login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Desembre

Com aquell que no vol la cosa ja hem entrat, de patac com sempre, al desembre, un mes curiós, que comença amb una estranya seqüència de festius -enguany prou distreta- i que acaba tancant l'any, després d'un parell de setmanes atípiques de festes nadalenques.

Sigui com sigui, aquí ens trobem, encetant la setmana de la immaculada constitució, sense saber massa què fer ni cap a on tirar, ni si hem de treballar més o menys, o si hem de fugir ben lluny de tot. De tota manera, i parlo per mi, el desembre és un mes que sempre em recorda començaments de coses prou importants. Cert que no hi falta algun que altre final, però siguem optimistes i pensem que tot final és el principi d'alguna cosa millor, i el temps s'encarrega de fer bona aquesta afirmació. Dono fe.

Avui és dilluns i som a principis d'una setmana estranya però prou atractiva, si ens sabem moure amb destresa en aquesta mena de muntanya russa que tenim al davant. Agafem-nos ben fort als que tenim més a prop i endavant amb la recta final d'un altre any que anem carregant-nos a l'esquena. De moment, juguem la partida d'una setmana prou estrambòtica però que sempre pot acabar sent prou positiva o, fins i tot, digna de recordar. Només depèn de nosaltres, en el fons.

Comentaris (0)05-12-2016 06:25:09

Remeis antics però efectius

On es venen les cataplasmes contra la pena, les pastilles contra la tristesa, els xarops que posen remei a la desil·lusió, o l'esparadrap que subjecta les angoixes? Francament no ho sé, tot i estaria bé trobar un remei més o menys definitius als mals que de vegades el nostre propi cos ens causa i que mai no tenen fàcil solució, per més que alguns diguin.

De moment, i a falta de tractament millor, quan les cabòries ataquen, el més efectiu encara és deixar-nos anar entre els braços d'aquells que sempre tenim al costat i que, a falta de bruixots i sanadors, poden escalfar-nos l'ànima i asserenar el pensament, amb aquell remei misteriós i antic que coneixem com a amor o tendresa.

Potser són coses de l'edat, o que és diumenge -que no sé que hi té a veure-, però avui valdria la pena recuperar les abraçades i les carícies -i fins i tot una bona dosi de petons-, i potser així la festa serà una mica més completa, i tots plegats una mica més feliços.

Comentaris (0)04-12-2016 07:16:48

JoKB

JoKB. Tal qual, amb aquesta estranya composició tipogràfica, és el nom d'un grup musical format per gent jove, molt jove, d'Igualada, a qui vaig tenir el plaer de veure en acció diumenge passat. A dalt de l'escenari són pura energia i bon rotllo, com caldria esperar d'una formació tan jove. Tota una festa, veure'ls en acció. Però el millor passa a fora de l'escenari, perquè així que van acabar la seva actuació (només tenien 15 minuts per demostrar tot el seu talent) vam comentar la seva feina i, inevitablement va sortir el tema de la sort, tan vinculat a tothom que comença qualsevol activitat. Aleshores, un dels musics, amb un posat molt seriós, que contrastava amb el somriure de només feia un moment, ens va soltar: "la sort és treballar. Res més". A partir d'aquí, una conversa on van anar apareixent les hores i hores d'assaig i de pràctica que hi havia darrere de cada gest seu a l'escenari. Que si com es pot tocar el baix i no parar de botar, per exemple, i sempre la mateixa resposta: assajant, repetint cada gest mil cops fins que tot passa a ser natural i espontani. En un moment donat, la cantant del grup ens va explicar que a ella encara li costava molt saltar i cantar alhora, però que ja ho podia fer. Dono fe que és cert.

Us asseguro que tots els adults, seriosos i responsables, que estàvem parlant amb aquells nois ens vam quedar de pedra. Aleshores vam entendre la festa que tenien muntada en un racó, entre bambolines, mentre actuava el grup anterior a ells. Estaven escalfant. Volien sortir a l'escenari amb cos i ment ben disposats i amb tota l'energia a punt. I així ho van fer.

JoKB s'ha guanyat un lloc al cartell de l'Acampada Jove de l'any vinent, i no tinc cap dubte que hi triomfaran. De moment, us recomano que els pesqueu, per exemple, al resum del concert Kastanya.cat que aquests dies emet Lleida Televisió i que ben aviat es podrà veure al seu web

Tot sembla molt fàcil, i no només a dalt d'un escenari, però perquè així sigui, sempre calen hores i més hores de feina, uns objectius clars i una constància a prova de tot. I apliquem aquest principi allà on millor ens sembli. La gent de JoKB a les seves actuacions i nosaltres a allò de la nostra vida que considerem que realment val la pena.

Gràcies per la vostra música i per la vostra lliçó, nois. I molta sort (és a dir, que no deixeu mai de treballar).

Comentaris (0)03-12-2016 06:48:28

Seguim la pauta?

Vivim en un món cada cop més transparent, on és prou fàcil saber moltes coses de molta gent, on les parets cada cop són més primes, però on, paradoxalment, cada cop més només se'ns mostra -o només volem veure- una petita part d'aquesta enorme realitat, prèviament filtrada pels canons estètics o mentals que ens anem autoimposant.

Volem amagar la lletjor, la misèria, les discapacitats, la malaltia, les talles no normatives... només volem veure allò que cap a les coordenades estètiques -i ètiques- que ens fan somiar amb una mena d'Arcàdia feliç que hauria de ser la nostra societat, habitada només per una mena de replicants tallats pel mateix patró.

Però vet aquí que de tant en tant apareix qui ens recorda que hi ha altres realitats a dins de la nostra realitat per més que les vulguem ignorar o amagar. Una bona mostra és el gest de Marta Garcia, presentadora d'una televisió de Múrcia i que ha decidit tornar a la seva feina amb el cap rapat, per efecte del tractament que segueix per combatre un càncer. Qui no coneix algú en una situació similar? Cal amagar-se? Serà que sempre és més fàcil compadir-se que acceptar? Quanta hipocresia.

Potser va sent hora que en aquesta societat tan transparent que volem, tothom pugui mostrar-se i expressar-se tal com és, sense la cotilla estranguladora dels cànons de la correcció estètica i formal que algú va decidir que havien de ser model i guia, i que entre tots hem assumit en un exercici d'absoluta estupidesa col·lectiva.

Comentaris (0)02-12-2016 06:13:24

El nom i la cosa

Ja és ben veritat que el nom no fa la cosa. Fa quatre dies, com aquell que diu, la vicepresidenta del Govern espanyol parlava d'empatia com a valor a tenir en compte en les futures relacions amb la Generalitat. Empatia. Fins i tot la paraula va sonar estranya en boca de qui la va pronunciar.

Però com acostuma a passar, una cosa són les paraules i una altra els fets i, si res no ho impedeix, i sembla que res no ho impedirà, el govern del qual forma part la vicepresidenta en qüestió aprovarà, demà mateix, la creació d'un impost sobre les begudes ensucrades, tot impedint, de passada, que sigui la Generalitat qui l'aprovi i privant el nostre govern d'una nova via de recaptació. De propina, podem dubtar si el tal impost, en mans de Madrid, quedarà en simple formalització (amb això ja es bloqueja la nostra capacitat de fer) o si s'acabarà aplicant. També n'hi ha, de precedents d'aquestes maneres de fer en èpoques on l'empatia no es treia a passejar.

Molta empatia, doncs. Però les maneres de fer són les mateixes de fa un any, o quatre. El govern de Madrid és on era, abans sol i ara ben acompanyat de socis de tot pelatge, i nosaltres si fa no fa, també. Decididament, el nom no fa la cosa. Ni empatia, ni procés.

Comentaris (0)01-12-2016 06:08:37

Amb els diners no es juga

Ahir llegia que es veu que està sobre la taula la possibilitat que siguin els militants de la CUP els que decideixen si cal donar suport o no al pressupostos de la Generalitat per a l'any vinent. Res de nou, de fet. Però llegint la notícia em van venir al cap unes quantes preguntes:

Primera: quants diputats de la CUP són capaços d'analitzar i valorar els pressupostos de la Generalitat? Bé, de fet, de la CUP o de qualsevol altre partit.

Segona: quants militants de la CUP són capaços d'analitzar i valorar els pressupostos de la Generalitat? Bé, de fet, de la CUP o de qualsevol altre partit.

Tercera: una qüestió tan important com els pressupostos es pot deixar en mans de persones sense la capacitat tècnica suficient?

Podem jugar a la democràcia participativa i a les consultes a les bases tant com vulguem, però amb els diners de tots, no. Perquè, què se sotmetrà a consulta? Els pressupostos sencers, partida per partida, o un resum intencionat, en un sentit o altre, amb un contingut només polític i gens econòmic?

Insisteixo, manipuleu primàries, consultes a les bases per a qüestions estratègiques i tot el que vulgueu (i parlo de tots els partits, que en aquest àmbit la nova política fa tuf de ranci), però no amb els diners de tots nosaltres.

En darrer extrem, sempre podem esperar un nou empat matemàtic, ja posats.

Comentaris (0)30-11-2016 06:14:21

Educació

Encara que pogués arribar a semblar impossible, va morir Fidel Castro, potser el darrer gran personatge de la convulsa història de la segona meitat del Segle XX. Adorat i odiat a parts iguals, la història s'encarregarà de jutjar-lo i de posar-lo al lloc que li pertoqui, quan les passions de tota mena s'asserenin i cedeixin el pas a la mirada reposada que demana qualsevol anàlisi mínimament racional.

Sigui com sigui, el que sembla difícil de negar és la voluntat de Castro de potenciar l'educació al seu país. L'educació, aquella cosa estranya sempre lloada però sempre arraconada, a l'hora de la veritat. Mirem si no Espanya. Aquests dies es parla d'educació, de la suposada marxa enrere de la darrera reforma del PP, de la supressió de la revàlida i tot plegat. Algun periodista d'aquests que tant parlen ens pot explicar com es pot aplicar una reforma educativa amb el curs ja començat? Bé, sigui com sigui, no entraré en una matèria que no conec prou bé, no fos cas.

El que sí que vull remarcar d'aquests darrers dies i del renovat interès per l'educació és que torna a aparèixer, gairebé com a valor suprem, el consens, fins i tot per sobre dels continguts curriculars. El consens, a Espanya, sempre ha estat sinònim d'unitat i d'uniformitat, és a dir, de supressió de qualsevol matís diferencial. El consens, en el terreny polític de les comunitats autònomes de cartró pedra és no només assumible, sinó fins i tot desitjat, però en aquells territoris amb identitat, cultura i llengua pròpies, acostuma a ser tota una declaració de guerra.

I en aquest punt ens trobem, amb una nova estratègia popular, la d'apel·lar al consens, a falta de majoria absoluta que permeti imposar, per seguir fent el mateix de sempre: recuperar la sacrosanta unitat, fins i tot, o sobretot, en l'educació que han de rebre les generacions més joves. Tota una aposta de futur, sense cap mena de dubte.

Comentaris (0)29-11-2016 06:15:53

Complicitat

Pot sonar a tòpic, però és que potser els tòpics ho són perquè ajuden a entendre la realitat, si dic que un gran projecte sempre és la suma d'un nombre més o menys alt de voluntats individuals que es confabulen per tirar-lo endavant. Ahir vaig viure un gran exemple d'aquest exercici de complicitats que fan realitat una idea. Ahir es va fer a Lleida el concert Kastanya.cat, un projecte nascut de la Direcció General de Política Lingüística, com a instrument per promoure l'ús del català i de l'occità, a través de la música i que va ser un tot un èxit gràcies a un conjunt de complicitats.

Qui va fer possible el concert d'ahir? En primer lloc els grups que hi van actuar; sense ells, res de res. Ells van ser la cara visible (i la veu) de tot plegat juntament amb el presentador-conductor del concert, Carles Gómez. En segon lloc, el públic, perquè què seria un concert que ningú escolta? En tercer lloc, l'espai que l'acull, en aquest cas, la Sala Cotton i tot el seu personal, des de direcció fins a cambrers, que ho van fer tot molt fàcil. En quart lloc, l'equip tècnic de so i il·luminació de l'escola de música L'Intèrpret, que van aconseguir uns resultats més que dignes havent de bregar amb 18 formacions diferents en un temps rècord i sempre contrarellotge . En cinquè lloc, l'equip de Lleida Televisió, que va enregistrar tot el que passava per emetre un programa especial dissabte vinent a dos quarts d'onze del vespre i que serà la memòria en imatges de tot plegat.

Sumar, sempre sumar per aconseguir un engranatge precís. Però més enllà d'aquesta maquinària, què hi ha que la faci funcionar? Un altre grup de complicitats amagades, invisibles i fonamentals: la gent que confia en cadascun dels que hi posen la seva feina. El missatge de suport quan tot són encara incerteses. Les persones que ho fan tot fàcil perquè puguem disposar del temps per tirar endavant, sense pensar si el dia és festiu o si venen de gust altres coses. La gent que mai no es veu, perquè sempre és en tercera o quarta fila, i que és imprescindible.

Complicitats, sempre complicitats sinceres i honestes. Ahir va ser un concert. Demà, qui ho sap, potser qualsevol aspecte de la vida mateixa, que també es va teixint amb punts enllaçats amb la càlida llana de les complicitats.

Comentaris (0)28-11-2016 06:21:35

Kastanya.cat

La gràcia dels projectes és poder-los executar fins a la seva completa conclusió. Avui, n'hi haurà un que arribarà al seu final, després d'una trajectòria de mesos, al llarg dels quals moltes persones de diferents àmbits han anat coincidint i aportant tot el seu talent, en una aventura que avui s'acabarà.

Avui, divuit formacions musicals de diferents punts del país, de totes les edats i de tots els estils, actuaran en un concert únic i irrepetible, per dir alt i clar que cantar en català i en occità val la pena, per recordar-nos que la música també és comunicació i que la millor manera de projectar el nostre missatge és en la nostra pròpia llengua, en la llengua que compartim amb els nostres amics i veïns, en aquella llengua que ens fa ser i sentir-nos el que realment som.

Cinc hores de concert, aproximadament, amb divuit propostes musicals diferents que només interpretaran temes en occità o en català és una oferta única i diferent a totes, que avui es podrà gaudir en viu a Lleida i, a partir de finals de la setmana que ve, a través del web de Lleida Televisió.

Gràcies a tothom que ha col·laborat de manera desinteressada, o molt per sobre d'allò que calia esperar, a fer realitat aquest concert i tot el que l'ha precedit. I gràcies, molt especialment, a tots els músics que han fet Kastanya.cat, i a tots aquells que s'han ofert ja per prendre part en una nova edició.

Avui, festa grossa i il·lusió desbordada feta música i cançó. Demà, un altre dia farcit de nous reptes per a tothom, i de noves propostes.

kastanya

Comentaris (0)27-11-2016 06:28:55

Malament rai quan se'n parla massa

Malament rai quan el tema de la llengua comença a ocupar massa espai als mitjans. Malament rai, perquè d'alguna manera la llengua és com la salut, que mentre hi és no es nota, però que quan flaqueja tot són símptomes i indicadors que alguna cosa no va a l'hora.

Fa uns dies es va presentar al Parlament l'Informe de Política Lingüística 2015 i des d'aleshores han anat apareixent publicades dades referents a diversos àmbits on les mancances lingüístiques són evidents i significatives, de vegades, convé no oblidar-ho, per limitacions competencials molt greus, com ara la justícia o el cinema (en tots els suports, des de les sales convencionals fins a la distribució digital a la carta).

Ahir, però, vaig ensopegar amb un nou article que es fa ressò de les misèries de la nostra llengua en el comerç, especialment a les grans superfícies. Està bé tenir dades, si més no per quantificar la tragèdia que ja havíem endevinat, perquè només cal anar de compres per veure en quin idioma funciona la cosa, fins i tot quan qui ens despatxa és una persona jove formada en aquella mena de banyera que ha de sanar-nos de tots els mals i que coneixem com a immersió lingüística. I en aquest àmbit sí que la cosa és greu, perquè tenim competències prou àmplies com per ser capaços de garantir el respecte a tothom que vol utilitzar la seva llengua de manera sistemàtica.

No sé cap a on acabarem tirant, ni com a país ni com a comunitat lingüística, però el que sí que tinc clar és que la societat canvia ràpid i a cada nou problema cal una nova solució. Les velles receptes no serveixen, per més que ens hi entestem.

Per cert, demà, a Lleida, 18 formacions musicals amb gent de 16 a més de 80 anys, ens recordaran que el català i l'occità (sempre oblidat) són vehicle de convivència, de superació, de creació i transmissió de la cultura, i de felicitat compartida quan s'acompanyen de música. Una cita molt recomanable.

Comentaris (1)26-11-2016 06:47:36

Gramàtica

Ja està en marxa la nova gramàtica de la llengua catalana que ha redactat l'Institut d'Estudis Catalans. Polèmica a la vista per a mesos i mesos, no en tingueu cap dubte, perquè qui no té feina el gat pentina i en determinats àmbits proliferen els gats ben llustrosos. A tall de resum, i per veure una mica de quin mal haurem de morir, valgui aquest article, un de tants que corren per les xarxes aquests dies.

Sembla que la solució a molts dels debats de les passades dècades hagi estat la flexibilitat, no les solucions contundents de sí o no. El detall no és menor. Passem del correcte o incorrecte, en alguns casos, a l'acceptable. Molt propi d'una societat complexa com aquesta en la qual vivim i on els valors absoluts i les respostes contundents cada dia tenen menys espai. Fins aquí, segurament tot correcte, propi dels temps que corren i de l'evolució històrica de les llengües. La meva pregunta, però, és si aquests canvis serviran per captar més parlants.

No ens enganyem, el taló d'Aquil·les de la nostra llengua no és la normativa sinó la seva presència social, una qüestió que, ens agradi o no, no s'ha acabat d'encarar mai ni amb la contundència, ni amb la convicció, ni amb els recursos, ni amb la imaginació necessaris. D'altra banda, uns canvis tan substancials en la normativa obligaran a un esforç enorme en totes les eines digitals que fan servir la llengua. Si fins ara els català estava prou ben situat a Internet, què passarà ara que correctors, traductors, webs... hauran d'incorporar els canvis? Segur que tothom estarà disposat a invertir per actualitzar una llengua com la nostra? I no parlo només de les administracions, sinó de les empreses i entitats privades, també. Que hi ha pensat algú, seriosament? Perdrem un altre llençol en aquesta bugada?

Sigui com sigui, la gramàtica és al carrer, el debat també. Ara ja només falta que hi sigui la llengua. Podem seure i esperar a veure què passa. I seguir pentinant el gat perquè faci goig.

Comentaris (0)25-11-2016 06:23:15

Quina cosa, la música

Diu la dita que qui canta els seus mals espanta, i alguna cosa deu tenir de certa quan hi ha qui ha dedicat el seu temps a estudiar els beneficis d'una activitat a priori tan supèrflua com cantar. A tall d'exemple, podem fer un cop d'ull a aquest petit article que n'enumera uns quants.

Ben mirat, qui no ha experimentat mai emocions al ritme d'una música, d'una cançó? Qui no s'ha llevat mai al matí amb una tonada enganxada als llavis o qui no ha taral·lejat mai alguna tornada en algun moment concret, durant alguna activitat concreta? I és que la música és sempre present a les nostres vides i a tot el que fem. Això, per no parlar dels beneficis que aporta el cant col·lectiu, el cant coral, o de la llarguíssima tradició de cançons vinculades a feines del camp, per exemple.

Avui que és dijous, un dia com qualsevol altre, podríem fer l'exercici de trobar alguna cançoneta que ens acompanyi. Fins i tot podríem provar de cantar-la, ni que sigui en veu baixa o a la dutxa, i potser el dia serà una mica millor, i una mica més positiu. Que cadascú esculli aquella que més li vingui de gust. I si avui pinta un dia dur, d'aquells que ja es veu que caldrà enfrontar-se a algú, no oblidem que la música, fins i tot, és capaç de calmar les feres.

Comentaris (0)24-11-2016 06:14:13

I el deixarem marxar

Ahir es va presentar el número 42 de la revista Arts, que edita el Cercle de Belles Arts de Lleida. Aquest és un número singular, perquè va dedicat a repassar la trajectòria del Quim, una persona que va estar al capdavant de la publicació des del començament i que ens va deixar ara fa poc més d'un any. Si teniu ocasió, us recomano que mireu de trobar aquesta revista (imagino que ben aviat es podrà trobar a les xarxes) perquè és, entre moltes altres coses, una lliçó d'activisme cultural que cal retenir.

L'acte va ser emotiu. Sense caure en la llàgrima fàcil ni en la glossa desmesurada, va servir per recordar un bon amic, per recordar la seva feina i per recordar-nos a tots que val la pena seguir confiant en el gènere humà. Una presentació de continguts, una mica de música i molta gent amb ganes de compartir records i experiències en un clima amable i afectuós.

Vull agrair des d'aquí a la gent del consell de redacció d'Arts que em convidessin a fer una aportació a aquest número 42, tot un plaer i tot un honor, en el més pur sentit de la paraula. També cal agrair-los el to i el clima que van saber generar ahir. I ara que tot ja és passat, em ve de gust recordar el que va dir, en una trobada a la primavera, quan el monogràfic tot just començava a caminar, el coordinador del número, F.G. (això de citar les persones per les inicials sempre m'ha fet molta gràcia i no me n'he pogut estar), i que més o menys venia a ser alguna cosa com ara: farem la revista, la presentarem i el deixarem marxar. I en aquest punt ens trobem.

Adéu Quim, ara és nostra la feina. Ara hem de demostrar si som dignes de la teva memòria.

Comentaris (0)23-11-2016 06:22:49

Allà mai passa res

Si us plau, que ningú em torni a parlar de democràcia ni de justícia mentre a Madrid passin coses com el que va passar el passat dia 20. Un home és apallissat per un grup de persones que participaven en una manifestació feixista, davant dels nassos de la policia i cap detingut. Res de res, malgrat que tota la seqüència dels fets corre en vídeo per les xarxes.

Costa molt poc identificar, detenir, jutjar i condemnar algú per cremar una foto del rei, que es veu que és poc menys que delicte capital, però hi ha una absoluta impunitat cap a aquells que colpegen a plaer algú. El paper de la Policia Nacional, un cap més, patètic, allunyant la víctima dels agressors (imagino que perquè deixi de molestar) i aquí pau i després glòria. Tot, evidentment, en el marc d'un acte profundament feixista que hauria de fer pujar els colors a qualsevol governat mínimament digne.

Espanya és així i ho serà sempre. Per qualitat democràtica i per sentit de la justícia, no és saludable seguir en una societat com aquesta. A veure si anem entenent de què va la independència.

Comentaris (0)22-11-2016 06:06:41

Inauguració

Ja està. Inaugurat formalment el carrer dedicat al 9N a Montoliu de Lleida, amb l'assistència d'una sobredimensionada representació política que es va traslladar, amb tota la seva comparsa habitual de companys de partit al territori i de mitjans de comunicació, a una localitat que, de ben segur, ningú -o gairebé- d'ells hauria sabut situar al mapa uns dies abans.

I van anar-hi i van marxar. I punt final. Fotos, parlaments, encaixades de mans, cares d'anunci de dentifrici i tots contents. Els ciutadans de Montoliu a la seva rutina habitual, amb el record del dia aquell que gent estranya va envair el poble, la classe política, a la seva, un altre cop, i els mitjans a cobrir altres esdeveniments que és la seva feina i cal omplir espais cada dia.

Calia tant espectacle? Podem arribar a pensar què passaria si enlloc d'un carrer a Montoliu fos una avinguda a Barcelona? Bé, d'acord, ara com ara això és ciència ficció, però imaginem-ho, ja posats. Tres dies de festa nacional, potser? Retransmissió en directe per TV3? Piromusical, fins i tot?

Francament, trobo excessiu i de molt poca volada l'espectacle de Montoliu, la invasió del poble a la recerca de quatre fotos. Que anem justos de presència mediàtica? Que no tenim massa cosa que presentar que el nom d'un carrer? Que hi ha enyorança de les antigues inauguracions? Trist, molt trist, tot plegat, en el fons.

Comentaris (0)21-11-2016 06:16:53

Pàgines: 12345680  <>