Hi ha imatges que ofenen. I ho fan tant pel seu contingut com pel que comuniquen i, fins i tot, pel que poden arribar a evocar. Una d’aquestes imatges és, sense cap mena de dubtes, la de Cristiano Ronaldo entrant al jutjat a signar una condemna de 23 mesos de presó, que evidentment no complirà, i gairebé 19 milions de multa, que imaginem que sí que pagarà. El fet, en si mateix no té més que la foto d’un de tants defraudadors d’impostos. El que el fa diferent és, d’una banda, el posat del delinqüent, més propi de l’entrada a qualsevol gal·la de lliurament de premis, acompanyat de la seva parella, amb igual tocat i posat, i enmig d’una filera d’admiradors que li demanen autògrafs. Tot molt revelador, de fet.
D’aquí a pocs dies veurem tota una altra colla de gent entrar i sortir dels jutjats, i tot serà ben diferent, des de l’estètica, fins al tractament periodístic. Coses de la justícia i de la manera de raonar d’alguns, suposo. Sigui com sigui, servidor, que ja té una edat, davant d’aquest autèntic ídols de joves i de no tan joves, no ha pogut evitar anar a buscar a les golfes de la memòria un altre autèntic líder social d’aquells ja llunyans, o no tant, anys vuitanta i primers noranta: Mario Conde. Qui no recorda amb nostàlgia tants i tants joves i tantes i tantes mares que somiaven d’arribar algun dia al seu nivell, o que els seus fills hi arribessin?
Està clar que els ídols, tard o d’hora, poden caure, tot i que hi ha els que sempre cauen drets. Potser per això, justament, són ídols, icones, referències i models a imitar, encara que sempre enmig d’un laberint de dubtes i sospites. En qualsevol cas, el futbolista ens recorda que els temps canvien, però tampoc tant. Sempre hi ha delinqüents, sempre delictes, i sempre alguns disposats a riure’ls totes les gràcies. El gènere humà no té remei. L’estupidesa, tampoc.