login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

17 d'agost

Avui sembla obligat parlar del que va passar ara fa un any a Barcelona i a Cambrils, i de tot el que va venir després. De tota manera, resulta difícil dir res que no s'hagi dit ja. Se n'ha parlat molt, segurament massa, i tinc la sensació que s'ha fet poc, molt poc, per aclarir com vam arribar allà on vam arribar i per què va passar el que va passar. Sigui com sigui, avui em ve de gust destacar algunes qüestions encara pendents de resposta, sobre aquells lamentables fets.

  • Com pot ser que els principals partits espanyols es neguin a investigar, en seu parlamentària, uns fets tan greus, però alhora corrin a posar-se a la primera fila dels actes de record? Potser la seva manca de voluntat d'arribar a la veritat els hauria d'inhabilitar per a qualsevol expressió pública de condol, no?
  • Per què, a diferència de tants altres atemptats terroristes ningú va promoure cap acte popular i multitudinari de rebuig, fora de Catalunya? Cap institució, cap partit... ningú absolutament. Gran expressió de solidaritat, sense cap mena de dubtes. Potser ja era la cocció a foc lent del trist i vergonyant a por ellos?
  • Ja sabem, i la història recent prou que ho demostra, que les víctimes del terrorisme massa sovint han estat instruments en mans del poder, que no ha dubtat mai a servir-se del dolor aliè per als seus fins partidistes. En aquesta ocasió, no podia ser diferent. Només cal llegir i escoltar tot el que s'ha dit les darreres setmanes per entendre que les famílies dels difunts importen ben poc, més enllà de ser el fons perfecte per a una foto.
  • I sobretot, per què cada dia que passa resulten més profètiques les paraules del ministre Margallo, vaticinant que a mitjans d'agost a Catalunya passarien coses? Simple intuïció? Costa molt de creure.

Avui farà un any i hi haurà cops de colze per sortir a les imatges amb cara de circumstàncies. Avui tot serà trist, massa trist. Però demà serà un altre dia, i tothom passarà pàgina o tornarà a les seves vacances amb absoluta normalitat, menys aquells que van perdre els seus i que avui perdran, una mica més, la fe en el gènere humà, i molt especialment en la classe política, començant pel seu màxim representant i la seva testa coronada.

Comentaris (0)17-08-2018 06:09:22

Nou turisme

Catalunya és una destinació turística de primer ordre. Això, a hores d'ara, no ho pot discutir ningú, i bona part de l'èxit es deu a la variada oferta que presenta i que atreu viatgers d'arreu. A Catalunya es pot fer turisme cultural, turisme de sol i platja, turisme gastronòmic, turisme de borratxera, turisme d'aventura, turisme rural, turisme sexual... però enguany, ves per on, s'hi afegeix una nova modalitat que encara no sé ben bé com definir-la que és venir a treure llaços grocs.

Aquests dies hem sabut que Ciutadans ha llogat una avioneta que ha passejat per algunes de les nostres platges una pancarta amb un missatge incitant a treure llaços grocs, com en els millors anys de la propaganda de Nivea i les seves pilotes unflables. Paral·lelament, ens ha arribat la notícia d'una regidora de Lucena (Còrdova) de la mateixa formació política, que dedica part de la seva estada amb nosaltres a practicar aquesta nova activitat lúdica: arrencar llaços grocs.

Francament, crec que s'ha d'estar molt malalt o tenir molt poc senderi per no entendre que qualsevol estat que es vulgui democràtic ha de poder admetre, sense cap escarafall, que una part de la ciutadania demani llibertat per als presos polítics. Però es veu que els constitucionalistes Ciutadans, entre d'altres, són més de prohibir, reprimir i silenciar qualsevol legítima i pacífica reivindicació, si és contraria al seu pensament. Doncs apa, encara que la temporada turística ja enfila la recta final, a promocionar el turisme fanàtic contrari als símbols grocs i a omplir els carrers i places d'aquests elements. Tot sigui per incrementar la xifra de visitants, ja que la justícia, a més de cega sembla que sigui sorda.

Comentaris (0)16-08-2018 06:06:35

Censura, de nou.

Que la llibertat d'expressió és una autèntica fal·làcia, ara mateix, a Espanya, digui el que digui la sacrosanta Constitució, és un fet innegable. Mai, absolutament mai, des de la mort del dictador havíem viscut una situació de persecució semblant a la que avui pateixen molts grups musicals de tot arreu, pel contingut de les lletres de les seves cançons. El cas de Valtònyc, exiliat per aquest motiu, és un exemple paradigmàtic, però ni de bon tros una excepció al que està passant. Ahir mateix vam saber que el grup valencià Riot Propaganda està sent investigat per la Guàrdia Civil per un suposat delicte d'odi, per les seves lletres.

Tornen els anys negres de la censura i de la repressió franquista en què les lletres dels temes que s'havien d'interpretar en un determinat concert havien de comptar amb l'aprovació de l'autoritat competent. Ara, com abans, és aquesta mateixa autoritat, ja sigui un regidor de qualsevol ajuntament, qualsevol guàrdia o un ciutadà benpensant (Ciutadans, per exemple, ha elevat a la categoria d'agent judicial qualsevol dels seus seguidors, com bé saben a Reus), qui s'ocupa de garantir que tot es fa d'acord amb la llei (no sé ben bé quina) i que les cançons només parlin d'amor, de desamor o de com maltractar dones, però mai de política, en un sentit amplíssim del terme.

Si dir que el PP és el partit més corrupte de la Via Làctia és delicte d'odi, malament rai. A tot estirar podria ser un error de càlcul a l'hora de sumar tots els investigats i condemnats per corrupció d'aquesta formació i comparar el resultat amb les xifres d'altres partits amb perfils similars. I així anem.

En fi... aquesta és la situació i la qualitat democràtica espanyola. Per cert, per a tots aquells càndids que encara es pensen que l'origen de tots els mals és allò de l'independentisme català, que comencin a rumiar què vol dir censurar les lletres de grups valencians. Ara són ells, però i demà? Però no patiu, que quan les lletres (Carnaval de Cadis, sense anar més lluny) fan mofa o atempten directament contra la dignitat de polítics catalans, això de l'odi passa a ser ironia i llibertat d'expressió festiva. Anem prenent nota, sobretot aquells que es dediquen a les lletres improvisades i sense supervisió governativa, com ara els garrotins i similars, a veure què canten.

Comentaris (0)15-08-2018 06:59:26

Guerra civil

Sense cap mena de dubtes, una de les pitjors coses que pot fer un polític és frivolitzar el patiment de la població a la qual se suposa que ha de servir. Això, justament, és el que fa uns pocs dies va fer Andrea Levy, valor en alça del PP i digna representant d'aquells que volen competir amb Ciutadans per guanyar l'espai de l'extrema dreta més franquista i més feixista. Levy va parlar de risc de guerra civil a Catalunya per culpa dels que defensem els llaços grocs (sembla que aquests llaços i aquest color han passat a ser l'origen de totes les desgràcies i l'encarnació suprema del mal). Segons ella, podem provocar una guerra civil.

Ben mirat, però, potser sí que li he de donar la raó en una cosa a la senyora Levy. M'explico: per arribar a una situació bèl·lica, cal que una de les parts enceti la via de la de la violència contra l'altra. I això sí que fa mesos que està passant a Catalunya, perquè els que defensen els postulats d'aquesta senyora, a l'empara d'una impunitat que gens té a veure amb els valor democràtics, campen com volen agredint a qui consideren enemic, sense mirar ni edat ni possibilitat de defensa. És la violència gratuïta que genera l'odi irracional contra aquell que pensa diferent. A l'altra banda, una resposta absolutament pacífica, sense cap agressió com a resposta. Per tant, si ha d'haver una guerra, com diu la senyora Levy, serà perquè els seus, que tenen les armes, el poder, la ràbia i la impunitat, la provoquin. O, si més no, ho intentin, fins al moment sense èxit. De moment, uns peguen i els altres responen sense violència, i res no fa pensar que la situació hagi de canviar, malgrat les discrepàncies ideològiques evidents.

Parlar de guerra civil en la conjuntura actual és una nova falta de respecte -una més, de fet- als milions de morts d'aquell conflicte encara ben viu a la memòria de massa gent, i encara amb massa ferides per tancar, en bona part gràcies a aquells que van fundar i que sostenen la formació en la qual milita Andrea Levy. Però això, ja fa anys que sabem que tant se'ls en refot. Els morts són història, però l'odi del feixisme és ben present, gràcies a gent com ella. Aquesta és l'autèntica i l'única llavor de l'odi i de la violència.

Comentaris (0)14-08-2018 06:26:54

Expectatives

Doncs va ser que no. Un cop més, l'atzar, en aquesta ocasió vestit de núvols de tronada estiuenca, ens va privar de l'espectacle dels perseids creuant el cel. Les llàgrimes, ahir, no van ser les de Sant Llorenç, sinó la pluja que va refrescar l'ambient i que ens va deixar ben freds.

Ben mirat, això d'ahir prou que podria ser una metàfora del que va passant els darrers mesos. S'anuncien coses, hi posem les ganes i les esperances i, a l'hora de la veritat, apareix qualsevol circumstància i ho esguerra tot. Aleshores, ve allò de repetir que mai no havíem estat tan a prop del que sigui, que anem per bon camí i tot plegat. Doncs ahir el mateix; mai, des de fa un any, ho havíem estat tan a prop del dotze d'agost, data òptima per mirar al cel, però ja ha passat, amb molta més pena que glòria, i ara només ens queda confiar que els núvols escampin i que ens puguem aconsolar amb una menor intensitat de meteors, amb una mica de sort, aquests propers dies.

Expectatives i realitat. De vegades ben compassades i de vegades cadascuna al seu ritme. Ahir, la segona no va fer ni cas de la primera. Però aquí estem, i seguirem esperant i confiant. Ben mirat, no ens en queda d'altra.

Comentaris (0)13-08-2018 06:09:35

Llum i fosca

Torna mitjans d'agost, un any més, i tornem a mirar amunt amb l'esperança de veure alguna estrella fugaç, ara que tornen els perseids, la pluja de meteors que, puntual, acudeix a la seva cita amb els terrícoles, per Sant Llorenç. Alguns miraran el cel amb un interès astronòmic, altres per simple curiositat, o per la creença que els desigs que es pronuncien quan passa un d'aquests meteors sempre es fan realitat.

Desig i realitat, quina estranya i encisadora parella de ball. Ben mirat, ens passem la vida intentant construir una realitat que vagi fent possibles els nostres anhels més íntims. I de vegades ens en sortim i de vegades no tant; si fa no fa com quan mirem el cel, de nit, esperant que les estrelles passin ràpides per davant dels nostres ulls, amb més o menys sort segons els dies.

En qualsevol cas, hi ha un punt on la nit i el dia es donen la mà, per un breu instant, on el somni i la vigília comparteixen espai i on, potser, els somnis i la realitat s'ajunten en uns moments de calma. És aquell breu punt en què les primeres llums tot just s'insinuen enllà de l'horitzó, i quan els darrers estels es van apagant. En aquest moment, tot és encara un joc confús de tènues clarors i d'ombres que es van esvaint, de volums a mig definir, en unes imatges, en un paisatge, meravellosament irreals que s'aniran definint així que el sol s'obri pas. En aquell moment, m'agrada mirar al voltant i retrobar la pau i l'harmonia de la bellesa de tot allò que tenim a prop i que la llum o les ombres, de tant en tant, no ens deixen veure prou bé, però que aleshores resulta tan seductor.

Deixem-nos atreure, un any més, per la fantasia que recorre el firmament, i endinsem-nos en una realitat a mig camí entre la claror i la fosca, on la calma crea escenaris per al record i per a la imaginació. I demanem un desig, passi o no aquella estrella fugaç perquè, com deien aquells vells trobadors, "adés serà l'alba" i tot tornarà a dependre només de nosaltres sols i de la nostra traça per fer els somnis una mica més reals.

Comentaris (0)12-08-2018 06:39:16

Universitat Segle XXI?

Que la universitat ja no és el que era, o si més no determinades universitats, és una evidència difícil de negar. Quan encara ens arrossega l'onada de falsedats en títols d'algun que altre centre madrileny, amb el mal potser irreversible durant molt de temps a la reputació dels centres en general, ara ens arriba la notícia que l'Autònoma de Madrid (sempre la vila i cort) posa en marxa estudis per a aconseguir la titulació com a influencer.

No seré jo qui qüestioni el nivell de formació de molt bona part d'aquests personatges amb cada cop més impacte social. Cadascú se sap el seu passat i el que ha fet o deixat de fer per arribar a la notorietat pública. De tota manera, sembla que l'Autònoma de Madrid té clar que hi ha buits formatius més que destacables que cal omplir amb les seves acadèmiques pràctiques. Doncs molt bé, el negoci és el negoci. Però el tema potser no és tant aquest sinó l'oficialització, a través d'una universitat pública (detall gens menor), d'un determinat perfil personal i sobretot diguem-ne professional, ja que és el modus vivendi d'una determinada gent que viu i es guanya la vida a les xarxes. Ben mirat, és posar les influencers (utilitzo el femení perquè majoritàriament són dones) al mateix nivell que la física, la medicina, l'enginyeria, l'arquitectura, la filosofia, la història, la filologia, l'economia...

Seguint l'argument de detectar grups socials emergents i oferir una formació superior que n'ompli els dèficits de coneixements que puguin tenir, per a quan estudis de tertulià especialitzat en teleescombreria, de concursant televisiu, modalitat "busco parella", o de "tronista"? (d'esportista d'elit amb estudis, millor ni en parlem). Espanya ho necessita. Què voleu que us digui, però cada dia que passa tinc més clar que com més lluny millor, d'aquesta tropa.

Comentaris (0)09-08-2018 08:55:53

Dividir

Ja fa dies, molts dies i mesos, de fet, que es va consolidant un missatge social terriblement perillós, que és aquell d'evitar tot el que pugui crear divisió (així en diuen) entre la població. Rere aquest missatge aparentment conciliador, però, s'amaga el fet que l'únic que segons els que el defensen crea divisió és allò que té a veure amb la independència en un sentit ben ampli, des del propi plantejament polític, fins a l'exigència de l'alliberament dels presos polítics, o el dret a expressar determinades opinions en públic, o a exhibir determinats símbols, o inclús colors.

Però si pensem una mica - un hàbit cada cop més estrambòtic, pel que sembla-, la democràcia és la que genera divisió, ja que permet que aforin diferents opinions i diferents maneres d'entendre el món i d'organització d'un determinat territori. I aquesta és la gràcia: que davant de diferents postures es pugui escollir la que cadascú consideri millor; que es pugui votar i que, evidentment, s'acati el resultat i s'actuï en conseqüència. Però ara resulta que la nova lectura que l'espanyolisme està fent de la democràcia és la d'evitar qualsevol discrepància o punt de vista diferent al d'aquells que governen Espanya i tot el seu cor d'escolanets polític, sindical, intel·lectual, periodístic... Potser, seguint el seu argument unificador, va arribant l'hora de prohibir el futbol, perquè genera divisió, o la música (sempre tan diversa i diferent) o, per què no, la moda, capaç de generar productes, especialment femenins, que es veu que inciten a una determinada violència masclista i que enamoren a uns i escandalitzen uns altres.

Només una pregunta per a tots els que des de la dreta fins a l'esquerra (suposant que aquesta distinció encara tingui sentit, cosa que dubto, i molt) defensen la prohibició de tot allò que divideix i s'escuden en el cap d'estat com a garant superior de la veritat absoluta i de les essències pàtries: som gaire lluny, encara, o ja hem arribat a aquell tristament famós Ein volk, ein reich, ein führer (si fa no fa: "Un poble, un imperi, un líder"). Ho pregunto per tenir una idea de per on passem, en realitat, o si ja hi som, ara que ja es poden assaltar impunement ajuntaments per arrencar-hi pancartes. El pas següent? Llegim la història i tindrem la resposta.

Comentaris (0)09-08-2018 08:32:59

Ètica o llei?

Fa uns dies que, a propòsit del màster fantasma de Casado, s'ha plantejat una bonica discussió sobre l'ètica i la llei. Diverses fonts del PP (imagino que al dictat dels seus ideòlegs de guàrdia) s'han manifestat afirmant amb tota rotunditat que l'ètica és la llei i que, per tant, si alguna cosa no és delictiva és plenament ètica. Així de simple.

No sóc cap expert ni en filosofia ni en dret, però crec que és relativament senzill veure que ètica és un concepte molt més ampli que un determinat marc legal. No oblidem que l'ètica tant s'ocupa de les finalitats últimes de la vida i de la manera correcta d'assolir-les, com de les virtut i les qualitats moralment desitjables, com dels actes i la seva qualificació moral, com, fins i tot, dels sentiments i dels afectes. Cert que teòricament tot és pot regular, legislar i encotillar en normes, però no menys cert que la llibertat humana i la capacitat de raonar i d'actuar en conseqüència (d'actuar segons el lliure albir, si voleu) existeixen en tant que hi ha marge d'actuació personal. Dit això, crec que no m'equivoco gaire si dic que l'obsessió per la regulació total és pròpia dels règims totalitaris, on l'obediència cega i sense fissures acaba sent la pauta de comportament social i on acaba esdevenint l'única i inqüestionable moral col·lectiva; l'única ètica permesa, encara que serveixi per justificar tota mena d'abusos, o atorgui, a aquells que la dicten, la capacitat de decidir sobre la vida i la mort dels altres, com prou bé i ben dissortadament sabem.

Així doncs, davant d'aquesta assimilació entre ètica i llei per justificar determinats comportaments i determinades actituds, com a mínim sospitoses, el PP opta per replegar-se a la seva zona de confort ideològica i apel·lar a la llei suprema que tot ho controla i tot ho jutja, sense cap marge per a cap matís. És a dir, es replega al totalitarisme, a la dictadura d'on prové i on sempre troba seguretat en moments de crisi.

No sé si Casado dimitirà, el faran saltar, seguirà com a líder popular, ni si la justícia fallarà a favor, en contra o s'inhibirà. Ben mirat, tant li fa. El que em sembla interessant i definitori és la presa de posició. Sigui com sigui, els dubtes són massa consistents com per superar el filtre de l'ètica que cal exigir a tot càrrec públic, digui el que digui un determinat jutge o un determinat corpus legal. I és que tant la legislació com aquells que la interpreten, sempre seran molt més transitoris, modificables i substituïbles que els grans principis ètics (i gairebé esotèrics i metafísics, darrerament, si parlem de política), com ara l'honestedat, sense anar més lluny. O fins i tot la justícia, ja posats.

Comentaris (0)08-08-2018 13:35:12

Ombres

S'acosta el dia 17 i l'aixecament parcial del secret del sumari de les investigacions dels atemptats de Barcelona i Cambrils no fa altra cosa que projectar més i més ombres sobre uns fets que mai no s'han vist clars. Si en el seu moment les paraules de Garcia Margallo, aleshores ministre, anunciant que a mitjans d'agost passarien coses a Catalunya, ja van sonar a molt més que premonitòries, el que ara anem coneixent genera moltíssims dubtes sobre la relació de l'Imam de Ripoll amb el CNI, sobre la informació que anava rebent de serveis estrangers la policia espanyola, sobre la manca d'informació -intencionada- al mossos i, al capdavall, sobre l'autèntica autoria intel·lectual dels atemptats. Massa ombres, un any després.

I ara, a les portes d'un acte institucional en memòria de les víctimes, i a la vista de les informacions que van apareixent, molt a poc a poc però que van apareixent, la gran pregunta: què hi fan en aquest acte els més alts representants del partit que governava Espanya en aquell moment, els del govern actual i, de propina, el cap d'un estat amb un seguit d'estructures policials i de seguretat sota sospita, més que evident, pels fets que ens diuen volen recordar.

Francament, només sé trobar dues respostes, i ja avanço que cap de massa digna. La primera, un exercici d'hipocresia per amagar negligències o irresponsabilitats d'un estat que fa aigües pel que fa a nivells de democràcia i justícia o, la segona, una nova provocació a la recerca d'una violència inexistent que legitimaria tota la brutalitat repressiva emprada, i qui sap si prevista. Sigui com sigui, mala peça al teler dels nostres representants polítics, si no se'n saben, o si no volen, desmarcar-se'n de manera clara. Perquè, al pas que anem, encara resultarà que els atemptats en qüestió es van orquestrar aquests suposats independentistes radicals i violents que governen la Generalitat. Ja posats...

Comentaris (0)08-08-2018 06:04:32

Tot costa

L'estiu és un temps propici per passar les llargues hores de calor entre les pàgines d'un llibre, tot sovint intranscendent i prescindible, o mirant pel·lícules o sèries, també generalment de poca volada, a la televisió, a l'empara de quatre parets protectores. Però vet aquí que, de tant en tant, fins i tot allò que té menys atractiu, a priori, deixa anar alguna que ens hi reconcilia i que ens fa pensar que han valgut la pena les hores que hi hem dedicat. Una d'aquestes perles és la frase que ahir mateix vaig sentir en una d'aquestes sèries i que, si fa no fa, venia a dir que tot és difícil fins que esdevé fàcil.

Qui no recorda aquell problema de matemàtiques que ens feina anar de corcoll fins que, en un moment donat, vèiem clar allò que fins aleshores era tan confús i el resultat final apareixia davant nostre amb una facilitat gairebé insultant. I el mateix podem trobar en qualsevol projecte que ens ha robat temps i esforços i que, a l'hora de la veritat, es concreta i pren forma com si fos la cosa més senzilla del món. O aquell discurs precís que hem preparat un i mil cops davant d'una entrevista de feina, o d'una cita i que ha quedat a la butxaca perquè les paraules, quan ha arribat el moment, han sortit soles, sense parafernàlia ni retòrica, i han estat les adequades.

Ben mirat sí, tot és difícil fins que és fàcil. La clau és la feina, la constància i la paciència que hi posem per tal que les qüestions més complexes tinguin les solucions més simples. No oblidem que res no és de franc i que tot, absolutament tot, té uns requeriments i un preu. Si els sabem trobar i ens hi posem, potser tot acabarà sent molt senzill que no ens pensàvem.

Potser la nostra classe política també hauria de badar una mica mirant telesèries menors per trobar la sortida més simple a un procés massa embolicat. O potser és que la política sempre acaba sent l'art de crear situacions complexes al voltant de respostes molt més senzilles. Potser algú ha entès que aquest és l'ofici del polític. I així ens va.

Comentaris (0)07-08-2018 06:21:00

Claredat, si us plau.

Segurament mai no entendré la política, ni els mecanismes mentals d'aquells que s'hi dediquen. Em costa molt acceptar amb normalitat les grans declaracions del tipus "Catalunya no té rei", per exemple, i el fet de no gosar a fer una autèntica plantada institucional a un acte on assisteix aquell que diem que no reconeixem. De la mateixa manera, no puc entendre que, si realment no tenim rei, calgui seguir esperant una disculpa que no arribarà. Més encara, si la disculpa arribés amb una adaptació d'aquell "lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a suceder", què hauríem de fer? rectificar i reconèixer el monarca?

Serà la calor d'aquests darrers dies, o que la paciència té un límit, no ho sé, però el cert és que cada dia que passa em desconcerta més la manera de fer dels nostres representants polítics, a tots els nivells. En el fons, de vegades tinc la sensació que vivim en una enorme farsa que dona ales a uns o a uns altres segons convingui i on la gent que no tenim cap poder de fer ni de desfer som un mer instrument en les mans de qui mou els fils en cada moment. De què van servir els cops del primer d'octubre, en realitat? De què les manifestacions on any rere any ens hem deixat temps, diners i esperances? Què ha canviat, realment, en el país?

Potser, posats a demanar rectificacions, aniria sent hora de saber quatre veritats i d'exigir explicacions de per què som on som i cap a on anem, i de quina manera, sense paraules pomposes i sense focs d'artifici tan efectistes com efímers. Gairebé ni es adonarem i hauran arribat setembre i octubre. I després què? Un nou joc de mans en forma d'eleccions? La promesa que les municipals seran l'embrió de la república, finalment, sobretot per obra i gràcia de les diputacions? Potser va sent hora d'admetre que cal canviar l'estratègia i encetar nous camins, ni que siguin llargs, però que duguin a algun lloc. Això si, amb determinació, passes curtes, si cal, i amb la seguretat que cada pas és un pas endavant i no la manera de seguir el ritme d'un ball rodó.

Comentaris (0)06-08-2018 06:06:48

Memòria

Què queda de nosaltres quan ja no hi som? No, no em refereixo a la transcendència després de la vida o més enllà de la mort. Em refereixo a què en queda quan deixem l'escola, o la universitat, quan canviem de feina, quan posem fi a una relació, quan canviem de colla d'amics... En resum, què anem deixant en aquestes petites o gran circumstàncies que es van succeint al llarg de la nostra vida?

Segur que en ens encanta pensar que un record inesborrable o un buit impossible d'omplir. Però molt em temo que, a tot estirar, petits instants, petites anècdotes que la memòria dispara, gairebé per casualitat, fruit d'una curiosa associació amb qualsevol fet d'un present on ja no hi som. I, ben mirat, potser no pot ser d'altra manera.

Nosaltres mateixos anem soltant llast, al llarg de la nostra vida. Segur que recordem tots els nostres companys d'institut, posem per cas? De la major part no en retenim ni els noms. Doncs, per més sana vanitat que tinguem, el mateix passa a la inversa. Som estrictament allò que vam ser, en el seu moment. I prou. I ja és molt.

Ens agrada pensar que perviurem a través de les nostres obres, dels nostres actes, de les nostres paraules, i que tot el que hem fet tindrà una certa transcendència, i no ens adonem que l'únic passat on realment deixem empremta és el present immediat que anem dibuixant cada dia. Agafem-nos fort al que tenim, al terra que trepitgem, i gaudim-ne amb tanta intensitat com puguem. La resta, la nostra memòria inclosa, es perdrà, com llàgrimes entre la pluja, que deia aquell.

Comentaris (0)05-08-2018 06:34:34

Provocar

Per més que ho intenten, no poden. No poden construir la realitat inexistent de les dues catalunyes enfrontades pel procés. L'únic que hi ha, i ho saben, és una part de la societat catalana agredida (amb absoluta impunitat, dit sigui de passada) per alguns que no se senten, i que en molts casos ni són, i no s'estan de manifestar-ho, catalans. Tot plegat, una simple provocació per mirar d'obtenir una resposta violenta que ratifiqui la seva falsa tesi. Però no hi ha manera.

D'aquí a un mes i poc viurem un nou capítol d'aquesta provocació constant, amb motiu del primer aniversari dels atemptats de Cambrils i Barcelona, per l'assistència als actes institucionals que s'hi faran del rei de l'"a por ellos" i de la plana major del 155 (no oblidem que ara amenacen amb tornar-hi, si no fem bondat). No respecten ni els morts ni el dolor de les famílies, cosa que prou han demostrat amb els presos polítics, no ho oblidem. I davant d'aquest nou intent de generar violència, què hem de fer?

Sé que el que digui no passarà de simple reflexió personal, però una plantada de la política i de la societat catalanes a aquests visitants potser seria la millor resposta. A tot estirar, una xiulada a la seva arribada, per evidenciar l'enorme cordó de seguretat que sempre ha de desplegar el monarca quan visita Catalunya per mantenir-se ben lluny dels seus suposats súbdits i, immediatament, abans que comenci cap acte, el buit. Marxar cap a un altre lloc, potser la Plaça de Sant Jaume, en el cas de Barcelona, on una concentració silenciosa dels més alts representants polítics i la societat civil fos l'autèntic homenatge, breu, contundent i sentit, a les víctimes i la millor mostra de condol als familiars, d'aquells terribles atemptats, encara amb tantes zones fosques que els insignes forasters que vindran a retratar-se no volen, o potser saben que no poden, aclarir.

No caiguem en cap provocació. Deixem-los sols i que quedi ben clar que no són ni el nostre govern ni el nostre cap d'estat. I així sempre i a tot arreu on calgui, a les institucions i al carrer. Tortosa va demostrar fa uns dies com pot ser d'efectiva la indiferència. Aprenem la lliçó.

Comentaris (0)04-08-2018 06:13:48

El carro i els bous

Un cop més confonem objectius amb estratègies, i aquest és un error que s'acostuma a pagar caríssim. Ahir, alguns membres dels CDR es van concentrar davant de les seus d'ERC, el PDECat (o com es digui ara l'antiga Convergència) i les CUP, a Barcelona, per protestar i exigir la desobediència per instaurar la república, sense més dilacions.

Mala peça al teler. Els grans partits, no ens enganyem, tenen un ull i mig posat en les eleccions municipals de l'any vinent (suposant que finalment no hi hagi eleccions al Parlament anticipades). L'antiga Convergència té un gravíssim problema d'identitat i lideratge, mentre manté una pugna (gairebé ancestral i darrerament prou evident) amb ERC. Les CUP s'han replegat cap a posicions menys col·laboracionistes i més properes a les dels CDR. I de propina, els CDR ja s'enfronten obertament a tots tres exigint-los resultats. I no fa la pinta que tot plegat sigui una calorada d'estiu, precisament.

Provem a posar ordre. L'objectiu de tots quatre és la república, una paraula que encoratja i fa trempar molta gent només de sentir-la pronunciar. Correcte. Ara bé, la presa i la mala gestió dels temps, encara que sigui per fer veure que es fan grans avenços, són les pitjors companyes de viatge. Mirem en què han quedat aquells famosos divuit mesos que calien per proclamar la independència. Així doncs, fixat l'objectiu comú, passem a les prioritats; i la primera, i per damunt de tot, han de ser les persones, començant per les que ho van arriscar tot en el seu moment i que ho han perdut tot: els presos polítics i els exiliats; i immediatament després, els ciutadans d'un país que ha encadenat una crisi econòmica amb una crisi política i que necessitem oxigen i estabilitat per seguir creient en alguna cosa.

Un cop més posem els carro davant dels bous, o la república davant de les prioritats i de les necessitats més immediates. Mala cosa, llevat que sigui l'evidència més clara que tot el que estem vivint els darrers mesos no és altra cosa que la voladura controlada d'un somni col·lectiu que ens deixarà a tots amb cara de passerells, mentre els que sempre han tingut el control de la societat, de l'economia i de la política el recuperen o el refermen d'una manera ben sòlida i per molts anys.

Comentaris (0)03-08-2018 06:21:32

Pàgines: 123456118  <>