login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Moralitat i política

Alícia Sánchez-Camacho va acusar ahir el president Mas de fer un "xantatge immoral" per vincular el futur de la paga extra dels funcionaris al fet que el govern de Madrid compensi per la pèrdua que suposa el bloqueig a l'impost sobre dipòsits bancaris.

Dona, potser sí que no tenen massa (gens, de fet) a veure els sous dels funcionaris i la recaptació o no d'un impost que no té caràcter finalista ( com podria ser la restitució de la paga extra), encara que tot són diners, però parlar d'immoralitat...

Francament, penso que el que resulta totalment contrari a la moral, és a dir (i tirant de diccionari), a allò que concerneix als costums, actes i pensaments humans respecte a llur bonesa o malesa, és l'ofec constant i sostingut de les finances públiques catalanes a base del bloqueig de taxes i impostos (euro per recepta, dipòsits bancaris...) i a l'impagament dels deutes signats, fins i tot en el marc d'una llei fonamental com és l'Estatut, sota el pretext de la crisi i amb la promesa (o brindis al sol, em temo) de pagar quan hi hagi quartos.

Si hem de parlar d'immoralitat, ja ho sap, senyora Sánchez-Camacho. I si vol parlar de xantatge, potser caldria començar per l'escanyament econòmic com a instrument coercitiu (si no es vol sentir "de xantatge"), animat amb un discurs apocalíptic per crear pànic, simplement, contra la voluntat d'un poble de decidir el seu futur

En resum, que si vincular sous públics i nous impostos no sona gens bé, encara desafina més aquesta crida a la moral, venint d'on ve.

Comentaris (1)26-09-2013 14:40:54

Catalanitzar Espanya?

No fa gaires dies, Esperanza Aguirre parlava de la necessitat de catalanitzar Espanya, enmig d'un discurs enganyós, farcit de lloances a Catalunya, com a disfresa rere la qual amagar una negació absoluta del nostre dret, no ja a la independència, sinó simplement a votar.

M'agradaria recordar tots els intents de catalanitzar Espanya. Així de memòria, i sense fer gaires esforços (penso que la cosa tampoc no els mereix), recordo tots els anys dels governs Pujol, l'operació reformista de Miquel Roca, i l'intent de pacte de Maragall i el nou Estatut.

No està gens malament, oi? Cal recordar com van acabar totes aquestes intentones? Doncs, jo em demano: per què ara hauria de servir per res un nou intent? De la mateixa manera, també em pregunto quines possibilitats hi ha d'arribar a bon port amb una proposta federalista o confederalista? En tots dos casos, la resposta és la mateixa: això no serveix de res. I no serveix de res perquè Espanya ja està prou còmoda sent com és i no té cap, absolutament cap, necessitat ni intenció de canviar l'estat actual de les coses, tret que no sigui per enfortir el seu estat, al preu que sigui.

Per tant, la realitat és que o bé acceptem la situació que tenim ara mateix, procés de recentralització inclòs, o bé seguim, fent cas omís a aquests autèntics cants de sirena que arriben per totes bandes (i és que en això són iguals PP, PSC-PSOE i UDC), tot mantenint el nostre rumb, desafiant fins i tot l'evolució (bona aquesta!) cap a la independència i l'estat propi.

Comentaris (0)26-09-2013 06:24:08

La bossa o la vida

Morir, amb les noves mesures del govern del PP serà més barat que seguir un tractament mèdic. No sé si aquesta és la finalitat última de les darreres mesures de la ministra Mato (ara sí que farà honor al seu cognom), respecte al pagament del 10% del cost de la medicació que se subministri en un centre hospitalari, llevat que el pacient hi estigui ingressat.

A veure si ho entenc. No es pot cobrar l'euro per recepta, que certament té un determinat efecte dissuasori, a part de l'evident voluntat recaptatòria, però sí que es pot cobrar un 10% de tractaments oncològics, crònics... (molt més que un euro per recepta i, a més, sense cap efecte dissuasori, per tractar-se dels tractaments de què es tracta). Molt coherent el criteri, no sembla. Cap novetat, amb aquesta gent.

Però com sempre, feta la llei, feta la trampa. Si el pacient està ingressat, no paga. Fem apostes sobre un increment radical del nombre d'ingressos de determinades malalties i determinats pacients crònics? Vista la llei, seria molt d'aplaudir que els metges fessin una mica la vista grossa i facilitessin l'accès a medicacions imprescindibles a aquells que no poden pagar-les. El resultat? un increment de la despesa hispitalària, infinítament superior a l'estalvi farmacèutic.

Conclusió. Quan anem al metge, haurem de substituir allò d'"és greu?" per un "doctor, és car?" i, tot seguit, segons la resposta, per un "no creu que hauria d'estar ingressat, doncs?".

Felicitats ministra, acaba de descobrir que morir a casa és barat. Potser encara ens dirà que així es reforcen els lligams familiars (de la família cristiana que vostè diu defensar, evidentment). Ara que, més d'hora que tard, la mesura també serà un estalvi en pensions, oi?

Comentaris (1)25-09-2013 06:25:41

Per ser que no pot ser...

Això de la consulta sobre el nostre futur, cada dia que passa m'agrada més, i més convençut estic que tirarà endavant. I és que per ser que no erem tanta gent a la Via catalana, o que no es pot fer perquè és il.legal, déu n'hi do la de gent que s'hi està despertant per dir la seva. Per dir sempre "no", de fet.

A banda de la ja tradicional ofensiva de diferents ministres espanyols, i dels seus acòlits (i acòlites) a Catalunya o dels vells feixistes ressucitats per obra i gràcia de les cadenes de televisió i dels diaris més radicals, van apareixent personatges diversos, desbarrant amb més o menys gràcia. Els darrers, el retornat (i retronat) Duran i Lleida i la seva incendiària indefinició, Navarro i la seva ocurrència diària, o el propi Felipe González i el seu successor llunyà Zapatero, també contraris als nostres postulats, ara que queda tan lluny aquella famosa mentida: apoyaré... Com si no tinguéssim memòria.

Per l'altra banda, però, també van sortint veus que es posicionen a favor de la independència, com la nedadora Ona Carbonell o la tenista Laura Pons que, com tants d'altres abans, han hagut tota mena d'insults per intentar explicar la seva postura.

Però més enllà del que diguin o deixin de dir els uns i els altres, el que més m'agrada, i més optimista em fa ser, és que mentre uns són capaços d'argumentar la seva manera de pensar, els altres són absolutament incapaços d'oferir cap raonament lògic en defensa de la negativa al dret a votar. No hi ha forma que surtin de paraules com "no", "impossible", "il.legal", de desqualificacions sense cap base racional, o de les amenaces d'una ridícula intervenció militar.

Per ser que això de la consulta no pot ser, quant de soroll està generant, no? O potser és que sí que pot ser i temen el pitjor?

Comentaris (1)23-09-2013 15:02:40

Marca España?

A poc a poc, i si el conseller del ram no ho evita, ens anem acostant a la data assenyalada pels defensors a capa i espasa (actualitzeu l'expressió com millor us sembli) de la sagrada i indissoluble unitat de la nació espanyola, des del búnquer de la Constitució (diuen).

Serà curiós veure com es trobaran a Barcelona un bon grapat de personatges sortits del túnel del temps i de diferents llocs d'Espanya (es veu que la majoria silenciosa d'aquí no deu ser prou majoritària), disposats a plantar cara a la Via Catalana, animants (i ben segur que subvencionats) pel PP o per Ciutadans, si parlem de partits parlamentaris, i per tota mena d'associacions feixistes, amablement tolerades pels governs espanyols. Valdrà la pena comparar la impecable, festiva i pacífica cadena de l'11 de setembre amb els aldarulls, provocacions i violència que desplegarà aquesta concentració.

I és que les coses sempre són diferents segons qui les faci, i les maneres d'actuar d'aquesta gent són les de l'atemptat contra l'acte de la Diada a Madrid, o la d'aquesta concentració de Mataró. Catalunya té la seva manera de fer les coses i Espanya, la seva marca (o petjada) particular.

Potser el dia 13 de setembre, serà el moment de mirar a la cara Alícia Sánchez-Camacho o Albert Riera i demanar-los qui crea fractura social, qui genera violència i qui destrueix la convivència. I si m'apureu, a qui li interessa realment tota aquesta tensió innecessària.

Si finalment es fa aquesta manifestació feixista (molt més feixista que unionista), crec que el millor que podem fer és ignorar-la absolutament, no caure en la seva provocació, no respondre amb cap actuació, i deixar que facin l'únic que saben fer, esperant que els mossos d'esquadra realment defensin la gent i els béns de Catalunya d'aquells que venen només a agredir. El conseller, al capdavall, haurà de retre comptes de què hauran fet, o deixat de fer, i per què, igual com els responsables polítics que alimenten la concentració.

Comentaris (1)22-09-2013 07:54:44

No oblidem cap nom

Habitualment, quan es parla de la crisi econòmica i se li volen posar noms, una cosa que ens agrada força, aquesta que les coses tinguin rostre, es recorre als grans responsables del seu esclat als Estats Units, a determinats banquers espanyols (i algun que altre català) o a polítics que, en el seu moment, no van fer res per evitar-la o que després no han aconseguim altra cosa que fer-la més profunda.

Però hi ha uns altes noms. Hi ha un intent d’escriure una llista macabra de totes les persones que, impotents davant d’una realitat extremadament cruel, no han trobat altra sortida que el suïcidi. Us recomano llegir aquesta llista (encara incompleta) que corre per Internet. Són les persones que s’han tret la vida, a Espanya, bàsicament a causa de les anomenades “execucions hipotecàries” (què expressiu, no?).

Sona a autèntica burla veure com alguns destacats banquers i polítics (i jutges, no els oblidem) ben responsables de tot plegat, viuen enmig del luxe que els regalen altres bancs, una feina privilegiada, o el paradís dels consells assessors o de direcció de grans empreses, sovint privatitzades, mentre la llista de víctimes creix i creix sense aturador.

No sé si hi ha cap mena de justícia divina o còsmica (començo a dubtar-ho, vista la realitat). Però per si de cas existís, desitjo ferventment que no concedeixi ni un segon de repòs a tots aquests autèntics criminals. Cadascú de nosaltres en podria fer una bona llista.

Comentaris (2)21-09-2013 12:24:06

Relativitat domèstica

Una afirmació a propòsit de la teoria de la relativitat (no prou acurada científicament parlant, però prou útil) podria ser que que no hi ha un punt d'observació absolut, sinó que tots són relatius i tot el que observem depèn al nostre punt d'observació. És a dir, que fins i tot el temps depèn de qui i quan se'l miri.

De fet, tots tenim l'experiència de com de cruel pot ser un rellotge, tant si esperem alguna cosa que no acaba d'arribar, com si en gaudim d'alguna altra que no voldríem que passés mai. Però la física és així (o la vida), i està clar que la nostra posició davant de cada cosa condiciona la percepció que en tenim.

Avui pot ser un d'aquells diumenges presidits per l'espera, per aquesta mena de curiós compte enrere, la qual cosa el fa diferent a qualsevol altre, en una barreja d'emoció i impaciència. Potser aquest és l'escenari perfecte per llegir (o rellegir) aquesta alliçonadora reflexió.

Avui molta gent esperarà alguna cosa positiva, tot sabent que arribarà, encara que a la seva hora (no abans), mentre altres desitjaran que el temps voli per abandonar qualsevol situació especialment complicada, o que s'alenteixi i no acabi de passar mai. Però vulguem o no, el temps seguirà al seu ritme. La resta, les nostres circumstàncies i els nostres desigs.

I es que com diuen els versos de Gabriel Ferrater: "Que lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se'n van / de pressa".

Comentaris (1)21-09-2013 07:16:50

Anem bé.

Una de les coses que més fascinat em té de tot el procés de Catalunya cap a la independència és la poquíssima consistència argumental de tots aquells que s'hi oposen, i la solidesa que a poc a poc va adquirint el discurs que n'és favorable, i contra el qual ben poc es podrà fer.

D'una banda tenim els mitjans de comunicació, opinadors, tertulians i polítics antiindependentistes, que manifesten la seva oposició d'una manera visceral, molt visceral, i ben poc racional. Els seus arguments es poden resumir en el recurs a la Constitució com a veritat absoluta, o en la meravellosa frase d'Alícia Sánchez-Camacho que ve a dir que no es pot fer una consulta perquè és il.legal. Aquests arguments, però, venen reforçats per tota mena de personatges sortits de les catacumbes (o de les clavagueres) del franquisme que no s'estan de clamar per una intervenció militar, o un bombardeig de Barcelona si és el cas, tot animant els cadells feixistes i neonazis a sortir d'un armari on se senten molt incòmodes (i és que si no poden trencar res, no saben massa què fer).

D'altra banda tenim, a part de les manifestacions multitudinàries de la diada de 2012 i de la Via catalana (cal remarcar que totes dues sense incidents, malgrat l'enorme mobilització que han comportat), tres grans referents que generen arguments prou sòlids i que, de moment, ningú no ha pogut rebatre: el Cercle Català de Negocis (amb tots els seus informes i estudis), el Col.lectiu Wilson, format per un bon grapat d'economistes de reconegut prestigi mundial, i el Col.lectiu Praga, integrat per juristes, que aporta raonaments legals que desmunten molts tòpics i moltes suposades veritats absolutes (i també moltes mentides) dels contraris a la consulta i a la independència i els seus efectes. Entre tots tres ens van demostrant, per la via de la raó, que una Catalunya independent és viable (i desitjable) des del punt de vista social, jurídic i econòmic.

En resum, la irracionalitat i l'amenaça davant de la capacitat d'argumentar racionalment i científicament. Anem bé. Trigarem més o menys, però anem bé.

Comentaris (1)19-09-2013 08:52:21

900 euros

900 euros és import suficient, a Madrid, per fer fora de casa seva a una dona que, incapaç de resistir la situació, s'ha suïcidat. 900 euros.

I això passa el mateix dia que ens arriba la notícia de la mort de Martí de Riquer, en una coincidència macabra que ens demostra que davant la mort, només som iguals pel que fa al resultat final. Martí de Riquer ha rebut el merescut homenatge del món de la cultura; l'Amparo (la dels 900 euros), la indiferència més absoluta per part d'un sistema financer, administratiu, judicial i polític que ha posat preu a la seva vida.

I també ha passat això el dia que hem sabut que Rodrigo Rato, responsable de la caiguda de Bankia i de milers de desnonaments, d'alguns suïcidis i de moltíssims drames familiars, ha estat refitxat pel Banc de Santander, amb un sou indecent, sobretot per a algú amb el seu historial d'èxits.

Ironies de la vida. Mentre un signa un contracte amb tots els privilegis, altres moren per 900 misserables (o no tan misserables, perquè acaben sent mortals) euros. Coses del Madrid modern i modèlic que ens volen vendre. I és que quan es tracta d'execucions (mai més ben aplicat el mot), encara que siguin hipotecàries, no val allò del relaxing cup of café con leche.

Comentaris (1)18-09-2013 14:04:54

Internacionalitzar el conflicte

Un dels efectes més importants de la Via catalana, sense cap mena de dubte, és el nombre de portades i espais informatius que ha ocupat en diferents mitjans de mig món. Cosa lògica, d'altra banda, atesa la magnitud de l'acte i el seu caire festiu, així com el fet que es desenvolupés sense cap mena d'incidents.

D'això en podríem dir internacionalització de la voluntat d'un poble. I és que per aconseguir el nostre objectiu d'assolir un nou estat, caldrà el suport i, sobretot, la simpatia internacionals. De vegades, resulta molt més efectiva la simpatia, la complicitat entre els ciutadans, que els acords internacionals i els formalismes polítics, sempre sotmesos a la voluntat i als interessos dels governants de torn. Quan hi ha bona voluntat, sempre es troben solucions, com ens recorda Vicent Partal amb el seu didàctic editorial d'ahir.

Ara que el món ens ha pogut veure com un poble capaç de fer grans, enormes, coses pacíficament, potser arriba l'hora de "vendre" el nostre desig d'esdevenir lliures. Passejant no fa gaire per Barcelona, vaig poder veure un parell de turistes que portaven samarretes amb l'estelada. No tinc massa clar d'on les devien treure, perquè no les vaig saber trobar a les botigues de souvenirs de les Rambles, el lloc de més fàcil accés. Malament. Potser aniria sent hora de generalitzar l'oferta de tota mena de productes amb l'estelada com a reclam. Seria una bona manera que la gent que ens visita s'endugués a casa un record de la nostra il.lusió col.lectiva.

Sé que l'objectiu és complicat, i més quan la marca "independència" hauria de competir amb altres de potentíssimes: Barcelona i Barça, totes dues omnipresents entre les compres turístiques, però potser valdria la pena intentar-ho, sobretot per trobar una manera permanent d'internacionalitzar els nostres anhels, perquè d'internacionalitzar (i de crear-lo, de fet) el "conflicte" (a Catalunya, quin conflicte?), ja se n'ocupen els governants i els diplomàtics (¿?) espanyols i algun que altre botifler despistat.

Comentaris (1)17-09-2013 13:54:50

Passem pàgina

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, crec que José Bono té raó: Catalunya és a les portes de la seva independècia, i bona part de la culpa la té el PSC.

Bé, jo afegiria "i el PSOE". I és que no crec que digui res que no pensi gairebé tothom si afirmo que no fa tants anys que el sentiment independentista era molt minoritari a Catalunya i que, segurament, així hauria estat durant molt més temps si Zapatero i Montilla, i els seus companys de partit allà i aquí, no haguéssin mentit amb el nou Estatut, facilitant una mutilació tan gran de les nostres aspiracions que va fer saltar pels aires qualsevol possibilitat d'encaix.

Per cert, poca memòria la d'aquest home quan carrega contra ERC, oblidant que gràcies a ells el seu col.lega Montilla va ser president. Gran favor que ens van fer a tots plegats...

Per contra, no estic tan d'acord amb Duran Lleida , quan diu que la resposta de Rajoy a la carta del president Mas no és la que la societat catalana esperava. I tant que ho és. Altra cosa és que no sigui la que la societat catalana mereix i exigeix.

Sigui com sigui, prova superada. Ja tenim resposta oficial de la Moncloa, amb un exercici de redacció que parla per ell mateix de la capacitat dels seus habitants, prou evident quan ens demostren que no saben ni escriure-hi l'adreça del Ca'l Mas de manera correcta. I és que d'on no n'hi ha, no en raja (i no parlo només dels moncloasaures), ni se'n pot esperar res de bo.

Anem tancant carpetes. Ni més reflexions sobre culpables, ni més peticions condemandes al fracàs. Cap al següent pas: llei de consultes, data i pregunta.

Comentaris (1)15-09-2013 07:42:58

El llarg viatge

Admeto el meu analfabetisme absolut en aquesta matèria, de la mateixa manera que reconec l'extraordinaria fascinació que sempre m'ha provocat, segurament per la meva incapacitat de comprendre-la. M'estic referint a la confirmació per part de la NASA que la sonda Voyager 1 ha sortit del sistema solar.

Estem parlant de magnituts enormes, de distàncies que no puc ni imaginar i del concepte mateix de "fora del sistema solar" que no puc acabar de pair, però em sembla fantàstic que un objecte que es va llençar a l'espai l'any 1977, després de tant de temps i des d'una distància propera als 19,000 milions de quilòmetres, pugui seguir enviant informació; i ara, com diria aquell, des de l'infinit i més enllà.

Aquesta odisea del Voyager 1 em sembla una magnífica metàfora de l'essència del viatge: sortim un bon dia, amb unes espectatives determinades que, amb una mica de sort, es veuen tan superades que ens provoquen una meravellosa fascinació. O potser, més que del viatge, la metàfora podria ser de la vida mateixa o, si m'apureu, de tots els nostres actes: diem unes paraules, escribim, trobem parella, fem qualsevol cosa..., i si l'atzar ens és propici -cosa que de tant en tant passa- se'ns obre al davant un univers nou, desconegut i meravellós, que mai no deixa de sorprendre'ns i que ben bé ni imaginem on ens pot portar.

Que duri molt més el viatge d'aquest petit dinosaure tecnològic, perquè així ens podrà seguir fent somiar amb universos que fins i tot costa d'imaginar. Potser així, de passada, també descobrirem la fascinació del nostre petit univers més immediat.

Comentaris (1)15-09-2013 07:11:32

Dividir

Per què serà que mentre uns criden a la participació social, amb propostes molt clares i absolutament obertes a tothom que s'hi vulgui sumar, com ara la Via catalana, altres no deixem de remenar l'espanyall de la societat dividida? Sí, sí, parlo tant del PP i les seves hipotètiques majories silenciones com dels catalans bons i dolents de Duran, aquesta mena d'estrany sastre de Panamà.

El seu argument sempre és el perill de la divisió que trenca Espanya. El nostre, la crida unitària a tothom per construir una realitat millor.

Potser és que nosaltres hem sabut passar pàgina i llegir el segle XXI i ells encara viuen a las dos españas, de postguerra (o molt a prop, encara, del trist 1898).

Quin tip d'amenaces i profecies apocalíptiques, i més gairebé una setmana després de viure l'11 de setembre.

Vivim temps d'esperança. Ho vulguin o no. I estem molt més units que no es pensen, perquè, igual com en tants altres temes, el desig de votar per decidir no genera conflictes, més enllà de le seves ments ràncies.

Comentaris (1)14-09-2013 08:10:57

Sense postres

La Via catalana per la independència ja es comença a fer notar, i això que encara no ha desaparegut de les primeres planes dels mitjans. No hi ha dubte que l'èxit absolut que va ser, a tots nivells, ha descol.locat la classe política que o bé s'atrinxera en els seus principis immutables (allò de dir que la consulta no es pot fer perquè és il.legal de l'Alícia Sánchez-Camacho -grandíssim argument-), o comença a parlar de fer replantejaments per escoltar la veu de la societat (potser una mica tard, no?) com Iniciativa, o segueix somiant truites ben lluny de la realitat, com el PSC, posem per cas.

Però l'exemple més clar de no saber què fer davant una ciutadania que s'expressa amplíssimament i amb rotunditat, el seguim tenint a Madrid on, d'una banda s'anuncia una resposta imminent de Rajoy a la carta del president Mas, amb una resposta que ja podem imaginar, mentre d'una altra s'intenta escenificar un cop d'autoritat prohibint, des de Foment, que se celebri la Festa del Cel, amb el pretext de raons tècniques que afecten les rutines de funcionament de l'aeroport del Prat.

Si tenim en compte que aquesta exhibició aeronàutica fa 21 anys que es fa, costa molt imaginar quines són les dificultats que enguany impossibiliten que es torni a fer, més enllà d'allò tan vell de: "en esta casa mando yo, y te quedas sin postre". Una mica massa primària la resposta, no? O potser no tant, tractant-se de qui es tracta.

La part bona? que ens estalviarem l'espectale de la Patrulla Águila amb la seva estanquera de fum.

Comentaris (1)14-09-2013 06:43:26

Bretolades?

"Brètols" és el qualificatiu que més vaig trobar a la premsa d'ahir per referir-se a l'atac contra l'acte de l'11 de setembre a Madrid. Francament, no sé si és la paraula més adequada.

Si mirem les imatges que reprodueixen tota mena de mitjans, crec que més aviat es tracta d'un atac violent contra persones i equipaments. O per a ser més exactes, un atac contra ciutadans, diputats i membres de cossos diplomàtics de diferents països.

I la meva pregunta és: i què? Es detenen quatre individus (o una dotzena), es fa veure que s'actua amb rapidesa, la cosa no va més enllà, s'oblida aviat, i tot queda en una trapelleria d'aquesta canalla. Ah! i de passada, s'insinua que els catalans hem crispat la situació, amb la qual cosa, les víctimes esdevenen instigadors.

Recordeu quan es va encerclar el Parlament? recordeu què va passar aleshores per agredir diputats? També intervindrà ara l'Audiència Nacional? i la Fiscalia? Ni en broma. Només faltaria. Potser és que aquests diputats, perquè els atacants no són catalans, no són víctimes de res? I això per no parlar de tot el que es va arribar a dir dels escarnis, on mai no es va actuar amb violència.

La impunitat dels fills del franquisme és una realitat des de fa dècades. És ben present al País Valencià, a la Franja de Ponent, o a Madrid. I ho comença a saber també la Unió Europea, que ja mira cap a Espanya amb seriosos dubtes sobre la seva qualitat democràtica, per la seva tolerància amb l'exhibició de símbols i actituds feixistes.

No són bretolades. És terrorisme. Però és clar, aquí no intervindran els instruments repressors de l'Estat ni s'aplicarà la mateixa llei que va servir per il.legalitzar formacions polítiques, ni els mitjans hi dedicaran gaire atenció. Al capdavall, tots els detinguts són vells coneguts, oi?

Per si algú encara dubtava, ja tenim més raons per fugir ben lluny d'aquesta realitat que persisteix al llarg dels anys, amb independència de qui governi a Espanya i per exigir als nostres un nou estat més lliure i més democràtic.

Comentaris (0)12-09-2013 16:12:03

Pàgines: 123456105106107108109110111  <>