login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Poc se'n parla.

Poc se n’ha parlat, i no vull saber per què, de les informacions que van apareixent arran de la investigació del que va quedar dels atemptats de l’any passat a Cambrils i a les Rambles. Si fins ara ja era més que sospitosa la relació de l’imam de Ripoll amb la policia, ara es veu que han trobat, al mòbil d’algun dels terroristes, informació sobre com fabricar artefactes explosius, en documents amb membret del Ministeri de l’Interior. Però siguem càndids i pensem que els tals terroristes eren també uns hàbils pirates informàtics i que van entrar en els ordinadors ministerials. Deu ser això, oi que sí?

També se’n parla poc de les burles d’alguns alts representants polítics sobre la vaga de fam que segueixen quatre presos, també polítics, a Lledoners. Frivolitzar sobre segons quines coses, i al darrera d’una vaga de fam hi ha la salut i qui sap si la vida, hauria de desqualificar, sense miraments, els seus responsables. Però ja se sap, en aquest país, segons qui pot dir el que vulgui amb total impunitat. I aquest és el cas, entre molts d’altres.

Finalment, també se’n parla poc de les amenaces que des del Ministeri d’Exteriors s’estan fent als membres de la comunitat diplomàtica, si gosen posicionar-se a favor del procés català. És el que té posar al capdavant del Ministeri un pistoler a sou, de la política.

I de propina, ben poc es parla de la manca de lideratge al nostre país. Amb Puigdemont a fora, la sensació de buidor és enorme. Tot és un anar fent, preparant el terreny a un judici que tampoc no solucionarà res, ans al contrari, i que ens trobarà amb la guàrdia baixa i amb la iniciativa en mans d’aquells que ens volen destruir com a país. Però el tema és si ha d’haver o no mobilitzacions divendres. I l’endemà?

Comentaris (0)18-12-2018 06:12:12

Dia de contrastos

El dia de la Marató és, entre moltes altres coses, un dia de contrastos. Ja d'entrada tenim tot un país mobilitzat en una pila enorme d'activitats a tot arreu amb l'única finalitat de recaptar fons per a la investigació científica d'alguna malaltia, com ara, enguany, el càncer. A l'altra banda, però, tenim la dura realitat d'unes polítiques que any rere any han anat retallant fins a l'ofec els diners públics que s'hi destinen, a la investigació.

També és el dia en què multitud de gent anònima dedica una part important del seu temps lliure de diumenge a atendre les trucades telefòniques des d'algun dels quatre centres de comunicacions del país, situats a les capitals de província, dit sigui de passada. Però també és el dia en què rostres famosos es posen davant de les càmeres, telèfon en mà, mostrant una imatge solidària que res no té a veure amb la seva realitat de cada dia, com ara una Inés Arrimadas, per posar només un exemple, que tancaria TV3 si pogués, maquillada amb el seu millor somriure, jugant a fer-se la solidària. En quin idioma devia atendre les telefonades, per cert?

Però per damunt de tot, el gran contrast és el dels polítics que es vanten de destrossar el sistema sanitari, o que justifiquen la retallades injustificables, disfressats de defensors d'allò que trinxen cada dia, amb cara de no haver trencat mai un plat. A l'altra banda, milers i milers de persones que pensem que el futur passa pel coneixement i per l'excel·lència científica, i no per la mediocritat de la política de baixa volada, tan omnipresent, ara mateix.

Així és aquest país, un debat constant entre el seny i la rauxa. Entre la dignitat i la impostura.

Comentaris (0)17-12-2018 06:26:47

Inventar la realitat

Una de les virtuts que va tenir en el seu moment el famós, i ja massa llarg, procés català, va ser la seva capacitat de prendre la iniciativa, de construir un relat lògic i coherent, acceptat o no per tothom, però efectiu. Aquest avantatge que durant molts mesos va permetre d’avançar, però, es va interrompre fa poc més d’un any, quan des de Madrid, i amb l’ajuda impagable de tots els seus altaveus mediàtics, polítics i judicials, es va començar a gestar un altre relat, a partir de paraules i de conceptes que en ben poc temps van adquirir un protagonisme i una efectivitat inimaginables, fins al punt de dur Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la presó. Les paraules clau, aleshores, van ser sedició i rebel·lió. I ja veiem si n’han fet, de mal.

Ara, molt em temo que ens trobem en un segon nivell d’aquest, diguem-ne, contra-relat. Ara, el concepte és violència. Qualsevol expressió púbica de dissidència és reprimida, a cops si cal, donant d’aquesta manera ales a un imaginari de violència al carrer, desmentit per la realitat, a poc que mirem amb una mínima perspectiva el funcionament de qualsevol societat del nostre entorn, però que cada cop va agafant més i més cos, i que facilita, i de quina manera, més repressió i més involució.

El proper divendres, el del Consell de Ministres a Barcelona, serà un nou punt d’inflexió del procés, en què el relat de la violència (imaginada o volguda, però no real) es farà protagonista, ja veurem fins a quin punt, i amb quines conseqüències. La meva pregunta és només a qui beneficia tot plegat? I molt em temo que, vistos els arguments i el posicionaments a banda i banda, no només a Madrid.

Comentaris (0)15-12-2018 06:20:07

Quan arriben els aiguats

De tant en tant la vida es complica i tot resulta fosc, trist i prescindible. No sabem gaire com ni per què hem arribat al punt on ens trobem, i decidir cap a on anar, de quina manera, o em companyia de qui, resulta una feina titànica que ens supera i ens bloqueja.

Segurament tots hem tingut aquesta sensació en algun moment o altre de les nostres vides, en general més còmodes, més plàcides i, inclús, més predicibles. Però el caos i els núvols existeixen, igual com les tempestes. I quan l’aiguat ens cau a sobre, què fem? Si tenim dos dits de seny, arrecerar-nos allà on sabem que estem segurs, per fràgils o temporal que sigui el recer, i anar valorant possibles passos a fer. Podem arribar fins a un altre portal? Hi ha algun voladís o algun balcó que doni aixopluc? I així, a poc a poc, anem esquivant la tempesta i anem avançant mentre la nuvolada passa.

Buscar la seguretat del que tenim més a mà, més a la vora, sempre és una aposta sàvia. De vegades, si no, pot passar que de tant mirar el cel, gris i amenaçador, se’ns passin els coberts que ens poden arrecerar. Així doncs, per si de cas, mirem de no oblidar què i qui tenim al costat realment, per quan arribin els aiguats i tot es torni confús i complicat.

Tot plegat pot semblar massa evident, però tant nosaltres sols, com en la nostra vida en societat, de tant en tant, ens perdem en el caos i tenim la temptació de remenar-nos-hi, a cara descoberta, amb l’esperança, sempre vana, que no podrà amb nosaltres, i amb una gosadia sempre excessiva. Aleshores, normalment massa tard, ens adonem que és quan tot es confon, que cal aturar-se, pensar, abandonar els objectius massa llargs, i anar avançant, pas a pas, però amb seguretat, sabedors que alentir els moviments no és cap renúncia, ni cap símptoma de fracàs.

Comentaris (0)14-12-2018 06:16:36

Habitatge digne

Llegíem ahir que Càritas ha fet públic un informe que denuncia que una de cada tres persones de la diòcesi de Barcelona no viu en un habitatge digne, ja sigui per amuntegament, per insalubritat, perquè es tracta d’un assentament il·legal, perquè corre risc de desnonament… mil i un motius pels quals el dret a un habitatge com cal s’alluna de la realitat.

No fa gaire, també vam poder llegir que cada cop és més la gent que acaba vivint en un traster de lloguer, tipus Bluespace o similar, que sempre és més barat que un pis, encara que sense cap condició sanitària ni de salubritat, evidentment.

Ens agradi o no, aquesta és la realitat d’una tercera part dels nostre veïns. Una realitat que deixa en foc d’encenalls allò que diu la sacrosanta Constitució que, segons com s’aplica implacable i sense miraments, però que, pel que fa a la seva part declarativa, no passa de carta als reis (molt d’aquests dies). Curiosament, aquesta part de bons propòsits sense més, és la que afecta als drets bàsics dels ciutadans, com ara la salut, el treball, o l’habitatge dignes. Queda clar que el que és fonamental és la unitat de la pàtria i no la qualitat de vida dels ciutadans. Perquè els habitants de Barcelona i la seva àrea metropolitana (i de tot Catalunya, per extensió) també es deuen i són regits pels dictats constitucionals, oi que sí?

Tot molt clar des del principi, i cada dia que passa, més evident.

Comentaris (0)13-12-2018 06:24:46

Un any i un dia

Ahir es va presentar un llibre, “Operació trasllat. Art de Sixena” amb una bona colla d’imatges d’aquell dia. Marga del Campo i Jordi V. Pou en són responsables, i a ells hem d’agrair la crònica d’uns fets lamentables, que ens mostren imatges noves i tan contundents, com la de dos guàrdies civils fotografiant-se satisfets davant d’alguna de les obres, al més pur estil del gran caçador blanc amb la bota a sobre de l’elefant acabat d’abatre, en una demostració d’un primitivisme encara ben viu en determinades esferes. L’acte de presentació també ens va deixar altres imatges, com ara les d’alguns personatges, amb rostre de satisfacció, que fa un any perseguien les càmeres i que ahir n’eren objectiu preferent.

Avui fa un any i un dia de la condemna a l’espoli d’un seguit de peces del Museu de Lleida que, per la força del 155 van fer cap a Sixena. Tots els que hi vam ser, aquell dia, davant del Museu recordarem un seguit d’imatges molt difícils d’esborrar. Des de la Guàrdia Civil entrant armada en un espai de cultura, fins a la dels mossos protegint l’acció, passant per polítics inqualificables que, després d’avalar la usurpació de les institucions, es volien fer la foto al costat dels defensors de les obres, o les d’altres polítics, de diferents partits buscant les càmeres perquè quedés constància que ells també hi eren.

Però per a mi, i per a molts com jo, que fa un any ens vam aplegar davant del Museu en solidaritat amb aquells que es troben al costat de la cultura, la gran imatge de tot plegat és, i serà sempre, la del personal de l’equipament, molts d’ells amb la bata blanca de feina, un cop van marxar els camions, a la porta del moll de càrrega, amb el dolor i l’orgull al rostre, rebent l’aplaudiment, i tornant-lo, de tots els que els havíem d’agrair un treball immens i constant en defensa de l’art i de la dignitat de tots nosaltres. Aquesta és la imatge de la feina ben feta, encara que el resultat sigui el que finalment ha estat. Gràcies pel vostre esforç. Ens honora a tots, com a país.

Comentaris (0)12-12-2018 06:22:32

Soroll de sabres

Soroll de sabres, novament. Tota una constant en la història d'Espanya, un país que sembla que només sap resoldre els conflictes a cop d'espasa, o a cop de creu. Ara, però, al Segle XXI, els sabres s'embeinen en togues i els fa servir una policia al servei de la classe política. Tot canvia, i es veu que el vell exèrcit prou feina té venent armes que no acaben de funcionar, o que són tan intel·ligents que no maten civils. Sigui com sigui, soroll de sabres en defensa de la unitat d'Espanya, de nou.

Fa dies que es torna a parlar, i cada cop amb més força, del 155, en una esbojarrada competició, a dreta i esquerra cap a la meta del feixisme. Ara que a Madrid ja saben que el poden aplicar sense gaires miraments i que poca resposta té, el fantasma del colpisme constitucional torna a planar sobre la nostra vida. De fet, és l'espantall perfecte contra qualsevol acte de protesta. Tot és terrorisme, a hores d'ara, i intervenir la Generalitat, destituir el Parlament i prendre el control de la policia costa ben poc i hi ha les majories més que suficients per fer-ho de nou, amb més intensitat, si cal, i pel temps que calgui. Ben mirat, no ve d'un altre Govern a la presó o a l'exili. Tampoc passa gran cosa, quan es pot inventar un relat que tot ho justifica i que, vistos els resultats, dona bons rèdits electorals.

I mentre el voltors tornen a alçar el vol sobre les possibles preses, una colla d'innocents seguixen a la presó, en vaga de fam, com a única forma de protesta davant tanta injustícia i, per què no dir-ho, de tanta indiferència, mal dissimulada entre molta xerrameca buida, i amb una demostració de força de l'executiu espanyol anunciada per al nefast dia 21.

No aprenem, i potser és que estem condemnats a repetir la història. Encara no som prou conscients que quan els gossos borden, alguna cosa senten. O potser és que ja va bé, tot plegat.

Comentaris (0)11-12-2018 06:09:25

I ara, què més?

Sempre he pensat que tots servim per a alguna cosa, que tots tenim una feina a fer, encara que no tothom la mateixa, i que el millor i més productiu és que cadascú de nosaltres s'encarregui d'allò que sap, o que faci allò que li pertoca. Quan les coses van així, els resultats són millors, i costaria ben poc trobar exemples ben recents. Con diu la dita, les aranyes per filar i l'home per treballar.

Traslladant aquesta idea a la política, en sentit ampli, caldria demanar que el Govern governi, que el Parlament legisli, que la policia garanteixi la seguretat, que la societat civil actuï com a tal, d'acord amb la missió que cada entitat tingui, i que el president presideixi. I és que cada dia que passa em costa més pair que siguin els col·lectius cívics els que hagin de tirar del carro i que la sensació de desgovern creixi a poc a poc. Em costa veure el president tancat a Montserrat en un dejuni voluntari i simbòlic d'un parell de dies, mentre companys seus de partit pateixen reclusió forçosa a la presó i s'enfronten a una vaga de fam que els pot passar una molt dura factura física.

Catalunya és un país de "cumbaiàs" mal reciclats. Un país de gestos i de grans muntatges, com ja s'ha demostrat repetidament aquests darrers anys, però sense capacitat, pel que sembla, de tirar endavant quan arriba el moment en què els gestos i les paraules no són prou. On és la línia d'actuació a seguir, ara que la repressió ens ha caigut a sobre i ens amenaça de nou? On, la resposta a les mentides i les difamacions de cada dia? On, el pla de govern que orienti la societat cap a un objectiu compartit? On, al capdavall, la coherència amb la feina feta per tots els que pateixen presó, exili o persecució, més enllà de reconeixements oficials i gestos bonics, però inútils?

Esperem que els dejunis i el recolliment il·luminin i ajudin a trobar el camí. I si no, sempre ens quedarà muntar alguna que altra vetlla, a la llum de les espelmes i amb cançons i guitarres de fons, o novenes arreu del país, o processons, ja posats, perquè el que cada dia tinc més clar és que les formes poden canviar, es poden modernitzar poc o molt -de vegades molt poc-, però les idees i la manera de pensar i de raonar, no tant. I així ens va.

Comentaris (0)10-12-2018 06:16:07

Un moment, si us plau.

En aquests temps que corren, on sembla que tot es pot vendre i comprar, on qualsevol cosa té un peu a l'aparador o a Internet, i on tot ha de ser al nostre abast, de manera immediata, així que en tinguem ganes, potser cal, de tant en tant, trepitjar el fre amb força, aturar tota aquesta voràgine uns dies i aprendre, de nou, a valorar l'autèntica riquesa, la que no es despatxa a les botigues.

Ben mirat, potser l'autèntica riquesa és la fortuna de poder trencar amb la rutina, amb les convencions que ens imposa el dia a dia, i fer un petit parèntesi que, com per art de màgia, ens transporti a un escenari nou, desconegut, on tot estigui per descobrir i per veure, on puguem deixar-nos seduir per altres realitats ben diferents a la nostra, ni que sigui de manera efímera, uns pocs dies.

Algú pot dir que aquests parèntesis en la quotidianitat també es compren amb diners. Cert que costen algun que altre quarto, però també és cert que el temps, l'oportunitat i les ganes no tenen preu, i no estan a la venda. Potser aquí hi ha la clau de volta de l'autèntica riquesa: en poder i saber administrar aquests intangibles, i altres com ara els afectes, les il·lusions, les complicitats i els records amables, cada dia més antics, però sempre nous.

Es nota que som a la porta d'un pont llarg. Bon moment per recuperar una cançó que ja té més de quaranta anys, com gairebé tot aquests dies, i que ens convida a reflexionar sobre què és l'autèntica riquesa, i qui sap si no ens adonarem que som molt més rics que no ens pensem.

https://www.youtube.com/watch?v=76ukPUKm2oI

Comentaris (0)05-12-2018 06:44:17

On anem?

Quatre persones en vaga de fam i més d'un any de presó o exili per a una bona colla de persones innocents, i de milers de ciutadans que arreu del país es neguen a oblidar la injustícia i segueixen reclamant llibertat, sense demanar-se de quin color polític és ningú dels que pateixen tan brutal repressió. Al davant, però, les misèries de partit o de tertulians i analistes de tota mena que encara són capaços de demanar per què només fan vaga de fam aquests i no aquells, des del confort de la taula parada, de les portes obertes i dels sous dels platós.

Certament, fa dies que la mediocritat s'ha instal·lat a la nostra realitat política i no troba, o no vol trobar, la manera de sortir del cul de sac judicial en què es troba immersa. L'única resposta que se sent, davant de tanta insolvència, són les paraules buides, de tan repetides, i la claudicació davant de l'opressor, disfressada de ferma convicció o d'un invisible sentit de responsabilitat (no gosaria dir d'estat).

Em sap greu, però els nostres responsables han girat l'esquena a una població decidida i amb conviccions fermes, que no vol callar, que va donar la cara quan calia, i que la tornaria a donar si realment calgués. I fins i tot estan girant la cara als seus propis companys, enmig d'un laberint d'enquestes electorals i d'especulacions sobre futurs alcaldes i regidors. Potser el que realment estan buscant és el desencant i l'abstenció? Potser tot plegat només és una feina d'anar aplanant el camí? només el primer pas a la derrota definitiva? Andalusia ha indicat prou bé on s'arriba quan no se sap on es va. Els següents nosaltres?

Comentaris (0)04-12-2018 06:12:36

Benvinguts a la realitat

Fa dies que ho anàvem dient, però es veu que ningú no escolta fins que és massa tard. Tot això del procés, de Catalunya i tot plegat no només va d'independència, sobretot va de democràcia, i Andalusia n'ha estat la demostració més evident, no la primera però sí la més àmplia.

Els resultats electorals d'ahir demostren que festejar amb l`"a por ellos", compartir manifestació i discursos amb la dreta mes rància, defensar la indecència democràtica de la corona, aplaudir el 155 i la repressió, i substituir l'ideari polític pel discurs de l'odi, no resulta de franc. L'esquerra, en el seu conjunt, ha perdut estrepitosament, i molt em temo que per a molt temps. Segurament, una part per la covardia del silenci còmplice, i la major part per la seva esbojarrada cursa, que mai no pot dur enlloc, amb els fills del franquisme.

L'extrema dreta governarà Andalusia si res no ho evita. Una extrema dreta fundada per prohoms franquistes, de la mà de l'extrema dreta de nova fornada que ha fet de l'odi bandera, i amb la crossa imprescindible dels nostàlgics de la dictadura, que desprès de dècades de silenci, ara ja saben que poden parlar, i governar, sense cap por i sense cap mirament.

I molt em temo que això d'ahir només és el tràiler del que arribarà més d'hora que tard arreu. La bèstia ha sortit del cau i no hi ha cavallers amb armadura ideològica suficient per fer-li front. És el que té donar ales al monstre pensant que no alçara el vol. Benvinguts al Sud. Benvinguts a l'Espanya real. I que us faci profit, la vostra recepta.

Comentaris (0)03-12-2018 06:13:57

Desembre

I com aquell que no vol la cosa (o potser, malgrat tot, segons com es miri) ja som al desembre, aquesta mena de cursa d'obstacles que ens presenta el calendari, o de final en alt d'un any que se'ns en va. I és que el desembre és un mes que passa com bonament pot, mig espetegat entre el pont estrany de la immaculada constitució, les festes nadalenques, els sopars d'empresa i els bons auguris per a l'any que ja s'apunta. Tot plegat, una mica estressant, però sempre sorprenent.

Desembre també és el moment d'anar tancant un any i començar a fer-ne balanç, per veure si van quadrant els números. Un mes propici, per una raó o altra, per mirar enrere, per pensar en aquells que no són amb nosaltres, o per fer memòria d'allò que un dia va començar, enmig de totes les incerteses pròpies d'un hivern que ja tenim a tocar.

Avui, dia 2. Un dia que, segons el refranyer popular, obliga a mirar el cel, a veure si plou o no. Diu la dita que si plou per santa Bibiana (avui), plou quaranta dies. De moment, i tot i que la pluja sempre acostuma a dur riquesa, sembla que la cosa no anirà per aquí. I segurament tampoc cal, que ja portem prou aigua, que el que s'havia de netejar ja s'ha netejar, que ja s'ha fet prou saó, i que una mica de treva al paraigua no ens farà cap mal.

Saludem el desembre, mes de memòria i de festa. I aprofitem avui mateix, que és diumenge, per gaudir de la calma meteorològica que sembla que tindrem, i per carregar les bateries per a les properes setmanes, sempre intenses i sempre seductores.

Comentaris (0)02-12-2018 06:41:17

Caspa

Caspa és poc. Tota la crosta més rància i més florida de la noblesa catalana es va reunir fa ben poc en un sopar, responent a la crida de la Diputació de la Grandesa d'Espanya i Títols del Regne -sí, sí, la cosa existeix i es fa dir així-, en representació d'uns 800 títols nobiliaris que deuen formar l'encara viva i encarcarada cort de nobles. I poca broma, que la tal Grandesa és òrgan assessor del Ministeri de Justícia.

L'objectiu de tan solemne convocatòria era només un: demanar a la noblesa catalana que tanqui files en defensa del Rei, en tant que garant de la llibertat i la democràcia. Déu n'hi do. Pel que sembla, la petició va ser ben acollida per part de les entitats, diguem-ne, locals o regionals: el Reial Cos de la Noblesa de Catalunya, o el Reial Estament de la Noblesa del Principat de Girona, sense anar més lluny. Aquí també anem ben servits, de caspa.

Malament rai quan el Rei necessita la seva cort d'aduladors per sobreviure, i malament quan la resposta és el tancament de files, ni que sigui per sobreviure davant una hipotètica amenaça republicana. Però així són l'Espanya i la Catalunya del Segle XXI.

Serà per afinitat fonètica, però llegint aquestes coses no he pogut evitar pensar en la "Casta diva", de l'òpera de Bellini, en què la sacerdotessa Norma invoca la lluna i calma els ànims dels gals que volen combatre els romans, tot augurant-ne l'autodestrucció, pels seus vicis, i demanant pau. Aquí, en canvi, és el duc de Fernández-Miranda, degà de la Diputació de la Grandesa, qui invoca la "Caspa diva" a enfrontar-se a qui calgui per defensar la lluna. Com canvien els temps. Però, és clar, una és art (la casta) i l'altra un fòssil (la caspa). Totes dues dives i eternes. Personalment, em quedo amb aquests gairebé nou minuts de grandíssima música, i amb el seu missatge. Manies de qui no té títols, suposo.

Comentaris (0)01-12-2018 06:42:03

Tisores a la vista

Cada dia que passa, Espanya es va tornant un país més democràtic, més respectuós amb les llibertats i una mica més just. Ja ho diu el Rei, que som alguna cosa així com el model a imitar, a nivell polític i social. Ell ho deu saber millor que ningú, no? Almenys això és el que es veu que li ha explicat al president de la Xina, un país amb qui resulta que comparteixen tantes i tantes coses. La darrera mostra de tot plegat és que ja es podran tancar pàgines web sense autorització judicial, només amb una ordre del Govern; una decisió prou important i que ha passat massa desapercebuda, enmig del soroll polític i mediàtic que fa molt temps que s'està generant per tapar la cruel realitat i del silenci còmplice, un cop més, de la suposada intel·lectualitat.

La mesura en qüestió, diuen, és per lluitar millor i més ràpidament contra la pirateria i per protegir els drets de propietat intel·lectual. D'acord. Però, vist com funciona aquest govern actual i com ho han fet i ho poden tornar a fer els anteriors, pensar que aquest poderós element de censura i repressió es quedarà aquí, és somiar truites. I moltes. Ja vam veure com es va atacar i censurar la infraestructura informàtica del referèndum de fa un any, i fent-ho per mandat judicial. Imaginem què pot passar amb qualsevol pàgina que gosi qüestionar la veritat oficial, la vida de la qual només depengui del placet governatiu de torn, com en els millors temps del franquisme. Adéu definitiu a la presumpció d'innocència i a la llibertat d'expressió. Auguro el retorn d'una mena de cos de censors electrònics, amb unes tisores ben modernes per tallar i escapçar, a tort i a dret, aquestes xarxes sedicioses i malintencionades.

Pregunta innecessària i gairebé redundant: qui ha donat suport a aquesta mesura? Efectivament, PP, Ciutadans i PSOE, el dantesc trio del 155, de nou de la maneta, en defensa de la democràcia, la llibertat i la justícia. Sempre he dit que aquesta gent no mereix ni oblit ni perdó. Perdonar, no ho sé, perquè dependrà de cadascú (en el meu cas, ja avanço que de cap de les maneres), però oblidar ens ho posen difícil, perquè constantment ens van refrescant la memòria de qui són, què volen i què són capaços de fer per aconseguir-ho. La saviesa xinesa els pot orientar prou bé, en segons quines qüestions.

Comentaris (0)30-11-2018 06:20:00

Serveis públics

Que el nostre sistema sanitari fa aigües per totes bandes, que les esperes són insuportables, i intolerables, ja que estem parlant de la nostra salut, que les condicions amb què han de treballar altres col·lectius, com ara el de bombers, són impròpies d'un país que es vol civilitzat i, per extensió, que la funció pública en general porta anys en caiguda lliure, són evidències que aquests darrers dies s'han posat a sobre de la taula per les mobilitzacions de sanitaris i també de bombers, i d'altres que s'anuncien.

L'origen de tot plegat cal anar a buscar-lo lluny, potser fins i tot en el moment en què es crea una administració nova, la de la Generalitat, però es fa a imatge d'una administració franquista ja en descomposició, amb tots els seus vicis i amb bona part dels seus responsables al capdavant, o en llocs estratègics. Durant anys, la cosa es va anar consolidant i perpetuant, fins que arriba la darrera crisi econòmica i comença una lenta i implacable destrucció de llocs de treball sense modificar en absolut l'estructura administrativa per mirar de fer-la més eficient. Simplement es retallen sous, drets i plantilles, sense més. I la guinda la posa el 155, que la paralitza fins a límits insospitats, que van molt més enllà dels milions perduts que fa uns dies es van fer públics, o de la por que s'ha sembrat entre treballadors d'àmbits especialment sensibles, com ara l'educatiu.

Si a algú el sorprèn que els treballadors públics, sanitaris i bombers els primers, es llencin al carrer, és que viu molt lluny de la realitat. Tenim una administració pública envellida, encarcarada, dirigida, en molts casos, per persones al servei dels interessos de partit i no dels ciutadans (i no entro a qualificar la capacitat de molts càrrecs directius, tot i que prou que caldria, davant de tanta mediocritat), que van callar, quan no col·laborar, amb els que van aplicar i defensar un 155 molt més cruel del que se'ns ha volgut vendre, i que ara mateix sobreviuen agafats amb ungles i dents als seus llocs, en un moment de desorientació, o de restitució de l'ordre i la calma perduts aquests darrers mesos (o anys). Algun dia caldrà jutjar moltes actituds i comportaments d'aquests mesos i passar factura a més de quatre. Potser serà tard, però caldrà, en qualsevol cas. Ni que només sigui per justícia i per decència.

Cal dignificar els serveis públics, cal recuperar molts dels que es van privatitzar en el seu moment, cal remoure bona part de la cúpula directiva i cal apostar, d'un cop per sempre, per la competència i la capacitat de gestió. Cal tenir mot clar que sanitaris, bombers, mestres, policies, oficinistes... estem al servei de la gent, i volem poder aportar tot el que som capaços de donar en cada moment. Mentre les prioritats siguin, però, les quotes de poder o la perpetuació plàcida i complaent de determinats privilegis, no ens en sortirem, i la tensió anirà irremeiablement a més. I els serveis públics, indefectiblement, a menys. I tots plegats, a pitjor.

Comentaris (0)29-11-2018 07:21:39

Pàgines: 123456125  <>