login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Llanterna Digital

Avui, a les 7 del vespre, l'Espai Orfeó, de Lleida, acollirà l'acte de lliurament dels Premis Llanterna Digital de curtmetratges en català i en occità, una iniciativa amb onze edicions al darrere i, si no m'erro, l'única dedicada exclusivament a aquestes dues llengües, cosa que la fa, si més no, singular.

Al llarg d'onze anys, escoles, instituts, estudiants i creadors més amateurs o més professionals han anat aportant les seves obres a aquest certamen que busca ajudar a posar de relleu el paper del català i de l'occità a la societat, i la seva funció, des de tota mena de perspectives. Any rere any, institucions públiques i entitats privades han sabut crear un punt de trobada on tothom s'hi ha sentit còmode i ha tingut el seu lloc. I qui no, se n'ha anat, sense que això hagi suposat mai cap daltabaix insalvable.

Avui sabrem els guanyadors d'enguany. Nervis, alegria, emoció, aplaudiments i, sobretot, imaginació i fantasia en uns curts carregats d'il·lusió i de ganes de fer cinema, de fer cultura i de fer país, des de la humilitat, amb pressupostos més que ajustats, però amb ganes immenses de comunicar i d'explicar històries en les nostres llengües.

Comentaris (0)22-06-2017 06:09:52

Ni cantar

Estan molt malalts o són molt més perversos que no ens pensem? La pregunta em ve al cap després de llegir que la policia està investigant una festa de final de curs d'una escola de música privada mallorquina perquè s'hi va interpretar un conegut tema de l'obra "Mar i cel". Però anem a pams.

Una mare es va escandalitzar perquè una de les cançons que assajava el seu fill parlava dels dies de glòria quan no quedin cristians i es va muntar el sarau, perquè, a sobre, els nens interpretaven el tema vestits de negre i descalços. Rebombori entre els pares i la cosa que arriba a la policia. La policia investiga i la cosa arriba a la premsa, que no s'està d'escriure un titular com aquest: "La policia investiga cánticos a Alà en una fiesta final de curso". Quina finesa en l'ús de la paraula cánticos. Un despropòsit de cap a peus.

Em demano quin serà el pas següent. Ja sabem dels problemes dels trabucaires, que es veu que aviat hauran de fer "pum" amb la boca, a falta de pólvora. També sabem que cal anar amb compte amb què es canta, què es representa en un teatre de titelles, o què es fotografia. Fins i tot es pot prohibir un anunci de televisió perquè s'hi veu una senyera (no una estelada, no. Una senyera). Tot, a poc a poc, va sent susceptible de ser considerat delictiu (llevat dels toros i les sevillanes, evidentment). Ara, fins i tot una cançó més que cantada al llarg dels anys davant de públic de tota mena. I demà? Potser s'investigarà els castellers per explotació infantil o per pederàstia? Es prohibiran les festes de moros i cristians si guanyen els moros? Les mil i una nits i altres obres similars seran considerades apologia del terrorisme? I Alí Babà i els quaranta lladres? No ho sé, però el que sí que tinc clar és que l'estratègia de l'ofec funciona, tant des del govern, com des de les institucions públiques, com ara la policia, com per part d'autèntics franctiradors ideològics, ni que siguin sota l'empara de la condició de pares.

Comentaris (0)21-06-2017 06:12:10

Menteixen

Menteixen. Menteixen sistemàticament. Menteixen perquè és la seva manera de fer. Menteixen perquè saben que només la mentida pot mantenir-los allà on són, si més no un temps, fins que que la mentira es manifesta amb tota la seva cruesa. Són els de sempre, els que porten dècades i més dècades al poder, els que van sobreviure a la transició i van saber no soltar les regnes d'un franquisme aparentment agònic.

Ara sabem que 60.000 milions d'euros de tothom se n'han anat amb el rescat de bancs que ells dirigien i que, segons ens van jurar i perjurar, no ens costaria ni un cèntim. Ara sabem que tot era una nova mentida i que aquests diners, el pressupost de dos anys de la Generalitat, si fa no fa, el pagarem nosaltres tota la vida, perquè són diners que han arruïnat la reserva de capital per a les pensions, mentre ells, els mentiders, segueixen al govern, com si res, com ahir.

Ells menteixen descaradament i l'oposició calla. Potser també tenen perdigons a l'ala i algun que altre ex-directiu de banc al bàndols dels mentiders, però callen. O més ben dit, es limiten a proclamar en veu ben alta que són l'alternativa, i punt. Com poden sonar de buides algunes paraules.

No vull aquest present, ni tampoc aquest futur, per als meus fills. No vull seguir depenent de mentiders professionals ni de covards còmplices que callen davant de la mentida. Aquí també tenim la part que ens toca de misèria política, però també tenim una oportunitat de construir alguna cosa nova, alguna cosa, potser, una mica millor. Ja en tinc prou de crides a la moderació, al seny i a la sensatesa per part dels grans mentiders. Si és per fer com ells, ja es poden quedar la sensatesa, el seny i la moderació. I que els faci profit.

Comentaris (0)20-06-2017 06:14:24

Tan vell i tan nou, diuen

Definitivament, ens prenen per imbècils i no saben que no ho som. Aquest podria ser el resum dels jocs espirituals que el PSOE ha muntat aquest cap de setmana, a major glòria del seu vell/nou líder i del seu vell/nou ideari. Un ideari, per cert, que es fonamenta, en bona part, a repetir fins a la sacietat que són d'esquerres, no fos cas que ho oblidessin -ni que només sigui a nivell de discurs-, ara que de socialistes, més enllà del nom, que sempre fa progre, tenen tant com jo de magnat de les finances.

Però el moment més absurd de tot plegat arriba quan Pedro Sánchez proclama, sense cap rubor, que ni parlar-ne de referèndum a Catalunya i que cal recuperar una idea tan vella i alhora tan nova com la de Gregorio Peces Barba i la seva Espanya Plural. No està gens malament un salt enrere de quatre dècades que ens situa, si fa no fa, en allò de la diversitat dels homes i les terres d'Espanya del franquisme, un tòpic tan inútil com la pluralitat de l'estat de les autonomies o el federalisme asimètric. Fum, tot plegat.

On ha viscut, aquestes darreres quatre dècades, aquesta gent? Voler tornar a la casella de sortida com si res no hagués passat és ser imbècil o pretendre que ho som tots els catalans, i no sé que m'estimo més. Parlar ara d'un nou pacte constitucional (amb una reforma, per cert, per aritmètica parlamentària impossible si realment es vol avançar en l'autogovern) quan no han sabut ni respectar la paraula donada respecte a la reforma de l'estatut no és ja ni música celestial, és una presa de pèl insuportable. Almenys ara sabem, sense cap marge de dubte, on són PSOE i PSC pel que fa a Catalunya: a la mateixa trinxera que PP i Ciutadans. I ara ho sap tothom, no només els habitants d'algunes ciutats en què, des de l'ajuntament, ja fa temps que se'ns havia explicat aquesta vella/nova ideologia. Si els vell socialistes de debò alcessin el cap... Que sols s'estan quedant.

Comentaris (0)19-06-2017 06:10:01

Sempre endavant

Després de la tempesta sempre arriba la calma, després de la nit el dia i després de la foscor sempre torna a lluir el sol. D'alguna manera és com si aquest estat de serenor, de tranquil·litat fos alguna mena de camí invisible per on transcorre la nostra existència i que de tant en tant ens sorprèn amb clots i corbes no previstes, però rere les quals sempre hi ha una recta on redreçar el rumb.

Sovint, quan tot es complica, tenim la sensació d'haver perdut alguna cosa en la ruta. De vegades és cert i ens toca seguir endavant sense llast o sense equipatge, però altres vegades és només una sensació i, de sobte, ens adonem que no ens cal recuperar res, perquè no havíem perdut res, ni el control ni el rumb, i que un revolt és només un revolt, amb una altra llarga recta al davant.

Ningú ens ha dit que viure en calma sigui fàcil, però si no perdem de vista el nostre objectiu final de ser feliços, els retombs de la ruta són menys pronunciats, tenim llums més intensos contra la foscor i sabem de sobra com hem de conduir enmig dels aiguats, si cal. Ajustem una mica la velocitat quan faci falta, agafem el volant del nostre destí amb les dues mans i seguim endavant, amb els ulls ben fixats en aquell horitzó on ens agradaria arribar, si la carretera és prou llarga i el motor aguanta.

Comentaris (0)18-06-2017 06:30:39

A punta de dia

Clareja. Encara no ha sortit el sol, però tot ho anuncia. La nit ja és memòria, només, i el rosa i el blau encara competeixen per fer-se un lloc en un horitzó encara mandrós. A poc a poc va despertant el dissabte.

És curiós com podem ignorar l'espectacle sempre diferent del dia que comença. Potser dormim, potser no tenim cap finestra a prop, potser tenim altra feina. Però la natura fa el seu pas, al ritme de cada dia, amb la seva paleta de colors pastel que van fent-se cada cop més intensos, fins omplir-ho tot, ara que l'estiu ja és a tocar, d'un blau immens i lluminós.

Vivim, tot sovint, massa tancats en la nostra vida, la nostra feina, la nostra casa, en nosaltres mateixos i no acabem d'entendre que uns pocs metres, centímetres potser, més enllà, hi ha un món per descobrir i que s'esforça a mostrar-se'ns en tota la seva esplendor. Com diu aquell anunci de cerveses que cada any es aporta un punt d'il·lusió estiuenca, tenim una vida meravellosa, i només ens cal atrevir-nos a viure-la. Potser si aprenem a mirar veurem coses que no podem ni imaginar, i aprendrem a viure.

Comentaris (0)17-06-2017 06:34:49

Neutralitat

Un, que ja té una edat, fa molt temps que va aprendre que la gent que fa bandera de la neutralitat, acostuma a defensar les posicions més indefensables. Si fem memòria, quants cops no hem ensopegat amb aquells que diuen, davant d'unes eleccions, que tant els fa qui guanyi, perquè tots són iguals? Si podeu arribar a saber on ha anat el seu vot realment, curiosament, sempre és a les forces més ràncies i més conservadores.

A Lleida -estem que ho petem aquestes darreres setmanes- hem viscut un darrer episodi d'aquest tipus, perquè el Consell de Govern de la Universitat de Lleida ha votat en contra de l'adhesió al Pacte Nacional per Referèndum, a diferència del que han fet altres universitats del país. L'argument? com no podia ser altre, la neutralitat davant de qüestions que no són pròpiament universitàries. Gairebé ens el creiem i tot, en nom del rigor acadèmic (si no personal) i de l'aïllament social de la institució. Però com que Lleida és petita i tothom sap una mica quin peu calcem cadascú, la postura no resulta en absolut sorprenent.

Un cop més, la vergonya aliena d'unes elits dirigents que ens fan pujar els colors dia sí i dia també. De tota manera, aquest Consell de Govern el va elegir la pròpia comunitat universitària. Potser aleshores, la crida a la neutralitat que comentava al començament va ser massa general i, com sempre, va afavorir qui va afavorir, i després acaba passant el que acaba passant. No prendre partit sempre és perillós, fins i tot en el món acadèmic. Ara, el mal ja està fet.

Comentaris (0)16-06-2017 06:13:44

Cultura

Ahir es van lliurar els Premis Nacionals de Cultura. Acte solemne i punt de trobada obligat de tothom que és algú en aquest àmbit. Felicitats a tots els premiats, tot i que aquest no és el tema, avui, sinó la cultura que volem construir en aquesta república que representa que volem fer.

Quants noms de la cultura actual, de la literatura, de la música, de qualsevol de les arts tindran espai propi destacat en la història? Si us plau, pensem-hi un moment, abans de respondre. Parlo d'autèntics personatges, d'aquells que se seguiran llegint, escoltant o contemplant d'aquí a cinc-cents anys, posem per cas. O potser podem imaginar un futur on es parli de la cultura catalana de principis del Segle XXI com de l'època de les indústries culturals, que van servir per enriquir els rics i per trinxar la creació i el gust per la cultura? I en quina llengua l'expressarem? En les mateixes que ara i amb els equilibris de forces actuals? Fantàstic.

Sempre s'ha dit que Catalunya es defineix per la seva cultura. Cert, però per la cultura que hem rebut. I el nostre llegat al futur? No ens enganyem, com diu un bon amic, els programes culturals de partits i sectorials s'escriuen en mitja hora, a poc instruït que un sigui. O en menys, amb alguna cosa al davant. I el debat polític sobre cultura? Enlloc i farcit de tòpics inútils, o d'expressions criminals com aquesta de les indústries. Així, cada dia que passa, la cultura esdevé més un luxe per a major glòria de quatre industrials, de quatre càrrecs incultes i de quatre iaios que encara creuen en allò que van aprendre, mentre es nega a la resta de la població, no fos cas que els prenguessin la cadira, o la llotja.

Premis Nacionals de Cultura. Un bon nom per a una realitat en caiguda lliure. Per cert, cultura no deriva de "cul", encara que de vegades ens ho pugui semblar, especialment si parlem de polítiques culturals.

Comentaris (0)15-06-2017 06:15:08

Seguim matant missatgers

Mentir a consciència, sabent que no faltes a la veritat, i fer servir els arguments que saps que són falsos per fer mal és molt greu. Quan la mentida prové d'un mitjà de comunicació, la cosa és encara pitjor. I quan és un responsable polític, de qui hem de suposar que vetlla pel bé comú, qui la fa servir com a arma, ja supera els límits de la raó. Justament això és el que està passant aquests darrers dies arran de la lectura del manifest de diumenge passat per part de Pep Guardiola.

Tothom, periodistes, polítics i qualsevol persona que hagi fet una visita al diccionari sap que un manifest és una "declaració escrita en la qual un govern, un partit polític o un grup cultural expliquen públicament llurs propòsits i llur programa d'actuació". Així doncs, atribuir el contingut d'un manifest, els subscrigui o no, a aquell que el llegeix en veu alta és, com a mínim, mesquí i miserable. De nou és més fàcil matar el missatger amb l'esperança de relativitzar el missatge.

Però, és clar, tractant-se de qui es tracta, Pep Guardiola, una de les icones més perverses del catalanisme per al sectors més immobilistes, tot s'hi val. A banda, el seu passat com a entrenador victoriós del Barça no té perdó per a aquells que s'omplen la boca exigint que no es barregi política i esport. Llegir els diaris dels darrers dies resulta molt il·lustratiu al respecte.

Guerra bruta i en tots els fronts contra el dret a votar en referèndum. O realment els fa por que es faci i que tingui un resultat que no els agradi, o bé la bèstia feixista, la mateixa que veu satisfeta com s'arxiva l'exaltació de la dictadura amb el cant públic del Cara al Sol durant l'enterro d'un prohom del règim, està més viva que mai i ha sortit definitivament del cau.

Comentaris (0)14-06-2017 06:12:05

A casa meva faig el que vull

De vegades em demano què entenen alguns per servei públic o com els resulta de fàcil confondre aquest concepte amb el de poder (suposadament públic, també). Un bon exemple el vam tenir ahir, quan l'alcalde de Lleida i president del PSC, Àngel Ros, afirmava amb contundència que no cediria espais municipals per a la consulta del primer d'octubre. No van tardar a afegir-s'hi a la seva postures altres edils, com Antonio Balmón o Jaume Collboni, que no és alcalde però potser encara no ho sap.

El que em sembla que aquesta gent va oblidant és que hi ha vida més enllà dels ajuntaments, pel que sembla, un espai que encara cal democratitzar. Si calen espais, n'hi ha molts, públics i privats, que es posaran al servei de la consulta sense reserves. D'altra banda, no sona gaire congruent omplir-se la boca d'allò que ells independentistes no governen per a tots (remarco "tots") i defensar postures com la que comento. Però, és clar, quan un regidor de participació ciutadana i drets civils (remarco "participació"), entre altres coses, pot afirmar via twitter que els ciutadans tenen dret a no ser consultats, ja tot és possible.

El procés va posant, lentament i inexorablement tothom al seu lloc, també als que governen amb mentalitat de cacic. Repassem l'evolució política dels darrers anys i ho veurem amb claredat. Ara, potser valdria la pena recordar algun fragment d'aquell curiós poema de Salvador Espriu:

"Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny."

Comentaris (0)13-06-2017 06:15:54

Això de les llengües

Ahir, diumenge, nova demostració de força de la gent que vol votar per decidir el seu futur com a país. Una concentració important, potent, i que ha tingut força ressò internacional, que era del que es tractava, en el fons. Un acte important amb un portaveu de luxe: Pep Guardiola, una de les personalitats més indiscutibles, ara mateix, a Catalunya, que va llegir un contundent manifest en català, castellà i anglès. I aquí justament és on hi ha alguna cosa que em grinyola.

A risc de ser políticament incorrecte, cosa que tampoc no m'importa gaire, he de dir que em sobrava alguna llengua o me'n faltava alguna altra, segons com m'ho miri. M'explico. Si es volia fer palesa la diversitat lingüística de Catalunya, hi sobrava l'anglès i hi faltava l'occità, oficial segons l'estatut d'autonomia vigent, no ho oblidéssim pas. O fent-ne una altra lectura, si el que es pretenia era llençar un missatge urbi et orbi, amb català (urbi) i anglès (orbe), ja fèiem, perquè ens diuen que més del 90% de la gent d'aquí entén el català, oi? (i no consta que el 10% restant, a tot estirar, sigui castellanoparlant monolingüe). Doncs això.

En el fons, molt em temo que si la nova república tira endavant, no servirà per normalitzar la situació del català a Catalunya, que haurà de seguir compartint oficialitat amb el castellà, i patint submissió. L'exemple d'ahir em sembla prou clar com a esbós del que ens espera en aquest nou futur que volem. Encara haurem de suportar molts i molts anys d'anormalitat lingüística, em temo. Tots els indicis apunten en aquesta direcció. Una pena i, si és el cas, una enorme oportunitat perduda.

Comentaris (0)12-06-2017 06:12:55

Hem sortit

Res no és etern, però els canvis acostumen a ser sempre a millor. Tot té el seu moment, la seva etapa més o menys llarga i, de tant en tant, convé tancar finestres i obrir portes, treure barreres i descobrir un panorama només intuït però ample i lluminós, molt més del que havíem imaginat.

Canviar costa, fa mandra, potser inclús és car, però cal. Fins i tot els canvis més senzills, domèstics, esdevenen una dificultat que per naps o per cols sempre es van deixant per a un altre dia, fins que aquell dia finalment arriba.

Ahir vam estrenar un nou espai a la llum del capvespre i d'una lluna plena i suggeridora. Ahir, allò que durant anys havia estat només una fantasia i, en el fons, una frustració, es va obrir pas per mostrar-nos secrets amagats molt més agradables del que esperàvem. Ahir va començar alguna cosa nova, cridada a ser important i protagonista de moments dignes de retenir en la memòria, igual com tants altres que ja són història i record d'ulls mirant rere una barana o a través dels vidres.

Comentaris (0)11-06-2017 06:23:00

Data, pregunta i...

Ahir finalment vam tenir data i pregunta. Tot en ordre, tots contents i tot massa vist, francament. Avui, l'endemà, som, si fa no fa, allà on érem fa tres anys, amb gairebé els mateixos protagonistes i no sé se jo si amb la lliçó apresa. I espero que sí, perquè la innocència ja fa dies que l'hem perduda.

De tota manera, el que sí que ha canviat en aquests darrers tres anys és una legislatura coixa, potser molt ambiciosa -tot i que en tinc els meus dubtes- però amb molt pocs resultats socials, amb molt pocs avenços en tots els àmbits, i això fa mal. Ara som a les portes d'alguna cosa. No sé si a les portes d'un déjà vu de fa tres anys, d'una cascada de sentències i condemnes, d'un autèntic pas endavant, o d'una combinació estranya de tot plegat o de diversos elements. De moment, silenci a l'altre costat. Un silenci significatiu, tranquil, tenint en compte que falten tres mesos llargs i tot un estiu fins al primer d'octubre. No hi ha presa, tot arribarà, perquè gestionar els temps acabarà sent fonamental.

No vull ser jo qui posi aigua al vi, però la sensació que tinc del que vam viure ahir, ara mateix, és una barreja d'escepticisme i de resignació. Escepticisme perquè no sé si tot plegat acabarà servint de res i resignació davant d'uns polítics que, tret de comptades excepcions, no em fa l'efecte que pugui donar la talla per tirar endavant res de nou ni de positiu en cap sentit.

Sigui com sigui, tenim nova data i nova pregunta. Ja veurem fins on ens duen, ara.

Comentaris (0)10-06-2017 06:30:16

Matar el missatger

Acostuma a passar. És molt miserable i molt ranci, però molt habitual, que es persegueixi el missatger i no el contingut del missatge, i això justament és el que està passant a l'Ajuntament de Lleida, on s'ha obert la veda per a la cacera del funcionari que ha filtrat informació sobre unes quantes multes no pagades per una colla de regidors del partit de govern. El de menys sembla si deliberadament s'han deixat prescriure determinades sancions -cosa que em sembla especialment greu si afecta directament regidors-, perquè el que importa és qui ha traït la lleialtat política que se suposa.

Tot l'afer ja va començar malament, sobretot per l'actitud d'una de les regidores quan es van presentar els fets en el Ple. Es veu que això de l'Aplec del Caragol té efectes nocius fins i tot abans de començar, o potser és que hi ha qui no sap ben bé on és a cada moment. Coses que passen. I tot ha estat anar millorant, en aquests pocs dies. De moment, funcionaris sota sospita per denunciar una il·legalitat. No està gens malament en el si d'una institució democràtica.

Comença a ser urgent que els poders públics estiguin ocupats per persones amb la mentalitat política que cal esperar del segle que passem. La realitat, però, és que moltes institucions del nostre país encara estan governades per personatges de pensament franquista, inquisidor i gens democràtic, per més que vulguin fer onejar la bandera de l'esquerra. Una bandera cada cop més desdibuixada, fins al punt que ja serveix per abraçar les pràctiques més indignes de la dreta de tota la vida. Així, no avançarem mai i la corrupció seguirà fent via.

Comentaris (0)09-06-2017 06:08:25

Temps nous, armes noves

Les armes del Segle XXI cada cop són més diferents de les de temps passats. Repassem, si més no, els darrers atacs terroristes, en què un camió o un ganivet demostren la seva efectivitat per matar. Salvant les distàncies, i a nivell molt més domèstic, els tancs, els famosos tancs de la Diagonal, avui són fiscals i jutges armats d'un estri de poder encara incalculable, però que pot tenir efectes devastadors: la inhabilitació.

Cada dia són més els alts càrrecs polítics en mans de persones sense ofici ni benefici (o que no el podrien exercir perquè tants anys fora dels circuits professionals passen factura) que només depenen de la política per pagar les factures de cada mes. De debò pensem que s'exposaran a una habilitació per a càrrec públic per prendre part en alguna passa fonamental del procés? A mi em costa molt de creure, francament.

Ahir llegia aquest article que parla d'Ada Colau i el risc polític d'una inhabilitació. Potser l'article té un punt maliciós que pot derivar d'una rivalitat partidista però, en tot cas, la tesi de fons em sembla digna de tenir en compte: quants dels nostres polítics i alts càrrecs seran capaços d'assumir el perill real de ser apartats de l'activitat pública?

Ja fa dies que hem vist que això d'inhabilitar és relativament senzill i prou àgil. Però una cosa és jugar-se-la quan ja es té la feina feta i la jubilació no és gaire lluny i una altra quan es depèn d'un sou públic per tirar endavant i encara hi ha un futur professional a l'horitzó. Potser per això, també, hi ha tantes crides a la mobilització de la societat civil? Vull creure que no, perquè l'actitud posaria de manifest una covardia enorme. Vull creure que no, però ara mateix em costa molt creure en massa coses. El futur dirà.

Comentaris (0)08-06-2017 06:09:20

Pàgines: 12345692  <>