login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

I això, qui ho paga?

Una nova derrota als tribunals, i ja en van 24, de la flamant delegada del Govern d'Espanya a Catalunya.

La senyora Llanos de Luna ha esdevingut, des del seu càrrec, una caricatura de bèstia negra de l'independentisme, gràcies a les seves iniciatives i denúncies contra diferents ajuntaments que exhibeixen comportaments i actituds antiespanyols, inconstitucionals o ves a saber què.

I dic que ha esdevingut una caricatura d'allò que imagino que perseguia, perquè ja en són dues, les dotzenes de vegades que ha de sortir dels jutjats capcota.

I jo em demano: i això, qui ho paga? perquè el temps dels advocats que posen les denúncies (per no parlar del seu propi), del personal dels jutjats que les tramita i dels jutges que dicten resolució costen diners. Molts diners, per a ser més exactes. Però és clar. Serà per quartos, quan del que es tracta és de carregar contra Catalunya.

Fa vergonya veure com malbaraten el temps i els recursos públics aquests alts càrrecs espanyols. Us imagineu vint-i-quatre bufetades als jutjats contra qualsevol alt càrrec del Govern de Catalunya? Imagineu com anirien els diaris, les ràdios, les teles i els partits de l'oposició? Però és clar, com que qui fa el ridícul i llença els diners és una altra representant del Govern d'Espanya, doncs res. Silenci absolut i seguim fent bajanades. Tot per la pàtria (la seva), no fos cas.

Comentaris (2)26-04-2014 06:15:07

L'altre Sant Jordi

Aquesta diada tan nostra dóna molt de sí. I molt més si mirem una mica més enllà de les imatges de televisió, de premsa i dels tòpics i no tan tòpics que tots repetim any rere any.

I és que cal no oblidar tothom que fa que Sant Jordi pugui ser el que és i que tots volem que segueixi sent. Cal recordar tothom que va passar la diada rere un mostrador, despatxant llibres o roses, tothom que va treballar perquè ho tinguéssim tot a l'abast, o tothom que va dedicar hores i hores rere les càmeres, traginant cables i equips d'imatge i de so, o muntant i desmuntant escenaris i parades... En definitiva, avui, aquestes línies volen ser un record cap a tota la gent anònima que Sant Jordi, o qualsevol altra festa, o qualsevol dia, sigui possible en bones condicions. Si més no, en les condicions que cal esperar d'un país civilitzat i culte.

La nostra societat, en el fons, és un immens teatre on uns pocs ens serveixen la representació, molts en som espectadors -poc o molt actius-, però on, entre bambolines, tot un exèrcit de personatges anònims s'ocupa que tot rutlli, que tot sembli bonic i atractiu.

Val la pena aturar-nos un moment i pensar en tothom que es troba darrere de tot el que tenim, el que gaudim o el que considerem un dret. D'alguna manera es tractaria de fer una translació a qualsevol àmbit de la nostra vida d'aquella fantàstica idea de L'Auca del Senyor Esteve: "tu seràs escultor, perquè el teu pare pagarà el marbre" (cito de memòria).

Doncs això. Nosaltres fem festa, perquè algú ens la serveix. O anem al restaurant, o al bar, o a l'hospital, o al cine, o al museu... perquè sempre hi ha algú darrere de tot. I no sempre el sabem veure ni valorar. Doncs apa!, que Sant Jordi se les tingui també el drac de la indiferència (o de la invisibilitat).

Comentaris (1)25-04-2014 06:24:59

I Sant Jordi segueix matant dracs

Ahir, Sant Jordi, sense cap mena de dubtes, el no festiu més festiu del món mundial. Llibres, roses, i un estrany clima de calma, de ganes de passejar i de fer festa, arreu.

Però ahir, Sant Jordi, o la seva reencarnació en forma de no sé ben bé què, va tornar a liquidar algun que altre drac modern, sense escates ni foc llençat per la boca. Ahir, el gran referent de la modernor cultural barcelonina, el complex comercial FNAC era un desert. Vaga de traballadors i negativa dels escriptors per anar-hi a signar llibres, en solidaritat amb les reclamacions del vaguistes.

Al mateix temps, una mena de autoproclamada princesa de conte, però drac en realitat, la vicepresidenta del Govern d'Espanya visitava els editors catalans, en un intent de reconciliar-se ves a saber amb qui, però sense cap més resultat que el ridícul més absolut. Perquè ni a provocació no ha arribat aquesta visita.

I per acabar-ho d'adobar, l'alcalde García Albiol fent el numeret a la seva parceleta particular (si fa no fa, com els seus col.legues de partit i afins).

Som terra de Sant Jordis. No de dracs. Ahir, avui, i sempre. Però de Sant Jordis armats amb llibres i roses que, quan cal, també saben ensenyar les dents, o ignorar les ximpleries (per no dir pixades fora del test).

Ah! i ja posats, diria a les nostres autoritats que no cal que cada any ens recordin la mort de Cervantes (no fos cas que semblessin antiespanyols), la de Shakespeare (no fos cas que se'ns pugui titllar de localistes) i la de Pla (el cupo català). Que nosaltres ja sabem què és i què volem que segueixi sent Sant Jordi, i tant ens fa qui va traspassar tal dia com aquest.

Comentaris (0)24-04-2014 06:26:20

Sant Jordi

SJ 2014

Comentaris (1)23-04-2014 06:20:25

La fi de les mones, tal com les hem conegut fins ara?

Hi ha informacions que apareixen als mitjans no sé ben bé si amb un sentit absolut de l'oportunitat, o en el pitjor moment. Un bon exemple el tenim en aquesta notícia que diumenge apareixia en alguns mitjans i que anunciava un pujada brutal, durant els propers anys, del preu del cacau i, per tant, de la xocolata.

Ja fa dies que sabem que l'especulació sobre les primeres matèries és constant a molts llocs del món. Tant constant i rendible com indecent, perquè suposa un excel.lent sistema per mantenir una bona part de la població en l'absoluta misèria per tal que una altra petita part pugui viure voltada de luxe.

I ara li arriba, pel que sembla, el torn a la xocolata. Ens diuen que l'obertura a aquest producte d'un mercat com el xinès, amb la seva enorme població, serà l'argument per a una nova escalada especulativa.

Aprofitem ara, que encara podem, per gaudir de la mona (ahir sense anar més lluny), perquè si els auguris no van errats, aviat haurem de tirar de succedanis, molt més que no fem ja, perquè uns quants puguin mantenir la seva posició de privilegi mundial.

Alguna cosa s'està fent molt malament, i no s'hi veu cap símptoma de millora. Perquè ara parlem del cacau, però no costaria gaire parlar del blat, del cotó, de la fusta...

Comentaris (0)22-04-2014 06:17:33

El pollet de la mona

Hi ha personatges tradicionals que tenen un innegable atractiu i que desperten tota mena de simpaties. Podríem parlar dels caganers del pessebre o, sense anar més lluny, i per allò de l'oportunitat, dels pollets de la mona, cada cop més substituïts, dit sigui de passada, per tota mena de personatges contemporanis i molt més coneguts per la canalla.

Diu la tradició que la mona de Pasqua és el punt final de les prohibicions de la Quaresma, en forma de pastís. De passada (o molt abans), cal esmentar el rituals de benvinguda a la primavera i al renaixement de la vida. Per això, moltíssim països incorporen l'ou com a representació del principi de la vida, justament. I ja que parlem d'ous i de principi de la vida, què millor que un simpàtic pollet per donar forma a aquest esclat de la natura?

I aquí el tenim, l'humil pollet de mona, sovint present i sempre en un paper secundari, tot i que n'és, podríem dir-ho així, soci fundador de la tradició de la mona.

D'acord que els personatges de cinema, de televisió, o els jugadors de futbol tenen molt més atractiu entre els nens. I d'acord també que les mones, avui per avui, són un producte més de consum (i de comerç) i que això no es pot perdre mai de vista. Igual com no s'hauria de perdre de vista l'humil i simpàtic pollet, que no fa res, que és ben anònim, que no és més que un pollet, però que si no hi és -no m'ho negareu- es troba a faltar.

Avui tenia ganes de reivindicar la simplicitat, la naturalitat i la senzillesa, que sovint són a l'origen mateix de la il.lusió, i aquest bonic animaló m'ho ha posat fàcil.

I la teva mona, ja té un pollet? A casa fa uns pocs dies que va sortir a prendre l'aire un petit pollet de colors que ha passat mesos al costat de les peces d'un curiós i estimat pessebre.

Comentaris (2)21-04-2014 06:43:56

Et vendré la calma

A poc a poc, gairebé sense adonar-nos, anem perdent la capacitat de fer coses per nosaltres mateixos i anem necessitant més i més estímuls i ajudes externs per a gairebé tot.

Podríem anar repassant tota mena de diagnòstics mèdics que gairebé només serveixen per vendre determinats medicaments, o la llarguíssima llista d'aliments reforçats amb algun que altre element que ens ajuda a tenir més energia, a combatre l'estrenyiment, a augmentar la nostra memòria o a tenir els ossos més forts.

No fa massa, i en resposta al ritme cada cop més frenètic de la societat, va sorgir allò de l'slow food, en oposició al fast food. Ben bé va ser el descobriment de la sopa d'all: menjar sense pressa, gaudint del menjar, de la companyia i de la sobretaula. Tot un invent, vaja. Ara, una volta més de cargol a aquesta idea, que ens arriba des de Noruega; l'slow tv, una tele sense acció que causa furor. No és nova la proposta, perquè alguna que altra cadena que només ofereix les evolucions d'uns peixos en una peixera o un foc a terra encès ja existien, però en forma de canal amb continguts i programació ben organitzats sí que és novetat.

Ara resulta que fins i tot la calma ens ha de venir no ja de fora, sinó directament de la televisió. Però com que no tot es pot aconseguir via tele, quan trigarem a veure slow cars, que no puguin passar de 30 km/h, o slow films, pel.lícules que es facin eternes o, sobretot, slow running, que serà alguna cosa com córrer lent (això serà digne de veure).

Realment, tant hem perdut la capacitat de generar calma nosaltres mateixos? Segur que ja no sabem aturar-nos, deixar el ritme frenètic amb què vivim habitualment per retrobar un llibre, un paisatge, uns amics, un disc, o el senzill plaer de badar? Segur que sí que en sabem, encara, per més que la calma estigui esdevenint un article més de consum i, per tant, de venda a telebotigues.

Comentaris (1)20-04-2014 06:43:20

Benediccions armades

La Setmana Santa ens deixa, cada any, una bona col·lecció d'imatges característiques i ben bé es podria dir que aptes per a tots els gustos.

A mi, personalment, sempre m'han fet angúnia les d'esquenes i membres ferits per tota mena de fustigacions i maltractaments físics que determinades persones s'infringeixen com a penitència. Però com que la cosa no va gaire més enllà del subjecte que les pateix, acabo pensant que cadascú sap què fa amb el seu cos i per què.

Però entre totes les imatges d'aquests dies, la que em provoca més repulsió, sense cap mena de dubtes, és la que reflecteix aquesta anacrònica connivència entre exèrcit, poder polític i església, que cada any es repeteix, especialment, a Málaga, amb la sortida en processó del Cristo de la Buena Muerte (el nom ja és tota una declaració de principis), en la qual té un paper fonamental la legió espanyola. Recomano sobretot la darrera de les fotos d'aquest enllaç que us proposo, on queda clara aquesta estranya barreja que comento, prou ben acollida, pel que es veu, tant des de la dreta com des de l'esquerra.

Hi ha coses que no canvien i, a Espanya, els estaments militar i eclesiàstic són encara intocables, especialment des de la política. I és que imatges com aquestes de Málaga, entre altres, em costa molt d'imaginar-les en cap altre lloc del món on l'integrisme i el fanatisme religiosos no siguin instruments al servei de l'estat.

Per cert, a casa nostra també passen aquestes coses.

Comentaris (1)19-04-2014 06:18:59

Temps de silenci

Divendres Sant és un d'aquells pocs dies en què la nostra realitat sembla que s'aturi, d'una manera o altra. Segurament és que no hi ha diaris als quioscos, que molta gent no treballa i que una bona part del personal està més per viatjar o per participar en qualsevol dels actes propis d'aquests dies (classe política inclosa) que no per les seves activitats habituals.

Aquest petit parèntesi sempre va bé, i s'agraeix moltíssim enmig dels temps de soroll que vivim. Per això, em vull afegir a aquesta tendència i no afegiré res més.

Com va dir la mai prou reconeguda Scarlett O'Hara: "demà serà un altre dia".

Comentaris (1)18-04-2014 06:33:36

Cada cosa al seu lloc

Encara se senten els ecos d'aquella fornada d'estudiants que havien de tenir un portàtil a classe i estudiar sense llibres quan llegim que els grans gurús de la tecnologia, a Sillicon Valley, aposten, per a l'educació dels seus fills, de la metodologia tradicional amb llapis, paper i pissarres amb guixos.

Llegir aquest article de fa uns dies m'ha fet pensar que, efectivament, cada cosa té el seu lloc, cada lloc els seus objectius i cada objectiu a assolir, els seus instruments. La resta, una rendició absurda a les modes, sota el pretext d'una suposada modernitat.

Resulta sorprenent que allà on més s'ha apostat per al informatització de les aules (i ja no tinc ni ganes de recordar en quins territoris se'n va fer bandera no fa pas tants anys) sigui justament allà on menys s'inverteix en tecnologia, en investigació i en recerca, i on menys riquesa es crea, més enllà de la imatge que es vulgui projectar a les aules.

La tecnologia és imprescindible per al desenvolupament de les societats, per a la seva economia i per a la seva competitivitat. Però potser no és tant (potser gens) necessària a les aules, si volem que els nostres fills creixin i s'eduquin realment amb capacitat crítica, amb habilitats de càlcul, escriptura, lectura... i amb un cervell capaç de retenir conceptes i continguts, i de raonar com cal esperar de futurs adults responsables, cultes i preparats. I tot això no ve, com per art de màgia, donat per la tecnologia.

Comentaris (2)17-04-2014 06:19:40

Paraules tan buides que gairebé ni es poden escoltar.

Una de les pitjors coses que li poden passar a un polític, o a una determinada formació política, és que les seves propostes no tinguin absolutament cap credibilitat. Quan això passa, el desprestigi de qui les fa és total i, de retruc, també passa a perdre solidesa tot el seu ideari polític, per fals i demagògic.

I això justament és el que li està passant al PSOE i a la seva veu màxima, Alfredo Pérez Rubalcaba, amb la seva proposta de reforma de la Constitució en clau federalista. I és que tot sona tan buit, tan poc creïble que, quan parla, és molt més fàcil (fins i tot raonable) ignorar el que diu que intentar prendre les seves paraules com alguna cosa mínimament seriosa. Per què? Molt simple:

En primer lloc, perquè les seves propostes neixen tan coixes, tan poc ambicioses, que per poder-les dur a terme no caldria tocar ni una coma de la Carta Magna. Només caldria no forçar tant la seva interpretació cap a les postures actuals, summament restrictives.

En segon lloc, perquè qualsevol reforma constitucional passa, d'una banda, per la connivència (digueu-li acord, si voleu) del PP i dels propis barons del PSOE i, ara mateix, ni els uns ni els altres no estan per la feina, a no ser que sigui per anar cap a posicions encara menys federalistes i molt més unitaristes i recentralitzadores que les que ara diuen defensar.

I en tercer lloc, i sobretot, perquè el que ara es proposa és pràcticament el que ells mateixos es van encarregar de ribotar, raspallar, eliminar, sentenciar i condemnar de l'Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya, en una successió de mentides i traïcions absolutament indigna, però ben present, encara, a la memòria de milions de catalans.

Amb aquest escenari, qui pot creure Pérez Rubalcaba, més enllà dels seus fanàtics seguidors? Francament, dubto que ningú. En qualsevol cas, un servidor, no.

Comentaris (1)16-04-2014 06:19:58

Setmana Santa. De tot i per a tothom

Són dies estranys, aquests de Setmana Santa. La rutina habitual es trenca, la canalla no va a escola, força gent fa festa, bona part d'aquesta gent surt cap a la platja -a gaudir dels primers raigs de sol consistents-, cap a les pistes d'esquí -a apurar les darreres baixades de la temporada-, o cap als pobles i ciutats natals, a retrobar parents, amics i coneguts.

I per adobar-ho tot, la imatgeria i les tradicions pròpies d'aquests dies: passions, processons, viacrucis... que acaben, sovint, incorporant elements forans que arraconen els autòctons i en transformen el sentit original, en una mena de mestissatge cultural, religiós i folklòric, de tant en tant no massa fàcil de pair. I també caramelles i aplecs, en llocs petits habitualment. I la mona; aquesta sí, ben nostra.

És com si aquests dies tot hi cabés. Ahir mateix, dilluns 14 d'abril. Aniversari de la República de 1931, però també de l'accident del Titanic, i de la mort de Simone de Beauvoir o de George Friedrich Händel (el de l'Al.leluia), per exemple. I també Dilluns Sant, data que recorda l'estada de Jesús a Betània, on Maria (la de Betània, valgui la redundància) ungí els peus de Crist amb perfums caríssims i els eixugà amb els seus cabells, i on Judes li recriminà aquesta despesa innecessària, en tot un exercici del que podríem qualificar de digne precedent de la moderna demagògia.

Està clar que quan abandonem la rutina, les coses se'ns barregen i superposen. Potser aquesta és la gràcia, però. I que cadascú esculli allò que bonament li plagui; que alci la bandera tricolor, o que surti en processó. Que aquesta setmana mig festiva ofereix possibilitats per a tots els gustos, i tothom acaba trobant alguna proposta per sentir-s'hi identificat.

Comentaris (0)15-04-2014 06:20:08

Diguin el que diguin

Ara que ja fa dies que va passar, tot i que els ecos ressonaran, em temo, setmanes i setmanes encara, es bon moment per recordar alguna de les idees més curioses que es van sentir al Congrés dels Diputats, dimarts passat; concretament alguna de les que va deixar anar, amb la seva tranquil.litat habitual Mariano Rajoy.

En concret, em vull referir a tot allò de la lleialtat institucional, del respecte (i admiració) a Catalunya i de la falsedat de les denúncies de maltractament del nostre país per part dels governs espanyols.

Potser sí que Rajoy té raó i tot són invencions nostres o enganys perversos d'un president Mas que ens condueix, qual flautista d'Hamelin, cap a la nostra destrucció. Però es dóna el cas que tot el seu equip de govern (el de Rajoy) s'ocupa de carregar-nos d'arguments dia a dia. La setmana passada ens va deixar, mig amagada, la notícia de les intencions del Ministre Fernández Díaz de facilitat (i en el seu moment segur que propiciar) que els mossos d'esquadra i els policies locals puguin passar al cos de la Policia Nacional. Una autèntica OPA hostil a la nostra policia, vaja.

Caldrà esperar els arguments, però em temo que són fàcilment imaginables: el primer, allò de garantir la igualtat de tots els espanyols visquin on visquin; el segon, allò de facilitar la mobilitat funcionarial entre les diferents administracions; i el tercer -l'autèntic, de fet-, posar una autèntica càrrega de profunditat al si de la nostra policia, una de les poques estructures reals d'estat que tenim, per tal de carregar, de passada i si la seva iniciativa té una bona resposta -cosa que espero que no-, contra els independentistes, que es veu que neguem l'autèntica voluntat de la gent i no sé quantes barbaritats més.

El conflicte policial és a tocar. I un cop més, ens ve de fora. Deu ser allò d'españolizar los policias catalanes. Paraula de Wert.

Comentaris (0)14-04-2014 06:27:16

15 segons

No deixa de ser curiós que al costat de la immediatesa, de la velocitat i del ritme frenètic enmig del quan vivim, si ens ho mirem bé, ens passem bona part del nostre temps recordant els encerts i misèries del passat (massa sovint més les segones que els primers) o pensant què farem i on serem demà, o d'aquí a deu mesos, mentre se'ns esmuny el temps i la vida, sense que n'acabem de ser massa conscients.

Un grup d'investigadors del MIT (Massachusetts Institute of Technology), ha començat a acotar el present, a calcular la durada d'un instant. Aquest estudi sosté que la realitat, l'instant que vivim, ve condicionda pels 15 segons immediatament anteriors, on es concentra tota la nostra experiència i tot el que sabem. D'alguna manera és com si cada moment de la nostra vida es concentrés, realment, en intervals consecutius i encavalcats de quinze segons cadascun.

15 segons. Però si gairebé no és res! Si se'ns passa sense que ni ens adonem. I nosaltres preocupats per què farem d'aquí a ves a saber quant o recreant-nos -o torturant-nos- pel que vam fer o pel que vam deixar de fer. No sé si el que plantegen aquests investigadors és correcte o no, però el que sí que sé és que la vida es viu o ens passa i que, ens agradi o no, no té ni marxa enrere, ni accelerador.

Pensar que cada cosa que fem, cada decisió, cada paraula o cada gest depenen només dels quinze segons previs pot ser un argument poderós perquè intentem aprendre a viure cada instant com si fos únic i l'últim, perquè la realitat dura molt poc, i val la pena aprofitar-la, més enllà, fins i tot, dels records i dels somnis.

Comentaris (0)13-04-2014 07:07:44

Parlem d'amenaces?

La senyora Sánchez-Camacho, que ja fa dies que ha perdut el nord, es va despenjar aquesta setmana dient que se sentia amenaçada per Terra Lliure i per l'Assemblea Nacional Catalana. Bé, tothom sap que la por és lliure i que tothom en pren la quantitat que vol, però francament, pensar que la més que desapareguda Terra Lliure o la impecablement pacífica Assemblea puguin suposar cap amenaça, em sembla difícil d'acceptar.

Ara que, posats a dir, jo li respondria que jo també em sento amenaçat. Amenaçat per Billy el nen i altres torturadors franquistes que no seran jutjats -ni a l'Argentina ni enlloc-, pels grups falangistes i neonazis que actuen amb total impunitat en nom del dictador, pels alcaldes que recuperen el nom del generalísimo per als carrers del seu poble, pels mitjans de comunicació que inciten a la involució militar, pels governs que no deixen exercir la democràcia, pels cardenals nostàlgics del franquisme, pels policies que filtren informació personal de les seves bases de dades, o pels ministres que preparen lleis de seguretat que ens fan retrocedir cinquanta o seixanta anys en el temps.

Mirant la realitat actual amb una mínima objectivitat, em sembla que jo tinc més motius per tenir por que la diputada, no? I ves per on, no en tinc. El que tinc és un sentiment d'immensa vergonya per determinada classe política que hem d'aguantar.

Comentaris (0)12-04-2014 06:35:42

Pàgines: 123456100101102103104105120  <>