login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Et vendré la calma

A poc a poc, gairebé sense adonar-nos, anem perdent la capacitat de fer coses per nosaltres mateixos i anem necessitant més i més estímuls i ajudes externs per a gairebé tot.

Podríem anar repassant tota mena de diagnòstics mèdics que gairebé només serveixen per vendre determinats medicaments, o la llarguíssima llista d'aliments reforçats amb algun que altre element que ens ajuda a tenir més energia, a combatre l'estrenyiment, a augmentar la nostra memòria o a tenir els ossos més forts.

No fa massa, i en resposta al ritme cada cop més frenètic de la societat, va sorgir allò de l'slow food, en oposició al fast food. Ben bé va ser el descobriment de la sopa d'all: menjar sense pressa, gaudint del menjar, de la companyia i de la sobretaula. Tot un invent, vaja. Ara, una volta més de cargol a aquesta idea, que ens arriba des de Noruega; l'slow tv, una tele sense acció que causa furor. No és nova la proposta, perquè alguna que altra cadena que només ofereix les evolucions d'uns peixos en una peixera o un foc a terra encès ja existien, però en forma de canal amb continguts i programació ben organitzats sí que és novetat.

Ara resulta que fins i tot la calma ens ha de venir no ja de fora, sinó directament de la televisió. Però com que no tot es pot aconseguir via tele, quan trigarem a veure slow cars, que no puguin passar de 30 km/h, o slow films, pel.lícules que es facin eternes o, sobretot, slow running, que serà alguna cosa com córrer lent (això serà digne de veure).

Realment, tant hem perdut la capacitat de generar calma nosaltres mateixos? Segur que ja no sabem aturar-nos, deixar el ritme frenètic amb què vivim habitualment per retrobar un llibre, un paisatge, uns amics, un disc, o el senzill plaer de badar? Segur que sí que en sabem, encara, per més que la calma estigui esdevenint un article més de consum i, per tant, de venda a telebotigues.

Comentaris (1)20-04-2014 06:43:20

Benediccions armades

La Setmana Santa ens deixa, cada any, una bona col·lecció d'imatges característiques i ben bé es podria dir que aptes per a tots els gustos.

A mi, personalment, sempre m'han fet angúnia les d'esquenes i membres ferits per tota mena de fustigacions i maltractaments físics que determinades persones s'infringeixen com a penitència. Però com que la cosa no va gaire més enllà del subjecte que les pateix, acabo pensant que cadascú sap què fa amb el seu cos i per què.

Però entre totes les imatges d'aquests dies, la que em provoca més repulsió, sense cap mena de dubtes, és la que reflecteix aquesta anacrònica connivència entre exèrcit, poder polític i església, que cada any es repeteix, especialment, a Málaga, amb la sortida en processó del Cristo de la Buena Muerte (el nom ja és tota una declaració de principis), en la qual té un paper fonamental la legió espanyola. Recomano sobretot la darrera de les fotos d'aquest enllaç que us proposo, on queda clara aquesta estranya barreja que comento, prou ben acollida, pel que es veu, tant des de la dreta com des de l'esquerra.

Hi ha coses que no canvien i, a Espanya, els estaments militar i eclesiàstic són encara intocables, especialment des de la política. I és que imatges com aquestes de Málaga, entre altres, em costa molt d'imaginar-les en cap altre lloc del món on l'integrisme i el fanatisme religiosos no siguin instruments al servei de l'estat.

Per cert, a casa nostra també passen aquestes coses.

Comentaris (1)19-04-2014 06:18:59

Temps de silenci

Divendres Sant és un d'aquells pocs dies en què la nostra realitat sembla que s'aturi, d'una manera o altra. Segurament és que no hi ha diaris als quioscos, que molta gent no treballa i que una bona part del personal està més per viatjar o per participar en qualsevol dels actes propis d'aquests dies (classe política inclosa) que no per les seves activitats habituals.

Aquest petit parèntesi sempre va bé, i s'agraeix moltíssim enmig dels temps de soroll que vivim. Per això, em vull afegir a aquesta tendència i no afegiré res més.

Com va dir la mai prou reconeguda Scarlett O'Hara: "demà serà un altre dia".

Comentaris (1)18-04-2014 06:33:36

Cada cosa al seu lloc

Encara se senten els ecos d'aquella fornada d'estudiants que havien de tenir un portàtil a classe i estudiar sense llibres quan llegim que els grans gurús de la tecnologia, a Sillicon Valley, aposten, per a l'educació dels seus fills, de la metodologia tradicional amb llapis, paper i pissarres amb guixos.

Llegir aquest article de fa uns dies m'ha fet pensar que, efectivament, cada cosa té el seu lloc, cada lloc els seus objectius i cada objectiu a assolir, els seus instruments. La resta, una rendició absurda a les modes, sota el pretext d'una suposada modernitat.

Resulta sorprenent que allà on més s'ha apostat per al informatització de les aules (i ja no tinc ni ganes de recordar en quins territoris se'n va fer bandera no fa pas tants anys) sigui justament allà on menys s'inverteix en tecnologia, en investigació i en recerca, i on menys riquesa es crea, més enllà de la imatge que es vulgui projectar a les aules.

La tecnologia és imprescindible per al desenvolupament de les societats, per a la seva economia i per a la seva competitivitat. Però potser no és tant (potser gens) necessària a les aules, si volem que els nostres fills creixin i s'eduquin realment amb capacitat crítica, amb habilitats de càlcul, escriptura, lectura... i amb un cervell capaç de retenir conceptes i continguts, i de raonar com cal esperar de futurs adults responsables, cultes i preparats. I tot això no ve, com per art de màgia, donat per la tecnologia.

Comentaris (2)17-04-2014 06:19:40

Paraules tan buides que gairebé ni es poden escoltar.

Una de les pitjors coses que li poden passar a un polític, o a una determinada formació política, és que les seves propostes no tinguin absolutament cap credibilitat. Quan això passa, el desprestigi de qui les fa és total i, de retruc, també passa a perdre solidesa tot el seu ideari polític, per fals i demagògic.

I això justament és el que li està passant al PSOE i a la seva veu màxima, Alfredo Pérez Rubalcaba, amb la seva proposta de reforma de la Constitució en clau federalista. I és que tot sona tan buit, tan poc creïble que, quan parla, és molt més fàcil (fins i tot raonable) ignorar el que diu que intentar prendre les seves paraules com alguna cosa mínimament seriosa. Per què? Molt simple:

En primer lloc, perquè les seves propostes neixen tan coixes, tan poc ambicioses, que per poder-les dur a terme no caldria tocar ni una coma de la Carta Magna. Només caldria no forçar tant la seva interpretació cap a les postures actuals, summament restrictives.

En segon lloc, perquè qualsevol reforma constitucional passa, d'una banda, per la connivència (digueu-li acord, si voleu) del PP i dels propis barons del PSOE i, ara mateix, ni els uns ni els altres no estan per la feina, a no ser que sigui per anar cap a posicions encara menys federalistes i molt més unitaristes i recentralitzadores que les que ara diuen defensar.

I en tercer lloc, i sobretot, perquè el que ara es proposa és pràcticament el que ells mateixos es van encarregar de ribotar, raspallar, eliminar, sentenciar i condemnar de l'Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya, en una successió de mentides i traïcions absolutament indigna, però ben present, encara, a la memòria de milions de catalans.

Amb aquest escenari, qui pot creure Pérez Rubalcaba, més enllà dels seus fanàtics seguidors? Francament, dubto que ningú. En qualsevol cas, un servidor, no.

Comentaris (1)16-04-2014 06:19:58

Setmana Santa. De tot i per a tothom

Són dies estranys, aquests de Setmana Santa. La rutina habitual es trenca, la canalla no va a escola, força gent fa festa, bona part d'aquesta gent surt cap a la platja -a gaudir dels primers raigs de sol consistents-, cap a les pistes d'esquí -a apurar les darreres baixades de la temporada-, o cap als pobles i ciutats natals, a retrobar parents, amics i coneguts.

I per adobar-ho tot, la imatgeria i les tradicions pròpies d'aquests dies: passions, processons, viacrucis... que acaben, sovint, incorporant elements forans que arraconen els autòctons i en transformen el sentit original, en una mena de mestissatge cultural, religiós i folklòric, de tant en tant no massa fàcil de pair. I també caramelles i aplecs, en llocs petits habitualment. I la mona; aquesta sí, ben nostra.

És com si aquests dies tot hi cabés. Ahir mateix, dilluns 14 d'abril. Aniversari de la República de 1931, però també de l'accident del Titanic, i de la mort de Simone de Beauvoir o de George Friedrich Händel (el de l'Al.leluia), per exemple. I també Dilluns Sant, data que recorda l'estada de Jesús a Betània, on Maria (la de Betània, valgui la redundància) ungí els peus de Crist amb perfums caríssims i els eixugà amb els seus cabells, i on Judes li recriminà aquesta despesa innecessària, en tot un exercici del que podríem qualificar de digne precedent de la moderna demagògia.

Està clar que quan abandonem la rutina, les coses se'ns barregen i superposen. Potser aquesta és la gràcia, però. I que cadascú esculli allò que bonament li plagui; que alci la bandera tricolor, o que surti en processó. Que aquesta setmana mig festiva ofereix possibilitats per a tots els gustos, i tothom acaba trobant alguna proposta per sentir-s'hi identificat.

Comentaris (0)15-04-2014 06:20:08

Diguin el que diguin

Ara que ja fa dies que va passar, tot i que els ecos ressonaran, em temo, setmanes i setmanes encara, es bon moment per recordar alguna de les idees més curioses que es van sentir al Congrés dels Diputats, dimarts passat; concretament alguna de les que va deixar anar, amb la seva tranquil.litat habitual Mariano Rajoy.

En concret, em vull referir a tot allò de la lleialtat institucional, del respecte (i admiració) a Catalunya i de la falsedat de les denúncies de maltractament del nostre país per part dels governs espanyols.

Potser sí que Rajoy té raó i tot són invencions nostres o enganys perversos d'un president Mas que ens condueix, qual flautista d'Hamelin, cap a la nostra destrucció. Però es dóna el cas que tot el seu equip de govern (el de Rajoy) s'ocupa de carregar-nos d'arguments dia a dia. La setmana passada ens va deixar, mig amagada, la notícia de les intencions del Ministre Fernández Díaz de facilitat (i en el seu moment segur que propiciar) que els mossos d'esquadra i els policies locals puguin passar al cos de la Policia Nacional. Una autèntica OPA hostil a la nostra policia, vaja.

Caldrà esperar els arguments, però em temo que són fàcilment imaginables: el primer, allò de garantir la igualtat de tots els espanyols visquin on visquin; el segon, allò de facilitar la mobilitat funcionarial entre les diferents administracions; i el tercer -l'autèntic, de fet-, posar una autèntica càrrega de profunditat al si de la nostra policia, una de les poques estructures reals d'estat que tenim, per tal de carregar, de passada i si la seva iniciativa té una bona resposta -cosa que espero que no-, contra els independentistes, que es veu que neguem l'autèntica voluntat de la gent i no sé quantes barbaritats més.

El conflicte policial és a tocar. I un cop més, ens ve de fora. Deu ser allò d'españolizar los policias catalanes. Paraula de Wert.

Comentaris (0)14-04-2014 06:27:16

15 segons

No deixa de ser curiós que al costat de la immediatesa, de la velocitat i del ritme frenètic enmig del quan vivim, si ens ho mirem bé, ens passem bona part del nostre temps recordant els encerts i misèries del passat (massa sovint més les segones que els primers) o pensant què farem i on serem demà, o d'aquí a deu mesos, mentre se'ns esmuny el temps i la vida, sense que n'acabem de ser massa conscients.

Un grup d'investigadors del MIT (Massachusetts Institute of Technology), ha començat a acotar el present, a calcular la durada d'un instant. Aquest estudi sosté que la realitat, l'instant que vivim, ve condicionda pels 15 segons immediatament anteriors, on es concentra tota la nostra experiència i tot el que sabem. D'alguna manera és com si cada moment de la nostra vida es concentrés, realment, en intervals consecutius i encavalcats de quinze segons cadascun.

15 segons. Però si gairebé no és res! Si se'ns passa sense que ni ens adonem. I nosaltres preocupats per què farem d'aquí a ves a saber quant o recreant-nos -o torturant-nos- pel que vam fer o pel que vam deixar de fer. No sé si el que plantegen aquests investigadors és correcte o no, però el que sí que sé és que la vida es viu o ens passa i que, ens agradi o no, no té ni marxa enrere, ni accelerador.

Pensar que cada cosa que fem, cada decisió, cada paraula o cada gest depenen només dels quinze segons previs pot ser un argument poderós perquè intentem aprendre a viure cada instant com si fos únic i l'últim, perquè la realitat dura molt poc, i val la pena aprofitar-la, més enllà, fins i tot, dels records i dels somnis.

Comentaris (0)13-04-2014 07:07:44

Parlem d'amenaces?

La senyora Sánchez-Camacho, que ja fa dies que ha perdut el nord, es va despenjar aquesta setmana dient que se sentia amenaçada per Terra Lliure i per l'Assemblea Nacional Catalana. Bé, tothom sap que la por és lliure i que tothom en pren la quantitat que vol, però francament, pensar que la més que desapareguda Terra Lliure o la impecablement pacífica Assemblea puguin suposar cap amenaça, em sembla difícil d'acceptar.

Ara que, posats a dir, jo li respondria que jo també em sento amenaçat. Amenaçat per Billy el nen i altres torturadors franquistes que no seran jutjats -ni a l'Argentina ni enlloc-, pels grups falangistes i neonazis que actuen amb total impunitat en nom del dictador, pels alcaldes que recuperen el nom del generalísimo per als carrers del seu poble, pels mitjans de comunicació que inciten a la involució militar, pels governs que no deixen exercir la democràcia, pels cardenals nostàlgics del franquisme, pels policies que filtren informació personal de les seves bases de dades, o pels ministres que preparen lleis de seguretat que ens fan retrocedir cinquanta o seixanta anys en el temps.

Mirant la realitat actual amb una mínima objectivitat, em sembla que jo tinc més motius per tenir por que la diputada, no? I ves per on, no en tinc. El que tinc és un sentiment d'immensa vergonya per determinada classe política que hem d'aguantar.

Comentaris (0)12-04-2014 06:35:42

La nostra justícia és així

El català a la justícia és una de tantíssimes assignatures pendents, tan com a país com en matèria pròpiament lingüística. I és que l'absoluta manca de respecte a la nostra llengua als tribunals, a cal notari i, en general, a qualsevol procediment o tràmit relacionat amb aquest univers burocràtic tan particular.

Ara, una magistrada que treballa a Catalunya es despenja dient que el català és una nosa a la seva feina. I rebla la cosa recordant que l'única obligació lingüística és amb el castellà.

Val a dir que la professional de la justícia té raó. El català li fa nosa i li suposa una feina afegida (tot i que se li va reconèixer competència en català i valencià -només això ja és prou indicatiu de es com tracta la nostra llengua en aquest àmbit- com a mèrit). D'altra banda, ja sabem que la Constitució només dicta l'obligatorietat del coneixement de l'espanyol, amb la qual cosa, qualsevol altra norma és susceptible de ser manipulada i titllada d'inconstitucional. I pel que fa a la llengua, en tenim una llarguíssima experiència de manipulacions d'aquesta mena.

Ja ho sabem. El català, a la justícia, a Catalunya, ja no és ni oficial ni cooficial, és una nosa i, per tant, prescindible. Davant d'aquesta realitat i de com van -i han anat sempre- les coses de la llengua i la justícia, o podem arribar a disposar d'una estructura judicial pròpia (no única, que aquesta ja hi és, però espanyola, per més que Barcelona sigui una de les seus de l'Escola Judicial), o ja ens hi podem anar posant fulles. La resta, fer volar més gallines que coloms.

Comentaris (1)11-04-2014 06:24:02

L'imperi de la llei. I dels bunyols.

La Quaresma, que ja és a punt d'acabar, tradicionalment és temps de bunyols. Però "bunyol", en català, també té el sentit de cosa mal feta, de chapuza, que en diuen en castellà. I tot sembla indicar que aquest recolliment propi del temps previ a la Setmana Santa i la capacitat de generar bunyols, troben la seva màxima expressió en les lleis que surten de cal ministre Gallardón, catòlic convençut i militant, i gran generador de bunyols legals de colossals dimensions.

Si us penseu que exagero, aquí tenim la primera conseqüència de l'aprovació de la llei que suprimeix la justícia universal a Espanya, una llei dictada des del fanatisme i sota pressió exterior de països i interessos de dubtosa qualitat democràtica, tot sigui dit. Aquesta primera conseqüència és l'alliberament de vuit narcotraficants que transportaven gairebé 10 tones de haixix.

Tinc ganes d'escoltar les explicacions del ministre bunyolaire. Segur que en té, perquè és absolutament incapaç d'admetre la seva incompetència, en aquesta i qualsevol altra ocasió. En el millor dels casos només podem esperar un ja clàssic "lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a pasar", que tant serveix a reix com a plebeus per llençar terra a sobre de qualsevol bestiesa que es faci i amagar qualsevol rastre de responsabilitat.

El govern del qual forma part Gallardón no es cansa d'esgrimir allò de l'imperi de la llei (per cert, com els agrada la idea d'imperi) per justificar les seves decisions. En aquest cas, però, aquest suposat imperi de la llei és sinònim d'impunitat per a uns narcotraficants. Déu n'hi do quina llei més encertada. I quin tros de bunyol legislatiu marca Espanya. Un més.

Comentaris (0)10-04-2014 06:28:05

Poder, o no, decidir marxar

Un cop més, la senyora Alícia Sánchez-Camacho, segurament sense voler, ens ha donat la raó. En aquest cas, a propòsit de la possibilitat que marxi de Catalunya, perquè no vol que el seu fill visqui en un lloc sense llibertat.

Aquest cop, estic totalment d'acord amb ella. Jo tampoc no vull que els meus fills visquin en un lloc sense llibertat ni pluralisme. I per això, justament per això, vull una Catalunya independent i com més lluny d'Espanya millor. La diferència, però, entre el que jo vull i el que vol la senyora Sánchez-Camacho és que ella sí que pot marxar, però a mi no em deixen, curiosament, els companys de partit de qui reclama llibertat. Afortunada vostè, doncs.

Aquesta impossibilitat de marxar ens la van tornar a repetir la gent del PP i del PSOE (PSC inclòs, per cert), entre altres, negant-nos el dret a votar, a decidir, a marxar, si així ho volem. Res de nou ni res que no sabéssim. Tràmit fet i pàgina passada, tot i que avui som més que ahir, els que volem un futur diferent i millor. Això segur.

Avui ens llevarem igual que ahir, i que fa tres o quatre dies, un que fa mesos. Seguirem amb el nostre objectiu intacte, però amb la demostració al món que Espanya no vol permetre que votem, per si encara algú tenia cap dubte al respecte. I és que donen per fet, tal com van evidenciar les diferents intervencions d'ahir, que una consulta, si s'arribava a fer, suposaria un triomf aclaparador del doble sí.

Per cert, el que em sembla més curiós de la sessió parlamentària d'ahir a Madrid és que començo a creure que la negativa sistemàtica de Rajoy i els seus té més a veure amb una mena de rebequeria (o pataleta, que en diuen ells) derivada del fet que fa quatre dies van entendre que la cosa va de debò i que anem a la nostra, amb data i pregunta, que no pas, fins i tot, per raons polítiques de més volada. Tot i que demanar alçada a segons qui, potser és demanar massa, oi senyora Sánchez-Camacho?

Comentaris (0)09-04-2014 06:26:14

Representativitat, legitimitat i lideratge

Diu la senyora Sánchez-Camacho que l'Assemblea Nacional Catalana no té cap mena de representativitat popular, i que aquesta representativitat popular només rau al Parlament.

Potser sí que té raó, sobretot si acceptem (tot i que em sembla molt acceptar) que representativitat és igual a vots. D'altra banda, caldria recordar-li a la diputada i senadora que, a més de representativitat hi ha altres conceptes importants, com ara legitimitat i lideratge.

Si parlem de legitimitat, tot el que fa i diu l'Assemblea en té. És una entitat legalment constituïda i amb una barbaritat de persones lliurement adherides, sobretot si es compara amb el nombre d'afiliats de la major part de partits polítics i, entre ells, el propi PP a Catalunya. Per tant, legitimitat no li falta.

Però molt més important, i això els polítics ho sabem molt bé, hi ha la idea de lideratge, la capacitat de recollir els anhels i les voluntats socials i articular-les per a l'assoliment d'un determinat objectiu. I aquí és on l'Assemblea guanya, i de molt, qualsevol formació política, especialment inclosa la que representa Doña Alicia. O algú és capaç de defensar, sense rubor, que té més capacitat de convocatòria -de lideratge- que la que s'ha posat de manifest els dos darrers 11 de setembre?

La senyora Sánchez-Camacho, segurament per deformació professional, tendeix a veure el món només en clau de resultats electorals. I aquesta visió és tan, tan pobre i tant tant curta de mires que provoca vergonya aliena i, al capdavall, només palesa l'enorme distància que hi ha entre ella i el batec de la immensa major part de la societat catalana actual. Avui en tindrem una nova mostra, al Congrés de Madrid, on els escons passaran per sobre de les aspiracions del país.

Altres líders d'altres formacions han sabut interpretar molt millor la realitat que la senyora Sánchez-Camacho. I així és que som on som, tant si ho pot pair com si no.

Comentaris (0)08-04-2014 06:21:34

I mira que ens van avisant

Aquests darrers dies han anat passant coses que han servit per tirar per terra bona part del discurs catastrofista, quan no directament amenaçador i xenòfob, que fa temps que corre contra Catalunya. Només tres exemples:

El "boig per tu" de Shakira, en català, al pocs dies de sortir al mercat, ja era número 1 a Espanya, a Spotify, i molt poc més tard, número 1 mundial. Queda demostrat, doncs, que cantar en català és provincià i propi de talossos.

Ferrari tindrà el primer parc temàtic fora d'Itàlia, al costat de Port Aventura. BCN World tira endavant i Hard Rock Cafe anuncia un enorme local de la seva marca en aquest nou complex turístic. Queda clar, un cop més, que les inversions fugen de Catalunya cada dia que passa.

L'ANC presenta el seu pla d'acció per als propers mesos. D'això ja en parlarem amb calma en una altra ocasió; però sigui com sigui, es fa evident que el procés cap a la independència és una "anada d'olla" del president Mas i quatre sonats separatistes més.

Per cert, si tirem d'hemeroteca, trobarem una curiosa coincidència: el canvi de rumb definitiu (espero) de Convergència cap al sobiranisme, tal com va fer notar la meva dona, va coincidir amb l'estrena del Shambala, a Port Aventura, i amb el fet que el president hi pugés, a primera fila. Una revelació? Una casualitat? Qui ho sap.

Sort que tenen raó aquells que sostenen que no tenim futur. Al capdavall, qui ho sap millor, ells o la realitat?

Comentaris (1)07-04-2014 06:21:54

En el fons, també és viure

Se n'ha parlat, es parla i se'n parlarà molt de com de pernicioses són les xarxes socials i dels perills que s'amaguen darrere de realitats com ara el Facebook, per posar només un exemple. I no seré jo qui negarà que totes aquestes amenaces potencials existeixen, ni que tancarà els ulls davant dels usos més perversos que es pot fer de la tecnologia. Però com diem aquí, no es pot matar tot el que és gras.

Ahir mateix em va sorprendre llegir que una foto d'una nena de tres anys, que la seva mare havia penjat a Facebook, va servir per alertar-la d'una possible malaltia de la seva filla que, al capdavall, es va acabar confirmant, i es va començar a tractar de manera precoç.

Evidentment, les xarxes de relació social a Internet no es poden considerar un instrument diagnòstic (o no més que les tradicionals consultes mèdiques al veí o a l'amic, tan habituals des de sempre), igual com no es poden presentar com un espai de perversió on el delicte es mou amb impunitat (o no més que a la vida real). Així doncs, aprofitem tot el que té de bo seguir respirant, ja sigui al carrer com a la xarxa que, en el fons, no són coses tan diferents.

Finalment, tot acaba depenent de l'ús que cadascú vulgui fer d'allò que té al seu abast. Tant si vol exhibir públicament cada detall de la seva vida, com si vol fer-se invisible. I és que és ben cert que la tecnologia comporta riscs, però no més que els que ens planteja la vida; i aquesta ja sabem com acaba (i ningú no se n'exclama).

Comentaris (0)06-04-2014 06:51:17

Pàgines: 123456102103104105106107122  <>