login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Llàgrimes de cocodril

Llàgrimes de cocodril. Aquesta és l'expressió que em va venir al cap quan escoltava la ministra de Defensa demanar disculpes, en nom de l'Estat, a les famílies de les víctimes de l'accident del YAK 54, en seu parlamentària. Per cert, això de la seu parlamentària és una expressió que darrerament també ha fet fortuna per emparar i revestir gairebé de porpra qualsevol activitat. Si alguna cosa es fa en seu parlamentària es veu que va a missa. Ves per on.

Francament, la sensació no era nova. Era la mateixa que he tingut molts cops escoltant destacats membres de la classe política fent veure que demanen disculpes pels seus errors. I és que no em crec Cospedal. Demanar disculpes en nom de l'Estat és recórrer a un subjecte abstracte, eteri, que no actua per ell mateix, llevat que la ministra vulgui donar a entendre que demana disculpes en nom del cap de l'Estat (i que per tant el fa responsable), cosa que dubto.

Si les paraules de Cospedal haguessin estat sinceres, hauria demanat disculpes en nom del Govern i, concretament en nom del ministre responsable dels fets. I aquest hauria comparegut i hauria assumit errors. Però no és el cas, i tot va quedar, com sempre, en una posada en escena més o menys fotogràfica, amb representants de l'oposició fent veure que volien més i que tot seguint es van apressar a treure dels focus mediàtics l'exministre Trillo que fa mudança, es veu, de l'ambaixada de Londres al Consell d'Estat. Gens malament cap de les dues feines (diguem-ho així).

Un cop més, una escenificació dramàtica més o menys ocurrent i tema tancat. Que els morts descansin en pau, siguin on siguin, després de la ridícula i inhumana identificació de cadàvers que es va fer i de la qual ningú no se'n fa responsable. Ni se'n farà. Aquest és el nivell, i a una altra cosa, que passen quintos.

Comentaris (0)18-01-2017 06:23:58

La carta

Tema del dia, ahir, i imagino que al llarg d'avui, així que es posin en marxa les diferents tertúlies polítiques a tots els mitjans: la carta del president Puigdemont al president Rajoy, confirmant-li que no assistirà a la reunió de presidents autonòmics.

La carta en qüestió es pot trobar arreu, així és que no val la pena ni enllaçar-la. En qualsevol cas, ja anava sent hora que un president de la Generalitat es desmarqués de la foto periòdica per a major glòria de l'estat de les autonomies. El gest és important i ja era imprescindible, igual com ho era el de deixar d'anar a fer el paperot a la desfilada i posterior recepció del 12 d'octubre. Fonamental anar delimitant els terrenys de joc.

De tota manera, ahir, el president Puigdemont també va pronunciar una conferència, al llarg de la qual va convidar -deixem-ho així- la societat civil a fer desconnexions individuals amb l'Estat i va posar la seva carta com a exemple. I aquí ja hi ha algunes coses que grinyolen. La primera, que les aportacions individuals al procés, a hores d'ara, són més que inqüestionables i més aviat han tingut poca correspondència des del poder polític, no ens enganyem. O potser el nivell de mobilització ciutadana dels darrers anys ha tingut una resposta prou clara i contundent des de les institucions? Doncs això. D'altra banda, la independència es farà des de la política, finalment, no des del carrer. Fent un paral·lelisme que ahir ja va aparèixer en algun mitjà, sembla allò del "depèn de vostè" de fa dècades, a propòsit del català; i és que per molt que la gent aprengui una llengua, cosa ja assolida, facilitar espais i condicions d'ús i de respecte reals depèn de les institucions i de les lleis. I per acabar, posar-se un mateix com a exemple, no em sembla mai gaire recomanable, i menys si qui ho fa és la primera autoritat del país.

Avui en sentirem a parlar, de tot plegat. A veure si aquest cop serveix per a alguna cosa i realment comencem a enfilar cap a algun lloc real i tangible, i no cap a aquesta Ítaca literària, clàssica i desconeguda.

Comentaris (0)17-01-2017 06:13:43

Una de vella

Avui és dilluns i no em ve de gust girar els ulls cap a la política, que prou feina tindran amb els pressupostos, ni cap a la realitat social que patim, ni cap a qualsevol dels temes habituals i seriosos que acostumen a desfilar per aquestes línies.

Avui és dilluns i en una mena d'atac de nostàlgia, imagino que pròpia de l'edat, em ve de gust recordar una cançó que va popularitzar Raphael l'any 1980, però que havia estat escrita per Manuel Alejandro per a un disc de 1979, de Rocío Jurado. Es tracta d'un tema d'amor clàssic i algú podria dir que fins i tot carregat d'excessos. Però els vuitanta del segle passat eren així i tenien coses com aquestes.

Sigui com sigui, penso que recordar que l'amor és segurament la força més gran que tenim i que il·lumina les nostres vides i orienta les nostres passes, mai no sobra. Així és que, us deixo, avui que és dilluns i per començar amb bon peu, i potser inclús amb un somriure, amb una vella cançó, en veu de qui la va fer seva, encara que no fos composada per a ell. Serà per allò de l'afinitat masculina, suposo.

Comentaris (0)16-01-2017 06:20:03

Noms maleïts

Tal dia com ahir va morir, fa quaranta anys, Anaïs Nin, un dels noms maleïts de la literatura universal i una dona extraordinària que, a principis del segle XX es va atrevir a dir, fer i escriure tot allò que moltes dones -i homes- no gosaven, ni potser gosen encara.

Aquesta efemèride em sembla prou interessant per recuperar un parell de qüestions que sovint passem per alt i que no em semblen pas menors. La primera és la invisibilitat de molts talents que viuran i moriran a l'oblit, o que es voldran convertir en invisibles perquè no segueixen les pautes de la societat benestant. La segona, la necessitat de transgredir les normes, les convencions i, senzillament, viure amb dignitat i en pau amb un mateix, potser l'única mesura de la felicitat individual, malgrat totes les dificultats i reptes que la vida ens va plantejant.

En aquest enllaç hi ha un petit recull de cites dignes de recordar d'aquesta dona excepcional i molt desconeguda. I si us pica una mica més la curiositat, en aquest altre hi trobareu algunes més i algun que altre text traduït a l'espanyol (les traduccions al català són poc més que invisibles, a Internet, més enllà de les referències bibliogràfiques). Us proposo de mirar de trobar textos d'aquest esperit lliure que va arribar a afirmar que no veiem les coses com són, sinó com som. Molt gran.

Comentaris (0)15-01-2017 07:30:48

Acudits

Malament rai quan una societat perd el sentit de l'humor i la capacitat de discernir què és seriós i què no ho és. Un darrer exemple l'hem tingut aquesta setmana quan hem sabut que una noia de 21 anys podria anar a la presó per un seguit d'acudits sobre Carrero Blanco.

Algú em pot explicar la diferència entre aquesta actuació de la fiscalia i els atacs contra Charlie Hebdo, d'ingrata memòria? Bé, un parell de pistes, perquè jo hi veig alguna: la primera, que la fiscalia actua amb la presó com a arma (de moment encara som aquí) i contra el setmanari francès van ser les bales les que van dir la seva. La segona, que en el cas de Charlie Hebdó, el suposat valor suprem a preservar era la figura d'un déu, mentre que en cas espanyol és un militar feixista. Si fa no fa... Les formes encara són diferents, però el fons que ordena les actuacions em sembla ben bé el mateix.

Per què quan parlem d'integrisme només sabem mirar en una direcció? A mi em fa l'efecte que en tenim mostres ben cruels d'integrisme ben a prop, això sí, vestides de memòria històrica (la seva particular) o de lluita contra el terrorisme (no pas el seu, no fos cas). Déu n'hi do. I es diuen demòcrates sense cap escarafall.

Comentaris (0)14-01-2017 06:36:25

Condemnats

Crec que es de José Antonio Labordeta (i si no és seu demano disculpes) un vers d'una de les seves cançons que diu que estem "condenados a ser fuertes". No sé a sant de què m'ha vingut al cap aquest vers que vaig conèixer quan era un adolescent o poc més i que, ves a saber per quina raó, no m'ha acabat de marxar mai de la memòria i va reapareixent de tant en tant. Potser és perquè té tela això de sentir la fortalesa més que com una obligació, com una condemna -la imatge és contundent- que ens obliga a no defallir mai, ni per nosaltres, ni pels nostres.

Sigui com sigui, l'obligació de ser forts, de mantenir-nos en els nostres principis, en els nostres ideals en els nostres objectius o en els nostres somnis, fins i tot, i de tirar endavant malgrat totes les dificultats, no em sembla cap mala cosa en els temps que corren, on les incerteses són el pa de cada dia i on els canvis per, suposadament, adaptar-nos als nous escenaris són prou habituals, encara que sovint només amaguen claudicacions i renúncies.

Son temps complicats per al país. Pensar que estem gairebé condemnats a ser forts, i que aquesta és la nostra autèntica i única condemna individual i col·lectiva, no té per què ser cap mala cosa, ans al contrari. Sobretot si tenim present una altra gran frase, en aquest cas de Jean-Paul Sartre, que afirma que estem condemnats a ser lliures. Si sumem les dues condemnes: a la llibertat i a la fortalesa, potser ens en sortim i tot.

Comentaris (0)13-01-2017 06:13:56

Lluna

Aquests dies, la lluna llueix en tota la seva esplendor i, per una d'aquelles afortunades coincidències meteorològiques, la boira ha escampat una estona per deixar-nos-la veure com fa dies que no l'havíem vista.

La lluna és un element del nostre univers particularment estrany, seductor. És un astre que convida a mirar amunt i a sentir la fascinació que sempre produeix allò que no coneixem prou i que ens resulta encara massa llunyà. En el fons, seguim demanant la lluna constantment, amb l'esperança d'acabar esgarrapant alguna cosa d'algun lloc.

Aquests dies, en una altra curiosa coincidència, ens arriba la notícia d'una teoria prou fonamentada que qüestiona el que sempre s'havia pensat sobre la formació de la lluna. Bonic tema de reflexió per a experts però, ho admeto, que queda molt lluny del meu abast, incapaç com sóc d'imaginar què són milers de milions d'anys, des de la meva perspectiva de simple mortal. En qualsevol cas, sempre és agradable constatar que les teories més sòlides poden trontollar en un moment donat, o demostrar-se, senzillament, incorrectes. Això diu molt de la saviesa i de la curiositat de l'ésser humà.

Més enllà de la ciència i de la raó, sempre hi ha aquell espai irracional, oníric, en què tant li fa com es va formar la lluna, i on l´únic que compta és que hi és, que val la pena seguir admirant-la, tot imaginant fantasies sense límit, i gaudint-ne de la seva seductora companyia, ni que sigui de lluny i sense arribar a comprendre'n massa cosa.

Comentaris (0)12-01-2017 06:15:49

Lideratges

Que fa anys, dècades, de fet, que patim, a nivell mundial, una profunda crisi ideològica és, a hores d'ara, gairebé una obvietat. L'esquerra s'ha quedat sense discurs i, tot el que és capaç d'articular és una barreja d'ecologisme, feminisme i serveis socials molt difícil de pair perquè no passa de ser una col·lecció de pegats en un entorn capitalista. Pel que fa a la dreta, potser mai no ha tingut gaire corpus ideològic, però sempre ha sabut adaptar-se als temps que corren amb un missatge molt simple i molt perillós: la xenofòbia i el nacionalisme exacerbat.

Però més enllà dels continguts doctrinals i de les seves evidents llacunes, encara hi ha un problema potser més important, sobretot de cara a la ciutadania: la falta de lideratges. Els grans personatges polítics de la segona meitat del segle XX ja no hi són, o ja no estan per a gaires històries, i el seu espai no l'ha ocupat ningú amb garanties, especialment pel que fa a les esquerres, la socialdemocràcia, o digueu-li com més us agradi. I els pocs líders capaços de transmetre els seus valors des de la seva identitat, lamentablement, són els més de dretes. Pensem en Marine Le Pen o en Donald Trump, sense anar més lluny. On són els seus antagonistes a l'esquerra?

A casa nostra, la situació és similar. Ideològicament no hi ha gran cosa atractiva, més enllà d'un procés d'independència tan inconcret com dubtós, ara mateix. I pel que fa a lideratges, sense voler ser més crític del que cal, molt em temo que cap dels caps de cartell actuals tindrà un lloc a la memòria política d'aquí a uns anys. L'única excepció? si es confirmen els pronòstics, Aznar, un sinistre personatge d'ingrat record en la seva etapa presidencial i que molt em temo que pot acabar jugant el paper de referent ideològic de la nova dreta xenòfoba i ultranacionalista espanyola, al costat dels seus homòlegs d'arreu.

Aniria sent hora de renovar de debò la foto de família política i buscant lideratges nous, joves i amb idees i propostes, enlloc de seguir mantenint tant prejubilat amb ganes de figurar. Preocupant, tot plegat. Què voleu que us digui.

Comentaris (0)11-01-2017 06:16:16

Fred

Fa fred. Fa dies que fa molt fred i les televisions i les xarxes socials no es cansen d'oferir-nos imatges i més imatges de paisatges on el blanc de la neu i del gel tot ho difumina en un exercici de reducció al mínim de la paleta de colors habitual.

Fa fred i s'evidencien les limitacions i les mancances d'uns sistemes de calefacció ineficaços o directament absents en moltes llars, tot i que ja sabem que això de la pobresa energètica és un invent de quatre progres mal reciclats. Però fa fred, i el fred paralitza; el fred impedeix l'activitat normal i ens tanca a casa o allà on la temperatura sigui suportable.

Sí, fa dies que fa un fred intens a tota Europa, i també a casa nostra. Fa dies que entremig de paisatges bucòlics, gairebé nadalencs encara, trobem les dramàtiques imatges de milers i milers de persones abandonades en condicions infrahumanes, paralitzades pel fred i, en el millor dels casos tancats en coberts que amb prou feines poden fer la seva missió, o a dins de tendes que poc servei fan, quan el fred i la humitat ho envaeixen tot. Són els mateixos refugiats que a l'estiu s'amuntegaven a les carreteres de mitja Europa i que ara es veuen paralitzats en tancats que els aïllen de la societat culta i rica que els ignora.

Fa fred. Però fa massa temps que fa fred al cap dels nostres dirigents. Fa massa temps que la capacitat de pensar en éssers humans i no en multituds que fugen de la guerra i de la misèria sembla que s'ha congelat per sempre. Els mitjans de comunicació ens recorden el drama, però la resposta de qui té la clau per resoldre'l és sempre la mateixa: el silenci fred de la indiferència. Un genocidi encobert, potser?

Comentaris (1)10-01-2017 06:16:08

Un any

Ara fa, si fa no fa, un any de tot allò del pas al costat, de la paperera de la història i del relleu a la presidència de la Generalitat. Un any en què havien de passar moltes coses, que havia de propiciar una pila de canvis i que ens havia d'acostar, de manera definitiva, a la independència. I ara, un any després, i amb un altre any "històric", "definitiu" al davant, em demano: i?

No puc evitar sentiments que es mouen entre l'escepticisme i la decepció, si miro l'any polític passat. Seguim sense pressupostos, o el que és potser més greu, amb una nova pròrroga d'uns pressupostos de retallades importants. Seguim amb un Govern que no dóna gaire senyals de tenir cap projecte de futur en cap àmbit i que fa l'efecte, massa sovint, d'anar posant pegats i guanyant temps per arribar a l'estiu vinent, en què diuen que tot ha de canviar. Seguim amb un Parlament de majoria inestable i amb dos fronts molt ben definits i sembla que irreconciliables. Seguim amb una estructura administrativa més que qüestionable i amb una falta d'idees i de projectes patètica, en molts casos. En resum, que hem tancat un any de paraules i més paraules, però amb poc, amb molt poc, contingut.

Diuen els optimistes que s'està fent una gran feina encara invisible que anirà sortint a la llum durant els propers mesos i que aleshores veurem que tot té sentit. Tant de bo. Ara com ara, només sabem que el president no es vol presentar com a candidat a les properes eleccions, que es preveuen canvis en la composició del proper Parlament (i del proper Govern) i que comencem un any en què fins i tot la normativa lingüística ha canviat, d'una manera discutible i amb una etapa de comunicació i implantació -i em continc tant com puc- lamentable.

Ara fa un any de moltes coses i de pocs avenços. A veure, d'aquí a un any, què en podrem dir.

Comentaris (0)09-01-2017 06:18:14

Temps de descompte

Els capricis del calendari han fet que enguany, després de Reis, encara tinguem un cap de setmana abans de retornar completament a la feina, a l'escola, o allà on calgui; al capdavall, a la rutina i a la normalitat. Per dir-ho amb un símil futbolístic, avui, diumenge, són els darrers minuts del temps de descompte de les festivitats nadalenques i és hora d'anar tancant-les definitivament i d'encarar aquest nou any que ara sí que de debò comencem.

Tornem a la rutina amb una estranya barreja de mandra i d'il·lusió. Amb la mandra que fa abandonar uns dies diferents, en què el rellotge va a un altre ritme i on són possibles coses que d'aquí a uns dies ens semblaran, potser, un somni. Però també hi ha il·lusió per recuperar el compàs habitual de la nostra vida, amb horaris més rígids i amb obligacions que ens ajuden a ordenar la nostra existència. I entre l'una i l'altra, aquells propòsits públics o amagats que ens vam plantejar ara fa una setmana i el desig de tirar-los endavant amb èxit, sempre i quan la voluntat, la constància i les circumstàncies (seré generós i li deixaré un paper, ni que sigui secundari, a l'atzar) ens acompanyin.

Demà ens posarem a caminar per aquest imprevisible 2017. Molta sort i que els somnis es facin realitat. I si no, que no ens faltin les ganes ni les forces per seguir somiant.

Comentaris (0)08-01-2017 06:35:29

Què els hauran portat?

Un cop oberts els regals de Reis i a punt per començar a desar fins l'any vinent les festivitats nadalenques, se'm presenta un petit dubte: què hauran deixat els Reis al Palau de la Generalitat i al Parlament. Més m'estimo demanar-me què hi hauran deixat que no pas què els hauran demanat els inquilins de tots dos dignes immobles.

La veritat és que no sabria què respondre. Em costa imaginar què ha de passar aquests dotze mesos que tenim al davant. Imagino que han de passar coses, moltes coses, però no gosaria dir quines. Eleccions? Referèndum? Res de res? Ni la més remota idea. Sigui com sigui, hi ha un parell de detalls que cal tenir presents, encara que no els pugui interpretar com segurament cal: el primer, el silenci dels poders públics catalans, més enllà de les declaracions i tertúlies que fan bullir no sé quina olla, però que la fan bullir. El segon, el soroll que arriba d'Espanya, un soroll cada cop més present en tots els àmbits i que semblaria que pot evidenciar un nerviosisme cada cop més evident.

Caldrà esperar, com sempre, a veure com es van desenvolupant els esdeveniments. De moment, molts interrogants i poc més. No és gran cosa. En qualsevol cas, d'aquí a l'estiu s'hauran d'anar sabent coses i podrem anar descobrint que ha posat la nostra classe política a la seva carta als Reis i si els nostres representants han estat bons o no. El problema és que sigui el que sigui, recaurà sobre nosaltres, que no hi pintem gaire, en tots aquests afers, per més manifestacions i jocs florals que muntem de tant en tant, per a major glòria dels mitjans de comunicació i del nostre ego patriòtic.

Comentaris (0)07-01-2017 07:06:49

Nit de Reis

Un any més, aquesta nit han passat els Reis i una pila de paquets esperen que algú els obri, pacients, al peu d'un arbre de Nadal, ja mig cansat de tanta festa, però encara amb els llum ben encesos per culminar amb èxit la seva missió.

Enguany, entre naps i cols, i entre unes coses i unes altres, se m'ha passat d'escriure la carta. Però no em cal patir gaire, perquè sé que els Reis, amb la seva infinita saviesa, hauran desxifrat el missatge mental, telepàtic, que els he anat enviant aquests darrers dies. Estic segur que rere uns mitjons, unes sabates, aquella eina que se m'havia fet malbé i que encara no havia reposat, o la promesa de viatges a terres llunyanes, ses majestats m'estaran fent arribar allò que més necessito i que, en el fons, a qui més i a qui menys, mai no ens sobra.

Enguany, estic convençut que els Reis em deixaran un paquetet amb una mica de paciència per no fotre el barret al foc abans d'hora; un pot d'essència de tendresa, que tot ho amoroseix; una tarrina de somnis i de fantasies; una barana a la finestra on repenjar la imaginació i deixar que voli lliure; una capsa plena de memòria, per no oblidar res i per recordar tot allò que se m'havia despistat; la closca d'un cargol perquè el mar em porti calma si tinc por; unes ulleres perquè la mirada cansada pugui veure amb claredat; una llauna de passió, perquè l'obri quan més falta em faci; i un polsim d'afectes sincers que s'escampi per tot arreu.

Avui, quan obri cada un dels paquets que aquesta nit màgica ha deixat al meu nom, tornaré a descobrir que rere cada objecte, rere cada regal, hi ha un bon desig, un somni, una fantasia, una il·lusió i molta, molta vida per viure. Aquesta nit han tornat a passar els Reis.

Comentaris (0)06-01-2017 07:14:16

Vergonya

Ahir se'n va fer ressò l'edició digital d'"El País" -la premsa espanyola sempre atenta i sempre àgil-, però era un notícia que ja va publicar el Departament de Justícia el 27 de desembre, tot just abans del dia dels innocents, per cert.

No vull entrar en més detalls, però pagar per obtenir allò que ni per convicció ni per seducció es pot aconseguir, em sembla una pràctica poc recomanable i que, en aquest cas, posa la llengua molt aprop de la ratlla que delimita la prostitució lingüística, en una demostració d'impotència o d'incapacitat molt greus. Trampes al solitari per maquillar les xifres? Si sóc generós, diré que sí, que és això.

Avui sento una vergonya intensa, duríssima, pel concepte de política lingüística que evidencia el meu govern amb aquest tipus de mesures. Vergonya, molta vergonya, i molt poca esperança en aquest futur independent que ens anuncien, especialment pel que fa a les llengües.

Comentaris (0)05-01-2017 06:56:57

Recta final

Entrem en la recta final de les festes nadalenques. Superat el Nadal, ple de retrobaments familiars i el Cap d'Any, farcit de festa, amics i bons propòsits, encarem la setmana de Reis, amb els ulls posats en aquell regal que esperem que ens deixin.

Cadascú encararà aquesta recta final com millor li sembli, ja sigui amb un espring de compres i preparatius, o amb calma i una mica de repòs per pair les emocions de tota mena que han portat aquestes darreres setmanes. En el meu cas, la segona de les possibilitats serà l'escollida, i abandonaré uns quants dies la meva cita quotidiana amb aquest full invisible que cada dia miro d'omplir, d'una manera o altra.

Encararé aquests dies amb les sensacions sempre intenses i excitants dels grans blaus, del mar i del cel, i amb la serenor que sempre ofereixen i que tanta falta fan, de tant en tant. Carregaré les bateries, una mica massa baixes després d'un any complex i tornaré, amb la il·lusió de qui espera els Reis i de qui sap que els somnis i les fantasies sempre poden ser realitat, si hi ha ganes i se sap trobar la manera.

Me'n vaig. Ens n'anem, de fet, a recuperar les sensacions i la pau, amb la seguretat que les millors sensacions i la pau més intensa encara estan per venir. Feu bondat, que els reis ho saben tot i aneu a dormir d'hora, ni que sigui amb un ull tancat i una altre mig obert.

Comentaris (0)02-01-2017 07:31:42

Pàgines: 12345683  <>