúncia continuada contra tothom que ens amenaça, i que els partits comencin a definir un pla de reconquesta institucional i de reconstrucció nacional, sabedors que tota guerra té baixes, moltes baixes, però aquest el preu que pagarem si de debò volem guanyar-la, ni que sigui perdent tantes batalles com calgui. Només així podrem sobreviure davant de qui té els diners, la propaganda, les armes i les normes i en sap fer ús sense cap pudor. Si us plau, llegim la realitat com és i no com ens agradaria que fos (o com per lògica democràtica hauria de ser).

Comentaris (0)05-02-2018 06:23:02

Temps

Diuen que som el que mengem, el que vestim, el que fem, el que tenim, el que sabem... Qui no ha sentit mai una afirmació d'aquest estil? Avui em ve de gust afegir-ne una a aquest univers mental: som temps.

Ben mirat, som mentre hi som. I això vol dir temps, un temps limitat que desconeixem, i justament per això, un temps que ens defineix segon a segon. Donar temps, compartir temps és, segurament, el millor regal que podem fer, perquè tenim el que tenim, no sabem quant i, a més, un cop donat, ja és impossible de recuperar. El temps és un regal, una inversió vital a fons perdut.

Qui més qui menys, segur, ha volgut poder dedicar més temps, en alguna ocasió, a alguna cosa. Més temps a aquell viatge, a aquell concert, a aquella passejada, a aquell sopar amb la lluna de fons, a aquells petons... I és que el temps és imprescindible per a tot: per poder estudiar, per gaudir d'un capvespre, per escoltar els que saben, per estimar, per badar o fins i tot per odiar i per fugir. Tot demana temps i cal tenir ben clar com i amb qui el repartim.

Avui és diumenge. A priori, un dia sense massa guió o, si més no, sense el guió de la rutina dels dies feiners. Avui tenim un petit trosset de temps que se'ns anirà i que ens demana que l'aprofitem. A què o amb qui l'ocuparem? Avui és un bon dia per regalar temps, per regalar vida. La nostra vida, el nostre bé més valuós.

Comentaris (0)04-02-2018 07:04:29

Quatre mesos i un dia

Quatre mesos i un dia. No, no és cap sentència -o potser sí, qui ho sap-. Només és el temps que ha passat des d'aquell memorable 1 d'octubre, en què la gent, la ciutadania anònima en general, va donar una lliçó a tothom, començant per les forces del poder i acabant per tota la classe política, un cop més desbordada per la realitat.

Dolen, aquests quatre mesos i un dia. I dolen perquè alguns han volgut caricaturitzar els fets, en un exercici de cinisme impropi d'un suposat servidor públic; perquè uns altres estan pagant amb presó o exili que aquella data fos possible; i dolen, sobretot, perquè sembla que ja són un mur de desmemòria, una pàgina passada que permet retornar al relat inicial de les pugnes de volada gallinàcia dels interessos polítics més mesquins.

Potser sí que, al capdavall, quatre mesos i un dia són una condemna per als ciutadans. Potser sí que tot el que hi ha passat no ha servit de res, més enllà de la vergonya aliena o de l'afany de venjança. Vistes les darreres hores, sembla que hi ha qui oblida més aviat del que cabria esperar, i això no és just, sobretot per a tothom que es va jugar el físic, literalment, per fer realitat aquella jornada.

D'altra banda, enmig d'aquest panorama impresentable de pugnes i cops de colze, els que van exercir la brutalitat sense cap mena de pudor, treuen pit i, com el màxim responsable de l'acció policial del primer de novembre, Diego Pérez de los Cobos, afirmen cofois que el compliment de la llei està per sobre de la convivència ciutadana. Entesos? Ha quedat prou clar? Doncs això: nosaltres discutim, ells avancen orgullosos aixafant-ho tot al seu pas.

Comentaris (0)02-02-2018 06:15:42

Runes

Mig amagada entre els grans titulars de premsa, ahir ens va arribar la notícia que el Tribunal Constitucional ha resolt que això de garantir els drets dels ciutadans a expressar-se en la seva llengua, si aquesta és el català, només val davant dels poders públics, però no en l'àmbit de les relacions entre privats. Com aquell que no diu res, acaben de saltar pels aires els nostres drets per fer servir la nostra llengua, plenament oficial a Catalunya segons la pròpia Constitució, a tot arreu. Amb una mica de sort la podrem usar a nivell privat o davant de segons quines administracions i en les condicions de disponibilitat que ens vulguin oferir. Només cal pensar en la justícia o en la sanitat per veure que les limitacions a aquest dret són molt més que evidents.

I ara què? Doncs com que la cultura sempre és un bon referent, només podem esperar alguna cosa a l'estil de les peces del Museu de Lleida que van fer cap a Sixena, davant les facilitats que hi va donar el responsable màxim de la conselleria corresponent actualment i de la impotència i la dignitat d'aquells que les havien defensades fins a aquell nefast dia. Preparem-nos doncs a lectures sempre optimistes dels cops i les derrotes, no fos cas, i a allò del compliment de les lleis i les sentències, mentre veiem com, un cop més, la nostra llengua pateix una nova mutilació, potser irreversible, en el seu dret a existir.

És urgent recuperar el control de la Generalitat. I ja de passada, remoure moltes de les seves estructures i del seus recursos per adaptar-los als temps que vivim i a la realitat política que ens toca patir. De res no ens valen les respostes de fa anys o dècades, si és que encara aspirem a salvar els mobles (els mots, en aquesta ocasió) i, a partir d'aquí, construir un nou escenari, sobre les runes que ens estan deixant uns i altres. Prou de lectures benintencionades i optimistes dels drames i comencem a treballar per una nova realitat que ens garanteixi la supervivència. I si no, abaixem els braços definitivament, hissem bandera blanca i resignem-nos a desaparèixer com a país, com a identitat, com a llengua i com a cultura.

Comentaris (0)01-02-2018 06:19:33

Prioritats

Deixem-ho clar d'entrada: la política només és útil quan serveix per proporcionar una vida digna i lliure als ciutadans. Sembla elemental, oi? Doncs, en aquest cas, el primer objectiu de la política catalana, ara mateix, hauria de ser no tenir presos polítics ni exiliats. El dia d'ahir, però, ens va ensenyar, si més no de moment, tot el contrari. D'una banda la llibertat dels que no en poden gaudir va quedar en segon o en tercer terme, fins al punt que molt del que es va apuntar i que no va arribar a succeir només hauria servit per fer més grossa la llista de presos.

Em temo que som en un punt en què la paciència de la gent, de la bona gent, de la que surt al carrer carregada de somnis i esperances, està arribant al límit i exigeix resultats a una classe política que, ahir mateix, només va transmetre un missatge: la prioritat és el meu partit -o la meva part de partit- i la lluita pel poder. Aquest missatge, en els moments crítics que vivim, és tota una càrrega de profunditat al fràgil pont que uneix la voluntat del poble i els interessos dels governants.

No volem, ni ens calen, herois ni màrtirs. No fan cap falta, ni cap bé, els representants polítics a la presó o a l'exili. El que sí que cal és un govern capaç de demostrar, a qui encara no ho sap, que ens sabem governar, que sabem construir una societat millor i que la república que tot just es va insinuar, i que ja veiem on ens ha dut, és molt millor que aquella monarquia que ara ja sabem què ens pot oferir. Ara és l'hora de la política, no de la gent. Que els polítics assumeixin la seva responsabilitat i demostrin que són dignes de la nostra tenacitat. Nosaltres seguirem cridant al món que a casa nostra hi falten alguns i que volem que tornin, però les regnes del poder i de la governança no les tenim, ni les tindrem, més enllà dels nostres representants lliurement elegits. Si ens fallen, o no en saben, perdem tots. Si us plau, llegiu bé la realitat i ordeneu les prioritats. La presó mai no serà pedagògica.

Comentaris (0)31-01-2018 06:15:13

Avís o amenaça?

Avui, jornada històrica (i potser, fins i tot, histèrica) i ja no sé quantes en portem en poc més d'un any. El cert és que m'agradaria molt tornar a aquell ensopiment polític i social en què les setmanes anaven passant sense que passés gairebé res, o res, d'extraordinari. Però sembla que aquells temps, com qualsevol temps passat, no tornaran. Ni cal, potser.

Veurem com acaba aquest darrer dimarts de gener. De moment, el que sí que sabem és que arriba precedit de paraules molt dures. Hi ha qui hi veurà apel·lacions al seny o avisos a navegants, però també hi ha qui, com jo mateix -no ho negaré-, hi veiem amenaces clares i impròpies d'un sistema que es vol dir democràtic, però no que no en sap.

Fa uns dies eren els diputats en llibertat sota fiança els que s'havien de sentir que podien tornar a fer cap a la presó segons què votessin avui mateix. Ahir, era el portaveu del PP el que recordava al president del Parlament que té dos fills i que ell sabrà què ha de fer en la sessió d'aquesta tarda. Què voleu que us digui, un avís sempre té un to i una voluntat conciliadora, per tal d'evitar conflictes, però quan un suposat avís del tipus dels que acabo de comentar prové de qui pot executar els mals que anuncien, la cosa ja entra del tot en l'àmbit de l'amenaça pura i dura (i m'estalvio alguns altres adjectius molt més contundents).

Un detall gens menor, al meu parer: Són responsables polítics els que estan avisant de com actuaran els tribunals segons què facin uns altres polítics. Sospitós, si més no, oi? Bé, sospitós en qualsevol país democràtic. Al règim monàrquic (que ja no democràtic ni constitucional) d'Espanya, el pa de cada dia. Tinguem-ho ben clar. I això no és cap avís ni cap amenaça, és una simple constatació de la realitat.

Comentaris (0)30-01-2018 06:08:08

Refer

Què se'n pot esperar de bo, quan la divisió i l'enfrontament esdevenen l'únic argument de debat polític? Què, quan l'odi a qui pensa diferent és el foc que cal alimentar perquè la foguera social sigui cada dia més gran? Què, quan la mentida i les realitats inventades volen substituir la veritat? Qualsevol persona amb dos dits de front respondria que res, que absolutament res de bo. Doncs aquest és l'escenari que fa temps que estan dibuixant alguns, amb la fosca esperança de guanyar i convèncer una majoria de ciutadans, però sense assolir els resultats que esperen.

És molt trist veure com aquells que es fan dir constitucionalistes -algun nom innocent s'havien de posar- basen el seu discurs en la provocació i en la busca constant d'una fractura social, d'un enfrontament violent que es pugui reprimir per les armes, fins a la victòria, de l'única manera que saben, amb la força bruta. El resultat? D'una banda, el ridícul de pretendre perseguir persones pacífiques, ja siguin polítics, bombers, músics o mestres, per mirar de dibuixar una massa social violenta que no existeix, sense cap pudor en criminalitzar-les per damunt, inclús, d'aquells que fa unes dècades van fer de la lluita armada pràctica habitual. D'una altra banda, estan propiciant una cohesió social de resistència com segurament mai no s'havia vist en aquest país i que mereix respecte, quan no admiració, més enllà de les nostres fronteres.

En aquest escenari de provocació i de mentida permanents, ens tocarà reconstruir allò que un dit estat democràtic ha torpedinat sense miraments els darrers dos mesos. S'acosten dies decisius, dies en què l'orgull i el pragmatisme hauran de trobar un put d'equilibri, si realment l'objectiu és una societat unida, justa i digna, i no aquesta realitat repressora que ens toca viure i suportar, com si fos un malson permanent. Que la intel·ligència il·lumini aquells que ara han de decidir el nostre futur.

Comentaris (0)29-01-2018 06:17:03

Hivern

Després d'uns dies enganyosament lluminosos i de temperatures dolces, ha tornat l'hivern, amb la seva llosa grisa de núvols que tot ho embolcalla, i amb la quietud lenta que, lluny ja de les llums i del soroll de setmanes passades, convida a tancar-se a casa, en una mena de ritual de recolliment, a recer de la humitat i del fred.

Torna l'hivern. La natura dorm, descansa. Res no es mou. És curiós, l'hivern. Ben mirat, és com un compàs d'espera entre una tardor que tot ho despulla i la primavera, amb el seu esclat de color i de vida. Entremig, aquesta estació que els humans ens entestem a omplir de festa, de rebaixes, d'esports de neu, o del que sigui, potser en un intent desesperat de fer bategar un temps que tot ho alenteix i que gairebé sembla que només vetlla allò que ja no hi és, potser per por que mai no torni.

Provem l'engany, nostre o del diable, tan se val, però l'hivern es fa present i, enmig del silenci, si tornéssim a aprendre a escoltar, podríem sentir la placidesa d'una vida que es va covant en calma, però sense pausa, tapada per la boira i els núvols, en aquest temps lent; tan lent, de fet, que se'n va de pressa. Gaudim el silenci i la lentitud de les hores, ara que la foscor, a poc a poc, però de manera inexorable, va cedint el pas a una claror encara discreta, però tossudament imparable.

Comentaris (0)28-01-2018 07:33:46

I no ens n'adonem?

Que una onada brutal de conservadorisme i de sofisticada regressió mental, ideològica i política està devastant Europa és una realitat que anem acceptant, gairebé sense adonar-nos, però amb efectes terribles a curt i mig termini, i qui si sap si a llarg, també. Cert que hi ha casos i casos, i que hi ha països on la mentalitat de la població i la seva tradició històrica assimilen o, fins i tot, neutralitzen en gran mesura aquest corrent de fons. Però també hi ha altres, com ara Espanya, on una herència salvatge que vindria, com a mínim, de la pèrdua de les colònies i de les modernes dictadures, especialment de la franquista, han sobreviscut, més o menys de manera dissimulada, a una suposada transició democràtica però que, com tot allò que s'enterra perquè germini i no perquè és mort, acaba brotant de nou.

Aquest darrer any, si som capaços de prendre una mínima perspectiva, ens demostra que totes, absolutament totes, les estructures de l'Estat Espanyol, inclosos els principals partits d'àmbit estatal, tots ells, són hereves i successores de la dictadura feixista i d'una postguerra amerada d'odi i de repressió. I no es tracta només dels cops de la policia o de les mil-i-una barbaritats que hem de suportar dia sí i dia també; es tracta de la normalitat amb què se'ns vol vendre una anormalitat tan enorme com la de la jutgessa María Elósegui, flamant membre del Tribunal Europeu dels Drets Humans (i no perdem de vista ni un segon el nom de la institució, si us plau), una persona capaç d'afirmar que l'ús de preservatius fomenta la promiscuïtat, o de titllar l'homosexualitat de patologia, en oposició a les relacions heterosexuals, que considera "normals". Començo a estar tip de tanta "normalitat".

Recomano la lectura d'aquest breu article d'Empar Moliner, que posa el dit a la llaga d'un dels grans drames que patim, quan es refereix a la manera de pensar d'Elósegui, tot parlant d'"idees mòrbides" i no de "creences", com diu la jutgessa. Per a mi, aquí està el mal, en què som capaços d'acceptar qualsevol barbaritat sota el paraigua de les creences, del pensament íntim individual, i no veure-les com el que realment són: l'antesala de la brutalitat repressora contra qualsevol diferència, o contra allò que les classes dirigents no consideren normal. És a dir, contra absolutament tot, sempre que decideixin que cal o que els convé. Ara parlem de preservatius i d'homosexualitat, però ben bé ho podríem fer de qualsevol altre aspecte de la nostra vida. Pensem-hi una mica i veurem on som i cap a on anem, i potser se'ns gelarà el riure, si encara crèiem que això és normal.

Comentaris (0)27-01-2018 06:44:08

Normalitat anormal

A veure si ho he entès bé, o si és que ja no toco ni quarts ni hores. Resulta que algú es pot presentar com a cap de llista d'una formació política a unes eleccions legalment convocades. Resulta que pot sortir elegit diputat sense més complicacions. Resulta, però, que malgrat ser diputat electe no pot ser proposat com a candidat a president. Francament, tinc ganes de riure una estona amb els arguments del Tribunal Constitucional, si realment així són les coses en aquest democràtic país que coneixem com a Espanya. I riuria molt si no fos perquè sobrevola el Parlament l'amenaça de retirar la llibertat provisional als diputats en aquesta situació que votin per Puigdemont, arribat el moment. Amb la presó, cap broma.

Bé, de fet, no m'hauria de sorprendre res, ja. Al cap i a la fi estem parlant d'un país on es pot intervenir un govern democràtic, dissoldre un parlament i imposar eleccions és possible. Un país on la presó preventiva per raons polítiques és d'allò més normal i motiu d'orgull per al govern i per a l'oposició, de propina. Un país amb partits de govern que s'avenen a parlar amb terroristes, però neguen el diàleg pacífic a qui no pensa com ells. Un país amb un monarca que no s'està de criminalitzar una bona part dels ciutadans del seu regne i invocar la repressió policial i de tots els poders de l'estat contra ells. Un país on fins i tot l'oposició passa de puntetes per damunt de casos flagrants de corrupció institucional massiva, potser perquè també té massa cadàvers a l'armari. Un país amb presos i exiliats polítics. Un país, al capdavall, que té la santa barra de proclamar-se democràtic, com si votar el que interessa (atenció amb votar malament...), de tant en tant, fos la carta de naturalesa democràtica i garantia d'alguna cosa.

No sé on anirem a parar, ni quin govern tindrem, però el que sí que tinc clar és que el divorci emocional, polític i mental d'Espanya, per a molts com jo, és del tot irreversible, per més violència que facin servir, per més odi que encengui els ulls, i per més amenaces, gens dissimulades, que llencin dia sí i dia també.

Comentaris (0)25-01-2018 17:03:14

Indecència política

Si per alguna cosa acabarem recordant aquest govern del PP i dels seus lleials escuders Ciutadans i PSC-PSOE serà per la seva capacitat de mentir, de tergiversar la realitat objectiva i constatable, i de fer dir a les lleis el que diuen i el que no han dit mai, amb una absència absoluta de la més mínima decència política.

Mirem aquesta seqüència: el Parlament elegeix un president, que pren possessió com a tal. En exercici de les seves funcions, es reuneix amb tots els grups parlamentaris a la recerca de candidats proposat per a presidir la Generalitat. D'aquestes surt un sol nom amb possibilitats aritmètiques de rebre el suport de la cambra. El president del Parlament convoca una reunió amb el candidat proposat. Fins aquí tot normal, una dinàmica que hem vist cada cop que hi ha hagut eleccions a qualsevol cambra legislativa. Però a partir d'aquí, comença el ball dels disbarats. La líder de Ciutadans obre el foc tot titllant de malbaratament de fons públics la despesa que es pugui derivar del viatge del president del Parlament per reunir-se amb el candidat proposat. Aquesta gent vol negar que es tracta d'un viatge oficial de la segona autoritat del país en exercici de les funcions que li són pròpies i per a un assumpte prou important com és l'elecció del futur president de la Generalitat. Fins a quin punt de perversió hem arribat? Silencis o aplaudiments dels socis polítics. Previsible. Sembla que, finalment, el viatge se l'ha hagut de pagar el propi president. Vergonya.

Segon capítol dels despropòsits. Un cop a Brussel·les, se li nega al president del Parlament l'ús de les dependències de la Generalitat de Catalunya a aquella ciutat, que es tanquen i s'ordena al personal que hi treballa que no vagin a la feina fins a nova ordre, tot mirant d'impedir, d'aquesta barroera manera, que el president del Parlament pugui exercir les seves funcions. De tota manera, sempre es troba un lloc on reunir-se, si hi ha voluntat de fer-ho. Més silenci o més aplaudiments dels socis polítics. Tot normal.

El tripartit del 155 no descansarà fins a l'ultim moment, saltant-se la llei tant com els sembli, ni que sigui a costa de fer un ridícul escandalós. A veure quines més sorpreses tindrem des d'avui mateix fins que tinguem un nou govern legítim, i no aquesta mena de carcellers que s'omplen la boca de democràcia i d'estat de dret i no tenen ni la més remota idea de què signifiquen aquests conceptes. Ni la volen tenir.

Comentaris (0)25-01-2018 06:14:51

Invisible

Ahir vam saber que havia mort, als 52 anys, l'actor, ballarí i coreògraf anglès, Simon Barnes. Sense cap mena de dubtes, un d'aquells rostres poc coneguts per al gran públic, però que ha seduït generacions senceres arreu del món des del seu personatge més famós: el teletubby Tinky Winky, aquell simpàtic ninot de color lila amb una bossa a la mà, que tants problemes li va suposar per les hipòtesis a propòsit de la seva suposada homosexualitat.

Els Teletubbys és un sèrie de finals dels anys 90 del segle passat que va fer, i encara fa, m'atreviria a dir, les delícies de milers de nens atrets per les senzilles aventures d'uns personatges simpàtics, afectuosos i juganers que viuen en una mena de prat immens sota l'atenta mirada d'un sol de rostre infantil. De fet, no només els petits hi senten fascinació per aquests estranys éssers, que han passat a objectes de culte entre no pocs adolescents i joves, atrets per una estètica simple i efectista.

Però aquests personatges no serien res sense la gent que els va donar vida en cada episodi. Actors invisibles, desconeguts, gairebé inexistents, però absolutament necessaris, com passa en tants altres àmbits de la vida on la imatge, la presència, amaga el treball imprescindible i callat per fer-la possible. Simon Barnes, potser sense voler, va fer un dels majors elogis possibles d'aquesta gent que fa sense que ningú els vegi, tot afirmant que, per a ell, treballar als Teletubbys era com formar part dels Beatles. Difícil dir més amb menys paraules. Una abraçada!, Simon Barnes. I gràcies.

Comentaris (0)24-01-2018 06:23:11

Estem sols

Estem sols. Som molts, això és cert, però estem absolutament sols. Si algú encara podia imaginar que a Espanya algú, des de la política institucional, pot entendre'ns i contribuir a superar el sostre mental del franquisme, ja ens en podem anar oblidant. Només ens tenim a nosaltres i a les nostres capacitats.

Fa uns dies llegíem que la gent de Podemos havia fet una mena d'acte de constricció laic i havia reconegut que posicionar-se a favor d'una consulta pactada a Catalunya havia estat un error que els va passar factura electoral. Així és que, ni referèndum ni res. Constitució, constitució i més constitució, i el que dicti el govern del PP. D'altra banda, ahir mateix era el PSOE qui rebutjava una proposta de suport incondicional per part d'ERC i Junts per Catalunya en una hipotètica moció de censura que fes caure Rajoy. Finalment, ni moció de censura, ni ganes. Seguidisme del líder popular i punt. I encara tenen la barra de dir-se esquerres.

Espanya ha desenterrat, sense cap vergonya, les seves modernes arrels franquistes, i ja els va bé haver-ho fet. Potser sí que serà cert que no saben viure en democràcia i que només entenen la primitiva llei del més fort. Els fets recents ho avalarien aquesta tesi amb claredat i contundència. Mentrestant, segueixen provant de teixir un relat que, si ens el poguéssim mirar ens perspectiva ens faria riure, i molt, perquè no acaben de tenir clar si el president Puigdemont és un pròfug o si vol que el detinguin. En qualsevol cas, em temo que ni una ni l'altra. Un pròfug aniria fugint i no donaria senyals de vida, i no és el cas, i si realment volgués una detenció, només li caldria treure el nas per la Jonquera, o per qualsevol altre pas fronterer català, per a major glòria de la Guàrdia Civil i per a descans del CNI i de la fiscalia.

Un cop més, com en tants altres aspectes de la vida, ens adonem que, malgrat les bones intencions i les grans declaracions, estem sols, nosaltres i els nostres, i així anem fent, no necessàriament sense èxit. Oi que no? Doncs això.

Comentaris (0)23-01-2018 06:10:57

Pàgines: 123456111213141516116  <>