login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Paciència i constància

Paciència i constància són dues paraules que gairebé han desaparegut del nostre llenguatge habitual i, per tant, de les nostres vides. Ho volem tot, de manera immediata. I quan dic "tot", m'estic referint a qualsevol aspecte de la nostra existència. Vivim de pressa, amb la necessitat imperiosa d'arribar no sabem ben bé a on, però ja mateix. I potser aquesta manera de viure podria ser fantàstica, si no fos per la quantitat de frustració i d'insatisfacció que ens genera, perquè no sempre -gairebé mai, de fet- les coses acaben sent com havíem pensat o com voldríem, perquè sovint ens movem més enduts per rampells que per reflexions.

Paciència i constància, al meu parer, són conceptes clau de gairebé tot el que fem. Des d'educar un fill, fins a muntar un negoci, acabar uns estudis, trobar la feina que ens agrada, conviure en parella, esperar grans canvis socials... Tot acaba requerint, si ens hi fixem, bones dosis de paciència i una enorme inversió de constància.

Bé, de fet, encara podria afegir un altre element: saber on volem arribar. Si no enfilem la carretera que toca, difícilment podrem arribar al nostre destí, si no és a força de tombs i més tombs i de molta desesperació. I així i tot, estaria per veure.

Encara que sigui una mica contracorrent, vull reivindicar el paper de la paciència i de la constància. Els pagesos fa temps que ho saben, que les coses tenen el seu ritme. Fins i tot la Bíblia ho sap. Els únics que sembla que ens entestem a ignorar-ho som nosaltres que, a mig camí entre la terra i el cel, oblidem que, com diu la dita, goteta a goteta es fa riuet.

Recuperem, doncs, la saviesa antiga, ancestral, i ben segur que tot el que ens proposem se'ns anirà fent, a poc a poc però de manera inexorable, una mica real. I no hi ha res de més satisfactori que anar descobrint els resultats de la nostra dedicació a allò que fem.

Comentaris (0)16-03-2014 06:48:49

No és per riure

La incontinència verbal del ministre Margallo es comença a fer un lloc de privilegi en l'imaginari col.lectiu català. Des de fa uns dies, es comença a divulgar una nova paraula: "margallada" per definir les ocurrències amb què el ministre ens sorprèn dia sí i dia també. El darrer a fer servir aquest autèntic neologisme ha estat el propi conseller Mas-Colell.

De tota manera, em sembla que és molt perillós caure en la frivolització de les paraules del ministre. En primer lloc, perquè és justament això, un ministre, no un polític o un periodista qualsevol. En segon lloc, perquè en tant que ministre d'exteriors, les seves declaracions es traslladen, de manera immediata, i com a instruccions o argumentari, a tot el cos diplomàtic espanyol arreu del món. I en tercer lloc perquè són sempre declaracions que, més enllà de buscar un titular fàcil, tenen per objectiu crear por en el si de la societat catalana; i crear por de manera planificada no és cap broma.

El que està fent el ministre Margallo -seré benèvol- no és altra cosa que una absoluta deslleialtat institucional, a través de la intoxicació de la població. Altres membres del govern del qual forma part practiquen la mateixa deslleialtat a través de filtracions, com les referents a la futura implantació d'un centre logístic d'Amazon a Catalunya (malgrat les més que provables clàusules de confidencialitat i del mal que puguin fer a les negociacions), o amb insinuacions insidioses, com les que apunten als mossos d'esquadra com a filtradors de les fotos del DNI dels jutges favorables a la consulta.

En resum. Les margallades, per dir-ne d'alguna manera, no són ocurrències més o menys desafortunades. Són l'expressió d'un autèntic terrorisme d'estat. I remarco el substantiu "terrorisme", en tant que conjunt d'accions que tenen per objectiu crear terror entre la societat, per més que ara, o justament per això, el ministre en qüestió demani un alto el foc verbal (caldria demanar-li qui està disparant -verbalment, és clar-). Ell és plenament conscient -i culpable- del que fa i de per què ho fa. Cap broma.

Comentaris (0)15-03-2014 06:13:52

Anem endavant o enrere?

Estava jo a punt de començar a escriure sobre la nova mostra de l'imparable procés de recentralització del govern espanyol, ara posant els impostos propis en el punt de mira, quan me n'he adonat que em començava a fer mandra dedicar temps a aquesta simple anècdota (una més), quan la recentralització i el retrocés social de tres o quatre dècades ben bones és molt més general, molt més intens i, lamentablement, molt més assumit que no ens pensem.

Així és que he decidit passar del ministre Montoro i de tot el govern neocatòlic i neoconservador del qual forma part i comentar un seguit de tendències (ara "moda" està passat de moda) que em semblen especialment perilloses, des de la perspectiva de la sempre pendent i polèmica igualtat de gènere.

Tot just ara que cada vegada són més les dones amb una alta capacitat d'influència social (potser no política o econòmica, però sí social), trobem una revifalla d'activitats tradicionalment atribuïdes al gènere femení, des d'algunes fisiològicament inherents, com la lactància materna -sense entrar en les seves virtuts-, de la qual se n'ha fet pública bandera, fins altres com ara el gust pel punt i el ganxet, el patronatge (antic corte y confección), la cuina -especialment la rebosteria, tan present al model de família tradicional de les pel.lícules i sèries nordamericanes- i que avui se'ns mostren com a autèntiques icones de la modernor.

En resum, tot un seguit d'estereotips femenins que havien caigut en desús i que ara reapareixen amb força. Casualitat? neotradionalisme? senzillament masclisme institucionalitzat? Si hi afegim el paper de la dona perfecta (estèticament perfecta segons els cànons de cada moment) i sovint decorativa que no ha desaparegut mai i hi sumem les no poques veus que tornen a proclamar la importància de la dona com a mare, responsable de la casa i cuidadora d'avis, ara que hi ha poca feina i sovint mal pagada, crec que, com a mínim, valia la pensar-hi uns minuts i dedicar-hi unes línies.

Comentaris (0)14-03-2014 06:29:11

Velles i noves fractures

Recordeu quan era notícia el risc de fractura digital a la societat catalana? Quan disposar o no de connexió ràpida a Internet era un problema social? Quan l'anomenat analfabetisme digital era un dèficit educatiu?

Els temps han canviat. Massa i en massa poc temps. Ara, la fractura és econòmica, perquè la distància entre rics i pobres (realment pobres) es fa més i més grossa cada dia que passa. Ara, el problema (drama) social és no poder accedir a la xarxa elèctrica, ni de gas, ni d'aigua, uns subministraments bàsics clarament prohibitius per a cada dia més ciutadans. Ara, el gran dèficit ja no són les carències formatives, són les carències alimentàries.

Les preocupacions digitals de fa no massa ens hipotecaven el futur, sense cap mena de dubtes. Però les actuals ens bloquegen el present i ens condicionen el desenvolupament del país durant dècades, perquè tot i que un dia millorin els problemes econòmics, l'empremta d'aquesta fractura, en forma de precarietat i començant per al pròpia salut, seran terribles.

Enmig de tot plegat, un ple monogràfic sobre la pobresa, al Parlament. Necessari. Imprescindible, de fet. Però també previsible i, lamentablement -segurament- inútil. Una desfilada de bones paraules, de retrets, de declaracions pensades per a la foto i el titular fàcils, i ben poca cosa més. Ah, sí, i avui les conclusions. Gran notícia.

La independència com a solució? Segur que no, perquè el nostre sistema socioeconòmic és injust de mena i la imaginació política un bé escàs. Però segur, també, que ajudaria molt poder decidir què fer davant de cada situació, amb capacitat plena per actuar (no com ara) i de gestionar els nostres recursos (no com ara).

Ahir els diputats van marxar cap a casa cofois i satisfets de la feina feta, mentre els pobres seguien al carrer, o malvivint sota cobert, en condicions precàries, aquells que encara tinguin un sostre, o fins i tot una feina, que avui ja no són garantia de res. Ni de present, ni de futur. Avui, segona part.

Comentaris (0)13-03-2014 06:13:20

Stars estat.cat

No sé si Catalunya serà mai independent d'Espanya, però si així fos (i així ho espero), la independència serà molt més radical que no ens pensàvem. Preparem-nos per despegar, per abandonar el planeta i per emprendre un viatge a l'infinit i més enllà.

Sempre havia cregut que l'estelada era un símbol d'alguna altra cosa, i ara resulta que és gairebé una profecia. O això és el que va anunciar, amb la seva clarividència habitual, el ministre d'exteriors (d'espais exteriors, pel que sembla) Margallo, tot afirmant sense immutar-se que una Catalunya independent estaria condemnada a vagar eternament per l'espai sense reconeixement europeu pels segles dels segles (aquí es nota la influència d'altres col.legues de Consell de Ministres, més habituats amb les intervencions divines).

I jo em demano: si hem de vagar eternament per l'espai, a qui li pot importar Europa? Quan ets viatger interestel.lar, ja se sap, la terra i tot el que hi viu queda enrere.

Cada dia són més eloqüents les raons per seguir lligats a Espanya (pels segles dels segles). Eloqüents i divertides, de fet.

No hi ha dubte que un toc d'humor sempre va bé, sobretot en moments transcendentals. Caldrà demanar que no hi hagi canvis al govern de Madrid, si més no d'aquest visionari galàctic, i que la festa continuï.

Comentaris (0)12-03-2014 06:13:25

Sant futbol, que val per tot

Si calgués crear un sant contemporani, això sí, ben allunyat dels principis eclesiàstics, sense cap mena de dubtes, hauria de ser el futbol. Seria una nova figura: el sant impersonal (en el sentit de no persona) i immaterial.

Per demanar la dimissió del president valencià Alberto Fabra, la gent s'ha empescat una multitudinària exhibició de targetes roges. Potser és l'única manera que el tal president entengui què li estan demanant.

Però aquest no és l'únic cas. Pensem en l'habitual diari esportiu que acostuma a passejar Mariano Rajoy de bon matí. Aquesta és l'actualitat que realment es veu que el preocupa (o ocupa).

I ara que som a les portes d'una consulta, l'atzar -o el calendari- ha volgut que siguin poc després del mundial de futbol o, el que és el mateix, d'una nova exaltació patriotera amb el pretext de La Roja. Preparem-nos per a la major campanya publicitària en favor de la unitat d'Espanya que s'hagi vist mai. No vull ni pensar què pot arribar a passar si per una d'aquelles casualitats el conjunt espanyol guanya el campionat.

Sigui com sigui, un estiu d'exaltació hispana al més alt nivell, el personal despistat amb la cosa dels gols i el fantasma de la independència silenciat (o això es pensen). Definitivament, segons ells, Sant Futbol val per tot. Res de nou.

Comentaris (0)11-03-2014 06:08:52

Arguments cada cop més definitius

La capacitat argumental i de raonament lògic del PP, i molt especialment del seu líder carismàtic, Mariano Rajoy, algun dia acabaran formant part dels manuals de retòrica. La darrera mostra, els seus arguments contra la consulta. Per resumir, tot aprofitant unes línies d'un bon article de Vilaweb: "només es poden consultar decisions d'especial transcendència i no hi ha lloc per a 'consultes merament especulatives'. En aquest sentit, apunta que 'si Catalunya sola, de manera unilateral, no pot decidir jurídicament la seva separació d'Espanya, tampoc ho pot tècnicament consultar. I si no ho pot consultar, no se li pot delegar la facultat corresponent."

Què voleu que us digui. A mi, determinats raonaments em comencen a recordar, cada cop més, algunes argumentacions del genial Groucho Marx (m'ha recordat allò de la parte contratante...), o allò que va dir un tal Rafael Gómez Ortega "El Gallo" (1882-1960), matador de toros : "lo que no puede ser, no puede ser, y además es imposible".

Tant en un cas com en l'altre, massa seriós ni massa sòlid, el raonament, no sembla. Però és el que hi ha. Encara que si tan intranscendent, absurd i impossible és tot plegat, potser caldria explicar què passa amb les nacionalitzacions massives d'estrangers.

Comentaris (2)10-03-2014 06:21:36

Orgull

De vegades, les llengües no tenen prou paraules per expressar determinades realitat, sentiments, pensaments... llavors cal inventar-ne de noves, o prendre-les d'alguna altra llengua.

Serà que avui és diumenge, o que tenim la primavera a tocar -no ho sé-, però avui trobo una mica justet el meu idioma. Necessitaria expressar alguna cosa similar a allò de la vergonya aliena, però en positiu. I no sé si "orgull aliè" és prou apropiat, però potser ja em serveix. No em val el ja conegut "sentir-se orgullós de", no. El que necessito és expressar alguna cosa més interioritzada. Igual com som capaços d'assumir com a propis els defectes dels altres i passar-ne vergonya per coses que no hem fet, voldria poder fer meva la satisfacció aliena i compartir-la, encara que no sigui mèrit propi, sinó dels altres.

Potser m'estic embolicant massa. Sigui com sigui, segur que teniu a prop gent per la qual podeu sentir aquest "orgull aliè" de què us parlo i que us fan la vida una mica més feliç. Personalment, em sento un autèntic privilegiat, en aquesta qüestió.

Comentaris (0)09-03-2014 06:54:28

Lideratge

Una de les afirmacions més habitualment compartides per tothom és que, a nivell mundial, hi ha una greu manca de líders, de personatges capaços de moure multituds i, en conseqüències, d'anar construint un món una mica millor.

No hi ha dubte que la mediocritat s'ha fet ama i senyora de l'escena política universal. Vivim a remolc d'allò que hom anomena "els mercats" i que en realitat són quatre gegantines corporacions que decideixen des de qui ha de governar a cada lloc, fins quant ha de costar una barra de pa a qualsevol lloc del món.

Curiosament, però, enmig d'aquest escenari gris, apareixen personatges que traspuen capacitat de lideratge i que són capaços d'assolir objectius aparentment impossibles. En el cas del nostre país, tenim el privilegi de comptar amb quatre digníssimes representants de què hauria de ser l'autèntic lideratge social. Venen d'àmbits prou diferents, i per tant prou complementaris, com per abastar gairebé qualsevol espai social. Estic parlant, evidentment, de Teresa Forcades, d'Ada Colau, de Muriel Casals i de Carme Forcadell, responsables últimes (o rostres visibles, si voleu), d'una enorme mobilització social en uns temps especialment tempestuosos.

Dijous vam poder assistir a una tertúlia de totes quatre a "Can Cuní". Per resumir, el potencial de lideratge d'aquestes quatre dones, basat en la intel.ligència, la capacitat comunicadora, la solidesa intel.lectual, la coherència i la credibilitat, hauria de fer pujar els colors a pràcticament tota la classe política i periodística del país, començant pel propi amfitrió d'aquesta tertúlia.

Com molt bé expressava una de les piulades que es van poder llegir durant aquest programa, és impossible trobar, avui, quatre homes, quatre catalans, amb les capacitats d'aquestes quatre dones. Farien bé els responsables polítics de començar a obrir els ulls i, de passada, les portes i finestres dels partits, perquè el perill de quedar definitivament al marge de la societat cada dia és més real. I ja ho va insinuar el propi president, no fa gaires dies, quan afirmava que se sentia més emparat per la societat que pels propis partits.

Vivim temps de canvis, i de canvis que seran molt profunds. Preparem-nos per a nous escenaris, noves estructures i, sobretot, nous noms i noves maneres de fer. El sistema polític (i de partits) actual ja no dóna més de si. I les necessitats i demandes socials es resisteixen a seguir ignorades.

Comentaris (1)08-03-2014 06:26:07

Rèquiem per la llengua

Tot el que es pugui arribar a dir a propòsit de la situació de la llengua a Catalunya, i molt especialment en relació a l'escola, comença a sonar, més o menys ben afinat, a rèquiem pel català.

Em sap greu, però fa anys que assistim a una ofensiva brutal d'extermini arreu del domini lingüístic ( a hores d'ara ja em sembla innecessari repassar tot el que s'ha fet per anorrear la nostra llengua) i no puc evitar d'establir un paral.lelisme entre el que diu un conegut poema de Martin Niemöller i la situació que estem patint.

Hem caigut en una trampa jurídica mortal, no sé si per inconsciència o per mèrits dels nostres enemics, però de la qual ens serà impossible de sortir si no és proclamant la nostra plena sobirania. Potser hauria calgut actuar abans, fins i tot, quan anàvem contemplant tot el que passava al País Valencià, a les Illes o a la Franja, segurs i confiats en la nostra capacitat per evitar una ofensiva similar a Catalunya.

Però ara ja no serveix de res reflexionar sobre el passat. La situació és la que és, el model d'escola catalana està tocat de mort -mentre seguim sota les lleis espanyoles- i, amb una escola agonitzant, el futur de la llengua, a mig termini, s'enterboleix, i de quina manera. Calen noves idees, noves maneres de fer i, segurament, noms nous per mirar d'aconseguir el que avui sembla gairebé un miracle.

I acabo aquestes quatre ratlles amb el poema al qual m'he referit anteriorment, en la seva versió catalana, amb la confiança que faci pensar una mica a qui correspongui i tingui capacitat de fer i de decidir:

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista.

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista.

Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu.

Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.

Comentaris (1)06-03-2014 12:40:09

L'Europa civilitzada

Esgarrifen les xifres de l''informe de l'Agència dels Drets Fonamentals de la Unió Europea que han anat apareixent a diferents mitjans. A tall de resum: el 5% de les dones europees han estat violades, i gairebé la meitat han patit maltractament psicològic.

Algunes dades més:

- El 33% de les dones europees han patit violència física o sexual a partir dels 15 anys. Un 22% en el cas de les dones espanyoles (un 52% a la modèlica Dinamarca, un 47% a Finlàndia...).

- En un 67% de casos d'agressió fora de la parella, l'agressió va ser feta per un home, xifra que puja al 97% en el cas d'agressió sexual.

- El 45% de les europees afirma haver estat objecte d'alguna mena d'assetjament sexual, com ara tocaments, bromes ofensives o recepció de material pornogràfic no desitjat... comportaments que encara no es veuen sempre com a assetjament.

A les portes del dia de la dona treballadora, resulta indignant constatar que un terç de les agressions es van produir en l'àmbit laboral.

Aquesta és la realitat de la civilitzada Europa. Podeu trobar informació més detallada en aquest article, o en aquest altre, que comença destacant que el 27% de les europees ha patit agressions físiques, i el 12% sexuals, abans dels 15 anys.

És urgent repensar el concepte mateix de civilització i, tot seguit, les polítiques educatives de la societat en general, així com les de la suposada protecció de les dones europees, ja que el nostre meravellós sistema legal fa que només una de cada tres víctimes, Europa -aquí moltes menys- arribi a denunciar les agressions que pateix.

Quant masclisme, encara. Quanta impunitat. I quanta tolerància.

Comentaris (2)05-03-2014 14:03:51

Debat obert?

Fa pocs dies va saltar a alguns mitjans la notícia d'un nou servei turístic de Barcelona: les visites guiades per antics sense sostre pels espais menys habituals de la ciutat.

No hi ha dubte que per a moltes persones en situació desesperada, la possibilitat d'una feina com a guia turístic és un autèntica benedicció. Des d'aquesta perspectiva, res a dir. Al contrari.

Els meus interrogants apareixen quan em demano si ha d'existir algun tipus de límit al turisme. Ja hem vist empreses que fan negoci amb turisme bèl.lic (a zones en conflicte obert, evidentment, no a espais de memòria), o amb itineraris per zones socialment desafavorides, com ara les faveles de Rio de Janeiro. Finalment, el fenomen arriba a Barcelona.

No tinc cap dubte que, com diu la dita, "en temps de guerra qualsevol forat és trinxera" o, si voleu, que en temps de crisi, qualsevol manera lícita de sortir de l'atur és legítima i digna d'aprofitar. Del que sí que tinc algun dubte (encara no resolt en cap sentit) és sobre la legitimitat ètica, o moral, o el que vulgueu, de convertir la misèria aliena en espectacle turístic.

Debat obert (si més no per a mi mateix). Res més, i sense apriorismes.

Comentaris (1)04-03-2014 10:29:58

El periodista català

Marc Marginedas ha estat alliberat. Aquesta és la gran notícia que ens va deixar el cap de setmana.

El que em va sorprendre (o potser no tant) van ser les paraules de Mariano Rajoy, en ple acte propagandístic popular a Sevilla, tot referint-se al "periodista catalán" (no li vaig sentir dir el seu nom) amb una breu referència que finalitzava amb un emotiu "Lógicamente está contento, y todo lo que vendrá a partir de ahora será mucho mejor de lo que ha vivido".

Més enllà de la buidor del missatge, m'agradaria remarcar el fet que no va dir el nom del periodista i que només s'hi va referir per la seva professió i origen. Una de dues: o no recordava el nom (serà que poc l'ha escoltat o fet servir aquests mesos de captiveri) o tant se li'n fot el nom i el que interessa és remarcar que el president d'Espanya ha aconseguit l'alliberament d'un català (això ho donaria, encara, per més que segur).

Tant en un cas com en l'altre, una manca de sensibilitat (o de respecte) absoluta. Res de nou, d'altra banda.

Comentaris (1)03-03-2014 11:20:23

Carnaval

Carnaval és sinònim de disbauxa, de disfressa, d'anonimat i de transgressió. Carnaval és aquell temps en què, per unes hores, podem jugar a ser allò que no som, però que ens agradaria.

I si, per un cop només, intentem un carnaval invers? I si per un cop ens traiem la màscara i la disfressa que ens posem cada matí per anar a la feina, per sortir al carrer, per conviure amb la parella, per parlar amb els fills, per quedar amb els amics, per saludar els veïns... i ens atrevim a mostrar-nos realment com som?

Potser aquest seria el més transgressor de tots els carnavals possibles.

Però mentre això no passa -que no passarà mai, segurament-, que cadascú es vesteixi d'allò que bonament li plagui i apa!, cap a la rua. Que són quatre dies, oi?

Comentaris (2)01-03-2014 07:25:27

Llarga vida als monopolis

Els governs de dreta i autoproclamats liberals, com ara el del PP, tradicionalment han fet bandera de la competència, com a factor positiu en l'evolució econòmica. Però tot sovint se'ls veu el llautó. Si no, a sant de què s'han de posar ara a limitar l'ús del micromecenatge, del finançament col.lectiu, si voleu?

La resposta em sembla ben simple: cal mantenir el monopoli del finançament de qualsevol projecte en mans de la banca, encara que ja faci anys que hagi tancat l'aixeta dels diners i que els pocs que deixa anar siguin a interessos indecents. Només faltaria que poguessin tirar endavant propostes culturals, negocis, iniciatives... sense els diners i la usura dels bancs. O potser, i sense abandonar la banca, encara hi ha raons més fosques?

Si algú tenia dubtes, ja sabem per a qui treballa el govern del PP. Un cop més, les seves mesures ho deixen ben clar.

Per cert, hem sabut aquesta notícia coincidint amb un informe d'una important agència de qualificació que atorgaria la màxima solvència a una Escòcia independent i pel que sembla, també a una Catalunya independent, en una nova demostració que les mentides populars només són això, mentides.

El que no són mentides, sinó més aviat un lapsus del subconscient, és la piulada de la vicepresidenta espanyola parlant de la part espanyola de l'Ebre. I és que per més que ho vulgui negar, ja treballen amb la perspectiva d'una Catalunya separada d'Espanya. D'una Catalunya a la qual, en justa resposta a la seva gosadia, cal deixar sense aigua. Aquest nou pla hidrològic és la plasmació de la vella dita: a l'enemic, ni aigua.

El dia que ens toqui viure com un país normal, haurem d'aprendre a desmuntar monopolis i mentides. Tot i que no serà fàcil. Aquí tampoc.

Comentaris (0)01-03-2014 07:12:26

Pàgines: 123456108109110111112113125  <>