per en 8 Agost 2018
556 Vistes

Fa uns dies que, a propòsit del màster fantasma de Casado, s'ha plantejat una bonica discussió sobre l'ètica i la llei.  Diverses fonts del PP (imagino que al dictat dels seus ideòlegs de guàrdia) s'han manifestat afirmant amb tota rotunditat que l'ètica és la llei i que, per tant, si alguna cosa no és delictiva és plenament ètica.  Així de simple.

No sóc cap expert ni en filosofia ni en dret, però crec que és relativament senzill veure que ètica és un concepte molt més ampli que un determinat marc legal.  No oblidem que l'ètica tant s'ocupa de les finalitats últimes de la vida i de la manera correcta d'assolir-les, com de les virtut i les qualitats moralment desitjables, com dels actes i la seva qualificació moral, com, fins i tot, dels sentiments i dels afectes.  Cert que teòricament tot és pot regular, legislar i encotillar en normes, però no menys cert que la llibertat humana i la capacitat de raonar i d'actuar en conseqüència (d'actuar segons el lliure albir, si voleu) existeixen en tant que hi ha marge d'actuació personal.  Dit això, crec que no m'equivoco gaire si dic que l'obsessió per la regulació total és pròpia dels règims totalitaris, on l'obediència cega i sense fissures acaba sent la pauta de comportament social i on acaba esdevenint l'única i inqüestionable moral col·lectiva;  l'única ètica permesa, encara que serveixi per justificar tota mena d'abusos, o atorgui, a aquells que la dicten, la capacitat de decidir sobre la vida i la mort dels altres, com prou bé i ben dissortadament sabem.

Així doncs, davant d'aquesta assimilació entre ètica i llei per justificar determinats comportaments i determinades actituds, com a mínim sospitoses, el PP opta per replegar-se a la seva zona de confort ideològica i apel·lar a la llei suprema que tot ho controla i tot ho jutja, sense cap marge per a cap matís.  És a dir, es replega al totalitarisme, a la dictadura d'on prové i on sempre troba seguretat en moments de crisi.

No sé si Casado dimitirà, el faran saltar, seguirà com a líder popular, ni si la justícia fallarà a favor, en contra o s'inhibirà.  Ben mirat, tant li fa.  El que em sembla interessant i definitori és la presa de posició.    Sigui com sigui, els dubtes són massa consistents com per superar el filtre de l'ètica que cal exigir a tot càrrec públic, digui el que digui un determinat jutge o un determinat corpus legal.  I és que tant la legislació com aquells que la interpreten, sempre seran molt més transitoris, modificables i substituïbles que els grans principis ètics (i gairebé esotèrics i metafísics, darrerament, si parlem de política), com ara l'honestedat, sense anar més lluny.  O fins i tot la justícia, ja posats.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.