Finalment sembla que ara sí, que Unió Democràtica de Catalunya abaixa la persiana definitivament i desapareix del mapa polític. Ja ho va dir Verdaguer: "lo que un segle bastí, l'altre ho aterra", i el temps li va donant sempre la raó. Els temps canvien, les persones també i allò que abans era útil, més endavant pot ser una llosa. I això li ha passat a Unió, des de fa dècades crossa de Convergència (per cert, també reinventada, tot i que encara no desapareguda) i finalment llast inútil com a instrument polític.
Durant una determinada etapa professional, quan Unió era Unió i Duran era Duran, vaig tenir contacte amb determinats nivells locals de la formació, aquell nivell de representants polítics en què els interessos particulars i l'afany per conservar ja no el poder, sinó la feina, propicien servilismes vergonyosos i coronen mediocres com a amos i senyors (o senyores) de petites parcel·les on fan i desfan amb plena impunitat. Val a dir que aquest és el funcionament habitual en la major part de formacions polítiques (i he vist com treballen unes quantes) en aquestes terceres, quartes o cinquenes divisions de l'activitat pública, però he d'admetre que el nivell de sectarismes amb què actuava aquella Unió gloriosa és, encara, molt difícil de superar, tot i que ha tingut dignes imitadors. Segurament per aquestes experiències personals no m'ha sabut gens de greu la desaparició del partit. Ja sé que sona malament i que un cop mort tothom és venerable, però no vull negar l'evidència.
Ara, un exercici interessant serà repassar les llistes electorals de les formacions que concorrin a les properes eleccions, siguin quan siguin. Quants noms d'antics unionistes trobarem a llocs destacats d'aquells partits als quals fa quatre dies satanitzaven? I és que ja tenia raó el gran Groucho Marx quan va dir "aquests són els meus principis i si no us agraden en tinc uns altres". Gran teòric, sense saber-ho, de la política catalana, si més no.