login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

I mira que ens van avisant

Aquests darrers dies han anat passant coses que han servit per tirar per terra bona part del discurs catastrofista, quan no directament amenaçador i xenòfob, que fa temps que corre contra Catalunya. Només tres exemples:

El "boig per tu" de Shakira, en català, al pocs dies de sortir al mercat, ja era número 1 a Espanya, a Spotify, i molt poc més tard, número 1 mundial. Queda demostrat, doncs, que cantar en català és provincià i propi de talossos.

Ferrari tindrà el primer parc temàtic fora d'Itàlia, al costat de Port Aventura. BCN World tira endavant i Hard Rock Cafe anuncia un enorme local de la seva marca en aquest nou complex turístic. Queda clar, un cop més, que les inversions fugen de Catalunya cada dia que passa.

L'ANC presenta el seu pla d'acció per als propers mesos. D'això ja en parlarem amb calma en una altra ocasió; però sigui com sigui, es fa evident que el procés cap a la independència és una "anada d'olla" del president Mas i quatre sonats separatistes més.

Per cert, si tirem d'hemeroteca, trobarem una curiosa coincidència: el canvi de rumb definitiu (espero) de Convergència cap al sobiranisme, tal com va fer notar la meva dona, va coincidir amb l'estrena del Shambala, a Port Aventura, i amb el fet que el president hi pugés, a primera fila. Una revelació? Una casualitat? Qui ho sap.

Sort que tenen raó aquells que sostenen que no tenim futur. Al capdavall, qui ho sap millor, ells o la realitat?

Comentaris (1)07-04-2014 06:21:54

En el fons, també és viure

Se n'ha parlat, es parla i se'n parlarà molt de com de pernicioses són les xarxes socials i dels perills que s'amaguen darrere de realitats com ara el Facebook, per posar només un exemple. I no seré jo qui negarà que totes aquestes amenaces potencials existeixen, ni que tancarà els ulls davant dels usos més perversos que es pot fer de la tecnologia. Però com diem aquí, no es pot matar tot el que és gras.

Ahir mateix em va sorprendre llegir que una foto d'una nena de tres anys, que la seva mare havia penjat a Facebook, va servir per alertar-la d'una possible malaltia de la seva filla que, al capdavall, es va acabar confirmant, i es va començar a tractar de manera precoç.

Evidentment, les xarxes de relació social a Internet no es poden considerar un instrument diagnòstic (o no més que les tradicionals consultes mèdiques al veí o a l'amic, tan habituals des de sempre), igual com no es poden presentar com un espai de perversió on el delicte es mou amb impunitat (o no més que a la vida real). Així doncs, aprofitem tot el que té de bo seguir respirant, ja sigui al carrer com a la xarxa que, en el fons, no són coses tan diferents.

Finalment, tot acaba depenent de l'ús que cadascú vulgui fer d'allò que té al seu abast. Tant si vol exhibir públicament cada detall de la seva vida, com si vol fer-se invisible. I és que és ben cert que la tecnologia comporta riscs, però no més que els que ens planteja la vida; i aquesta ja sabem com acaba (i ningú no se n'exclama).

Comentaris (0)06-04-2014 06:51:17

El llarg camí de la impunitat

Quan jutjar un determinat comporta un laberint de nivells judicials, un guirigall burocràtic i tota mena d'entrebancs que no fan altra cosa que alentir els procediments fins aconseguir que siguin totalment inútils per a allò que se suposa que haurien de servir, la idea de justícia, senzillament, desapareix.

Espanya és un país ben representatiu de tot plegat, on determinats delictes, i determinats delinqüents, mai acaben pagant les seves accions. Ja sigui perquè el canvi constant de jutges ja és la riota de tothom, com en el cas Millet i companyia, o per qüestions tan vergonyoses com l'enorme quantitat de personatges amb condició d'aforats (més de 10.000 arreu de l'Estat, i pujant). I és que tampoc en aquesta matèria, Espanya és homologable als estats veïns.

I com que no hi ha cap voluntat de revertir aquesta anomalia, va el ministre Gallardón i atorga aquesta condició d'aforats a la reina i la família reial (per cert, una família un tant especial, perquè només inclou l'hereu i la seva mestressa) i apa, una mica més de feina per al Suprem, si algun membre de la règia (i limitada) família no sap ben bé quins negocis fa. Per cert, el rei pot seguir dormint tranquil, que la Sagrada Constitució ja deixa ben clar que és irresponsable. És a dir, que si demà, posem per cas, digués que ell va organitzar el 23 F, més enllà que es vendrien molts més diaris i que s'omplirien hores i hores de televisió i de tertúlies de ràdio, no passaria absolutament res més.

Si mai podem arribar a un estat català, aquest privilegi tan anacrònic i tan profundament antidemocràtic com és l'aforament, potser també s'hauria de revisar. Encara que veient com és d'útil per preservar la impunitat de tanta gent dita "important", no sé jo si pudem tenir gaires esperances.

Comentaris (0)05-04-2014 06:55:53

Qüestió d'identitat

Els catalans som nazis, defensors de la superioritat d'una suposada raça, i mil-i-una barbaritats més. Però ves per on que qui parla, amb totes les paraules, i lletra a lletra, d'identitat sanguínia per referir-se a una especificitat col.lectiva concreta: l'espanyola, és Mariano Rajoy, president del Govern d'Espanya, ni més ni menys.

I és que sempre és molt fàcil acusar els altres dels defectes propis. Perquè argumentar la sang per defensar la unitat és, ras i curt, un raonament que ben bé compartiria el propi Adolf Hitler, i els seus acòlits, per defensar la supremacia ària. Aquí, Rajoy defensa una suposada identitat hispana, en un paral.lelisme més que sospitós.

Imagineu el president Mas recorrent a arguments com aquests per justificar els trets diferencials de la societat catalana? Doncs això.

Comentaris (0)04-04-2014 06:23:51

Em fa l'efecte que ha dit que...

Ahir vam tenir una mostra més del respecte de l'Estat Espanyol i de les seus grans instruments, en aquest cas judicials, cap a la diversitat, en aquest cas lingüística.

Ahir van declarar uns quants diputats catalans davant l'Audiència Nacional pel setge al Parlament i ho van haver d'acabar fent en castellà per la nul.la capacitat de la traductora que s'hi havia designat.

El fet, més enllà de ser una nova prova que la justícia es nega a admetre l'ús d'altres llengües que l'espanyola en els judicis, evidencia el poc rigor de l'Audiència en el moment de contractar traductors. Perquè, si això passa en aquest cas, del qual se sap que tindrà un gran ressò mediàtic i que els errors de traducció es detectaran a l'instant, què no pot passar en traduccions d'altres llengües, menys mediàtics i que no surten de les quatre parets de la sala on es fa el judici?

Aquesta és la idea de justícia i d'aplicació de les lleis d'aquest tribunal tan particular (i tan fora de temps).

Necessitem més mostres del respecte que ens tenen? Espanya és així, sempre ha funcionat així i no la canviarà mai ningú. Per tant...

Comentaris (1)03-04-2014 06:31:41

La realitat és tossuda i desmenteix les bones paraules

Cada dia que passa descobrim una nova iniciativa solidària. I cada dia que passa ens refermem en la idea que les retallades maten. Literalment.

L'Ajuntament de Vic i la Fundació Trueta han posat en marxa un banc de medicaments per a malalts crònics, perquè ja no es pot amagar ni negar més l'evidència que cada cop hi ha més gent que abandona la medicació per manca de recursos econòmics.

Tan lamentable com lloable, la iniciativa. Lamentable perquè és necessària, i lloable perquè, si més no, vol donar resposta a una necessitat bàsica i vital per a molta gent.

A l'altre extrem, podem situar les paraules ja clàssiques de la viceconsellera d'Assistència Sanitària de la Comunitat de Madrid, quan es demanava si té sentit que un malalt crònic visqui de franc del sistema. Doncs ara veiem que sí, quan l'alternativa és abandonar la medicació. Potser els nostres responsables sanitaris també n'haurien de prendre nota, de la realitat del nostre país.

És trist, però cada dia que passa constatem que aquesta sortida de la crisi, que ja donen per feta a la capital del regne, no fa altra cosa que convertir-nos en un país en vies de desenvolupament, cada cop més lluny d'allò que diuen que som. I iniciatives com la de Vic no fan altra cosa que confirmar-ho.

Costa imaginar el rumb cap a la solidesa econòmica de la mà de bancs d'aliments o de medecines, cada cop més imprescindibles i ben segur que més efectius que les intervencions de marededéus i de braços incorruptes, o que l'externalització de la gestió.

Comentaris (0)02-04-2014 06:22:55

Primàries massa primàries

Aquesta moda (i sóc ben conscient de la paraula que faig servir) de les primàries per elegir els candidats d'un determinat partit per a unes determinades eleccions s'està mostrant com un autèntic bumerang que en lloc de tornar a la mà de qui els llença li acaben picant a la cara (per no dir als morros).

El darrer exemple són les primàries d'aquest cap de setmana passat; les del PSC, a Barcelona. I és que més enllà dels resultats, hi ha alguna que altra constatació prou innegable, com ara que hi ha hagut vots no sé jo si directament comprats o prou induïts, però sigui com sigui gens lliures, o que la qualitat democràtica dels interventors i responsables electorals ha quedat més que tocada, per no parlar de la direcció del partit.

Si mirem els resultats estrictament, queda clar que el PSC, si més no a Barcelona, és el seu aparell. Aquesta és la realitat, votació rere votació. Aquells que reivindiquen un altre PSC, més catalanista, o favorable a la consulta, ja poden anar buscant una altra formació o, si no, acatant el que diu la direcció del seu partit.

I és que per més que es vulguin vestir de democràtiques les direccions dels partits (tots en general, però ara la del PSC en concret), les seves maneres de fer no ho són, la qual cosa les allunya, cada dia més, de la ciutadania en general, tipa de tanta maniobra pel poder i de tan poques respostes efectives.

Les primàries (o la seva execució) són massa primàries, massa primitives si voleu, per al que la societat reclama. Per a aquest viatge, potser no calen alforges, perquè sempre van buides.

Però tranquils, que no passa res. En aquest nostre país mai no passa res, facin el que facin. Ells, a les seves coses, i nosaltres a les nostres.

Comentaris (1)01-04-2014 06:31:07

Paisatge quotidià

No fa pas tant -o potser en fa massa- que ens sorpreníem amb un nou personatge de la realitat de les nostres ciutats i pobles: aquell que regirava contenidors d'escombraries buscant-hi alguna cosa per menjar o per vendre. Aquest personatge, avui, ja no fa girar el cap a ningú, de tan habitual com és.

Tampoc fa tant -o potser també en fa massa- que llegíem que els menjadors socials i els bancs dels aliments estaven desbordats per l'allau de persones que necessitaven els seus serveis. La cara positiva d'aquesta situació (si és que en pot haver alguna) és el creixement de les iniciatives ciutadanes de suport i solidaritat amb els més desfavorits. La cara negativa, la irrupció dels fanàtics xenòfobs d'extrema dreta amb les seves campanyes d'ajuda als necessitats nacionals. Evidentment, i segurament, amb una bona injecció de diners públics al darrere, per crear un clima social d'odi que ja sabem que va en augment a tota Europa, per la manca de respostes vàlides per part dels partits que ens governen.

És tan indecent aquesta iniciativa com la impunitat amb què es pot dur a terme, amb la complicitat activa o passiva dels governs populars que s'entesten a negar la crua realitat del país i de milions de persones, no fos cas que fes ombra a la seva eufòria econòmica, ni que sigui carregant contra estudis tan fiables com els que fa Caritas, una institució que, al pas que van, aviat pot ser titllada d'antisistema i contrària a la seguretat de l'estat. Potser la substituiran pels seus amics d'Europa 2000. Així matarien dos (o molts) ocells (immigrants) d'un sol tret. Potser es tracta d'això?

Comentaris (1)31-03-2014 06:26:05

Juguem?

Diu la dita que hivern dóna les cartes i primavera fa el joc. Gran veritat que la saviesa popular, un cop més s'encarrega de recordar-nos. I és que aconseguir qualsevol cosa sempre implica una feina prèvia que, si s'ha fet bé, facilitarà la resta.

L'hivern ja ha passat i les cartes ja han estat repartides. Ara ens toca jugar, a veure si som capaços de fer un bon joc. Val la pena, justament ara, no oblidar que sempre hi ha maneres de mirar el món i la realitat, i fins i tot explicar tot el que ens passa, i estic convençut que una de les millors és, sense cap mena de dubtes, amb ulls d'innocència, amb ganes de jugar, fins i tot amb les coses més importants.

Tot això, m'ha vingut al cap en llegir la notícia d'un fantàstic diorama que recrea els fets de 1714, amb clicks. Una gran manera d'explicar un drama, tot just desdramatitzant-lo.

L'hivern, fa 300 anys, també va repartir les seves cartes. A nosaltres ens toca seguir jugant. Exactament igual amb tot allò que ens afecta, amb tot en la nostra vida. Se'ns van donar unes cartes, però és feina nostra descartar-nos o no i anar jugant, si volem una bonica primavera, com la que de moment estem gaudint, amb una floració majestuosa.

Comentaris (1)30-03-2014 06:52:35

Sector públic. Punt i final.

El sector públic sempre ha estat el blanc de les ires i les burles socials. I val a dir que, en alguns casos, amb raó. La imatge del funcionari ineficient -per no dir-ne directament mandrós- que, a l'empara d'una feina vitalícia, es dedicava a deixar passar els dies tot esperant la jubilació, ha estat una realitat. No seré pas jo qui ho negui, i ben bé podria fer una llista de noms que he anat recopilant al llarg dels anys.

L'altra cara de la moneda, però, és que l'administració compleix els seus objectius públics amb personal que s'hi incorpora sota els principis d'igualtat, mèrit i capacitat, i d'aquí el procediment de les oposicions, únic filtre a la contractació indiscriminada, vulguem o no, malgrat totes les seves deficiències.

Però vivim temps de canvis, i també per a les administracions. Un clam social amplificat per la crisi exigeix menys "privilegis" per als treballadors públics i menys despesa amb càrrec als pressupostos. La resposta? les externalitzacions (privatitzacions, per a ser més exactes). És a dir, que en lloc de corregir les pròpies ineficiències (en el cas de les administracions, una assignatura eternament pendent), ens traiem les puces de sobre. El resultat? Ja l'anem veien: hospitals que passen a gestió privada, bloqueig de les convocatòries d'oposicions, proliferació d'instituts i institucions mixtes que assumeixen feines que fins ara gestionaven les administracions, externalització de la publicitat de TV3, per deixar-la en mans d'un grup de comunicació privat (Godó, en aquest cas)... i ara, de propina, la facultat dels director d'escoles d'escollir, segons el seu criteri, fins a la meitat dels mestres i, en determinats casos, la totalitat, als centres centres que dirigeixen (a partir d'ara, que governen). Els futurs mestres ja saben que hauran de pidolar, director a director, un lloc on treballar, i plegar-se als seus designis, que molt em temo que res tindran a veure amb allò de la igualtat, el mèrit i la capacitat, i molt amb afinitats personals o polítiques.

El sector públic té data de caducitat: la de la jubilació dels que hi treballem. I això passa quan els pocs estudis que s'han fet constaten que la privatització no implica necessàriament ni menys despesa, ni un millor servei, ni cap estalvi -ans al contrari- per als ciutadans, com bé podem comprovar en aquells àmbits que s'han anat privatitzant fins ara, sota l'argument fals de la millora del servei i de l'estalvi.

Fins ara ens hem queixat de les ineficiències dels serveis públics. Ara sabrem què es viure sense ells, ni sense els seus principis. Calcem-nos, que això serà dur, ens sortirà car i no tindrà marxa enrere.

Comentaris (1)29-03-2014 06:17:38

Assassins

Si hi ha alguna cosa semblant a la justícia de debò, no a la que s'administra als tribunals o que depèn dels poders públics, molts dels màxims responsables actuals hi hauran de retre comptes, en algun moment.

Aquesta setmana ens ha deixat dos terribles titulars. El primer, els quatre nens morts en un incendi en un pis d'El Vendrell. No eren moros, ni immigrants, ni forasters, ni muricecs (ni cap altra bestiola). Eren quatre nens innocents, quatre persones (remarco "persones") que van trobar la mort, ho vulguem admetre o no, per causa d'una crisi injusta, per una execució (mai més ben utilitzat el mot) hipotecària que els va fer fora de casa, i per la misèria moral de qui els va negar un trist subsidi.

El segon titular és el d'un gran dependent de 13 anys al qual se li van negar les ajudes, fins que va morir. Molt coherent amb declaracions com: "¿Tiene sentido que un enfermo crónico viva gratis del sistema?". Ara sabem la resposta: per a les grans dames del PP, no. De fet, podem comprovar que no té sentit ni que visqui.

La macabra casualitat s'entesta, novament, a recordar-nos que en segons quines coses, no hi ha grans diferències entre Catalunya i Espanya, lamentablement. I aquest és el nostre drama quotidià, per més explicacions i arguments que ens vulguin donar uns i altres.

Assassins. Aquest és l'únic nom que se m'acut per definir els responsables últims d'aquestes morts (i de tantes altres).

Comentaris (1)28-03-2014 06:25:03

És el que hi ha

D'un temps cap a aquí, i auguro que aquest és el futur més immediat, no hi haurà resolució del Govern, ni res que aprovi el Parlament ni, m'atreviria a dir, cap pronunciament públic de ningú, sempre que provingui de Catalunya, que no acabi davant d'un tribunal espanyol o altre. I si es tracta del Constitucional, ja sabem quina serà la seva posició.

La impotència davant d'un procés democràtic i pacífic com el nostre, només se sap manifestar amb amenaces i amb pals a les rodes, en forma de denúncies i processos judicials, des d'aquesta Espanya que es vol presentar moderna i democràtica. És el que hi ha, i més val que ens hi anem acostumant.

Dit això, la pregunta és: i què? Doncs res, nosaltres a la nostra, perquè contra la irracionalitat i l'absència absoluta de voluntat de diàleg només val apel.lar a la persistència en la via que hem seguit fins ara: la democràcia i el poder de les urnes (és a dir, de la voluntat majoritària del poble) per damunt de tot.

I sobretot, no oblidem una cosa fonamental: no estem fent res que no s'hagi fet abans arreu del món. Els nostres governants i representants parlamentaris estan seguint un full de ruta perfectament homologable a processos similars que han portat diferents països cap a la sobirania plena. El que no és homologable, i costa de trobar-hi similituds a fora, és la sordesa política espanyola i el seu ranci immobilisme. Deu ser allò de la Marca España (o que Spain is different, com es deia a les acaballes del franquisme).

Comentaris (0)27-03-2014 06:22:53

Contra tot i contra tothom

Era de preveure. Després del ridícul de Manos Limpias i la denúncia contra Artur Mas, ara hi tornen, però contra l'altra bèstia negra de l'independentisme: l'Assemblea Nacional Catalana, personificada en la seva presidenta, Carme Forcadell.

Manos Limpias, aquest autèntic òrgan executor dels poders espanyolistes més rancis (és a dir, de la major part dels poders espanyols) ens ho ha posat molt fàcil, amb la seva nova denúncia, perquè demanar la il.legalització de l'ANC és demanar, de fet, la il.legalització de la immensa major part dels catalans, o de Catalunya, si voleu.

Quan totes les enquestes parlen del creixement de l'independentisme, de l'immens suport a la consulta del 9 de novembre, i quan les iniciatives de l'ANC tenen la resposta social de la manifestació de la Diada de 2012, o de la Via Catalana de 2013, està clar que intentar il.legalitzar aquesta associació que sempre ha actuat amb absolut respecte a la llei i de manera totalment pacífica és voler il.legalitzar el país sencer. I em temo que aquesta és l'autèntica intenció.

No ens equivoquem, darrere de les denúncies del sindicat ultra no hi ha la consulta. Hi ha la voluntat de suspendre l'autonomia de Catalunya; el retorn a l'Espanya una i gran, com ja fa dies que apunta un dels grans ideòlegs de la involució, Alejo Vidal-Quadras.

Però de què servirà tot plegat? La querella contra l'ANC, que no tirarà endavant, només servirà per alimentar la bèstia dels mitjans madrilenys, que ben segur que hi sucaran pa, i de quina manera. De passada, s'atiarà una mica, si encara calia, l'anticatalanisme més visceral i creixeran les veus que exigeixen la intervenció política (i policial o militar) del nostre país.

I el pas següent? Sembla que Òmnium i el Cercle Català de Negocis. Potser més endavant l'Associació de Municipis per la Independència? els mitjans de comunicació catalans? o qualsevol esbart dansaire o colla castellera, ja posats? No ho descartem, per si de cas. Ens trobem davant d'una ofensiva en tota regla contra Catalunya i el seu autogovern, i els objectius són prou previsibles. Gairebé tant com el nostre futur, si volem seguir existint.

Comentaris (1)26-03-2014 06:17:26

Evadir-se de la realitat

De tant en tant costa pair la realitat quan les notícies, totes ben diferents, s'amunteguen en poc temps. Això és el que passa aquests darrers dies.

La mort de Suárez comparteix titulars amb la victòria del Barça al Bernabéu, amb l'enregistrament de "Boig per tu" interpretat per Shakira, l'espectacular triomf de Marc Márquez en la primera cursa de la temporada, els ecos de les càrregues policials a Madrid o la petició del Barça de la retirada d'un anunci d'auriculars en què apareix Cesc Fàbregas (potser per massa fidel a la realitat?).

Si ens ho mirem en detall, molta demagògia i molta hipocresia juntes. Tanta que només em venen ganes de passar pàgina com més aviat millor. I és que, de tot plegat, em quedo amb la notícia del tema que Shakira ha versionat, i crec que amb força elegància, encara que hagi modificat els primers compassos de la versió original que anunciaven inequívocament el que venia després, i amb l'encert de mantenir un barbarisme històric, que bé mereix passar a la posteritat, fossilitzat en la lletra d'una gran cançó, icona d'una època del nostre país.

Sort en tenim que quan tot es manipula tant com els que ha passat aquests darrers dies, sempre ens queda el refugi de la música per evadir-nos una mica de tota aquesta realitat (encara que determinada música, interpretada per segons qui, ofengui a alguns).

Comentaris (2)25-03-2014 06:24:48

No crec en les casualitats

A sant de què l'anunci de la imminent defunció d'Adolfo Suárez, quan els metges no havien donat cap senyal d'alarma? La roda de premsa del seu fill, la setmana passada, va desfermar un allau d'articles, reportatges, documentals i tertúlies al voltant de la figura de l'expresident espanyol, presentat com el gran democratitzador de l'Espanya franquista i com l'home capaç d'establir consensos a tort i a dret.

Finalment arriba el fatal desenllaç, a les poques hores que l'equip mèdic (que no va arribar a ser "habitual") parlés d'un pacient que no presentava novetats. Llavors és quan em demano per què aquest anunci. Francament, només hi sé trobar dues respostes. La primera, que el fill es va avançar en les seves prediccions malgrat les informacions mèdiques, amb una roda de premsa tan insòlita com innecessària. La segona, més recargolada, és que s'ha volgut instrumentalitzar la figura de Suárez per ocupar totes les portades i titulars uns dies en què pràcticament tots els mitjans han evidenciat el seu ridícul no informant de les marxes que dissabte passat van aplegar-se a Madrid.

Potser és una lectura massa forçada, però em sembla tan estranya la imprudència d'un fill respecte a la mort encara no produïda del seu pare, que no puc pensar més que en altres raons més pròpies de qui ens té acostumats a la manipulació informativa, en un país capaç d'insultar perquè algú interpreti una cançó en català o per un anunci d'auriculars (això sí, tots dos tenen en comú Catalunya, el gran enemic d'Espanya, ara mateix, juntament amb els que exigeixen dignitat i els que salten la tanca de Melilla).

De propina, el propi monarca espanyol va encapçalar, als pocs minuts de l'òbit, la nòmina de pronunciament públics televisats recordant l'obra del difunt. I agafem-nos amb el que ens ve a sobre aquests propers dies (o setmanes).

Potser no sabrem mai el motiu de la roda de premsa del fill de Suárez, però el que sí que sabem és que vivim temps de canvis imminents en què tothom juga les cartes com pot o com sap, i on res no és ben bé el que sembla. Ni la figura del president traspassat, per més que ara se'ns presentarà com a modèlica i escrupolosament observadora de les lleis, del respecte i de la tolerància.

Comentaris (1)24-03-2014 06:27:51

Pàgines: 123456103104105106107108122  <>