login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

I no passa res

Comencem una setmana que sembla que podria ser prou moguda. De moment, crec que caldria esperar que, si més no, no ens deixi titulars com alguns dels de la passada, començant per la crida a les armes que es va llençar des del púlpit de la missa en record del cop d'estat del 18 de juliol de 1936.

Ja sabem que cada any, amb motiu d'aquesta data, hi ha una colla de nostàlgics que reten homenatge al colpista i dictador Franco, un fet insòlit en una Europa que ha fet mans i mànigues per tancar el terrible passat del feixisme. Però la novetat d'enguany han estat les paraules del capellà que va oficiar la missa d'homenatge, perquè no es va estar de cridar a una nova croada (cop d'estat) davant de l'amenaça dels esperits i de les forces sobrenaturals del mal, contra els quals calen homes providencials, enviats per Déu, com ara el propi dictador.

Però més enllà de les paraules, hi ha els silencis. Silenci de l'església (totalment esperable, de fet), silenci del govern (lògic, atesa la impunitat amb què es mouen tota mena de grups feixistes) i silenci a nivell europeu (deuen estar massa ocupats decidint qui ocupa cada cadira per preocupar-se d'incitacions a la violència).

Però fem un experiment, ara que ja han passat uns dies i que hem pogut valorar amb serenitat les paraules.. Intentem catalanitzar les paraules que vam sentir aquesta setmana passada i fer que siguin una proclama en favor de la independència, fins i tot a través de les armes. Podeu imaginar la resposta que haurien generat? Doncs això.

Aquesta democràcia constitucional que tolera tota mena d'actituds i crides al colpisme és una raó més per la qual val la pena marxar. Per la qual hem de marxar, de fet.

Comentaris (0)21-07-2014 06:27:15

Temps

Un dels valors més cotitzats des de fa ja uns quants anys és el temps, Tant que fins i tot hem creat bancs de temps. La modernor ens ha portat la presa, la presa la immediatesa i, tot plegat, el sentiment que totes les coses han de passar ja mateix i que vivim en una mena de circuit d'alta velocitat que només té un sentit, sempre endavant i sense marge per decidir massa coses.

Vivim a un ritme molt sovint frenètic, i allò d'"és que no tinc temps per..." és una frase d'ús corrent. Potser quan sentim que la nostra vida ha entrat en aquesta mena de cursa contra ningú cal retrobar la saviesa antiga, molt antiga si voleu, com ara la que trobem a l'Antic Testament; concretament, en aquest cas, a l'Eclesiastès (capítol 3):

1 Per a tot hi ha el moment oportú,
i un temps per a cada cosa en aquest món.
2 Temps de néixer i temps de morir.
Temps de plantar i temps d’arrencar la planta.
3 Temps de matar i temps de guarir.
Temps d’enrunar i temps de construir.
4 Temps de plorar i temps de riure.
Temps de lamentar-se i temps de ballar.
5 Temps d’escampar les pedres i temps d’aplegar-les.
Temps d’abraçar i temps de deixar-se d’abraçades.
6 Temps d’adquirir i temps de perdre.
Temps de guardar i temps de llençar.
7 Temps d’esquinçar i temps de cosir.
Temps de callar i temps de parlar.
8 Temps d’estimar i temps d’odiar.
Temps de guerra i temps de pau.

Aprendre a repartir el temps, recordar que tot té (ha de tenir) el seu moment, potser és la més moderna de les coses que podem aprendre. I l'estiu, una època en què s'altera el ritme quotidià, és un temps excel.lent per posar en pràctica la saviesa antiga, i per trobar una mica de sentit (i d'oportunitat) a tot el que fem. I ja posats, fins i tot, una mica de calma.

Comentaris (0)20-07-2014 07:08:22

La trobada més inútil de la història

La futura trobada -ara ja tot indica que inevitable- entre els presidents Mas i Rajoy va camí de ser el paradigma de la inutilitat política d'una reunió al més alt nivell.

Si fins ara ja teníem clar que tots dos defensen posicions absolutament incompatibles (votar o no votar), ara surt la FAES, l'autèntic govern espanyol a l'ombra i qui, de fet, dicta la ideologia a seguir a l'estat, i afirma que la tercera via no és solució, ans al contrari.

Tota una plantofada espectacular a aquells que, tant des d'aquí com des d'allà, acostumen a entonar cants de sirena federalistes, confederalistes i similars. I també a tots els que clamen per una reforma constitucional que ho faci possible. Una reforma, dit sigui de passada, que mai no es podrà fer sense els vots del PP a les Corts.

La part bona de tot plegat és que es van aclarint les alternatives. Per al PP, la cosa passa per aprofundir en la recentralització, amb els ulls ben posats en la recuperació, segons ells perduda, de la unitat d'Espanya. Per al Govern de Catalunya, per la fermesa en un compromís amb la societat, ara ja sense marxa enrere.

Un escenari prometedor per a una trobada inútil. Cal fer-la perquè es pugui aixecar acta d'aquesta inutilitat, però. Ara, cal esperar el pas següent, que ja només es podrà fer des d'aquí. A veure què hi diran tots (remarco "tots") els partits catalans, perquè la societat, el país real, el nostre de debò, ja fa dies que s'està expressant, de manera majoritària i amb una claredat absoluta. Tant com el darrer vídeo de l'ANC i Òmnium. I és que ara és realment l'hora. Caldrà veure si la política sap estar a l'alçada (ni que només sigui per un cop).

Comentaris (3)19-07-2014 06:58:15

Fins ara ho imaginàvem, però ara ho sabem

Sempre és bo saber la veritat de les coses, i molt especialment quan impliquen molts diners públics (de tots i cadascun de nosaltres) i quan duran anys han despertats molts, massa, interrogants que ara es van aclarint. Això és justament el que passa ara amb el Fòrum Universal de les Cultures de 2004 que, segons ens explica la Sindicatura de Comptes, és un cúmul de despropòsits econòmic i una llarga llista de vulneracions dels procediments administratius.

Ja ens ho imaginàvem, que allò del Fòrum era una cosa molt fosca, i molt inútil, si més no a nivell social. Ara ho sabem del cert. Bona notícia. El problema, però, és pensar de què serveix ara el pronunciament de la Sindicatura. De què serveix si els responsables polítics i tècnics del desgavell ni hi són on eren, ni hi seran, perquè ja s'han resituat de manera adequada, ben lluny dels focus i les càmeres? De què serveix quan, fins i tot en el terreny judicial, els possibles delictes haurien (imagino) prescrit, després de tant de temps?

Per a mi, la resposta és molt senzilla: de res. Absolutament de res. La pregunta següent, doncs, és: de què serveix una Sindicatura de Comptes que parla amb gairebé deu anys de retard, i que s'hi posa set anys acabat l'esdeveniment? La resposta, la mateixa: de res. Absolutament de res.

Si amb aquestes estructures hem de construir un nou estat, anem llestos. Dels polítics i empresaris que han quedat retratats, millor ni parlar-ne, perquè tanta impunitat indigna.

Comentaris (1)18-07-2014 06:07:57

Res de nou sota el sol

De tant en tant trobes, voltant per aquestes pàgines d'internet, articles que et fan recuperar idees o comportaments que pensaves que eren singulars i que acaben resultant gairebé "de manual".

No fa gaires dies vaig ensopegar amb aquest interessant article sobre la superioritat social del discurs masculí i no he pogut evitar que em vinguessin al cap les paraules de l'exministre Cañete sobre la superioritat intel.lectual masculina i la dificultat d'expressar-la quan es debat amb una dona.

I jo que pensava que Cañete era una rara avis gairebé prehistòrica. Doncs no. Resulta que el món està ple de cañetes i que són tan subtils que fins i tot deixen en evidència la barroeria de l'exministre.

Per cert, a banda de recomanar la lectura de l'article en qüestió, convidaria a tenir-lo sempre present, tant pels que fa als homes com a les dones, per deixar d'empassar-nos, sense cap dificultat, actituds i comportaments clarament sexistes i intolerables.

Comentaris (1)17-07-2014 06:34:36

Qüestió de referents.

Algú va dir, a propòsit de la creació literària, que després de l'Odissea i de la Ilíada, no s'havia escrit res de nou, que tot eren plagis i adaptacions. No sé si l'afirmació es pot mantenir com a veritat absoluta, però el que sí que és cert que és molt difícil crear alguna cosa nova, i que normalment tenim referents que adaptem a les nostres necessitats.

Aquest recurs al passat, de fet, ens serveix per actuar en tots els àmbits i, a poc a poc, va configurant la nostra manera de ser i d'actuar. I el mateix els passa als polítics. D'idees noves, més aviat poques -i penso que encara sóc generós-, perquè el més habitual és recórrer a discursos prou coneguts per tothom i mirar d'adaptar-los, amb més o menys traça, a les circumstàncies del moment. Així doncs, saber els referents ajuda, i molt, a entendre la manera d'actuar de cadascú.

Valgui aquesta reflexió per constatar els referents d'una de les actuacions més sonades del ministre Fernández Díaz: l'atorgament de la Medalla d'Or al Mèrit Policial amb caràcter honorífic, la màxima distinció del Cos Nacional de Policia, a Nostra Senyora Maria Santíssima de l'Amor, ni més ni menys. Els referents que fa servir el ministeri per defensar la condecoració, i per respondre a Europa Laica, que la va denunciar es remunten a l'any 1938, en plena Guerra Civil. Imagino que a la croada, segons ell.

Es bo saber d'on pouen intel.lectualment els responsables polítics. Ara ja sabem que el ministre de l'Interior no té arrels franquistes, sinó directament colpistes. I és ell mateix qui ho manifesta.

Comentaris (1)16-07-2014 06:36:22

Per a què serveix un partit?

Ho reconec, cada dia em cansen més el partits polítics i les seves dinàmiques internes, que em semblen una mena de joc de les cadires (o dels disbarats) on l'únic que realment no importa gaire són les polítiques que haurien de promoure i defensar.

El darrer exemple són les primàries que hem vist aquests darrers dies, des de les d'ERC fins a les del PSC-PSOE. Personalment, he tingut la sensació d'assistir a uns espectacles mediàtics que tenien, com a gairebé únics objectius, ocupar quotes de pantalla i planes de diari, d'una banda, i garantir una còmoda cadira política amb projecció de futur. I ara vindran, tot just passat l'estiu, congressos ordinaris o extraordinaris, reunions de les executives i dels diferents òrgans de govern de cada formació... En resum, tot el soroll i tot l'enrenou mediàtic que, sota una imatge de democràcia i responsabilitat, esquiva el debat més urgent que tenim: com ens en sortim, com a país, en tots els sentits.

Sempre he cregut que la política és una de les activitats més dignes a les quals es pot dedicar una persona, en tant que suposa un compromís de servei a la col.lectivitat. Però quan veig que l'autèntic objectiu de molts dels que l'exerceixen és aconseguir un modus vivendi més o menys confortable, vaig tenint la sensació que realment vivim enmig d'un gran engany que no aporta solucions als nostres problemes reals.

Potser sí que calen tots aquests moviments i tota aquesta hiperactivitat en el si dels partits. No ho sé. Però el que sí que tinc clar és que quan tot això passa molt per davant de les iniciatives de servei a la societat i al país, alguna cosa falla, i molt, en el nostre sistema. I això només obre portes a tots aquells que des de la simplicitat de la demagògia i de les respostes senzilles i populistes, volen arribar al poder per implantar-hi les polítiques menys democràtiques. O és que hem tancat els ulls al que està passant arreu d'Europa?

Comentaris (0)15-07-2014 06:36:09

Una llengua, una visió.

Si voltes pel món -l'occidental més proper, si més no- i pares l'orella, ràpidament te n'adones que hi ha dos grans grups de persones que, independentment d'on són, donen per suposat que tothom les ha d'entendre: les anglòfones i les hispanoparlants. Curiosament, ciutadans de països fortament monolingües.

D'altra banda, si seguim parant l'orella, ens adonem que l'anglès sí que ha esdevingut una autèntica llengua franca, però pel que fa a l'espanyol, cada cop és menys present, per exemple, a les informacions turístiques de tota mena, des de les més bàsiques dels hotels fins a les dels museus, o com a segona o tercera llengua apresa per la gent.

Paral.lelament a tot plegat, no em deixa mai de sorprendre l'arrogància dels parlants d'aquestes dues llengües que comento (suposo que resultat d'una visió monolingüe del món), generalment corresposta amb un menyspreu més o menys mal dissimulat de l'interlocutor local, segurament tip de tanta ignorància i de tanta incomprensió.

Serveixi aquesta reflexió per comentar la notícia de les reaccions que ha despertat un breu rètol comercial escrit en català a Màlaga. Curiosa reacció si tenim en compte dues coses: la primera, la infinitat d'idiomes no castellans que podem trobar a la retolació comercial d'aquella ciutat clarament turística. La segona: no diuen que el català és un idioma d'Espanya, i que els catalans som Espanya, tot apel.lant a allò que dicta la sacrosanta constitució?

Doncs es veu que no. Que no es pot escriure, ni que sigui poc, en català a fora de Catalunya, però cap problema amb qualsevol altra llengua. I davant d'aquesta pregunta ja començo a plantejar-me si determinats pensaments monolingües no tenen molt a veure amb conceptes com intolerància (supremacisme, fins i tot) i catalanofòbia, en aquest cas concret. En qualsevol cas, una mostra més d'un encaix impossible.

Comentaris (2)14-07-2014 06:25:31

Sensacions

Confirmat. Per més que intentem retenir imatges, llocs, situacions... amb fotos, vídeos, souvenirs, o el que sigui, l'únic que realment aconseguim endur-nos d'allò que hem viscut o de tots aquells indrets que hem visitat, són sensacions.

Qui no dibuixa un somriure petit i sincer recordant algun moment de la seva vida, alguna ciutat, algun monument, alguna personoa o algun carreró per on va caminar en un moment donat, per més anys que passin? Potser aquesta és la gràcia i el sentit últim del viatge, més enllà de descobrir espais nous i realitats noves, reunir sensacions -si pot ser positives- i recordar-les en la calma que només dóna el pas del temps. La resta, les fotos, les imatges, només ens serveixen per activar racons de memòria que de vegades se'ns fan esquius, però que un petit detall recupera amb tota la seva intensitat.

Confirmat. Més enllà del que sabem, del que tenim, hi ha les sensacions, aquest món fantàstic i intangible que perviu al llarg del temps, i que el propi temps encara va endolcint.

Si uns dies de festa i de desconnexió de la rutina serveixen per fer un bon recull de sensacions compartides, què més es pot demanar? Jo, sincerament, res més.

Comentaris (0)13-07-2014 07:11:17

Fins aviat

M'esborro del mapa uns dies. No seran molts, però estic segurs que seran suficients per desconnectar de gairebé tot, menys d'allò que és realment vital i imprescindible.

Agafo les regnes de la meva existència durant uns pocs dies per dedicar-la únicament a la persona que sempre és amb mi, i a mi mateix.

A tall de comiat, us deixo aquest fantàstic tema musical, ple d'optimisme i de confiança en les pròpies possibilitats, que ben bé valdria la pena escoltar cada matí. Que no us manqui mai aquesta força. I si la podeu sentir compartida, com jo la sento, molt millor.

Fins aviat!

Comentaris (2)02-07-2014 06:11:00

Fins aviat

M'esborro del mapa uns dies. No seran molts, però estic segurs que seran suficients per desconnectar de gairebé tot, menys d'allò que és realment vital i imprescindible.

Agafo les regnes de la meva existència durant uns pocs dies per dedicar-la únicament a la persona que sempre és amb mi, i a mi mateix.

A tall de comiat, us deixo aquest fantàstic tema musical, ple d'optimisme i de confiança en les pròpies possibilitats, que ben bé valdria la pena escoltar cada matí. Que no us manqui mai aquesta força. I si la podeu sentir compartida, com jo la sento, molt millor.

Fins aviat!

Comentaris (1)02-07-2014 06:10:21

La tercera què?

Que parin bé l'orella tots aquells que encara somien truites en forma de tercera via, d'encaix a Espanya i de solidaritats impossibles: Maria Dolores de Cospedal ha tancat, absolutament, qualsevol intent de reforma constitucional.

Es pot dir més alt, però no més clar. Tan clar com assumir que sense els vots del PP cap reforma no és possible. Tema tancat, per si algú encara tenia dubtes després que fa quatre dies Montoro ajornés sine die la negociació d'un nou sistema de finançament autonòmic (saltant-se la llei a la torera, dit sigui de passada). Ni pacte fiscal, ni reforma del model, ni reforma constitucional. Res.

Ara, que vinguin tota la colla de palmeros espanyolistes, amb la seva música i el seu cant de sirenes a proposar pactes, solucions, diàleg... No hi ha res a fer. L'alternativa és simple: o bé esdevenim independents i amos del nostre destí, o bé desapareixem com a societat catalana, engolits per una Espanya cada cop més rància i més recentralitzadora.

Moltes gràcies, doña Maria Dolores, per la seva claredat. Ara, tot és més fàcil, perquè no hi ha espai per a l'especulació. Submissió incondicional. Aquesta és la tercera via.

Comentaris (1)01-07-2014 06:14:52

Impunitat

Aquestes darreres hores hem viscut un exemple de com poden ser d'útils algunes xarxes socials, d'aquestes tan criticades habitualment, amb motiu de l'agressió nazi (això de la supremacia blanca sí que és nazisme de debò) a un noi xinès al metro de Barcelona.

Recomano la lectura d'aquest editorial de Vilaweb, on es descriu prou bé el que ha anat passant fins a la completa identificació de l'agressor i del seu entorn. Només voldria afegir una pregunta: què passarà amb ell?

Estic segur que els ministres de justícia i d'interior, tan afanyats ells a perseguir qualsevol opinió (no agressió) contrària a la corona o a la unitat d'Espanya, sabran posar la mateixa atenció per detenir, jutjar i condemnar, de manera exemplar, aquesta agressió. O potser no?

Bé, de fet, estic segur que la cosa quedarà en res. Un nou tràmit judicial que es perdrà entre una pila bruta de papers en qualsevol jutjat anònim. És la impunitat del nazisme a Espanya. Al cap i a la fi, com han de condemnar un noi formal, amb idees assenyades (les de Ciutadans), que va tenir un mal moment? I encara rai si no és fill d'algú prou conegut, que si no la cosa quedaria dins de l'àmbit domèstic. Temps al temps.

Comentaris (0)30-06-2014 06:40:11

Groc

Perdre una estona de tant en tant a mirar el paisatge més enllà de les ciutat i del formigó ens descobreix tot un món que ignorem i que ens parla d'una realitat fantàstica, cíclica i plena de colors i de matisos.

Justament ara que comença l'estiu és temps de sega i, a poc que sortim una mica, trobarem sembrats d'un groc intens esquitxats amb paques de palla que esperen que algú les reculli. I és que allà on tot era verd fa no massa, ara el groc ho envaeix tot, com si volgués competir amb la llum d'un sol que tot ho inunda.

L'entrada de l'estiu és bon moment per redescobrir allò que passa més enllà de les parets de casa nostra i, potser, per recordar que l'hivern és llarg i que cal segar, collir i preparar-ho tot per al temps en què tot sembla que s'aturi.

I és que per més que ens entestem a construir meravelles arquitectòniques, o tecnològiques, la bellesa -i la saviesa- de la natura i de la vida en harmonia amb els seus cicles, ho superen tot. Si podeu, pugueu de la plana a la muntanya aquests dies, i descobrireu un espectacle majestuós, on el groc s'imposa i es fa ben present arreu. La terra, la nostra terra, en estat pur, ens diu moltes coses, per més que massa sovint en fem oïdes sordes.

Comentaris (0)29-06-2014 07:20:43

Tonto l'últim. O això sembla.

Fa dies que, a cop d'enquestes, les aigües de la política de casa nostra baixen una mica remogudes. Imagino que és normal amb l'horitzó immediat d'una consulta que es farà o no, i d'un onze de setembre en què el protagonisme social podria tornar a ser molt evident. Enmig de tot plegat, però, moviments importants a dreta i esquerra. Molts moviments, molt tacticisme i, si em permeteu, molta curtedat de mires.

L'esquerra, animada pel protagonisme de la societat civil, intenta posicionar-se al costat més de la gent, ni que sigui a risc de fer perillar algunes de les demandes més transversals, ara mateix, com la sobirania o, fins i tot, la llengua. Però és clar, és l'esquerra, per damunt de tot. Ja en parlarem en què quedarà aquest puzle de sigles que s'està muntant.

Esquerra, per la seva banda, s'ha acomodat en una oposició col.laborativa que, pel que sembla, els dóna bons rèdits, en clau de futures eleccions. Crec que farien bé de pensar si tenen capacitat real de tornar al govern a curt termini i si han après alguna cosa dels seus errors del passat, perquè l'oposició, per més col.laboradora que sigui és una cosa i governar tota una altra.

Pel que fa a la dreta, també sembla que s'ha trencat el monopoli del PP per obra i gràcia de Ciutadans i tant l'un com l'altre semblen condemnats a jugar un paper absolutament secundari.

I finalment, el dos partits que fins ara han ostentat les majories, tampoc no viuen moments de glòria. El PSC, a les portes de la pràctica desaparició de la vida política o, en el millor dels casos, condemnat a una funció purament testimonial. I CiU repensant què serà quan sigui gran (o quan toqui posicionar-se clarament per la independència).

El resultat d'aquest escenari? Una distància cada dia més important entre la societat i les forces polítiques, justament quan la política ha tornat al carrer, una sordesa preocupant del que reclama la societat, i una incapacitat massa evident d'entendre què s'espera del futur més immediat, entestats en simples jocs partidistes d'aquells que ensumen tocar cuixa de poder al preu que sigui, ara que sembla que el pastís s'haurà de repartir.

El risc? Un fracàs històric, tant a nivell social, amb un retrocés de dècades, com a nivell de país, condemnat a més segles d'humiliació. Ens ho podem permetre?

Comentaris (0)28-06-2014 06:34:38

Pàgines: 123456100101102103104105125  <>