login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

L'ensenyament, de nou.

Aquests dies torna a ser notícia un tema recurrent que, de tant en tant, treu el nas enmig de l'actualitat. Em refereixo a l'educació, una matèria especialment sensible que cada nou govern ha de retocar i que, en nom de la modernitat o de no sé jo què, fa que a cada reforma anem deixant alguna que altra cosa en el camí o, com diu la dita, que a cada bugada perdem un llençol.

Començo a pensar que el problema de fons no és cap altre que la manca de respecte per l'educació. A poc que els nostres dirigents creguessin una mica en el valor de la formació, del coneixement dels nostres joves, n'estic convençut, no farien moltes de les coses que fan. Però com que no és així, el sistema escolar no és gran cosa més que un nou camp d'experimentació on provar la demagògia i el populisme, que sempre esgarrapen algun que altre vot despistat.

No descobreixo res si dic que tenim un jovent que arriba, en general, a la universitat amb greus dèficits pel que fa a la comprensió lectora, a la capacitat d'escriure correctament i amb serioses dificultats per expressar, de manera ordenada, una idea. Ja fa un parell o tres d'anys que una antiga professora meva em comentava que si hagués de suspendre tots els alumnes de filologia que eren incapaços d'expressar-se correctament per escrit, i sense faltes, se'n quedaria sense cap. I aquest són els futurs, o els actuals, ensenyants dels nostres fills.

Ara, el govern Sánchez anuncia que es podrà acabar el batxiller, i per tant accedir a la universitat, amb una assignatura suspesa. Si fins ara molts dels universitaris ranquejava, a partir d'ara la coixera ja serà molt més que evident. Però tant li fa, en un país on determinats títols, fins i tot de nivell superior, es compren i es venen sense miraments, i on sembla que l'única escola vàlida segueix sent la del carrer (o l'acadèmia dels partits, en el seu cas). Un país que consagra de nou, i eternitza, el menyspreu per l'educació. Un país que glorifica i perpetua per llei la ignorància. Benvinguts al futur.

Comentaris (0)14-11-2018 06:15:08

Coses de dona

Aquest cap de setmana passat es va córrer a Barcelona la Cursa de la Dona (tot i que si fem cas de la web que la promociona, n'hauríem de dir Carrera de la Mujer), una cita atlètica que cada any es duu a terme a diferents ciutats espanyoles, enguany vuit, entre les quals, evidentment, la capital catalana. No fos cas.

Enguany, aquesta cita esportiva ha comptat amb un cert rebombori mediàtic pel contingut de les bosses amb obsequis que les corredores recollien en anar a buscar el dorsal corresponent. Aquest contingut, per dir-ho d'alguna manera casposa i fàcil d'entendre, estava integrat per "coses de dona", des d'alguna que altra revista del cor, fins a productes dietètics o esmalt d'ungles, passant pels inevitables productes de neteja. Tota una galeria dels horrors d'estereotips femenins. Enguany, però, i potser ja anava sent hora, han saltat les alarmes.

De tota manera, si repassem la web de la Cursa, i més concretament la llista de patrocinadors, ja ens podem anar fent una mica a la idea de què va la cosa. D'altra banda, si llegim tota la informació sobre l'esdeveniment, no hi ha, en cap moment, res que ens faci pensar que té el més mínim interès reivindicatiu, ni en favor de la igualtat de gènere, ni res de res que s'hi assembli. Tot el que hi podem trobar és que només hi poden participar dones, en aquesta singular cursa.

En resum, una cita esportiva només per a dones, i un negoci -segur- per a l'organització, ben arropada per un seguit de patrocinadors que busquen ampliar els seus respectius nínxols de mercat entre la clientela femenina. Ben mirat, una iniciativa que no es troba gaire lluny d'aquella famosa corrida de toros gratuïta, i només per a dones, que Jesulín d'Ubrique va oferir a Aranjuez l'any 1994. I és que hi ha coses que no canvien, per més que es vulguin vestir de modernitat.

Comentaris (0)13-11-2018 06:24:04

Una mica de realisme?

Darrerament, sobretot a les xarxes socials, va prenent força, per tirar endavant aquest famós procés cap a la república, una idea que no és nova, però que ha estat uns mesos mig oblidada: la proposta d'una vaga general indefinida que forci l'estat a negociar amb Catalunya. No hi ha dubte que, com a tàctica de pressió, pot resultar molt efectiva, però no és menys cert que si mirem la realitat del país, resulta un tant quimèrica. Anem a pams.

Ara com ara, tothom coincideix que independentistes i no independentistes som meitat i meitat de la població, fent números grossos. Així doncs, una vaga general, en el millor dels casos, seria només mig general. D'aquesta meitat, però, cal descomptar jubilats i gent sense feina, la posició dels quals no suposaria cap element econòmic de pressió. I encara més, sobretot, caldria restar-hi tothom que no es pot permetre perdre ni un cèntim del seu salari, des de fa anys prou precari, i molt menys encara sense un final de l'aturada a la vista. Per tant, aquesta hipotètica aturada del país, en el millor dels casos, seria una vaga indefinida d'una part més o menys petita de la societat. I el seu impacte, molt relatiu i dubto que gaire efectiu.

Em sap greu tirar aigua al vi, però em temo que la realitat és la que és. D'altra banda, la realitat també és la d'un govern que tot ho ajorna als resultats d'unes eleccions municipals que, a efectes pràctics, no comportaran grans canvis, i al veredicte del judici contra els presos polítics. I si el veredicte és condemnatori, què? I si fos absolutori? Tots cap a casa i aquí no ha passat res?

Avui és dilluns, bon dia per a fer plans. No estaria de més que els nostres responsables comencessin a presentar una estratègia clara, creïble, de cap a on pretenen que vagi el país. Mentrestant, mentre això no passa i l'únic argument és augmentar la base amb aquells que no comparteixen objectius, la cosa pinta més i més magra. Olor a voladura controlada del procés, cada cop més intens.

Comentaris (0)12-11-2018 06:11:03

A mode de comiat

La vida, ben mirat, és anar obrint i tancant portes, si volem fer un símil amb alguna cosa tan quotidiana com una porta. Entrem i sortim constantment. De vegades per una estona, de vegades per molt de temps, de vegades fins i tot per error, o de vegades per sempre. Aquestes darreres són les més excepcionals, però segurament també les més gratificants, les que ens donen sentit, al capdavall.

Avui és dia de tornar enrere per reobrir una estona i tornar a tancar per sempre una porta. De tant en tant passa, que ja havíem sortit i ens toca entrar de nou, per enllestir alguna feina i per poder, tot seguit, fer el cop de canell definitiu i deixar la clau al pany, per si a algú encara li pot fer servei. Avui, ves a saber per què, m'han vingut al cap uns versos de Salvador Espriu, poeta gran, rigorós, seriós com pocs, i segurament per això estrany i difícil, en moltes ocasions: "deso a poc a poc / dintre de la capsa / tots els meus ninots". Avui és el dia de desar no tant els ninots que sempre acompanyen les hores felices, sinó grans moments, grans il·lusions i records perdurables amb tanta i tanta gent com he tingut el privilegi de conèixer, amb qui he pogut compartir paraules, projectes i complicitats, i que ja fa temps que formen part del meu, cada dia més gran, però encara prou lleuger, equipatge.

Temps de tancar i de seguir endavant, per camins nous, amb idees noves, amb noves companyies i amb les ganes de sempre, o més encara, si és possible. Avui, però, temps de gaudir d'una breu estona amb regust de memòria, a mig camí entre un present esquiu, intens i gratificant i, com va deixar escrit el poeta: "El lent record / dels dies / que són passats per sempre".

Comentaris (0)11-11-2018 07:01:48

Institucions i reconeixements

Llegeixo que Marc Màrquez no podrà celebrar el seu darrer campionat del món de Moto GP al balcó de l'Ajuntament de Cervera perquè hi ha una pancarta en favor de la llibertat dels presos polítics que molesta els seus patrocinadors (els del motorista, evidentment). La polèmica està servida, un cop més.

Ben mirat, però, potser no és tan mala cosa que un esportista celebri un títol en un espai no polític, no institucional, si voleu. Crec que comença a haver una mena d'intoxicació per sobredosi de presència de polítics en tota mena d'actes, des de la presentació d'un llibre a la inauguració d'una exposició, o a un concurs de cassoles de tros, si mirem algunes situacions ben clàssiques, fins a la celebració d'una gesta esportiva, un fet menys habitual. No seria molt millor, i sobretot molt més digne, que els alts mandataris institucionals, en aquestes ocasions, sabessin estar-se en un discret segon terme per cedir tot el protagonisme a aquell que el mereix, sigui escriptor, artista, cuiner o esportista? Però, és clar, la política també -massa sovint, sobretot- són imatges, i la foto de l'alcalde i els regidors de torn al costat de l'homenatjat sempre aporta rèdits. O això donen per suposat. I això els mou, tot sovint.

Felicitats a Marc Màrquez, un cop més. I que celebri el seu títol a la seva ciutat i amb la seva gent, amb aquelles persones que el segueixen cursa a cursa des de fa anys i que s'alegren de debò amb els seves victòries. Que ell sigui el protagonista, i si als seus patrocinadors els molesta la llibertat, doncs retratats queden. Cap problema. Res de nou. Les institucions tenen altra feina, i si realment volen fer-li un reconeixement sincer i honest al campió, sabran trobar la manera, discreta i solemne si cal, potser lluny de les càmeres, però ben a prop de la sinceritat.

Comentaris (0)10-11-2018 07:01:59

Conte contat...

Temps era temps -o potser no tant- que al País de les coses al revés vivia una nena, la Tamara, en un poblet a la vora del mar, on havia apres la bellesa dels espais amplis i oberts, i a jugar amb caretes i xiulets i cordills, a la platja. Però vet aquí que un dia, els jutges que jutgen amb justícia, de la manera com es jutja i es fa justícia al País de les coses al revés, van decidir que una careta, un xiulet i un cordill eren coses molt perilloses en mans d'una nena, i que per evitar mals majors, calia prendre-li i prohibir que la Tamara sortís del seu poble, no fos cas que algú prengués mal, amb les seves ocurrències. I així es va fer.

A prop d'on viu la Tamara, però lluny del mar, a l'altra banda de la muntanya que tot ho veu, hi vivia el Manel, un nen gran al que li agradava molt jugar amb armes de foc. I a fe de Déu que en tenia una bona colla de fusells, rifles i pistoles a la seva habitació de jocs, on jugava i jugava a imaginar que matava el president del País de les coses al revés, perquè no li agradava. Però un dia, els jutges que jutgen amb justícia, de la manera com es jutja i es fa justícia al País de les coses al revés, van decidir que potser tanta joguina feia lleig, i qui sap si fins i tot podia acabar fent mal a algú, i van tancar a la presó el Manel, que ja no va poder jugar amb les seves pistoles ni els seus fusells, i ja només podia imaginar, a dins del seu cap, que matava al president del País de les coses del revés, fent pum-pum amb els dits de la mà.

Però vet aquí que la Tamara, la de els caretes, el xiulet i els cordills es veu que era una perillosa terrorista, i el Manel, els de les pistoles i els fusells, una persona més o menys normal, i que les seves amenaces, a Déu gràcies, mai no havien estat cap perill per al president del País de les coses del revés. I els jutges que jutgen amb justícia, de la manera com es jutja i es fa justícia al País de les coses al revés, van ser feliços i van menjar anissos, amb les seves saberudes decisions. I així és com el País de les coses del revés va seguir en ordre i en pau, malgrat una nena molt dolenta i un nen entremaliat. I conte contat ja està explicat. I que res d'això és mentida, és ben veritat.

Comentaris (0)09-11-2018 06:21:53

El costum de prohibir

Com n'hauríem de dir dels responsables polítics que fan de la prohibició bandera, fins i tot arribant a extrems que depassen qualsevol racionalitat per arribar al ridícul més absolut?

Quan pensàvem que ja ho havíem vist tot en aquells que clamen per prohibir, per exemple, els llaços o qualsevol element (bufandes, samarretes...) de color groc en determinats espais públics, ara se'ns presenta l'alcalde de Vilanova de Sixena, home dels nostres temps, sense cap mena de dubte, i demana al Jutjat d'Instrucció número 1 d'Osca, la confiscació i, si la considera oportuna, la destrucció de les fotografies que es van fer l'11 de desembre passat, quan es van endur, per mandat judicial, amb cobertura política i amb protecció policial, una sèrie d'obres del Museu de Lleida cap al Monestir de Sixena.

La petició ve arran de la imminent publicació d'un llibre amb imatges inèdites d'aquells fets. El que sorprèn, si prescindim de la motivació del fanatisme irracional és que es pretengui evitar la publicació d'unes imatges captades sense cap problema, tot i la presència de responsables judicials i policials. Però el que encara sorprèn més, si prescindim del concepte d'ignorància, és que es demani la confiscació o la destrucció d'uns fitxers digitals (imatges, en aquest cas) que fa gairebé un any que volten. L'alcalde sap que el temps dels rodets fa molt que ha passat? Que algú li expliqui, si pot. Però el que sí que sap és que el seu relat dels fets, i de la seva motivació, és una immensa mentida, i que cal anar eliminant testimonis.

La realitat, ja és ben cert, no deixa mai de sorprendre. Quan pensàvem que ja ho havíem vist tot, d'aquella gran demostració de força de l'aplicació del 155 (no oblidem mai qui hi havia al darrere), apareix un alcalde per recordar-nos que aquells personatges de fa setanta o vuitanta anys que el cinema (el de cel·luloide) va saber immortalitzar amb tant d'encert, encara són ben vius. Tant com la mentalitat de boina calada i odi visceral tan pròpia d'aquella època i, malgrat tot, encara ben viva.

Comentaris (0)08-11-2018 06:30:13

I què?

Hi ha dies en què fins i tot costa escriure, per la terrible sensació d'impotència que de tant en tant ens espetega a la cara la realitat. I davant de segons quines coses que passen, només se m'acut de pensar: i què?

Que el Tribunal Europeu de Drets Humans sentencia que Arnaldo Otegui i quatre companys seus van ser condemnats a presó i inhabilitació en un judici injust, sense garanties cap als encausats? I què? Algú els tornarà els anys de presó? El patiment propi i de les seves famílies? Algú prendrà mesures contra la jutgessa que va actuar de manera parcial, en aquell judici? Doncs, amb la raó us quedeu. I punt.

Que el Tribunal Suprem dicta sentència i se la menja amb patates perquè a algú no li agrada el que ha dictat? I què? Ja se sap que els bancs sempre guanyen, fins i tot als tribunals; o si perden, són rescatats amb diners de tots. Que el Suprem fa el ridícul de manera estrepitosa? I què? Ells fan i desfan com volen, que per alguna cosa són l'alt tribunal espanyol d'Espanya.

Que els presos polítics, cada dia que passa, tenen més clar que patiran un judici sense garanties? I què? De moment, que s'empassin la presó tants anys com calgui, i si mai algun tribunal superior falla a favor seu, doncs cap problema. Per a vosaltres la raó -i la presó-, i per als jutges injustos la impunitat. Res de nou.

Que hi ha presos fantasma, que ningú no ha vist o, si voleu, presos quàntics, com el gat d'Schrödinger, que no sabem si hi són o si no hi són, o tot alhora, perquè ningú no ha pogut mirar a l'interior de la presó? I què? Els dels privilegis són uns altres.

Hi ha dies en què costa llevar-se del llit i escriure. I què? Doncs això.

Comentaris (0)07-11-2018 06:10:41

La farsa

Que la política ja fa dies que tendeix a l'esperpent és una evidència que es pot constatar en qualsevol ple parlamentari, o a través de multitud de declaracions públiques dels seus més alts representants. Vivim moments en què l'antic debat ha deixat pas a l'insult i a la provocació, sense cap més recorregut que el titular cridaner o la foto ocurrent. Però quan no hi ha res rere les paraules i els gestos, tard o d'hora, l'absurd es va fent evident, com els ha passat ara als líders de Ciutadans i del PP que després d'omplir-se la boca sobre la seva predisposició a visitar els presos polítics, si fos el cas, i de denunciar sense pietat el suposat tracte de favor que reben a les presons catalanes, ara han hagut de fer l'orni, quan han rebut una invitació dels propis presos perquè els visitin i comprovin les seves condicions de reclusió.

És molt fàcil dir coses sense cap base ni fonament, amb la confiança que ningú no comprovarà si allò que es diu és cert. És molt fàcil mentir i difamar, però ja sabem que això dura poc, i que de seguida et deixa en evidència. Ahir vam saber que els presos polítics de Lledoners han convidat Arrimadas i Albiol a visitar-los, per comprovar les seves condicions de vida. Però, és clar, una cosa és parlar i dir el que es vol des de la distància, i una altra de ben diferent mirar als ulls aquell a qui es vol humiliar, amb la certesa que tot el que es diu és fals i tendenciós.

Els líders polítics conservadors, doncs, han hagut de recórrer al vell argument que no volen participar en el circ mediàtic dels presos, quan han estat ells mateixos els que han encès la metxa de la provocació i de l'ofensa gratuïta. Ara, en qualsevol cas, se'ls desmunta el seu gran argument i la seva gran mentida de fa mesos. Els tocarà buscar una altra manera d'ofendre i d'agredir verbalment. Potser, tot plegat només és l'avançada del que pot ser el judici contra els presos polítics: l'ensorrament d'una gran mentida, perversa i sostinguda per les més altes instàncies de l'estat. O potser la constatació definitiva d'un altre gran engany: el de la democràcia espanyola.

Comentaris (0)06-11-2018 06:22:30

Deixebles aplicats

Si fins ara s'havia dit que la realitat supera la ficció, ara haurem de començar a creure que la realitat supera la pròpia realitat. I és que una cosa és el que realment passa i una altra, de vegades prou diferent, però que es fa real per obra i gràcia de la difusió que aconsegueix, la que ens diuen que és. Aquesta és la realitat de les notícies falses, la de les veritats inventades i la de la mentida com a relat.

Aquests dies s'ha parlat força de com les notícies falses difoses per Internet han contribuït a la victòria electoral de Bolsonaro al Brasil. Tot un model de pràctica indigna de l'activitat política amb un objectiu únic: guanyar unes eleccions; objectiu, dit sigui de passada, per al qual sempre s'han fet servir tota mena d'estratègies de baix nivell ètic, quan no directament delictives. D'això en sabem força.

Però com sempre acostuma a passar, a Bolsonaro li han sortit aviat imitadors. Un primer exemple el vam tenir durant la provocació (no en puc dir ni míting) de Ribera i la ultradreta a Altsasu. Una bona manera de dissimular que aquell era un acte d'odi, era inventar que eren els seus oponents els que brandien aquest odi. La manera? Per exemple, inventant que el seu vehicle va ser rebut a pedrades. I així ho va fer, i algú va difondre aquesta notícia falsa, i els mitjans se'n van fer ressò immediat, i la gent els va creure. Els va creure, de fet, fins que les imatges de l'arribada del vehicle de Ribera es van fer públiques i es va poder veure clarament que allò de l'agressió a pedrades era, senzillament, mentida. Els mitjans van retirar discretament la informació que havien estat difonent, però el mal ja estava fet.

Només d'imaginar que gent que falseja la realitat d'aquesta manera pugui arribar a governar algun dia, fa feredat. Però passa, o pot passar. Mirem el mapa polític del món i veurem que Albert Ribera i els seus només són, encara, aprenents de segons què. Tot i que s'hi esforcen de valent.

Comentaris (0)05-11-2018 06:11:08

Quan tot trontolla

De tant en tant, l'atzar, la casualitat, o el simple decurs de l'existència ho capgira tot. De tant en tant, apareix un gir de guió sorprenent en la nostra aparent rutina i ho posa tot potes enlaire. Pot ser un canvi de feina, una malaltia, una mort, alguna persona que entra en la nostra vida, un accident, un premi a la loteria... qualsevol cosa, positiva o negativa, ho pot capgirar tot en un moment i sembrar de caos allò que era ordre i placidesa.

I quan això passa, què ens queda, per retornar a la calma? Doncs, tot sovint, no res més que fer alguna mena de procés mental, de dol fins i tot, entomar els canvis, admetre que han vingut per quedar-se i, des de l'acceptació de la realitat -que no des de la resignació- tornar a alçar el castell aparentment inexpugnable, tot i que en realitat sempre fràgil, de la nostra vida, del nostre entorn.

Quan el caos es fa amo i senyor, és hora d'anar destriant, peça a peça, què ens quedem i què val la pena deixar anar, soltar llast, llençar. I amb allò que ens quedem, anem posant ordre de nou, a poc a poc, amb mandra al principi, però amb la certesa de saber que triar és bo, i que la possibilitat, o el deure, d'endreçar és l'oportunitat que ens ofereix qualsevol trasbals. I així tot va trobant de nou el seu lloc, un lloc diferent, nou i agradable, on ens acabem sentint novament a gust.

Enmig del desordre, les petites accions, la feina discreta i constant, és allò que ho pot tornar tot a lloc. Són els petits gestos, gairebé trivials, però sempre tan imprescindibles com una abraçada en el moment just, els que ens lliguen fort a allò que som i a allò que volem tornar a ser, quan tot trontolla.

Comentaris (0)04-11-2018 07:17:12

Qüestió de sensibilitat.

La sensibilitat, aquest atribut humà que tant val la pena apreciar, comença a ser un bé escàs, darrerament. A poc a poc va cedint terreny i va deixant espai a la provocació, a la voluntat, fins i tot, d'humiliar. Ho hem vist en milers de declaracions i gestos cap als presos polítics, per exemple, o en la convocatòria de Ciutadans, PP i Vox de fa uns dies per homenatjar la Guàrdia Civil a Altsasu, justament. No hi aniran a Don Benito, on un membre de la benemèrita ha estat apunyalat en una "baralla de bar" (res d'agressió a l'autoritat, ni terrorisme, ni res de res). Però el darrer episodi, el més cruel encara, si és que es la crueltat permet gradacions, és el de la desfilada militar per retre honors als "caiguts per Espanya", al cementiri de Paterna, passant per la vora de la fossa 112, una enorme fossa comuna d'on s'han recuperat ja restes de més de 250 afusellats republicans, situada allà on es van executar més de 2.000 persones.

Ja és ben cert que la història l'escriuen els vencedors. Però d'aquí a abonar-se a la humiliació com a argument i com a línia d'actuació política, hi ha un abisme. I justament ara mateix, anem caient per aquest abisme, on ja no es tracta de guanyar o perdre, com en qualsevol debat polític. Ara, els guanyadors de sempre han agafat la senda de l'aniquilació i del rival, ja sigui un rival polític, uns nois qualsevol, o les víctimes de la repressió franquista; tothom és l'enemic i, a l'enemic, ni aigua. Ni cap respecte.

A poc a poc, la realitat política espanyola va perdent el sentit, va retrobant les banderes victorioses d'altres temps i les va mostrant sense cap pudor en públic. El perill, més enllà d'aquesta resurrecció del feixisme, és l'absoluta manca d'alternatives i d'idees per fer-ne front. D'aquesta manera, la seva desfilada triomfal té el pas lliure, igual com al cementiri de Paterna, o a cada cop més països, on el discurs de l'odi i la venjança tornen al poder, d'on els havia descavalcat una feble -vistos els resultats, molt feble-, idea de democràcia.

Comentaris (0)03-11-2018 07:26:05

El retorn

Avui, dia en què la tradició diu que els difunts venen a visitar els vius que encara els recorden i els troben a faltar, m'ha vingut al cap la imatge de fa pocs dies de la infanta Leonor llegint els primers paràgrafs de la Constitució Espanyola, amb el seu pare al costat, no sé si per no deixar soleta la criatura, per fer d'apuntador en cas de necessitat, o perquè així la foto queda més lluïda. I com tants d'altres, davant d'aquest autèntic esperpent, m'ha vingut al cap, com en un previ del dia de difunts, aquella altra imatge de la filla de Franco recitant de memòria un ridícul missatge de pau i concòrdia, amb el dictador ben a la vora, no fos cas que se li escapés alguna paraula.

Potser sí que la realitat de la monarquia actual encara recorda i enyora massa el seu origen recent: la dictadura. Potser sí que els difunts, el dictador en concret, tornen aquests dies, perquè encara hi ha qui el recorda amb intensitat. Potser sí que passen els anys, però determinades mentalitats segueixen ancorades al passat. Sigui com sigui, la imatge d'una criatura jugant a ser gran és una aberració al sentit i als valors de la infància. Tant li fa si, com passa sovint, es tracta d'una nena hipersexualitzada, com si es tracta d'una altra nena hiperpolititzada, com el cas que ens ocupa, o com el de fa dècades.

Fet i fet, no tinc clar si els assessors del monarca no tenen gaires llums, vistos espectacles com el de la infanta, o si són extremadament hàbils, removent així de la seva tomba el dictador, avi polític, no ho oblidem, de Felip VI, aquell que escorta la nena en el seu gran primer acte polític en públic, no fos cas.

Comentaris (0)02-11-2018 07:02:35

Tots Sants

1 de novembre, Tots Sants. Hem compartit, com sempre, castanyes, panellets, moscatell, taula i festa amb els més propers. I també com cada any, hem recordat els que ja no hi són amb nosaltres, els que avui no tenim a taula, però el record dels quals ens reconforta i ens acompanya. Bon moment per a la memòria, aquest valor cada dia més a la baixa, en la societat de la immediatesa.

Avui és el dia de recordar els avantpassats, els germans, qui sap si els fills, les parelles... Els nostres, al cap i a la fi, que no acaben de marxar mai, perquè encara viuen en algun racó amagat de la nostra memòria, allò que ens lliga als nostres orígens de manera sòlida i duradora, o en algun espai discret, mig perdut en algun cementiri, que aquests dies se'ns fa ben proper.

I demà, 2 de novembre, Dia de Difunts, el dia en què, segons diu la tradició, són els difunts els que visiten els vius. És una curiosa relació d'equilibri, aquesta de l'1 i el 2 de novembre, amb un afectuós intercanvi de visites, on la por, malgrat les tradicions foranes cada cop més instal·lades a la nostra cultura, no ofega la bondat dels records, de les sensacions, de les paraules i expressions repetides mil i un cops, de les imatges retrobades que, cada any, puntualment, quan ja comença a senyorejar de debò la tardor, venen a recordar-nos qui som, d'on venim i on anem.

Bon dies, aquests, per recordar que no estem sols, per retrobar els nostres i per recordar els que encara mantenim vius, d'una manera tan íntima, particular i intensa. Bons dies per a la satisfacció que ens proporciona la memòria.

Comentaris (0)01-11-2018 06:43:50

Comparacions odioses

Llegia ahir que Irlanda, la catòlica Irlanda, ha aprovat en referèndum, aquest instrument diabòlic que només genera divisió, modificar la seva constitució per eliminar-hi l'article que prohibia la blasfèmia. I el més greu és que hi estaven a favor tots els grups polítics, grups socials de tota mena i les esglésies catòlica i protestant. Amb tots aquests suports, com és d'imaginar, la cosa va tirar endavant, i a Irlanda ja no serà delicte la blasfèmia.

Evidentment, ha estat llegir aquesta notícia i pensar en l'actor Willy Toledo, perseguit i dut als tribunals pels ultraconservadors de l'Asociación Española de Abogados Cristianos, justament per un suposat delicte de blasfèmia, que no està recollit a una constitució que, en canvi, sí que parla d'un estat aconfessional. Realment, la comparació és odiosa.

Un parell de consideracions al respecte. La primera, la facilitat amb què es pot modificar un article de la constitució d'un determinat país i com d'intocable resulta en un altre, i amb un referèndum; és a dir, demanant el parer a la població i acatant la seva voluntat. La segona, que siguin les màximes autoritats eclesiàstiques de les dues religions majoritàries les que també defensin la despenalització de la blasfèmia. Tot un símptoma que, segons on, el respecte es guanya, però no s'imposa, i no calen grups de pressió ultra-religiosos per defensar cap idea, ni per fer la feina bruta.

Ha estat llegir la notícia i carregar-me de més arguments, si encara calia, per pensar que Espanya és un estat decadent, ancorat al passat i, el que és pitjor, sense cap intenció d'evolucionar cap a una societat més justa, més democràtica i més digna. I només cal mirar al voltant per entendre aquesta dura realitat.

Comentaris (0)31-10-2018 06:16:44

Pàgines: 123456124  <>