login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Saber-se (o no) retirar.

Un dels espectacles més lamentables que puc imaginar, des de la perspectiva del respecte que mereixen totes les persones, és el d'aquells que no sabe entendre que el temps passa, que les coses canvien i que allò que servia en un determinat moment, és completament inútil en un altre. I aquesta imatge és la que tot sovint ens ofereixen determinats líders polítics (o responsables polítics, en general).

I molt em temo que Duran Lleida està arribant a aquest punt de patetisme de qui no sap cedir la primera fila a qui realment li pertoca. Les seves darreres paraules són, al meu parer, el reconeixement explícit d'un fracàs i, fins i tot, d'una clara sordesa (autisme) social. Però contra allò que caldria esperar d'algú amb capacitat de governar, la seva postura és doble: d'una banda, tira de profecies apocalíptiques (cap problema, els catalans ja hi estem prou fets) sobre la ingovernabilitat d'un país que aposta per la independència i, d'una altra, expressa la pressumpció que són els líders polítics, i les seves idees, els que mouen la societat; un plantejament que xoca amb el reconeixement del fracàs dels seus postulats, perquè evidencia que és la societat qui evoluciona i, en tot cas, els partits el que han de saber escoltar, llegir els canvis i generar discursos que ofereixin respostes a les noves demandes.

Sí, senyor Duran. Té raó. La societat catalana ha abandonat el referent ideològic pujolista, convergent, o digui-li com vulgui, i les maneres de fer que van servir en el seu moment, i demana alguna cosa més; alguna cosa que resolgui els seus problemes d'ara. I si la resposta passa per la independència, i si no la pot liderar ningú dels que han tallat el bacallà les darreres dècades, doncs, què hi farem. És el pa que s'hi dóna.

El PSC ja fa dies que ens demostra de què serveixen, avui, les propostes antigues. I molt em temo que vostè i els seus van pel mateix camí. Ah! I si us plau, prou de catastrofismes (clàssic argument dels vençuts), que ningú (ni vostè) no és imprescindible, i el món no s'acaba amb cap canvi polític, per més profund que sigui. O és que hi ha gaires països que hagin desaparegut, un cop independents? Doncs Catalunya tampoc.

Cal saber retirar-se a temps, si no volem córrer el risc de ser com aquells vells verds que empaiten jovenetes imaginant que encara desperten passions, o aquells dones revellides que intenten ser més joves que les joves. En tots els casos, el resultat sempre és el mateix: el patetisme. I és que com diu la cançó: "Senyors, tan bo és insistir com saber-se retirar".

Comentaris (0)14-07-2013 19:25:42

Sensacions

Els avenços tecnològics ajuden, i de quina manera, a reduir determinades engoixes que, fins ara teníem per inevitables, com ara l'enyorament davant la separació física. Ara, si som lluny d'algú, no resulta gaire difícil poder seguir en contacte de manera gairebé constant. Són les coses de la telefonia i de la informàtica aplicada a les comunicacions.

De tota manera, encara hi ha una cosa que tots aquests mitjans no han pogut evitar: el sentiment d'absència en ell mateix. La sensació que hi falta alguna cosa al teu voltant. Aquesta mena de pap que se'ns posa a dins i que ens acaba acompanyant de manera més o menys continuada, per més xats i més videoconferències que puguem fer.

Crec que és bo saber valorar tot el que la teconologia ens aporta i fa per nosaltres, però potser encara és millor reconèixer que per damunt de tot som persones, amb sentiments i amb sensacions que cap aparell ni aplicació pot resoldre (si més no de moment).

Potser és el moment de tornar a aquella vella idea que sosté que valorem les coses quan les perdem. O les persones quan no les tenim tan a prop com de vegades voldríem. Potser és que l'univers de les sensacions humanes és massa complex i encara no està prou preparat per fer compatible, de manera prou satisfactòria, la presència virtual, l'absència física, i la sensació que, en el fons, tot està bé i tot és positiu.

I és que vulguem o no, per damunt de la tecnologia, encara som humans. Encara persones, amb pors, il.lusions i sentiments. I encara no acabem d'entendre què hi ha entre "lluny" i "a prop".

Comentaris (0)14-07-2013 07:21:25

Quan "no" no es "no".

Ja fa uns quants anys que observo com el rol de la dona a la nostra societat va canviant, i no ben bé a millor. D'alguna manera és com si tot allò que havien aconseguit dècades de feminisme actiu comenci a ser percebut com una cosa antiga i, per tant inútil. El resultat de tot plegat es pot veure clarament en el retorn a determinats rols que pensàvem que havien estat desterrats per sempre. Això sí, amb l'adequat vernís de modernor que tot ho fa atractiu.

Estic convençut que els sociòlegs sabran explicar aquest fenomen i les seves causes. Com que la meva capacitat no dóna per a tant, em limito a constatar, com a exemple prou clar, allò que ens arriba dels sanfermins, respecte als abusos a algunes noies que havien provocat les fúries mascles tot apujant-se la samarreta i mostrant el seu pitram.

Ja hi tornem amb les provocacions... Sempre hi ha una raó per justificar el que calgui. Això em recorda les dones que neguen aquesta idea de retorn del masclisme, escudant-se en models que venen les televisions (paradigmàtics els programes i sèries de producció pròpia de les televisions espanyoles). Tota una mostra de la modernitat que comentava i del paper dominant del mascle.

D'altra banda, convé no perdre de vista que les retallades s'han endut per davant moltes iniciatives de suport a les dones, d'educació contra la violència masclista i de protecció a les víctimes. Però és clar, la prioritat única es veu que és l'economia.

Nomes dues reflexions al respecte. La primera: si mostrar els pits és raó per al grapeig indiscriminat (per utilitzar una expressió prou tova), les platges aviat seran tot un espectacle de mascles empaitadors de dones que els provoquen. La segona: si la prioritat és l'economia, comencem a aplicar a alguna que altra vella, i pel que es veu actual, situació, les interpretacions d'aquest text que corre per Internet i que potser ajudarà a arrencar un somriure en un tema tan dramàtic com és el retorn imparable de la subjugació de les dones i la consegüent violència masclista.

Quants segles hauran de passar perquè alguns arribin a entendre que "no" vol dir "no"?

Comentaris (0)13-07-2013 06:32:44

Crònica d'un fracàs anunciat.

Finalment, i de manera inexorable, el temps posa tothom al seu lloc. Ara tenim la constatació clara, números en mà, que el sistema de finançament que va negociar el tripartit, i que en el seu moment ens van voler vendre com el gran èxit i com el pacte definitiu amb Espanya que garantiria la nostra viabilitat econòmica, ha resultat una completa estafa. Un absolut fracàs.

Recordem que aquest sistema de finançament anava paral.lel a un nou estatut d'autonomia que ja sabem on ens ha dut. Recordem, també, que tant l'un com l'altre es van fer en les que suposadament havien de ser les millors circumstàncies possibles, amb un govern liderat pels socialistes aquí i també a Madrid, i amb aquell impagable "apoyaré" del president del govern estatal, o aquella "pluja fina" que havia de fer poc menys que miracles.

Però ja veiem on som. Tant a nivell polític com de finançament. I davant d'aquest panorama, només una pregunta: amb quina autoritat moral venen ara aquests mateixos a vendre'ns un nou pacte amb Espanya?

Decididament, aquesta gent ens pren per idiotes, però no saben adonar-se que som ben conscients del seu estrepitós fracàs. I del d'una relació Catalunya-Espanya ja totalment insalvable i sense cap futur.

Passin-ho bé. I anem tirant, que es fa tard.

Comentaris (0)11-07-2013 12:43:51

Calia?

És proverbial la tendència dels polítics a posar-se bé (o allò que ells o els seus caps de premsa consideren "bé") així que apareix una càmera. D'aquesta tendència, jo diria que innata, han sortit imatges prou curioses i posats tan, tan, tan naturals que gairebé fan pena. Si en voleu bons exemples, jo us diria que repassessiu qualsevol diari, especialment si són d'àmbit local, i en trobareu un bon grapat, perquè són justament els polítics locals els més temeraris davant la càmera. De debò creuen que alguns dels seus posats els poden fer guanyar un vot? No sé jo...

Ahir, però vam tenir un exemple d'alta volada: el president Mas i el seu cap de premsa jugant amb una pilota a l'estadi de Maracanà. Si el que volien transmetre és una imatge de normalitat i de proximitat a la ciutadania, malament rai, quan juguen sols i en un estadi buit al qual no s'hi pot accedir, evidentment, amb tanta facilitat.

D'altra banda, persones adultes en manigues de camisa i ben encorbatats, jugant a futbol per deixar alguna foto per a la posteritat, em sembla un espectacle gens reconfortant i no massa digne de la màxima institució d'un país. Salvant les distàncies, no ens trobaríem tan lluny del polític dalt d'un tractor en qualsevol fira, o remenant una casola amb un davantal o una bata ridículs i una cullera de dimensions colossals, o posant els peus a sobre d'una tauleta, tot fumant-se un puro.

La qualitat política també passa per les imatges que ens deixa. I la dignitat i el respecte institucionals també.

Comentaris (0)11-07-2013 06:38:42

Estructures d'estat?

Ja fa anys que Catalunya s'ha dotat d'alguns instruments que, ben treballats, podrien arribar a ser autèntiques estructures d'estat, però que, de moment, no passen de simples empreses públiques o organismes més o menys públics que sembla que tinguin, entre els seus objectius no explicitables, oferir unes nòmines impròpies del sector públic, a uns determinats personatges, a canvi d'una feina més que qüestionable, des de la perspectiva de la dedicació que realment exigeix. Sobresous de luxe, vaja.

Un bon exemple del que dic és el CAC, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya, que si bé pot ser un instrument molt útil, si més no, per anar llençant senyals d'alerta sobre determinades pràctiques de les televisions en particular i del món audiovisual en general, no sembla que hagi tingut fins ara un recorregut gaire modèlic i que, de fet, actualment es veu immers en un procés de retallades més que justificades, segurament, però també segurament mal executades, si l'organisme en qüestió vol oferir a la societat un autèntic servei, i no una via d'enriquiment als seus directius.

De tota manera, sembla que es preveuen canvis en aquest escenari i s'anuncia la supressió les retribucions dels consellers de la CCMA i el CAC per a aquells casos que no tinguin dedicació exclusiva. Ja aniria sent hora, sobretot pensant de quines retribucions estem parlant. Veurem si finalment és veritat.

De moment, l'únic que podem tenir una mica clar és que fins al moment, algunes d'aquestes suposades estructures d'estat (expressió màgica que comença a servir per dignificar qualsevol averració) han estat més aviat plataformes de lucre autonòmic. I en podem trobar en tots els àmbits, no només en el que comento.

Benvinguts siguin els canvis, si han de posar ordre en el dens mapa de les empreses i organismes públics i semipúblics de dubtosa utilitat, en molts casos, però amb uns nivells retributius molt més que qüestionables.

Comentaris (0)10-07-2013 06:33:40

Passem comptes?

El cas Bárcenas va camí de ser el buc insígnia de l'esfondrament definitiu d'un determinat sistema de partits i d'alguna que altra generació de personatges que han fet caixa amb la política. I de quina manera.

Ara, s'han filtrat els suposats comptes del PP. Uns comptes corresponents a uns quants anys més que els que afirmen conservar, a demanda del jutge. Però bé, ja se sap que allò que tu suposadament no guardes, algú, especialment si mai s'ha digitalitzat, ho pot tenir ben protegit, amb pany i forrellat.

I és que això de l'enriquiment a costa de la política no és nou, ni exclusiu dels populars. L'únic problema és arribar a provar-ho davant un jutge i trobar un jutge capaç de dictar determinades sentències. Potser ara som una mica més a prop de condemnar determinats personatges, tant populars com socialistes, o com il.lustres membres de la societat benpensant catalana, perquè no oblidem que aquí tenim un tal Millet que calla molt més del que diu i que, de moment, està en un discretíssim segon pla informatiu.

Posats a demanar estructures d'estat, que tal un sistema de partits i una renovació de noms (i de cognoms) que ajudi a dignificar l'exercici de la política, si més no a casa nostra? Els Bárcenas, els ERE andalusos i tot plegat, ja s'ho faran. Al cap i a la fi, ja diu la dita que cada terra fa sa guerra, i la nostra té música de fons i tot.

Comentaris (1)09-07-2013 06:39:16

Que no ens prenguin per imbècils.

És totalment legítim, en política, defensar les pròpies idees, creences, o el que sigui. Fins i tot, pot ser legítim fer volar coloms. Però ja que l'objectiu últim de la política és dirigir i ordenar societats cal exigir un mínim de talla intel.lectual als que aspiren a governants, perquè els ciutadans del carrer, encara que no 'ho creguin, no som imbècils.

Aquesta reflexió ve al cas del meravellòs pacte PSOE-PSC sobre Espanya i el paper de Catalunya. Resumint, sona a vell, a molt vell. De fet, tot el que s'hi planteja recorda massa el procés d'elaboració de l'Estatut que van liderar Maragall i Montilla, dos insignes membres d'aquestes formacions. Tot és tan vell com el principi fonamental de la unitat d'Espanya i de l'obligació dels pobles súbdits de la corona de callar i creure (i pagar religiosament).

Però més enllà de propostes absurdes, allò que m'ofèn de debò és que em prenguin per idiota, suposant que m'empassaré una afirmació com la de Maurici Lucena: "El pacte PSC-PSOE dóna tanta autonomia com la independència". No senyor Lucena, no. No combreguem amb rodes de molí, per més que s'ho pensin. L'autonomia només dóna autonomia, i més aviat poca, mani qui mani a ca l'amo. La independència dóna independència. I això és una altra cosa, per si encara no ho sap.

Per si algú encara tenia cap dubte, cada dia que passa és més evident amb qui podem comptar i amb qui no. De tota manera, si us plau, una mica de nivell, que no som tan imbècils com es pensen.

Comentaris (1)07-07-2013 16:47:35

Natura

Reconec que m'agraden les pedrotes. Especialment aquelles que la gent ha anat apilant per fer alguna esglesieta romànica, d'una bellesa i simplicitat admirables, o alguna catedral gòtica, d'una força i elegància que sempre meravellen. De tota manera, molt per damunt de qualsevol obra dels homes, sempre posaré l'obra de la natura, i la seva magestuositat.

Caminar entremig de boscos, rierols, pastures, roques, llacs i cascades ens serveix per descobrir un univers que se'ns ofereix de franc, si és que la mà de l'home encara no l'ha malmés. La seva bellesa, els seus colors i les sensacions que ens revela són infinítament superiors, o almenys a mi m'ho semblen, a qualsevol creació humana.

Potser aquesta és la gran lliçó de la natura, que no sempre sabem aprendre. Que allò més meravellós no és el resultat de res del que fem, inventem o construim, sinó del que realment som, si no ho fem malbé. De la nostra essència humana, al capdavall.

Comentaris (2)07-07-2013 07:00:53

Parèntesi

El parèntesi és un mot o enunciat que s'insereix, a tall d'explicació, en una frase, que seria gramaticalment completa sense la seva inserció, i que es destaca entre els dos coneguts signes.

De manera similar, la nostra vida és aquella gran frase, gramaticalment completa, vitalment completa, en la qual, amb una mica de sort, podem introduir algun que altre parèntesi que ens ajudi a aclarir-la una mica. Habitualment, d'aquests parèntesis n'acostumem a dir festes o, si són més llargs, vacances. Cert que no són imprescindibles perquè la vida sigui completa, però ajuden a entendre-la i a viure-la.

I ara m'ha arribat el moment de fer un petit parèntesi en la meva rutina, en la realitat general, i dedicar uns pocs dies a compartir cada minut amb la persona amb qui massa sovint no ho puc fer com voldria. Però tornaré. Una setmana passa molt ràpidament. I espero tornar amb noves energies i amb el cap més ordenat i en calma, després d'unes setmanes d'especial complexitat.

Fins ben aviat i que passeu un bon estiu. Si pot ser, amb un recorfortant parèntesi.

Comentaris (0)29-06-2013 06:42:03

Marxar

Marxar és entrar en una mena de lloc desconegut, ple d'incerteses, de coses de descobrir, de llocs, de persones, de costums, de realitats que abans potser no podíem ni imaginar. Un món que només hem gosat imaginar i que, per tant, es mostra meravellós a la nostra imaginació.

Començar un viatge sempre és deixar enrere un comiat, sempre és abandonar la seguretat, la rutina, els referents que ens sustenten, els amics, la família i entrar en una terra de meravelles volgudes, desitjades. Segurament per això, per tot el que té qualsevol viatge d'aventura, és que ens resulta tan seductor agafar quatre coses i posar terra pel mig de la nostra realitat de cada dia.

I és que segurament mai no retorna la mateixa persona que ha marxat. Tant si el viatge és llarg o curt, a terres llunyanes o a la cantonada, tot allò que s'hi aprèn, que es descobreix, ens canvia, ens fa una mica més savis i una mica més rics.

Sempre és dur dir adéu a aquell que marxa, però l'esperança de tanta riquesa, de tanta saviesa, fa més lleugera la separació. L'esperança, també, del retrobament. L'única cosa que realment pot superar l'emoció del comiat.

Bon viatge i millor retorn.

Comentaris (1)28-06-2013 06:26:50

Les beques, boges?

No, no. No vull parlar del fantàstic llibre de Tom Sharpe, sinó del ministre de les beques i les seves boges propostes, a propòsit d'aquesta despesa educativa.

Bé, de fet, no sé ni si vull parlar del ministre i les seves històries o dels comentaris que he anat sentit darrerament, o si ho vul fer, sobretot, de tota aquesta colla d'opinadors i tertulians professionals que viuen una mena de jubilació de luxe. El magnífic i mediàtic colofó d'una vida burgesa i prou acomodada, que ens volen vendre com a exemple de vida catalana.

I és que per a mi, el tema de les beques és una qüestió ideològica. Què son les beques? Jo pensava que el mecanisme que l'administració posa al servei dels estudiants que no poden pagar els seus estudis, per garantir la igualdat d'oportunitats davant d'aquells que no tenen problemes econòmics. Doncs ara es veu que no. Ara es veu que són una mena de recompensa als bons estudiants sense recursos. Només així s'entèn que tot depengui de la nota mitjana, no del nivell d'ingressos. O potser el que volen és posar un doble impediment als menys afortunats econòmicament?: primer el cost i després la nota. Així és més fàcil tenir una universitat com cal i només amb la gent que hi ha de ser, no?

Això de la nota de tall no era per accedir a uns determinats estudis? Doncs ara resulta que més ens estimem tenir les facultats plenes de paràsits amb la butxaca plena que es poden permetre el luxe de repetir el que calgui, que garantir el dret a estudiar a qui no té diners. I parlem de polítiques socials? Doncs quina sort.

És trist veure quina és la posició d'un govern sobre l'accés a la cultura, però potser encara és més trist veure pseudoperiodistes i pseudocreadors d'opinió defensant una educació elitista, amb arguments tan poc consistents com els de la columnista d'ABC que és capaç d'afirmar que hi ha alumnes que utilitzen els diners de les beques per posar-se més pit.

Beques boges? no. Les boges no són les beques. Ni les vaques. I potser no hi ha bogeria, sinó només classisme i allò tan vell dels rics a la universitat i els pobres a la formació professional. La millor manera de preservar les posicions de poder a la societat.

Comentaris (2)26-06-2013 14:27:06

I per què no?

La setmana passada vam poder llegir les declaracions de Joan Rosell, president de la CEOE, la gran patronal espanyola, mitjançant les quals afirmava que si els tribunals actuaven contra tots els empresaris igual com ho va fer amb Miguel Blesa, anirien tots a la presó.

Jo no entenc massa de qüestions bancàries, més que a nivell elemental d'usuari, evidentment; i si fa no fa el mateix d'assumptes empresarials, però que la persona que dirigeix un banc que salta pels aires deixant una legió de petits estalviadors estafats amb participacions preferents i que ha de ser rescatat amb una autèntica monstruositat de milions d'euros de diner públic (del nostre diner) encara pugui esperar que no se li reclami cap altra responsabilitat més enllà d'admetre errors de gestió, em sembla d'una barra impressionant. I què no dir dels tribunals que li donen cobertura legal.

Si per al senyor Rosell això és normal i, pel que diu, pràctica habitual entre el club empresarial que presideix, potser sí que estarien millor tots a la presó. Francament.

Si no fos pel drama de tantes famílies que va arruinar el senyor Blesa, no em semblaria gens malament que algú comencés a rodar un remake 2013 d'aquell Todos a la càrcel, de Berlanga. Amb aquests i altres personatges similars, la cosa prometria.

Comentaris (0)26-06-2013 06:29:48

Parlant de respecte

La bestiesa del dia. Bé de fa uns dies, de fet, però com que és absolutament atemporal, no ve d'aquí. Pere Navarro parla de privatitzar la celebració de l'11 de setembre perqè es vol fer una cadena humana o perquè uns mesos abans es farà el concert per la llibertat, al qual, evidentment, no hi assistirà, com cal esperar d'un espanyolista capaç d'afirmar que ell i Rubalcaba (l'amo) impediran la ruptura d'Espanya. Sort tenim dels nous salvadors de la unitat de la pàtria.

M'agradaria molt recordar-li a aquest home que el seu company de partit, aquell que va arribar a president per obra i gràcia de no vull recordar qui, va ser qui va blindar, justament cada 11 de setembre, el monument a Rafael Casanova per a ús, gaudi i autocomplaença de polítics, allunyant -segrestant, de fet- el monument de la ciutadania, per no haver d'escoltar opinions discrepants i increpacions diverses, en una meravellosa demostració de llibertat i de respecte a l'expressió social.

Francament, no em sé imaginar els organitzadors de la cadena humana obligant els catalanets a posar-se en fila per a res. Més m'imagino un acte de participació lliure (ja posats a parlar de llibertat) i respectuosa.

I és que hi ha gent que abans de parlar hauria de fer una mica de memòria. Però és clar, amb gent que fa bandera de referents tan catalans com el poemes de Miguel Hernàndez (més o menys consistents des del punt de vista literari, però no catalans -ni els cal-) no es pot esperar massa més que d'aquells que escoltaven, de sempre, Mediterraneo, de Llach.

Anem passant, que això no té remei, per més que algú encara s'hi vulgui entestar.

Comentaris (1)24-06-2013 07:33:40

De nou Sant Joan

Un any més, amb l'estricta puntualitat de les festes amb data fixa, ha tonat la nit de Sant Joan, una finestra a la fantasia i a la il.lusió, que ens convida a compartir taula i foc, a cremar tot allò negatiu que ens assetja i a emprendre el camí cap allà on volem arribar, amb la seguretat que els follets d'aquesta breu nit sabran fer-nos un cop de mà quan calgui. També és, potser per aquest mateix encant gairebé màgic, el moment més idoni per recuperar les il.lusions que el temps, l'experiència i el pragmatisme ens han fet deixar pel camí i tornar a il.lusionar-nos amb les coses senzilles. Aquelles que realment ens poden regalar una mica de felicitat. Aquelles que sabia gaudir el nen que vam ser.

I així ha estat un cop més. Amb menys o menys petards (o cap), amb més o menys fred, amb vent o sense. Finalment, allò que és essencial ha tornat a fer-se present a la llum d'una lluna rodona i encisadora. Una nova revetlla de Sant Joan, aquest any amb regust de comiat i amb aroma de canvis i de noves realitats.

Aquesta nit no ens ha calgut rodar gaire món per acabar tornant al Born i per redescobrir que un tros de fusta pot ser un tresor i que la riquesa, tot sovint, ens la pot donar una simple taula vella, com diu la cançó. Potser la mateixa taula companya inseparable de moltes nits de Sant Joan, fent un últim i meravellós servei.

Comentaris (0)24-06-2013 07:10:02

Pàgines: 123456100101102  <>