Sempre s'agraeix la claredat. En aquest cas, la de la consellera de Cultura valenciana que afirma, sense cap rubor, que la definició en un diccionari del nom de la llengua que es parla al seu país és una qüestió jurídica, no filològica i, en un exercici d'hipocresia imperdonable, ni política.
Ras i curt: un jutge pot carregar-se tots els estudis i conclusions compartides de la romanística i, a més, sota l'empara d'un govern capaç d'omplir-se la boca amb allò de la separació de poders.
Un pas més de la política involucionista: posar el sistema judicial al servei dels seus interessos, ni que sigui contravenint qualsevol norma, com en el cas de l'Estatut de Catalunya, per carregar-se un sistema d'immersió lingüística lloat pels experts en educació d'aquí i de fora i amb unes quantes dècades d'aplicació pacífica, o qualsevol unanimitat científica, com en el cas del nom de la llengua del País Valencià.
El rerefons de tot plegat? No ens equivoquem, no és la llengua. És posar una càrrega de profunditat a la pau social i a la convivència que, per exemple, ha ajudat a construir una única xarxa escolar pública a Catalunya. Ara, quan aquest equilibri es trenca i ens tocarà patir una doble xarxa a dins dels propis centres (o una de sola, si així ho demanen quatre pares inconscients, contra de la voluntat majoritària de la resta i dels propis projectes educatius) la cosa pren tints d'autèntic drama. I no som els independentistes els que l'hem provocat.
Com va dir Gardel: "veinte años no es nada". Per a aquest gent, ni vint, ni trenta, ni cap, si es tracta de destruir.
Cada dia que passa és més evident que ens cal marxar, senzillament, per sobreviure.
