login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

La veritat

Avui que es clourà el simposi Espanya contra Catalunya, que tant va donar de si no fa gaires dies és bon moment per recordar que acostuma a ser cert allò que qui fa bandera de la veritat (sobretot de la veritat absoluta) acostuma a mentir o a amagar massa coses.

Un exemple? Alícia Sánchez-Camacho. Justiciera i pregonera de la llibertat i de la veritat contra l'opressió i els enganys catalanistes.

Però quina és la veritat d'aquest personatge? Només un parell de certeses irrefutables:

1a. Qui és el seu advocat?

2a. Qui la protegeix?

Ara entenem el seu interès a reescriure la història. L'antiga i la més recent.

Comentaris (2)12-12-2013 09:20:24

Com més misseros...

No sé si m'estimo més en dontancredisme de Rajoy o que els seus acòlits es dediquin a legislar. Bé, de fet, sí que ho sé. El millor és que s'estiguin tots plegats quietets mirant el futbol, a la salut de La Roja, per exemple.

Si no teníem prou amb el ministre Fernández, la seva defensa de les tanques de Ceuta i Melilla, i la seva versió segle XXI del tristament famós "la calle es mia", de Fraga, arriba el seu col.lega Gallardon amb una versió molt sui generis de la moral que tant diu defensar, i ens engega, en la seva proposta de nou codi penal una perla com ara que el proxenetisme només es castigarà amb penes de dos a quatre anys de presó cas que l'home o la dona objecte de prostitució se encuentre en una situación de dependencia personal y económica que no le deje otra alternativa, real o aceptable, que el ejercicio de la prostitución”, o que “se le impongan para su ejercicio condiciones gravosas, desproporcionadas o abusivas”. Olé!

El futur immediat que ens promet el PP, doncs, és un estat policial en què qualsevol cosa que suposi discrepància a la veritat i l'ordre oficial pot ser considerada falta greu (administrativa, evidentment, per poder esquivar el control judicial amb absoluta impunitat) i, per tant, sancionada i reprimida al gust, i un estat on l'explotació de les dones (encara que el text parli explícitament dels dos gèneres, en un exercici de cinisme imperdonable) es legalitza, de fet, rere conceptes tan ben definits com "alternativa, real o aceptable" o "condiciones gravosas, desproporcionadas o abusivas".

Això sí, que a cap prostituta, ni ciutadana en general, se li acudeixi avortar, que això sí que és pecat, i no l'explotació humana. A fe de déu que fan bona la dita que sentencia: com més misseros més puteros.

Qui vol viure en un país tan hipòcrita, amb una doble moral tan indecent? Jo, no.

Comentaris (1)11-12-2013 09:08:36

No saben de què parlen. Però no callen.

Diu la saviesa popular catalana que tots portem a dintre un filòleg i un entrenador de futbol. De fet, tots ens atrevim, sese cap pudor, a parlar de llengua (generalment la nostra, i tot sovint per jugar a l'apocalipsi) o a fer les alineacions i fitxatges del nostre equip de l'ànima.

En el cas de la saviesa popular espanyola, les coses no serien ben bé iguals. El que sí que es podria afirmar, sense por a errar, és que tothom porta a dins un historiador. I si no, repasseu les lliçons d'història (de la nostra història) que darrerament ens estan donant personatges tan qualificats per parlar ex cathedra com Mariano Rajoy, registrador de la propietat (és una dada objectiva, això de la propietat, no cap ironia) o José Mauel Garcia-Margallo, inspector de finances de l'Estat, sense anar més lluny.

Sonaria a broma, si no fos per la seva evident mala fe, això d'atrevir-se a contradir un simposi d'historiadors que aquesta setmana repassaran el conflicte Espanya-Catalunya, des de l'àmbit de la ciència. Però és clar, ciència i ignorància no lliguen mai bé, i es veu que la realitat documentada i constatable pot ser molt incòmoda.

Però quan es tracta de defensar una visió tan irreal com ideològica de la història, es veu que tot s'hi val. Ni que sigui des del desconeixement i el fanatisme, com el que exhibeix la inqualificable Rosa Díez i el seu tic de titllar de nazi tothom que no pensa com ella.

Quina por que fa la veritat científica.

Comentaris (1)10-12-2013 13:22:29

No es pot negar que van per feina

Del PP se'n poden dir moltes coses, i del PP valencià, encara més. Però si hi ha alguna cosa que se'ls ha de reconèixer, a aquests segons, és que van per feina. Si més no, en matèria televisiva.

Encara no es deuen haver refredat els equips (o cadàvers, com vulgueu) de Canal 9 i el president Fabra ja apunta cap a la iniciativa privada per ocupar l'espai que ha deixat lliure la televisió pública.

Per si algú encara en tenia cap dubte, la seqüència és: 1.- Es munta una televisió pública que, a banda de servir els interessos del partit al govern, és un excel.lent mitjà d'enriquiment dels seus directius. 2.- Quan el forat econòmic és immens i ja inassumible pels pressupostos del govern, es tanca i és el diner públic el que acabarà pagant deutes. 3.- Els mitjans tancats es venen a preu de saldo a un grup privat perquè es mantingui la servitud a interessos del partit en qüestió.

En resum: un autèntic malbaratament (robatori?) de diners públics que acabaran pagant tots els ciutadans. Evidentment, cap responsabilitat política, ni penal, ni moral, ni electoral...

I és que la televisió valenciana no deu ser tan mal negoci quan hi ha qui la vol comprar. Això sí, lliure de deutes i amb nous contractes que imagino de misèria. Quan trigarem a veure la mateixa seqüència a Telemadrid, per exemple? Segur que no massa. I tot ben adobat amb dosis immenses de demagògia indecent sobre les prioritats dels serveis públics.

Aquesta és la manera de fer del PP. Recordem el que ha passat amb els bancs, sense anar més lluny? Doncs això.

Comentaris (2)09-12-2013 10:14:54

De debò que no cal. Gràcies.

Els catalans tenim fama de gent educada. Si hi ha realment una mica de realitat en aquesta fama, ara seria bon moment per fer-ne gala i respondre, amb tota l'educació del món, al president Rajoy, que moltes gràcies i que, de debò, no cal que pateixi.

Crec que aquesta és la millor resposta possible a les seves declaracions, divendres passat, referides a una hipotètica reforma de la Constitució, sempre -això sí- que sigui per a unir. Va ser escoltar-les i pensar: "més?".

Res. Que no. Que no cal que pateixi Rajoy ni el seu cor de palmeros socialistes. Que no cal que reformin res, i molt menys aquesta Constitució que tant els agrada. Ells, que vagin a les seves coses i que es deixin de cants de sirena, que ja sabem com acaben.

Quina mandra fa constatar, dia sí i dia també, que la recentralització i el retorn a l'Espanya una, ja és causa comuna dels que l'han defensada sempre i dels que fa quatre dies entonavem allò del "si tu no hi vas, ells tornen". Doncs mira, uns han tornat i els altres hi han anat.

Vist el panorama, seguim fent les maletes. I si pot ser amb una mica de garbo, millor que millor. Que es va fent tard.

Comentaris (0)08-12-2013 07:47:41

La seva

Ahir, manifestació a Barcelona de la majoria silenciosa aquella amb la qual tant s'omplen la boca des del PP, en defensa de la Constitució i de la unitat d'Espanya.

Ahir va quedar clar, per si encara algú tenia dubtes, que aquesta majoria silenciosa i és majoria ni és silenciosa. No és majoria perquè si la Via catalana no va ser representativa de la realitat social del país, què en podem dir d'aquesta trobada de vells amics i coneguts?

Pel que fa a l'adjectiu "silenciosa", només voldria remarcar els crits de suport a les forces de seguretat espanyoles tot junt davant d'un dels espais més terriblement tèrbols que encara projecten la memòria del que va ser la repressió franquista a Catalunya: la comissaria de Via Laietana.

Per un cop he d'estar d'acord amb els manifestants d'ahir. Aquesta és la seva policia. La que va torturar i assassinar tants demòcrates és la seva policia. Igual com ho és del ministre Fernández Díaz, o d'aquells criminals que ara reclama la justícia argentina.

Aquesta és la seva lectura de la Constitució, de la llibertat, de la seguretat i d'Espanya i les seves autonomies. Res a compartir amb ells, doncs.

Un cop més, els defensors de la unitat d'Espanya ens van recordar, ahir, que a Espanya no hi fem res, ni ens hi volen, si no és sotmesos o detinguts.

Comentaris (1)07-12-2013 06:28:36

Les ganes ho poden tot

Quan realment hi ha ganes de fer una cosa, quan ralment hi ha la voluntat de fer-la, s'acaba fent. I és que fins i tot el món de la cultura (o el de les arts) pot estar a l'abast i al servei de tothom que s'hi vulgui acostar, trencant així aquesta mena de malefici pervers de la nostra societat que el situa a l'altar de les divinitats reservades a l'adoració d'una selecta minoria.

Fa uns dies vaig trobar per Internet aquest meravellós vídeo que ens demostra que aquella frase que diu que els catalans de les pedres en fem pans es queda molt curta davant la capacitat de crear bellesa, cultura i art d'aquells que només tenen il.lusió i que saben aprofitar, fins a límits insospitats, el poc que tenen al voltant.

Aquest vídeo és una autèntica bufetada a tots aquells que des de la cultura oficial la conceben com una exquisitat només reservada a ments preparades per assaborir-la (i que la puguin pagar, dit sigui de passada). Aquesta és, sense cap mena de dubte, la gran mentida de la cultura actual i la millor manera de perpetuar una societat inculta (en tant que privada de tenir-hi accésl).

I és que quan realment hi ha ganes, sempre es troba la manera.

Comentaris (1)06-12-2013 08:14:48

Descansi en pau

De tant en tant, sembla que el destí, o l'atzar, vulgui jugar amb el calendari. Avui mateix, aniversari de la Constitució Espanyola, els diaris van plens d'una altra notícia, sense cap mena de dubte, molt més transcendent: la mort de Nelson Mandela. Una notícia que, en bona lògica, eclipasa l'aniversari de la carta magna hispana.

Ja fa temps que esperàvem la notícia, i finalment Mandela ha dit adéu, només 23 anys després de sortir d'una presó on va passar-ne 27. Per una d'aquelles estranyes coincidències del calendari, si fa no fa, quan Mandela fou empresonat, jo vaig néixer, i com va dir la meva dona quan el van alliberar, ell havia passat tancat tota la nostra vida fins aleshores. Ell havia viscut a la presó tot el temps que nosaltres, senzillament, havíem viscut.

Ha mort l'últim gran líder polític mundial. Ha mort aquell que va fer bandera de la igualtat per damunt de tot, de la llibertat i de la pau. Tota una ironia avui que aquests conceptes són hostatges d'un règim que no té cap mirament a fer-los servir com a arma per reprimir, justament, els anhels d'igualtat, llibertat i pau i per evitar, sota una disfresa de respecte a les lleis, la lliure expressió d'un poble.

A mode d'epitafi, una de les frases tradicionalment atribuïdes a Mandela, però que no està gens clar que pronunciés mai: "sempre sembla impossible, fins que es fa" i una altra que sí que va pronuniar, l'any 1994: "la mort és inevitable. Quan un home ha fet el que considerava necessari pel seu poble i pel seu país, pot descansar en pau". Així sia.

Comentaris (1)06-12-2013 06:56:12

El conseller s'equivoca

Diu el conseller Homs que si finalment no hi ha pregunta, ni consulta, tots haurem fet un ridícul monumental. Discrepo. Si això passa, no "tots" haurem fet el ridícul. Anem a pams:

- Els ciutadans, massivament, ja hem dit què volem, amb formes d'expressió exemplars i gens ridícules.

- Els partits espanyolistes sempre han mantingut la mateixa postura. Cap ridícul, doncs.

Altra cosa són els responsables de no arribar a una pregunta tan senzilla que fins i tot fa vergonya que no es pugui arribar a formular.

Qui faria el ridícul, en aquest supòsit de no pregunta?

En primer lloc, CiU (remarco C i U, per separat) i ERC, en tant que govern i suport parlamentari respectivament, per ser incapaços d'atendre el clam de la ciutadania, per raons de pur i simple tacticisme, o per botiflerisme.

En segon lloc, Iniciativa i PSC, pels seus constants canvis de posició que, a banda de per marejar la perdiu, només hauran servit per acabar-los situant, ho vulguin reconèixer o no, al costat de PP i Ciutadans, sota el pretext de propostes i matissos impossibles.

Per tant, no s'hi val universalitzar el ridícul si finalment no hi ha pregunta ni consulta. D'altra banda, si això arribés a passar (i estic convençut que no), crec que l'únic gest d'honestedat possible seria una nova convocatòria electoral, amb una renovació absoluta de noms a les llistes, perquè els que haurien tingut responsabilitats polítiques fins ara quedarien absolutament incapacitats per comprometre's a res més en el futur. Qui els podria tornar a creure? Qui en podria confiar?

En resum: pregunta i consulta ja. I si ha de ser sense consens, que així sigui. La voluntat del poble sempre ha d'estar per sobre de les estratègies polítiques i, de moment, l'únic que realment estan fent, entre tots plegats, és el paperot més absolut.

Comentaris (1)04-12-2013 08:28:35

No tenen vergonya

Era d'esperar. És trist dir-ho, però és cert. L'andanada recentralitzadora del govern espanyol està assolint nivells d'autentica desvergonya. Ja ni intenten dissimular allò que realment volen: tornar a l'estat tot el que sempre ha estat seu (segons ells) i que aquests últims anys havia estat usurpat per les comunitats autònomes. Punt i final al sistema autonòmic, doncs. I de catalunya com a país.

El darrer capítol -fins ara- és l'informe que ha rebut la Generalitat amb el pretext de simplificar les administacions, tot evitant duplicitats. Així, i partint del principi que tot el que pot fer l'estat no ho ha de fer ningú més, ja podeu imaginar què diu. Entre altres perles, demana l'eliminació d'un bon grapat d'organismes nostres: el síndic de greuges, la sindicatura de comptes i molts altres.

La meva pregunta és quan trigaran a proposar l'eliminació del Parlament, del Govern i del president, perquè les seves funcions també les poden exercir, seguint la seva lògica, les institucions estatals.

Ni simplificació, ni estalvi, ni punyetes. Pura i simple involució. Aquest és el futur que ens espera si no marxem aviat. Ni segones vies ni terceres. Tot el que no sigui defensar allò que tant ens ha costat recuperar, serà la desaparició com a poble. I si algú encara té dubtes, que llegeixi les magnífiques, democràtiques i constitucionals propostes del govern Rajoy. I el silenci còmplice del PSOE.

Comentaris (2)03-12-2013 15:39:40

Dissenyar el futur

Una altra de les coses importants que ens deixarà el procés cap a la independència que, vulguin o no, anem fent és la reflexió sobre els models d'estat i de societat que comporta, i que s'està duent a terme, sobretot, des del Consell Assessor per a la Transició Nacional.

Tot sovint tendim a acceptar la realitat tal com és i renunciem, potser sense adonar-nos, a creure que la nostra societat es podria organitzar d'una altra forma. Però vet aquí que si ens trobem davant la conjuntura històrica de construir un estat nou (com és el cas), tant si volem com si no, hem de repensar-ho tot, absolutament tot. Des de l'escola, per exemple (i aquí partim amb l'avantatge d'un model propi, prou rodat i més o menys efectiu) fins a la justícia, un dels àmbits més aparentment inamobibles. En aquest sentit, recomano la lectura d'aquest interessant article.

Aquests és un dels grans avantatges de construir coses noves: que les podem imaginar diferents i les podem fer realment diferents i millors.

Ara només cal confiar que aquell que en sigui competent hagi après la lliçó de quan es va posar en marxa la Generalitat recuperada, cap allà els anys vuitanta del segle passat, i es va deixar escapar la possibilitat (l'obligació, diria jo) de bastir una administració pròpia i moderna, perquè es va copiar, gairebé fil per randa, potser per mandra, potser perquè no se'n va saber més, la pitjor administració franquista, amb tots els seus vicis i tots els seus defectes. I així ens va.

Però com que diuen que dels errors se n'aprèn, potser ara tocarà fer-ho una mica millor. I ara en tots els àmbits.

Comentaris (1)02-12-2013 13:30:34

Menyspreu

Una de les característiques comunes a tots els règims dictatorials és l'absolut menyspreu a tot allò que es considera contrari o oposat. I és justament el menyspreu, l'exhibició pública i indecorosa del menyspreu, més concretament, un dels trets característics de la manera de fer del PP. Repassem, com qui no vol la cosa, alguns exemples:

- Menyspreu a la premsa, amb la proliferació de rodes de premsa sense preguntes o a través de televisors.

- Menyspreu als aturats, expressat magistralment amb aquell famós Que se jodan! de la diputada Fabra.

- Menyspreu al català, pràcticament esborrat ja del País Valencià i de les Illes i objectiu clar a Catalunya.

- Menyspreu a la vida humana, per tot el que han arribat a dir per defensar de les tanques assassines de Melilla.

- Menyspreu a la llibertat d'expressió, amb una futura llei que criminalitzarà la dissidència pública.

- Menyspreu a la cultura, amb uns increments d'impostos impensables arreu.

- Menyspreu a la investigació i a la ciència, tot tancant programes d'investigació i forçant a marxar els investigadors.

- Menyspreu a la història, negant els crims del franquisme i desenterrant una història d'Espanya tan falsa com ideològica.

- Menyspreu als discapacitats, amb l'eliminació sistemàtica de línies d'ajut.

- Mensyspreu a la justícia, a cop d'indults arbitraris.

- Menyspreu als joves, enviant els millors estudiants a servir cafès a Londres, i titllant-ho de gran oportunitat.

- Menyspreu als votants, amb canvis electorals, com el de Cospedal, que tanquen la porta als partits no majoritaris.

- Menyspreu als treballadors, amb una eliminació sense precedents de drets que ens fa retrocedir 4 o 5 dècades.

- Menspreu contra els que volem votar, més enllà de les eleccions que els faciliten l'accés als diferents governs.

- Menyspreu als estudiants, retallant ajudes públiques i barrant el pas a la universitat als que menys diners tenen.

- Menyspreu a la veritat, a base de mentides constants, sense cap mena de rubor.

- Menyspreu als serveis públics, amb el tancament de televisions i ràdios públiques per malvendre-les a empresaris afins.

- Menyspreu en la manera d'expressar-se dels membres del govern, des del president fins a ministres com Wert o Montoro.

I podríem seguir amb infinitat més d'exemples del menyspreu absolut d'aquesta gent cap a tot i tothom que no pensa exactament com ells. Quant trigaran a recuperar la bandera de l'àliga, sota el pretext que té valor històric o a restituir el crucifix a les aules, amb el Rei i el president a banda i banda?

No ens enganyem. Es tracta d'un menyspreu absolut a la democràcia i la voluntat de recuperar un estat monolític on només hi ha el blanc i el negre, el nosaltres o el contra nosaltres. I d'això se'n diu, ras i curt, dictadura.

Per tot això. També per tot això, ens cal la independència.

Comentaris (1)30-11-2013 06:51:11

Recapte

Un dels significats de la paraula "recapte", i segurament el més desconegut i menys usat és: "valor, importància, reputació, categoria social", aplicat a les persones.

Ahir i avui, el Banc dels Aliments de Catalunya està duent a terme un nou recapte massiu d'aliments per atendre les necessitats més bàsiques de cada cop més persones, ni que només sigui un parell de mesos. L'objectiu? recollir 3.000 tones d'aliments en dos dies, amb la col.laboració de 20.000 voluntaris desplegats a 1.800 punts de recollida de 240 localitats catalanes i d'uns quants milions de ciutadans diposats a col.laborar.

Aquestes xifres, si no fos perquè són una resposta ciutadana a un drama terrible de molts dels nostres veïns, serien formidables. I potser també ho són, malgrat tot, perquè demostren que tots nosaltres, individualment, ens sabem moure per ajudar a qui ho més ens necessita.

Tots plegats, cadascú en la justa mesura de les nostres possibilitats, tornarem a demostrar que, quan cal, hi som; perquè realment som gent de recapte. Perquè som un país de gran recapte.

Comentaris (2)29-11-2013 12:43:39

Imaginació no falti

La imaginació és la manera com podem atendre la necessitat de ficció que tenim els humans. No es tracta de fugir de la realitat, sinó de servir-nos-en per canvia-la, per crear una nova realitat, potser imaginària, potser fictícia, però ben segur que infinitament més amable.

De fet, qui més qui menys, hem fer servir la imaginació per mirar de millorar la nostra existència i la d'aquells que envolten, cadascú dins de les nostres capacitats i possibilitats. Però vet aquí que, de tant, ens trobem amb exemples de persones capaces d'imaginar autèntics móns nous, autèntiques realitats que fan la vida realment més agradable, al nivell més domèstic i quotidià. Un exemple? Aquesta fantàstica ocurrència.

Atrevim-nos a imaginar. Atrevim-nos a explotar tots els recursos que tenim a la vora, siguin els que siguin, i veurem com la realitat, fins i tot la més ensopida o més trista, pot canviar i esdevenir una mica més agradable. Ara que som a les portes de Nadal, potser és bon moment per deixar volar lliures tots els coloms que tenim a dins del cap, i que només esperen que els obrim les portes de bat a bat.

Comentaris (0)29-11-2013 10:15:54

L'anunci de l'anunci

Això de la consulta sí que és un culebrot, i no els que fan a la tele... Ahir, el portaveu parlamentari de CiU, Jordi Turull, va anunciar que el president anunciarà, en tres setmanes, la pregunta de la futura consulta sobre el nostre futur.

Bona notícia, en qualsevol cas. De tota manera, una mica de silenci, tampoc no faria cap mal, si tot el que s'ha de dir és que abans de Nadal ens diran una d'important.

Si alguna cosa hem demostrat que tenim, els catalans, és paciència. Per tant, no ve de tres setmanes. El que sí que m'agradaria, si és que la cosa va realment de debò (i de moment, no tinc cap raó objectiva per dubtar-ho), és que l'anunci es faci amb la solemnitat i amb la contundència que cal, atesa la seva transcendència. Potser, fins i tot, estaria bé que la cosa no quedés com un tràmit més o menys apanyadet al Parlament.

La ciutadania, aquells que ens expressem al carrer i no a les seus institucionals, fa molt de temps que valorem -fins i tot per damunt de les ideologies, si cal- els bons lideratges. Potser l'anunci de data i pregunta per a una consulta que es presenta complicada (insisteixo, si realment va de debò), mereix una demostració de lideratge i d'inequívoca voluntat d'atendre la veu del poble.

Això sí que seria realment un anunci com cal, i no la trompeteria que anuncia l'arribada del senyor del castell.

Comentaris (2)28-11-2013 12:53:38

Pàgines: 123456109110111112113114120  <>