login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Temps

Quant temps té un rellotge aturat? Potser tot el temps del món, perquè el temps passa i ell n'és aliè, fins que algú no li posi una pila nova (anava a dir fins que algú li torni a donar corda, però m'he adonat que això sí que té massa a veure amb el pas del temps) i les busques tornin a agafar el seu ritme habitual, amb la seva cadència monòtona.No heu tingut mai la sensació de viure en un temps aturat?

No heu sentit mai la sensació que les coses van al seu pas però, alhora, és com si res no es mogués? No heu sentit mai la desesperant sensació de temps aturat? Segur que sí, en algun moment i per algun motiu o altre.

Personalment, fa dies que la tinc, aquesta sensació. Hi ha soroll arreu, molt soroll, massa soroll. I hi ha moltes mans, massa mans, que estan mirant d'avançar o alentir el rellotge del futur. Però el rellotge particular, el personal, el del país (trieu) sembla aturat i, de sobte, és com si res no tingués a veure amb ell, com si el temps hagés fet parada i fonda de debò.

Segur que només són sensacions de mitja setmana. En qualsevol cas, un rellotger expert no faria cap nosa, ara mateix, perquè puguem estar segurs que tot avança al ritme que pertoca, abans que la realitat i el futur no se'ns escapin.

Comentaris (0)22-02-2017 06:02:06

Qui menteix?

Malament rai quan la mentida s'instal·la amb tota normalitat entre els més alts nivells del poder, i pitjor encara quan l'assumim com a normal i ja no ens sorprèn ni ens molesta. Poc, o gens, es pot esperar d'un govern i d'un país així.

I aquests dies la mentida institucional s'ha tornat a fer ben present. Diumenge, Enric Millo, actual delegat del Govern de l'Estat a Catalunya, parlava sense pudor de converses entre els governs espanyol i català, a tots els nivells, tant en públic com en privat. A les poques hores, dilluns mateix, Xavier García Albiol, màxim dirigent del PP a Catalunya desmentia aquestes converses amb contundència; i poc més tard, el propi Rajoy parlava de la necessitat de "corregir" aquella anomalia que suposa que determinades ideologies (l'independentisme) estigui al capdavant de les institucions, tot volant qualsevol pont de diàleg amb un govern, el de la Generalitat, que ja fa temps que ignora com a interlocutor.

Davant d'aquest escenari, qui menteix? Albiol? Millo? Rajoy? El que és clar és que algú no diu la veritat, i n'és perfectament conscient. Mala peça al teler. Tan mala peça com les noves mentides que van sortint sobre Alícia Sánchez Camacho i les seves explicacions -que ara sembla que eren totalment falses- en seu parlamentària, sobre l'afer de la Camarga, o les de l'ex-ministre Soria i les seves vacances, que no va pagar, al Carib, també en seu parlamentària i sense cap vergonya. I molt més que anirà sortint.

Insisteixo. Quan un govern i el partit que el conforma fan de la mentida norma i estratègia, malament rai. I en aquest punt ens trobem amb el PP, ens agradi o no. Tocarà actuar en conseqüència. O això espero.

Comentaris (0)21-02-2017 06:12:59

Paraules sàvies

Entre moltes altres coses, Internet és una mena de paradís de cites i frases dignes de recordar pronunciades per personatges de tota mena: escriptors, polítics, actors, artistes... Un dels efectes més positius, al meu entendre, d'aquests espais destinats a recollir petites píndoles de saber i de lucidesa és que serveixen per acostar el pensament savi al gran públic, una cosa que tot sovint la cultura oficial oblida, tot mantenint ben oberta aquella escletxa que separa la minoria culta de la majoria inculta. Quin perill, la cultura a l'abast de tothom.

Avui, per començar una nova setmana, em ve de gust recórrer a aquest tipus de pàgines de frases cèlebres. En aquesta ocasió, escrites, ara fa un segle si fa no fa, per l'escriptor francès André Gide, segurament un grandíssim desconegut per a la major part de la població però que, ni que només sigui durant uns minuts, estic convençut que ens captivarà amb el seu pensament. Podem començar fent un cop d'ull a aquest enllaç i, si ens quedem amb ganes de més, també és digne de llegir aquest altre. I si el personatge ens resulta prou atractiu, sempre pode buscar més coses sobre ell a la xarxa o, en tot un excés, si la cosa ja fos molt greu, acostar-nos a alguna de les seves obres.

Comencem la setmana amb ànim i recordant que "les coses més boniques són les que inspira la bogeria i escriu la raó", o que "hi ha molt pocs monstres que estiguin a l'altura de la por que ens fan". Feliç dilluns.

Comentaris (0)20-02-2017 06:03:06

Equilibris

Aixequem els més meravellosos castells a l'aire i, al mateix temps, engendrem els monstres més terribles a dins del nostre cap. Som així d'estranys, de duals, de contradictoris. Ens movem entre el bé el mal, el tot i el no res, el yin i el yang, entre la vida i la mort, entre l'eufòria i el desconsol, el blanc i el negre, el dia i la nit... entre qualsevol cosa i la contrària, al capdavall. Quin estrès, no acabar de trobar mai la fina línia de l'equilibri.

El resultat de tot plegat? que acostumem a patir. Patim perquè els castells mai no arriben a ser del tot reals, i encara patim més perquè els monstres d'un futur que mai no serà, però que podem imaginar, ens fan por i ens paralitzen, igual com en els somnis infantils. I entremig, se'ns passa la vida de debò, la de cada dia, la de la realitat, sense somnis impossibles ni pors absurdes. Aleshores, si per qualsevol casualitat, gràcies a algú que ens dóna un cop de mà, o potser fins i tot sense cap motiu aparent, aconseguim un petit instant de lucidesa, ens adonem que estem fent el passerell.

Però què hi farem. El nostre cap acostuma a funcionar així, com si no tingués mai prou de res, ni bo ni dolent. Avui és diumenge, un bon dia per mirar d'aparcar les cabòries quotidianes i per viure exclusivament el present, sense dracs i sense tresors, només el present, potser poc emocionant, potser poc seductor, però real, ben real. Avui penso que val la pena recordar la sòbria serenor de la gran Scarlett O'Hara i la seva mai prou reivindicada frase final: "demà serà un altre dia", pronunciada amb cansament i amb esperança.

Comentaris (0)19-02-2017 06:29:27

Millor tonta

Dones del món, feu-vos les tontes. Que ningú s'ofengui abans d'hora, però si fins ara sabíem que l'argument aquell de "ho he de consultar al meu home" funcionava amb venedors de tota mena, tant presencials com telefònics, ara sabem que el nou "això ho porta el meu home i jo no en sé res" també funciona, fins i tot davant del jutge.

Quan veus que una dona amb formació de primeríssim nivell, tant com el que se li suposa a la filla d'un rei, pot al·legar ignorància sobre grans moviments de diners i d'influències per part del seu marit (al qual tot sovint acompanyava) i la justícia se la creu, o bé la formació no era la correcta, o bé la justícia no és la correcta, o bé l'advocat defensor és un geni. Que cadascú esculli l'opció (o opcions) que és li agradi.

I mentre això passa, les dones que treballen, les que sí que són responsables de les seves vides i de les seves carreres professionals, les que sí que saben què es porten entre mans, segueixen cobrant una quarta part menys que els homes per la mateixa feina.

Dones del món, feu-vos les tontes. Que us mantingui un mascle alfa, no vulgueu saber res de la seva vida ni dels seus negocis, manteniu-vos a caseta calladetes i formals i viureu tranquil·les i sempre sereu innocents davant dels tribunals, que això és Espanya. I Catalunya.

Comentaris (0)18-02-2017 07:11:41

Banalitzar les paraules

Es poden arribar a gastar, les paraules? Sí, ja sé que no, que per molt que repetim una paraula no acabarà desapareixent ni dels diccionaris ni de la nostra memòria. Però pot ser que a força de repetir-la, acabi perdent el seu significat?

Des de fa temps, i cada cop amb més intensitat, veiem com aquesta dreta espanyola, hereva del franquisme (una dictadura feixista encara no condemnada, no ho perdem mai de vista, per si de cas), utilitza termes com "nazi" o "feixista" per referir-se als independentistes catalans. Aquests mots tan contundents i amb tantes implicacions històriques, han anat substituint lentament però de manera implacable altres com ara "radicals" o "separatistes", que ja gairebé no resulten ni ofensius. I el procés de substitució no em sembla pas una anècdota.

No tinc clar si realment es tracta d'identificar els catalans amb aquells que van executar exterminis en massa, cosa bastant inconsistent vista la realitat catalana -per més que vulguin dir- o si del que es tracta és de banalitzar el nazisme i el feixisme perquè, un cop polits i nets de part de la seva càrrega negativa, que passarà a l'independentisme, puguin tornar a ser utilitzats i fins i tot defensats, o si més no els seus continguts ideològics, com a garants d'una nova realitat política. Insisteixo que cal no perdre mai de vista d'on venen aquells que fan servir aquests mots amb tanta alegria.

També pot ser que les dues possibilitats siguin certes. Matar dos ocells d'un sol tret sempre va bé.

Comentaris (0)16-02-2017 06:04:10

Una abraçada

Necessitem contacte humà. Aquesta obvietat, al pas que anem, ben bé podria acabar esdevenint un autèntic crit revolucionari en la societat digital. I és que no hi ha like ni emoticona que es pugui comprar a l'allau de sensacions que provoca el contacte físic, la carícia, el bes, l'abraçada...

Avui he recuperat un article que vaig llegir fa un temps que comenta les virtuts d'una abraçada quan més falta ens fa. No sé si hi és més o menys important l'alliberament d'oxitocina, o el simple contacte físic, o el fet de compartir aquell espai íntim i personal habitualment invulnerable que ens envolta, però una abraçada, sense cap mena de dubtes, té uns efectes enormement beneficiosos, quan arriba en el moment just.

Us deixo aquest article perquè li feu un cop d'ull i, de passada, perquè tornem a ser, per uns minuts encara que només sigui, nens que es deixen atreure pel gran crit de guerra (més aviat de pau i amor) dels teletubbies: "una abraçada!".

Comentaris (0)15-02-2017 06:09:05

Que vagin passant

Això és un no parar. Cada dia ens reserva una nova sorpresa en forma de nou cas de corrupció a Espanya. Ahir vam saber que qui està sent investigat per no fer la seva feina com caldria, en el cas de la sortida a borsa de Bankia, és l'ex-governador del Banco de España, Miguel Angel Fernández Ordóñez, ni més ni menys que el famós MAFO, buc insígnia de tota una colla d'economistes, alguns dels quals sembla que no van acabar de complir com d'ells calia esperar.

I parlant d'esperar, què podem esperar d'un país on tota la seva elit dirigent té els peus de fang. Començant per un ex-vicepresident econòmic i acabant pel governador del gran banc central i, dit sigui de passada, supervisor de tot el sistema econòmic del país. Quan les ombres planen a aquests nivells, comença a no quedar cap marge a la comprensió, i es fa grossa la idea que la famosa crisi econòmica, entre altres coses, va ser un autèntic berenar de negres en què quatre privilegiat es van fer l'arròs a compte de la resta de ciutadans. No oblidem que allò que no va supervisar l'amic MAFO, és a dir la sortida a borsa de Bankia, ha esdevingut un rescat econòmic i un deute enorme que es pagaran amb diners públics.

Qui serà el pròxim? Misteri. Però la cosa pinta tan malament que a hores d'ara tot és possible. De moment, ja sabem qui donarà la tanda al següent.

Comentaris (0)14-02-2017 06:09:27

El racó de pensar

Tal dia com ahir, però fa una pila d'anys (concretament el 1804), va morir Immanuel Kant, un dels filòsofs més influents en el pensament posterior. Sempre és bo recuperar la filosofia, la mania de pensar i de reflexionar sobre tot una mica, sobre l'existència mateixa i sobre el per què de les coses.

Kant, de fet, és un pensador complex, profund, a cavall entre disciplines del coneixement tan diverses com la teologia, la lògica, les matemàtiques o la física. Al capdavall, però, va acabar deixant-nos tres preguntes que encara avui val la pena plantejar-nos de tant en tant: "què puc saber?", "què he de fer?" i "què puc esperar?". Tota una reflexió sobre la vida mateixa que es resumeix en la gran pregunta: "què és l'ésser humà?".

Repesquem Kant d'una manera més fàcil de pair, a través d'algunes cites seves, que podem trobar en aquest enllaç. Entre elles, jo en destacaria una: "veiem les coses no com són, sinó com som nosaltres". Bon punt de partida per començar la setmana.

Comentaris (0)13-02-2017 06:18:24

Professió de fe

Crec en molt poques coses. Cada dia em costa més creure en idees, principis fonamentals, veritats absolutes i certeses que sempre s'acaben demostrant falses. Crec en molt poc, però encara crec en les persones; en algunes persones, en la bona gent, en la gent bona.

Crec en la bondat, sovint massa amagada rere el mal més impúdic. Crec en el poder de la voluntat, en les ganes d'avançar cap a un món millor i una societat més justa. Crec, al capdavall, que sempre hi ha millores a assolir, i gent que hi té ganes d'arribar-hi. Crec que sempre hi ha un destí on adreçar-s'hi.

Crec en tu. Crec en la teva complicitat, en les teves paraules i en els teus silencis. Crec en els teus ulls, en la teva mirada clara i en el vel transparent que hi deixa la pena, quan arriba. Crec en els teus gestos, de vegades gairebé invisibles, però sempre sincers. Crec en les teves mans entre les meves. Crec en la teva pau. Crec en els somnis i les fantasies que compartim o que, fins i tot, només arribem a imaginar. Crec, per damunt de tot, en el fil invisible que ens manté units.

I crec en mi. Crec en la meva capacitat i en les meves limitacions, en el poc que sé i en el molt que voldria aprendre. Crec en la meva mirada que encara busca un horitzó blavíssim per descobrir. Crec en la meva curiositat, en la meva impaciència i en la meva prudència. Crec en la por, en la nostàlgia i en la calma. Crec en la meva alegria i en la meva pena, en tot el que dic i el que callo. Crec, al capdavall, que un segon abans que tanqui els ulls, encara sabré dibuixar un somriure, potser imperceptible, d'orgull, de satisfacció i d'esperança.

Crec molt poc. O potser crec massa.

Comentaris (0)12-02-2017 06:38:11

Hem oblidat els poetes

"Ara és demà", va dir el poeta, ja fa quaranta anys, i ens va encantar la idea. I Martí i Pol va reblar el clau afirmant "no escalfa el foc d'ahir, ni el foc d'avui, i haurem de fer foc nou". I també ens van encantar les paraules, però no les vam saber entendre. Ni aquestes, ni tantes altres.

Avui és avui, i amb prou feines. Ahir és el passat però hem oblidat que és lliçó i memòria, i ensopeguem un i mil cops amb la mateixa pedra, com si realment li haguéssim agafat afecte. El demà no escalfa, ni l'avui tampoc, perquè viure a salt de mata no és viure, ni aprendre, ni tenir cap projecte. Viure a salt de mata, sense futur clar, ni un horitzó imaginat amb solidesa, només és sobreviure, improvisar sense apilar la llenya que cal per fer cap foc nou. I així no hi ha esclaf.

Un cop més ens perd la simplicitat, l'estètica fins i tot. Ja no sabem llegir els poetes i ens conformem amb la mediocritat d'aquells que se'ns planten al davant sense cap vergonya ni res que ens pugui fer gaudir del plaer de la paraula, o de la vida.

Avui, evidentment, no parlo només de poesia. Cal aprendre a fer foc nou, perquè ni ahir ni avui ja no ens serveixen. L'un ja no hi és i l'altre se'ns en va mentre ens el mirem. Enmig de tanta immediatesa, res de sòlid, tot sovint. Cap projecte, cap futur, per més fulls de ruta -maleït concepte, perquè encara no en conec cap que hagi servit mai de res- que diguem que tenim.

Mirem de recuperar la saviesa d'aquells que van deixar-la escrita, amb discreció, sense llums de neó ni grans titulars, i potser aleshores començarem a descobrir on som i, amb sort, on volem arribar. I començarem a viure, sense estridències i amb dignitat.

Comentaris (0)11-02-2017 06:55:06

Tot acaba sortint

Dies complicats per al PP, aquests últims. D'una banda, una bona colla d'empresaris valencians estan declarant obertament com finançaven el partit en aquella comunitat, de manera totalment il·legal. Res que no havíem imaginat, de fet, però cada cop més ratificat pels propis implicats. Què podíem esperar d'uns governs on personatges com Rita Barberá o Francisco Camps han estat amos i senyors fins fa quatre dies? Doncs això, i molt més que potser no arribarà a sortir mai del tot a la llum. Un primer pas, de moment.

D'altra banda, aquell gran ex-vicepresident del Govern amb Aznar, Rodrigo Rato, es veu que sí que en sabia d'evadir diners, i en un volum i amb unes implicacions que deixen altres companys d'aventures del Nord-Est peninsular com els alumnes de la darrera fila de la classe, encara que acaparin totes les portades. Finalment, aquella mena d'amenaça profètica de David Fernàndez, la seva sandàlia i el seu contundent "gàngster" tenien sentit. I de quina manera.

I seguiran més i més casos, perquè el PP té tants fronts oberts que la corrupció n'ha de ser una sagnia constant els propers anys. La pregunta és a partir de quin volum de sentències podem començar a considerar que existeix una autèntica trama organitzada per delinquir a costa dels diners públics? Seria molt il·lustratiu que algú pogués respondre aquesta pregunta, perquè acabaria de deixar ben clar amb qui ens estem jugant els quartos. Literalment.

Comentaris (0)10-02-2017 06:06:20

El negociador

Spain is different. Com oblidar aquest eslògan turístic de les darreries del franquisme. De fet, potser no el podem oblidar perquè segueix ben vigent, i no només en referència al turisme. Potser tan vigent com aquell franquisme agònic que es resistia a morir i que de vegades penso que no ho va acabar de fer mai, ans al contrari.

Aquest eslògan m'ha vingut al cap després de saber de què se suposa que van parlar Rajoy i Trump. I dic "se suposa", perquè per més traductors que hi posin entre tots dos, costa molt d'imaginar una conversa mínimament coherent. De fet, pel que diuen les cròniques, Rajoy, amb la chuleria castissa que el caracteritza, s'hauria ofert de mediador entre els Estats Units d'Amèrica i (apuntem) Amèrica Llatina -què en faria aquella pobra gent sense la mare pàtria-, Nord d'Àfrica -segur que Trump pateix per la seguretat a l'Estret-, la Unió Europea -sense cap mena de dubtes, el polític amb més nivell del grup- i l'Orient Mijtà -suposant que els seus contactes a terres llunyanes vagin més enllà dels acords sempre difuminats entre els reis d'Espanya i els seus homòlegs d'allà.

Què voleu que us digui, però llegint això no em puc treure del cap la imatge d'un José Luís López Vázquez, ben vestit i encorbatat empaitant sueques en biquini a qualsevol platja. Ni al millor guionista de finals dels setanta se li hagués acudit un escenari com el que ens va presentar ahir Rajoy.

Però com que les coses no sempre són el que semblen, amb lletra petita hem pogut llegir que Trump va demanar a Rajoy molta més inversió militar i en armament. I ara sí que tot lliga una mica més. Interessos militar dels EUA i cortina de fum d'un suposat mediador que dirigeix un govern al qual no li recordo cap, ni un sol, conflicte de cap mena resolt a través del diàleg i de la negociació. D'on no n'hi ha, no en raja.

Comentaris (0)09-02-2017 06:12:28

Paciència

La paciència és aquell estat mental que ens permet controlar determinats impulsos i mantenir una determinada conducta malgrat totes les dificultats. En aquest encara confús segle XXI, la paciència pot semblar una virtut que cotitza a la baixa davant de la pressa i dels canvis constants. De tota manera, ni que només sigui de tant en tant, està bé reivindicar-la i recordar que la paciència té molt a veure amb la temperança, una de les virtuts cardinals i, per tant, s'oposa no tant a la immediatesa com a la ira, que acostuma a ser companya de viatge de la impaciència.

Ben mirat, ens passem la vida esperant. I tota espera requereix paciència. Esperem una resposta, una oportunitat, un canvi, un resultat, un cop de sort, algú especial... En el fons, sempre esperem, però no sempre som prou conscients que l'espera és enemiga de l'ànsia, i així ens va.

Ara que vivim temps de canvis, o que els mitjans així ens ho anuncien amb les seves trompetes triomfals o apocalíptiques, segons qui les faci sonar, la paciència hauria de tornar a ser moneda d'ús corrent, i segurament tot seria més fàcil o, si més no, més portador. La pena és que n'estem perdent el costum, de ser pacients, en aquests temps de solitud i d'individualisme. Avui em ve de gust retrobar la paciència, i retrobar el plaer de no esperar sol, perquè l'afecte i la gratitud també són valors que caldria no arraconar.

Comentaris (0)08-02-2017 06:09:34

Hi eren tots

És tot un clàssic aquella allò que les coses gairebé no són si no es podem contar als altres. Tradicionalment, suposo que era una demostració de poder, de capacitat o del que fos, però no tenies cotxe nou si no el podies lluir davant d'amics i coneguts, unes vacances no eren vacances si no podies presumir d'aquell restaurant on es menja de glòria o, fins i tot, una conquesta no era una conquesta si no la podies explicar.

Les xarxes socials han amplificat aquest costum fins a límits inimaginables. Fins al punt, de fet, que sembla més important penjar la foto d'un plat, que menjar-lo. Però les coses són així, i la necessitat de fer-nos visibles, en determinades circumstàncies, sembla el gran valor a preservar. Que es noti que hi som i que tothom sàpiga què fem.

Ahir, a primera hora del matí, vaig poder ensopegar per les xarxes amb una colla de personatges d'aquells que apareixen de manera intermitent al llarg del temps. Bé, de fet, apareixen quan hi ha alguna campanya electoral en marxa i desapareixen l'endemà de les votacions. Ahir hi van ser tots, puntuals, a primera hora, explicant als quatre vents que hi eren, o hi anaven, cap al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. No fos cas que algú tingués dubtes del seu sòlid compromís amb la causa (ells sabran quina). El més trist del cas és que tota aquesta colla són càrrecs intermedis de les diferents administracions, panxes agraïdes i culs llogats que han de respondre davant de qui els va col·locar allà on son.

Les administracions públiques no són estructures d'estat, són l'estructura de l'estat. Crec que els responsables polítics farien molt bé, quan considerin que ha arribat l'hora (per a mi, fa molt temps que ha sonat el despertador), de revisar en profunditat moltes deficiències estructurals del nostre aparell administratiu. I ja de passada, començar a moure mediocres que fan més nosa que servei, per més que s'apuntin a totes les fotos. El meu dubte, però, és qui posarà el cascavell al gat o, el que és el mateix, qui no té favors que pagar, ni deutes pendents. Mentrestant, seguirem deixant que ens expliquin històries com a única demostració de talent.

Comentaris (0)07-02-2017 06:13:51

Pàgines: 12345685  <>